HISTÒ RIA DE LA FILOLOGIA (apunts)

1. L’humanisme

Terme modern (humanismus, XIXin, Alemanya). Diversos sentits del terme: sistema
pedagò gic, ideal educatiu (Paideia), valor universal (interès per la humanitat),
especialització en cultura clà ssica (e. g. Carles Riba), etc.

Sentit historiogrà fic i filolò gic: moviment intel·lectual d’entusiasme per l’estudi de
la cultura i les llengü es clà ssiques (studia humanitatis), nascut al nord d’Ità lia i
expandit per Europa (s. XIV-XVI). Centre en arts del llenguatge (gramà tica, retò rica
i poesia), histò ria, filosofia moral. Coneixement de la llengua dels clà ssics vs llatí
medieval i ensenyament universitari escolà stic. Orientació : l’humanisme és, en
origen, contrari a l’especulació lingü ística (no volen saber-ne res de la gramà tica
dels modistes medievals) i defensa un coneixement de la llengua i la cultura del
text per contacte, immersió , prà ctica i estudi.

Per al concepte d’humanitas i la seva defensa, llegiu el discurs de Ciceró Pro Archia
poeta (Defensa del poeta Àrquias, trad. Gerard Gonzá lez Germain. Barcelona: RBA,
2013).

L’humanisme posterior contempla també el racionalisme en l’estudi de la llengua,

com en el cas d’El Brocense (1523-1600), professor a Salamanca. Aquesta tendència,
i el cartesianisme posterior (s. XVII), es poden considerar una base de la lingü ística
teò rica desenvolupada al segle XX.

Per què neix al nord d’Ità lia? Per concentració demogrà fica i econò mica a les
ciutats-estat, com ara Florència (vegeu aquest mapa de l’Atlas Penguin); perquè hi
creix una classe administrativa (notaris, secretaris, bibliotecaris i altres
professionals) que domina el llatí i perquè hi ha un règim comunal, no feudal, amb
una valors diferents, no aristocrà tics; perquè tenen un passat romà i mostres
visibles d’aquest passat arreu, en inscripcions, escultures i restes arquitectò niques
de tota mena.

Protohumanisme paduà (XIIIex). Pare del moviment: Francesco Petrarca (1304-

74). Convé distingir netament el Petrarca llatí (llavors admirat) vs el poeta en
vulgar (Canzoniere o Rerum vulgarium fragmenta, model del petrarquisme líric en
vulgar només des de la segona meitat del XV i sobretot als segles XVI i XVII, i més
endavant).

Alguns aspectes
Estudi de la llengua i la histò ria antigues (per entendre i imitar els textos clà ssics)
Col·lació d’exemplars d’una obra (des del Livi de Petrarca)
Recuperació de gèneres (epístola: Familiares, Seniles, de Petrarca; dià leg: Secretum
de Petrarca; vides d’homes il·lustres, des de Petrarca; oratio o discurs)
Recuperació progressiva de textos oblidats (recerca en monestirs i expedicions
llunyanes). Exemples (Ciceró , De oratore o Lucreci, De rerum natura)
Nova pedagogia (exercicis: e. g. Vittorino Da Feltre, Gasparino Barzizza)
Reforma de la grafia (Niccolò Niccoli, 1364-1437)
 Lletra gò tica vs humanística primerenca i tardana(< carolina minú scula i majú scules
romanes); lletra romana (rodona) i ità lica (cursiva) que passa a la impremta (Aldo
Manuzio, 1450-1515) fins a l’actualitat.
Traducció (del grec) i comentari (e. g. Pier Candido Decembrio: Ilíada, Plutarc;
Leonardo Bruni d’Arezzo: Ètica d’Aristò til).
Nova historiografia (e. g. Bartolomeo Fazio, Antonio Beccadelli dit el Panormita,
del cercle d’Alfons IV el Magnà nim).
Filologia pura (Lorenzo Valla: La falsa donació de Constantí, les Elegantiae linguae
latinae; Angelo Poliziano)
Col·leccionisme antiquari, grans biblioteques i galeries privades de prínceps,
mecenes i papes (vegeu aquest manuscrit de la biblioteca del príncep de Viana).
Progrés en llengü es: grec, llengü es bíbliques i siríac. Bíblies políglotes.
Pensament social: la vida activa del ciutadà (vs la monacal) i valor del matrimoni
(Ermolao Barbaro, Alberti).
Pensament polític: ètica de la conseqü ència (Il principe de Maquiavel, 1469-1527)
vs teleologia cristiana.

