TEMA 8

L’ART A L’EDAT CONTEMPORÀNIA

-Tema 8: El Romanticisme (Delacroix)-Goya- L’Impressionisme-El Postimpressionisme
(Cézanne, Gauguin, Van Gogh i Toulouse-Lautrec)- Les Avantguardes: El Fauvisme (Matisse) i el
Cubisme (Picasso). Arquitectura: L’Arquitectura del Ferro – El Modernisme.

Picasso. Las Meninas (1957)

-Yo conservo de la naturaleza un cierto orden de sucesión y una cierta precisión en la ubicación
de los tonos […] me interesa menos que mi color sea precisamente idéntico, al pie de la letra,
desde el momento que aparece bello sobre mi tela, tan bello como en la vida.

-A menudo me parece que la noche es mucho más viva y ricamente coloreada que el día.

-(…) no hay nada más realmente artístico que querer a la gente.

Vincent Van Gogh

Cartas a Theo (fragments)

 EL CONTEXT DE L’ETAPA CONTEMPORÀNIA

1. SEGLE XVIII I XIX (fins 1850 aprox.) 1

Al començament del segle XVIII trobem les típiques característiques de l’Antic Règim; la
monarquia absoluta, la societat estamental i una economia senyorial de base agrària.

Diversos fenòmens faran canviar aquesta situació i endinsar-nos en una nova etapa, l’Edat
Contemporània.

A nivell socioeconòmic podem dir que naix al segle XVIII a Anglaterra la Revolució Industrial,
que s’escamparà per una part d’Europa i als Estats Units al segle XIX; apareixen les màquines, les
fàbriques, l’energia de vapor i el ferrocarril. Aquesta industrialització va donar pas a un nou
sistema econòmic, el capitalisme, basat en la propietat privada i el liberalisme econòmic
(lliurecanvisme, banca, borsa...), amb un gran protagonisme de la nova burgesia i el proletariat,
que es desenvoluparà al segle XIX i que anirà substituint progressivament al sistema de l’Antic
Règim.

Hi ha un creixement demogràfic i un gran èxode rural a les ciutats, que aniran creixent i
transformant-se al llarg dels segles XIX i XX.

Pel que fa als aspectes culturals tenim al segle XVIII la Il·lustració, un moviment intel·lectual i
filosòfic basat en la Raó, la llibertat, la igualtat, i la pèrdua d’influència progressiva de l’Església
en la política i la Cultura. També és l’època, en el context del Despotisme il·lustrat, del
naixement de les galeries i els grans museus, les Acadèmies de Belles Arts (que intentaran
controlar l’Art oficial), la Història de l’Art com a disciplina i l'interès per l’Arqueologia
(excavacions a Pompeia i Herculà), fet aquest molt important per al context del Neoclassicisme.

La Il·lustració és la base dels canvis polítics que es produiran a l’últim terç del segle XVIII amb el
naixement dels Estats units i la Revolució francesa (1789), que constitueixen la base del
sorgiment del Liberalisme polític (Constitucions, llibertats, divisió de poders, Declaració de Drets
a la Rev. francesa, etc...), liderat per la nova burgesia.

A França (líder cultural i artístic a partir d’aquest moment) la Revolució deixarà pas a l’Imperi
napoleònic, que s’expandirà per Europa i que fomentarà el Liberalisme i el Nacionalisme pels
països ocupats.

Amb la caiguda de Napoleó (1815) les grans potències europees tornaran a refermar
l’Absolutisme al Congrés de Viena. No obstant, el Nacionalisme i les idees liberals aniran,
paulatinament, aconseguint millores polítiques i construint estats liberals a la majoria de països
(Revolucions liberals de 1820, 1830 i 1848). També apareixen nous estats com Grècia
(s’independitza de l’Imperi Turc) o Bèlgica. Aquest context d’ànsia de llibertat (nacionalisme i
liberalisme) és fonamental per al moviment Romàntic.

1 Aquest context estaria més centrat per al Neoclassicisme, el Romanticisme i Goya, però

també podríem fer referència a ell en el cas de l’Arquitectura del ferro i els nous materials
(Revolució Industrial,etc...) i, en qüestions més puntuals per a l’Impressionisme i les
Avantguardes.

2
2. ESPANYA. EL CONTEXT DE GOYA (1746-1828)

A Espanya el segle XVIII va significar l’arribada d’una nova dinastia, els Borbó, i l’aplicació dels
principis de l’absolutisme monàrquic. Però, cap a la meitat del segle, la difusió de les idees
il·lustrades i la seva aplicació (Despotisme il·lustrat) pels ministres de Carles III ( com
Floridablanca o Jovellanos, retratats per Goya) van permetre una lleugera millora de les
condicions econòmiques i socials del país, encara que Espanya mostrarà una base agrària i un
endarreriment socioeconòmic respecte a les altres potències europees (com es pot vore també al
segle XIX i gran part del XX).

Amb Carles IV, ja al segle XIX, es produeix la invasió napoleònica i la Guerra

d’Independència (1808-1814), periode en el qual s’elabora la Constitució de Cadis (1812). Amb
la derrota napoleònica tornarà Ferran VII com a rei i derrocarà la constitució, tornant a l’antic
Règim.

La construcció de l’estat liberal a Espanya serà lenta i costosa, així com també la industrialització.

3. El SEGLE XIX (a partir de 1850 aprox.) i XX (fins 1918) 2

Els efectes de la industrialització i el Capitalisme van provocar unes noves diferències socials
marcades per la societat de classes, amb dos grans grups com eren la burgesia i el proletariat.
Aquest últim va començar a organitzar-se en moviments obrers (sindicats, Socialisme- Manifest
comunista de Marx-, Anarquisme,etc...) per tal de denunciar les desigualtats i les explotacions
laborals.

Pel que fa a la burgesia cal dir que, cada vegada més, serà la gran consumidora d’Art,
especialment de Pintura, ja que apareix el Gran mercat de l’Art i de la crítica, el fervor per les
exposicions i per les novetats. Podem dir que el segle XIX va suposar el trencament definitiu de
les relacions tradicionals entre clients i artistes, fet que va suposar, des de el Romanticisme, una
major independència dels artistes, una major llibertat i en ocasions el rebuig a les directrius de
les Acadèmies de Belles Arts ( com per exemple van fer els Impressionistes)

A partir de 1870 s’enceta un període conegut com la Segona Revolució industrial, caracteritzat
per la introducció de noves fonts d’energia com l’electricitat i el petroli, que van revolucionar la
industria amb nous invents als transports (tramvia, metro, automòbil...), els sistemes de
comunicació i oci (fotografia, cine, publicitat,telègraf, telèfon, radio...) i d’altres com la bombeta
d’Edison (la bombilla).

