FILOSOFIA

La filosofia busca entendre les coses, és saber mirar les coses d’una altra manera.
Filòsofs ho podem ser tots perquè els éssers humans som curiosos per naturalesa (forma
part de la nostra naturalesa), des d’un punt de vista biològic estem preparats per ser
filòsofs.

La curiositat té dos pols; el positiu o sà  quan ens fem preguntes que ens fan créixer
intel·lectualment. / el pol negatiu o malsà  quan volem saber dels altres (innecessari) i
neguem la nostra essència de filosofar, no filosofem.

La filosofia va néixer a Milet (Grècia), que era cultura politeista (molts déus fora dels
codis de la moral), el segle VI a C, quan l’explicació racional o logos ( ) va
substituir els mites en la tasca de cercar una explicació vertadera dels déus, l'univers, la
naturalesa, l'home, la societat, etc. La filosofia i el mite s'ocupen dels mateixos
problemes, però mentre que el mite es recolza en la imaginació i, per tant, només aporta
respostes fantàstiques i arbitraries, la filosofia es recolza en la raó i assoleix respostes
lògiques i necessàries.

“El pas del Mite al Logo”  les societats han tingut els mites per donar explicacions a
les preguntes que es plantejaven, però a Grècia els presocràtics comencen a pensar si es
possible explicar el món sense els mites i divinitats. En aquest moment es comencen a
posar en dubte els mites i comencen a respondre a les preguntes amb la raó.

Comencen les 3 grans tradicions culturals:

Grècia  Tales de Milet / Índia  Buda / Xina  Confuci

El naixement de la filosofia va sorgir per 5 causes:

1. Tolerància religiosa: cada ciutat adorava un déu diferent, feia que no hi hagués
un sol punt de pensament.
2. Moviments migratoris (cosmo – polita, un ambient): ciutadà del món, molta
activitat cultural i comercial. Moltes llengües diferents (el grec era la llengua
“koiné”, la comuna), els comerciants aprenien grec per fer intercanvi de
pensaments i d’idees.
3. Mapes: els grecs tenien mites, en l’obra l’Odissea apareixien llocs i van
contrastar amb la realitat aquells llocs i així van començar a sorgir els mapes, ja
que no es podien refiar dels llibres.
4. Lleis: era una zona rica culturalment i una societat complexa on les lleis orals ja
no funcionaven, van decidir fer les lleis escrites per fer anar bé la vida.
5. L’oci: els ciutadans lliures (10%) no feien res, tenien molt temps lliure, feien
política o es dedicaven a l’oci que alguns ho aprofitaven per viatjar, pensar o
dialogar, ja que les feines les feien els esclaus.

*Ja no volien el pensament mític, idealitzat.

La filosofia occidental va aparèixer de forma gairebé simultània en dos àmbits
geogràfics diferents: les ciutats jòniques de l'Egeu i les colònies gregues del sud d'Itàlia
(Magna Grècia). El principal motiu dels jònics de l'Àsia Menor cap a la filosofia va ser
la curiositat, la capacitat de meravellar-se davant els fenòmens de la naturalesa i del cel,
l'afany de coneixement. Els filòsofs ità1ics van arribar a la filosofia tot cercant
l'alliberament de l'ànima de la presó del cos i de les reencarnacions, per tal de poder
assolir novament el seu status celestial i diví.

La naturalesa o physis () és el tema principal de la filosofia presocràtica. La

majoria d'aquests primers pensadors d'Occident van escriure alguna obra encapçalada
pel títol Sobre la naturalesa ().

FILOSOFS PRESOCRÀTICS:

Són els que venen abans de Sòcrates (s.V a.c.), tenen coses en comú entre ells encara
que són molt diferents entre si. Es van ajuntar, com un miracle, i van crear la filosofia.
No es conserven escrits d’ells, les idees ens arriben a través d’escrits d’altres filòsofs i
per això sabem que defensaven cada un i tots es preguntes per la naturalesa (que hi ha
en el món?...).

TALES DE MILET:

Tales de Milet (s.VI a.C.) va ser el fundador. Tenia molts coneixements, entre ells
d’astronomia. Va viatjar molt sobretot per Egipte i Mesopotàmia. Va aprendre
matemàtiques dels egipcis, d’aquí els teoremes de Tales en geometria matemàtica, i
astronomia dels sacerdots caldeus. Va predir l’eclipsi total de sol que va enfosquir en
ple dia una part de l’orient Mitjà l’any 585 a.C. Creia que la raó ens pot ajudar a
entendre el món.

Tots els presocràtics es preguntaven per la naturalesa, l’inici, l’Arjé o Arkhé (element
inicial, que ha de ser un element líquid). Tales va ser el primer en fer servir la paraula
Arjé en els tres sentits que té: principi o origen, substrat o fonament i causa de totes les
coses. Per a tales aquest element inicial era l’aigua, ja que on hi ha aigua hi ha vida, sinó
no n’hi ha. Al viatjar tant per Egipte va poder veure que els animals, plantes, humans
habitaven prop del riu Nil.

Per ell l’aigua és un monisme materialista perquè l’aigua és un element material. Per
Tales fins i tot la matèria era viva, el món era un gran animal, ple de déus, també
l’aigua, les pedres i el ferro són éssers vius. D’això se’n diu hilozoisme o panpsiquisme,
i tots els presocràtics són hilozoistes.

ANAXIMANDRE DE MILET

Anaximandre de Milet (s.VI a.C.) va ser el deixeble de Tales, coneixia totes les ciències
i arts i les matemàtiques. Va dir que la terra no era plana sinó rodona i que l’univers era
infinit (com més tard també va dir Einstein) i que els éssers humans venim de l’aigua
(medi aquàtic)  peixos / amfibis / mamífers. Per ell el món també era un animal
gegant i diví i tota la matèria era vivent, era hilozoista. Anaximandre estava d’acord
amb Tales que l’arjé havia de ser monista i material, però per ell l’arjé era l’apeiron
(allò indeterminat, il·limitat, que no té forma) i no l’aigua, ja que no es pot explicar el
pas de l’aigua als altres elements.

L’apeiron és material, té tots els elements però no estan determinats, quan comença a
agafar forma van apareixent tots els elements. Anaximandre fa un pas a l’abstracció.
Apeiron  immortal (sempre hi ha de ser), etern (perquè no l’ha creat ningú),
indestructible (no es destrueix, es transforma), no envelleix (es regenera), i d’això en
deriva tot.

Anaximandre va ser el primer en escriure una obra sobre la naturalesa.

ANAXÍMENES DE MILET

Anaxímenes de Milet (s.VI a.C.) també va escriure un llibre sobre la naturalesa i era el
deixeble d’Anaximandre, era monista i materialista i per ell l’arjé era l’aire perquè és un
element vol·làtil, es troba per tot arreu, té tendència a la transformació, és un
mecanisme observable.

Filosofia: ciència  Anaxímenes / metafísica  Anaximandre

HERÀCLIT D’EFÈS

Heràclit d’Efès (s.VI a.C.) anomenat com “el Fosc” (perquè era difícil d’entendre), de
família bona (aristòcrata). Va viure en el moment de les revolucions polítiques i la
inestabilitat social. Quan va començar la democràcia va marxar a viure a una cova
perquè a ell no li agradava la democràcia ja que ell que era hereu de la corona d’Efes
amb la democràcia aquest títol de rei només era honorífic no li donava cap poder real,
així que va renunciar a favor del seu germà. Escrivia d’una manera poètica, en
fragments i desordenada, només l’entenien aquells que havien rebut les seves lliçons.

Al contrari que els altres, ell creia que els sentits ens enganyen perquè produeixen
il·lusió d’estabilitat i permanència. Una cosa / persona la considerem sempre la mateixa,
encara que sempre canvia. La realitat només pot ser el conjunt de fets, esdeveniments o
processos. És també hilozoista per la imatge del món que ofereix. També va escriure un
llibre sobre la naturalesa.

Per ell l’arjé era el foc però no en un sentit literal, sinó metafòric, una metàfora del
LOGOS o RAÓ (Logos és la lògica interna que governa el món). Deia que el món va
ser i sempre serà foc, que el món viu en una guerra constant, que canvia constantment i
que fa que hi hagi cicles còsmics. El foc és inestable i canviant, viu matant i destruint,
és l’ànima del món i la individual.

La seva filosofia té dos punts principals:

1. “Panta rei” = tot flueix  la realitat està en canvi constant, l’estabilitat del
món és il·lusòria. El logos, que és universal i és el coneixement viable, ho
governa tot.
2. Identitat i lluita de contraris  una cosa / objecte no pot existir sense l’altre /
a, per exemple un camí que puja també baixa. Dins els objectes es desenvolupa
 una guerra. Tota la naturalesa té aquesta estructura de realitat dual, que manté
una guerra. L’oposició dota de sentits els elements.

PARMÈNIDES D’ELEA

Parmènides d’Elea (s.VI a.C.) va ser el fundador de l’escola d’Elea (ciutat de la Magna
Grècia), el primer gran metafísic, campió de la raó, no es refiava dels sentits ja que els
considerava enganyosos, i per ell la raó = llenguatge = ésser. Va escriure un poema
titulat “Sobre la naturalesa” dividit en tres parts (proemi o pròleg, la Via de la Veritat i
la Via de l’Opinió). Va descobrir el principi lògic de no – contradicció i el va utilitzar
per aconseguir l’autèntic coneixement de la realitat. La filosofia de Parmènides és
monista estàtica i formalista.

Diu que “l’ésser és” = existeix i que “el no ésser no és” = no existeix. Res no pot néixer
o procedir del no – ser. Més endavant Plató i Aristòtil van dir el mateix, que tot canvi ha
de tenir alguna causa. L’ésser no pot canviar perquè el no ésser no existeix, res no pot
provenir del no ésser perquè aquesta propietat no existeix. Per ell l’ésser ho és tot i s’hi
accedeix des de la raó, hem de conèixer l’ésser per tenir un veritable coneixement de la
realitat. El seu arjé és l’ésser (inamovible).

Característiques de l’ésser deduïdes a partir del principi de no – contradicció:

1. L’ésser és etern, infinit en el temps, ingenerat i indestructible. Etern perquè

no pot començar a existir en un moment determinat del temps passat perquè sinó
hi hauria hagut una cosa prèvia. Perquè sinó voldria dir que el que existeix abans
no existia, per tan voldria dir que pot existir i no existir. Sempre ha existit i
sempre existirà.
2. L’ésser és immòbil perquè si es desplacés de l’A al B hi hauria un no ésser per
on passa per anar de A a B, i immutable perquè no pot evolucionar. No pot
canviar, ni de lloc, forma ni qualitat. Perquè pogués canviar hauria d’existir el
buit, però ell l’identifica amb el no – ser, i seria dir que existeix allò que no
existeix. Si canvies perdria la seva identitat, es convertiria en una cosa diferent
del ser, i comportaria l’existència del no – ser.
3. L’ésser roman en l’etern present perquè sempre seran iguals, perquè per
l’ésser no existeix el passat, present ni futur, no hi ha moviment, no té temps,
sempre seran iguals que el present.
4. L’ésser és únic no pot haver-ne dos perquè la separació de l’ésser perquè
comportaria que hi haguès no ésser i no existeix, ple perquè si dins l’ésser hi
hagués hagut buit hi hauria no ésser, indivisible perquè si el poguéssim dividir
es generaria no ésser, massís, sòlid, homogeni perquè sinó la seva densitat seria
desigual i això només ho pot fer una quantitat menor o major de buit.
5. L’ésser és intel·ligible (que s’entén) perquè hi ha una identificació entre ésser i
raó, per això el podem conèixer amb la raó. Les característiques de l’ésser les
trobem amb la raó.
6. L’ésser és esfèric i està limitat a l’espai. Esfèric perquè és la forma més
perfecta no té principi ni final. Encara que es va equivocar perquè si és esfèric al
voltant hi ha no ésser, per tant no pot tenir forma i estar limitat a l’espai.

En el vídeo es diu que Parmènides no té arjé perquè no és material, és formal perquè

no es mou i un arjé s’ha de poder moure.
Semblances entre Heràclit i Parmènides:
 Els sentits ens enganyen.
 Els dos són monistes.
 Els dos són hilozoistes (tota matèria té vida).

Diferències entre Heràclit i Parmènides:

 L’ésser de Parmènides és monisme formal i estàtic, i el foc d’Heràclit és
monisme material i dinàmic.
 A l’ésser s’hi accedeix amb la raó, al foc no ho sabem.
 Foc = LOGOS l’estructura és dual, en canvi l’ésser no té estructura, és únic /
homogeni.

ZENÓ D’ELEA

Zenó d’Elea (s. VI a.C) va ser deixeble de Parmènides, no va aportar res de nou a la
doctrina del seu mestre, però defensava la seva filosofia contra els atacs dels
adversaris pitagòrics i agafava les crítiques i les reduïa a l’absurd (indirecta i
subjectiva). Aquestes demostracions eren anomenades epiqueremes o també apories.
Es fa ver cèlebre per això. Plató l’anomenava el “Palamedes eleàtic”, va ser mestre
de l’art dialèctiva d’erística: art de discutir i portar l’adversari a contradir-se.

Per exemple: L’explicació sobre que no hi ha moviment. Argument d’Aquil·les i la

tortuga.
A B
F E D C

No es pot arribar mai de A a B, perquè entre A i B hi ha C, però entre A i C hi ha D,

entre A i D hi ha E, entre A i E hi ha F, i així successivament.

