Neoclassicisme i Romanticisme

Context històric:
- Revolució Francesa (1789) - Triomf de la burgesia i fi de l’Antic Règim.
- Revolució Industrial (1820-1840) - Afavorir la nova figura del proletari.
- Revolució obrera de París (1848)
- Europa i alguns llocs d'Amèrica: Consciència nacional = Nous estats
- Augment del transport i noves fonts d’energia.
- Creixement demogràfic (sobretot a zones urbanes)
- Retrocès de la mortalitat, augment d’aliments, evolució a la medicina i higiene.
- Noves doctrines socials: socialisme, anarquisme i moviments reivindicatius.

Neoclassicisme
El nucli bàsic d’aquest període van ser les ciutat de Roma i París.
Es desenvolupa paral·lelament amb la Il·lustració.
Punt de vista teòric amb la fi del Rococó.

Característiques generals:
- Imitació als models de Grècia i de academicista i impersonal
- Reacció contra els excessos del Barroc i Rococó
- Predomini de la raó
- Concepte estètic basat en els models grecs.
- Art modern i compromès amb la problemàtica del seu temps.
- Academicisme: necessitat d’ajustar-se a unes normes establertes.

Arquitectura:
L’arquitectura neoclàssica rebutja les ornamentacions supèrflues de tota mena i crea
versions simplificades dels models grecs, estruscos, romans i egipcis.
Les columnes van substituir els pilars, mentre que els murs es van deixar llisos o
simplement es van recobrir amb motius senzills estuc.

Als edificis, s’esdevé una característica molt important de l’arquitectura moderna: la

desaparició de l’arquitectura religiosa i la construcció d’un gran nombre d’edificis
públics i d’espais urbans (biblioteques, museus, places…)

Leo Vom Klenze: Gliptoteca (1815-1830), Munic.

Escultura:
Materials: Marbre i bronze.
Equilibri i proporcionalitat gràcies al racionalisme. Escultura harmoniosa, basada en
els models de l’antiguitat clàssica perquè es considerava que la seva perfecció era
insuperable.
La temàtica mitològica és omnipresent, tractada directament o bé al·legòricament,
mentre que en els termes religiosos es pretén una idealització allunyada de les formes
del Barroc.
Gèneres: Retrats, el monument públic i el monument funerari

Antonio Canova: Paulina Borghese (1805), Roma

Pintura:
S’inspira en l’ordre i en l’equilibri de l’antiguitat.
a) Perspectiva lineal (personatges en un pla únic)
b) Predomini del dibuix sobre el color i ús de colors purs per precisar-ne els
contorns; llum freda dona solemnitat al conjunt.
c) Temàtica del món clàssic (figures nues i contingut ideològic (heroic i
moralitzador).
Va voler traslladar la coherència compositiva racional a la nova situació revolucionària.

Jacques-Louis David: La mort de Sòcrates (1787)

Ingres: Apoteosi d’Homer (1827), París

Goya:
Francisco de Goya va representar el canvi. La seva obra es mourà entre un classicisme
personal i un romanticisme crític.

En la seva primera etapa de formació va tenir com a model la pintura del Barroc italià
tardà, que abandonarà per l’academicisme personal que no està mancat de realisme.
Goya va ser un gran retratista.
Home d’ideologia il·lustrada, on reflecteix en alguns dels seus quadres i en la sèrie de
gravats Els capritxos, una visió crítica del fanatisme religiós i la superstició d’Espanya
del seu temps.

1ª Etapa (1772-1808):
- Pintura realista, objectiva i optimista. - Colors alegres: pastel
- Pinzellada solta -Temes: diversos i intranscendents

2ª Etapa (1808-1815):
- Pintura de realisme dramàtic i compromesa amb el seu temps
- Colors més empastats -Pinzellada més solta i oberta

3r Etapa (1815-1828):
- Escepticisme i sarcasme -Pintura molt personal
- Colors foscos -Traços gruixuts -Temes fantàstics
 Romanticisme
Sorgeix a Europa a l’inici del S.XX.
Estil artístic i vital, que afecta l’art, literatura, i a la música.
Les arrels ideològiques s’enfonsen en els pensadors del S.XVIII (sobretot, Rousseau).

Característiques generals:
Neix en contraposició al càlcul i l’harmonia de les normes neoclàssiques. Nou mètode
ideològic basat en l'exaltació vitalista i la necessitat d’explorar camps nous.
Fou un moviment especialment pictòric:
a) Diversitat oposada a la uniformitat, i, amb l’exaltació de l’individu i de les
tradicions
b) Aspiració a la llibertat individual i nacional
c) Historicisme com a recerca de les arrels nacionals en el passat
d) Comprensió i sentiment de la natura des dels vessants sensible i religiós
e) Predilecció per l’exòtic, l’imaginari i l’irracional, mostrant interès pel món
musulmà del nord d’Àfrica i cultura occidental.

Romanticisme francès: desenvolupat entre els anys 1820 i 1840 recupera el que ja
havia passat en la pintura barroca, el predomini del color i el dinamisme en la
composició sobre el dibuix i la forma.
S’alliberen les formes i s’accentuen els efectes lumínics i atmosfèrics, els personatges
tornen a mostrar gestos dramàtics, interès pel moviment i la complexitat compositiva,
basada en l’ús de diagonals, escorços i gestos violents. Pinzellada
solta i pastosa.

Delacroix: La matança de Quíos

Gericault: Oficial de caçadors de la guàrdia imperial a la càrrega

Romanticisme alemany: “Els natzarens” aquests artistes practicaven un art

espiritual cristià i vivien en comunitat. Tenien per objectiu renovar l'art religiós des de
l'estudi dels antics mestres italians i alemanys i reviure l'honradesa i espiritualitat de
l'art cristià medieval.
Prerafaelitisme: pintors que tenien com a referents estilístics l’art renaixentista
anterior a Rafael. Van donar importància al dibuix. S'interessen per temes literaris,
quotidians i medievals, amb la finalitat del seu ideari d’acostar la bellesa suprema a
les ànimes bones i nobles.

