Teoria Politica I

TEORIA POLÍTICA I
Tema 1. Què és la teoria política?

Cànon: corpus o conjunt de textos que estructuren el coneixement d’una àrea d’estudi.
- Problemes: el cànon es masculí, eurocèntric (però europeu, és a dir, occidental), cristià, legitima
l’ordre democràtic liberal.
La teoria política és pensar el bon govern; això no vol dir que hi hagi una única manera de fer-ho. Totes
les teories polítiques tenen l’objectiu comú de dir com s’ha de governar.
La definició formal és:
Una branca de la filosofia que analitza les institucions que governen la vida política, econòmica i
social.
Però definir la teoria política des de la filosofia (entesa com humanitats) ens allunya de la disciplina de
la ciència política o sociologia.
Entrevista Arendt: ella rebutja la idea de que la teoria política és filosofia. La política és acció, agència,
canviar les coses i no és neutral. Mentre que els filòsofs son hostils respecte aquesta idea.
Preguntes de la teoria política? Son poques, moltes menys que a altres branques de la política.
Sempre anem a parar al mateix lloc: grans idees, grans valors (justícia, llibertat, seguretat i poc més).
Per tant, hi ha molts debats però poques preguntes.
A la història de la teoria política està tot connectat, és com l’etern retorn de Nietzsche. 1. Història de la
teoria política
L’important és el poder de les idees.
Fins fa poc, la teoria política era entesa com una cosa molt antiga, com la història de les idees. A partir
dels 70s/80s, es produeixen dos girs:
- Gir institucionalista (Rawls, 1971). Es regenera teoria nova.
o Rawls torna a parlar del contracte social, pensa com els individus crearien una societat justa en una
que no coneixen. Seuran darrere el vel de la ignorància, no sabran quina és la posició que tindran dins
la societat i en aquesta situació crearan una societat justa.
- Gir contextualista (crítica comunistarista, etc)
2. Mètodes. Com es fa teoria política?
Pluralisme metodològic:
- Anàlisi conceptual: aclarir el que volem dir. Ex: definir justícia. 3 aspectes a considerar:
1
o Domini
o Condicions de definició
o Extensió
Per exemple: la democràcia és un tipus de règim polític (domini); és un règim polític on hi ha
alternança de poder/ on el perdedor accepta la victòria de l’altre (condicions); aquest concepte de
democràcia s’aplica a una sèrie de països (extensió).
Per exemple: el populisme és un discurs (domini); pel que fa a les condicions, és molt relatiu; és difícil
definir també la seva extensió.
Problema: no sabem de què parlem. No és possible arribar a una definició universal però s’ha d’aclarir
a què ens estem referint amb cada concepte
Els criteris són: (1) coherència, que s’entengui de què és parla; (2) familiaritat; (3)accessibilitat)
Problemes:
- Claredat
- Descripció/Avaluació
- És correcte
Potencials solucions: concept/ conception (Rawls) o tradicions històriques. Canvi de significat de les
coses.
- Anàlisi normatiu: conjunt de principis i proposicions derivades que té com a finalitat explicar,
predir, avaluar, prescriure.
a X, sota determinades condicions, li correspon Y
Dos tipus d’enunciats:
- De fets: “Els homes son tolerants”
- De valor: “Els homes han de ser tolerants”
Fal·làcia naturalista: dels fets al valor. Ex: donar el pit als nadons. Hi ha la idea de que les dones tenen
pit per donar-lo.
Doble objectiu de la teoria normativa:
- Prescriptiu, dir com haurien de ser les coses
- Avaluatiu, confrontar com haurien de ser les coses amb la realitat
Ha de tenir una acceptació social, ha de fer funcionar la societat, ha de tenir una predicació.
Importància de les intuïcions morals. El fet d’accionar la palanca i fer morir només una persona és
utilitarista: fer el menys mal possible. Utilitarisme vs kantianisme.
2
Cohen apel·la a la intuïció per fer-nos caure en una contradicció. Si anem a acampar amb els nostres
amics i repartim tot per igual, perquè no fem el mateix a la societat?
- Anàlisi de textos:
Tres aproximacions:
- Textualista: el text,.
- Contextualista: els autors/es
- Intencionalista: Què vol dir el text com a text. Quins objectius té.
3. Teoria i ciència política: una relació necessària
Relació recíproca, necessària i que es retroalimenta, és imprescindible. La teoria política informa, dona
contingut, dona valor a allò que s’estudia a la ciència política. Raons:
- Entendre la distinció entre fets i valors. El positivisme sosté que els fets estan fora esperant a ser
descoberts, i tots els fets tenen valors lligats que els defineixen. Diferència entre el fet científic i la idea
que ens arriba a través d’aquest positivisme.
- Afirmar que X comporta Y té moltes implicacions. Una cosa són les causes i l’altre és entendre el
fenomen. Weber diu que no podem entendre el paper social si no tenim en compte els sentits i la
percepció social (l’experiència personal). Tenim una concepció de l’explicació que es imprescindible:
Verstehen (entendre abans que explicar)
- Descobrim amb Wittgenstein el gir lingüístic. Les coses existeixen en la mesura que les anomenem.
Els positivistes s’obliden d’aquesta part. La realitat social existeix en la mesura que l’anomenem. Ell
sostenia que tots els problemes filosòfics eren problemes lingüístics, tot són malentesos. Les coses
depenen del llenguatge i la seva interpretació.
- Realitat bruta, la realitat del món existeix sense el llenguatge. Realitat institucional, la que estudiem
els politòlegs no existeix; és un conjunt d’enunciats lingüístics compartits i connectat amb la realitat
bruta. La diferència entre les coses rau en el valor que els hi donem.
- Llenguatge performatiu: llenguatge que genera realitat social.
3
03/10/2023
UNITAT 2. Filosofia política clàssica: Sòcrates, Plató, Diòtima i Aristòtil 1. Per què?
Segle V - IV a.C
Guerra termopiles + Guerra del peloponès
En época dorada d’Atenes.
- gran producció filosofica
- important també per la política
- 4000 polis
Interessant desenvolupament per les polis + un gran salt a la manera de pensar (intel·ligència
col·lectiva). Es diu que el gran pensament polític s’inicia aquí.
Orígens de la filosofía occidental (VI d.C): Pas del mite al logos.
• Demokratia: Origen del sistema polític en el qual vivim actualment. • Orígens del pensament polític.
o Cens, Impostos, Administració
o Salt civilitzador envers al neolític
• Factors contextuals: Crisi
Grècia Antiga
Emergència de la polis (ciutat - estat): Unitat política.
Eren territoris agrícoles + Permet desenvolupar un mercat = Creació de les classes socials (segons les
seves professions).
El nivell de vida era molt més desenvolupat als grans imperis europeus Neolític
Perquè a Grècia i no a un altre lloc?
• Idea de que hi ha uns territoris que reuneixen unes condicions favorables (braçol de la humanitat) que
provoquen un desenvolupament.
• Atenes acaba fent un gran imperi comercial pel mediterrani a causa del factor geogràfic a favor. No
com a Amèrica que pateix condicions territorials menys favorables.
4
2. Emergència de la polis
Comencen a organitzar exèrcits, pot ser que fos degut al seu èxit de funcionament. Com que havia
pressupost ens indica que havia una organització administrativa eficaç.
• Tecnica militar: Guerrers hoplites
• Lleis i Constitucions
• Paper de les primeres tiranies de les polis, paradoxalment contribuiran a aquesta modernització de
manera involuntaria alhora d’organitzar actes que generaran un sentiment de pertinença a un lloc.
o Aquestes tiranies acaben amb el “món antic”
• Modernització: demos
Reformes de Soló (594 a.C) → El camí a la democracia
- Menys poder eupatridai
- Consell Aristocràtic (areopagus)
- Mesures clau:
o Cancel·lar deutes
o Cens i demos → Regions administratives
o Regulació ordre del dia assemblees frequentades per aristòcrates Tiranies Pisístrat, Hiparc i Hipias
La crisi del moment porta a la tirania. Pisístrat i els seus dos fills governen Atenes amb el suport de les
classes populars, aplicant programes d’obres públiques per donar-los feina i préstecs als pobres, de
manera que així s’ajudava a l’economia i es reforçava la figura del tirà (programa gaire bé Keynessià,
problemes semblants, solucions semblants) Al 510 a.C.-->S’acaba derrocant la Tirania amb ajuda
d’Esparta i s’instaura la oligarquia, però el conflicte polític continua. Enmig d’un clima de quasi guerra
civil començaran altres reformes.
Efecte paradoxal: Augmenta la democracia
- Demandes de participació (demos)
- Més poder a la polis: cultura, inversió, art i creació
- Centralització del poder
- Menys poder per les fraternitats i les tribus
Reformes de Clístenes (511 a.C)
- Reforma administrativa contra les tribus
- Consell de cinc-cents → Executiu gegant judicial portat pels membres de l'assemblea. A sorteig es
comença a escollir consells executius i legislatius, una democràcia directa i institucions per sorteig
observat de manera sistemàtica.
5
- Assemblea → actua com el legislatiu.
- Ostrakismos (expulsió de la ciutadania = no poder participar a l'assemblea) o Isonomia = Igualtat
davant la llei
o Isegoria = Igualtat de parla
Parlem d’una democràcia administrativa que caracteritza l’època daurada d’Atenes. En aquell moment
ser un bon ciutadà era considerat millor que tenir més diners
Guerres mèdiques (490 - 462 a.C)
- Lligues marítimes
- Legitimitat
- Areté (virtud ciutadana) + Diké (justicia de formar part de la ciutat) = Defensa de la teva polis.
Reformes: Efialtes i Pèricles (462 - 429 a.C)
- Lideratge clar Pèricles
- Popularitat de l'assemblea
- Demagogs, els sofistes.
Guerra del peloponès (431 - 404 a.C)
- Lluita contra Esparta, amb la derrota d’Atenes (s’acaba l’esplendor).
Entre les Guerres mèdiques fins la del Peloponès és quan s’implanta l’època més democràtica i
representativa d’Atenes.
Així doncs, tot i ser un funcionament correcte la polis deixava fora a la meitat de la població.
3. La polis
Sofisme i filosofia: Gòrgies, Antifont, Càl·licles
Requisits bàsics de l’ordre democratic clàssic (R. Dahl):
• Compartir interessos minims per definir el bé comú
• Certa homogeneïtat
• Limitació nombre de ciutadans (40.000 màxim)
• Democràcia/participació directa
• Seguiment decisions+atzar selecció càrrecs
• Autonomia/autogovern
4. Sòcrates (470 aC - 399 aC)
Un dels filòsofs més importants de l’època en la filosofía política occidental.
6
• Nascut a Atenes cap al 470 aC
• Sofista atípic
• Fill d’un escultor i una llevadora
• El coneixem a través d’Aristòfanes, Xenofont, Plató i Aristòtil.
Es pot ensenyar la virtut?
Contradicció en Protàgores: com s’ensenya una tècnica sobre la qual no hi ha veritats? Per Sòcrates:
- La virtut (política i moral) es pot aprendre
- Qüestiona els mestres que l’ensenyen
- La virtut és dins nostre, es pot conèixer
Com coneixem? El mètode socràtic
• Basat en el diàleg, ell mateix i amb els altres
• Dues formes
o Ironia ( i refutació) vol veure sempre que estem equivocats.
o Maièutica: donar llum als conceptes
• Cerca per definir conceptes universals; busca entendre el sentit de les coses, la veritat.
• Paper de la filosofia: Produir dubtes per acostar-nos a la veritat
• La retòrica (i la doxa) no és suficient, cal aspirar a l’episteme (encara que no la trobem mai)
• En cas de política i moral: cerca col·lectiva, diàleg
• Entén la veritat moral/política com allò racionalment justificable
o El pensament ètic-polític socràtic cercarà recuperar el prestigi perdut de la raó després de la primera
sofística.
• Aquesta cerca de la veritat, ens fa virtuosos i feliços.
• Acusen Sòcrates de no creure en déu.
• Se'ls titlla d’elitistes ja que creu que tothom pot arribar a tenir un pensament. Pensament polític de
Sòcrates
Enllaça amb el pensament predemocràtic. No és, però, un pensament conservador; es un avenç en certa
manera.
7
Malgrat amb la defensa el nomos, no legitima el sistema polític del seu temps. Tampoc queda clar el seu
compromís igualitari: les virtuts poden ser només d’uns pocs = Més tirà que no pas democràtic
(tensió amb els sofistes). Pensarà en termes més dirigistes que no pas els democràtics, a diferencia dels
sofistes.
→ Influència dubtosa amb la democracia (demokratia).
Dubte davant la democracia = són els “jutges” escollits per l'assemblea. Tres acusacions: No creure en
Déu, introduir nous déus, corrompre el joven
- Jutjat pel Consell de cinc-cents
- Acusat de ser sofista
- Condemnat per pena de mort
Interpretacions del judici a Sòcrates:
- Injustícia, mals dels governs democràtics.
- Defensa de la democràcia.
El pensament de Plató quedarà marcat per aquesta mort tràgica de Sòcrates, ja que ell, era el seu
professor.
06/10/2023
Plató (427-347 aC)
Filòsof que es planteja l’ideal polític, la utopia política. Interessa el fet que és essencialista, s’interroga
constantment a traves del diàleg per arribar al concepte pur, a la veritat, per definir una noció de
justícia, bé, bellesa, de com ha de ser la república ideal.
En resum, busca com han de ser es coses; cosa que contrasta amb Aristòtil. Aquest segon ens planteja
com són les coses, què hauríem de fer, com hauríem d’actuar donades les emocions, la naturalesa de les
persones i de les institucions.
- Plató comença la república preguntant-se si és millor la justícia i la injustícia. Com haurien de ser les
coses
- Aristòtil, donades les coses com son, què hauríem de fer?
Plató és antipolític, menysprea la democràcia i els fets com son. Idealisme: manera de pensar poc
política però molt revolucionària.
Viu la mort del seu amic Sòcrates, però coneix l’època d’or d’Atenes. Gimnasos:
- Cínic: t’ensenyen que el mes important és l’hedonisme, viure la vida - Liceu d’Aristòtil
- Acadèmia: ensenya la seva filosofia política.
8
És deixeble de Sòcrates i mestre d’Aristòtil.
El seu nom real és Aristòcles.
Plató forja el tarannà antipolític.
De governs dels pocs, que és el que acaba defensant, n’hi havia molts. Ell defensava el del més savis
(no el dels més rics o més alts), i és aquest fet el que fa que sigui utòpic o ideal.
Obres
Quatre fases en la redacció del seu pensament:
1. Etapa socràtica (393 - 389 a.C): Apología, defectes de la democracia vs virtuts de la filosofia.
2. Etapa de transició (388 - 385 a.C): Gòrgies
3. Etapa de maduresa (385 - 370 a.C): República, Pensament polític de plató. Allà s’exposa la seva
doctrina política i sobre el que ell pensava sobre l’estat; Estat governat pels filòsofs. Es l’antítesi de la
democràcia; poc democràtic + elitista + revolucionari.
4. Etapa de vellesa (369 - 347 a.C): Polític, Lleis
Aspectes rellevants per la seva teoria
1) La seva experiència personal (Guerra Peloponès, judici i mort de Sòcrates) 2) Veritable sistema
filosòfic (idealista)
3) Dimensió i evolució de l’obra (treballarem Protàgores, Gòrgies, República, Polític i Lleis)
Hi ha un Plató jove, el de Sòcrates:
- El jove argumenta contra els sofistes i defensa que la tècnica política s’ensenyi. - Epistemi: haurem de
discutir com ha de ser a la política per a arribar a una veritat, però no només hi ha una, sinó que la
veritat convergirà amb justícia, bé, llibertat, tots els conceptes aniran de la mà.
Protàgores i Gòrgies
Hi situa les bases del seu pensament polític i distingeix la política que ensenyen els sofistes (doxa) de la
que ensenya Sòcrates (episteme); tot i que admet l’existència d’una techné politiké ensenyable i l’areté
que predicaven els sofistes.
➢ Però el mestre ha de ser el filòsof!
➢ Educació moral i allunyada de la “concòrdia” i relativisme sofista
No només es pot ensenyar la tècnica política, sinó que es pot deformar els individus moralment per a
que tot funcioni bé. Si tothom actua moralment com ha d’actuar, tot
9
anirà bé; però qui determina com s’ha de comportar cadascú i quina activitat ha de desenvolupar?
Sòcrates.
- Plató està proposant una reforma política radical: les institucions ateneses no serveixen per a res.
Donar poder als filòsofs.
La República (Politeia) (I)
La República és un tractat polític que conté disquisicions sobre la justícia, tipus de règims i educació
moral. Tota la discussió de la república és un diàleg etern sobre qui ha de manar. Quina és la manera de
que es mani de manera justa? Propostes:
- La justícia, essencialment, deriva de l’educació moral dels ciutadans i de la seva funció. Els individus
tindran talents diferents i hi haurà una divisió de classes molt marcada, no natural, sinó d’educació.
Justícia és donar a cadascú el que li pertoca.
- Hi haurà el talent dels:
o Filòsofs
o Guardians/guerrers
o Oficis/treballadors.
- Una societat platònica ideal és on hi ha una divisió de classes, segons la naturalesa de cadascú, on
tothom té una funció i unes virtuts.
- Plató tira per les persones. La societat anirà bé si tenim bons governants, i els bons governants son els
més educats: antítesi del liberalisme, dels que creuen en les institucions i les constitucions.
Objectiu: evitar el desacord (stasis), perquè no n’hi pot haver (no hi ha política). Amb l’estructura
política de la societat no és possible la discòrdia.
Justificació: aconseguir l’harmonia social.
Utopia revolucionària/conservadora:
- Conservadora: perquè trenca amb l’obsessió atenenca d’igualtat davant la llei (isonomia) i d’igualtat a
l’Àgora (isegoria). desigualtats i diferències socials (no tothom té accés a la veritat), antidemocràtic
- Revolucionària: abolició de la propietat, abolició de la família (propietat corromp i no fan res pel bé
comú. No poden tenir família, perquè els fills propis distreuen). paper no excloent de les dones, abolició
de la família i propietat en les dues primeres classes (ja que això propicia el bé comú i no els interessos
particulars),...
Plató és revolucionari o conservador? Pel seu moment era un revolucionari que trenca amb les idees
d'herència i descendència però segonsla nostra visió, és una utopia elitista i anti igualitarista. Les dones
si que poden tenir un paper en les tres classes; no hi ha esclaus de naixement encara que les tres classes
son limitants i no hi ha mobilitat social.
10
Justificació: la divisió de l’ànima i la naturalesa de cadascú. Igual que la ciutat està dividida en tres
parts, l’ànima també ho està: la intel·ligència, el caràcter i els desitjos. Pertànyer a una classe o altre
dependrà de la naturalesa de cadascú i aquesta dependrà de la preponderància natural d’una part de la
seva ànima. La justícia s’assoleix quan cadascú ocupa el lloc que li és propi per naturalesa i compleix la
funció que li és pròpia de manera coordinada amb els altres.
Idea de justícia contradictòria.
EL paper dels governants:
- Filòsofs: arriben a la idea del bé
- Guardians: necessiten una educació física i mental (espiritual), s’exclou la poesia tradicional.
- Uns governants diferents: austeritat, sense família, sense afany econòmic, han de treballar pel bé
comú.
- El problema del règim és que corromp, i el que corromp és la família o el moviment de les masses.
Tipus de règim: anaciclosis
- Cinc tipus de règim jerarquitzats (llibre VIII):
o Aristocràcia- Timocràcia- Oligarquia- Democràcia- Tirania
- El poble té tendència a buscar un gran líder
- Critica el sistema democràtic atenès.
Crítiques al pensament platònic:
- Karl Popper: Plató com a totalitari
- Nietzsche: on queda l’individu? EL paper de la persona era negat per un règim on tot funciona per la
repúblcia
- Hannah Arendt: tensió entre filosofia i política originada per Plató PRESENTACIÓ DIÒTIMA
El banquet, Plató.
- Busquen la veritat sobre l’amor
- Resoldre els misteris sobre Eros
- Concepte principal: amor platònic, que és l’amor per la procreació - Diòtima fa una escala d’amor:
o Amor per les coses físiques
o Amor per les qualitats personals
o Amor pel coneixement i la saviesa
o Amor per la bellesa absoluta
- Creixement intel·lectual i espiritual des del primer tipus d’amor fins a l’últim.
11
- Amor com a motivació per a la recerca de la justícia i la virtut. Segons Plató, els individus han
d’actuar segons la moralitat que se’ls ha donat per a que la societat funcioni bé.
- Amor per les lleis i les institucions: idea que la política ha de ser impulsada des del coneixement
profund i la saviesa.
El Plató vell
Polític:
• Obsessionat amb el caràcter de les persones. Després de la República, Plató fa una discussió sobre qui
es el millor polític i apareixen tres figures:
o Governants, sofistes i realment filòsofs.
• Reflexió sobre els règims on acaba admetent que a la pràctica, amb bons governants, fins i tot una
democràcia serà millor que un règim (tot i que el detesta) amb un governador corromput.
• Utilitza la metàfora del pastor. Governant com a pastor, els ciutadans com a ovelles.
• Analogia del teixidor: governant que busca un acord i concòrdia entre els interessos contraposats.
El bon polític serà el que sigui capaç de vetllar pel bon funcionament de la polis. A la República, Plató
s’oblida del paper de la llei.
En la seva última obra diu que, com moralment no som perfectes, el que sí ho pot ser son les lleis. És a
dir es pot tenir un sistema polític amb persones poc qualificades perquè ja estan les lleis que
protegeixen a la polis dels polítics.
Les Lleis
- Planteja una cosa diferent al que havia plantejat a la República. Aquesta tenia fe en l’educació moral i
l’ordre social com a principi de justícia.
- Plató menys idealista però més conservador
- Amb les Lleis trobem un Plató on el que importa son les lleis i no tant l’educació. En aquest Plató més
gran està renunciant a la seva pròpia pretensió donat que fer-ho a la pràctica és bastant impossible.
- Es torna reformista: introduir canvis en el sentit de tenir algú que controlés el comportament moral
dels ciutadans.
o Consell de ciutadans (sorteig): vetlla per l’aplicació de lleis
o Consell nocturn (preceptes religiosos) - Un tribunal d’Inquisició - Ideal de ciutat:
o 5040 habitants
o Allunyada del port, per evitar el contacte amb altres societats
o Consell de 360 ciutadans
o Esclaus i metecs: comerç i artesania
12
o No fa distinció entre gèneres: l’educació hauria de ser per tothom, incloent les dones.
o Ciutat moderada
Aristòtil (384-322 aC)
Teoria contrària a la de Plató en el sentit de la ciència política, Aristòtil és politòleg.
La seva pretensió és molt més científica, empírica, pràctica, per tant, més realista i pragmàtica. La
pregunta no és com hauria de ser la política, sinó què hauríem de fer i com haurien de ser les
institucions donat el que tenim (coneixement empíric).
Les lleis estan bé perquè donen normes generals, el problema es que son interpretables depenent del
que vagi passant. Les lleis dependran del context i del polític que hi hagi. Per tant, necessitem bones
lleis i bons polítics.
- Nascut a Estagira (384 aC)
́
- Completa la seva educacióa l’Acadèmia de Plató (367-347 aC)
́ ̀
- La seva condicióde macedoni (metec) li portaràproblemes a Atenes, on serà acusat de ser conspirador persa.
- Funda el Liceu (335 aC)