També podem destacar els avanços en la industria química (dinamita, productes farmacèutics,
colors sintètics per als pintors...) i en la metal·lúrgia (ferro, acer inoxidable, alumini...), així com
la utilització del vidre i el ciment armat (molt importants aquestos últims per a l’Arquitectura).
Moltes d’aquestes innovacions i invents es mostraven al públic en les Exposicions internacionals.

Pel que fa a la Ciència podem destacar les noves investigacions sobre la Teoria del colors,
l’òptica, i, sobretot del naturalista Darwin (L’origen de les espècies) i del naixement del
psicoanàlisi (Freud).

2 Context per a l’Arquitectura dels nous materials, El Modernisme, l’Impressionisme i les avantguardes.
3
Les ciutats són el centre industrial i econòmic i continuen creixent (algunes ciutats com Barcelona
o París ho fan de manera planificada); la majoria enderroquen les muralles i es proveeixen de
noves vies (avingudes, grans vies, places...) i mitjans de transport (tramvia, metro...) i creen zones
de comerços, oficines, serveis públics (mercats...) i edificis d’oci (teatres, cafés, restaurants...).

Durant l’últim terç del segle XIX aquesta superioritat tècnica, econòmica i militar europea
coincidirà amb el domini i control territorial dels estats europeus (principalment de França i Regne
Unit) sobre Àsia i Àfrica, amb els fenòmens coneguts com el Colonialisme i l’Imperialisme; Les
grans potències es “reparteixen” el món i obtenen beneficis econòmics (matèries primeres per a la
indústria, llocs estratègics, etc...). També podem destacar, al 1871, la unificació i el naixement de
dos nous grans estats com són Alemanya i Itàlia.

A més dels conflictes a les colònies tindrem a finals del segle XIX i començament del segle XX
un progressiu malestar i tensió entre les diferents potències europees que va desembocar en una
carrera d’armaments, aliances i conflictes territorials a Europa que va tindre com a resultat l’esclat
de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), coneguda com La Gran Guerra, ja que mai cap
conflicte havia implicat tants països i tants éssers humans, així com tants mitjans tècnics i
d’armament.

L’ART A FINALS DEL XVIII I PRINCIPIS DEL XIX

L’Art de finals del segle XVIII, de l’anomenat com a Segle de les Llums, està marcat per la
progressiva desaparició del Rococó i el sorgiment del Neoclassicisme i el Romanticisme. Aquest
fet està influenciat per l’esperit de la Il·lustració; la fe en la raó, el progrés i la ciència, uns nous
valors socials, ètics, polítics i culturals que trencarien amb les idees de l’Antic Règim.

El Neoclassicisme serà un Art «acadèmic» inspirat en l’ordre, la norma, la mesura i l’equilibri

clàssics, que sorgirà a la França revolucionària (sobretot desenvolupat a l’Imperi napoleònic) i que
es difondrà per tota Europa a finals del segle XVIII i XIX. També cal tindre en compte els
descobriments arqueològics a Pompeia, que provocaran un desenvolupament teòric de l’Art
clàssic.

L’Art neoclàssic serà racional i sobri, a contraposició del moviment romàntic. No obstant,
trobarem artistes neoclàssics, com per exemple els pintors Ingres i Jacques-Louis David, que
obriran pas al Romanticisme en alguns aspectes.

EL ROMANTICISME: DELACROIX
El Romanticisme és un Moviment o corrent cultural ampli, que naix al segle XVIII als àmbits
literaris (moviment «Sturm und Drang») o filosòfics ( Kant, Goethe...) i que es desenvoluparà
fonamentalment al segle XIX en diversos camps com la música (Beethoven, Schubert...), la
Literatura (Stendhal, Lord Byron, Bécquer, Espronceda, Zorrilla...) o la Pintura (Géricault,
Delacroix...).

Suposa, més que un moviment unitari , una nova actitud davant la vida. Defensa l’individualisme i
la subjectivitat. Predomina el sentiment front a la raó (Neoclassicisme).

Exalta les passions, les emocions, l’ànima humana i la llibertat. Busca anar més enllà de la raó,
evadir-se amb el contacte amb la Natura (paisatges sublims i pintorescos), el viatge, l’exotisme
4
d’altres llocs i cultures (especialment la musulmana del nord d’Àfrica i oriental), el passat (l’edat
Mitjana fonamentalment), el món fantasmagòric i de la nit, les situacions límit o desesperades
(passions amoroses tràgiques, el suïcidi, fenòmens atmosfèrics adversos...), amb l’emoció, el
sentiment i la llibertat com a banderes.

És una corrent vitalista, d’exaltació i reivindicació sentimental, i per tant vinculada al sorgiment
del Liberalisme i del Nacionalisme (recerca de les arrels culturals dels pobles).

La iconografia romàntica, per tant, representa episodis heroics (contemporanis o del passat), amb
heroïcitat i misticisme, revolucions i conflictes, espais naturals i paisatges (sublims i pintorescos),
ruïnes medievals, escenaris exòtics,retrats, episodis literaris, etc...El paisatge i l’anomenada com a
Pintura d’Història, amb tints romàntics, seran molts recurrents al S.XIX.

Aquestes, per tant, seran les fonts temàtiques del Romanticisme. Pel que fa als aspectes formals
ens centrarem en la Pintura (és molt més complicat parlar d’Arquitectura romàntica, ja que aquesta
és més coneguda com a historicista o eclèctica, com passaria per exemple amb l’estil Neogòtic):

En general, el Romanticisme trenca amb la pintura acadèmica on predominava la línia i el

classicisme en tots els aspectes. Ara predominarà clarament el color i els efectes intensos i teatrals
de llum, les pinzellades soltes, ràpides i pastoses, els efectes dramàtics i expressius, les diagonals,
les corbes, etc...és a dir, uns efectes pictòrics marcats clarament per la primacia i importància del
color que convertiran aquesta corrent en precedent de la pintura posterior (Impressionisme,etc...) i
de les avantguardes, amb artistes que aconsegueixen certa ruptura amb la pintura tradicional amb
un punt de vista lliure i subjectiu.

No obstant, si ens atenem a aquests trets de la pintura romàntica caldria destacar en molts
aspectes, alguns precedents com serien Rubens, Rembrandt i Velázquez.

