La filosofia antropològica II

Tema 3. Plató

3. Plató (427-347 aC)

3.1. Biografia i obres

Atenes, 428/427 aC — Atenes, 348/347 aC 

Fill  d’Aristó  i  Perictione  i  emparentat,  per  part  de  mare,  amb  una  de  les  principals  famílies 
aristocràtiques  d’Atenes,  prengué  part  (409  aC)  en  la  ​guerra  del  Peloponès​.  Després,  pel  seu 
parentiu  amb  Críties,  un  dels  trenta  tirans, intentà de participar en política, però aviat se'n decebé 
pels  excessos  d’aquells  oligarques.  Havent  rebut  una  acurada educació artística i gimnàstica, es 
decantà  cap  a  la  filosofia  des  que  conegué  Sòcrates,  el  408  aC.  A  la  mort  d’aquest  (399  aC) 
durant  el  període  democràtic,  fugí  d’Atenes  amb  altres  condeixebles  i  es  refugià  a  Mègara,  amb 
Euclides​.  Mentrestant  escriví  els  seus  primers  diàlegs.  A  la  primavera  del  390  o  del  389  aC  anà 
cap  a  la  Magna  Grècia  (hom  discuteix  encara  la  historicitat  de  la  seva  estada  a  Egipte  i  Cirene), 
on  entrà en contacte amb ​Arquites de Tàrent i els cercles pitagòrics. Després es dirigí a Sicília, on 
Dió, cunyat de Dionisi I, s’entusiasmà amb les seves doctrines i intentà que el tirà les fes seves. 

De tornada a Atenes, Dionís va fer enviar el vaixell de Plató cap a un port enemic amb la idea de
matar-lo. Però el van agafar com a presoner de guerra i el van vendre com a esclau. Per
casualitat al port hi havia un amic de Plató, Aníceris, que va comprar Plató i el va alliberar. Plató
va voler pagar el seu propi rescat però Aníceris es va negar. Amb aquests diners van crear el
primer centre educatiu en terrenys dedicats a Academos i d'aquesta manera va aparèixer la
primera Acadèmica de caire universitari del món. L'acadèmia va durar 900 anys i va ser tancada
per l’emperador romà Justinià cap al 529 dC.

Plató  novament  tornà  a  Siracusa  a  la  mort  de  Dionisi  I  i,  malgrat  els esforços de Dió, després de 
cinc  anys  d’estada  a  l’illa  (365-361  aC),  fracassà  i  hagué  d’abandonar  les  seves  esperances  de 
poder  aplicar  les  seves  doctrines  a  la  política,  segons  que  explica  ell  mateix  en  la  famosa  ​Carta 
VII  ​(l’autenticitat  de  la  qual  és  encara  negada  per  alguns  estudiosos).  Havent  tornat  a  Atenes, hi 
visqué els seus darrers anys lliurat a la composició dels ​Diàlegs i​ a l’ensenyament a l’Acadèmia.

Plató és un pseudònim que li va posar el seu mestre de gimnàstica, ja que deien que tenia unes
esquenes molt amples que semblaven a un plató, un plat molt gran típic de l'antiga Grècia. Altres
fonts indiquen que tenia el fron molt gran i que d'aquí li prové el nom. El seu nom real era
Aristocles (aristos que en grec significa “el millor”). Va tenir dos germans i una germana. Va tenir
una formació molt bona però de caire sofista. Va participar en contendes militars i va estar molt
políticament compromès amb la seva polis, entre altres coses perquè la seva mare es va casar
per segona vegada amb un amic de Pèricles. Quan tenia uns 20 anys va conèixer a Sòcrates
que en tenia 60, que li van marcar profundament el pensament. Plató va quedar molt impactat
per la mort de Sòcrates. El fet que no estigues pressent en la mort del seu mestre desperta els
seus dubtes, algunes fonts diuen que estava malalt i altres que no formava part del seu cercle
més intim. Plató posa a Sòcrates com a protagonista de les seves obres, ja que Sòcrates no era
partidari d'escriure res i va ser Plató qui va escriure les seves idees. Plató escriu en forma de
diàleg on Sòcrates parla amb una altra persona fent servir el mètode socràtic.

