HISTÒRIA ANTIGA ( apunts )

1. Introducció de la història antiga

Límits temporals de la Història antiga:
 Límit inferior (on comença)  Amb l’aparició de l’escriptura al Pròxim Orient a
finals del 4t mil·lenni aC (3.200 aC aproximadament) a Uruk.
El que marca la distinció entre el que es considera la prehistòria i la història és
l’aparició de l’escriptura.
(És un fet cultural, admès per tothom però que en el futur es pot canviar)
Si li preguntes a un Asiriòleg on neix la escriptura al món (en tot el planeta)
contestarà que a Uruk, a Sumeria 1, al sud de Mesopotàmia a finals del 4t
mil·lenni (3.200/3.300). Si li preguntes a un egiptòleg dirà que lleugerament
abans d’Egipte. Existeix aquest debat, però avui dia encara està admès que la
escriptura neix a Mesopotàmia.

 Aspectes importants que passen al llarg d’aquesta etapa: (en la pàg. 3 ppt.
Introducció i metodologia n’hi ha més que el professor no menciona)
- Egipte
- La civilització minoica
- La civilització micènica
- Grècia
- 776 aC  Primers jocs olímpics
- 750 (753) aC  La fundació de Roma
- Aparició de la democràcia a Atenes
- Les guerres mèdiques
- La guerra del Peloponès
- Les guerres Púniques
- 44 aC  Assassinat de Juli Cèsar
- 14 dC  Mort de l’emperador August

 Límit superior (quan/on acaba)  Per arribar a una conclusió sobre quin és el
final de la Història Antiga s’ha d’aprendre el tret definitori d’aquesta, és a dir,
quina és o que defineix la personalitat de la Història Antiga. (Per exemple: La
religió i el politeisme? Existeix debat sobre això).
Si es considera que el politeisme és un element definitori del caràcter de la
Història Antiga, es concorda que el final és en el 313 dC, amb l’aparició del
cristianisme, que és monoteista, i al canviar la ‘personalitat’ de la Història
Antiga’ tan radicalment, s’evoluciona cap a una altra cosa. (Alguns creuen que
aquest moment és el final de l’etapa, però ‘nosaltres’ NO)

1
El professor sempre parla de “Sumèria”, però ho he buscat i en català es diu “Sumer”.
 Un altre punt a valorar (després de la religió) és la política. La forma política de
l’estat. Aquí es pot parlar de quan col·lapsa l’imperi romà el 476 dC, i
desapareix completament la estructura político-estatal de l’imperi romà (i acaba
l’etapa i arriben els regnes bàrbars).

També ens podem fixar en la estructura econòmica. S’ha de tenir en compte que
a l’Antiguitat existeix la mà d’obra esclava, és una societat on hi ha esclaus però
no és una societat esclavista.
Es pot dir que la Història Antiga no té una personalitat econòmica clara
(Mesopotàmia és diferent d’Egipte, Egipte és diferent de Grècia, etc.), en aquest
cas no te sentit buscar una resposta econòmica a la fi de la Història Antiga.
Per una altra banda, es pot dir que la personalitat econòmica de la Història
Antiga és l’esclavisme: no el fet que existeixin esclaus, sinó que la mà d’obra
fonamental (el que mou l’economia) són els esclaus. (Romà, però, si que va ser
una societat esclavista).
Amb la crisi del segle III dC (a grans trets al segle IV dC) deixa de ser una
societat esclavista i per tant, ja no estaríem a l’Antiguitat.

La visió tradicional que predomina aquí a Espanya és la del 476 dC, amb la
descomposició estatal de l’Imperi romà (i això és perquè aquesta és la visió
d’alemanya, la germànica i centreeuropea, i des de la Segona Guerra Mundial i
la Guerra Civil ha tingut a nivell intel·lectual, grans relacions amb alemanya, i
cap tipus de relació amb el món anglosaxó).

Fonts auxiliars de la història:

 Segons la UNESCO, l’arqueologia, l’epigrafia, la numismàtica, la filologia
clàssica i d’altres són ciències auxiliars de la història.
1.- Fal·làcies de l’arqueologia:
 El mètode Harris no és funcional perquè els estrats són impossibles de detectar.
 Utilització política de l’arqueologia: un exemple és la ciutat de Volubilis
(propaganda per part de l’estat, turisme).
 Són objectius, perquè tenen dades “verges”, que no han sofert interpretació (els
objectes, a diferència dels textos, són “nets” i “purs”) (per exemple, un mosaic
trobat). Fals: la interpretació correcta depèn de les preguntes que es facin al
material. (no depèn de la quantitat de material, si no de fer la pregunta adequada
al material)
 L'arqueologia és història? Resposta complexa. No, perquè la metodologia és
totalment diferent. (l’arqueologia proporciona dades que poden ser utilitzades
per la història, però la metodologia de l’arqueologia no és històrica, és pròpia de
les ciències experimentals).
 Metodologia pròxima a les ciències experimentals. Aportació contínua de nous
materials.
  La “fal·làcia positivista de l'arqueologia” (Snodgrass): els materials de què
disposa l'arqueòleg són sempre rellevants. Fals: la fase arqueològica millor
conservada d'una ciutat potser no és la fase històrica més important. (això també
passa a una escala menor).
 Argumento ex silentio. El que no s'ha trobat, no existeix. (Fals).

2.- Epigrafia:
Estudia sobre les inscripcions de material d’ús. Tot i que hi ha coses que l’epigrafia no
ens permet deduir.
Font molt important d’aportacions de dades històriques. Les inscripcions han patit, com
la Numismàtica i altres ciències, una evolució, des del renaixement (on comença ha
haver-hi una altra vegada l’interès per l’Antiguitat) fins al segle XIX dC .
Al principi existien els jardins epigràfics (on els nobles acumulaven inscripcions), sense
ordre ni criteri científic per a l’estudi de l’epigrafia (això vindrà en el segle XIX).
La utilització política de l’epigrafia també hi és present, i no se li posarà ordre fins al
segle XIX amb la creació del Corpus Inscriptionum Latinarum (CIL), quan es comença
a publicar (per províncies de l’imperi). Avui dia encara es publica.
Passa el mateix amb l’epigrafia grega i passa el mateix amb la Numismàtica.

3.- Numismàtica:
Abans de Eckhel (del segle XVIII, autor del llibre ‘Doctrina Nummorum Veterum’) les
monedes s’organitzaven de manera molt poc útil per la mida de la moneda i pel tipus de
metall (les d’or grans, les d’or mitjanes, les d’or petites; les de plata grans, les de plata
mitjanes, les de plata petites; etc.), d’aquesta manera no podien arribar a un criteri real
científic.
El que permet fer evolucionar la Numismàtica és la Seca (en castellà la Ceca), que és la
fàbrica de la moneda, és a dir, la marca l’estat. Eckhel és el que impulsa el canvi.

4.- Papirologia:
Estudi dels papirs. El papir neix a Egipte.
La papirologia té dos problemes. El primer és que no està clar quina és la frontera entre
la papirologia i la egiptologia. Hi ha papiròlegs que consideren que tot és papirologia,
tant si està escrit en grec, com en llatí, com en la llengua egípcia de l’Egipte faraònic.
En canvi els egiptòlegs consideren que (l’estudi de) la papirologia escrita en l’Egipte
faraònic és pràcticament una ciència independent.
Un altre debat (problema) és que, com que el papir només s’ha conservat a Egipte (en
certes regions, especialment en l’interior. A Alexandria no, per exemple), sorgeix la
pregunta de: el que trobem escrit en els papirs escrits d’Egipte d’època faraònica, són
representatius totalment d’època faraònica, però el que trobem escrit en els papirs en els
papirs d’Egipte romà (s. I, II, III), són representatius de l’imperi romà o són només
representatius d’Egipte? (és a dir, el papir d’Egipte ens dona en època romana una
informació vàlida per tot l’imperi, o només valida per la província?).

