Art del segle XIX

1. Il·lustració i neoclassicisme

18/09/2018
Context

En el s.XVIII trobem dues revolucions que marquen el curs de la història: la Revolució

Industrial i la Revolució Francesa: societat rural, urbanisme industrial que tindrà efectes
evidents en l’art.

Abans de les revolucions el sistema era l’antic règim, caracteritzat per una estructura social
piramidal al capdamunt de la qual hi ha el rei, que té un poder absolut i inqüestionable sobre una
societat jeràrquica i injusta. Era una societat amb privilegis que tenia 3 estrats: el primer, el
clero, acompanyat per la noblesa; ambdós posseïen privilegis, tot i que dins els propis estaments
hi havia diferències, el nivell de vida era bastant alt (tenien prohibit treballar, vivien de les
rendes...). Aquests dos estats, sumaven mig milió de persones, mentre que la última classe, els
no privilegiats (professions liberals, artesans, comerciants, etc), constituïen uns 23 milions de
persones que sustentaven les classes dominants. El que volien els no privilegiats era abolir els
privilegis per tenir llibertat d’intervenció.

En aquest entorn sorgeix la Burgesia, una nova classe social que s’endinsarà dins la Il·lustració
(segle de les llums), marcada per una filosofia liberal, l’enciclopedisme (Denis Diderot 1713-
1784) amb la primera enciclopèdia elaborada per Alembert i Diderot l’any 1751
(https://archive.org). La voluntat d’aprendre, experimentar, comprovar el pensament científic és
el que marca aquesta filosofia enciclopèdica.

En el context de l’antic règim és quan apareixen les institucions que faran que l’art passi a ser
una disciplina autònoma, a través de les acadèmies, les exposicions, els salons del s. XVIII...
Les acadèmies diferenciaven els artistes dels artesans amb el fi de diferenciar les classes socials,
ja que es considerava que els artistes treballaven a partir de l’intel·lecte i el coneixement.

A mitjans del s. XVII apareix l’Acadèmia Reial de Pintura i Escultura francesa. Això canvia
radicalment la visió de l’art i de consumir-lo, així com de la creació artística, creant un conflicte
entre artista i artesà. Les regles de les acadèmies europees controlen quin és l’art oficial i quina
és l’estètica que es difon en cada temps (es considera que la pintura és l’art més important). Es
comencen a obrir les col·leccions reials i els museus i palaus que eren privats es comencen a
obrir perquè el públic pugui gaudir i aprendre de la pràctica dels grans mestres.

Els salons eren els espais on s’exposaven les últimes novetats dels artistes del moment. Primeres
exposicions a la segona meitat del s. XVII, semiprivades.

 1669. Primera exposició al Salón Carré del Louvre.

 1737. Salón Carré del Louvre com a espai d’exposició. Exposició estable cada dos
anys.
 1748. Introducció del jurat, premis i sel·lecció d’obres, passen a ser institucions obertes
a tothom. El jurat decidien quines obres es presentaven i quines no en base a les normes
de l’Acadèmia.

En el moment en què els salons passen a ser espais d’exposició oberts passen a ser un lloc
d’interès cultural a París, l’únic lloc a través del qual poder fer carrera com a artista i adquirir un
1
nom. Amb la democratització de l’art i l’ampliació del públic dels salons sorgeix la crítica de
l’art, en el moment en què tothom pot veure i opinar sobre l’art. Ja que l’acadèmia té el poder
seleccionar les obres, es necessitarà qui guiï la opinió del públic. El primer crític d’art és
Diderot, ja que la Il·lustració i l’art estan estretament lligats; comença a escriure les primeres
valoracions sobre les obres que es presenten als salons.

A partir de finals del s.XVIII apareixen altres escriptors als diaris de l’època que escriuen
crítiques; es busca que l’art tingui una funció social.

L’artista començarà a prendre un nou rol, sobretot a través de la crítica es veurà que l’art pot ser
moralitzant. Jean-Baptiste Greuze: La lectura de la Bíblia, La novia del poble. Pintor referent de
l’època.

Dins de la pintura hi havia una jerarquia segons el tipus de pintura ja que es considera que cada
tipus necessita uns coneixements (bodegó, pintura de gènere, retrats, pintura d’història). Jean-
Baptiste Greuze: Sèptim Sever i Caracalla (pintura d’història) va ser un fracàs.

Pintures de gènere: Jean-Baptiste Greuze: La gerra trencada; François Boucher: L’odalisque

Neoclassicisme

Recuperació dels valors atemporals de la bellesa clàssica que ja s’havien començat a recuperar
amb el Renaixement. De la forma i el color es passa a l’art sobri, recte, proporcional, basat en
l’antiguitat. Els colors són més nets i definits, les formes són més definides.

Les excavacions que es comencen a fer a Pompeia i Herculà a mitjans del s. XVIII permeten
conèixer el món antic. Winckelmann és la figura clau en l’estètica neoclàssica, escriu diverses
obres (Reflexions sobre la imitació de l’art grec a la pintura i l’escultura, 1755, Història de l’art
de l’antiguitat, 1764) on analitza la història de l’art com un moviment que té uns orígens, un
desenvolupament, etc. El moment culminant de l’art clàssic és al s.V aC i s’identifica amb

2
l’Apolo de Belvedere. Ideal artístic: art que parteix de la natura però que no la copia, passa pel
filtre de l’intel·lecte i la raó.

 Retorn al món antic (models greco-llatins) i rebuig de les propostes formals del Barroc i
el Rococó.
 Límits cronològics ambigus: Segona meitat s. XVIII – Primera meitat XIX
 Roma i París, nuclis principals del Neoclassicisme
 Importància de Winckelmann, Homer i les descobertes d’Herculà (1738) i Pompeia
(1748).

21/09/2018

2. Pintura, escultura i arquitectura neoclàssica. David i Canova.

PINTURA NEOCLÀSSICA

 Art depurat. Art passat per l’intel·lecte. Realitat interpretada i representada per la raó.
 Espai net. Caixa de perspectiva
 Llum freda
 Dibuix i contorn
 No interessen elements secundaris. Ordre potenciat per les figures: lectura neta
vinculada amb el dibuix i el contorn (línia definida).
 Interès pel món antic
 Temes d’història, moral, mitologia i retrats
 Exemplum virtutis: pintures que es presenten amb un tema concret, que presenta uns
models de comportament que han de servir de referent per la societat. Valors extrets de
l’art i la història antiga. Home públic  moral ètica. Dualitat de morals, dóna privada.

Jaques-Louis David (1748-1825)

Totalment compromès amb la revolució, va fer un art d’història del passat i del present que
quedaria com a representació de moments clau a la història de França. Posa el seu art al servei
de la revolució. Referent del neoclassicisme, contemporani a Goya (1746) però amb aportacions
completament diferents.

Primers anys (abans de la revolució):

 Infància a l’època de la Il·lustració, a l’època de l’Antic Règim. Des d’un primer

moment va rebre la influència d’aquest moviment.
 Des de 1765, al taller de J.M. Vien, pintor rococó. David passa a tenir una formació
acadèmica, la formació que qualsevol pintor
havia de tenir.
 1766. Acadèmia de París.
o Cada any l’Acadèmia ofereix un premi
per anar a estudiar a Roma, s’ha de
presentar una obra amb les normes
acadèmiques i David presenta Combat
entre Minerva i Mart (1770) i queda
segon.
o Dos anys després presenta La mort de
Séneca (1773)

3
 o El 1774 presenta Antíoc i Estratònice i finalment guanya.

 El 1775 marxa Roma, és anomenat director de l’Acadèmia de Roma i s’hi està fins
l’any 1780.
 El seu primer encàrrec és Sant Roc intercedint a la Verge (1780). Utilitza elements de la
pintura italiana del moment barrejats amb altres influències.
 Torna a França i presenta El Belisari (1781). Referent ètico-moral: persona íntegra que
es manté fidel.
 Ascens social de reconeixement públic com a pintor. La seva segona gran pintura, que l
permet entrar a l’acadèmia ja no com estudiant sinó com a professor, El dol
d’Andròmaca (1783). Mínim de figures possibles en un fons força net. Tranquil·litat
heroica.

 Jurament dels Horacis (1784-85). La casa reial li encarrega l’any 1783, tindrà una gran
difusió.
o Horacis contra curacis: lluitar pels ideals i pel poble fins el final. Al·legoria de
la lleialtat a l’estat del rei, dins de l’encàrrec.

 Pintura d’història als Salons

4
Jean-Baptiste Greuze, Sèptim Sever i Caracalla, 1769 // La mort de Sòcrates, David, 1787

 Retrats

Retrat de Lavoisier i la seva esposa, 1788. Idea de “darrere un gran

home sempre hi ha una gran dona”. Esposa de Lavoisier: Marie-Anne-
Pierrette Paulze era una gran química i artista i il·lustrava totes les obres
del seu marit, així com li transcrivia tractats de química. Mostra com era
la societat privilegiada abans de la Revolució. Home públic – dóna
privada.

 Brutus, 1789. Últim encàrrec de l’Antic Règim, representa la història de Roma, del tirà
Tarquini. El poble que s’aixeca i instaura la República a França. S’intenta que aquesta
obra no es presenti al Saló.

Durant la República

David serà diputat jacobí. Seguirà sent pintor plenament polititzat.

25/09/2018

Pel seu contacte amb els Jacobins rebrà molts encàrrecs,

com el Jurament del Joc de Pilota (1899). Quan es van
reunir els estats generals a Versalles per reformar l’estat
el rei no ho permet i bloqueja la reunió, així que aquests
es reuneixen a la sala on es jugava a la pilota i fan el
jurament de mantenir-se units fins arribar a la Primera
República, quan s’aprovi la primera constitució. És, per
tant, el primer acte
de desobediència important dins de la Revolució
Francesa i que els Jacobins volen immortalitzar. David

5
congela el moment culminant d’aquest jurament, i la intenció era convertir-lo en una pintura que
presidís l’Assemblea Nacional.

La pintura devia tenir entre 6-8m de llargada tot i que era un esbós. Es va fer un gravat que
s’havia de vendre en massa per recaptar diners per fer l’obra final (era tant costosa que no es va
acabar). L’esbós representa els herois de la revolució. David els estudia despullats per agafar la
essència heroica i després representar-los idealitzadament.

Des del principi de la Revolució, David passa d’una

pintura històrica a una d’història contemporània.
Deixa de representar tant freqüentment escenes del
món antic per centrar-se en moviments actuals. Un
cop produïda la Revolució, el rei i la reina fugen de
Versalles però els descobreixen i els sentencien a la
guillotina (1793). David és qui vota a favor de
guillotinar-los, però també va dibuixar la reina amb un
altre aspecte donant a veure la visió de la població
sobre ella.

Marat

Farà una sèrie sobre els màrtirs de la revolució. Marat, una

persona que va lluitar per la llibertat de França, era un
periodista a favor dels Jacobins, el qual va ser assassinat
per una girondina. David el va anar a visitar uns quants
dies abans de ser assassinat i el va pintar tal com el
recordava. El va trobar a la banyera, perquè tenia
problemes de pell, però la trobem idealitzada, encara que
hi ha una voluntat de representar-ho abans de morir.

El representa com a màrtir amb totes les virtuts, com la

pobresa, amb la caixa, signe d’humilitat i caritat, una carta
on deixa els diners als seus fills i a la seva dona. El paper
diu el nom de l’assassí que va ser guillotinat més tard. Té la mateixa postura que Crist quan el
treuen de la creu. Agafa els referents religiosos, per passar-ho a un màrtir de la Revolució.
David, treballa amb el buit per donar força al mort.

Arribat l’any 1794/95, tota la societat

francesa estava cansada de tot el conflicte,
necessitaven tornar a l’ordre, a l’estabilitat.
El 1799, data final de la Revolució, David
presenta el Rapte de les Sabines. Torna a ser
un tema de la història de Roma, de Titus
Livi. El treballa des del 1794 i el presenta a
l’Acadèmia.

Parla, d’alguna manera, d’aquesta necessitat

d’acabar amb l’enfrontament de la població.
Escandalitza que estan despullats, però en la pintura tenim referents escultòrics i les escultures
son nues a la antiguitat. Els herois es representen nus i treballa molt els plecs propis de les robes
de les escultures, així com la massa, etc. Al fons trobem l’edifici de la Bastilla, un fris en primer
terme i un fons que l’acompanya, però lo important és el que hi ha a primera plana.

6
Després de la Revolució

L’etapa de la Revolució s’acaba al 1799,

Napoleó es proclama cònsol de la primera
República i al 1805 s’autoproclama
emperador. David tenia uns sentiments
ambivalents per l’emperador: en part
l’admirava, pensava que era la persona
capaç de tornar l’ordre sense trair els ideals
de la Revolució. A nivell artístic, David
copiarà els moments artístics de
propaganda clàssica, per tant es posarà al
servei de Napoleó, que necessitava tenir el
control de l’art per legitimar el seu imperi.

Napoleó creuant els Alps, 1801-1805.

Primer encàrrec important de Napoleó.
Quan aquest passa a ser cònsol, les
relacions amb la monarquia espanyola es
van refent i Napoleó encarrega a David un
retrat eqüestre a Carles IV. Aquesta obra
esta idealitzada i la podem comparar amb
el mateix tema de Delaroche.

Napoleó li va encarregar més obres a

David, com Napoleó al gabinet, on el
representa dempeus redactant el codi
napoleònic, marca les 4 de la matinada i
una espelma que s’està apagant. Va agradar
per humanitzar-lo tant.

Però el gran quadre és La Coronació de

Josefina, es corona a la Notre Damme de
Paris Era una pintura colossal que
immortalitzava el moment històric. Es
corona a ell mateix.

A David no li agrada com està actuant Napoleó i quan torna la monarquia vota que els
guillotinin. Tots els que van tenir aquest paper en la
Revolució van ser exiliats. Tot i que a ell se li va perdonar
pel que havia aportat a l’art francès, se’n va a Brussel·les.
Es retira de la pintura basada en la història i es dedicarà a
temes de mitologia i retrats inspirant-se en Grècia. Realitza
obres fredes, acadèmiques, amb una puresa mai vista en
obres anteriors. És una pintura que segueix l’acadèmica, on
el dibuix és la base de tot. Aquesta pintura és la que
després seguiran els pintors academicistes i la que
triomfarà als Salons. Segueix els preceptes de tota la
pintura neoclàssica i academicista. David tindrà un taller on
mostrarà a tots els seus deixebles.

Mart desarmat per Venus i les Gràcies, 1824

7
28/09/2018

Antonio Canova (1757-1822)

Primers anys (1757-1783)

Joventut durant la Il·lustració. El seu avi va ser picapedrer, i als 11 anys

comença a treballar a un taller d’escultura. Poc després entra a l’acadèmia
de Venècia, on comença la seva formació com a escultor, influenciada per
l’escultura barroca. Al 1775 obre el seu primer taller i comença a rebre els
primers encàrrecs. El primer encàrrec va ser Dèdal i Ícar, 1779.
Estilísticament és una obra que té moltes formes barroques. Els seus inicis
estan encara allunyats del neoclassicisme, però treballa amb temàtiques
mitològiques en marbre. Aquesta escultura pot ser una representació de
Canova i el seu avi.

Canova marxa cap a roma l’any 1779. Així com David no es sentia a gust amb les normes
estètiques que necessitava per entregar les seves obres a Roma, Canova va entendre els canvis
de la nova corrent il·lustrada que s’havia format a Roma i els va saber adaptar molt més ràpid
que David.

Monuments funeraris a Roma (1783-1797)

Els grans encàrrecs de Canova arriben un cop està a Roma per part del
Vaticà, i seran obres de caire funerari. Aquestes obres li permeten
expressar-se com ell vol. Trobem un tractament dramàtic i filosòfic de
la mort, amb les ploraneres i la puresa i netedat de les formes.

Monument funerari de Climent XIV, 1783-87

Un element molt present en el neoclassicisme és l’erotisme. Canova el

representa a Eros i Psique (1787-93). És una composició molt
complexa, presenta una aspa que gira sobre sí mateixa. És un moviment
molt difícil d’aconseguir al a vegada que es transmet tendresa i delicadesa. La temàtica és
mitològica: Psique era una de les tres filles d’un rei d’Orient i Afrodita li encarregà a Eros que
s’enamorés de la persona més lletja del planeta terra però quan Eros la va veure se’n va
enamorar, però només es poden veure de nit, d’amagat (mite d’Eros i Psique).

8
Viena i Napoleó (1798-1814)

A Viena segueix construint edificis funeraris com el

Monument funerari a Maria Cristina d’Àustria el 1805. En
aquest monument fa referència a les piràmides egípcies i a
l’expressió barroca. La porta baixa representa la angoixa,
la desesperació de la mort. Utilitza unes formes modernes
per l’època: utilitzar per un enterrament una forma
piramidal influenciarà als models posteriors.

Viatja entre París i Àustria i es posa al servei de Napoleó. Napoleó

busca uns artistes que el legitimin, una imatge
de poder a través de l’art. Canova, com David
però de manera més pronunciada, tenia un
sentiment d’ambivalència cap a Napoleó.
D’una banda l’admirava pel que havia
suposat: havia modernitzat les lleis i
institucions, havia creat un imperi, etc. però
alhora havia conquerit la seva terra natal i
havia expropiat totes les obres cap a París.
Napoleó com a primer cònsol és un retrat
idealitzat de l’emperador.

A Napoleó com a Mart Pacífic divinitza l’emperador i el converteix en un déu clàssic, però a
Napoleó no li agrada perquè el representa nu i considera que, vista la seva reputació
d’emperador, és inapropiat.

Paolina Bonaparte com a venus victoriosa (1804-1808) germana de napoleó amb la poma de
paris com la dona mes bella del món. Figura idealitzada, identificada amb un mite. Es un retrat
simbòlic de la seva bellesa. Es una obra on Canova mostra com el neoclassicisme que beu de
fonts antigues serveix per crear obres més modernes.

9
Versions d’obres antigues, utilitzant elements clàssics (Venus Itàlica, Perseu). Còpies passades
per l’intel·lecte.

Canova influenciarà als autors que venen després d’ell, com Thorvaldsens,
deixeble de Canova i autor de Jason, Damià Campeny, Antoni Solà i
Manuel Vilar.

ARQUITECTURA NEOCLÀSSICA

 Nova societat, societat canviant, arquitectura nova i canviant.

 Noves formes i tipologies inspirades en els models antics:
hospitals, Biblioteques, universitats, assemblees, palaus de justícia, mercats, etc.
 Horitzontalitat. Formes compactes, regulars, sòlides i clares.
 Variacions segons els països (França, Alemanya, Anglaterra)

Arquitectura revolucionària/visionària del s. XVIII, caracteritzada per la simplicitat de les

formes. Projecte de cenotafi de Newton, Boullée

C.N. Ledoux: Barrière de la Villette // Ciutat ideal. Casa per Pastor.

Amb la rf la reial academia de belles arts desapareix, al 1883 es crea un nou sistema d’estudi i
el 1896 apareix l’escola d’art de parís i d’aquí neix l’escola politècnica de parís amb J.N.L.
Durand 1760-1843 com a director.

