Art Modern

RENAIXEMENT BARROC
Podem dividir el Renaixement en dos subperíodes:
El Quattrocento 1400-1500

El Cinquecento 1500-1600

El manierisme (Segle XVI)

CONTEXT
• Apareix a una Itàlia marcada per ciutats dominades per banquers o aristocràcia = oligarquies. Els Medicis
a Florència són l’exemple més conegut.
• Poder del Papa exemplificat en la figura de Nicolau V (1447) com a creador de la Basílica de Sant Pere.
• Una Europa dividida per grans monarques que pretenien establir la seva hegemonia:
• Carles I, futur emperador Carles V.
Sacco di Roma (1527) = decrepitud del papat = marxaran els
• Francesc I de França. principals artistes = expansió europea del Renaixement.

• Aparició del protestantisme amb la Reforma de Luter al 1517 = Trencament de l’església

• Convocatòria per ordre de Carles V del Concili de Trento (1541-1563) = neix la contrareforma = bases de
l’art BARROC:
Giuliano de Medici
Cabalcada dels reis mags, Benozzo Gozzoli, Palau Médici, Florència, 1461
Renaixement significa tornar a néixer o tornar a instaurar allò que s’havia perdut.
Las bases les trobem en els darrers anys del gòtic. En aquest moment un artista reconegut rebia elogis
quan s’afirmava que la seva obra era semblant a la dels antics. Ex: Giotto.

Tothom a Itàlia era coneixedor d’un passat gloriós que a causa de l’arribada del bàrbars s’havia perdut
(Edad mitjana o medieval fa referència al període que es troba al mig entre el període clàssic i el
Renaixement)
Calia doncs recuperar la grandesa de Roma. Per diferencia l’art antic del medieval a aquest li van
denominar gòtic (bàrbar)

La vida dels artistes de Vasari:

De Giotto: “Y fue realmente milagroso que en esa edad ruda e inepta surgiera el vigor de Giotto para pintar tan
sabiamente que el dibujo, del que los hombres de aquel tiempo tenían poco o ningún conocimiento, resucitó
completamente con él.”

De Brunelleschi : “nos lo entregó el cielo para dar nueva forma a la arquitectura, extraviada desde hacía siglos”

De Piero: “lo importante que es imitar las cosas verdaderas, y referirse constantemente a la naturaleza de lo copiado
Característiques
• Humanisme: Corrent filosòfic, ideològic i de caràcter cultural que destaca per recuperar els elements
propis de la cultura i l’art clàssic (Grècia i Roma)
• Atropocentrisme (l’Home com a mesura de totes les coses)
“... i Déu li va dir a l’home: Tu que no estàs restringit per estrets lligams,
segons la teva pròpia lliure voluntat, en el poder del qual t’he situat, definiràs
la teva naturalesa per tu mateix. T’he situat en el centre de l’univers perquè
puguis contemplar de manera més convenient tot allò que existeix en el
món.”

Pico della Mirandola,

“Discurs de la dignitat de l’home”, segle XV

• Interpretació de la antiguitat clàssica-.Estudi de les runes i edificis de l’antiguitat (Naixement de la

arqueologia).
• Es trobaran els deu Llibres d’aqruitectura de Vitruvi
• Alberti publicarà tres tractats on teoritza sobre l’art: El De pictura, De re aedificatoria i De Statua
“L’arquitectura, en conjunt, es compon de disseny i construcció. Pel que fa al disseny, tot el
seu objecte i mètode consisteix a trobar una manera exacta i satisfactòria per a adaptar-se
entre si i conjuntar línies i angles, amb la qual cosa queda completament definit l’aspecte de
l’edifici. La funció del disseny és, doncs, la d’assignar als edificis i a les seves parts una
composició apropiada, una proporció exacta, una disposició convenient i una ordenació
agradable, de manera que tota la forma i figura de la construcció reposi completament en el
mateix disseny.”

Traduït de; Alberti, L. B., “Los diez libros de arquitectura”,

dins “Fuentes y documentos para la historia del arte”.
• Reconeixement social de l’artista: poc a poc l’artista reivindicarà que la seva és una feina intel·lectual i abandonarà la
categoria d’artesà. Un dels exemples més clars serà Leonardo da Vinci (artista, científic, inventor, escriptor, anatomista, etc...)

• La figura del mecenes: Fomenta l’art i en algunes ocasions l’utilitza per temes de prestigi social i polític, finalitats polítiques o
econòmiques. Gràcies als mecenes molts artistes tindran encàrrecs. Un dels principals serà el papat.

• En l’intent de recuperar la tradició clàssica l’art consolidarà un camí que ja havia començat prèviament a finals del gòtic amb
figures com Giotto:
• Naturalisme
• Cercar la perspectiva i teoritzar-la
• Recuperació de la mitologia clàssica

L’ART DEL RANIXEMENT NO IMITA SINO QUE OBSERVA, ASUMEIX FORMES I

CONCEPTES I ELS UTILITZA, ÉS A DIR, REINTERPRETEN L’ART CLÀSSIC PER
CREAR UN ESTIL NOU.
Perspectiva albertiana
ARQUITECTURA DEL QUATTROCENTO

Es recuperen els ordres clàssics

Es va perdent l’arc ogival en favor del de mig punt
La volta d’aresta és canviada per la de canó
El cimbori gòtic és substituït per una cúpula.
Filippo Brunelleschi serà el primer arquitecte plenament
renaixentista.
Brunelleschi; Capella Pazzi (1429-1444)
Església de San Lorenzo

AUTOR: Filippo Brunelleschi

CRONOLOGIA: 1421-1470
ESTIL: Renaixentista
TIPOLOGIA: Església
MATERIAL: Pedra
LOCALITZACIÓ: Florència (Itàlia)
L’AUTOR
Format com a escultor va decidir abandonar aquesta disciplina al perdre al concurs públic per la decoració de les portes del
Baptisteri de Florència.
Es considera que ell és l’inventor de la perspectiva tot i que serà Alberti el que teoritzarà sobre ella.

Presenta una façana principal inacabada ja que no es va fer el

revestiment en marbre previst als plànols de Brunelleschi.
S’observa també com la cúpula està lleugerament apuntada.
Església en planta de creu llatina dividida en tres naus (la central el doble d’ample i alçat que les laterals)
separades per columnes corínties que sustenten arcs de mig punt. Cal observa la recuperació de la forma
clàssica a partir de capitell, arquitrau amb tríglifs i fris corregut. Sobre els arcs s’aixeca un mur amb finestres
que es troben coincidint amb els arcs de mig punt. La nau central té una coberta plana decorada per per
cassetons
Les naus laterals estan cobertes per voltes bufades o de mocador.
Al creuer trobem una cúpula amb petxines. La part més interessant del conjunt és que està realitzat a partir de les lleis de la
perspectiva, és a dir, establint un punt de fuga, l’altar.

Per aconseguir-ho farà servir les matemàtiques i la simetria , l’harmonia

entre les diferents parts i el conjunt (cànon) a partir de crear un ritme
entre cercle i quadrat. Crea un espai ampli, sense interrupcions visuals,
és un espai clar, diàfan, molt il·luminat gràcies a les finestres.

La concepció de l’espai litúrgic és totalment diferent. Brunelleschi el crear

a partir de transmetre una sensació Pau i equilibri del visitant. La raó, a
diferencia del gòtic, domina la vida, l’espai i els actes de l'ésser humà.

Brunelleschi pren com a referències les esglésies paleocristianes i els

aplica aspectes propis de la tradició clàssica i fins i tot afegeix idees
romàniques i pròpies de l’art bizantí. Uneix diferents aspectes per crear
un llenguatge nou,un llenguatge que pugui explicar visualment el ideari i
la concepció humanística,
Església paleocristiana de Santa Sabina.

