Resum filo examen 1 pre 1 Trim:

Presocràtics:
Obren camí a pensament raciona occidental. Consideren que lo existent està regulat per necessitat
natural, no voluntat de déus (mític). Pretenen reduir la diversitat de la realitat natural (physis) a únic
principi material explicatiu (arkhé) pensat per la raó. Creen bases de investigació racional i concebre
lo existent com totalitat ordenada que es pot explicar racionalment. Es mostren oberts al debat
intel·lectual.

Escoles:
Es classifiquen per origen geogràfic (Jòniamilesis i Heràclit, naturalistes que cerquen constituents
materials) (Magna GrèciaPitàgores i eleates, especulatius amb enfocament matemàtic (pitagòrics)
o ontològic (Parmènides). També es classifiquen per monistes o pluralistes (un o diversos arkhés).

- Milesis: Membres escola de Milet, formada per Tales (Aigua element constitutiu de tot,
base de vida i de realitat que canvia i adopta diferents estats), Anaximandre (concepció
abstracta de l’apèiron, allò que no té límits, indeterminat. Capaç de convertir-se en
qualsevol cosa auto transformant-se) i Anaxímenes (A partir d’aire redueix diferències
qualitatives (calent, fred, sec i humit...) a quantitatives. Realitat depèn de quantificació de
l’aire, concentració.)
- Escola pitàgores: Samos (Jònia), es trasllada a Magna Grècia després. Es rodeja de
deixebles i s’origina pitagorisme. Realitat des de fonament matemàtic, números com cossos,
amb caràcter corpòric i màgic. També present simbologia i preocupacions religioses de tipus
místic (reencarnació d’ànima). Influència en plató.
- Heràclit: No creà escola. Autor d’obra enigmàtica. Arkhé de physis és el foc que ens dona
llum i temperatura per a la vida, més en sentit figurat com a expressió del continu canvi i
expressió del Logos. Lo existent sotmès sempre a constant canvi (tot flueix). Darrere dels
canvis remet una llei (Logos) que regula els processos de canvi. Panta rei, tot flueix. No ens
podem banyar dos vegades en el mateix riu.
- Parmènides: Representant escola eleàtica. Pensament contraposat a Heràclit. Pensament a
terreny ontològic. Radicalitza oposició entre món fenomènic (captat per sentits, canviant i
divers) i lo pensat per la raó (immutable) on es manifesta que les coses no són com les
mostren els sentits, crea bases del pensament deductiu. Ésser o no-ésser, canvis son
productes de sentits però realment no canvia res, ésser no es pot tornar no-ésser i al revés.
Arkhé és existència, comuna en totes les coses que existeixen.

Afrontant repte d’eleates de impossibilitat d’entendre racionalment realitat canviant, pluralistes

intenten trobar conciliació. L’existent no sorgeix d’un únic principi, canvis en la natura so
combinacions d’aquests diversos elements.

- Empèdocles: Teoria de quatre elements (aire, aigua, foc i terra) defensant que dos forces
(amor i discòrdia), unifiquen i disgreguen i determinen els canvis.
- Anaxàgores: Existeixen tants elements primigenis com tipus de coses, a cada cosa hi ha
llavors, en diferents proporcions de tot el que la cosa pot arribar a ser. Que arribi a ser una
cosa o altre depèn de intervenció d’una força (Nous o Ment).
- Leucip i Demòcit: Infinitat de petitíssims objectes invisibles, eterns i inalterables (àtoms). El
buit permet les combinacions i recombinacions d’àtoms que formen conglomerats.
Sofistes i Sòcrates:
Sofistes:
Primers filòsofs grecs determinaven arkhé de la physis. Però amb diverses hipòtesis es considera que
no hi ha saber ferm, ni opinió segura (escepticisme) respecte possibilitat de coneixement del món.
Això dona que reflexió s’enfoqui més en cultura, l’ésser humà, religió... A democràcia assembleària
(govern) atenenca, que es trobava plena d’idees i polèmiques, dominava situació qui fos capaç
d’impressionar i convèncer als altres amb els seus discursos, per fer això, calia formació retòrica i
cultural. Encarregats de donar aquesta informació son els sofistes, amb molt bagatge cultural.
Aporten noves idees, acollides amb entusiasme per joves i amb oposició de tradicionalistes, ja que
eren estrangers (metecs) a Atenes. No podien participar de la vida política, però instruïen majoria de
polítics atenencs. Sofistes suposen notable moviment cultural i gir filosòfic.

