Materials de filosofia Montserrat Timoneda

TEMA 4

ELS SOFISTES: EL RELATIVISME DELS VALORS I LA VERITAT

APUNTS

1. MARC HISTÒRIC I CULTURAL

2. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA SOFÍSTICA
3. EL RELATIVISME DE PROTÀGORAS
3.1. Què és el relativisme?
3.2. Fonaments / arguments del relativisme.
3.3. Concepte de saviesa
3.4. Posició contrària al relativisme

4. CRÍTIQUES AL RELATIVISME
Materials de filosofia Montserrat Timoneda

1. MARC HISTÒRIC CULTURAL D’ATENES AL SEGLE V AC

 Al segle V aC, fruit del liderat en les guerres mèdiques (contra els perses), Atenes va
assolir una importància política i econòmica que la van convertir en la polis1 més
destacada de tota Grècia.

 Durant aquest segle s’instaurà un nou règim polític a Atenes: la democràcia (govern
del poble: demos). L’individu va deixar de ser “súbdit” per esdevenir “ciutadà”, amb tot
el dret de participar en el govern de la polis (a excepció dels esclaus, estrangers i dones).

 L’anterior va fer que, cap a la meitat del segle Vè aC, es produís a la polis d’Atenes un
esplendor cultural extraordinari, anomenat segle de Pèricles. Aquest esplendor cultural
potser no ha tingut parió amb el de cap altra ciutat en cap altre temps de la història. És
un moment de gran desenvolupament de les arts; Així per exemple de l’arquitectura:
construcció del Partenó (Acròpolis); de l’escultura: amb Miró i Fídias; de la pintura: amb
Polignot; de la literatura: amb Sòfocles, Esquil i Eurípides; de la Història: amb Herodot i
Tucídides, etc.

 Podríem dir que el denominador comú d'aquest esplendor cultural era l'home, d’una de
tot l'humà. Per això, es diu que va ser una etapa humanística.

 Aquesta situació cultural va desplaçar l'interès de la filosofia de la Physis cap a l'home

i la societat, i els seus problemes,. Una altra raó per aquest canvi va ser també la
saturació d'opinions i teories físiques que hi havia en aquells moments a Grècia i que
eren tan diverses i a vegades, fins i tot, contradictòries.

 Un altre element importantíssim d'aquest període va ser la importància del llenguatge

(Retòrica i oratòria), perquè era l'instrument de participació democràtica. Políticament
i socialment el llenguatge va esdevenir la peça clau i els sofistes van jugar un paper
fonamental en el seu desenvolupament.

2. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DELS SOFISTES.

 Cap la segona meitat del segle V a. C, a Atenes, hi van a parar els sofistes. Acostumaven
a ser ambaixadors2 d'altres polis gregues o bé oradors ambulants. Posseïen una cultura
molt ampla, de caràcter enciclopèdic: coneixien una gran varietat de les maneres de
fer i de pensar de diferents pobles (fruit dels seus viatges); i eren uns experts i
brillants oradors que deixaven embadalits els oients. A més, a vegades, es comportaven
i es vestien de maneres extravagants per causar més impressió (d’aquí ve el nostre terme
“sofisticat”).

1
Ciutat-estat de l’antiga Grècia. La polis comprenia la ciutat emurallada, els camps de cultius, de pastura i els
ports que la comunicaven amb l'exterior. Cada polis controlava el seu territori i no acceptava la submissió a cap
poder exterior. En general, la polis albergava grups reduïts, no majors de 10.000 habitants, ocupant un territori
petit entre 1.000 i 3.000 km².
2
Representant polític d’un altre estat, en aquest cas, d’una altra ciutat estat o polis.
Materials de filosofia Montserrat Timoneda

 No eren pròpiament filòsofs, però van tractar molt sovint sobre temes filosòfics, perquè
el contingut dels discursos havia de tenir relació amb la moral, la religió, la política i la
societat, la qual cosa va fer que plantegessin concepcions sobre la justícia, sobre les lleis
i les normes socials, sobre l'ètica individual... Eren una mena de filòsofs de la cultura,
en un llenguatge més actual.

 Els sofistes, la paideia (educació) i l’areté (virtut):

 Els sofistes van canviar el sentit de la paideia (educació) grega:

 L'educació dels grecs, fins llavors, era realitzada per preceptors que ensenyaven els
sabers imprescindibles per mantenir la moral i la ideologia tradicionals.
Tanmateix, en la societat grega, que era estamentària, l’educació era diferent per a
cada estrat social. Al poble només se li feia aprendre oralment les obres dels poetes
on s’exaltaven la religió i els valors tradicionals. Els nobles, en canvi, destinats a la
direcció de la societat, a més havien d’exercitar l’areté (virtut o excel·lència). Diem
“exercitar” i no “aprendre” perquè, segons ells, ja la posseïen per naixement (era un
do dels déus). Per això la seva educació consistia, també, en la pràctica de la
gimnàstica, la lluita, la música i, com a complement, rudiments de lectura, escriptura
i quatre regles bàsiques de matemàtica.

