NAIXEMENT DE LA FILOSOFIA: ELS PRESOCRÀTICS

L’aparició de la filosofia va arribar en un moment en què l’home grec es va cansar de

donar explicacions mítiques als diferents aspectes de la realitat, que sempre tenien
com a protagonistes als Déus i als herois.
Entenem per mite una forma arcaica de pensar i d’explicar la naturalesa,
caracteritzada per atribuir als Déus l’origen de tot el que existeix i la causa de tot el
que passa.
Per exemple, hi havia una tempesta de vent i deien “ Això ha estat Eolo que ha obert
les odres” o volien explicar una tempesta marina i deien que era Posseidó que està
furiós o enfadat.
Davant del pensament arcaic o mític, la filosofia ofereix l’alternativa d’un pensament
racional, reflexiu i crític.
En el segle VI aC existeixen un grup d’homes anomenats presocràtics que refuten les
explicacions mítiques que havien donat els grecs fins aquell moment, per tal de cercar
explicacions racionals.
Els filòsofs d’aquest període reben el nom de presocràtics i físics no sols perquè la
majoria precedeix cronològicament Sòcrates, filòsof del segle V aC, sinó perquè es
preocupen i intenten explicar sempre aspectes i fenòmens de la naturalesa ( Physis) i
per tant aquests primers filòsofs són en realitat uns físics ( perquè “ Physis” és igual a
naturalesa).
Al introduir aquestes explicacions racionals l’arbitrarietat, és a dir, la manca
d’argumentació és substituïda per la necessitat perquè s’expliquen les coses tal i com
han de succeir. I els sentits queden substituïts per la raó.
El que tenen en comú tots els filòsofs presocràtics és que el tema fonamental que els
hi preocupa és l’origen del món, cosmos, univers i tots ells busquen un primer principi (
arkhé), a partir del qual apareixen, o es generen, les coses que componen el món.
Els filòsofs presocràtics parteixen del supòsit que totes les coses existeixen a partir
d’un element o principi originari que anomenaran arkhé ( paraula grega que significa “
origen”).
El que els diferencia és el tipus de principi al qual fan referència.

LA RESPOSTA DELS MONISTES

Els primers presocràtics pensaven que l’arkhé era únic, i per això, de vegades, els
anomenem filòsofs monistes.
El primer d’aquests presocràtics era Tales de Milet (625 aC): va ser un dels set savis de
Grècia, conegut durant la seva època per predir un eclipsi que va tenir lloc més o
menys l’any 585 aC.
Avui el coneixem pel teorema matemàtic que porta el seu nom.
Tales proposà com a substància primordial l’aigua. Tot el que forma part de la
naturalesa viva està constituït per aigua ( més o menys condensació d’aigua, aigua més
o menys clara). Els animals, les roques, l’home. L’aigua és necessària per a la vida.
L’aliment de totes les coses és humit, allò que és càlid neix i viu de la humitat.
El seu deixeble era Anaximandre ( 610-547 aC): per Anaximandre, el principi de totes
les coses no podia ser un dels quatre elements, no podia correspondre a cap de les
coses que percebem a simple vista. El substrat de tot el que existeix havia de ser
alguna cosa diferent. L’arkhé és per Anaximandre una substància indefinida,
indeterminada anomenada àpeiron ( aquesta paraula significa precisament això:
indeterminat) com una mena d’energia.
Anaxímenes ( 565-500 aC) va considerar que l’arkhé era l’aire. L’aire és infinit i principi
de tot moviment i mutació. Ell mateix està en continu moviment. De l’aire neixen totes
les coses que hi ha, fins i tot els Déus i les coses divines.
Però el realment important d’aquests presocràtics no és la resposta sinó l’intent de fer-
ho racionalment.
També al segle V aC va haver-hi un altre grup de filòsofs que constituïen com una secta
amb l’objectiu d’arribar a la purificació de l’ànima: els pitagòrics.
Per a aquests filòsofs, el principi de tota la realitat era “ el nombre”, ja que pensaven
que la realitat adopta unes estructures matemàtiques.
A continuació, ja avançant una mica més hi ha dos filòsofs que també són monistes
però que donen un pas endavant amb respecte als demés.
Aquests dos filòsofs són Heràclit i Parmènides:
a) Heràclit D’Efès ( 550-480 aC): diu que l’origen de tot es troba en el canvi i diu
per il·lustrar-ho: “ No et banyes dos cops en les aigües d’un mateix riu, ja que
res és i tot canvia”.
El canvi d’Heràclit no és caòtic sinó que obeeix una llei que tan sols els savis
coneixen ( al igual que les estacions, les floracions, l’home, els cicles de la vida,
les roques...)
b) Parmènides d’Elea ( 540- 450 aC): és aparentment el filòsof antagònic. Les
concepcions d’Heràclit i Parmènides representen dos formes oposades de
concebre la natura.
Diu que l’origen de totes les coses és l’ésser que és una realitat inengendrada ( ha
existit des de sempre) , immutable, indestructible, compacta i el canvi per a
Parmènides és mera aparença.
Per exemple, vosaltres aparentment haureu canviat però seguiu sent els mateixos, en
un riu les aigües no són les mateixes però sí el cau del riu.
Que està passant amb aquests dos filòsofs?
Que l’un ( Heràclit) posa el seu punt de vista i es fixa en els aspectes canviants de la
realitat, però per canviar fa falta que quelcom romangui. No es pot canviar si quelcom
teu no roman, per tant d’una manera callada, tàcita ja està acceptant la permanència,
un ésser.
Parmènides al dir que l’origen de totes les coses es troba en un ésser immutable, que
roman, inalterable, etern i dir la paraula “ totes les coses” accepta implícitament el
canvi, i està donant a entendre que l’ésser és un i que es manifesta de diverses
maneres.