Brunelleschi com a primer arquitecte renaixentista va tenir una forta influència entre els seus contemporanis.
Aviat altres artistes imitaran i adaptaran el seu llenguatge. Entre les seves obres cal destacar l’Hospital dels
Innocents a Florència i El Santo Spirito també a Florència.
Hospital dels Innocents, Filipo Brunelleschi. 1455.
Florència
 Dumo, Firenze

Santa Maria dei Fiore, Florència, 1402-1436. Brunelleschi

La cúpula es projecta com a manifest de la nova
arquitectura, estableix una transformació visual i
significativa de la ciutat, la imatge de la ciutat es
transforma i es converteix en un paradigma de la nova
manera de fer. Florència esdevindrà una ciutat nova,
amb un enorme punt de fuga que articulava tot l’espai i
atorgava un nou skyline.
ALBERTI: EL GRAN TEORITZADOR DE L’ART

Ell redacta el Re aedificatoria, De Pictura, De Scultura. Amb ell s’inicia un cert “vitruvianisme”, és a dir,
s’imposa l’estudi que fa Alberti sobre el tractat d’arquitectura de Vitruvi descobert feia pocs anys.
Ell modifica certs aspectes que creien erronis en els antics en relació a l’harmonia i la bellesa que ell
definia com: “una harmonia de totes les parts a qualsevol que sigui l’objecte on aparegui, ajustades
d’una manera tan acurada i en proporció i connexió de tal magnitud que res poguí se afegit, separat o
modificat ja que això empitjoraria l’obra.

Amb ell neix també una nova

concepció del artista, una persona
culta i formada que analitza i es debat
al voltant del concepte d’art.
Santa Maria Novella.
Alberti, 1470
Sant Andrea di Mantua (1472-1494)
Palau Rucellai. Alberti, 1446
SAN PIETRO IN MONTORIO

AUTOR: Donato Bramante

CRONOLOGIA: 1502
ESTIL: Renaixentista
TIPOLOGIA: Església
MATERIAL: Pedra, marbre granit
LOCALITZACIÓ: Roma (Itàlia)
Bramante
Es creu que va néixer a Urbino encara que aviat es va traslladar a Milà on realitzarà una tasca cultural i artística molt
important al voltant d’altres figures com Leonardo Da Vinci.
Al 1499 establert ja a Roma esdevé arquitecte de la basílica de Sant Pere del Vaticà. És un arquitecte nascut i educat en els
valors renaixentista que portarà fins a l’extrem. Una de les seves obres més importants és San Pietro in Montorio o Il
temppieto de Bramante no tant per la magnitud sinó perquè és gairebé la única realitzada integrament per Bramante.

Rafael va pintar a l’Escola d'Atenes

a Bramante com a Euclídes o
Arquimedes.
És el primer edifici d’estil clàssic realitzat a Roma.
Encarregat per Ferran, el rei catòlic l’edifici es
realitzava al lloc on la tradició situava el martiri de Sant
Pere.

Temple circular (Tholos), peristil, amb 16 columnes

d’ordre toscà sobre una escalinata.
Les columnes sustenten un entaulament format per
tríglifs i mètopes (decoració del martiri de Sant Pere i
objectes de la litúrgia cristiana) i una cornisa.

Al pis superior una balustrada que rodeja un cos

cilíndric que esdevindria un desproporcionat
tambor. Aquest tambor queda definit per un joc
de finestres cegues i nínxols (coronats per una
petxilla)
A sobre una cúpula hemiesfèrica, Bramante fa
coincidir els nervis a una llanterna on es situa una
creu que remata l’edifici.
INTERIOR
Una cel·la circular amb pilastres adossades que donen ritme a l’interior.
Es troba a sobre de la cripta, espai on es creu que Sant Pere va ser
crucificat. Davant de l’entrada un altar molt petit per realitzar una
litúrgia.
L’entorn no és el que Bramante havia disposat ja que havia projectat una plaça circular que rodegés l’edifici.
Avui es troba al clautre del monestir de Sant Pere utilitzat a l’actualitat com a Acadèmia de Belles Arts d’Espanya
a Roma.
Marsilio Ficino, teòleg, definia la figura de Déu com al cercle per la seva perfecció.

Però és això un exemple arquitectònic?

Bramante crea un espai molt petit on era gairebé impossible
realitzar una litúrgia. Trenca així el concepte propi de
l’arquitectura com a espai útil i funcional.
Bramante projecte més un monument al nou llenguatge
arquitectònic que no pas un edifici.
Encara que trenca amb les formes clàssiques (Tambor molt
elevat, balustrada, llanterna, etc...) aconsegueix l’harmonia,
l’ordre i la proporció perfectes.
 Està dissenyat per ser vist del terra, això fa que el tambor es vegi més petit.

L’edifici va esdevenir un referent pels arquitectes del Cinquecento. Un any desprès Bramante seria cridat pel
Papa per portar a terme les obres de Sant Pere del Vaticà. Podem entendre que una de les influències de
Bramante per a realitzar-lo va ser el Panteó. El seu amic , Rafael admirarà profundament aquesta obra.
Esposori de la mare de Déu de Rafael.
AUTOR: Andrea Palladio
CRONOLOGIA: 1551-1553
ESTIL: Renaixentista (cinquecento)
TIPOLOGIA: Civil
MATERIAL: Pedra. Maó, estuc i marbre
LOCALITZACIÓ: Vicernza (Itàlia)

VILLA CAPRA (LA ROTONDA)

AUTOR
Andrea di Pietro és conegut com a Palladio en relació a la imatge de Pal·las Atenea (deessa de la saviesa). És
el primer arquitecte que va estudia exclusivament per a ser-ho. És un dels arquitectes més estudiats de tota la
història i un dels millors exponents de l’art a cavall entre el renaixement i el manierisme. Per aqueta raó va ser
criticat per els seu contemporanis més puristes.
Va escriure el tractat teòric “Quattro libri de architettura”, a la manera de Vitruvi ell realitza un escrit dirigit a la
construcció d’edificis civils. Palladio aplica el coneixement, tècnica i estètica clàssica per a espais públics, ponts,
cases, vil·les, jardins, etc... Sense cap mena de dubte la obra més representativa, la més acurada i fidel al seus
tractat d’arquitectura és la Villa Capra.
 C A

La mateixa façana es repeteix pels quatre costats.

S’accedeix per una gran escalinata que dona accés a un pòrtic (p) de sis P
columnes jòniques que suporten un arquitrau, un fris, i un frontó coronat als
D D
vèrtex amb estàtues.
La planta és de creu grega i al mig es coberta per una enorme cúpula que P sc P
cobreix la sala circular central (realitzada per Scamozzi 1580-1591. Aquesta
D D
sala circular esdevé l’element de distribució i comunicació de la casa.
Dormitoris (D) i per ella és coneguda com la rotonda. P
Sala central coberta en cúpula i rematada amb un òcul (SC).
Cuina (C) Soterranis
Administració (A)
La casa té mancances d’il·luminació ja que està només il·luminada per l’òcul de la cúpula, i la llum que arriba
dels quatre passadissos. La cúpula i l’entaulament de totes les estances està pintat per artistes italians de la
època.

Aixeca sobre un monticle les quatre façanes

coincideixen amb els quatre punts cardinals fet que
permet als propietaris una visió extraordinària de
l’entorn.
Va ser encarregada pel prestigiós clergue Marius Capra
Gabrielis (el nom apareix a les 4 façanes)
Palladio va recuperar l’arquitectura civil romana, en aquest cas les vil·les romanes.
La Villa Capra és un manifest arquitectònic de Palladio. La manca d’estances no proporcionen una gran
funcionalitat a la casa. En aquest sentit el mateix Goethe al visitar-la va dir que era “habitable però no una
llar”. És per aquest motiu que ha esdevingut el model d’una arquitectura ideal més que no pas funcional.
Per primera vegada s’aplica una cúpula a un espai civil.

Va tenir diferents repercussions al llarg de la història. La Chiswick House de Lord Burlington té com a
referent directe aquesta casa. Durant el segle XIX molts dels edificis públics dels EEUU imitaran la manera
de la Rotonda.

Chiswick House de Lord Burlington a Londres

Basílica palladiana a Vincenza. Antic espai destinat al govern de la ciutat i
tribunals.
Escultura
CARACTERÍSTIQUES
Quattrocento: Centre artístic a Florència. Recuperació de la perspectiva (al relleu)
• Volum rodó. A més es recupera l’escultura en bronze.
• Proporcionalitat (cos = nou caps)
• Ordre
• Naturalisme (poc a poc es recupera el nu com a forma de representació)
• Temàtica religiosa (poc a poc s’aniran recuperant temes mitològics)
• Contrapposto
• Gestualitat
• Realisme
• L’escultura deixa d’estar supeditada a la arquitectura i s’independitza.