Conseqüències majors
Recuperació del patrimoni clà ssic (XIV-XV)
Fonaments del Renaixement artístic i literari (s. XV-XVI)
Tractats d’arquitectura, perspectiva i pintura (basats en l’art antiga), d’Alberti a les
Vite de Vasari. La prà ctica de la imitatio (composta). Defensa de les llengü es vulgars
(Pietro Bembo).
Per la via pedagò gica, introducció del sentit crític i histò ric: base de la ciència
moderna de Galileu en endavant i de l’assaig crític (Montaigne).
Exemple. L’atomisme de Demò crit passa al materialisme d’Epicur, ignorat a l’Edat
Mitjana, si no era per fonts indirectes i esbiaixades. Al s. XV recuperen l’epicureisme
en la versió de Lucreci (De rerum natura), i s’edita però no té cabuda en el
pensament cristià fins més endavant. Pierre Gassendi se’l fa seu i transmet
l’atomisme a la ciència moderna del s. XVII. I així circula la idea fins a l’atomisme
actual.
Base de l’estudi de les llengü es modernes: e. g. gramà tica i diccionari d’Elio
Antonio de Nebrija.
Base del currículum de l’ensenyament secundari i universitari (esp. des de la
Reforma i la Contrareforma) fins a temps recents (ensenyament mitjà dels 11 als
15 anys o batxillerat fonamentat en coneixements generals de lletres i ciències;
reformes pedagò giques dels segle XX: Giovanni Gentile a Ità lia).

NB Un dels centres de l’humanisme llatí fou el Regne de Nà pols i Sicília en l’època d’Alfons
el Magnà nim (1442-1458), rei de la Corona d’Aragó , i dels seus sucessors immediats. Hi ha
un humanisme llatí d’autors catalans a la segona meitat del s. XV, i també s’observa la
influència humanística en alguns autors en vulgar a partir d’aquest moment. L’interès
clà ssic anterior (traduccions, Bernat Metge, Antoni Canals) no és prò piament humanístic,
per falta de coneixements i formació en els studia humanitatis (encara que es parli sovint, i
errò niament, d’humanisme català a finals del segle XIV). No s’ha de confondre el
classicisme, fonamental en tota l’Edat Mitjana, amb l’humanisme.
2. La filologia (clàssica i romànica)

Filologia (passió per l’estudi de la paraula) és un terme hereu, en part, dels studia
humanitatis, per l’orientació i pel valor instrumental: la filologia és serventa
(ancilla) de l’estudi de la histò ria, diu la dita. La filologia estudia els textos i els vol
fixar i anotar, és a dir, editar: els coneixements de llengua i literatura (i histò ria)
só n indestriables. Aquesta funció de la disciplina ha permès conservar i transmetre
el patrimoni escrit de tota la cultura occidental, val a dir tant Dioscò rides o Plató
com la Bíblia o Dante (i, després, fent-ho bé, també Shakespeare, Dickens o
qualsevol autor contemporani que presenti problemes importants de fixació del
text). Alberto Blecua dixit: va haver-hi un temps en què un error en un text de
Dioscò rides portava a una defunció ; un canvi textual en la Bíblia podia significar
una heretgia. (Exemple d’Erasme.)

L’humanisme del Renaixement ja va considerar el problema de l’edició textual,

però aquesta qü estió esdevingué capital en el període del Neuhumanismus
alemany, des de finals del segle XVIII i durant bona part del XIX. Aquest període
d’investigació dels clà ssics, sobretot els grecs, és la mare de la filologia moderna en
molts sentits. Consulteu el resum de R. Pfeiffer, Historia de la filología clásica, 2
vols. (Madrid: Gredos, 1981), II, pp. 277-313.

Quan una obra compta amb molts testimonis, que presenten moltes diferències en
el text (variants), convé tenir un mètode per determinar quin text s’edita i es
divulga imprès per tal que tothom que vulgui el pugui llegir: e. g. es conserven uns
600 manuscrits de la Commedia de Dante, amb milers de variants, però els
estudiants del Liceo italià (i tots els lectors interessats) l’han de poder llegir en un
text unificat. (Tractarem d’aquesta qü estió amb més detall en classes posteriors.)

