ART NEOCLÀSSIC

Lourdes Escobar
Introducció
Dos fets històrics de gran transcendència, marquen el pas de
l’època moderna a l’època contemporània: la revolució
francesa al 1879 i la revolució industrial. Van engegar
processos de transformació social, política i econòmica que
es van desenvolupar al llarg del segle XIX.

La burgesia i el proletariat capgiren les estructures

econòmiques i productives tradicionals.

Els canvis, rebutjats per les monarquies absolutes, conduiran,

després de la derrota de Napoleó, a onades revolucionàries
que faran inevitables l’avenç del liberalisme, les democràcies
i la consolidació dels nacionalisme oposats als grans imperis:
1820, 1830, 1848.
Entre els processos revolucionaris cal destacar la unificació
d’Itàlia i d’Alemanya.

La revolució industrial va ser possible a l’utilització de noves

formes d’energia i tecnologia, va anar paral·lela a una
població creixent, a l’expansió de les ciutats, a nous models
agrícoles, a canvis en els tipus de transports i a noves maneres
d’entendre la producció.

La població europea menjava millor, la seva salut observaba

canvis en la higiene i la medicina que l’ afavorien, però les
classes populars van començar a ser conscients del paper que
jugaven en el nou model de societat i les seves demandes
d’una societat més justa es van escampar per tota Europa.

A nivel artístic, Roma i Paris es converteixen en centres de

referència. S’uneixen Anglaterra i Alemanya.
Edat CONTEMPORÀNIA 2ª ½ S. XVIII, S. XIX, S. XX
Neoclassicisme ART 2ª ½ S.XVIII-XIX

ART DEL SEGLE XIX

Romanticisme
Realisme
Impressionisme
Simbolisme

ART DEL SEGLE XX

Primeres avantguardes 1º ½ S. XX

Segones avantguardes i útimes tendències 2ª ½ S. XX

Neoclassicisme

Les troballes arqueològiques de ciutats romanes

sepultades, nous estudis teòrics sobre la cultura i l’art
de Grècia i Roma, l’interés pels models republicans,
i per les teories filosòfiques del món clàssic, els seus
sistema de vida… provocaren un retorn als models
clàssics, d’aquí el terme: neoclassicisme.

El terme va sorgir amb una connotació pejorativa i es

va utilitzar per designar un art imitació, impersonal i
intel·lectual per oposició als excesos del barroc i el
rococó.
El neoclàssic, va voler abandonar la imaginació i sotmetre
l’art al predomini de la raó, l’equilibri i l’harmonia ideal
de les formes clàssiques.

Considera el models grecs superiors, més purs i menys

preocupats per representat la realitat. Així els converteix
en la seva base.

L’art neoclàssic no és una imitació, s’ha d’entendre com

una revisió, una reinterpretació adaptada al món del segle
XIX.

El neoclassicisme i la il·lustració van de la mà. Es rebutja

l’excès de decoració tìpic de l’aristocràcia decadent,
s’imposa el racionalisme i l’academicisme: ajustar l’art a
unes normes establertes.
https://www.slideshare.net/AnnaGirona/la-illustrac
i
s. XIX Neoclassicisme
Arquitectura
Pierre Vignon
Jean-Germain Soufflot
Jean Chalgrin
Edat Contemporània

Leo von Klenze

Juan de Villanueva

Escultura
Antonio Canova: Eros i Psique
Bertel Thorvalsen

Pintura
Jaques-Louis David: el jurament del horacis
Jean-August-Dominique Ingres
Raphael Mengs
 Arquitectura
- Va rebutjar les ornamentacions
supérflues.
- versions simplificades dels models
grecs, etruscos, romans i egipcis. Per
exemple, les columnes es van
substituir per pilars i els murs es van
deixar llisos o es van recobrir amb
motius senzills en estuc.
- es potencia la construcció d’edificis de
caràcter públic i espais urbans:
biblioteques, mercats, museus, pòrtics,
places…
- també columnes commemoratives,
arcs de triomf a la manera romana i
edificis religiosos com esglésies o
panteons.
 Arquitectura
Pierre Vignon Construida com a temple de glòria a la Gran Armada de Napoleó i
finalment convertida en església. Símbol del classicisme oficial parisenc.
(1863-1828)

LA MADELEINE
52 columnes corinties de 20 metres d’alçadaa
 INTERIOR de
LA MADELEINE

Una sola nau amb tres

cúpules que no
s’aprecien des de
l’exterior amb frescos
que expliquen la
història del
cristianisme
INTERIOR LA MADELEINE. Altar major. Asumpció de la
Magdalena
 P. CHALGRIN.
ARC DU TRIOMPHE

Napoleó va ordenar la
construcció de l'arc el 1806: el
seu projecte inicial era de fer-ne
el punt de sortida d'una
avinguda triomfal travessant
sobretot el Louvre i la plaça de
la Bastilla.
W.THORNTON,
B. LATROBE,
CH. BULFINCH
CAPITOLI DE
WASHINGTON
1792-1827