Donatello. Profeta Abacuc (1423/26)

Verrochio. Il Colleoni (1479)

Concurs per a la decoració de les portes del baptisteri

Al 1401 s’obre un concurs públic per a la decoració de

les portes nord del Baptisteri de Sant Joan a Florència.
Es van presentar diversos candidats, entre ells Lorenzo
Ghiberti, F.Brunelleschi, i Jacopo della Quercia. Els
artistes havien de representar en bronze (relleu) el
sacrifici d’Isaac.
Ghiberti al 1425 començarà la decoració de les
portes est del baptisteri. Seran finalitzades al
1452 i esdevindran un dels primer exemples
escultòrics del Renaixement. Es fa servir la
tècnica del schiacciato consisteix en fer un alt
relleu a la part davantera i anar disminuint-lo
per crear sensació d’espai i profunditat.
1: Creació d’Adan i Eva. Temptació i expulsió
2: Adan treballant la terra. Caí i Abel treballant.
Sacrificis de Caí i Abel. Mort d’Abel.
3: El diluvi. Sortida de l’arca. Sacrifici de Noé.
Noé embriagat.
4: Abraham rep als tres àngels. Sara a la tenda.
Agar al desert. Sacrifici d’Isaac.
5: Esaú s’apropa a Isaac. Raquel i Jacob. Isaac
beneeix a Jacob.
6: Josep i els seus germans a Egipte. Troballa
de la copa de plata a la bossa de Benjamí.
7: Moisès rep les taules de la llei.
8: Presa de Jericó. L’arca de l’aliança portada al
voltant de les muralles de Jericó. Josué
creua el riu Jordà.
9: Batalla contra els amonites. David talla el cap
de Goliat.
10: Trobada de Salomó i la reina de Saba.
Temàtica de l’escultura renaixentista
• Religiosos (sobretot hagiografies) També Antic i nou Testament.
• Temes mitològics (sobretot amb un valor moralitzant)
• Retrat de bust i eqüestre
• Recuperació del nu
• Monuments funeraris
• Cantories (balconades on es situava el cor)

Donatello Il Gattamelata (1453).

Jacopo della Quercia. Tomba de Llaria (1406)

Donatello Cantoria(1433).

Donatello.El David (1444/46)

EL DAVID
AUTOR: Donatello
CRONOLOGIA: 1444-1446
ESTIL: Renaixentista
TIPOLOGIA: Escultura exempta
MATERIAL: Bronze
LOCALITZACIÓ: Museo nazionale del
Bargello (Florència)
Donatello
El seu nom real és Niccolò di Betto Bardi és sense cap mena de dubte l’escultor més representatiu del quattrocento italià. La
primera obra documenta amb 23 anys és el David de marbre on encara conserva elements propis del gòtic internacional.
Marxa molt jove a Roma amb Brunelleschi per fer un estudi dels clàssics. Tornarà Florència i entrarà al taller de Ghiberti on
començarà a evolucionar el seu estil cap a les formes pròpies del Renaixement.

Amb Donatello l’escultura de volum rodó agafa una importància sense precedents al món
medieval. Recuperarà i posarà de moda l’escultura eqüestre i el nu i l'escultura en bronze.
Les seves obres agafen un enorme component psicològic.
Entre 1443 i 1453 marxa a Pàdua on realitzarà importants treballs, sent ja un escultor
reconegut. Al 1454 tornarà a Florència.
 Vestit amb un barret i unes botes únicament.

Cabell llarg

Musculatura suau, no molt pronunciada que

fins i tot dona ambiguitat sexual.

A la mà esquerra sosté la pedra amb la que

ha fet caure inconscient a Goliat.

El peu esquerre descansa

sobre el cap del seu enemic.

A la mà dreta sosté l’espasa

amb la que acaba de tallar el
cap de Goliat.
La cama dreta sosté tot el pes
del cos
Vasari afirma: Es una figura tan natural y
de una belleza tal que a los artistas les
cuesta creer que no haya sido moldeada
sobre un modelo viviente.
Utilitza el contraposto dinamitzant i creant
un ritme a la figura.
A més ens recorda a la corba praxiteliana.
La posició de les cames té una repercussió
als malucs i a les espatlles.
Formes sinuosa i delicada, relaxada i
segura.
Rostre relaxat i tranquil que combina
perfectament amb la posició corporal.
El tema ha sigut representat en innumerables vegades. Els filisteus van provocar a Israel per dur a terme dures batalles. Entre
ells Goliat (alçada d’uns 2.9 metres) desafia a Israel a que el millor dels seus guerrers s’enfronti amb ell. El vencedor haurà
guanyat la guerra. És llavors quan un jove David pastor s’ofereix a Saül, rei d’Israel, per lluitar contra el gegant.

Tú vienes a mí con una espada y con una lanza y con una jabalina, pero yo voy a ti con el nombre de Dios de los ejércitos, el
Dios de las líneas de batalla de Israel, a quien tú has desafiado con escarnio.

Aviat David armat amb una fona li llença una pedra que queda
incrustrada al front del gegat matant al seu enemic i tallant
després el cap per portar-lo a Israel. Aquest important passatge
biblic fa referència a la lluita entre els pagans i la fe cristiana,
entre el bé i el mal, entre Satanàs i Jesús.
En tot cas hi ha elements que ens criden l’atenció. Donatello representa a un David amb el barret i botes de
la típica pagesia florentina. En el moment que ell va realitzar aquesta obra els ducs de Milà tenien
aspiracions sobre Florència que es veia amenaçada. Els Médicis , que encarreguen aquesta obra,
aconseguiran la victòria consolidant el seu poder a Florència.
Goliat a més porta un elm amb visera típicament milanès.
El David és doncs un exemple de la virtut florentina, de la victòria contra l’enemic i de la victòria dels
Mèdicis.
Molts historiadors han cregut que realment es tracta de Mercuri amb el cap del gegant Argos.
Els models i les referències que fa servir Donatello estan lligades a l’escultura grega clàssica. Podem identificar el contraposto,
la corba praxiteliana, les línies suaus i sensuals del cos, la forma delicada i amable.
La repercussió que va tenir va ser enorme. Representa el primer nu en bronze des de l’antiguitat.
Donatello va ser un artista imitat i respectat pels seus contemporanis. Ell dignifica l’escultura de volum rodó i li torna la dignitat
allunyant-la de la vinculació arquitectònica que havia tingut durant el gòtic.
A més ell va ser un dels primers en establir el nou cànon de bellesa del Renaixement.
ESCULTURA DEL CINQUECENTO

Segueix les línies marcades pel quattrocento tot i que veurem alguns canvis. En tot cas la figura que liderarà aquests canvis
serà Miquel Àngel. Un fet molt important serà el descobriment de Laoocont i els seus fills al 1506. M.Àngel i altres artistes de
la època van quedar perplexos per aquesta obra que ja coneixien per escrits de Plini el vell.
Característiques:
• Es tendeix a la monumentalitat de les figures
• L'expressivitat s’accentua
• La línia corba s’imposa.
• Gran dinamisme.
• M.Àngel defensa un únic punt de vista i una escultura realitzada
en un sol bloc de marbre.
MANIERISME (a partir de 1530 aprox)
El paper, poder i influència de l’obra de Miquel Àngel deixarà una forta impremta en els seus contemporanis.
El manierisme s’explica per l’evolució de la “maniera” de fer de M.Àngel.
Característiques:
• Es trenca amb l’harmonia, proporció i ordre del quattrocento.
• Es vol arribar al límit en les expressions, moviments, dinamisme.
• Formes dinàmiques que creen composicions obertes.
• Forma serpentinata.
• Diferents punts de vista
• Cànon més allargat i desproporcionat
• Es treballa amb diferents blocs de pedra.

Giambologna. Hèrcules i el
centaure (1599)

Benvenuto Cellini (1554) Perseo amb el

cap de Gorgona.
Giambologna
MICHELANGELO BUONARROTI
(1475-1564)
Miquel Àngel Buonarroti (1475-1564)
Té el perfil del perfecte home renaixentista. Era pintor, escultor i arquitecte tot i que sempre ell sempre va afirmar que era
escultor ja que considerava aqueta disciplina com a la més perfecte de totes.
La seva mare va morir quan ell era molt jove i es va encarregar d’ell a temporades una família de picapedrers.
Als 12 anys entra a estudiar el taller de Ghirlandaio. Llorenç el Magnífic aviat sentirà predilecció per les obres del jove
Miquel Àngel i l’introduirà en els cercles humanistes més exclusius de Florència.
Miquel Àngel marxarà a Roma al 1492 i allà estarà durant 30 anys aconseguint una fama sense precedents en la història.
Als 23 anys realitza La pietat del Vaticà.

