TEMA 2. L’ARQUEOLOGIA EUROPEA ENTRE ELS SEGLES XVIII I XX.

DELS
ANTIQUARIS A L’ARQUEOLOGIA CIENTÍFICA

2.1 Els models interpretatius nuls

No es contextualitza la peça.

Primeres passes. El col·leccionisme

Els estudis sobre teoria arqueològica desenvolupats a partir dels postulats de la Nova
Arqueologia (funcionals, processuals o post-processuals) neguen l’existència d’una
ciència arqueològica fins la segona meitat del segle XX.

Conservació de les primeres col·leccions d’objectes en funció del caràcter simbòlic o

“valor afegit” (ideològic, religiós, polític, social) dels materials, no per la seva capacitat
d’explicar el passat.

Concepció de la Història establerta a l’Edat Mitja. Suma del contingut de La Bíblia

(inqüestionable), els texts grecs i romans, i els registres escrits (o transmissió oral) de
períodes anteriors.

Indiferència per la conservació de monuments i/o materials del passat.

Definició de les bases interpretatives de la Història

Determinació de la data de creació a partir de les genealogies bíbliques (Rabínics,

3.700 a.C; Clemente VIII a.C; James Usher, 4004 a.C).

Degeneració progressiva del món físic. Transitorietat de tot lo material.

Creació de la Humanitat en el Jardí de l’Edèn. Vinculació del Proper Orient com centre
generador de la Història. Difusionisme de tecnologia i coneixement.

Teoria de la degeneració del model de conducta humana. Politeisme, idolatria i

immoralitat. La prosperitat material accelera la depravació moral.

La Historia del món respon a una successió de fets únics. Lluita entre el bé i el mal.

Segle XVII evolucionisme tecnològic. Per això es divideix en pedra, bronze, ferro.

Marx i Engels agafaran la arqueologia per explicar la seva societat.

Creacionisme vs evolucionisme

El 47% dels mestres creuen en el disseny intel·ligent (creacionisme amagat).

El 28% creu en l’evolucionisme.

El 16% creu en el creacionisme.

Als estats units es dona això ja que cada estat i cada comptat pot desenvolupar el seu
discurs de continguts i fins i tot les escoles podem tenir el seu propi.
2.2 El col·leccionisme i l’arqueologia il·lustrada

El col·leccionisme (I). El Renaixement. Un pas endavant

Desenvolupament cultural a partir de la fi del feudalisme i el sorgiment i estabilització,

polític i econòmic, de la burgesia, reafirmació de la pròpia posició social.

Recuperació dels texts i obres d’art clàssiques. Definició de la diferenciació cultural

entre present i passat. Utilitzar un passat propi com a un element de cohesió d’un
grup.

Nous models arquitectònics. Interès pel coneixement i estudi dels precedents clàssics.

El col·leccionisme (II)

Els primers col·leccionistes. Ciriaco de Ancona (1391 – 1452). El papat. Les

col·leccions de Paul II i Alexandre VI.

Primers decrets proteccionistes. Llei de preservació dels edificis antics de Pius II

(1462) i Llei de prohibició d’exportacions de blocs de pedra o estàtues de Sixte IV
(1471).

El col·leccionisme (III). El segle XVII

El nord d’Europa. Les col·leccions de Carles I, i el duc de Buckingham.

La Societat de Diletants (Londres, 1734). Estudi de l’art clàssic.

Johann Winckelmann (1717 – 1768) i la definició de la Història de l’Art com una

ciència. El concepte de periodització.

Vinculació entre la documentació material i els textos clàssics. La recerca del context
per interpretar els objectes.

El concepte del GRAND TOUR

El gust per l’art clàssic com element de prestigi.

Les obres de Francis Bacon: “Of travel” (1597) i John Locke: “Algunes reflexions sobre
l’educació” (1693). Valoració del coneixement de la Història. “El present es troba
condicionat pel passat”. Les aportacions de Voltaire: “Càndid” (1759).

Els casos de Bernardo José Olives de Nadal (1699 – 1700) i Leandro Fernández de
Moratín (1786).

L’arqueologia il·lustrada. Les excavacions a Pompeia i Herculà

Inici de les intervencions a Herculà (1738) i Pompeia (1748) per ordre de Carles VII de
Nàpols – Dues Sicílies (Carles III).