02/10/2018

10
3. Goya, entre dos mons
Francisco de Goya y Lucientes, 1746-1828
Es gairebé impossible ubicar a Goya en un corrent o estil, viu a cavall entre dos segles. És en
part crític i en part deixa missatges perquè l’espectador els interpreti. No es pot conèixer sense
conèixer la seva època.
Artista compromès amb el moment en què viu però més temporal que David. Critica l’Antic
Règim, l’església, la societat feudal... Té un to molt més genèric i que vol transcendir. Pel fet de
tenir aquest valor universal, pot ajudar a representar el segle XIX amb els seves dificultats.
Etapes de la vida de Goya
1. 1746-1792: Formació com a artista, etapa molt alegre. En aquest moment comença a
quedar-se sord i es tanca en ell mateix.
2. 1792-1808
3. 1808-1819
4. 1819-1824
5. 1824-1828
Neix a Fuendetodos, Aragó. Prové d’una família de la baixa burgesia, el seu pare era daurador
de retaules i es traslladà a Saragossa per tenir més feina. Als 13 anys Goya comença la seva
educació a Saragossa, a l’acadèmia de José Luzán, un artista important del segle XIX format a
Nàpols. En aquesta acadèmia entra en contacte amb dos nois: Ramon i Francisco Bayeu, tots
dos pintors que van treballar amb el rei.
Comença amb pintura religiosa durant aquests quatre primers anys que
està a l’acadèmia. Reliquiari de l’església parroquial de
Fuentedetodos, 1762: escena extreta dels gravats de l’època, models
barrocs. Verge del Pilar apareixent-se a Sant Jaume, Cremada a la
Guerra Civil.
Mengs (pintor oficial del rei de Polònia i del rei d’Espanya), proposà a
Francisco Bayeu traslladar-se a Madrid i treballar amb ell al Palau
Reial el 1763. Més tard, Goya també decideix marxar a Madrid amb
l’objectiu d’entrar a la Real Acadèmia de San Fernando per obtenir la
beca d’estudis i anar a Roma. Es presenta però no guanya, es creu que
després d’això torna a Saragossa on continua treballant.
Entre l’any 1763-66 fa diversos encàrrecs al taller de Francisco Bayeu estant fora de l’acadèmia.
L’any 1766 es torna a presentar al premi de l’acadèmia però el guanya Ramón Bayeu. L’any 69
es suspenen les beques i el 1770 marxa a Roma amb recursos propis.
Viatge a Itàlia, 1770-1771
El 1990 es descobreix el Quaderno italiano, unes notes de l’autor sobre el seu viatge a Itàlia on
dóna detalls dels llocs que va visitar. Estudià l’obra de Caravaggio i dels moderns de l’època i
s’interessa pel classicisme.
Aníbal vencedor contempla Itàlia des dels Alps, 1770:
es presenta a un concurs a l’Acadèmia de Parma amb
aquesta obra. El tema l’escollia l’Acadèmia i marcava
unes bases a seguir per representar-lo. L’obra va
agradar i li van fer una menció especial. El dibuix és
molt definit i el cromatisme és clar. Al principi no es

11
considerava que l’obra fos de Goya, però en descobrir el quadern italià es va confirmar. Es veu
com es s’inspira en el classicisme per als colors i el dibuix.
Cap a l’estiu del 1871 el seu pare es posa malalt i ha de tornar a Saragossa. Manuel Vargas
Machuca el porta en el seu vaixell i Goya li fa un retrat en agraïment. Del 1871 al 1873 Goya
comença a mostrar-se de manera més definida. En tornar a Saragossa és quan comença a tenir
encàrrecs.
El primer es per la Basílica del Pilar, encara
que es un encàrrec petit: El coreto, 1772.
Aquesta es la seva primera pintura al fresc
important, es una pintura àgil, amb elements
desglossats però molt treballada. Parteix
dels models del barroc tardà. Paral·lelament,
Velázquez estava pintant la Basílica. Gràcies
a aquest primer encàrrec en comença a rebre
més d’esglésies de Saragossa. A tots ells parteix de models del segle XVIII. Els tres frescos que
fa comencen a ser amb pinzellades més lliures.
Autoretrat, 1773. És el seu primer retrat i ja es veu que comença a
despuntar, tot i que continua fent pintures per esglésies i la que més destaca
són les 11 pintures, es conserven 7, per la pintura de la Cartoixa d’Aula
Dei, 1774: formes geomètriques molt clares però amb models italians
encara. La llum cada cop té més importància.
Això el va propulsar a la Cort de Madrid, l’any 75 es traslladà allà amb tota
la seva família i comença a treballar en la Fabrica Real de Tapissos dirigida
per Mengs.
Cartons per a tapissos
Goya treballa allà durant disset anys, en els quals crea 63 cartrons, que es divideixen en dues
èpoques:

 1755-1780: 5 sèries
 1786-1792: 3 sèries
Característiques que repeteix:

 Espai exterior
 Arbres i elements per equilibrar les composicions
 Composicions: figures agrupades ordenades en formes geomètriques
 Llum: focus lumínic, li dóna molta importància i sempre se centra en els punts
principals
 Color: riquesa cromàtica, fins i tot excessiva
El seu cunyat el posa en contacte amb l’empresa de tapissos. Ja és un artista alliberat que se
centra en la seva obra. Els cartrons els hem de situar encara en un període optimista, els anys en
que ell passa a ser pintor de moda, pintor de l’acadèmia, però encara són obres amb inspiracions
del rococó i del classicisme.
Els tapissos són encàrrecs de la monarquia. Els cartrons són pintures però que finalment es
llançaven perquè el que interessava era el tapís. Són per decorar i com eren per a la monarquia
eren de temes del poble però inspirat en el rococó.

12
Hi ha dues etapes: en la primera etapa són més narratives i després més crítiques.
Primera etapa (1775-1780)
Alguns estaven supervisats per Francisco Bayeu.
La merienda – La maja y los embozados, 1777. Són temes de caça, innocents, comença a
representar a la maja, s’interessa pels colors, però encara no amb tanta riquesa, molt interès per
l’atmosfera. Fons sense interès.
El quitasol, 1777: escena sense compromís, el gos és simplement una taca negra, cosa que un
artista del neoclassicisme mai ho faria, per tant Goya comença a indicar quin serà el seu camí.
La llum es dirigeix cap al vestit. Explora possibilitats de llum, de composició, etc. Continua sent
una etapa optimista.
Cartons de jocs infantils diversions d’adults, Palacio del Prado, 1778: Interès per la perspectiva,
pels colors, és de molts grans dimensions. Hi ha un personatge misteriós al centre. Aquest tapís
anava a l’habitació del príncep i com un personatge es toca els genitals pot ser ironia.
El cacharrero, 1779: el que fa Goya és plasma diferents tipus de clàssic. Parla de les diferències
de classes.

A partir del 86 comença a rebre encàrrecs un altre cop, i rep un per fer
quatre pintures, una per cada estació de l’any. Busca un estil més
personal i representa una tempesta on tots els personatges estan sota
l’horitzó. L’atmosfera està molt ben treballada, és una pintura molt
freda i busca la imatge real del fred. El treball de la llum i dels blancs
és el més important. El albañil herido, 1786. A l’esbós era un borratxo
però finalment ho canvia. Elogia l’actitud del rei en fer una llei per
protegir els obreres. És un elogi a la monarquia però comença a fer
una crítica a la societat. Un dels més importants: La pradera de San
Isidro, 1788, que va quedar només en un esbós perquè era impossible

13
fer un tapís tant gran. Representa la festa després d’anar a missa. Colors blancs i marrons. El
que fa és indicar-nos que s’allunya de l’acadèmia.
El 1792 passa a ser pintor del rei, quan comença la Revolució Francesa. La boda, 1792: crítica
els vicis de la societat de l’època i de l’antic règim. No volia fer més cartrons i posava excuses.

Durant els anys 80 també fa algunes crucifixions i rep crítiques perquè fa els cossos sensuals.
Encara són obres vinculades a l’academicisme. Crucifixions, la de Goya, 1780 i Velázquez,
1631. La de Goya és una pintura dolça, no hi ha patiment perquè no hi ha sang.

A més als anys 80, fa molts retrats. Conde de Floridablanca, 1783: al quadre pinta un tractat
que va ser molt important a la seva època. És molt detallista amb la indumentària. Retrat de la
família de l’infant Luís de Borbón, 1783-84: la imatge central és la seva dona i es veu clarament
per les línies de la llum. A baix a l’esquerra surt ell autoretratant-se. Família dels ducs d’Osuna,
1787-88: tot i que Goya mostra els elements estilístics personals, encara està situat als segles
dels il·lustrats de l’època. Els ducs van ser un dels principals mecenes del pintor. Ella va vestida
típica francesa i ell era president de l’associació econòmica espanyola. És una família important
pel suport que Goya va rebre a més, de per tots els encàrrecs. Els representa, doncs, d’una
manera serena i representant l’afecte que tenia per ells.

14
05/10/2018
Duquessa d’alba, 1795-1797 – Comtessa de
Chinchón, 1800. La duquessa d’Alba era una
figura molt popular de l’aristocràcia espanyola. El
seu avi va morir quan tenia divuit anys i per tant,
va adquirir molt patrimoni essent molt jove. A
més, era molt liberal, tenia una vida molt alegre,
tenia molts amants, vestia com una maja. Goya la
va conèixer el 1794 i, un any després de realitzar
la pintura, aquesta el va convidar a passar una
temporada al seu palau de Cadis. D’aquí es
conserva un àlbum on hi ha dibuixos d’una dona
que es creu que és ella. Van tenir molta relació, va fer-li molts retrats i dibuixos. Al primer, el
fons no té interès, només es centra en la figura utilitzant un joc de colors molt clars, blancs i
vermells. Els vestits serveixen per donar llum a la pintura. Signa al costat del gos que la
Duquessa està senyalant com a símbol de fidelitat.
En canvi, a la Condessa de Chinchón, 1800, ja es veu la importància que li
dóna cada cop més a la llum. La comtessa era l’esposa de Godoy, l’home
més poderós políticament, es diu que ell tenia molts amants per ser tant bell.
En el cas de Godoy, va tenir una boda que Goya va criticar, una boda per
compromís, ja que es va casar amb la comtessa, filla de l’infant Lluís, germà
del rei d’Espanya. Ells no es coneixien, va ser una boda pactada. A la
pintura, té les mans al ventre perquè està embarassada i té espigues al cap
com a símbol de fertilitat. Intenta transmetre un missatge de com veia a la
persona, trista però amb condescendència. La pinzellada és molt àgil però
els efectes finals estan aconseguits.
Família de Carlos IV, 1800: Un any abans, passa a
ser el primer pintor del rei, per tant, rep els
principals encàrrecs de la monarquia. Des d’aquest
moment, comença a fer molts retrats de la família.
Aquest és un dels més coneguts, està molt treballat,
va fer molts dibuixos preparatoris. És una obra molt
personal i de canvi de segle. No hi ha centre, tot i
que sembla que el personatge principal és la reina i
el rei que hauria de ser el principal està a la dreta, ja
que es diu que la reina era la que manava juntament
amb Godoy. Apareix el fill que era del rei i la reina,
però es creu que era de Godoy i no del rei, per
aquest motiu surten separats. No hi ha ordre a les mirades. A l’esquerra està el futur rei i al
costat té un dona que no té rostre perquè no se sap qui seria la futura reina. Al darrera, està la
germana del rei. Goya, surt al darrera de tot, retratant-se. Té punts en comú amb les Menines.
Pinzellada molt lliure i basta.
Las Majas
No se sap qui són, hi ha moltes teories. Els quadres es van trobar en mans de Godoy i per tant,
van ser un encàrrec seu. No tenen data, la primera surt documentada per primer cop al 1808 i
l’altre és més posterior (c. 1790/1800 i 1802/1805). El gran antecedent per Goya és Velázquez,
que va fer un nu femení molt conegut: La Venus al mirall, 1645: aquest quadre estava a la casa
de la duquessa d’Alba fins que va ser expropiat. Per tant, és seguríssim que aquest quadre va ser

15
el seu antecedent per pintar el nu. L’excusa per pintar el nu sempre era la mitologia però ell ho
va fer per trencar amb les excuses i per tant, les pintures van estar en àmbit privat perquè sinó
eren censurades.
La majoria de gent creu que és un personatge real i
per tant, que era l’amant de Godoy, la Pepita Tudor.
Quan mor la seva dona ell, a l’any següent, es casa
amb ella encara que era molt jove. Però no sabem si
és ella o no, hi ha altre gent que creu que és la
duquessa d’Alba. A més, la pintura de la cara sembla
irreal, com que després està afegida, i el cos no és
ideal.
Les dues obres estan fetes en moments diferents i
això es veu en com tracta la figura, el fons i la llum.
En el primer cas, el fons està molt més definit i en el
segon no. A més, la línia també és més marcada al
primer. Els referents són: Velázquez, Tiziano,
Giorgione i Manet, però Goya és el primer que fa
una dona nua deixant el tema de la mitologia. El
blanc serveix per il·luminar el cos, cosa que ja es feia abans. Els cromatismes són diferents als
dos, al primer són més clàssics, més freds, i al segon, són més càlids, pastosos, amb voluntat de
crear la taca de color que després el caracteritza.
Carrera artística de Goya

 1774: Pintor de la Cort (cartons)

 1780: Acadèmic - 1789: Pintor de cambra (pintor de pala)
 1799: Primer pintor de cambra, primer pintor del rei
Segona etapa (1792-1808)
El 1792 té una malaltia. La segona etapa és la frontera entre l’etapa abans i després de la
malaltia ja que és clau en la seva obra. Es produeix la malaltia entre el 1792 i el 1808. Deixa la
pintura alegre, suau, la tendència del barroc i del neoclassicisme i passa a ser més subjectiva,
fosca, més interior, amb més crítica. És una separació que encara manté algunes línies. Entre el
1792 i el 1793 estava molt sord, perdia la visió i tenia problemes mentals. Tot i així, la seva
obra no és fruit de la malaltia sinó que evoluciona, ja que s’allibera dels compromisos i té
llibertat com artista. Comença a pintar en tota mena de suports:
Pintures sobre llauna (1793-94): se’n coneix catorze obres, de temes diversos que comencen a
transmetre l’esperit pre-romàntic. Busquen el dramatisme La muerte del picador, 1793 tracta
molt el tema dels toros però sobretot a Incendio, Fuego de noche 1793 amb imatges del seu
turment interior, com d’asfixia. Corral de locos 1794 reflexa els seus propis desequilibris.

16
Sant Francesc de Borja assistint a un moribunt 1788: encara no estava malalt però ja feia coses
pròximes a la segona etapa. Obra encarregada pels ducs d’Osuna. Es pintat després del retrat,
seria la decoració de la Catedral de València, dedicada a Sant Francesc de Borja. Presenta el
món dels somnis que després Goya presentarà a partir del 1793. És un món que té certs
antecedents, un dels quals és David: Hector i Andròmaca, 1783 i l’altre és El malson 1781 de
Fuselli, que té més relació amb l’obra de Goya.
Gravats
Els Capritxos, publicats al 1799 són 80 gravats basant en la crítica social, molt dirigida contra
l’església, entre d’altres. Tracta el món dels somnis, de la bruixeria, dels aquelarres, etc. La
primera làmina que surt no és la que hauria d’haver estat, ja que hauria de ser la 43.
Característiques / Temes dels capritxos

Composicions dinàmiques Pedagogia

Pocs personatges Relacions amoroses
Fons llis, ombres, punts de llum Crítica de professions
Inscripció curta però important Crítica al clero
Influència de Rembrandt (domina molt bé el Bruixeria
gravat
Submón romàntic Somnis

Sempre hi ha un petit text que comenta els capritxos. L’obra es va fer durant molts anys. Es va
publicar al País i un dels comentaris descrivia els gravats com inventats basats en imatges vistes
per l’artista per criticar la societat.
El sueño de la razón produce monstruos: és ell però no se sap si dorm o si mostra la melancolia
La caza de dientes: és una crítica a les supersticions que està a un dels gravats.

Romanticisme negre
Sèrie de sis pintures que es coneixen com la
Brujerías para la Alameda, que és la casa dels
ducs d’Osuna. Tots tracten temes de bruixeria i
van participar els ducs, el van estimular a
tractar diferents temes. Representa el món fosc,
la bruixeria, etc. S’ha interpretat que podien ser
representacions d’obres teatrals. La lámpara
del diablo és la més clara perquè representa
l’obra de Aquelarre: es pot interpretar com
escenari, no se sap quina és l’obra de teatre que
representa: El conjuro – Vuelo de brujas.

17
Pintura al fresc

San Antonio de la Florida, 1798: representa un dels miracles de San

Antonio de Florida, de quan està a Pàdua i s’assabenta que el seu pare ha
estat assassinat i demana un miracle a un àngel. No es trobava molt bé de
salut i no el va fer sol, el va ajudar un dels seus alumnes més avançats:
Asensio Julià.

SÈRIE MARQUÉS DE LA ROMANA, C. 1806-1810

Fusilamento en un campamento militar / Bandido asesinado a una mujer / Bandido desnudando

a una mujer

Són obres de finals de la segona etapa. La temàtica va sobre la violència moral i en tots els
sentits. És molt més dramàtic. Sembla turmentat. És om les pintures de llaunes. No estan
datades però es poden “datar” amb el 2 i el 3 de maig.

09/10/2018

Tercera etapa (1808-1819)

La guerra del francès comença el 1808, quan Napoleó segueix la seva expansió per Europa.
Goya viu molt aprop de la guerra i crea Los desastres de la guerra, 1810-15, conformat per 82
gravats que queden en mans del fill i es publiquen després de la seva mort. Es representa la
imatge de la guerra i segueix una línia similar a la dels capritxos, però la temàtica és totalment
diferent: escenes violentes, de guerra. Es presenta una imatge sublim i dramàtica del que és la
natura, que ja no és un espai agradable sinó que passa a ser una eina de violència.

Normalment, davant una guerra els artistes es posicionen, però Goya no pren partit en un bàndol
o un altre, sinó que només pren partir per les víctimes. Llavors és una obra sense propaganda
política. Aquesta sèrie es pot dividir en 3 parts:

 Núm. 1-47: escenes de guerra i de mort

 Núm. 48-65: conseqüències directes de la guerra (mort, fam…)
 Núm. 66-82: fets colaterals a la guerra, però vinculats a la crítica social un poc més
abstracte

18
Són gravats, escenes i punts de vista ja tractats prèviament, que es plasmaran més tard a les
pintures de El 2 de mayo i El 3 de mayo. El 1808 arriben els francesos, Napoleó arriba a
Espanya i el mes de març arriba a Madrid per fer abdicar el rei.

2 de mayo / 3 de mayo. Goya no viu aquests moments però sí que viu l’ambient. Fa aquestes
dues pintures per encàrrec del rei per tal de decorar una de les sales del palau reial amb
l’objectiu d’homenatjar els herois morts. La rendició de Madrid – Antoine-Jean Gros: versió
francesa i estereotipada de la victòria, per exposar la humiliació que en van fer dels espanyols, a
la qual Goya respon amb la versió espanyola, molt més realista i dramàtica.

Los fusilamientos del 3 de mayo, 1814. És

la resposta a l’alçament del 2 de maig, el
drama del poble. La composició no és real
però ajuda a crear 3 blocs: el moment previ,
l’afusellament en sí i el moment després.
Parla de 4 actituds: el capella resant, un que
es vol enfrontar, altra que es considera
culpable i un altre que mira què passarà.
Compositivament la llum centra la mirada
cap al personatge amb la camisa blanca,
que és representat com Jesucrist sacrificant-
se. A més, el de la camisa blanca té un paral·lelisme amb la crucificció. A darrera podria haver-
hi el Palacio Real. Referència per a Manet i Picasso.

La fabricación de la pólvora, 1812. La fabricación de balas, 1812. Escena molt més romàntica.
Realitza també els bodegons, on expressa el patiment de la guerra, l’angoixa dels ulls dels
homes, a través d’animals morts.

El coloso, 1808-1825. Hi ha vàries

interpretacions: es diu que és el poble
espanyol aixecant-se per enfrontar-se
a la guerra, l’esquerra espanyola
representada en el puny, etc. Es va
descobrir que no era Goya, el Museu
del Prado l’ha atribuit a un altre
autor, però no es sap del tot. A més,
diu que no és de Goya perquè no feia
canvis i a l’obra al principi el coloso
mirava a l’espectador i es va canviar
perquè no els miri, a més l’anatomia
del coloso és molt pobre i Goya no es caracteritza per fer-los així. Llavors es creu que és
d’Asensio Julià, ajudant de Goya, que treballava molt amb ell i coneixia bé la seva tècnica.

Una obra que es sap cert que és de Goya és El gigante sentado.

19
Quarta etapa (1819-1824)

Goya passa a viure a l’aïllament. Acaba la guerra i amb el retorn de Ferran VII, s’acaba el món
progressista i retorna la repressió absoluta de la monarquia borbònica. Goya s’ha anat allunyant
de la monarquia i el mateix Ferran tampoc entén ni li agrada la pintura de Goya. Quan torna la
Inquisició Goya és cridat per donar explicacions, i a poc a poc es va allunyant del Palau Reial i
cada cop hi ha menys notícies d’ell. L’any 1819 marxa a les afores de Madrid.