Batalla de centaures(1492) Verge de l’escala (1491)

 La pietat (1498-99)
Baco (1496-97)
Cap al 1505 realitza una de les seves
escultures mes famoses i reconegudes,
el David.
Al 1505 el papa Juli II li encarregarà la realització del seu sepulcre. Per a M.Àngel aquesta va ser la obra de la seva vida. Il·lusionat
va marxar personalment a Carrara a escollir els bloc de barbre. Al tornar Juli II havia decidit deixar de banda el projecte i centrar-se
en la construcció de la basílica de Sant Pere. M.Àngel abandonarà Roma. Al 1506 i davant l’amenaça del papa d’excomulgar-lo
decideix tornar i iniciar les pintures de la Capella Sixtina que perjudicaran seriosament la seva salut durant gairebé 4 anys. Tornarà
al 1536 per a realitzar els frescos del Judici Final.
Miquel Àngel havia tingut diferents relacions però serà al 1532, amb 53 anys, quan conegui a Tommaso Cavalieri (17 anys) que
s’enamorarà perdudament. Es coneixen també relacions amb dones com ara Vittoria Colonna o la mateixa Catalina de Medici.

La tomba de Juli II
La gran obra de la seva vida va ser la tomba de Juli II. Ell
va estar treballant tota la vida i ma morir amb el desencís
de no haver-la acabat. M.Àngel volia projectar un
enorme conjunt funerari que simbolitzés el triomf del
cristianisme.
Miquel Àngel només va poder realitzar de la seva mà els
esclaus i el Moisès, una de les seves obres més rellevants.
Observem alguns canvis importants en la seva manera de
treballar. Moisès acaba de rebre les taules de la Llei i veu que
els fills d’Israel han caigut en la idolatria. Enfadat la figura es
representa a punt d'aixecar-se, conté la ira del món, la tensió,
la passió sense límits. Sentiments extrems continguts en un
cos on cada element, cada vena, cada extremitat, cada tros de
tela intensifiquen aquestes emocions. És la TERRIBILITÀ, una
característica de les obres de M.Àngel adult. Al finalitzar-la
l’artista li llença un martell i li pregunta. Per què no em parles?.
La imatge respira, li corre sang per les venes, la musculatrua
és impecable com el rostre, només li falta la vida.
Cap al 1520 se li encarrega el sepulcre de Lorenzo de
Medici a la Sagristia Nova a Sant Lorenzo. El difunt
meditant i reflexiu. Sobre la tomba el crepuscle i l’aurora.
Les figures es contorsionen com figures serpetinatas
avançant el que serà el barroc.
Aquesta nova manera de fer provocaran que hi hagi un gran número de persones que l’acusin d’haver fugit
dels paràmetres establerts pels clàssics, trencant així elements del quattrocento. Aquells que defensaven la
nova manera de fer seran els futurs manieristes que seguiran l’estètica del M.Àngel madur. En tot cas ell,
que tindrà una vida turmentada. Un exemple el trobem al 1536 quan es pintarà de manera molt especial a la
capella sixtina.
 Darreres obres
Al final de la seva vida trobem un M.Àngel cansat, amb un caràcter molt aspre però amb la mateixa obsessió per la
perfecció.

Pietat florentina (1550) Pietat Palestrina (1556))

Pietat rondanini (1561)
Darrera obra en la que treballava
abans de morir
Al 1546 Al morir Antonio Sangallo serà

nombrat arquitecte de Sant Pere. Ell tornarà al

projecte original de Bramante amb alguna

petita variació i dissenyarà la cúpula que

actualment trobem a la basílica, sent la cúpula

més famosa del món. Miquel Àngel morirà al

89 anys.
LA PIETÀ

Miquel Angel
(1475-1564)
Autor: Miquel Àngel
Cronologia: 1498-1499
Estil: Renaixentista
Tipologia: Escultura volum rodò
Temà: religiòs
Material: Marbre
Mides: 164x165cm
Localització: Basilica de Sant Pere
(Vaticà)
 Descripció formal
Miquel Àngel Buonarroti va fer la
pietat quan tenia 24 anys, i la va fer
amb un bloc de marbre de la cantera
dels Alps, aquest bloc havia de ser el
perfecte, i aquest es el detall més
important de la seva tècnica, ell deia
que la figura perfecte ja hi era només
l’havia de treure a la llum amb
paciència i detall.
La pietat és una obra escultòrica tancada i de
volum rodò on podem observar totes les
bases de l’estil renaixentista.

Podem veure el contrast de l’armonia amb el

braç dret de Jesus caigut, jacent com el seu
cos, amb el braç esquerre de la Verge, ple de
vida. També contrasten els crarobcurs del
vestit , ondulat, amb la pell llisa de Jesus. A
més del focus de l’escultura contrastant els
eixos verticals i els horitzontals.

El rostre de la verge es representat més jove

que el de Jesus per poder representar
l’ideal de bellessa del Renaixement.
Al cos inert de Jesús podem veure els músculs són com difuminats a la superfície del mabre.

L’artista ens mostra el cos de Jesús malfet, però no mostra signes de sang ni de patiment, reflectint així la
dignitat del fill de Déu, i així recupera l’ideal de un retrat idealitzat (bellesa platònica) i no pas realista.

Al Renaixement l’escultura estava supeditada a les formes geomètriques, aquesta obra es recull en un
triangle, aprofitant així la relació entre el triangle (trinitat) i la divinitat.
Significat i funció
Miquel Àngel a aquesta obra el que vol representar es el moment clau en el que la verge Maria
posa el cos del seu fill mort després del davallament de la creu a la seva faldilla.

Intensifica el sentiment esculpint el segon amb més dramatisme de l’historia. Aquesta escena
prové del misticisme, que dona molta importància amb la relació mare fill.

Els artistes de l’època es qüestionaven que aquesta obra perfecte la va fer Miquel Àngel,
encara jove, aquest es va empipar y va signar l’obra, encara que no ho va fer mai més.
 Models i influéncies
Miquel àngel, utilitza els elements propis del grec hel·lenístic, perfeccionant així l’anatomia i
l'expressivitat a les seves obres. Quan van trobar el Laocoont a Miquel Angel li va impactar
molt i va ser així com va començar el concepte de “la teribilità”.

Però abans d’això, els seguidors de Miquel Angel, desprès de la pietat van treure una nova corrent
anomenada “el manierisme” utilitzant l'estètica utilitzada per ell, amb formes helicoïdals i
composicions serpentinatas i la musculatura molt marcada.

Jean Louise David: La Mort de Marat (1793) Caravaggio. La Mort de Crist (1602)
Pintura del quattrocento
CARACTERÍSTIQUES

• Naturalisme i realisme
• Recuperació de la mitologia clàssica
• Religiós i profà
• No es mostra tant el detall com a l’Escola Flamenca
• Ordre
• Composicions geomètriques (personatges emmarcats en cercles, triangles, etc...)
• Les formes i l’espai queda determinat per l'ús preponderant de la línia sobre el dibuix.
• Tècniques del fresc i el tremp. A finals del quattrocento l’oli començarà a utilitzar-se de manera assídua.

Podem destacar dues escoles renaixentistes italianes:

• Escola Florentina: Masaccio, Fra Angelico, Botticelli.
• Escola del nord d’Itàlia: Influència de la pintura de Rogier van der Weyden. Destaquen: Mantegna

ELEMENTS QUE CAL TENIR ARA PRESENTS.

1. D’on prové el focus de llum?
2. La Llum i la seva utilització, potser: càlida o freda
Escola Florentina

Piero della Francesca. Naixement

de Crist.
Piero della Francesca
Madonna de amb sants i
Feredrico de Montefeltro
Pinacoteca Brera, Milà.
1472
 Serafini i Ricciarelli Oddantonio di Montefeltro

Girbaldo – Oddantonio - Federico

1.618033989 Piero della Francesca. Flagelació de Crist. 1455. Urbino

Encara que Giotto no és renaixentista estableix unes bases molt sòlides cap al naturalisme i les que seran les pricipals
característiques del Renaixement. El primer gran pintor d’aquest període serà Masaccio que aplicarà aviat les lleis de l’espai
establertes per Brunelleschi i Alberti.
Masaccio.Capella Brancacci “El pagament del tribut” (1427)
Masaccio. Trinitat (1425-28)
Fra Angelico. Anunciació (1428).
Prado
Botticelli. Venus i
Mart, 1485
Botticelli. La Primavera (1482)
 EL NAIXEMENT DE VENUS

AUTOR: Sandro Botticelli

CRONOLOGIA: 1485
ESTIL: Renaixentista (quattrocento)
TÈCNICA: Tremp sobre tela
TEMA: mitològic
LOCALITZACIÓ: Galleria degli Uffizi (Florència)
 L’AUTOR
Alessandro de Mariano Filippei (Sandro Botticelli) encara que va iniciar-se com a
orfebre aviat es decantarà per la pintura com a disciplina. Al taller del seu mestre
Filippo Lippi, un dels artistes més reconeguts, va demostrar les seves aptituds
pictòriques i serà cridat pels Mèdici que el protegiran i l’introduiran al cercle neoplatònic
florentí. Va ser un gran dibuixant i un dels millors artistes del quattrocento. Va treballar
sempre a Florència a excepció de la seva estada a Roma per pintar a les ordres de Sixt
IV els murs de la Capella Sixtina (1481-82)
Va realitzar una multitud de treballs amb temàtica pagana tot i que al final de la seva vida, sota una gran
influència cristiana, va destruir alguns d’aquests treballs.