Les excavacions de Roque Joaquín de Alcubierre fins 1780. Crea la topografia

arqueològica, recuperar tot el material en el registre arqueològic, fer un diari de
excavacions, anotar tots els detalls.
Creació (1755) de la Reale Accademia Ercolanese encarregada dels estudis i les
publicacions. Museu Ercolanese (1750). L’Antichitá di Ercolano (8 vols). Un regal de
prestigi en el segle XVIII.

Definició del sentit modern de les intervencions arqueològiques: treball de camp, estudi
i publicació dels resultats.

L’arqueologia recolzada en els textos

La febre orientalitzant a Europa a finals del segle XVIII.

Textos bíblics i escriptors grecs i romans.

Desenvolupament de l’Egiptologia i l’Assiriologia.

La Description de l’Égipte. Els treballs de Jean François Champollion (1790 – 1832) i el

desxiframent de l’escriptura jeroglífica.

La cronologia de la Història d’Egipte a partir dels treballs de Karl Lepsius (1810 –

1884).

La crisi del col·leccionisme

El saqueig sistemàtic i la formació de les grans col·leccions dels museus europeus:

Louvre, Turí, Brtish Museum.

Giovanni Belzoni i Bernardino Drovetti.

La fi dels saquejos. Auguste Mariette (1821 – 1881) i la creació del Servei d’Antiguitats
(1858).

L’arqueologia recolzada en els textos (II)

El coneixement de les civilitzacions de l’Antic Testament.

Georg Grotefend (1755 – 1853) en 1802 i l’escriptura cuneïforme. Els estudis de Henry
Rawlinson (1810 – 1895).

Émile Botta (1802 – 1870) i les intervencions a Nínive i Khorsabad.

Els treballs d’Austen Layard (1817 – 1894) a Ninmrud i Kuyunjik. Elaboració de

seqüències estilístiques en arquitectura i escultura.

Una nova història a partir de textos, creences religioses i documentació arqueològica.

Rebuig acadèmic a fer servir la recerca arqueològica (D.G.Hogarth) per estudiar

períodes amb informació procedents de textos escrits.

2.3 L’anticuarisme i els canvis socials i polítics a Europa entre els segles XVII i XIX

Els antiquaris al nord d’Europa

Textos romans recuperats el segle XV (Ej, Germània de Tàcit, 1451).

La base històrica dels pobles i regnes es basen en les llegendes emprades amb
finalitat política (Ej. Crònica de Geoffrey de Monmouth). Les llegendes artúriques i la
dinastia Tudor.

Desenvolupament de sentiments nacionalistes durant la Reforma i les guerres de

religió. Construcció d’un passat propi de cada estructura social.

Els estudis del passat en el regnat d’Enric VIII. Definició del concepte “antiguitat
nacional” en front del classicisme greco-romà.

Els antiquaris al nord d’Europa (II)

Willia Camden, fundador de la Society of Antiquaries (1572) autor de Britannia (1586)

descripció de la primera topografia global d’Anglaterra amb inclusió de restes romanes
i medievals.

Treballs de John Aubrey (1626 – 1697) a Stonehenge i Avebury, publicats a

Monumenta Britannica (1675).

Els antiquaris al nord d’europa (III)

Desenvolupament de la recerca a Escandinàvia com a resultat de la separació de

Suècia i Dinamarca (1523), impulsada per Cristian IV de Dinamarca (1588 – 1648) i
Gustau Adolf II de Suècia (1611 – 1632).

Treballs de Johan Bure (1568 – 1652) a Suècia i Ole Worm (1588 – 1654) a
Dinamarca.

Introducció de qüestionaris per catalogar el patrimoni, organització de la recerca per

contrades i creació de museus per difondre el passat.

Col·lecció Real (Kuntskammer, 1680). Col·legi d’Antiquaris a Uppsala (1666).

Les primeres col·leccions reials a França durant els segles XVI i XVII (Francesc I i
Enric II). Predilecció pel passat romà en detriment de l’època celta fins a mitjans
del segle XIX.

Primer estudi històric sobre Alemanya el 1616. Philip Klüver, Germaniae Antiquae.
Història basada en la conjunció de textos clàssics i documentació material.

Excavació dels túmuls de Marzahna (Saxònia) amb finalitat científica.

Desenvolupament de l’interès per les cultures clàssiques i l’arqueologia durant

la il·lustració.

Antiquaris versus il·lustració

Dues visions enfrontades de l’evolució humana durant el segle XVII.

