DOSSIER DE FILOSOFIA

Explicació racional de la natura

El mite -> el mite és un relat, una explicació tradicional que explica la actuació de personatges
idealitzats en un temps llunyà. Narració que perdura en una memòria col·lectiva de la realitat,
s’hereta.

Expliquen narracions extraordinàries, són un model i exemple a seguir, són personatges que
actuen i senten com els homes, però pertanyen a un temps passat i excepcional, com l’origen
del món.

Però al segle 6 aC i concretament a Grècia apareixen uns homes, presocràtics que es

qüestionaven tot allò que expliquen els mites i busquen unes explicacions més lògiques.

La natura és canviant, els presocràtics investiguen la darrera de la pluralitat de la natura que

no canvia.

Primer presocràtic fou Tales de Milet (grec) era un astrònom i matemàtic. Tales amb els seus
deixebles Aleximandre i Aleximenes es va qüestionar això, són els primers pensadors filòsofs
que van protagonitzar el pas de:

MITE -> LOGOS

Mite vol dir relat i logos vol dir paraula o raó.

Ells es qüestionen i diuen que és important trobar alguna llei canviant. Ha d’haver alguna
realitat física i bàsica, un principi.

El primer principi per Tales és l’aigua, arge és el principi. Tales pensava que l’aigua era la font
de vida però Aleximandre deia que no podia ser l’aigua, per ell era l’apeiron, sense límit, allò
il·limitat o indeterminat i l’aigua era determinada.

Per Aleximenes la matèria primera, l’arge era l’aire igual com l’aire nostre és el principi vital.

Aquests pensadors han passat a la historia per preguntes i respostes, que van ser capaços de
formular.

Després d’aquests van aparèixer uns altres anomenats pitagòrics al sud d’Itàlia, Magna Grècia.

Pitàgores era un filòsof que per causes polítiques va immigrar cap Itàlia i va fundar un
moviment intel·lectual, social, política i religiós. L’objectiu d’aquest moviment era purificar
l’ànima a nivell corporal i mental, també defensaven la immortalitat de l’ànima i la
transmigració de l’ànima.

Aquests pitagòrics eren aficionats a la música i a les mates. Els pensadors dels Pitagòrics
busquen l’estructura i forma del Cosmos, ells creuen que tot es reduïble a proporcions
numèriques i els objectes del món a figures numèriques i a la inversa. L’arge són els números.
Aleshores van pensar que cal estudiar les porcions numèriques perquè l’estructura del cosmos
és numèrica.

Autors: Heràclit i Parménides de pensaments oposats.

Heràclit era més proper a Tales i diu que tot està en un continu procés de canvi, la vida és
inestabilitat. Parménides tirava cap el món pitagòric, els canvis només son pures aparences.

Qui era Heràclit?

540-480 aC de família aristocràtica i observadora. Heràclit l’obscur el món el veu com un
procés continu de canvis, la seva tesi és l’afirmació que diu que el perpetu fruit de totes les
coses, tot passa, tot canvia fins i tot els humans i amb el món vegetal.

Però també en el món físic, nit i dia, tardor i hivern, mobilitat universal. L’arge és el foc.

Totes les coses són flames d’un gran foc, perdura. Els elements contraris estan en lluita
constant hi ha un logos intern amagat i això és la justícia.

Només hi ha justícia si els elements s’imposen serà justa, però tensa. La polèmica és els dos
pols oposats quan busquen justícia.

Qui era Parménides?

Parménides de Lea, nega absolutament qualsevol canvi, la seva tesi és la immutabilitat de la
realitat. Els canvis són aparences dels sentits.

Ens em de fiar de la raó, neguem els canvis ja que els sentits ens enganyen.

Parménides explica que una deessa li va regalar una realitat absoluta, deia: l’ésser és i el no
ésser no és.

Deduïm que “l’ésser és” vol dir que es pot pensar però “el no ésser no és” és a dir no existeix,
per tant ni es pot dir ni es pot pensar. Això serveix per reflexionar sobre el canvi.

Què és un canvi?
és el pas de ser una determinada cosa a ser una altra, passar del ésser al no ésser i del no ésser
a l’ésser.

El canvi és una pura il·lusió.

Tortuga -> deixeble de Parménides. Zenò.

1.- Estàs més a prop de les idees d’Heràclit o Parménides?

Si segueixes sent tu mateix en quant a la teva ànima però no cos i ment, els canvis només són
il·lusions que tenen a veure amb el temps que passa, els teus sentits són diferents al dels altres
i pot ser pensis que a tu el cabell no creix, encara que a una altra persona si li sembla que el
seu creix, però la realitat absoluta d’això és que a totes dues persones creix. Amb això vull dir
que els canvis només es veuen segons el temps que passa, en un temps determinat, no
canvies, canvia el temps i per això el temps fa canviar els nostres cabells, ungles i cèl·lules.
Els pluralistes
Els filòsofs pluralistes segle V aC.

Els senyors pluralistes afirmen que_

1.- no hi ha un únic principi, per tant són monistes. Els principis són infinits en nombre.
2.- no hi ha generació ni corrupció, sinó composició i descomposició.

Afirmació: tot existeix des de sempre. Les coses ni neixen ni moren. No hi ha ni generació ni
corrupció, sinó que és componen, es dissolen...

Posicionament amb els dos.

Accepten un continu canvi, però de Pàrminedes que el que és no pot venir del que no és, no
pot sorgir un sol principi.

Els canvis com sabem, elements primigenis, no són transformacions sinó de combinacions.

Hi ha os pluralistes: Empedocles i Alexandres.

Empedocles formula la teoria dels quatre principis, que són: l’aigua, el foc, l’aire i la terra. ->
aquests elements són el seu arge. Les coses són això, combinacions d’aquests elements.

