T. 2.

L’HUMANIME GREC I LA POLIS

L’aparició de la filosofia a la Grècia Antiga està molt lligada al naixement de polis, Ciutat-Estat
(filosofia i polis neixen i decauen alhora).

 Filosofia clàssica: s. V aC., el gir antropològic dels sofistes i Sòcrates coincideix amb el
moment de màxim esplendor d’Atenes. Plató ja viu una Atenes en decadència. Aristòtil
i aparició de l’imperi Macedònic, encara lliga ètica i política.

L’ideal d’home d’aquesta època serà del ciutadà o polités i cal entendre’n el context per
entendre aquest concepte: importància de la comunitat i la política.

 Filosofia hel·lenística (imperi Macedònic i Romà): s. IV aC., Aristòtil coincideix amb

l’aparició de l’imperi Macedònic, però és clàssic pels seus esquemes. Principals escoles:
estoïcisme de Zenó, epicureisme, escepticisme, cinisme, neoplatonisme de Plotí
(deslliguen ètica i política).

L’ideal d’home passarà per respostes existencials a nivell individual i no tant de ciutadà en la
comunitat. Ja no hi ha ciutats-Estat, els ciutadans no són polítics que discuteixen, política està
molt lluny perquè és un imperi. Per això les respostes són més individuals.

Programa del tema:

1r. Pèricles (plena esplendor).

2n. Plató (comença la decadència de la polis i proposa reforma política per mantenir esplendor
i aconseguir també reforma antropològica)

3r. Aristòtil (viu aparició de l’imperi Macedònic, però l’estudiem com a últim autor clàssic
perquè els seus esquemes són clàssics (ètica i política) i, malgrat haver viscut cronològicament
l’imperi, no en fa referència i gairebé sembla que encara estigui a l’època de Plató.

Abans d’aquest idea de ciutadà que veurem...

Hi havia l’ideal humà com a heroi amb Homer (s. VIII aC.)

Odissea:

 Viatge d’Ulisses/Odisseu que surt de casa Ítaca, una sèrie de successos i tornada a
Ítaca. Aquest viatge es pot entendre com el primer viatge antropològic, va separant el
que és realment la realitat humana d’altres dimensions.
 Coincidència origen-destí: potència i acte. Gràcies al seu origen, té tota una sèrie de
llavors pel seu llinatge (potència) que si les rega bé a través de tot el seu viatge, quan
torni hauran florit. Però les llavors ja hi eren i són només els que les tenen
(aristocràcia, els millors) els que poden desenvolupar-les a través d’un auto treball.
 Aristocràcia: és l’ideal, les llavors ja hi eren i són només els que les tenen (aristocràcia,
els millors) els que poden desenvolupar-les.
 Importància del mite: el mite és una ajuda a l’explicació, es passarà del mite al logos
però en realitat el mite sempre s’utilitzarà en totes les societats, no trencament
absolut (categories ja hi eren en l’ideal de l’heroi, amb l’ideal de ciutadà s’expressen
amb llenguatge filosòfic).

Després de l’idea de ciutadà...

Hi ha l’idea de ciutadà del món, com en Marc Aureli, s. II d.C.

Identificació amb ciutadans d’altres llocs i no només la ciutat on es viu, d’arreu de l’imperi i
l’univers.

Estoïcisme: el logos tot ho regeix (idea ja existent en presocràtics, Heràclit, perquè les caixes
physis i gir antropològic no estava tant i tant marcat en els antics en realitat, tot connectat).
L’ésser humà no s’ha d’inventar res, el logos ja existeix i s’hi ha d’accedir. Ideal de l’home com
a ciutadà de l’univers, d’aquest logos omnipotent i no només de l’imperi, relacionat amb les
fronteres. Tot i això, no va abolir l’esclavitud encara que va intentar minimitzar les condicions
precàries.

Ara veurem l’ideal d’home com a polités, però que aquest fos el predominant no vol dir que no
hi haguessin alhora visions alternatives a l’ideal de l’home com a ciutadà:

 Sofistes:

Mestres errants que oferien ensenyament a qui els pagava. Com que eren viatgers, havien
apreciat que d’una ciutat a una altra hi ha diversitat de valors, legislació, rituals religiosos,
escoles filosòfiques predominants, etc.

Aquesta constatació de la diversitat va a portar a sofistes com Protàgores a valorar l’home com
“la mesura de totes les coses”: RELATIVITAT dels codis concrets que l’home estableix +
incertesa davant naturalesa dels déus (els pinten diferent a cada lloc).

Però aquest escepticisme va ser teòric, perquè a la pràctica no feien crítica a la polis,
recomanaven als individus que pagaven pragmatisme i utilitarisme, que s’adaptessin als codis
de les polis (si vius a Atenes, fes com els atenesos, si vius a Esparta, com els espartans).

Malgrat això, sofistes que sí que postulen igualtat entre humans no tant des de pragmatisme:

Licrofó: per la igualtat natural entre humans, és artificial la distinció nobles – plebs.

Antifó: artificialitat distinció nobles – plebs + distinció grec – bàrbar.

Alcidamas: dels dos anteriors no en sabem si en van treure conseqüències pràctiques, però ell
sí que va demanar en nom de la llei natural que fa que tots siguem iguals, la llibertat dels
esclaus.

