Historia del Art

TEMA 11. ART RENAIXENTISTA

1. REFERENTS HISTÒRICS

- La Itàlia renaixentista era un mosaic polític format per petites ciutats com Florència o
Milà (dirigides per aristòcrates o banquers) i els Estats Pontificis (dirigits pel Papa de
Roma).

- Al s. XVI, les contínues lluites entre Francesc I de França i l’emperador Carles V van
convertir Europa en un camp de batalla. Inclús es va donar el saqueig de Roma al 1527,
que va provocar la decadència papal i la posterior diàspora de pintors, escultors i
arquitectes.

- En el terreny econòmic, a finals del s. XV hi ha un creixement gràcies a l’activitat

comercial i manufacturera i als descobriments geogràfics d’Espanya i Portugal (or i
plata procedent d’Amèrica). Aquesta riquesa va repercutir en l’art i es va produir un
major desenvolupament cultural. Al s. XVI, la reforma protestant de Martí Luter va
canviar el mapa religiós europeu. El Papa va convocar el Concili de Trento
(Contrareforma) per reformar l’Església, la ideologia de la qual va nodrir de contingut
l’art realitzat durant l’època barroca als països catòlics.

2. LOCALITZACIÓ I EVOLUCIÓ ARTÍSTICA

- Al llarg del s. XV les noves tendències artístiques es van desenvolupar a Itàlia:

Florència, Roma, Venècia, Pàdua i Ferrara van ser els centres de producció més
importants.

- Al s. XVI, el Renaixement es va estendre per tota Europa a través dels artistes vagi
(viatgers), va permetre el contacte entre artistes. Es desenvoluparan nous centres
artístics com l’escola alemanya, flamenca, espanyola o anglesa. El Renaixement
cronològic va comprendre 2 períodes: el Quattrocento (s. XV) i el Cinquecento i el
moviment manierista (s. XVI).

3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS

- El Renaixement suposa la recuperació de l’Antiguitat i la desaparició d’allò medieval.

L’Humanisme (un corrent ideològic, filosòfic i cultural) va tenir una influència decisiva
en aquesta evolució. Els artistes van prendre com a models de perfecció a imitar l’art
clàssic de l’antiga Grècia i Roma.

- Hi haurà una nova concepció del món (l’antropocentrisme), és a dir, l’home com a
centre i mesura de totes les coses.

1
THE GREAT DK!
 Historia del Art

-Des d’una perspectiva social, es va passar de l’artista artesà a la figura de l’artista

creador que es considera responsable absolut de la seva obra.

- També sorgeix la figura del mecenes que, a més de fomentar l’art, se’n serveix per a
les seves pròpies finalitats, ja siguin polítiques, econòmiques o de prestigi social.

- Al s. XVI va sorgir el manierisme, segueix els principis renaixentistes però busca noves
formes d’expressió formals i conceptuals. Té l’origen en les últimes obres escultòriques
de Miquel Àngel i els seus deixebles. A grans trets, aquest moviment es caracteritza
per la distorsió de les figures, la creació d’espais irreals i la utilització de colors molt
clars o molt vius. Els temes del manierisme són fantàstics, esotèrics, eròtics i cortesans.
El seu públic és l’aristocràcia, que cerca obres frívoles, refinades i sensuals.

4. URBANISME I ARQUITECTURA

- L’urbanisme, com a marc de l’arquitectura, presenta propostes de ciutats ideals, i

prenen importància els jardins. En aquest context, l’arquitectura va intentar fer seus
els postulats vitruvians de firmitas (fermesa, solidesa i resistència); utilitas (utilitat,
funció, finalitat) i venustas (elegància, harmonia, bellesa). Les tipologies
arquitectòniques renaixentistes més comunes són l’església, el palau i la vil·la
suburbana (a la perifèria de les ciutats)

a) El Quattrocento (s. XV)

- Es va desenvolupar a la Toscana, en especial a Florència. Trenca amb el gòtic i pren

com a model l’art de l’antiga Roma (utilitza els cànons clàssics). S’utilitzen com a
elements sostenidors els ordres grecs (dòric, jònic i corinti) i els romans (toscà i
compost); i com a elements de cobriment l’arc de mig punt, la volta de canó i la cúpula.

b) El Cinquecento (s. XVI)

- Els arquitectes van seguir interessats en la normativa clàssica. Per decorar els edificis
van crear combinacions de monstres (meitat animal i meitat humans) i grotescos
(habitacions semblants a grutes amb motius vegetals, animals o figures humanes).

c) El Manierisme

- Va ser un art aristocràtic lligat a les corts europees que es caracteritzava per la
ruptura amb la normativa clàssica, per l’alteració de la morfologia dels ordres
arquitectònics establerts i per fer una arquitectura experimental.

d) Urbanisme ideal i urbanisme de jardins

- Els projectes urbanístics del Renaixement volen trencar amb l'anarquia organitzativa
de la ciutat medieval. Les propostes de disseny urbans es van articular entre la ciutat
d'organització radiocèntrica o reticular-ortogonal o la ciutat utòpica.

2
THE GREAT DK!
 Historia del Art

- Pel que fa al disseny de jardins, aquest van tenir el seu millor desenvolupament al s.
XVI a Itàlia, en la plenitud del Manierisme.

e) La nova formulació dels edificis religiosos

- La forma de la planta de les esglésies renaixentistes pot ser de 2 tipus: la basilical

(segons model romà, en forma de creu llatina amb 3 naus i cúpula al creuer), i la
centralitzada (en forma de creu grega o circular, segons el Panteó).

f) L'arquitectura civil

- La utilitas vitruviana és la norma que es va imposar en les noves formulacions

teòriques i pràctiques de l'arquitectura civil. El palau i la vil·la van ser, les receptores
dels nous corrents artístics.

- Els palaus tenen una forma cúbica, coronada per una cornisa i motllures horitzontals
que separen els 3 pisos (estructurats en 3 ordres -toscà o dòric, jònic i corinti-). Les
façanes presenten nombroses finestres per alleugerir la sensació de massís.
L'organització interna de l'edifici s'estructura al voltant d'un pati central (cortile).

- Les vil·les esdevenen una recuperació de l'antiga casa de camp romana.

5. ESPANYA: ENTRE L'ORNAMENTACIÓ I EL PURISME

- Els 2 primers terços del s. XVI, a Espanya els nous models renaixentistes només
aparegueren com a elements decoratius sobre estructures encara gòtiques o
mudèjars. Aquest primer estil de transició és conegut amb el nom de plateresc.

El plateresc es caracteritza per la gran profusió d'elements decoratius (medallons,

emblemes heràldics, columnes i grotescos).

- A partir del segon terç del s. XVI (regnat de Carles V), el gust per allò decoratiu va
deixar pas a un estil més auster, en el qual es desenvolupen totes les formes
arquitectòniques renaixentistes (arc de mig punt, volta de canó, cúpula, pilars i
columnes). Aquest període va ser conegut amb el nom de purisme o classicisme.

- L'últim terç del s. XVI (regnat de Felip II), l'arquitectura espanyola estarà dominada
per la construcció del monestir d'El Escorial (Madrid) de Juan de Herrera. Aquesta
construcció, de rigorosa sobrietat formal i absència de decoració, va definir un nou
estil: herrerià o escorialenc.

3
THE GREAT DK!
 Historia del Art

6. L'ESCULTURA: DEL CLASSICISME AL MANIERISME

- L’escultura renaixentista italiana s’inicia a Florència.

a) L'escultura del Quattrocento

- L’escultura italiana va anar evolucionant progressivament, inspirant-se sempre en els

models clàssics.

- Des del punt de vista formal, l’escultura renaixentista es caracteritza per la

proporcionalitat, reprenent el cànon de 7 caps utilitzat durant el final del període
clàssic grec, així com el contrapposto i les cames obertes en compàs.

- Al final del període les figures guanyen mobilitat i expressivitat. La temàtica va seguir
la tradició (representar hagiografies i temes bíblics), però s'hi van afegir els nus, els
temes mitològics, el retrat de bust i eqüestre.

- Entre les tipologies escultòriques també són importants els monuments funeraris i les
cantorias (balcons per al cor). Dels materials utilitzats destaca, sobretot, el marbre, el
bronze, la fusta, la pedra, el guix i la terracota vidrada i policromada.

b) L'escultura del Cinquecento

- L’escultura del s. XVI va continuar amb la línia clàssica, interessada pel naturalisme i
per l’home, i amb una tendència clara al monumentalisme. A més, també s’aprecia un
predomini de les línies corbes que recorden l'escultura grega, i la utilització de la forma
serpentinata, que en reforça el dinamisme.

- L'escultura del Cinquecento es podria definir amb l'afirmació de Miquel Àngel es "fa
per forza de levare" (a força de treure), cosa que pressuposa la utilització d'un sol bloc
de pedra o marbre i l'únic que ha de fer l'escultor es treure la part sobrera. Miquel
Àngel defensa també un únic punt de vista òptim, el frontal, tot i que l'artista
esculpeixi tot el volum de la peça.

- Els manieristes, en canvi, utilitzen diversos blocs i l'ús de múltiples punts de vista
òptims (multifacialitat). En el cànon manierista les figures s'allarguen i es retorcen
sobre si mateixes, creant una forma serpentinata o helicoïdal.

7. LA PINTURA: DE LA NORMA A L'ANTINORMA

- Els pintors representen el cos humà i els rostres de forma cada vegada més realista,
mirant de reflectir fidelment els trets del personatge representat. Mostren gran interès
per la natura i el paisatge, pels volums i la perspectiva, així com per la roba (que
interpreten amb més elegància).