Obres:

Les obres de Plató estan classificades en quatre períodes:

Etapa socràtica o de joventut:
Inclou:
$SRORJLD>GH6zFUDWHV@
,
,y

&ULWy
(sobre el deure cívic)


3URWjJRUHV(
sobre la virtut),
/DTXHV(
sobre el valor),
7UDVtPDF
(sobre la naturalesa i l’origen del
dret),
/LVLV(
sobre l’amistat),
&jUPLGHV
(sobre la temprança) i
(XWtIURQ
(sobre la pietat i sobre la
justícia).

Aquests diàlegs tracten els temes que havien centrat la reflexió de Sòcrates i se centren a
discernir el significat propi de nocions de transcendència ètica i política. El contingut de
l’
$SRORJLD
seria, pretesament, la defensa que Sòcrates hauria fet de si mateix en el judici que
acabà amb la seua condemna a mort. En aquest grup de diàlegs, Plató encara no exposa les
seues pròpies idees.

Etapa de transició (388-385):
Inclou:

*RUJLHV
(contraposició entre justícia i força)
0HQy

(impossibilitat d’ensenyar la virtut)
(XWLGHP(
contra els sofistes),
+tSLHV0HQRU
(sobre la mentida)

&UjWLO(
hi apareix, per primer cop, la teoria de les idees)
+LSLHV0DMRU
(sobre la bellesa)
0HQq[HQ
(sobre la justícia, la bellesa i el deure).

Es tracta de diàlegs escrits després del seu primer viatge a Sicília (388-387), i la fundació de
l’Acadèmia (387). Hi apareixen, al costat de temes eminentment socràtics, d’altres ja pròpiament
platònics (en els quals es nota especialment la influència pitagòrica).

Època de maduresa (385-391):

Inclou:
&RQYLW
(sobre l’amor),
)HGy
(sobre la immortalitat de l’ànima)
5HS~EOLFD(

3ROLWHLD,
la

primera part de la qual pertanyeria, de fet, a l’època anterior) i
)HGUH
diàleg centrat en l’educació
i la naturalesa de l’ànima que constitueix un compendi del pensament platònic).

Aquest diàlegs constitueixen el centre de la producció platònica. En ells apareixen exposades (al
marge de la
LURQLD
socràtica) les principals teories i tesis de l’autor.

Època de vellesa (391-360):
Inclou:
7HHWHW (
sobre la naturalesa del saber),
3DUPqQLGHV (
sobre
la teoria de les idees)
6RILVWD VREUH O¶pVVHU L OD WHRULD GH OHVLGHHV3ROtWLFVREUHHOVFRQGLFLRQV
GHOV JRYHUQDQWV
)LOHE
(sobre el saber i la plenitud humana),
7LPHX
(cosmologia i física
platòniques),
&UtWLHV(
la ciutat justa) i
/OHLV
.

Aquests diàlegs foren escrits entre el segon i el tercer viatges a Siracusa i després d’aquest
darrer dels seus altres dos viatges a Sicília. En alguns casos Sòcrates deixa de ser-hi el
personatge principal (de, en les
/OHLV
, ni tan sols hi pareix). S’hi tracten les dificultats de la teoria
de les idees i s’hi exposa la cosmologia platònica. Les/OHLV representen el testament polític d’un
Plató decebut per la seua experiència vital.

A banda d’aquests diàlegs, Plató hauria estat també autor d’un seguit de cartes. Les
(StVWROHV o
&DUWHV de Plató són una sèrie de tretze cartes, de els quals, en l’actualitat, només es consideren
amb seguretat obra seua, la
setena
i la
vuitena
(aquesta darrera, però, amb alguns dubtes).
3.2. Del conceptualisme socràtic al realisme exagerat platònic

Sòcrates

Sòcrates pensa que la veritat està en la ment. Arriba a la conclusió que les veritats són
intersubjectives, és a dir, que aplicant el mètode socràtic en diferents persones arriben a la
mateixa veritat, la qual cosa significa que les veritats (definicions universals) estan en totes les
ments humanes. Si a una persona la fas raonar a través de preguntes, arribarà a la mateixa
conclusió, la mateixa definició, les mateixes raons universals. Els drets humans (drets
universals), són compartits per tots els humans. Aquesta concepció intersubjectiva de la veritat
s’anomena
FRQFHSWXDOLVPHVRFUjWLF
.