Ecce Ancilla Domini- Dante Gabriel

Obres neoclàssiques i romàntiques:

Església de la Madeleine
Pierre Alexandre Vignon i Jean-Jacques
Marie Huvé
1806-1842
Neoclàssic/neobarroc

Eros i Psique
Antonio Canova
1787-1793
Neoclàssica
 El jurament dels Horacis
Jacques-Louis David
1784
Neoclàssic

La llibertat guiant al poble

Eugène Delacroix
1830
Romàntic

El tres de maig de 1808

Francisco Goya
1814
Neoclàssic-romàntic

El caminant davant d’un mar de núvols

Caspar David Friederich
1818
Romàntic

1804: Napoleó es corona emperador de França

1808-1814: Guerra de la independència espanyola
1937: Bombardeig de Gernika
1950-1953: Guerra de Corea
 Del Realisme al Modernisme
Context històric:
- Unificació italiana (1861)
- Tercera República a França (1870)
- Reordenament d’Alemanya (1871)
- Consolidació dels EUA després de la Guerra de Successió (1861-1865)
- Espanya: Revolució de 1868.
- Creixement demogràfic de zones urbanes.
- Canvis amb el ferrocarril = canvis del transport
- Societat cada vegada més industrialitzada i competent

Urbanisme:
Al 1853, Napoleó III encarrega al baró Eugène Haussmann el pla urbanístic de la
reforma de París. Aquest pla, es va fer amb la fi de controlar els moviments més
revolucionaris: desapareixen els carrers més estrets: desapareixen les barricades.
S’afegeixen infraestructures urbanes com l’aigua corrent, llum amb gas les
clavegueres… Escoles, hospitals, cementiris…

Urbanistes utòpics: grup de pensadors socialistes que tenien la pretensió de millorar

el sistema de vida dels obrers amb la creació d’un sorgit de colònies.
Falansteris: altre tipus de colònies que consistia en un tipus d’allotjament per a
moltes persones.
Familisteris: conjunt d’edificis situats en un parc amb la finalitat d’harmonitzar la
vida rural i la vida urbana i de refer així uns vincles que s’havien trencat amb la
industrialització.

Barcelona París Madrid

Arquitectura:
- S’experimenta la recerca d’una arquitectura adaptada a les necessitats i a les
possibilitats de la nova societat.:
- Historicisme: Recercar estils del passat
- Arts&Craft: Revalorar l’arquitectura popular
- Arquitectura del ferro: explorar nous materials.
- Hi ha un eclecticisme o mescla d’estils arquitectònics que té el precedent en
l’arquitectura historicista.
- El neogòtic va ser un del estils més importants. Sorgit de l’atracció que
l’esperit romàntic sentia pel món medieval

L’arquitectura de ferro
Sorgeix a causa de:
a) Augment de població = construccions ràpides i barates
b) Els nous mitjans de comunicació necessitaven estacions, ponts… obra pública
c) Noves indústries necessitaven noves instal·lacions i noves característiques.
d) El progrés de cultura i educació va dur a la creació de museus i biblioteques.
El vidre i el ferro van ser els nous materials.

Torre Eiffel (1887) Mercat de la Boqueria (1842-1848) Palau de vidre (1851)

L’escola de Chicago
El 1871 hi haurà un incendi a Chicago que destruirà la ciutat, aquesta va haver de ser
reconstruïda.
A causa de la manca d’espais i l’especulació del sòl van obligar a construir-hi
gratacels, cosa que va ser possible gràcies a les estructures metàl·liques.

Magatzems Carson 1899-1904. Louis Sullivan

Guaranty Building 1894-1895. Louis Sullivan

Escultura
L’escultura evoluciona gràcies a l’evolució de la pintura.
- Independent a l’arquitectura
- Petita figura per decorar la llar
Realisme: Esperit crític per a Daumier, autor d’escultures plenes de vida i
espontaneïtat, allunyades del cànons acadèmics. Ratapoil (1851)

Impressionisme: Escultura de Rodin, qui va treballar la rugositat de les

superfícies i la multiplicació de plans, aspectes els quals obté efectes de
llum interessants El pensador 1904. Rodin

Un altre escultor del S.XIX: Medardo Rosso, el més impressionista, ja

que dissolia les formes en una massa plena de transparències.
Niño enfermo. 1893

Pintura:
- L’artista gira la mirada cap a la realitat quotidiana.
- No oblidar el romanticisme simbòlic
- Realisme, impressionisme
- Postimpressionisme i simbolisme.

Realisme:
- S’abandonen els temes medievals, clàssics o orientals i se substitueixen per temes
méscontemporanis.
- Es nega a idealitzar les imatges.
- L’artista és part de la societat, i no pot contemplar-la impassible.
- Compromès amb grans problemes polítics i socials.

El bosc de les nimfes 1850-1851. Camille Corot

Les espigolaires 1857. Millet

El vagó de tercera clase 1860. Daumier

Els realistes pintaven allò que tenien davant dels ulls. La realitat és, per tant, causa i finalitat
en si mateixa.
La tècnica havia de ser perfecte, ja que l’artista pintava allò que veia, però no elegia allò que
mirava.
L’escola de Barbizon: França, 1830, és el fonament de la representació del paisatge.

Podem dir que el realisme s’inspira en la realitat quotidiana des d’un punt de vista crític, és
més important el que es pinta que com es pinta. El realisme pinta el paisatge des d'un punt de
vista empíric i científic per contra del romanticisme que ho fa com a excusa simbòlica i
metafísica. Els realistes s’apropen a ideals socialistes. A partir del 1860 apareix el
naturalisme com una tendència d’imitació ala natura en oposició a l’idealisme i simbolisme.