- Les composicions comencen a preocupar-se per l’harmonia i sovint se disposen

organitzades de manera geomètrica, especialment en forma triangular.

4
THE GREAT DK!
 Historia del Art

- Estèticament es dona molta importància al dibuix, a la profunditat i l'enquadrament

de les figures. La temàtica és religiosa i pagana, i les tècniques més utilitzades són el
fresc i el tremp (en un primer moment) i a la darreria del s. XV l'oli, la qual cosa fa
desaparèixer el retaule en favor de la tela.

- A la darreria del s. XV, la Roma Papal es va convertir en centre d'art on van treballar
diversos artistes que van aplicar antecedents del Cinquecento (de Rafael i Miquel
Àngel).

- Al Cinquecento es van consolidar algunes tècniques, com la pintura a l'oli d'origen

flamenc, i nous suports, com la tela. S'hi utilitza el clarobscur, que defineix el contorn
de les figures a través de zones il·luminades i d'altres ombrejades. Això farà que els
artistes es qüestionin l'ús de la perspectiva lineal.

- S’introdueix el concepte de terribilità, imatges amb vigor i mirada plena d'ira.

8. LA PINTURA RENAIXENTISTA A ESPANYA

- Els pintors espanyols prenen com a model els estils flamenc i italià. Aquests models
s'introdueixen amb l'arribada d'artistes forans o per l'estada (sobretot a Itàlia)
d'artistes espanyols. El centre més gran de producció va ser València.

a) El Greco, un artista singular

- Domínikos Theotokópoulos, conegut com El Greco (neix a Creta), es va iniciar amb la

pintura d’icones dins de la tradició bizantina. Després va passar per Venècia (coneix
mestres com Ticià) i per Roma (assimila l’obra de Miquel Àngel). Totes aquestes
influències es noten en la seva obra.

- A Toledo la seva obra es va enlairar gràcies al gran nombre d’encàrrecs que va rebre
de les institucions religioses.

- La seva obra pictòrica es caracteritza per figures de cànon allargat i amb formes
helicoïdals (semblants a una flama). La seva tendència als colors freds dóna lloc a unes
composicions molt personals que lliguen estructures manieristes amb la religiositat
contrareformista d’Espanya.

- Les temàtiques són diverses, però hi destaquen els retrats, les obres mitològiques i
els 2 paisatges de la ciutat de Toledo, a mig camí entre la realitat i el somni.

5
THE GREAT DK!
 Historia del Art

Fitxa 42. ESGLÉSIA DE SAN LORENZO

Edifici: esglèsia de San Lorenzo

Autor: Filippo di Ser Brunelleschi
Cronologia: 1421-1470
Estil: renaixentista
Tipologia: església
Material: pedra
Localització: Florència (Itàlia)

1. Biografia de l'autor

- L’obra va ser feta per Filippo Brunelleschi, artista renaixentista italià que va pertànyer al
període del Quatroccento. Va ser un dels arquitectes florentins més cèlebres del segle XV. Tot i
així, la seva formació es va iniciar com a orfebre i en el camp de l'escultura.
- Va concursar per tenir l'honor de decorar les portes del baptisteri de la ciutat de Florència,
però el projecte finalment va ser adjuntat a Lorenzo Ghiberti. Això va impulsar que Brunelleschi
abandonés l'escultura per dedicar-se a l'arquitectura, on va aconseguir els seus millors èxits i va
aportar grans innovacions tècniques.

2. Descripció formal

- L’església té una planta de creu llatina que s’articula en tres naus: una de central i dues de
laterals (que tenen un seguit de capelles a cada costat). La nau central és el doble de gran que
les laterals, tan en alçada com en amplada. També trobem un transsepte, un creuer, l’absis
central i dues sagristies. La façana exterior és inacabada, molt tosca, ja que finalment no es va
cobrir amb el marbre que li pertocava segons els plans de Brunelleschi. En aquesta façana hi ha
3 portes per on es pot accedir a l’interior de l’edifici.
- El sistema constructiu de l’església és voltat i arquitravat. Com a elements de suport de la
construcció s’hi troben els murs, les columnes amb capitells d’ordre corinti i, en el creuer, pilars
en comptes de columnes, que conserven els capitells corintis. Per reforçar els murs s’hi van
construir contraforts.
- Com a elements sostinguts, les voltes bufades o "volta de mocador" (per la seva semblança
amb la forma inversa a la que adquireix un mocador mullat penjant dels seus vèrtexs).
Els arcs de mig punt, suportats per columnes corínties, separen la nau central de les laterals. Els
arcs de mig punt també van ser construïts a les naus laterals per obrir les capelles. A la nau
central trobem un sostre pla, amb cassetons que proporcionen més dinamisme a la coberta, a
diferència d’això, les naus laterals tenen un sostre amb voltes bufades. De tots els elements
sostinguts, el més important és la cúpula semiesfèrica (lleugerament ogival) sobre petxines,
que corona el creuer.
- Les línies que predominen són les horitzontals i tot el conjunt està regit per un sistema de
proporcions matemàtiques basades en el cercle i el quadrat, cercant la simetria i l’harmonia.

6
THE GREAT DK!
 Historia del Art

Totes les línies segueixen una tipologia espacial unidireccional, i estan pensades perquè
convergeixin en un únic punt, l’altar. El resultat és un interior molt ampli, diàfan i molt lluminós,
gràcies als finestrals (situats a la nau central) i als ulls de bou (situats a les naus laterals).

3. Funció, contingut i significat

- La seva funció era, i és, litúrgica. La simplicitat arquitectònica de distribució dels elements
constructius i l'ús de la geometria per ordenar regularment l'espai fa provocar una sensació de
pau i equilibri al visitant. L’edifici, amb la seva harmonia aporta serenitat i inspiració, això el
converteix en un lloc ideal per celebrar cerimònies.
- La família Medici, que governarà Florència durant tot aquest període, va aportar una gran
quantitat de diners perquè es realitzés la construcció. Actualment s’hi troben les tombes
d'aquesta família a l’interior.

4. Models i influències

L’església de San Lorenzo és una interpretació de la planta de nau única de les basíliques
romanes i les primitives basíliques paleocristianes. També imita models constructius de
l’arquitectura romànica i bizantina, com les formes cúbiques que adornen els entaulaments
sobre els capitells. I va recuperar de l'antiguitat clàssica i de l’art bizantí la cúpula sobre
petxines. Altres elements, com l’arc de mig punt, les columnes coríntiques o la distribució
rítmica de les finestres, tenen un clar antecedent en el pòrtic de l’Hospital dels Innocents,
construït per ell mateix.

- En la seva concepció general, va ser la primera església plenament renaixentista, en la qual es

va tenir en compte la mesura de l’home, es va recuperar la consciència del llenguatge clàssic i
es va inventar mostrar un exemple d'equilibri i de sobrietat constructiva.

Fitxa 43. SAN PIETRO IN MONTORIO

Edifici: San Pietro in Montorio

Autor: Donato Bramante

Cronologia: 1502

Tipologia: església

Materials: pedra, marbre i granit

7
THE GREAT DK!
 Historia del Art

Estil: renaixentista

Sistema constructiu: arquitravat i voltat

Dimensions: 4,50 m (diàmetre de la cúpula i del cilindre central)

Localització: Roma (Itàlia)

1. Biografia de l'autor

- Donato Bramante és el millor representant de l’arquitectura de l’alt Renaixement. Va tenir una

formació quatrecentista però la seva plenitud artística li arribà al segle XVI . La seva
arquitectura està caracteritzada per la severitat i l'ús de planta central coberta amb cúpula.

- Es creu que va néixer prop d’Urbino. L’any 1480 es va establir a Milà, on va participar, amb
Leonardo de Vinci, en la renovació artística i cultural de la ciutat. L’any 1499 es va traslladar a
Roma i va participar a la construcció de la basílica de Sant Pere

2. Descripció formal

- El temple votiu de San Pietro in Montorio es divideix en 2 pisos. El primer comença amb una
escalinata circular que limita el peristil de 16 columnes que s’alcen damunt d’un sòcol. Les
columnes, d’ordre toscà , sostenen un entaulament clàssic. A l’exterior del primer pis trobem
suaus pilastres (també toscanes).

- Els diferents trams entre pilastres es decoren, alternativament, amb finestres i fornícules
(nínxols), que obre un diàleg entre llindes rectes i arcs de mig punt que es continuarà a gran
escala a la part superior.

El pis superior s’inicia amb una balustrada (balcó amb barana). Aquí es succeeixen una sèrie de
finestres obertes, finestres cegues i nínxols amb forma de semicúpules coronades per una
petxina. Damunt s’aixeca una cúpula nervada de mitja esfera rematada per una llanterna amb
una creu.

- Al temple s' accedeix per quatre portes, com si ens trobéssim en una ciutat romana i a
l'interior hi ha una única cel·la (nau) amb planta circular amb pilastres adossades al mur. A
l’entrada principal hi ha un altar petit.

Sota hi ha la cripta on es troba el buit en què, segons la tradició, va ser clavada la creu de
l'apòstol. El temple és sobri i auster a nivell de decoració, i mostra formes arquitectòniques
clàssiques, pures i clares. Va ser configurat com un conjunt unitari i tractat com si fos una
escultura.

