TEMA 12.

ART BARROC I ROCOCÓ

12.1. REFERENTS HISTÒRICS

- El s. XVIII es caracteritza pels problemes derivats de l'oposició entre l'Europa catòlica i

l'Europa protestant.

- França va crear un estat absolutista. El poder del rei s'expressava amb el lema l'Estat
sóc jo (Lluís XIV). Els regnes hispànics van començar un període de decadència que no
es va veure reflectit en les arts i les lletres. Els Estats Pontificis gaudien d'una bonança
política i això es va reflectir en l'apogeu de les arts.

- El s. XVIII va portar un canvi de dinastia a Espanya, arriben els Borbons i marxen els
Àustries-Habsburg. Es va veure un canvi de gust envers allò francès, tot i que l'autoritat i
el poder reial a França es va afeblir fina a l'abolició de la monarquia al 1789 (Revolució
Francesa).

- L'antecedent ideològic de la revolució s'ha de situar en el moviment il·lustrat i en la seva

influència cultural encapçalada per l'Enciclopèdia.

12.2. LOCALITZACIÓ I EVOLUCIÓ ARTÍSTICA

- El Barroc (segles XVII i XVIII) té una localització molt precisa: la Roma papal i la cort
espanyola dels Habsburg (on predomina un art exuberant); França (s'aparta de
l'exuberància i adopta formes més academicistes) i Holanda (va constituir un focus burgès
protestant de gran riquesa pictòrica).

- El Rococó va tenir els seus focus més importants a França (residències senyorials) i a
Alemanya (arquitectura monumental). A Espanya, l'obra artística de Goya va marcar el
canvi de segle.

12.3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS

a) El Barroc

- El terme barroc sorgeix al s. XVIII derivat del mot castellà barrueco (perla de forma
irregular) amb un sentit pejoratiu. En art, el terme s'associa a la complexitat del llenguatge
artístic de l'època. Actualment s'entén per Barroc l'estil que durant els segles XVII-XVIII va
sorgir a Itàlia i es va estendre per Europa. En l'art barroc es pot veure la manifestació dels
3 poders establerts (l'Església, la monarquia i la burgesia) que van promoure la producció
artística del període. L'artista es converteix en transmissor del missatge que els diversos
promotors volen potenciar.

- El Barroc cerca la unitat de les manifestacions artístiques, per això l'arquitectura barroca
es converteix en continent de la pintura i l'escultura i integra aquestes dues arts en un tot
unitari (un espai o univers interrelacionat), un theatrum sacrum (teatre sagrat).

- Bernini és l'exponent màxim d'aquest corrent integrador. De les seves obres destaca
Sant'Andrea de Quirinale a Roma.

b) El Rococó

- El terme rococó és un qualificatiu amb intenció caricaturesca i despectiva derivat del

terme rocaille (pedres petites que es desprenen de la roca mare). El Rococó va ser un
estil ric i suggeridor que es va desenvolupar a França i es va estendre arreu d'Europa
central. És un art al servei de la comoditat, del luxe i de la festa (prefigura l'art burgès del
s. XIX).

- Des del punt de vista sociològic, el Rococó representa un canvi en la concepció de l'art,
es fa més humà i més accessible. Vol agradar i encantar a tothom. S'aplicarà el concepte
«l'art per l'art» i s'accentuarà el culte a la bellesa sensual d'una forma graciosa i
melodiosa, en la recerca del plaer i el repòs de l'art. L'estil Rococó es caracteritza per l'art
refinat (essencialment aristocràtic) que considera més decisius els criteris de plaer que no
els d'espiritualitat.

- El Rococó és l'últim estil comú a tota Europa occidental. Al s. XVIII, la burgesia moderna
(individualista i amant de l'originalitat) acabà amb la idea d'estil artístic com a identitat
compartida per una comunitat cultural.