Botticelli. Decameró.Nastaglio degli Onesti i Paola Traversari.

 La Venus marca l’alçat compositiu d’un triàngle imaginari
format en la base per la petxina i els peus dels protagonistes i
en els laterals per les figures laterals que s’aproximen a la
deessa.
Les figures laterals en moviment es contraresten a la
passivitat de Venus, en un joc magnífic entre dinamisme i
quietud.
Tota l’escena s’enmarca en una harmonia celestial i perfecte.

Al centre trobem nua i sobre una petxina la imatge de Venus. Amb un rostre
idealitzat es presenta com la imatge de la bellesa ideal. L’anatomia reflecteix una
gran espiritualitat accentuada per deformacions físiques com ara un coll massa llarg,
una figura en excés estilitzada, espatlles estretes i una posició en contrapposto.
El rostre és dolç i delicat, expresa tendressa, pau, ordre. El cabell llarg que acarona
el seu cos i es mou delicadament amb el vent accentua la sensualitat de la figura.

Botticelli utilitza el dibuix i la linia per a definir els personatges i resaltar-los respecte
a un fons que no ha sigut tractat amb el mateix detall que les figures.
Fa servir un cromatisme pla, suau, sense lloc de llum i obre, amb una il·luminació
que omple tota l’escena i li dona calidessa.
 A l’esquerre es representa a Zèfir (vent de
l’Oest) i d’Aura (brisa). Envoltats de flors,
amb un enorme dinamisme que queda
accentuat pel moviment ràpid de les
vestidures.

A la dreta la deessa és rebuda per una de Les Hores, en

aquest cas es tracta de la Primavera (amor).
A nivell iconogràfic veiem roses (símbol de l’amor) i la
petxina (símbol de la fecunditat)
 El títol de l’obra porta a confusió.
1- El naixement de Venus. D’aquest tema en tenim dos
versions la de Hesíode que assegura que Venus va néixer de
l’escuma del mar en el moment que Cronos llença el genitals
del seu pare Urà. Per altra banda tenim la de Homer que afirma
que neix al mar desprès de la relació entre Zeus i Dione
(deessa de la terra)

El tema escollit per Botticelli és:

2- La deessa arriba empenyada pel vent del oest (Zèfir) i la bris
(Aura) a les costes de Citera desprès del seu naixement (font
d’Homer)

L’obra de Boticelli preten representar la unitat entre amor – veritat – bellesa elements esencials en la filosofia
neoplatònica.
És el primer un femení des de l’antiguitat.
Encarregat per la familia Mèdici per a una de les seves vil·les caldria llegir-lo amb l’obra la Primavera.
Botticelli caurà en l’oblit fins al segle XIX quan els prerafaelites recuperin als artistes més destacables anteriors a
Rafael.

Millais. Escenas de la vida de Crist. Anunci publicitari de Lavazza

 Pintura del nord d’Itàlia
Entre tots els noms destacarà el de Mantegna

Crist mort de Mantegna, 1460

Una de les obres més representatives de Mantegna va ser la Camera
degli Sposi o Camera Picta. Realitza al 1474 al palau Ducal de Mantua
i encarregada pels Gonzaga. Es representen diferents escenes
separades per espais arquitectònics ficticis (recordem els estils
pictòrics romans).
La línia impera sobre el color fins al punt que les figures semblen més
un baix relleu.
Es tracta d’un retrat de la cort del Gonzaga, un element cortesà i profà
poc comú.
EL CINQUECENTO
CARACTERÍSTIQUES
Poc a poc els elements establerts amb el quattrocento es qüestionen. Apareixen diferents escoles que
perfilaran un estil més propi. Florència cedirà la capitalitat de l’art a Roma. És un dels períodes on
coincidiran figures molt rellevants en la història de l’art.

FLORÈNCIA VENÈCIA
a
Rafael Sanzio (Roma) flu ènci
in Il Tintoretto
Gran
Miquel Àngel (Roma) Ticià (manierista)
Leonardo (Milà) Giorgone
Sfumato i perspectiva
atmosfèrica • Es diversifiquen els punts de fuga trencant
amb els preceptes anteriors.
• El color pren importància davant el dibuix
• Les figures es representen amb formes poc
Al 1526 es produeix el Sacco di Roma =
naturals.
molts artistes marxaran fora d’Itàlia =
• El paisatge pren cada vegada un paper més
expansió del Renaixement.
important.
• Representació d’una arquitectura clàssica.
• Alguns d’aquests artistes pinten sobre la tela
sense un estudi ni esborralls previs trencant així
la manera de fer del quattrocento.
 L’ESCOLA D’ATENES
AUTOR: Rafello Sanzio
CRONOLOGIA: 1510-11
ESTIL: Renaixentista (cinquecento)
TEMA: Filosòfic
TÈCNICA: Pintura al fresc
LOCALITZACIÓ: Sala de la Signatura
(Ciutat del Vaticà. Musei vaticani).
Rafaello Sanzio És un dels millors artistes dels Renaixement i tècnicament impecable. Va
morir molt jove quan encara no havia fet els 38 anys. Tot i així la seva
impremta serà fonamental en la història de l’art.
Estudia al taller de Perugino allà paren com ningú a realitzar composicions
molt espaioses, ordenades i estructurades.
Acostuma a fer servir colors clars, ben tractats donant una certa unitat
cromàtica a la composició.
1504-1508 viurà Florència on estarà en contacte amb alguns dels millors
artistes del moment com M.Àngel, Leonardo da Vinci i Bramante.
1508 amb només 25 anys es cridat per Juli II que li encarrega els frescos
de les estances del Palau Apostòlic.

Elements característics de Rafael:

• Paleta cromàtica clara
• Gran coneixement anatòmic (crear profunditat a partir de l’escorç)
• Juga amb les ombres
• Dramatisme i expressió de les figures
La sala de la Signatura era l’espai que Juli II feia servir de biblioteca i el que destinava per signatar els decrets
dels tribunal eclesiàstic.

IA (Dis puta del sagrament)

El DRET. Gregori IX rep les decretals, i La TEOLOG
Tribonià lliura les pandectes.
Tota la sala esdevé un perfecte conjunt pictòric de difícil comprensió iconogràfica que han estudiat i analitzat
figures tant rellevants com E.Gombrich. La iconografia s’ha de llegir del sostre cap als murs.