PITAGÒRICS – PITÀGORES DE SAMOS

Pitàgores (s.V a.C.) va néixer a l’illa jònica de Samos i amb 40 anys es va traslladar-
se a la ciutat de Crotona (Magna Grècia). no concep la filosofia com els altres
presocràtics que es pregunten pel món. Ell era lider de la secta, els pitagòrics, per
formar-hi part s’havia de fer un jurament, no es podia dir res sinó hi havia pena de
mort. No buscava la filosofia per entendre el món, sinó per salvar l’ànima divina i
immortal del terrible cercle de les reencarnacions (una mena de teràpia) /
transmigració de les ànimes. La salvació de l’ànima per Pitàgores no ve per les
accions pròpies, sinó pels coneixements.

Tenia dues obsessions; la música (expressable amb números, matemàtiques) i les

matemàtiques. La música es considerava un mitjà per la purificació de l’ànima. Els
pitagòrics estaven convençuts que l’Univers es pot expressar matemàticament. Van
descobrint els nombres irracionals, defensaven l’existència del buit perquè a la
realitat hi ha d’haver matèria i buit si hi ha números racionals i irracionals i perquè
el buit permet la multiplicitat i el moviment del ser. L’Univers és un cosmos, bell,
bo i diví i no un caos a causa de la forma i l’estructura geomètrica perfecta
(esfèrica).

El seu arjé és el peras (forma / número) no és material sinó formal. En la constitució

de tots els éssers era més important la forma que la matèria. Pitàgores es mostra
deixeble d’Anaxímenes en la cosmogonia.

Dualisme antropològic; ment / ànima (element material) i cos són diferent, els
oposa. Dins de l’ésser humà hi ha dues entitats totalment diferents, el cos (impur) i
l’ànima amb la qual s’assoleix la salvació. Volien oblidar-se del cos ja que és la
presó de la ment, volien una ànima neta.

*Pas del monisme al pluralisme; monisme l’arjé és únic / pluralisme l’arjé és

múltiple.

ELS PLURALISTES
EMPÈDOCLES D’ACRAGANT

Empèdocles guarda el millor de cada filòsof. Va ser el primer pluralista i tenia la

mateixa confiança en els sentits que en la raó com a fonts de coneixement. Diu que
l’aré no pot ser un únic element, per tant diu que l’arjé són la terra, l’aigua, l’aire i el
foc, que els anomena “arrels” i no es transformen mai. Va acabar el monisme
materialista. Diu que tot és ple, que no hi ha buit, que tot el que hi ha a la naturalesa
està fet per aquests 4 elements que tenen les característiques de l’ésser de
Parmènides.

Aquests elements no els ha creat ningú, estan allà. Introdueix dues energies
còsmiques l’Amor (amistat) i l’Odi (discòrdia) que també són elements materials,
les coses que hi ha al món estan creades per aquestes energies, tot ajuntant els 4
elements. Darrere aquestes dues energies hi ha l’Anake (destí i necessitat) que
governa.
Explica el moviment a partir de l’amor i l’odi que ho creen tot fent barreges dels 4
elements (combinacions). La destrucció de les coses de la naturalesa es deguda a la
separació de les quatre arrels.

Per Empèdocles l’ànima és material i tota la naturalesa és animada. També era

hilozoista, pluralista materialista i també podríem dir que és electricista. Segons
Aristòtil, Empèdocles hauria sigut l’inventor de la retòrica.

ANAXÀGORES DE CLAXOMENES

Anaxàgores també era pluralista, va afirmar que el sol no era una divinitat sinó un
tros de pedra ardent. No creu que només amb 4 elements es pugui explicar el món,
tot el que hi ha. Ell diu que tot està format per el que ell anomena “llavors” (tan
petites que no es poden veure, invisibles) i les anomena “homeomeries” (parts
semblants). Tots els objectes del món contenen totes les llavors, és un agregat de
llavors. Les llavors tenen les característiques de l’ésser de Parmènides. Tot això ho
fa una intel·ligència anomenada NOUS (etern, infinit, independent, totpoderós,
omnipresent, omniscient) que fa que la matèria s’ajunti d’una manera o d’una altra,
és l’ànima del món i de totes les coses.
En Anaxàgones podem parlar d’hilozoisme i materialisme mecanista. Rebutjava
l’existència del buit.

DEMÒCRIT D’ABDERA

Demòcrit s’escapa dels altres filòsofs, no és hilozoista sinó mecanicista perquè tot el
que hi ha a la naturalesa és un procés atzarós. Afirmava l’existència del buit per
justificar el moviment, el canvi i la multiplicitat de la naturalesa. Va fer servir la
paraula àtom (allò indivisible), l’àtom era el seu arjé, tenen les característiques de
l’ésser de Parmènides menys quan diu que no tenen moviment, ja que sí que tenen
moviment propi. La matèria sorgeix de la unió d’àtoms per mitjà de l’atzar, un
procés mecànic i atzarós.

SOFISTES (PROTÀGORES I GÒRGIES)

Sabien tot el que es podia saber, matemàtiques, geografia, filosofia...ho sabien tot,
eren savis. Sorgeixen quan els grecs derroten els perses, els grecs eren demòcrates,
tenien una democràcia directa. Aquesta democràcia consistia en que es reunien a
l’àgora els ciutadans lliures (10%) i decidien mitjançant el vot, donaven torn de
paraula per fer discursos i poder convèncer, d’aquí sorgeixen els sofistes.

 Tenien mala premsa pels seus escrits que es van perdre i les seves idees ens han
arribat per mitjà dels seus enemics, Plató i Aristòtil.
 Gir antropològic: no es pregunten per la naturalesa sinó per l’ésser humà i la
societat a la que pertany, els preocupa la política i la societat no la naturalesa.
 No creien en la veritat ni en la mentida.
 Deixen de preocupar-se per la naturalesa, Physis (no hi ha valors) i es preocupen
pel Nomos (els nostres valors). Pysis no = a Nomos

L’areté (virtut) política  era l’art de convèncer la gent amb les seves paraules,
dominar la paraula, la retòrica.
Aquells qui volien aprendre pagaven als sofistes per tal que els ensenyessin a
triomfar en la vida pública, ser advocats o assolir l’èxit en els negocis privats.

Els sofistes són els primers en cobrar per ensenyar, en fan un negoci, perquè eren
estrangers i necessitaven diners. Només parlen amb qui poden pagar, no
comparteixen amb tothom els seus coneixements perquè tenen un valor, per això són
criticats.
Eren molt àgils, sabien aprofitar-se de les lleis al seu favor sense ser jutjats.

Característiques:
1). Relativisme moral i ètic: no hi ha valors universals i no en pot haver.
2). Convencionalisme: no hi ha cap llei universal dictada per déu, les lleis són
particulars / convencions (acords), no són regalades per déu.
3). Escepticisme: afirma que no pot haver un coneixement 100% fiable de res, no es
pot estar segur de res. Teoria / creença filosòfics.
4). Agnosticime: no afirma ni nega l’existència de déu perquè diuen que en el cas
que existissin no es podrien comunicar amb nosaltres. Nosaltres els creem per
necessitat.

PROTÀGORES

Protàgores va redactar una Constitució i va dir que l’educació havia de ser pública,
tothom podia aprendre, no feien distincions de classes ni de gèneres. “Home
mesura” de totes les coses. Deia que valorem les coses des de “l’home mesura”. No
hi ha criteri absolut per jutjar si una cosa és veritat o mentida.

GÒRGIES

Gòrgies era el més escèptic. Deia:

 Que no existia res (escepticisme sobre l’ésser) perquè no hi ha cap argument /
certesa que digui que existim o que existeixi alguna cosa. No es pot confirmar
que existeixi alguna cosa.
 Que si alguna cosa existís tampoc es podria conèixer perquè no podem estar
segurs que el que veiem és real (escepticisme sobre el coneixement).
 Que si poguéssim conèixer alguna cosa no ho podríem comunicar (escepticisme
sobre el llenguatge) perquè res ens assegura que el que veiem és la mateixa cosa
que els altres veuen.
SÒCRATES

Sòcrates marca un tall, i a partir d’ell hi ha alguna cosa que canvia. Comparteix el gir
antropològic i creu que hi ha valors universals. Era radicalment oposat als sofistes. No
va escriure mai res. Sòcrates i Jesucrist han influenciat molt tot i que no han escrit mai
res. El fracàs de Sòcrates és que no sabem que pensava ja que no va escriure, el que
sabem ens ha arribat dels altres però de manera distorsionada. La filosofia només té
sentit en el parlar.

En els escrits d’Aristòfanes Sòcrates queda com un burro, en canvi, en els escrits de
Plató queda com el més savi del món. En els escrits de Plató no podem saber on acaba
el pensament de Sòcrates i on comença el de Plató.

Era fill d’un escultor i d’una llevadora (ajuda a néixer nens), la seva mare va tenir
importància en la seva vida.

Intel·lectualisme moral o ètic (la seva doctrina moral)  teoria filosòfica que afirma
que la persona que fa el mal ho fa per pura ignorància. Identifica la virtut amb la saviesa
i la no – virtut amb la ignorància. No ha tingut la formació adequada per saber què és el
bé. Qui fa el mal no és que sigui malvat, sinó que no coneix el bé.

Sòcrates creu en la veritat, el més important és cercar la virtut / saviesa. Principi de la

saviesa / veritat: “Només sé que no sé res”, si no s’accepta aquest principi no es trobarà
la veritat.

Mètode socràtic  mètode de preguntes i respostes per intenta torbar una definició
universal amb l’ajuda dels altres.
 1ra fase: ironia (fase “negativa”) trenca les idees de la gent, feia veure la
ignorància de la gent.
 2na fase: maièutica = obstetrícia (fase “positiva”), s’assembla a la feina que feia
la seva mare, treu la veritat de dins les persones amb preguntes per complir amb
la missió del déu Apol·lo, conèixer-se a ell mateix i fer conèixer als altres els
seus coneixements.
 Judici: vol tenir cura de la seva ànima. Està convençut que és millor patir una
injustícia que cometre-la perquè si la comets embrutes l’ànima. Li van fer un
judici, va ser acusat de corrompre els joves i d’impietat (anar contra els déus), es
pensaven que marxaria però es va quedar perquè per ell seria cometre una
injustícia contra les lleis del seu poble. El van condemnar a pena de mort, però
abans va dir als seus deixebles que devien un gall a Asclepi, déu de la medicina.
PLATÓ

Aristocles, anomenat Plató perquè era molt ample d’espatlles, considerat un dels set
Savis de Grècia. Va ser deixeble de Cràtil i més tard de Sòcrates qui li va despertar la
seva passió filosòfica. Era aristòcrata, ciutadà lliure, viatjava molt i es va formar. A
Atenes va fundar una acadèmia (“La Acadèmia”). A Occident es relaciona acadèmia
amb el saber / coneixement. A la seva acadèmia no podien entrar aquells que no
sabessin matemàtiques (geometria). No li agradava la democràcia perquè aquesta va
matar Sòcrates, era un revolucionari ja que creu que tan pot governar una dona com un
home.

Es considera per “gran filòsof” aquell capaç de fer un tall en la història de la filosofia, a
partir d’ell es pot pensar a favor o en contra d’ell, però mai es pot pensar sense ell. No
hi ha cap filòsof que no hagi passat per Plató, no se’l pot obviar, és massa important.

En la imatge d’art on es troben reunits diversos filòsofs, Plató assenyala al cel perquè
creu en les idees (metafísica), en canvi, Aristòtil assenyala enmig perquè creu en la
realitat (ciència). Pertany al quadre “L’escola d’Atenes”.

Influencies que té Plató:

 Heràclit  a través de Cràtil. Agafa la idea que el món que toquem,
volem...és problemàtic (Panta rei = tot flueix) pel constant moviment. La
realitat és problemàtica perquè es mou.
 Pitagòrics  agafa la idea del dualisme antropològic o ment / ànima – cos,
la idea d’ànima. Són dues substàncies diferents, el cos és la presó de l’ànima.
Ànima (immortal, transmigra, divina) i cos (mortal, individual, es degrada).
L’ànima és important. També agafa les matemàtiques que és la preparació
per a la filosofia, també la importància de la forma i per últim l’arrogància
política que diu que estaven legitimats per governar perquè saben coses,
tenen el coneixement vertader.
 Parmènides  agafa idees de Parmènides per contrastar i solucionar el
caràcter problemàtic de la realitat. Parmènides tenia dues vies: la via de la
raó per la qual coneixerem l’ésser i les seves característiques, i la via de
l’opinió que fa referència als sentits que no valen res. Plató agafa de
Parmènides les característiques de l’ésser aplicades a les idees platòniques,
la via de la raó per conèixer-ho tot.
 Sòcrates  agafa la preocupació éticopolítica (morals i polítics), un intent de
millorar la societat, construir / generar una societat justa, millor. I el mètode
socràtic (mètode inductiu: per definir els conceptes universals).
Coneixement esotèric  queden dins una escola i no surten més enllà, és el secret d’uns
quants. Els coneixements pitagòrics quedaven dins la secta.

Coneixement exotèric  surt de l’escola, s’ensenyava a la gent, era públic. Per exemple
Aristòtil.

Els coneixements de Plató ens han arribat en coneixements exotèrics, en una versió
didàctica / adaptada, en llibres. No ens ha arribat què explicava ni com, ja que Plató era
esotèric, a l’acadèmia ensenyava de forma “dura”. Ja que volia donar a conèixer els
llibres per crear una societat millor.