Alexandres diu que les coses posseeixen porcions d’aquestes llavors primigènies, són els
materials i posseeixen una porció d’oposats de cada una de les substàncies naturals. Porció no
mateixa que fa les coses diferents entre si, cada una és visible infinitesimalment petit, porció
de tot, per exemple la neu té una porció de calor.

Diu que existeixen tants elements primigenis com tipus de coses, en cada cosa hi ha la llavor
d’allò que pot esdevenir d’una cosa o altra. Allò que fa que predomini més una cosa o una altra
depèn de la intervenció d’una força que s’anomena nous. L’arge és el nous.

Els atomistes
Leucip i Democrit.

Aquests diuen que la realitat està formada per una infinitat de petits objectes invisibles, i
eterns... S’anomenen aclius.

Cada àtom és material, és engendrat, és indestructible, és immutable, és compacte, etc...

Es diferencien segons l’ordre, la posició i forma, però i com agafen aquesta forma? Els àtoms
es mouen lliurement per l’atzar. Per tant van xocant, però això és possible perquè afirmen
l’espai buit.

I també per aquell buit és possible el moviment. Totes les coses són un conjunt d’àtoms i els
canvis són combinacions d’aquells àtoms. Buit entre àtom i àtom.

Els àtoms que es mouen formen un remolí i fa que xoquin, i s’entrellacin formant les coses en
univers. Els més lleugers surten cap a fora i els més pesants cap a dins.
L’home
Problemes al voltant de l’home o que li afecten. Bàsicament la seva educació però també la
democràcia i la organització social.

Els sofistes
Segona meitat del segle V aC d’Atenes, segle de Pèricles. Perquè s’anomena segle d’or?

A Atenes es produeix una situació de difusió dubtal com poques vegades s’ha donat al llarg de
la història. A Atenes un cop, guanya la guerra els perses, ressorgeix un classe amb un poder
econòmic cultural i polític, més gran que tota a l’El·lade, per tant aquesta ciutat es
cosmopolita, oberta a tothom. Gent, vinguda de tota arreu s’instala, homes inquiets en
qualsevol disciplina, dramaturgs, poetes, arquitectes, etc...

Es en aquest moment que hem de parlar dels sofistes.

Pèricles inicia un conjunt de reformes polítiques que donen lloc a un sistema polític que és la
democràcia per tant, és un factor que propicia que la gent viatgi cap a Atenes.

Els sofistes eren un grup de filòsofs d’interactuar, gairebé tots estrangers (metecs) dels quals
es deia que posseïen una cultura de caràcter enciclopèdic, de tot. Eren sobretot, dominaven el
àmbit humanístic. Com que venien de fora, tenien una visió més oberta i per tant, el tema de
les tradicions no els importava massa, aquet fet va triomfar entre la part jove de l’èlade, però
no tant o ben poc sobre l’antiga noblesa. Aquests filòsofs deixen de banda els problemes per
donar resposta a la fisis o aparquen i es dedicant exclusivament a qüestions purament
humanistes. Sofistes (sophos = savi) i volia dir bàsicament aquella persona que posseïa un
saber tant teòric com pràctic, d’alguna manera podien definir com el professional del saber, en
aquella època es van dedicar a llogar locals petites on practicaven el seu ensenyament, com
una acadèmia o escola.

Al llarg de la història ho feien a canvi de diners i això no havia passat mai. Tots els filòsofs
tenien el seus deixebles, els quals ensenyaven de manera gratuïta però els sofistes no, es van
professionalitzar i a canvi de diners ho van fer. Doncs, ensenyaven de tot, política moral,
història, ciències, etc.

Però bàsicament les tècniques per saber parlar bé davant del públic, oratòria i retòrica. Sinó hi
ha un bona base d’això, no es pot expressar amb eloqüència i persuasió. I si no tens eloqüència
i ets persuasiu es impossible tenir èxit.

Per tant, pretenien formar veritables ciutadans. Perquè aquest poguessin participar a les
assembles d’aquet nou regim democràtic.

Per tant aquest sofistes defensen la actuació igualitària, cosa que tornem a patir el govern i
l’estat molt a favor però la classe aristocràtica ho veu tan natural com antinatural la
democràcia. S’anomena paradella, virtut política, potenciar la democràcia i potenciar els valors
de la democràcia.

Contradicció és evidentment ells nomes rebien fets de gent amb benestar, gent rica. Per això
aquests sofistes es deien els professors de la democràcia. L’estil dels sofistes es caracteritzaven
per discursos llargs, en aquests discursos combinaven la millor retòrica en la millor erudició.
Nomes es podia arribar a ser savi si es parlava bé i amb elegància. Per acabar, si alguna cosa
hem de destacar d’aquest producte entre els quals es que ens satisfà realment una necessitat
històrica que tothom lliura en el àpat i és l’habilitat retòrica, ells realment educaven i
preparaven el jove curant calculant la quantitat pactada per la vida, ensenyaven el que
anomenem arete, la virtut que permetia argumentar persuadir i per sobre de tot, fer veure les
dues cares de qualsevol qüestió.

Paradoxa que ha passat a la historia. Protàgores

Sofistes més importants: Protàgores i Corgies.

Qui era Πρωταγόρας?

Era un sofista grec d’Abdera.

Primera sofistica: es quan aquests senyors tenen un prestigi més elevat. Els seus temes són el
llenguatge, les institucions, les lleis polítiques, la religió, la moral, etc.

Aquí situem a Protagores i Corgies, entre d’altres etc.

I la segona sofistica és a final del segle V i la primera meitat del IV, quan hi ha una crisi a
Atenes, a conseqüència de les guerres polítiques i és el moment en que la sofistica creix amb
mala fam.

SÒCRATES
470-399 aC
És atenenc, no va sortir mai d’Atenes ni va viatjar fora de la seva ciutat. Neix a una família
modesta, el seu pare és escultor i la seva mare llevadora.