Tot i que el Romanticisme reacciona a la racionalitat, fredor i predomini de la línia neoclàssiques,

s’ha de destacar alguns pintors, sobretot a França, que tot i que s’enquadren al Neoclassicisme
tenen una evolució cap al Romanticisme. Aquest és el cas de David i, sobretot, d’Ingres. Aquest
últim es considera en ocasions com a representant del Romanticisme de la línia, contraposat al
Romanticisme del color, representat per Géricault i Delacroix.

Abans d’analitzar el Romanticisme francès i Delacroix destacarem, per països, els principals
referents a Europa:

A Anglaterra destaca, com a precursor, la figura del poeta i pintor William Blake, un equivalent
en molts aspectes a Goya en Espanya. Altres romàntics, centrats sobretot en el paisatge, seran
Constable i Turner.

A Espanya cal dir que Goya, tot i que es pot considerar un geni inclassificable, es pot enquadrar
al Romanticisme bona part de la seua obra. Altres pintors serien Leonardo Alenza o Federico
Madrazo.

Pel que fa a Àustria i Alemanya destaca la figura de Friedrich i del grup de «Els Natzarens».

5
Eugène Delacroix (1798-1863)

A França ja hem destacat el precedent de pintors de l’etapa napoleònica com Gros, Prud’hon o
David. També d’ Ingres, molt proper al Romanticisme i rival de Delacroix pel que fa a l’estil, ja
que a Ingres està definit per la línia i a aquest últim pel color.

Junt a Delacroix, el principal representant de la corrent romàntica serà Theodore Géricault, amb
obres tan conegudes com «La Balsa de la Medusa». Aquest, junt a pintors coloristes del Barroc
com Rubens, el paisatgista romàntic anglès Constable, l’entorn literari i la llum del nord
d’Àfrica, seran importants per a la forja de l’estil de Delacroix

En ell són perfectament aplicables les característiques formals i iconogràfiques citades

anteriorment. La seua obra és plenament colorista (llum i color) i expressiva, amb pinzellades
soltes i composicions dinàmiques. Li interessen els sentiments dels personatges i,
iconogràficament, els temes literaris i les revolucions polítiques contemporànies ( Revolucions
liberals), tractades amb heroïcitat, així com l’exotisme i el pintoresquisme.

Les obres de Delacroix acostumen a ser de gran format, i moltes d’elles estan exposades al Museu
del Louvre, i es que al final de la seua vida ja era un autor reconegut i de prestigi. De la mateixa
manera que Goya, també va destacar en l’Art de la litografia.

Analitzarem ara la seua trajectòria i la seua obra, apuntant alhora algunes característiques més de
l’autor:

Delacroix rep la seua primera formació amb el pintor neoclàssic Guérin (que també va ser mestre
de Gros i de Géricault). A la vegada va copiar i es va inspirar en els mestres del Louvre,
especialment Rubens, Rembrandt o Velázquez.

A més del seu contacte personal i artístic amb Géricault s’ha de dir que freqüentava també els
Salons i cercles literaris (Stendhal, Víctor Hugo...) i musicals (Liszt, Chopin- al que retratarà en
1638-, etc...).

Algunes de les seues primeres obres significatives seran; Al 1822 Dante i Virgili en els inferns
(obra també coneguda com La Barca de Dant) i al 1824 La Matança de Quíos, que narra un
episodi de la Guerra d’Independència dels grecs fronts a l’Imperi Otomà (turcs).

Al 1825 passarà un temps a Anglaterra, estudiant als paisatgistes, especialment a Constable.

Al 1827 pintarà La Muerte de Sardanápalo, un obra plena d’exotisme oriental inspirada en un

poema del romàntic anglès Lord Byron.

De 1830 és La llibertat guiant al poble, obra que retrata amb heroisme els esdeveniments de la
revolució liberal del mateix any que va enderrocar al rei conservador Carles X (el substituiria
Lluís Felip d’Orleans). L’obra presenta un esquema piramidal semblant a la Balsa de la Medusa de
Géricault i presenta al poble francès (de totes les edats i classes socials-proletaris, burgesos i
soldats), abanderats per la Llibertat, figura de referents clàssics. Delacroix començava a tindre
reconeixement a l’època i rebria encàrrecs públics oficials, com en aquest cas.

Al 1832 viatjarà per Marroc i Algèria, on descobrix l’exotisme, la sensualitat i la intensitat de la

llum i el color africanes. Un exemple és les Dones d’Argel (1834).

6
La seua qualitat i modernitat estètica va ser reconeguda per pintors del Realisme com Courbet, i
la seua empremta s’allargarà fins a l’Impressionisme i pintors de finals del XIX com ara Van
Gogh.

Francisco de GOYA y Lucientes (1746-1828)

Goya és un dels genis més importants de la Història de l’Art. Va ser un precursor de la modernitat
i un gran testimoni de l’Espanya de finals del segle XVIII i principis del XIX (Il·lustració-Carles
III-Carles IV-Guerra d’Independència-Ferran VII).

Analitzarem més endavant la seua trajectòria vital i l’evolució artística de la seua obra, dividint-la
amb etapes. En primer lloc, tot i que és complicat pel seu caràcter genuí i inclassificable en molts
aspectes, apuntarem algunes nocions generals i introductòries a la seua obra:

-Evolució i estil: Goya, als seus inicis, connecta amb la tradició Rococó i Neoclàssica, amb una
pintura colorista, optimista i «acadèmica». Progressivament la seua pintura evoluciona a un estil
de pinzellada més solta, pessimista i «fosc», més relacionat amb el Romanticisme.

-Influències: El mateix pintor va dir que els seus mestres eren «Velàzquez, Rembrandt y la
Naturaleza». A més dels seus viatges a Itàlia, on va conèixer el Barroc italià, s’ha de tindre en
compte el seu accés a les col·leccions reials, on va poder conèixer de primera mà obres d’autors
com Velázquez.

-Obra: Goya va seu un artista molt prolífic. Va desenvolupar diverses tècniques com la pintura a
l’oli, el fresc, dibuixos, cartons per a tapissos, litografies i gravats.

-Els Gravats: Són fonamentals per a l’estudi de la seua obra. Va realitzar gran quantitat de
litografies i sobretot, gravats amb la tècnica de l’aiguafort («aguafuertes»). En ells mostra amb
expressivitat el seu caràcter de pintor il·lustrat, crític amb la societat, la guerra, etc...

Quatre són les sèries de gravats més importants; «La Tauromáquia», «Los Disparates», «Los
caprichos» i «Los desastres de la guerra».