 Els sofistes revolucionaren aquesta concepció tradicional de la virtut.

1) D’antuvi, plantejaren la qüestió de si l’areté (sobretot en la política) es pot

aprendre o no. I van arribar al convenciment que la virtut no es rep per
herència ni és exclusiva d’una classe, sinó que s’adquireix a través de l’exercici i
tothom la pot assolir.

2) El mateix concepte d’areté va sofrir, a partir d’ells, un canvi. Abans significava la

superioritat (l’excel·lència), corporal i espiritual, d’on es derivava la prepotència i
la capacitat de domini que tenien els nobles. A partir d’ara s’entendrà com a
l’habilitat o aptitud pràctica per assolir l’èxit a la vida pública i privada.
Com que en una societat democràtica tothom pot, teòricament, aconseguir un
status sòcio-econòmic elevat si és capaç de reeixir en els negocis, “triomfar en la
vida” esdevingué l’aspiració de la majoria.

 Ara bé, aconseguir l’èxit, depenia bàsicament de les pròpies habilitats i sabers, però
els aprenentatges que oferia l’educació tradicional eren de poca utilitat per a aquest
objectiu. En aquest marc, l’educació del sofistes va ser clau.

 Organitzaven cursos i conferències i cobraven un salari pel seu ensenyament. Així es

pot dir que van convertir en els primers mestres professionals, perquè:
Materials de filosofia Montserrat Timoneda

1) Van fer possible a tothom l’accés al saber (ara bé, sempre que tinguessin prou
diners per pagar-los) i van introduir noves idees que van trencar amb la
tradició.

2) I van ser els que van educar el domini de l’eina per assolir l’èxit social i polític,
el llenguatge (sobretot, retòrica i oratòria). Els sofistes es dedicaren
fonamentalment a l’estudi de la retòrica i l’oratòria. Foren els primers a tractar
sistemàticament la gramàtica a fi de determinar les formes més eficaces
d’utilitzar el llenguatge; la retòrica era la culminació d’aquests estudis. A més van
especialitzar-se en oratòria, que consistia en l’art de fer discursos (sobre
qualsevol tema, discursos davant de grans auditoris, discursos contraris sobre la
mateixa qüestió, discursos improvisats...) i tots els coneixements que estiguessin
relacionats amb el domini de la paraula com a eina de persuasió

 Els sofistes, les lleis (Nomos) i la democràcia

 Els sofistes van jugar un paper clau en la consolidació de la democràcia atenesa, per
dues raons fonamentals:

1) Perquè van contribuir a preparar als ciutadans per a l'ús social de la paraula, que
és el que capacitava a l'individu per participar activament en el govern de la polis.

2) I perquè tenien, més o menys en comú (almenys els més destacats), una visió
convencionalista de les lleis (nomos) i dels valors: no hi ha cap institució,
llei, creença, ni societat que no es pugui organitzar d'una altra manera que com
ho està.

 Aquest convencionalisme va servir com a justificació i reforç del sistema

democràtic enfront de la tradició, atès que ja no es considera que les lleis
procedien dels déus i que havien de ser administrades pels seus elegits
(aristocràcia), sinó que es podien establir i modificar per mutu acord. Aquesta
manera d'entendre les coses admetia la possibilitat teòrica d'aquesta nova forma de
govern per consens que era la democràcia. A més ajudava a entendre la diversitat
política del món grec, essent una bona eina de convivència entre les polis.
 Els sofistes i el criteri de veritat
 Els sofistes també van coincidir en la negació del criteri de veritat, és a dir, en la
negació de la idea que existís una veritat única i absoluta sobre la realitat, que
pogués ser coneguda i acceptada per tothom.

 Així, van canviar la relació de paral·lelisme entre pensament o raó i realitat que
havien proposat els presocràtics. Això posa en qüestió la possibilitat de comprendre
el món amb la raó, perquè es posa en entredit la validesa de la raó mateixa, donat que
aquesta ja no té un objecte estable de coneixement que servís de referent objectiu.

 Aquesta negació del criteri de veritat pren dues postures fonamentals, el relativisme
i l'escepticisme, representats respectivament per Protàgoras i Gòrgias, els dos més
Materials de filosofia Montserrat Timoneda

grans sofistes. Ambdós, des dos postures filosòfiques diferents, arribaren a la mateixa
conclusió teòrica, que és l'element fonamental de la sofística: el llenguatge és un
instrument de persuasió que pot fer canviar les opinions de la gent si se’l sap usar, i
això és l’únic que esdevé veritat a la fi.