Plató

Si totes les veritats són universals i necessàries, les veritats de la ment són un reflex de veritats
que es troben a l'univers; és a dir, que existeixen en un més enllà ontològic, el món de les idees.
Per exemple, la justícia va més enllà de la ment humana, ha d’haver una justícia universal.

3.3. Teoria de les Idees

● Metafísica (teoria de les idees)

● Epistemologia (Teoria del coneixement)
● Antropologia (Teoria de l'ànima)
● Ètica (Teoria moral)

Que totes juntes porten a la
teoria Política
.

Influències en Plató:

- Heràclit
- Parmènides
- Pitagòrics
- Sòcrates

Els conceptes han d'existir ontològicament, és a dir, fora de la ment. Visualitzem la realitat com a
concepte universal, connectant amb el món de les idees.

El món sensible està representat per l’esdevenir constant d'Heràclit, tot està en moviment. Però
la realitat autèntica, el món de les idees, està representat per Parmènides, que és igual sempre.

Plató considera que hi ha dos mons diferents: el món de les coses o món sensible (cósmos
oratos) i el món de les idees, món intel·ligible (cósmos oratós).

Relació entre les idees i les coses:

a)
Participació (Methexis)
. Tipus de relació entre les idees i les coses. Les coses participen en
les idees. Més just, significa que està més aprop de la idea de justícia. No tots som iguals,
perquè ens apropem més o menys a les diferents idees. Podem posar l'exemple del sol, dient
que hi ha gent que rep més al sol i gent que menys.
El Cristianisme agafarà aquestes idees i les utilitzarà. Si ets bo, estaràs més aprop de Déu, on
Déu seria equivalent a la idea de Bé de Plató.

b)
Imitació (Mímesis)
. És una altre manera d'entendre la relació entre les idees i les coses.
Imitació de les idees per les coses. Les coses són còpies més o menys imperfectes de les Idees.
Si ets molt similar, estaràs molt aprop de la idea.

Això és la relació entre les idees i les coses. Però Plató també ens parla de la relació d'idees
entre elles, que ell anomena comunitat de gèneres (en grec Koinonia Ton Genon).

La separació entre les Idees i les coses en grec es pot dir
-RULPRV
(Abisme o separació).

Jerarquia de les idees

A més, Plató ens parla d'una jerarquia de les idees on les idees de valors estan per sobre de les
altres idees i on la idea suprema de bé presideix i il·lumina el món intel·ligible.

Origen cosmogònic del món
(Timeu)

Les cosmogònies són teories que expliquen la formació de l'univers intorduint elements mítics.
En el període de vellesa, Plató publica el Timeu, on explicarà l'origen de l'univers.

Plató fa servir el logos per explicar tot allò que l'envolta. Tot allò que no pot explicar amb l'ús de
la raó ho explica mitjançant mites.

Els elements de la cosmogonia platònica són:

● Idees: Són externes, són models exemplars. Són les causes inicials (formal) i finals del
cosmos.
● Jora: Matèria primera, una realitat indefinida, purament potencial. És la causa material.
(Recorda al concepte d'Apeiron d'Anaximandre). En si mateixa no és res. D'aquí apareix
Jorimos. Per definició incorpora imperfecció.
● Demiurg: Arquitecte còsmic. Causa eficient. És una mena d'ésser mitològic que observant
les idees modifica la Jora per crear tot el que coneixem, el món sensible (cósmos oratós).
La copia no es perfecte, té imperfecció.