 Cinisme

És corrent hel·lenística perquè és quan més èxit té, però neix en ple segle de Pèricles.
Fundador Antístenes, pels requisits de ciutadà, no ho era (tots dos pares havien de ser
atenesos).

Ensenyaven al Cinosargos, deixebles eren “gossos”, els deien així perquè criticaven societat
humana i se’ls considerava gairebé en l’animalitat. Deixaven entrar estrangers i fills il·legítims
com Antístenes.

Són una escola deixeble i admiradora de Sòcrates perquè era conscient de la injustícia
d’institucions, de fet condemnat a mort. Model d’autosuficiència i independència, el savi és el
capaç de prescindir de necessitats supèrflues en què la societat ens ha portat i que no
necessitem per viure.
Alexandre el Gran va visitar Diògenes i aquest ni es va immutar per la seva “grandesa”:
“aparta’t, no em deixes veure la llum del sol”. Vivia entre escombraries com a reivindicació de
no voler en una societat ciutadana de falses necessitats.

“La polis és contrària a la naturalesa humana real”: la naturalesa humana és pertorbada per la
societat, aboguen per la individualitat per ser lliure (apàtic), i no pots manar sobre tu mateix si
no vius ascèticament, perquè ets esclau de menjar, vicis, etc. Encara que puguis tenir passions,
si no controles aquestes passions, no ets lliure.

Model desitjable no és la polis, sinó els pobles primitius/ animals/ bàrbars, perquè deixava
aflorar més la naturalesa humana.

 Epicur

(Tot i que aquest ja és posterior, està en ple hel·lenisme).

Si vols ser feliç, passa de la comunitat o polis. Felicitat individual.

Al Jardí hi eren admeses dones i també esclaus, gran excepció i evidentment contra aquest
ideal de ciutadà (que a més tenia tantes condicions).

CONTEXT DEL S. V: GUERRES I IMPERIS

1. GUERRES MÈDIQUES (495-449 a.C).

Primera meitat del segle V, entre polis grecs i perses.

A la costa de l’actual Turquia hi havia polis gregues i, com que es veien amenaçades pels
perses, van demanar ajuda a les polis continentals: formació de la LLIGA DE DELOS, liderada
per Atenes (amb important superioritat naval).

Comença l’imperialisme atenès, Atenes s’imposa i fa pagar a les polis jòniques (costa Turquia)
per despeses de guerra. El tresor resultant es guarda a Delos, per això lliga de Delos.

Coincideix amb el segle de govern de Pèricles (463-429 aC.), neix però 492, viu per tant les
Guerres Mèdiques de jove i mor quan han començat les del Peloponès.

Discurs Fúnebre el pronuncia pels morts del principi de les Guerres del Peloponès, que va
portar a la derrota d’Atenes quan ell ja porta temps mort (mor havent vist 2 anys de GP). No
pas Mèdiques, que són les que porten Atenes al gran esplendor que va viure. Per això Pèricles
plasma en aquest discurs encara l’èxit d’Atenes fins llavors, GP acaben de començar.

Atenes: grans construccions artístiques ordenades per Pèricles, però amb fons del tresor que
havia de servir per despeses de guerres. Dona origen a cert odi cap a Atenes que desencadena
en Guerres del Peloponès.

Coincideix Pèricles amb Eurípides, Sòcrates i sofistes, esplendor cultural.

450, any abans que acabessin GM, Pèricles restringeix la llei de ciutadania. Estrany perquè és el
gran defensor d’aquesta democràcia, però sembla que ho va fer per evitar moviments
antidemocràtics d’aliances amb altres ciutats: “a partir d’ara, cal tenir el pare però també la
mare d’Atenes”. Així s’evitava que homes es casessin amb dones de fora i que sorgissin
moviments antidemocràtics contra la ciutat.

2. GUERRES DEL PELOPONÈS (432 – 404 aC).

Mèdiques ben vistes perquè perses – grecs; Peloponès mal vista i genera malestar perquè és
vista com a guerra fratricida entre germans, encara que no existís estat grec com a tal.

Bloc liderat per Atenes vs. bloc liderat per Esparta.

Guanya Esparta i aliats, Atenes s’enfonsa + pesta devastadora (Pèricles mor per aquesta).

Època d’inestabilitat:

 Govern dels 400: 411 a.C., un grup d’oligarques prenen el poder d’Atenes i s’acaba la
democràcia. Govern dels 400.
 410 reinstauració democràcia.
 Govern dels 40 tirans, 404: Lisandre i els espartans governen Atenes, entre els tirans hi
ha Críties, oncle de Plató.
 403 reinstauració de la democràcia: aquest règim democràtic és el que condemna
Sòcrates a mort el 399 a.C. Per això Plató estarà en contra de la democràcia.

Plató neix pocs anys després de la mort de Pèricles, per tant no viu l’esplendor d’Atenes i viu la
plena decadència en les Guerres del Peloponès. Li proposen entrar al govern dels 40 tirans
amb l’oncle, però ho rebutja: no perquè sigui de tirans, sinó perquè creu que encara s’ha de
formar molt en filosofia i política, creu que han de governar els savis i ell encara no ho és.

Paltó era ciutadà benestant, mare d’una de les famílies aristocràtiques més importants i
influents d’Atenes.

