PAVELLÓ ALEMANY

DOCUMENTACIÓ DE L’OBRA

Nom: Pavelló alemany per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929

Arquitecte: Ludwig Mies van der Rohe (1886 – 1969)
Cronologia: 1929 (1986 reconstruït)
Estil: racionalisme
Materials emprats: diferents tipus de marbre, ònix, acer i vidre
Sistema constructiu: amb noves tècniques i nous materials
Mesures: 18,48 m amplada x 56,63 m llargada x 3,10 m alçada
Localització: avinguda del Marquès de Comillas s/n, als jardins de Montjuïc, Barcelona.

1. CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL

Des del 1917 fins al 1923, la lluita de classes enfrontà, a Catalunya, la burgesia i un
proletariat que vivia en la misèria i que, fins el 1930, no va aconseguir la jornada laboral de
vuit hores. Contínues vagues, com la protagonitzada contra La Canadenca, se sumaren al
fenomen del pistolerisme.
El setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va
protagonitzar un cop d’estat, que fou acceptat pel rei i l’exèrcit.
Primo de Rivera va posar fi a la guerra del Marroc, va suprimir les Corts i va restringir les
llibertats. A més, la dura repressió exercida contra la CNT va restablir l’ordre social.
Amb la potenciació de les obres públiques, la nova situació va comportar un cert
desenvolupament econòmic. Però la dictadura era una via sense sortida, i va acabar
amb la dimissió de Primo de Rivera, el 1930.
Durant aquesta etapa, a Rússia (URSS) es desenvolupà l’Estat comunista, a Itàlia s’instaurà
la dictadura feixista, implantada per Benito Mussolini, i a Alemanya pujà al poder el partit
nazi, encapçalat per Adolf Hitler. Als Estats Units es produí el crac del 29, que tingué com a
conseqüència la Gran Depressió.
Després de 1918, quan Alemanya havia perdut la Primera Guerra Mundial, la participació
d’aquest país a l’Exposició Universal celebrada a Barcelona (1929) va ser la primera ocasió
que va tenir per presentar-se al món com un país pacífic. Els països participants
presentaven els seus productes als espais que els cedia l’organització o construïen els seus
propis pavellons. França i Anglaterra van decidir participar-hi amb un pavelló de
representació, propi, i Alemanya s’hi va afegir.
Ludwig Mies van der Rohe era un arquitecte alemany amb experiència en el disseny
d’exposicions. Va rebre l’encàrrec de projectar l’edifici i també tots els productes
alemanys. El setembre de 1928 va viatjar a Barcelona per triar el lloc d’ubicació i fins el
març de 1929 va treballar en el projecte, a Berlín. El caràcter efímer d’aquest tipus
d’esdeveniments va fer que van der Rohe es decidís per un edifici obert, uniforme i serè.
En l’Exposició de 1931 a Berlín l’arquitecte va repetir el pavelló de Barcelona amb
materials menys sumptuosos, fent lleugers canvis en la planta per a què pogués servir de
model per a una casa.

2. ESTIL

(Mireu els apunts sobre Funcionalisme, que podeu completar amb la informació d’aquest
apartat)

El pavelló alemany és una construcció racionalista.

Els inicis del moviment, que es desenvolupà en el període d’entreguerres, són deutors dels
postulats de Louis H. Sullivan, membre de l’Escola de Chicago, que afirmava: «La forma
segueix la funció».
Les principals característiques definidores del racionalisme són les següents:

– abstracció geomètrica
– estudi precís de les proporcions
– puresa de formes
– absència d’ornamentació
– estructures a base de ferro, formigó i acer
– formulació de nous conceptes organitzatius i espacials
– importància de la incidència de la llum

Sobre l’artista:
- A finals de 1920 era l’arquitecte més prestigiós d’Alemanya
- Basava la seva forma d’entendre l’arquitectura en una simplicitat exquisita que es
pot resumir en la seva famosa frase “menys és més”.
- Va ser cofundador de la revista G (inicial de Gestaltung, ‘forma’), dedicada a
l’arquitectura moderna, que difonia els principis que configuren les seves obres:

o planta lliure;
o flexibilitat;
o coberta plana;
o fusió d’espais;
o volum rectangular;
o joc de llums;
o senzillesa compositiva;
o construcció amb proporció humana