Degeneracionisme i evolucionisme (tecnològic).

Una millora tecnològica te unes implicacions socials i ideològiques.

El progrés científic i artístic beneficià al segon. L’esser humà no era en decadència.

Pot organitzar i modificar el seu propi futur mitjançant el coneixement.
La millora d’un aspecte específic no pot mantenir l’estatisme de la resta dels aspectes.

El món no es estàtic.

Extensió de les idees evolucionistes de la il·lustració entre les classes mitjanes

europees (mercantils al Regne Unit i agràries / urbanes a França):

- Tots els grups humans posseeixen el mateix nivell i tipus d’intel·ligència. No

existeixen barreres biològiques que impedeixen a un grup fer servir els avanços
tècnics dels altres. Tots els grups tendeixen a millorar.

- El progrés cultural és la característica determinant de la historia humana. El canvi

és continuat i sostingut, no episòdic. Els factors sobrenaturals no tenen relació amb
el progrés.

- El progrés caracteritza tant els avanços tecnològics com l’organització social, la

moralitat i les creences religioses. Els canvis en totes les àrees estan
interrelacionats.

- El progrés perfecciona la naturalesa humana eliminant la ignorància i la

superstició. No es negaven les idees cristianes tradicionals, però sí la dependència
de l’influencia divina.

- El progrés és el resultat d’un pensament racional encaminat a millorar la condició

humana.

Antiquaris versus il·lustració (II)

Metodologia per analitzar el desenvolupament dels sistemes organitzatius humans:

comparació de l’estadi evolutiu de les comunitats per definir un sistema lineal de més
simple a més complex.

Els grups humans situats en el mateix nivell de desenvolupament responen de la

mateixa manera als problemes, segons la tesis de William Robertson. El concepte
evolutiu de les societats es considera la base teòrica dels postulats darwinistes de la
segona meitat del segle XIX.

El problema de la datació i les cronologies.

Les idees de Lucreci Caro (98 – 55 aC) sobre la modificació tecnològica de les
societats.

Nicolás Mahudel (1734). Divisió de la Història humana en tres edats successives:

pedra, bronze i ferro. Idees recolzades posteriorment per Antoine-Yves Coguet i
Bernard Montfaucon.

La divisió no va ser totalment acceptada, però si l’idea de la existència a Europa de

societats que haguessin emprat essencialment instruments de pedra.

Antiquarisme versus il·lustració (III)

Les tesis de Descartes (1596 – 1650) definien que tot fenomen natural formava part
d’unes lleis que governaren la Natura de forma universal i eterna, apartant el concepte
de Déu com agent de tots els fets.
Desenvolupament de la recerca amb l’objectiu de definir nous paradigmes de
coneixement, superant l’estadi de re estudi de lo ja conegut.

Importància de les recerques de la Royal Society. Els estudis de William Stukeley

(1687 – 1765) sobre les construccions preromanes. Inici de la cronologia relativa per
superposició de fets. Anna Stukeley: desenvolupament de la datació estilística dels
artefactes.

Reacció conservadora. Joseph-François Lafitau (1685 – 1740) i la comparació dels

sistemes religiosos amerindis i greco-romans. Versions corruptes de la veritable
moralitat i religiositat.

La reacció del Romanticisme. Interès per les societats primitives i “naturals”, i els
factors definidors de “l’esperit”. Relació amb les idees nacionalistes com forma de
difusió entre les classes mitjanes de la població.

2.4 L’arqueologia científica

Un reconeixement emergent

Mitjans del segle XIX, reconeixement social de recerca arqueològica, clàssica i

prehistòrica.

Sistematització de la Prehistòria com una ciència independent.

Desenvolupament del concepte de datació relativa (Escola Escandinava) per permetre

l’estudi de les societats de la Prehistòria final amb independència de els dades dels
textos clàssics i / o les tradicions medievals.

Estudis sobre Prehistòria a França i el Regne Unit. Ampliació de la seqüència temporal

de la Humanitat.

El concepte científic de l’origen de la Humanitat. Evolucionistes i creacionistes

enfrontats arran de la publicació del llibre “Origen de les espècies” (1859).

Thomsen i el concepte de la datació relativa.

Un nou concepte de datació a partir del col·leccionisme numismàtic. Christian

Jürgensen Thomsen (1788 – 1865). Concepte de seriació (llocs d’encunyació, dates)
amb inclusió de patrons estilístics.