“estic orgullós de ser humà i no animat, i atenenc i no barbar”(bàrbar, aquell que no era grec).
“Només sé que no sé res”: Tot el que se sap de Sòcrates es gracies als deus deixebles (Aristòtil,
Xenofont, plató). Ell mai escrivia res, tot el que se sap és per ells i cadascun tenia una forma o
punt de vista diferent de la seva persona.

Aristòfanes el ridiculitza quan parla d’ell.

Era una persona poc agraciada, no cuidava gens el seu aspecte, però tenia una personalitat
carismàtica que agradava molt a alguns i gens a uns altres. La diferencia radical amb els
sofistes és que ell rebutja l’escepticisme i el relativisme.

Era un home optimista i creia que si es podia arribar a conèixer la veritat. També comparteix
dels sofistes l’educació als joves, però la seva preocupació, és diferent, ell deia que els sofistes
pretenien ensenyar l’excel·lència, però en canvi afirmen que el coneixement és impossible, els
sofistes no saben res i pretenen enganyar.

Sòcrates feia servir el mètode socràtic, que era el diàleg, ell anava fent preguntes encaminades
amb un objectiu, al principi semblava una cosa normal però ho portava a l’extrem d’una
manera esgarrifosa fins que el interlocutor acabava contradient-se i reconeixent la seva
ignorància.
El punt de partida seria conèixer-te a tu mateix, perquè la veritat està al nostre interior, encara
que utilitzem la raó, sortirà aquesta veritat. Un cop s’accepta la pròpia ignorància s’està molt a
prop d’arribar a aquesta veritat, això s’anomena maièutica, que vol dir parir, un mètode aplicat
per Sòcrates a través del qual el mestre fa que l’alumne per mitjà de preguntes, descobreixi
coneixements.

En quan l’ètica per a Sòcrates, l’areté no és una qualitat només de la noblesa, es basa en valors
morals, l’home no és bo ni dolent, depèn del reconeixement públic, ho és per criteris interns.
Dona paraula a la moralitat i no a l’opinió publica.

Dirà que una cosa és actuar cegament per desig i l’altre conscientment i per saviesa, per tant
identifica la virtut amb el saber. La raó no és un instrument per accedir a la veritat, també és el
fonament de l’ètica, només qui raona pot ser bo. Un exemple que dirà és: si vull ser just, he de
saber que es la justícia, això ha passat a la historia amb el nom de l’exotisme moral. Ell deia
que si s’actua malament és per ignorància, ell afirma que ningú obra malament aposta, diu que
actua per ceguesa, i si s’actua per ceguesa i malament és ignorància. Dirà que mi un injust pot
fer mal a un just. Qui pensa correctament (raó) viu correctament (virtut). Raó + virtut = virtut.

Plató
Plató va néixer el 427 a Atenes i de fet ha sigut un home rel i aristòcrata, a part d’un filòsof
gran. L’anomenen Plató per tenir les esquenes amples (platí) i el front també ample.

La seva família era una família aristocràtica molt important. Va formar-se de tot, com per
exemple mates, trigonometria, filosofia, etcètera.

Ell s’inicia a la filo amb Gràtil, que era un deixeble d’Heràclit, però la seva influencia fou de la
mà de Sòcrates.

Amb 20 anys coneix Sòcrates i queda profundament admirat, ell no el deixa fins la mort. Ens
situem en les guerres del Peloponès, on aquesta va marcar molt la vida dels ciutadans
atenesos.

Lluita d’Atenes i Esparta, entre dues maneres d’entendre la vida, joc entre la democràcia i
l’aristocràcia.

Aleshores, tot i saber la fama de Plató veia amb bons ulls l’ordre, l’educació i l’eficàcia
d’Esparta.

Amb aquests 20 anys és el moment on decideix preparar-se per a la política. Atenes és

derrotada amb 24 anys i s’instaura la democràcia.

Plató queda desencisat de la política, perquè els vencedors són incapaços de restaurar un
ordre, justícia a la ciutat d’Atenes.

Es quan s’adjunta amb el seu amic i queda condemnat i fa que Plató es vagi de viatge, canvi de
rumb.
Se’n va cap Itàlia, a silícia, doncs connecta amb grans matemàtiques, amb 40 anys coneix els
pitagòrics, li agrada i també agafa d’ells el tema de la immortalitat de l’ànima i l’admiració.

Plató comença a ser platònic, Plató torna a l’acadèmia, un centre intel·lectual d’Atenes,
inspirada de la matemàtica pitagòrica.

A diferencia d’ells, havia llibertat. Però per damunt de tot, la filosofia.

Amb 60 anys torna a marxar, a tenir un segon viatge i es un viatge polític però és un fracàs. Ell
va meditar sobre el fonament de la filosofia i les seves obres són molt enriquides i madures.

Al 367 apareix un alumne anomenat Aristòtil. Amb 66 anys es va a Sicília.

L’escriptura era una llengua morta va dir Sòcrates, però Plató si va escriure diàlegs. Aquests
diàlegs eren una autentica literatura. Mitjançant la contradicció i l’argument Plató va
transmetre però de Sòcrates la seva opinió.

Etapes:
1.- període de joventut: o període socràtic, obres molt influïdes. Aquí els diàlegs queden
oberts. Llegir critó.

2.- període de transició: autonomia més gran, valoració més original, de pensament propi. Ex:
moges.

3.-període de maduresa: obres pròpiament platòniques, teoria de Plató. Ex: República o Fedó.

4.- període crític: o de la vellesa, on trobem a un Plató dubtós, es critica a ell mateix. Ex:
Parmenides.

Teoria de les Idees

Plató en tres blocs: la Teoria de les Idees, la teoria del coneixement i la ordenació política.

La teoria de les Idees, idea és una paraula indoeuropea i prové de veidos, que vol dir veure
amb els ulls de la ment. Plató té diversos significats, causa o arquetip, essència, universal i
realitat ideal.

