Arquitectura del Quattrocento (segle XV)

1. Característiques generals
2. Brunelleschi (1377-1446)
3. Michelozzo (1396-1472)
4.Alberti (1404-1472)

2n batxillerat 02

1
1. Característiques generals
Els grans arquitectes del Quattrocento van rebutjar l’art gòtic, concebut pels italians
com un estil propi de bàrbars com els gots, i es van abocar a l’estudi de l’antiguitat
clàssica (etapa d’esplendor grega i romana) a través dels edificis romans conservats
i del tractat De architectura del romà Vitruvi (segle I aC).

El resultat va ser una reinterpretació de l’antiguitat, adaptant l’arquitectura a les noves

necessitats. Tot i això, mai es va pretindre imitar els models antics.

Es va reprendre l’ideal de bellesa clàssica, basada en els principis d’ordre, harmonia

i proporció. Aquest concepte racional de la bellesa exigia que cada part de l’edifici
estiguera en proporció i harmonia amb el conjunt, segons un sistema de relacions
matemàtiques. Amb aquest objectiu, es feia servir un mòdul o unitat de referència,
que sumat, multiplicat o dividit determinava les mesures de tot l’edifici.
Per a reforçar aquesta idea, es reduïa l’edifici a una figura geomètrica simple i es
buscava una perspectiva interior en què, com a resultat d’un estudi previ, tots els
elements conduïren a un punt de fuga central.
Aquest equilibri, juntament amb la naturalesa eren considerats les principals fonts
d’inspiració, atés que aquesta bellesa racional i natural s’entenia com una part més
de l’obra de la Perfecció Divina que no s’havia rebutjar per formar part del món
material, sino que era una nova forma de connectar amb Déu.
Aquest nou art requeria, en conseqüència, una il·luminació natural per a captar la
bellesa de les proporcions.

Quant a les tipologies arquitectòniques, van predominar els edificis religiosos, però
també adquireixen una notable importància les construccions civils, com les vil·les
suburbanes, els hospitals, els teatres i, especialment, els palaus.
Els tipus de planta són per una part, de planta basilical, per influència dels estils
precedents des de l’art Paleocristià; i per l’altra, la planta centralitzada, com la de creu
grega, cosa que s’explica per la recuperació del simbolisme de la Perfecció Divina,
associada a la foma geomètrica del cercle i l’esfera. Aquesta idea també s’aplicaria a
la preferència per la cúpula i les voltes al sistema arquitravat, encara que aquest últim
tampoc va deixar de ser ultilitzat.

Es van recuperar els elements del vocabulari arquitectònic clàssic:

-els arcs de mig punt, considerats els més racionals, ja que el seu radi es pot lligar
amb la resta d’elements arquitectònics.
-les columnes i pilastres d’ordres clàssics (dòric, jònic, corinti, compost), que en esta
etapa adopten proporcions més esveltes.
-la volta de mig canó (derivada de l’arc de mig punt) amb cassetons.
-les cúpules, com la del Panteó romà.
-el mur com a element sustentador.

2
-la decoració de grotescos, inspirada en la Domus Aurea de Neró.

Durant aquest segle, Florència esdevé la ciutat més pròspera econòmicament d’Itàlia,
com a conseqüència de la intensa activitat mercantil; i es converteix en el principal
centre cultural. Açò últim va estar molt afavorit per l’activitat dels mecenes, que
finançaven artistes i intel·lectuals per un afany de prestigi personal. Destaquen els
Mèdici, una família de banquers que va governar Florència al segle XV.

A més, va ser també durant esta etapa quan es va establir la diferència entre projecte
i execució de l’obra. Es va distingir entre l’arquitecte, en el sentit modern, com a teòric
que dissenya prèviament la totalitat de l’edifici; i el constructor, encarregat de
l’execució pràctica.