3. EL RELATIVISME DE PROTÀGORES D’ABDERA (490 - 420)

[Cal complementar amb exemples extrets del treball amb els textos]

3.1. Què és el relativisme?

 El relativisme és una teoria/visió sobre la veritat i coneixement, sobre els valors (bo-
dolent, bell-lleig) i, en definitiva, sobre la saviesa, que trenca el model presocràtic que
la veritat és universal i necessària.

 El relativisme entén que la veritat és relativa a cadascú (és subjectiva) o que cadascú té
la seva pròpia veritat (com diu Protàgoras, l’home és la mesura del que és i del que no
és). Per tant, hi ha múltiples veritats.

[1] Alguns inclogueren Protàgoras d'Abdera en el grup dels filòsofs que eliminen el
criteri, puix que sosté que totes les representacions i opinions són vertaderes i
que la veritat és relativa, ja que tot el que apareix o sembla a algú, existeix
immediatament per a aquest (...) (SEXTOS EMPÍRIC)

 Per exemple: mentre que uns afirmen que una cosa és el bé i l’altra és el mal (aquesta
seria la posició contraria al relativisme), els relativistes afirmen que és la mateixa cosa
i que per uns aquesta seria bé i per altres mal. Fins tot per una mateixa persona ara
pot ser bé i ara pot ser mal, per tant, no hi ha res absolutament bo o bell ni res
absolutament dolent; sinó que depenent de la persona i els seus gustos algunes coses
les trobarà belles o bones i d’altres les trobarà lletges o dolentes.

[2] Hi ha dues classes de discursos que es fan a Grècia pels filòsofs entorn del bé i
del mal. En efecte, uns afirmen que una cosa és el bé i l'altra el mal, i altres afirmen
que és la mateixa cosa i que aquesta seria per a uns bé, per a d'altres mal i, fins i
tot, per a un mateix home, ara és bé, ara és mal.

Personalment estic d'acord amb aquests darrers. (...) El mateix discurs es fa sobre
el bell i el lleig. (...) Crec que si es manés a tos els homes de reunir en un munt les
coses que cadascun d'ells considera lletges i després el contrari, no en quedaria cap
a fora, sinó que entre tots les inclourien totes, perquè no tots creuen en les
mateixes coses. Res és absolutament bell ni absolutament lleig, ni bo ni dolent,
sinó que, triant certes coses, les considera lletges i triant-ne d'altres, belles. (Escola
de Protàgoras. Anònim: Discursos dobles)
Materials de filosofia Montserrat Timoneda

3.2. Fonaments / arguments del relativisme.

 El relativisme considera que l’única font del coneixement és la sensació o experiència i

que la veritat depèn de la representació que ens fem de les coses (si ho veig bo, és bo
per a mi; si ho veig just, és just per a mi...).

 Ara bé, segons els relativistes tota representació, en tant que tal, és vertadera. Perquè allò
que un es representa en un moment donat s’ho representa. Per tant, és veritat per al ell.
És adir, si a mi una cosa se m’apareix com a taula (em sembla pels meus sentits que ho
és), serà veritat que a mi se m’apareix com a taula.

 Per tant, la justificació anterior porta a una conseqüència molt diferent a la dels
presocràtics (sobretot d’Heràclit i Parmènides): si tota representació és vertadera i tot
coneixement depèn d’ella, la veritat és igual a l'opinió.

3.3. Què entén per saviesa el relativisme?

 D’aquest concepte de veritat i coneixement anteriors, sembla que se’n després que no hi
ha falsedat, perquè allò que hom pensa és veritat per a ell. Com a conseqüència, no hi
hauria homes més savis que altres i la saviesa no existiria.

 Els sofistes però, no diuen que no existeixi i la saviesa es converteix en la capacitat de

convèncer a l’altre de la pròpia opinió, saviesa és igual a poder de convicció. El
llenguatge es converteix en l’eina capital, dominar-lo és el que et fa savi.

 Per què? Perquè si pots convèncer la gent de lteva opinió, aquesta es converteix en
l’opinió d ela majoria. I qui discuteix allò que opinen pràcticament tots igual?