Sofista és aquell que sap, del grec sofos. Mestre, savi, en un camp concret de coneixement.
Professional de l’ensenyament, però per Sòcrates, passen a considerar-se manipuladors, que no es
preocupen per veritat sinó per poder.

- Coneixement:
Saber tenia valor pràctic, no busquen veritat sinó recopilar coneixements elaborats pels altres.
Desconfiança respecte possibilitats de raó humana per assolir coneixement vertader de món extern.
Visió escèptica (dubte de possibilitat de assolir la veritat objectiva). Defensen fenomenisme
(aparença única forma de ser real) i sensisme (experiència única font de coneixement), arriben a
conclusió que no existeix veritat universal, tot a la vegada veritat i fals, s’ha de saber argumentar bé
per saber convèncer. Humà únic que estableix criteri de veritat per a fer judicis (subjectivisme).
Prova és raonament de Gòrgies: Res existeix, si existís seria incognoscible, si existís i es pugues
conèixer seria incomunicable (una cosa és naturalesa de coses, una altra és coneixement d’aquestes
i altra transmissió del coneixement). Religió postures de sofistes entre agnosticisme (déu no es pot
demostrar) i ateisme.

Potàgores diu que no té mitjans per saber si déu existeix per obstacles com obscuritat de qüestió i
brevetat de vida d’homes. Críties pensa que creença en deu és invenció de governants reforçant lleis
amb sanció universal, obligant a súbdits a complir-les sota amenaça de càstig diví.

- Valors:
Viatjant havien observat que cada poble té les seves tradicions i formes, bastant diferents, ningunes
millors que altres. Van veure que no tenia sentit crear criteris universals per a totes les comunitats.
Valors (bondat, justícia...) eren relatius a cada societat i època. Es defensa relativisme de valors,
normes socials en funció de cada societat i interessos del moment. Totes les opinions valen mentre
s’argumentin bé. Bellesa, veritat i realitat depenen del gust de la persona. Anthropon metron
(protàgores, home és mesura de totes les coses, de les que son en tant que son i les que no en tant
que no son). Tasca política és mesurar que és millor per a la ciutat, protàgores defensava relativisme
de valors morals i relativisme cultural.

- Normes i lleis:
Abans creien que lleis tenien origen diví. Sofistes distingeixen en canvi entre physis i nomos en
esfera moral i política. Lleis fisico-naturals (physis), no canvien segons interessos particulars, obligat
compliment sempre. Conforma la realitat de les coses, allò no creat pels humans. Lleis político-
socials (nomos), regulen vida a ciutat, poden canviar segons nostres interessos. El que es creu per
convenció (per pacte) i es practica ja que es considera correcte. Decidit per l’home. Societat resultat
d‘un pacte, lleis jurídiques i socials dictades per homes. Modificables per interessos de cada societat.

Protàgores ho defensa, llei per convenció i modificable. Valoració de conjunt d’individus. Protàgores
diu que d’aquesta doctrina no qualsevol pot contravenir llei sinó que com lleis son convencionals el
millor que es pot fer és mantenir les lleis que hom ja posseeix.

- Educació:
Es pot ensenyar la virtut, excel·lència (areté) i especialment la política. Protàgores entén que procés
educador ha d’anar a tots ciutadans, es posa de manifest el poder educador de l’Estat. Areté d’un
home es saber com convèncer els oients (oratòria i eloqüència, parlar bé i amb fluïdesa, per
convèncer qui escolti). No hi ha criteri únic de virtut menys èxit social, no hi ha criteri de justícia
menys pràctiques dominants en cada polis (comunitat política). Amb això veiem que virtut no es rep
per herència ni és exclusiva d’una classe.