d’Atenes)
La FILOSOFIA (L’Escola
La POESIA (El Parnàs)
 poesia

filosofia
Teologia

Justicia
L’escena es situa a l’interior d’un temple d’estil clàssic possiblement influenciat pel projecte de Bramante (creu grega) per la Basílica
de Sant Pere. Veiem una gran nau amb volta de canó i cassetons i una cúpula al fons. Flanquejant aquesta gran nau dos estàtues
a l’esquerra Apol·lo (Déu de la raó) i a la dreta Minerva (deessa de la saviesa). Podria ser aquest el temple de la filosofia al que fa
referència el filòsof Marsilio Ficino. Ficino va ser el precursor de la Acadèmia florentina, centre que aglutinava les principals figures
del món de la literatura, l’art, les ciències, etc... (Pico della Mirandola, Lorenzo de Medici, Rafael, M.Angel, Ticià, Durer, Alberti,
etc...
Tota una sèrie de
personatges disposats en
grups ocupen part d’aquesta
sala. Al centre creant un buit
veiem dos figures que
esdevenen el punt de fuga de
la composició.
Encara que hi ha moltes
figures aquestes es mostren
de manera ordenada, clara,
uniforme. Aquests elements
es donen per la representació
geomètrica de les figures i
l’espai i la paleta cromàtica
que fa servir Rafello (paleta
de colors clars).
L’home al centre de l’obra amb
Al costat veiem a Aristòtil que
barbes blanques és Plató
porta a la mà esquerre la seva
(retrat de Leonardo da Vinci).
obra Ètica i senyala amb la
Té a la mà esquerre el seu
mà dreta cap al terra fent una
llibre Timeu i amb la dreta
clara al·lusió a la filosofia
aixeca el dit cap al cel. És la
empírica, la realitat, allò que
representació del idealisme.
podem percebre amb el
sentits.
Es representen tota una sèrie de filòsofs i savis que simbolitzen les set arts liberals: retòrica, gramàtica, dialèctica,
astronomia, aritmètica, geometria i música. Representant les principals figures de la cultura, filosofia i ciència del
món clàssic (alguns d’ells amb retrats de coetanis) està simbolitzant l’esperit cultural del renaixement. Rafael
aplica aquí les lleis del Decorum (doctrina que demana que un noble contingut fos expressat de noblement)
Socrates parla amb uns joves entre els que Plató Aristòtil
trobem a Alexandre Magne

Epicuri Pitàgores Heràclit Diògenes Euclides amb un Zoroastre

(retrat de compàs i rodejat
M.Àngel) dels seus Ptolomeu
Hipatia
deixebles. Retrat
de Bramante
Rafael
La incidència que ha tingut a la història l’obra de Rafael és destacable. La enorme habilitat del dibuix, la
manera de representar les figures (escorç) influencia de M.Àngel o la importància que li donarà al color i al
Sfumato (influència de Leonardo). Malauradament la seva mort prematura no ens permet veure fins on hauria
sigut capaç d’arribar.
Durant el barroc alguns artistes com els germans Carracci o Poussin van recuperar la seva manera de fer i
ho faran també artistes posteriors com ara Ingres al XIX
Les futures acadèmies d’art on es formaran els futurs artistes prendran com a normes academicistes les
obres i la maniera de fer de Rafael.

Ingres: Apoteosi d’Homer (1827)

Incendi del Borgo
CAPELLA SIXTINA

AUTOR: Miquel Àngel Buonarroti

CRONOLOGIA: 1508-1512
ESTIL: Renaixentista (cinquecento)
TEMA: bíblic
TÈCNICA: Pintura al fresc
LOCALITZACIÓ: Capella Sixtina del Vaticà
(ciutat del Vaticà)
Veure biografia de l’autor apartat anterior.
Al 1505 el papa Juli II li encarregarà la realització del seu sepulcre. Per a M.Àngel aquesta va ser la obra
de la seva vida. Il·lusionat va marxar personalment a Carrara a escollir els bloc de barbre. Al tornar Juli II
havia decidit deixar de banda el projecte i centrar-se en la construcció de la basílica de Sant Pere. M.Àngel
abandonarà Roma. Al 1506 i davant l’amenaça del papa d’excomulgar-lo decideix tornar i iniciar les
pintures de la Capella Sixtina que perjudicaran seriosament la seva salut durant gairebé 4 anys. Tornarà al
1536 per a realitzar els frescos del Judici Final.
La capella va ser construïda per ordre de Sixte IV
(d’aquí el seu nom) i al acabar-la decorada per
alguns artistes prestigiosos del moment com
Botticelli, Ghirlandaio, Lucca Signorelli. Es
representava la vida de Moisés i de Jesús en una
unió entre antic i nou testament a més de falsos
cortinatges i retrats de papes.

Papes

Escenes de la vida de Jesús

Escenes de la vida de Moisés

Falsos cortinatges (enganya l’ull)

La capella fa 36 x 13 metres. L’interior es tracta d’una volta de canó rebaixada amb llutenes. A la part superior
dels murs s’obren finestres. A la volta estan pintats uns falsos arcs feixons que la divideixen en nou trams o
sectors. Aquests sectors queden alhora dividits per falses cornises suportades per cariàtides (puttis)
M.Àngel disposarà les figures en aquest espai, moltes d’elles apareixen sota un fons monocrom, eliminant el
paisatge i la perspectiva. Tot i així aconsegueix mitjançant el volum de les figures una sensació d’espai i
profunditat. Ell no sembla que pinti les figures sino que les esculpeixi.

Avantpassats
Avantpassats Avantpassats
Avantpassats
Profetes

Sibil·les

Profetes

Profetes
Sibil·les
Pecat
Creació Creació Separació Separació
Embriagesa Diluvi Sacrifici original i Creació
d’Eva d’Adam de les de la llum i
Profetes de Noé Universal de Noé expulsió dels
terres i les les
del astres
aigües tenebres
paradís
Ignudi
Medallonos

Ignudi

Profetes

Profetes
Sibil·les

Sibil·les
Profetes

Avantpassats
Avantpassats Avantpassats Avantpassats
Podem dividir el programa iconogràfic en tres registres:
• Llunetes on es representes avantpassats reials de crist.

• Segon nivell amb personatges que anuncien l’arribada del Messies (7 profetes i 5 sibil·les). Els profetes
apareixen a l’Antic Testament. Les sibil·les són sacerdotesses de tradició grega, són l’equivalent pagà dels
profetes.
 3.5 x3.8 metres

• Tercer nivell: es troba dividit en nou franges rectangulars on es representes

Noé se dedicó a cultivar la
tierra, y plantó una viña.
Un día, bebió vino y se
embriagó, quedándose
desnudo dentro de su
Embriaguesa de Noé
carpa.
Cam, el padre de Canaán,
vio a su padre desnudo y
fue a contárselo a sus
hermanos, que estaban
afuera.
Entonces Sem y Jafet
tomaron un manto, se lo
echaron sobre los hombros,
y caminando hacia atrás,
cubrieron la desnudez de
su padre. Como miraban en
dirección opuesta, no lo
vieron desnudo.

Ignudis. Figures nues amb

escorços complexos que fan de Als medallons representa escenes
suport dels falsos medallons de l’Antic Testament que
que imiten bronze. complementen la imatge central.
El diluvi universal

A tota la volta destaquen els colors violetes i verds (colors propis de la litúrgia) Són colors
molt vius, perfectament disposats per una escena a més plena de llum i claredat.
Sacrifici de Noé
Pecat original i expulsió del paradís
Creació d’Eva
Separació de la llum i les tenebres
La creació dels astres

En tota la volta prescindeix en gran mesura de la natura o elements arquitectònics per a la realització de la
perspectiva. Són les figures amb els seus volums i la seva perfecta anatomia les que creen profunditat. Podem
veure la terribilità que M.Àngel aplicava a les seves escultures en aquests figures tan musculades.
Separació de les terres i les aigües
Creació d’Adam abans de la restauració.
 El Judici Final
(1536-1541)
25 anys després de
finalitzada la volta de la
Capella Sixtina M.Àngel
tornarà per pintar el mur de l’
absis de la capella.
Aquest mur tenia decoració
prèvia amb escenes de
Moisès i Jesús realitzades
per Perugino.
A petició del Papa Pau III
M.Àngel pintarà als 56 anys
una de les més
extraordinàries
representacions del Judici
Final.
Ens trobem davant d’un M.Àngel madur, reconegut i valorat amb un estil diferent on es manifesta obertament la
terribilità i fins i tot una certa deformació dels elements considerats propis del decoro . Amb aquesta obra
M.Àngel està establint e bases del manierisme i del futur barroc.
El mur fa 13.70x12.20 metres. Tècnica de pintura al fresc.
La paleta cromàtica que utilitza es fa més intensa, amb colors més foscos. Les figures de la part superior tenen
una enorme entitat i una gran seguretat. L’escena irradia moviment, tensió, expressió, dinamisme. Els escorços
s’accentuen i s’intensifiquen.
Trobem més de 400 figures.

El tema que es representa

és la segona vinguda de
Crist a la Terra que es
recull a l’Apocalipsi de
Sant Joan. El moment en
el que la humanitat serà
jutjada pels seus actes.
Àngels que porten
els atributs del Àngels que porten
martiri de Crist. els atributs del
martiri de Crist.

Crist-jutge + Mare Sants, Apòstols i

de Dèus i la cort profetes amb els
de profetes, sants i seus atributs o
apòstols. Aixeca la icones a la mà.
mà en un gest
violent.