Demiurg → Idees + Jora = Món sensible (cósmos oratós)

3.4. Teoria del coneixement (Epistemologia platónic) (últim punt que entra el
examen)

3.4.1. Els graus de coneixement

Llibre VI de la República

Símil de la línia:

Correspondència ontològico-Gnoseològica

Graus d'ésser Graus de conèixer

Món Arjai (arquetips, idees) Nòesi (coneixement Episteme

intel·ligible (intel·ligibles superiors) intuïtiu) (ciència)
(cósmos
noetós)
Mathematikà (intel·ligibles Dïanoia (coneixement
inferiors) discursiu)

Món sensible Dsoa (objectes sensibles) Pistis (coneixement Doxa (opinió)

(cósmos sensible → percepció)
oratós) (coses
sensibles)
Eikonés (ombres, reflexos...) Eikasia (conjectura)
(sensibles inferiors)

- Eikasia. Opinions falses del món. Exemple: veiem de lluny una corda i pensem que és
una serp.
- Pistis. Nivell de percepció. Exemple: veiem que la serp és en realitat una corda.
- Dianoia: coneixement discursiu, coneixement argumentatiu. Hi ha activitat racional.
- Nòesi: coneixement intuïtiu, intuïció intel·lectual. Capta als arjai (principi de tot, les Idees)

3.4.2. El mite de la caverna (Llibre VII de la República)

És una al·legoria que representa el símil de la línia.

Imaginem uns esclaus lligats de peus i mans que estan dins d'una caverna (han nascut sempre
allà). Només veuen una paret il·luminada per un foc i diferents persones van passant objectes les
ombres dels quals es veuen a la paret, de manera que els esclaus atribueixen la realitat a les
ombres. Segons Plató, els esclaus som nosaltres que ens han posat la realitat al davant.
Imaginem que un esclau es deslliga i veu la realitat. Veure els objectes responsables de les
ombres correspon a la pistis. Quan s'adona que el foc il·lumina la cova, està en la dianoia.

Després veu la sortida de la cova i surt. Després d'adaptar-se a la llum veu l'exterior, la Nòesi.
Intenta tornar a entrar; al principi no veu res (pel canvi de llum) i explica als seus companys el
que ha descobert i els companys el tracten de boig. En el moment que els vol deslligar, els seus
antics companys el maten. Segons Plató aquest esclau és Sòcrates. És un mite epistemològic i
universal. Plató el presenta com un savi que veu la llum i intenta transmeta-la als altres.

El mite també ens demostra la validesa del mètode socràtic. La foscor representa la ignorància i
la llum el coneixement. Per arribar a la veritat autèntica cal anar a poc a poc.

3.4.3. Reminiscència i dialèctica

“​
Conèixer és recordar” ​→ anamnesis (reminiscència) (record).
Segons Plató, quan l’ànima connecta amb el món de les idees (nòesi) té com a un record del que
havia vist abans de nèixer en un cos. Ens està parlant de la preexistència de l'ànima: l'ànima
humana ha existit abans de néixer un cos, prop del món de les idees on l'ànima ha pogut
contemplar el món intel·ligible i generar records que es despertaran durant la vida a mesura que
vagi progressant en l’escala del coneixement. D'aquesta manera, pot explicar la connexió entre
els humans i el món de les idees.

L'ànima no mor mai. Tothom té la veritat a dins, tots l'hem vista, només l'hem de descobrir dins
nostre i la busquem perquè la tenim ja que l'hem contemplat. El cos s'ha d'adaptar per trobar la
veritat.

Per explicar-ho, Plató ens parla del
Mite de Er
(La República).
Er era un soldat que participava en una batalla i va morir i després reviu. En el moment que cau
ferit a la batalla, la seva ànima es separa del cos i va aprop del món de les idees.
Arriba a una
sala amb quatre portes, on estan els jutges que decideixen si la persona morta pot anar al
cel (per les
seves bones accions) o bé ha d'anar a un món inferior. Les ànimes que vénen del cel parlen de
bellesa i sentiments positius, mentre que les que han estat castigades a l'inframón tornen brutes i
descrivint patiments.
Er continua el seu viatge fins que arriba a un arc de Sant Martí, on la Dama Necessitat, acompanyada
de les sirenes, reparteix la fortuna, que consisteix a poder escollir la pròpia vida en la següent
encarnació. Er contempla com les ànimes s'equivoquen i anhelen coses que no han tingut, com ser
tirans. Un cop triada la vida, han de beure del riu de l'Oblit per poder encarnar-se sense recordar la
seva anterior existència i així iniciar-ne una de nova.