Dualisme epistemològic  com coneixem les coses. Hi ha dues maneres de conèixer,

segons Plató són els sentits i la raó. La raó ens pot oferir un coneixement cert, en canvi,
els sentits un coneixement degradat (la Doxa, opinió). La raó per veure les idees
(immutables, eternes, infinites) que no són nostres, estan en el món de les idees,
nosaltres les descobrim (no formen part de nosaltres).
Qui es guia pels sentits ho fa per l’opinió. Un filòsof estima la saviesa i un filodoxos
estima l’opinió, basada en els sentits, no saben res, no tenen un coneixement veritable.
Els sentits amb els quals veiem objectes físics, ens enganyen, poden aportar
coneixements però no certs.
Conèixer per Plató és igual a recordar o reconèixer aquestes idees que abans tenia
l’ànima, que ja havia vist.

Sabem que les coses / objectes són aquella cosa per la idea perfecte d’allò, que l’ànima
havia vist i té la idea d’allò i ho aplica a la realitat. Tot està inventat, el que fan es
descobrir aquestes idees que existien abans que nosaltres. Les idees són innates, es
troben a l’ànima humana abans del naixement i només cal recordar-les ja que s’obliden
un cop l’ànima s’ajunta amb el cos, això és la reminiscència o anamnesi, fet que
l’ànima recorda les idees que ha vist en el món de les idees. Conèixer és recordar el
coneixement que l’ànima posseïa abans de la seva unió amb el cos. El mètode de Plató
per poder recordar és el mètode de la dialèctica, un diàleg filosòfic, el que fa al Menó.
Al Menó Plató ofereix una prova de la reminiscència, Sòcrates fa servir la maièutica per
interrogar a un esclau que és ignorant (no ha tingut cap formació) fins que ell mateix
arriba a descobrir el teorema de Pitàgores (li vol fer veure que té coneixements encara
que no ho sàpiga). Al començament l’esclau no coneixia el teorema i amb el diàleg amb
Sòcrates tampoc li va ensenyar, però després el va conèixer. Plató explica això dient que
l’ànima ho havia vist però no ho recordava a causa del cos, però gràcies a la maièutica
ho ha recordat.
La teoria de la reminiscència va permetre a Plató refutar el relativisme epistemològic i
axiològic dels sofistes, el nominalisme i el conceptualisme dels erístics, que també
portaven al relativisme.

L’experiència sensible ajuda a recordar les idees o formes inferiors (les idees del
objectes artificials i les idees dels éssers naturals insignificants: cabell, brutícia) i la
dialèctica permet recordar les idees o formes superiors, entitats supremes i perfectes (el
bé, la justícia, la bellesa).

Dualisme ontològic  estudia / es pregunta per què és el que existeix. Els sentits ens
serveixen per conèixer el que hi ha en el món sensible i la raó per conèixer tot allò que
es troba en el món intel·ligible. La teoria dels dos mons de Plató. En el món intel·ligible
trobem el món de les idees. A la realitat no hi ha dos mons, sinó una mateixa realitat
dividida en dos. La vertadera realitat per Plató és la del món intel·ligible.

Món intel·ligible

Món sensible

Al·legoria de la línia dividida en segments:

El coneixement matemàtic va servir de model als filòsofs antics a l’hora de distingir

entre la ciència i l’opinió, entre el coneixement autèntic i el coneixement aparent i
generalment fals. Els objectes efímers, canviants i compostos quedaven exclosos de
l’àmbit del coneixement autèntic. La filosofia i la ciència han d’agafar com a objecte
d’estudi alguna cosa que sigui permanent, uniforme i necessari. L’objecte de la
filosofia, com el de qualsevol altre ciència, ha de ser estable, permanent, uniforme,
immutable, universal i necessari.

Idees Ésser 100%

Raó
+++
Dualisme epistemològic
+
++ Món intel·ligible
Sentits
**
****
Opinió = Doxa
* Dualisme ontològic
***
Món sensible
No ésser 0%

* Ombres, reflexos, representacions  poca realitat ( 5% - 10%)

**Objectes, éssers naturals
***Imaginació  ombres...a través de la imaginació.
****Creença objectes...a través de la creença.
+Ens matemàtics, geomètrics
++Raó discursiva  ens...a través de la raó discursiva.
+++Dialèctica  raó a través de la dialèctica.

Pintors  a Plató no els hi agradaven els pintors. Si l’objecte és la copia de la idea, la

pintura serà una copia de la copia. Degraden més la realitat.
Músics  sap de matemàtiques, sap extreure de la matèria. Utilitzen factors
matemàtics.

Dialèctica  mètode platònic inspirat en el mètode socràtic per arribar a les idees, al
coneixement del bé / ésser suprem. Mètode lògic d’investigació i d’ensenyament.
Plató la va aprendre de Sòcrates, reprodueix la maièutica socràtica. Consisteix en l’art
de dur a terme un diàleg entre dues o més persones per aclarir un assumpte científic o
filosòfic. L’art dialèctica platònica, com la maièutica socràtica, consta d’un procés
ascendent, pel qual s’arriba a una definició d’un concepte universal, d’un altre procés
descendent, d’anàlisi i deducció, que serveix per confirmar la correcció de l’anterior i
per introduir les rectificacions necessàries. La dialèctica és la ciència superior, el saber
suprem, l’objecte del qual es classifiquen les idees o formes, la ciència més difícil
d’adquirir i conrear. El filòsof es dedica a ella sense cap esperança d’arribar a dominar-
la completament, ja que el coneixement total i perfecte no és a l’abast dels mortals,
només el poden assolir els déus i les ànimes separades (les que no estan captives dins un
cos). La dialèctica també s’ocupa d’aprendre la idea de l’estat perfecte, per això, Plató
sempre va pensar que era el filòsof que havia de governar. El filòsof – basileus o
príncep filòsof és aquell que reuneix les condicions per exercir el poder, ja que la
contemplació de la idea o forma de l’estat perfecte li ofereix el model, la imitació que li
permetrà descobrir l’ordre i les institucions apropiades per la ciutat.

El números depenen més de la matèria, la matèria depèn de les idees i no de les

matemàtiques.

No hi ha idea de lletjor per Plató, sinó que un objecte participa més en la idea de la
bellesa que un altre objecte. L’objecte que imita malament la idea de la bellesa, una
copia imperfecte.

Les idees són inextenses (no ocupen espai), incorpòries (no tenen matèria), eternes
(ningú les crea, són allà), invariables (no canvien, només canvia la nostra manera de
representar-les), universals (no depenen de les cultures), independents de nosaltres (la
idea ja hi és allà encara que nosaltres no hi siguem). Només podem accedir a les idees a
través del pensament, però no vol dir que si no les pensem deixin d’existir. Les idees
platòniques són objectives, no depenen de nosaltres, no ens pertanyen.

Per Plató tampoc pot haver buit, les idees no ocupen espai i no tenen matèria.

No tenim un accés perfecte a les idees perfectes.

Problema del vaixell de Teseu  els grecs construien molts vaixells de fusta, van
construir el vaixell de Teseu que en aquell moment era el millor, per anar a la
guerra...Mentre anava navegant s’anava desgastant i li anaven canviant les peces. Al cap
de tres anys no conservava cap de les peces originals. Però, seguia sent el mateix? Per
Platí sí, perquè des del moment que es construeix participa en la idea de vaixell i per
molt que vagi canviant, la seva participació en la idea de vaixell no canvia.

Sabem diferenciar una persona d’un animal a parir de la idea de persona o animal, a
partir de la seva participació en aquella idea.
Plató està d’acord amb l’intel·lectualisme moral, no existeix el mal, si no que existeix la
idea que està més allunyada de la del bé. Ens podem anar apropant al bé. La teoria de
les idees de Plató permet superar el relativisme dels sofistes que diu que el bé és relatiu,
perquè per Plató no tot és relatiu perquè les idees existeixen i són iguals per tothom.

Com es relacionen el món sensible i l’intel·ligible? Plató per respondre aquesta pregunta
fa servir el mite del demiürg. Diu que al principi del món hi havia l’espai, les idees, la
matèria i el demiürg. El demiürg era una divinitat, no crea el món sinó que només
l’ordena, té matèria caòtica (desordenada) i un espai, mira les idees i intenta reproduir-
les amb la matèria caòtica i ho deixa a l’espai (Khora, Plató ho compara amb una mare)
fins a obtenir el que es vulgui (coses del món sensible, que ho compara amb el fill), el
que volien crear (representa les idees, Plató ho compara amb el pare) i el demiürg
representa el creador. El demiürg va ordenar i estructurar el caos en 4 elements (aire,
aigua, terra i foc). El món sensible és un intent del demiürg de copiar les idees. Això fa
pensar en la gravetat que és la gran constructora de mons.

Al·legoria o mite de la caverna  apareix en el llibre “República” el llibre més

important de Plató, dialogat, es basa en la conversa de Sòcrates i Glaucó. Apareix en el
llibre VII de la República. Intenta influenciar a la societat perquè segueixin la seva
filosofia.
En una caverna, els esclaus estan immobilitzats, lligats de mans i peus mirant cap a la
paret i només poden veure les ombres projectades per un foc darrere d’ells. Creuen que
les ombres són la realitat i que parlen. Plató volia manifestar que les nostres opinions
basades en el coneixement sensible només són ombres d’ombres o reflexos d’ombres,
ignorància. Si un d’ells es alliberat de les seves cadenes i és obligat a mirar enrere, no
voldrà creure res del que veurà, ja que estava acostumat a no veure res més que les
ombres, i quedarà enlluernat amb la dèbil llum del foc. Voldrà tornar al món de les
ombres i els ecos. Quan surti fora de la caverna li costarà obrir els ulls a causa de la
llum del sol, poc a poc, a mesura que s’acostumi a la llum del sol, començarà a veure els
detalls de la realitat. Durant la nit podrà veure la llum de la lluna i les estrelles, després
podrà mirar al sol, comprendrà que el sol és la causa de tot el que existeix, que és la
realitat suprema de l’univers, que totes les coses participen de la idea del bé i que sense
la idea del bé res no existiria, si han vist la idea del bé poden governar, poden accedir a
les altres idees. Quan hagi après tot això i torni a la caverna després de molt de temps,
ell s’haurà convertit en un home capaç d’entendre i tindrà el coneixement suprem, serà
un filòsof. Els seus companys es burlaran d’ells, ell voldrà aconseguir alliberar-los a ells
i portar-los a la sortida. Però els seus companys no veuen la realitat i si seguís insistint
el matarien.
És una manera d’explicar l’al·legoria de la línia dividida en segments.

Al·legoria del Carro Alat  Plató ha d’explicar la diversitat que hi ha al món, perquè
som tant diferents. Encara que l’ànima té els mateixos coneixements per tots, té 3
tendències que tots tenim, en alguns governa una tendència més que les altres. Per tenir
una vida feliç s’han de coordinar totes 3, sinó generarà dolor. Les tres parts són la
racional (superior, ens fa distingir si les coses valen la pena), la irascible i la
concupiscible (desig, impulsos).
Per Plató l’harmonia de l’ànima és la justícia. Si les tres parts no estan en harmonia no
podran saber que és just i que no, no podran actuar de manera justa. Això es basa en
l’intel·lectualisme moral, la teoria que afirma que les persones que fan el mal és perquè
no coneixen el bé. A partir d’aquesta harmonia individual (3 tendències de l’ànima) ho
passa a la societat, depenent quina part de l’ànima és la que domina, a la societat ens
dedicarem a una cosa o a una altra.
Cada part de l’ànima té les seves virtuts o cada part és d’un estament determinat de la
ciutat (depenent de cada ànima). La virtut de l’ànima racional és la saviesa i la
prudència, la de l’ànima irascible és la fortalesa i el valor i la de l’ànima concupiscible
és els impulsos (que s’han de moderar). Els que el domina la part concupiscible per ser
feliços han de desenvolupar la moderació. El que els domina la part irascible han de
desenvolupar el valor. I els que els domina la part racional han de desenvolupar la
saviesa.
Racional  filòsofs, els que governen la nació...
Irascible  bombers, policia, militars...
Concupiscible  productors...

Segons Plató, quan morim l’ànima fa una cavalcada cap el món de les idees. Aquelles
aurigues (ànima racional) que no controlen els animals (ànima irascible i ànima
concupiscible) i que cauen abans d’arribar reencarnen en animals i les que sí que arriben
reencarnen en persones.

Relació entre ètica (harmonia) i política de Plató  depenent quina part de l’ànima
domina més la gent es dedica a una cosa o altra (estaments).

Política  per Plató en la justícia social cadascú s’ha de dedicar a la feina que li pertoca
i que desenvolupi al màxim la virtut en aquella feina.

L’estat utòpic, el millor, segons Plató l’estat fix, immutable i estàtic, sempre idèntic a si
mateix i que posseeix les lleis i les institucions antigues. Segons la teoria política de
l’estat utòpic que Plató exposa a la República, el règim de l’estat perfecte, que no canvia
i no degenera, només podia ser la monarquia, el govern del filòsof-basileus, l’home
més savi de la polis, el príncep filòsof capaç d’aprendre la idea del bé i la idea de l’estat
perfecte o una aristocràcia de filòsofs. Defensat pels guerrers, homes valents per
naturalesa i ben fornits del que cal per al benestar de les persones per una classe de
productors o treballadors especialitzats (agricultors, pescadors, negociants, artesans...).