- Mestre d’Alexandre el Gran.
- Mentre Plató escriu des de la crítica a Atenes (i l’idealisme); Aristòtil ho farà de manera molt més
“realista”.
La Política
Apunts que tenia Aristòtil al Liceu.
- És conservador. Defensa de les institucions d’Atenes.
- La Política: etapa avançada del seu pensament
- 50 anys després de La República
- Marc de l’obra: entre Plató i Alexandre
Mètode:
• Defensa una derivada de la seva filosofia: recerca del télos, busca l’objectiu de tot plegat. Recerca de
la completesa, de desenvolupar-se com les coses han de ser naturalment. El tot és abans que les parts: la
polis es abans que els ciutadans. • Realització del télos natural de cadascú per assolir la felicitat.
o Assumpció: el télos dels humans és la felicitat.
• Ètica i política van de la mà: la vida de la persona es fa en societat, a la polis. • La bona vida, per tant,
s’aconsegueix dins de la societat. Defineix els individus com a animals polítics (zoon politikon): social,
polític, cívic. L’animal cívic és algú que neix a la polis i es desenvolupa completament en ella.
13
• La nostra llibertat només s’entén en la participació de l’animal cívic. Ser un bon ciutadà és la nostra
télos, la nostra naturalesa; només serem feliços si ho som.
Ofereix un mètode gairebé politològic:
a) Revisa el que s’ha escrit (com observació món natural);
b) Compara Constitucions (cent-vuitanta);
c) Planteja les seves idees.
Observació del món humà: cerca autosuficiència
a) La polis necessària pel viure bé humà (ètica i política)
b) Polis: prèvia als humans
Persona, ciutadania i propòsit de la poítica
Diferència entre fer soroll (phoné) i la paraula (logos), allò més humà es el llenguatge.
Aristòtil té una ètica. No diu exactament la concepció absoluta de la justícia o del bé, però ens diu com
ens hem de comportar amb els altres; per tant, la ètica és la manera de fer. És contrari a Plató, que és
moralista.
La societat justa serà aquella on els individus exerceixen la seva ciutadania i actuen de la manera
correcta èticament. Els individus poden raonar a partir del logos, participant a l’àgora; i a partir d’aquí
es construeix la política.
La política és essencial per: (1) Lleis, vida social, inculquen bons hàbits. Ens realitzen. (2) Capacitat de
deliberar (logos)
Justícia, equilibri i constitució mixta
La seva harmonia no és el classisme o moralisme de Plató, sinó ser conscients de que la societat és tal
com és: hi ha interessos diferents. Justícia es donar a cadascú el que li correspon.
- Justícia: trobar equilibri i no un ordre. Una ciutat justa té equilibri (méson), harmonia d’interessos.
- Justicia associada a la classe mitjana, supervivència de la polis.
- El règim ideal no és el règim pur, sinó una constitució mixta (ni revolucionaris, ni rics aristòcrates).
No és una utopia
Correcte Desviació
Un governant Monarquia Tirania
Pocs governants Aristocràcia Oligarquia
Molts governants Politeia Democràcia
14
Ètica, política i ciutadania
Preocupació constant per a que hi hagi una ciutadania educada, amb benestar i temps lliure, que pugui
desenvolupar la seva felicitat.
*Política com a educació ciutadana.
Ètica (i política) com a ciència pràctica (no només teòrica). No és un ideal sinó una pràctica que
s’aconsegueix participant en la polis = no és un coneixement abstracte sinó que participant en la
ciutadania s’és més virtuós. L’ètica per tant és una cosa voluntària = sabem ser ètics quan convivim
amb els altres.
Dins d’aquest marc, el ciutadà lliure pot ocupar-se de:
- Serveis comunitaris
- Investigació científica i filosòfica
Requeriment: temps lliure (scholé)
- Relació entre benestar econòmic i ciutadania plena
Queden fora la ciutadania els que no tenen temps lliure, més les dones, els nens, metecs i esclaus.
L’esclavitud
Es pregunta perquè hi ha esclaus i justifica que hi ha una predisposició natural a ser-ne un. Legitima el
sistema esclavista dins les relacions tradicionals: home/dona, pare/fill, senyor/esclau.
• Relacions basades en la naturalesa (physei) i no pas les lleis (nomos) No ho veu clar → justifica amb
arguments econòmics (cal tenir una mà d’obra servil)
• Diferències naturals entre els homes? Si és que sí, com sabem qui és naturalment esclau i qui no? Per
ell hi ha certs homes que per naturalesa són incapaços de realitzar la vida superior = aquests seran els
que es poden dedicar sense prejudicis als treballs materials.
En qualsevol cas: esclavitud com a preu a pagar per l’existència de ciutadans lliures Proposta
política i algunes conclusions
Conclusió: constitució mixta. Reflexions respecte a com ha de ser una ciutat.
- Capacitat d’assemblea per deliberar
- Funció legislativa
- Amb un govern que no es deixi portar per la demagògia
- Funcions judicials
- Mantenir 10.000 ciutadans
15
- Rebutja extrems i busca equilibris
- Necessitem institucions que moderin les passions
- Polis com a destí natural de l’home, marc per poder desenvolupar-se Crítiques a Aristòtil
• Hannah Arendt fa una defensa de la política aristotèlica, centrada en la teva funció com a ciutadà
• Karl Marx: ell dirà que les desigualtats son producte del model econòmic i no del món natural.
• Crítica liberal: contra les teories teleològiques. Hem de fer el que volem i no el que ens toca fer.
• Nussbaum: actualització del pensament aristotèlic contra la justícia que impera ara als EUA
Resum Plató vs. Aristòtil
Diferencia entre l’absolut i el que no és absolut, plató revolucionari contra un Aristòtil mes moderat i
politològic.
• Aristòtil (món sensible) vs Plató (món ideal, abstracte)
o Crítica a les aparences i defensa de la vida real
• Aristòtil no cerca un Estat perfecte sinó un que funcioni, mentre que Plató sembla un defensor de
l’anti-política
• No essències absolutes, sinó equilibris (Aristòtil). Amb això desfà tota proposta política que exigís
que els filòsofs fossin governants.
• Allò rellevant no és el BÉ, sinó viure una vida bona.
• Per Plató, una societat justa és la governada pels filòsofs; mentre que per Aristòtil una societat justa és
la que dona a cadascú el que mereix • Les dones queden fora de la ciutadania per Aristòtil, fet contrari
per Plató.
10/10/2023
PRESENTACIÓ DEMOCRÀCIA GREGA
Guerra del Peloponès segle V aC. Punt d’inflexió.
Polarització classes socials: crisi al sistema polític. La guerra acaba quan atenes es rendeix:
- Debilitació de ciutats-estat
- Problemes per la cultura grega
Estratega 1: atenes rebutja la proposta de pau =s’allarga el regim oligàrquic
Estratega 2: atenes accepta la proposat de pau= reestabliment situació pre-guerra i fi de l’hegemonia
atenesa
16
Guerra civil= entre els interessos de la polis i els sectors socials
Estratega 3: atenes rebutja la proposta de pau. Esparat es converteix en primera potència grega.
Resultat: segona sofística. 4 corrents:
- Individualisme hedonista: lliberament i plaer del cos. Igualtat dintre individus - Política del més fort:
basat en l’èxit personal, no importen les normes. Provocà enfrontaments entre individus
- Realisme polític: donar beneficis a la societat, no s’havien de basar en normes estrictes ni ideals
- Plantejament socràtic: busca la veritat objectiva. El mon s’ha de basar en una veritat
Plató: basat en el coneixement científic (episteme). Connexió entre l’educador i el polític. Desconfiança
vers l’individu, el coneixement només el pot buscar una perosna que coneix la justícia. El poder polític
és una qüestió d’experts=aristocràcia com a millor forma de govern (govern dels millors preparats).
Aristòtil: coneixement pràctic més que teòric (praxis). Ha d’estar relacionat amb la moral. Zoon
politikon= l’home com a animal cívic, organitza la vida dins de la polis. Només pot ser plenament
moral dins de la polis. Distinció de funcions: ha d’haver més participació però igualment han de ser les
més preparades. Constitució mixta=politeia
17
UNITAT 3. Roma i el cristianisme
Context històric: República Romana (509 – 27 a.C.)
• 753 a.C.: Fundació (llegendària) de Roma
• 509 a.C.: Fundació de la República després de l'expulsió de l'últim rei
• 494 a.C.: Primera secessió de la plebs. Crisi de deute. Creació de la magistratura de tribú de la
plebs. Primera secessió de la plebs donat d’un conflicte social → sino hi ha canvis marxarem i
crearem una nova ciutat i els patricis es queden Roma. Sense pobres ni hi ha rics, ni un exèrcit i et
tornes dèbil. Crisi de deute i política → recurrents on no hi havia només embargament sinó que a
més comportava l’esclavatge. Es negocia i es dona la creació de la magistratum de tribú de la plebs
que pot vetar decisions de les elits i protegir els interessos i drets del pobres.
• 449 a.C.: Segona secessió de la plebs. Promulgació de les dotze taules Hi ha una guerra a una ciutat
veïna i l'exèrcit popular es nega a anar; els patricis fan més concessions. Poden entrar els plebeus amb
diners al Senta. Promulgació de les dotze taules
o Duodecim tabularum foren unes antigues lleis romanes. Fou el codi de lleis de la República de
Roma, i van ser creades a partir del 454 aC per posar fi al llarg enfrontament entre patricis i plebeus
• 390 a.C.: Saqueig de Roma pels Gals
• 270 a.C.: Es completa la conquesta de la Magna Grècia. Roma, com tots els règims del moment,
estava en constant conflicte amb els seus veïns: gals, magna Grècia, guerres púniques (Cartago) =
comença la consolidació de l’expansió de l’Imperi Romà. Un cop Roma ha guanyat a Cartago ja no té
cap rival a la Mediterrània i entra en conflicte amb els macedonis i grecs, s’extén cap a l’orient. =
immensa quantitat de botí i riqueses que només van a parar a l’elit (patricis i guerrers) = que cada
vegada tenen més poder financer, més esclaus, més crèdits = fan la competència a petits propietaris =
polarització, de manera que els tribuns entren en conflicte amb el senat i els cònsols.
• 201 a.C.: Victòria a la Segona Guerra Púnica
• 146 a.C.: Grècia esdevé província romana. Destrucció de Cartago
• 121 a.C.: Assassinat de Gaius Sempronius Gracchus perque volen implementar reformes per acabar
amb el conflicte polític i econòmic
18
• 81 a.C.: Fi de la primera guerra civil: Sila dictador. Reformes. era un conflicte personal (pobres vs
rics) per tenir el control de l'exèrcit de l'àsia i Sila es va saltar el Senat per tenir-lo abans que Marius.
• 63 a.C.: Ciceró, un optimate pero no patrici, ric pero no tant, accedeix a ser cònsol. Dura només
un any el consolat per no acaparar el poder i no es podria ser escollit en de nou, esperant 10 anys
entre mandats. Acaba amb la conspiració contra la república de Catilina → pero les contradiccions
socials i que les elits que tenen tants diners com per pagar exèrcits sencers que tenen lleialtat a
aquells que els paga, la república mor mica en mica i no sembla poder salvar-se. L’afany individual
de l’elit acaba amb les institucions i la legitimitat del sistema, Ciceró ho intentarà igualment des de
el punt pràctic i teòric
• 49 a.C.: Cèsar creua el Rubicó. Guerra Civil contra Pompeu
• 44 a.C.: Assassinat de Cèsar
• 43 a.C.: Tercera guerra civil. Assassinat de Ciceró, qui no només era un polític (filòsof, escriptor,
advocat), volia recuperar l’estabilitat en un món que ja era molt diferent d’Atenes.
• 32. a.C.: Quarta Guerra Civil. Octavià derrota Marc Antoni
• 27. a.C.: Octavià anomenat August, guanya la última guerra civil. Final de la República
Hi havia 2 cònsols, per evitar que un rei tingués tot el poder. Un cònsol havia de donar permís a l’altre,
l’objectiu: limitar el poder.
Polibi (200-118 aC)
La republica romana ha tingut molt èxit polític perquè es diferent a la grega. Cadascuna de les
institucions es una de les formes ideals i de govern. intenta explicar com la República Romana ha estat
capaç de derrotar Grècia i Cartago i conquerir la Mediterrània: amb una constitució mixta que
incorpora un sistema d'equilibri de poders que porta a l'estabilitat interna i l'èxit en els conflictes
externs.
Aquesta constitució no sorgeix pel treball d'un únic legislador (Licurg a Esparta o Soló i Clístenes a
Atenes). Va sorgir com a resposta als conflictes i problemes als quals es va enfrontar Roma
La republica romana té elements d’aristocràcia, democràcia i monarquia.
Cada classe social té el poder de limitar el poder d’una altra. Hi havia sistema de veto. Cada institució
representa una classe social. Hi haurà conflictes, més o menys violents, però les institucions s’hauran
de posar d’acord.
Sistema mixt: limitació de poders i cada classe pot votar només en una institució.
19
o Cònsols (monarquia)
o Senat (aristocràcia).
o Assemblees i tribuns (democràcia)
Aquestes institucions han de cooperar, sinó= guerra civil. Però no n’hi ha prou amb les institucions, diu
Ciceró, es necessiten unes virtuts que assegurin la cohesió social. Esperit militar (sacrifici), patriotisme,
honestedat. Son els patricis els que han de donar exemple.
Polibi: anaciclosi
Un cicle de degeneració que no s’acaba mai, ens porta d’un sistema polític a un altre.
• Monarquia electiva → Monarquia hereditària → corrupció → odi contra els monarques. Un líder
que acaba tenint tot el poder
• Tirania → desordre → els poderosos prenen el poder i es
preocupen pel bé comú.
• Aristocràcia → corrupció dels descendents dels
poderosos. S’aprofiten del poder que tenen, sino
ells, els fills
• Oligarquia → El poble fa caure l'oligarquia
• Democràcia → Quan la generació que va instituir
la democràcia desapareix, arriba l’anarquia
• Oclocràcia → L'anarquia regna
Els humans sempre tindrem els mateixos vicis i interessos.
Durant un temps trobarem un equilibri però tornarem a caure
en el mateix. SI tenim sistemes purs, anirem d’un sistema a l’altre.
El sistema mixt té l’avantatge de trobar l’equilibri. Un part de la societat cada vegada monopolitza el
poder, quan s’acaba, es passa a un règim diferent.
PRESENTACIÓ BREVIARI CAMPANYA ELECTORAL
Com s’ha de governar?
- Adhesió dels amics: crear amistats a diferents classes socials. (1)Mantenir aparença, (2) , (3)mantenir
influència
- Favors populars: Ciceró es va guanyar la confiança de 4 associacions on participaven les persones
més influents i importants de la societat
Capítols VII i VIII
Beneficis: jo t’he servit a tu, ara em deus un favor
20
Expectatives: els homes son més servicials, han d’estar disposats a ajudar els altres
Simpatia sincera: adaptar discursos a les raons per les quals s’és partidari de, mostrar sentiments
semblants als teus partidaris.
Saber de quina manera vol ser útil cadascú.
Necessari sentir-se recolzat i protegit per unes amistats solides. Durant el període electoral també es
guanyen amics.
Parla de clientelisme. Un grup d’electors al que has fet favors i ara te’n deuen i d’un atre grup
d’electors que no es mouen per favors, sinó per ideologia. Les estratègies per aconseguir vots a
cadascun son diferents.
13/10/2023
Ciceró (106 – 43 aC)
Estudia Dret i Filosofia i esdevé un advocat d'èxit
• Culmina la seva carrera política l'any 63.C. amb la seva elecció com a senador (el primer de la seva
família)
• Denuncia al Senat la conspiració de Catilina. S'ordena l'execució sense judici de cinc conspiradors.
Catilina mor poc després en combat
• S'oposa al triumvirat entre Cèsar, Cras i Pompeu. (60 a.C)
• L'any 58 a.C. és condemnat a l'exili, del qual torna el 56 a.C.
• Escriu "La República" (entre el 55 i el 51 a.C.) i "Les Lleis" (52 a.C.) • Després de la seva victòria
contra Pompeu, Cèsar perdona Ciceró (47 a.C.)
• Després de la mort de Cèsar (44 a.C.) Ciceró espera que la República pugui ser restaurada i s'enfronta
a Marc Antoni en una sèrie de discursos al Senat.
• Després de la formació del triumvirat entre Octavià, Lèpid i Marc Antoni, aquest últim ordena
l'assassinat de Ciceró el 43 a.C.
El que volia era mantenir el sistema republicà.
Filosofia política de Ciceró
Ciceró és un seguidor de l'escepticisme, que dubta de l'existència de veritats absolutes i fins i tot d’una
realitat objectiva. No obstant això, Ciceró reconeix que si s’adopta aquesta posició es deslegitimen els
fonaments de l’ordre polític. La filosofía no ha de contribuir a aquesta deslegitimació sinó a construir
un ordre polític dins dels límits del possible.
21
Per a desenvolupar aquest projecte fa servir a les seves obres, com Plató, els diàlegs: “Sobre la
República” i “Les Lleis”. Les qüestions principals que tracta Ciceró són:
- Quin és el millor tipus de vida?
- Quin és el millor sistema polític?
- Quin és el millor marc legal i institucional?
- Com pot restaurar-se la unitat de la República Romana?
Des d’un punt de vista més teòric, hi ha l’afegit de la filosofia hel·lenística: l’esser humà està fet per a
viure en societat. Ens hem d’implicar a la política, els filòsofs han de posar les seves habilitats al servei
de la societat.
Els seguidors d’Epicur diuen que per ser feliç, un s’ha d’apartar de la política, perquè sempre governen
els mateixos. Ciceró diu que això ens portaria al desastre, s’ha de participar. LA participació ens
portarà a l’altra vida on serem feliços si som honestos i contribuïm a fer i tenir una societat millor. La
República apareix perquè l'ésser humà està fet per a viure en societat. És doncs un ens natural que és
essencial per als éssers humans, les famílies i el conjunt de la societat. El govern de la República ha de
reflectir el principi jeràrquic que trobem també a la natura.
Dels estoics agafa el concepte de dret natural i la justícia universal. Hi ha un nucli de lleis i normes
universals i bones per tothom i a tot arreu; igualtat entre tots (mateixa capacitat de raonar i
d’intel·ligència). Les lleis han de ser les mateixes a tot arreu perquè son bones per tothom. Un Estat ha
d’estar basat en la consciència del reconeixement dels drets i obligacions mútues entre ciutadans.
1. L’Estat és possessió comuna de tots els ciutadans
2. L’Estat existeix per a donar als seus membres els avantatges de l'ajuda mútua i d'un govern just
3. L’Estat i el seu dret són bens comuns del poble, així doncs la seva autoritat sorgeix del poder
col·lectiu del poble
4. Un poble és una organització autònoma que té els poders necessaris per a conservar-se i continuar la
seva existència
5. El magistrat que exerceix el poder polític ho fa amb suport del dret i l'origen del seu poder són les
lleis
6. L’Estat i les lleis estan sotmesos sempre a la llei de Déu o a la llei moral o natural (norma superior
que transcendeix les institucions humanes)
7. Resumint: l'autoritat ve del poble, només ha de ser exercida amb el suport de les lleis i només està
justificada per raons morals
8. Al mateix temps, el legislador savi entén que tant la raó com la justícia han de diluir-se per a
acomodar les necessitats de la pràctica de la vida política. 9. Ningú pot ultrapassar el dret natural, si
algú ho fa, el tiranicidi està justificat.
22
La teoria està bé, però la practica és més important. EL sistema polític mixt i estable s’ha trobat veient
els successos històrics. S’ha d’implementar allò que funciona; seguint a Plató i Aristòtil, hi ha formes
de governar bones i dolentes. Les bones son les que mantenen un equilibri entre diferents classes
socials.
Tres formes de govern:
- Monarquia: caracteritzada per l’afecte al monarca, que és com un pare - Aristocràcia: govern dels
millors, caracteritzat per la saviesa
- Democràcia: govern de tots, caracteritzat per la llibertat
Tres formes de govern depravades:
- Tirania
- Oligarquia
- Oclocràcia