EL PLURALISME

Fins aquest moment, segle V aC, els filòsofs havien explicat la realitat a partir d’un únic
principi.
A partir d’aquest moment apareixen els filòsofs pluralistes que expliquen la realitat a
partir de varis principis.
Empèdocles ( 494-432 aC): que considera que hi ha quatre principis: aigua, aire, terra i
foc. Aquests principis s’uneixen i es separen gràcies a dues forces que són l’amor ( que
atreu, uneix) i l’odi o discòrdia ( que divideix).
Després està Anaxàgores ( 500- 428 aC): s’adona de què hi ha partícules diminutes de
moltes substàncies com per exemple, pèls, ungles, venes, artèries, nervis, ossos... que
existeixen en diferents éssers i objectes i llavors ell diu que l’origen de totes les coses
es troba en partícules de totes les substàncies de l’univers barrejades i a aquestes
partícules les anomena homeomeries i recorre també a una força exterior que ordena
els moviments d’aquestes partícules i a aquesta força l’anomena el Nous
( intel·ligència).
Aquesta intel·ligència és com una mena de Déu.
I després ja està Demòcrit ( 460-370 aC): que és el més modern, i que diu que la
realitat està feta d’àtoms barrejats en el buit, i el buit ( més o menys buit) fa possible
la pluralitat i el moviment ( si estiguessin compactats no es podrien moure).
I quina és la força ordenadora de tot això? Una força cega que s’acaba confonent amb
l’atzar.

ELS SOFISTES I SÒCRATES

Tots aquests filòsofs eren físics però a la segona meitat del segle V aC la filosofia dona
un gir antropològic ( passen a preocupar-se de l’home).
Sorgiran en aquesta època uns pensadors anomenats sofistes ( ve del terme grec
“sofia” que significa “saviesa”) que són en realitat professionals de l’ensenyament,
però d’ensenyament humanístic (moral, dret, política, retòrica...).
Aquests filòsofs volien educar a l’home grec a desenvolupar-se en la polis ( en la ciutat-
Estat), és a dir desenvolupar la destresa en l’ús de la paraula, saber discutir, debatre,
argumentar i imposar-se davant els altres, per saber anar per la vida, per dominar els
assumptes privats i públics.
I per a desenvolupar-se han d’aprendre política i la política implica tenir una bona
retòrica i una bona dialèctica (saber parlar).
Als sofistes no els importava el trobar veritats absolutes sinó que consideraven que la
veritat és distinta per a cada individu ( cadascú tenim les nostres veritats).
Són escèptics . Són molt manipuladors, manipulen la veritat per adaptar-la a les seves
circumstàncies i molt relativistes. ( tot depèn del moment...)
I la frase que els definiria molt bé és la frase d’un sofista que s’anomena Protàgores
( 490-410 aC) que diu “ L’home és la mesura de totes les coses, de les que són en tant
que són, i de les que no són en tant que no són”. ( tot depèn del tipus d’individu, de
societat, de cultura...). Per exemple, allò que per a una persona és bo i digne
d’admiració pot ser, per a una altra, dolent i mereixedor de càstig.