Platò fa servir aquest mite per per explicar que conèixer és recordar,
reminiscència
(anàmnesi).

Però quin és el mètode que ha de permetre l’ànima arribar al món de les idees seguin l’escala
del coneixement (símil de la línia)?

Plató diu que el mètode és la
dialèctica
. El terme
GLDOqFWLFD té un significat semblant al socràtic,
un mètode interpel·latiu que ajuda a un interlocutor mitjançant preguntes a arribar al nivell més
elevat del coneixement (nóesi) i contactar amb les idees absolutes (reminiscència). Dialèctica,
significa progrés a través de la oposició de contraris.

Segons Plató l'ànima segueix dos camins dins d’aquest mètode:

a) Dialèctica ascendent que anomena Sinagogué. És el procediment que condueix l’ànima

cap al coneixement de les Idees i s’assembla a la maièutica de Sòcrates.
 b) Dialèctica descendent
que anomena Diairesis. És el procediment que resumeix el camí
realitzat i desplega l’estructura o arbre que s’ha seguit. La diàiresis és el mètode de les
diferents classificacions o divisions de les veritats trobades. S’analitza una idea i es va
dividint en els diferents subgèneres més específics.

Però la dialèctica pot tenir un doble sentit:

a) Dialèctica com a mètode
(d'accés al coneixement): és el mètode que permet arribar al

coneixement com a tal, la sinagogué i la diàiresis. Procedeix eliminant les contradiccions
des dels casos particulars fins les Idees universals i necessaris.

b) Dialèctica com a Ciència de les Idees. (ciència absoluta): és el coneixement propi de

les Idees, la reminiscència com a tal, la saviesa a la qual arribes amb l’aplicació del
mètode dialèctic. És una visió sinòptica de la realitat, una visió de conjunt de totes les
coses des de les idees. (com si estiguessis a dalt de tot d’una piràmide).

La connexió entre el món de les idees i el món de les coses és l'ànima.

Plató ens parla de dos graus de ciència (episteme): la dianoia o ciència de la mesura relativa
(matemàtiques) i la nòesi o ciència de la mesura absoluta (dialèctica)

3.4.4. L'amor platònic (Eros)

Tracta el tema en l'obra Banquet, un dels diàlegs de maduresa de Plató. En ell, Plató escriu una
conversa d'un sopar entre diferents filòsofs. En aquesta conversa es parla de la idea de bellesa i
d’Eros (amor) que busca la bellesa, les persones s'enamoren d'allò bell.

En aquest diàleg es troba el mite del’andrògin primitiu o ésser humà primordial, que és un dels
mites mès estètics de Plató i que expressa l’origen de l’amor entre les persones.