12.4. BARROC: URBANISME I ARQUITECTURA

- Durant el període barroc es busca la integració de l'arquitectura i els monuments en el

marc urbà amb una finalitat pràctica o simbòlica establint els fonaments de l'urbanisme
modern.

a) Urbanisme: de la ciutat papal a la ciutat del rei

- En aquesta època sorgeixen els plans regulars d'allò que es coneix com a ciutat capital,
i Roma és exemple i prototip d'aquest tipus de ciutats. El Papa Sixt V va ser el principal
organitzador del desenvolupament urbanístic de Roma, el seu objectiu era traçar grans
vies que unissin les 7 basíliques de la ciutat (convertir la urbs en una gran església que
els pelegrins poguessin visitar en una jornada).

- En aquest període hi ha 2 tipus d'urbanisme: el d'integració general (col·lectiva) com la

Plaça de Sant Pere del Vaticà, dissenyada per Gian Lorenzo Bernini (obra de gran
simbolisme cristià destinada a acollir els fidels) i el d'integració puntual (individual) com la
Piazza Navona de Roma, on es pot observar el tractament unitari dels edificis.

- La plaça com a element urbà té un significat diferent a Roma (s'integra en un pla

urbanístic ampli) i a París (ho fa com a element individual – Place des Victoires o Place
Vendôme-). A les places individuals, com la Plaza Mayor de Madrid o Salamanca, el
simbolisme procedeix de les estàtues situades al centre de la plaça, generalment reis.

b) Els jardins

- El màxim representant de l'urbanisme de jardins barroc és el francès André Le Nôtre,

que va integrar el Palau de Versalles en la natura que l'envolta, estructurant els jardins
amb parterres geomètrics, fonts, canals i llacs, amb el bosc com a fons.

- Le Nôtre va trencar amb l'estructura estàtica del jardí renaixentista i hi introdueix una
diversitat d'espais que creen la sensació d'infinit, on es barreja la natura domesticada amb
la natura salvatge. El model francès de jardins es va estendre arreu d'Europa com
demostren els Jardins d'Aranjuez o els Jardins de Belvedere a Viena.

c) El palau: de la reialesa a la noblesa

- L'arquitectura civil barroca va buscar la síntesi entre funcionalitat i poder. Aquí trobem els
palazzo italians i el chateau i l'hôtel francesos. Les primeres construccions s'organitzen al
voltant d'un pati, però després evolucionen i adopten la forma de «U» o de «H» per
connectar-se amb els jardins. Són exemples el Palau Barberini a Roma i el Chateau de
Versalles a França.

- L'arquitectura dels palaus rococó presentarà innovacions en la decoració dels interiors.

Es posarà l'edifici al servei de la comoditat, preocupació pel confort. Es generaran grans
espais de riquesa decorativa utilitzant materials falsos (el fictici convertit en real) per
abaratir els costos.
- El Rococó és un art aristòcrata i burgès. L'edificació que representa el gust de l'època
és l'hôtel o casa aristocràtica amb jardí (petites maisons), situada normalment al centre de
la ciutat i que potencia els espais íntims i confortables. Es prefereix la intimitat de les
estances privades on situar les obres d'art de to delicat, sensual o picant.

d) L'església: entre la litúrgia i l'especulació espacial

- L'arquitectura religiosa concep les esglésies com a representació del poder religiós,
pretén potenciar la litúrgia com a vehicle transmissor de les idees de la Contrareforma.
L'església de Gesù, projectada per Il Vignola, n'és l'exemple més significatiu (de gran
exuberància decorativa que mostra la ideologia del poder que va condicionar la plàstica
del període).

- L'edifici barroc té una concepció unitària, intenta tractar l'espai com si fos una escultura.
Es cerquen solucions, com la nau única de gran amplitud, per acollir un gran nombre de
fidels (amb capelles laterals dedicades a la devoció de sants i l'oració).

- Una altra tendència arquitectònica pretén obtenir un espai especulatiu, línia encapçalada
per Borromini i Guarini, volien trencar amb el món clàssic i alliberar les estructures de les
solucions rígides. En aquesta tendència, les façanes dels edificis seran molt treballades,
els murs s'ondulen per crear sensació de moviment i els jocs lumínics potencien la
teatralitat barroca que acompanya el fidel, de manera successiva, des de l'exterior fins a
l'altar. L'exemple més clar és San Carlo alle Quattro Fontane de Borromini.