- Llenguatge:
Per a sofistes no hi ha veritat com a tal, no hi ha més que opinió (doxa), i la seva força només podia
dependre de argumentació amb que es defensés. Qualsevol afirmació es podia oposar a altra si es
defensava de manera convincent, fonament de veritat abans de la mateixa realitat. Tindrà raó qui
aconsegueixi convèncer amb el seu discurs, encara que no sigui cert. Llenguatge, instrument de
poder. Ara, no com abans, la veritat es pot construir i ser manipulada per llenguatge, conseqüència
de l’habilitat per a convèncer. Tècniques de persuasió juguen paper decisiu, sofistes es dediquen a
estudi de llenguatge i retòrica.

Sòcrates (470-399 aC):

S’enfronta a sofistica afirmant que paraula no és instrument de poder, sinó de veritat, perquè home
sigui cada com més just i moral. Sòcrates veu que a través de paraula hom pot accedir a món
d’essències intel·lectuals no com sofistes que veuen veritat a món extern. Posa en qüestió essència
de veritat, no factual i negociable sinó que essencial i vinculada a l’ésser. Sofistes estrangers i
Sòcrates atenenc, pertanyent a família modesta amb pare escultor i mare llevadora, no es volia
dedicar a política ni tenia ambició per sortir de la pobresa.

No va escriure res, testimonis que han arribat son contradictoris. No escriu llibres, renuncia a
l’oratòria, no cobra deixebles ni presumeix de saviesa. Podria presentar-se com sofista però apologia
de Sòcrates de plató el presenta amb trets divergents (distintius). Un amic seu va anar a Delfos a la
pitonissa (sacerdotessa que emetia oracles) a preguntar si havia home més savi que ell, va dir que
no.

Ell sap que no sap res, que això el fa estar més a prop de saviesa que es que creuen que ho saben
tot. Cerca la veritat i se sent impulsat per veu d’esperit interior (daimon-objectius). Dedica la seva
activitat a examinar-se a ell mateix i a altres sobre be de l’ànima, justícia i virtut. Pensa que vida
sense aquest examen no mereix la pena ser viscuda. Es compara a si mateix a un tàvec interrogador
als altres perquè no s’adormin i parin atenció a virtut, figura incòmoda.
 - Mètode:
Procés de diàleg amb interlocutor per produir transformació personal, enraona amb ciutadans per
places i carrers d’Atenes, 3 elements:

a) Ironia: Moment destructiu i crític, refuta errors i fals saber de coneixement vulgar i sofístic.
Pretén posar en contradicció interlocutor, demostrar que defensa coses absurdes per fer
que negui el que abans havia afirmat. No sempre irònic, amb criteris clars no ho feia, però si
cal descol·locar i plantejar coses no òbvies o sense clars criteris ho feia. És espurna que
encén la conversa. Docta ignorància és estratègia socràtica de coneixement, apareix com un
savi ignorant que fa preguntes a falsos savis, suposats líders de ciutat que creuen saber però
que ignoren el més important. Té frase que resumeix (només sé que no se res). Falsos savis
creuen que coneixent tècnica o ofici ja és suficient, no son savis ja que confonen
coneixement tècnic (saber coses), i seriós en profunditat d’ésser humà (saber que ens fa
dignes). No és important saber tècnic sinó ètic, que savis ignoren.

b) Maièutica: Com ironia vol destruir fals saber, dialèctica constructiva, art de portar a algú del
diàleg idees que innatament trobem a fons de tota persona, les tenim sense saber-ho
(sabem però no sabem que sabem). Som bons i justos per naturalesa. Funció de filòsof és
ajudar amb diàleg que bondat profunda pugui ser posada a descobert, la portem tots dins
l’ànima. Cal esforç per treure-la a llum i descobrir-la per passar d’opinions vulgars a ciència.
Maièutica és aplicació d’art de la llevadora (la seva mare era llevadora, ajudava a les mares a
donar a llum) a la moral. Ajuda a fer néixer veritat moral. No es pot ensenyar filosofia, però,
es pot ajudar a treure el que cadascú porta a dins, seguir consell esculpit a frontó d’oracle de
Delfos (coneix-te a tu i arriba a ser allò que ets).