La monarquia és el millor govern i la democràcia el pitjor. Però tots poden ser bons i estables si la
injustícia i l’anarquia no destrueixen el vincle original de l’associació.
Ciceró reconeix, no obstant, que no hi ha cap sistema que sigui perfecte. Visió cíclica: l’home no
canviarà mai i tindrà sempre els mateixos vicis.
- Totes les formes de govern porten la llavor de la seva destrucció, inclús el sistema mixt. Per tant, mai
trobarem la filosofia política perfecta que trobi solucions a tots els problemes de la societat. La història
mostra que cada règim degenera en el seu contrari que és al seu torn reemplaçat per un altre. Cap forma
de govern pot mantenir-se molt temps.
- És dubtós que fins i tot un governant savi pugui interrompre el cicle de manera permanent. Però un
règim moderat i equilibrat pot almenys alentir-lo si incorpora una combinació d'institucions i principis
de cadascun. Equilibri de drets, obligacions i funcions.
El sistema mixt no es totalment equilibrat. L’èxit d’aquest es troba en el paper de l’aristocràcia, que és
molt important perquè té una sèrie de virtuts (honestedat, educació, esperit de sacrifici per l’estat).
Tenen privilegis perquè son els primers en caure “mores maiorum”. Els aristòcrates son els líders.
Trobar modus vivendi entre totes les classes socials. Tothom al seu lloc perquè la societat es com un
cos. El cap son els aristòcrates, els patricis. Però també es important el consentiment popular, hi ha
assemblees.
El règim mixt permet als governants obtenir el consentiment popular al govern dels savis.
23
Aquest règim mixt pot ser instituït per un legislador com a Grècia (Licurg, Clístenes) però el més
probable és que persones capaces puguin aprendre de l'experiència i millorin el règim progressivament.
Habitualment, es troba amb el conflicte al llarg del temps, no és resultat d’un gran pensador.
Sèneca (4-65 dC)
• Ha perdut l'esperança que la política pugui resoldre els problemes socials
• Igual que Ciceró, Sèneca creu que Roma va aconseguir la seva maduresa política amb la República,
però ha perdut tota esperança que s’hi pugui tornar.
La política té poc a oferir a l'home bo, excepte la destrucció de la seva bondat. Així i tot, el savi ha de
posar-se al servei de la societat per mitjà d'una relació moral amb els seus semblants i la contemplació
filosófica
De la virtut cívica i el servei a l’Estat es passa a posar èmfasi en virtuts com la compassió, l'amabilitat,
la caritat i l'amor.
Sèneca abandona l'antiga creença en què l'estat és l'instrument superior de la perfecció moral
A l'Epístola XC, Sèneca descriu una "Edat d'Or" en la qual existeix un idíl·lic estat de naturalesa on no
existia la cobdícia que ve aparellada a la propietat privada i la humanitat era feliç amb una vida senzilla
i sense luxes. El progrés de les arts va portar amb si el luxe i la corrupció. Amb la cobdícia les persones
tenen el desig d'enriquir-se i es converteixen en tirans
El govern és necessari una vegada que s'ha produït aquesta "caiguda" en la cobdícia i el "pecat". Totes
aquestes conseqüències van fer necessàries les lleis i la coacció, a fi de poder dominar els vicis i les
corrupcions de la naturalesa humana
Sèneca (i també Ciceró) abandonen l'antiga idea de la política. En lloc del suprem valor de la
ciutadania, es defensa el cosmopolitisme i la igualtat entre totes les persones; en lloc de l’Estat com a
òrgan imprescindible de la perfecció humana, hi ha un poder coactiu que lluita sense èxit per fer
tolerable la vida en aquest món.
17/10/2023
Agustí d’Hipona i Tomàs d’Aquino
Cristianisme
La Biblia: Idees polítiques
• Quin paper tenen els governants en un món creat per Déu?
• Quin és el paper de l'Església i com ha d'organitzar-se?
24
• Quin és l'objectiu últim de la vida política per als Cristians?
En l'Antic Testament trobem idees polítiques com:
• Cal obeir als governants, fins i tot als tirans
• L'obediència als governants sempre està supeditada a l'obediència als mandats divins
Nou Testament:
• Els cristians han d'obeir als seus governants: "Doneu al Cèsar el que és del Cèsar; i a Déu, el que és de
Déu.“ (Mateu: 22, 15-21)
• Jesús devant Pilat: “El meu Regne no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien
lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però el meu Regne no és d'aquí.” (Joan: 18, 33-37)
• La propietat privada és legítima: "No robaràs" però també "un ric difícilment entrarà al Regne del
cel.“ (Mateu: 19, 23-30)
• Igualtat entre totes les persones: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un
de sol en Jesucrist.“ (Pau de Tars, Gàlates, 3: 28)
“Que tothom se sotmeti a les autoritats que tenen el poder, perquè tota autoritat ve de Déu, i les
que de fet tenim han estat posades per ell. Per tant, el qui s'enfronta a l'autoritat es rebel·la contra
l'ordre volgut per Déu, i els rebels es buscaran la pròpia condemna. Els governants no són de témer
quan es fa el bé, sinó quan es fa el mal. Per tant, si no vols haver de témer l'autoritat, fes el bé, i
l'autoritat reconeixerà el teu mèrit, ja que està al servei de Déu per a conduir-te al bé. En canvi, si fas el
mal, tem, perquè no és endebades que porta l'espasa: està al servei de Déu per a fer justícia i castigar els
qui fan el mal. Per això, cal sotmetre's, no solament per por del càstig, sinó també per motius de
consciència. Igualment per aquesta raó, pagueu els impostos: els qui s'ocupen de recaptar-los són
funcionaris al servei de Déu. Doneu a cadascú allò que li deveu: pagueu impostos i tributs als qui els
recapten, reverencieu a qui pertoca, respecteu a qui heu de respectar”
Pau de Tars, Romans 13:1
Agustí d’Hipona (354-430)
• Neix a Tagaste (actual Algèria) l’any 354. Pare pagà i mare cristiana (Santa • Mònica)
• Estudia i després és professor de retòrica i gramàtica. Estudia també filosofia i es converteix al
Maniqueisme
• Es trasllada a Roma l’any 383 i després a Milà. Abandona una relació de 14 anys amb la mare del seu
fill per un matrimoni concertat que finalment no contrau
25
• És batejat en el 387 i torna a l'Àfrica. La seva mare mor abans de començar el viatge i el seu fill poc
després
• Dóna el seu patrimoni als pobres i el 391 és ordenat sacerdot
• El 395 es nomenat bisbe d'Hipona (actual Algèria)
• El 398 completa la seva autobiografia: les "Confessions“
• Entre 412 i 426 escriu "La Ciutat de Déu“
• Mor el 28 d'agost del 430 durant el setge d'Hipona pels Vàndals Filosofia política
Sant Agustí presenta una concepció lineal de la història que s'oposa a la concepció cíclica de
l'Antiguitat Clàssica. La història de la humanitat és part d'un pla diví del qual coneixem tant el principi
com la conclusió.
Igual que per a Sèneca la propietat i la cobdícia acaben amb l'"Edat d'Or", per a Sant Agustí el pecat
original condemna a tota la humanitat. El desenvolupament de la història és un pla diví que culminarà
en la salvació o la condemna per a cada ésser humà
- Déu ha predestinat a una part de la humanitat a la salvació (la Ciutat de Déu) i ha predestinat a la resta
a la condemna eterna com a just càstig per la caiguda i el pecat original (la Ciutat Terrenal). No podem
estar segurs de qui pertany a cada ciutat, ni tan sols tots els membres de l'Església se salvaran
Els ciutadans de la Ciutat de Déu es caracteritzen pel seu amor a Déu i la pràctica de la caritat i la
justícia. Poden pertànyer a totes les races ▪
Els ciutadans de la Ciutat Terrenal es caracteritzen pel seu amor pels béns materials i per la dominació
sobre els altres
La Ciutat de Déu no s'identifica amb cap Estat i tampoc amb l'Església. Però en tot veritable Estat ha
d'haver-hi un cert grau de justícia ("donar a cadascun el seu" però també "servir a Déu")
"Si dels governs treiem la justícia, què esdevenen sinó bandes de lladres a gran escala? I, aquestes
bandes què són sinó regnes en petit?". "Un pirata al qual el gran rei Alexandre havia capturat li va
donar una pertinent resposta. Quan el rei li va preguntar si li semblava bé sotmetre la mar a pillatge,
el pirata va respondre: el mateix que a tu sotmetre al món sencer. Només que a mi, com treballo amb
un petit vaixell, em diuen pirata i a tu, com ho fas amb una gran flota, et diuen emperador" (La Ciutat
de Déu IV. 4)
La legitimitat dels Estats es basa en el fet que actuïn amb justícia. Serveixen així un objectiu diví:
mantenir als malvats sota control a través de la por i el càstig. Castiguen en la terra a aquells que ho
seran després per Déu. Malgrat que un governant sigui malvat, cal obeir-lo.
26
Que un Estat sigui just i legítim no vol dir que es transformi en la Ciutat de Déu. La pertinença a
aquesta Ciutat ve determinada a nivell exclusivament individual.
Separació d'Església i Estat (“Doneu al Cèsar el que és del Cèsar"). El cristianisme pot desenvolupar-se
en qualsevol règim polític mentre les autoritats donin "a Déu el que és de Déu"
Pels cristians, crist és un messies. És una visió diferent a la del món clàssic, ara tenim una visió
messiànica que ve de la teologia (rapture); arribarà un dia on tot canviarà i tot serà millor (fi del món).
Un principi i un final: la salvació de tots.
Oposició entre Atenes, el logos; i el Cristianisme, la fe (salvació).
De Sant Agustí a Sant Tomàs
Període carolingi
Durant l’Edat Mitjana el pensament polític occidental està dominat pel paper de la religió en la
política (partint de la seva separació)
- Període carolingi (800-888): el rei ha de ser just i complir i fer complir les lleis (costum i decrets
reials). Però també paper del consentiment del poble. - Es diu que s’ha de fer cas als monarques però
que han de ser justos, han de cumplir amb la llei.
*1215: Carta Magna al Regne Unit: inici de la jurisdicció, fruit d’un acord entre els barons i el
monarca. No es pot jutjar a un home lliure sense un procés establert.
Transmissió dels Clàssics Grecs
Al mon islàmic, al segle VII els musulmans ocupen Anatòlia, Sicília, etc. on troben un corpus d’obres
en grec i el següent segle es fa l’intent o s’inicien les seves traduccions.
A partir del segle XI comencem a recuperar de nou les traduccions, sobre tot d’aristòtil. Segles XII i
XIII: Primer Renaixement
- Sorgiment de les universitats i estudi del dret civil romà (Codi de Justinià de 529). La primera va ser
la de Bolonia, aproximadament al 1088, i s’inicia com a facultat de dret i teologia.
- Es té accés a les obres d’Aristòtil gràcies a les traduccions dels àrabs/musulmans. - Les ciutats
italianes van creixent i fan falta buròcrates, la majoria sortiran de les esglésies. A més, els estudiants
busquen professors i els professors busquen estudiants: es crea un gremi d’estudiants. Es creen les
universitats per a que els futurs administradors no hagin de marxar a altres països (no poden controlar
el que estudien i és molt més car). El papa dona uns estatus a la universitat i uns privilegis.
27
- Hi havia censura i autocensura de les traduccions gregues. De fet, a Sant Tomàs el van censurar, tot i
que intentava conciliar el dret diví i els règims polítics que proposava Aristòtil. El motiu és que es
qüestiona la paraula de Déu. - Distinció entre :
o Dret natural (principis universals que s’apliquen igual per tothom). El principi més bàsic : tractar a la
resta com t’agradaria que et tractessin a tu
o Dret de les nacions (ius gentium)
o Dret civil.
- L'esclavitud és contrària al dret natural
- L'origen de l'autoritat política és el poble
- El dret natural permet resistir-se a la força per la força (tiranicidi) - Distinció entre Església i Estat
Tomàs d’Aquino
• Tomàs d'Aquino (1225-1274), teòleg dominic. Escriu nombroses obres, entre les quals "Suma
Teològica" i comentaris sobre Aristòtil
• No reflexiona de manera sistemàtica sobre la política sinó que ho fa al fil de les seves discussions
sobre teologia, justícia, la llei o el bé comú
• Sant Tomàs creu que el dret natural proporciona l'única base possible per a la moral i la política. Si
som capaços de reflexionar sobre els principis del dret natural és perque Deu ens l’ha donat.
o Pot la filosofía ajudar a interpretar la biblia?
• Els principis del dret natural provenen de Déu i el seu coneixement està en totes les persones de
manera innata. Podem trobar-los en tot lloc, temps i cultura. No varien i són els mateixos per a tot ésser
humà
• Aquests principis són evidents i no estan subjectes a demostració. Tot coneixement ha de basar-se en
uns certs principis bàsics que permeten extreure conclusions vàlides. El principi bàsic és que cal buscar
el bé i evitar el mal.
• La llei natural provinent de Déu proporciona un marc general de comportament, però no inclou tots
els detalls necessaris per a regular la coexistència en societat
• Les lleis promulgades pels governants són així necessàries i serveixen dos objectius fonamentals:
• Regular la infinitat de situacions específiques que la llei natural no regula
• Imposar l'observança de les lleis, tant naturals com humanes, mitjançant la coacció
28
• El dret de gents (ius gentium) és el més pròxim al dret natural perquè regula situacions que no es
donen només en un règim polític en particular.
• Seguint Aristòtil, Aquino creu que, per la seva mateixa naturalesa, els éssers humans estan
predisposats a viure en societat.
• La societat és una institució natural i és necessària per a arribar al desenvolupament humà.
• El desenvolupament de la societat es recolza sobre una altra institució natural anterior, la família. Les
famílies s'agrupen naturalment per a intercanviar béns i serveis i també per a permetre el
perfeccionament moral i intel·lectual dels seus membres.
• A més de ser pare o mare, fill o filla, agricultor o fuster, cada persona és també ciutadà.
• Per a poder arribar a ser un bon ciutadà cal viure en el millor règim polític possible.
• Aquino reprèn la caracterització de sis tipus de règim polític d'Aristòtil i indica que, idealment,
el millor és la monarquia.
• La monarquia és més eficient per a mantenir la pau civil. No cal deliberar amb altres actors menys
savis i que poden obstruir la presa de decisions
• Existeix el perill que el monarca es corrompi i es converteixi en tirà. En aquest cas el millor dels
règims es convertiria en el pitjor. Justificació del tiranicidi
• Per a evitar el perill de la tirania, en determinades circumstàncies un "règim mixt" pot ser millor
• A més del monarca pot haver-hi un grup de persones amb autoritat que aconsellin al monarca i limitin
la temptació de la tirania
• Tots els ciutadans també haurien de tenir una certa participació, per exemple en l'elecció del
monarca
• Finalment, encara que un bon règim polític contribueixi a la pau social i al perfeccionament moral i
intel·lectual, la completa perfecció i felicitat només poden trobar-se en la la gràcia de Déu. Només
l'Església pot contribuir a la salvació.
LA POLÍTICA—ARISTÒTIL
- Llibre II: família, esclavitud, propietat privada, ciutat ideal, justícia en el context d’organització social
i política.
o Capítol I: principi natural dels béns comuns. És impossible que no hi hagi béns comuns.
29
o Capítol II: quan hi ha unitat, l’estat es converteix en família, i aquesta en individus= fi de l’Estat. Han
de governar poques persones.
o Capítol III: crítica a la comunitat de dones i fills proposada per Plató. Ambigüitat de l’ús de “meu” i
“no meu”.
o Capítol V: inconveniències a causa de la comunitat de béns de la República platònica. Provoca falta
de motivació i creativitat, falta de responsabilitat i manca de creixement i dificultat per mantenir la pau
i l’harmonia
o Capítol VI: critica la constitució proposada per les Lleis de Plató. Diu com ha de ser un Estat i troba 3
formes de govern: monarquia, aristocràcia i democràcia (cadascuna té una part virtuosa i una viciosa)
però el millor seria una barreja: constitució mixta.
o Capítol VII: la constitució ideal de Plató. La propietat privada és el mèrit més adequat per a Aristòtil
o Capítol VII: la constitució d’Hipòdam de Milet proposa una divisió de la població en tres classes:
artesans (participar en projectes estatals), labradors i defensors de la ciutat.
*Plató: els filòsofs no poden tenir propietat privada, els guardians tampoc, els artesans i camperols sí
que poden tenir. Per què els poderosos no poden tenir-ne? Si tenen propietat privada no vetllaran pel bé
comú, buscaran el seu propi benefici i no pel de la resta de la població.
LA MONARQUIA—TOMÀS D’AQUINO
- Per què l’home ha de ser governat? L’home no és un animal solitari, sinó social i polític, necessita una
comunitat per integrar-se. No està dotat d’eines pròpies però si té la raó que li porta al coneixement.
Necessita un govern que vetlli pel bé comú, si no existeix aquesta autoritat superior, el poble es
dispersa. Tipus de règims que busquen el bé comú: monarquia, aristocràcia, policia.
- Quins son els deures del governant? Buscar la salvació del poble: mantenir la pau i la unitat, sense
aquestes, la funció de la societat perd el sentit.
- Per què la monarquia es el millor sistema? Pot aconseguir millor la unitat el que és un per sí mateix
que molts. Tot govern natural és unipersonal.
o La monarquia és el millor, que ve de la divinitat. La virtut més eficaç és la que és unida. El bé es la
única causa perfecta. Per tant, la tirania és el pitjor, el regim es torna injust quan es tendeix al bé privat
del dirigent. El mal es produeix per un defecte individual. Si un govern es desvia de la injustícia,
millor que sigui multipersonal perquè serà més dèbil. El tirà vol que no hi hagi virtuositat.
o Capítol IV: República romana: hi ha perill en les monarquies i als governs del molts. Problema de la
monarquia: els ciutadans no s’impliquen i no s’esforcen pel bé comú.
30
o Capítol V: entre regim monàrquic i regim pluralista, el millor és el primer. Si una monarquia es
converteix en tirania no serà tan nociu com la corrupció que sorgiria d’un regim pluralista convertit en
tirà.
*Sant Tomàs agafa arguments d’Aristòtil i de la paraula de Déu.
31
20/10/2023
UNITAT 4. El pensament polític en el món islàmic
L’autoritat política i l’espiritual han de ser la mateixa.
Abans de Muhammad hi ha dos territoris: l’imperi romà i l’imperi sassànida. Les ciutats d’Aràbia
estaven molt ben connectades amb els dos imperis econòmica i culturalment. El cristianisme tenia una
presència important a Aràbia i Pèrsia.
Conflicte: l’imperi sassànida envaeix Egipte, Israel.
Molts conflictes per causes religioses.
Context històric i polític
• 570: Naixement de Mahoma a La Meca
• 610: Aparició de l'Arcàngel Gabriel a Mahoma. Missatge de deixar el politeisme i passar al
monoteisme com la tradició jueva. Es considerava l’últim profeta dels profetes d’Israel (Crist n’era el
penúltim). Difon el missatge però no tothom a la Meca l’acceptava i el van acabar fent fora.
• 622: Fugida a Medina (Hègira). Aquí comença el calendari musulmà.
A Medina si que ho van acceptar (tenien molts conflictes interns), no només com el profeta de la
paraula de Déu sinó també com a líder polític. Portarà la pau, dirà com ha de ser l’organització en
aquesta comunitat política i de creients. Església i ciutadania són el mateix grup.
Normes a seguir: Constitució de Medina del 622
́
• Els creients de Medina i de la tribu Quraysh es reconeixen com una nació . També́ reconeguts vuit grups jueus. Tolerància religiosa. Es
reconeixen com a comunitat sota l’autoritat de Déu i política.