Salvats. Són Sants, Apòstols i

ajudats per àngels profetes amb els
a ascendir fins a la seus atributs o
cort celestial. icones a la mà.

L’infern

Àngels de l’Apocalipsis. Amb trompetes

anuncien la vinguda de Crist i el judici de
les ànimes.
 St.Pau St.Pere

Sant Llorenç Sant Bartomeu. Catalina d’Alexandria San Sebastià

Graella on va Amb la seva pell Roda punxeguda on Flextes
ser martiritzat. a la mà va morir.
autoretrat de
M.Àngel
St.Andreu
Davant de l’acció violenta de Crist
es succeeixen tot un seguit de
expressions i reaccions. Por,
incredulitat, sorpresa, etc...
Els textos parlen de 7 àngels tocant les 7 trompetes de l’Apocalipsi. M.Àngel pinta 8.

Llibre de la Vida
Llibre de la Mort
Els salvats ascendeixen cap al cel.
Molts d’ells són esquelets.
Veiem algun dimoni que amagat a
caus surten per evitar que es
produeixi l'ascensió.
Els condemnats arriben al infern amb la barca de Caront que els llença a cops cap a les profunditats del infern on els espera Minos,
el jutge del infern. Minos es representa amb una serp que envolta el seu cos. No tenim referències d’aquest fet a les fonts
religioses. Això és perquè M.Àngel pren com a font la Divina Comèdia de Dante.
Abans d’estar acabat el Judici Final molts membres de la curia papal es va queixar de la representació que havia
realitzar M.Àngel ja que apareixien un gran número de personatges nus. Una de les figures més contraries va
ser Baggio da Cesena que considerava impures aquelles representacions que havien de ser el teló de fons de
l’altar de la capella. El 21 de gener de 1564 (iniciat ja el Concili de Trento) es va ordenar tapar els genitals de les
figures. Es cridarà així al pintor Danielle Ricciarelli da Volterra que taparà amb vels les zones impúdiques.
L’artista ha passat a la història amb el sobrenom de il ”Braghettone"

M.Àngel enfadat amb les

crítiques de baggio da
Casena representarà a
Baggio da Cesena en el
rostre de Minos. La llegenda
explica que ell li va demanar
al papa Pau III que destruís la
imatge i el papa li va
contestar: Fill meu, si el pintor
t'hagués posat al purgatori jo
et podria treure perquè el
meu poder arriba fina allà,
però et trobes al infern i m’és
impossible.
El punt inicial de la tensió es
concentrà en la mà aixeca de
Crist. D’ell surt una força
circular que envolta tot
l’escena.

M.Àngel va fer servir

diverses fonts:
• Divina Comèdia
• Models de les estàtues
clàssiques
• Frescos de Luca Signorelli
a Orvieto
• Bosch
• Llibre bíblic d’Ezequiel
•Apocalipsi de Sant Joan

La seva influència estarà

present durant el Barroc i el
segle XIX.
LA MARE DE DÉU DE LES ROQUES

Autor: Leonardo da Vinci

Cronologia: 1483-1486
Estil: Renaixement
Tècnica: oli sobre taula passada a tela: 199 x 122 cm..
Tema: Religiós
Localització: Musée du Louvre ( Paris)
L’autor:
Leonardo da Vinci representa l’artista humanista i científic amb més amplis i diversos coneixements del Renaixement italià.
Format a Florència, al costat del pintor i escultor Andrea Verrocchio, les seves primeres obres son de temàtica religiosa –
Anunciació i Adoració dels Mags (Museu dels Uffizi)- i retratística, com el retrat de Ginevra de’Benzi (NG de Washington).
L’any 1482 es trasllada a Milà, a la cort de Ludovico Sforza on realitza l’Últim sopar pel refectori de Santa Maria delle Grazie. De
tornada a Florència pinta el quadre de Santa Ana, la Verge i el Nen i el retrat de Mona Lisa, coneguda com La Gioconda,
ambdues obres estan, avui, al Louvre. L’any 1516 s’instal·la a França a la Cort de Francesc I. Al marge de la pintura, destaca
com a inventor i estudiós de la natura, treballs coneguts a través dels múltiples dibuixos que il·lustren els seus manuscrits. La
seva teoria pictòrica, present en els seus escrits farcits de dibuixos, va tenir una forta influència, sent publicada per primera
vegada a partir de notes esparses com a Tractat sobre la Pintura, en italià i en francès l’any 1651 .
Retrat de Lisa Gherardini dona de
Francesco Bartolomeo del Giocondo
(1503-1506)
Descripció formal:
La composició s’estructura en tres registres: el primer correspon al grup de
la Marededéu, el nen Jesús, sant Joan i l’arcàngel Uriel; el segon a la
cova, i el tercer al paisatge del fons. El grup principal s’inscriu dins una
composició piramidal perfectament delimitada entre el cap de la Verge i els
cossos dels dos infants, el que fa que les figures adquireixin un gran
protagonisme fruit de la seva major definició a través del dibuix. Leonardo
en el seu Tractat parla dels tres tipus de perspectiva que utilitza en
aquesta obra: La perspectiva té tres parts principals: la primera tracta de la
disminució de les dimensions dels objectes a diverses distancies, és la
perspectiva lineal; la segona tracta de la disminució del color d’acord amb
la proximitat o llunyania de les figures i la tercera de la indefinició dels
contorns que tenen els objectes vistos des de vàries distàncies o
perspectiva aèria. En relació a aquesta darrera visió parla de l’aire que
s’interposa entre l’observador i els objectes llunyans, afirmant que les
muntanyes semblen blaves i així s’han de pintar. A nivell lumínic, Leonardo
utilitza dos tipus de llum: la natural entre les roques i la més misteriosa i
irreal de les figures. Un aspecte a destacar és el joc de les mans que,
juntament amb les mirades interrelaciona els personatges. Es tracta d’una
composició unitària en la que els personatges queden individualitzats
gràcies a les mans en diferents escorços, sobre tot amb la mà estesa cap
al davant de la Verge. El paisatge del fons no es correspon amb la realitat
del paisatge toscà, es tracta d’un paisatge inventat, de gran força
expressiva, no d’un paisatge real.
Temàtica, significat i funció
Aquesta obra havia de formar part d’un políptic encarregat a Leonardo i els germans de Predis per la Confraria de la Concepció de
l’església de San Francesc el Gran de Milà, però l’obra no va ser acceptada. L’escena, força inusual en la iconografia de l’època,
s’inspira en els Apòcrifs del Nou Testament. La Verge en el seu viatge a Egipte fugint d’Herodes, va descansar en una cova on
es va trobar amb el nen Joan, cosí de Jesús, a qui havia vetllat i protegit l’arcàngel Uriel. Gràcies a la versió posterior del mateix
tema, avui a la National Gallery de Londres, podem distingir les figures dels dos nens. A primera vista sembla que el nen protegit
per la Verge és Jesús i el que està a prop de l’arcàngel, Joan. En la versió londinenca, el nen de l’esquerra porta una creu de
canyes símbol de Joan i el nen Jesús, beneint, s’assimila a Jesús. L’àngel amb un gest de la mà, absent en la versió londinenca,
crea el nexe d’unió conceptual entre els personatges. L’arcàngel Uriel, protector de les persones desvalgudes, i per aquesta raó,
protector de Joan a la mort dels seus pares, tanca la composició en el paper de mediador entre els dos nens. El significat de l’obra
ha d’associar-se al Misteri de l’Encarnació i Passió, en el que el precursor, Joan, té un paper important com company de jocs i
alhora com a visionari de la Passió de Crist.
Models i influències
Aquesta obra es relaciona amb la versió de Londres, que avui es considera, en part, obra del taller de l’artista. En la
representació sorprèn l’absència de Sant Josep, quasi sempre present a la iconografia de l’itinerari de la fugida a Egipte i tema
preeminent en els Apòcrifs del Nou Testament. El tema elegit no és gaire comú, raó per la qual va ser poc utilitzat pels pintors del
Renaixement tardà, del Manierisme i del Barroc, malgrat les múltiples còpies de l’original leonardesc. Es diferencia de la versió
londinenca per la seva laïcitat, ja que contràriament a aquesta, les figures no tenen dibuixades les corones de santedat, ni cap
atribut identificatiu, a
més de la supressió del gest de la mà d’Uriel envers el Baptista. A nivell compositiu, segueix l’exemple de les Sacra
conversatione renaixentistes, després copiades pels pintors del segle XVI italià
 L’ESCOLA VENECIANA
CAMÍ CAP AL MANIERISME
Quattrocento Cinquecento Manierisme
CARACTERÍTIQUES DE L’ART MANIERISTA (1530-1600 APROX)