c) Inducció i definició universal: Sòcrates pregunta, què és? I espera que altre respongui amb
definició. Mètode s’encamina a construir definicions, que han d’incloure essència immutable
(no pot canviar/mutar) de realitat investigada. Així s’oposa a sofistes i inaugura camí de
recerca de essències. Procediment per trobar definició és inductiu, s’examinen casos
particulars i s’assagen definicions que aportin generalització cercada. Ell gira la recerca a
entorn de conceptes morals (orientació d’accions correctes o incorrectes) i la recerca acaba
sense resultats. Ell amb l’universalisme ètic es revolta contra opinió sofística de que tot son
opinions. Decadència de ciutat per relativisme ètic de sofistes, que tot és igual i res millor.
Funció de filòsof de definir universals ètics i ajudar a homes a trobar-los, educant per mitjà
d’exercici continuat a recerca de bé, que no podia ser altre que bé col·lectiu.

- Intel·lectualisme moral:
Conseqüència de maièutica. Suposa un cert domini sobre altres habitants de la persona. Tot home
bo és savi. Saber i virtut coincideixen. Si home coneix el bé, no pot deixar de fer-lo, força del Bé és
insuperable. Qui coneix què és recte, actua amb rectitud, mal només per ignorància. Ningú
expressament obra contra el seu propi profit. Doctrina molt optimista i allunyada de realitat (no
només coneixent el bé el practiques).
 - Judici de Sòcrates:
Acusat de d’asebéia (impietat), no honorar déus que ciutat honora i introduir déus estranys i
corrompre joventut. Deus eren de ciutat i si no es creia era no creure en ciutat i no tenir consciència
cívica.

Últim representant d’època d’esplendor d’Atenes, supervivent de generació coneixent de Pèrices. Al

jutjar-lo es cassaven comptes amb època passada, grandesa d’Atenes, però amb bases de dessota en
guerres del Peloponès. El veuen com sofista que embolica gent i hostil a tradició d’Atenes. Acusació
de corrompre joves significa que els fa pitjors ciutadans, fa referència a amistat amb Alcibíades
desertat de la ciutat. Els acusadors son un polític, un poeta i un orador. Viuen de la paraula, per a
aconseguir poder. Sòcrates no tenia interès directe per poder, volia moralitzar la polis. Judici
enfrontament entre qui usen paraula per poder i qui usen paraula per assolir veritat, de tipus moral
(explicat a dalt). Sòcrates no accepta les acusacions ni es justifica, usa última oportunitat per parlar
davant el poble explicant què és i com ha d’actuar un filòsof.

Condemnat a mort, acusadors esperaven el seu exili abans de procés però no va ser així, ni va
demanar commutació (pena per altre de menor rigor). Condemnat a beure cicuta rebutjant fugida
preparada per els seus amics i deixebles, passant darreres hores discutint amb ells immortalitat de
l’anima i avantatges de morir.

· Semblances i diferències Sòcrates i Sofistes:

- Semblances: Tenen interès per l’home, qüestions polítiques i morals centre de
preocupació, com obrar per ser un bon ciutadà. Sòcrates home harmònic (savi) és moral,
encara que porti conflictes amb la seva ciutat. Sofistes aspiren a educar home que pot ser
immoral però actua coherentment amb regles de la polis (centre urbà).
Tenen interès per llenguatge, Sòcrates convençut que veritat neix per diàleg. I sofistes
retòrica (art de parlar elegant per persuadir) és eina per manipular coneixement. Interès
dels dos pel llenguatge, és fonamental en vida grega àgora (plaça grega) com a lloc de debat.
Reca d’influència social: Volen tenir pes en societat, deixebles i les seves opinions son
escoltades... però usen influència de diferent manera. Sòcrates es considera educador de
ciutat, no polític. Sofistes tenen en canvi més influència política.

- Diferències: Recerca de veritat: Sòcrates intenta arribar a veritat universal, sofistes

practiquen escepticisme (ho hi ha saber ferm) i relativisme moral (no valors morals).
Mètode: Socràtic és diàleg, paraula per arribar a la veritat. Sofistes mètode retòrica, paraula
per persuasió (aconseguir que algú actuï de determinada manera) i poder.
Ideal: Ideal socràtic aconseguir felicitat, guiat per prudència. Sofistes és èxit, sobretot polític.
Pedagogia: Sòcrates fa ensenyament per places i carrers, de manera informal parlant amb
tothom. Sofistes cobren i s’adrecen a joves rics que els poden pagar.