La filologia moderna va néixer de la necessitat d’editar els textos clà ssics, sovint
amb molts testimonis (i mai amb un testimoni de l’autor, o autò graf, o prò xim a
l’autor). Carl Lachmann (1793-1851) va crear un mètode per fixar un text que,
creia ell, seria el més prò xim possible al de l’autor.

Avui el mètode s’ha depurat molt (neolachmannianisme) però el concepte original

s’ha d’entendre igualment: si suposem un original (O) perdut, que s’ha anat copiant
i copiant al llarg dels segles i només en resten unes quantes, d’aquestes cò pies,
convé mirar de filiar-les en un arbre genealò gic (stemma), examinant-les per
comparació , observant-hi els errors que permeten traçar l’esbrancament
progressiu a partir de l’original i la posició que ocupa en l’arbre cada testimoni
conservat. Exemple a la pissarra. Fixat l’arbre, el filò leg intenta establir un text net
d’errors a manera d’hipò tesi d’aproximació a l’original. (Tractarem de la tipologia
d’errors filiatius en classes posteriors i veurem com la correcció és possible.)

Aquesta idea del stemma codicum era molt prò pia de l’època romà ntica, i en el fons
molt similar a la idea d’establir l’origen de les paraules romà niques (a partir del
llatí) o de reconstruir l’indoeuropeu, mare de moltes famílies de llengü es existents:
observació del resultat final, comparació , hipò tesi d’evolució i sempre cap amunt.
Des del segle XVII, els naturalistes feien taxonomia i catalogaven famílies, gèneres i
espècies. Darwin va anar més enllà amb les espècies animals (amb uns principis
operatius molt originals), però al capdavall la concepció de la ciència del segle XIX
coincideix en aquest principi: remuntar, mirar de trobar d’on venen les formes
actuals. Per això els lingü istes establiren lleis d’evolució (sobretot fonètiques). Tot
plegat es deu al que anomenem positivisme romà ntic, i. e. en aquest cas,
enregistrar i catalogar dades positives amb la intenció de trobar-ne l’origen i
justificar-lo per derivació histò rica.

En aquest sentit, la filologia de les llengü es romà niques (o romanística) va seguir

dues línies.

(a) En el camp dels textos literaris, els romà ntics se sentien atrets pel passat
medieval (‘la primavera dels pobles’) i cercaven l’origen d’aquest esperit del poble
essencial (Volksgeist), suposadament transmès a través de la llengua, les
tradicions, el folklore i les literatures nacionals. Els atreia, és clar, la literatura més
antiga: èpica, roman (novel·la en vers) i, sobretot, la lírica dels trobadors (s. XI-XII),
perquè hi veien el naixement de la cortesia, de l’educació d’un gentleman, i d’una
concepció romà ntica o pura de l’amor (amor cortès).
De la mateixa manera els podia atreure enregistrar formes del folklore o de
la botà nica, perquè l’idealisme romà ntic identificava la nació amb un espai natural,
i entenia que la seva evolució era orgà nica, com la d’un ésser viu. Aquestes idees,
procedents de Giambattista Vico i sobretot de Herder, expliquen els esquemes
historiogrà fics de les literatures nacionals, sovint amb una concepció biolò gica
(naixement, progrés, plenitud, decadència vs renaixement, renaixença,
risorgimento).

Aquesta romanística comença a principis del XIX (el repertori lèxic trobadoresc de
Raynouard) però pren volada a mitjan segle XIX a Alemanya, a França i a Ità lia –els
brità nics s’hi afegiran aviat i també faran la seva filologia, és clar. La idea és:
recuperar el patrimoni literari, editar-lo (amb Lachmann o no) i crear una histò ria
literà ria nacional. Així nasqueren arreu d’Europa revistes i col·leccions
especialitzades, algunes encara existents (Ro, RlR, ZrPh), i aquesta ambició ocupà
unes quantes dècades del segle XX.

Mereix atenció la posició de Joseph Bédier (1864-1938), oposada a la de

Lachmann. Per a Bédier, era millor triar un sol manuscrit, el millor, i editar-lo
sense barrejar-lo amb lliçons o variants d’altres testimonis. (No cal dir que aquesta
posició no s’hauria pogut aplicar a obres amb desenes o centenars de manuscrits,
però ell pensava en la literatura francesa i prescindia del stemma.)