Deixeble de Sòcrates, marxa d’Atenes amb d’altres quan aquest mor.

 IMPERI MACEDÒNIC (338 – 323 aC.)

Aquí és on se situa Aristòtil.

Comença amb la victòria de Queronea el 338, Filip II a partir d’aquí comença a fer el seu
imperi, que engrandiria Alexandre el Gran, fins Índia, Babilònia, Pròxim Orient, etc. Quan el fill
mor el 323, s’han de repartir els generals tot el territori i queda ben fragmentat.

Com que l’imperi s’estengué tant (per la força i la sang la majoria de vegades), no només ell va
portar la cultura allí on va anar, sinó que hi va haver influència mútua de moltes cultures:
cosmopolitisme. Va incitar als ciutadans a casar-se amb altres cultures com ell va fer.

Aristòtil no ignorava tot això, mor un any després d’Alexandre el Gran, en va ser tutor i el seu
pare metge. Però a la seva obra silenci absolut.

 IMPERI ROMÀ (a partir del s. III)

2.1. La societat grega

Per què filosofia i polis naixen i es transformen juntes? Perquè l’ús de la paraula va esdevenir
imprescindible per ser ciutadà influent. A l’Assamblea debaten ciutadans entre ells i entre ells
han de saber enraonar, donar raons per damunt d’altres, argumentar; això ho proporcionava
la filosofia. Si et jutjaven i no tenies bona oratòria t’hi jugaves la vida, l’oratòria és essencial.

Sòcrates vol formar bons ciutadans, no té escola ni lloc específic, va per Atenes debatent amb
tothom. Tant Sòcrates com sofistes com Plató volen formar bons ciutadans.

Relació molt estreta entre polis i filosofia.

Mirada filosòfica al món terrenal, en una Ciutat-Estat concreta, no existeix més vida a nivell de
concepcions predominants

Tècniques d’ètica individual relacionada amb política: govern d’un mateix i govern de la
comunitat, molt important (dialogos: raons entre dos). És lliure el que és amo de si mateix, els
plaers els governes tu i no ells a tu. Sospitaven molt del que no se sabia autogovernar
(dependència material, maltractament, etc) i després volia governar els altres. A l’Assamblea
no l’escoltaven, per això els filòsofs ensenyaven a autogovernar-se i governar altres.

Idiotés vol dir sol, aïllat, perquè és un idiota el que creu que pot viure sol i sense tenir en
compte comunitat. Per convertir potència en acte i desenvolupar-te com a humà necessites el
marc de la polis.

Ideal polític i ideal antropològic són dues cares de la mateixa moneda.

Segons Nietzsche, van saber donar importància a la comunitat sense que acabés en
totalitarisme, sinó sabent donar rellevància a l’individu (aristós, el millor i que demostra que
ho és).

POLIS:

Cadascuna independent, no hi havia nació grega encara que hi hagués elements culturals
comuns com la llengua. Eren ciutats que funcionaven com a estats, amb sistemes, monedes,
etc.

La polis no és un espai físic i prou sinó una “comunitat de ciutadans lliures completament
independent”, cosa que deixa fora tots els que no compleixen els requisits dels ciutadans.

Divisió de la polis:

Acròpoli: part alta, amb temples i grans edificis que demostraven la grandesa de la ciutat-Estat,
aquests són els llocs luxosos, el luxe reservat als edificis públics que representen la comunitat.

Part baixa: on es resideix, dividit en barris segons oficis moltes vegades (uns més benestants,
d’altres de classe més baixa). Totes les cases, però senzilles.

Les ciutats no tenien un traçat regular i feien pudor perquè no tenien clavegueram. Alguns ni
tenien casa i es refugiaven als santuaris, banys públics, o a la vora de les escombraries.

Economia d’Atenes basada en comerç i agricultura, però el treball era mal vist. El que es
perseguia era desenvolupar-se com a ciutadà, per la qual cosa era necessari l’oci. El treball
estava reservat als pobres i als metecs (no nascuts a Atenes).

Divisió de la població en ciutadans / no-ciutadans, requisits per ser-ho a partir de Pèricles:

1. Fills de pare i mare atenesos (abans de Pèricles amb el pare n’hi havia prou).
2. Ser major d’edat: per ser-ho, havies d’haver passat pel ritual de l’efèbia (no hi ha acord
en l’edat en què es produïa, però més o menys entre 16-20).
3. Sexe masculí.
4. Condició lliure (esclaus no hi tenen dret).

8% eren ciutadans.

Divisió dels no-ciutadans:

 - Lliures:

Els metecs (estrangers que podien venir d’una altra polis o també egipcis, fenicis, etc).

Les dones i nens lliures.

- Esclaus:

Presoners de guerra era la principal font d’esclaus (ideal de guerrejar fins el final, t’hi jugaves
perdre o guanyar però també esdevenir esclau, havies de lluitar fins la mort sense fugir).

De 500.000 habitants que hi podia haver a Atenes el s. V, es calcula que uns 300.000 eren
esclaus.

INSTITUCIONS

(De les quals participaven els ciutadans)

10 tribues des de la reforma de Clístenes 508: divisió dels ciutadans d’Atenes en 10 tribus,
cadascuna de les quals tenia un heroi assignat, els seus magistrats i assemblees i administraven
els béns de la tribu.

Assamblea general: hi anaven ciutadans de totes les tribus.