-Temàtica: Va abordar temes populars i quotidians (festes, romeries, etc... com per exemple als
Cartons per a tapissos), temàtica religiosa, el Retrat (de totes les classes socials però especialment
de la Monarquia i la Noblesa), Autoretrats, la pintura d’Història, Mitològica, així com pintures de
temàtica més fantàstica (més romàntica) relacionada amb la bruixeria, les supersticions, els
malalts, els aquelarres, com veiem sobretot als gravats i a les pintures negres.

- Tècnica: Goya és un pintor colorista, sobretot a les obres del XVIII. Al final de la seua vida,
com mostren les pintures negres, dominaran més bé els colors terrossos i foscos. De la mateixa
manera la seua pinzellada es va fent progressivament més solta i ampla, amb taques expressives de
color. El dibuix en Goya, gairebé, desapareix.

-Transcendència posterior: L’estela de Goya a la Pintura és enorme, com mostra la pintura

espanyola del XIX (ja siga als Retrats, la Pintura d’Història i la corrent romàntica) amb autors
7
com el magnífic pintor valencià Vicente López (que també serà pintor de cambra de Ferran VII i
que retratarà al mateix Goya), Madrazo, Alenza o Antonio Gisbert (autor del Fusilamiento de
Torrijos).

De la mateixa manera la modernitat tècnica de Goya el fa ser precedent de l’Impressionisme,

especialment de Manet (que admirarà al pintor aragonès després d’un viatge al Museu del Prado),
i d’avantguardes com l’Expressionisme i el Surrealisme, a més d’autors espanyols del XX com
Dalí i sobretot, Picasso (un bon exercici és comparar els afusellaments del 3 de maig de Goya amb
els de Maximiliano de Manet i La Matanza de Korea de Picasso).

Etapes de Goya

-Etapa inicial (fins al 1792): Goya naix al poble saragossà de Fuendetodos i és a la capital
aragonesa on rep la seua primera formació i els primers encàrrecs religiosos (frescos). Intentarà
rebre una de les beques que concedia l’Acadèmia de Bellas Artes de San Fernando per tal de
viatjar a Itàlia però no ho va aconseguir i ho va tindre que fer pels seus propis mitjans.

Això sí, el seu matrimoni amb Josefa Bayeu al 1773, germana del pintor Francisco Bayeu, el va
introduir a la cort madrilenya, on treballaria fins el 1791 realitzant els Cartons (realment eren olis
sobre tela) per a la Reial Fàbrica de Tapissos , molt demandats per la cort i la noblesa.

Són obres que mostren temes populars, festius i costumistes de la vida madrilenya, amb un colorit
de tendència rococó. Alguns exemples són El quitasol (1777), La pradera de San Isidro (1788) o
La gallina ciega (1789).

Goya va poder tindre accés a les col·leccions reials, especialment a Velázquez. A més, va poder
retratar a la família reial i a la noblesa, com per exemple veiem a Los duques de Osuna y sus hijos
(1788), fet que continuarà en la seua etapa posterior. El seu prestigi augmentarà a partir de la seua
entrada a l’Acadèmia de San Fernando (1780), el seu nomenament com a pintor del rei Carles III
(1786) i la consideració de «pintor de cambra», al 1789, de Carles IV.

-La crisi personal (1792-1808): Una greu malaltia deixaria sord al mestre aragonès,
esdeveniment que encetarà una etapa pessimista, introspectiva, més obscura, turmentada i plena de
sarcasme i crítica social, com mostren la sèrie de gravats dels Capritxos (bruixeria,
anticlericalisme,etc...com apareix a «El sueño de la razón produce monstruos»), amb un concepte
il·lustrat que coincideix amb una política convulsa a Espanya.

Com a exemple de quadres de temàtica sòrdida i fantasmagòrica tenim, per exemple, El

aquelarre (1797).

En aquesta etapa, on progressa la seua pinzellada «impressionista», també realitza obra religiosa
(frescos de l’església de San Antonio de la Florida, a Madrid) i, sobretot, retrats de membres de
la noblesa i de la monarquia com ara La duquesa de Alba (tenien un romanç?), el privat Godoy i
d’il·lustrats com Jovellanos. També realitza la provocadora Maja desnuda i La maja vestida a
principis de segle, així com La família de Carlos IV.

-Els desastres de la guerra (1808-1814): Aquest és el nom que rep la sèrie de gravats realitzats
per Goya en aquesta etapa, que mostren la crueltat i la violència de la Guerra d’Independència.
Goya, des del seu punt de vista il·lustrat, mostra la irracionalitat de la guerra. Les dos grans obres,
realitzades al 1814, d’un expressionisme absolut i relacionades formal i iconogràficament amb el

8
Romanticisme, són El dos de mayo de 1808 (o La carga de los mamelucos) i Los fusilamientos
del tres de mayo.

-Postguerra. Pintures negres (1814-1824): El retorn de l’Absolutisme amb Ferran VII i la seua
persecució del liberalisme serà el context en el que augmente el pessimisme vital del pintor,
agreujat pel seu caràcter il·lustrat, afrancesat i liberal. A més, la seua salut empitjora, sobretot a
partir de 1819.

Realitzarà la sèrie de gravats de La Tauromàquia i Los Disparates. En aquests últims mostra el

desengany, les obsessions i els fantasmes personals de l’autor, que apareixeran també a les
pintures negres.

Al 1819 Goya compra una casa a les afores de Madrid coneguda com «La Quinta del Sordo». En
ella realitzarà, fins el 1823, 14 pintures a l’oli, conegudes com a les Pintures negres, aplicades
directament sobre les parets (també denominat com a óleo al secco. Aquestes obres seran
traslladades a tela i depositades al Museo del Prado el 1874) on apareixen, en tons foscos i neutres,
els monstres i fantasmes del propi autor, amb una tècnica i temàtica, connectada amb el
Romanticisme i que precedeix a l’Expressionisme, l’Impressionisme, el Surrealisme i, com en el
cas del Perro semihundido, a l’abstracció.

Altres pintures negres són Saturno devorando a sus hijos, Dos viejos comiendo sopa, La romería
de San Isidro, Duelo a garrotazos o El Aquelarre.

-Els darrers anys a França (1824-1828): Amb la fi del Trienni Liberal i el retorn a
l’Absolutisme, un Goya desenganyat, descontent i malaltús s’exiliarà a França per tal de prendre
banys termals a un balneari (només tornarà a Madrid dos voltes més, i per un temps breu).
S’establirà a Bordeus, on morirà a l’edat de 82 anys. Pràcticament el seu últim testimoni serà,amb
un caràcter més colorista, La lechera de Burdeos, un precedent clar de la tècnica Impressionista.