Concepte de protecció de les Antiguitats com a resposta als moviments nacionalistes

posteriors a la Revolució Francesa. Creació del Museu Nacional d’Antiguitats. Cerca
d’un passat propi.

Reial Comissió Danesa per la Preservació i Col·lecció d’Antiguitats (1816).

Organització basada en el material: pedra, bronze i ferro.

Problemes en la classificació de tipus d’objectes i coexistència de peces fabricades en

diferents èpoques.

Protohistòria, societats que no tenen textos escrits però que es pot saber la seva
historia per altres societats que si tenen història escrita.
Thomsen i la datació relativa (II)

Definició de les sepultures com “troballes tancades” remarcant la coetaneitat del

moment d’amortització de les peces. Ens dona una data postiquem (posterior al
objecte més antic) i pesquem (anterior al objecte més recent), dona una forquilla.

Classificació dels objectes en funció de la seva tipologia i ús fent servir el material i el

tipus decoratius. Reflexiona sobre perquè serveixen els objectes.

Desenvolupament d’una classificació avançada:

Primera Edat Segona Edat Edat del Primera Edat Segona Edat
de la Pedra de la Pedra Bronze del Ferro del Ferro

L’Arqueologia Escandinava

Thomsen (1836): Guia de les Antiguitats Escandinaves.

Crítiques dels antiquaris per no incloure períodes basats en altres tipus de materials.

Superació de les crítiques a partir de la demostració de la anàlisis fonamental en la

interrelació de tres elements: context, estil i decoració.

Importància de les bases independents per l’estudi de l’evolucionisme.

Defensa de l’existència de corrents migratòries i de la difusió del coneixement. Sima

de les idees “difusió i migració” als corrents evolucionistes, evolucionisme
tecnològic.

Sintetisme, dues societats s’ajunten i creen nous elements iconogràfics

contemporanis.

També aculturació, estructura migratòria porta el seu coneixement a un nou territori i

crea una superposició.

L’Arqueologia Escandinava (II)

Sven Nilsson (1787 – 1833). Estudi de les economies de subsistència per damunt de
la tecnologia.

Jo no vull ni datar cronològicament ni estudiar la cronologia dels objectes. Interessa

perquè serveix l’objecte i la importància que té dins de la estructura social. El que li
interessa es analitzar els sistemes socials.

Estudi de les comunitats caçadores – recol·lectores i la seva evolució cap a societats

ramaderes i camperoles.

Anàlisi del creixement poblacional com a factor de canvi en la Prehistòria.

Anàlisi de l’ús dels artefactes per estudiar els sistemes econòmics.

Importància de la comparació etnogràfica.

La teoria de l’evolució de les societats de Sven Nilsson

“Totes les nacions han passat quatre etapes abans d’assolir el grau més alt de
desenvolupament social”.

Salvatge, nòmada, camperola i civilització.

El quart estadi o civilització: escriptura, diners, divisió social del treball, classes socials.

(...) la nació, per mitjà de l’organització de la societat, pot assolir completament la seva
missió: arribar al màxim concepte de civilització”.

L’Arqueologia Escandinava (III). Jens Worsaae i l’Arqueologia de camp

Professor d’Arqueologia a la Universitat de Copenhaguen (1855).

Treballs de camp: “troballes tancades” i “seqüències estratigràfiques”.

Estudis dels jaciments vikings excavats entre 1846 – 1847, i demostració del sistema
de les tres grans regions d’Europa.

Interdisciplinarietat. Estudis sobre els conchers (tipus de paleoentorn; adaptació al

medi; ocupacions estacionals; primers intents d’arqueologia experimental).

Datacions relatives a partir dels estudis biològics de Japetus Steenstrup en les

torberes daneses.

Identificació de tipus específic d’espècies per cada fase de poblament. Primers estudis
de paleoambient:

- Edat de la Pedra. Boscos de pins.

- Edat del Bronze. Boscos de roures.
- Edat del Ferro. Boscos de faigs.

Un avançat a la seva època. La necessitat de protegir el patrimoni arqueològic.

“Una regla molt important consisteix en que totes les antiguitats, fins i tot aquelles que
semblen menys important i comunes, han de ser conservades. Les coses més petites
de vegades proporcionen informació important quan son examinades en connexió amb
una col·lecció més gran”.