5.- Filologia clàssica:

Estudia la transmissió de tots aquests documents a través de l’edat mitjana (a través dels
escriptoris medievals) fins a nosaltres.

Totes aquestes disciplines tenen la finalitat superior d’aportar dades a la reflexió

històrica.

Àmbit cronològic de la història Antiga.

És en el Renaixement quan es reprèn la idea d’amor, estudi passió per l’Antiguitat.
També s’ha de dir que en època de l’emperador Carlemany (que és del segle X) hi ha el
que es diu Renaixement Carolingi, que es materialitza sobretot en Història de l’art, però
que certament les formes artístiques busquen aquest acostament a l’Antiguitat.
En el Renaixement (que és molt sistemàtic) trobem diversos personatges:
 Nicolò Machiavelli (Florència 1469-1527): Fa una reflexió sobre l’escriptor
Titus Livi. Va a buscar en el passat solucions als problemes del seu moment.

Per Maquiavel i per la gent del Renaixement, la Història Antiga reduïda i

focalitzada a l’estudi de Roma. A més a més es tenia una gran confusió entre
època republicana, època Alt Imperial... per ells és tot el mateix. No havien
perfilat encara les cronologies.

 Charles de Secondat, baró de Montesquieu (1689-1755): El trobem al segle

XVIII. Montesquieu és perfectament conscient pe la França de la primera meitat
del segle té problemes (no tants com en tindrà la segona meitat, però en té).

Aleshores es pregunta: Puc buscar en el passat solucions per als problemes?

Ell ho intenta i escriu un llibre “Consideracions sobre les causes de la grandesa
dels romans i de la seva decadència” per intentar torbar resposta.

 Edward Gibbon (1737-1794): Aristòcrata anglès del segle XVIII. Ell vol saber
perquè va caure l’imperi romà.

Gibbon fa una reflexió seriosa i arriba a la conclusió (equivocada) de que la

caiguda de l’imperi romà és deguda a l’aparició del cristianisme, i considera que
 si l’imperi romà no hagués tolerat el cristianisme i hagués continuat amb el
politeisme, això hagués tingut unes implicacions econòmiques i socials que
hauria permès a l’imperi romà sobreviure.

 Johann Joachim Winckelmann (1737-1794): Inventa la metodologia adequada

per estudiar la Història de l’Art i escriu el llibre alemany “Història de l'art
antic”.

 Theodor Mommsen (1817-1903): Pare de la Història Antiga (objectiva i clara).

Ell tot sol va crear el dret romà, tot sol va fer la seva disciplina , i va anar
planejant com havia de ser el CIL.

El concepte d’Història Antiga constantment està creixent.

(encara en el segle XVIII la Història Antiga és només Roma (del XVI al XVIII))
No serà fins al segle XIX en que comença a aparèixer la història de Grècia. No serà fins
després de la Primera Guerra Mundial i la destrucció i desmembrament de l’imperi
otomà.
Des del Renaixement fins al segle XVIII, els estudis d’història Antiga eren només
Roma. En el segle XIX obren els ulls a una nova realitat que és Grècia, així com també
el món hel·lenístic (la descomposició de l’imperi d’Alexandre).
En el segle XIX també apareix Egipte.
 Napoleó Bonaparte: Fa la Campanya d‘Egipte (1798-1801). Decideix sortir de
França i conquerir Egipte (li interessava perquè volia molestar i donar problemes
al seu gran enemic, que era l’Imperi Britànic, el qual ja dominava part de
Sudàfrica, Kenya... i que volia unir Àfrica de Nord a Sud. Napoleó decideix
tallar el pas i quedar-se amb Egipte). Però hi va no només amb una visió militar
(que també), sinó amb una més global, de manera que va a Egipte amb
dibuixants, enginyers, arquitectes, historiadors de Grècia i Roma.
Tot i que la seva intencionalitat no és cultural o acadèmica, sinó purament
militar, se li ha “d’agrair” que publiqués (amb la seva obra ‘Descripció
d’Egipte’, publicada el 1809) una descripció d’Egipte que va obrir els ulls a les
classes elevades i la gent culta d’Europa.
Al menys, una visió, ja que realment no sabien les cronologies necessàries.

 Jean-François Champollion (1790-1832): Història del desxiframent jeroglífic.

Després de la conquesta d’Egipte, a França (i Europa, però sobretot França)

comença una veritable moda (‘egiptomania’) perquè cada soldat de l’exercit
francès a saquejat el que ha pogut (estatuetes, tombes, ha robat el que ha pogut).
Aleshores Champollion decideix que vol descobrir que signifiquen els
jeroglífics, però no ho pot aconseguir fins que no es troba la pedra rosetta, la
qual està formada pel mateix text, que és un edicte de Ptolomeu V (del rei) (196
 aC), escrit en tres llengües diferents que podien entendre els súbdits de Ptolomeu
V: l’egipci escrit en jeroglífic, l’egipci escrit en hieràtic (una cursiva) i el grec.

Desxifrar el jeroglífic va significar desxifrar tota una civilització. El seu origen,

el seu final, la seva literatura, la seva astronomia, les seves matemàtiques, el seu
dret, el seu teatre, la seva poesia. Una civilització sencera portada a la llum que
es pot llegir i es pot descobrir.

Cronologia de Roma  Des de la fundació de Roma al segle VIII aC fins a l’arribada

dels bàrbars.
Cronologia de Grècia  Des de la creació de la polis, o començant amb el món micènic
i la guerra de Troia (1250 aC).
Cronologia d’Egipte  Començant al 3000 aC

Àmbit geogràfic de la Història Antiga.

 Roma ocupa la Península Itàlica i les zones on va dominar l’Imperi Romà.

 Grècia ocupa la Mediterrània Oriental i el món que va conquerir Alexandre el

Gran.

 La influència de la civilització egípcia està al Sudan i a Etiòpia. Egipte ocupa la

Vall del Nil amb aquests afegits de Sudan i Etiòpia.

 Mesopotàmia ocupa tot el Pròxim Orient: la Vall del Tigris i de l’Èufrates (que
és el que seria realment Mesopotàmia), però també tenim a Turquia l’Imperi
Hitita, també pobles nòmades que interaccionen perifèricament amb
Mesopotàmia, i tots els pobles del llevant (Fenicis, Israel, etc.).

MESOPOTÀMIA
Mesopotàmia es divideix en tres grans zones: al sud, Sumèria (Sumer); la zona central,
Accàdia; i la zona alta, que és Assíria.
A tots aquells que estudien Mesopotàmia els diuen assiriòlegs perquè les primeres
excavacions del segle XIX es van fer en aquesta zona d’Assíria, on van treure els grans
palaus dels regnes assiris (dels reis assiris), de l’imperi assiri, que es troba des del 1000
al 700 aC.
Els palaus no donaven problemes a l’hora d’excavar (perquè el nord és una zona seca i
àrida amb poca vegetació i està lluny del riu, de manera que no presenta gaires
problemes a l’hora d’excavar), mentre que en canvi, d’altres ciutats si que van donar
problemes, com és el cas de Mari, que esta tallada pel riu, i aquest ha destruït gran part
de la ciutat.
(Al sud de Mesopotàmia la gent s’ha de moure amb barca, és una zona d’aiguamolls)

Diversos problemes per a l’estudi de mesopotàmia:

 1. Les llengües (és el problema més greu).
Han existit moltes llengües que s’han parlat a la zona de Mesopotàmia en diverses
cronologies. Des de del 3.000 aC fins a l’actualitat (amb l’Àrab, que encara es parla
avui a la zona).
o Escriptura cuneïforme  (Sistema d’escriptura creat pels Sumeris) Prové
de ‘cuneus’, un punxó, un estilet. Sobre argila humida es van fent amb el
punxó aquestes marques.
Quan ens trobem amb una inscripció, per exemple la escala de la ‘Apadana’
(sala d’audiències) del Palau de Persèpolis (Darío I, 522-486 aC), que està
escrita en tres idiomes diferents (Persa antic, Elamita i Babiloni antic),
podem veure com la escriptura (la manera d’escriure) és la mateixa (que és
el cuneïforme), però els signes (i per tant la llengua) són diferents.
És per això que és tan complicat deduir el cuneïforme, perquè primer has de
saber en quina de les moltes llengües que hi havia en la zona de
Mesopotàmia està escrit.