Els altres règims polítics només podien ser formes degenerades de l’únic estat just i
perfecte: la monarquia o aristocràcia dels filòsofs. Quan els guerrers empresos pel
desig de guanyar honor i glòria, prenen el poder, tenim la primera forma de degenerada
de govern: timocràcia (govern dels més forts). És pitjor quan són els negociants els qui
prenen el poder i instauren l’oligarquia (govern d’uns pocs, tenen diners i mitjans)
aquests espolien (prenent a algú allò que li pertany) la polis per enriquir-se ells. Els rics
que sempre seran una minoria enfront del poble, que tard o d’hora es rebel·larà contra
els negociants i proclamarà la democràcia (govern de tots). L’excés de llibertat que
comporta la democràcia fa que la polis degeneri cap a l’anarquia aprofitada per un home
viciós, vil i sense escrúpols per donar un cop d’estat i establir la tirania (governen de
manera despòtica) el règim més corromput ja que són els esclaus i els estrangers els que
governen.
La República ideal de Plató era la aristocràcia en la qual governen els millors, els que
s’ho mereixen, no depèn de la família que vens sinó que depèn de l’ànima (aptituds).
Per aconseguir construir-la ho fa a partir de l’educació (element clau) dut a terme per
especialistes, un sistema igual per a tothom, públic, gratuït, obligatòria des de petits. Als
infants els han de cuidar l’Estat, si els cuiden la família potser no obtindran el bé comú,
ha d’adquirir els valors de l’Estat. Defensava aprendre jugant amb unes normes,
aquestes són les que et permeten aprendre, tot seguint les normes.

Crítica Aristotèlica de la teoria de les idees de Plató:

1. Per poder fer ciència s’han de tenir uns conceptes estables però critica que
aquestes idees platòniques no tenen valors ontològics, no existeixen com a tal,
independents de nosaltres, tenen un valor lògic (o psicològic). Nosaltres anem
veien coses i la nostra ment detecta similituds i crea els conceptes.
2. L’essència dels objectes no es pot trobar fora dels mateixos objectes, no pot estar
separada.
3. Un mateix objecte no pot participar de més d’una idea.
4. La teoria de les idees és incapaç d’explicar els canvis en el món, les transicions.

ÈTICA D’ARISTÒTIL

Aristòtil tenia amor pel món material, els animals, les plantes.

Intel·lectualisme moral  Aristòtil planteja el problema que no creia que una persona
que ha entès que és el bé, però que no el practica sàpiga exercir el bé correctament.
Aristòtil creia que s’ha de saber que és i també saber practicar-lo, es necessita certa
pràctica.

Ètica Platònica  vol arribar al bé. En els éssers humans el bé és la felicitat. Per
Aristòtil l’objectiu de l’ètica aristotèlica ha de servir per obtenir la vida bona, la vida
feliç, si una ètica no et porta cap a la felicitat no és una ètica bona. La felicitat s’explica
per a si mateixa, és l’última finalitat de qualsevol ètica. Són ètiques eudaimonistes, en
contrast amb l’ètica platònica. Buscar la felicitat és molt general, cadascú la busca de
maneres diferents. La felicitat s’aconsegueix amb la pràctica de les virtuts.

Diferència entre els éssers humans i els animals  Aristòtil diu que els éssers humans
tenim el Logos (raonament) i els animals no, per aconseguir la felicitat s’ha d’exercitar
el Logos, les virtuts dianoètiques (ciència, art, saviesa i prudència). Qui no les tingui
desenvolupades no serà feliç. La saviesa fa que puguis dirigir la teva vida. Aristòtil diu
que la felicitat s’aconsegueix amb l’activitat contemplativa, que és l’excel·lència de la
racionalitat. Lo ideal seria una vida contemplativa, Aristòtil diu que l’ésser humà si
només exercita les virtuts però no té relacions socials no serà feliç. Diu que també s’han
de desenvolupar les virtuts morals. La vida contemplativa no és possible per a l’ésser
humà, ja que a més d’exercitar les virtuts dianoètiques ha de tenir cura de la salut del
cos, resoldre problemes econòmics...L’ésser humà té una felicitat limitada.

Terme mitjà aristotèlic  areté (virtut), per poder ser feliç s’ha de desenvolupar aquest
terme mitjà i és dirigit per la prudència. Aristòtil diu que no hi ha dues circumstàncies
iguals a la vida, cap situació humana és igual a una altra. A través de la prudència i el
costum (dirigit per la saviesa i la prudència) s’aconsegueix el terme mitjà. La prudència
et fa analitzar la situació, les circumstàncies per actuar de manera convenient i saber
quina és la mesura justa. Per tal de trobar el terme mitjà s’ha de fer una acció adequada
en cada moment.
EPICUR

 Autarquia  es basa en que ningú ha de dependre de res ni de ningú per ser

feliç, sinó s’haurà equivocat.
 Ataràxia  és pròpia d’Epicur. Es basa en buscar la serenor o impertubabilitat
de l’ànima, res no ens pot afectar des d’un punt de vista sentimental. S’ha de ser
prou savi per saber quines coses afecten l’ànima i evitar-les, per evitar el dolor.
 Filosofia materialista  Per Epicur nosaltres som àtoms, tot el que vagi bé al
cos anirà bé a l’ànima, i a l’inversa.
 Tetrapharmakon  les 4 grans coses que fan que l’ànima es perturbi són les
pors, si hi ha por no es pot ser feliç.
Pors:
1. Déus: por als déus. Ni nega ni afirma la seva existència, si existeixen passen
olímpicament dels humans perquè som insignificants.
2. Mort: si estem vius vol dir que la mort no hi és, quan arribi ja no hi serem.
3. Dolor: si és un dolor petit es suporta, si és molt gran arribarà un moment que
no es sentirà.
4. Necessitats: la por de no tenir les necessitats cobertes. Per viure no es
necessiten moltes coses, no calen moltes coses, ja que la natura ho proveeix.
 Amistat

Escoles hel·lenístiques

 Cinisme
 Epicureisme  Epicur deia que ni ens podem refiar de la política i que cal
marxar a viure a un lloc on no hi hagi societat, allunyar-se de la societat amb un
grup d’amics. És l’ideal del grup de gent que no depenia de res ni de ningú, es
basa en l’amistat.
 Estoïcisme
 Escepticisme

Totes les escoles tenen en comú que són conscients que la filosofia ha de dinar una
resposta ètica a la inquietud que aporta el pas de polis a Imperi (Alexandre el Magne).
Volen saber com poden ser feliços en un món hostil i canviant. Tenen desconfiança a la
política, diuen que no es poden fiar de la política per ser feliços ja que no soluciona els
problemes. Tenen un ideal autàrquic.

Plaers

 Naturals i necessaris  ens em de basar en aquests plaers.

 Naturals i innecessaris  generen pertorbació en l’ànima.
 No naturals i innecessaris  generen pertorbació en l’ànima.

Els palers són la vida bona, el bé suprem.

Ètica hedonista (plaer en grec)
Per ser feliços hem de buscar el plaer, sempre serà mesurat i s’ha de tenir força de
voluntat per mesurar-lo.

SANT AGUSTÍ
Va ser el primer pensador cristià, va adoptar les idees de Plató al cristianisme. Va
aparèixer per enfortir la religió cristiana amb la filosofia i els seus raonaments. Per
Agustí el cel té les característiques de les idees de Plató. Agafa Plató i el cristianitza.

SANT TOMÀS D’AQUINO (Segle XIII)

Agafa Aristòtil per cristianitzar-lo, era el filòsof de l’Església cristiana, va fer la gran
obra filosòfica cristiana. Deia que l’existència de Déu no és una evidència per a
nosaltres, per això s’han de buscar arguments per demostrar la seva existència.

Deia que la raó i la fe no són dos discursos que s’excloïen, sinó que s’havien de
complementar. La raó coneix totes les coses del món sensible, però és limitada, i l’hem
de fer servir per arribar a aquests límits que és on es troba la fe. La raó ajuda la fe i
després al revés.

Per demostrar l’existència de Déu fa servir 5 vies, es parteix del món sensible i es fa
servir la raó, a través del pensament d’Aristòtil passat pel cristianisme. Es planteja des
de la impossibilitat de portar el raonament fins a l’infinit. És preveu l’existència d’un
primer principi que dona lloc als altres.
1. Via cosmològica o del moviment  agafa la noció de moviment d’Aristòtil. Les
coses no es mouen per si soles, qualsevol moviment és provocat per un motor
que hi ha darrere i darrere d’aquest n’hi ha un altre i així fins trobar el primer
motor, el motor immòbil, que fa moure els altres però que aquest no és mogut
per ningú, és Déu.
2. Via de la causalitat  en el món qualsevol efecte té una causa i aquesta és un
efecte d’una altra causa i aquesta és també un efecte d’una altra causa i així fins
arribar a la primera causa, que és Déu.
3. Via de la contingència (no necessària)  no hi ha res en el món que sigui
necessari perquè aquestes coses podrien no haver existit, poden existir o no. És
impossible que la causa dels éssers contingents sigui una causa contingent, ha de
ser una causa / existència necessària, que és Déu, que després ho crea tot.
4. Via de la perfecció  en el món veiem i comparem els éssers més perfectes amb
els que no ho són tant, si en el món detectem aquesta degradació de perfecció
entre els diferents éssers vol dir que hi ha d’haver un grau màxim de perfecció
que és Déu.
5. Via de la teleologia (finalitat)  tots els éssers en el món tenim una finalitat, si
ens fixem en la naturalesa tots els éssers tenen una finalitat i molts no coneixen
aquestes finalitats, per tant, hi ha d’haver algú que les dirigeixi, que és Déu.
DESCARTES (FRANÇA, S. XVII)
Segle XV  Renaixement: hi ha una sèrie de canvis.
1. Un primer indici de capitalisme (negociar, fer diners).
2. Una expansió geogràfica (es descobreix Amèrica).
3. Autonomia de la ciència i la tècnica (invents per analitzar el món).
4. Inici de desvinculació entre la política i la religió.
5. Naixement dels Estat – Nació (política com a poder).
6. Primera secularització (pèrdua d’importància de la religió en la vida
quotidiana).

Segle XVII  va ser un segle d’incertesa per la revolució científica causada per
l’autonomia de la ciència i la tècnica i també es passa del Geocentrisme a
l’Heliocentrisme com a conseqüència d’aquesta autonomia. Es va descobrir que la Terra
no era plana sinó esfèrica. També va ser un segle d’inestabilitat social per les guerres de
religió entre catòlics i protestants que fan que la vida perilli. El segle XVII és així a
causa de tots els esdeveniments del Renaixement.

Va ser el pare fundador del racionalisme, Descartes ha marcar molt la nostra cultura.
Posa ordre i influeix en la nostra manera de pensar.

Descartes era un alumne brillant, va estudiar amb els jesuïtes, ell va adonar-se que tot el
que li havien ensenyat no li servia per res menys les matemàtiques, que els
coneixements que li havien donat a l’escola ja no li servien per entendre el món al segle
XVII. Va començar a viatjar, per veure si en el món hi havia alguna cosa que tothom
feia igual.
Amb la seva filosofia pretén deixat de banda tot el que li havien explicat i fundar una
filosofia indubtable, que fos 100% fiable, que donés una veritat 100% fiable. Volia
trobar i dissenyar un mètode que si el segueixes bé no poguessis equivocar-te, un
mètode que fos definitiu. Volia crear un nou mètode per entendre la realitat, però sense
la formació que va tenir no ho hagués pogut fer.

Racionalisme:
 Autosuficiència de la raó  amb la raó i prou hem de poder descobrir el món, la
raó no necessita la fe per complementar-se. La raó és autosuficient.
  Les matemàtiques com a fonament i model de tot el saber  el saber necessari,
de debò, estarà inspirat en un model matemàtic o es podrà traduir
matemàticament. Es pot explicar matemàticament.
 Tots els racionalistes accepten i afirmen l’existència d’idees innates.

Mètode: ha de tenir 4 regles:

1. Evidència  no es pot partir d’una cosa que no sigui evident. No es pot partir
d’una cosa que ve “guiada” pels sentits. S’ha de partir d’una cosa clara, exacte.
 Claredat: que no hi hagi ombra de dubte, que sigui exacte.
 Distinció: que es sàpiga exactament què és allò, que es diferenciï de les
altres coses.
2. Anàlisi  un cop trobada l’evidència, s’ha de descompondre el problema en les
seves parts més simples fins que quedin reduïts a idees clares.
3. Síntesi  un cop el problema descompost, s’ha d’anar connectant els problemes
de més simple a més complex.
4. Enumeració o reversió  un cop la síntesi feta, s’ha de revisar que tots els
passos estan ben fets.

Descartes ho posa tot en dubte, però se’l pot considerar un escèptic? En part sí, en part
no. Té un escepticisme metòdic  dubta de tot per poder anar a buscar la veritat que no
és pot trobar sense haver dubtat. És un dubte com a mètode per arribar a la realitat.
No és un escèptic com a tal perquè no nega l’existència de la veritat, del coneixement,
perquè ho utilitza com a pas previ per trobar la veritat.

En el seu llibre “Meditacions metafísiques” diu que es va adonar que no es podia refiar
de res. Desconfiava dels:
 Sentits: que ens enganyen sovint, per tant s’ha de desconfiar dels sentits.
 De Raó discursiva: que encadena arguments. Ex: Tots els europeus són
francesos / En Celestí és europeu / En Celestí és francès  no és cert.
 De l’existència del món extern: quan dormim en somnis veiem moltes
coses que no existeixen, però potser tampoc existeixen les coses que
veiem quan estem desperts.
 De la veracitat dels nostres raonaments: ens equivoquem moltes
vegades intentant resoldre un problema matemàtic, per tant, potser quan
creiem que hem trobat la solució ens podríem haver equivocat.
 De l’existència de Déu: Déu podria no existir.
 De les matemàtiques / Dubta de tot: geni maligne.

Se li apareix el geni maligne que l’enganya també amb les matemàtiques, el fan pensar
que les matemàtiques resulten ser un engany. Si aquest geni maligne existís s’ha de
preguntar quina evidència pot agafar per a la seva filosofia i que sigui indubtable.