(b) En paral·lel, el segle XIX esdevingué l’edat d’or de l’estudi de l’indoeuropeu, de

l’elaboració de la gramà tica histò rica, de les lleis que tracen l’evolució de les
llengü es modernes (en el nostre cas a partir del llatí) i d’impressionants
diccionaris etimolò gics amb un propò sit similar.

L’estudi del sà nscrit [llengua clà ssica de l’Índia, del grup de llengü es indoiranianes] va permetre
constatar l’existència del grup indoeuropeu, que inclou els principals grups lingü ístics d’Europa
(romà nic, cèltic, germà nic, eslau, albanès, grec), l’Orient prò xim (armeni, persa) i l´Índia (sà nscrit).
La consciència de grups lingü ístics concrets la devem a dos lingü istes alemanys: Jakob Grimm
[germà de Wilhelm; es pot recordar la recopilació de contes folklò rics com a expressió del
Volkgeist], que es va ocupar del grup germà nic (Deutsches Wörterbuch, 1819-37), i Friedrich Diez,
autor d’una Grammatik der romanischen Sprachen (1836-38). A partir d’aquí, el mètode comparatiu
i histò ric permet crear la noció de llatí vulgar (Hugo Schuchardt, 1866) per a l’estudi de les llengü es
romà niques, i, per tant, fundar també sobre bases científiques l’estudi de l’etimologia.

Per a la lingü ística del segle XIX fins als anomenats Joves gramà tics, vegeu el resum
de Manfred Bierwisch.

Exemples de grans obres lexicogrà fiques:

François Raynouard, Lexique roman ou Dictionnaire de la langue des troubadours,

comparée avec les autres langues de l’Europe latine (París, 1838-1844).

Emil Levy, Provenzalisches Supplementwörterbuch. Berichtigungen und

Ergänzungen zu M. François Raynouards Lexique roman (Leipzig, 1892-1924).
[Versió abreujada: Emil Levy, Petit dictionnaire provençal-français (Hamburg,
1909).]

Frédéric Godefroy, Dictionnaire de l’ancienne langue française et de tous ses

dialectes du IX e au XV e siècle (París, 1880-1902). [Versió abreujada: Frédéric
Godefroy, Lexique de l’ancien français (París, 1901).]

Walther von Wartburg, Französisches Etymologisches Wörterbuch. Eine Darstellung

des galloromanisches Sprachschatzes (1922- ). [Versió abreujada: Oscar Bloch &
Walther von Wartburg Dictionnaire étymologique de la langue française (París,
1932).

NB La filologia romà nica (literà ria) arribà ben aviat en l’à mbit català (i peninsular), a
mitjan segle XIX, de la mà de Manuel Milà i Fontanals. La idea de compilar material
lexicogrà fic era coetà nia o anterior (Balari, Aguiló ), però l’estudi d’aquest material i,
sobretot, la incorporació de la variació dialectal (la llengua del poble), amb la fonètica
corresponent, a Catalunya no tingué fonaments científics fins a Antoni M. Alcover. De fet, el
primer (i ú nic) indoeuropeista de ple dret a Catalunya, ja fou un filò leg prou posterior,
Joan Coromines. Vegeu l’apartat segü ent.

3. La filologia romànica a Catalunya

a) La tradició literària

Marian Aguiló (1825-97). Mallorquí, poeta romà ntic ocasional. Editor i bibliò graf
(de llibres impresos, sobretot, que passaren a l’IEC), lexicò graf (materials del
diccionari Aguiló , que passaren a l’IEC). Erudit i bibliotecari de la UV i la UB.

Manuel Milà i Fontanals (1818-84). Poeta ocasional i promotor dels Jocs Florals i la
Renaixença, crític literari, però sobretot filò leg i historiador de la literatura. Com a
filò leg i provençalista, establí contacte amb els grans romanistes del seu temps a
Alemanya, França i Ità lia (Bartsch, Gaston Paris, Pio Rajna). Professor a la UB.
Mestre d’Antoni Rubió i Lluch i Marcelino Menéndez y Pelayo; molt més tard, de
Jaume Massó Torrents. Folklorista. Obra immensa.
https://www.escriptors.cat/autors/milaifontanalsm/biografia