- Les plantes de les esglésies se centralitzen i ofereixen nombroses solucions per tal
d'aconseguir un espai unitari: plantes circulars, el·líptiques o octogonals. Aquesta
centralització espacial comporta la integració de la cúpula, que també s'adapta a la planta
i adquireix, a Sant'Ivo alla Sapienza de Borromini, un element helicoïdal ascendent que
recull i culmina el procés visual que recorre tot l'espai de la planta fins al final de la cúpula.

12.5. EL MOVIMENT: UN NOU CONCEPTE ESCULTÒRIC

- L'escultura barroca adquireix un valor omnipresent, perquè es desenvolupa en façanes,

retaules i moviments públics de caràcter divers.

- Els materials utilitzats varien segons la zona de producció. A Itàlia s'hi fa servir
principalment el marbre combinat amb alabastre i bronze. A Espanya, el material
escultòric principal és la fusta. La pedra es va utilitzar de manera generalitzada. També el
vori, l'or i l'argent que, erròniament, s'han relacionat amb l'orfebreria més que no pas amb
l'escultura.

- La tipologia i la temàtica de les obres són diverses, amb temes religiosos o monuments
funeraris de papes, reis o prínceps. També es dóna una temàtica de contingut mitològic,
però amb un clar sentit simbòlic referent a les virtuts humanes.

- La figura exempta (ple volum) es relaciona amb el relleu perquè juga amb la unifacialitat
(un únic punt de vista) de la representació i trenca amb la multifacialitat (diversos punts de
vista) manierista. La unifacialitat es relaciona amb la teatralitat.

- L'obra barroca ha de ser contemplada dintre d'un espai en relació amb un espectador.
És per això que l'arquitectura es posa al servei de l'escultura i es converteix en el seu
escenari.

- Bernini és l'artista que millor defineix l'anomenat teatre sagrat ja que és capaç
d'aconseguir una sàvia simbiosi d'arquitectura, pintura i escultura, que integra alhora la
llum i el color. Bernini és l'escultor barroc per excel·lència. Les seves obres influeixen tot el
període, fins a l'arribada del neoclassicista Antonio Canova. Entre les seves obres més
importants hi ha Apol·lo i Dafne, David, Cardenal Borghese i l'Èxtasi de Santa Teresa.
Bernini va treballar diferent temes bíblics, mitològics, retrats, al·legories... amb una gran
personalitat, que es deutora dels models pictòrics de Rafael i Guido Reni.

- D'altra banda, l'escultura barroca francesa té un caràcter eminentment cortesà i és d'un

intens classicisme formal i conceptual (vinculada al poder reial de Lluís XIV i al projecte de
Versalles).

- A Espanya, la imatgeria (escultura de fusta policromada), amb un realisme i intensitat

extraordinària, és posada exclusivament al servei de l'església (temàtica religiosa). Es van
potenciar els retaules, els passos de Setmana Santa l'escultura de ple volum.

- La talla de fusta policromada, per conferir a la figura un aspecte més real i més
versemblança, era acabada amb afegits de postissos (perruques de cabells naturals, ulls
de vidre, llàgrimes de resina, vestits, joies, i, en el cas dels passos, complements
escenogràfics)

- El Barroc pretenia fer visible el misticisme i l'heroisme a partir d'una certa crueltat
colpidora als sentits. Els escultors seguien les directrius artístiques dictades pel Concili de
Trento (fer un art que difongués el missatge a través dels sentits). Els escultors espanyols
més destacats van ser Alonso Cano, Pedro de Mena i Francisco Salzillo.
- L'escultura Rococó (exuberant i intimista) va tenir el centre neuràlgic a l'Europa central,
on es conservà l'empremta de Bernini. Va continuar utilitzant els mateixos materials que al
Barroc (pedra, alabastre, marbre i bronze) i per les escultures petites (fusta, argila, plom,
estuc i porcellana).

- En aquest període, es van generar grans grups escultòrics de ple volum, sobretot, a
jardins i palaus, i petites escultures, més adequades al caràcter intimista de l'època, com
relleus i retrats.