L’objectiu de plató com qualsevol noi atenenc era l’objectiu polític, l’arribada a la política, però
ell es conscient de que primer ha d’analitzar altres qüestions, la primera: com es pot accedir a
la veritat, realitat? Plató es pensava que si es podia arribar, a diferencia dels sofistes.

Per arribar a la ciutat amb abundància de vida política s’ha de conèixer com accedir a la
realitat. Plató es mou entre dues concepcions, per una banda la concepció de Parmènides, la
realitat és eterna i inamovible. Però l’altre també esta a favor d’Heràclit quan diu el perpetu
fruit de totes les coses.

Llavors plató va agafar les dues opinions, una solució entre permanència o canvi.
A més a més plató no nomes agafarà això d’ells dos sinó que dona una solució al relativisme i
escepticisme dels sofistes i a més a més dona una consistència en optimisme socràtic.

A més a més de Les certeses matemàtiques dels pitagòrics.

Plató diu que ell quan observa el món el veu com les coses canvien, perduren, van canviant, les
coses es mouen, també es passa a la nit, de la primavera a la tardor. però si mira amb els ulls
de la ment ho veu d’una altra manera. Veure amb aquests ulls vol dir per exemple veure més
enllà d’un marc concret com pot ser la valentia d’un heroi, allò que es propi del valor dels
herois.

Veure més enllà d’aquell vell rostre, la perfecta bellesa.

Per tant, vol dir conèixer els models, les formes, les essències de les coses, allò que tots tenen
en comú, la idea. Per tant, està parlant de l’existència d’unes entitats immaterials, perfectes,
universals, immutables, independent, etc etc del món físic.

Aquestes realitats són les idees del món intel·ligible. Tot això canvia o es va canviant però això
només es una còpia de la veritat.

Per tant, plató esta dient que existeixen dos mons, el món de les coses i el món perenne,
perfecte, absolut de les idees.

Matisos d’aquesta teoria:

1.- dues vessants i una de lògica, perquè té un vessant lògic, identifica les idees (formes
universals) amb conceptes generals.

Una quantitat de flors, però el concepte de flors es únic. El vessant metafísic (part platònica)
afirma l’existència de la flor ideal, perfecta, única, immutable, eterna.

2.- la jerarquia de les idees. Per plató la idea més important, p és igual a bellesa. Després
vindrà la justícia, valentia, ordre, objectes o conceptes matemàtics i després les coses
materials, flor, taula, pedra, conxa.

3.- la relació entre les idees i les coses. Quina relació hi ha entre la idea i la seva cosa? Quina hi
hauria entre la bellesa i aquesta vella flor? Plató ens dirà si la flor és vella és precisament
participa de la idea eterna i immutable de la bellesa. té alguna cosa de la idea

I de l’altra banda es vella perquè és un model, una cosa que imita que copia a la bellesa del
món intel·ligible.

Plató dirà que potser també poden existir idees de coses que poden semblar ridícules, com
ara, la brutícia.

Sembla absurd que puguin existir idees vulgars. Això són imperfeccions del món físic.
El mite de la caverna
Dins d'una caverna es troben, des del seu naixement, uns presoners encadenats de coll i
cames, només poden mirar cap el mural del fons, darrere d’ells hi ha una foguera encesa, i
entre aquesta i ells un camí escarpat, al llarg d'aquest, hi ha un mur de certa alçada per on
passen uns homes amb tota mena d'objectes que treuen el cap per sobre d'ell. En el mur del
fons es projecten les ombres d'aquests objectes i dels homes que els porten. És l'únic que
poden veure i que han vist els presoners durant tota la seva vida. Un dels presoners
aconsegueix alliberar-se i surt de la caverna, coneixent per primera vegada les coses reals.
Enlluernat per la llum del sol, no aconsegueix distingir entre la veritat i el que creia veritable.
Mitjançant el raonament, aconsegueix distingir entre la idea que té de les coses i el que
realment són les coses

Narració al·legòrica, però també és un retrat antològic que ens està explicant una situació
humana.

Perquè la utilitza? Per entre la concepció de la realitat, es qüestiona si el nostre coneixement

és autèntic i si els sentits és l’autentica realitat.

En aquest mite ens està narrant el dolor físic cap el coneixement.

L’home encadenat simbolitza la ignorància, l’engany, etc... el camí de sortida és el procés de

coneixement segons plató alliberar-nos des prejudicis, podríem tenir una primera aproximació
cap el mon de les idees.

És un mite actual encara. Actualitat: és una eminència -> Emili Lledó.

Concretament d’un llibre d’ell: lectures d’un mite que interpreta el mite des de 4 fases:

1.- l’engany: és la profunditat dels encadenats mirant les ombres. Ell es pregunta que si els
presoners no és la nostra vida encadenada, no és la nostra vida una existència encadenada, no
elegim la societat, costums, cinema, televisió, no són les ombres com la caverna. Ens alternen i
són l’autentica realitat, allò normal és tenir el cos perfecte, models.

2.- l’alliberament: un dels presoners es deslliga, ell descobreix l’engany però els altres no.
Perquè confonen les ombres amb la realitat i no saben l’engany. Llavors es pregunta l’Emili si
nosaltres som capaços de descobrir els muntatges, informacions manipulades, etc.. sou
capaços de veure els enganys dels polítics? Es pregunta si alguna vegada ens deslliguem de les
cadenes.

3.- l’ascensió: és la sortida de la cova i de la foscor tan dolorosa, aquest presoner quan ha estat
alliberat. El camí és un recorregut solidari, difícil cap a la sortida perquè els ulls estan
acostumats a la foscor i desacostumats a la llum i es ceguen. Emili dirà penses que en la
societat passa el mateix? Si intentem trobar la veritat del presoner és més complicat el camí,
allà a la cova acostumats és més fàcil. Plantejant si val la pena ser amb els ideals, comporta
soledat, dificultat, etc.