Arriba al cogito, ergo sum  penso, per tant existeixo (la veritat absoluta i indubtable).
Posar en dubte que pensem afirma que ho fem, que pensem. És una veritat particular i
contingent, que podria ser falsa, però el sol fet de dubtar la confirma. Hi ha alguna cosa
que pensa, el jo de Descartes. Cogito: intuïció intel·lectual per fixar les regles del nou
mètode. Encara que hi hagi aquest geni maligne que ens enganya sobre els continguts
del pensament no ens enganya dient que no pensem.
Substàncies descobertes amb el cogito, ergo sum: evidències pel nou mètode, formen tot
el món, tot el que hi ha en el món. Són idees innates.
1. Res cogitans (substància pensant)  allò que existeix en ella mateixa i per ella
mateixa. No necessita res més per existir. Cosa que pensa. Problema que
comporta: Solipsisme (afirma que només podem conèixer la nostra realitat
interior).
2. Res infinita (substància divina, Déu); arguments per afirmar l’existència de Déu.
2.1. Argument ontològic (Sant Anselm)  Déu és un ésser perfecte, per tant
es impossible que no existeixi. No pot no existir perquè és la cosa més
perfecta que hi ha, sinó no seria perfecte tindria la imperfecció de no existir.
2.2. Argument infinitu  si nosaltres som éssers finits i no hem vist mai res
infinit, com tenim la idea de la infinitat?, ha d’haver un déu infinit. Només
pot ser que tinguem la idea de infinit perquè un ésser infinit ha posat aquesta
idea innata dins nostre.
2.3. Argument causalitat  ningú no pot ser causa de si mateixa, ha de tenir
una causa (externa), que és déu. Ha d’haver una causa primera.
3. Res extensa (substància material)  és evident perquè hi ha aquest déu que ho
afirma. Déu garanteix el món, permet que existeixi. Els objectes materials tenen
qualitats primàries que formen part de la res extensa i d’altres secundàries
(percebuts pels sentits) que no en formen. Per això tothom veu la realitat de
maneres diferents. És allò que queda després de qualsevol canvi, la pura extensió
geomètrica que ocupa que no es percep pels sentits sinó per la raó. No hi ha
qualitats secundàries. No esdevé pels sentits. Exemple: una espelma inicialment
és sòlida i rígida i fa olor, quan s’encén es va fonent i desfent i va agafant la
forma del recipient. L’espelma ha canviat de qualitats, però segueix sent la
mateixa percebuda per la raó i no pels sentits. Totes les coses en el món,
objectes...forment part de la res extensa, però només les qualitats primàries. És
el món que descobreix la nostra raó, el món matemàtic, geomètric.

Idea de Déu a de ser una idea innata perquè hi hem arribat amb la raó, amb el nostre
raonament només.
Es nega el geni maligne perquè Déu que és bondadós no pot permetre que hi hagi un
geni maligne que ens enganyi constantment.

Hi ha 3 tipus de idees:
1. Adventícies  són les que estan fora del subjecte i ens arriben per mitjà dels
sentits.
2. Factícies o Fictícies  són aquelles que no existeixen a través del sentits, que
ens les hem inventat, les hem elaborat amb la imaginació o la fantasia.
3. Innates  són les que realment valen la pena, que serveixen per explicar la
realitat. Ens venen del pensament.
El temps va començar a ser valuós quan es comencen a crear els rellotges. És un xoc per
aquella societat ja que es pensava que tot el que es movia tenia vida, però no en el cas
dels rellotges.

Teisme  afirma que Déu crea el món i que intervé en aquest món que ha creat quan
vol.
Deisme  afirma que Déu crea el món però que un cop creat no hi intervé, el déu dels
científics.
Descartes està convençut que Déu crea el món, i que en aquest moment es generen totes
les lleis de la física però que Déu ja no les pot canviar un cop fetes.
Descartes agafa el model dels rellotges per entendre l’Univers. Si amb la raó arribem a
entendre els engranatges, podem entendre el món.

Mecanicisme  tenint en compte que déu crea el món, es pot estudiar l’Univers des
d’una òptica mecànica. Es pot entendre que el món, la res extensa, no té vida. S’utilitza
per entendre l’Univers (res extensa) i el cos humà / animal.

Els éssers humans són res cogitans i res extensa, per tant, podem entendre el nostre cos
amb pura mecànica. El nostre cos està format per peces que es poden canviar (idea
mecanicista). La idea que el nostre cos són màquines prové de Descartes.

Per Descartes els animals no senten dolor perquè només són pura mecànica, només són
res extensa. No tenen res cogitans perquè no tenen llenguatge.

Dualisme ment – cos  Descartes es pregunta com es relacionen la res cogitans amb la
res extensa. I afirma que es relacionen en la glàndula pineal. L’única que no està
desdoblada.
EMPIRISME
Epistemologia
John Locke
Empirisme Teoria política
D. Hume
Illes britàniques

Racionalisme  Empirisme
raó sentits / experiència
-El racionalisme és una filosofia continental, tots els filòsofs són del continent europeu i
buscaven el 100% de fiabilitat de les coses.
-Els empiristes són tots de les illes britàniques i no buscaven el 100% de fiabilitat de les
coses, 90%.

Tenen una cosa en comú, una idea que els empiristes accepten:
Descartes va detectar que no es pot donar per suposada l’existència dels objectes, que
s’ha de demostrar, que la realitat externa és problemàtica, i els empiristes ho accepten.

Empiristes

 La raó té uns límits que venen marcats pels límits de l’experiència, no és tot
poderosa. El coneixement comença pels sentits / experiència i són els que donen
els límits.
Ex: Pels empiristes els forats negres van existir quan els van descobrir amb el
telescopi.
 No existeixen les idees innates, som un full en blanc (la nostra ment). Les idees
són fruit de l’exeperiència.
 El model de coneixement són les ciències experimentals (química, física,
biologia), amb les quals es poden fer experiments observables.

JOHN LOCKE
Locke diu que el primer que hem de fer és reflexionar fins on arriba la raó, quan arribem
als seus límits tot el que hi hagi fora serà incognoscible. És insensat anar més enllà dels
límits. Les idees sorgeixen de les sensacions i les reflexions.
Diu que la idea d’infinitud la tenim perquè si hi ha coses finites, unes més finites que
d’altres, hi haurà unes coses infinites (que estan fora dels límits, no ho podem conèixer).

Idees simples  aquelles que no es poden descompondre més i ens arriben d’una
manera passiva a l’enteniment.
Idees complexes  conjunt d’idees simples ajuntades pel nostre enteniment, són
subjectives. Hi ha dos tipus: adventícies (arbre) i fictícies (unicorn). També hi ha de
mode, relació i substància.
Ex1: El que rep un nen d’una poma a simple vista són les idees simples (textura, color,
olor, forma), però la poma no és una idea simple perquè el nostre enteniment les uneix
totes formant la idea complexa.
Ex2: Una casa és una idea complexa, formada per idees simples (teulat, porta, color,
finestra).
Cada persona té idees complexes diferents de les coses, cadascú veu les seves idees
complexes pròpies. Pot ser que coincideixin però no es sap per què. La realitat és una
construcció nostra.

Idea de substància  per Locke és el suport o substrat. Hi ha d’haver alguna cosa que
doni suport a les qualitats dels objectes perquè després ens arribi al cervell, i així tenir la
idea complexa.
A la pregunta si algú ha vist la substància d’algun objecte, Locke diu que no, que la
substància no la podem conèixer, és incognoscible, però l’accepta perquè sinó la realitat
és inexplicable. No es pot demostrar però s’hi ha de creure.
Ex: ningú no ha vist mai la gravetat, és incognoscible, però coneixem les seves
conseqüències, les podem explicar i detectar en el nostre món físic. És pot descriure,
mesurar...el seu impacte.
Però diu que no es pot tenir mai la certesa absolut, però si que pot fer hipòtesis.

*Hobbes i Locke són contractualistes socials.

THOMAS HOBBES

L’argument per legitimar el poder de la monarquia no ve per l’argument diví o de

l’herència. A partir d’això, inicia el contractualisme polític, que diu que l’ésser humà no
és social (asocial) per naturalesa, diu que és malvat, asocial. Diu que si no ens vigila
ningú tothom mira per ell mateix i fa el que sigui per aconseguir el que vol. Diu que en
l’estat de naturalesa, que és un estat de guerra permanent, la llibertat és absoluta, no hi
ha llei, justícia...però la gent pateix per la seva vida, ningú està fora de perill, és un
malviure constant, es viu amb por.
Diu que en aquest estat de guerra se n’adonen del caos i entren en el contracte social, en
el qual la gent que en formen part cedeixen la seva llibertat absoluta a un sobirà tot i que
preserven el dret a la vida pròpia, “Leviatan”. El sobirà pot ser una o més d’una persona
i aquest té la obligació de preservar la pau i els drets de la gent. La justícia només la pot
impartir el sobirà, no es poden rebel·lar contra el sobirà. Acaba derivant a l’absolutisme.
LOCKE

Accepta que el poder es legitima perquè hi ha un contracte social. Locke diu que l’home
és social, que té una tendència natural a la cooperació, sociabilitat, tot i que en
situacions extremes també pot ser dolent.
Locke diu que fan aquest contracte per maximitzar els seus beneficis (s’ajuden entre
ells) i per prevenir l’escassetat, per viure millor del que viuen.
Estat de naturalesa  estat de guerra
En l’estat de naturalesa hi ha els drets naturals:
 Dret a la vida
 Dret a la llibertat
 Dret a la propietat
El contracte és per garantir aquests drets, perquè algú els protegeixi, segueixen tenint els
drets, però transfereixen el dret de jutjar i castigar. Ningú no pot garantir el respecte
aquestes drets. Acaba derivant al liberalisme.
En el cas què l’Estat no garanteixi algun d’aquests drets els homes es poden rebel·lar i
denunciar l’Estat, ja que quan es fa el contracte el monarca queda dins del pacte i se li
pot retre compte, no pot fer el que vulgui, se’l pot controlar. Per això, Locke parla de la
divisió de poders (per primera vegada): legislatiu, executiu i federatiu (per evitar l’abús
de poder).
Locke es pregunta qui té dret a la propietat privada. També, que fa que algú es pugui
apropiar d’una propietat. Contesta que l’apropiació de terra es justifica amb el treball
que fas en aquell lloc. Una propietat és d’aquell que pot treballar-la, que la treballa. Diu
que tothom té dret a propietat privada sempre que tothom tingui un mínim. Accepta la
propietat privada, però no accepta que uns tinguin molt i altres res. El contracte social
serveix per regular les disputes que pot haver en referència a les propietats.

Característiques del liberalisme:

1. Individualisme basat en la lliure competència entre individus, amb els seus
esforços es disputen les propietats, diners...
2. Consentiment entre els governants per tal de ser governats, acceptar lleis.
3. Estat de dret, tots els drets han d’estar garantits per llei, però ha d’haver
separació de poders.
4. Propietat privada, si ets liberal ho acceptes.
5. Distinció entre societat i govern, com els individus són social hi ha societat, és
prèvia al govern.
6. Estat és desitjable però no necessari, perquè en l’Estat de naturalesa l’home ja
coopera.
7. Tolerància religiosa, quan hi ha relació de poder simètrica, igualitària, hi ha
respecte, quan hi ha un amb un poder superior i els respecta passa a tolerar
perquè té més poder (ha de tenir una relació neutral).
L’Estat ha de tolerar totes les religions, ha de tenir tolerància religiosa. Locke
diu que les ha de tolerar, però no pot tolerar als ateus perquè considera que no
tenen valors, seria la dissolució de l’Estat. Tenen el dret a ser ateus però no
poden ajuntar-se, mostrar-se públicament, seria corrosiu per la unificació de
l’Estat.

HUME
És l’últim gran empirista, l’escèptic per excel·lència, escepticisme radical (nega la
possibilitat de coneixement segur) , segle XVIII (Il·lustració).
Hume agafa l’epistemologia de Locke, les idees empíriques, la seva teoria empirista i la
porta fins a les seves últimes conseqüències, l’atzucac (carreró sense sortida).
Que no hi hagi idees innates no vol dir que no tinguem facultats innates. Hume diu que
la nostre ment rep estímuls que associa d’una certa manera a partir de tres lleis (lleis
d’associació d’idees), fa combinacions:
1- Semblança  Ex: cavalls, ases, granotes, pedres...la nostre ment associa les ases
amb els cavalls i les granotes, però no amb les pedres, busca les semblances,
éssers vius.
2- Contigüitat en l’espai – temps  Ex: pensem en una barca i ens la imaginem a
l’aigua (en un espai).
3- Relació causa – efecte  Ex: si sentim olor a fum pensem que hi ha foc.
Ex global: por a la Tercera Guerra Mundial o foto d’un familiar.

Hume diu que només podem conèixer percepcions o vivències, les impressions i les
idees que tenim en la nostra ment, però dels objectes no podem saber si existeixen o no.

Relacions d’idees (deducció) Qüestions de fet (inducció)

No sorgeixen de l’experiència, sinó del Sorgeixen de l’experiència.
raonament.
Contingents i probables.
Universals i necessàries.
Aporten coneixement
No aporten coneixement.
Ex: l’ordinador d’una classe és de la
Ex: 2+2=4 marca asus, es necessita comprovar-ho.

Crítica al principi de causalitat  diu que des d’un punt de vista metafísic racional no
hi ha res que demostri la relació causa – efecte de les coses, la connexió no existeix a la
naturalesa, però a la nostra ment sí, és una cosa psicològica no metafísica i material. La
relació la fem nosaltres amb l’hàbit o costum i ens fa adquirir la creença, és un principi
psicològic.
Per hàbit o costum relacionem:
1. Que la mantega amb la calor del sol es desfà.
2. Que hem aprovat un examen perquè portàvem uns calçotets vermells.
3. Que en el moment que toco la cantimplora verda a Noruega una persona a
ensopegat.