Consell dels 500 o boulé: cada tribu aportava 50 ciutadans x 10 tribus (500). Era el braç
executiu de l’assamblea general, el que feia executar les decisions preses en aquesta +
funcions diplomàtiques (relacions amb altres polis o Estats en general).

Com escollien els 500 ciutadans? A través de la fava: en una urna hi posaven faves blanques i
negres i a l’altra el nom dels diferents ciutadans que en volien formar part. Prenien una cosa
de cada urna i si el teu nom sortia amb fava blanca ho eres, si era negre no. Per tant, el càrrec
públic quedava a l’atzar. Donava la sensació que la política és de tots i que a qualsevol li podia
tocar en qualsevol moment, no diferenciació ciutadà – polític. Sistema habitual a les polis.

Començaven assemblees amb sacrificis sagrats, pel valor sagrat del que es decidia allà. Religió
oficial relacionada amb Atena, després del sacrifici es proclamaven textos i amb vots
s’aprovava o rebutjava.

Poc valor a l’escriptura (Plató deia que si una cosa era important llavors no l’escrivia). Oralitat
reprodueix naturalesa de la vida, escriptura implica no poder modificar el que s’ha escrit, i per
ells el pensament havia de ser mòbil, no podia quedar estancat. Importància del dia-logos, que
fins i tot és el que s’utilitza quan escriu Plató per conservar alguna cosa de l’oralitat.
L’assemblea era una demostració d’això, on la paraula era molt important (en un tribunal
t’havies de defensar i t’hi jugaves la vida). Paraula com a instrument polític, i dret exclusiu de
ciutadans: si un no-ciutadà s’havia de jutjar, s’havia de buscar ciutadà que el representés.

Ostracisme: pràctica de votació cada any per fer fora de la ciutat algú que es considera perillós
pel benestar de la societat durant 10 anys. No era cap judici, els ciutadans apuntaven a la teu
al el nom del que volien expulsar. No és exili perquè en la condemna a l’exili se’t queden les
propietats.

Oposició grec – bàrbar, quan no es comparteix la llengua (bàrbar, no t’entenc bla-bla).

Oposició lliure – esclau

Oposició grec – metec

Oposició home – dona

Oposició ociós – treballador

Etc.

Ideal: grec atenenc varó major d’edat lliure i ociós (8%)

S’ha dit que quant més es desenvolupava el ciutadà, més evident es feia que hi havia els no-
ciutadans, el mateix amb els lliures i esclaus.

NO-CIUTADANS:

Moltes diferències, si es matava un metec, comportava l’exili i no la pena de mort, com sí que
passava quan es matava un ciutadà.

Un metec no podia tenir ni cases ni terres pròpies, en tot cas “de lloguer”, tot i poder tenir
altres béns com esclaus. Podien anar a les palestres, practicar cultes propis, festes i en cas de
necessitat havien anat a l’exèrcit com a remers o hoplites (quan passaves a ser ciutadà després
de l’efèbia, et donaven les armes: ciutadà – polític – guerrer). Pagaven impostos per poder
viure a Atenes, i els seus oficis eren d’artesans, comerciants, metges, mestres, etc (altres feines
pels esclaus). Metecs benestants podien tenir vida relativament còmode.

“Una dona pot ser bona també i un esclau, però les dones són éssers més aviat inferiors i
esclaus éssers totalment mediocre”.

Els esclaus eren considerats animals o objectes que es podien comprar, vendre o llogar.

Tot i que la principal font d’esclaus era la guerra, n’hi havia d’altres: Soló va prohibir la pràctica
de poder vendre un pare algun dels fills com a esclaus. Si no el volia, el podia deixar al carrer
(exposició), i qui l’agafés en podia fer el que volia, també convertir-lo en esclaus. També es
podia pagar els deutes que no podies pagar convertint-se en esclaus, etc.

DONES (lliures) i EROS:

Pomeray – Diosas, rameras, esposas y esclaves

Si naixies de sexe femení, el teu destí no era ni la guerra ni la política, sinó la d’esposa i mare
(tutor pare primer i tutor marit després), aquesta és la seva funció en la societat.

Per sortir d’aquest camí determinat, hi havia poques opcions:

- Dedicar-se al culte religiós. La vida al convent permet més llibertat que no pas com a
esposa.
- Prostitució: les heteres (situació benestant)

Matrimoni o engyesis es considerava entre ciutadà i dona atenesa almenys des de Pèricles, i
eren una manera de fer circular riquesa entre famílies i establir aliances per fer créixer el
status de la família, per la qual cosa es podien trencar si ja no interessava a la família. Tot i
això, si un ciutadà es volia divorciava de la dona, havia de tornar també la dot que li anava
unida (també l’havia de tornar si la dona moria sense tenir fills). Per tant, matrimoni lligat a la
riquesa.
Un cop casades, les dones benestants s’havien d’estar la majoria del temps al gineceu, una
part de la casa, i sortir acompanyades si sortien. Allà hi feien feines “femenines” com cuinar,
teixir i tenir cura dels fills, no tenien accés a la cultura.