4.- el retorn: es quan el presoner ha sortit i ha pujat a l’exterior, ha estat il·luminat pel sol,
al·legoria metàfora del bé, per aquesta veritat i el que vol es tronar a l’interior per a compartir
el coneixement als altres. Aquest retorn és una obligació moral d’ell mateix, fa que vulgui
tornar per a explicar als companys on és la realitat. Retornar és un risc, ja que està habituat a
la llum i quan torni a entrar es donarà compte de que és un torpe, malestre, la seva entrada i el
presoner el prenen per boig.

Emili pregunta, en la vida real tenim l’obligació moral de tornar dintre la cova per a compartir
això? Els hem de alliberar? I si no volen ser alliberats? És un risc.

Disjuntiva moral -> si ha de tornar o no.

Per plató el coneixement és apropar-se a la realitat, al món de les idees.

On està aquesta veritat, doncs el món ideal o intel·ligible de les Idees, el coneixement és
apropar-se a les Idees.

Els objectes matemàtics tenen una raó discursiva, intuïtiva -> món intel·ligible.
Les mates, tenen una raó discursiva, mentre que l’episteme és intuïtiva perquè nomes es pot
accedir perquè la guia de les Idees.

Diferencia opinió i episteme.

La doxa és el coneixement propi del món sensible que es basa en l’experiència, és una creença,
mentre que la ciència (autèntic saber), coneixement racional del món real intel·ligible.

Objecte de coneixement segur, fiable, però aquest tipus d’universal només el posseeixen uns
pocs, els savis.
Teoria del coneixement: la reminiscència platònica
Com és possible el coneixement? Si aquesta rosa tan bonica comença a perseix (morir) entre
les coses del món sensible i intel·ligible hi ha un abisme.

Món sensible < abisme > món ideal.

Està dient que la idea té un plus, una realitat que no es concreta en la cosa sensible.

Dirà Plató: si la idea que ha dit de la cosa (món sensible) com l’home pot arribar a aquestes
idees tan dites de les coses.

Plató respondrà que nosaltres a la nostra ànima hi ha senyals d’aquestes idees i hem de
despertar-les.

Per tant, la reminiscència platònica és aprendre, conèixer o recordar aquestes idees. Conèixer
és reconèixer i per tant, reconèixer no és altra cosa que recordar.

Visió positiva, capacitat interior per desfer-nos de la ignorància i aconseguir un camí cap al
coneixement.

Optimisme epistemològic: fe o creença humana que hi ha possibilitat humana d’assolir el

coneixement.

El nostres interior és ple de tot el que necessitem. No hi ha coneixement sinó hi ha

reminiscència.

MITE DEL CARRO ALAT

Aquest mite compara l’ànima amb un carro que té ales.

Un home (auriga) condueix un carro amb ales i dos cavalls, un blanc i l’altre negre. El blanc
representa les passions més nobles i el negre simbolitza les passions més baixes.

El cavall blanc s’anomena la part irascible de l’ànima i es troba al pit. Ex: fortalesa.
El cavall negre s’anomena la part concupiscible de l’ànima i es troba al ventre. Ex: temprança.
L’auriga simbolitza el pensament, s’anomena part racional i es troba al cap: pensament i
saviesa.
El carro és l’ànima.

L’ànima viu en el món de les Idees, si l’auriga controla el cavall, no passa res. Si funciona tot,
vol dir estar en equilibri i són per exemple les virtuts, moment virtuosament. Això Plató ho
anomena justícia.

Estat d’equilibri -> justícia.

Però si els cavalls es revolten no podrà contemplar les Idees i perd l’equilibri i l’ànima per les
ales i cau al món de les coses.

Plató diu que l’ànima “s’agafa alguna cosa solida, on s’estableix i pren un cos terrestre”
DUALISME, ÀNIMA I COS
Per a Plató l’home és fonamentalment ànima, és ànima i cos. Quan l’ànima està empresonada
en un cos terrestre, l’ànima vol tornar a casa seva perquè no està còmoda perquè pertany al
món de les idees. És com un pilot i la seva nau, el que mana i el manat. <<L’ànima és allò que
més s’assembla al diví>>. Aquest dualisme és el que fa possible el coneixement de les Idees.

Però com poden renéixer? Amb les ales.

L’AMOR PER A PLATÓ

L’amor juga un paper important, l’amor és anhelar allò que desitgem perquè no ho tenim però
oh hem tingut. Per tant, ens ensenya una força dinàmica, sàvia, forta, temp. -> quan cada part
fa això amb excel·lència hi haurà equilibri a la justícia.

Un dels diàlegs on Plató ho explica es diu “banquet”, on explica la seva visió d’amor. Hi ha sis
convidats:

1r convidat FEDERE: elogia a la figura de l’amant masculí a la de l’amant femenina. Amb la

força divina és capaç de realitzar qualsevol cosa que es proposi.

2n convidat PAUSÀNIES: diu que l’amor és una força que arriba a canviar la nostra
personalitat. L’amant femenina l’estimula per tal de poder canviar-ho tot.

3r convidat ARISTÒFANES: veu l’amor com una mancança que ens falta a nosaltres, estem
incomplets i necessitem a una altre persona. És més interessant perquè proposa el mite que
l'ésser humà originàriament posseïa dos cossos, dos caps, quatre braços, quatre cames, i dos
sexes -masculí i masculí, femení i femení, o masculí i femení-, separats a causa de la hibris en
dues meitats, i condemnades a buscar-se i a morir de nostàlgia si no es trobaven i es
completaven: l'Amor és la recerca de l'altra meitat, i l'ésser humà és per naturalesa un ésser
incomplet i mortal, que no és es completa a través de l'Amor.

4t convidat ERIXÍMIAC: que torna a reiterar la teoria dels dos tipus d'Amor, i proposa
l'harmonia entre tots dos, el de mitjana, la reconciliació dels oposats.