2. Brunelleschi (1377-1446)
Filippo di Ser Brunellesco Lapi, o simplement Brunelleschi, va ser un arquitecte,
escultor i orfebre renaixentista florentí.
Els seus vastos interessos comprenien des de l’estudi dels monuments antics fins les
matemàtiques i l’enginyeria. Aquestes habilitats van ser claus en el seu èxit en
l’arquitectura i en la seua tasca com a inventor de la perspectiva cònica.

La seua primera obra destacable va ser teòrica. En 1434, aquest autor va ser el primer
en formular les lleis de la perspectiva cònica, un sistema de representació gràfic basat
en la projecció d’un volum sobre un pla mitjançant rectes projectants. Tot i que el
camp en què més va destacar va ser l’arquitectura, la seua teoria va ser un element
clau de la pintura renaixentista, ja que és considerada la tècnica de representació més
aproximada a la realitat.

Brunelleschi es va iniciar professionalment com a escultor. El 1401 va participar en

un concurs que consistia a realitzar els baixrelleus de les portes del Baptisteri de
Florència, en què havia de representar el Sacrifici d’Isaac dins d’un marc polilobulat,
però va quedar en segon lloc per no cenyir-se a les bases. Aquest fracàs va reorientar
la seua vocació cap a l’arquitectura i el 1403 va viatjar a Roma, on es va dedicar a
estudiar,mesurar i dibuixar les restes arquitectòniques clàssiques.

2.1. Cúpula de Santa Maria Dei Fiori (Florència)

-Història i construcció:

3
Iniciada al 1296, la Catedral de Florència s’havia començat a construir dins el corrent
gòtic, amb arcs ojivals i angulosos espais verticals, però els treballs van continuar al
llarg del segle XIV. Així, al començament del segle XV, s’elevava sobre el creuer un
tambor octogonal, però encara quedava per construir la cúpula per tancar-lo.

Açò suposava un gran repte, ja que l’esmentada cúpula havia de mesurar 50 metres
d’ample i havia de ser construida a una altura de 55 metres sobre els murs ja existents.
L’altre problema radicava en que els projectes de construcció previstos eludien els
arcbotants i els arcs ojivals propis de l’estil gòtic tradicional, que era en aquella època
el preferit de les ciutats rivals del nord, com Milà. Tanmateix, aquestes eren les
úniques solucions arquitectòniques conegudes capaces de sostindre una estructura
d’aquelles dimensions.

Com que ningú pareixia trobar una forma de dur el projecte endavant, l’any 1418 les
autoritats florentines van convocar un concurs per a idear el millor disseny per a la
cúpula. El guanyador va resultar Brunelleschi, que a partir dels seus estudis de
l’arquitectura antiga i els seus coneixements matemàtics, va proposar una solució
sense precedents fins aleshores: l’elevació d’una doble cúpula amb una tècnica
revolucionària que prescindia de bastides i del sistema tradicional de construcció
mitjançant cintres de fusta.

Perquè la cúpula se sostinguera per si mateixa i no calgueren complexes estructures

partides de terra, Brunelleschi la va construir concebent-la com una doble cúpula amb
un espai buit al mig, que fa que el pes total sigui menor i, en canvi, la rigidesa continue
essent la mateixa que si fóra massissa.
Aquest projecte va resultar ser una solució excel·lent, ja que permetia construir la
ciclòpea cúpula amb un sistema alternatiu que evitava els costos materials i de mà
d’obra que hauria comportat el sistema tradicional, que a més, hauria sigut impossible
d’aplicar per l’enorme quantitat de fusta requerida.

-Elements formals:
L’obra resultant és una cúpula que descansa sobre un tambor octogonal de pedra
recobert de marbre. En cadascuna de les seues cares, s’obri un òcul que permet
l’entrada de llum natural.
Els elements de suport directes de la cúpula exterior, recoberta de teules roges,
apuntada i més alta, consisteixen en una combinació de fileres de carreus al tambor i
dos nervis interiors amagats. A més, entre les arestes que es formen entre cara i cara
hi ha una sèrie de huit nervis de marbre de quatre metres de gruix.
D’altra banda, la cúpula interior, esfèrica i construïda amb maons i pedra,està
reforçada per nervis situats als angles i per costelles horitzontals concèntriques.
Ambdues cúpules estan unides per uns blocs de pedra situats a la base.