Inducció Deducció
Corb A  negre pa
Corb B  negre p
Corb C  negre q
Corb D  negre Ex: tots els francesos són europeus
Per tant, tots el corbs són negres. sóc francès
per tant, sóc europeu
En el d’inducció no ens legitima per dir que tots els corbs són negres, ja que en un futur
pot aparèixer un corb que no sigui negre. Per tant, no és necessari acceptar la relació
entre la premissa i la conclusió, s’estableix per hàbit o costum.

En el de deducció si s’accepta la relació entre premisses s’ha d’acceptar la conclusió, és

necessari.

Crítica a la metafísica:
 Res extensa (substància)
Descartes diu que la substància és allò que existeix per si mateix, Hume fa la crítica
a la substància, no en sentit de Descartes, ho entén en sentit de Locke, que diu que la
substància és el suport de les idees simples.
Hume diu que Locke és un empirista primitiu, diu que pot tenir impressions de
moltes coses però es pregunta si algú té la impressió de les substàncies com a tal.
Tenim impressions de les idees simples de l’objecte complex segons Locke, per
això, Hume diu que al no tenir cap impressió de la substància no es pot dir que
existeix.

Quan mirem les coses rebem les seves impressions, quan deixem de mirar-les ja no
rebem aquelles impressions i ens pensem que les coses segueixen allà, però ningú
ens assegura que segueixin allà. No hi ha manera d’assegurar que segueixen estant
allà quan deixem de mirar.
 Res infinita (déu)
La idea d’infinit: encara que puguem tenir una noció no tenim la impressió d’infinit
com a tal. Tenim impressions de finits i a partir d’aquí deduïm que hi ha infinit, però
no és segur. No és pot demostrar. Metafísicament no podem demostrar l’existència
de Déu, és un tema sentimental, llavors ell ho considera afer de la raó i tan sols diu
que no és segura.
 Res cogitans (jo / ànima)
Quan creixem rebem impressions, hi ha d’haver un jo que les ajunti per acabar de
formar-nos. Hi ha d’haver un subjecte que rebi les impressions i les ordeni. No
tenim cap impressió d’aquest subjecte, no podem demostrar que existeixi és una
creença. Principi metafísic.

Emotivisme moral  trenca amb l’intel·lectualisme moral, l’ètica s’ha de desvincular

de la religió. Recerca de principis morals de l’ésser humà:
o L’emoció, sentiment, empatia  tenim una emoció que és compartida, tenim
empatia amb els que són com nosaltres.
Tota la nostra base moral és l’emotivitat, però no vol dir que la raó no hi tingui
un paper. Qualsevol persona sentirà empatia si se l’educa bé (raó). Si algú
gaudeix veient patir els altres no és perquè no tingui emoció, sinó perquè no l’ha
canalitzat bé, no l’han educat bé. L’empatia és genètica.
 Epistemologia i metafísica
Kant
Ètica

Ètica
J.S.Mill
Política

KANT

És el gran pensador del segle XVIII, el gran representant de la Il·lustració. Els ideals de
la Revolució Francesa (1789) es basen en els ideals de la Il·lustració. Kant pensa uns
ideals i els francesos els executen.
El lema de Kant és Sapere Aude (Atreveix-te a pensar per tu mateix).
Kant vol superar l’epistemologia de Hume, i amb Kant comença la filosofia
contemporània (té diferents línies de pensament i cap saben de les altres, van cadascuna
a la seva).
La imatge del filòsof prové de Kant, els tòpics de Kant són metòdic, rigorós i estricte,
els seus pares eren molt religiosos i van marcar molt la seva ètica.
No va publicar la seva primera obra filosòfica fins els 60 anys i es dirigeix als filòsofs
professionals, per això és tant difícil.

Característiques de la Il·lustració:
o Confiança en la raó  que ens podrà dir la millor manera per desentranyar tots
els misteris.
o Fe en el progrés científic  la ciència ens salvarà del mal.
o Deisme  Déu crea el món, però després no hi intervé, és víctima de la seva
creació.
o Tolerància religiosa  l’Estat ha de ser laic i no pot promocionar ni perseguir
cap religió.
 o Importància de l’educació  ha de ser pública i de qualitat.
o Crítica al poder polític  no es pot legitimar a través de l’herència sinó que
s’ha de basar en un pacte, defensen el contracte social.

Kant es pregunta com la ciència avança a pas ferm, com després de descobrir una llei es
treballi amb ella, ja que això no passa amb la metafísica. La física aristotèlica no
funciona i es troba la física de Newton. Hi ha sistemes metafísics diferents però no n’hi
ha cap de veritat que tothom segueixi. En canvi, les lleis de Newton les segueix tothom.
Com que així no es pot avançar, s’ha de fer alguna cosa, descobrir si se’n pot fer de la
metafísica una ciència, i per fer això s’han de respondre les preguntes que es va
plantejar Kant:
1. Què puc saber? (epistemologia)  límits de la nostra raó.
2. Què he de fer? (ètica)
3. Què puc esperar si faig el que he de fer? (religió)  es planteja si val la pena ser
bona persona.
Aquestes 3 preguntes es poden resumir en: Què és l’home? (antropologia)  si sabem
què és, podem respondre les 3 preguntes. / si podem respondre les 3 preguntes sabem
què és l’home.

Abans de plantejar-se si la metafísica pot ser una ciència es fa un tipus de judici:

Tipus de judicis
Segons l’extensió (aporten o no coneixement) Segons la validesa (experiència)
Analítics Sintètics A priori A posteriori
No aporten Predicat no està No cal l’experiència per Depèn de l’experiència.
coneixement i predicat inclòs en el subjecte ser veritat.
està contingut en el i aporta Ex: Aquí hi ha un
subjecte, és explicatiu. coneixement. Ex: El tot (conjunt) és ordinador Lenovo.
superior a les (seves)
Ex: Triangle té 3 angles Ex: Aquest triangle parts. Coincideixen amb els
(interns).No aporta és vermell. No està Qui entengui el conjunt sintètics.
coneixement perquè el inclòs en el subjecte. ho entendrà.
predicat està inclòs en
el subjecte. Un cop Coincideixen amb els
s’entén què vol dir es analítics.
pot relacionar.

Hi ha judicis sintètics i a priori, els que fa la ciència. Ex: la recta és la distància més
curta que hi ha entre 2 punts / tot canvi té una causa. No depèn de l’experiència, són
universals i necessaris, aporten coneixement. Són impossibles en metafísica.

Pregunta 1: Què puc saber? (epistemologia)

Gir copernicà  es passa del geocentrisme a l’heliocentrisme (centre és el sol). És un
paral·lelisme a Kant, que es passa de preguntar-se per l’objecte conegut a preguntar-se
pel subjecte (propietats que tenim per conèixer-lo) que coneix l’objecte.
Ex: Telèfon vermell  el color no forma part de l’objecte, forma part del nostre
enteniment.
Ens plantegem perquè veiem aquestes propietats. Quan veiem un objecte passa per uns
filtres, les categories espai – temps (de l’enteniment), que són universals per tots els
éssers racionals i ens permeten pensar i interpretar el noümen, la realitat, però mai
podrem saber què és a priori de la consciència. Coneixem la representació de l’objecte
(fenomen), no l’objecte (noümen). Ens preguntem per la representació de l’objecte.

Tot el que coneixem és perquè ha passat per aquestes categories, no es pot tenir
coneixement de les coses que es troben en el noümen. Kant redueix la metafísica a
l’epistemologia, s’anomena filosofia transcendental. Sense categories no podríem
entendre res, però alhora també ens empresona / limita. La metafísica no pot anar més
enllà que l’epistemologia. Només podem saber el que passa pels filtres.
Són judicis sobre el noümen Déu, el Món, l’Ànima, la Llibertat.

Està d’acord que tot coneixement comença amb l’experiència però no acaba en ella. La
ciència fa judicis sobre el fenomen per això té èxit, i la metafísica en fa sobre el
noümen.

Els judicis sintètics i a priori es fan sobre el fenomen perquè no podem conèixer el
noümen.

Diferència entre Kant i Hume  concepte causalitat és una categoria principi causalitat
és universal. Kant ho inclou com una idea innata.
Pregunta 2: Què he de fer? (ètica)
Dues postures bàsiques:
 Corrents teològiques (conseqüències)  es fixen en les conseqüències
previsibles, no miren la intenció de la persona per saber si una acció està bé o
no.
 Corrents deontològiques (deure)  és el de Kant. S’ha de fer el que pertoca per
deure. Es fixen en l’acció, en les intencions que té la persona.
Kant busca una ètica universal, que no tingui excepcions, que la puguem fer
servir sempre.

Kant diu que si ens basem en les conseqüències per saber si una acció està bé o no
estem perduts, busca un criteri ètic que funcioni en totes les situacions. No ens podem
basar en l’acció en sí, no podem basar el criteri ètic en les conseqüències que tindrà
l’acció perquè no podem conèixer-les 100% segur, i potser un dia són dolentes i un altre
dia bones.

Bona voluntat (pertany al corrent deontològic):

o Raó
o Deure

Per determinar si una acció és bona o dolenta s’ha de regir de la bona voluntat.
Màxima  és el principi subjectiu de l’obrar, referents a cadascú. Ex: una persona
diabètica té la màxima de no prendre sucre.
Llei moral  és el principi objectiu que es basa en la raó, ha d’anar bé a tothom.

La bona voluntat si es basa en una màxima pot ser un error.

 1. Ètiques materials (teleològiques)  ètiques d’Aristòtil buscaven la felicitat i les
d’Epicur el plaer. Són materials perquè busquen una finalitat fora de la pròpia
ètica.
2. Ètiques formals (deontològiques, Kant)  Kant diu que s’ha d’establir una ètica
a priori, que no necessiti l’experiència per validar si una acció és bona o dolenta.
Ha de ser universal (ha de funcionar per tothom) i necessàries (no pot tenir
excepció).
Aquestes ètiques es basen en l’imperatiu hipotètic.

El criteri ètic ha de ser el deure, el deure en sí mateix.

Imperatiu categòric (ordre indubtable / irrefutable):

Per decidir què és correcte i què no. No hi ha excepció, la llei per la llei.
Té 3 formulacions que ha de complir i que es basen en l’autonomia de la moral:
 Obra de tal manera que la màxima, al mateix temps, vulguis que es converteixi
en una llei universal. Es basa en la universalitat de la moral.
Ex: no està bé mentir sistemàticament perquè no voldríem que es convertís en
una llei universal i viure en un món que menteix.
 Obra de tal manera que tractis la humanitat (tu mateix i els altres) sempre com
un fi i mai com un medi. Es basa en la dignitat humana (drets humans).
Ex: No passa aquesta formulació l’exemple del famós que per netejar la seva
imatge crea una escola, ja que utilitza els altres com a mitjà.
 Obra com si la màxima de la teva acció hagués de convertir-se per la teva
voluntat en una llei universal de la naturalesa. Es basa en la racionalitat de
l’acció humana. Quan tu actues no esperar res a canvi, fer-ho pel propi deure.
Tots som diferents, però pensem racionalment i acabem arribant a conclusions
universals, mateixes.
La primera i la segona formulació s’assemblen perquè la universalitat i la racionalitat
coincideixen.

Imperatiu hipotètic (condicional):

Si vols una cosa s’ha de fer una altra per tal d’aconseguir dur a terme aquell objectiu.
Ex: si vols tenir amics tracta bé a la gent.

Exemple que mostra la diferencia dels dos imperatius:

1. Un botiguer no truca la balança perquè vol que sigui una llei universal no trucar
la balança, no vol un món en el qual les truquin. Ho fa per deure.
2. Un altre botiguer no la truca perquè no vol perdre clients. Ho fa per les
conseqüències.

Autonomia i heteronomia de la moral:

Autonomia  hem d’arribar als nostres objectius per nosaltres mateixos, amb la raó.
Heteronomia  arriba de fora, s’imposa (pares, déu, bíblia...)

Per Kant l’única ètica aplicable és la basada en l’autonomia moral, que utilitza la raó.

La moral és la base de la religió. La religió està bé sempre que s’hi reflexioni. Per tant,
Kant està a favor dels 10 manaments si fa reflexionar a la persona.

Postulats de la raó:
 o Llibertat
o Immortalitat de l’ànima
o Déu

A través de la nostra acció en el món, si és racional, nosaltres acabarem anant a aquestes

3 idees.
L’imperatiu categòric condueix a la llibertat gràcies a l’autonomia, la racionalitat
pròpia.
Déu sorgeix de la reflexió.
La immortalitat

S’ha d’actuar sempre per deure, pot ser que actuant així rebis una recompensa. No s’ha
d’actuar per les recompenses, sinó estaries actuant per imperatiu hipotètic.

JOHN STUART MILL

Un dels últims representants de l’Escola d’Economia Clàssica. Va elaborar un sistema

lògic, va defensar el liberalisme polític i va desenvolupar una teoria ètica.
Llibre Utilitarisme.

Ètica  segueix la tradició empirista de les ètiques britàniques basades en la observació

dels actes humans amb figures com el seu pare, James Mill, i el creador de l’utilitarisme
Benthan (padrí).
Examina la conducta humana i diu que les persones realitzem accions bones perquè
volem que aquestes en produeixin plaer. El que cerquem es la felicitat, actuem bé
perquè això ens fa feliços.