(en la pàg. 44 del ppt. Introducció i metodologia hi ha una taula de les diferents
llengües)
Tenim diverses llengües funcionant al mateix temps i en la mateixa zona (potser no
exactament sobre el mateix terreny, però si contemporàniament). Per exemple, a
Mesopotàmia, en el 3000 aC tenim el protoacadi a la zona central i al mateix temps
tenim el paleosumeri al sud (no estan realment sobre el mateix terreny però estan
molt a prop, en contacte).
Aquestes llengües es defineixen com a:
o llengües flexives  D’arrel indoeuropea (arriben mitjançant emigracions
indoeuropees del centre d’Àsia, des de les estepes, en un moment
indeterminat, però aproximadament en els 1000 aC) o d’arrel semítica
(no se sap exactament on, però neixen en aquesta zona del nord del
desert d’Aràbia, Síria, el nord de Mesopotàmia). Són com les nostres, les
que deriven del llatí, és a dir, amb uns verbs que es conjuguen, i canviant
formes verbals.
o llengües aglutinants  D’arrel sumèria, hurrita o hàtica. Són llengües
que no són flexives, és a dir, que no canvien la paraula, sinó que sumen
conceptes que volen dir coses diferents. (si el verb ‘dir’ es ‘nin’, vaig dir,
 en passat, seria ‘ninco’, i amb altres verbs igual)2 (l’Euskera és un
exemple d’una llengua aglutinant d’avui dia).
o llengües de tipologia incerta.
Els primers textos en cuneïforme els va portar a Europa Pietro della Valle (1586-
1652), que es va dedicar a passejar per la zona i estudiar, i va determinar que no
eren dibuixos absurds o coses sense sentit, sinó que era una escriptura, i que
s’escrivia d’esquerra a dreta i es llegia d’esquerra a dreta (i que això ho veia pels
sentit dels marcs).
La pedra rosetta del cuneïforme no és només una, sinó que n’hi ha varies, i totes han
col·laborat ha descobrir el cuneïforme (i encara avui s’estan descobrint coses noves i
textos nous).
Un exemple és l’Escala de la Apadana (sala d’audiències) del Palau de Persépolis,
del monarca Darío I (522-486 a. C.) escrita en 3 idiomes: Persa antic, Elamita i
Babiloni antic. (els visitants, abans d’entrar a la sala d’audiències amb el monarca,
quedaven impactats i llegien el text.) (Els capitells són enormes i es poden visitar al
Louvre, per fer-nos una idea de la magnitud d’alçada de la columna). Aquesta pedra
rosetta es va començar a desxifrar (per part de Georg Friedrich Grotefend (1775-
1853)) amb els noms de tres reis antics: Histaspes (pare de Darío), Darío I, i Jerjes I
(fill de Darío).
Una altra pedra rosetta va ser la Inscripció de Behistun (que es troba a dalt de tot
d’una muntanya). La troballa d’un papir amb la traducció en arameu del text de
Behistun va ajudar molt a l’hora de desxifrar l’escrit (Henry C. Rawlinson (1810-
1895)). En el text Darío I explica tots els països que ha conquerit, sobre els quals
tenia poder.
Una altra pedra rosetta va ser el Cilindre del rei assiri Tiglat-Pileser I (1114-1076
aC). El text està en accadi, va ser desxifrat el 1857, en participaren els britànics:
Henry C. Rawlinson (1810-1895), William H.F. Talbot (1800-1877), Edward
Hincks (1792–1866) i Julius Oppert (1825-1905).
Mentrestant, el francès Paul-Émile Botta (1802-1870) i l’anglès Austen Henry
Layard (1817-1894) van excavant la zona del nord d’Assíria.
Altres personatges desxifren el sumeri (Edward Hincks (1792–1866), l’ idioma
aglutinant: “escític” ; François Thureau-Dangin (1872-1944), les primeres
traduccions segures ; Julius Oppert (1825-1905) la titulatura dels sobirans
babilonis).
Tot això, però, és va quedar en el món de l’alta cultura del segle XIX, aquest
desxiframent del cuneïforme i les llengües, sigui l’accadi, sigui el babiloni, sigui el
sumeri, etc. Però no va passar al ‘carrer’ (la gent del carrer).
En canvi, les excavacions de Leonard Woolley (1880-1960), excavador d’Ur durant
els anys trenta, en les excavacions de la necròpolis reial d’Ur, si que passa a la gent
(Sobretot perquè va trobar cadàvers del rei, la reina, i d’altres) i el tema morbos i les

2
Això no és cap idioma, només un exemple meu inventat.
 especulacions van ser el que va fer que la opinió pública dels anys trenta a Europa
s’aficionés a tenir notícies de Mesopotàmia.

L’evolució de l’estudi de Mesopotàmia i les seves diverses llengües encara es produeix

avui dia. Encara estem, per exemple, evolucionant en la traducció del Sumeri (pag. 57
ppt.). Cada dia trobem significats nous de les paraules escrites en cuneïformes.

Nucli del problema: Existeixen moltes llengües, unes flexives i d’altres aglutinants,
però quasi totes s’escriuen de la mateixa manera amb el cuneïforme. El cuneïforme
no és un alfabet, i un signe en cuneïforme pot ser una lletra, una síl·laba, un fonema,
un concepte, un determinant, un accent, un apòstrof, etc. En conclusió, és molt
complicat.

 2. Els principals pobles que formen Mesopotàmia.

Tenim els pobles que practiquen l’agricultura i la vida urbana: els sumeris, al sud de
Mesopotàmia; els accadis, a la zona central; els assiris a la zona del nord de
Mesopotàmia.
Però també tenim tota una sèrie de pobles nòmades: Els nòmades Gutti, que es
troben al mig de les muntanyes del Zagros; els nòmades Lullubi, que també estan a
les muntanyes del Zagros; els nòmades Semites que es troben en la zona del desert
de Síria, al nord del desert d’Aràbia, que semblen ser el nucli del naixement del món
semític (semites, amorreus, arameus, etc.). I tota aquesta gent es mou i interactua de
manera pacífica o violenta.
D’aquesta manera, per tant, els moviments poblacionals acaben de complicar
l’estudi i el coneixement d’aquesta zona de Mesopotàmia.
Un altre poble són els Hitites, que es troben enmig d’Àsia Menor, actual Turquia
(l’imperi Hitita) (una cultura diferent a la de Mesopotàmia). La seva capital és
Hattusas.
En la dècada dels 80 del segle passat es pensava que ja s’havia acabat el
descobriment, que ja s’havia acabat l’ampliació del concepte d’història antiga, però
aleshores els italians van descobrir Ebla (al nord de l’actual Síria, on abans es
considerava que no hi vivia ningú) de casualitat. En aquesta ciutat hi havia un arxiu
reial Ebla, on es va veure que no era una simple ciutat, sinó un imperi comercial que
comerciava amb Grècia i també amb tota Mesopotàmia i potser fins i tot cap a la
Índia. També es va descobrir una llengua nova, l’Ablaïta (ho va fer Giovanni
Pettinato(1934-2011)). I descobrir una llengua nova és descobrir una visió
absolutament nova del món.
En la dècada dels anys 70 del segle passat els italians van demanar una excavació a
l’estranger a Síria, i Síria els va donar el lloc menys interessant que creien que
tenien (perquè les excavacions bones se les emportaven els americans, que pagaven
 millor, o els alemanys o francesos, que tenien una enorme xarxa diplomàtica i
cultural a la zona de Síria)3. Però els italians (amb Paolo Matthiae com a arqueòleg i
Giovanni Pettinato com a lingüista) van tenir la sort de trobar Ebla (que és una ciutat
molt famosa que fins i tot la Bíblia menciona).
En el arxiu que es va trobar hi havia (mirar la pàg. 62 del ppt.):
1. decrets reials i cartes (la legislació)
2. Comptabilitat de la ramaderia
3. Registres de bestiar
4. Diccionaris sumeris
5. Conjurs
6. Diccionaris sumeri-eblaïta
7. Registres de les entrades de metalls preciosos (els pagaments que rebien)
8. Administració dels terrenys agrícoles
9. (El Pons s’ho salta)
10. (El Pons s’ho salta)