Fa els Disparates, c.1815-24 són obres que tampoc són publicades fins després de la mort.
Aquesta sèrie no està acabada i és la més crítica de totes, moltes obres no tenen títol ni
informació, ni tan sols estan numerades, per tant, no tenen ordre. Els disparats estan entre els
capritxos i les pintures negres de Goya. Tracta temes complexos, alguns impossibles d’entendre,
altres encara sembla que facin referència a la guerra però en general, tracta la mort, el sexe, la
hipocresia, etc.

El 1820 té una malaltia de la qual sabem la existència a través del Retrato del
Doctor Arrieta, 1820, on es representa a sí mateix així com es veu, i es
transmeten tots els fantasmes i preocupacions que ell viu.

El centre de la seva obra a partir de la malaltia són les Pinturas negras, 1820-
1823. Són les ultimes pintures fetes a Espanya i decideix marxar per diversos
motius: vol una vida més aillada, no té cap interès de seguir treballant per la
monarquia. La seva dona, Leocadia, 40 anys més jove, se’n va a viure amb ell a
la Quinta del Sordo, una casa on Goya hi fa una sèrie de pintures que realitza directament sobre
el mur.

A través d’unes radiografies es sap que a sota d’aquestes pintures hi

havia unes pintures més alegres, colorides, i és probable que les
pintés abans de la malaltia i que després les tapés.

L’any 1824 Goya se’n va a Burdeus i tot queda en propietat del seu
fill, que el 1873 entra a la casa i, amb el fotògraf Laurent, es
fotografien totes les pintures. Això ens ajuda a saber com estaven
ubicades les pintures negres. El fill de Goya ven les pintures a un
banquer i cònsul alemany, que el primer que fa és arrencar les pintures i passar-les a tela. Al
final acaba regalant les pintures al Museu del Prado.

Saturn devorant el seu fill, 1819-1823. Goya parteix de referents com Rubens
(1636), però dota la seva obra d’un dramatisme enorme, deforma els cossos.
Es crea una dualitat vellesa-joventud, home-dona juntament amb Judith y
Holofernes. A l’altra banda de la paret aquesta dualitat es crea a partir de
Leocadia i Dos viejos. A la paret central es mostren dues obres: El aquelarre,
que sembla ser la iniciació d’una jove a bruixa i just al davant, La romería de

20
san Isidro, on Goya converteix el paisatge anterior en tètric i dramàtic. Aquestes obres fan una
dualitat església-paganisme.

Las parcas. Destí incontrolable de la vida, enorme expressivitat. Asmodea. Un dels molts
dimonis de l’Antic Testament. Perro semihundido, última expressió de la representació
universal de les obes de lectura oberta. L’obra ha estat retocada, al principi era un gos que no
acabava d’estar enfonsat del tot i estava mirant uns ocells.

Últims anys a l’exili (1824-1828)

Marxa a Bordeus perquè

considera que ja no ha de fer res
a Madrid. Fa les últimes obres.

La lechera de Burdeos, 1827. Pot

ser que sigui la filla de la seva
dona, Rosario Weiss Zorrilla,
que es sap que era pintora i es
suposa que el va ajudar a fer
aquesta obra. Últim dibuix: Aún
aprendo.

www.museodelprado.es/goya-en-el-prado

21
12/10/2018

4. Preromàntics anglesos. Fuseli i Blake

En aquest context sorgeixen dos artistes amb unes noves estètiques que neixen en temps de la
il·lustració. Aquest període del segle XVIII es coneix com preromanticisme. Els artistes i
pensadors del moment veuen que la raó no ho pot explicar tot, no ho és tot. Hi ha una crisi de
davant de voler interpretar el món real mitjançant la raó, l’estudi empíric i l’observació de
l’entorn.
És també l’últim any de vida de Mozart (1791). Rèquiem de Mozart, l’encarrega un aristòcrata
per la seva esposa morta. Mozart escriu el rèquiem quan estava malalt, és a dir, a principis
d’octubre. És una obra inacabada perquè va morir al novembre. La resta va ser un esbós que va
deixar, va ser un dels seus deixebles qui s’ocupà de completar la partitura.
H. Fuseli, c.1799 – Silenci / W. Blake, 1793 / W. Blake, c. 1810, Jerusalem
A Anglaterra trobem aquests dos artistes i d’altres. Algunes obres van passar desapercebudes
però són obres que comencen a aportar noves lectures a l’època. Hi ha moltes obres importants
a destacar a nivell teòric o escrit, però en destaquen dues:

 Edmund Burke, A philosophical Inquiry into the Orign of Our Ideas of the Sublime and
the beautiful. 1756: Diferencia la bellesa del sublim, en sentit del dolor, etc.
 James Mac Pherson, Erse Fragments (1760), Fingal (1762),Temora (1763), The Works
of Ossian (1765). Cicle poètic d’Ossian, un monstre que ell va crear a partir d’altres
lectures. Va tenir molta difusió. Els seus poemes parlen de la lluna, la tempesta, la
boira, la nit, etc.

Aquestes expressions (boira, nit,...) es desenvolupen a finals del segle XVIII, tant en obra
pictòrica com a obra escrita.

Hi ha diversos estudis que demostren que Flaxman, coetani de Goya, va rebre influencies de
Goya, qui era conscient de tot el que passava a Europa.

Johan Henrich Fuseli (1741-1825)

William Blake i Henry Fuseli es coneixien i van tenir una relació una mica complicada. Fuseli
és més gran que Blake, nomes uns anys. Van tenir una relació fructífera perquè per crear es
fixaven en les seves obres. Tots dos tenien com a referents a Dante, Shakespeare, etc.

En el cas de Fuseli, és suís i va passar el seu nom a l’anglès – Fuseli. Neix a Zurich l’any 1741 i
es forma per ser teòleg, entra com a predicador, en paral·lel comença a escriure. Fa traduccions
molt importants per l’estètica de l’època. La relació amb l’art ve de part del que seu pare que
fou retratista. L’artista parlant amb J.J. Bodmer, 1778-1781: primera etapa de la seva joventut

Va fer el tractat crític sobre el meravellós a la poesia: defensava l’ús lliure de la imaginació per
crear, defensava el món dels somnis.

Fuseli es trasllada a Anglaterra al 1764. Allà hi està sis anys, fins als 1770, és on entra en
contacte amb el neoclassicisme. Descobreix a Shakespeare i Milton. Entra en contacte amb el
primer president de la Royal Academy de Londres, Reynolds.

Al 1770 marxa a Itàlia fins al 1778 i s’intenta aproximar al món antic i renaixentista, manierista
– Miquel Àngel, Tizziano, etc. Pintures amb més moviment i més estilitzades. És quan més

22
dibuixos i estudis fa. Drawing of a Figure Seated before Gigantic Antique Fragments, c.1778-
1780

Entra en més relació amb Wincklemann i té més interès per conèixer el món antic. Es posa a
estudiar relleus i figures antigues, com fa Goya i d’altres. Estudia molta ceràmica grega amb
escenes mitològiques, i sobretot l’art del segle XVI, Miquel Àngel i artistes preromàntics. Fuseli
estudià la capella Sixtina i li va servir d’inspiració per crear altres obres pròpies. Tenia la
voluntat de representar l’anatomia amb un cos més estilitzat, Fuseli no és manierista.

S’hi queda vuit anys a Itàlia, i al 1778 torna a Londres i ja s’hi queda. Allà decideix dedicar-se
plenament a pintar i regressa a l’acadèmia, adquireix un paper públic molt important. A partir
del 80, comença a crear les seves obres més importants i més novadores perquè aporta una nova
estètica fosca, terrorífica, satànica i eròtica. Ell les anomenava pintures poètiques i s’allunya de
les pintures històriques de l’acadèmia i ho fa en contra de les critiques, fins i tot de l’acadèmia.
Tracta temes universals com la por, els malsons. A més, fa moltíssima aquarel·la.

Por, 1780-1782: hi ha dues amb el rostre totalment tancat i acabat per potenciar la mirada de la
por. Estan a terra per focalitzar els tres punts i les mirades.

El malson, 1782: en fa moltes versions. Va estar molt calculat tant el tema com quan i com la
presenta. La va presentar a l’acadèmia l’any 1782. A partir d’aquest any, l’obra té molt
d’impacte i serveix per consolidar la seva imatge com a pintor d’aquestes obres. En la historia
de l’art, aquesta és una de les icones per representar el gir del món il·lustrat i de la raó cap al
romanticisme. És una obra psicològica. Una dona esta dormint, pel nom, però està moribunda.
Té un títol extern que és l’intoba, un ésser que apareixia mentre les dones dormien i abusava
d’elles.

Al quadre per darrere hi ha una altra imatge, Retrat de noia, se suposa que la dona és Anna
Landolt, és inacabat però es significatiu perquè d’ella estava bojament enamorat Fuseli. A més,
es volien casar però el pare d’ella s’hi va negar. Finalment, es va casar amb un amic d’ell. Per
tant, quan va descobrir la pintura de darrera es creu que la pintura principal és eròtica per la
posició de la roba. Va pintar-ne moltes versions, però a més, es van fer molts gravats alguns
autoritzats per ell però d’altres no.

A principis dels 80 Fuseli es consolida amb una estètica que és una poesia simbòlica.
S’aproxima a noves formes del sublim. Aposten emoció i grandesa a les obres. Algunes d’elles
són molt terrorífiques.

Silenci, 1800.. Dona tancada en si mateixa, semblança a un bloc tancat. Obres romàntiques,
simbòliques i modernes que no deixen de veure d’una tradició i models com Miquel Àngel però
que no deixen de ser de caire universal que arriben a ser icones per la seva força simbòlica.

No deixen de veure amb una tradició antiga, més bé al contrari. Són influenciades pel segle
XVIII.

William Blake (1757-1827)

 Acadèmia de Henry Pars

 Taller de James Basire

Era poeta, escriptor, pintor i il·lustrador. La seva obra està molt connectada, és a dir, es pot
entendre la seva obra gràfica només si es llegeixen els seus textos.

23
Neix el 1757 a Londres i des de molt jove comença a fundar-se a l’acadèmia de Henry Pars.
L’objectiu del seu pare era que entrés a una industria. Al començament copia dibuixos,
estampes, etcètera, és un període molt fosc ja que no se saben gaires coses. Entra només amb
deu anys. El seu pare no se sap perquè el va treure de l’acadèmia i el va formar a casa mostrant-
li i fent-li fer gravats, il·lustracions, etc. Sent un nen comença a mostrar algunes senyal de que
és bon dibuixant.

A partir dels 12 anys comença a escriure els primers poemes, comença a veure visions i
apropar-se al món de l’exotisme.

Al 1772, entra al taller de James Basire, gravador important de la segona meitat del segle XVIII
i li fa un contracte se set anys al taller fent il·lustracions. Fa reproduccions d’art i això li permet
descobrir moltes obres d’art.

Josep d’Arimatea, 1773 reproducció de Miquel Àngel. Estudia les obres a partir de les
reproduccions, aquesta la pinta amb 16 anys. La copia però li dona un caràcter nou amb
quelcom ell incorpora. Ell no signava els quadres perquè ho feia el taller.

Fa una sèrie d’il·lustracions de l’Abadia de Westminster al 1775 per donar a conèixer obres de
l’antiguitat, i en especial el gòtic angles i per tant, s’entusiasma al descobrir un nou món. A
aquestes figures els hi donava un toc personal estilitzant-les.

Al 1779 se li acaba el contracte i és quan entra a la Royal Academy on hi està un temps i és el

mateix any quan Fuseli entra com a acadèmic. Ell segueix els dictats que ofereix l’acadèmia.
Estudia a partir de lamines als antics, l’escultura antiga i clàssica per treballar l’anatomia.

Característiques a la dècada dels 80:

 Llibres il·luminats
 Mitologia pròpia
 Món dels símbols basat en somnis i visions
 Imatges innovadores: influència de Fuseli i Miquel Àngel
 Influència de la Bíblia, Shakespeare, Dante i Swedenborg
 Espiritualitat

S’allunya del món antic i s’aproxima al irreal, amb imatges hermètiques difícils d’interpretar i
excessivament místiques. On se sentia més còmode era en la il·lustració de textos. Crea un
gènesi nou de la Bíblia, creant un déu nou però bevent d’escriptors com Dante o Shakespeare.
Ho fa amb un estil molt personal però vinculat a les demències manieristes i de Fuseli. Li dóna
més importància al món subjectiu que la raó.

Urizen: ell crea un gènesi nou, i aquest és el déu creador i és més enigmàtic i complexa. [El
Anciano de Días, potser la seva obra més coneguda. La va realitzar quan estava al llit i és una
aquarel·la que representa a Déu com a Déu arquitecte, senyor i creador del cosmos. Com ja s’ha
esmentat anteriorment, tot i que Blake rebutja tota classe de religió, no nega que la Bíblia és una
de les obres que més gratifica la seva imaginació.]

Newton, 1795: Hi ha certs personatges importants per a ell, com Newton, que és una persona
icona de la il·lustració, el símbol de la raó, de la ciència, etc. L’agafa com a exemple de
l’explicador del món. Dibuixa a un Newton despullat, en una posició absurda, intentant fer un
triangle. Per tant, és una figura que no té en compte el món espiritual que és tant essencial per a
ell.

24
Nabucodonosor, rei de Babilònia, 1793.: va ser després de la Rev. Francesa i molta gent ho va
veure com una crítica. Animal primitiu a 4 grapes despullat a una cova. Parteix de la Bíblia però
les imatges li serveixen per construir els seus propis universos i les seves pròpies lectures. Molta
força als traços del pinzell i molt treballat.

Hècate, 1795: mussol, ratpenats, etc. Rodejats de serps de la nit.

Thomas Banks, La caiguda de Tità, 1786: li serveix per entrar a l’acadèmia de Roma. És
clàssica pel cos, però romàntica.

23/10/2018

5. L’època del Romanticisme a Alemanya, Anglaterra i França

Començament del s. XIX neix la sensibilitat romàntica.

A l’hora de definir les fronteres del romanticisme són totes borroses. Aquesta sensibilitat
apareix a la segona meitat del s. XVIII en el món germànic amb l’Sturm und Drang. A França,
en canvi, apareix a partir del 1820.

El terme romàntic en sí ve dels romans i es comença a fer servir a mitjans del s. XVIII per als
espais, ruines que fan referència al passat llunyà (audio). Definir el romanticisme és tant
complicat perquè no té regles, els elements són més oberts i es desenvolupen en un àmbit
geogràfic i un període molt ampli. El romanticisme no és un estil, és una manera de sentir i
s’expressa en l’estil que l’autor prefereix. (audio) Tot el romanticisme es mou en l’entorn de la
sensibilitat, i això implica moltes coses.

El sentiment és el tret més característic del romanticisme, i cada persona té una manera de sentir
i això farà que el seu art sigui igualment valuós pel fet d’expressar un sentiment. Parlem
d’individudalitat perquè cada persona té uns sentiments propis i els reflexa de manera
individual. Un dels sentiments més recurrents serà la nostalgia pel passat (passat mític que es
vol recuperar). La natura és l’element extern a l’home, que al romanticisme passa a ser un
element intern. L’home s’identifica amb la natura i serà un mitjà d’expressió pels romàntics, i
sobretot interpretarà la natura de manera trascendent. Sensació de petitesa davant un entorn
natural provoca una sèrie de sentiments i pensaments, la natura serà un espai de culte pels
romàntics com a element inexplicable, rebutjant el racionalisme de la Il·lustració (allò que és
realment important no es pot explicar).

Característiques del Romanticisme europeu

 Sentiment
 Individualitat
 Natura
 Nous temes/imaginació
 Espiritualitat
 Retorn a l’Edat Mitjana (cerca de mons del passat)
 Orientalisme

Baudelaire diu que el romanticisme no consisteix en la elecció dels objectes ni en la veritat

exacta, sinó en la manera de sentir. Friedrich tenia la màxima de “un quadre no ha de ser
inventat, sinó sentit”.

Shubert, Impromptu en Sol bemoll major nº3

25
Individualitat, mite de l’artista romàntic

El valor de cada sentiment de l’individu (audio). Creacions úniques, obres personals en base als
sentiments, en lloc de la presència d’una Acadèmia que estableix les normes. S’abandonen les
normes i les modes i l’art es fa des del sentiment, per això és més extens perquè hi ha
moltíssims més autors. Aquest concepte d’individualisme està modernitzant l’art en el sentit que
un home lliure és un home més feliç i en el cas de l’art s’aplica perquè la llibertat creativa
permetrà explorar belleses més subjectives.

Això comportarà l’aparició del geni romàntic: aquell geni incomprès, ausent, sensible, personal,
únic. (Friedrich i Fuseli).

Natura, espai místic

La natura és un dels espais centrals de inspiració per molts artistes en la pintura, perquè s’entén
com l’expressió externa dels sentiments interns, mirall de l’home. Apareixeran molts nous tipus
de paisatge, però hi haurà una preferència pels moments de trànsit del dia a la nit (albada, posta
de sol), ajudaran més a expressar el sentiment de grandesa. Turner, Matí després del diluvi.
Valor de la taca, el moviment, la força, el dramatisme que en aquest cas no es pot representar
amb una línia sinó amb un color i una intensitat. Carl Gustav Carus, Pelegrí entre roques, 1820.
(audio)

Es persegueix la representació d’allò diví, la teofania, creació i representació de Déu a la Terra.

El paisatge i la natura tenen moltes lectures, però les dues principals són les següents:

1. El sublim: l’emoció més forta que es pot arribar a sentir. El sublim ja apareix amb
anterioritat al Romanticisme, fins i tot en època romana, on es troba un tractat que
mostra les cinc maneres d’expressar el sublim.
2. El pintoresc: és la poètica d’allò comprensiu i abastables, els paisatges atractius i
comprensibles que busquen l’harmonia en conjunt.

Nous temes

Els nous temes que apareixen mostren una inquietud insatisfeta de la recerca d’allò absolut, la
mort, els suïcidis, morts per amor, soledat, incomprensió, és a dir, un sentiment d’espiritualitat
constant. És una societat cansada del racionalisme, de la visió monòtona i tancada del món.
Amb els canvis que es produeixen apareixen nous temes, entre els principals hi ha:

 L’angoixa, el patiment: Schopenhauer

 La mort, gran tema del romanticisme: Recurrent en l’art dels principis del segle XIX,
vista com a manera més ràpida per acabar amb l’angoixa i tornar a l’absolut.

26
Aquests nous temes comporten un nou sentit religiós i místic de l’art.

Espiritualitat

L’espiritualitat està molt lligada a la religió. Passem de temes pagans a religiosos. Del temple
grec a la catedral gòtica. Visió més agnòstica del món i de la natura. L’espiritualitat és la base
per la visió de allò diví, no només en l’art, també en la música i la poesia. Els romàntics fan una
mirada al passat amb l’objectiu d’anar a buscar ambient que expressin ambients perduts. A més,
busquen els moments esplendorosos del passar per definir-se

Friedrich, Dos homes contemplant la lluna, 1819.

Retorn a l’Edat Mitjana

Font d’inspiració important, sobretot perquè la nostàlgia i el mirar al passat permet la evasió cap
a un món llunyà que a l’artista li permet expressar la fantasia, fent una mirada mitificada que
permetrà definir el concepte de pàtria i nació. Aquesta mirada al passat és el resultat de la
necessitat de marxar d’aquest món material.

Orientalisme

La necessitat de marxar d’aquest món crea la voluntat per marxar a mons nous que permeten la
imaginació. L’orientalisme és l’expressió de tot un imaginari que busca anar més enllà del món
físic occidental. En temps del colonialisme, tot l’imaginari d’orient s’explotarà. Tot el que no
som nosaltres és el que hi ha més enllà. Limitat a un orient pròxim, els orientalistes són els que
viatgen a Jerusalem, els que estudien llengües semítiques...