En que consisteix aquest actuar bé? El bé s’identifica amb la utilitat allò bo és allò útil,
perquè les accions útils en acosten a la felicitat, que és la finalitat última de tota acció
humana. No hi ha dubte que tot el que puguem desitjar o buscar en últim terme sempre
es la felicitat. Si creiem que en realitat busquem altres objectius com el poder, els
diners, la fama..., el que estem fent es intentar arribar a un mitjà per tal que ens
condueixi a la felicitat, l’autèntic fi. La idea es que cerquem la fama...perquè això ens fa
feliços, per aquesta raó, no són finalitats en si mateixes, sinó mitjans per arribar a una
altra finalitat.

Ens dirà que si creiem que perseguim altres qualitats amb tantes finalitats en si
mateixes, com la virtut, no fem altra cosa que perseguir la felicitat, perquè aquesta es
part de la felicitat. En el fons tot el que puguem cercar no es altre cosa que la felicitat,
tot el que puguem desitjar es la felicitat, la felicitat es desitjable.

Justificació: Dirà que així com la prova que un objecte es visible perquè la gent el veu,
la felicitat es desitjable perquè la gent la desitja.

La felicitat es l’únic motor dels nostres actes. Mill reconeix que les persones no només
actuen per desig, també per voluntat. No es el mateix desitjar que voler. Segons ell, la
voluntat té el seu origen en el desig, la voluntat s’implanta o s’enforteix desitjant alguna
cosa, després els actes es poden convertir en un hàbit però el seu naixement està en el
desig. Ens assenyala que la voluntat parteix del desig i si diem que l’objecte suprem del
desig és la felicitat també ho serà el de la voluntat.
Queda demostrat que la felicitat és el fi últim i el motor dels nostres actes. No es
necessiten més evidencies, els fins últims no requereixen proves, arguments. No té
sentit preguntar-nos perquè volem ser feliços perquè l’única resposta possible és: per ser
feliços, resposta circular. La naturalesa humana consisteix a perseguir la felicitat, s’ha
de construir l’ètica a partir d’això.

Els valors ètics s’extreuen de la realitat, la naturalesa humana. Mill dirà que
l’utilitarisme és una teoria de la vida. La felicitat és la finalitat de l’home particular i el
criteri de l’ètica, els utilitaristes intentaran determinar de quina manera es pot arribar a
la felicitat col·lectiva. Com s’aconsegueix que el nombre més gran de persones siguin
felices.
Benthan, el pare de l’utilitarisme, va elaborar una teoria coneguda coma utilitarisme del
actes, defensava que les accions morals s’han de valorar a partir de la utilitat del resultat
d’actes concrets, la felicitat col·lectiva s’aconseguia per la suma d’accions útils.

Idea principal  el valor moral de l’acció es troba en les conseqüències. Aquesta teoria
construeix la basa de l’utilitarisme, Benthan va tenir una gran influencia en el
pensament de Mill, aquest es va desmarcar del seu mestre reelaborat la doctrina amb
l’utilitarisme de la regla.

Utilitarisme de la regla  Mill dirà que la felicitat col·lectiva no és simplement la suma

d’interessos particulars, sinó que també ha de ser compatible amb una norma general
d’acció, una regla universal que guiï el principi d’utilitat.
En que consisteix aquesta regla: Primer, s’ha de fer una distinció qualitativa dels plaers.

Segons Mill no tots els plaers tenen el mateix valors:

 Els plaers sensuals són inferiors, corporis i efímers (el plaer amb un bon àpat)
 Els plaers intel·lectuals són superiors perquè estimulen la ment, els sentits i la
imaginació, estan relacionats amb l’autodesenvolupament personal (Capacitat de
créixer, de conèixer).

Per diferenciar-ho, Mill defensarà que:

 Es millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci satisfet.
 Es millor ser un humà insatisfet que un porc satisfet.

Idea  els dos primers casos (Sòcrates i persona) segurament han experimentat la
satisfacció dels dos tipus de plaers i saben que els inferiors només porten una satisfacció
momentània i no completa. És millor estar insatisfet perquè així som capaços de valorar
quin tipus de plaers ens poden conduir cap a una felicitat autèntica, no ho podem fer si
som necis.

Per Mill reconèixer que uns tipus de plaers són més desitjables que altres es compatible
amb el principi utilitarista de la màxima felicitat pel nombre més gran de persones.

En el segon exemple, és diferent el tipus de plaer que pot experimentar un porc en

relació en que pot arribar un humà. El plaer d’un porc es basa en el plaer sensual, amb
una satisfacció individual, egoista, no moral, i el d’un humà relacionat amb la felicitat
real, connectada amb un sentiment de creixement de realització personal, però també
contemplant els altres.

Per Mill només pots ser feliç si et rodeges de persones que també ho son. Però això no
significa que sempre hàgim de pensar i buscar el bé dels altres (herois, màrtirs). Es
tracta d’atendre la pròpia felicitat i la d’aquells que ens rodegen, fent això ja estarem
contribuint en la felicitat del conjunt.

La major part d’accions ens dirà que no busquen el bé del món, sinó el dels individus.
Però, del bé dels individus esta fet el bé del món. Així és com la felicitat es pot situar en
harmonia amb l’interès del conjunt.

Diu que no cal fixar-nos en les intencions de una persona alhora de fer una acció, . Diu
que per avaluar una acció no ens hem de fixar en les intencions del subjecte sinó en les
seves accions, en el que fa. És una ètica exterior, una manera d’avaluar les accions dels
altres, valorar l’ètica i la moral nostra i dels altres.

S.XIX, revolució industrial, situació complicada. Mill es una persona de l’alta burgesia i
se n’adona que la revolució ha generat una societat que pot ser molt conflictiva i
proposa una manera d’organitzar política i èticament la societat, perquè tothom tingui
uns mínims.
Utilitarisme de Mill es una teoria burgesa, benestant.

Kant busca la perfecció moral, en canvi, Mill busca uns mínims de dignitat i llibertat
humana, una ètica de mínims.

Mill diu que si ens fixem en les accions la persona que està construint una escola està
fent un bé als alumnes i a ell mateix per netejar la seva imatge. Segons la seva ètica es
una acció ètica, compleix les regles de l’utilitarisme, compleix la regle de donar felicitat
pel màxim nombre de persones. L’ètica de Mill es basa en les conseqüències per
determinar si es una acció bona o dolenta.

Utilitarisme  és una teoria ètica que defensa la utilitat com a criteri de valoració
moral. Defensa allò que ens serveix per satisfer una necessitat, per obtenir un benefici...

Característiques de l’ètica utilitaristes:

 Ètica teleològica  aquella que busca una finalitat, la felicitat individual i
col·lectiva.
 Ètica conseqüencialista  per avaluar les accions es basa en les
conseqüències previsibles de les accions de la gent.
 Ètica prudencial  prudencial vol dir que es fixa, té molt en compte el
context de les accions, no es el mateix matar algú en un context de pau que
en un context de guerra. Una mateixa acció depenent del context pot ser una
acció bona o dolenta.
 Ètica agregativa  vol dir que estan convençuts que es pot fer un càlcul dels
plaers, de la felicitat que aporta una acció. No només es pot calcular sinó
també sumar per saber el nombre de plaer que ha generat.
  Ètica hedonista i/o eudemonista  que busca el plaer (hedonista) o la
felicitat (eudemonista).
 Ètica no - transcendental  vol dir que no necessita cap bé suprem que la
fonamenti, que no necessita un déu que la fonamenti, està fonamentada en la
pròpia acció humana, la felicitat que busquem els éssers humans.
 El seu bé bàsic, la felicitat, és poc problemàtic  és molt més raonable.

J. Bentham
Era el pare de l’utilitarisme, té una norma màxima:
- És bo tot allò que dona plaer al màxim nombre de persones.
Allò bo és allò que és útil, si una acció genera el màxim bé per un màxim nombre de
persones. S’anomena utilitarisme de l’acte, és un utilitarisme quantitatiu.

Quina crítica se li pot fer a Bentham? Una d’elles és l’anomenada la crítica del
problema del circ romà:
Tenim un circ romà que hi caben 50 mil persones, hi ha els cristians que són tirats als
lleons. Si es posa una persona als lleons morirà, tindrà molt de dolor, però l’espectacle
de veure la persona devorada pels lleons generarà plaer a les persones que hi estan
veient. Si allò que és bo és allò que genera el màxim plaer al màxim nombre de
persones, llavors, estaria bé. Els drets individuals de la persona tirada als lleons no es
poden assegurar, el teu dret de la vida va per darrere dels plaers de totes les altres
persones, ja que valen més els drets dels plaers de les altres persones.

Una altra crítica és que hi ha molts tipus de plaers:

Bentham considera que si, però que es poden unir en una mateixa escala de plaers. Està
convençut que tot en el món té un preu i es pot calcular.

Si a tu et beneficia una acció, i estàs contenta amb aquella acció, després faràs més
feliços als altres.

Argument utilitarista  Bentham considera que tots els cossos un cop morts s’haurien
de donar a la ciència perquè farà més servei. Ell va considerar que el seu cos faria més
servei a una Universitat per inspirar als altres, el van dissecar. La finalitat és sempre
mirar amb què guanyem.

Plaer s’ha d’entendre en un sentit ample, com a felicitat...

Utilitarisme de la regla de J. S. Mill.

Deixeble de Bentham i el seu utilitarisme és qualitatiu.
En seguir l’utilitarisme del seu mestre va veure que hi havia mancances, com la del circ
romà i els tipus de plaers.
Va intentar preservar l’utilitarisme del seu mestre però fent correccions per tal que no
s’hi poguessin fer crítiques. Retocs que va fer, crítiques:
 Va dir, d’una banda, que no tots els palers són iguals. Hi ha una diferencia entre
estar content i estar feliç.
Exemple: un porc si li dones menjar i un sostre on dormir, estarà content, però un
porc no pot ser feliç, com a molt poden estar contents. La felicitat es troba en les
persones, només les persones poden ser felices. Els porcs no tenen la dimensió
humana (dignitat...). Tots els plaers que afecten a la felicitat de les persones són
superiors als plaers animals. Hi ha una diferencia a la qualitat dels plaers. Els
 humans hem d’aposat pels plaers superiors (dignitat humana, palers espirituals,
llegir...). Es pregunta per què hi ha gent que no hi està d’acord, diu que és perquè es
comporta com un porc, no sap apreciar aquests plaers, no els ha provat. És un
problema d’educació, per apostar per aquests plaers s’ha d’apostar per l’educació,
llavors la societat serà més digna, més feliç.

 Si tu tens un circ romà i sacrifiques una persona pel plaer de 50 mil, a una persona li
estàs treien la vida, l’estàs privant de la felicitat, dignitat...I privant a la persona de la
seva vida es genera un plaer molt groller, animal, molt inferior al fet de perdre la
vida.

Principi d’imparcialitat (de tots els utilitaristes)  els utilitaristes diuen que quan es fa
una acció si en aquesta acció s’hi veuen involucrades 10 persones, entre aquelles estàs
tu, totes les persones tenen el mateix valor, no pot ser que la pròpia felicitat valgui més
que la dels altres 9, ni que la felicitat de 9 valgui més que la d’un. En cada acció la
felicitat de les persones implicades val el mateix. És profundament democràtica i
individualista. Ens hem de fixar en les dades, en les conseqüències.

Exemple diferència entre utilitarisme de l’acte i de la regla  Bentham era molt propera
al pare de Mill, quan Mill es va anar fent gran i va anar tenint criteri propi, li va dir en el
seu pare que creia que s’hauria de deixar que les dones votessin. El seu pare fent servir
un argument d’utilitarisme de l’acte, li va dir que no calia, ja que com que no havien
tingut ensenyament de política votarien pràcticament el mateix que els marits, no
portaria més felicitat, generaria més despesa pública. Mill, li va dir que suposant que el
que el seu pare deia era veritat, el fet de no deixar anar a votar a les dones s’està
atemptant contra la dignitat de la dona, se’ls està privant d’aquest dret bàsic, aquestes
dones no poden ser felices i al final no aportarà res a la societat, en canvi, si anessin a
votar si que aportaria.

Exemple de Kant: Dos botiguers tenen una balança i no truquen la balança, el primer
actua per por (no actua moralment) i el segon per deure (actua moralment).

Des d’un punt de vista utilitarista, hi ha una acció que estigui bé i l’altre no? Totes dues
estan bé, ja que es fixa en les conseqüències, no en els motius. Mill diu que n’hi ha una
que és més virtuosa. Per diferenciar-les parla de les sancions al principi utilitarista.

Sancions al principi utilitarista:

o Externes  són la del primer botiguer, que actuen per por (al que diran, a
multes...).
o Internes  són la del segon botiguer que actua per deure, la seva acció és més
virtuosa. És la de la teva pròpia consciència.

És important l’educació, ja que s’ha d’actuar per sancions internes, no per sancions
externes.

Crítiques a l’utilitarisme:
 1. L’utilitarisme ens pot dur a ser egoistes  Si la finalitat de les accions és la
felicitat, aleshores, això ens pot fer tornar egoistes. Si el nostre plaer coincideix
amb la dels altres perfecte, però sinó, només buscarem la nostra felicitat. Mill
diu que el que pensa així no acaba d’entendre que la felicitat d’una persona a
llarg termini acaba beneficiant al altres.

2. Crítica al càlcul utilitarista dels plaers  diu que hi ha plaers que no es podran
quantificar mai. Per exemple: un quadre d’un pintor famós, que és molt
important per explicar la història de l’art, però només el sap apreciar molt poca
gent. Si aquest quadre es perdés, es generaria malestar i dolor als especialistes,
però des d’un punt de vista utilitarista no passaria res. La crítica és que per molt
que només doni plaer a pocs té molta importància. En canvi, Mill diu que tot es
pot quantificar però que no és fàcil.