12.6. LA PINTURA: DEL NATURALISME AL ROCOCÓ

- La pintura barroca es troba situada a les esglésies, als palaus o a les cases particulars.
La pintura religiosa té una funció propagandística i, per tant, ha de ser vista pel major
nombre de fidels possible. Així doncs, quan una d'aquestes pintures es trasllada a un
museu, perd el valor integrador del Barroc, perquè se la descontextualitza.

- Les temàtiques són molt variades, tot i que cal destacar els temes mitològics, els
al·legòrics i els històrics. En l'art dels palaus, el retrat, les grans natures mortes i les
composicions florals tenen com a raó de ser l'ostentació del monarca, del noble o del
burgès (en la decoració de les diverses estances de les seves luxoses residències). Les
tendències artístiques del s. XVII van ser: classicista, naturalista, realista, academicista i
barroca.

a) Classicista: representa un corrent contrari als excessos del Manierisme. Els

màxims representants són Anibale Carracci i Nicolás Poussin (introdueixen propostes
racionals). La rigidesa i l'ordre de les seves composicions, les formes delimitades del
dibuix i el distanciament de l'espectador s'oposen a la llibertat compositiva i a les formes
del Barroc.

b) Naturalista: aquest corrent pren la realitat com a model i l'aplica a temes històrics
o religiosos del passat. El màxim representant és Caravaggio, que agafa com a models
persones del seu entorn i les fa protagonistes dels seus quadres. Aquest mètode va
revolucionar la teoria artística en rebutjar la idealització i prendre com a model allò vulgar.
A més, va fer servir la llum artificial per potenciar el seu missatge. Els forts contrastos de
llum i ombra van derivar cap al tenebrisme. L'estil Caravaggio va ser seguit per Josep de
Ribera, Francesc Ribalta i Artemisa Gentilleschi.

c) Realista: pren com a model la realitat observable i tangible i la trasllada a la

composició amb tota la fidelitat possible. Aquesta tendència, té l'origen a Holanda, on
Frans Hals, Rembrandt i Jan Vermeer mostren als seus quadres una societat vitalista,
tranquil·la i benestant. La pintura realista reflecteix, a través dels temes festius, les
natures mortes, les composicions florals i els paisatges, una societat el valor últim de la
qual és el triomf social aconseguit per mitjà del treball i dels diners. Aquest realisme també
és present en l'obra de Velázquez, i a França en George de la Tour.

d) Academicista: sorgeix a França com una tendència que uniformitza la praxi

pictòrica mitjançant unes normes estrictes. El seu màxim representant va ser Charles Le
Brun i posteriorment, Antoina Watteau.

e) Barroca: aquesta tendència està representada per Rubens (autor influït per la
terribilità de Miquel Àngel i pel cromatisme de Ticià). La pintura de Rubens aglutina els
trets característics de l'estètica barroca: predomini del color sobre el dibuix, composicions
obertes o centrífugues, unitàries, complexes i de profunditat. Altres autors d'aquesta
tendència són Jacob Jordaens i Van Dyck.

- El Rococó, nascut a França i desenvolupa de manera desigual a Europa des de les

primeres dècades del s. XVIII, és el reflex artístic de la sofisticada societat de l'Antic
Règim, amant de la galanteria, l'elegància, l'exotisme, el caprici, la intimitat, l'erotisme...
elements que tenen la seva representació artística en la pintura galant del Rococó. La
gamma cromàtica es renova amb colors clars com el gris, el verd poma, el blau cel, el
rosa pàl·lid i el beix. En aquesta època, es produeix una gran demanda d'obres
pictòriques per part d'un públic nou amb sensibilitat artística, format principalment per
l'aristocràcia i la burgesia. Els temes preferits de la pintura Rococó són la dona (dolça i
femenina), l'amor (novetat), escenes de festes i reunions de societat en jardins idíl·lics. A
França, Chardin va ser el pintor de la burgesia parisenca, amb temes d'escenes
quotidianes. També Watteau, Fragonard i Boucher. A Anglaterra, el paisatge i el retrat,
juntament amb les escenes populars i costumistes, són els temes preferits de pintors com
Thomas Gainsborough, Reynolds, Romney o William Hogarth (amb obres de forta crítica
social). A Itàlia, qui enllaça el barroc amb l'estètica rococó va ser Tiepolo.