L’Arqueologia Escandinava (III). Extensió del model

Daniel Wilson (1816 – 1892) de la Society of Antiquaries of Scotland. Definició de

quatre eres: Edat de la Pedra (primitiva); Edat del Bronze (arcaica); Edat del Ferro i
Cristiana.

Definició del concepte “prehistòria” per identificar l’estudi d’una regió en la fase
anterior a l’existència dels textos.

Interès per l’estudi de les estructures socials i ideològiques de les comunitats

prehistòriques.

Estudi dels canvis en les condicions climàtiques i econòmiques, en el Neolític i

L’Edat del Bronze.
Aplicació de les idees de d’Il·lustració. L’arqueologia prehistòrica analitza les
societats, no només alguns individus.

L’arqueologia escandinava no va atacar les bases de la cronologia bíblica.

Un canvi essencial. La definició dels sistemes de datació

Regne Unit i França. L’arqueologia paleolítica i la definició de la cronologia de la

Humanitat.

Evolucionisme, Geologia i Paleontologia.

Georges Buffon i els intents d’interpretació simbòlica de La Bíblia.

Georges Cuvier (1769 – 1882) i la relació de l’antiguitat de les espècies extingides amb
els estrats geològics.

Desaparició i repoblació de les espècies. Les catàstrofes universals de William

Buckland (1784 – 1856). La evolució se situava en la ment de Déu i no en el món
natural.

L’associació entre restes materials i animals extingits. La tesi del Diluvi Universal.

Jacques Boucher de Crèvecoeur de Perthes (1788 – 1868)

Antiquités cèltiques et antediluviennes (1847).

Els arguments de Boucher de Perthes

Presentació de la seva hipòtesi sobre la contemporaneïtat dels essers humans i les

especies animals extintes:

- La tradició d’una raça destruïda pel diluvi.

- Les proves geològiques del diluvi.
- Existència de mamífers estretament relacionats amb els essers humans i que
necessiten les mateixes condicions ambientals.
- La Terra era habitada pels essers humans abans de les cronologies bíbliques
(estem parlant del mateix tipus d’humans o són uns altres humans).

Les idees de John Evans i Joseph Prestwich

Evans evita qualsevol consideració teòrica i reafirma els fets:

- Els estris de pedra són obra dels éssers humans.

- Els estris van ser trobats en terrenys inalterats.
- Els estris es trobaven associats a restes de fauna extingida.
- Les troballes corresponen a un període geològic tardà, però anterior a la
configuració de la superfície actual.

La Humanitat antediluviana

Associació de restes de fauna i instrumental lític. Definició de la mateixa cronologia.

Vinculació amb la raça humana antediluviana extingida en una “gran inundació”.

Els creacionistes van defensar que, després de l’anterior, Déu va crear a Adam,
Eva i el seus descendents.

Treballs de Marcel Rigollot en Saint Aucheul (Amiens). Rebuig de la ciència oficial.

Definició dels estrats geològics per caracteritzar els elements intrusius.

Charles Lyell (1797 – 1875), Pricnipes of Geology. Caracterització del passat com una
etapa ininterrompuda de canvis continuats.

Reconeixement dels treballs de Boucher de Perthes i Rigollot, i determinació de la

cronologia de la Humanitat, anterior als 4.000 anys de la tesis bíbliques.

Anàlisis de les seqüències estratigràfiques de la regió d’Abbeville (Somme).

Lyell. The Geological Evidences of the Antiquity of Man. (1863). Assumpció del procés
d’evolució a partir de la publicació de Charles Darwin L’origen de les espècies (1859).

Un pas endavant. L’Arqueologia paleolítica.

John Lubbock publica Pre-hsitoric Times (1865), proposa una divisió de la Edat de la
Pedra en Paleolític / Arqueolític (Pedra antiga) i Neolític (Pedra Nova).

“L’arqueologia constitueix una dena entre la Geologia i la Història”.

“Els homes d’èpoques passades han de ser estudiats principalment a través de

les seves obres: les cases pels vius, les tombes pels morts, les fortificacions per
la defensa, els temples pel culte, els estris per la vida quotidiana i les joies per
l’ornamentació”.

L’arqueologia paleolítica (II)

Édouard Lartet (1801 – 1871). Dordonya. Defineix el Paleolític com la suma de moltes
etapes. Definició a partir dels tipus de materials i la seva associació amb espècies
animals:

- Fase dels uros o bisons (més moderna).