L’ARQUITECTURA
Aspectes generals de l’Arquitectura i de l’Urbanisme (finals del S.XVIII-XIX)

La nova societat capitalista sorgida amb La Revolució Industrial serà, fonamentalment, urbana.
El creixement demogràfic i urbà del segle XIX, paral·lel a la progressiva implantació de règims
liberals a Europa i Amèrica, vindrà acompanyat de remodelacions i ampliacions urbanístiques i
la construcció de nous espais i edificis públics (Parcs i jardins, Museus, Parlaments, Biblioteques,
teatres, estacions de ferrocarril, mercats, etc...).

Sobretot a partir de la segona meitat del segle XIX moltes ciutats enderrocaran les velles muralles
i s’eixamplaran. Els dos clars exemples seran L’Eixample de Barcelona, dissenyat per Ildefonso
Cerdà i la nova reestructuració de París del Baró Haussmann. A més cal tindre en compte que, a
finals del segle XIX i principis del XX, els nous mitjans de transport i de comunicació (tramvia,
automòbils, etc...) necessitaven de nous traçats viaris.

El creixement demogràfic a les ciutats, unit a les dures condicions laborals del proletariat, va anar
dividint progressivament les ciutats en barris. L’ anomenat Socialisme Utòpic, amb figures com
Owen i Fourier, va intentar projectar mesures per a millorar les dures condicions d’habitatge del
proletariat.
9
A més de la figura de l’Arquitecte i l’Urbanista cal afegir, des del segle XVIII, amb la revolució
industrial, la de l’Enginyer, que naix davant les noves necessitats tècniques, els nous materials
com el ferro i les noves tipologies constructives.

Nosaltres ens centrarem en L’Arquitectura del ferro (i dels nous materials) i el Modernisme. La
primera es desenvolupa ben entrat el segle XIX, tot i que ja existeixen algunes obres, sobretot
d’enginyeria, des de l’últim terç del segle XVIII. Per altra banda, el Modernisme transcorre entre
finals del segle XIX i principis del XX.

No obstant, farem menció dels altres estils i corrents contemporanis.

Estils arquitectònics (finals del XVIII-XIX)

-El Neoclassicisme: És un moviment que s’inspira en l'Antiguitat clàssica. L’epicentre serà

França, especialment a l’era napoleònica (Panteó de Soufflot, Arc del triomf), però s’escamparà
per tota Europa i Estats Units (Museu del Prado, British Museum, Capitolio de Washington,
etc...).

-Arquitectura historicista i Eclecticisme: Relacionades amb la corrent romàntica i el

Nacionalisme destaca l’Historicisme, un estil que s’inspira en el passat, especialment a l’edat
Mitjana. Podem trobar el neoromànic o el neomudèjar, però el més desenvolupat sense dubte és el
Neogòtic.

Exemples del Neogòtic seran el Parlament de Londres i les restauracions del francés Violet-Le-
Duc a Carcassone o a Notre Dame de París, que utilitzaven també els nous materials. S’ha de dir
que la recuperació del Gòtic també influirà a les estructures modernistes, especialment a Gaudí.

Un altra corrent relacionada amb l’historicista és l’arquitectura eclèctica, que fusiona elements
d’altres cultures, exòtiques i/o orientals com la egípcia o la índia.

L’ARQUITECTURA DEL FERRO I DELS NOUS MATERIALS

Materials com el formigó o el ferro s’havien utilitzat des de l'antiguitat en la construcció. Però serà
amb la revolució industrial quan s’utilitzaran d’una manera íntegra i sistemàtica. El ràpid
creixement demogràfic, industrial i urbà, així com els nous mitjans de comunicació, com el
ferrocarril, van exigir la construcció d’estructures ràpides i barates, instal·lacions (fàbriques,
estacions o edificis públics) de grans dimensions, així com nous edificis (museus, biblioteques,
teatres...) que reflexaven el progrés educatiu, cultural, econòmic, especialment de la burgesia, a les
grans ciutats.

El gran protagonista va ser el ferro colat, de gran consistència. Es transformava en líquid a altes
temperatures i prenia qualsevol forma, al gelar-se, en motlles. També es va utilitzar el ferro forjat
(malejat al foc, i que permetia major elasticitat), en molta menor mesura, sobretot al Modernisme.

Com hem dit, el ferro colat, molt resistent, facilitava eliminar parets, amb grans bigues que
cobrien espais molt amplis, amb menys temps i diners que l’Arquitectura tradicional.

Un altre material, importantíssim, associat a aquest tipus d’arquitectura (i fins als nostres dies), va
ser el vidre.

10
També destaquen, a partir de la segona meitat del segle XIX, l’acer ( ferro+carbono, realitzat amb
el convertidor Bessemer) i el nou formigó armat.

Com hem dit anteriorment, l’Arquitectura del ferro apareix en primer lloc al Regne Unit a finals
del segle XVIII. El primer pont, d’un sol arc, va ser el Coalbrookdale sobre el riu Severn (1779).
Amb posterioritat apareixeran els ponts suspesos.

Estacions de ferrocarril o Hivernacles als jardins botànics seran els primers edificis on apareix
aquesta nova arquitectura.

En aquest punt és indispensable parlar de les Exposicions Universals, que es van realitzar
periòdicament i alternativament en diverses ciutats, als segles XIX i XX, on cada país mostrava els
seus avanços tècnics, comercials, artístics o comercials. La primera es va realitzar a Londres al
1851. Ací Joseph Paxton va realitzar una mena de gran hivernacle, el Crystal Palace, de ferro i
cristal.

A l’exposició universal de París, al 1889, van destacar la Sala de Màquines, projectada pels
enginyers Dutert i Contamin, i La Torre Eiffel, que s’ha convertit en el gran símbol de l’època
contemporània.

L’enginyer Gustave Eiffel (que no va dissenyar la torre sinó que la va realitzar) va estandaritzar
les estructures de ferro i va modernitzar el sistema de venta (paregut a una venda per catàleg), fet
que va provocar que realitzara ponts a diverses ciutats (Oporto, Sevilla, Girona...). És com el
naixement d’una Arquitectura «prefabricada».