Mite de l’andrògin primitiu

Es troba en l'obra
(OEDQTXHW,​ en el capítol en què parla
Aristòfanes
.
El mite relata que en el passat els éssers humans eren com dos cossos enganxats per l'esquena.
Eren de forma esfèrica i tenien quatre cames, quatre braços i un sol cap amb dues cares col·locades
en direcció oposada. N'hi havia de tres tipus: aquells que eren compostos per dos cossos d'home, els
de dos cossos de dona, i els que eren compostos d'un cos d'home i un de dona. Cada tipus era
doncs un sexe: el masculí, descendent del
Sol
, el femení, descendent de la
Terra i l'androgin,
descendent de la
Lluna
. Tenien una força extraordinària i un gran orgull, fins al punt que van
conspirar contra els déus i van intentar pujar fins al cel per atacar-los.
Aleshores
Zeus i els altres déus van deliberar què havien de fer-ne i no trobaven cap solució. No
podien matar-los, ja que els déus s'haurien quedat sense els honors i els sacrificis rebuts per part
dels humans. Finalment, van decidir dividir-los per la meitat per fer-los més febles i repartir-los per tot
el món.
D'aquesta manera, els éssers resultants anaven cercant la seva meitat a fi de completar-se. Tots
aquells humans que són partició de l'individu mig home mig dona, que aleshores s'anomenava
androgin, se senten a
trets per les dones (serien
heterosexuals
). Totes aquelles dones que són
partició de l'ésser amb dos cossos de dona, no paren cap atenció als homes sinó que tendeixen cap
a les dones (serien
lesbianes
). En canvi, tots aquells que són partició de l'ésser amb dos cossos de
mascle, estimen només els homes (serien
gais
). Quan els amants troben per atzar aquella meitat de
si mateixos, aleshores resten meravellosament corpresos per amistat, afinitat i amor, sense que
desitgin separar-se l'un de l'altre cap estona, i ro
manen units durant tota la vida.
______

Dins de la reflexió filosòfica racional de Plató, s’entén que la idea de Bellesa és la idea universal
a la que aspira l’amor (Eros). Per a Plató, el camí de l’amor és una via emocional que també
permet l’accés al món intel·ligible. En aquest sentit seria el primer autor en el pensament
occidental que va més enllà del camí racional per assolir la veritat i ofereix una via a través del
sentiment, de les emocions.

L’amor platònic té, doncs, diferents graus:

1. Eros s'enamora d'una bellesa material (cos)

2. Eros s'enamora de la bellesa espiritual ('ànima)

3. Eros s'enamora de la Idea absoluta de Bellesa.

Podem dir que Plató que a part d'establir el camí de sortida de la caverna estableix el camí per
assolir la saviesa a través de l'amor.

3.5. Antropologia (doctrina de l’ànima)

3.5.0. Introducció

L’antropologia de Plató és dualista. Segons creia, els éssers humans estem compostos d’una
jQLPD LPPDWHULDO TXH HVWj WDQFDGD D XQ FRV PDWHULDO i imperfecte. Plató deia que havíem de
portar un tipus de vida ascètica, fer una atenció especial a la dimensió espiritual i deixar en
segon pla les necessitats i els desigs de tipus material i corporal.

Estava convençut que l’
jQLPD pV LPPRUWDO i ho va defensar amb diferents proves. Una d’elles,
era que l’ànima va existir abans que nosaltres haguessim nascut, per tant, continuarà existint
quan nosaltres haguem mort. En segon lloc, per la seva simplicitat: les coses que es
descomponen i moren són les que tenen parts, i per tant el cos és mortal perquè té parts, mentre
que l’ànima no perquè és simple.

La creença en la immortalitat de l’ànima està lligada a la WHRULD GH OD UHHQFDUQDFLy
. Plató creia
que després de la mort la nostra ànima pot tornar a la vida i unir-se a un cos nou, que serà noble
i bell si en la nostra vida passada hem viscut de manera virtuosa. Si no ha estat així, la nostra
ànima es reencarnarà en un cos inferior.

Aristòtil en canvi explica l’ésser humà concret com un individu compost de matèria i forma: la
matèria és el cos, mentre que la forma és l’ànima. El cos i l’ànima formen una
XQLy VXEVWDQFLDO
LQVHSDUDEOH
.
3.5.1. El mite del carro alat del Fedre

Per explicar el tema de l’ànima i el coneixement, Plató utilitza el mite del Carro Alat, que apareix
al diàleg Fedre (245 e i ss.) Les ànimes són eternes, viuen des de l’eternitat al món intel·ligible
(al Topos hiperuranos, etimològicament: el món de sobre del cel) que és el de la perfecció, el de
l’intel·ligible i que només pot ser conegut per l’enteniment. Allí les ànimes són felices contemplant
les idees que també són eternes i perfectes... Les ànimes marxen en processó cada una a dalt
d'un carro tirat per un auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. En un moment determinat el
cavall negre es desboca, surt del camí i malgrat els esforços de l’auriga cau en el món sensible.