3. Entorn i integració urbanística

- En un primer moment, Bramante va plantejar d’emmarcar l’obra en un pati circular que

potenciés el llenguatge clàssic. Això no va ser possible, i el templet va quedar atrapat a
l’interior del claustre rectangular del monestir de San Pietro. Però els nombrosos càlculs
geomètrics i de proporcions que va fer l’autor, juntament amb la concepció pictòrica de la llum,
genera clarobscurs entre els diferents espais i volums, que van permetre fer realitat el delit de
monumentalitat.

8
THE GREAT DK!
 Historia del Art

4. Funció, contingut i significat

- El temple va ser finançat pels Reis Catòlics, els quals per commemorar la Presa de Granada
(1492) decideixen aixecar una església en honor a Sant Pere en el lloc on es creu que va ser
martiritzat. La tipologia circular de l’edifici va ser elegida per l’arquitecte d’acord amb la
creença neoplatònica que afirmava que a Déu li correspon la forma geomètrica més perfecta.

5. Models i influències

- El coneixement de Bramante de l'arquitectura de la Roma clàssica provenia dels edificis i les

ruïnes que hi havia a Roma en la seva època i de la lectura dels tractats de Vitruvi. Seguint
l’ideal renaixentista, Bramante recupera la tipologia de temple circular o thólos que ja va ser
formulada en l’Antiguitat. El Panteó de Roma va ser, indubtablement, el màxim referent
d’aquesta arquitectura. El templet es va convertir en el model clàssic a imitar durant el
Cinquecento. També va ser el referent de pintures com el d’Esposori de la Mare de Déu de
Rafael i va ser reproduït en monedes i medallons. Amb el templet arrenca l'arquitectura
italiana del Cinquecento que, en aquest cas, es caracteritza per l'absència de tota decoració
innecessària.
- Està considerat un dels edificis més harmoniosos del Renaixement (a més, no ha patit
transformacions ni afegits). Malgrat la seva petita grandària, la construcció té totes les
proporcions rigoroses i la simetria de les estructures clàssiques. D’una gran innovació va ser
situar el templet sobre un crepidoma circular (plataforma esglaonada) de tres graons, i un podi
perimetral, que li proporciona una major alçada i contribueix a fer-lo més monumental.

Fitxa 44. VILLA CAPRA (LA ROTONDA)

Edifici: Villa Capra (La Rotonda)

Autor: Andrea di Pietro Palladio
Cronologia: 1551-1553
Tipologia: civil
Materials: pedra, maó, estuc i marbre
Sistema constructiu: arquitravat i voltat
Estil: renaixentista/classicista

9
THE GREAT DK!
 Historia del Art

Localització: Vicenza (Itàlia)

1. Biografia de l'autor

- Andrea di Pietro, anomenat Palladio en honor a la deessa grega Pal·les Atena, erudit
de l’arqueologia i fascinat per l’antiguitat clàssica i per la simetria, va ser el primer
professional dedicat exclusivament a l’arquitectura. Les regles i les proporcions que va
crear van ser acceptades com a cànon clàssic de l’arquitectura civil. Els seus edificis
presenten alguns tretes manieristes i per aquest motiu va ser considerat impur pels
teòrics del Renaixement i pels arquitectes del Neoclassicisme.

- Palladio va posar els elements arquitectònics dels temples clàssics al servei de les
refinades mansions dels acabalats ciutadans de Venècia.

2. Descripció formal

- La Villa Capra és un palau campestre de planta central dissenyat per Palladio i

construït a partir de l’any 1551 als afores de Vicenza, a Itàlia. S’aixecà sobre un petit
turó arrodonit.

- A l’exterior, presenta un perfil idèntic a totes 4 façanes, cadascuna de les quals

s’articula a partir d’unes escalinates pronunciades que condueixen cap a un pòrtic de 6
columnes d’ordre jònic, amb l’entaulament corresponent i frontó triangular rematat
amb una estàtua a cada vèrtex. Al centre de l’edifici s’alça la cúpula que cobreix la sala
circular central de la mansió.

- La Villa Capra s’estructura sobre una planta simètrica en forma de creu grega. Al
centre de l’edifici hi ha la gran sala circular que fa d’eix distribuïdor de les habitacions i
de les dependències que l’envolten.

- La sala central, coberta per una gran cúpula rematada amb òcul, està decorada amb
vigorosos frescos -igual com les altres estances- fet per diversos pintors. En aquests hi
trobem al·legories lligades a la vida religiosa i a les virtuts que aquesta comporta. S’hi
representa la Bondat, la Temprança i la Castedat.

- La il·luminació natural d’aquesta dependència és deficient (tot l’habitatge és força

fosc), perquè a part de l’òcul, la llum només hi entra a través dels 4 passadissos que hi
convergeixen.
3. Entorn i integració urbanística

- Situada sobre un petit turó al mig del camp, les 4 façanes (en forma de temple clàssic)
s’orienten als 4 punts cardinals. Aquesta disposició permet que, des de la planta noble,

10
THE GREAT DK!
 Historia del Art

els propietaris puguin aprofitar al màxim la vista privilegiada de l’entorn natural que els
envolta
4. Funció, contingut i significat

- La Villa Capra va ser construïda per al gaudi particular del seu propietari, el poderós
clergue Marius Capra Gabrielis, el nom del qual consta escrit als frisos dels 4 pòrtics. La
casa també es coneguda popularment amb el nom de la Rotonda, a causa de la sala
circular central coberta per la gran cúpula .

- Seguint els principis renaixentistes, l’autor va reprendre l’estil arquitectònic dels

temples romans i el va aplicar a edificacions civils, iniciant així la recuperació de les
antigues vil·les romanes (residències campestres luxoses allunyades de la ciutat)
desaparegudes després de la caiguda de l’Imperi Romà.
5. Models i influències

- El model de referència és l’antiguitat clàssica, present en la semblança entre les

façanes dels temples romans i les 4 façanes porticades de la Villa Capra. Igualment, la
cúpula centralitzada agafa com a referència la del Panteó de Roma, que també mostra
un òcul central.

- La Villa Capra va servir de model de la Chiswick House de Lord Burlington a

Anglaterra. Palladio també va tenir una gran acceptació als Estats Units, tant en les
cases residencials del sud, com en els edificis públics construïts al s. XIX. La seva faceta
com a teòric (estudiós de Vitruvi) també va ser molt important, i el seu tracta es va
convertir en un cànon per a l’arquitectura occidental posterior i un referent bàsic per al
coneixement de l'arquitectura de la Roma clàssica.

Fitxa 45. DAVID

Títol: David.

Autor: Donato di Niccolò di Betto Bardi (Donatello).

Cronologia:1444-1446.
Tipologia: dempeus (escultura exempta).
Tècnica: fosa.
Material: bronze.
Mides: 1,58 m (alt).
Estil: renaixement (Quattrocento).

11
THE GREAT DK!
 Historia del Art

Tema: bíblic.
Localització original: al centre del pati del Palazzo Medici.
Localització actual: Museu Nazionale del Bargello, (Florència).

1. Biografia de l’autor

- Donatello (1386-1466) va ser l'escultor més famós del S. XV europeu. El seu mestre va ser
Ghiberti, però tot i així el seu estil va ser molt diferent de l'estil que li havia ensenyat.
- Va fer obres importants per a la catedral de Florència. Després va viatjar a Pàdua i a Roma, on
va quedar impressionat pel models de l’antiguitat clàssica. Finalment a l'any 1454 va tornar a
Florència.

2. Context històric

- A començaments del S. XV apareix a Europa una societat mercantil, i es van crear bancs a les
ciutats més pròsperes, com Florència. Aquesta prosperitat va permetre la pujada al poder de la
família Mèdici, que, ràpidament, es convertiren en els grans mecenes de totes les arts. Tot i
que l'artista continuava sent un artesà, va millorar la seva posició social gràcies als mecenatges
que procuraven elevar la posició dels “seus artistes”.

3. Descripció formal

- Donatello representa un adolescent nu (ingenu i seductor), dret, amb els cabells llargs, amb
un barret (típic dels pagesos florentins), i calçat amb unes botes fins als genolls (els dits dels
peus queden al descobert).
- A la mà esquerra porta la pedra amb la qual ha estabornit el seu enemic i aguanta amb la mà
dreta l'espasa amb que li ha tallat el cap. La cama dreta suporta fermament tot el pes del cos
tes, mentre que l'esquerra descansa sobre el cap de Goliat, amb l'actitud despreocupada de
qui se sap vencedor.
- La nuesa fa apreciar amb més claredat el modelatge suau del cos i el joc de corbes
compositives que dibuixen una anatomia perfecta. Per aconseguir-ho l'autor va establir una
hàbil compensació de volums a partir d'un contrapposto, que recrea la famosa corba
praxiteliana.
- La sinuositat i sensualitat dels contorns delicats es veu reforçada per la perfecció anatòmica
de la musculatura, dona ambigüitat a la sexualitat del personatge. Aquesta actitud gràcil de
repòs és corresposta pel rostre, que transmet una sensació de serenitat.
- A l'escultura, es pot observar un retorn a la imitació de la figura clàssica, amb l'anatomia com
a centre d'atenció, i cercant la perfecció del cos humà. L’estàtua gaudeix d’una marcada
expressivitat i d’un marcat naturalisme. Reprodueix moviments reals i està dotada d’una gran
harmonia.

4. Temàtica

- Segons la Bíblia, David (un jove pastor de Betlem que més endavant va esdevenir rei d'Israel)
es va oferir al rei d'Israel, Saül, per acceptar el desafiament del gegant filisteu Goliat, que volia
decidir en una lluita personal el vencedor de la guerra que mantenien els 2 pobles.