• Mahoma actua com a mediador per a acabar amb les lluites tribals i és reconegut com a governant i
com a missatger de Déu
• Responsabilitat col·lectiva de cada tribu pels actes dels seus membres.
L'Alcorà incorpora el principi de la "shura" o consulta. Cal consultar a aquells afectats per una decisió.
Textos separats de l’alcorà però que també tenen molta autoritat.
- Els sunites interpreten que el successor de Mahoma s’ha d’escollir mitjançant aquest principi, s’han
de reunir i escollir per consens qui anirà després - Els xiïtes pensen que el successor de Mahoma ha de
ser algú de la família del profeta.
32
• Després de la mort de Mahoma el 632 els Califes esdevenen els seus successors religiosos i polítics.
Elecció del Califa. Govern absolut, té tota l’autoritat sense cap mena de límit. Continuen amb la
política de tolerància religiosa.
Primers temps de l’islam
No hi ha separació entre autoritat civil i religiosa. → L’Islam és religió i estat
L'objectiu de formar una estructura política es planteja des del punt de vista de les obligacions i
necessitats religioses de la comunitat de creients. Preguntar-se per un sistema polític diferente era anar
contra les paraules i els actes de Mahoma. A la mateixa vegada, la ciència també estava limitada perquè
s’entenia que ja estava tot explicat.
Els conceptes de deure i autoritat eclipsen les reflexions sobre el paper de l'individu en la vida política.
No hi ha ciutadans sinó membres d'una comunitat dissenyada per Déu
La reflexió teòrica sobre la política està limitada per la religió revelada. Desconfiança cap a la recerca
empírica i cap al paper desestabilitzador de la reflexió política.
La dinastia omeia va imposar un règim hereditari quan van ocupar el càrrec de Mahoma després de la
seva mort i de l’assassinat dels 4 primers califes.
• 632 al 661: Quatre califes "ortodoxos", triats per un consell de notables. Conquestes de Pèrsia, el
Llevant, Egipte i part del Nord d'Àfrica
• 661 al 750: Califat Omeia, hereditari. Es trasllada la capital a Damasc. Conquestes del Magreb i la
península Ibèrica.
• 750 al 1258: Califat Abbàssida. Capital a Bagdad. Els abbàssides assassinen a tots els omeies excepte
a un.
• 756 al 921: Emirat de Còrdova. Van esperar per proclamar-se califa perquè a l’islam només podia
haver un califa, un successor de Mahoma. Pero en realitat va arribar a haver-n’hi tres califats a la
vegada
• 921 al 1031: Califat de Còrdova
*primer i segon successor de Mahoma escollit per la shura. El tercer, de la dinastia omeia, escollit
també per consens. El quart, Alí, escollit per consens. Aquests son els 4 califes ortodoxos. Després van
dir que només els descendents d’Alí eren legítims però molts no hi estaven d’acord: s’havia de fer fora
als omeies. Els xiïtes creuen que la línia de successors del profeta s’ha de mantenir, però hi ha un imant
amagat. Fins que no torni, s’ha de tindre un altre líder, però no té la legitimitat que el descendent del
profeta.
• 1258: Conquesta i saqueig de Bagdad pels mongols.
• 1261-1517: Califat Abbàssida del Caire
33
• 1517-1924: Títol de Califa assumit pels sultans de l'Imperi Otomà. Els otomans el 1517 ocupen
Egipte i li diuen a l’ultim abàssida que que havia d’anomenar califa als otomans.
o Que algú sigui califa significa que ha de ser successor polític i espiritual de Mahoma. L’imperi
islàmic demanen el reconeixement del Califa i demanen que només ha d’haver un estat musulmà.
• 1923: Proclamació de la República de Turquia
AL FARABI—LA CIUTAT IDEAL (lectura)
- Defensa una relació entre la filosofia, ciència i religió per crear la ciutat ideal - L’humà no és
autosuficient, necessita de l’ajuda dels altres. Les bones ciutats: 2 principis: voluntat llibertat. Ciutats
bones i dolentes:
o Bones: ciutat; conjunt de ciutats, nació; conjunt de nacions. Importància del líder a l’Estat ideal, el
cap de l’Estat és com el cor, l’òrgan més important. Visió aristotèlica: divisió enteniment passiu
(capacitat de comprendre les coses), el profeta ha d’entendre en la seva totalitat a deu per ensenyar-ho
a la resta de la població.
o EL líder ha de tenir 12 qualitats (característiques innates i altres que ha de treballar):
▪ Rebuig del material, de les temptacions,
▪ Buscar la justícia
▪ Abraçar la veritat
▪ Lider guiat per la VIRTUT
▪ Coneixer totes les lleis precedents a ell
▪ Visio de futur per legislar
o Serveix qualsevol aspirant que compleixi amb 6 o més característiques. Un govern de diferents
persones amb diferents d’aquestes característiques és preferent a un govern d’una única persona que no
compleixi amb aquests trets.
- Estats oposats a la ciutat ideal:
o Estats ignorants
o Estats immorals o corromputs: s’assembla a l’estat ideal però les accions no son correctes
o Estats alterats: era ideal però les creences i costums han canviat o Estats extraviats
- Els reis d’aquests estats no busquen la felicitat del conjunt de la població i no compleixen amb les
característiques necessàries per ser líder a la ciutat ideal. - Després de la mort l’ànima es queda en un
nivell espiritual. La clau de la felicitat és fer bones obres.
34
- La malenconia es un estat emocional on la persona no pot arribar a la felicitat perquè ha deixat de
banda la raó. Això només acabarà si la persona rep educació (tendència platònica). Importància de
l’equilibri entre allò material i l’espiritual.
- Creu que hi ha societats que poden divergir en aspectes superficials, però la cerca de la felicitat
(objectiva i universal) les uneix a totes, ja que és el que tots busquem.
- En els estats extraviats el coneixement es nul, es guien pels sentits: corrupció. Aquí l’hegemonia és de
la violència i la competència és notable (primacia del més fort).
- La justícia correspon a qui tingui la victòria en una batalla.
Al Farabí
La filosofia no és superior a la paraula de Déu, ens ajuda a entendre-la.
• Al-Farabí (870-950), filòsof interessat en la lògica i la musicologia. Se'l coneix en el món islàmic com
el "Segon Mestre" (després d'Aristòtil)
• Comenta les obres de Plató i Aristòtil, que després del tancament de l'Acadèmia d'Atenes, s'havien
traduït a l'àrab. Aquests comentaris són crucials per a la conservació i transmissió dels textos grecs
• Entén que la raó és superior a la revelació. La religió conté veritats en forma simbòlica per als no
filòsofs. Però aquests poden accedir a la veritat en les seves formes més pures
• Més tard, Al-Ghazalí (1058-1111) va afirmar que la veritat divina no pot ser sotmesa a comprovació
per la raó filosòfica. A la seva obra “La incoherència dels filòsofs” afirma que els fenòmens naturals
només es poden explicar per la voluntat de Déu, i no per una relació de causalitat “aristotèlica”
• Averrois (1126-1198), en canvi, a “La incoherència de la incoherència” diu que el descobriment de
les causes és part intrínseca del coneixement i base del coneixement de Déu.
• Per Averrois demostració (filosofia), dialèctica (teologia) i retòrica (dret) són diferents mètodes que
porten a les mateixes veritats. La filosofia, però, és l’única que dona una comprensió completa de la
veritat. I només una elit és capaç d’accedir-hi
• Per Al-Farabí l'objectiu últim de la vida és arribar a la felicitat i la perfecció a través del
coneixement. Per a aconseguir aquest objectiu, és necessari viure en un sistema polític òptim
• Visió orgànica de la societat, en la qual cada estrat social s'aparenta a una part del cos
35
• De la mateixa forma que Déu governa l'univers, el filòsof (o profeta-legislador), que és el millor dels
homes, ha de governar l'estat
• Aquest profeta-legislador és alhora el més savi, el més preparat intel·lectualment i el més capaç
d'interpretar la revelació divina. El seu mandat és assistir en l'objectiu últim de la perfecció
• Al-Farabí admet que aquesta "Ciutat ideal" no existeix en la pràctica i classifica els diferents sistemes
polítics per la seva distància d'aquest ideal:
o Estats ignorants: No coneixen el valor d'aconseguir la felicitat
o Estats equivocats: Interpreten malament la felicitat
o Estats immorals: Rebutgen la felicitat (els seus valors dominants són l'estatus, l'honor i la glòria i
ningú pot aconseguir la felicitat)
• Les democràcies es troben entre els estats ignorants perquè, col·lectivament, ignoren a Déu i l'objectiu
de la felicitat a través del coneixement i la perfecció
• No obstant això, les democràcies són societats lliures i diverses on es pot aspirar a objectius
diferents. Hi haurà ciutadans que aspirin a la felicitat i la perfecció i convencin als altres. Així, les
democràcies són les que tenen més possibilitats d'acostar-se a l'ideal
Maimònides (Còrdova, 1138 - el Caire, 1204),
Integra la filosofia grega en el missatge del judaisme amb els preceptes de la Torà.
• En la "Guia de Perplexos" argumenta que no hi ha contradicció entre raó i fe i que la filosofia pot
ajudar a interpretar els mandats divins
• L'ésser humà és un animal social i no podria sobreviure sense el concurs dels altres. La supervivència
depèn de la divisió del treball i la cooperació
• Les diferències de tota mena entre les persones poden ser tan grans que sense la supervisió i el control
d'una institució que moderi els conflictes no seria possible la vida en comú. El govern i la llei són doncs
necessaris
• També per a Maimònides un ordre polític òptim és condició necessària per a aconseguir la
perfecció
• Element essencial d'un bon ordre polític és la llei
• La Llei Mosaica (la Torà), que inclou els Deu Manaments, és la llei divina que assegura la cohesió
social i la pau civil. Els seus mandats formen la base d'un bon ordre polític
• Aquesta llei d'origen diví és absoluta, universal i inalterable. Només en casos excepcionals pot ser
completada o fins i tot suspesa per un tribunal de savis
36
• Paper dels profetes, particularment Moisès, en la transmissió de la llei d'origen diví. El profeta és
superior al més savi dels filòsofs. És savi, filòsof, governant i legislador a més de profeta
• La filosofia política és supèrflua perquè la societat està governada per mandat diví
• La llei de Déu s'ocupa del benestar del cos i de l'ànima. Com que la Torà ja conté totes les normes
necessàries per a governar tant la vida privada com la vida pública, no hi ha cap necessitat de teoria
política
• Una ciutat fundada i governada per filòsofs és inferior a una ciutat fundada i governada per un
profeta-legislador. De fet, Moisès no solament va portar la llei; a més va crear una comunitat religiós-
política que conegués i adorés a Déu
• Moisès és el més gran dels profetes perquè és el fundador i el legislador de la ciutat perfecta. Després
de Moisès, els reis d'Israel tenen la funció d'impartir justícia i dirigir la guerra, (sempre respectant la
Torà)
Ibn Khaldun (1332 - 1406)
• Ibn Khaldun (Tunísia, 1332 - el Caire, 1406), va seguir una carrera política com a conseller,
diplomàtic, jutge i primer ministre a Fes, Granada, Bugia, Tunísia i Egipte
• Escriu una "Història Universal" el pròleg de la qual, la "Muqàddima" (Prolegòmens) es considera
antecessora de la sociología. Reflexió metodológica, vol treure conclusions de la historia.
• Té una visió cíclica de la història
• Com Aristòtil, creu que l'home és un animal polític per naturalesa. També que la formació d'estats és
necessària i inevitable
• La cooperació dins dels grups humans es consolida en la "asabiyya" (cohesió social).
o Els familiars cooperen entre ells (solidaritat interior), cosa que permet que puguin lluitar millor contra
l’exterior. Això facilita que es puguin expandir. Com més primitiva és una cultura més fort és aquest
vincle.
o Quan els pobles tenen exits i ocupen nous territoris es van fent mes rics, comença a haver diferencies
socials; les elits que eren mes o menys iguals es separen dels pobles; els mercenaris no participen en la
defensa dels imperis
• La cohesió social és la que manté als grups units a través de la identificació subjectiva dels individus
amb el grup
• Els individus subordinen els seus interessos als del grup quan existeix aquesta cohesió social
37
• Per a governar és necessari mantenir aquesta identificació d'interessos. Sense la cooperació que
fomenta la "asabiyya" els individus serien àtoms aïllats en lluita contínua els uns amb els altres
• La "asabiyya" proporciona estabilitat social, legitima l'estat i li permet mantenir la pau social. Aquesta
pau social permet al seu torn un desenvolupament econòmic cada vegada major. De la tribu es passa al
poble, després a la ciutat, a la nació i a l'imperi
• La cohesió social en la família i la tribu és molt forta per a fer front als enemics exteriors. Quan el
grup creix apareixen els enemics interns. La lluita civil redueix llavors la cohesió
• Al mateix temps, la millora de les condicions de vida porta corrupció que també mina la cohesió
social. Es perd l'esperit bel·licós i augmenta la cobdícia • Per a mantenir el seu estil de vida, l'elit
augmenta els impostos i es converteix en depredadora, la qual cosa porta a la seva caiguda. Una altra
dinastia o un enemic extern pren el seu lloc o l'imperi es fragmenta.
• Aquest és un procés cíclic que dura de dues a tres generacions: uns 120 anys
38
24/10/2023
UNITAT 5. La teoria política del Renaixement
El Renaixement es el final d’un període que en el cànon es un període obscur. En termes de teoria
política, hi ha molts segles de fragmentació política, de poca contribució teòrica-política i poca filosofia
política. L’Edat Mitjana veu el naixement de les universitats, de l’escolàstica. Però també veurà segles
molt complicats.
El renaixement estableix els paràmetres de la teoria política actual, del món modern. És el context que
ens porta a la Modernitat i conjunt d’actors. Destaca Nicolau Maquiavel, com a primer pensador.
Teoria política medieval.
Debat etern entre teocràcia (poder religiós) i poder civil: a la Bíblia es veu el problema normatiu de
casar el missatge cristià amb el poder civil. Missatge:
- De submissió
- Enormement revolucionari (tots som iguals)
Societat dominada per la religió catòlica, apostòlica i romana.
- Una Església catòlica que es reivindica hereva mitjançant una “mentirà” de l’Imperi Roma.
- Barreja de les tradicions tribals, de la cristiandat i de l’Imperi Roma. - Políticament esmicolat amb
centenars de principats, reis, emperadors, arxiducs, etc.
- Marca la filosofia política de l’època: LA BÍBLIA. Tot Europa es converteix al cristianisme.
- El poder sigui sempre entès com el poder diví entès de la manera cristiana, unificada amb el poder
polític. Poder terrenal – poder diví.
Força religiosa que ens mana la religió de l’època.
Teoria política medieval
1. Reis i poder:
“Que tothom se sotmeti a les autoritats que exerceixen el poder, perquè tota autoritat ve de Déu, i les
que de fet tenim han estat establertes per ell. Per tant, el qui s’enfronta a l’autoritat es rebel·la contra
l’ordre volgut per Déu, i els rebels es busquen la pròpia condemna. Els governants no són de témer
quan es fa el bé, sinó quan es fa el mal. Per tant, si no vols haver de témer l’autoritat, fes el bé, i en
rebràs l’elogi, ja que està al servei de Déu per a conduir-te al bé. En canvi, si fas el mal, tem, perquè
no és endebades que porta l’espasa: està al servei de Déu per a fer justícia i castigar els qui fan el
mal.” (Romans 13:1–5)
39
2. Universalisme i esclavitud
“Que cadascú, doncs, continuï en la mateixa condició en què es trobava quan va ser cridat. ¿Eres
esclau quan vas ser cridat? No te’n preocupis; però, si poguessis obtenir la llibertat, procura aprofitar
l’ocasió. Perquè l’esclau que ha estat cridat a ser del Senyor és un llibert del Senyor. Igualment, el qui
ha estat cridat essent lliure és un esclau de Crist.” (1 Corintis 7:20–22)
“Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist. I si vosaltres
sou de Crist, també sou descendència d’Abraham, hereus de la promesa.” (Gàlates 3:28)
3. Propietat
“Jesús li respongué:
—Si vols ser perfecte, ves, ven tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després
vine i segueix-me.
Quan aquell jove va sentir aquestes paraules, se n’anà tot trist, perquè tenia molts béns.
Llavors Jesús digué als seus deixebles:
—En veritat us dic que un ric difícilment entrarà al Regne del cel. Més encara: és més fàcil que un
camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.” (Mateu 19:21–24)
4. Pacifisme
“» Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent.
» Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li
també l’altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dona-li també el mantell. Si
algú t’obliga a portar una càrrega durant mil passes, fes-ne amb ell dues mil. Dóna a qui et demana;
no et desentenguis del qui et vol manllevar.” (Mateu 5: 38-42).
Baixa edat mitjana
• A Europa continua en la disputa entre el poder del Papat i el poder del Rei. Els Reis, als seus regnes