• Segueixen la maniera de fer del darrer M.Àngel

• Es diversifiquen els punts de fuga trencant amb els preceptes anteriors.
• El color pren importància davant el dibuix. Els colors no imiten la realitat sino que es disposen en relació al
conjunt (figures amb tons violetes o roses, cels amb tonalitats verdes, blaves, blanques, viletes, etc...)
• Les figures es representen amb formes poc naturals i artificials
• El paisatge pren cada vegada un paper més important.
• El color i la pinzellada agafen més llibertat.
• Es trenquen amb els preceptes establerts al Quattrocento (perspectiva albertiana, harmonia, cànon, etc...)
• Gran expressivitat, figures serpentinates, dinamisme, es perd el concepte d’ordre.
• Les figures ja no es disposaran de manera geomètrica.
• Alguns artistes rebutjaran aquesta nova manera creativa i intentaran tornar als elements establerts al
Quattrocento. Ex: Al Barroc els Carraci.
 DÀNAE
Autor: Tiziano Vecellio
Cronologia: 1553-1554
Estil: Manierista
Tècnica: oli sobre taula
Tema: mitològic
Localització: Museu del Prado ( Madrid)
 L’AUTOR
Un dels pintors més importants de la Itàlia de la segona meitat del segle XVI. Va aprendre al taller de
Giovanni Bellini i més tard va estudiar amb Giorgone. Va aprendre l’estil pròpiament venecià encara
que la seva pintura donarà un gir quan prengui contacte amb els manieristes del centre d’Itàlia i viatge
a Roma on coneixerà l’obra de M.Àngel. A partir d’aquí el seu gest es torna més lliure, amb una
pinzella solta i una gran capacitat per tractar el color. La llum és un element importantíssim que ens
desvetlla els misteris de l’obre i ens permet crear l’espai a partir de jocs de llums i ombres..

Sap captar perfectament la expressivitat als

qui atorga una enorme presència ocupant
en molts casos la totalitat de la tela.
Va ser pintor de cambra de Carles V i va
gaudir del mecenatge de Felip II elements
que expliquen que avui dia tinguem al Prado
obres importants d’ell. Obres que altres
artistes espanyols com Velázquez van poder
admirar i aprendre

Venus d’Urbino (1538)

Descripció
Veiem a la princesa Dànae nua sobre un luxós llit. Recolzada sobre uns coixins observa sensualment la pluja de monedes que
cauen del cel damunt d’ella. L’acompanyen dos figures. Al costat de la seva mà dreta i aliè al que està passant trobem un
gosset adormit. A l’altra banda del llit una serventa, d'edat avançada, recull les monedes d’or que cauen. Les dos figures
queden dividides per la forta diagonal que s’estableix pel cos de Dànae i la tela de seda amb brodats (domàs del llit).

Del cel apareix una enorme llum que il·lumina l’escena, és la presencia de Déu. Esdevé el punt d’unió de les mirades de les
dues dones tot i que amb una actitud diferent. La serventa mira perplexa la llum i l’or i intenta, sonant dinamisme a l’escena,
recollir aquest or. Dànae pel contrari també mira però amb una postura relaxada i submisa. Aquestes dues reaccions
contràries donen dinamisme a l’escena. Un dinamisme que queda accentuat pel predomini de línies corbes
L’espai ja no es crea mitjançant línies que defineixen contorns. Ara és el color i la tècnica del sfumato els
que creen l’espai i donen forma a les figures. Parlem doncs d’una perspectiva atmosfèrica. Els colors que
fa servir Tiziano i que accentuen la sensualitat de l’escena són clars i suaus com el vermell i el groc. Els
colors perfectament disposats i tractats un amb l’altre dona unitat i calidesa a l’escena.
TEMÀTICA
Dànae és una figura de la mitologia grega representada el infinitats de vegades en diferents períodes i sota diferents significats.
El mite ens explica que un oracle va anunciar al seu pare, Acrisi rei d’Argos, que moriria a mans del fill de Dànae. El rei decideix
llavors tancar-la a una torre de bronze vigilada i lluny de pretendents.
Zeus convertit en pluja d’or fecunda a Dànae. Tiziano escull el moment precís que Zeus convertit en pluja d’or posseeix Dànae
que el lliure al seu amant. Acrisi al veure que estava embarassada abandonarà a la seva filla i net Perseu al mig del mar. Anys
més tard, convertit en un heroi va participar a uns jocs atlètics. Al llençar un dics va donar al cap d’Acrisi i el va matar.
El tema durant el període clàssic té unes enormes connotacions sexuals. Al període medieval Dànae serà representada com un
preludi de l’anunciació ja que representa la castedat i la fecundació divina. Al Renaixement recupera el caràcter sensual (nuesa,
sexualitat). S’ha interpretat en tots els períodes de la història de l’art. Tiziano realitzarà 3 versions d’aquest tema.
 Artemisia Gentileschi 1612

Rembrandt 1636
 Rodin(1885)

Gustav Klimt (1907)

Tiziano és un dels grans pintors de la història de l’art. A les seves mans el pigment va aconseguir
alliberar-se de la línia per esdevenir més fluid, més lliure, més autònom. Aquesta obra pren com a
referència la Venus adormida del seu mestre Giorgone tot i que ell crea una composició diferent on el
color i la llum esdevenen els protagonistes. És de les poques pintures de la època on es representa la
nuesa femenina no divina, és a dir, la representada no és cap divinitat de l’antiguitat.
De Durer va aprendre també a crear paisatge sòlid i dominar perfectament la composició.
Tiziano va exercir una forta influència en artistes com Il Tintoretto o el Veronès.

Il Tintoretto Veronès
 L’ENTERRAMENT DEL SENYOR D’ORGAZ

Autor: Doménikos Theotokopulos (El

Greco)
Cronologia: 1503-1505
Estil: Manierista
Tècnica: oli sobre tela
Tema: religiòs
Localització: Esglèsia de Sant Tomé a
Toledo
AUTOR
Artista grec que va estudiar a Venècia i Roma on va aprendre els nous estils pictòrics que s’estaven
realitzant a Itàlia. Cap al 1577 s’instalarà a Toledo on realitzarà gran part de la seva producció. Es
caracteritza per realitzar unes formes allargades, amb una utilització molt personal del color que
intensifica l’escena.
 El joc de
• Ampliació de la mirades
paleta cromàtica uneix els dos
• Figures espais
estilitzades
• Espai irreal

Espai celestial

Espai Terrenal

• Dominen els
colors grisos
• Isocefalia
• Gran realisme
• Personatges
il·lustres de
l’època
El senyor d’Ordaz és una figura important en la història de Toledo. Ell ca aconseguir que Maria de Molina, la reina, donés als
agustins l’alcàsser reial. Així va ser consagrat l’alcàsser a Sant Esteve. La mitologia explica que els mateixos Sant Agustí i Sant
Esteve van baixar a la terra per agafar el cos del compte i ascendir-lo al cel. El Greco representa quest moment en el qual està
ascendint l’anima del difunt portada per un àngel.
Els detalls són extraordinaris. Cal destaca la brillantor de l’armadura elements que permet realitzar la pintura a l’oli.
 L’allargament de les figures ens demostra la formació bizantina del Greco. A més cal assenyalar la influència que tindrà en
ell els artistes venecians i romans de l’època.
Serà un manierista fins al final de la seva vida element que va provocar que a l’inici del barroc la seva obra perdés valor. La
seva figura caurà en l’oblit fins al Segle XIX i serà reivindicat pels expressionistes (S.XX)

Enterrament d’Ornans de Courbet

ESCOLA VENECIANA
Giorgone. La tempesta.
1507-1508

Aquesta és una de les obres

més misterioses de la història
de l’art. La interpretació és
difícil i crear en general un cert
ambient d'intranquil·litat i
d’angoixa.

Qui són?
Què fan?
On són?

Arcadia?

París i Enone

Expulsió del paradís

Moisès trobat a les aigües

Verge (descans a Egipte)

Demeter i Jasió
Jean de Dinteville, Bisbe Georges de
ambaixador de Selves, ambaixador
França a Anglaterra del Sacre imperi romà
al 1533. germànic a
Anglaterra.
Espai celestial)
ESPAI TERRENAL