Antoni Rubió i Lluch (1856-1937). Fill de Joaquim Rubió i Ors, que fou professor a
la UB, membre de la RABLB, erudit i poeta de la Renaixença. Rubió i Lluch fou un
hel·lenista però esdevingué, per convicció , el primer gran historiador de la
literatura catalana, principalment en aspectes com ara les traduccions i la
presència clà ssica, la historiografia medieval i la documentació sobre la circulació
dels llibres en època antiga, grà cies a una labor ingent a l’Arxiu de la Corona
d’Aragó (Documents, 1908-21). Obra de classificació descomunal (en part inèdita).
President de la RABLB i l’IEC. Successor de Milà a la UB. Creà una cà tedra (oficiosa)
de Literatura Catalana (a l’Ateneu) en el marc dels Estudis Universitaris Catalans
(des de 1904), potser la millor escola de filologia que mai hagi existit a Catalunya.

Jaume Massó Torrents (1863-1943). Republicà i col·laborador de L’Avenç (amb

Pompeu Fabra), fou autor de proses del simbolisme finisecular. Jove deixeble de
Milà , es formà després a Anglaterra i França. Editor de poesia medieval, entrà en
contacte amb el cercle francès de Romania i la Revue des Langues Romanes.
Secretari de l’IEC, promogué l’adquisició dels materials d’Aguiló i l’edició de la
historiografia medieval. Catalogà fons manuscrits de biblioteques foranes i
sistematitzà els cançoners (Repertori de la poesia catalana medieval, 1932).
Professor de poesia als EUC.

L’Institut d’Estudis Catalans es fundà el 1907. La biblioteca esdevingué després la

Biblioteca de Catalunya. Compra de manuscrits, impresos i bibliografia (fons
Aguiló , fons Bonsoms, etc.). L’IEC impulsà revistes i edicions, i un programa
d’actuació general (textos bíblics, clà ssics, medievals i moderns), que s’anà aplicant
posteriorment en part grà cies a la iniciativa privada.

La filologia internacional participà d’aquest impuls acadèmic renovat. El cas del

rossellonès Amadeu Pagès (primera edició lachmanniana: Les obres d’Auzias
March, IEC, 1912-14). Altres: Alfred Morel-Fatio, Mario Casella, etc.

Imatges documentals: enllaç amb l’Exposició El noble esforç.

Els EUC. Esbó s del sistema pedagò gic.

Les primeres promocions:
* Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961). Classicista. Estudió s brillant, inicià molts
projectes inacabats (Cerverí de Girona, Jordi de sant Jordi, Bernat Metge, Ramon
Muntaner); passà a la política (1917). Esquemes d’historiografia literà ria catalana
nacionalista (1918, 1927).
* Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982). Director de la BdC des de 1914. Erudit
descomunal, excel·lí en els estudis de bibliografia i presència clà ssica. Marginat de
la universitat després de la guerra, exercí el mestratge particular i publicà en
castellà una erudita histò ria de la literatura catalana (només fins al primer
Romanticisme, per respecte al pare, Antoni Rubió ).

Altres grans filò legs d’abans de la Guerra (1936-39) i després

* Pere Bohigas (1901-2003). Becat per la Fundació Rabella, estudià tot els
manuscrits catalans a la BnF, la British Library i tots els fons d’Oxford i Cambridge.
Expert en cavalleria, matèria de Bretanya i profetisme, a banda l’especialització en
paleografia, impremta i histò ria del llibre. Editor d’Ausià s March. Conservador de
la BdC.
* Josep Maria de Casacuberta (1897-1985). Fundà l’Editorial Barcino. Col·lecció
Els Nostres Clà ssics (des de 1924 fins avui), Col·lecció Popular Barcino, i altres.
Verdaguerià . Editor d’exigència mà xima.
* Martí de Riquer (1914-2013). Classicista per vocació i deixeble de Carles Riba i
Joan Petit. Filò leg i periodista cultural abans de la Guerra. Després, catedrà tic a la
UB (i la UAB, 1968) i romanista eminent. Especialista en trobadors, èpica, tota la
literatura catalana medieval i Cervantes. La seva antologia Los trovadores (Planeta
1975. 3 vols.) és insubstituïble. Els seus tres volums de HLC (Ariel 1964) só n
insuperables en bona mesura. De fet, portà fins al final les feines iniciades per
Nicolau: edità Cerverí de Girona (1947), Jordi de Sant Jordi (1955, 1984), Bernat
Metge (1959), entre d’altres.