tenen el poder civil
Clericis laicos 1296 Bonifaci VIII, butlla Papal. → cobrament d’impostos amb consentiment papal
• Control polític i econòmic des de Roma. La substitució de l’imperi romà va ser el Papat.
• Donació de Constantí com a legitimitat Papal (construïda al segle VIII!).
40
• Unam Sanctam, 1302 Papa Bonifaci VIII reafirma doctrina de les dues espases (cisme grec)
• L’Edat Mitjana es caracteritza per ser una lenta reemergència del poder civil. La ciutat del cristianisme
dura uns 9 o 10 segles.
- 1517. Reforma Martí Luter (alemany i protestant).
- El Papat deia que la Bíblia només es llegia en llatí, d’aquesta manera la majoria de la població no la
podia llegir. En traduirla Martí Luter a l’alemany, l’autoritat religiosa seria ell + canviaria el significat
(la bíblia no vol dir Y, sinó X)
Això tindria grans implicacions polítiques.
Emergència de regles que van afirmant la seva independència política del poder religiós. Renaixement
Període 1350-1600 dC
1. Ressorgiment dels temes clàssics, trencament gradual amb l’escolàstica i la filosofia àrab
2. Ruptura amb “l’obscurantisme” medieval (nom posat pels humanistes) 3. Neix a Itàlia (tot i que amb
presència a d’altres llocs)
4. Renovació cultural, liderada pels humanistes (Da Vinci, Erasme de Rotterdam, Pico de la Mirandola,
Thomas Moore, Lluís Vives, Lorenzo Valla, Leonardo Bruni...)
Els humanistes
Què compartien?
- Estudi retòrica i gramàtica
- Cultiu dels autors clàssics
- Compromís polític i virtuts republicanes, volen recuperar els valors republicans que llegeixen a Platí i
Aristòtil. S’allunyen del pensament que havia dominat a Europa: escolàstica.
Origen: molts varen viure a Florència. Per què?
- Moment de crisi: amenaces exteriors a la seva llibertat
- Clau per noves idees: estudi dels clàssics (Ciceró)→ agència de l’ésser humà i millora de la virtut a
través de l’educació
- S’allunyen visions escolàstiques medievals. A l’ésser humà li és possible la màxima excel·lència en la
vida terrenal (no en una altra vida) = és capaç de desenvolupar les seves capacitats i modificar el seu
context (Déu juga un paper menys rellevant = no tot està escrit). L’excel·lència porta a la virtut
- Defensa llibertats republicanes
41
Canvis en termes polítics
Canvis: del feudalisme cap a l’absolutisme → d’un primus inter pares a una sobirania cada cop més
concentrada en una sola persona (unificació del poder).
Poder dels reis creixent: concentració del poder i la importància de l’ús de la violència. Exemples (i
grans potències):
- Unió Castella i Aragó
- Dinastia Tudor a Anglaterra
- França màxim exponent
- Inici d’ús de conceptes clau en teoria política: Estat, poble, sobirania → modernitat
Maquiavel entén molt bé tota aquesta evolució, veu molt clar el paper que hi juga la violència i la
guerra i entén la política moderna
Canvis al pensament: Idees renaixentistes
• Centralitat d’allò humà i no en Déu
• Concepte d’individu
• La ciència sobre la religió: “eppur si muove”
• Mercantilisme
• Reforma protestant implicarà un canvi de paradigma en el comerç. Apareixent les primeres borses, les
primeres asseguradores, usura (senyors de diners que invertien).
Centre d’atenció:
Individu Déu Individu
Antiguitat Edat Mitjana Modernitat
Modernitat
• Edat Mitjana com a concepte retrospectiu. Hi ha una doble interpretació: o Continuïtat, es tracten els
mateixos temes
o Ruptura
• Política + Immanència (la política no és cosa de Déu) + Unitat!
5 idees clau:
- Humanisme: Da Vinci, Erasme, Pico de la Mirandola
- Ciència: Nuova Scienza. Copèrnic, Bruno, Galileu (XVI-XVII)
- Mercantilisme: Cristòfol Colom (1492), aparició d’un nou món = apareixen les burgesies urbanes
42
- Impremta: Guttemberg (1450). Inici per imprimir la Bíblia en llengües que no fossin el llatí
- Reforma: Martin Luther (1517)
Europa moderna
• Reis Catòlics, Tudor
• Poder estat. Emergeix l’Estat modern, amb les fronteres, monopoli de la violència, el poder del rei
absolut. No hi ha lleis diverses. Tot el títol nobiliari ve de la casa reial.
• Violència i guerra. Tota la violència necessària per reduir el poder central en la figura del rei absolut.
• Papa control del Vaticà
• Itàlia dividida. És un estat que no s’unifica (probablement per problema de ser la seu del Papat)= ens
recorden a les ciutats-estat de l’Antiguitat: grans pensadors
Escolàstica: intent de fer compatibles la fe cristiana i la raó. Màxima esplendor amb Tomàs d’Aquino.
Marsil·li de Pàdua (1275-1342)
Viatge per tot Europa. Primer personatge de la historia que teoritza la divisió el poder del rei respecte el
Papa.
Si el papa no té el poder polític, d’on surt aquest? Només pot sortir de la gent: legitimitat popular
del governant (sobirania popular).→visió enormement moderna, gairebé li costa la vida.
Concepció immanent del poder polític.
El rei es el que te el poder absolut i es d’origen diví, no Papal.
Treballs principals: Defensor Pacis & Defensor minor (1324) i De translatione [Romani] imperii
- No interferència a la vida civil...!
- Crítica i raó:
a) Orígens i naturalesa del poder polític
b) Critica al paper polític del Papa
c) Noció de la separació de poders (polític i eclesiàstic). El rei ha de tenir el poder absolut
Innovacions:
1. Doble objectiu: terrenal i celestial
2. Ara bé: les accions terrenals són immanents!
43
3. Poder coercitiu i Església: teoria pròpia sobre el Papa → Poder espiritual. 4. Consentiment: Dret
Civil i Poder Polític. Els súbdits l’han de fer cas, es la seva legitimitat. El poder polític quelcom
conjunt amb la societat civil.
La base del poder polític és el consentiment de la població.
“Diguem, doncs, mirant a la veritat i al consell d'Aristòtil en el 3° de la Política, cap. 6°1 que el
legislador o la causa eficient primera i pròpia de la llei és el poble, és a dir, la totalitat dels ciutadans,
o la part prevalent d'ell, per la seva elecció i voluntat expressada de paraula en l'assemblea general dels
ciutadans― Defensor Pacis
Francesc d’Eiximenis (1330-1409)
Context històric. Va viure al segle XIV, període de crisis.
- Guerra dels Cent Anys.
- Guerra Catalano-aragonesa.
- Pesta Negra.
- 1378 – 1417: Cisma d’Occident. Fins 3 Papes van reclamar l’origen diví Biografia
• Monjo fransicà medieval.
• Deixeble de Ramon Llull, estudia a Oxford i Cambridge
• Es va Doctorar a la Universitat de Tolosa
• El llegien els Reis de la Corona d’Aragó: Pere el Cerimoniós, Martí l’Humà o el Papa Benet XIII
d’Avinyó.
• Influència d’autors escocesos i anglesos: Joan Duns Escot o Guillem d’Ockham Un contractualisme
pre-modern:
1. Consentiment com a font de poder
2. Regiment de la cosa publica
3. Acord entre parts per preservar el poder
4. Constitucions catalanes: Usatges, Constitució de l’Observança, Capítols de Corts 5. Tractat de TP
més antic en català: “El Regiment de la cosa pública”→ sobre com governar València, i va ser un
encàrrec dels jutges de la ciutat
I nota aquí, en especial, això que s'ha dit sobre l'observació de la llei quant als majors, ja que si els
majors serveixen primer les lleis i els menors temen no observar-les, els mals homes i els criminals
es corregiran abans. Per tal diu Salomó, (Sapientiae, I): Virtus probata corrigit insipientes; i vol dir
que la fortalesa és una virtut aprovada i que l'observança de les lleis, quan és trobada i posada en el
regidor, corregeix poderosament els folls per vergonya i per temor. Chapter IX, Regiment de la cosa
pública
És veritat que els mals i folls prínceps, per tal com ningú no els vol dir el seu desplaer i cap súbdit no
és bastant de reptar-los de fe, per grans infidelitats que facin, no ho tenen
44
per infidelitat, ans arriben a tanta bogeria que no es pensen que ells puguin ésser deslleials a ningú,
com si fossin déus impecables per natura; i, com si fossin déus, es pensen que tot el que fan els és
degut, i així van a la perdició. Chapter XV, Regiment de la cosa pública
“Les dones, així mateix, que són honrades i riques, tostemps han d'estar ocupades en obrar de seda, o
en filar, o en algun bon exercici, pel qual ajuden la comunitat i llurs cases i es guarden d'ociositat; car
l'ociositat és la mare de tot pecat, segons diu sant Jerònim. Així mateix ho han de fer les donzelles.”
Chapter XXII, Regiment de la cosa pública
Pensament polític: el pactisme.
L’observança dels pactes i la virtut cívica son elements fonamentals per a la conservació de la cosa
publica. El govern legítim prové d’un pacte polític acordat pels membres de la comunitat. En aquets
pacte es tria un Senyor.
La virtut cívica es basa en la participació dels ciutadans en la comunitat. L’oci porta cap al vici. El
poder ve de Déu, que predica en el poble, i el poble el delega al sobirà.
Obra: Regiment de la cosa pública.
La cosa pública es una comunitat de gent aplegades que viuen sota una mateixa llei, senyoria i costums,
entenen per tal aplegament regne, ciutat, que no sigui una cosa sola.
- Tots els homes de la comunitat no poden ésser iguals.
- La cosa pública es composta de tres estaments de persones: menors, mitjanes, - No veu cabuda a
l’enveja.
- Excel·lència de la llei cristina, superioritat cristiana.
- Per una bona governança, el príncep ha de tenir un reduït grup de savis.
Pensament final de l’Edat mitjana – principi Renaixement: arrossega tot el pes de la moral cristiana.
Certa tendència similar a Aristòtil, cristianisme aristotèlic. Neix un nou republicanisme arrel d’això.
27/10/2023
Teoria política prefeminista al segle XIV.
Aspectes finals sobre la baixa edat mitjana
El final de l’Escolàstica
Final del segle XIV: emergència de poders que voldrien ser sobirans del poder eclesiàstic. La guerra del
100 anys marca la importància de les dinasties i la poca importància de la paraula del senyor feudal.
45
Cisme d’occident: batalla dels papes. Mostra com la política secular té molt mes pes que la política
religiosa
Filosoficament, el final de l’escolàstica. Destaca Guillem Ockham
Dante Alighieri i la ”Monarquia”.
El poder transcendental es mes important que le poder civil però poden conviure. Nicolau de Cusa
(1401-1464)
Monjo que coneix bé el mon del seu moment.
Planteja una cosa molt moderna en:
- La concordancia catòlica
- Docta ignorantia
Esta obsessionat amb el problema de l’unitat i la multiplicitat. Hi ha moltes taules hi cadires però una
idea de taula i una idea de cadira. Hi ha un mon múltiple que ordenem en les unitats. La bellesa és
universal, es un concepte d’unitat, hi ha una idea: existeix la bellesa, simplement s’ha de trobar. Això
no es un problema filosofic, sinó polític. A Això Hobbes ho anomenarà Reductio ad unum.
Per Nicolau de Cusa, en la política moderna, les coses no seran de multiplicitat, sinó d’unitats (al
contrari que el discurs cristià, on l’imperi era tota la humanitat). Ell diu que s’ha de fer concordar els
interessos de la gent amb el consens global de que son una comunitat i a això donar-li un sentit polític.
Si aconsegueixes la comunitat, has aconseguit l’infinit en el finit: has fet concordança entre el concret i
l’abstracte en la comunitat política. S’acabarà de definir amb el contractualisme (John Locke). Ens
trobem a mig camí entre Aristòtil i la política moderna on l’important és l’individu.
La concordança s’ha de fer mitjançant el consens. Però es possible aquest consens entre el comú i allò
múltiple? El monarca que aconsegueix el consens, permet la concordança a la comunitat política.
Sobirania
Això es transforma a la pràctica, gràcies a la qual s’arriba a la sobirania moderna: un món d’unitats
polítiques, independents i sobiranes. Un món d’Estats.
Teorització: Machiavelli, Luter, Bodin i Hobbes
Context històric:
- Reforma 1517
- Pau d’Augsburg 1555. Cada regne que tingui la seva religió, s’abandona la pretensió universalista i de
tenir un gran regne catòlic. Cuius regió eius religió.
46
- Pau de Westfàlia 1648. Es dibuixaran les fronteres entre estats, i el poder es reconeixerà entre altres
sobirans en tant que tu controles un Estat. Unitat de lo múltiple, en un territori, amb un sobirà; amb la
dissolució de l’imperi rus, l’austrohongarès, etc. de l’Europa de l’est.
- Segona Guerra Mundial 1945. Marc legal internacional ONU
- 90s i UE. Límits i critiques sobirania moderna o postmoderna?
CHRISTINE DE PIZAN (PRESENTACIÓ)
- Ciudad de las Damas 1405
- Trata a la mujer dentro de la vida social. REchazo de la misogínia - Defiende la educacion de las
mujeres: son capaces de la vitud, la intel·ligència y el merito
- Aparicion de las 3 damas
o Sibil·la. personaje mitologico equiparable al oraculo, su mision es protegir a los Hombres y las
mujeres
o Rectitud. Equiparable a némesis, diosa de la solidaridad y el equilibrio. Es como la abogada de dios y
su cetro sirve para delimitar el bien y el mal. o Justicia. Equiparable a Dice, personificacion de justícia.
Habita en el cielo, en la tierra y el infierno.
- Fundamentos de la Ciudad de las dames
o Reivindicacion de la igualdad de genero. Tienen las mismas capacidades y deben ser tratados igual en
todos los aspectos de la vida
o Crítica a la misogínia. Vision positiva destacando las virtudes de las mujeres.
o La importància de la educacion. Elemento central en la construccion de la Ciudad, tambien para el
empoderamiento de las mujeres
o Construccion de un legado feminista.
- El paper de la mujer en la vida judicial. Desafia la vision negativa de las mujeres en la Ciudad
medieval. Igual que platon, critican prejuicios de la Sociedad.
Querella de les dones/ querelle des femmes
Sobretot van ser autores franceses, també angleses. Debat que s’ha anat recuperant sobre la diferència
de sexe.
La influència d’Aristòtil aquí és fonamental, ell defensava una diferència natural entre sexes, cosa que
es recupera a l’edat mitjana amb la bruixeria, on es tendia a associar el cos de les dones com una
monstruositat i deformitat (les dones son homes sense acabar de fer).
Dues posicions irreconciliables:
47
- Defensa tradicional. Imaginari comú de diferencia natural
o Començava a tenir una explicació científica relacionada amb la temperatura. Les dones no havien
arribat a la temperatura adient i per això tenien menys capacitats, eren dèbils perquè no arribaven a la
temperatura masculina.
o La dona que no acceptava els cànons tradicionals era cosa dolenta, per tant, una amenaça.
- Defensa proto-feminista
o S’arrossega fins a la revolució francesa
o Lucrezia Marinelli
▪ Una estratègia fou negar la diferència, l’anomalia de la història referint-se a la reproducció: homes i
dones tenien una funció
complementària. Si naixien més dones que homes, potser era
perquè el monstre era l’home.
▪ Recuperació del matriarcat. S’intueix que han descobert que la política de l’època és patriarcal i que
han hagut societats, com les
amazones (ciutats de la mitologia), que eren matriarcals. Correlat
amb la teoria política. La primera teoria política moderna intenta
justificar la situació patriarcal del rei.
o Marie de Gournat
o Madeleine Scudetu
o Margueritte Buffet
o François Poullain de la Barre
o Gabrielle Suchon.
▪ Idea de reivindicar la diferència. La diferencia natural és producte de l’opressió de gènere, son així
perquè les han fet així amb el
patriarcat. En un altre ordre serien diferents i no serien el sexe
dèbil.
▪ El problema és la institució política del matrimoni. Cosa que farà igual Pateman sobre els anys 70
amb la crítica al contractualisme.
Querella de les dones és el prefeminisme arrelat a l’edat mitjana. Un despertar de reconèixer que és el
patriarcat el que atribueix les posicions de debilitat, és reconèixer se com a dones.
31/10/2023
Vita Christi, Isabel de Villena (1430-1490)
- València, segle XV, moment de transició a l’Edat Moderna
- Invenció impremta: edició i difusió de llibres més econòmica
- Segle d’Or valencià: Joanot Martorell
Obra pòstuma: 1497
48
- Biografia de Jesús des d’un punt de vista femení, emmarcada en la vida de la Verge María
- La importància de l’obra recau en el paper que li dóna a la dona - Reinterpretació dels evangelis
- Desjerarquització: nova visió de la relació homes-dones
No adopta un caràcter disruptiu, sinó que reinterpreta.
La feminitat en l’obra
• Quotidianitat domèstica
• Emotivitat i afectivitat
• Intimitat entre dones
• Vehemència de la pena
Protofeminisme a la Vita Christie: defensa el valor moral i la dignitat de les dones, no busca la
igualtat). Paràfrasi de l’evangeli= reconciliar el personatge d’Eva + el model de dona és Maria i no Eva.
Possible resposta a l’Espill de Jaume Roig.
El paper de la teoria política era de detectar temes i conceptes en les tensions, teoria que era
interpretada i executada pels homes.
La Querella de les Dones es plantejaran temes que després desenvoluparà el feminisme. Els temes més
recurrents en TP al feminisme son:
- Sexe/ gènere
- Natura/ artifici (Christine de Pizan)
- Privat/ públic
La Florència de Maquiavel: el context italià