Sobretot Egipte amb Napoleó per les campanyes que hi va fer, que van ser molt importants com
a projecte cultural perquè hi havia molt interès per conèixer aquesta civilització. Dominique
Vivant Denon, Voyages dans la basse et la haute Egypte, 1802.

27
Description de l’Egypte, 1809. (audio)

La mort de Sardanàpalus, 1827

A França el romanticisme s’enfocarà molt mes cap a un orient enfocat en

odalisques, amb un color molt definit. La mort de sardanapal es la versió
pictòrica d’una obra de Lord Byron (audio).

Bibliografia:

Goethe, Les desventures del jove Wether

Wackenroeder i Tieck, Efluvios cordiales de un monje amante del arte

Alfredo de Paz, La revolución romàntica. Poéticas, estéticas, ideologies

Edward W. Said, Orientalismo

Fragmentos para una teoria romàntica del arte (antologia de Javier Arnaldo).

26/10/2018

Romanticisme a Alemanya
Alemanya és un des punts centrals del romanticisme ja des del segle XVIII, on neix el
moviment del Sturm und Drang. Apareix durant el anys 1760/70 com una reacció instintiva a la
Ilustració  la raó no pot explicar els temes importants i busquen una visió del món diferent,
que s’expressarà sobretot en la creació literària.
Werther, Goethe. Obra d’amor, escrita quan Goethe era molt jove. Història molt similar a la
història real de Fuseli. Font d’inspiració de moltes obres, i molt influent en la seva època (la
gent vestia com Werther). Exemple de la nova literatura del Sturm und Drang.
Ludwig Van Beethoven, Obertura Coriolano. Impuls i força característics del moviment,
representa la mort musicalment.
En el cas de la pintura romàntica a Alemanya, es una pintura introspectiva, es tracta d’una obra
que tendirà a representar el silenci des d’una mirada interior i solitària. Pintura molt més
mística, que s’enfoca cap a l’experiència metafísica, exploració d’allò desconegut, de la raó de
viure, el món més intangible.
Caspar David Friedrich (1774-1840)

 1774. Neix a Greifswald

 1790. Inicis i formació
 1794. Formació a l’Acadèmia de Copenhaguen
 1798 s’instal·la a Dresden
 Viatges pel Mar Bàltic, muntanyes del Harz...
 Nova simbologia a través de la natura
 Tècnica minuciosa
Neix a Weimar en el moment de màxima difusió del Sturm und Drang.
Autoretrat. Interior totalment aïllat, no el despista res. Friedrich al seu estudi, 1812

28
Es centrarà en la representació de la natura. Sentiment de soledat i de recerca personal, a partir
d’una vida difícil. Una tragèdia familiar li fa adoptar una mirada més melancòlica del món. Els
seus paisatges expressen la incomprensió del món, el dolor i els sentiments més íntims de
l’artista.
Té una formació a l’Acadèmia de Copenhagen, on feien sortides i pintaven a l’aire lliure.
Contacte principal amb la natura molt important. Aquest paisatge natural el manté tota la vida i
l’utilitza també per fer moltes il·lustracions. Continua a l’academia de belles arts de Dresden, on
està a l’entorn del Mar Bàltic i és molt important el contacte amb la natura.
Vista d’Arkona al sortir la lluna, 1803. El pintor no només ha de pintar el que veu al seu davant
sinó també el que veu a dintre seu. Si en ell mateix no veu res no ha de pintar el que veu davant.
 pensament introspectiu. Representar la bellesa natural, els moments de traspàs entre el dia i
la nit (simbòlics del somni, la vida i la mort...). Sobretot es concentra en expressar el que ell
sent. Presenta aquestes sèpies a una exposició a Dresden que tindrà molt èxit i l’anima a
continuar.
Paisatges que comencen a mostrar la transcendència. La creu a la
muntanya, 1808, a l’altar de Tetschen. Primera gran pintura a l’oli. Tema
d’una creu a una muntanya amb una sortida crepuscular. Destinada a una
capella (espai religiós). Està treballant en aquest paisatge i l’any 1808 una
comtessa l’adquireix per la seva capella. És un paisatge de temàtica
religiosa, i representa la pròpia natura que anuncia la presència de déu. Va
tenir una mica de controvèrsia perquè mai s’havia vist un paisatge en un
context religiós.
La visió transcendent de la natura la representa de manera molt diversa. De manera més oberta,
representa la natura a les obres Monjo vora al mar i Abadia al bosc d’alzines. Dos quadres que
es sumeixen en una mateixa història, que seria una reflexió sobre la vida, la mort i l’existència
de déu. La primera el monjo experimenta el sublim i la transcendència i acaba morint de forma
humana en l’abadia enmig del bosc. Aquestes pintures les veuen altres artistes com Goethe o
Shinkel (?).
Monjo vora el mar, 1808. Pintura més
radical de Friedrich, 3 franges de
color, 3 superfícies amb aquest tema
obert, va ser molt moderna en el seu
temps. Inicialment hi havia 2 velers i
una lluna amb una estrella, però ho va
treure per poder assolir el màxim grau
de síntesi i abstracció. S’aparta dels
canons del paisatge acadèmic. Mar
desolat, de color negre amb un cel
fosc. Al mig apareix una criatura
indefensa: l’home, que és el centre del
món, en aquesta mirada es sent incomplet per alguna cosa que li fa veure la seva inferioritat
enfront de la natura. Exemple del sentiment de soledat. Inconsistència de l’home enfront de la
sensació d’infinit.
Abadia al bosc d’alzines, 1809. Representa la
mort del monjo, entenent la mort com la forma
de vida més perfecta, més enllà del dolor i

29
l’angoixa. Necessitat de deixar de patir en un món al qual s’ha vingut expressament per això,
pensament de la mort com un alliberament.
En aquest cas, representa la mort amb elements de la negació de la vida: l’hivern, la neu, boira,
posta de sol, en un cementiri, arbres secs  fi de totes les coses. En última instància, la pau
final, l’alliberament i el descans que buscava aquesta persona que no es sentia part del seu
entorn i no entenia on es trobava.
Friedrich fa una sèrie de pintures i dibuixos amb aquesta mateixa escena: cementiris, posta de
sol, arbres secs...

Paisatge d’hivern amb església, Paisatge d’hivern, 1811. Personatge perdut, dessolat, enmig
d’un cementiri amb neu. Situació desesperada, tempesta. La imatge posterior és l’esperança de
la religió.

Dos homes contemplant la lluna, 1819. Tema de contemplació, lluna que comença a sortir.
L’alzina acostuma a ser l’esperit autòcton alemany, personatges vestits del s. XVI.

Viatger davant un mar de boira, 1818. Reformula el que ha estat fent fins
el moment. Home al centre, es sent superat per uan força superior, la
natura, existència que va més enllà d’ell i el converteix en un ser petit, ell
arriba dalt un cim però que seguidament es troba un altre, busca el més

30
enllà. Pintures meditatives, de contemplació, que els romàntics representaran com a metàfora
del viatge anterior.
La lluna sobre el mar, 1822. Paisatge amb poble a l’albada, 1822. Mar de gel, 1824 (natura
que ho ha destrossat tot, l’home és insignificant). Vaixell naufragat al mar glacials, 1798.

Philip Otto Runge (1777-1810)

Va morir molt jove (33 anys). Va deixar poques obres, era pintor, escriptor, feia contes infantils.
Va fer una bora molt representativa de la qual la natura expressa allò transcendent ia traves de la
natura volia representar un sentiment còsmic.
Es va submergir en el sentiment del Sturm und Drang per
expressar els seus sentiments. Sèrie d’obres místiques i religioses
fruit de l’estudi de la natura. L’interès per la ciència el fa treballar
molt amb el color i a desenvolupar una teoria psicològica del color,
que afecta a la contenció global de l’obra. Això ho desenvolupa a
diverses obres, sèrie de Les hores del dia. 4 pintures que
representen 4 moments del dia, representació del pas del temps, de
cicles vitals.

 Mati  creació del univers

 Migdia  creació de totes les criatures
 Tarda  fi de l’existència il·limitada
 Nit  profunditat il·limitada, origen de l’univers en aquest cicle.
També es pot interpretar com les estacions de l’any, etc. Vol transmetre un art espiritual i
transcendent.

Natzarens alemanys. Overbeck i Pforr.

Expressió del romanticisme alemany, molt importants per entendre el corrent romàntic a
alemanya. Sèrie d’artistes descontents amb les ensenyances que rebien a l’acadèmia, i
descontents amb aquesta ensenyança acadèmica marxen a roma, on decideixen fer un art místic
a partir dels models de l’edat mitjana i el renaixement. Volen renovar l’art alemany.
Es traslladen a Roma i a un convent abandonat creen una confraria de pintors, anaven vestits de
religiosos. Aposten per una pintura que busca l’espiritualitat a través d’unes formes
simplificades amb les quals el dibuix és l’element principal, per transmetre uns models
religiosos que parteixen principalment de La Bíblia. Tindran com a referent la pintura italiana
del renaixement. Temàtica religiosa basades principalment en la figura, a través de la figura
humana es busca l’espiritualitat.
Jhann Friedrich Overbeck, Italia i Germania, 1811-1828 // Franz Pforr, Sulamith i Maria, 1811.

31
Dues dones, Itàlia és el referent de Rafael, i Germania que és el referent de Durer  dos grans
referents del romanticisme. Volen transmetre la part espiritual i artística. Representa un art
místic i religiós que va en busca de fer allò oposat a la pintura neoclàssica i racional. Dues
dones de La Bíblia en un paisatge del mon bíblic amb formes que s’acosten al món gòtic. Es van
dedicar aquestes pintures mútuament.
J.F. Overbeck, Triomf de la Religió a les Arts, 1840. // Maria i Isabel, 1825 // Retrat de F.
Pforr, 1810.

Fortuny, Fontanals... son alumnes dels principals autors que dominen l’acadèmia catalana que
son els pintors natzarens catalans. Sèrie de pintors catalans que reben la beca de l’acadèmia per
anar a roma, on coneixen les natzarens que estan a roma i van exactament el mateix que ells.

Romanticisme anglès: Turner i Constable

Es produeix una forta temptació a la representació del paisatge, en gran part a causa de la
Revolució Industrial que s’està experimentant principalment. Els dos artistes que representen
millor les tendències en la pintura anglesa són Turner i Constable. Es coneix a Turner com
pintor i aquarel·lista, el pintor de la llum. Deixa les línies i els contorns per centrar-se en les
emocions a traves de la llum, a més, és l’expressió del sublim que és l’expressió més forta que
es pot sentir. A més Turner, fa molts viatges. D’altra banda, Constable és tot el contrari, neix en
un poblat de Londres i el viatge més llarg que fa és fins a Londres. Representa el paisatge
innovador però des d’una visió molt més pròxima i humanitzada.
Joseph Mallord William Turner 1775-1851
És un dels primers que abandona el tema per expressar el paisatge i els sentiments humans.
Neix a Londres en una família de barbers. Des de ben petit fa dibuixos i el seu pare els mostra.
Els seus inicis estan datats al 1789, quan té 14 anys i és l’any de la Revolució Industrial.

32
Etapes

 1789: Acadèmia, pintor de l’oli

 1a. 1796-1819: Marxa a Itàlia
 2a. 1819 – 1835
 3a. 1835 – 1851
La seva primera obra presentada a l’Acadèmia és
Pescadors al mar, 1796. Des de jove va veure que
el seu camí era el paisatge des de tot tipus d’angles.
En l’obra hi ha llums molt fosques: com del
romanticisme anglès i alemany. Progressivament
passa d’uns colors vius a uns foscos. Fa excursions,
viatges i il·lustracions pels llibres de viatges. Des
de molt jove s’interessa pels paisatgistes anglesos.
També s’interessa pels fenòmens atmosfèrics.
Comença a fer interpretacions personals seguint el
pensament i el llenguatge romàntic de l’època. Hi
ha una clara plasmació d’allò sublim a través del paisatge.
En aquest procés d’especialització descobreix a un pintor Claude Lorrain, Port amb
reembarcament de la reina de Saba, 1648. Ell explica que li va impactar molt i que per aquest
motiu comença a estudiar la llum. Comença a ser el seu mestre i Turner li fa un homenatge,
Dido construeix Cartago, 1815.
Ell entra a l’Acadèmia al 1789 i després canvia per una altre. L’any 1802 comença a viatjar per
Europa, principalment a Suïssa però també per Anglaterra i París. Tenia gran interès per
l’historia de l’art i sobre tot del segle XVI, XVII i XVIII i la seva època. S’interessa per les
obres de Tiziano, John Thomas Smith o Poussin.
Poussin, El Diluvi – Turner, El Diluvi: interès pel color
El concepte de sublim vol dir que la natura supera a l’home, l’home desapareix als seus quadres.
Poder que fa que l’home quedi infamement representat. Utilitza recursos habituals del
romanticisme com núvols, espais abandonats, silenciosos, etcètera, amb unes formes i
cromatismes purament romàntics. No trobem encara els colors potents que expressava a través
de l’aquarel·la.
El canvi es dóna perquè ell s’interessà per la llum i a més el seu viatge des del 1819 al 1829 ja
canvien completament la seva obra. A partir d’aquí comença a jugar amb els cromatisme.
Naufragi, 1805 / El pas de Sant Gotard, 1804 / Allau, 1810 / San giorgio Maggiore a la
matinada, 1819
És molt original tot i que es lineal. Turner fou professor de perspectiva a l’Acadèmia tot i que
ell als seus quadres la deforma voluntàriament. Rafael i la Fornarina, Roma des del Vaticà,
1820. Representa a Rafael amb la seva estimada. Evoca la Itàlia Renaixentista però amb una
llum mediterrània i clàssica.
També incorpora temes mitològics, no només paisatges, com de l’Odissea. Odisseu ridiculitzant
a Polifem, 1829. El que a ell l’interessa és representar un ambient i el tema és una excusa per
poder fer-ho. Aquest any és molt important per a ell perquè mor el seu pare. Turner era una
persona tancada i mai va tenir una filla tot i que va tenir dues filles, amb l’única persona que
s’entenia era el seu pare i per tant, va entrar en una depressió. La seva vida té molta importància
en la seva obra.

33
Comença a fer obres amb caràcter més victimista i amb un ambient més privat. Els rostres tot i
així, no es mostren: Concert a Petworth, c 1835 – Petworth. Arista i admiradors, c 1830
La diferència entre Friedrich i Turner és que l’últim vol traslladar l’emoció a l’espectador i
Friedrich vol fer protagonista a l’home.
Incendi a les Cambres dels Lords i dels Comuns, 1835. Passa a fer una pintura a l’oli, però que
s’entén gràcies a les antigues aquarel·les. Va recuperar les èpoques glorioses de Londres. Molta
representació de l’atmosfera però amb una perspectiva inventada.
El canvi entre la segona i la tercera etapa és borrós. Tarda de diluvi – matí després del diluvi, a
l’exposició Royal Academy (1843). Ombres i foscor: La tarda del diluvi.
Moisès escriu el Llibre del Gènesis. Són dues obres separades que es van crear per exposar-les
juntes. S’inspira en una obra de Goethe, que va fer la teoria del color ja que ell se sentia molt
identificat. Deia que certs colors i combinacions explicaven coses diferents.
Tempesta de neu, 1842: Turner va viure aquesta tempesta quan estava en alta mar a una vaixell i
va demanar que cordessin al màstil perquè si havia de morir volia viure la seva experiència més
bestia. Per tant, representa el sublim. Va presentar l’obra a l’Acadèmia però va ser molt
criticada perquè no es veu gairebé res. Vaixell a punt d’enfonsar-se, Resultat d’una evolució que
arriba al màxim esplendor als anys 30 i 40 per expressar el que no podia amb paraules.
Durant aquesta última etapa té la màxima esplendor basada en les formes, els colors i les llums
molt pensades. Pluja, vapor i velocitat, 1844
Crepuscle sobre un llac, 1840. Manet posteriorment fa el mateix, és molt important tant la
forma com el cromatisme. Hi ha gent que diu que Turner va morir mirant la llum del sol.
John Constable 1776-1837
El moli de Dedham, 1820
És també impressionista, capta moment concrets. Fa
juntament amb altres pintors una sèrie d’innovacions
que són arrels del que culminarà amb
l’impressionisme, amb altres factors a tenir en
compte, evidentment, com el pas de pintar a l’aire
lliure. Paisatge treballat, íntim, amb figures humanes,
etcètera. Es va quedar representant sempre els entorns
més propers de la seva zona (rius, molins, canals,
paisatges, etc.), quiets silenciosos, humans,
domèstics, pròxims, etc. Molt més típicament
anglesos.
Ell és de Dedham. Entra a la Royal Academy al 1789 i s’especialitza en el paisatge però poc a
poc se centra en les representacions del seu entorn, paisatges rurals i definits, representats d’una
manera fidel i alhora molt clàssica.
Aquesta voluntat no vol dir que tot sigui igual. L’element més destacat de Constable és el seu
interès pel l’atmosfera, meteorologia. Com a família d’agricultors, havien de fer prediccions del
temps, estava interessat en els núvols i els fenòmens meteorològics (efectes que creaven en la
pintura). Tenia molts esbossos de l’aire lliure, a vegades apuntava el dia i l’hora concreta. El
que li interessava era plasmar un dia i l’hora en concret (semblant als impressionistes). Paisatges
on l’atmosfera vibra. Utilitza els blancs per crear contrastos i efectes lumínics. Representava
tots els elements que donava vida a un paisatge.

34
El molí de Flatford, 1817 – El molí de Dedham, 1815 – Carro de farratge, 1821: són obres que
destaquen en aquest sentit. Pertany al romanticisme perquè hi ha emoció en el paisatge però
amb cert toc de realisme, que trobarem a l’escolda de Barbizon.

Romanticisme a França
Apareix cap a la segona meitat del XIX, en plena Revolució. Diferència amb l’alemany, que era
més introspectiu, a França és molt més colorista, violent, sensual, heroic. Dins d’aquest també
hi ha diferents línies d’actuació. Dues tendències a l’època:

 De Delacroix (colorista i romàntica). La línia es feia pràcticament sola, el que definia

l’obra era el color i els cromatisme. Aplicava un llenguatge basat en les emocions i els
sentiments.
 Ingres (Menys colorista, estudi de la línia). Es basen en el dibuix, molt equilibrat i amb
línia academicista.
Théodore Géricault 1791-1824
Delacroix és la figura més important de la 1a meitat del XIX, però el primer és Théodore
Géricault. Va viure a l’època de Delacroix. Tot i que mor molt jove és una de les primeres
figures que representen aquest romanticisme francès.
Es forma en una època on encara hi ha el neoclassicisme. Als 17 anys, al 1808, comença el seu
aprenentatge en art. Treballa el dibuix i copia obres. Al 1810 passa al taller de Gueran(?) i allà
coneix a Delacroix. Al 1811 entra a l’Acadèmia de Belles Arts de París, amb 20 anys fins als
34, i això explica que hagi fet molts pocs treballs.
Va fer molta pintura de cavalls, feia els retrats com si fossin persones. Per tant no són grans
obres sinó petites pintures.
El context de joventut està clarament marcat per un moment històric convuls, és una època de
moltes Rev. i confrontaments polítics. Viu de ple l’època Napoleònica i la Restauració
Borbònica feta amb Delacroix. Això en part es pot veure en les seves obres. En el seu cas es pot
veure a la primera obra destacada i presentada: Oficial de cavalleria, 1813. És una de les
primeres pintures romàntiques feta encara en època Napoleònica. El dibuix no és la prioritat.
Molt moviment, com és típic en el romanticisme francès, oposant-se a la calma clàssica de
David. Cromatismes. Expressa la tendència de canvi cap a la pintura romàntica. Es presenta a
un premi però no el guanya. Se’n va cap Itàlia i hi passa un any on es dedica a treballar el
dibuix, a estudiar l’anatomia humana i es declina per M.A., però també per Rubens, Caravaggio,
Al 1817 torna a París, més preparat i amb més experiència. Es quan comença a fer les seves
grans obres.
Retrat de Delacroix, 1818. Amics des de la infància, retrat emotiu, elimina els elements i només
es veu el rostre. Treball de la llum emotiva. No és una de les obres més conegudes però mostra
molt el seu canvi.