- Fase dels cérvols (jaciments de La Madelaine i Laugerie Basse).
- Fase dels mamuts i rinoceronts llanuts.
- Fase dels ossos de les cavernes.

Félix Garriou afegí una cinquena fase (hipopòtams) referida als assentaments a l’aire
lliure.

Gabriel de Mortillet (1821 – 1898) segueix a Lartet però a partir de l’industria lítica.
Definició dels períodes a partir d’ítems específics.

Els conceptes de “fòssil – director” (tipus d’estri lítics, eina lítica que caracteritza un
determinat període, no es plantegen perquè en un grup determinat recol·lector ja no li
serveix un tipus d’arpó i han de fabricar un altre) i “jaciment – tipus” (lloc on trobem un
major nombre de fòssil – director).

L’arqueologia paleolítica (III)

Reorganització de la seriació de Lartet:

- Edat dels hipopòtams = Chelense (Archeulià).
- Edat dels ossos de les cavernes i dels mamuts = Musterià.
- Edat dels cérvols = fase inicial o Sorturià.
- Edat dels cérvols = fase final o Magdalenià.

Caracterització de totes les fases de la Prehistòria en Formation de la nation française

(1887).

Definició de criteris per separar els útils lítics dels materials fracturats per processos
naturals. Desenvolupament d’estudis experimentals sobre la fabricació de materials
prehistòrics.

Potenciació de l’anàlisi tecnològica inicial per l’Escola Escandinava i vinculació entre

Prehistòria i Paleontologia.

Preponderància de l’estudi de l’evolució tecnològica sobre la definició de les

característiques econòmiques i socials de les comunitats caçadores – recol·lectores.

L’Arqueologia paleolítica (IV)

Importància de les tesis etnològiques en el desenvolupament interpretatiu de la

Història:

- Johan Bachofen (1861). Societats evolucionades des del matrilinealisme.

- John McLennan (1865). Societats desenvolupades des de la poliàndria.
- Tylor y Morgan (1865 – 1877). Societats desenvolupades des del salvajisme a la
civilització.

- Evolució unilineal. Mortillet (1867), defineix les característiques de totes les

societats:

• El progrés humà és una llei de la natura.

• Tots els grups humans passen per estadis similars de desenvolupament.
• La Humanitat era molt antiga.

L’Arqueologia paleolítica (V)

Discrepància sobre l’origen dels artefactes paleolítics. Defensa de l’origen comú dels
útils més complexos.

Focus únic (difusionisme) o focus múltiples (autoctonisme).

Problemàtica de la negació de l’art rupestre en considerar-se excessivament

evolucionat per haver estat realitzat en els primers estadis de la Humanitat.

Importància social de l’Arqueologia paleolítica per l’acceptació de l’evolució cultural

d’Europa i la cronologia de la Humanitat.

Demostració del progrés humà per la suma dels estudis geològics, paleontològics i
arqueològics.

Problemàtica del reductivisme enfront de la globalització de les propostes

escandinaves.

Les influències de l’Antropologia. Les tesis de Tylor i Morgan

Tylor (Antrophology, 1871): “la vida humana pot classificar-se en tres grans estadis:
salvatge, bàrbar i civilitzat. La vida civilitzada va començar amb l’art de l’escriptura,
que el va registrar, pensant en les èpoques posteriors, la historia, les lleis, el
coneixement i la religió uneixen el passat i el futur en una cadena continua de progrés
intel·lectual i moral”.

Morgan (Ancient Society, 1877): “la història de la raça humana es una sola pel que
fa a les seves fonts, la seva experiència i el seu progrés (...) la teoria de la
decadència humana, utilitzada per explicar l’existència de salvatges i bàrbars, ja
no es pot sostenir. Com a teoria, resulta no només insuficient per explicar
l’existència de salvatges, sinó que no té cap base per explicar els fets de
l’experiència humana”.

El reductivisme creacionista

Rebuig de les teories evolucionistes.

Els creacionistes, acceptant les divergències cronològiques, defensaven la

creació de l’ésser humà amb les característiques físiques contemporànies.

Richar Whately (1787 – 1863). Les societats primitives no podien haver

evolucionat sense l’existència d’una ajuda superior.

John William Dawson, rebuig de l’antiguitat del registre geològic i, per extensió de
la cronologia humana. Comparació amb les tipologies d’artefactes de les comunitats
indígenes americanes.

Assiriologia i Egiptologia. Demostració dels textos bíblics.