La dona no té cap relació de mínim igual a igual amb l’home, el matrimoni era un mal per
l’individu necessari per la societat. El ciutadà no trobava res dins el matrimoni a part de la
riquesa, conseqüent EROS: relació pederàstica entre un home adult i un de jove quasi ciutadà
(Se li deia amb el nom d’un déu perquè amb la mitologia catalogaven totes les conductes
humanes, també amb Narcís, Afrodita, etc). És l’amor creatiu, el veritable amor, que només es
pot donar entre homes. No té per què haver-hi sexe, és més important l’ànima que el cos; si és
amor creatiu és perquè no en surten fills sinó discursos, diàlegs, experiència, etc.

Plutarc, al s.II AC intenta demostrar a la dona que també pot despertar Eros, i per tant encara
es veia difícil.

Se l’anomena també amor socràtic perquè queda representat al Banquet de Plató, amb
Sòcrates i el jove amant Alcibíades, però era una pràctica habitual, natural i sagrat.

Quan el jove creix, l’eros es converteix en FILIA (amistat), llaços molt importants.

Eros et pot catapultar del món sensible que és còpia al món suprem de les idees i assolir les
tres BVV (bellesa, veritat i virtut). La veritat si ho és, és bella i et porta a la virtut. En el
moviment cíclic dels astres, les estacions, hi ha un ordre, una bellesa, una veritat, una virtut.

L’eros funciona perquè el jove és inexpert i treu el model de vida de l’adult, ciutadà de la polis.
Forma part de la paideia, perquè entenien l’educació en sentit ampli (tot el conjunt d’idees
que s’ha d’anar transmetent d’una generació a l’altra, pot ser al gimnàs, a la plaça, amb la
pederàstia,...).

Adquirien amor per la ciutat, simposis: reunions de bevedors només d’homes. Per tant, no
incompatibilitat saviesa – plaers, com en el cristianisme (els plaers del cos, com en una bona
taula o sexe, no només no són incompatibles amb la saviesa sinó que poden ajudar a adquirir-
la).

Els simposis eren dedicats a Dionís, déu del vi (déus no porten només sofriment, sinó plaers
com el blat o el vi, considerat font de lucidesa). El rei del banquet és el que tenia cura de la
proporció aigua – vi.

Sòcrates diu que va aprendre tot el que sap de l’Eros de Diòtima de Mantinea, sàvia de moltes
coses, i diu que pronunciarà el seu discurs. Curiós perquè una dona li explica amor entre
homes, i a més és sàvia, es declara deixeble d’una dona (a El Banquet). També es declara
deixeble d’Aspàsia de Milet al Menexeu.

DIÒTIMA DE MANTINEA:

Debat entre estudiosos: va existir vs. personatge fictici.

1. Personatge fictici: no va existir, però representava una sacerdotessa. Cobra sentit

perquè una opció per la dona de no casar-se era aquesta, i és possible que una
sacerdotessa pronunciés un discurs així.
Mantinea seria mantinike, que derivaria de mantike (art endevinatòria): element
profètic. És una sacerdotessa inspirada que li explica els secrets d’Eros.
Eros és follia, però en el Fedre diu que hi ha algunes formes de follia positives, com la
profètica, la de rituals iniciàtics, la poètica, o la relacionada amb Eros.

No només l’Eros et porta al BVV, també les matemàtiques. Moltes coses de la vida et poden
catapultar al món suprem, són l’ocasió. Aquesta natura és sagrada, un déu per cada fenomen
natural.

2. Va existir: perquè en l’antiguitat hi van creure i molts la citen, a més del fet que la
majoria de personatges dels diàlegs de Plató són reals. Seria una seguidora de la
filosofia pitagòrica. Alguns autors creuen que certa escultura és Sòcrates conversant
amb Diòtima.

En tot cas, és un debat obert.

ASPÀSIA:

En el cas d’Aspàsia, sabem que sí que va existir: era la segona dona de Pèricles i era una hetera
(prostituta de nivell alt, culturitzada, amb independència econòmica i certa llibertat). Molt
experta en retòrica i ha format molts oradors com Pèricles.

Cap de les dues apareix directament a les obres.

Segurament la referència platònica és una crítica a Pèricles i a la democràcia, que està

influenciada per una dona hetera.

Gran escàndol: va trencar matrimoni amb primera dona atenenca amb qui tenia fills que serien
ciutadans per anar-se’n amb una hetera. Acusada d’impietat (atea).

El pensament predominant és el de “el millor complement d’una dona és el silenci”, però

models diversos.

MELANIPA:

És una tragèdia d’Eurípides. Vol dir, en grec, “euga negra”, relació amb el centaure mític Quiró,
ja relació mítica. Filla d’un rei, és seduïda per Posidó, d’on en surten 2 bessons que deixa en un
estable per por a ser descoberta. Trobats, diuen que són monstres sortits d’un toró i una vaca
a l’estable, i són condemnats a ser cremats vius. Pel destí que els espera, Melanipa es presenta
davant el seu pare sense dir-li la veritat però argumentant amb arguments retòrics i filosòfics
perquè no ho faci. El pare els salva, però torna cega Melanipa i l’empresona per ser-ne la mare.
Després seria alliberada i recuperaria la vista.

Model: dona enfrontant-se al poder i no acaba malament, quan es representa l’obra al teatre
és un escàndol. Aristòtil diu que és un model del que no s’ha de fer al teatre.

Altres: Antígona, Medea.