35
Entre el 18 i el 19, Géricault crea El rai de la
Medusa, 1819, que és el primer quadre plenament
romàntic francès. Tracta de convertir el dolor en
art. El tema és de pintura d’història però
contemporània, del 1816, i el va conèixer quan
estava a Itàlia. En aquesta història, de les 150
persones que hi havia a la deriva, només van
sobreviure 15. Ell va voler reconvertir
romànticament aquesta història en un drama que
tenia com element diferencial, l’esperança. El
vent bufa cap a l’altre costat d’on veuen el
vaixell. Va llogar un estudi vora d’un hospital i es va dedicar a observar-los per tal de fer-ho
més dramàtic. Per veure com es tractava la pell, etc. Fins i tot, va demanar construir un rai a un
amic. Anatomia perfecta, fruit del seu viatge a Itàlia. Trenca amb tota la tradició acadèmica. Ja
no és una llum tallant, el dolor ja no és contingut, és un crit de desesperació i esperança. Interès
pel poble i no pas per les figures heroiques. Clarobscurs. Composició piramidal feta a partir de
morts i moribunds. Hi ha diverses diagonals cap al centre. Per tant, es pot llegir com un triangle
on a la punta hi ha l’esperança o com una aspa. Obra molt dinàmica.
Va tenir molt èxit i se’n va anar amb la pintura a Anglaterra, i va passar dos anys. Va ser
presentada a una exposició durant bastant temps i ell va continuar fent pintures i, sobretot
cavalls, que els més famosos són Els cavalls d’Epsom, 1821. Vol representar un moment
fugisser. Torna a Paris i continua fent cavalls i retrats, com a sèrie més important destaquem
Retrats (1822-1823)de persones boges. Encarregat per un psiquiatra per mostrar la bogeria.
Amplia la imatge no com amb Delacroix però ho fa per potenciar encara més el rostre. Utilitza
un cromatisme molt limitat. Cleptoman – Ludopata – Dona víctima de l’enveja
Va morir un any després però Delacroix continua el seu camí.
Eugène Delacroix
Agafa el camí de Géricault, i l’explota al màxim. Quan anava a morir va demanar que
s’eliminessin les seves imatges, a més es va fer pocs autoretrats. El seu pare va morir molt jove i
passa la major part de la seva vida a Paris. A mes de la pintura viu plenament vinculat al mon
musicals i altres arts. Va iniciar la formació principalment, al taller de Gueran. No va a Itàlia,
viatja cap altres llocs. Després de provar sort a premis i no aconseguir-los passa a buscar
consideracions als Salons.
La seva primera obra destacada, amb presentació publica en societat es Dante i Virgili o La
barca de Dante al 1822. Fa moltes obres de temes literaris i mitològics. Des dels inicis es poden
vincular paral·lels amb Gericault. Representa una barca, amb menys dramatisme. Molta
gestualitat. Anatomia amb ulls de Miquel Angel, molt treballats i amb molts contrasts lumínics.
La seva pintura te èxit.
Al 1824 presenta al Saló Les matances de Quios, una obra més
consolidada i de temes mes contemporanis. Va ser molt criticada,
tracta de la Guerra de la Independència, entre Grècia i Turquia, que
comença al 1821 fins al 1830. Hi ha un element fantàstic perquè hi
ha cossos verds o rocs, quelcom estrany perquè mai s’havia vist el
neoclassicisme. La paleta es reduïda, amb una llum molt tècnica i
uns contrastos molt forts. Dos nivells clarament diferenciats. També
trobem elements contraposats al classicisme: els cossos nus entre
d’altres, per això deien que era la matança de la pintura.

36
La tercera gran pintura presentada al Salo fou La mort del Sardanapal, 1827: el dèspota que
s’immola amb tot el que estima abans de ser presoner. Delacroix abans havia viatjat cap a
Londres on va veure una pintura de Shakespeare. Comença a treballat en aquesta pintura al 26,
es molt pensada, hi ha infinitat d’esbossos, tot i que no ho sembla ja que deien que havia pintat
amb una escombra èbria. Va ser presentada confrontada al Salo amb La apoteosis d’Homer,
d’Ingres. En aquests moments es comença a veure clarament la via que busca la pintura. Els
colors son molt vius i hi ha una gran desproporció del llit. Es una escena agoviant amb el cavall
entrant per l’esquerra. Hi ha molt de moviment i sensualitat: dones despullades, tombades. Té
una estructura piramidal, com El rai de la Medusa, on el llit ve a ser el rai, és una pintura
oposada però que utilitza una mateixa guia per fer la composició.

Els seus referents comencen a mirar cap al Nord d’Àfrica. L’any 1832, te l’oportunitat d’anar a
Àfrica i viatja a Algèria, Marroc i fa una escapada a Espanya. Per tant, s’hi està quatre mesos i
això significa una fita dins de la seva obra i dins del que és orient. Evoluciona en tots els sentits:
guarda moltíssimes notes en aquest viatge, fa molts quaderns de viatges amb esbosso que li
serviria per fer posteriorment quadres, com Dones d’Alger, 1834. S’allunya del tòpic perquè ja
no representa nus, sinó a dones vestides. Es una obra sense missatge, destaca la importància
l’escena en si i l’aplicació del color. A la composició domina el verd i el vermell, primari i
secundari, va estudiar molt els colors. Sense color no tindríem obra. L’obra la va presentar al
Saló i va servir d’inspiració per molts artistes, com Picasso o Manet.
Entre aquests dos quadres, entre aquesta
evolució, fa La Llibertat guiant el poble,
1830. Té una estructura molt pensada que
vol donar un missatge molt concret. Basada
en un tema històric, el juliol de l’any 1830
on el poble francès es va alçar amb el
descontent per passar a la monarquia
absoluta. La pintura va ser comprada pel
nou rei regent que va arribar al poder
després de l’alçament. Presenta una escena
clau dins la historia de França i representa
una idea molt mes global: la llibertat del
poble, i per tant, també ho podem entendre
com Les matances de Quios, que també
volia la llibertat. No lluiten nomes els homes soldats, sinó que lluiten totes les persones del
poble. Representa la dona com a símbol de la llibertat, representa els diversos estats socials,
línies verticals, els que lluiten, i horitzontals, els morts. El fons s’amaga al darrera. Aquesta

37
estructura alhora es combina amb la composició piramidal. Els colors no nomes estan a la
bandera sinó també al cel. Té unes dimensiones enormes i trobem inestabilitat en les figures.
El violinista Paganini (1832): continua fent retrats a Paris. Paganini no era una cara sinó un so, i
per tant, Delacroix fa un cos difuminat fent desaparèixer la línia del contorn. Representa el so
pur, el moviment, virtuosisme, etc. Fa obres, majoritàriament, literàries o d’història
contemporània: La fúria de Medea (1862), la realitza just abans de morir. Mar de Dieppe
(1852), considera el paisatge nomes com un fons per a les obres. Tot i així, van aparèixer al seu
taller diferents olis que van servir per inspirar als futurs impressionistes. Realitza una pinzellada
com la de Monet. També manté una semblança amb obres de Turner, d’anys abans. Defensa la
fotografia, és un dels fundadors de la primera societat fotogràfica de França -Société
d’héliographie, 1851. Odalisca, 1857. Daumier, parodiant els intents ambiciosos d’elevar la
fotografia al podi de les Arts, 1862. Va ser un dels primers artistes que va utilitzar la fotografia
als seus treballs.
Victor Hugo
Fa els treballadors del mar, els miserables, etc. Ho fa a l’època en que l’urbanisme de París
decideix gran part del traçat medieval i romàntic de la ciutat per fer avingudes. A mes de fer
novel·les va ser un gran dibuixant. Ell mai es va considerar artista, deia que com a molt eren
pels seus amics. Va pensar il·lustrar les seves novel·les però no ho acaba fent. Aquestes
aquarel·les el que fan es fer-nos veure que el romanticisme no son nomes dos artistes.

Jean Auguste Dominique Ingres i la pintura academicista

 1791 - Acadèmia Toulouse i Joseph Roques

 1797 - Paris, taller de David
Va néixer en un poble al sud de França i quan va morir va donar tots els seus dibuixos. Al 1795
el museu va publicar un catàleg on explica totes les seves obres. Son molt importants els seus
dibuixos per entendre els quadres, solia fer primer els dibuixos despullats per perfeccionar
l’anatomia i després els vestia.
Es forma a partir de l’any de la revolució francesa. El seu pare era de Toulouse però es va
traslladar al poble i era estudiant de dibuix, cosa que va heretar Ingres. Per la revolució francesa,
van decidir traslladar-se a Toulouse, on comença a estudiar la pintura i a mes, passa a tocar a
l’orquestra, però al final es va decantar per la pintura tot i que mai va deixar de tocar el violi.
Roques, pintor vinculat al mon neoclàssic, i Ingres sempre el va considerar com el seu mestre i
va afirmar que aquest el va fer descobrir a Rafael. Fa molts estudis i copies de les pintures de
Rafael, dibuixant-los en quadricules per tal de perfeccionar l’habilitat i l’anatomia.
Nu masculí, 1800. Ecole Nationale des Beaux-Arts, Paris - David, 1800: Ingres: c.1800: es diu
que potser David va prendre l’idea d’Ingres, però no esta clar. Alguns comenten que es van
enfadar ja que a mes, David no el va defensar de les critiques. A nivell artístic es una referencia.
Comença a estudiar el dibuix, color, mon antic i Rafael, que son els seus pilars. Al 1800 Ingres
es presenta al premi i no el guanya però al 1801, es presenta a Roma i si que el guanya amb Els

38
ambaixadors d’Agamemnon es presenten davant d’Aquil·les, 1801, representa un tema
mitològic a traves de lo clàssic, a traves d’una pintura amb anatomies perfectes, treball amb
voluntat de ser lo mes fidel possible. Això posteriorment ho perd per voluntat pròpia. Gran
perfecció tècnica. Fins al 1806, no pot anar altre cop a la Acadèmia a participar als premis, i
quan rep un premi de nou en aquest any pot marxar a Italià.
Allà fa Mille Riviere, 1805, combinació entre perfecció única i realisme fidel a la representació
de tots els detalls: cos idealitzat i amb uns materials plenament realitzats. Aquest any es quan
defineix el seu estil amb influencies gòtiques, rafaelesques i del renaixement, però el que
domina és la línia. La deformació del cos la fa per buscar una expressió. Sap perfectament
dibuixar sense deformacions però ho fa per representar sensualitat i moviment, a més ho
combina amb altres línies.
David, Napoleó al seu estudi, 1812 – Ingres, Napoleó Bonaparte com a primer consol, 1804: en
aquest cas va al reves, Ingres el representa primer. És la època Napoleònica. Es el seu primer
encàrrec. Un retrat molt característic de l’època. El que volia era mostrar els beneficis de la seva
producció als pobles que anava conquerint. Molta diferencia amb la de 1805, ja que es mes
rígida, perquè esta canviant la seva forma de fer.
Napoleó I al tron imperial, 1806 – David, 1807. Pintura realment oficial i molt important que va
ser exposada al Salo del 06 de París. Gran qualitat tècnica, Va ser molt criticada perquè es una
obra molt dura: colors massa dolorosos, perquè la iconografia sempre es igual, és a dir,
composició trucada. A més, hi ha errors, com els braços. Es una obra molt freda i, amb un
esquema i estructura molt pensats. Ingres es va fixar molt en el retaule Políptic de Gant, Boti de
Guerra a París. Agafa aquest model per intentar expressar la idea d’un Napoleó amb un poder
incalculable, com el de Deu, és a dir, fa el paral·lelisme. Al 1806 marxa a Itàlia, i no li afecten
tant les critiques.
Itàlia
1806-1810: Pensionat
1806-1824: Roma i Florència
Edip i l’Esfinx, 1808: un dels primers exemples del seu estudi sobre el món clàssic. Deixa
enigmes a l’aire. Hi ha una certa tragèdia que indiquen una certa tendència allunyada de la
pintura neoclàssica. Alguns diuen que és l’últim pintor del neoclassicisme. És un acabat
idealista, els ulls més profunds, mirada interior molt treballada. Hi ha coses que van més enllà
del neoclassicisme.
El somni d’Ossian, 1813: És una pintura per decorar l’habitació de Napoleó, volia quadres amb
temes dels somnis. François Gerard, l’any 1801, fa una obra amb un mateix tema però que esta
vinculada amb el romanticisme.
La gran banyista o la Banyista del Valpinçon, 1808: Treballa la figura
femenina nua i el món oriental que s’està donant a França a començament
del segle XIX. Obra feta a Roma que després es un gran referent pels
pintors academicistes de mitjans de segle.
El més important es la representació del cos de dona on domina la línia, que
passa per tot el cos. L’obra no és realista, sinó que destaca aquest realisme
extrem contrastat amb la gran sensualitat d’una línia: l’espatlla pràcticament
a la dreta, les cames son fines i els peus inflats.

39
Gran Odalisca, 1814: La presenta l’any 1819 al Salo
de París. Combina la sensualitat femenina amb
l’orientalisme. Es un encàrrec de Carolina Bonaparte,
i com a reina de Nàpols demana aquesta obra.
Arabesc completament deformat. L’esquena no te
sentit, hi ha una deformació conscienciada. Vol unes
línies sinuoses abans que representar el nu acadèmic.
Els detalls si que son virtuosos i precisos de la realitat,
però el que l’interessa es anar amb més enllà. Delacroix, posteriorment, s’influencia per Ingres i
el copia.
Fa moltes obres amb deformacions: Angélica (esbós), 1819 – Rafael i la Fornarina, 1814 – La
fornarina, 1515-19, Bindo Altovitti, 1514. Tot i que copia a la Fornarina ho fa amb les seves
tècniques. La presenta l’any 1814 al Saló i es molt ben acceptada.
L’any 1827 presenta al Salo una obra en la qual apareixen molts artistes, com Mozart. Alhora
Delacroix presenta La mort de la Sardanàpulus.
Quan marxa a Itàlia, segueix treballat el mateix tema: la figura femenina nua, i sovint afegeix
angelets. Dona inicis a una de les seves grans obres: La font, la comença al 1821 però l’acaba al
1856. Molta perfecció i sensibilitat a mes de la perfecció que mostra. Es una pintura sensual i
provocativa però busca alhora la puresa lineal eliminant el pel públic. Per això rep varies
interpretacions. Hi ha una obra que trobem similar, El bany turc 1862, trobem la banyista que
havia fet al 1808, i més dones. Pintura encarregada pel fill del germà de Napoleó. Era de format
rectangular i va passar a ser circular, en referencia a Rafael, possiblement. Aquesta tema també
el va agafar Picasso com a homenatge.
Federico de Madrazo també esta influenciat per Ingres, Odalisca 1850.
Acadèmics “pompiers” terme despectiu de l’època, que pot fer referència als colors. Alexandre
Cabanel (1823-1889), Naixement de Venus, 1863. La fa en l’any que Manet fa la prostituta.
William-Adolphe Bouguereau (1825-1905), fa sempre àngels i Venus. Naixement de Venus,
1879. Tot i que els seus inicis sempre són més negres, Dante i Virgili a l’Infern, 1850. Ernest
Meissonier (1815-1891), La campanya de França, 1864, la pintura més cara. Jean-Léon Géröme
(1824-1904), El segle d’August, 1855.- Banys orientals, 1885. Pygamtion and Galatea, 1890.
Pintors que estaven a l’Acadèmia, al Saló, els més valorats i desitjats. Feien obres peculiars,
caracteritzades per acabats perfectes, on no es veu la pinzellada. Molt basada en l’estudi
acadèmic del dibuix i on els temes dominants son la mitologia, la historia, etc. I especialment, el
nu femení. L’orientalisme molt treballat i que serà criticat pels crítics de la modernitat com a
pintures falses.

Escultura romàntica
Estàtua eqüestre d’Enric IV de França, Fredelic Lemot, 1818.
L’escultura no representava tant el romanticisme com ho feia la pintura, França va ser l’únic
lloc on l’escultura va desenvolupar uns aspectes mes romàntics.
Théophile Gautier 1811-1872 Era un gran defensor del romanticisme. Es una figura molt
reconeguda. Un exemple d’escultura academicista però sembla preromàntic angles: The falling
Titant de Thomas Banks: dramatisme, moviment i força.

40
A França, Seigneur, Orlando Furiaso, 1831. Posició tensa però amb moviment. Escultor suís
que viu a França: James Pradier. Fara Les Odalisques, 1841. / Jean-Jacques Feuchere, Satanas,
1833.
Françoise Rude 1784-1855
Compromès amb la política i Napoleó. No va a Italià però marxa a Brasil. Va fent, escultures
neoclàssiques molt vinculades a David. Quan torna farà Pescador Napolità, que el farà més
conegut. Va tenir molt d’èxit. Es una obra novadora. Gran treball de la pell i l’anatomia.
Novetat en l’enfocament de l’escultura presenta una escena quotidiana.
El seu encàrrec principal va ser La Marsellesa, a l’arc de Triomf de
Paris, l’any 1836. Models clàssics. Poble anònim i heroi guiant cap
a la lluita i el triomf, idea romàntica. A dalt el mon roma i a baix el
mon del poble. Sacrifici per la pàtria i els ideals. Hi ha qui diu que
es la “llibertat guiant al poble” en escultura. Concepció a sobre
d’un pla que permet que es pugui llegar més fàcil aspecte triomfal,
moviment i guerra.
Napoleó despertant de la immortalitat, torna l’entusiasme que tenia
per Napoleó quan era jove. Àguila morta com a símbol del passat
imperial de Napoleó. Napoleó apareix aixecant-se cap a la
immortalitat dels herois. Caràcter oposat al de la Marsellesa, que
reflexa serenitat.
David D’Angers 1789-1856
Projecte memorial al poeta Nicolas Joseph Laurent Gilbert, 1841. Marxa a Roma cinc anys on
coneixerà a Cànova. Beurà del neoclassicisme. Representa el moment més dramàtica: la mort i
el suïcidi. És una obra molt romàntica. Sembla que floti. El poeta es va suïcidar amb una clau al
coll. Esperit romàntic. Es una violència romàntica.
Conegut també pels seus retrats escultòrics: monument al general Gobert, 1847. Busts,
medallons. Grans figures del neoclassicisme. Retrats psicològics i profunds: Hugo, Goethe,
Paganini. Se centra als ulls i la mirada i, menys, però també a la boca. Intenten aproximar-se als
retrats de Gericault, que manté el punt focal al rostre, a la mirada.
Antoine-Louis Barye 1796 -1875 Comença sent un pintor amb un gran interès per Gericault i
Delacroix. Té un gran reconeixement als salons.
Tigre devorant un gavial al Ganges (1831) Va tenir molt d’èxit al Salo. A la seva obra es comú
trobar obres en bronze de representacions d’animals en moviment. Lleó devorant una serp, hi ha
un cert orientalisme amagat als animals. A partir dels anys 60 es quan començaran a tenir èxit
aquestes petites escultures. Utilitzades per decorar les cases burgeses.
Auguste Précault, 1809-1879 Com altres escultors romàntics té un interès per la historia de
l’art i l’exotisme. A les seves obres es caracteritza l’expressió del moviment i el sentiment, a
més de l’emoció i la grandesa dels sentiments. Va dotar les seves obres d’una deformació
volguda. Va ser incomprès a l’època. Ofèlia 1844: és un tema romàntic de l’època. Demostra
l’interès per la superfície poètica. Representa el moment en el qual la personatge s’enfonsa a
l’aigua. Semblant a la matança del mateix artista. S’entén com una imatge molt moderna del
moment.
Jean-Baptiste Carpeaux, 1827-1875 És el més conegut de tots, l’any 1854 obté el Premi de
Roma. La seva obra Noi pescador escoltant un cargol marí, 1856 té una influencia clara a

41
l’escultura de Rude, del Noi pescador. Obté una influencia enorme de Miquel Angel i
l’escultura antiga, i referencies de Laocoont. Quan es va descobrir va tenir un gran impacte. Té
com a referent el capítol 33 de la Divina Comèdia de Dante. Malgrat ser un tema poc tractat i
menys en escultura, representa el moment de la màxima tensió i angoixa. Tracta perfectament la
figura anatòmica representant les tres edats amb els diferents cossos. També va ser un gran
retratista. L’obra mestra és La Dansa, 1869 – comentari