L’altre nom propi a destacar és el de Henri Labrouste, que utilitza el vidre (cobertes,etc...) i el
ferro colat, mitjançant fines columnes i voltes esfèriques, mesclat amb decoracions historicistes, a
edificis diàfans i elegants a l’interior i que mostren una Arquitectura eclèctica a l’exterior. Dos
grans obres són la Biblioteca de Santa Genoveva de París (1843-1850) i la Sala de lectura de la
Biblioteca Nacional de França (1868-1878).

L’Escola de Chicago

Els nous materials, especialment vidre i formigó, els trobem a la nova arquitectura americana, a
un país relativament nou, que creix (a tots els nivells), d’una manera espectacular. El primer gran
centre arquitectònic serà Chicago, on després d’un incendi que va destruir gran part de la ciutat al
1871, trobem una escola arquitectònica a l’últim terç de segle XIX que aixecarà una arquitectura
arquitravada d’edificis de gran alçada, amb espais on prima la funcionalitat, la llum,
l'abaratiment de costos i l´’us dels nous materials. Estem parlant dels gratacels, que al segle XX
s’escamparan a altres ciutats americanes, com Nova York. Aquests edificis són el símbol de la
nova arquitectura (racional, recta, freda i funcional) i del triomf del capitalisme. No és estrany que
els primers edificis vinculats amb ella siguen els grans magatzems.

El gran representant d’aquesta escola de Chicago serà Louis Henry Sullivan, que dissenyarà obres
com els Magatzems Carson i l’Auditori de Chicago.

Per últim també trobem exemples d’Arquitectura del ferro amb obres com el Pont de Brooklyn
(1870-1883).

11
 EL MODERNISME
En primer lloc cal aclarir que aquest estil, que naix al voltant del 1880, rep diverses
denominacions a Europa; Modernisme a Espanya (especialment a Catalunya), Art Nouveau a
Bélgica i França, Modern Style al regne Unit, Liberty a Itàlia, Jugenstil a Alemanya o Sezession a
Aùstria.

Es tracta d’un moviment abanderat per l’Arquitectura. No obstant, com vorem més endavant,
aquesta integra les arts aplicades, mobiliari o estris domèstics (làmpades, etc...). També es pot
parlar d’alguns exemples de Pintura modernista, vinculada també al Simbolisme de final de segle,
especialment a la Sezession vienesa, com es el cas de Klimt. Un altre exemple serien els cartells
publicitaris de l’època, on apareix també l'estètica modernista, així com el disseny tèxtil, de joies,
etc...

Tindrem, per tant, una certa diversitat en aquests estils nacionals. De tota manera intentarem
sintetitzar les característiques generals i apuntar les peculiaritats, especialment del Modernisme
català. Aquestes són:

-L’antecedent més important d’aquest moviment el trobem al moviment anglès Arts & Crafts
(Arts i Oficis), fundat per William Morris l’any 1861. Pretenia, en front de l’estandarització de la
producció industrial i dels elements «prefabricats», retornar al colorit i l’originalitat dels dissenys
artesanals. D’aquesta manera va despertar l’interès per les arts aplicades, artesanals i
decoratives (mobles, ceràmica, vitralls, papers pintats, etc...).

-L’edifici serà una obra d’Art total, integral. Es dissenyaran tots els elements decoratius adjunts
o el mobiliari, dominant la plasticitat, el color i les formes vegetals, florals i ondulants. D’aquesta
manera es projecten portes, escales, reixes, balcons, etc...

-És un Art promogut per la nova burgesia, refinada i orgullosa de la seua època, que buscava un
estil propi no sotmès a les normes del passat. També apareix vinculat a ciutats (teatres, mercats,
liceus,etc...) de gran desenvolupament econòmic (Viena, Paris, Barcelona o València).

-Es tracta d’un art que fuig de la fredor industrial. Embellix a la fosca Revolució industrial.
Utilitza gairebé els mateixos materials però els humanitza, els vincula a la Natura, els fa més
càlids i dinàmics.

-Influència de l’Arquitectura eclèctica i historicista.

-Respecte als materials i la tècnica utilitzarà els nous materials (ferro, vidre, acer...), tant a nivell
decoratiu com a constructiu, però combinats amb materials tradicionals (pedra, rajola, fusta,
ceràmica -famós trencadís del Modernisme català-, etc...).

-Aplicarà els avanços de l’enginyeria però amb una llibertat de formes. Els murs seran d’un
modelat plàstic i sinuós, amb formes capritxoses i fines que imiten a la natura, amb molts
referents vegetals, tant a nivell estructural com decoratiu. És un estil d’estètica elegant.

-Per tant dominen les línies ondulants, corbes i asimètriques (Modernisme català i Art Nouveau).

-Els espais interiors fugen de la simetria, són diàfans, dinàmics i lluminosos.

-S’utilitzen cobertes metàl·liques (especialment a estacions de ferrocarril, mercats...), amb

revestiments ceràmics o de vidres de colors.
12
-Respecte a les diverses tendències europees i els màxims representants, s’ha de diferenciar l’Art
Nouveau i el Modernisme, on domina més la línia sinuosa i ondulant, del Regne Unit i a
Anglaterra, on ho fa la geometria i la línia recta.

A l’Art Nouveau belga destaca Víctor Horta ( Casa Tassel) i al francès Héctor Guimard (
estacions i «boques» del metro de París). Pel que fa al Regne Unit tenim a Mackintosh i a la
Sezession austríaca Olbrich i Wagner.

GAUDÍ i el modernisme català

El context català de finals de segle està marcat per ser la zona més industrialitzada i pròspera
d’Espanya, amb una puixant burgesia. La tradició romàntica i dels nacionalismes d’aquest segle
s’exemplifica a Catalunya amb el sorgiment del moviment cultural de la Renaixença. Aquesta
arrel burgesa i nacionalista, sobretot a la cosmopolita ciutat de Barcelona (recordem l’Eixample),
és l’estrat d’on naixerà el Modernisme català.

L’Arquitectura espanyola del XIX es caracteritza per la forta tradició neoclàssica i el sorgiment de
l’Arquitectura del ferro (ponts d’Eiffel, estacions de ferrocarril...), amb un Modernisme que anirà
sorgint també especialment a ciutats valencianes com València, Alcoi, Borriana, etc...i que es
desenvoluparà també a les dos primeres dècades del segle XX.

A Catalunya destaquen les figures arquitectòniques de Lluís Domènech i Montaner, amb obres
de gran profusió decorativa ( palau de la música Catalana, Hospital de San Pau...), i de Josep
Puig i Cadafalch (que va arribar a ser president de la Mancomunitat de Catalunya), amb obres
més gotitzants com la Casa Amatller (situada al costat de la casa Batlló de Gaudí) o La Casa de
les Punxes, totes a la ciutat de Barcelona.