5è convidat AGATÓ: L'últim dels discursos abans de la intervenció de Sòcrates és el d'Agató,

que repeteix les idees que fins ara s'han anat dient i aporta poc nou.

SOCRÀTRES: El discurs de Sòcrates, és clar, supera tots els anteriors i aporta una gran quantitat
d'idees sobre Eros: no és un déu sinó alguna cosa intermèdia, 1 dèmon, una mena de pont que
uneix el mortal amb l'immortal; és fill de Penía -Pobreza- i de Poros -Recurso-, i com a tal té
característiques d'ambdós, d'aquí la seva naturalesa moltes vegades contradictòria; és desig
del que és bo i de posseir sempre el bo; i al mateix temps és un desig per immortalitzar-i
immortalitzar el bo i bell a través de la procreació, ja sigui física, ja sigui la procreació de
l'ànima, és a dir, la virtut; a l'Amor s'arriba a través de la Bellesa. Són algunes de les idees que
Sòcrates tracta en el seu discurs.
LA POLÍTICA: L’ESTAT UTÒPIC.

L’anomenen així perquè en el seu diàleg, ell exposa quina serà la seva organització política
justa. Per tant, exposa el model d’organització just.

Aquest model és una utopia perquè utòpic vol dir que no es troba enlloc.

Perquè es una utopia, estat ideal de Plató i per tant és l’ideal de societat que cal seguir si es
pretén aconseguir el bé i la felicitat dels seus membres.

Per tant, l’objectiu de Plató era reformar la polis, trobar, intentar tenir un ordre estable, just i
volia un model ideal.

Per plató, sap que els humans tenim unes necessitats bàsiques: alimentaries, indumentàries,
entre d’altres i aquestes no es podien satisfer per nosaltres mateixos, necessitem associar-nos
per proporció a aquestes necessitats.

Plató no és una persona igualitària, per naturalesa, hi ha gent més dotada segons quines
tasques.

El fet de que no som autoconscients i la societat és la responsable de la felicitat, farà que Plató
divideixi la convivència en tres classes, criteri de l’especialització:

Treballadors -> part concupiscible de l’anima.

Divisió del treball: Militars -> part irascible.
Governants -> part racional.

Treballadors: encarregats de cobrir les necessitats bàsiques de la població. Aquesta classe no

es dedica a l’activitat política, la seva tasca és el d’afavorir a la polis els recursos mínims,
indispensables per recobrir les necessitats bàsiques: TEMPRANÇA.

Militars o (guardians i guerrers): s’ocupen de la seguretat tant interna com exterior, fan
d’intermediaris entre estats i habitants. Protegeixen i defensen. Ells per naturalesa estan
especialitzats. FORTALESA.

Governants: doncs domina l’aspecte racional, i són els que prenen decisions a la societat,
persones sàvies, filòsof rei platònic. Aquests han arribat al coneixement del bé, la veritat a la
contemplació de les Idees. SAVIESA.

Aquesta classe s’ha de nodrir dels militars millors, dels que hagin superat una fase de
superació molt llarga.

Governants filòsofs -> aquesta classe.

Els governants s’encarreguen de la vida dels ciutadans, millor treball possible.

Una innovació: l’educació ha de ser igual per homes i dones, exercir la mateixa funció.
Educació bàsica, d’elit.

Suprimeix la propietat privada, i també la família i separats de la resta.

RÈGIMS POLÍTICS

Plató dintre de totes les possibilitats règims polítics, ell defensava l’aristocràcia, el mot vol dir
els millor, del grec aristos, un sistema que defensa en l’estat perfecta, l’estat utòpic.

El llibre núm.8 de la república parla de 4 malalties, que ell anomena malalties de l’estat
perfecte.

Timocràcia -> degeneració de l’aristocràcia. Característiques de les classes.

militar -> classe ambiciosa.

Oligarquia -> degeneració de la timocràcia. Governa la gent adinerada, poderosa.

Característiques: explotadora de les altres classes.

Democràcia -> degeneració de la oligarquia. Governa el poble, quan governa el poble, la

característica és la llibertat. Característiques: no hi ha ordre.

Tirania -> esdevindrà la degeneració de la democràcia. Governen els tirans, un líder carismàtic
i ambiciós.

Salsa un líder -> déu omnipotent, dictadura.

ARISTÒTIL: CRITICA LA TEORIA DE LES IDEES DE PLATÓ

Influència innegable de Plató a Aristòtil.

Per a Plató l’autentica realitat és el món perfecte de les Idees. Aristòtil també ho agafa de
Plató, això, tot i que aviat sorgirà alguns dubtes i inconvenients, com ara:

. –tant Plató com Aristòtil intenten explicar la realitat, per a Plató és variable i canviant, i
segons Aristòtil aquesta teoria de Plató que parteix de Sòcrates, ja que aquest busca una
definició universal, i l’error de Plató segons Aristòtil es que va voler fer una separació entre
essències i Idees. És a dir, Aristòtil no admet la separació de les Idees al món sensible.

. –plató dir`: el món sensible és una copia imperfecta de el de les Idees. Aristòtil: si això és com
dir, que qualsevol cosa té la seva còpia perfecta en el món de les Idees, però on llavors existeix
la idea de qualsevol cosa? Existeix la idea de fang? De crim? La idea de brossa perfecta? Per
Aristòtil és inadmissible les còpies perfectes en les coses negatives. La teoria de les Idees és
impossible.

. –si tot allò que existeix en el món, és el que és, taula, flor, és natural que l’essència de cada
cosa és la idea de la qual participa. Però com es possible que l’essència d’una cosa (el que f que
una cosa sigui aquella cosa) estigui separada de la cosa. Per Aristòtil essència i existència són
una mateixa cosa i no poden ser separades.