7. Realisme. Courbet i l’escola de Barbizon

És un estil molt generalista, fins als 80 va haver una voluntat artística que es volia apropar al
món real. Però el realisme no és un estil, és una manera d’entendre el món natural i la realitat.
Desapareixen els conceptes vist fins ara: el sublim o l’espiritualitat. Representa la realitat
quotidiana i el món recent tal com és.
Històricament es una època de molta conflictiva. Es produeix la Revolució del 1848, també
reconeguda com la Primera Revolució ja que no només passa a França sinó a tota Europa, amb
l’objectiu fer caure a la monarquia. A part també hi ha una crisi econòmica, però sobretot social,
es quan neix la consciencia del proletariat. Apareix el manifest comunista de Marx i Engels.
L’element central que demana el realisme es la necessitat de reflectir el mon real i l’experiència
de la contemporaneïtat. En el moment en el qual el que més hi ha es critiques, volen deixar
enrere el subjectivisme del romanticisme. Totes les obres comparteixen el voler apropar-se al
mon real, tot i ser diferent entre elles representen una visió mes objectiva.
Tenen com a objectiu treure’s de sobre els vicis de l’antiga historia de l’art. No volen tenir una
tradició prèvia i per tant, el que busquen també es una nova manera de mirar la realitat, i això ho
comprovem majoritàriament en la mort ja que no té cap mena de misticisme. Els temes nous
s’enfoquen molt en les classes obreres, encara que poden ser molt diverses, no volen discriminar
cap element que veiem a la realitat.
Honoré Daumier, 1808-1879
Fou un caricaturista però també pintor, escultor i dibuixant. Comença la seva carrera artística
realitzant treballs en xilografia i il·lustracions d’anuncis publicitaris en els quals es nota la
influencia de Charlet. Té unes conviccions morals que es veuen reflectides en l’art.
Va començar a fer publicacions a traves de la premsa perquè creia que era l’única manera de
transmetre el seu missatge. L’any 1828, comença les seves primeres litografies per al diari La
Silohuette. L’any 1830, inicia la seva tasca a la revista humorística La Caricature, on va adquirir
èxit pels seus gravats i dibuixos plens de sàtira i critica social. També va treballar en Le
Charivari, periòdic humorístic i polític, particularment crític amb el govern de Lluis Felip I
d’Orleans. Va estar a la presó durant sis mesos per haver fet una critica directa i evident al rei:
una caricatura en la qual el monarca apareixia retratat com a el personatge golafre de Rabelais,
Pantagruel.
L’any 1835, com a conseqüència de la instal·lació de la censura a França, Daumier decideix
evitar la caricatura política i en el seu lloc es va dedicar a fer critiques socials. L’obra pictòrica
Rue Transnonain 15 avril, 1834 és un dels exemples més clars del realisme de la critica social.
Representa un home sense cos perfecte, una habitació desordenada, etc. És la antidealització
d’un heroi que en aquest cas es el poble.

 Celebrities du Juste Milieu, c 1831

 Louis – Philippe d’Orleans, 1831
 Rue Transnonain le15 avril, 1834, 1834

42
Amb la Revolució del 1848 i la II República va retornar a la sàtira política. A partir d’aquest
mateix any, es va apassionar per la pintura, i va desenvolupar un estil influenciat per Delacroix,
Millet, Rousseau, i en les seves ultimes obres per Fragonard i els impressionistes.
Es presenta a un concurs amb l’obra l’Al·legoria de la República, 1848. Apareix una dona mig
nua agafant la bandera de França, donant el pit a dos nens. Es la representació de la República
serena i forta que fecunda al poble.
La bugadera, 1863 es un tema sense interès però que a partir d’aquí el comença a agafar.
Apareix una mare que ajuda a la filla, les figures estan a contrallum per expressar el volum, al
contrari que a l’antiguitat. Observem una pinzellada àgil i cromatisme càlid.
Vagó de tercera classe, c.1862-4 el tema d’incorporar el tren també es nou. / L’amant de gravats

Jean-François Millet, 1814-1875

Millet és oposat a Daumier, es fixa en el món rural però sempre intenta aproximar-se a les
classes obreres. Té una intenció clara de voler representar figures humils. Va passar la seva
joventut a la granja familiar, i aproximadament amb 20 anys va aconseguir una beca per anar-se
a París. Allà estudia a l’Acadèmia de Belles Arts, on comença a pintar les seves obres. A finals
del 1830 va a Paris i estudia a Daumier. I l’any 1842 comença a presentar als Salons.
Les seves obres tenen com a característic els colors terrosos, les postes de sol, els contrastos
lumínics i els volums. També va estar molt marcat per la Primera Revolució però no es va
posicionar. Al 1849, marxar a un poble al sud de França on estudia a Rousseau i sorgeix l’escola
de Bermiçó.
El garbellador, 1847-8 – El sembrador, 1850: En el segon veiem reflectits els colors de la
bandera francesa. Representa la unió, quasi primària, amb la terra. No veiem els peus sembla
que es fonguin en la terra.
Les espigolaires, 1857: Representa les tres fases ajupir-se, agafar i aixecar-se. Dona sensació de
pes i al fons veiem el fruit d’aquest treball.
L’Àngelus, 1857-59. És un encàrrec d’un nord-americà que
estava fascinat per la pintura francesa de l’època. Volia la
representació de l’època. Apareixen dues figures humils. Hi ha
un grau de monumentalitat molt alt, el paisatge es dur i el tema
no es religiós ja que s’aproxima a un tema molt concret de
l’època i l’artista afirma que es un record seu.
L’home de l’aixada, 1859-62 Utilitza el contrapicat com a eina
per monumentalitzar la figura
Pastora amb el seu ramat, c. 1863 Era molt ben acceptada i tenia molt d’èxit a l’època.

43
El seu èxit no era nomes per part de la clientela sinó que també col·legues seus com Van Gogh,
Monet, Pissaro i Dali entre d’altres. Van Gogh va estar molt influenciat i Dalí copia al 1933-5
l’Àngelus.
Gustave Coubert, 1819-1877
Neix a Ornans, al centre de França, quasi tota la seva trajectòria esta vinculada a aquest poble.
Prové d’una família terratinent, relativament rica. L’avi matern havia lluitat a la Revolució
Francesa, per tant, el seu entorn familiar volia la Revolució però ell no es va posicionar. La seva
formació inicial va ser a Besançon, on hi ha una petita acadèmia de Belles Arts. El seu pare
volia que estudies dret a Paris però al arribar allà l’any 1840 comença la seva formació com a
pintor fent classes de pintura.
A aquesta època a Paris hi havia noves formes d’ensenyar pintura però ell va preferir anar per
lliure i buscar un pintor alemany. Per tant, la seva carrera comença formant-se en una acadèmia
privada de pintura. Al Louvre troba als seus referents: la pintura barroca i l’espanyola. Una
pintura que te influencies del passat i certs aires romàntics.
Autoretrat amb un gos negre, c.1842-44. Sembla que estigui dins d’una cova. Molt emparentat
amb la pintura del segle XVII espanyola pels colors, la posició, etc.
Autoretrat “l’home desesperat”, c.1843-5. Va optar per buscar clients pel seu compte i un camí
per ser autosuficient.
Marxa als Països Baixos on coneix a Caravaggio. Al 1848 hi ha la Revolució Francesa i
s’instaura la II Republicà. És una època molt moguda socialment, i trobem molta censura. Al
salo del 48 presenta per primera vegada la seva obra, tot i que abans havia presentat en tres
ocasions en tres salons, però a partir d’aquest any es podien presentar les obres sense que hi
hagués cap jurat que selecciones les obres. Va tenir una rebuda relativa però va continuar
presentant. El 1849, presenta Sobretaula a Ornans, rep moltes critiques positives, i la medalla
d’or, a part de vendre-la. L’obra no te cap tema en concret però aquí es on marca els inicis de la
presentació publica del seu realisme. Al següent salo, planteja l’antologia realista on presenta
els seus ideals com a pintor de l’època.
Els anys 1849 i 1850 s’hi esta a Ornans. Els picapedrers, 1849 – L’enterrament d’Ornans,
1849-50 – Camperòls de Flagey tornant de la fira, 1850. Té com a objectiu presentar aquestes
obres a París però primer ho fa a Ornans, després a Besançon i finalment l’any 1851 els presentà
a Paris on rep tant critiques com elogis. Els picapedrers, 1849: es un tema plenament realista.
Hi ha qui afirma que esta inspirada per Millet.
L’enterrament d’Ornans, 1849-50: El tema principal es l’enterrament d’un camperol d’Ornans.
Es una pintura d’història de grans dimensions que ell adopta per ser acceptada al Salo. Va
buscar moltes influencies dels seus viatges, com a en el seu viatge a Holanda l’any 1847 on va
veure a Van der Heist. A l’esquerra hi ha tres personatges espanyols que identifiquen la pintura
en el realisme per l’interès de les classes baixes i per mostrar allò que veu. No hi ha cap mena
d’ordre ni jerarquia, es un fris. Estan separades per classes, però al fons no hi ha separació. Esta
mostrant el seu trencament amb les elits. Representa un acte social sense cap mena d’èmfasi, ni
tan sols la mort, que ja no es una representació mística. El protagonista que era la mort passa al
segon pla. El que interessa es l’on i el com.

44
Retrat d’Alfred Buyas, 1853: Representa a una persona rica molt interessada en l’art que
demana moltes obres per la seva col·lecció de molts artistes, com Delacroix.
Histoire des artistes vivant français et etrangers, 1856: Es publica aquesta historia que es una
mena d’enciclopèdia on explica la vida dels artistes i inclou a Courbet amb una fotografia. / Les
garbelladores de blat, 1853-54: Es una escena de camp on apareix la seva germana però en un
lloc diferent, no al camp.
L’any 1851 a Londres es fa la primera gran exposició per la batalla que té amb Paris en l’àmbit
de les Exposicións. París va crear un Gran saló d’Exposicións, on hi havia 30 o 40 pintures de
cada artista. Courbet va voler participar amb les obres que va fer just abans i destacant Bonjour
Monsieur Courbet, 1854, que es un encàrrec de Buyas d’un fet que va passar realment, i va
pintar el moment en que es va trobar. Aquest instant pintat no te cap interès. Representa la
relació entre un burges i un artista, un generós i un altre amb aires de magnificència però alhora
d’acceptació mútua. Podem dir que es realista però te coses del romanticisme francès.
Transforma la composició seguint les formes de la pintura realista, volent captar la llum i les
flors del sud, amb el temps es va considerar una imatge quasi fotogràfica.
El taller de l’artista, 1855 – Al·legoria real
de set anys de la meva vida artística. Es una
pintura on el realisme hi es com a concepte
però no es gens realista la pintura. Es pot
dividir l’escena en dos seccions
horitzontalment, i tres en vertical. A
l’esquerra hi ha els temes del realisme
(prostitució, el poble, els explotats i
explotadors, burgesia, pobresa, riquesa,
etc.) Al centre de la composició trobem a
l’artista (l’artista, la dona i el nen de set anys, que vol dir que esta creixent). A la dreta, les
figures vinculades al mon del realisme: persones que d’alguna manera s’havien posicionat en
l’entorn del realisme, Bruyas, Proudhon, Champfleury, Baudelaire. La pintura la va fer a Ornans
amb dibuixos preparatoris però també amb fotografies, es una obra vinculada la manifest del
realisme.
Aquest quadre, l’Enterrament d’Ornans i un altre retrat no van ser acceptats a l’Exposició
Universal on va presentar 14 quadres. Així doncs, va decidir presentar els seus quadres al salo
de l’Escola de les Belles Arts, juntament amb 40 quadres més. En aquesta exposició presenta un
catàleg que en certa manera es propagandístic i es considerat com el manifest del realisme. La
Exposició no va ser rebuda amb els elogis que s’esperava però si que va tenir molt reso.
Pavelló del realisme, 1855. Combat des Écoles, l’Idealisme et les Realisme. L’any 1861 obre
una acadèmia on ensenya pintura però no te molt d’èxit ja que afirmava que no s’havia de tenir
cap professor, per tant es contradeia a si mateix.

45
L’Escola de Barbizon
És una escola paisatgística que trobem l’any 1840. Parteix de Constable i d’altra banda, del fet
que al 1848 molt artistes van viure a Barbizon – buscar – Entre aquest artista en destaquen dos:
Camille Corot, 1796-1876 Intenta captar la primera sensació que veu a traves de la llum i el
paisatge. L’obra El pont de Narni té dues versions: l’any 1826 l’interessa la llum i l’any 1827
l’interessa la imatge més treballada. Es present al Salo. La pinzellada es completament solta a
les cases de Cabassud, c.1835-40
Théodore Rousseau, 1812-1867 Es comença a formar a París però sempre el rebutgen. Al 1848
marxa a Barbazon on s’interessa per la llum i els aspectes atmosfèrics, és a dir, pels inicis de la
pintura impressionista. Bosc de l’isle Adam, 1849.

8. Arquitectura i Urbanisme del segle XIX

Neogòtic a Anglaterra
 Estètica del pintoresc
 Novel·les gòtiques
Horacle Walpole, The castle of Otranto, 1764
Estil historicista que agafa com a model l’arquitectura gòtica. Neix a l’Anglaterra i tindrà
difusió a l’arquitectura del segle XIX. Té una influencia directa de les novel·les gòtiques. Es
comencen a publicar a mitjans del segle XVIII
Horacle Walpole, Strawberry Hill, 1772-1790, Thomas Gayfere, arquitecte Westminster
Loutherbourg, 1790.
Castle style: Robert Adam, Culzean Castle, 1770-1792
Gotic monastic: James Wyatt, Fonthill Abbey, 1796-1812
Revolució Bibliogràfica (1790-1830)

 John Carter
 John Britton
 Thomas Rickman
 August Charles Pugin
 August Welby Nothmore Pugin
Hi ha un moviment molt extens en l’arquitectura. L’any 1829 passen edificis que havien estat en
desús a ser restaurats i hi ha molta demanda de construcció de noves esglésies d’estil neogòtic,
però combinant-les amb els models de l’arquitectura que es seguia a principis del XIX. Per tant,
estudien tant l’arquitectura del moment com del passat.
Volen acostar-se a l’Edat Mitjana però no es volien copiar edificis sinó agafar elements del
passat però adaptant-los al present, com per exemple Charles Barry i Augustus Pugin, Parlament
d’Anglaterra, 1835-65. En quant estructura, es va plantejar de nou la del parlament, agafant
idees d’un arquitecte francès que buscava que fos útil, però la decoració quedà en mans de
Pugin. En totes les arts decoratives de l’interior hi ha aquest objectiu de ser fidel al passat.
No només hi ha aquestes figures sinó que també està Ruskin en el neogòtic, tant en les arts
decoratives de la recuperació de l’Edat Mitjana. Defensava que els edificis del passat no
s’havien de tocar, és a dir, no s’havia de fer restauracions fraudulentes.

46
Neogòtic a França
 Charles Nodier i Isidore Taylor
o Voyages pittoresque et romantiques dans l’ancienne France, 1821
 Joseph Chapury
o Cathedrales français (1823-31): L’obra de les catedrals franceses son de
diferents volums perque es plantejaven per coneixer un gran volum de coses
que shavien descobert fins al moment.
 Victor Hugo
o Notre-Dame de París, 1831

El que triomfa són els models de l’antiguitat tot i que també del gòtic però això més
posteriorment. Les primeres mostres comencen amb la Rev. F. Es crea un museu francès que és
com una mena de magatzem on es guarden restes d’edificis que es considerava que s’havien de
guardar i que després podien ser fonts d’estudi. Església de Santa Clotilde, París, 1856-57.
Eugène Viollet-Le-Duc, 1814-1879
No tanta construcció d’edificis neogòtics de zero sinó sobretot restauracions e construccions
d’època gòtica però que havien estat restaurats durant diferents anys, amb elements d’altres
estils.
Entretiens sur l’Architecture, 1863. Dictonnaire raisonné de l’arcchitecture français du Xle au
XVIe siècle, 1854-1869.
Figura bàsica per conèixer l’arquitectura de la segona meitat del segle XIX a França i de la
restauració, no només a París. Era professor a l’escola de Belles Arts a París. Primer que
proposa quelcom teòric a partir d’idees pròpies. Restaura: la Notre-Damme i la Catedral de
Carcassona, però les seves restauracions són sacsejadores ja que no respecta el passat és a dir,
incorpora quelcom que pugui mantenir una unitat a l’edifici sense seguir les normes antigues, és
a dir, pot posar un jardí on mai havia estat. Diu: restaura un edifici és restituir-lo a un estat
complert que potser mai ha existit, és a dir, vol buscar la puresa de l’arquitectura estilística,
encara que s’hagi d’eliminar estils anteriors, vol reaparèixer els monuments d’una forma ideal.
Té reconeixement com restaurador però també com arquitecte on planteja una arquitectura
moderna i amb aspectes nous. A partir del sistema de carrega del gòtic desenvolupa una
arquitectura que tingui aspectes decoratius plenament moderns. Utilitza nous materials, més ric,
amb ferro, policromia.

Eclecticisme
Objectiu: l’historicisme vol recrear un estil del passat, en canvi, l’eclecticisme té la voluntat
d’anar al passat però aplicant lliurement aquests estils, és a dir, sense recrear-lo sinó fer una
arquitectura Nova que no fos canònica, sinó que respongués a gustos diferents. Per tant, és una
nova tendència que el que vol és crear una manera estilística nova fruit d’una barreja d’estils
antics. El trobem a la segona meitat del segle XIX.
Catedral de Marsella, 1845-93
Eclecticisme Renaixentista
P. Labrouste, pioner en les estructures de ferro com amb la Biblioteca de Sainte-Genevieve i la
Biblioteca Nacional de sala de lectura, d’on extreu element antics utilitzant el ferro com a nou
material per emfatitzar allò útil. Aconseguint d’aquesta forma fer quelcom nou però amb
elements anteriors.

47
L’arquitectura eclèctica es desenvolupa sobretot a la segona meitat del segon imperi. L’estil
dominant d’aquesta epoca es la manera de l’eclecticisme vinculada al romanticisme.
Eclecticisme a França: l’estil del segon Imperi
La Paris dels anys 1830 i dels anys 40 no tenen res a veure degut al pla Haussmann, s’accepta la
reforma de tota la ciutat que apareix en una època fruit de les revolucions anteriors.
A l’entorn dels 50 ens trobem que moltes ciutats i capital estan totes reformades
urbanísticament, fruit de problemes que comparteixen totes elles: enderrocar les muralles, el
creixement de la població gràcies a les millors higièniques, problemes de circulació de
mercaderies, etc. Entenem aquestes reformes com a control de poder.
Al 1800 hi havia a París quasi 500.000 habitants però 50 anys després hi ha el doble. Així que
volen restaurar la ciutat medieval a una ciutat amb més avantatges. El Pla d’Haussmann té com
a solució els bulevards, és a dir, carrers rectes que siguin més efectius per circular i a travessar
la ciutat. A més, permet ordenar els espais, que els policies puguin passejar, que es puguin
construir grans palaus, que millori la salut ciutadana, que estigui més sanejada la ciutat, millora
l’accessibilitat a l’aigua. Passa de ser una ciutat medieval a una moderna. Es creen més de 60
km. de carrers, es creen més de 100.000 habitatges nous i s’enderroquen molts més. Aquest
urbanisme té una incidència directe amb l’arquitectura.
El nou Louvre, Lefuel (1852-1857), s’hi sumen elements del barroc i del gòtic i per tant,
parteixen d’elements històrics però fent una obra sumptuosa, luxe. La Gran Òpera de París,
Charles Garnier, 1861-1874, és un altre exemple.
L’any 1858 a Viena, passa el mateix: té una reforma molt important, ja que antigament tenia
una muralla i no es podia construir. S’enderroca la muralla que dividia la ciutat en dos, i es crea
un concurs per ajuntar les dues ciutats. També es creen molts edificis nous. A més, alguns opten
per estils historicistes i altres per estils barrejats i l’eclecticisme, com Gottfried Semper, Projecte
de Kaiserforum.