Per a compensar les tensions de l’estructura, Brunelleschi va haver de calcular el gruix

de les dues cúpues i va haver de repartir les tensions entre diverses semicúpules de

4
descàrrega. El mural que la cobreix a l’interior és un dels més grans, però no destaca
per la seua qualitat.

Sobre la cúpula exerior, s’aprecia una llanterna amb una doble finalitat: d’una banda,
serveix per a rematar la cúpula i allargar-la òpticament i de l’atra, facilita la il·luminació
de l’interior.

El seu perfil colossal i arredonit, tan diferent de la verticalitat del gòtic, simbolitzava
les aspiracions de llibertat de la república de Florència front a la tirania de Milà, i la
incipient alliberació del Renaixement de les sufocants restriccions de l’Edat Mitjana.
Per aquesta raó, aquesta cúpula es pot considerar la primera gran obra del
Renaixement italià.

5
6
2.2.Església de San Lorenzo (Florència)

7
És considerada la primera Església plenament renaixentista.
Cosme el Vell, fundador de la dinastia Mèdici, va encarregar a Brunelleschi el 1419,
quan encara estava dissenyant la cúpula, una nova Sagristia per a l’Església de San
Lorenzo, Parròquia i lloc d’enterrament familiar en estil romànic.
El projecte el va impressionar tant que li va encarregar la reconstrucció sencera de
l’Església, les obres de la qual van començar el 1421.

Per a aquesta obra, l’arquitecte va recórrer a la planta basilical de tres naus. Els
braços del transsepte són quadrats i de la mateixa mida que el creuer.
La nau central, el doble d’ampla que les laterals, presenta una coberta arquitravada
amb cassetons i una cúpula sobre petxines al creuer. Brunelleschi, amb gran encert,
va recuperar aquest sistema que permet fer la transició d'una construcció de planta
quadrada a una coberta semiesfèrica.
A ambdues bandes de la nau central s'alcen columnes corínties sobre les que es
recolzen arcs de mig punt que col·laboren a sostenir el cos de finestres superior i la
coberta plana de la nau central. Aquestes columnes es realcen amb la inserció d’un
fragment de l’entaulament sobre l’àbac dels capitells, amb la qual cosa s’aconsegueix
que les columnes tinguen el mateix cànon que les pilastres de les naus laterals amb
què es corresponen.
Les naus laterals estan cobertes per voltes bufades, suportades en les arcades de la
nau central i en els murs laterals. Aquestes tenen un seguit de capelles als costats,
que es perllonguen per tot el perímetre de la planta.
Els finestrals del pis superior són la principal font de llum de l’edifici.
La planta de creu llatina s'inspira en les basíliques romanes i Paleocristianes, mentre
que la forma cúbica dels entaulaments damunt dels capitells recorda els àbacs
romànics i bizantins.

Tot l’edifici es regeix per un estudiat sistema de proporcions el mòdul del qual està
definit pels trams de les naus laterals.
És característic de Brunelleschi l’ús de bicromatisme dels materials, que permet
diferenciar, per una banda els elements estructurals i ordenadors de l’edifici (en
marbre gris, conegut com pietra serena) i de l’altra, els murs de rebliment (en blanc).
D’aquesta manera es facilita la comprensió intel·lectual de l’edific a través de la
percepció de les proporcions geomètriques és a dir la bellesa d’identifica amb
l’harmonia matemàtica.
Finalment, cal comentar que, aplicant la seua teoria de la perspectiva, Brunelleschi va
idear l’edifici de manera que totes les línies horitzontals convergiren en un únic punt:
l'altar.

8
9
2.3.Capella dels Pazzi (Florència)

10
Es va construir després del 1429 com a capella funerària de la família Pazzi i com a
sala per als franciscans. Es tracta d'una de les obres mestres de Brunelleschi, ja que
es considera la més avançada en solucions arquitectòniques, encara que les obres
van acabar dues dècades després de la seua mort

Es tracta d’un edifici de planta de creu grega de petites dimensions.