HIPÀRQUIA DE MARONEA I CRATES:

Van ser seguidors del cinisme, molt criticats per defensar que la societat perverteix la
naturalesa humana i viure segons els seus valors.

THEANO, PERICTIONÉ, MYIA:

Pitagòriques.

HIPÀTIA:
Mor lapidada per multitud cristiana 415 d.C.

Sempre hi ha hagut alternatives en les societats.

Tornem a l’Eros socràtic del Banquet: Eros era un daímon (posició intermitja entre déus i
homes). Sòcrates tenia una missió divina perquè un daímon es comunica amb ell, tant despert
com en somnis.

Silogisme que fa:

La saviesa és una cosa bella, de les més belles del món.

Eros estima les coses belles

Eros estima la saviesa (filo-sofia).

Si una relació eròtica és creativa, què es crea? Saviesa.

2 maneres per assolir immortalitat: amor eròtic vs. tenir fills amb una dona.

Els que tenen bon cos tindran la immortalitat per mitjà de fills, deixaran alguna cosa seva al
futur.

Però l’altra manera és més desitjable i no es necessitaven les dones: es pareix la saviesa,
aquest és el fill. El cos queda en segon terme i per això el sexe no té per què ser-hi, Sòcrates de
fet ho rebutja quan l’amant li ho proposa, el que li interessa és saviesa. És un procés llarg per
arribar a la bellesa en si, experiència mística de globalització, unió de tot: primer aprens a
apreciar la bellesa d’un sol cos (no et pots quedar aquí perquè la follia no seria positiva aquí i
obsessió), després abstracció per apreciar més cossos, un grau superior encara és apreciar la
bellesa de l’ànima com a superior a la del cos.

L’adult tenia dins, per la seva saviesa i experiència, una paideia que només pot treure fora amb
l’estímul de l’amant. No només és capaç de parir-lo amb ell, sinó també amb el seu record. Un
cop parit, tots dos crien allò engendrat. Relació de comunitat més profunda i sòlida que els fills
físics dona-home, perquè els fills són més bells i immortals.

Fragment El Banquet: en un simposi, Alcibíades no pot controlar l’embriaguesa per

l’inexperiència, Sòcrates sí que pot controlar l’embriaguesa per molt que begui, si falta menjar
es controla també, si no pot dormir, etc. No despreci dels plaers físics, sinó que com que
aprecia els plaers de l’ànima i la pau i felicitat, tenir o no tenir plaers físics no el perturba o
influeix (ideal d’ésser humà platònic).

NO-CIUTADANS MENORS D’EDAT (els que reuneixen característiques per ser-ho després):

Els fills estaven obligats a tenir cura dels rituals de mort dels seus pares (diferents dies).

Educació rebuda: molt diferent a Atenes i a Esparta.

A Esparta, model basat en l’exèrcit (oligàrquic i militarista), per apaivagar atacs d’hilotes. Per
això, certa igualtat dones-homes + eugenèsia (aconseguir els millors fills ajuntant persones
amb condicions físiques bones per un bon exèrcit; es deixaven morir els nadons “no vàlids”),
coses que Plató adopta. De ben petits sotmesos a dures proves, a partir dels 7 anys depenien
de l’Estat, vida en comú per preparar-los per l’exèrcit:
 8-11 anys: en colles i sense menjar per preparar-los pel camp de batalla i que s’espavilessin,
fuetejats, rapats. Llegir i escriure era secundari.

16 anys, adolescents: deixats sols al bosc per caçar hilotes (esclaus).

A Atenes, model basat en el pater familias, que paga la paideia privada dels seus fills. Només
els fills dels ciutadans morts al camp de batalla tindran l’educació gratuïta, se n’encarrega
l’Estat. El pedagog, un esclau, els acompanyava a l’escola i informava el pater familias.

De petits, l’educació es feia a casa del mestre, no ben pagats ni títols (lletres, música i
gimnàstica). Aprenien a llegir i escriure amb textos d’Homer i Hesíode. A la literatura hi
trobaven BVV i s’aprenien els costums, però l’oralitat era fonamental (qui no sap parlar no sap
pensar) + estudi números.

Educació més elevada amb sofistes, Aristòtil, jardí d’Epicur, etc.

Quan Plató vol reformar la polis i l’antropologia, el primer que toca és l’educació: fora Homer i
contes amb mites que no siguin perfectes, tot allò de la infància marca el futur. Música era la
gimnàstica de l’ànima, i a la República hi ha gran censura de la música a la polis ideal, perquè
fa néixer coses que no són les virtuts que desitja. Gimnàstica pel cos, palestra en tota ciutat
pels ciutadans (àgora, teatre, gimnàs), inventen Olimpíades com a homenatge al cos, tant
sagrat que si en tocaven i hi havia guerra es feia una treva, coronats els guanyadors amb
branques d’olivera, escultures, poemes, tot un ritual. Teodosi amb el cristianisme els
prohibeix, crisi del cos i no es recuperarien fins XIX per Baró de nsq.

Contraposició poiètiques (productives, manipulació d’objecte extern, les has de fer amb el cos:
artesà, miner, metge, etc) vs. pràxiques (sobre un mateix, et fan progressar a tu). Despreci
general d’activitats corporals, només 2 són dignes de tot ciutadà: art de la guerra i gimnàstica.