9. Exposicions Universals i arts industrials

Les arts decoratives d’aquesta època provoquen un gran canvi estilístic i custombrista. A partir
dels anys 60 revolucionen els conceptes de l’art. La revolució industrial del segle XVIII esta
molt present i es molt important en la societat anglesa. Això repercuteix en l’art a causa de que
s’havia de buscar quin era el paper de l’art perquè tingues un efecte positiu en l’estètica pròpia
d’una època marcada per una revolució industrial. Tot això comença amb l’Exposició universal
del 1851, la primera de les grans Exposicions a tot el mon. No contenien patrimonis nomes
anglesos, sinó que es creava un certament amb la voluntat de mostrat tota mena de manufactures
i industries per comprar, aprendre, competir, impulsar la industria i el comerç, per tant per
potenciar un dels principals motors de les noves potencies europees. Aquest any te lloc la The
Great Exhibition of the Works of Industry of all Nations a Londres, un projecte impulsat per
Henry Cole i la Royal Society, a part de pretendre potenciar el comerç i les manufactures de la
industria però també te un interès pel mon artístic. Va ser una proposta molt ambiciosa, i va
portar la construcció d’un edifici igual d’ambiciós com el propi projecte: es crea un concurs
d’edificis per a tal tasca.

Art i Indústria a Anglaterra

L’Exposició de l’any 1851 de Londres es la
primera de moltes Exposicions universals entre
les que destaquen les fetes a París i Londres.
L’any 1889 a París on es presenta la Torre
Eiffel. Però també es fa a altres llocs com

48
Filadèlfia (1876) i Viena (1873). Aquestes Exposicions buscaven commemorar dates, o
simplement exaltar la modernitat i la grandesa de les ciutats, per donar-se a conèixer i fer
propaganda. Hi ha moltes Exposicions però s’ha de diferenciar d’altres que no han rebut cap
ajuda dels seus respectius governs: com la de Barcelona, Niza o Amsterdam.
Joseph Paxton
Un enginyer jardiner especialitzat en la construcció d’hivernacles, crea una construcció practica
i econòmica equiparable a la modernitat del moment, crea el Crystal Palace: una gran hivernacle
de vidre en forma de palau de com a mínim 121 m2, amb 40,000 expositors de 40 països
diferents. Aquest projecte s’inspira en obres similars com la Palm House i els Kew Gardens de
Richars Turner i Decimus Burton (1845-1848) a Londres.
El ferro i el vidre eren materials fàcils de construir: ràpids i barats, a més de potenciar les virtuts
dels progres. El Crystal Palace va ser desmuntat de Hide Park l’any 1854, i es va tornar a
construir més al sud de la ciutat, a Sydenham, però l’any 1939 un incendi el va destruir. Es va
voler reconstruir però per diversos motius, el projecte de reconstrucció es va cancel·lar. Després
de l’Exposició, l’any 1853 es va realitzar una de similar a Nova York: New York Crystal
Palace. La realització d’edificis i construccions amb aquesta tècnica i aquests materials es va
seguir utilitzant.

La de Londres, per tant, va ser la primera gran Exposició Universal, amb més de 6mil visitants:
va triomfar i impactar la grandiositat del projecte per l’època. Es volia mostrar el progres, era
una mena de reivindicació nacionalista que alhora volia estimular els actors productius del camp
de la industria, amb mes de la meitat dels exposats d’origen angles. A partir de la dècada dels
60, sobretot a Londres i Paris, les grans Exposicions universals van passar a tenir el paper del
que anteriorment havien tingut els Salons de Belles Arts però pel camp de la industria.
L’any 1851 a Londres es publica un volum que estudia i publica totes aquelles obres fruit
d’indústries que treballaven amb una certa intencionalitat estètica i decorativa – Ralph
Nicholson Wornum, The exhibition as a lesson in taste, Art Jornal Illustraded Catalogue (1851)
– on defensa que el que va veure a l’Exposició era un conjunt de peces que tenien una
ornamentació exagerada i exuberant, tot i així, al rebre obres de molts llocs rebien molta
influencia de diversos llocs, moviments artístics, estils. També destaca la importància general
que es va donar en l’Exposició als elements naturalistes, i sobretot, a la representació
d’elements curvilinis, de fauna i flora, Destaca també una secció on realment va haver una
unitat estilística i no hi havia tant de caos d’influències, era la secció Medieval de Augustos
Pugin, un clar defensor de la societat medieval i del seu art. Per tant, fa una secció de productes
moderns de l’època inspirats en un únic estil, el gòtic, que remet als passats anglesos: amb
formes pròpiament angleses, i destaca sobretot, la unitat de l’estil, contrastant a la gran barreja
que es podia veure a l’Exposició.
Henry Cole, 1808-1882

49
Va col·laborar amb la Royal Society per realitzar l’Exposició. Fou dissenyador i artista
preocupat pel paper de la metal·lúrgica. Als anys 40 veu que hi ha una baixa qualitat en les
produccions industrials que tenien la voluntat de ser despenjades estèticament. Tenia la voluntat
de treballar de la unió entre l’art i l’industria, fomentar la relació entre els artistes i les empreses
productores. En aquest context cal destacar que la revolució industrial va portar amb ella una
gran diferenciació de classes, per tant, les condicions laborals dels obrers no eren les optimes
per aconseguir unes obres de bona qualitat i que fossin ornamentals. Per aquesta raó, les obres
no tindran cap tipus d’estil, no son fruit del que hauria de ser una utopia social sinó que
acompanyava a la idea de progres i modernitat que tenien en l’època. Calia revertir la situació
social perquè d’aquesta manera es poder veure mitjançant la producció artística la felicitat de
l’home i alhora, el progres de la societat.
L’any 1852 es crea un museu de manufactures, és a dir, una institució que pretenia agafar tota
mena d’arts menors o decoratives perquè fossin un modern per formar la gent, els artistes,
obrers i treballadors. Tenien models artístics per impulsar la industria productiva que fos capaç
de posar el mateix nivell de producció de les belles arts. Oferien obres que els artesans,
normalment no podien veure ja que el museu ho comprava i donava accés a tot el públic per a
que es formes. Actualment es el Victoria and Albert’s Museum de Londres.
20/11/2018
Els nous espais que requerien nous edificis, que eren construïts amb nous materials. Paxton
coneixia els materials i el Crystal Palace era un edifici que lloava les opcions de l’època.
Construït a base de mòduls que permeten muntar-lo i desmuntar-lo. Va suposar un gran progrés
per l’ús de l’enginyeria a l’arquitectura i perquè tot el que tenia a dins tenia una funció i un
procés que serviria per l’època. Arquitectura del ferro per usos socials i industrials agafarà pes.
Les exposicions universals naixien amb la voluntat de mostrar el progrés en un context colonial
de les grans potències, servia per impulsar la indústria, el comerç i el progrés. A la primera
exposició a Londres es publica una revista d’art, que dóna les claus per entendre moltes de les
idees de l’època.
La majoria d’objectes patien un excés d’ornamentació, la diversitat de propostes de diferents
nacions els feia veure que hi havia camp per avançar en l’estudi i desenvolupar unes formes que
s’adaptessin al sentit de cadascun dels objectes.
Secció medieval Augustus Pugin. Un dels principals difusors del neogòtic, va dirigir la secció
medieval on es van presentar tota mena d’objectes amb una unitat d’estil. Molt defensat pels
pensadors del moment, que proposaven l’estil gòtic per la decoració dels edificis.
L’exposició va ser organitzada per la Royal Society, la societat que promovia el comerç, les
indústries i les manufactures. Un dels principals promotors era Henry Cole, que des de els anys
40 ja mostrava la preocupació per les manufactures industrials, que estaven distanciades de l’art,
teories estètiques, etc., i per això impulsà la revista Journal of design and manufactures, on
impulsava dissenys de possibles models a seguir i reflexionava sobre quina havia de ser la
relació entre les indústries i els artistes que treballaven independentment. Una de les maneres
per fer possible això va ser impulsar el Museu de Manufactures. Aquest debat art-indústria
apareix en un moment on es té una visió utòpica del passat, la indústria produeix productes
sense estima, en sèrie, que realment no servien per fer la gent feliç. Perquè un objecte sigui art
ha de permetre que l’artesà sigui feliç.
The Grammar of Ornament, 1856 d’Owen Jones, mostra models nous per ornamentar els
objectes. Per dur a terme aquesta tasca buscava formes primitives dels pobles que no estaven

50
civilitzats. Va desenvolupar així una estètica mes novadora i fidel a l’època però amb falta de
coherència. Creava els models de referència per poder seguir creant.
Els anys 50 tindran una mena de progressos i debats que es resoldran finalment a la dècada dels
60.

Arts & Crafts

El debat entre la indústria i l’art es resol per 2 camins, un d’ells és l’Arts & Crafts, ideat per
William Morris, que creia que el disseny no només era un problema estètic sinó que també era
un problema social, ja que estava vinculat a una producció industrial i a una societat on la classe
obrera era explotada. Morris el que proposa és recuperar l’esperit de l’edat mitjana, els oficis
medievals, es posiciona en contra de la producció en massa, de la producció industrial seriada,
per tant basarà els seus models en una producció artesanal.
És un dels camins on es busca l’artesania, que comença a gafar forma quan William Morris
encarrega una casa a Philip Webb, The Red House, 1859-1860, un dels exemple d’aplicació del
projecte d’artesania. A l’exterior el material és industrial però l’interior està acuradament
decorat amb elements fets per artistes artesanals.

William Morris crea una societat, Morris & Co., era una empresa centrada en el disseny d’arts
decoratives, d’objectes artístics, manufactures artesanals, mobiliari, etc., que buscava la
recuperació dels oficis medievals. Mostrava els ideals de les Arts & Crafts creant diferents
elements de decoració (paper pintat, vitralls, etc.).
Aesthetic Movement
El segon camí que agafa el debat, que defensa que no s’ha de prescindir de la indústria. Idea de
que l’art i la bellesa estigui a tot arreu, al marge de consideracions morals. Per ells son molt
importants els models de la natura, la diversitat i s’influencien molt dels models japonesos. Als
anys 70 aquest moviment té una gran difusió i l’art japonès ha esdevingut una moda.
Christopher Dresser (1834-1904). Comença a fer dissenys propis marcats pels models japonesos
i la representació de la natura, que presenta a totes les exposicions universals.

Exposicions majors

51
Creades per competir, conèixer, difondre i avançar. Permet posar en comú diferents idees,
reflexionar i discutir sobre els punts de vista del progrés. Les exposicions majors son les fetes
per capitals amb grans recursos. Cada cop hi ha més visitants i expositors, sempre es busquen
elements icònics i sempre hi ha més coses noves a mostrar. Un dels temes centrals dels llibres,
revistes de l’època era la presència japonesa.
París 1867, Filadèlfia 1876, París 1878, París 1889, Barcelona 1888.
Exposició Universal del 1900 a París
Culminació de l’estil Art Nouveau francès del 1900. Noseq d’una botiga que exposava moltes
obres també japoneses i es va canviar el nom a art nouveau i d’aqui surt l’estil. A Barcelona
Francesc Vidal és qui porta el debat art-indústria i importa l’Aesthetic Moviment d’Europa i
introdueix les arts decoratives. Construeix les indústries artístiques, on unia el treball artesanal
amb el treball industrial i oferia tots els estils internacionals Va transformar les industries
artístiques, i els grans arquitectes i artistes del modernisme treballaven per ell.

Aquesta corrent de l’Art Noveau s’estén per tota europa amb noms diferents, per parlar d’art
industrial amb models naturals, etc. A Catalunya és el Modernisme qui uneix aquest estil amb
altres elements de l’art i la societat, seguint els paràmetres d’art-indústria i renovació estètica. El
vincle amb la Renaixença fa que tengui unes peculiaritats diferents a l’Art Nouveau, però en
essència és una arquitectura que ja no copia els models del passat dins una societat urbana i
industrialitzada.

10. Els Prerafaelites

Coincidint amb el fenomen del realisme francès, un grup de joves pintors es reuneixen l’any
1848 a Londres amb el propòsit de renovar el panorama artístic angles. Van ser conscients que
perquè es produís aquest canvi era necessari deixar enrere els generes tradicionals com el retrat i
el paisatge, i encarnar temes d’actualitat, concretament, els de contingut social.
Contradictòriament, eren temes escollits indiferenciadament d’autors contemporanis i de
llegendes, de la literatura medieval: des de Shakespeare fins arribar a la Bíblia. Tot i així, tenien
comú la representació d’aquests d’una manera simbòlica i moralitzant. L’estètica i la renovació
de portar la bellesa a la vida quotidiana es un tret característic de l’art prerafaelita.
La majoria d’ells son formats en la Royal Academy, el grup es funda l’any 1848 però es
presenten en societat al 1849, quan es presenten amb el nom Pre-Raphaelite Brotherhood. Tenen
el seu origen amb els Natzarens, la pintura romànica que s’inicia amb els alemanys i s’instal·len
a Itàlia creant una germanor. Malgrat que la seva producció fos intensa, la seva unió va ser breu
ja que no es va prolongar mes de quatre anys. A més van fundar la seva pròpia revista The
Germ, on van transmetien els seus objectius, critiques, poesies i gravats del moviment.
L’any 1848 va ser quan Karl Max veu publicat “El manifest comunista”, les seves pagines
d’anàlisi polític i econòmic estaven basats en un informe donat a conèixer per Engels tres anys

52
abans. Aquesta coincidència cronològica no assegura que els prerafaelites coneguessin aquests
assaigs però si que havien reparat en la pobresa que regnava en els barris industrials de
l’Anglaterra moderna i per aquesta mateixa raó foren crítics tant en la situació social com en la
tradició pictòrica acadèmica i la seva clientela aristòcrata.
La premsa del moment no va ser aliena al fenomen i John Ruskin, es recolzava en alguns medis
de comunicació com The Times per difondre els valors prerafaelites, convertint-se així en un
dels seus entusiastes propagandístics.
El seu art va decréixer en comparació a la resta d’Europa, i en cap cas el seu realisme pot ser
comparat amb el realisme de Courbet. L’obra prerafaelita es distingeix per la seva brillantor dels
colors: verds, liles, blaus i violetes que nomes es troben en les vidrieres gòtiques. També per la
seva obsessió en la reproducció precisa dels detalls, que s’apropen al realisme fotogràfic. Tot i
així, el realisme prerafaelita va tenir al igual que tots els realismes els seus límits, aquests
marcat per la moral de l’època victoriana. Això s’evidencia en la realitat que plasmen els seus
artistes, es veu sempre envoltada d’un ambient embellidor que evita sistemàticament allò
violent, sòrdid o vulgar. Busquen l’art de de Miquel Angel i de Botticelli a Itàlia.
Ford Madox Brown, 1821-1893
És un destacat dels prerafaelites. Fa temps històrics i temes moderns religiosos. Té un interès
per l’edat mitjana i els natzarens, per això marxa a Itàlia i els coneix de prop. Es posa al marge
de la acadèmia. A la dècada dels 40 se’n va a Roma i quan retorna presenta algunes obres molt
vinculades amb els natzarens.
El treball de Brown ens permet aquesta nova
aproximació realista amb un cert compromís amb
l’època, característica dels prerafaelites a la dècada
dels 50. Work és una obra encarregada en el 1865 i
representa un retrat de la societat victoriana de la
dècada del segle XIX. Al centre de la composició
trobem els treballadors excavant. Els personatges, que
són el poble, adopten una posició èpica i heroica,
exaltant així les classes treballadores. A la obra
pictòrica l’acompanya una petita explicació dels
detalls de l’obra. A la dreta i l’esquerra trobem la classe mitjana, entremig trobem dos pensadors
(teòlegs) de l’època corroborant amb el poble. A l’altre lateral apareix una dona de classe
mitjana-alta. A la part inferior, trobem als nens orfes i a la classe obrera, i a la superior una altra
classe alta. Es la representació visual dels diferents nivells socials de l’època. Té un detallisme i
realisme important, característic dels prerafaelites. No hi ha pràcticament l’ús del clarobscur.
També busca temes religiosos i de caràcter històric. John Wycliffe va ser l’impulsor de la
transcripció de la bíblia al llatí en el segle XIV o XV. Brown també ho fa des d’Itàlia com els
natzarens. És molt bàsic en composició hi ha pau i ordre. És un model medieval vinculat a la
història d’Anglaterra, l’interès per el gòtic va creixen al llarg del segle XIX. Aquesta pintura
arriba a Itàlia i, Gabriel Rosseti demana a Brown treballar amb ell.
Brown treballarà amb temàtica mística i religiosa mentre que Rosseti ho fa amb temàtiques
religioses vinculades als models del passat.
William Holman Junt, 1827-1910

53
El despertar de la consciencia, 1851: apareixen detalls
d’un gran realisme. Holman Junt treballarà els detalls
com a missatge per comunicar coses concretament. Es
una critica directa a la prostitució, que esdevé com a gran
problema en el segle XIX a Anglaterra. Podem llegir el
missatge que vol transmetre l’autor a partir d’aquests
detall: la noia no està casada perquè no porta anell, esta
representada com una noia innocent que no vol caure en
el pectat que caracteritza a la prostituta. En el seu rostre
veiem el reflex de com es penedeix de l’actitud de
l’home. L’espai que els envolta sembla una sala amb joc
de miralls. La partitura que veiem a sobre del piano es un
símbol d’un poema de la pèrdua de la virginitat e
innocència, i el quadre que es troba a sobre del piano es la
representació d’un tema bíblic sobre l’adulteri.
John Everett Millais, 1829-1896
Crist a casa dels seus pares, taller de fuster, 1849-1850. És presentada l’any 1850 i representa
la joventut de Jesucrist a la casa del seu pare. Apareixen la Verge Maria, Santa Anna, Sant
Josep (el fuster), un ajudant i Sant Joan Baptista amb l’aigua del bateig del riu Jordà. És una
obra molt realista no de dimensions molt grans. Tracta un tema profundament religiós.

Millais i Ruskin, després de les critiques rebudes, tenen una relació molt pròxima i d’amistat
durant anys. Millais marxa amb Ruskin i la seva dona Escòcia l’any 1851. Tots dos tenen en
comú aquesta defensa de la natura i la realitat. Finalment, Millais s’acaba enamorant de la dona
de Ruskin. Quan mor la dona de Ruskin produirà obres molt tràgiques.
Ruskin va ser una figura molt important i tot el que deia tenia molt de reso, i va afirmar que
Millais seria el continuador de Turner en renovar l’art.
Ofèlia, 1852. Tracta d’un tema inspirat en la literatura de Shakespeare. L'assumpte d'una jove
ofegada no era molt habitual en els quadres d'aquells temps, el que brindava a l'artista noves
possibilitats d'experimentar el relacionat amb l'absència de gràcia i equilibri. Ofèlia va ser
víctima del desequilibri existencial del seu promès, Hamlet. L'assassinat involuntari del seu pare
la portarà a la desesperació, al que hem d'afegir el rebuig del seu propi promès, causes de la
seva més que probable suïcidi, ja que el seu cos apareixerà surant al riu envoltada de les flors
que havia anat a recollir.

