HISTORIA DE LA FILOSOFIA

La nostra vida és la creació de la nostra ment. Al principi existia Lógos i amb Lógos estava
Déu, i Lógos era Déu. Estava amb Déu al principi. Totes les coses han vingut a l’existència per
mitjà d’ell, i ni una sola de les que han vingut a l’existència no hi ha vingut sense ell.

La realitat és cognoscible perquè no és caos (Χάως) sinó que és cosmos (κóσμος), amb tal
cosa tractem de comprendre la realitat (la comprensió és la mínima expressió del màxim
compartit).

Al 476 trobem la caiguda de l’Imperi Romà que marca un abans i un després. Al 1453 la
segona gran capital (Constantinoble) també és invalida i crea el tombant de la Edat Mitjana i
la Edat Moderna. Al 1789 hi ha la Revolució Francesa i comença la cultura contemporània.

També es produeixen una sèrie de revolucions en la filosofia: astronomia (heliocentrisme),

biologia (evolucionisme), psicologia (psicoanàlisi) i física (relativitat i física quàntica).

FILOSOFIA ANTIGA

Els presocràtics

Creença fonamental del pensament racional: la realitat és cognoscible de manera que la

realitat és un tot ordenat (cosmos). els nostres sentits perceben que hi ha multiplicitat
(moltes i diferents coses) i canvi (les coses estan en constant transformació). Al dessota de la
multiplicitat i del canvi, testimoniats pels sentits, hi ha d’haver alguna mena d’unitat i
permanència. Aquesta unitat i permanència, no accessible als sentits és accessible al Lógos,
la instancia cognoscitiva per excel·lència. Aquesta unitat i permanència, accessible al Lógos,
és el que el pensament grec pensa en el concepte de Physis (comprensió de la realitat).

Principi fonamental del pensament grec: del no-res prové no-res, tot es genera a partir de
quelcom previ. Fa garantir la cadena casual explicativa de la realitat i evita el caos.

Concepte fonamental del pensament grec: gràcies al concepte de Physis el pensament grec
pot donar compte de la creença fonamental i a l’hora del principi fonamental.
Physis es:

·Entesa com a ésser. Allò que realment són les coses més enllà del que en principi semblen
ser.

·Entesa com a l’idèntic en el diferent. Allò que hi ha d’idèntic en totes les coses per diferents
que siguin.

·Entesa com a arché. La unitat originària de la que tot prové en generar-se i a la que tot
retorna a destruir-se.

·Entesa com a arché. El responsable darrer de tots els processos còsmics.

·Entesa com a element. Allò de que en darrer terme quelcom és fet (només vàlid per als
presocràtics).

Milesis
 La Physis és interpretada com a element (allò de què quelcom es fet) i entesa com a una
substància única (monisme). Ens trobem amb un procés dialèctic en el raonament: tesi
(Tales i l’aigua), antítesi (Anaximandre i la negació, amb l’àpeiron, de la concreció que
suposa l’aigua de Tales), i síntesi (L’aire d’Anaxímenes, que té alhora les característiques
de concreció de l’Aigua de Tales i d’indeterminació de l’aire d’Anaxímandre)

- Tales de Milet (Physis=aigua)

1Sense aigua no hi ha vida (vida=aigua).

2Sense deixar de ser ell mateix té la virtut de poder adoptar diferents estats.

3Segons Homer tot procedeix de Oceà i Tetis (dues divinitats aquàtiques).

Ens dóna una explicació unificada i de caràcter físic de la realitat; marc cognoscitiu
dintre del qual es desenvoluparà des d’aleshores tot intent de donar compte de la
realitat natural.
- Anaximandre (Physis=àpeiron)
Si “del no-res no prové res”, és a dir, si tot es genera a partir de quelcom previ i si
només s’accepta l’existència d’una única realitat originària, aleshores arribem a la
conclusió de que la realitat només pot ser indeterminada, informe (àpeiron).
Fa veure que la realitat originària ha de tenir característiques diferents que la realitat
manifesta, fenomènica, macroscòpica.
- Anaxímenes (Physis=aire).
1És una cosa concreta com l’aigua.

2És una cosa subtil, plàstica i indeterminada com l’àpeiron.

3Pot explicar processos contraris i complementaris de condensació (fred) i rarefacció

(fred).
Dóna una explicació dels processos físics pels quals la realitat originària pot donar lloc a
la realitat manifesta.

Pitagorisme

El pitagorisme es tracta alhora d’una escola filosòfica i científica, d’una secta religiosa i
d’un partit polític. Per primer cop apunta a l’estructura matemàtica de la realitat, posa
l’ànima com a realitat humana per excel·lència, obrint un nou camp especulatiu, alhora
polèmic i ric, però també trampós,

- Escola filosòfica i científica.

1Relació entre la música (to) i les matemàtiques (nombres).

2Concepció aritmogeomètrica dels nombres (calculus).

3Els nombres com a principi del real.

Punt-1
Linia-2
Pla-3 Tetractys (1+2+3+4)-- el nombre perfecte
Sòlid-4
4Innovadora concepció cosmològica.

No geocèntrica (foc central)

Especulació cosmotemàtica (antiterra)
5privilegi de les matemàtiques com a model de ciència i saviesa.

6Concepció de l’ànima com a microcosmos.

- Secta religiosa.
Base dogmàtica:
1Preocupació per l’ànima i per la seva salvació a través del coneixement.
 2Creença de la immortalitat de l’ànima.
3Afirmació de la metempsicosi o transmigració de les ànimes.

- Partit polític.
1La Polis entesa com a mesocosmos (que fa d’enllaç).

Restitució de les lleis i de les institucions dels antics Estats (democràcia).

2
Macrocosmos Microcosmos
Heràclit (l’univers) (l’ànima)
Hem d’escoltar al Lógos, tot es U, és a dir, la realitat es cosmos, per tant multiplicitat
unificada i canvi ordenat, això mitjançant una conciliació d’oposicions, és a dir, harmonia.
La Physis de la realitat és Lógos i Harmonia: la realitat és, en el fons, una conciliació
d’oposicions, és a dir, una organització harmònica; organització harmònica descoberta pel
Lógos.

Per primera vegada a la història, ens diu que els Lógos (raó) és la instància cognoscitiva per
excel·lència.

Eleates