12
THE GREAT DK!
 Historia del Art

- Amb una simple fona, David va aconseguir estabornir el seu adversari i el va vèncer. També te
un sentit al·legòric que narra com la pacífica república de Florència s'imposa sobre les
agressives Milà i Nàpols. El David es va convertir en el símbol de la ciutat. D’altra banda, no hi
ha unanimitat en la lectura iconogràfica d’aquesta obra, i alguns crítics argumenten que no es
tracta de David i Goliat, sinó de la representació del rei pagà Mercuri amb el cap del gent Argos.

5. Models i influències

- El David de Donatello és una de les escultures més importants del primer Renaixement.
Aquesta escultura està considerada el primer nu fos en bronze des de l'antiguitat clàssica.
Aquesta obra trenca amb els estereotips tradicionals gòtics (les escultures eren fetes per
ocupar una fornícula -espècie de nínxol-) i allibera les estàtues de les limitacions del marc
arquitectònic.
- Tot i la referència bíblica, l'autor va inspirar-se amb les escultures de la Grècia Clàssica. La
influència d’aquests models s’aprecia en l’atreviment de mostrar un cos nu i també en la
composició (la corba de Praxíteles amb un lleuger contrapposto). A més, Donatello va ser el
primer en inaugurar els nous cànons de bellesa renaixentista i a recuperar l'estudi de la
perfecció del cos humà.

13
THE GREAT DK!
 Historia del Art

Fitxa 46. EL RAPTE DE LES SABINES

Títol: El rapte de les sabines
Autor: Giambologna (Douai, 1529 - Florència, 1608)
Cronologia: 1581-1583
Tipologia: Escultura exempta, grup escultòric
Material: Marbre
Mides: 4,10 m (alt)
Tècnica: Talla
Estil: Manierista
Tema: Llegendari/al·legòric
Localització: Loggia dei Lanzi, Piazza della Signoria
(Florència)
1. Biografia de l'autor

- Jean de Boulogne va néixer a Flandes (Bèlgica) l’any 1529. És conegut sota el

pseudònim de Giambologna. Tota la seva obra la va desenvolupar a Itàlia. Durant els
seus estudis d'escultura clàssica, va poder admirar les obres de Miquel Àngel, del qual
va rebre gran influència.

- L’originalitat de les seves escultures de marbre i bronze, de grans i petites dimensions,

el van convertir en un dels escultors més important del Manierisme italià (precedent al
barroc).
- Les seves petites escultures de bronze (fàcils de transportar) es van difondre per tota
Europa, donant a conèixer el seu estil laboriós i detallista.

2. Descripció formal

- És un grup escultòric d’un sol bloc que s’organitza al voltant de la figura principal de
l’home jove que amb la seva força subjecta una dona. Just als seus peus, hi trobem un
home més madur amb barba i mirant cap a la dona (el pare de la dona raptada). Totes
3 figures estan despullades i unides per la posició entrellaçada dels seus cossos,
situades sobre una base (pedestal).

- El dinamisme i l’expressivitat són les característiques principals d’aquesta obra, la

més significativa i exemplar del període manierista. S’hi pot observar una “S” invertida
i un joc de línies diagonals que li aporten aquest valor de moviment. És una escultura
equilibrada que relaciona els volums entre ells amb l’espai que ocupen. El nexe de
relació entre les figures es troba en el contacte dels tres cossos, però, a la vegada, hi ha
un joc de mirades que permet a l’espectador seguir el curs de l’acció.

14
THE GREAT DK!
 Historia del Art

- Cal destacar l’ús de l’escultura serpentinata: recurs escultòric que consisteix en

reproduir el gir espiral ascendent de les figures (helicoïdal). Aquesta tècnica aporta
diferents punts de vista a l’escultura (multifacial) i obliga a l’espectador a moure’s per
poder seguir el desenvolupament de l’acció.

- El treball anatòmic i l’expressió facial dels tres personatges juguen un paper

important. Els cossos estan en tensió i capten a la perfecció la dificultat psicològica de
lluita i patiment (phatos). És una obra feta com a demostració de virtuosisme, com a
element decoratiu.

3. Temàtica

- L’obra representa un tema mitològic. És una de les escenes de la llegenda de la

primitiva història de Roma narrada per Plutarc a Vides i per Tit Livi a Història de Roma.
En aquests escrits s'explica com Ròmul, fundador de la ciutat de Roma, convidà els
habitants de les poblacions properes, entre aquests els sabins, a una festa (va
organitzar unes proves esportives en honor a Neptú). El cas és que hi havia molts
homes solters a la ciutat i, per solucionar el problema, havia convingut que, quan fes
un senyal, els romans raptarien les dones sabines solteres, per fer-les les seves
esposes.

- Els homes sabins, enfadats, van atacar Roma i els van acorralar al Capitoli. Però abans
de que poguessin atacar, les dones sabines es van interposar al mig de la batalla per tal
d’acabar-la amb la pau i van aconseguir que totes dues poblacions s'unissin (crear una
unió segura per mitjà del vincle matrimonial).

- En l'escena, l’escultura capta el moment en el qual els romans rapten a les sabines
davant dels seus familiars. Ròmul rapta una sabina mentre el pare d'aquesta apareix
vençut als seus peus. L'obra sintetitza la narració amb només 3 personatges, però tot i
les diferències en nombre de personatges entre l’obra i la situació de la llegenda,
aconsegueix recrear la sensació de tensió i transmetre l'esperit dramàtic del rapte.

4. Models i influències

- Les dues influències més grans d’aquest escultor són Miquel Àngel (escultura
serpentinata) i Benvenuto Cellini (la idea de la multifacialitat de l’obra). Cellini deia
"l'escultura és 7 vegades més important que la pintura, ja que aquesta té només un
punt de vista, mentre que l'escultura en té 8".

- L'obra és l’exemple que defineix millor tots els elements de l’escultura manierista, per
tant, n’és el referent principal. Giambologna va marcar el punt de partida de l’escultura
barroca que influencià a grans escultors com ara Bernini a El rapte de Prosèrpina o
Apol·lo i Dafne.

15
THE GREAT DK!
 Historia del Art

LA PIETAT DE MIQUEL ANGEL

1. Composició
Es tracta d’un grup escultòric (format per dues figures) que dibuixen una composició de forma
piramidal. Sobre la falda de Maria, hi descansa el cos de Crist, amb el braç dret caigut i les
cames penjant. Aquest forma una lleu diagonal sobre la falda de la Verge i queda unit als plecs
del vestit de Maria. També observem com la Verge sosté el cos sense esforç aparent

Aquesta obra és un exemple del que Miquel Àngel definia com “l’art de treure i no afegir”,
esculpit sobre un únic bloc de marbre i concebut com un tot. Aquestes figures formen una
unitat indissoluble.

El conjunt forma un triangle quasi regular i tancat, on els vèrtex són el peu de Cris, un plec del
vestit de Maria, i el propi cap d’aquesta.

Transmet l’Equilibri, harmonia i perfecció clàssics. Amb una gran sensació de dinamisme i
flexibilitat en el tractament de les robes.

Es nota una desproporció entre ambdues figures, el cos de la Verge és molt més gran que el de
Jesús. S’entén que pot ser per la col·locació inicial.

Aquesta harmonia esmentada anteriorment, es crea a base de contrastos entre el braç dret
caigut de crist i el braç esquerre de la Verge. O bé el clarobscur creat pel mantell de la verge i
la pell llisa de Jesús. Un altre contrast és entre l’eix horitzontal i el vertical de les dues figures.

Gran precisió en el tractament de l’anatomia (musculatura, venes...)

La verge no mira a Crist, sinó que té el cap inclinat amb una expressió de tristesa, sembla
acceptar la voluntat divina. És una expressió molt humana, però alhora molt idealitzada.

2. Temàtica
La pietat és una representació de la Verge sostenint el cos mort de Crist, després del
davallament de la creu. Fou encarregat al 1498 per un cardenal francès.

Miquel Àngel va representar una Verge molt jove, amb una edat poc corresponent a la que
havia de tenir Maria a la mort de Jesús. Això ho va fer per crear un símbol de puresa virginal i
bellesa idealitzada.

3. Funció
L’escultura es va situar al principi de l’esglesa Santa Patronella, segurament perquè hi havia
enterrat el que la va encarregar. Posteriorment, fou portada a l’interior de la basílica de Sant
Pere. El segle passat va patir importants desperfectes per culpa d’un vàndal i fou restaurada.

4.Models i influències
Miquel Àngel s’inspirà en l’escultura clàssica. Perfecciona al màxim la representació de
l’anatomia humana i dona a les seves obres la forà expressiva i el dinamisme de l’hel·lenisme
grec.

16
THE GREAT DK!
 Historia del Art

La pietat del Vaticà és una combinació del classicisme formal i la pietat religiosa. El posat de la
verge sembla inspirat en el Crist de Leonardo de l’Últim Sopar.

La seva obra anticiparà el Manierisme, etapa final del Renaixement italià. Els artistes posteriors
imitaran les representacions de la musculatura i les composicions helicoidals. La seva
influència arribarà al barroc i al Neoclàssic.

17
THE GREAT DK!
 Historia del Art

EL NAIXEMENT DE VENUS
Autor: Sandro Botticelli

Cronologia: 1485

Tècnica: tremp sobre tela

Mides: 1,73 x 2,78 m

Estil: Renaixentista

Tema: mitològic

Localització: Galleria degli

Uffizi (Florència)

1. Biografia de l’autor
Sandro Botticelli es va iniciar com a orfebre, però aviat es va sentir atret per la pintura. Aviat va
començar rebre encàrrecs de les millors families florentines com els Medici.