3
Ho estic escrivint en passat perquè el Pons no s’aclara i no para d’utilitzar tant present com passat en la
mateixa frase i no estic segura de si la disposició política dels setanta encara es manté igual avui dia.
 2. Mesopotàmia
Neolític
Del neolític en parlarem poc (ja que el neolític s’explicarà a prehistòria, i història antiga
començarà amb el naixement de la escriptura), però una pinzellada si que es farà
(perquè sense les experiències prèvies de la cultura agrària del neolític la gent de
Sumèria de finals del 4t mil·lenni no haurien fet tot el que van fer)
[Hi ha bastantes pàgines del ppt. on s’expliquen coses del neolític que el Pons no
comenta, per si t’ho vols mirar, però dubto que surti res tenint en compte que no hem
tocat el tema]

Marc geogràfic
El marc geogràfic és fonamental a mesopotàmia perquè ens ajuda a entendre moltes
coses.

Mesopotàmia, la terra entre els dos rius: el Tigris i l’Èufrates. Aquesta foto ens ensenya
el relleu. Tenim aquesta vall fluvial (que són el Tigris i l’Èufrates) envoltada per tota
una sèrie de muntanyes molt altes (perquè tant en el Taurus com en el Zagros hi ha pics
de 2000 metres i neus perpetues), de manera que tenim aquesta dicotomia entre les valls
dels rius i les muntanyes, i a més a més també tenim el desert de Síria, el qual està entre
l’actual Síria i Israel fins a la vall del Tigris i de l’Èufrates.

Els països actuals que ocupen la zona de Mesopotàmia són essencialment Iraq, Iran i
l’Aràbia Saudita.
Això són les línies isohietes, és a dir, la pluviometria, Ens hem de fixar en el límit de
100 ml anual, que es molt poc (és l’equivalent al que plou en una tarda de tardor a
Barcelona).
La isohieta dels 100 ml arrenca del Golf Pèrsic, puja per la vall del Tigris i de
l’Èufrates, gira cap a l’oest, penetra en el desert de Síria i baixa pel darrere d’Israel i
Jordània fins a la península del Sinaí. Al sud d’aquesta línia no hi plou mai (que és com
dir que hi plouen aquests 100 ml), aquí tenim el tros blanc (d’entre 0 a 250 ml). De 250
a 500, on ja pot néixer alguna ‘palmereta’, i amb més de 500 ml seria la pluviometria
normal.
Amb aquest mapa es pot veure que Mesopotàmia és una zona on hi neix l’escriptura, i
neix la civilització urbana, hi neix l’estat, però on el marc ecològic en el qual passen tots
aquests fets (especialment a les ciutats del sud de Mesopotàmia; Ur, Uruk, etc.) és una
zona en la qual no plou mai o quasi mai.
Això ens portarà a una paradoxa: Perquè no neixen la ciutat, la vida urbana i l’escriptura
en zones més ‘fàcils’? (com per exemple al sud de les muntanyes d’Anatòlia, on hi ha
grans poblats de tipus neolític. Al creixent fèrtil, que és on neix l’agricultura)
La vida urbana, l’escriptura i l’estat, al contrari que l’agricultura, naixeran al sud de
Mesopotàmia, en un ambient ecològic hostil, on no plou quasi mai (plouen dos gotes
dos dies a l’any).
A Mesopotàmia, viuen en un ambient hostil, on no plou quasi mai, i tampoc tenen
pedra, fusta bona, recursos, minerals, etc. Només tenen aigua i terra, i faran una
civilització de fang, construïda sobre el fang.
Naturalment, necessitaran portar-ho tot de fora. Una de les possibles explicacions de
l’aparició de l’escriptura i la civilització urbana en aquest punt tan inhòspit
ecològicament és el fet que ho hagin hagut de portar tot amb el comerç a llarga
distància.

L’alçada de les muntanyes, 2000 metres, neus perpètues.

Trobem les muntanyes del Taure i l’Antitaure, les muntanyes dels Zagres (Zagros), i
també les muntanyes de l’Amanus, al nord de Síria.
També les muntanyes del Líban i l’Antilíban, que és on anaven a buscar la fusta bona
tothom a l’Antiguitat, tant els reis de Mesopotàmia, que travessaven el desert de Síria
per anar a buscar-la, com els faraons d’Egipte, que també vindran a les muntanyes del
Líban a buscar la famosa ‘cedre del Líban’, que ja en època romana estava
completament arrasat i ja no en quedava.
De tant en tant passa el següent: és cert que en aquesta zona no plou mai, però el Monzó
(un huracà, una greu depressió tropical), que ve del mar de la Índia, i que al principi de
la primavera hauria de estar a sobre l’Índic, de tant en tant (de manera puntual), com a
fenomen meteorològic, el Monzó es planta a sobre de Mesopotàmia. Quan això passa,
comença a diluviar a Mesopotàmia, però els dos rius principals són prou grans i amples
com per drenar aquesta aigua de manera ràpida cap al mar. Faran algun mal, provocaran
alguna inundació, destruiran algun canal o alguna casa propera als rius, però NO
provocaran una gran inundació destructiva (podria ser gran però no destructiva).
Però si a més a més aquella primavera, s’hi suma el fet de que han passat un hivern molt
fred i de molta neu, si s’ajunten el Monzó de primavera amb els hiverns de molta neu i a
més a més tenen un desglaç molt ràpid, aleshores s’ajunten dos fenòmens que fan que
els rius no puguin drenar l’aigua. Per separat, només un o un altre, els rius són capaços
de drenar l’aigua, però tot junt al mateix temps (la neu de les muntanyes desfent-se a
gran velocitat per la calor i també l’aparició del Monzó) provoca ‘el gran diluvi i la gran
inundació’.
La terra de Mesopotàmia està tan seca que l’aigua, en lloc d’humitejar la terra, llisca per
sobre. Això provoca que arrasi completament amb qualsevol ciutat o establiment que
trobi perquè són de fang.
Per això és en el marc de la civilització mesopotàmica que s’ha creat el mite del diluvi
universal.

La línia de la costa a l’Antiguitat és la marcada amb un verd més fosc, per tant: la ciutat
de Ur, de Uruk, de Lagash, estaven sobre la línia de la costa. Mentre que les actuals
ciutats de Bàssora, per exemple, estan posteriorment i ja estan en un terreny al·luvial,
perquè el Tigris i l’Èufrates han tingut 5000 anys per aportar sediments des de les
muntanyes al mar, i han ocupat aproximadament quasi uns quasi 300 km (han colmetat 4
aquest golf) i avui dia la línia de costa arriba més avall (arriba fins a on comença el
Persischer Golf).
Però en l’Antiguitat la línia de la costa arribava a a les ciutats de Lagash, Ur i Uruk, i els
textos ens diuen que tenien un port marítim.

4
Crec que s’ha inventat la paraula, la he buscat i no he trobat res. No estic segura de que significa
exactament.
Això no existia a l’Antiguitat, és el riu Chatt-el-Arab (la unió entre el Tigris i
l’Èufrates). El Tigris i l’Èufrates es troben, s’ajunten en un sol riu, el Chatt-el-Arab, i
desemboquen actualment junts al mar del Golf Pèrsic.
En l’Antiguitat, els dos rius corrien i desembocaven en paral·lel.

Mesopotàmia i el creixent fèrtil.

En el creixent fèrtil (zona blanca) és on neix l’agricultura aproximadament cap al 8.000
aC.