L’auriga representa la part racional de l’ànima que la guia i la condueix a les Idees. El cavall
blanc representa la part irascible, violenta... i el cavall negre la part concupiscible, sensual, de
l’ànima, que és la més baixa, la que ens mena a realitzar accions dolentes. Plató creia que les
ànimes són eternes i que s’encarnen en el cos com a càstig d’un pecat de sensualitat. El cavall
negre ens arrossega i així com els déus tendeixen al cel i a la vida de l’esperit, els humans
tendim a la carn i al cos. Però el nostre destí no és deixar-nos arrossegar per la matèria ni per
les coses mudables (opinions) sinó assolir l’esperit, arribar al saber i a la veritat. Per a Plató la
relació entre el cos i l’ànima és sempre purament accidental. Podíem comparar-la a la que tenen
el cavall i el cavaller o el pilot i la nau. El pilot governa la nau però no és la nau. L’ànima governa
el cos però no és del cos. Com a instrument de coneixement de les Idees, les ànimes són pures,
eternes, immortals, indivisibles, espirituals i simples.

Les ànimes humanes tenen les mateixes característiques que les Idees, per tant l’ànima es troba
simplement presonera del cos que és mortal i canviant. L'ànima pretén fugir del cos a través d’un
procés de purificació que és la dialèctica ascendent i que implica la millora moral.

3.5.2. La teoria de les ànimes, porta d’entrada a la política.

Possiblement el tema de l’ànima sigui d’origen pitagòric, però Plató el fa seu com un argument
bàsic en la teoria de les Idees: l’ànima és sempre l’instrument del coneixement de les Idees per
excel·lència. Quan Plató parla de l’ànima ho fa en un doble sentit: des del punt de vista de (1) la
teoria del coneixement (gnoseologia) i des del punt de vista de (2) la teoria política. 1.- Plató
considera l’ànima l’instrument de coneixement per excel·lència, perquè només l’ànima ens porta
a les idees. Les idees no són matèria i no poden ser conegudes des de la matèria sensible, sinó
des de l’intel·ligible. 2.- En la teoria política, si aconseguim que els humans tinguin cura de la
seva ànima, Plató creu que aconseguirem també que siguin obedients a la llei. Mentre els
sofistes eren materialistes -i per tant creien que un cop morts no hi ha cap diferència entre els
humans-, Plató és un idealista. Creu que no morim del tot: una part que està en nosaltres sense
“ser” estrictament nosaltres (l’ànima que està en el cos però no és del cos) perdura i és eterna.
Contra l’immoralisme dels sofistes, la teoria de l’ànima serveix per argumentar a favor de la
moral: hem de fer el bé perquè un cop morts, la nostra ànima serà jutjada segons la nostra
capacitat per fer el Bé. Qui practica el Bé serà, per així dir-ho, “retribuït” amb una vida eterna per
a la seva ànima. Plató de vegades diu que l’home té un ànima amb tres funcions i de vegades
diu que té tres ànimes diferents. En qualsevol cas l’ànima té un món propi que no és el de la
matèria sinó el del esperit.

3.5.3. Concepció tripartita de l’ànima

Les ànimes en Plató són: ·

a) Ànima concupiscible
(cavall negre)

És l’ànima més primària i instintiva, Plató la situa al baix ventre i considera que és la font de totes
les baixes tendències. Per naturalesa, aquesta ànima té tendència a la desmesura (hybris) i la
virtut que l’equilibra i harmonitza és la SOPHROSINE o moderació o temperança.

b) Ànima irascible
(cavall blanc)

És la part de l’ànima on es troben les passions nobles de la persona. La seva tendència natural
és la ira i la virtut que l’equilibra és l’ANDREIA (coratge, valentia). Plató ubica aquesta ànima a
l’alçada de pit, lloc on es manifesten les emocions i les passions.

c) Ànima racional
(auriga)

És l’ànima més elevada on es troba l’ètica i l’estètica, l’ànima que té la capacitat de dirigir i
equilibrar la persona. És l’ànima dels savis o filòsofs. La virtut pròpia d’aquesta ànima és la
PHRÓNESIS (prudència) que aplica a la resta de parts de l’ànima per equilibrar-les segons la
seva virtut. La persona que té aquesta ànima, té accés a les Idees absolutes, a la reminiscència i
a la nòesi.