Naixement de la política moderna i la immanència (en contrast amb la transcendència). La immanència
no té a veure amb Déu ni justificació divina.
- Preservació del poder i de les institucions. Es torna al pensament antic - Política: aconseguir mantenir
el poder, equilibri
- Abandonen la ciutat celestial vs la terrenal: el bé o el no bé
Context cultural i polític:
• Fragmentació, debilitat i inestabilitat política a Itàlia. Ciutats estat amb vida política= suficient
participació de la classe mitjana per permetre debat • Cobejada per emperadors: Itàlia camp de batalla
entre les monarquies espanyola i francesa
• Paper del Papat
o Percebut per les elits com a responsable principal de les divisions o Rebuig de Maquiavel a l’Església
49
o Raó de ser del rebuig: progrés cultural i de les arts
La República de Florència
Temps convulsos
- França ocupa Milà
- Corona espanyola Nàpols i Sicília
- Cèsar Borgia procurava unit alguns territoris italians i restaurar el poder de l’Església
- Venècia tenia certes ambicions imperialistes
Ciutat-estat que tampoc vivia temps tranquils
• 1434-1494: constitucionalment fou república (oligàrquica)
• Dominació Medici: equilibris delicats
• 1494: Savonarola inaugura república popular
• 1498: Savonarola executat per heretgia
• Fins 1502, equilibri de faccions → creació cap govern vitalici
• 1502→ Soderini (proper a Maquiavel) és escollit cap de govern vitalici a Florència (àrbitre entre
faccions)
Idea de la república: equilibri, contrapesos. Ineficient i inestable:
• Membres Consell Major (aprova lleis i impostos)
• 1509 → Florència reconquereix Pisa
Crisis → guerra entre França i el Papat pel control d’Itàlia (amb Florència al costat de França).
Retirada de França d’Itàlia (victòria papal i espanyola)
• 1512 → Caiguda de la República (retorn dels Medici amb ajuda papal)
+/- democràtica: funcionament per famílies (dominació dels Mèdici) però amb una cambra més o
menys representativa
• Oligarquia
• Maquiavel hi participa
• 1512- Caiguda de la República: Maquiavel se sent trist i sense feina, es refugia a l’escriptura
• Gran inestabilitat per càrrecs rotatius cada 2 mesos
Niccolo Machiavelli (1469-1527)
Neix a Florència al 1469
Família de classe mitjana urbana
No fou aliè als temps que va viure la ciutat (diplomàtic i home d’Estat en temps de la república).
50
- A finals del XV → nomenat Secretari de la Senyoria de Florència i Secretari de la segona
cancelleria (feina de consell)
- Al 1502, amb Soderini, obté més influència (clau a la guerra de Pisa) - A la caiguda de la República
(1512) es retira i escriu les obres que el fan passar a la història (enemistat amb els Medici)
- Procura recuperar el favor dels Medici
o El Príncep (1513)
o No se’n surt
- El Príncep i d’altres obres: escrites en període allunyat de la praxis política (i on reflexiona sobre les
seves experiències i la naturalesa de la mateixa). És la seva etapa trista i l’escriu com a forma per
donar-se valor a si mateix i demostrar i compartir tot el que sap.
- Ascens de Juli de Medici al papat (Clement VII), s’acostaria puntualment a la política
- Cauen els Medici a Roma (i també a Florència). Es repudiat per la nova república florentina.
Anys de menys activitat política:
1. Escrit → pilars fonamentals de la concepció moderna de la política 2. Dos llibres principals:
o El Príncep
o Discursos sobre la Primera Dècada de Tito Livi
Maquiavel en un concepte: L’ART DE GOVERNAR (i mantenir el poder i l’Estat) El Príncep
Llibre de consells (speculum prínceps)
• A primera vista: anàlisi tipus de principats i els mitjans per adquirir-los i mantenir los. Manual de
consells, típic del humanisme
• Originalitat: manual de realpolitik
Principals temes:
• Armes: ciment de tot Estat, els bons exercits i lleis
• Homes: governants virtuosos
• Nous conceptes: relació entre poder i aparença, la racionalitat tècnico-política, etc.
• Anàlisi de principats i consells per prínceps
Discursos sobre la Primera Dècada de Tito Livi
Anàlisi històrica (llarga) encarregada per dos particulars. Analitza el treball de Tito Livi sobre la
història de la república romana
51
Preferències polítiques: defensa de la República
Treball històric...però referències al present i n’extreu consells i reflexions
Transfons→ “Que va fer possible la posició dominant que la República romana va assolir?”
- “L’experiència mostra que les ciutats mai no han crescut en poder o en riquesa excepte quan han estat
lliures.”
- Llibertat com a independència, com a autogovern
- Fonament: perseguir el bé comú, clau de la grandesa i llibertat - Pregunta: com s’adquireix i es manté
la llibertat (i la grandesa)? o Virtut (i Fortuna)
Virtut→ característica més rellevant en la política. Per assolir-la, interessos comuns per davant
particulars: no fàcil pel mal i la corrupció
Part dels Discursos, centrats a com evitar la corrupció (a través de la llei i del govern mixt)→ visió
de Polibi, defensa del govern mixt: per assolir equilibri
• Cònsols (monarquia)
• Senat (aristocràcia)
• Assemblees o tribús de la plebs (popular)
Relació entre els dos libres
Discussió sobre la relació temporal i temàtica dels dos llibres
1. Republicà als Discursos, donant consells a prínceps a El Príncep. Distinció→ intenció analítica
diferent
2. Príncep: tracta els principats, adopta gènere dels consells i es dirigeix a un monarca.
3. Discursos: fou un encàrrec de ciutadans privats interessats en el tema i es dedica a una anàlisi de les
repúbliques.
a. En comú: escriu història (i fa anàlisi històrica) com un polític, i no com un historiador
4. Vol extreure lliçons, principis i doctrines
5. Centralitat de com fundar, engrandir i mantenir un Estat...L’ART DE GOVERNAR. 03/11/2023
PRESENTACIÓ MAQUIAVEL
- Escriu el Princep quan els Mèdici tornen al govern de la ciutat de Florència i escriu sobre com el
príncep ha de: conquistar, governar i mantenir-se al poder dels estats
- Tipus d’estats:
52
o Nous
▪ Menys estables a curt termini
▪ La virtut és la solució
▪ Paper de la fortuna
o Hereditaris (de reis o prínceps)
▪ Més estables (tradicions)
▪ Objectiu: mantenir status quo
▪ No preveu conflictes
o Mixtos: canvi de senyor que porta a una situació pitjor
▪ El príncep s’ha d’imposar sense armes
▪ És difícil perdre un territori per segon cop però pot passar: Lluís XII perd Milà
- Encerts dels romans a Grècia:
o Mantenir els menys poderosos a les colònies
o Sotmetre als poderosos
o No deixar els poderosos forasters guanyar reputació
- Les idees de Maquiavel son rellevants a l’actualitat i aplicables a gran escala. Maquiavel: pensament
Mètode Maquiavèl·lic
Es contraposen el Príncep i els discursos, tot i que ara es diu que es complementen: mirall d’un príncep
+ visió d’historiador.
El mètode és una innovació a la política moderna i a la ciència política. Supòsits:
1. Parteix d’un supòsit de naturalesa humana, la manera d’actuar: desconfiança cap a la fusta dels
humans. Som dolents i traïdors per naturalesa, el personal és interessat i no altruista.
2. No és religiós: introdueix la fortuna, les circumstàncies de la política, allò inesperat.
Conclusió: es proposa un principi de realisme, vol acabar amb l’idealisme. El príncep que vulgui fer
bona política i mantenir el poder és el que té present aquest principi.
Imatges de la política en Maquiavel
El príncep té 3 maneres d’actuar:
1. Nou príncep o guineu. El príncep ha de ser astut: diferència entre l’aparença i els actes. A la política
l’aparença és important. D’altra banda, no ha de dubtat en utilitzar la força (lleó) quan cal, però sempre
sent astut. S’ha de trobar l’equilibri
53
entre força i astúcia, tot i que la segona és més important, ja que l’ús de la força no justificada fa perdre
popularitat.
2. Fundador mític. El príncep com a creador de la comunitat política i no com a governant. Representa
la unitat i n’és el motor: idea d’exemplaritat i mirall. A través de la virtut, del carisma, genera poble.
Passar d’un grup d’individus a poble depèn del lideratge. Importància del context, els règims es creen i
destrueixen. És la relació del poble amb el líder el que genera poble.
3. Ciutadà republicà. Republicà en el sentit que l’important és el poble (entès com el conjunt
d’individus que participen) actiu, que acaba decidint tot. L’opinió del poble és el més important. Poder
relacional o legitimitat: el poder no és un absolut. El protagonisme es dona a la ciutadania. No discuteix
sobre si és millor un poble molt participatiu o si només cal tenir un líder. No passa res si no participa
molt, però compte, perquè el poder del líder depèn del poble.
Diu que el poble té cultura política, té memòria i és virtuós. Això genera una estructura social que
depèn de les costums, si aquestes canvien, pot haver una revolució popular. D’altra banda, el poble té
tendència a ser lliure. Si el príncep és un tirà o estranger o no agrada, el poble (oprimit) buscarà la
llibertat. El poble mai s’equivoca.
Conceptes clau
• Virtut i fortuna. La virtut és un concepte principal del republicanisme, que posa accent en la
ciutadania i se li exigeix per demanar virtuositat a la política.
La virtut per a Maquiavel és la idea de racionalitat o participació política. La virtut del príncep i de la
ciutadania és diferent a la de la tradició cristiana (compassió, comunitat moral amb idees cristianes,
etc). És també diferent als humanistes.
És de saber sobre política. El joc de la guineu i el lleó, ser poderós però bon governant, el joc
d’equilibri amb la fortuna.
Fortuna: sempre s’està subjecte als anar i venir de la política, per tant, s’ha de ser virtuós. L’encert o
fracàs polític depèn de les nostres actuacions davant la immanència.
La virtut té una pega: a vegades és oportunista o de curt termini. No busca la grandesa sinó la
supervivència. Tot és susceptible d’anar a pitjor però amb la virtut es pot retardar. L’art de governar és
anar ensortint-se.
• Corrupció. La política evoluciona a la corrupció del règim. La virtut porta a tenir més coses, més
recursos i més domini. Si no tenim això, tenim corrupció i ensorrament polític.
Els interessos privats no poden influir en les decisions públiques.
54
Idea d’esfera pública (no és els interessos privats individuals, el que conta són les faccions de com
governar el bé comú). Reflexió de les desigualtats. La política va enfocada al bé comú, pel que són
importants les lleis, que obliguen a la virtuositat.
La virtuositat és exemplar. Si el líder és virtuós o el poble no, es pot traspassar, però és gairebé
impossible que sigui al contrari.
• Conflicte. Trenca amb la idea de que el bon rotllo és poositiu. L’absència de conflicte no és bona. A
Maquiavel li agrada el conflicte sobre com governar, estratègia militar, etc, no de guerra.
Idea Renaixentista: el faccionalisme d’interessos públics és bo i desitjable. La llibertat existeix quan hi
ha conflictes, ja que eviten l’aparició de tirans. No conflicte = no llibertat. És el desacord entre plebeus
i els grans el que dona lloc a les lleis que preserven la llibertat.
• Lleis. Societats que funcionen bé han de donar sortida institucional a les demandes plurals i al
conflicte
El conflicte positiu...eliminar-lo seria eliminar la política. Calen institucions i lleis que ho vehiculin
(proposa govern mixt)
• Llibertat. Centralitat del concepte de “necessitat”. Cal crear incentius artificials a través de lleis i
institucions
Les lleis creen el context en que els humans senten la necessitat de comportar-se virtuosament.
Són les lleis i institucions les que canalitzen el conflicte, facilitant el manteniment de la llibertat i la
cerca del bé comú
Vigilància eterna (disciplina cívica) dels ciutadans per garantir-ho
Interpretacions de Maquiavel
Maquiavel com a cínic (Leo Strauss): és el mestre del mal. No ensenya la política sense moral, sinó que
da un exercici per colar una idea de política dolenta.
Maquiavel com a patriota: nacionalista italià. Tot i que el nacionalisme a la seva època no existia i
Itàlia tampoc.
Maquiavel com a científic. Explica el funcionament de la política des del Renaixement. S’assembla a
Aristòtil per que fa política comparada però es diferència perquè no té una finalitat ètica.
Conclusions
Principi de realitat (realisme polític)
55
La política com l’art de governar (manteniment de l’estat): la raó d’Estat
- L’estat com a bé superior a l’individu, per sobre dels interessos privats - Per establir o mantenir
l’Estat, tot s’hi val (el fi justifica els mitjans). Hem de ser cauts però:
Cal tenir en compte la seva visió antropològica dels humans (mal
L’herència de Maquiavel
1. Separar moral de la política
2. Trenca amb la transcendència, la immanència. No s’ha de salvar l’ànima ni buscar la salvació final.
Tot i que aquestes idees cristianes tornaran de nou més endavant.
Emergència i ús del dret natural
Els orígens de la política i dels drets porten a un debat infinit.
Drets naturals: tots els aspectes de la vida són pre-polítics. Es justifiquen perquè sempre han estat així.
a) Mètode científic. Lleis (drets)
b) Dret natural: separades de l’església
c) Dret absolutista: lleis signades pel rei
Tradició medieval: separa el debat sobre el dret de la idea imperial i universal catòlica.
- Noció d’estat de naturalesa. La natura és pre-política i alguns aspectes d’aquests es colen a la política
(intuïció moral, rerefons religiós). Justificació secular de la llei per fer entrar la natura a la política.
56
07/11/2023
UNITAT 6. La teoria política moderna
Maquiavel—Modernitat (s. XVI)--
Sobirà
Estat Drets Democratització
Hobbes Locke
Hi ha autors que transitaran cap al camí de la utopia.
La modernització dona una contradicció: alguns autores es prenen la racionalització pel camí de la
utopia (T. More) i segueixen pensant com seria el regne del cel però a la terra. Aquest camí després
enllaça amb el socialisme utòpic. Es contradictori amb la filosofia científica realista de Hobbes i Locke.
Hi ha un tercer camí, el republicà (Harrington) o Rousseau, que enllaçarà després amb el cànon.
El precedent liberal que s’acostuma a estudiar no es el Renaixement del nord d’Itàlia, sinó pel context
polític anglès, Hobbes i Locke.
Context: Europa
- Naixement de l’Estat. EN el context domèstic significa una guerra civil, que consolida el poder
centralitzat. Guerra entre regnes que acaba amb la pau de Westfàlia 1648, quan es comença a veure un
ordre internacional reconegut. Primeres passes cap a l’absolutisme.
- Construcció d’Estats independents. A l’imperi alemany li costarà molt unificar-se per una qüestió
religiosa i a Itàlia també, però per una qüestió política (pels territoris que eren del Papat). Al centre
d’Europa es mantenia la idea cristiana de l’imperi (idea feudal).
Context: la guerra civil anglesa
Es important perque es el context local que fa protagonistes a Locke i Hobbes, que son vists com els
defensors dels dos bàndols de la guerra civil anglesa: els monàrquics i els parlamentaristes.
Origen de la gentry (gentrificació), contra la noblesa. Això s’acaba amb una sèrie de revoltes i s’acaba
executant al rei Carles I, es proclama la primera república (que durarà poc). Acaben trobant un monarca
a final de segle que accepta signar la seva submissió als parlamentaristes.
Es el context de la emergència de la teoria política sobre el poder secular del rei, de la justificació dels
drets liberals.
Aliances de classes que permeten:
57
- Centralitzar el poder a Londres. La noblesa perd poder i l’Estat guanya poder per legislar i recaptar
impostos
- Democratització, d’un parlament que inclogui més classes socials. Monarquia parlamentària,
- Emancipació-submissió. Els homes passen a estar sols, son racionals i lliures però s’han de sotmetre a
l’Estat, al sobirà modern (que no té res a veure amb la comunitat de l’època feudal). Apareix l’individu
del renaixement però també el poder bestial dels estats, som lliures però estem subjectes.
Idees del període històric
Es va desencantant el mon a mesura que es torna racional i podem estudiar com som.
- Laïcitat: privatització de la religió
- Realisme i empirisme: contraposat a l’idealisme
- Antropologia pessimista: utilitarisme
- Convencions: per sobre de conviccions
- Centralitat de la llibertat
Thomas Hobbes (1588-1679)
Escriu en un context que fa entendre la seva obra.
És un personatge proper al rei, ha estat tutor del Baró de Cavendish Proper a la cort reial
Per culpa de la guerra civil, per la revolta contra la monarquia absoluta, s’ha d’exiliar a París. Coneix a
tots els il·lustrats. No torna a Anglaterra fins a la restauració de la monarquia. En aquest context escriu
El Leviatán.
Pensament (Leviatan)
El sobirà modern, d’on surt aquest poder.
La sobirania moderna és un monstre.
Principals obres
Filosofia i teoria política
1640. Elements of Law, Natural and Politics
1642. De Cive
1650. Human Nature: or The fundamental Elements of Policy