Hi ha dos corrents marcats:

- El corrent històric. Courbet, Manet.
- El corrent empíric, que s’inspira en el paisatge. Escola de Barbizon (Rousseau,
Daubigni, Millet i Corot).

Impressionisme
Comença al darrer quart del S.XIX. Culmina la tendència d’unir visió i llum, inherent a la
pintura occidental des del Renaixement.
Monet, primer pintor impressionista amb el quadre de “Sol ixent”, la llum defineix l’objecte.
La representació de la llum per mitjà de tocs cromàtics solts, va ser l’ambició de tots els grans
mestres de la història de la pintura, però els antecedents més directes els trobem especialment
en els paisatgistes anglesos: Constable i Turner.
Correspon a una època de transició entre la pintura tradicional i la pintura contemporània,
busca reflectir la impressió tal com ha estat experimentada materialment. És un moviment
essencialment pictòric. Interessat per tots els descobriments científics del camp de l’òptica,
els colors i la fotografia. D’aquesta vol agafar el moment fugaç.

APORTACIONS TÈCNIQUES IMPRESSIONISTES:

a) Teoría dels colors. Coneixen les teories sobre la descomposició de la llum en passar
per un espai prismàtic. Signac. Fonamentalment poden resumir-se en l’afirmació que
existeixen tres colors primaris (groc, vermell i blau) i tres complementaris (verd,
violeta i taronja). Associats els colors primàris fan el complementari del tercer.
primaris. Segons la llei dels contrastos simultanis, proposada per Chevreuil, els colors
difonen una orla de cromatisme complementari.
b) La plasmació de la llum. Segons els escrits de Constable, afirmen que els objectes
només es veuen en la mida en el fet que la llum incideix sobre ells.
c) Les aparences successives. Un mateix tema és pintat repetides vegades sense més
canvi que els matisos d’il·luminació cromàtica, d’intensitat solar o de boirina. El
quadre és simplement un efecte de la llum. El model d’aquest concepte és la sèrie de
cinc vistes en cinc moments diferents de la catedral de Rouen per Monet.
 d) La coloració d’ombres en detriment del clarobscur. Per representar les ombres dels
objectes, els pintors van abandonar les tonalitats fosques, i van optar per reduir els
espais acolorits amb les tonalitats complementàries, per exemple, llum groga i ombres
violades.
e) La pinzellada solta. Per representar les ombres dels objectes van utilitzar pinzellades
de colors purs agrupats, que, contemplades a distància es fonen als ulls de
l’espectador.
f) Plein air. nom la pintura realitzada a l’aire lliure, que té els seus antecedents en
l’escola de Barbizon. L’artista treballa directament al lloc que pinta i no pas al taller.

Sol ixent. Monet.1872

Nens a la platja. Joaquin Sorolla. 1910

La collita de pomes. Camille Pissarro. 1888

Postimpressionisme
La cronologia d’aquest estil s’estableix des de l’última exposició impressionista, 1886 i fins a
l’aparició del cubisme en 1907. La seva característica principal és que parteixen tots de
l’herència de l’impressionisme i a partir d’aquest punt de partença hi ha una gran
diversificació, encara que es poden concloure en dues tendències fonamentals:
- L’impressionisme científic, els seus representants van ser Seurat i Signac, amb el
divisionisme del color, executat per la tècnica del puntillisme.
- La representació de la realitat filtrada per la visió interior de l’artista. Els
principals representants són: Edgar Dégas, Paul Cézanne, Vincent van Gogh, Henri
Toulouse-Lautrec i Paul Gauguin (primitivista).
 Pintura acadèmica
Juntament amb l’art avantguardista, la societat europea, fonamentalment la francesa, va
mostrar preferència pels pintors acadèmics. Es va rebutjar la pintura realista per massa
daguerreotípica (fotogràfica) i es defensà la pintura de gran tema. Els seus principals
representants són Couture, Messoinier i Bouguereau.

La pintura anecdòtica i preciosista va tenir gran acceptació. Cal destacar la figura de Marià
Fortuny que va cultivar la pintura de caire documentalista (La batalla de Tetuan) i també la
realista (La Vicaría).

Simbolisme
En la dècada del 1880, va sorgir el simbolisme, que s’inscriu en la tradició romàntica. Els
simbolistes tingueren preferència per la representació de temes bíblics o mitològics,
impregnats d’elements que evoquen el món fantàstic propi dels somnis. Igualment, la dona
tant en la vessant angelical com a vessant maligne, fou un tema força recurrent.
Representants: Rousseau i Klimt.

El somni, Henri Rousseau, 1910

El bes, Gustav Klimt,

1908

Modernisme
Al voltant del canvi de segle (1890-1910), quan encara la difusió de les noves tècniques
constructives no havia arribat a les últimes conseqüències, sorgeix a Europa el Modernisme.
Aquest moviment proposa l’emancipació de l’arquitectura en favor d’unes tipologies
decorativistes inspirades en la natura, com a reacció envers l’historicisme. Juntament amb
aquesta tendència va sorgir una altra de Modernisme geomètric, de volums prismàtics
perfectament definits que es combinen modularment. Aquest corrent està principalment
representada per l’Escola de Mackintosh a Escòcia.
El Modernisme es manifesta inicialment en l’artesania, amb l'ús de línies serpentejants i de
motius florals geomètrics.
En l’arquitectura, es busca una forma d’expressió amb noves formes, no inspirades en el
passat i que doni llibertat d’acció en la composició i en la utilització de tècniques i materials.
Es defineix, literalment, pel trencament amb el passat.
CARACTERÍSTIQUES DEL MODERNISME:
- Ruptura amb els corrents existents.
- trenca amb els paràmetres imposats pel realisme i altres corrents del passat.
- Evasió de la realitat.
- Exploració de l'exòtic.
- Caràcter intimista.
- Oposició al vulgar.
- Exaltació de la natura.
- Ús de nous materials.