Deixebles de Martí de Riquer: Antoni Comas i Joaquim Molas. Els dos primers
continuaren la seva HLC (Comas amb un volum sobre el segle XVIII el 1972, Molas
el 1984 amb uns quants sobre els segles XIX i XX, que ja integraven col·laboradors
de la seva prò pia escola historiogrà fica, com ara Jordi Castellanos o Manuel Jorba).

L’ú ltima deixebla directa de Martí de Riquer, Lola Badia, també ha acabat dirigint
una nova histò ria de la literatura catalana medieval en tres volums (2013-15), ja
escrita per una trentena d’especialistes. Els volums posteriors han arribat fins al
segle XIX: vol 4, dir. J. Solervicens; vol. 5, dir. M. Domingo & E. Cassany.

NB Tractarem de la periodització de la histò ria de la literatura en classes posteriors.

b) La tradició lingüística

El I Congrés de la llengua catalana (1906) precedí la fundació de l’IEC (1907) i la

seva Secció Filolò gica (1911). Hi participaren romanistes estrangers; d’aquí, la
figura llavors més destacada era Antoni M. Alcover (1862-1932), capellà mallorquí
integrista i alhora lingü ista ben informat i relacionat amb alguns romanistes
europeus, que ja havia iniciat el Butlletí de Dialectologia anys abans. A la llarga, la
seva obra més important fou l’impressionant DCVB, acabat pel seu deixeble
Francesc de Borja Moll amb criteris de normalització fabriana. (Alcover i Fabra no
s’entengueren ni al Congrés ni a l’IEC.)

Pompeu Fabra (1868-1948), enginyer químic, havia proposat una reforma

ortogrà fica molts anys abans, des de L’Avenç, publicació del Modernisme, i seguia
insistint en aquesta qü estió i en la necessitat d’una gramà tica. Les seves directrius
s’imposaren des de l’IEC (a l’inici, grà cies al suport del polític Enric Prat de la
Riba): les Normes (1911), el Diccionari ortogràfic (1917) i el Diccionari General
(1932), que és la base dels actuals DIEC i DIEC2. Publicà diverses gramà tiques però
cap no arribà a ser la gramà tica oficial de l’IEC. Tractarem de la seva figura en
classes posteriors.

Alcover a banda, existí un cercle d’erudits oposat als criteris fabrians, entre els
quals convé destacar Ramon Miquel y Planas (bibliò fil i molt bon editor) i Anfò s
Par, pioner en l’estudi de la sintaxi medieval (Bernat Metge, Curial e Güelfa).
Aquesta via restà truncada i encara avui no hi ha una sintaxi descriptiva del català
antic.

L’IEC creà unes beques per a formació de filò legs a l’estranger. Ni Antoni Griera
(gramà tica histò rica), ni Manuel de Montoliu (filologia romà nica), ni Pere Barnils
(fonètica) comportaren un retorn significatiu. L’IEC, tanmateix, havent adquirit
(via Massó Torrents) els material lexicogrà fics de Marià Aguiló , n’inicià la
publicació i l’aprofitament (obvi en el Diccionari de Fabra de 1932). També creà
una Oficina Lexicogrà fica, dirigida per Fabra, en la qual es formà el jove Joan
Coromines (1905-97). Ja exiliat, produí un esplèndid diccionari etimolò gic del
castellà i, havent tornat, un de complementari en català (DECLC), a banda d’altres
instruments (Onomasticon Cataloniae) i estudis de valor sobre la llengua
diacrò nica.

Després de la guerra, aparegueren dues gramà tiques histò riques del català (Antoni
Badia i Margarit, 1951 Francesc de Borja Moll, 1952); la més recent és una obra
col·lectiva de Mar Batlle, Joan Martí, Josep Moran i Joan Anton Rabella, Gramàtica
històrica de la llengua catalana (2016).

L’ú nica histò ria (externa) de la llengua catalana que vol ser una mica completa no
ha passat del segle XV (Josep M. Nadal & Modest Prats, 2 vols., 1982-96).

S’ha progressat molt en l’estudi de la variació dialectal: l’aportació fonamental és el

projecte de Joan Veny, Atles lingüístic del domini català (2001–). Vegeu també Joan
Veny, Introducció a la dialectologia catalana (Barcelona, 1986), Petit atles lingüístic
del domini català (Barcelona, 2007–).