El creixent fèrtil és una zona enormement rica en vegetals (que neixen espontàniament)
i animals. De manera natural és rica ecològicament, sobretot en la zona del sud de
l’actual Turquia (del Taure i l’Antitaure), i va ser aquí on va néixer el 8.000 aC
l’agricultura.
El Obeid, Eridu, Çatal Hüyük (a la península anatòlica), Halaf (al nord de
Mesopotàmia)... Tot això són grans poblats neolítics, però no els considerem ciutats.
Tot això forma part del neolític, perquè en aquesta època encara no hi havia escriptura.
Les cases d’aquesta època seran les mateixes que posteriorment en època d’Història
Antiga, i això ens demostra el problema d’excavar aquestes ciutats de Mesopotàmia,
perquè està tot fet de terra. No tenen res més, sobretot a la part del sud a Sumèria. Per
tant, és una civilització de fang.
Les bigues del sostre estan fetes de palmera, que no és realment adequada per construir,
i en conseqüència el que sosté no és un segon pis per viure, és simplement un sostre per
a que, mínimament, els dos dies que plou a l’any, no els hi entri aigua.
No tenen fusta bona per construir, s’han d’espavilar amb tovots. Amb tot això, si les
cases tenen un cert manteniment (calç i guix de tant en tant, canviar quan calgui les
canyes de palmera del teulat, reparar forats de les parets), aquestes van aguantant,
encara que plogui. Però si no hi ha reparació i manteniment, aleshores el vent, la
intempèrie i la mínima pluja les ensorrarà.
Tot és terra, tot és fang, i per això, totes les ciutats de Mesopotàmia queden en forma de
turó, perquè la terra es va acumulant. No es veuen els carrers, ni les cases, tot queda
apilonat i fan forma de turó. Per això tots els jaciments arqueològics a Mesopotàmia
tenen el nom de Tel (al principi del nom), perquè significa turó.

Repetim de nou: A Mesopotàmia no hi ha res, especialment al sud, i també a la zona de

Babilònia, la zona central.
A la zona del nord, la futura Assíria (Ninive, Mosul, Assur...), aquí encara hi ha una
certa varietat de arbres i boscos (no molts però uns quants) però al sud no hi ha
absolutament res.
Però ells que volen, que els hi agrada? (Importació de matèries primeres):
Els hi agrada l’alabastre i altres tipus de pedres bones que venen de les muntanes del
Zagres; estany i or que ve de l’Iran [l’estany el necessiten per fer bronze (estaran
ràpidament a l’edat del bronze), que és un aliatge de coure i estany]; lapislàtzuli, que ve
de l’Afganistan; plata i obsidiana que venen d’Armènia; coure i or que ve d’Anatòlia;
fusta bona que ve del Líban (recordem que els que construeixen amb la fusta bona eren
només els grans reis de Mesopotàmia, i només construïen algunes de les sales dels seus
palaus, no totes. Així de cara era); or i marfil d’Egipte.

Tot el que necessiten ho han d’anar a buscar fora. Aquestes són les vies de comunicació:
els rius.
El Tigris i l’Èufrates eren rius suficientment amples de mida per a poder navegar contra
corrent (ho feien normalment amb vela, i si tenien pressa i homes, amb rems).
[Amb tota seguretat es podia navegar fins a Mari (per això el seu port era tant
important).]
El Tigris i l’Èufrates eren vies de comunicació, de baixada i de pujada, en direcció sud i
en direcció nord, i entre el Tigris i l’Èufrates sabem positivament que hi havia tota una
sèrie de canals a través dels quals es podia anar en direcció est-oest.
És a dir, les vies de comunicació de mesopotàmia de totes les èpoques són els rius per
direcció nord-sud, i uns canals creats ex procés especialment per a fer la comunicació
est-oest.
Història de Mesopotàmia
Igual que la Història Antiga, té un inici i un final. L’inici està clar, el final està
complicat.
L’inici de la història de Mesopotàmia comença amb l’aparició de l’escriptura cap al
3.250/3.300 aC amb els primers textos arcaics de la zona d’Europa.
Les primeres ciutats estat seran les de Sumèria. El primer estat territorial serà Accàdia.
L’imperi Assiri sorgirà cap al 1.000 aC.
La pregunta és: Quan acaba la història de Mesopotàmia?
Alguns dirien que acaba amb l’arribada, conquista i la mort d’Alexandre el gran, altres
que passa quan Mesopotàmia entra a formar part de l’Imperi Part, altres dirien que
acaba quan entra a formar part de l’Imperi Àrab (per conquista) el 650 dC.
No se sap
NOSALTRES ni tan sols arribarem a Alexandre. Acabarem amb l’Imperi assiri (fins a
la seva desaparició).

Característiques societat urbana:

Recordem que els poblats del neolític no són veritablement ciutats perquè no n’hi ha
prou amb que tinguin carrers i moltes cases per a que la vida urbana es consideri com a
tal.
Redman diu que les ciutats han de tenir diverses característiques, unes primàries i unes
secundàries:
Primàries
1. Mida i densitat geogràfica de les ciutats amb un urbanisme planificat.
Resumint, en la ciutat, ha d’haver-hi algú que planifiqui (casta sacerdotal,
aristocràcia, monarquia, etc.)
2. No només per gènere.5
3. Captació i gestió dels recursos, dels excedents. Tot allò que produeix un
camperol i que no ho necessita per menjar és un excedent, i pot ser
susceptible de tributació
4. Estratificació social. Rics i pobres.
5. Aparició de l’estat com a forma de govern.
Secundàries
6. És important perquè com a obra pública gran que és no ho pot fer una sola
persona, o una família, o quatre que s’ajuntin. En canvi és una empresa
col·lectiva, de tota la ciutat, de tota la societat, la que les du a terme. I com a
empresa col·lectiva, algú els ha d’organitzar.
7. És important perquè és necessari per a viure a Mesopotàmia.
8. Aparició de formes artístiques.
9. Escriptura.
10. Aritmètica, geometria, astronomia.

Tres causes fonamentals (hipòtesis)

1. Qui controli la creació i la gestió de recursos hídrics serà qui manarà en
aquella societat, perquè sense la distribució de l’aigua del riu en canals
només es pot conrear el camp que està just tocant el riu, i amb aquest
5
Aquí diu que ‘no només per gènere’, però tots els exemples que posa (al temple tot dones, els
camperols tot homes, els artesans tot homes) són de grups per gènere. No sé que pensar.
 desavantatge (el no tenir canals) no fas una ciutat ni fas una civilització, ja
que només hi podria viure molt poca gent.
2. L’augment de població provoca la necessitat d’expansió, s’organitza la
guerra contra el veí, tant per territori com per recursos. La hipòtesis diu que
la societat urbana neix ja des de l’inici des del militarisme.
3. Jo necessito cedre del Líban, per tant crearé camps de conreu i faré el
necessari per a obtenir la demanda d’excedent que em costarà obtenir-lo, i
trobaré la manera de mourem en aquest comerç a llarga distància.