. –plató no aconsegueix explicar allò més característic del món sensible (moviment i canvi).
Plató diu que no es pot explicar aquests canvis des de model immòbils.
EL CONEIXEMENT PER ARISTÒTIL

Un dels textos més coneguts és un que diu que tots els homes per naturalesa desitgen saber.
Els humans som un ésser que tot volem saber. Que motiva aquest afany de saber, és
l’admiració, si no hi ha admiració no hi ha coneixement. Si ningú dubta de res, ningú cerca la
veritat o el coneixement. Per que hi ha aquesta desig de saber? És un desig desinteressant, no
vol cap recompensa, és un saber completiu.

Saber teòric: és un saber completatiu, no busca res més allà, no pretén cap utilitat, sorgeix
com el desig de contemplar i interpretar la realitat purament (física, mates, tecnologia).

Saber pràctic: es dedica a orientar les accions del món (política, economia).

Saber tècnic: s’ocupa de les creacions humanes, activitat fetes segons uns principis (poètica,
arquitectura).

TEORIA DEL CONEIXEMENT

Aristòtil no accepta idees innates, ell diu que l’ànima és una tauleta buida, un full en blanc, no
hi ha res escrit, quan naixem anem adquirint experiències i les anem escrivint. També
l’optimisme és molt diferent (tots dos pensen que és pot arribar al coneixement). Aristòtil dirà
que no només es pot allunyar, si no que també és l’únic lloc on agafem el coneixement (món
idees). D’alguna manera seria món objectes a través dels sentits arribem a les imatges del
objecte i a partir de l’enteniment arriben a un sentit. Procés d’abstracció, el procés de
coneixement consisteix per un procediment d’abstracció, capacitat pròpia humana.

ÈTICA I ANTROPOLOGIA. –ARISTÒTIL.

Per Aristòtil l’home és un ésser animat (té ànima). Psique vol dir vida. Anima i vida són
conceptes sinònims. L’ànima dona vida al cosa. D’alguna manera s’apropa a Plató, tot i que
està d’acord amb el dualisme. L’ànima i cos són inseparables, complementaris, ànima i cosa
són un individu. Els ésser animats per Aristòtil també ho són els animals i les plantes, ja que
donen energia. Trobem tipus d’ànima i 3 funcions d’aquestes ànimes que ho compleixen.

Ànima sensitiva: pròpia de tots els animals i essers humans.

Ànima intel·lectiva: reflexió, coneixement... aquesta ànima ens permet conèixer el món i així
les accions que duen a terme les nostres accions seran bones. Pròpia i exclusiva de l’ésser
humà.

LA FELICITAT (ÈTICA ARISTÒTIL)

L’ètica per Aristòtil és buscar la felicitat, organització de vida per poder ser feliç. En els animals
el seu caràcter comporta el seu comportament. Però l’home pot elegir les seves accions,
l’ànima és l’encarregada d’orientar-nos en el nostre comportament. L’ètica té dimensió
teleològica, té una finalitat. Per Aristòtil tot el que fem són en realitat mitjans per assolir un
altre objectiu suprem, desitjable per ell mateix. Per Aristòtil la felicitat cada un la troba
diferent, tot i que la finalitat és actuar d’allò que és propi. Si un arbre la seva felicitat és donar
fruits, pels humans seria raonar. Sense racionalitat no som feliços.
Virtut: dianoètica (pensament) i ètica.
Virtuts dianoètiques: Aristòtil coneix 5:

1.- prudència (phronesis): seny, cap que tenim d’ali, principi de lleis canviants.
2.- Art (tekné): la capacitat de produir de manera racional.
3.- Saviesa (sophia): comprensió teòrica de la realitat.
4.- Ciència (episteme): coneixement d’allò necessari i demostrar-ho objectivament.
5.- intel·ligència intuïtiva (nous): ens permet captar els principis de la ciència.

Una persona que no exercita aquestes capacitat, és incompleta i difícilment pots arribar a ser
feliç.

L’ésser humà també té desitjos, les virtut ètiques tenen una manera virtual, hem de controlar
desitjos i passions, l’ésser humà serà virtuós si els seus desitjos estan baix el domini de la
racionalitat, terme mitjà entre dos extrems.

Aristòtil reconeix que l’home només pot ser feliç d’allò que és propi, concret. També té
necessitats, desitjos, i l’home té la sensitiva i vegetativa.

Les virtuts ètiques tenen a veure amb el món. Tenim que controlar desitjos i passions per tant,
l’home actuarà correctament, serà virtuós si els seus desitjos i passions estan sota el domini de
la racionalitat. Que s’anomena el terme mitja òptim entre dos extrems de conducta negativa.

Per exemple, el terme mitjà òptim de la valentia seria: entre la covardia i la temeritat, el punt
mitjà òptim és la valentia.
per exemple seria: un extrem covardia i l’altre temeritat, el punt més òptim és la valentia.

CRITICA DE LA TEORIA DEL CANVI

Substància primera: individus concrets.

Substància segona: l’essència, la forma, el que tenen en conjunt els individus concrets.

Hilemorfisme: qualsevol substància té matèria i forma.

Per Aristòtil només són separables per l’abstracció (trobar trets comuns dins la diversitat).

Parmenides nega el canvi: Aristòtil: això no és ben bé així, l’error és que no va saber explicar
que hi ha diferents maneres de ser o no ser. Una llavor no és un arbre, però pot arribar a ser-
ho.

La potència i l’acte fa possible el canvi i el moviment.

Acte: realitat actual.
canvi: actualització d’una potencia.
potencia: sinònim de moviment.

Per acabar de rematar, necessita parlar de les 4 causes:

Causa per Aristòtil: tot el que és necessari per a que es produeixi un fenomen.

Per a que es produreixi un fenomen, necessitem 4 causes:

Causa material: d’allò que està fet, la matèria. Ex: una taula, de fusta.