Es conegut com el pintor més popular de Florència, però quan Leonardo Da Vinci va tornar a la
ciutat, l’estil de Botticelli va començar a ser considerat arcaic i va quedar en un segon pla.

2. Descripció formal
- Al centre trobem la imatge espiritual de la deessa Venus nua sobre una petxina.
- Grau molt alt d’idealització gràcies a la seva concepció anatòmica. (coll massa llarg,
espatlles massa estretes i caigudes)
- Eix simètric en forma de triangle en la figura de Venus i dues diagonals en els altres
personatges.
- Els altres personatges dirigeixen les seves accions directament a Venus (això causa
dinamisme contraposat)
- Escena en un paisatge de naturalesa solitària i ideal (igual que amb la bellesa de Venus).
- El dibuix lineal dels contorns, ajuda a distingir la figura del fons, estilitza i suavitza la forma.
- Llum que estilitza i suavitza la forma, sense clarobscurs, colors clars dominants.

3. Temàtica
- Botticelli no tracta de representar el naixement de Venus, sinó la seva arribada a les costes
de Citera després d’haver nascut al mar.
- Venus es acompanyada per les alenades de Zèfir, el vent de l’oest i d’Aura, deessa de la
brisa.
- Venus es rebuda a terra per una de les Hores (Primavera, estació de l’amor)
- La petxina representa la fecunditat.
- Es possible una interpretació neoplatònica (ideologia molt lligada al pintor), segons la qual
el llenç representaria la unitat entre la bellesa, l’amor i la veritat.
- Cal ressaltar que des de la Roma clàssica, aquesta es la primera representació d’una figura
femenina nua.

18
THE GREAT DK!
 Historia del Art

4. Models i influències
- La formació de Botticelli amb Filippo Lippi va tenir una influència important en la seva obra
de temàtica religiosa.
- El naturalisme es dona a que Botticelli va tenir una gran obsessió per plasmar tota la bellesa
ideal.
- Va ser inspirat per les teories neoplatòniques.
- Al començament del sXVI la seva obra va caure en l’oblit a causa de les noves propostes de
Leonardo i de Miquel Angel.
- Va ser redescobert i molt valorat al sXIX.

19
THE GREAT DK!
 Historia del Art

Fitxa 48. L’ESCOLA D’ATENES

Títol: L’escola d’Atenes

Autor: Rafael (1483 - 1520)

Cronologia:1510-1511
(Cinquecento)
Tècnica: pintura al fresc
Mides: 7’72 m. (base)
Estil: renaixentista
Tema: filosòfic
Localització: Sala de la
Signatura (Ciutat del Vaticà)

1. Biografia de l’autor

- Rafael va ser un dels millors pintors renaixentistes. Va formar-se breument, i després va entrar
al taller de Il Perugino, de qui heretà composicions espaioses i estructurades, i una paleta clara.
Des de 1504 fins a 1508 s’instal·la a Florència on és influït per Miquel Àngel i Leonardo da
Vinci, entre d’altres, que pintaven uns frescos al Palazzo della Signoria. Aquí va millorar la
representació de la llum i l’ombra, i va integrar aspectes propis del Cinquecento a la seva obra,
com el dramatisme i el moviment (sorgit de l’estudi anatòmic) en els personatges. En aquest
moment, va pintar imatges de la Mare de Déu amb el Nen (demostra el seu domini del dibuix),
que van tenir una gran influència posterior.

2. Descripció formal

- L’escena es situa dins un temple d’inspiració romana, segurament influït pel projecte de
basílica de Sant Pere de Bramante. Els personatges es divideixen geomètricament per l’escena,
i deixa un espai al centre on hi ha els dos grans protagonistes, els mateixos que fan de punt de
fuga de la perspectiva lineal i cap a on tota l’obra convergeix i s’ordena. Els personatges, doncs,
no responen a una composició arbitrària sinó que aquesta fou estudiada minuciosament per
Rafael; els moviments, les formes, les postures i la perspectiva han estat tractats amb màxima
cura. Tota l'escena ve emmarcada per una enorme estança que comunica gran amplitud i
grandiositat.

- Malgrat que l’escena és freda i que predomini un equilibri formal en els diversos grups de
l'obra, s'observa un gran dinamisme en els gestos, les expressions i les emocions dels diferents
personatges. Tots són importants en algun aspecte, ja que aquestes figures plenes de vida es
troben a la recerca constant de nous coneixements i noves inspiracions.

- Tècnicament, cal destacar la varietat cromàtica i l’excel·lència del traçat amb el qual defineix i
perfila tots els contorns. Es pot apreciar el contrast entre el blanc de l’obra, la llum i els vestits
dels

3. Temàtica

- L’obra recull els grans filòsofs, i els representats més destacats de les arts liberals i de les
ciències, a manera de metàfora de la cultura desenvolupada durant el Renaixement. Formen
diferents grups, tots al voltant dels dos grans de l’Antiguitat.

20
THE GREAT DK!
 Historia del Art

- Els diversos personatges presenten trets facials dels altes autors de l’epoca. La resta
representen les set arts liberals: gramàtica, retòrica, dialèctica, geometria, aritmètica,
astronomia i música.

-Els personatges es troben en actitud de discussió. Els colors de les seves robes són també
símbols del seus pensament. El foc (vermell) i l'aire (gris) són elements identificables amb allò
llunyà al món terrenal, el món de les idees; mentre que l'aigua (blau) i la terra (marró) són
mundans, relacionats amb el món físic.

- Rafael apareix amb un capell negre mirant l’espectador, al grup inferior dret.

- Rafael va buscar unir el neoplatonisme i l’humanisme amb la saviesa i la bellesa, en figures

que demostren humanitat, i que discuteixen. No apareix cap filòsof contemporani de l’autor,
perquè considerava que només havien comentat els avantpassats.

4. Models i influències

- La pintura renaixentista ve marcada per l'harmonia i la bellesa clàssiques, que podem

observar com a clares influències d'aquest estil.

- Rafael va mostrar una habilitat innata per al dibuix, un art en què ha estat considerat entre els
millors al llarg de la història. A aquesta qualitat, hi va afegir l'aprenentatge de la tècnica i l'estil
de dos grans pintors coetanis: Miquel Àngel (mestre en aspecte anatòmic) i Leonardo (adopta
l’sfumato i la distribució de les figures per l’espai compositiu).

- L'obra de Rafael va ser considerada un ideal pictòric a moltes escoles i acadèmies, fet que va
afavorir que fos imitat amb fortuna desigual per molts artistes.

21
THE GREAT DK!
 Historia del Art

Fitxa 49. MARE DE DÉU DE LES ROQUES

Títol: Mare de Déu de les Roques (o Maria amb el Nen, Sant
Joan Baptista i un àngel)

Autor: Leonardo da Vinci

Cronologia: 1483-1486
Tècnica: oli sobre taula passada a tela
Mides: 1,99 x 1,22
Estil: renaixentista (Cinquecento)
Tema: religiós
Localització: Musée du Louvre (París)
1. Biografia de l'autor
- Leonardo da Vinci va ser un dels humanistes i científics
del Renaixement amb uns coneixements més amplis.
- Les seves primeres obres van ser de temàtica religiosa i retrats. Es va traslladà a la
cort de Ludovico Sforza, Milà, al 1482. Allà va començar a concebre la pintura com una
ciència i va realitzar moltes obres. El 1516 s'instal·la a la cort francesa de Francesc I.
- També va destacar com a inventor i estudiós de la natura. Els seus treballs es coneixen
a través de diversos dibuixos il·lustrats en els seus manuscrits. La seva teoria pictòrica,
publicada com a Tractat sobre la pintura (1561) va tenir una forta influència.

2. Descripció formal
- Per aconseguir major profunditat en l'escena, Leonardo utilitza la superposició de
plans. En el primer pla es troba el grup de la Mare de Déu (amb vestit blau) asseguda o
agenollada al centre de la composició. Agafa per l'espatlla Joan, que està resant,
mentre alça l'altra mà damunt del cap del seu fill Jesús, com si el protegís. Jesús
beneeix amb la mà dreta el seu cosí. Un àngel, probablement l'arcàngel Uriel (somriu
amb discreció i mira fora del quadre, fent que l'espectador participi de l'intercanvi de
mirades i gestos que dóna cohesió a les figures) acompanya Jesús.
- Al darrera, en un segon pla, observem les roques que conformen la cova on es troben
els personatges. I, finalment, entre els forats d'aquestes roques, el fons paisatgístic.
Malgrat que les roques i les plantes estan reproduïdes amb gran realisme i detall,
l'escenari és ideal i llunyà. El grup principal s'inscriu en una composició piramidal
delimitada entre el cap de la Verge i els cossos dels dos infants, el que fa que les figures
adquireixin gran protagonisme per la seva definició del dibuix. Cal destacar el joc de
mirades i de mans, que interrelacionen els personatges i ens permet parlar de
composició unitària.

22
THE GREAT DK!
 Historia del Art

- S'utilitzen tres tipus diferents de perspectiva. Leonardo utilitza també la tècnica del
sfumato: difuminar els contorns nets i precisos de les figures en una espècie de boirina
que produeix l'efecte d'immersió
- Leonardo va aplicar una gamma de colors calents i intensos en primer terme i una
altra de freda en el fons del paisatge. A més, és poden observar dos tipus de llum: la
natural d'entre les roques, i la més misteriosa i irreal que il·lumina les figures. El
paisatge inventat del fons té una gran força expressiva.