- El nomenament de Mies van der Rohe com a director de la Bauhaus el 1929 va

coincidir amb l’encàrrec del projecte més significatiu de la seva etapa europea: el
Pavelló de Barcelona.
- Als tallers de la Bauhaus es creava el que prèviament s’havia teoritzat. Aquest
mètode la va convertir en l’escola de disseny més important del segle XX. El 1933,
amb l’arribada de Hitler al poder, fou considerada una «escola de degenerats» i
els seus professors, sotmesos a persecució, es van haver d’exiliar. Mies van der Rohe
es va traslladar als Estats Units, on va continuar el seu procés creatiu.
 3. TIPOLOGIA DE L’EDIFICI

Es tracta d’un edifici civil d’una sola planta, de dimensions no massa grans. Està
construït amb sistema adovellat i amb una estructura horitzontal de mòduls
rectangulars.

4. ANÀLISI FORMAL

El Pavelló es va començar a construir cap el març de 1929, de manera que les obres van
durar menys de tres mesos. En les últimes setmanes hi treballaven uns 50 operaris les 24
hores del dia. Es va ubicar al Parc de Montjuïc, entre la Font Màgica i el Poble Espanyol, al
final d’un passeig i darrere d’una columnata.

4.1 Materials

En aquesta obra, l’arquitecte explora les capacitats dels materials i aconsegueix que
expressin modernitat. Des dels primers dibuixos i esbossos del projecte es veu proa clar que
van der Rohe comptava amb tres elements: marbre, vidre i aigua.
Prescindeix de qualsevol ornamentació; n’hi ha prou amb la bellesa, l’elegància i la
qualitat plàstica dels materials emprats, tots ells molt sumptuosos:

- travertí romà de les pedreres de Tívoli per al paviment i els murs principals (excepte
els de l’espai cobert), En els terres formen una retícula quadrada mentre que les
lloses dels murs són rectangulars i estan col·locades en disposició horitzontal.

- marbre verd dels Alps (Vall d’Aosta) als murs exteriors i interiors de l’espai cobert.
Aquest marbre fa unes aigües molt ben definides i està molt polit atorgant al mur
una gran brillantor. Està col·locat d’una forma que fa l’efecte de mirall,

- marbre verd de Tinos (Grècia) per al mur del costat de l’escala d’accés,

- ònix daurat de l’Atles (Algèria) per al mur interior. L’arquitecte el va comprar a un

marmolista d’Hamburg i és el material més destacat del Pavelló per tres motius: la
potència del seu dibuix i color, la seva brillantor i el gran tamany de les lloses
(2,35m llargx1,35m altx3cm gruix),

- acer amb un alt contingut de crom a les columnes,

- vidres transparents i de colors (verd botella, gris rata, blanquinós) per als murs
exteriors. Totes les llunes de vidre són de la mateixa alçada però d’amplada i tons
diferents encaixades dins d’uns marcs d’acer cromat, i

- pedra cristal·-lina negra per a cobrir el fons de l’estany petit.

 4.2 Elements sustentadors i sustentats

- L’edifici està construït sobre un basament de travertí que corregeix el pendent natural del
terreny i s’hi accedeix a través d’una escala lateral de vuit graons.
L’estructura consisteix en una ossada ortogonal de vuit pilars, de secció cruciforme i
d’acer cromat, que se situen a l’interior de la construcció. Aquests pilars, prims, senzills i
esquemàtics, sostenen una coberta plana i tenen un recobriment cromat.
El vidre envolta l’estructura formant una mena de pell. Mies van der Rohe va anomenar
aquesta fórmula construcció de pell i ossos.
Els murs, alliberats de la funció de càrrega, actuen com a elements delimitadors de
l’espai, però mai no creen espais tancats. D’aquesta manera, el conjunt s’expandeix cap
a l’exterior cercant la integració en el medi.
La coberta avança respecte de l’estructura de l’edifici, tot projectant una volada a la
part del davant i deixant, a la part del darrere un pati descobert. Està pintat de color
blanc mat.