A USA hi ha abundant
arquitectura neoclàssica,
amb obres de grans
proporcions
CAPITOLIO DE WHASINGTON
LLOTJA DE BARCELONA (1774-1802)
CONGRESO DE LOS DIPUTADOS (1843)
JUVARA-SACHETTI. PALACIO REAL. 1738-64
SABATINI. PUERTA DE ALCALÁ
 JUAN DE
VILLANUEVA.
MUSEO DEL
PRADO
1785-1819
JUAN DE VILLANUEVA. MUSEO DEL PRADO
 Escultura
Es substitueix el dinamisme i el
dramatisme barroc per l’equilibri i la
proporcionalitat, per l’harmonia. No es
tracta de reinterpretar els clàssics com
es va fer al Renaixement, aquí es copien
directament per considerar que eren
perfects i insuperables.
 Barroca
èxtasis de Santa Teresa. Berbini
1647,1652
 Canova. Venus y Adonis, 1789-1794

Canova. Teseo y el minotauro, 1781-1783

neoclàssica
Canova. Paulina Bonaparte como Venus victoriosa, 1804-1808
Caracterítiques

- temàtica mitològica, tractada o bé directament o

de forma al·legòrica.
- temes religiosos idealitzats.
- marbre i bronze com a materials més comuns.
- abundància de retrats (burgesia: un nou client
amb gustos més prosaics que els de
l’aristocràcia i l'Església).
- monuments públics i funeraris
 Escultura
Antonio Canova Itàlia: (1757-1822)

Bertel Thorvaldsen. Danish 1770-1844

 A. CANOVA.
AMOR I PSIQUE.
1787-93
Descripció formal: ideal de bellesa masculí i femení.
Composició: els dos cossos juvenils tracen una aspa,
formada per les ales del déu grec, el centre de la qual passa
pels llavis dels amants. El petó queda enquadrat en un
cercle format pels braços de Psique, i l’espectador centra la
seva atenció en aquest punt focal.
Material: L’obra està polida amb pedra volcànica, banyada
amb calç i àcid per transformar la duresa del marbre en una
textura suau i delicada que contrasta amb la base rugosa.
Pell pètrea. La llum llisca per les figures fent-les brillar.
L’obra no està policromada, ja que per error de l’època, es
considerava que a Grècia es valorava la puresa blanca del
marbe.
A la vegada
eròtica i sensual.
B.THORVALSEN.
JASON.
1803
B.THORVALSEN. CUPIDO I PSIQUE. 1807
 DAMIÀ CAMPENY. LA FONT DEL VELL

LUCRÈCIA MORTA, DE
DAMIÀ CAMPENY La caritat romana d’Antoni Solà.
 Pintura rococó
La pintura
neoclàssica és una
reacció a la
pintura Rococó i
s’inspira en
l’ordre, l’equilibri
de l’art de
l’Antiguitat.
Jean-Honore Fragonard: El columpio, 1767,
óleo sobre tela, 81 × 65 cm, Colección Wallace,
Londres.
 Jean-Honoré Fragonard: El beso robado, 1788, Antoine Coypel: La Pintura expulsa a Thalía, 1732, óleo sobre lienzo.
óleo sobre lienzo, 45 × 55 cm, Museo del
Hermitage, San Petersburgo.
- detallisme
- plaer, divertimento
- amor, sensualitat i
cotidianitat
- fugir de l’avorriment, sense
Jean-Baptiste-Simeon Chardin: La joven
pretensions didàctiques
institutriz, 1740, óleo sobre tela, Galería - entusiasta
Nacional de Londres.
- picardia
Característiques

- estricta perspectiva
lineal,situant els
personatges en un pla
únic com als relleus
clàssics .
- predomini del dibuix
sobre el color i ús de
colors purs per
precisar-ne el contorns,
una llum freda dona
solemnitat al conjunt.
- predilecció per la
temàtica del món
clàssic, les figures
nues i els
continguts
ideològics, heroics
i moralitzadors.
- referències
constants a la
llibertat i als
sentiments que van
donar pas al
romanticisme.
En mig d’una situació revolucionària,
el neoclassicisme va voler traslladar a
l’art coherència racional.
 Pintura

Jaques-Louis David
Jean-Auguste-Dominique Ingres
(1748-1825)
J.L. DAVID. EL JURAMENT DELS HORACIS. 1784
J.L. DAVID. PARIS I HELENA. 1788
 J.L. DAVID.
L’ASSASSINAT
DE MARAT.
1793
J.L. DAVID. EL RAPTE DE LES SABINES. 1799
J.L. DAVID. LA CORONACIÓ DE NAPOLEÓ. 1807
 J.L. DAVID.
MARTE
DESARMAT PER
VENUS.
1824
JEAN- AUGUSTE- DOMINIQUE INGRES (1780-1867). APOTEOSI D’HOMER. 1827
Ingres. Napoleó
al tron imperial,
1806
 D.INGRES.
LA BANYISTA DE
VALPINÇON.
1808
RAPHAEL MENGS (1728-79). EL PARNÀS. 1760
R. MENGS.
CARLES IV.
1765