3. Temàtica
- Aquest quadre havia de formar part d'un políptic (tipus de retaule amb diverses
caselles) però no van acceptar el resultat final (Leonardo no va respectar la data de
lliurament i no va pintar en l'obra els personatges que se l'havien demanat). L'autor,
doncs, es va veure obligat a pintar una segona versió de l'obra.
- L'escena és bastant inusual en la iconografia de l'època i pren com a font els evangelis
apòcrifs del Nou Testament

4. Models i influències

- El tema del quadre no és molt comú i va ser poc utilitzat pels pintors del Renaixement,
Manierisme i del Barroc, tot i les múltiples còpies de l'original de Leonardo. L'esquema
compositiu segueix l'exemple de les Sagrades Converses, composicions iniciades al
Quattrocento italià, on la Mare de Déu i el Nen apareixen rodejats de personatges,
creant un espai unitari del qual ells esdevenen el focus central. L'estructura va ser molt
utilitzada per pintors com Fra Angelico o Fra Filippo Lippi i posteriorment per l'artista
manierista Andrea del Sarto. La perspectiva aèria va ser l'aportació tècnica de Leonardo
a la pintura moderna, que va tenir molta repercussió en l'art europeu posterior.

23
THE GREAT DK!
 Historia del Art

Fitxa 50. VOLTA DE LA CAPELLA SIXTINA I

JUDICI FINAL.
Títol: Volta de la Capella Sixtina i Judici Final
Autor: Miquel Àngel
Cronologia: 1508-1512 / 1536-1541
Tècnica: pintura al fresc
Mides: 13 x 36 m (volta); 13 x 12 m (absis)
Estil: renaixentista
Tema: bíblic
Localització: Capella Sixtina del Vaticà (Roma)

1. Biografia de l'autor
- Miquel Àngel, un home no gaire comunicatiu ni sociable, va ser pintor, escultor, arquitecte i
dibuixant. Durant la seva joventut va estar relacionat amb la família Mèdici de Florència,
mentre aprenia l'ofici de pintor (al taller de Ghirlandaio) i el d'escultor (a l'escola de Di
Giovanni).

- Després de la mort del seu mecenes, Lorenzo de Mèdici, l'any 1492, va marxar a Bolonya
primer i després a Roma, ciutat on va consolidar la seva reputació realitzant importants
encàrrecs papals.

- La Capella Sixtina va ser inaugurada el dia de Tots Sants de 1512, la volta de seguida va
captivar tot aquell que la veia i va ser immediatament reconeguda com a obra mestra. El papa
Juli II, però, va demanar a Miquel Àngel que enriquís la pintura amb colors més vius i tocs d’or.
La pintura del Judici Final no va ser inaugurada fins al dia de Nadal de 1541.

2. Descripció formal
- Miquel Àngel estudiava minuciosament cada detall i preparava els dibuixos de cada
personatge amb molta cura. L’artista que no era pintor ni volia ser-ho, componia les seves
figures amb una concepció escultòrica. Gràcies al seu coneixement del cos humà els resultats
són d’una naturalitat extrema no vista fins aleshores.

- L'enorme espai en planta va ser dividit al sostre de la volta, per mitjà de 10 arcs faixons
pintats, en 9 sectors transversals, que, al seu torn, se subdivideixen en 3 registres per la
intersecció de falses cornises. Miquel Àngel va disposar totes les figures sobre una arquitectura
pintada, a la qual va incorporar fons paisatgístics senzills (requadres centrals).

- A les altres escenes i al gran fresc del Judici Final va situar els personatges sobre fons
monocromàtics, sense cap referència arquitectònica ni paisatgística. No obstant això, supleix
aquesta manca voluntària de perspectiva gràcies a la representació de l'anatomia i el volum del

24
THE GREAT DK!
 Historia del Art

cos humà. Els personatges apareixen robustos i musculats. No són homes ni dones sinó
abstraccions que no podrien existir al món real.

Les figures suren sobre un fons blau amb una seguretat i una energia extraordinàries. Els
diferents personatges estan situats en diversos plans, pintats mitjançant escorços (recurs on es
presenten les dimensions de les figures de manera distorsionada per donar la sensació de
realitat i la impressió de profunditat) que anticipen el Manierisme i el Barroc, i que creen una
sensació de moviment i tensió reforçada pel dramatisme de l'escena. Hi ajuda també
l'expressivitat impressionant dels rostres (terribilità), sobretot de Crist.

- Pel que fa al color, destaquen el violeta i el verd (colors litúrgics) a la volta, i els ocres en les
encarnacions dels cossos nus del Judici Final.

3. Temàtica
- L'artista florentí, per a la decoració de la volta, va idear un extens programa iconogràfic bíblic
dividit en 3 registres: al primer nivell, a ambdós costats de les finestres, hi ha representats els
avantpassats de Crist; en un segon nivell, també a ambdós costats, es representen personatges
que van anunciar l'arribada del Messies, al tercer nivell, situat a la part central, Miquel Àngel
distribueix l'espai en 9 franges rectangulars dins de les quals representa passatges del llibre del
Gènesi. Flanquejant aquestes escenes apareixen, a ambdós costats, 5 parells d'ignudis (nus
masculins en actituds diverses) que sostenen 10 medallons amb representacions de l'Antic
Testament.

4. Models i influències
- L’autor florentí va agafar nombroses referències, tant artístiques com literàries. Segons els
especialistes, va recórrer als models de les escultures clàssiques, així com també als frescos de
Luca Signorelli a la catedral d’Orvieto i fins i tot a pintures del Bosch per a l’elaboració de
nombroses figures.

- Pel que fa a les referències iconogràfiques, va utilitzar fonts literàries com la Divina Comèdia
de Dante, el llibre bíblic d’Ezequiel i l’Apocalipsi de Sant Joan, a més d’agafar alguna referència
mitològica clàssica (personatge de Caront).Respectat pels seus coetanis, la influència de Miquel
Àngel en l’art occidental ha estat enorme. El seu gran domini en la concepció volumètrica del
cos humà ha influenciat grans artistes del Barroc, com Caravaggio i Rubens, i del s. XIX, com
Géricault i Delacroix.

25
THE GREAT DK!
 Historia del Art

Fitxa 51. DÀNAE

Títol: Dànae
Autor: Tiziano Vecellio (Pievi di
Cadore, 1488 – Venècia, 1576)

Cronologia: 1553-1554
Tècnica: oli sobre tela
Mides: 1,29 x 1,81 m
Estil: escola veneciana
Tema: mitològic
Localització: Museo del Prado (Madrid)
1. Context històric i Biografia de l'autor
- A principis del segle XVI, es desenvolupà a Venècia un estil original i d'avantguarda, on la
influencia de l’art bizantí va destacar a les obres, plenes de simbolisme. Una de les
característiques principals va ser el peculiar tractament del color i de la llum (sembla sorgir de
les pròpies figures, creant una atmosfera etèria i rutilant). Giovanni Bellini, Giorgione i Tiziano
són els seus principals representants. Aquest estil és denominat «impressionisme màgic”. La
seva obra sempre va mostrar un gran domini de la composició, del joc de la llum i l'ombra, i va
saber donar molta expressivitat als personatges. Va pintar temes religiosos, mitològics i retrats.
2. Descripció formal
- Ticià representa a la jove princesa Dànae nua al llit, recolzada en uns coixins i mirant, amb
actitud sensual i expressió somniadora, la pluja d’or que cau del cel. Al seu costat hi apareix un
gos que sembla completament al marge de la situació, mentre en l’extrem oposat, una altra
dona, la serventa, que porta un joc de claus penjant del seu cinturó intenta recollir amb el
davantal l'or que cau del cel. La composició de l'obra està dividida en 2 parts per mitjà de la
forta diagonal que dibuixa el cos nu de la jove i el domàs (llençol de seda) del llit. Enmig hi
veiem la figura del déu, metamorfosat en pluja d'or. La distribució de les figures en l'espai ens
remet a una composició ordenada d'aspecte piramidal. L'ús intencionat del color fosc en els
cortinatges vermells i les decoracions daurades emmarquen la figura clara de la princesa,
il·luminada en alguns punts amb veladures que doten la pell d'una lluminositat molt seductora.
Ticià deixa de banda el dibuix i defineix els contorns no per mitjà de la línia, sinó per mitjà del
tractament de la llum i del color. El pintor aconsegueix un gran efectisme atmosfèric gràcies a
l’aplicació del sfumato (difuminat) en el dibuix del contorn de la jove, i en l’ús d’una gamma
cromàtica de tonalitats càlides, com el vermell o el groc, que reforcen la sensualitat de l’escena.
Fins a Ticià, mai ningú no havia tractat la llum amb tal profunditat. La bella llum banya el cos
humà nu, perfecte i nacrat, i es converteix en la protagonista absoluta del quadre. La
concatenació d’actuacions contraposades fa que l’obra aconsegueixi una mobilitat interna
excel·lent, fet que s’accentua més encara per mitjà de les formes suaus i curvilínies dels
personatges i dels objectes.