Causa formal: la seva forma, les seves qualitats essencials. Ex: rectangular.

Causa eficient: l’executor de la taula. Ex: un fuster.

Causa final: finalitat, objectiu. Ex: sostenir llibres i coses.

En els processos naturals, les 3 primeres causes coincideixen i la forma és el principi del canvi.
Es redueixen en 2, matèria i forma. La causa final repercuteix més, ja que tenir una finalitat...
Aristòtil diu que la natura no fa res envà. En qualsevol explicació sempre es pot afegir més
(teleogisme).

L’home també actua segons la seva finalitat , per Aristòtil tot a la natura té una finalitat, que és
una millora de la potència.

Que opina Aristòtil de l’univers? És un cosmos molt finit i etern, en el temps. Ell veu aquest
univers dividit en dos mons.

Món sublunar o terrestre: format per terra, esfèrica, centre univers. És imperfecte, trobem 4
elements: d’Empèdocles (foc, aigua, aire i terra). És un món rectilini i imperfecte.

Món supralunar: perfecte, trobem l’element èter, incorruptible, moviment circular, perfecte,
inalterable.

La conclusió és que tot si és un moviment rectilini o circular, aquests dos mons necessiten
moviment, segons aquesta física, el moviment només el pot ocasionar un motor, però no
podem retrocedir fins el finit per veure quien és aquest motor necessari. Dedueixo que hi ha
un primer motor immòbil (PMI).

Aquest PMI mou l’univers a través dels estels.

PMI: és acte pur, perquè si no com podria ser immòbil? El primer motor també serà forma
pura sense matèria, perquè la matèria comporta matèria i moviment. El PMI mou com si fos
causa final, per tant aquest primer motor és déu, causa suprema.

POLÍTICA AMB PLATÓ

La teoria i l’ètica van separades. L’ètica localitza la noseque de la polis.

La política organitza la vida de la polis, tenen un mateix objectiu la política y la ètica que és la
felicitat.

Per Aristòtil l'home és un animal polític perquè segons ella la condició natural ja és aquesta.

Política perquè viu en el si (seno) de la política. Nomes en la polis, és pot realitzar, però bé
també Aristòtil tindrà afavoreixen que l'home es pugui desenvolupar i ser feliç.

Arriba a la conclusió de que no existeix un estat perfecte.

Perquè cada poble i ciutat té unes circumstancies climàtiques, etc, i això fa possible que s’arribi
a un criteri general per a tothom.

Sí que de tota manera hi ha uns règims millors que d’altres, lo més important és que hagi
estabilitat. Com es pot arribar a aquest Punt d'estabilitat? Mirant la part ètica y terme Mig.

Habitant els extrems. Vola dir que la moderació ha d’estar present. I fins i tot, el que millor
estar es trobaria a mig camí entre la oligarquia i la democràcia.

Resumen Critó
Critó va a visitar a Sòcrates per tendir-li un oportunitat per escapar. Li dóna a Sòcrates la
notícia que ha d'arribar el vaixell aquest dia a l'arribada, ha de morir. Per tant, moriria
l'endemà. Sòcrates li diu que no, que el vaixell arribarà un dia més tard perquè ell ho ha vist en
un somni. Critó li demana que se salvi, però ell li diu que no.

Critó li diu que no tingui por pel que els passi a ell i als seus amics, que se salvi. Però Sòcrates la
diu que no només és això pel que no es fuga. Critó li ofereix que vagi a Tessàlia, on tindrà
hostes. Critó creu que podent escapar, si no ho fa es trairà a si mateix i als seus fills. Sòcrates li
diu que han de reflexionar-hi, creu que si escapés es contradiria de les coses que ha dit abans.

Vol examinar si cal prendre en compte totes les opinions, o només algunes. Accepten que
només cal acceptar les opinions dels homes assenyats. No cal considerar més el viure que el
viure bé. I viure bé és viure de forma justa. Passen a examinar si és just que Sòcrates
escapament o no. Prefereix morir abans que obrar de manera injusta. Afirmen que en cap cas
cal fer el mal, després de cap manera s'ha de cometre injustícia. Tampoc és bo respondre a la
injustícia amb injustícia. Cal fer les coses que s'han convingut justes. Si s'escapa no compliria
amb les lleis de la ciutat, que han estat convingudes com justes. Gràcies a les lleis, els seus
pares es van casar i li van engendrar, va ser educat, etc. Cal fer el que manen les lleis, la ciutat i
la pàtria. No és just que ell s'enfronti a les lleis, ja que no s'obligava a ningú a ser ciutadà i tot i
així, ell es va fer ciutadà i es va comprometre a respectar les lleis. Fins i tot en el procés, ell va
dir que preferia morir abans que ser desterrat. Per tant, no pot fugir d'Atenes sense contradir-
se. A més no tem pels seus fills perquè els seus amics s'ocuparan d'ells.

Resum món intel·ligible:

No es pot accedir amb l'ús dels sentits sinó que s'arriba a ell gràcies a la raó. El Mundo
Intel·ligible és l'autèntica realitat, té un caràcter religiós i conseqüències en l'ètica i la política.
En el mite de la caverna la metàfora del Món Intel·ligible és el món exterior al qual accedeix el
presoner quan perd les cadenes i surt de la caverna.

Resum món sensible:

Les característiques d'aquest món són el seu caràcter temporal, espacial, canviant i
corruptible. El nostre cos s'inclou en el Món Sensible. Del Món Sensible no cap la ciència sinó la
mera opinió. En el mite de la caverna, la metàfora del Món Sensible és el món de l'interior de
la caverna. Les coses del Món Sensible tenen de ser en la mesura que participen o imiten del
món etern de les Idees. Aquest Món ha estat "fabricat" (que no creat) pel Demiürg a partir de
la modificació i transformació que exerceix sobre la matèria informe prenent com a model el
Món Intel·ligible.