El gran representant va ser Antoni Gaudí (1852-1926), que va realitzar un Modernisme original i
ple de fantasia. A més dels trets citats anteriorment, destacarem aquestes característiques:

-Pel que fa a la seua personalitat direm que era profundament religiós, amant de la Natura i de
la seua família (que treballava en la forja de ferro), així com de la terra, Catalunya, i de les
tradicions (artesania, etc...), així com de l’Arquitectura Gòtica (Catedral de Barcelona, Santa
Maria del Mar...). Era una persona de gran espiritualitat (de tradició romàntica) i obsessiva del
seu treball (feia estudis, maquetes a escala, etc...). Totes aquestes qüestions marcaran el seu treball
d’alguna manera. Com a curiositat final direm que la seua mort es va produir per l’atropellament
d’un tramvia.

-Va crear un Art total (disseny integral), molt creatiu i original, integrant a l’Arquitectura la
ceràmica (i el trencadís), el vidre, la fusteria, la forja de ferro, etc...Són molt destacables la forja de
portes o balcons, les ximeneres, etc...

-S’inspira, sobretot a les seues primeres obres, en l’Arquitectura historicista (neomudèjar o en

l’Art oriental), especialment en l’Arquitectura i les estructures gòtiques (com per exemple a la
Sagrada família), però adaptant-les al nou llenguatge modernista i utilitzant els nous materials
(ferro, vidre), a més dels tradicionals com la rajola o la ceràmica. Diríem que s’inspira en la
tradició però que la supera, obrint les portes a la modernitat.

-La seua Arquitectura és orgànica, com la Natura (Gaudí deia que «la línia recta no existeix a la
Natura»), en la que s’inspira i s’adapta (algunes obres, com el Parc Güell, s’integren i
s'harmonitzen amb ella). Els seus edificis pareixen inspirar-se en la natura i en les formes vegetals
13
(boscos, arbres..com s’aprecia a l’interior de la Sagrada família), creant espais dinàmics, on
predomina clarament la línia corba.

-Gaudí va estudiar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Tècnicament la seua

Arquitectura va ser prodigiosa. A més de cuidar tots els detalls i les arts aplicades i decoratives, va
utilitzar formes geomètriques complexes com l’arc parabòlic.

-Pel que fa a les seues obres, com hem dit anteriorment, utilitzen trets de l’Arquitectura
historicista (oriental i neogòtic), sobretot al principi, per a fer-se, a partir de 1900, plenament
modernistes. Entre totes elles destaquen:

-El Capricho, a Comillas (Cantàbria).1883-1885.

-Palau episcopal d’Astorga (Lleó). 1888-1898.

-Palau Güell. 1883-1890.

-Parc Güell. 1900-1912.

-Casa Batlló. 1904-1906.

-Casa Milà, coneguda també com La Pedrera. 1906-1912.

-La Sagrada Família. 1912-?. Va ser la gran obsessió de l’etapa final de la seua vida. I a
ella es va dedicar en cos i ànima.

Per últim direm que al Modernisme català de finals de segle XIX i principis del XX, podem
adscriure altres artistes que beuen d’aquest estil i d’altres com el Simbolisme i l’Impressionisme.
Autors amb trets modernistes són els pintors (i autors també d’Art gràfic, com ara cartells) Ramón
Casas i Santiago Rusiñol o el ceramista Josep María Jujol. També és destacable el cercle
artístic del café Els quatre gats, on trobarem també a genis com Picasso.

L’IMPRESSIONISME
Precedents i precursors de l’Impressionisme

-A la Història de l’Art de l’Edat Moderna trobem, des del punt de vista tècnic, autors que, sobretot
per l’ús del color i la pinzellada solta, anticipen d’alguna manera la pintura impressionista.
Aquests serien, fonamentalment, els pintors venecians del XVI, Rembrandt i Velázquez.

-Pel que fa als precedents immediats de l’etapa contemporània trobem en primer lloc el
Romanticisme, especialment amb Delacroix, i la figura de Goya.

-En segon lloc destaquen els grans paisatgistes del XIX com són Constable i Turner al Regne
Unit i a França l’anomenada «Escola de Barbizon» i el pintor Corot.

-L’estil que precedeix a l’Impressionisme és el Realisme. Artistes com Daumier, Millet i,

sobretot, Courbet, retrataran amb plena llibertat la realitat quotidiana i els problemes de la nova
societat industrial.

14
-Pel que fa a les innovacions científiques i tècniques destaca, a mitjans de segle XIX, l’aparició
de la fotografia (daguerrotip, nom derivat del seu inventor, Daguerre), així com dels tubs de
colors industrials a l’oli, fet que va facilitar la feina als artistes i la seua mobilitat (pintura a l’aire
lliure).

D’altra banda, el químic francès Chevreul va desenvolupar la Teoria dels colors (Llei del
contrast simultani dels colors), amb unes repercussions òptiques importantíssimes per a la pintura
contemporània.

-La revolució dels transports, de les comunicacions i l’Imperialisme-Colonialisme, així com les
Exposicions Universals, van fer possible el coneixement d’altres cultures com ara l’africana o la
japonesa (que s’havia obert al comerç amb occident).

Les estampes japoneses, que estaven lluny de la perspectiva artística occidental, amb un dibuix
sintètic i utilització de colors plans, van influir a l’Impressionisme, a Gauguin, a Manet, etc...

-Precisament Manet es pot considerar, a la vegada, com un precursor i inspirador de

l’Impressionisme, ja que a la dècada de 1860, prèviament al naixement del nou estil, ja va realitzar
obres que evolucionaven des del Realisme cap a l’Impressionisme. A més de les estampes
japoneses i el Realisme , la seua gran influència per a concebre un nou art va ser la pintura
espanyola que va admirar al Museu del Prado a un viatge per Espanya realitzat al 1865.
L'empremta a la seua obra de Velázquez i, sobretot, de Goya, és espectacular. Com es pot vore als
Afusellaments de Maximiliano, a l’Olimpia (a l’estil de la Maja desnuda) o a El balcó (inspirada
en Majas en el balcón de Goya), etc...

Manet, per tant, agafa la tradició i la revoluciona, la modernitza. Aquest serà l'èxit de
l’Impressionisme, que obrirà el pas a la modernitat i a les avantguardes.