Modernisme català:
La pintura modernista a Catalunya va mostrar una gran diversitat temàtica i estilística,
perquè s’hi troben característiques impressionistes (interès per la llum i l’atmosfera),
simbolistes (decorativisme, imitació de la natura i representacions oníriques) i de la
tradició plàstica del segle XIX (interès pel retrat i pel paisatge). Els artistes més
representatius varen ser Ramón Casas, Santiago Rusiñol i Isidre Nonell.

Obres:

Torre Eiffel
Alexandre Gustave Eiffel
1887-1898
Arquitectura del ferro

Magatzems Carson, Pirie, Scott

Louis Sullivan
1899-1904
Escola de Chicago

Palau de la Música Catalana

Lluís Domènech i Montaner
1905-1908
Modernista
 La Pedrera
Antoni Gaudí
1906-1912
Modernista

El Pensador
Auguste Rodin
1880-1900
Impressionista

Els Primers Freds

Miquel Blay
1892
Realista/simbolista

Enterrament a Ornans
Gustave Courbeet
1849-1850
Realista

La Vicaria
Marià Fortuny
1867-1870
Realista
 El dinar campestre
Édouard Manet
1863
Realista impressionista

Sol Ixient
Claude Monet
1872
Impressionista

La nit estelada
Vicent Van Gogh
1889
Postimpressionista

Els Jugadors de cartes

Paul Cézanne
1893
Postimpressionista

El crit
Edvard Munich
1893
Expressionista
1881: Unificació italiana 1870: 3ra República a França

Consolidació dels EEUU després de la G.de Succesió

Creixement demogràfic urbà.

Apareix el ferrocarril

Nous llenguatges artístics

 Primeres Avantguardes

Context històric:
- Primera Guerra Mundial (1914-1918)
- Relaxament de la moral i dels costums i aparició de modes noves.
- Nou paper de la dona a la societat
- Caiguda de grans imperis
- Idees marxistes per 1r cop (1917,Revolució Russa)
- Estats Units com a potència politicomilitar
- Feliços anys 20 a EUA – Crac de la Borsa de NY ‘29
- El nazisme comença a tenir veu
- Segona Guerra Mundial 1939-1945)
- Pacte de Varsòvia 1995

Característiques generals:
S’inclouen tots els moviments artístics que apareixen entre 1905 i 1945, caracteritzats per
qüestionar i negar l’art del passat, proposant nous llenguatges basats en l’experimentació de
nous materials i tècniques. Els artistes rebutgen l’art com la imitació de la realitat i busquen
noves relacions entre l’artista i l’espectador, busquen la confrontació i provocació.
- Experimentació, originalitat i polèmica.
- Llibertat compositiva i d’interpretació, es rebutgen tots els convencionalismes.
Tot això va ajudar als artistes a expressar la seva sensibilitat vers els fets històrics:
guerres, progrés científic i tecnològic i creixement de la vida urbana.

Arquitectura:
Rebutja tendències historicistes i assumeix les transformacions d’un nou món
caracteritzat per la preponderància del desenvolupament tècnic i industrial.

Funcionalisme:
“La forma segueix la funció”. Al final del s.XIX, es dona preferència a les necessitats
i la comoditat dels propietaris de l’edifici davant la bellesa estètica. Moviment molt
lligat al progrés industrial.
 - Formes tècniques relacionades amb les màquines
- Plantejaments higienistes
- Cal proporcionar il·luminació, ventilació i orientació adequada als habitatges.
- Es proposa amb el rebuig de les excessives ornamentacions del Modernisme.
- Formigó armat
- Propostes lligades a l’escola de la Bauhaus.

Le Corbusier va ser el màxim representant i va ser capaç d’aplicar aquests conceptes

funcionalistes a l’urbanisme, a les esglésies i habitatges de les grans ciutats, fent servir com a
material principal el formigó vist.
A la dècada dels anys ’30 a Espanya les innovacions funcionalistes van ser proposades pel
GATEPAC, el líder d’aquesta modernitat fou el català Josep Lluís Sert.

Organicisme:
Planteja molts conceptes funcionalistes.
Es proposa una arquitectura funcional però de caràcter orgànic = capaç de construir un vincle
harmònic entre la funció i l’entorn. Integrar en un to orgànic el medi humà i el medi natural.
Es fa també una cura en la integració de l’entorn, gràcies a l’articulació de volums i el
predomini de l’estructura horitzontal.
- El principal impulsor del moviment va ser Frank Lloyd Wright

Casa Robbie 1909. Wright.

Arquitectura d’avantguarda:
Projecció arquitectònica d’edificis de concepció molt personal que intenten recrear les
estètiques pictòriques les tendències artístiques que s’inscriuen.

L'exemple més representatiu és el Neoplasticisme holandès. El que fa és reduir les formes,

els volums i els colors a la seva expressió més elemental, fent que l’espai arquitectònic i
humà basat en una nova simplicitat.
Tenim com a representant a Gerrit Rietveld, que va fer servir formes geomètriques clares i
rectilínies, colors blancs i grisos combinats amb plans i detalls de colors primaris, va crear
espais oberts amb una planta lliure de suports.
Un altre cas fou el basat en l’Expressionisme alemany, els seu representants Bruno Taut i
Erich Mendelsohn, es van desmarcar del funcionalisme i van recuperar les visions utòpiques
de l’arquitectura. Es van construir molt pocs edificis perquè comportaven una elevada
complexitat tècnica. També va passar això amb Antonio Sant’Elia, propostes futuristes que
no van passar del paper.