Ritual de l’efèbia: iniciació a la vida adulta, alhora militar, cívica i religiosa. Aquí et “feies
home”, però el model home que es volia, t’igualava amb els altres, el que s’espera de tu.

LECTURA 1A: Discurs fúnebre de Pèricles:

Situada a l’inici de les Guerres del Peloponès, inici de la decadència que encara no es preveu,
es ve d’unes Guerres Mèdiques en què els grecs van sortir victoriosos contra els perses i
Atenes va esdevenir polis líder.

Guerres del Peloponès: aliats d’Atenes vs. aliats d’Esparta.

No sentiment de derrota perquè tot just s’ha començat. De fet, gran sentiment de superioritat
no com a grecs sinó com a atenesos (conseqüència del lideratge de després de les mèdiques).

S’emmarca dins un llibre de Tucídides dividit en 8 llibres on busca causes de les Guerres del
Peloponès (diu que ja les causes són presents en les Guerres Mèdiques, on s’aixequen
envejes).

A vegades es diu que l’autoria és d’Aspàsia de Milet, però sigui com sigui és un gran exemple
de l’ideal d’home com a polités.

“Democràcia de Pèricles”: principal personatge del s.V. com a polític, estretega militar, etc.

Estableix mesures per consolidar democràcia a Atenes. Ex: restringir més la ciutadania
d’Atenes (que tots dos pares haguessin de ser atenencs evitava que s’infiltressin moviments
antidemocràtics de fora de la polis); implementació del misthos (quota als ciutadans rurals per
motivar els menys benestants a participar a la vida pública); remuneració als membres del
jurat i a alguns càrrecs administratius de magistrats (perquè els pocs diners que es tinguin no
siguin un impediment per accedir-hi); haver d’ensenyar el patrimoni abans i després d’accedir
a un càrrec públic (perquè el governant no utilitzi la política pel propi benefici).

Característiques de l’ideal grec d’home en tant que home polític (la part de la religiositat que
aquí no hi és l’analitzarem a les bacants).

Ideal: saber compaginar vida privada amb vida pública (si no t’interessa la res publica, idiotés:
idio = propi, sol, aïllat). A Grècia l’idiota és el que ignora els altres, allò públic. Quan passem al
teocentrisme, l’idiota passa a ser el que ignora Déu i no pas la ciutat terrenal. La comunitat és
allò sagrat a Grècia.

Els dos àmbits estan relacionats: com a home no podràs mai assolir l’excel·lència si deixes de
banda la ciutat. Si aquesta perd i se’n va en orris, perds tu mateix i la teva vida (no separació
entre privat-públic, encaix. Només ho separem a nivell d’anàlisi abstracte).

Tota l’estona compara Atenes amb Esparta, perquè la seva ciutat és millor i superior i estan
lluitant per ella i mantenir el seu estil de vida.

Sempre van de la mà els dos àmbits, però si en algun cas són incompatibles, primarà la
comunitat.

Cultura de la vergonya i no de la culpa: Pèricles fa notar que l’estimació pública és

absolutament important, l’aprovació de la comunitat. La mirada de l’altre i no cap procés
d’introspecció és el que et provoca vergonya, el retret i judici de l’altre. Sols no hi ha vergonya.
El cristianisme seria més de la culpa (per sentir-te culpable no cal que l’altre sàpiga res, revisió
de la pròpia consciència individual).

No fills de Déu, sinó fills de la polis. “La polis forma part de l’estructura metafísica de l’ésser
humà”: estructura metafísica adquirida per la paideia, que és el que et diferencia d’animals, de
bàrbars, de dones i d’esclaus (el que diferencia els ciutadans).

Humanisme integral (la paideia et converteix en ciutadà, home lliure) es passa a anomenar a
Roma humanitas (Ciceró). La humanitas no afecta a tot ésser humà, sinó a un 8%, els altres
queden fora de definicions antropològiques (nos vs. altres). Origen elitista de les humanitats.

Aparent contradicció títol – contingut: és un “discurs fúnebre” i la part central no és l’elogi als
morts, sinó l’elogi a Atenes: només té sentit la mort d’aquests si és capaç de convèncer-los de
la importància de morir per Atenes.

ESTRUCTURA:

Divisió en paràgrafs

Introducció: 34 i 35.

Elogi als avantpassats: 36

Elogi a la ciutat: 37-41

Homenatge als morts: 42-43

Consol als familiars: 44-46.

Ja en l’estructura lògica del discurs es veu la major rellevància de la ciutat (5 paràgrafs):

Introducció: el discurs es pronuncia després de 3 dies e rituals, l’últim dels rituals és l’elogi dels
morts. Funerals públics, finançats per l’Estat, perquè és al camp de batalla.

1r s’exposaven els esquelets o cadàvers sobre un cadafal perquè els ciutadans hi portessin
ofrenes. 2n es posen en un total de 10 fèretres perquè hi havia 10 tribus, els ossos amb els de
la teva tribu (ni l’enterrament és individual). Una llitera buida simbolitzava els que havien
pogut recuperar el cadàver. Normalment eren extramurs, aquests intramurs (En casos
excepcionals era així, quan s’havia fet alguna cosa molt rellevant).

Pèricles expressa dificultat de trobar les paraules, elogis insuficients o exagerats, intenta
trobar punt mig.