* * * *

Quan cada ànima segueix la seva virtut, és a dir, quan cada part de l’ànima fa allò QUE LI ÉS
PROPI, llavors l’ànima està en equilibri i és justa (DIKÉ). La justícia o DIKÉ és una virtut global
que representa l’harmonia de l’ànima quan cada part fa allò que li pertoca.
 PHRÓNESIS

JUSTÍCIA (DIKË) ANDREIA

(quan cada part fa allò que li és propi) SOPHROSINE

3.6. Teoria Política (La República)

3.6.0. Introducció

4XDQ 3ODWy SHQVD OD SROtWLFD KR ID GHVGHODFRQYLFFLyTXHODGHPRFUjFLDKDIUDFDVVDW

SHUz TXH HO FRQHL[HPHQW UDFLRQDO HO ORJRV QDVFXW GHO GHEDW D O
jJRUDQRHVOLPLWDD
XQD GHPRFUjFLD IRUPDO D XQ VLVWHPD GH FRPSWDU YRWV L G
HVWDEOLU PDMRULHV R
PLQRULHV $OOz SHUPDQHQW HQ OD SROtWLFD pV O
DVSLUDFLy D OD YLGD MXVWD L 3ODWy YRO
SHQVDU D WUDYpV GH OD VHYD SURSRVWD GH JRYHUQ GHO ILOzVRIUHL OHV FRQGLFLRQV TXH IDQ
SRVVLEOHODMXVWtFLD

3ODWy QR pV XQGHPzFUDWDQRFUHXHQO

jJRUDFRPDOORFGHGHEDWSHUTXqXQDFRVDpVVHUTXL
PLOORU HQUDRQD R TXL PLOORU HQWDEDQD HOV FLXWDGDQV L XQD DOWUD GH SURX GLIHUHQW pV VHU TXL
PLOORU FRQHL[ OHV ,GHHV /D GHPRFUjFLD SHU HOO Wp XQD WDFD LPSRVVLEOH GH SDVVDU SHU DOW HOV
GHPzFUDWHV KDQ PDWDW 6zFUDWHV HO PpV MXVW GHOVKRPHV(QGHILQLWLYDTXLQDGHPRFUjFLDpV
DTXHVWD TXH QR GHL[D FULWLFDU L TXH PDWD D TXL OD YRO IHU PpV MXVWD" 3ODWy DUJXPHQWDUj D
PpV TXH OD GHPRFUjFLD pV XQ UqJLP GHJHQHUDW GHJUDGDW SHUTXq DOOj RQ PDQD WRWKRP QR
PDQDQLQJ~'
DTXtTXHHOVILOzVRIVTXHWHQGHL[HQDVHUSXUDPHQWHVSHFXODWLXVKDGHSDVVDU
DO
DFFLyLIHUXQDSROtWLFDqWLFDDL[zHVWjDOQXFOLGHOTXHSUHWpQHOILOzVRIUHL

3ODWy EXVFD XQD DOWHUQDWLYD D OD FULVL GH OD SROLV /D VHYD SURSRVWD FRQVLVWHL[ HQ UHJLU OHV
FLXWDWV HQFDUUHJDQW HO JRYHUQ QR SDV DO PpV SRSXODU VLQy DO PpV VDYL HO ILOzVRIUHL (O
ILOzVRIUHL pV OD XQLy GHO VDEHU PpV HO SRGHU 1RPpV TXLFRQHL[ODLGHDGH%pSRWSUDFWLFDUOD
SURPXOJDQW ERQHV OOHLV L HVWDEOLQW OD MXVWtFLD (O ILOzVRI KD GHGLFDW WRWD