Casa Schroeder
1924
Gerrit Rietved

Pintura

Fauvisme
Nascut el 1905 i considerat el primer moviment d’avantguarda. El seu nom fa referència la
paraula “fera” i que fa referència a l’aplicació exacerbada i violenta dels colors sobre la tela.
Trenca la tradicional associació amb l’objecte representat. S’atorga preponderància a la visió
subjectiva i estètica de l’artista.
Postimpressionisme. Els representants més destacats són: Henry Matisse, André Derain,
Maurice Vlaminck i Raoul Dufy.

La dansa. 1910 Henri Matisse Interior de cuina, 1904 Vlaminck Cartells a Trouville 1906 Derain
Expressionisme
Influenciat per la filosofia nihilista de Nietzsche, el vigor d’alguns quadres de van Gogh i
l’angoixa de l’obra pictòrica de Munch, l’expressionisme reflecteix de manera vehement,
crítica i de vegades cruel, l’atmosfera sociopolítica que va precedir a la Primera Guerra
Mundial.

Incorpora trets estilístics de l’art negroafricà, apareixen línies trencades, formes corbades i
anguloses, donant a l’obra un caràcter agressiu i angoixat, accentuat pels colors exaltats i
contrastats. Va ser un moviment eminentment germànic.

Apareixeran dos grups:

a) Die Brücke (El Pont). Creat a Dresden (1905) i representat per Ernst L. Kirchner i
Erick Heckel.
b) Der Blaue Reiter (El Genet blau), fundat a Munic (1910) i representat per Wassily
Kandinsky i Franz Marc.

A la dècada dels anys ’20, apareix una nova etapa anomenada Nova Objectivitat, aquest
tercer expressionisme va fer servir el detall meticulós pintant una realitat figurativa, àcida i
extirpada que expressava la denúncia, la solitud, l’horror i l’angoixa de l’home de la
postguerra. Els representants seran Otto Dix i Max Beckmann, la seva obra va quedar
relegada amb l’arribada del nazisme.

La núvia del vent Torre vermella a Halle Tríptic de la guerra

1914, Oskar Kokoshka 1915, Ernst L. Kirchner 1929-1932, Otto Dix

Cubisme
El cubisme apareix amb l'obra de Picasso en 1907 “Les senyoretes del carrer
d’Avinyó”

La característica principal és la fragmentació geomètrica de l’espai, la composició es

subordina a diferents visions simultànies d’un mateix objecte i desapareix el punt de
vista únic, propi de la perspectiva lineal del Renaixement. La temàtica és d’objectes
quotidians i retrats. Els representants més destacats són: Pablo Picasso, Georges
Braque, Juan Gris i Pau Gargallo.
 Apareixes dues etapes significatives:
- Fase analítica (1907-1911). Caracteritzada per l’ús de colors càlids, poc saturats i
tonalitats fredes: blaus i grisos. Estudia els objectes des de tots els seus plans
simultàniament.
- Fase sintètica (1911-1914). Apareix el collage enganxat a la pintura. L’objecte es
sintetitza fins que perd la forma.

Les senyoretes del El Portuguès 1911 Ampolla d’Anís del mono

carrer d’Avinyó Georges Braque 1914, Juan Gris
Pablo Picasso
1907

Futurisme
Comença l’any 1909, i vol trencat amb el passat i exaltar el poder de la tecnologia, la
màquina i la modernitat.
Busquen reproduir nocions i percepcions vinculades a la idea de progrés com ara el
moviment, el dinamisme, el canvi i la transformació.
S’inventen una nova tècnica: el simultaneisme: repetir les imatges de manera superposada i
així construir una seqüència fílmica amb colors vius molt variats. Els representants més
destacats són: Humberto Boccioni, Giacomo Balla i Carlo Carrà.
El 1914, derivat del Futurisme apareix la Pintura metafísica, que recrea una realitat
inquietant, amb representacions fantàstiques i espais inventats que volen descobrir allò
amagat i imprevisible del pensament. Els representants seran: De Chirico, Carlo Carrà i
Giorgio Morandi.
Dadaisme
Apareix l’any 1916 i va lligat a l’obertura del Cabaret Voltaire, a Zuric, on coincideix el
poeta romanès Tristan Tzara, artífex principal del moviment. El nom sorgeix per casualitat, a
l’obrir un diccionari francès per la lletra D i aparèixer la paraula dada. El moviment es
defineix com antiartístic, té un caire fonamentalment provocador, que vol desprestigiar l’obra
d’art tradicional i fer una obra nihilista, iconoclasta, il·lògica i absurda, reflex del desencís
provocat per la Primera Guerra Mundial. El moviment es va expandir a Berlín, Hannover,
Colònia, Paris i, fins i tot, Nova York.
Els autors més destacats van ser: Marcel Duchamp, Francis Picabia, Jean Arp, Marx Ernst i
Kurt Schwitters.

Art abstracte
Manifestació plàstica en la qual l’artista rebutja voluntàriament la imitació de la realitat,
s’abandona la figuració. La primera pintura abstracta apareix el 1910 amb l’obra de Wassily
Kandinsky, que buscà despertar diferents emocions per mitjà de l’harmonia de línies i colors.
Ho faran seguint tres vies: lliure expressió de formes i colors, simplificació de les formes
naturals i construcció d’objectes a partir de formes bàsiques figuratives.