Elogi als avantpassats:

El fa als avantpassats remots (mite de l’autoctonia: som autòctons, des de sempre que som
aquí) + de la pròpia generació.

Per què elogia els avantpassats aquí? No s’esmenta la immortalitat, la majoria no l’accepta
encara que hi hagués escoles que sí. Com que no pot fer referència a aquesta immortalitat,
parla d’immortalitat en sentit abstracte: ara parlem dels avantpassats com en el futur altres
discursos fúnebres parlaran d’aquests morts. La comunitat no els oblidarà.

Idea de llinatge: origen i destí no és línia recta i tampoc d’escala (estadi superior), sinó cercle.
L’Ulisses que surt d’Ítaca torna a Ítaca, però ha canviat. Per fer aquest desenvolupament has
de tenir unes llavors ja quan parteixes (els aristocràtics, els millors. Només naixarà una planta
regant si hi ha llavors). Educar consisteix en què la persona aprengui a ser el que ja és capaç de
ser, per això és pels que ja tenen les llavors només (humanitas restringida). Només es pot
adquirir un acte si es té la potència.

Elogi de la ciutat:

Democràcia com a govern de la majoria encara que sigui només 8%.

Llibertat definida com a allò que ve després de quan tens les necessitats bàsiques solventades.
Aquest oci ha de ser dedicat al treball pràxic d’automodelació per arribar a l’excel·lència
humana. Com que llibertat és confeccionar-te a tu mateix i per ser-ho cal estar lligat a la ciutat,
complir amb la ciutat és llibertat. Llibertat > llei, perquè la llei és el que el proporciona la
mesura exacta d’allò humà. Polités no és divinitat, animal, dona, esclau o metec; gràcies a la
mesura exacta del nivell humà. Llei posa límits a aquesta identitat humana que no és animal ni
déu. Llei protegeix de la barbàrie, és marc necessari que a més és creat per nosaltres a través
del dialogos. Llei no és negació de la llibertat, precisament llei és la condició de possibilitat de
la llibertat (Sòcrates prefereix la mort que sortir d’aquest marc de llei atenenca).

L’altre em dirà si el dibuix que estic fent dins d’aquest marc és bo, la més bella obra d’art que
podia fer (Aidós: preocupació pel que diuen els altres, perquè l’home és la mesura de totes les
coses i a través del dialogos assolim excel·lència individual comunament).

Polis no permet només sobreviure, sinó viure bé (perfecció d’ànima, públic i cos).

Atenes sola és superior i “fortalesa viril”: ho explicita perquè hi devia haver crítica espartana
de ser massa femenins per apreciar no només la bellesa militar (en l’educació mateix) sinó
també filosofia, retòrica, arquitectura, etc. Esparta necessita aliats perquè sola no pot,
educació només basada en militars, etc. El que diferencia Atenes no és debilitant sinó que
l’apreciació de la bellesa i la cultura és “viril”.

“Som els únics que tenim el qui no prèn part en els afers públic per un idiotés”: cèlebre frase
de diferenciació i ideal de ciutadà.

Atenes hauria de ser el model.

Havent elogiat Atenes, és lògic que tothom ha d’estar disposat a morir per Atenes com aquests
caiguts.

Homenatge als caiguts:

42:

Explicita i admet que la polis és el punt central del discurs, però perquè la polis és precisament
els homes lliures. Li ha dedicat tant de temps perquè vegin que lluiten per un ideal superior.
Per això té sentit la mort dels caiguts, i el més important del seu elogi ja estat dit explicant la
importància d’Atenes (“en enaltir la ciutat he enaltit aquests homes”).

Encara que alguns dels homes poguessin haver fet mal en la vida privada, queda esborrat amb
e bé públic que han fet morint per la ciutat (privat i públic al mateix nivell, però si ha de primer
alguna cosa serà allò públic).

Per animar els que encara hi ha d’anar: és “més bell” lluitar fins la mort que marxar corrents: la
vida és una obra d’art i cada petjada és amb finalitat estètica + evitar retret de la comunitat si
marxes.

43:

“És així (morint) que aquests homes mostraren que són dignes d’Atenes” (els homes poden ser
molt grans, però el fet és que és més gran el tot d’Atenes i hi ha estat a l’altura. Sense el tot no
serveix de res).

Els ha d’impressionar l’esplendor d’Atenes i han d’entendre que la contribució més important
és poder morir per ella.

Felicitat = llibertat = coratge: Com a polités per ser feliç has de ser lliure, i per ser-ho has de ser
coratjós per no acabar pitjor que mort, com a esclau d’una altra ciutat.

Consol als familiars:

Pares: són afortunats perquè tenen un fill que ha mort per Atenes. Patiran però el fet que són
herois els consolarà. Recomana que 1. Tinguin més fills per no tenir tant dolor (pensant en més
soldats perquè en temps de guerra la població decreix). 2. Si són grans el dolor durarà poc. 3.
Se sentin honrats. Honor millor que riqueses etc.

Germans etc que estiguin a l’altura.

Dones i viudes: “i si he de fer un consol a les vidues” com si no fos imprescindible + que el seu
honor serà gran si no es mostren més febles del que els és propi per sexe + que passin
desapercebudes (que no en parlin per bé ni per malament).

Fills: l’educació dels fills dels morts anirà excepcionalment a càrrec de l’Estat.