L’aparició de l’escriptura pot semblar fàcil, però en realitat és un procés que dura 1.000
anys, i fins i tot un cop a nascut el signe (3200/3300 aC) té una evolució posterior.
Apart de llengües, també hi conviuen signes de diversos tipus.
Primer l’escriptura va començar com un pictograma (el dibuix d’un cap volia dir cap, el
dibuix d’una vaca volia dir vaca). Amb el temps, aquest dibuix esdevé un ideograma, és
a dir, dos significats amb el mateix signe. A més a més els signes es van depurant, es
van fent més esquemàtics i és col·loquen en posició horitzontal per escriure’ls amb més
facilitat i rapidesa. Podem trobar pictogrames, ideogrames, signes de qualsevol tipus
que siguin abstractes però també que siguin determinants.
No només hem de veure cada signe a quina llengua pertany, sinó també el tipus de
signe. Aquesta és la gran dificultat.
Els processos són molt lents (d’entre 1.000 i 1.500 anys):
Fase 1: És un dibuix, un signe.
Fase 2: Era la manera de signar. Feien circular la peça, el segell cilíndric, sobre
l’argila, i quedava marcada.
Fase 3: Una manera d’enviar missatges amb significats acordats. Això no és
escriptura encara, perquè no és un codi gràfic, sinó d’objectes.
Fase 4: Perfecció del sistema anterior. Arribem a un codi gràfic, però encara no
és escriptura.
Fase 5: Neix l’escriptura. (no cal un codi d’objectes, sinó que es pot inventar un
signe que signifiqui això).
Persones que formaven les primeres societats sumèries:
Estaments: (No són exactament classes socials)
- Home (tres tipus):
Ciutadà: Estament més alt, té tots els drets cívica i forma part de la ciutat estat.
Esclau/serf: No és un esclau propietat en el sentit de que es pugui comprar o
vendre (tot i que si que n’hi havia). Està lligat d’alguna manera a la terra que
conrea.
Mesquí: Estament entremig. Bastant desconegut. És un punt entremig entre el
ciutadà lliure, que és l’home que té tots els drets (polítics, ciutadans...) i certa
riquesa, i l’esclau que no té cap dret polític o social i que sembla que està lligat a
la terra.
En aquesta primera societat sumèria primer governaran els sacerdots. Ells ordenaran la
vida política i econòmica d’aquestes primeres ciutats.
Comença a poc a poc a aparèixer una aristocràcia militar i després dintre d’aquesta
sorgeix la monarquia.

Un sumeri es mou en barca. És una zona d’aiguamolls. Per un sumeri, la seva

cosmografia era el que veien. Per ells la Terra era només Mesopotàmia, i era una illa
rodejada d’un mar salat.
No ens ha d’estranyar, que a la Bíblia trobem molts recordatoris del que és la literatura i
mitologia sumèria.
Uruk, per exemple, una d’aquestes ciutats sumèries a la línia de la costa, no era gaire
gran. Tenia un districte amb els temples al centre i tota la resta eren una sèrie de barris
d’habitacions per a la gent. Les muralles d’Uruk la separaven del món exterior, on hi
havia el mar per una banda i per una altra la xarxa de canals que permetia la irrigació
ordenada dels camps (per inundació) i la producció de cereals per la vida a la ciutat i el
comerç a llarga distància.
El reg per inundació, a la llarga, generarà un gran problema.
Aquest és el concepte de les primeres ciutats estat a Mesopotàmia.
Uruk com a exemple de la ciutat estat de sumèria. Trobem un nucli central on hi ha els
temples (els quals són importants perquè estem en un moment en que governa una casta
sacerdotal). Com es urbanísticament?  Tenim el districte central amb la zona dels
temples (que no són la casa del deu, sinó on viu el poder, els sacerdots, que són els que
gestionen els recursos) i al seu voltant una sèrie de barris destinats a la gent, a la
població en general. Tampoc es tan gran Uruk si feu comparació amb l’eixample de
Barcelona. Estava defensada per una muralla defensiva real.
En el barri central és on trobem els diferents temples i és on viuen els sacerdots que son
els que governen. És el districte de la deessa Inanna que es la patrona de la ciutat
d’Uruk.
Totes aquestes ciutats no existeixen contemporàniament. Quant neixen les grans ciutats
al sud de Mesopotàmia (Ur, Uruk, Lagash), Ebla és un poblat petit, una ciutat sense
importància, però que després, en el 3r mil·lenni, guanyarà importància. De la mateixa
manera, Ninive és encara un poblat quan neixen les grans citats al sud de Mesopotàmia,
en lloc de la gran capital assíria en la qual es convertirà.

Que els hi passa a aquestes ciutats estat? Han començat relativament bé: han inventat la
escriptura, la ciutat i la organització estatal. Aleshores que els hi passa? Que
ràpidament, el fet de la irrigació dels camps, sobretot si s’ha pogut fer de forma
sistemàtica i regular, fa que hi hagi un gran creixement demogràfic. El problema es que
per resoldre aquest augment de la població necessiten més menjar. Aleshores van a la
guerra amb les ciutats veïnes.
Aquí veiem el tema del militarisme, que sorgia en una de les hipòtesis de la creació de
les ciutats estat. Tenim diferents informacions referents a aquest militarisme, una de les
quals és l’estendard d’ur.
Es va trobar en la necròpolis reial, de la primera dinastia d’Ur (2600 aC). El va trobar
Woolley, arqueòleg britànic.

En diem estendard d’Ur perquè va ser anomenat així quan encara no se sabia que era
(per Woolley).
Pot ser varies coses:
- Un instrument de percussió: És el més probable. Un ‘cajón flamenco’ del
2.600 aC.
Té dos cares, la primera és la cara de la guerra, la segona és la cara de la pau. El
rei d’Ur va a fer la guerra, guanya (perquè sinó no t’ho explicarien) i, al tornar,
estan molt contents i fan una festa.
Woolley pensava que era un estendard, que anava encaixat en un pal i que ho
passejaven per donar aquesta informació a la gent. Ell se la va trobar
absolutament feta (però trencada, va haver de fer un puzle i reconstruir-lo).
En una posició central tenim el monarca (sempre en una posició gran i central) junt amb
els seus servidors/exercit, que van a la guerra. Després trobem una espècie d’ase,
“onagro” o hemió (perquè no existeix el cavall encara en el Pròxim Orient) i un carro
que té una roda massissa (no té radis encara) i tota una infanteria que va a la guerra.
A la part dreta tenim enemics vençuts (per les dues bandes). En la última línia existeix
el dubte de que significa realment. Pot ser quatre carros diferents, o si ens estan
explicant una idea, una seqüència de fets.
La segona cara és una representació del banquet després de la victòria. Destaquem el
monarca (vestit amb el prestigi de l’època), l’arpa, tota una sèrie d’ofrenes (no se sap si
són tributs dels vençuts o ofrenes pel banquet).
És la primera representació de la història de la humanitat d’una guerra (tot i que aquí se
la van inventar).

Una altra representació més tardana de la guerra és l’anomenada Estela dels voltors,
d’Eannatum, rei de Lagash (que està al costat d’Ur. Aquest monarca commemora una
victòria militar contra la veïna ciutat d’Uma. Es creu que la causa de la guerra va ser
que els d’Uma van moure les fites que marcaven les fronteres entre una ciutat i l’altra a
favor seu.
El rei es el que va en el carro i hi ha un segon personatge a sobre del carro que es el que
condueix. Tot el darrere està ple dels seus soldats i estan aixafant els cadàvers dels
enemics.
També trobem els voltors famosos que donen nom a l’estela, dels quals no s’ha arribat a
una conclusió clara sobre el que representen. Per uns representen voltors reals que
mengen cadàvers dels vençuts de la guerra i per altres investigadors son les animes dels
difunts que pugen al cel.
Apareix el primer estat territorial i imperi de la història de la humanitat, l’Imperi Accad,
que dura del segle 24 aC al segle 22 aC.
- (NW: nord-oest, SE: sud-est)
- Sargó I controla tota la Mesopotàmia, arriba fins a Mari, després Ebla, i per
l’altra banda Susa.
- Passa com la conquesta de Roma de Grècia. Accàdia tindrà sempre un
complex d’inferioritat respecte de Sumèria.
- El factor ètnic preocupava molt a la gent del segle XIX, ja que no volien que
els Sumeris fossin semites (antisemitisme de l’època).
Monarques importants:
Sargó I (molt important, fonamental): És tan important que les primeres històries
antigues de Mesopotàmia no marcaven la cronologia amb l’aparició de l’escriptura o la
no aparició de l’escriptura, sinó en sargònic o pre-sargònic. Tot lo pre-sargònic eren
situacions necessàries prèvies però el més important era el naixement de l’estat
territorial i l’aparició del primer imperi territorial (això en el segle XIX).
Aquesta màscara sempre s’havia dit que era de Sargó I però ara no se sap si potser és de
Naram-Sin.

Es produeix un paral·lelisme entre Sargó i Moisès. (en quant al seu passat)

Explica la seva victòria sobre una tribu de les muntanyes.