Apareixen tres moviments dins d’aquesta tendència:

- Constructivisme. 1913. Vol reflectir la màquina i la tecnologia moderna, a partir de
línies i formes pures a l’espai. Kandinsky
- Suprematisme. 1915. Utilitza formes geomètriques simples (quadrat, cercle, triangle)
i una gamma cromàtica reduïda.
- Neoplasticisme holandès. 1917. Depuració formal, eliminant el que és superflu i
valoren loesencial: l’estructura. Piet Mondiran i Theó van Doesburg.
Surrealisme
Aquest moviment derivarà de la iconoclàstia Dadà, la pintura metafísica i inquietant i va
afegir l’automatisme. L’aparició del surrealisme es vincula a l’aparició del Manifest
Surrealista el 1924, signat per l’escriptor André Breton, cap ideològic i coneixedor directe de
les idees de S. Freud relacionades amb la interpretació dels somnis i tècniques de la
psicoanàlisi basades en l’associació d’idees.
Apareixen dos corrents:
- Corrent automatista. Reprodueix un univers de símbols, de vegades abstractes,
sorgits de l’inconscient i de l’atzar, representats de manera ràpida i fluida. Principals
representants André Masson i Joan Miró.
- Corrent oníric. Basat en normes de representació figurativa, recreen situacions
inquietants i estranyes, pròpies dels somnis. Representants Salvador Dalí i René
Magritte.
Altres representants del moviment surrealista seran Marx Ernst, Alberto Giacometti, Jean Arp
i Henry Moore. Frida Kahlo, se la pot denominar com a Surrealisme i Realisme social.

El gran masturbador
El carnaval de l’arlequí 1924.1925. Mirò Los amantes. René Mgritte
Salvador Dalí 1929 1928

L’escola de París
Paral·lelament a aquests moviments hi ha una sèrie d’artistes que no pertanyen a cap, però,
que tenen una forta personalitat artística. Trobem a Amedeo Modigliani, les seves escultures
es basen en formes de l’art primitiu africà, mentre que les pintures mostren models de figures
allargassades seguint el cànon de bellesa manierista.
Altres artistes són Marc Chagall i l’escultor romanès Constantin Brancusi.
El Noucentisme català.
Corrent cultural i artístic del 1906 al 1930. Proposa un art racional, ordenat i seré, recollint
l’ideari estètic de l’escriptor Eugeni d’Ors, exalta la mediterrània com a espai: el món clàssic
on s’enfonsen les arrels culturals catalanes i la figura de la dona en harmonia amb la natura.
Es desenvolupen dues temàtiques principals: el paisatge amb iconografia mediterrània, i el
retrat femení com a ideal de bellesa de formes arrodonides, serenes i plenes, basades en el
món clàssic grecoromà.
La dona es converteix en un símbol de l’ideari noucentista, on es centra tot en la figura
femenina com a vertebradora de l’entorn. Els representants seran, com a escultors Aristides
Maillol, Josep Clarà i Enric Casanovas, com a pintors Joaquin Sunyer i Joaquin Torres-
García.

Avantguardes Hipanoamericanes i als Estats Units.

Cap al 1930 comença a l’Amèrica Llatina el Realisme social o històric, que tenia com a
objectiu, fer arribar al poble mexicà, les gestes de la història americana, i el repudi capitalista.
Artistes que d’estils diferents però, amb temàtica i ideologia similar, amb esperit reivindicatiu
amb arrels indígenes, amb un llenguatge realista de trets expressionistes, capaç de comunicar
a un públic illetrat.
Representants:
Diego Rivera, José Clemente Orozco i Alfaro Siqueiros.
Paral·lelament als EUA, sorgeix una triple figuració:
- El reflex d’una societat rural. Grand Wood
- La representació de la solitud urbana. Edward Hopper.
- La unió de tots dos conceptes en l’obra de Georgia O’Keeffe.
Obres

Pavelló alemany
Ludwig Mies van der Rohe
1929
Funcionalista

Casa Kuffman
Frank Lloyd Wright
1938
Organicista

Formes úniques de continuïtat en l'espai

Umberto Boccini
1913
Futurista

El profeta
Pablo Gargallo
1933
Cubista
 Nit de lluna
Leandre Cristòfol
1935
Surrealista

Dona i ocell
Joan Miró
1983
Surrealista

L’habitació vermella
Henri Matisse
1908
Fauvista

Composició IV
Wassily Kandinsky
1911
Abstracte
 La persistència de la memòria
Salvador Dalí
1931
Surrealista

Guernica
Pablo Picasso
1937
Cubista, expresionista

Relaxament de la moral i costums, apareixent noves modes.

- Nou paper de la dona a la societat.
- Caiguda de grans imperis i remodelació de fronteres.
- Moltes baixes, morts, que va crear un cert menyspreu per la vida.
- Arribada de les idees marxistes al poder: Revolució Russa el 1917.
- Els EUA esdevenen una potència política i militar.
- Els feliços anys ’20 a EEUU, van acabar amb el crac de la borsa de NY del ’29. va
fer aparèixer el nazisme a Europa.
-Segona Guerra Mundial (1939-1945)
- Tindrem l’OTAN el 1949 i el Pacte de Varsòvia al 1955.
 Segones Avantguardes i últimes tendències

Context històric:

- Segona Guerra Mundial (1939-1945)

- Guerra de Corea (1950-1953)
- Creació de l’Estat d’Israel (1948)
- Triomf de la Revolució cubana liderada per Fidel Castro. (1959)
- Independència dels països africans
- Guerra del Vietnam (1955-1975)
- Victoria de la dictadura de Xile (1973-1990) i l’Argentina (1976-1983)
- Democràcia a Espanya (1978)
- Caiguda del mur de Berlín (1989). Fi de la guerra freda entre URSS i EEUU.
- Creació de la Unió Europea 1991.
- Guerra del Golf (1991),
- Atemptat de les Torres Bessones a NY (2001)
Com a conseqüència de tots aquests canvis geopolítics i amb l’aparició de l’anomenada
globalització, de l’impacte de desenvolupament científic i tecnològic, i la generalització
de la informació, es produeix una aproximació en els camps artístics i un intercanvi
recíproc de gustos i idees.