54
Per a la jove ofegada va posar com a model Elizabeth Siddal, bella noia que treballava en una
barreteria com a dependenta i que es va convertir en la model preferida dels pintors de la
germandat, casant-se posteriorment amb Rossetti. Lizzy no es va posar en unes condicions molt
agradables ja que va haver d'estar durant nombroses hores submergida en un bany d'aigua tíbia.
La postura de Lizzy és una important com a novetat en aquesta obra de la mateixa manera que
la facilitat de Millais per mostrar de manera tremendament realista les tanques i les flors de les
basses angleses, mostrant també adequadament el color de l'aigua entollada. El resultat és una
obra carregada de poesia, en la qual trobem el naturalisme sol·licitat pels prerafaelites,
allunyant-se de les tendències acadèmiques de l'art oficial tant en els estils com en els temes.
Desprès de tot això, el naturalisme de la composició, el llenç no va ser del grat de Ruskin.
Dante Gabriel Rosseti, 1828-1882
Al començament les seves obres eren molt noves: era un pintor i un enamorat de les obres de
Dante i Shakespeare. Els utilitza com a models, com els romàntics, i es així com treballa amb
temes vinculats amb el drama i el sentiment.
L’adolescència de la verge, 1848-1849: darrere esta el pare amb una vinya, com a símbol de
l’eucaristia. La Verge Maria i Santa Anna l’ajuden. És una obra tractada amb molt de realisme i
detallisme, a més d’arcaisme. Es el pas previ a la Anunciació.
L’anunciació, ecce ancilla domini,1849-1850. El simbolisme es troba en les tres flors.
Apareixen els rostres realistes que posteriorment caracteritzaran l’obra de Rosseti. Va causar
estupor perquè si a la representació de la Verge li extraiem el blanc i les flames als peus del
Angel, semblaria una prostituta. Des d’un primer moment, es començar a guanyar critiques però
aquestes seran el model a seguir pels pintor de la segona meitat del segle XIX.

La tomba d’Artús, 1855-1860

55
Beata Beatrix, 1863: La figura de Beatriz presenta una expressió d'èxtasi, possiblement més
sexual que religiós, portant entre les seves mans un ocell maligne que subjecta en el seu bec una
rosella, efímera flor que simbolitza la passió i la mort, així com a origen de l'opi, la droga que
va utilitzar Lizzy per el seu suïcidi. Després Beatriz observem dues figures que es miren
mútuament, representant a Dante i l'Amor. A la dreta contemplem un rellotge de sol que
simbolitza l'inexorable pas del temps. La barreja de l'irreal amb els real, de la fantasia amb la
poesia, són ingredients molt estimats per Rossetti, l'artista més poètic del grup prerafaelita.

Venus verticordia, 1864-1868: apareix una bellesa sensual però ala vegada perillosa, pot
considerar-se com a símbol de la femme fatale.
Pia de Tolomei, 1868-1880: Utilitza com a referent a
Dante, trobem representada una dona assassinada per el
seu marit. Destaquen els següents elements iconogràfics:
ella apareix tocant les cartes del seu marit com a símbol
de que morirà. Segona Generació Prerafaelita
L’exposició Universal de París de l’any 1855 els hi dona
la possibilitat de ser exposats junt amb el realisme
francès. Van rebre critiques per part de Delacroix o
Gauthier entre d’altres. Tanmateix, Michael Rosetti va
afirmar que els francesos eren els més vulgars dels
pintors toscs, i els anglesos els mes fins. Les diferencies
entre els dos moviments eren mes que evidents: la
distribució de la llum i les ombres per exemple: els francesos ho feien de manera convencional,
mentrestant els anglesos ho feien de forma mes fresca i amb resultats de major lluminositat.
També ressaltaven l’exactitud de la imatge assolida pels prerafaelites, i es justificaven amb
l’objectiu de credibilitat que volien transmetre en els seus temes morals i ètics.
Edward Burne-Jones Sidonia von Brocke, 1860
L’escala daurada, 1880 Fil·lis i demofont 1870
William Morris
La profunditat del mar, 1887 La dama de Shalott, 1888 – Paral·lelisme amb l’Ofèlia de Millais.

11. Edouard Manet

1832-1883
Nascut en una família tradicional, Manet deixa aviat la carrera naval per dedicar-se a la pintura.
És una artista que conviu paral·lelament amb els prerafaelites i el realisme. La seva carrera
artística va començar cap a 1850 en l'estudi de Thomas Couture, on va estar durant gairebé sis

56
anys i, al mateix temps, va poder copiar en el Louvre quadres de Tiziano, Rembrandt,
Velázquez, Goya, Delacroix, Courbet i Daumier, entre d'altres.
De Couture va aprendre que per a ser un gran mestre cal escoltar els ensenyaments dels qui ho
han estat en el passat, per exemple; però, per desgràcia, el professor era un antirealista fanàtic i
convençut. Enfurit per les mofes que Manet feia pel que fa al Premi de Roma, Couture li va dir
que mai arribaria a ser altra cosa que el Théodore Rousseau de la seva època.
Després d'això, Manet va fer la seva pròpia síntesi personal de la història de la pintura i del que
podia aprendre veient gravats japonesos. I és que el pintor va ser sempre un estrany eclèctic. En
aquest sentit, de jove, sense arribar a considerar-se un innovador, Manet tractava de fer coses
noves: buscava crear un tipus lliure de composició, que estaria, no obstant això, tan
hermèticament organitzada en la seva superfície com els quadres de Velázquez.
Entre 1853 i 1856 Manet es va dedicar a viatjar per Itàlia, els Països Baixòs, Alemanya i
Àustria, copiant els grans mestres. En els anys seixanta, no obstant això, la seva pintura de tema
espanyol, tan de moda en aquells dies a França, va ser acollida bastant bé i el 1861 el Saló
accepta per primera vegada un quadre seu, el Guitarrista espanyol.
Manet alliberant-se de les regles de l’acadèmia i buscant l’art realista, autèntic a la dècada dels
70 o 80, més endavant acabarà sent un referent dels impressionistes.
El bevedor d’absenta, 1858. La primera obra que presenta al Saló de París
l’any 1859 i el jurat el rebutja completament. No va agradar la
representació d’un drapaire borratxo com a heroi: el personatge apareix en
el centre de la composició a mida natural, embolicat en una capa rasa i
amb un barret de copa, mentre en primer pla veiem l’ampolla tirada al
terra darrere d’ell observem la copa d’absenta. El fons es neutre,
il·luminat amb la llum dels fanals del carrer, amb els quals Manet crea un
clarobscur que recorda a les obres de Caravaggio. Els tons foscos,
sobretot negres i marrons, provenen per la seva afició al Barroc espanyol.
És en aquest moment quan els artistes comencen a crear des de l’actitud
romàntica de l’artista i no per encàrrec.
Monsier et Madame Auguste Manet, 1860. És una obra plenament realista en la qual apareixen
els seus pares. Tal i com veiem en el bevedor d’absenta, utilitza colors molt propis de la pintura
espanyola de l’època. Els retrata onze anys després d’haver iniciat la seva formació.
Guitarrista espanyol/cantant espanyol, 1860. Amb aquesta
obra obté el seu primer triomf en el Saló de París l’any 1861,
rep a més una menció d’honor per part del jurat. Conscient
del seu fracàs anterior amb el bevedor d’absenta i el gust per
l’espanyol desenvolupat en aquells anys, Manet mostra un
guitarrista espanyol en el qual combina elements romàntics i
realistes. Va visitar freqüentment el Museu del Louvre, i
contemplar als artistes espanyols, es així com aconsegueix
jugar amb els grisos, marrons i blancs com a termes de
contrast. El bodegó que veiem en primer pla va ser molt comú
al Segle d’Or (Zurbaràn i Ribera). L’actitud que té el
personatge es totalment realista, segueix a Courbert al no
representar un personatge idealitzat. Contemplem les seves
sabatilles d’espart ja desgastades per l’ús, la jaqueta curta de maco i el seu barret d’ala ampla o
l’actitud d’acompanyar amb la veu, el so de la guitarra. Al retallar la figura sobre un fons neutre

57
i il·luminar-la amb un potent focus de llum, fa que la resta dels elements de la composició
passin desapercebuts per a l'espectador.
Música a les Tulleries, 1862. Es considerada,
generalment, com el primer exemple d’obra
impressionista. Evita representar models professionals
perquè creu que manquen de naturalitat és per això que
agafa amics seus com a models. En aquesta obra
observem retrats d’un determinat nombre de
personatges com per exemple: Victorine Meurent, la
seva model preferida, ell mateix (a l’esquerra de la
composició), al seu costat el seu germà Eugène Manet, Baudelaire, el music Offenbach, el
pintor Fantin-Latour i l’escriptor Gautier entre d’altres. Però les figures del fons ja perden
definició. El centre de l’obra es un arbre situat al fons de la composició.
És considerada una obra innovadora per la modernitat, representa la vida moderna del Nou
París, la burgesia com a classe social dominant. Als anys 70, els realistes ja pinten el món real
però Manet no busca la critica social sinó la presentació de l’enrenou de la gent en aquests anys,
i també els canvis que es produeixen a París: sorgiment de grans espais, bulevard, magatzems,
bars, etc. Una obra paral·lela podria ser la Pradera Sensible de Goya, però aquest té una
utilització de colors més contrastants.
Salon des Refusés, 1863
És una exposició d’obres rebutjades pel jurat del Saló de París oficial. En els anys 1830, les
galeries d’art de París muntaven Exposicions privades a petita escala de les obres que no eren
acceptades al Saló de París però aquesta va ser patrocinada pel govern francès. Aquell any, els
artistes van protestar perquè el jurat del Saló va rebutjar més de 3mil obres, molt més del
normal. Napoleó III va decretar que els artistes rebutjats podien exposar les seves obres en un
annex al Saló oficial.
Molts crítics, i el públic, van ridiculitzar els rebutjats. Es per això que molts artistes no hi volien
participar perquè ho veien com una infravaloració i altres que ho acceptaven com una
oportunitat per demostrar el seu criteri. Entre d’altres, Manet ho va aprofitar per presentar: El
dinar campestre (1862), Victorinne Meurent vestida d’espasa (1862), El jove vestit de majo
(1877).
Le déjeuner sur l’herbe (El dinar campestre) 1862. Va voler
presentar-la al Saló de París l’any 1863 però va ser rebutjada
junt amb les altres. Té molta repercussió: els crítics van ser
molt estrictes amb l’escena que representava mentre que els
joves artistes, que més tard conformaren el grup
impressionista, van considerar l’obra com una mostra
d’avantguardisme, animant a Manet a seguir creant imatges
d’aquestes característiques. Per això es considerada un punt
de ruptura en l’art acadèmic i tradicional. Sembla ser que es
va influenciar en una jornada de banys en el Sena per
realitzar un nu en un paisatge, segons Émile Zola, el somni
de tot pintor.
La dona representada és la seva model preferida, Victorine
Meurent, junt amb l’escultor holandès, Ferdinand Leenhoof,
i el seu germà Gustave. Els tres personatges apareixen
situats entre els arbres, observem el Siena al fons i a una

58
altre jove que surt del bany. Victorine Meurent situa la seva roba a la seva esquerra al costat
d’una cistella de fruites. Tècnicament, utilitza uns colors de fort contrast lumínic amb una
pinzellada gruixuda i perfecta. Representa un tema: dos homes vestits i una dona nua, per donar
ressò a un tema que no s’ha tractat fins aleshores, la prostitució. Posant en evidència una part de
la societat que no es mostrava. Aquest primer pla, serà el preparatori per fer l’Olímpia.
Parteix d’un exemple: Concert campestre, (1510) de Ticià, però aquestes són identificades com
a muses i per això es acceptada.
L’Olímpia, 1863. Torna a trencar amb la tradició i
innova. Eclipsa el nivell d’escàndol que havia
creat El dinar campestre. Se la veia com una obra
vulgar temàticament i tècnicament. Va ser
presentada al Saló l’any 1865, on també va ser
rebutjada. A part de ser una clara parodia de
l’obra renaixentista de la Venus d’Urbino de
Ticià, és una obra trencadora per la seva
descripció evident dels hàbits sexuals moderns.
Manet substitueix una deessa veneciana de l’amor
i la bellesa per una refinada prostituta parisenca. El que realment va desconcertar, és que Manet
no la idealitza ni li afegeix sentimentalitat, i Olímpia no sembla ni avergonyida ni satisfeta del
treball. No és una figura exòtica, es la representació d’una dona real amb una il·luminació
enlluernadora i frontal.
Tècnicament, Ofèlia té una mà més pròpia d’un home, el colze massa geomètric i nega la
tridimensionalitat de l’espai accentuant així la bidimensionalitat. Tracta d’una prostituta rebent
un ram de flors molt orgullosa. Utilitza uns colors molt més suaus i unes pinzellades més
ràpides. Trobem taques de colors molt més neutres que en obres anteriors.
Els precedents o paral·lelismes podrien ser El naixement de Venus, 1863, un tema mitològic
resolt formalment amb diferents tonalitats, contrastos i suavitats més acadèmiques. Com a
precedent torna a ser Ticià, amb la Venus d’Urbino, 1538, és una obra que intentarà estudiar i
copar quan va a Roma.

Degut a les critiques que rep, aprofita i marxa a Espanya, concretament a Madrid. Vol conèixer
de prop a Velázquez, a part d’interessar-se pel Greco i altres obres. A Madrid s’allotja en un
hotel on es troba a un altre artista, Theodore Duret, conegut com a defensor dels impressionistes
i col·leccionista d’art japonès, es converteix en una figura clau per Manet. L’acompanya al
Prado i es així com entaulen una amistat, a més de fer-li un retrat: El retrat de Theodore Duret,
1868.
El pífano (tocador de pífano), 1866. Mostra a un petit instrumentista
vestit amb l’uniforme de la Guardia Imperial. El noi, sembla que
pertanyia al cos militar. La figura es retallada sobre un fons neutre que no
separada paret de terra, no obstant, el jove no sembla una figura plana
sinó que al contrari es molt volumètrica i s’asseu perfectament en l’espai.
59
Això ho aconsegueix introduint una petita ombra entre les cames. Agafant influència de
Velázquez també al mostrar la obra amb la mínima expressió possible: descontextualitza a la
figura i la fa anònima. S’observa clarament la influencia de l’estampa japonesa, especialment en
els pantalons: plans i realitzats amb taques llises de color. Destaca la seva afició pels contrastos
entre tons clars i obscurs, que reforça la supressió de les tonalitats intermèdies.
...

12. Japonisme
11/12/2018

13. L’impressionisme
No és un estil en sí, ja que si agafem una obra de Monet i una de Degas podem veure que tenen
estils totalment diferents.
Tècnicament tira cap a un treball més ràpid i lliure, fruit de la cerca de la llibertat.
Característiques de la pintura impressionista:

 Aprox. 1867-1886 (1874 primera exposició de l’impressionisme, presentació del grup

en públic però ja porten treballant des de molt abans. Volen superar la barrera dels
salons oficials). Al menys des dels anys 60 es reuneixen, és la dècada de creació del
cercle d’amistats i on es defineixen els seus ideals.
 Sense programa definit. És difícil definir les característiques ja que cada autor te un estil
propi, no té cap programa definit. Lluita per la difusió de les seves obres trencant amb
les lleis de l’acadèmia. Diferents idees que es respecten entre elles.
 Estudien a tallers alternatius (Charles Gleyre – Academie Suisse) o aprenen de forma
autodidacta, i es reuneixen als cafès (Cafè Gerbois – Nouvelle-Athènes). Comparteixen
espais de formació i de reunió.
 Captar la impressió. Un dels elements més característics, però no és la definició
rigorosa d’impressionisme (els romàntics ja ho feien). Tracten a la seva manera la
tradició de captar la impressió de moments instantanis amb una pinzellada ràpida.
Interessa captar el moment, elements que no perduren.
 Imatges de la vida moderna. Vida a la ciutat, moments de vida moderna captats en
instantànies concretes i representades amb total llibertat.
 Nous models i noves fonts: Turner, Corot, Delacroix, ukiyo-e, fotografia... Manet com a
referent per com havia trencat amb la tradició però sense renunciar a la llibertat que ell
creia que havien de tenir els artistes. Art japonès: instantànies, temàtiques noves...
Fotografia: l’integraran amb naturalitat a la seva obra i la podran utilitzar com a nou
mitjà per captar els moments instantanis.
 Tècnica esbossada, pinzellada ràpida.
 Treball a l’aire lliure.
 Recerca de noves temàtiques
 Paul Durand-Ruel, Julien Tanguy...
Manet, Monet al seu estudi flotant, 1874 // Degas, dona recollint-se el cabell, Ballarines
S’ha d’entendre en el context de la pintura francesa, tenien com a referents Ingres, Delacroix
(pintura renovadora), l’escola de Barbizon (paisatges), el realisme (noves temàtiques)...
Busquen crear una trajectòria lliure i moderna, allunyada de l’acadèmia i sabien que
individualment no podien fer-ho, així que s’ajuntaren per poder arribar a tenir una primera força
i per donar-se a conèixer, a més d’explotar els nous mitjans d’exposició (galeries d’art).

60
A partir dels anys 60 un grup d’amics decideix unir-se per donar a conèixer unes obres diferents
entre sí, que serien rebutjades pel saló. No serà fins l’any 1873 quan crearan la societat anònima
d’artistes, pintors, escultors, gravadors, etc., aquesta societat la formaven Monet, Renoir, Degas,
Pissarro, Morisot...
Al principi no tenen difusió ni mitjans per arrancar, i hauran de buscar marxants d’art.
Jean Frédéric Bazille (1841-1870)
Mor abans de la primera exposició, però forma art del primer grup d’amics.
Era de Montpeiller però es trasllada a París per formar-se al taller de Charles Gleyre, i allà fa
amistat amb alguns pintors destacats. Mor en un combat a la guerra franco-prussiana. El seu art
s’assimila al de Monet.
Reunió familiar, 1867. Presentada al saló del 68. Escena familiar a l’ombra d’un castanyer. Li
interessen els efectes lumínics, els vestits blancs són una bona manera de treballar amb la llum.
Sembla treballada a partir de la fotografia, és una composició bastant estàtica. Feta a l’aire lliure
i amb retocs al taller. Tonalitats blavoses (Renoir també ho feia). Sensibilitat per captar la llum i
la manera de realitzar retrats individualitzats (elogiada per Zolà).
Estudi de Bazille al carrer de La Condamine, 1870.
Claude Monet (1840-1926)
Obra molt extensa, un dels pintors més destacat. Fa una obra molt personal, troba un camí
personal i la seva obra perdura dins aquest estil.
Passa la seva joventut a Le Havre, comença a pintar molt jove. Comença a fer retrats, rebre
encàrrecs i exposar algunes obres. Contemporàniament el pintor Eugène Boudin realitzava
pintures de marines, paisatges marítims i es converteix en el mestre de Monet. Boudin, Escena
de bany a Deauville, 1865
El 1859 es trasllada a París i es forma a l’Academie Suisse i al Louvre i coneix el taller de
Charles Glyere, d’on surt el primer grup.
Monet, Le déjeuner sur l’herbe, 1865 (homenatge a Manet, que volia presentar al Saló, aporta
una visió del treball de la llum, amb un espai i uens actituds molt més creïbles). Aquesta obra li
obre les portes a obres similars com Dones al jardí, 1866. Treballa la llum i els efectes lumínics.
Rebutjada pel Saló del 67.
A finals del 60, Monet i Renoir comencen a fer sortides. Monet, Renoir, La Grenouillère, 1869.
Obra definitiva amb la voluntat de captar la llum, impressions en moviment i realitzen obres
molt similars.
Monet, Regates a Argenteuil, 1872. // Monet, Renoir, Les Roselles, 1873.
Va creant el seu estil, fruit del seu camí personal.
Impressio, sol naixent, 1872
Treballa també a les ciutats, i fa escenes de la vida moderna. Atmosfera de l’hivern gèlid de
parís. Boulevard des Capucins, 1873 // La gare Saint-Lazare, 1877 // El pont d’Europa, 1877.
Anys 80, marxa al Giverny. Dona amb ombrel·la, 1886. // Madame Monet i el seu fill, 1875.

61
A partir d’aquí agafa un camí propi i es fa famós per les sèries de pintures, com la Catedral de
Rouen (1892-1894), sota diferents efectes atmosfèrics. El que importa és el matís de l’efecte de
l’atmosfera sobre l’edifici (realitza unes 30 pintures de la catedral).
Fama i incidència de Monet: Darío de Regoyos, Plaza de Burgos // Marià Pidelaserra,
Montseny.
Acabarà els seus últims dies a Giverny, a una casa amb grans jardins decorada per un japonès.
El pont japonès, 1899. Aquest estil li dóna la llibertat per representar més enllà fins arribar
gairebé l’abstracció. Cicle Nymphéas (1890-1926), jocs cromàtics, inspirat en els nenúfars del
jardí de Giverny, amb el seu estil propi.
Debussy, Arabesque 1.

62