Es diu que Naram-sim va ser el primer monarca en intentar divinitzar-se en vida per dos
motius:
1. Els especialistes diuen que sembla que els dos sols i una lluna representats
en l’Estela saludin al monarca.
2. El casc amb banyes és un signe de divinitat.
Després de Narm-sim, no hi ha monarques divinitzats. Ell és l’únic que ho intenta (per
ara)
La llista no és real, és una barreja de mitologia i dades històriques. Tots els monarques
anteriors al segle 24 aC són inventats.
No saben les cronologies. Els reis ‘regnen’ més de 1.000 anys sense problemes. (1200,
900, 650, etc.).
A partir de les dades del segle 24 aC si que podem tenir alguna veracitat.
El renaixement sumeri, que també es coneix com a 3r dinastia d’Ur.
Neix a Sumèria (1200 aC), crea una civilització de ciutats estat. Però arriba l’estat
territorial d’Accad, conquereix Sumèria, i Accad, i tota la resta de Mesopotàmia i part
del creixent fèrtil, fa una cosa nova, que és un imperi territorial.
Aquest imperi territorial no el poden aguantar (Naram-sin, el net de Sargó I, els seus
successors no el poden aguantar i col·lapsa). I d’aquest col·lapse s’aprofita Sumèria.
Per això a aquesta època s’anomena el ‘renaixement de Sumèria’.
A Ur-Nammu o a Shulgi se li atribueix el primer codi legislatiu (Sumeri) de la història
de la humanitat. Aquest protegeix a la gent feble, especialment a les viudes i els orfes.
[La llei del talió és un ‘ull per ull’ literal. Tu has matat al meu fill, ara jo puc matar el
teu]

Així es com estava el ziggurat a principis del segle 19. Els murs han aguantat pels
contraforts fets amb murs de rajol cuit, tota la resta es tovot cru.
Si els contraforts no s’haguessin fet amb rajol passat pel forn, tot és de terra, i tot
col·lapsa.
Recordem la separació entre Sumèria i Accàdia. Són regions naturals diferents.
Un cop l’Imperi territorial d’Accàdia col·lapsa, Sumèria pren la iniciativa, conquereix
Accàdia, i fa el seu propi imperi territorial.

Són nòmades i semites. Seran la base dels regnes de Babilonia. En el text els anomenen
Mar.tu, i d’aquí ve ‘amorrita’.
Agafen l’accadi com a llengua de la diplomàcia perquè és similar a la seva llengua,
l’amorreu és un dialecte del semita occidental. Hem de recordar que el Sumeri és la
llengua de cultures, la llengua de juristes, de la religió, etc. En aquests moments, ja no té
ús social (com el llatí, que quan cada país comença a utilitzar el seu idioma propi, queda
com a llengua de cultura i com a llengua de la religió).
Els amorrites són perfectament conscients, quan ocupen Sumèria i Accàdia, que ells
venen d’un altre món (del de les tribus nòmades). Han pogut conquerir, per la debilitat
militar i econòmica a Sumèria, però al menys han d’acceptar la llengua de la
diplomàcia, que seria l’accadi, i també han d’acceptar la llengua Sumèria com a llengua
de la religió.

Quelcom que sí que fan és:

Assumint tota aquesta literatura Sumèria tan prestigiosa (assumint que existeix i que són
prestigioses), la traduiran a l’Accadi. I a nosaltres, les grans obres de la literatura
sumèria ens arribaran traduïdes des de l’Accadi (el poema de Gilgamesh, que passarà a
la Bíblia, llibres de matemàtiques, etc.) .
Aquesta gent amorrea, que són semites i pobles nòmades, es dedica sistemàticament a
traduir de la literatura sumèria, per una part perquè la literatura Sumèria és la
‘culminació’ (la moda, o el ‘nova más’) de la cultura del moment, per una altra, perquè
tenen un gran complex d’inferioritat.
En època de les dinasties amorrees (per exemple la dinastia babilònica de Hammurabi,
és la dinastia d’aquestes amorrees) és produeix el fenomen de la traducció sistemàtica
de la literatura sumèria a l’Accadi. Això ho fan perquè són conscients de la posició
elevada de la literatura i cultura de Sumèria. (Això es pot comparar amb Roma i
Grècia).
Aquesta gent amorrea conquereixen el món sumeri, però queden fascinats per la seva
cultura.
A nosaltres ens han arribat diversos textos traduïts a l’accadi bastant sorprenents. Un
d’ells és l’Athrahasis o ‘El super savi’.
Tracta el tema del mite del diluvi universal: (que sorgeix a Sumèria per culpa del clima)
Hi havia dos classes originals de deus: els deus grans, que ‘manaven molt’, i els deus
petits, que ‘no manaven gaire’. Els deus grans obligaven als deus petits a treballar.
(Els deus grans al principi treballaven, però van decidir que ja no volien així que van
crear als deus petits per a que treballessin per ells).
L’home no existia encara, els que feien tota la feina a l’univers eren els deus inferiors
(petits). Fins que al final es van cansar.
Els deus grans van imposar les seves ‘prestacions de treballs’ als més petits. És a dir, els
hi van dir ‘heu de fer aquesta feina’.
Aleshores els deus petits (especialment els més cansats) havien d’excavar els cursos
d’aigua, obrir els canals que humidifiquen la terra, excavar més cursos d’aigua, i obrir el
Tigris i l’Èufrates.
Havien de fer les quatre coses fonamentals per a l’origen de la vida urbana (i de manera
poètica, per fer entendre lo molt que havien treballat, el poema diu: “y durante 100 años
se entregaron a la tarea, y durante 500 años, se entregaron a la tarea”)
En fi, van estar molts anys en aquesta situació (quasi mil? Més?), fins que es van cansar
definitivament i els deus més petits van dir que prou, que ja no volien continuar
treballant pels deus més grans.
Es van queixar i van anar a veure a l’encarregat.
El deu superior (el més important dels deus en aquell moment) els va dir que deixessin
de molestar i tornessin a treballar perquè, si sempre havia estat així, perquè ho haurien
de canvia ara?
Els deus petits els hi van dir que farien vaga. Al final, fins que els petits no van
amenaçar amb trencar totes les eines de treball, els grans no van actuar i buscar una
solució.
La solució va ser: crear l’home, i l’home treballaria per tots ells.
L’home el fan de fang (perquè és l’únic que hi ha a Mesopotàmia), però per fer-lo
intel·ligent, li van posar una mica de divinitat, de deu, d’ànima. (així és com els sumeris
interpreten la racionalitat de l’home).
Els sumeris creien que els deus havien considerat que l’home per treballar necessitava
una mica d’ànima. Per aconseguir-la, ‘se inmolará un dios’, és a dir, assassinaran a un
deu petit.
Van trencar la carn a trossets i la sang, i el van barrejar amb l’argila que omplia el
‘motlle de l’home’. (de la mateixa manera que el tovot o rajol de construcció s’ha de
barrejar amb un desengrassant com la palla, la sorra o el betum. Si no es posa, un cop es
seca l’argila s’esquerda i es trenca)
Van crear set parelles d’homes i dones. 1200 anys més tard, el territori s’avia ampliat i
els humans s’havien multiplicat en un gran número. Feien soroll.
El soroll va molestar al deu sobirà. Ell va decidir que en mataria uns quants per veure si
feien menys soroll.
Va enviar una plaga, no en va matar suficients per baixar el volum. Va enviar una
sequera, va passar el mateix.
Va decidir enviar el diluvi universal, però després es va penedir i va decidir salvar-ne a
un (Noé). Li va explicar en un somni, li va dir que abandones els seus bens i que
construís un vaixell per salvar-se del diluvi.
Noé hi posa tots els diners en fer el vaixell, hi guarda animals, fa un gran sopar i al final
se salven ell i la seva família, i la resta moren.
Després el deu aplica unes mesures per evitar la sobrepoblació: Abans els homes no
morien de vells, ara si. Abans totes les dones eren fèrtils, ara ja no. Imposa la mortalitat
infantil. Que algunes dones de manera voluntària no vulguin tenir fills (‘mujeres
consagradas’).