[3] Jo sostinc que la veritat és tal com he escrit: cadascun de nosaltres és "mesura
de les coses que són i de les que no", i la diferència entre un home i un altre és
enorme precisament perquè per a l'un són i apareixen unes coses i per a l'altre
unes altres. I estic molt lluny de negar que existeixi la saviesa i els homes savis,
ara bé anomeno savi precisament aquell que ens fa canviar aconseguint per a
qualsevol de nosaltres que ens aparegui i sigui bo allò que ens apareix i és dolent.
(...) Recorda el que ja t'he dit anteriorment, com per al que està malalt l'aliment és
i apareix amarg, mentre per al que està sa és i apareix el contrari. Doncs bé, no
s'ha de considerar que l'un és més savi que l'altre -perquè això és impossible- ni s'ha
d'afirmar que el malalt no sap perquè opina d'aquesta manera mentre que el sa és
savi perquè opina altrament; el que s'ha de procurar és que aquell canviï d'estat,
donat que l'altre és millor. De la mateixa manera, l'educació ha de procurar el canvi
des de l'estat pitjor al millor. Ara bé, mentre el metge produeix el canvi per mitjà de
fàrmacs, el sofista ho realitza mitjançant discursos. (PLATÓ: Teetet)
Materials de filosofia Montserrat Timoneda

3.4. Posició contraria al relativisme (Heràclit i Parmènides i Sòcrates).

 Cal recordar, que els presocràtics, sobretot per Heràclit i Parmènides, tenien una visió
molt diferent sobre la veritat i el coneixement. Aquests juntament amb Sòcrates
pensaven que la veritat és única, universal i necessària.

 Des del seu punt de vista, el fonament d’aquest concepte de veritat es troba en la distinció
dels papers que juguen en l’acte de conèixer els sentits i la raó:

- Els sentits: captem representacions subjectives i múltiples, “imatges” sensibles de

la realitat.

- La raó: permet captar l’essència de les coses (el ser) a través de les idees o
conceptes que forja en si mateixa.

 La veritat, per tant, la captem amb la raó i coincideix amb el ser de les coses, com a
conseqüència, la veritat (única) queda completament distingida de les opinions (judicis
subjectius).

 Aquests, com a conseqüència, també tenen un altre concepte de saviesa. Per aquesta,
entenen la virtut que tenen les persones que estan més avesats a distingir veritats i, per
tant, en posseeixen més. A més a més, afegeixen a l’anterior que la saviesa és la virtut que
permet millorar la vida humana, pròpia i dels altres, en el sentit d’assoliment de la
felicitat.

4. CRÍTIQUES AL RELATIVISME

 D’entrada, cal recordar que el relativisme parteix de dues premisses:

1) La primera, que només hi ha una font veritable de coneixement: els sentits.

2) La segona, que tota representació (en tant que representació) és vertadera.
 Tenint en compte aquestes arguments seus i el principi de no contradicció (que ja vam
observar amb Parmènides) podem trobar diferents arguments de crítica. Recordem, que
aquest principi no és pot negar, si no caiem en contradiccions (s’observava clarament en
la tècnica de reducció a l’absurd que feia servir Parmènides per deduir les propietats del
ser). La qüestió és que, si apliquem el principi de no contradicció a les premisses
relativistes, es poden deduir els següents arguments de crítica:

1) A partir de la 2a premissa: si suposem que tota representació és vertadera, la

representació que “NO tota representació és vertadera” serà veritat. Així, estaríem
sostenint una contradicció i caiem en un absurd lògic.

[4] No es pot dir que tota representació és vertadera (...) Car, si tota
representació és vertadera, també que no tota representació és vertadera, com que
es fonamenta en una representació, serà vertadera. I així la proposició "tota
representació és vertadera" serà falsa (SEXTOS EMPÍRIC).
Materials de filosofia Montserrat Timoneda

2) A partir de la idea relativista que tota afirmació sobre una cosa és veritat; és a dir, que
dues idees diferents sobre una mateixa cosa poden ser veritat. Però llavors, totes les
coses podrien ser la mateixa cosa (i això ataca el principi de no contradicció: una cosa
no pot ser i no ser ella al mateix temps). Per exemple, els relativistes dirien que si jo
penso que una cosa és una taula, és veritat que ho és; i si un altre pensa que la
mateixa cosa és una cadira, també és veritat que ho és. Llavors, la mateixa cosa seria
taula i cadira. Pot ser? O és il·lògic?

[5] Si totes les proposicions contradictòries, són ensems vertaderes en relació a

la mateixa cosa, és evident que totes les coses seran una. Serà una mateixa cosa
nau, paret, home, si de cada cosa és possible d'afirmar o negar quelcom, segons
han d'admetre per força els qui sostenen el raonament de Protàgoras. De fet, si a
algú li sembla que l'home no és una nau, és evident que no és una nau;
tanmateix, però, que també ho és, si és que és vertadera la contradictòria
(ARISTÒTIL: Met. 11, 6, 1062 b 13).