Característiques generals
- L’artista encara experimenta amb materials nous, tècniques noves i formes noves per
trobar solucions artístiques originals.
- Segueixen aspectes conceptuals de les primeres avantguardes com del Dadaisme i el
Surrealisme
- S’incrementa la intenció rupturista amb la tradició, es qüestiona el format del cavallet.
S’utilitza el cos com a suport i es fan grans intervencions a la natura.
- L’obra d’art ja no és valorada pel resultat sinó pel procés creatiu.
- A partir del 1970 s’imposa l’era de la postmodernitat que gira la mirada al passat per
recuperar certs elements d’èpoques anteriors. En la postmodernitat s’hi val tot.
Arquitectura:

L'herència del funcionalisme

Després de la Segona Guerra Mundial, els arquitectes funcionalistes europeus van continuar
treballant, Mies van der Rohe a EEUU, construint grans gratacels a Chicago i NY.
Alvar Aalto, arquitecte finlandès, seguidor del funcionalisme, va desenvolupar una unió
perfecta entre modernitat i tradició, potenciant aspectes regionals. En les seves obres va
utilitzar no només el ferro, el vidre i el formigó, sinó també materials tradicionals com el fang
cuit i la fusta.
Jörn Utzon, arquitecte danès, segueix la mateixa línia que Aalto, utilitzant també la ceràmica
i l’acer. La seva obra es caracteritza per grans estructures en forma de vela o tendes de
campanya. L’Òpera de Sidney també es pot vincular amb l’organicisme, interès per integrar
natura i arquitectura.
Josep Lluís Sert, arquitecte espanyol i exiliat als EUA després de la Guerra Civil Espanyola,
autor de la Fundació Miró de Barcelona, funcionalista.
Le Corbusier amb obres com Unitat d’habitació de Marsella i Notre Dame du Haut a
Ronchamp, donant pas al Brutalisme, estil que tindrà especial importància a Anglaterra amb
el matrimoni Alison i Peter Smithson.
Le Corbusier també va influenciar en arquitectes de països sud-americans com, Oscar
Niemeyer i Lúcio Costa.
A Espanya, durant el franquisme, les avantguardes arquitectòniques apareixen el 1951 amb
el Grup R format per Oriol Bohigas, Josep M. Coderch, Josep M. Martorell, Antoni Moragas
i Josep M. Sostres. Altres autors destacats són Félix Candela, va realitzar la seva obra des de
l’exili a Mèxic i Rafael Moneo.

(edificis brutalistes)

Arquitectura postmoderna
Sorgeix a partir del 1970, gràcies al fet que alguns arquitectes van començar a fer servir
elements decoratius i constructius tradicionals anteriors a la revolució arquitectònica del
S.XIX i van rebutjar la tesi del Moviment Modern.
Hight Tech i arquitectura d’autor
Durant els anys 80 i 90 del s.XX van sorgir gran varietat de moviments arquitectònics
com el High Tech i el Descontructivisme.
El High Tech, valora per damunt d’altres factors l’exhibició dels components
tecnològics de l’edifici (Norman Foster, Richard Rogers).
En el desconstructivisme, es dissenya la seva forma segons la premissa “la forma és el
resultat de la fantasia” (Zaha Hadid i Frank O. Ghery).

Aquest tipus d’arquitectura està pensada per les necessitats de la societat actual:
oficines, magatzems, centres comercials... I seran promogudes generalment per les
administracions públiques.
Aquest nou marc d’acció comporta el qual s’ha anomenat arquitectura d’autor.

Pavelló pont de l'Exposició Internacional Centre Georges Pompidou 1971-1977.

de l’Aigua a Saragossa 2008. Zaha Hadid Renzo Piano i Richard Rogers

Torre agbar de Barcelona, 1999-2005

Jean Nouvel

Pintura
A la segona meitat del s.XX, l’èxit de les tendències va estar , en certa manera, als gustos de
les galeries i crítics d’art, això fa que el preu d’una obra estigui condicionat pel valor segons
la demanda que no pas per valor de l’obra.
Informalisme
Poc després de la fi de la Segona Guerra Mundial, i es caracteritza per:
- Pintura abstracta gairebé sempre.
- Barreja de grans quantitats de pintura amb materials diversos per aconseguir una obra
amb molts relleus.
- Empremta de l’artista, s’imposa la llibertat creadora, fins i tot en el gest o com
interactua amb el suport i els materials.
- Tècniques de collage, grattage, frottage, dripping.

Artistes destacats: Jean Fautrier, Jean Dubuffet, a França. El grup Dau al Set amb Antoni
Tàpies, Modest Cuixart, J.J. Tharrats i Joan Ponç a Catalunya, i a Madrid el grup El Paso con
Antonio Miralles, Antonio Saura i Rafael Canogar.

Johana. 1975 Zoom. 1946-47 Quadre 173. 1962

Jean Fautrier Antoni Tàpies Manolo Millares

Expressionisme abstracte
Comença el 1947, quan Jackson Pollock va fer el seu primer dripping (pintura dinàmica i
gestual, allunyada totalment del llenguatge figuratiu i resultat de la fusió de l’aitomatisme
surrealista i l’abstacció.)
- Corrent gestual. Pintar mentre et mous (action painting) seguint una cadència i
arribant a tot el llenç (all over painting), pinten per capes, tocs cromàtics i predominen
el blanc, negre i ocres, es diu que està compost com una partitura musical. Jackson
Pollock i Willem de Kooning
- Corrent sígnic o cal·ligràfic. Franz Kline, colors blanc i negre i enormes pinzellades,
recorda la cal·ligrafia oriental. Franz Kline
- Corrent espaialista. Mark Rothko, cerca les possibilitats emotives de la juxtaposició
cromàtica.
Pop art
Des de el 1950 fins al 1970 de manera simultània a NY i Londres.
Tenen un caràcter figuratiu, recolzat en la imatgeria del món del consum i de la cultura
popular: anuncis, revistes, diaris, còmics…
Art fàcil de comprendre. Es contraposa a l’Expressionisme Abstracte.
Les obres reflectien una crítica a la societat, caracteritzada pel consumisme, la importància de
la imatge, el materialisme i la moda. A través de la sàtira i la ironia, els artistes qüestionen els
principis i valors que ressalten en aquest moment en la societat.