4.3 Espai exterior i espai interior

ESPAI EXTERIOR

L’edifici no té una façana pròpiament dita i l’accés es fa per una escala lateral de vuit
graons. Un cop el visitant ha pujat els graons del basament, ha de girar 80° per trobar
l’entrada al Pavelló. Aquesta escala dóna accés a l’interior i també a un primer estany de
planta rectangular situat a la part esquerra de la plataforma. Les aigües d’aquesta
piscina creen reflexos que il·-luminen el conjunt i realcen la qualitat dels materials.
Darrere d’aquest estany artificial hi ha la zona de serveis – lavabo i oficines- integrats al
conjunt mitjançant un mur de travertí. Davant mateix del mur hi ha un llarg banc del
mateix material.
La coberta és totalment plana i horitzontal i s’estén a manera de voladís a la banda
esquerra, mentre que deixa el descobert la banda dreta on s’hi troba un petit pati
rectangular tancat. En aquest pati s’hi troba un segon estany més petit.
Els murs exteriors són majoritàriament de vidre, fet que permet una bona interrelació
interior-exterior i fa una sensació espacial més gran, que l’arquitecte reforça amb el reflex
de l’edifici a l’aigua de les dues piscines.

ESPAI INTERIOR
A l’interior, l’espai –dissenyat a escala humana– es distribueix i crea diferents perspectives.
Al fons el petit estany d’aigües quietes, en posició perpendicular al de l’exterior, reflecteix
la imatge d’una figura femenina de bronze. Es tracta de l’escultura Matí, de Georg Kolbe.
Aquest espai, com la resta, es troba totalment mancat de decoració, amb la qual cosa
encara és més evident el contrast entre el figurativisme de l’escultura i l’abstracció de les
vetes d’ònix de les parets.
A l’interior del pavelló es produeix una continuïtat horitzontal de l’espai i una fusió entre
l’interior i l’exterior. Aquesta és una característica essencial de l’obra de van der Rohe:
l’arquitectura és oberta, els espais flueixen entre les habitacions, no es viu sensació de
tancament sinó que s’obre cap a l’exterior, buscant la integració en el medi.
 4.4 Elements decoratius

D’acord amb la filosofia de La Bauhaus i de la nova arquitectura moderna el Pavelló no

està ornamentat ni té referències simbòliques. Un rigor racionalista domina tot l’edifici.
L’escàs mobiliari interior també va ser dissenyat per l’arquitecte. En destaca la cadira
Barcelona, de pell i estructura metàl·­lica, que, amb el pas del temps, s’ha convertit en
una icona del disseny modern. En l’espai original n’hi havia dues pensades per a què hi
poguessin seure els reis Alfons XIII i Victòria Eugènia el dia de la inauguració. Estaven
situades perpendicularment al mur d’ònix que comptava amb un cortinatge vermell i el
terra quedava cobert per una catifa negra. Els tres colors, vermell, daurat i negre es
corresponien als de la bandera alemanya, que d’alguna manera havia d’estar present a
l’edifici.
Tot i que pesa bastant, la cadira dóna una clara sensació de lleugeresa.
També es van dissenyar dues taules per acomplir funcions protocol·làries (els reis havien de
firmar en un llibre d’honor i brindar amb una copa de cava). Les taules tenien les mateixes
potes que les cadires i el sobre era de marbre de travertí.
Mies van der Rohe va dissenyar ensems el mobiliari de la zona de serveis, destinada al
personal que feia les tasques informatives i de recepció als visitants del Pavelló (sala de
recepció, lavabo i oficina).
A l’exterior, dos màstils alts, de 15,5 m, col·locats simètricament, sostenien les banderes
alemanya i espanyola.
A l’estany gran s’hi van plantar nenúfars i al petit, com ja hem comentat, s’hi va col·locar
una escultura de Georg Kolbe, reproducció d’una altra d’aquest mateix artista,
contemporani de Mies van der Rohe, titulada Trenc d’alba. Representa una dona que es
desvetlla i sembla protegir-se amb els braços dels rajos del sol; és alta, forta, molt esportiva,
té les mans grans, els pits petits i els malucs estrets. Està col·locada sobre un pedestal de
marbre verd, com el del la paret.