Gilgamesh és una obra universal, en el sentit que parla de problemes i necessitats que
encara avui dia tenim.
El Gilgamesh de la literatura va ser un monarca (tant dins la literatura com fora d’ella,
però tot i que comparteixen nom no tenen perquè ser la mateixa persona o haver fet les
mateixes coses) i una persona molt dolenta de caràcter perquè ha matat a molta gent. Ell
és rei d’una ciutat a base de matar, de la guerra i de robar, i li encanta la situació de vida
que ha aconseguit a base de fer el mal i matar a molta gent.
Ell diu: ‘Estic la mar de bé i no em puc imaginar una vida més fantàstica, sóc rei, visc
en un palau, tinc habitacions plenes de lingots d’or i de plata, i tinc un harem de dones.
Tinc un cuiner que em fa cada da els plats que jo vull menjar i tinc esclaus i servidors.
Estic tan bé amb la meva vida, que he decidit que no em vull morir.’
Apareix la por a la mort. (que tots tenim, però alguns només per un segon i despres
racionalitzem que no val la pena, i d’altres que s’obsessionen)
Gilgamesh busca a gent que hagués superat la mort, no troba a ningú fins que arriba a
Noé (que en el text es diu Utnapishtim) que li explica el que ell va fer (en el diluvi).
La història que s’explica és pràcticament igual a la història de la Bíblia [No la redactaré
aquí perquè és llarga i es pot llegir en el ppt.] Això probablement signifiqui que la
literatura sumèria va ser absorbida o va influir en l’Antic Testament.

Possibles representacions de Gilgamesh

Per veure la impossibilitat d’aconseguir la immortalitat.
Noé li explica que hi ha una planta que si l’aconsegueixes (passant moltes penúries) i la
menges en unes circumstancies específiques et donarà la immortalitat. Gilgamesh
aconsegueix trobar-la i recollir-la, però ja quan està arribant al seu palau, una serp el
pica i mor.
Al final, la història de Gilgameix, que ens toca, perquè tracta temes universals com la
voluntat de poder i riquesa, la diferència entre el bé i el mal, mai es compleix com
desitja. Els deus no podien permetre que Gilgamesh esdevingués immortal.
Com s’irradia aquesta informació de Sumèria a la Bíblia (Antic Testament).
- Primera vegada: Passa amb facilitat perquè la llengua accàdia és de tradició
semita i els hebreus també són de tradició semita.
És en aquesta època, en el segle XII/XII, quan es comença a muntar l’Antic
Testament. Tothom és plenament conscient (fins i tot els teòlegs i capellans, la
religió catòlica) de que l’antic testament, i el nou testament, són construccions
humanes.
L’Antic Testament (i el nou) és una construcció humana, (hi ha una part de la
teologia que s’ocupa d’això). Un altre camí és la fe, que et diu que la mà de Déu
està en a tria d’aquests documents. Uns sí i uns no. (Però tothom està d’acord en
que és una construcció humana. Que els documents s’han escollit de forma
deliberada).
Per tant, en els segles XI i XII, quan es comença a fer la construcció de l’Antic
Testament, voluntàriament es busquen aquests fets de la literatura sumèria que
els hi arriba a través de la llengua accàdia.
- Segona vegada: Gent que viu a la zona del Llevant (de l’actual Israel), que
com que són reticents a la conquesta (?) se’ls hi practica una deportació
massiva i se’ls emporten a Babilonia, i allà tornen a conèixer aquesta
literatura de primera mà, i d’alguna manera això repercuteix en una revisió a
posteriori, al segle VI aC de l’Antic Testament.
 - No existeix un cel d’arrel sumèria, però hi ha aquesta separació entre l’ànima
i el cos físic. El cos físic mor però l’ànima té un camí posterior, i això ho
reconeixen i ho entenen igual des de la religió hebrea com des de la literatura
sumèria que hem rebut a través d’aquestes traduccions accàdies.

Dels sumeris també hem rebut el sistema sexagesimal (és a dir, tot a base de múltiples
de sis):
- Els nostres minuts de 60 segons. (6 x 10)
- Les nostres hores de 60 minuts. (6 x 10)
- Els nostres dies de 24 hores. (6 x 4)
- Els nostres anys de 360 dies (i estableixen divisors) (6 x 60)
Una explicació a la obsessió de Sumèria amb el sis i els múltiples de sis, comunament
acceptada, és el fet de la seva manera de contar mitjançant les falanges dels dits.
Comptem amb una sola mà, la dreta, fins a dotze, amb les falanges dels quatre dits (el
dit gros només compta, no s’afegeixen les seves falanges)
Arribem a un personatge fonamental en la història de Mesopotàmia. (apart de Sargó I i
el primer estat territorial d’Accad)  Hammurapi.
L’època de Hammurapi és un punt d’inflexió clau en la història de Mesopotàmia.
- La conquesta de Mari és important perquè obre el camí de la mediterrània.
- Organitza un estat (com organitza l’imperi).
- Deixa la xarxa municipal intacta. No la destrueix, sinó que la aprofita. Deixa
en funcionament la xarxa administrativa que venia d’època de la 3a dinastia
d’Ur perquè és útil.
- Corvees = treball a jou = tu pagues una sèrie d’impostos però no amb diners,
sinó amb feina, amb dies de treball gratuït.
- Hi ha un livemotive, una música de fons, que és la lluita entre la casta
sacerdotal i el monarca pel control dels recursos hídrics, és a dir, pel control
dels canals hidràulics. Perquè qui controla la gestió hidràulica té molt de
poder, perquè distribueix l’aigua i decideix quin camp obté aigua i quin no.
Qui controla la gestió dels recursos hídrics a Mesopotàmia és qui té el poder
real de la societat.
- Al final, guanyarà el monarca, i el que definitivament marca aquesta victòria
de la monarquia sobre la casta sacerdotal pel control dels recursos hídrics és
Hammurapi.  Se sap pels jutges. Els jutges a Mesopotàmia sempre havien
sigut sacerdots. Ara, amb Hammurapi, els jutges passen a dependre del
monarca, és a dir, esdevenen ‘funcionaris’. Els jutges que abans eren
autoritats independents, ara depenen del monarca, i quan signen una
sentència, si abans escrivien ‘servidor del deu/deessa –‘, ara escriuen
‘servidor de Hammurapi’.
 - La casta sacerdotal mai més recuperarà el poder econòmic i polític que havia
tingut.

El codi de Hammurapi.
Se li diu ‘codi’ a falta d’una altra paraula, ja que no és un codi en el sentit estricte de la
paraula. En realitat és un recull (tot i que no tot és d’ell).
En la tradició mesopotàmica, el dret es consuetudinari, és a dir, no està escrit (hi ha
algunes excepcions però normalment no ho està).
La característica més notòria del codi és la ‘Llei del Talió’ (ojo por ojo, diente por
diente).
En el segle XIX, la obsessió per l’antisemitisme a Europa no pot considerar que res de
les coses bones ha sigut fruit d’una cultura semítica. Els primers codis legislatius (Ur-
Nammu, Shulgi) no són semites (tercera dinastia d’Ur, de Sumèria. No són obertament
semites). Però amb el codi de Hammurapi, que té la ‘llei del Talió’, que funciona molt
bé a l’Antic Testament, i funciona molt bé en la legislació en el primer estat d’Israel, no
poden fer res més apart d’assumir-ho, que la ‘llei del Talió’ sembla característica de la
cultura semita.
El codi Hammurapi té dues característiques clau:
- La ‘llei del Talió’ (apareix per primera vegada en els codis legislatius), el
món hebreu i el món de l’Antic Testament ho reprendrà i practicarà.
- Té multes. Assumeix el concepte de la multa dels codis d’èpoques anteriors
de la 3a dinastia d’Ur.
La pena es gradua en funció de l’agressor i de l’agredit (i de l’estament al qual
pertany).