La seua façana és un pòrtic de cinc trams entre sis columnes d'ordre compost, els
quatre dels extrems, amb llinda; i el central, en forma d'arc de triomf semicircular molt
alt i de doble amplària, cobert per una volta de canó.
Sobre aquest pòrtic s'alça un àtic decorat amb pilastres, que es corona en una cornisa
molt ornamentada.
Aquesta combinació de les llindes gregues i l'arc central d'inspiració romana serviria
per a suavitzar la llum i com a model per a nombrosos arquitectes.
Dalt s'enlaira la cúpula, decorada amb mitjacanyes i amb la seua llanterna.
La capella que allotja l'altar està ornamentada amb pilastres adossades amb estries i
voltes de canó amb cassetassos.

S’aprecia la influència clàssica en la preocupació per l'ús adequat de les proporcions

i de l'harmonia, emprant com a mesura la proporció àuria en el disseny de la seua
planta i façana.

11
3.Michelozzo (1396-1472)

12
La seua major aportació al Quattrocento va ser el palau Mèdici-Riccardi, que va
servir com a model de palau florentí renaixentista. Es va inspirar en els palaus
medievals de Florència, però va modificar del tot el seu caràcter tancat i defensiu, i va
crear un palau obert a la ciutat.

Els seus trets essencials són:

-Planta quadrada.
-Tres pisos clarament diferenciats, l’inferior amb parament encoixinat rústic.
-Distribució rítmica de bífores en tots els pisos.
-Coronament superior amb cornisa volada molt accentuada.
-Pati interior (cortile) amb arcuacions, com a espai més representatiu del palau.

En aquest edifici, hi ha una gradació del carreu encoixinat i rústic a la part inferior que
evoluciona a un encoixinat molt més suau i polit a la part superior.
La ultilització de carreu encoixinat es va utilitzar com a símbol de riquesa i poder, ja
que era molt costós i difícil de fer.

13
4.Alberti (1404-1472)
Leon Battista Alberti fou un arquitecte, matemàtic i poeta genovés. Pertany a la
generació posterior a Brunelleschi i es considerat el teòric més important del
Quattrocento: va escriure tres tractats, cadacun dedicat a una de les arts majors
(arquitectura, pintura i escultura). En De re aedificatoria proposava una estètica
basada en els models clàssics i en les relacions matemàtiques
Les seues obres mostren una preferència per:
-la cúpula, que recupera el simbolisme de l’esfera
-el pilar, com a element sustentador dels arcs que relega les columnes a una funció
decorativa.

4.1.Façana del Temple Malatestià (Rímini)

14
Cap al 1450, Segismondo Malatesta va encarregar a Alberti la que seria la seua
primera obra: la transformació de l’Església gòtica de San Francesco, per a convertir-
la en panteó funerari per a ell, la seua dona i els humanistes de la seua cort.
Alberti va tancar l’edifici amb una estructura exterior d’estil renaixentista. Els costats
majors de l’edifici estaven constituïts per fornícules emmarcades per arcs de mig punt
que havien d’albergar els sarcòfags.
Destaca la façana, inconclusa, que segueix el model d’un arc de triomf romà, els
laterals del qual havien d’albergar els sepulcres de Segismondo i la seua dona. Es
tracta d’una evident referència a l’antiguitat clàssica, però amb una significació
Cristiana: el triomf sobre la mort.
Actualment, l’edifici presenta una planta basilical i un interior format per arcs i voltes
de creueria que ixen cap a fora amb finestrals.
El nom de l’obra s’explica perquè, inicialment, no s’havia projectat cap símbol Cristià,
d’ahí la denominació de temple, com els antics temples pagans.
En canvi, es contemplava la realització d’una gran cúpula, que no es va arribar a
construir per problemes econòmics.