SÒCRATES ( 470-399 AC)

Ara ja en aquest context sociocultural dels sofistes i de la democràcia apareixerà la

figura de Sòcrates, que era també un educador de la joventut i per tant va ser
considerat erròniament un sofista més.
Però Sòcrates a diferència dels sofistes no era relativista i pensava que existeixen
valors morals absoluts, independents de les circumstàncies i de les creences i
convencions que cada comunitat adopti i un valor moral absolut és la virtut ( només
l’home virtuós és vertaderament feliç), i la virtut depèn del coneixement ( “ el saber és
la virtut”).
Ell diu que l’home virtuós (bo) és el savi, l’intel·ligent i que l’home dolent és l’ignorant.
Per tant, que està passant aquí? Que ens està identificant bondat amb saber
( intel·ligència) i maldat amb ignorància, amb l’estupidesa.
Aquesta ètica igual que la de Plató és una ètica intel·lectualista ( intel·lectualisme
moral), ja que considera el coneixement com la base de la moral. La raó és
l’instrument que ens permet arribar a la veritat.
És una forma de considerar la virtut que no és la típica que entenem els cristians. De
vegades diem és dolent però molt llest o al revés.
Sòcrates es dedicava a ensenyar a la joventut; a ensenyar la virtut, el camí per arribar a
ser virtuosos i per tant bons.
A diferència dels sofistes no era relativista sinó que considerava que hi havia una única
virtut, un únic camí cap a la virtut.
Precisament per això va ser un home fidel a la seva doctrina fins al punt que morí pels
seus ideals ( ell va ser condemnat a mort acusat de corrompre a la joventut perquè
s’havia creat molts enemics ja que feia servir un sistema d’ensenyament anomenat
maièutica ( “llevadora” en grec) que consistia en començar amb la ironia per portar al
contrari a un carreró sense sortida, fins al moment que s’adonava que no sabia res
d’allò que creia saber.
En un segon moment, mitjançant la maièutica ( “ donar a llum”) treia a la llum allò que
cadascú sabia en el seu interior però sense ser conscient d’això i així arribava a
ridiculitzar moltes vegades a gent que es creia molt sàvia. ( poetes, historiadors...).,
perquè els posava a la mateixa alçada que als ignorants.
Per això afirmava la famosa frase “ Només sé que no sé res”. Però no nega la
possibilitat del coneixement és com si volgués dir que només aquell que es reconeix
ignorant té la possibilitat d’iniciar un camí cap al coneixement.
Sòcrates finalment s’havia creat molt enemics, perquè havia ridiculitzat a molta gent i
van aconseguir que el condemnessin per impiu com a corruptor de la joventut.
I quan va estar a la presó els seus amics li van proposar un pla per escapar-se i ell va
demostrar que no era un sofista ( un xerramec) dient: “ Jo que sempre he predicat el
respecte a les lleis no puc ara burlar-les, per tant si m’han condemnat a beure cicuta
( verí mortal que paralitza el cos) moriré bevent la cicuta, no aniré en contra de la llei,
respectaré la llei”.
Per tant amb la seva mort demostrava la seva veritat, sinceritat, que no era relativista,
que era un home honrat, fidel a si mateix, virtuós...
Sòcrates es va envoltar d’un grup escollit de deixebles, entre els quals hi havia fills de
les famílies més il·lustres i alguns opositors a la democràcia atenesa com Alcibíades i
Críties.
Els seus ensenyaments van ser sempre orals i personals, i eren inseparables de la seva
figura humana.
No va escriure res, i tot el que sabem es deu a escrits de contemporanis que en van
donar versions molt diferents.
El seu deixeble més important va ser Plató (427-347 aC).
Sòcrates fou el primer filòsof que va introduir el tema de l’home.