5. FUNCIÓ I SIGNIFICAT

FUNCIÓ
En una exposició internacional, cada país busca maneres de mostrar a la resta del món la
millor imatge possible. El Pavelló estava destinat a representar Alemanya en l’Exposició
Internacional que es va celebrar a Barcelona l’any 1929 i que va ser inaugurada pel rei
Alfons XIII el dia 19 de maig d’aquell any. Tenia com a funció principal albergar la
recepció oficial del rei d’Espanya per part de les autoritats alemanyes.
No va ser dissenyat per exposar-hi objectes de cap classe, era el mateix Pavelló el que s’hi
exposava: el Pavelló en si mateix va constituir l’aportació alemanya a l’Exposició. Com
que l’edifici no havia de complir cap funció concreta van der Rohe es va poder centrar
exclusivament en les qüestions de composició arquitectònica dels espais.
El racionalisme de l’edifici contrastava, de manera especial, amb l’estil d’altres pavellons,
que mostraven una línia clarament arcaïtzant (com ara l’eclecticisme historicista del
palau de Maria Cristina, obra de Puig i Cadafalch, de clares reminiscències gòtiques).
Els principis constructius del racionalisme es van posar al servei de la imatge de la nova
Alemanya, que volia demostrar que defensava els valors de l’austeritat i la transparència.
Es va desmuntar l’any 1930, un cop clausurada l’Exposició.
El 1981 l’arquitecte Oriol Bohigas es va fer càrrec de la direcció d’Urbanisme de
l’Ajuntament de Barcelona i, d’acord amb l’alcalde Narcís Serra, va tirar endavant el
projecte de reconstrucció. Es va fer entre 1983 i 1986 –amb un pressupost de 105 milions de
pessetes (600.000 euros)-, coincidint amb el centenari del naixement de Mies van der
Rohe. Es va fer al mateix emplaçament i els arquitectes participants van ser el mateix Oriol
Bohigas, Ignasi de Solà-Morales, Cristian Cirici i Ferran Ramos.
SIGNIFICAT
“L’ideal suprem és fer un edifici que prescindeixi de totes les lleis naturals, que no pesi, que
s’aixequi sense tensions aparents, que no obstaculitzi la llum i que, per tant, no projecti
ombres” . Aquesta idea resumeix el significat de l’obra i els postulats del nou Moviment
Modern.
El Pavelló es convertí en el compendi de la Bauhaus, el racionalisme i el neoplasticisme.
Junt amb obres com l’edifici de La Bauhaus de Walter Gropius i la Villa Savoir de Le
Corbusier, és un dels edificis fonamentals de l’arquitectura moderna.
El Pavelló també volia simbolitzar els valors de la nova Alemanya: racionalitat, austeritat,
transparència i perfecció, tot marcant un allunyament radical de les velles tradicions de
l’imperi alemany. I demostrant que el país havia assumit plenament la modernitat.

6. MODELS I INFLUÈNCIES

(Mireu el llibre i completeu-ho amb aquest apartat).

Mies van der Rohe, en qui ja es detectava una clara influència de Schinkel I Behrns, va
entrar en contacte amb Theo van Doesburg, fundador de De Stijl i defensor de la
racionalitat en l’expressió creativa.
A tot això, cal sumar-hi la influència de les construccions japoneses, pel que fa a
l’horitzontalitat i el predomini de la línia recta.

El racionalisme de Mies van der Rohe, que resumia en l’expressió «menys és més», es va
convertir en un model per a les segones avantguardes del segle xx.

7. ALTRES OBRES DE L’AUTOR

– Apartaments Weissenhof ( 1927).

– Casa Tugendhat ( 1930).
– Casa Lemake ( 1933 ).