Principals autors: Andy Warhol, Roy Lichtenstein, Tom Wesselmann i l’escultor Claes
Oldenburg. A Anglaterra: Richard Hamilton, Eduardo Paolozzi i David Hockney. A Espanya:
Joan Rabascall, Eduardo Arroyo, Luis Gordillo i l’Equipo Crònica.

Nou realisme francès

Inici de la dècada del 1960. Cronològicament i en alguns aspectes amb el Pop art.
El Nou realisme, remarca amb to crític els aspectes clarament més desagradables del
consumisme o capitalisme, i ho va fer reivindicant el detritus, allò que sobra.
Yves Klein i Armand Fernández.

(Representa el cos d’una dona estampat)

Antropometria. 1962
Art cinètic o Op art
El 1955 es comença a utilitzar el terme art cinètic per definir un tipus d’art e que s’incorpora
el moviment, no com un element il·lusori, sinó real. 3 Grups:
- Bidimensional o tridimensional: moviment real i generalment dotades d’un motor
- Obres bidimensional o tridimensionals estàtiques: tot i que produeixen efectes òptics
- Obres transformables: necessita que l’espectador es desplaci per apreciar el moviment.

Victor Vaserly, Jean Tingueley i Alexander Calder.

Art povera
Any 1967. Obres d’art caracteritzades per haver estat fetes amb materials pobres, com sorra,
palla, pedres, branques, fullaraca, fragments de metall o vidre.
La introducció d’aquests materials en la creació artística era un rebuig de la fredor i
l’artificiositat de les escultures minimalistes nord-americanes.
Amb aquest materials pretenien soscavar els fonaments del mercat en l’art.
Piero Manzoni, Michelangelo Pistoletto i Jannis Kounellis.

Hiperrealisme i Fotorealisme
Sorgeix l’any 1968 com a resposta al distanciament de les manifestacions més radicals
conceptuals i a l'abstracció post pictòrica.
Via del realisme, partint de la còpia de models fotogràfics, procurant que l’originalitat i la
còpia s’assemblessin tant com fos possible.
Chuck Close, Robert Nottingham i Richard Estes (pictòrics)
Duane Hanson i John De Andrea (escultòrics)
A Europa seguida pel: Grup Zebra:
Abstracció post pictòrica i Minimal art.
Mitjans dels anys 60’. Moviments oposats a l’extremada subjectivitat de l’Expressionisme
abstracte.
Abstracció post pictòrica: Pictòric; caracteritzat per formes geomètriques simples i per
franges de colors plans, sense relleu, no es percep el gest de la pinzellada. Potenciar l’objecte
i no el subjecte (pintor). Frank Stella, Kenneth Nollan, Ellsworth Kelly.
Minimal Art: Escultòric: Extrema senzillesa i l’austeritat formal, redueix l’obra a la
geometria, fins al punt que es despersonalitza l’obra, autor compra les peces industrials i
només participa en el muntatge. Carl André, Sol Le Wilt, Donald Judd Dan Flavin.
Art acció i art conceptual
Començaments dels anys ‘50, els artistes substituiran el format tradicional de l’obra d’art i el
substitueixen per la creació d’un esdeveniment (happening) en format d’espectacle, entre el
teatre i les arts. Al Japó: Grup Gutai (1954) i més tard el grup alemany Fluxus (1962) (Wolf
Vostell i Joseph Beuys. D’aquestes accions efimeres només queda en constància en fotos o
vídeos.
Paral·lelament a aquesta desmaterialització de l’obra artística culmina a finals dels anys ‘60
amb l’Art Conceptuals o Art idea, la valoració de la idea està per sobre de l’objecte artístic,
Joseph Kosuth. Dins d’aquest corrent trobem el Body Art i Land art, destaquen: Günter
Brus, Otto Muehl, en Body Art i Robert Smithson, Christo, Richard Long i Andy
Goldsworthy en Land Art.

Land art. Christo

 Museu Guggenheim de Bilbao
Frank O.Gehry
1991-1997
Descontructivista

Maman
Louie Bourgeois
1999
Expressionista

U
Jackson Pollock
1950
Expressionista abstracte

Sopa Campbell’s
Andy Warhol
1965
Pop art

Creu i R
Antoni Tapies
1975
Informalisme
 Una i tres cadires
Joseph Kosuth
1965
Conceptual

- Segona Guerra Mundial (1939-1945)

- Guerra de Corea (1950-1953)
- Creació de l’Estat d’Israel (1948)
- Triomf de la Revolució cubana liderada per Fidel Castro. (1959)
- Independència dels països africans
- Guerra del Vietnam (1955-1975)
- Victoria de la dictadura de Xile (1973-1990) i l’Argentina (1976-1983)
- Democràcia a Espanya (1978)
- Caiguda del mur de Berlín (1989). Fi de la guerra freda entre URSS i EEUU.
- Creació de la Unió Europea 1991.
- Guerra del Golf (1991),
- Atemptat de les Torres Bessones a NY (2001)
Com a conseqüència es produeix una aproximació en els camps artístics i un intercanvi
recíproc de gustos i idees.