3. Les felicitats no són comparables  en una casa, hi viuen 4 persones (pare,

mare, fill de 4 anys i un altre de 15), el més gran vol veure youtube, el petit un
musical, la mare una sèrie i el pare llegir. Si només hi ha un ordinador, quina és
la felicitat és més nombrosa, com es compara? Els crítics diuen que si es fa una
teoria per comparar aquestes felicitats acabarà guiat pels prejudicis.

4. Qualsevol càlcul de plaers és una hipòtesi de futur  venen uns nazis i et

pregunten si tens un jueu amagat. Si s’ha de fer un càlcul dels plaers que
produirà una acció a molta gent, com sabem que el que ens fa feliços en aquell
moment ens donarà plaer en un futur? Fins uns cert punt en dona plaer, però en
futur pot haver canviat. Basar el fet moral en hipòtesis de futur és problemàtic,
perquè pot canviar.

5. Allò útil és sempre allò just?  quan allò que és útil no és just, com per exemple
dir una mentida, és útil per un mateix però no és just. Hi pot haver accions que
són útils per un mateix però poden no ser justes.

6. Cau en la fal·làcia naturalista  fal·làcia naturalista consisteix en pensar que

allò que la gent desitja és allò desitjable, si molta gent desitja allò, és perquè és
desitjable. Què passa si tothom desitja matar 5 que no pensen com ells? Vol dir
que el desitjable matar aquells 5? La cosa no és així.

7. És una ètica problemàtica perquè és una ètica de mínims  el problema de

l’ètica de mínims és com podem establir un mínim de les coses. Per exemple:
com es pot establir un mínim de la dignitat? Això és problemàtic, no es pot
establir uns mínims.

NIETZSCHE

Tira a terra tot el que s’ha dit. Costa entendre les seves obres perquè té una manera
d’expressar-se molt literària. La seva filosofia s’ha considerat una filosofia vitalista.
Es de la segona meitat del segle XIX hi ha dos estigmes en la seva filosofia i fa que
costi tenir una valoració objectiva:
  Estigma de la bogeria  quan tenia 40 i pocs anys es va tornar boig i a
partir d’aquell moment ja no va poder escriure, va viure en un sanatori i
després va cuidar la seva germana. Vivia a Alemanya i un dia va veure
que els cavalls no volien fer cas i la persona va baixar per pegar-los i
Nietzsche va corre a abraçar-los. Per això, es diu que qui llegeix la seva
filosofia es tornarà boig, és una filosofia que té un punt de bogeria,
arriscada, diferent, però no per això una persona s’hauria de tornar boja.
Aquesta és una de les causes per les quals se’l critica.

 Estigma del nazisme  Nietzsche neix el 1844 i mor el 1900, hi ha la

pregunta perquè tenia l’estigma del nazisme. Els nazis agafaven la
filosofia de Nietzche i se la van fer seva, van agafar només les parts de la
seva obra que podia sustentar el nazisme. Com Hitler es va fixar en ell?
Quan Nietzsche va patir la malaltia mental la va cuidar la seva germana
que va passar a ser l’encarregada d’administrar les seves obres
publicades i les que encara no s’havien publicat, ella odiava els jueus i un
cop Nietzsche es va tornar boig va manipular alguna de les obres del seu
germà i les va publicar. I va fer que sembles partidària del nazisme.

Context històric:
 Industrialització  no li agradava, perquè com que la seva filosofia es
ultra decidida per la ultraindividualitat. Quan ell comença a veure molta
gent junta que va a les fàbriques...Li sembla que tots aquests
s’assemblen, tots tenen les mateixes inquietuds, tots pensen igual...
 Nacionalisme  en aquell moment tot el continent europeu havia
aconseguit expandir-se, però Alemanya va arribar tard i comença una
política de nacionalisme, per estar orgullosos de qui són. Aquest
nacionalisme alemany no li semblava bé a Nietzsche. L’individu no s’ha
de supeditar a la nació, no ens hem de sacrificar per la nació, ho veu com
una cosa que uniformitza a la gent.
 La democràcia  no era partidari, no li agradava que ho anivellava tot
per baix. Per exemple si hi ha 3 persones que són excel·lents, quan hi ha
la democràcia els acaba posant com els normals, no és deixa que la gent
excel·leixi. És mediocre, evita que aparegui gent excel·lent.
 Ciència  en aquells moments estava progressant molt i el que veia ell
és que hi havia molta gent que es deixava enlluernar per aquells avenços
i que creien que la ciència els solucionaria la vida. Diu que la ciència no
resoldrà tots els problemes.

Critica tot això des d’una postura vitalista, tirar-ho tot a terra per després construir-ho.
*La política li sembla pels dèbils.

Influencies filosòfiques que Nietzsche rebutja:

 Sòcrates i Plató  Nietzsche deia de Sòcrates que era el pare de la moral entesa
com a repressió dels instints. Plató deia que hi ha el món intel·ligible (món de
les idees) i el món sensible (degradat) i Nietzsche deia sobre ell que estava
subordinant la vida a un món de les idees que no existeix, és subordina la vida a
una mentida.
 Cristianisme  el segon gran mal d’occident perquè Nietzsche diu que el
cristianisme és platonisme per al poble. Plató tenia l’acadèmia i feia els seus
 llibres per tal que la gent que no en sabia pogués aprendre, volia influir la
societat. El cristianisme no és capaç de crear res, ho agafa tot del món de les
idees de Plató, agafa la filosofia de Plató i la degraden, la fan més senzilla.
Nietzsche diu que el cristianisme és una ideologia de la consolació.
 Descartes i la tradició racionalista  ho rebutja perquè en el cas de Descartes i
els racionalistes, identifiquen el ser amb el pensar, allò que realment val la pena
és allò que es pensa. Nietzsche diu que cometen un error molt greu perquè la
vida va molt més enllà del pensament i el pensament és una funció de la vida. És
com si la vida fos un llac i el pensament una illa que hi ha dins el llac.
 Ètica Kantiana  perquè per Nietzsche, Kant insulta la vida perquè la sotmet a
la moral. Diu que la moral s’ha de sotmetre a la vida i no al revés, sinó és un
insult a la vida. Les valoracions de la moral s’han de fer des de la vida.
 L’utilitarisme  li sembla una moral per les masses, purament quantitativa. Diu
que la vida va molt més enllà, la vida és creació...i els utilitaristes estan falsejant
la vida, van en contra de la vida.

Influencies filosòfiques que Nietzsche accepta / assumeix:

 Presocràtics  considera que són els grans de la tradició occidental. Li agrada
l’esperit lliure que tenien, que s’interessaven per tot i que el seu llenguatge
encara no ha colonitzat la moral. Celebraven el món, la naturalesa, la vida. El
vertader pensament, segons Nietzsche, es troba en els presocràtics.
 Els sofistes  els va reivindicar, el que l’interessa d’ells és que els sofistes no
tenien una visió unívoca / única de la veritat.
 Schopenhauer  era molt pessimista, misògin...Nietzsche quan el va descobrir
va com veure la llum. Schopenhauer té el concepte de la voluntat, la realitat que
vivim i veiem nosaltres és Vel de Maia (aparences), però darrere hi ha una
voluntat que es troba en tots els éssers vius. Aquesta voluntat era com una
espècie d’energia vital que l’únic que pretén és reproduir-se per preservar la seva
existència. Schopenhauer deia que els éssers humans quan ens enamorem hi ha
una manifestació de la voluntat, que fa que t’enamoris d’algú altre per tenir
descendència, llavors aquell enamorament acaba marxant. Voluntat de poder de
Nietzsche ve d’aquí, però no té el to pessimista de Schopenhauer. La voluntat no
té objectius.
 Darwin??  Nietzsche l’havia llegit, el que no li acaba de convèncer és la idea
que el medi natural fa que els éssers humans ens adaptem al medi. Diu que sí
que és veritat que fa que actuem d’una manera o una altre per adaptar-nos. Diu
que no té en compte el paper dels individus.

Apol·lo VS Dionís
Nietzsche a diferència d’altres filòsofs era catedràtic d’universitat però de grec clàssic i
sabia molt. Fins aquell moment només s’havia dedicat als estudis, era molt aplicat i feia
aportacions molt rellevants. Però quan va publicar la seva tesi doctoral, “El naixement
de la tragèdia”, la resta de companys li van girar l’esquena i el van convidar a deixar la
universitat. El que va escandalitzar tant d’aquella obra és que fins al moment tothom
havia donat per fet que el món grec era un món apol·lini, un món centrat en la raó,
l’ordre, la mesura, i Nietzsche va ser el primer en dir que la gran virtut del poble grec és
que combinava el caràcter apol·lini amb el dionisíac. La tesi era que el món grec no és
un món només apol·lini, no es pot entendre sense la part dionisíaca, i això no va
agradar. A partir d’aquí va començar la filosofia que va fer.
NIETZSCHE
Així va parlar Zaratustra  apareix el tema de la voluntat de poder, superhome, l’etern
retorn del mateix.

L’assimilació déu és mort ens porta al nihilisme.

Formalisme moral  segons Nietzsche les accions bones han de tenir sempre el seu
origen en una voluntat legisladora i creadora, mai en la venjança i el ressentiment.

Aprofita l’experiència en l’art de l’hermenèutica per dur a terme una interpretació

genealògica (genealogia de la moral). La seva hermenèutica revela la transmutació dels
valors efectuada pel poble jueu en el passat heretada després pel cristianisme. El seu
objectiu és fer una transmutació d’aquests valors, els valors de la moral dels esclaus,
perquè els valors d’aquell temps (cristianisme, utilitarisme...) eren un obstacle. Per ell la
vida és allò absolut, l’únic valor absolut, i ha de ser l’origen i fonament de tots els
valors humans. Són autèntics valors els que afavoreixen la vida.

Sota la influència de Schopenhauer, Nietzsche defineix la vida com a voluntat de poder,

un impuls instintiu cap a la lluita i la victòria. La contraposició entre voluntat i
representació de Schopenhauer, Nietzsche l’adopta en la seva primera obra, “El
naixement de la tragèdia”, com a contraposició entre allò dionisíac i allò apol·lini.
Nietzsche comparteix amb Schopenhauer la concepció tràgica i aterridora de la vida,
però no nega la vida i defensa l’autoaniquilació, sinó que afirma i exalta la vida tal com
és.

Com Darwin, afirma que tot el que existeix evoluciona sense parar, que els éssers han
de lluitar per sobreviure i només prosperen els més forts, però no està d’acord en què la
causa sigui la voluntat de poder individual, per Nietzsche és els canvis del medi. La
finalitat de l’evolució és la superació de l’individu. La voluntat de poder tard o d’hora
posa fi a la vida. El sentit de la terra és el superhome (home orgullós, solitari, noble,
fort...) que creu en la doctrina de l’etern retorn, algun exemple de superhome serien
personatges històrics (Alcibíades, Juli Cèsar, Napoleó...)

Nietzsche anomena aiguardents de l’esperit el que Marx anomenava com a opi del
poble.

Nihilisme  llarg procés de decadència que gairebé s’identifica amb la història de la

cultura occidental.

Nietzsche amb l’anunci que Déu ha mort, vol significar a part del triomf de l’ateisme
sinó també la negació de l’altre món (món sobrenatural), suposava la fi del pensament
fundacional, també la negació de la moral cristiana i de la dicotomia entre el bé i el mal.
Arribada del segon nihilisme quan Nietzsche anuncia la mort de Déu a les seves obres
(La Gaia Ciència i Així va parlar Zaratustra).

Així va parlar Zaratustra: vol il·lustrar les tres fases de l’evolució de la cultura
occidental i del seu propi pensament (primer nihilisme, segon nihilisme, superhome
superador del nihilisme) amb la representació de tres figures (camell, lleó i nen).
 - Camell  símbol que representa l’home del primer nihilisme, l’home que vol
córrer cap el desert amb la feixuga càrrega dels valors superiors del cristianisme
i de l’idealisme. El camell pateix una metamorfosi i es transforma en lleó.
- Lleó  símbol que representa l’home de segon nihilisme, l’home conscient de
la depreciació dels valors cristians que són contraris a la vida, l’home conscient
de la mort de Déu. S’allibera de la càrrega i lluita contra els valors que el tenien
oprimit. Pateix una metamorfosi i es transforma en un nen.
- Nen  representa el superhome, l’home que diu sí a la vida tal com és, roman
fidel a la terra, crea noves taules de valors que afavoriran el creixement de la
vida.

Segons Nietzsche no existeixen els éssers, substàncies, les coses en elles mateixes ni els
fets en ells mateixos. Només existeixen les interpretacions dels fets. Només hi ha un sol
món, i és fals i cruel. En aquest món tot s’esdevé i res no roman estable, perquè és
voluntat de poder.

El món espaciotemporal és un caos fluent que l’home ha d’interpretar per sobreviure i

perquè la voluntat de poder que l’empeny a l’acció i a la lluita pugui dominar i
expandir-se cada vegada més. Cadascú té una perspectiva diferent, una perspectiva
única del món, d’aquí sorgeix la denominació de la filosofia de Nietzsche com a
perspectivisme.

L’única interpretació que importa és la que farà el superhome: el projecte de l’etern

retorn.
Projecte de l’etern retorn  la vida que has viscut en aquest moment i tal i com l’has
viscut, s’haurà de tornar a viure moltes vegades més i no hi haurà res de nou, tot (dolor,
plaer...) tornarà a tu.
El superhome estima la vida tal com és, encara que hi hagi dolor, per això la vol tornar a
viure infinites vegades i no vol que res sigui diferent.

La veritat no existeix, tota veritat és interpretació, la veritat és només el que afavoreix la

vida.

Paraula bo  noble.
Paraula dolent  vulgar.