1651. Leviathan, or the Matter, Form, and Power of a Commonwealth, Ecclesiastical and Civil
1682. Publicació pòstuma de Behemoth
58
Mètode i estructura de Leviatan
S’assembla a Maquiavel, per exemple, en l’aproximació racional a la política. L’objectiu de Hobbes és
sortir del paradigma de l’escolàstica, de creure que la comunitat i la política ja hi son. Per a ell, la
comunitat i el subjecte polític no hi son; la comunitat política és artificial creada pels homes. Com?
S’ha de pensar l’estat científicament:
1. Naturalesa humana, veure com som realment
2. Estat de naturalesa
3. Lleis naturals i contracte social
4. Necessitat de l’Estat/ el Sobirà
Hi ha un mètode, una lògica i una filosofia. El fonament metodològic és esbrinar la causa efecte.
Si et mantens a l’estat prepolític, en l’estadi de naturalesa on l’artifici no ha fet acte de presència,
tindràs el problema que seràs lliure (podràs fer el que vulguis) però tard o d’hora et mataràs amb els
teus veïns.
Naturalesa humana: Antropologia
Com som realment, quines característiques hem de tenir.
Estem formats per una sèrie de passions però també per la racionalitat: sabem el que volum, tenim una
certa idea de com sobreviure i subsistir però també tenim passions de poder, de control, envers els
altres.
Antropologia egoista: sobreviure per sobre de tot. En aquesta situació, no tenim res a veure amb la
tradició escolàstica aristotèlica: no som un animal polític, no hi ha un télos, no hi ha un objectiu de vida
en comunitat, no aspirem a ser feliços essent bons ciutadans.
Tenim una multitud d’individus que tenen aquestes atribucions. Estadísticament, son iguals i lliures.
Per tant, ha d’haver unes regles, unes lleis que dominen aquesta naturalesa, que és un constructe teòric
previ a la societat política. És la caracterització dels individus la que ens porta al dilema del presoner:
sobreviure sabent que l’altre també vol sobreviure, per tant, cal un atac fort perquè no tenim incentius
per cooperar. Si ens hem de matar els uns als altres, necessitem un artifici: la política. Legitimem la
política, l’autoritat política.
La nostra vida a l’estat de naturalesa és: solitària, pobre, bruta, curta... Per què l’home és un llop per a
l’home: competició pels recursos escassos, l’ambició de tenir tot. No és que siguem dolents, és un
problema d’acció col·lectiva.
L’absència d’un Leviatan es un estat de guerra, ja que és aquest l’estat de naturalesa.
59
Obligació moral i llei natural: el contractualisme hobbesià
Donada la situació natural, se’n poden derivar uns mandats seculars (no divins): la operació té un
principi molt important. Tot allò que faríem de normal sempre té una versió negativa per tant, una llei
importantíssima ha de ser: no facis als altres el que no vols que et facin a tu. Qui garantirà això? El
sobirà.
Com que no tenim qui faci valdre aquesta regla, entregarem les armes tots a la vegada a un sol: al rei, al
sobirà, que farà complir la llei natural que ens permet viure en el que ja és un artifici (el sobirà).
El sobirà és de facto, és el que s’imposa. Si el monarca absolut passa el límit i es converteix en dèspota,
es posarà un altre absolut o bé s’acabarà en guerra civil.
La legitimitat que dóna Hobbes esta trucada, hi ha una cosa estranya. En el salt de l’estat de naturalesa
a tenir un monarca, hi ha un buit: no sabem qui dona primer l’espasa al monarca. El poder que s’imposa
és el legítim.
La teoria és circular. Amb Aristòtil, allò bo és una idea ètica; per a Hobbes, allò bo és allò que fa el bé,
el que té el bon poder, i el bon poder és el que hi ha.
Drets i deures van junts, el sobirà té una sèrie d’assignacions que permet que els altres es desenvolupin.
La solució en el dilema del presoner és reconèixer que hi ha unes lleis de naturalesa i que hem de
buscar la pau: necessitarem un sobirà i per fer-ho necessitarem un contracte social.
El poder del Leviathan
Renúncia a autogovernar-se, autoritzen que el governant sigui un tercer en benefici de la pròpia
supervivència.
L’autorització és tàcita, és mentida.
Existeix un contracte basat en l’obediència, perquè un dia es va donar el consentiment. Per tant, ara
tenim un estat sobirà al que hem de respectar indiscutiblement perquè és el Leviatan.
Reflexions:
- Pot passar per conquesta. El consentiment es teòric, és fals.
- Si el sobirà exerceix un poder de facto que satisfaci el nostre interès racional a gaudir d’un govern
efectiu que eviti l’estat de guerra, hi ha autoritat legítima.
Objectiu bàsic del sobirà
- Evitar el fraccionament del poder→ unitari, indivisible. Contra els poders fàctics, govern
mixt...contra Behemoth
60
- Hobbes vol establir les normes i funcions (el paper) del sobirà. Diferent de Maquiavel (política lliure
de normes, virtú)
Funcions bàsiques:
- Que no disminueixi el poder del sobirà
- Garantir la pau
Quines son les limitacions del poder absolut?
- La ciutadania ha de poder gaudir dels seus drets sempre que acceptin la commonwealth
- La ciutadania té una llibertat residual
- La limitació mes gran es que defensa el dret a resistència del sobirà quan aquest es converteix en un
dèspota.
- Súbdits gaudiran de llibertat efectiva en allò que es pot transferir al sobirà - Súbdits tenen llibertat en
els àmbits no regulats per l’autoritat
Interpretacions:
- Hobbes es un absolutista.
- Primer liberalisme: hi ha la contradicció que defensa un monarca absolut però posa la llavor del
liberalisme: individu amb uns drets que s’han de respectar i la llibertat entesa com a no interferència de
l’estat.
o La llibertat no és política, sinó individual
Amb sobirà no es refereix necessàriament a un monarca
10/11/2023
Política i religió
En aquell moment era molt important el poder eclesiàstic per estabilitzar les pretensions dels
presbiterians. Estabilització d’un poder fàctic. Una part de l’argument versa sobre l’església i sobre el
seu paper.
Hobbes és un personatge enormement modern que tenia aquella contradicció entre el fet de ser el
primer liberal i un teòric absolut. Planteja una concepció de l'individu que després anomenarem
utilitarisme a través de Hume, Bentham, Smith...(maximització de felicitat), i també una visió de
naturalesa humana pessimista (individus, aïllats, racionals, saben què volen i ho poden calcular). Això
ho insereix en un estat de naturalesa, cosa que li permet elaborar una teoria política, que suposa l’inici
de la tp moderna científica, secular, laica de l’estat que contrasta amb la justificació divina del poder
reial.
Hobbes com a precursor de la il·lustració:
- Raó, racionalisme
- Justificació del poder polític
61
- Individualisme
- Subjectivisme
- Materialisme
Pensament modern: condicions de supervivència del individu, no les condicions de la vida bona
Preferència per la monarquia absoluta? Si i no, justificació de l’autoritat absoluta, no necessàriament la
monarquia
Contradicció de la modernitat: la necessitat de preservar la pau social i donar resposta a les
demandes democratizadores → problema de legitimitat
Resum
Visió pessimista de la naturalesa humana: “els homes són cruels, avariciosos i egoistes”
Estat de naturalesa: “Vida solitària, pobre, desagradable, brutal i curta”. “Guerra de tots contra
tots”
L’ordre (la seguretat) és el valor suprem
Un poder absolut és necessari per a mantenir l’ordre: a través d’un contracte social hipotètic
(consentiment racional)
“la major [de les incomoditats] que pot esdevenir a la generalitat del poble sota qualsevol sistema de
govern és insignificant si se la compara amb les misèries i horrors que acompanyen a tota guerra
civil”
El personatge antitètic és Locke.
John Locke (1632-1704)
Antítesi de Hobbes en termes de la seva conclusió. Locke defensa el parlamentarisme, no el poder
absolut, en el context de la guerra civil anglesa.
És el conseller màxim d’un partit que es formà, els whigs (la posició liberal). Es dedicava a escriure
totes les lleis del partit, era una figura molt important pel parit. arran de la crisi entre parlament i
corona, projecte de llei contra els catolica, locke marxarà al països baixos, on escriu els seus llibres més
importants.
És el gran inspirador de la rev gloriosa. El més interessant de Locke es que la seva teoria no triomfa
especialment a Anglaterra, sino a eeuu. els fundadors dels eeuu estaven obsessionats amb Locke.
Obra
Carta sobre la tolerància (1689). Defensa llibertat de culte
Assaig sobre l’enteniment humà (1690). Ment com a taula rasa, sense idees innates
62
Dos tractats sobre el Govern civil (1690)
- Primer Tractat: refutació de la monarquia absoluta (R. Filmer)
- Segon Tractat:
o L’estat de naturalesa
o El dret de propietat
o El govern representatiu
o El dret a la rebel·lió
La seva obra la podem resumir estudiant un parell que en són fonamentals. Als Països Baixos té una
discussió sobre d’on ve o quina és la manera d’operar de la ment humana. La seva posició es dura i
empirista: als éssers humans el que els caracteritza es que no estan predefinits, adquireixen tot a través
del sentits i de la racionalitat.
La seva posició teòrica envers l’estat és molt moderna i es basa en la mateixa manera de raonar que
Hobbes, que el portarà a argumentar com és l’estat de naturalesa, en el dret a la propietat i a favor d’un
govern representatiu i no del poder absolut. La idea lockiana de revolució: dedica molt de pensament a
la legitimitat del govern, que dóna un dret a la revolució immediatament.
Epistemologia i mètode
S’insereix en el debat dels drets naturals. És d’un empirisme i modernitat enorme, però intenta casar la
seva teoria en la seva creença religiosa (protestant). Hi ha unes lleis divines que son les que vaig
descobrint a través d’aquesta teoria. La llei universal és que tots som lliures, iguals, i ens guiem per
l’autopreservació (ens comportem de la mateixa manera racional).
Empirisme racionalista: els individus no tenen idees innates, hi arriben a través dels sentits, saben el
com, però no el perquè
• Existeix un Déu creador, en sabem la voluntat a través de les lleis naturals • Llei universal de la
naturalesa: són disposicions mentals que determinen la nostra manera de pensar i actuar (por, amor...)
• Racionalitat humana: hedonista (auto interès, autopreservació Antropologia i estat de naturalesa
El canvi gros és que Locke és més universalista que Hobbes i té una idea igual que la de Hobbes, però
que incorpora la idea que el individus saben que formen part de la humanitat. És una racionalitat més
cooperativa, menys egoista (supervivència col·lectiva). En Hobbes és tot de suma 0 (para ganar yo,
tienes que perder tú), però en Locke tots guanyem.
Segueix tres aspectes per a servir-se’n:
- Categoria moral dels humans (tesi normativa o prescriptiva)
63
- Consideracions prepolítiques (tesi descriptiva)
- Construcció del contracte (tesi analítica)
Aquesta idea el porta a tenir un estat de naturalesa més optimista que distingeix la guerra. En Hobbes
guerra i natura era el mateix, però en Locke es veu com es pot estar en pau a l’estat de naturalesa.
Romanització de l’estat de naturalesa: els amerindis viuen contents sense la necessitat del control
polític.
Bondat en les relacions socials, però admet que les passions desestabilitzen. Cal construir un contracte
perquè hi ha tres drets naturals, un dels quals és el que genera la necessitat del contracte: vida, llibertat i
els drets de propietat. A l'estat prepolític la gent comença a posseir coses (s’aconsegueix a través del
treball de la terra, visió apropiadora de la terra.
Aquests drets naturals són previs al dret positiu (a l’existència de la política) tant jeràrquicament
(categoria moral dels humans), com temporal (consideració prepolítica). Si ens comportem segons les
lleis naturals de fer la pau i obeir els drets, hi ha estabilitat.
Estat de naturalesa i dret de propietat
L’estat de naturalesa com a supòsit teòric: “hem nascut lliures perquè hem nascut racionals” (igual de
lliures i racionals)
- Tenim uns atributs morals que ens permeten la convivència pacífica - Cerquem la supervivència de la
humanitat, una transgressió del dret natural és un atac a la humanitat
- Hi ha referències empíriques per contrastar-ho: la família!
L'argument es desenvolupa al voltant de la família. La base social a l’estat de naturalesa és la família.
Els individus formen part de famílies, per tant, les propietats són de famílies, no de individus. Però
sobretot són dels pares de les famílies. Aquesta organització familiar funciona per aquestes unitats
anomenades famílies, però no extrapolar a nivell estatal l’organització orgànica de la família.
Aquest dret de propietat és un dret moral perquè la terra per qui la treballa, però és també un fet empíric
per subsistir: l’origen de les societats és aquest.
Locke distingeix diversos estadis prepolítics:
- Economia de subsistència: propietat per amistat i cooperació
- Economia i societat complexes: comerç, relacions urbanes, producció. Això genera desigualtats i
motius de conflicte
El treball sol genera propietat, i la propietat ajuda a la subsistència. Si uns tenen molt (inclús per sobre
del seu treball), pot voler dir que d’altres tenen menys.
64
Problemes de convivència i atac contra dret natural. Permissibilitat atacar qui trenca drets naturals
→ més conflicte
En tot cas...per assolir pau i seguretat cal arbitratge, lleis, etc...d’alguna autoritat compartida
Un estat de naturalesa ambigu i paradoxal en Locke...Pau i conflicte Después del 1689, surge el Bill of
Rights y el poder transita del Rey al Parlamento. Contracte social
Cal un pacte per a la fonamentació i la preservació de la comunitat (i sortir de l’estat de naturalesa).
“No és raonable que els homes siguin jutges de les seves accions”.
En la línia del contracte social de Hobbes. Noció plenament liberal del contracte social. Hi ha un doble
contracte:
- Contractació de la societat civil: (contracte horitzontal) reconèixer les debilitats que té un sistema pre
polític natural en què no hi ha la figura d’un àrbitre imparcial, associació civil.
- Legitimació de l’existència de l’Estat i l’autoritat
Sorgeix la democràcia liberal representativa, lògica de la representació parlamentària. Res de
republicanisme.
Estat per consentiment
Estat i legitimitat: per què hem d’obeir?
- Per origen: consentimentual
- Per exercici del poder: imparcial
- Per la forma del poder: no totes valen!
Locke deriva del contracte una manera determinada de governar, un règim polític vague, però
antiabsolutista. Per tant→ l’Estat (jutge imparcial) es fonamenta en la protecció dels drets
individuals (naturals) a través de lleis i sancions. Finalitat essencial: defensa propietat (garant de la
llibertat) i l’autoritat és el mecanisme per jutjar imparcialment entre drets i interessos contraposats.
De nou, la base de l’acord pel poder legítim és el consentiment
- Consentiment estil hobbesià: és una possibilitat real, tenim racionalitat suficient (autopreservar-se,
autointerès)
- Concepció del poder més modern que Hobbes: és relacional! Bidireccional, cooperativa, entre
individus i l’Estat (no només coercitiva)
65
Tot això→ rebuig frontal a l’absolutisme: limitació al poder, garantia dels drets naturals, legitimació
de l’Estat. El consentiment de Locke és un acte de llibertat...per protegir les llibertats i drets
naturals. Com lliguen llibertat i submissió a l’obediència a la llei? És una contradicció? → Locke
creu que no, que és possible reconciliar ambdues
Lògica d’un poder diferent i més modern que el de Hobbes. Un poder de doble direcció entre el
principal i els agents. Sobirania consentida que ens permet ser lliures però tenint un representant que
ens governa però que el podem canviar. Això no vol dir que Locke estigui d’acord amb l’extensió del
sufragi. És un punt de vista aristocràtic, de gent amb diners.
De fons, hi ha la idea de lligar l'emancipació amb la submissió, d’un equilibri. D’aquí ve una part que
es revolucionaria de Locke: el dret de rebel·lió.
El dret de rebel·lió
Podem canviar els governants en la mesura en que no estiguin fent-ho bé. El consentiment i el pacte
son un acte realment lliure, dels individus, per garantir els drets naturals i la seguretat. Tanmateix, les
institucions que han de garantir els drets natural es poden degradar i no funcionar. En cas de
tirania/despotisme, el poble te dret a l’autodefensa contra els governants.
Per a Governar cal la legitimitat civil, la manca de reconeixement de l’autoritat genera il·legitimitat.
Locke, per tant, dona un estatus teòric a la rebel·lió/revolució, proporcionant-li justificació moral.
Locke versus Hobbes
66
Locke:
“los monarcas absolutos son también simples hombres; […] desearía saber qué clase de gobierno
será, y si resultará mejor que el estado de naturaleza, aquél en el que un hombre, con mando sobre la
multitud, tiene la libertad de juzgar su propia causa y de hacer con sus súbditos lo que le parezca”