26
THE GREAT DK!
 Historia del Art

3. Temàtica
- Segons la mitologia grega, un oracle havia anunciat al rei d’Argos que un dia moriria a mans
del fill de Dànae i per aquest motiu va decidir tancar-la en una torre de bronze per allunyar-la
dels seus pretendents. Tanmateix Zeus va aconseguir fecundar a la jove princesa convertit en
pluja d’or. D’aquesta unió va néixer Perseu, que, passat el temps, va matar accidentalment al
seu avi amb un disc. En la representació del tema, Ticià escull el moment precís en què Zeus
arriba fins a la noia i la sedueix.
4. Models i influències
- La Dànae de Ticià fa que, per primera vegada a la història de la pintura, l'aire, la llum i el
tractament dels colors contribueixen decisivament a l'expressivitat de l'escena. Per fer aquest
quadre, Ticià va tenir com a model la Venus adormida del seu amic Giorgione. D’aquest darrer i
del seu mestre Bellini, Ticià va aprendre la utilització del color i de la llum com a mitja
d’expressió principal. També va admirar la pintura de Dürer, de qui va extreure la manera
realista de descriure el paisatge i la solidesa compositiva. Considerat un dels genis pictòrics més
grans de tots els temps, Ticià va revolucionar la tècnica de la pintura a l’oli incorporant-hi
pinzellades fluides, deixant que el color s’expressi amb llibertat total. Diuen que, a partir de les
seves obres, la pintura passà a ser un art amb lleis amagades i recursos popis. A Venècia va ser
seguit per Il Tintoretto i Il Veronese. Posteriorment, va tenir una gran repercussió en el
desenvolupament de la pintura barroca del segle XVII, influint en artistes com Rubens,
Velázquez o Rembrandt. Ja al segle XIX, va inspirar autors com Delacroix, els impressionistes i
Klimt.

27
THE GREAT DK!
 Historia del Art

Fitxa 52. L'ENTERRAMENT DEL SENYOR D'ORGAZ

Títol: L'enterrament del senyor
d'Orgaz

Autor: El Greco (Creta, 1541 –

Toledo, 1614)

Cronologia: 1588
Tècnica: oli sobre tela
Mides: 4,80 x 3,60 m
Estil: manierista
Tema: religiós
Localització: església de Santo
Tomé (Toledo)

1. Biografia de l'autor
- Domínikos Theotokópoulos, que a Espanya va ser anomenat El Greco, va rebre una tradició
pictòrica lligada a la tradició bizantina. En un primer moment, es va traslladar a Itàlia, i cap a
finals de la dècada de 1570 es va instal·lar a Toledo on va fer diferents encàrrecs. A la ciutat
manxega va desenvolupar les seves millors obres, i va destacar en la temàtica religiosa i en el
retrat. El Greco va ser un home estrany atots els nivells però d'una gran religiositat, que
expressava en els seus quadres. És considerat una de les màximes figures de la història de la
pintura.

2. Descripció formal
- Al quadre s'hi diferencien 2 parts: la terra i el cel. No obstant això, entre les dues hi ha nexes
d'unió, com la creu de l'esquerra del rector de la parròquia de Santo Tomé, la mirada del
sacerdot al cel i l'àngel que porta l'ànima del difunt, al centre.

- A la meitat terrenal, els personatges estan organitzats de manera de fris compacte (cares que
observen el miracle que s'està produint) tancat als extrems per les figures del frare franciscà
(dreta) i del rector (a l'esquerra). En primer terme s'hi representa l'enterrament, assenyalat pel
nen fill del pintor, que sosté un gran ciri encès.

- Els personatges secundaris s'arrengleren en columnes utilitzant la perspectiva escalonada o

isocefàlia (superposició de caps) amb la voluntat de donar una sensació més gran de
profunditat.

- A la meitat divina, la composició dibuixa un rombe el vèrtexs del qual són les figures de Jesús,
la Verge, l'àngel i Sant Joan Baptista.

- Les diferències entre la part divina i terrenal són presents en la representació dels
personatges. A la terra (resgistre inferior), les figures són tractades amb un realisme exquisit, i
s'hi pot contemplar una galeria extraordinària de persones il·lustres de l'època (cavallers, frares
i clergues) agrupats a la mateixa alçada. S'aconsegueix una gran intensitat psicològica. La

28
THE GREAT DK!
 Historia del Art

majoria van vestits de negre i els colors són molt sobris. Destaquen, sobretot, les vestimentes
daurades dels dos sants.

Al cel (registre superior), en canvi, les figures es mostren lànguides i estilitzades, tal com
correspon a l'espai sobrenatural que ocupen. Les figures semblen, a vegades, a punt de
desaparèixer de tan blanques i espectrals com són, la llum no segueix amb rigor les lleis
pròpies de la física, i l'aire es dilata en tons grocs i blancs platejats insospitadament lluminosos.

- La magnífica execució pictòrica del conjunt es pot apreciar en la brillantor dels materials de
l'armadura i el tractament delicat de les teles i dels vestits.

3. Temàtica
- El senyor d'Orgaz (poble de la província de Toledo) va aconseguir que la reina cedís l'alcàsser
reial a l'orde de Sant Agustí i que l'església es consagrés a Sant Esteve. Segons la llegenda, quan
aquest senyor va morir (1323), Sant Agustí (amb la mitra de bisbe -barret de la jerarquia
eclesiàstica-) i Sant Esteve (amb una túnica -dalmàtica- en què es brodat el seu martiri, va morir
lapidat per una multitud embogida) van baixar del cel per enterrar-lo amb les seves pròpies
mans. A tall de curiositat, actualment la tomba del enyor d'Orgaz és justament sota el quadre.

- Sobre aquesta escena terrenal, El Greco reprodueix la Glòria celestial, en la qual Jesús i Maria
reben Sant Joan Baptista, que intercedeix pel difunt senyor d'Orgaz perquè sigui acceptat al
Regne del Cel. A la seva esquerra hi ha una multitud de sants disposats en successió jeràrquica,
i a la seva dreta, hi ha Sant Pere amb les claus. A sota, a l'extrem inferior, s'hi representen els
personatges de l'Antic Testament: David, Moisès i Noè, amb l'arpa, les taules de la llei i l'arca,
respectivament.

4. Models i influències
- El Greco decidia que les seves pintures estaven acabades quan reflectien allò que ell volia dir,
independentment que tots els detalls quedessin resolts o no. Ës per això que moltes vegades
als fons dels seus quadres hi predominen els grisos. Un altre tret del seu estil és que no hi hagi
espai lliure, en moltes obres es pot obseravr l'horror vacui.

- La formació bizantina d'El Greco és evident en el misticisme (prové del convenciment que s'ha
establert una unió directa entre la persona i Déu) que desprenen alguns dels seus personatges.
A això, el pintor hi afegeix el dinamisme compositiu, el cànon allargat i el dramatisme de les
figures de Miquel Àngel, el ric cromatisme (ús de colors violents) de Ticià i l'escola veneciana, i
els gravats de Dürer.

- El Greco va portar l'estètica manierista fins a les últimes conseqüències, però la seva obra va
tenir una influència escassa després de la seva mort a causa del canvi de gust barroc. Elo seu
mèrit no va ser reconegut fins al s. XIX, i es va consolidar amb l'arribada de l'Expressionisme, al
s. XX.

- Des del punt de vista compositiu, la part inferior de l'obra va estar utilitzada com a referent
per l'Enterrament a Ornans de Coubert, malgrat que en aquesta obra l'autor incidfeix en la
realitat quotidiana i obvia qualsevol referència al món celestial.

29
THE GREAT DK!
 Historia del Art

SAN CARLO ALLE QUATTRO FONTANE

Autor: Francesco Borromini

Cronologia: 1634-67

Tipologia: església

Materials: maó i estruc

Estil: barroc

Localització: Roma

Biografia del autor

Va ser l’arquitecte més original de la Roma barroca. Va aprendre a tallar marbre gràcies a l’ofici
del seu pare. Es va traslladar a Roma on va treballar a la basílica del vaticà i va col·laborar amb
el Palau Barberini. El seu primer encàrrec va ser l’esglesia de San Carlino. Borromini va aportar
el seu nou concepte arquitectònic basat en el moviment ondulat tant a l’exterior com a la
façana.

Descripció formal

- Va estructurar la façana en dos pisos. Cadascun dividit en tres carrer a partir d’una
combinació de columnes (columnes d’ordre gegant).
- Els pisos estan separats per un entaulament que produeix una ondulació còncava i
convexa entre els carrers laterals i el carrer central.
- Al pis inferior hi ha la imatge de sant Carles Barromeo.
- Al pis superior hi sobresurten un petit templet i el medalló sostingut per angels.
- Aquests elements potencien la sensació de verticalitat i lleugeresa.
- La planta es defineix com espai central octagonal, de costats ondulats, afegint a més
dos elements semicirculars (vestíbul i capella major).
- 16 columnes permeten habilitar portes, nínxols i capelles, sota un entaulament que
sosté quatre voltes de quart d’esfera que cobreixen capelles i vestíbul.
- Entre les quatre voltes s’articulen quatre petxines que definieixen una cúpula ovalada
decorada amb cassetons geomètrics.
- Augmenta la sensació d’espai interior i amplitud, gràcies també a la llum blanca que
entra per la corona de la cúpula.

Entorn i integració urbanistica

- El solar està ubicat a la intersecció de les antigues Strada Pia i Strada Felice.
- A les cantonades conflueixen els carrers, i s’implementen 4 fonts que donen nom al
lloc.
- L’arquitecte va saber superar la irregularitat del terreny i va aprofitar les petites
dimensions de l’espai.

Funció contingut i significat

- Va ser construïda per l’ordre espanyol dels Trinaris Descalços (una congrecació
monàstica)

30
THE GREAT DK!
 Historia del Art

- La principal dedicació era obtenir fons per alliberar als cristians captius dels
musulmans.
- San Carlino es considerada una de les construccions mes significatives de la trajectòria
d’aquest arquitecte.

Models i influències

- Te com a inspiració principal els treballs de Miquel Angel.