12.7. EL SEGLE D'OR DE LA PINTURA ESPANYOLA

- L'alta qualitat de les realitzacions pictòriques i literàries de l'Espanya del s. XVII va

conformar l'anomenat Siglo de Oro espanyol.

- El primer terç del s. XVII va estar representat per pintors influïts per l'estil manierista,
com Juan Pantoja de la Cruz, Alonso Sánchez Coello o Francesc Riblata. En aquest
període també va destacar l'escola toledana, seguidora de l'estil del Greco, i la sevillana
(totes dues a mig camí entre el corrent manierista i el naturalista). Als tallers d'aquesta
darrera i sota la supervisió de Francisco Pacheco es va iniciar un jove Velázquez, que hi
va rebre formació artística i cultural.

- D'aquesta primera etapa, cal destacar el pintor valencià Josep de Ribera, que va
desenvolupar tota la seva obra a Nàpols. Va ser seguidor de Caravaggio. El seu estil va
evolucionar cap a composicions d'intens dramatisme i d'estructures complexes (diagonals,
ús de clarobscur i intensitat cromàtica). Va pintar, principalment, temes religiosos, però
també paisatges iretrats.

- En el segon quart de segle van sorgir les grans figures de la pintura espanyola del Siglo
de Oro encapçalades per Diego Velázquez, Francisco de Zurbarán i Alonso Cano.

- Velázquez va començar pintant quadres costumistes o de gènere, temàtica molt

apreciada pels comerciants estrangers de Sevilla. D'aquest període destaquen les obres
de caire popular (Vella fregint ous, l'aiguader de Sevilla...) i les obres que combinen
temàtica religiosa i de gènere (Jesús a casa de Marta i Maria). Ben aviat, se'n va anar a la
cort de Madrid i va entrar al servei del rei Felip IV, de qui va ser retratista, així com també
de tota la família reial. A la capital, es va iniciar en la temàtica mitològica, que va tractar
des d'una visió personal humanitzadora del mite. Destaquen quadres com Bacus o Els
borratxos; La Venus del mirall; Mart, Mercuri i Argos o La farga de Vulcà.

- A finals de la dècada de 1620 va fer un primer viatge a Itàlia i en tornar va treballar en el

projecte (per encàrrec del comte duc d'Olivares) de representar les victòries de Felip IV
(La rendició de Breda o les Llances). També va realitzar els retrats eqüestres de Felip III,
Margarita d'Àustria, Felip IV i Isabel de Borbó; i una sèrie de pintures de bufons de cort
(destaca Pablo de Valladolid).

- A finals de la dècada de 1650, Velázquez va fer un segon viatge a Itàlia. D’aquest

període són els retrats de Juan de Pareja (criat seu) i del Papa Innocenci X. Reclamat pel
rei Felip II, va tornar a lacort i va ser quan creà la seva obra mestra Las Meninas (Família
de Felip IV). També va fer Les Filoses (La faula d’Aracne). A la seva mort, va deixar a la
posteritat un llegat artístic que va ser poc continuat pels pintors retratistes posteriors. Els
altres grans pintors coetanis de Velázquez van ser Francisco de Zurbaran (reflecteix a la
perfecció el silenci i la quietud de la vida monàstica) i Alonso Cano (amb obres que
oscil·len entre el classicisme i un barroc incipient). La tendència pròpiament barroca es va
centrar en 2 escoles: la sevillana (van destacar Bartolomé Esteban Murillo -suavitat i
esteticisme, com a La Immaculada- i Juan de Valdés Leal -obres de gran força expressiva
properes al lletgisme i al dramatisme-) i la de la cort madrilenya (va resumir més bé les
lliçons dels pintors venecians i de Rubens -vessant formal i conceptual- els seus
representants més genuïns van ser Claudio Coello i Carreño de Miranda).