Hobbes:
“la mayor [de las incomodidades] que pueda acaecer a la generalidad del pueblo bajo cualquier
sistema de gobierno es insignificante si se la compara con las miserias y horrores que acompañan a
toda guerra civil”
PRESENTACIÓ CROMWELL
- Cromwell era protestante, puritano y radical. Poco erudito pero con don de palabra y liderazgo
popular.
- Lo nombraron Lord Protector de Inglaterra, Escocia e Irlanda (commonwealth). - Reinado de Carlos I,
accede al trono y reina de forma déspota. Esto trajo problemas con el parlamento y con el pueblo.
Acabó disolviendo el parlamento porque le estorbaba. Al principio el reinado iba bien sin el
parlamento, pero al final se lo acaba comiendo la guerra civil. Surge la figura de Cromwell de lado del
bando parlamentario, que gana la guerra. Líder carismático, con mucha influencia que lo llevó a
desempeñar un papel muy importante en la Commonwealth.
- Durante las guerras civiles, se radicalizó en el campo de la religión y se llegó a considerar un elegido
de Dios para la abolición de la Iglesia. Quería un gobierno inspirado en la Biblia y una Sociedad
inglesa piadosa.
- Cuando creó la Commonwealth consolidó su poder como Lord Protector (figura de una monarca de
facto), prohibió las costumbres inglesas y hubo un crecimiento económico y victorias militares. La
paradoja es que él se rebeló contra Carlos I por déspota y él lo acabó siendo.
- Hay interpretaciones positivas y críticas respecto a Cromwell
o Positivas: líder fuerte que enderroca la tiranía y promueve la república y la libertad
o Crítica: hipócrita que traicionó la causa de la libertad y acabó convirtiéndose en un déspota.
- los 4 poderes más importantes de la inglaterra del siglo XVII monarquía (depende del legislativo),
parlamento, ejército, religiones.
67
14/11/2023
UNITAT 7. La teoria política moderna (II)
Montesquieu (1689-1755)
Té un paper jurídic important i és aristòcrata.
No dona importància a la moralitat ni a l’església.
El gran tour que fa per Àustria, Hongria, Itàlia, Alemanya, Holanda i Anglaterra és molt important
perquè veu com funcionen i han trobat estabilitat aquests països. Com el monarca absolut ha portat a
una restauració, després rev. Gloriosa per arribar a un nou monarca i finalment s’arriba a l’estabilitat
amb la separació de poders.
Es vol aturar la tendència a l’absolutisme evitant tota la sang que ha hagut en altres països.
Michel de Montaigne és intim d’Etienne de la Boetié.
Obres
1721: es publiquen les “cartes perses” de manera anònima. Sàtira sobre la religió i els costums
francesos de l’època.
Intenta entendre perquè la república romana va acabar en conflicte civil. La falta de virtuts cíviques per
part de l’aristocràcia pot explicar perquè es perd la cohesió social.
Explica com s’ha de construir l’equilibri entre virtuts i institucions.
1734: es publica “consideracions sobre les causes de la grandesa dels Romans i la seva decadència”.
Reflexió política sobre les causes del pas de la República a l’Imperi i la caiguda d’aquest.
1748: es publica “l’Esperit de les lleis” de manera anònima. Inclòs en l’index de llibres prohibits de
l’església ja el 1751.
1750 “defensa de l’esperit de les lleis”
L’esperit de les lleis
Té un tarannà científic. Tenim incentius, una constitució. No es nomes la nostra naturalesa humana la
que dirà com serà el millor sistema polític sinó que s’ha d’atendre a altres variables: economia,
diferències socials, climatologia, etc.
Montesquieu es pot considerar racista, creu que els europeus son superiors i la resta inferiors. Però
també es pot veure des de la versió de que diferents característiques poden portar a diferents règims i
els resultats seran diferents. Cal ajustar la forma de govern a les circumstàncies del país si es vol que
aquest sigui estable. Un sistema de
68
govern que pot semblar irracional pot tenir sentit en un determinat país. Les reformes llavors poden ser
contraproduents.
Tot i que estigui adaptat al país, els resultats i les condicions poden ser diferents.
Estudia el sistema d’Anglaterra, i el problema que li preocupa és el de sempre: si algú té tot el poder
sense límits, abusarà d’ell i la resta de la societat no ho acceptarà. Hi haurà una reacció, conflicte, i si el
nou sistema polític no té límits per acabar amb el poder ilimitat de l’altre, entrarem en un cercle viciós.
Polibi diu que la solució es un sistema mixt, Montesquieu diu que la solució es un sistema moderat:
limitar els diferents poders. Construeix sobre tot el corpus anterior, agafa l’exemple d’Anglaterra,
coneix a Locke i porta més enllà el paper que ell dona al poder judicial.
Formes de govern
Tres formes de govern. Cadascun té una naturalesa i un principi al qual han d’adaptar se les seves lleis.
(visió clàssica i fins la configuració dels EUA, segle XVIII)
- Govern republicà: no hi ha una sola persona que té tot el poder o Democràtic. El poder es de tothom,
pensant en la democràcia d’Atenes i no la liberal actual. Diu que aquesta democràcia té molts
problemes. Elecció per sorteig: tothom té les mateixes probabilitats de ser escollit. ▪ Per al seu
funcionament, fan falta virtuts, sacrificis, solidaritat, no hi ha prou amb les institucions. Les diferències
socials no han de
ser gaire grans, ha d’haver una classe mitjana.
▪ El problema clàssic és que si volem una democràcia on tothom participa directament no pot funcionar
en un estat gran; però
l’estat petit té el problema que té dificultats per defensar-se
davant estats grans.
▪ Solució: confederació de democràcies. Una democràcia es una problemàtica que es soluciona amb una
confederació.
▪ Es posaran limitacions a les diferencies econòmiques i socials. En funció del sistema econòmic i de la
renda un sistema funcionarà
o no.
o Aristocràtic. Elecció per eleccions: aquelles persones amb un nivell socioeconòmic més elevat
tindran més possibilitats de sortir escollits; tindran poder aquells que el volen i els que tenen els diners.
Per Montesquieu no és democràtic.
- Govern monàrquic: aquell govern en què un només governa per mitjà de lleis fonamentals.
69
- Govern despòtic: el principi es la por, es poden prendre decisions sense cap limitació i tots son
esclaus. En un sistema això es tornarà al cercle viciós.
Govern moderat
Combinació de poders. No és un sistema mixt on cada classe té una institució diferent, sinó que totes
les classes participen a totes les institucions. Voluntàriament, mai ens autolimitarem, necessitem que
algú ens limiti mitjançant un sistema institucional que funcioni. Trobar el poder que freni el poder.
De la constitució d’Anglaterra. Hi ha en tot estat tres classes de poders:
- Executiu
- Legislatiu
- Judicial
Poder legislatiu:
1. Democràcia representativa: fer eleccions per escollir uns diputats. Si no compleixen amb el
programa electoral es faran fora. Montesquieu diu que això no és pràctic i no funciona.
2. S’ha de deliberar. La idea no és només votar, sinó debatre: intercanviar punts de vista, interessos,
explicar la nostra postura, intentar convèncer els altres... Hem de poder canviar d’opinió.
3. Diu no al mandat imperatiu.
4. Dues cambres per limitar-se l’una a l’altra
Poder executiu:
1. En mans d’un monarca
2. Control per part del legislatiu
Poder judicial:
1. Imperi de la llei
2. Boca que pronuncia la paraula de la llei
PRESENTACIÓ MONTESQUIEU— Cartes perses
- Escrita a l’època de les llums, Il·lustració
- Sàtira social i política de la societat francesa . Eren societats desiguals entre la població, forta
estratificació.
- Context de monarquia absoluta a França
- Pensament polític: separació de poders
- El seu nom és Charles Louis de Secondat
- Carta XXVII
70
- Carta XXVIII
o Com es el teatre i l’òpera a l’època
- Carta XXIX
o Poder de l’església catòlica, càstig, figura del jutge
- Carta XXX
o Plasma com un estranger té la vivència de viure amb una europea a París i és el focus de totes les
mirades
- Carta XXXI
o Descobrir la cultura i l’art del coneixement. Destaca l’ambient intel·lectual de Venècia
- Carta XXXII
o Un cec acompanya al protagonista, tracta de la caritat i l’assistència - Carta XXXIII
o Significació del vi: xoc cultural del consum en excés de la monarquia francesa
- Carta XXXIV
o Reflexió sobre la bellesa de les dones, diferència entre les perses i les parisines.
- Carta XXXV
o Parla del judici final, de com s’hauria de jutjar els cristians.
- Carta XXXVI
o Parla si tots anem al mateix lloc. Relació entre el cafè i la intel·lectualitat. Malgasten els seus diners
en coses trivials.
17/11/2023
Rousseau (1712-1778)
Epoca dels grans projectes de la il·lustració: llenguatge de la llibertat, dels drets, lleis, separació de
poders... És el llenguatge de Montesquieu i de l’estat liberal. És un representat de l’acadèmia francesa.
- Espanya: constitució de Cadis, enfrontament amb Napoleó... queda atrapada a les institucions velles.
No serà liberal mai en aquest sentit.
PRESENTACIÓ ROUSSEAU
- Contracte social: obra més famosa i de teoria política. Parla de la naturalesa humana, del concepte de
cooperació.
- El concepte de família: la més antiga i unica natural de totes les societats. Model de societat política:
es viu sense vicis. Estat civil: l’home renuncia a la llibertat individual per la llibertat civil. En el canvi
de l’estat de naturalesa al civil neixen les desigualtats a partir de la propietat.
71
- El dret del més fort. Per a que un governant segueixi tenint el poder, ha de convertir la força en dret.
Renunciar a la llibertat és renunciar a la qualitat d’home i als drets de la humanitat.
- El pacte social: els ciutadans renuncien a certes llibertats creant un acord mutu per superar l’estat de
naturalesa. A canvi de la llibertat obtenen estabilitat i ordre a la vida per garantir la seguretat. Tenim
interessos comuns i idees diferents, prevalen els de la majoria: importància de la comunitat. És just
perquè ressalta la sobirania popular.
- Del sobirà: compromís de l’individu cap els altres, compromís de l’individu cap el sobirà (el sobirà
representa la veu de la majoria, com a individu has de respectar el que diu la majoria obeint les lleis i
decisions del sobirà), interconnexió obligacions sobirà-individus (els individus respecten la voluntat del
sobirà perquè és la veu de la majoria i el sobirà fa el que demana la majoria), importància del
pacifisme i coexistència pacífica a la societat
- Estat civil: s’arriba a través del contracte social. Ara es viu en comunitat: has de pensar en grup i no
individualment. Llibertat natural: la que tenim tots al néixer, tots som iguals; es tradueix en llibertat
civil: limitada per llei. La llei es permet ser lliures perquè nosaltres creem la llei.
Discurs de les arts i les ciències.
Neix a Ginebra, on hi havia una república (consell democràtic que volia fer reformes). El seu pare entra
en desgràcia i acaba sent educat per una noble: acaba traumatitzat i desenvolupa una personalitat
complicada en termes d’amor i problemes de salut. Quan l’academia de Dijon convoca un concurs
d’assajos obre les arts i les ciències, Rousseau respon que aquestes son catastròfiques per la humanitat.
Comença el contracte social dient: “l’home ha nascut lliure i, en canvi, viu encadenat per tot arreu”, “el
que es considera amo no deixa de ser més esclau que la resta d’homes”. Divisió natura – civil, però no
ha anat a millor, sinó a pitjor: el titular de Rousseau és que és un contractualista, compra l’esquema de
Locke i Hobbes però el pas cap al civil ens ha fet entrar en decadència. Història: contractualise
Rousseau: estat de naturalesa
a) Antropologia: Hi havia uns senyors primitius que vivien aïllats, però no podien viure sols perquè hi
havia catàstrofes naturals, etc. i es van agrupar en comunitat. L’home es torna un salvatge: caça i
recol·lecció, no estan encadenats per la seva ambició ni glòria personal. Son personatges afables que
s’ajunten i només tenen una qualitat (base de la consciència): l’amour de soi même.
b) Desigualtats: El problema arriba amb la propietat: comencen a apropiar-se de finques.
Reconeixement en Rousseau de que això va passar, i es va saltar al primer contracte, el de Locke: per
culpa de la propietat privada vam anar al viure
72
civil i l’amour de soi es converteix en l’amor propi, que genera desigualtats i comparacions.
c) Paper de la societat: Això genera una contradicció tan gran que entrem en decadència. Per Rousseau
són els homes els que han fet dolents els homes, la humanitat s’ha fet dolenta per culpa d’ella mateixa.
d) El contracte social de Rousseau proposa fugir endavant: un contracte que ens doni realment la
llibertat, però no la natural, sinó la civil. El “jo” modern que pensa per la seva vida, al “jo” antic això
no tenia sentit. L’individu modern s’inventa a ell mateix donat que s’ha quedat sol però ha de viure
amb els altres.
Rousseau: llibertat i bé comú
La llibertat civil és la de la llei, de la qual hem participat tots i que ens ha donat una nova identitat: el
ciutadà que ve amb una sèrie de tributs (estar subjectes a la república, gaudir de la nostra condició lliure
i igual als nostres conciutadans, patriota superior en termes de progrés i que pot crear una nova religió).
S’arriba a un nou món civil que serà l’alliberament de tots i la submissió de tots a la mateixa llei. Ell és
el gran teòric de la revolució francesa. A banda d’això, proposa un programa institucional i polític
acord a la seva idea: només hi haurà una sobirania conformada per tots els ciutadans. Les lleis les farem
entre tots, l’estat civil ens fa lliures: arribarà un moment on qui regni serà la voluntat popular. La
llibertat moderna creada per tots, que representa i governa a tots és la bona i que s’ha de posar per sobre
de tothom per alliberar els individus de les seves cadenes. Aquí no hi ha rastre de la llei natural, el que
mana és la raó.
Per a que hi hagi sobirania, ha de participar tothom.
Tenen unes passions que queden subordinades a la raó, una raó col·lectiva que guia a tots.
Rousseau: sistema polític
Sistema amb una sobirania única i inalienable formada pel cos polític (cos polític que s’ha creat en el
nou contracte) i no es una democràcia parlamentaria, es una sobirania de les assemblees on participa
tothom.
Rousseau: interpretacions
Diversos punts de vista i contraposats:
- Un jacobí diria que Rousseau és liberal. La llibertat la dona la llei i el poder civil on participem tots.
La idea liberal triomfa molt a Amèrica, a la majoria d’estats europeus triomfa abans a les seves
colònies perquè el propi continent està atrapat a les institucions de l’Antic Règim.
73
- Rousseau com a totalitari: conté la llavor d’una idea bèstia. Els que no entren al consens de la voluntat
general s’hauran de sotmetre a aquesta igualment. - Lectura republicana: la de la França que coneixem
avui, molt centrada en la idea de la religió civil. Idea del deure civil, cívic. Es pot alinear amb Aristòtil i
Maquiavel, que pensen en termes republicans. D’aquesta manera es pot entendre com a republicanisme
il·liberal.
Maquiavel Hobbes Locke Rousseau
Estat de Concepció
naturalesa republicana
, els
sistema
polític ens
fa virtuosos
i escapar de
nosaltres
mateixos
Antropolo
gia
Contracte
social
Sistema de
govern
Llibertat i
igualtat
Lectura de gènere i d’educació de Rousseau. Tant revolucionari que és, continua dient que hi ha gent
que pensa que és esclava per naturalesa perque porten molt de temps esclavitzats no perque ho siguin
de manera natural. LA dominació et fa creure que ets com et diuen que ets: lectura republicana. D’altra
banda, diu que la dona esta feta per complaure i ser subordinada. La violència de la dona està en els
seus encants i l’art més segur per usar aquesta força és mitjançant la resistència. La naturalesa de la
dona és una audàcia per guanyar poder davant els homes utilitzant la idea d’amor propi i el desig que
generen.
Contrast de natura i artifici. Per molt que tornem a l’estat de naturalesa, no deixem de ser animals
polítics.
Si assumim que en realitat no som egoistes i que a banda de passions tenim també una certa racionalitat
que les pots controlar, la conclusió es lockiana i no hobbesiana. Si la racionalitat es hobbesiana, el que
et domina és l’interès individual i egoista. Entren en joc les intuïcions morals de cada autor, que
depenen de l’experiència, del context, etc.
L’antropologia, l’estat de naturalesa i l’estat civil son construccions.
74

Teoria Politica I

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Teoria Politica I

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

TEORIA POLÍTICA I

Tema 1. Què és la teoria política?

- Funda el Liceu (335 aC)

Un governant Monarquia Tirania

Pocs governants Aristocràcia Oligarquia

Molts governants Politeia Democràcia

reconeixen com a comunitat sota l’autoritat de Déu i política.

You might also like