15
4.2.Façana de l’Església de Santa Maria Novella (Florència)
Cap al 1456 alberti va rebre l’encàrrec d’acabar a Florència la façana de l’Església de
Santa Maria Novella, treballant així de nou sobre un edifici gòtic preexistent. A partir
del que ja s’havia construït (la part inferior, amb fornícules sota arcs apuntats), es va
inspirar en San Miniato al Monte, perquè el romànic florentí es considerava també una
manifestació del classicisme.
La nova façana estava composta d’un cos superior rematat per un frontó, unit per
aletes amb un altre d’inferior més ample, i decorats tots dos amb plaques de marbre
blanc i verd en disposició geomètrica. Les aletes permeten unir la nau central amb les
laterals.
Tot el conjunt es regeix per un sistema de proporcions harmoniós, basat en el mòdul
del quadrat que amaga l’estructura gòtica de l’edifici sota un nou aspecte
renaixentista.
Aquesta estructura de façana (dos cossos units per aletes, i el superior rematat per
frontó) amb el temps es convertiria en model de moltes Esglésies barroques, en
especial de les Jesuites.
Aquesta és l’Església florentina dels dominicans. Presenta una planta de creu llatina,
amb característiques pròpies de l’arquitectura gòtica cistercenca, dividida en tres
naus. La nau central, molt més ampla que les laterals i il·luminada a través d’òculs,
està coberta amb voltes gòtiques.

16
17
4.3.Palau Rucellai (Florència)

18
En el Palau Rucellai (cap al 1459) Alberti va seguir el model de palau renaixentista
florentí, com el Mèdici-Riccardi: tres pisos amb distribució rítmica de bífores i cornisa
volada.
Separant els diferents pisos, es disposen entaulaments amb frisos decorats amb els
emblemes de les famílies Medici, en el primer pis i Ruccellai, en el segon.
A més, cada pis està dividit en set panys verticals mitjançant bífores, separades entre
si per pilastres que amb prou feines sobreixen del mur, segons la superposició
d’ordres clàssics que recomanava Vitruvi i que s’aprecia en el Coliseu: dòriques al
primer pis, jòniques al segon i corínties al tercer.
Aquestes finestres geminades (les bífores) estan emmarcades per arcs de mig punt i
dividides en xicotets arcs també de mig punt, rematats per òculs.
D’aquesta manera, la façana del palau queda ordenada no nomes en sentit
horitzontal, sinó també en sentit vertical.
Cal comentar que, a diferència del Paulau dels Mèdici, aquest no té el mur encoixinat.
Aquesta obra recorda al món clàssic i respon a l’ideal arquitectònic d’Alberti, segons
el qual l’edifici havia de mostrar la magnificència i el prestigi de la família, però sense
ostentació.

19
4.4. Església de Sant’Andrea (Màntua)

20
El projecte de l’Església de Sant’Andrea de Màntua el va realitzar Alberti cap al 1470,
però la construcció es va iniciar després de la seua mort.
La façana està basada en l’arc de triomf de Tit, de nou amb significació Cristiana,
perquè l’Església custodiava la Sang de Crist com a relíquia.
Aquesta façana consta d’un gran arc central, cobert per una volta de canó amb
cassetons i flanquejat per pilastres corínties. A més, s’aprecien unes obertures
menors als laterals de l’arc. Tot el conjunt està rematat per un frontó.
El mòdul que defineix tot el sistema de proporcions és la distància entre els petits caps
que recorren l’entaulament: multiplicat per dos dóna l’amplària dels carrers laterals;
per quatre, la de l’arc d’entrada central; l’amplària total de la façana és igual a la seua
altura fins al vèrtex del frontó, i així successivament.
L’interior, inspirat en la Basílica romana de Constantí i Maxenci, constava d’una sola
nau amb capelles laterals i transsepte, encara que l’edifici es va planejar sense
transsepte i possiblement sense cúpula. L’altura de la nau es visualitza a l’exterior en
l’arc retret per sobre del frontó de la façana. Aquesta està coberta a l’interior per una
volta de canó. Probablement és la primera vegada que s’utilitza aquest sistema a una
escala tan monumental des de l’antiguitat.

21
22
23