- La façana es relaciona amb el temple roma d’El Deir.
- El sistema d’empetitir els cassetons a la cúpula va ser copiat del Panteó de Roma.
- L’artificionitat i el dinamisme suposen un exemple de l’arquitectura barroca italiana.

31
THE GREAT DK!
 Historia del Art

PLAÇA SANT PERE DEL VATICÀ

Autor: Gian Lorenzo Bernini
Cronologia: 1656-67
Tipologia: plaça
Material: marbre travertí
Estil: Barroc
Tema: mitològic
Localització: Ciutat del Vaticà
Biografia de l’autor
Es conegut com a escultor, però també va ser un gran arquitecte i urbanista del barroc. Es va
convertir en arquitecte papal, però amb l’arribada de Innocenti X, va significar una aturada en
la seva trajectòria fins al nombrament d’Alexandre VII. Un any més tard va reprendre el
projecte de potenciar la façana de la basílica de Sant Pere.

També va construir esglésies importants a roma. Com a Urbanista, cal destacar la seva
intervenció a la Piazza Barberini amb la Font del Trio.

En les seves obres, incorpora com a base una formulació teatral anomenada “Theatrum
Sacurum”.

Configuració urbanistica
- La plaça s’estructura en dos espais, un de trapezoidal, anomenat piazza recta, i un
d’el·líptic anomenat piazza obliqua.
- En piazza obliqua crea una columnata dòrica disposada en quatre fileres amb major
separació al centre i presidides als extrems per dos frontons triangulars clàssics.
- Sobre les columnes hi ha un entaulament jònic coronat per una balustrada amb 140
imatges de sants i màrtirs de l’església, col·locats verticalment.
- El conjunt s’articula al voltant d’un obelisc.
- A l’eix transversal, dues fonts estan situades al mateix punt on sorgeixen dos cossos
semicirculars.
- La piazza recta obra els seus braços per tencar l’ample de la façana. Va disminuint la
seva alçada a mesura que s’hi acosta, això emfasitza visualment la façana.
- Les dues places creen un espai que permet als fidels veure el papa quan imparteix la
benedicció el dia de la Pasqua o quan s’adreça als fidels des del balcó del seu palau.
- Bernini volia delimitar un espai amb la inclusió d’un tercer braç que mai es va
construir.

Significat i funció
- La plaça simbolitzava els braços materns de l’Església que abracen als catòlics per
reforçar la seva fe, i als ateus per il·luminar-los amb la veritable fe.
- També s’ha volgut relacionar la forma de pany de les dues places amb les claus, símbol
de Sant Pere.
- Les imatges que coronen la columnata i la façana simbolitzen el triomf de l’església.

32
THE GREAT DK!
 Historia del Art

- L’horitzontalitat de la façana restava protagonisme al conjunt basilical.

- Alexandre VI fou qui va suggerir a Bernini en la construcció d’una plaça amb la finalitat
de resoldre la poca alçada de la façana i acollir el màxim nombre de fidels.
- El passadís central de columnates serveix d’aixopluc en dies de pluja en les
celebracions de processons.
- Bernini pretenia provocar emocions en el fidel amb una visió amplia alhora que
solemne.

Models i influències
- D’una banda Miquel Angel i el seu projecte del Campidoglio, pel qual fa la piazza recta.
- D’altre banda el teatre olímpic de Vicenza, que remet a la columnata de la piazza
obliqua.
- La configuració de l’espai de la piazza obliqua es igual que l’espai de sant andrea al
quirinale del mateix Bernini.
- Aquest projecte va influir en altres plans urbanístics barrocs o d’altres d’època
neoclàssica.

Palau de Versalles
Edifici: Palau de Versalles

33
THE GREAT DK!
 Historia del Art

Autors: Louis Le Vau, Jules Hardouin Mansart i Andre le Notre

Cronologia: 1661-1710
Tipologia: Palau
Materials: Pedra, Marbre i Miralls.
Estil: Barroc
Localització: Versalles
Biografia dels Autors
La construcció va ser realitzada per dos arquitectes francesos, Louis Le Vau i Jules Hardouin
Mansart. Le Vau avanç de construir vares cases privades i grans mansions.

Jouls es va incorporar mes tard i va crear la galeria dels miralls. Ell va seguir el treball ja fet però
va introduir l’anomenat estil Francès.

Descripció Formal
- El palau consta de dues façanes.

- Tot el conjunt crea una façana de 600m i tres nivells d’alt.

- Es caracteritza per la repetició de pilastres i de columnes jòniques que emmarquen les

finestres.

- Es molt horitzontal, repetitiu i molt monòton, encara que hi ha alguns elements que
trenquen aquesta monotonia.

- Seguint el model francès el palau esta estructurat al voltant d’una gran escala. Just al
voltant esta la residencia reial.

- Entre totes les habitacions destaca la cèlebre galeria dels miralls. Tot els miralls i vidres
creen un joc lumínic intens i teatral.

- L’ala esquerra es la residencia de prínceps i nobles.

- L’ala dreta son les dependències dels ministres.

Entorn i integració urbanística

El palau no estaria complet sense els seus jardins. La riquesa i
l’ordre també esta present als jardins, que manipulats
per la ma humana creen uns jardins enormes amb formes
geomètriques molt perfectes y amb una extensió molt gran.

Funció, Contingut i Significat : Va ser construït per ser la

residencia de Luis XIV i la cort, però també va ser utilitzar
per ressaltar la poderosa figura del rei y la monarquia.
Apol·lo i Dafne
Títol: Apol·lo i Dafne

34
THE GREAT DK!
 Historia del Art

Autor: Gian Lorenzo Bernini

Cronologia: 1622-1625
Tipologia: Escultura exempta.
Material: Marbre
Mides: 2,50m
Estil: Barroc
Tema: Mitològic
Localització: Galeria Borghese (roma
Biografia del autor

Gian Lorenzo Bernini fou l’escultor mes destacat del Barroc italià. Va aprendre del seu pare, el
qual el va posar en contacte amb els millors mecenes. Va acabar sent l’arquitecte principal de la
cort pontifica de Roma. En aquest període va realitzar molts encàrrecs. Amb la arribada del
següent papa la seva trajectòria es va quedar aturada, encara que mes tard va tornar a agafar
impuls.

Descripció Formal

- Els dos cossos estan sobre una base rocosa

- L’escultura representa el moment just en el que Apol·lo toca a Dafne

- El conjunt te una composició dinàmica i helicoidal.

- Esta creada a partir d’un sol bloc

- Es pot intuir tota lo historia a partir de l’escultura

- Dafne s’està transformant ja en arbre.

- El treball escultòric és d’una gran qualitat, amb molta precisió, detallisme, suavitat,
expressió, textures...

- Gran expressivitat dels rostres. Es pot sentir el drama.

Temàtica

Eros enfadat amb Apol·lo tira dues fletxes una a ell que fa que s’enamori, i una altre que fa que
Dafne no vulgui estar amb ningú, això crea un gran conflicte, que portarà al noi a perseguir a la
noia fins que ella demani ajuda el seu pare qui la ajudarà a transformar-se en arbre.

Models i influencies

Herència renaixentista (hèlix, composició, forma...) . Una de les escultures mes importants.

L’ÈXTASI DE SANTA TERESA

BIOGRAFIA DE L’AUTOR

35
THE GREAT DK!
 Historia del Art

Es conegut com a escultor, però també va ser un gran arquitecte i urbanista del barroc. Es va
convertir en arquitecte papal, però amb l’arribada de Innocenti X, va significar una aturada en
la seva trajectòria fins al nombrament d’Alexandre VII. Un any més tard va reprendre el
projecte de potenciar la façana de la basílica de Sant Pere.

També va construir esglésies importants a roma. Com a Urbanista, cal destacar la seva
intervenció a la Piazza Barberini amb la Font del Trio.

En les seves obres, incorpora com a base una formulació teatral anomenada “Theatrum
Sacurum”.

ANALISIS FORMAL
- Bernini va crear en la capella de Santa Maria Della Vittoria un espai tridimensional molt
cridaner.
- La construcció de la capella era una estructura de retaules i columnes. I en el centre
estava el conjunt del “Èxtasi de Santa Teresa de Jesús”.
- La configuració d'aquest espai forçava al fet que l'espectador tingui una visió frontal de
l'escultura, oferint una imatge amb major magnificència.
- Flanquejant l'escultura central, en els laterals, disposem de dos balcons amb
escultures del cardenal Cornaro i altres membres.
- Aquest conjunt escultòric està format per Santa Teresa i un àngel portant una fletxa.
- La Santa es recolza sobre un núvol rugós, observant-se la nuesa dels seus peus (en
relació amb l'Ordre a la qual pertanyia) i els plecs de la seva vestimenta, que cobreixen
gairebé tot el seu cos.
- Aquests plecs no es corresponen totalment amb les formes del seu cos, la qual cosa
dóna una sensació de major expressivitat i irracionalitat.
- Encara que el més important és l'expressivitat del rostre de la Santa. Aquest rostre es
confon entre el dolor i el plaer provocat per la fletxa que l'àngel clavarà en el seu cor.
- Aquest acte és una referència al que Santa Teresa havia escrit en les seves poesies.

FUNCIÓ I SIGNIFICAT
- Finalitat didàctica. Perquè ensenyava la
Passió de Santa Teresa.
- Demostració de poder i prestigi. La bellesa i
riquesa de l'obra demostrava que l'Església
era rica, poderosa. Això es traduïa en prestigi.
- Aquesta demostració de poder va ser un
objectiu prioritari de l'Església Romana
durant l'època de la Contrareforma i que
quedaria evident en l'art barroc.

36
THE GREAT DK!