- El Saló dels refusats (Salon des Refusées). La pintura acadèmica ( on predominava el dibuix i
els referents clàssics), de caire tradicional, controlava l’Art. D’aquesta manera alguns pintors, més
originals, que es distanciaven de la corrent «oficial», van ser refusats dels Salons i exposicions.

Un precedent d’aquesta rebel·lia seria el pintor Courbet. Al 1863 es crearia el Saló dels Refusats,
amb els pintors que no encaixaven en l’Art acadèmic. Entre ells estava Manet, amb la seua
polèmica obra Le déjeneur sur l’herbe.

«Impressió. Sol naixent». Característiques de l’Impressionisme.

Al 1874 es va fer una exposició col·lectiva, a l’estudi del fotògraf Nadar, d’artistes independents
i marginats dels Salons oficials. Un crític d’art, Louis Leroy, els va qualificar, amb sarcasme i
menyspreu, com a «impressionistes», prenent com a referent una de les obres allí exposades,
«Impressió. Sol naixent», de Monet.

Aquestes són les característiques del moviment impressionista:

-Cal insistir, a més dels precedents citats anteriorment, en la importància dels descobriments de la
teoria dels colors (primaris, complementaris....) i de la fotografia, que influiran en alguns dels
trets que detallem a continuació.

-Interès per la captació i plasmació de la llum, sobretot en un moment concret i instantani. La

incidència de la llum és diferent i mutable. Alguns artistes com Monet pintaran la mateixa escena

15
a diferents moments del dia (com a La catedral de Rouen). Impressió, per tant, fugaç de la llum i
el color.

-Destaquen els efectes i els jocs de llum (per exemple els reflexos de l’aigua) i els efectes
atmosfèrics.

-Pinzellada solta, amb colors purs. Es suprimeix pràcticament la línia i el dibuix, en favor de les
taques de color.

-Juxtaposició de taques de color. Els colors, purs, no se mesclen a la paleta, sinó que, uns als
costats dels altres, són percebuts per la retina de l’espectador.

També és molt habitual la combinació dels colors complementaris, que de la mateixa manera
s’utilitzen per representar les ombres dels objectes (el negre i les tonalitats fosques s’utilitzen molt
poc, a excepció de Manet).

-Utilització de punts de vista diversos i enquadraments insòlits (picats, contrapicats...)

d’apariència fotogàfica.

-Pintura al Plein air (a l’aire lliure). Els paisatgistes anglesos o l’escola de Barbizon ja ho havien
fet. Ara es generalitza (tot i que sabem que alguns autors, com Degas, feien fotografies i acabaven
les obres al taller).

-L’Art per l’Art: l’Impressionisme encetarà la modernitat pel que fa al rebuig de les lleis
tradicionals de la perspectiva i les composicions acadèmiques. De la mateixa manera desapareixen
les iconografies retòriques i complexes (religioses, mitològiques o polítiques). No interessen tant
les temàtiques sinó la creativitat, l’experimentació formal i el llenguatge en sí. Per aquests nous
artistes rebels, el centre neuràlgic seran les tertúlies i els cafès i no tant les acadèmies de pintura.

-Temàtiques: Destaca, especialment, el paisatge, ja siga a l’àmbit rural (món camperol,

excursions de la burgesia als voltants de París, marines, llacs, paisatges nevats...) o urbà , i el
reflex de la nova vida bohèmia cosmopolita (cafès, cabarets, ball...) amb la burgesia (oci,
diversió..) com a gran protagonista. També ho serà respecte al consum del nou mercat de l’art.

Principals representants de l’Impressionisme

-Édouard MANET (1832-1883): No va formar part del cercle impressionista però el podem
considerar com a tal, a més del seu caràcter precursor. Ja hem comentat la seua inspiració amb la
pintura espanyola i la transició que realitza entre el Realisme i aquest nou estil.

Va provocar l’escàndol al Saló dels Rebutjats, amb L’esmorzar campestre (1863) i posteriorment
amb l’Olímpia (1865). Altres obres són El bar del Folies-Bergère o El balcó.

-Claude MONET (1840-1926): Fou l’ànima del moviment i el principal representant.

Essencialment s’interessa pel paisatge, la captació atmosfèrica i els efectes de llum, amb
pinzellades curtes i on, definitivament, el dibuix desapareix. A més de l’Impressió, sol naixent
(1872), que dóna nom al moviment, destacaran, ja a finals de segle, la sèrie sobre la catedral de
Ruán i la sèrie sobre els Nenúfars.

Monet es va comprar una casa a Giverny, prop de París, i va desenvolupar, amb una clara
influència de l’Art japonés, una gran quantitat d’obres sobre els nenúfars i la incidència de la llum
a l’aigua que el van aproximar, sense arribar-hi, a l’abstracció.
16
-Edgar DEGAS (1834-1917): A l’igual que Manet, va tindre una formació acadèmica i es va
preocupar més per la línia i el dibuix. També va ser escultor.

En ell destaquen les escenes de dansa, ballet, teatres i cafès, així com les escenes interiors plenes
d’intimitat domèstica (dones banyant-se, pentinant-se...), amb enquadraments d’origen
fotogràfic. Exemples serien Les planxadores o La classe de dansa (1873-1876).

-Pierre-Auguste RENOIR (1841-1919): És un pintor més centrat en la figura humana i on pesa

més la tradició de la pintura renaixentista i barroca (va viatjar a Itàlia). Destaquen Le Moulin de la
Galette (1876) o «El columpio».

-Altres Pintors: Cal mencionar a Sisley, Pissarro i a les pintores Berthe Morisot i Mary
Cassatt. El fenòmen impressionista tindrà gran influència a Europa, on destaca sobremanera el
valencià Joaquín Sorolla.

-Escultura: Tot i que l’Impressionisme és un estil fonamentalment pictòric (autors com Degas
també feia escultures), es relaciona amb ell l’obra del gran escultor Auguste RODIN, que es
converteix en la transició entre la tradició escultòrica i la modernitat.

El Neoimpressionisme. Puntillisme o Divisionisme

Al 1886 els impressionistes exposen junts per darrera vegada i van seguint camins individuals. Els
pintors Georges SEURAT i Paul SIGNAC, aplicaran de manera rigorosa els descobriments
científics sobre l’òptica, la llum i el color (Chevreul). Construiran un art «científic» i metòdic,
apartant-se de l’espontaneïtat impressionista, amb una tècnica que divideix les tonalitats en
xicotets puntets de colors purs juxtaposats a altres de complementaris, que es reunifiquen a la
retina de l’espectador. D’ací el nom de Puntillisme o Divisionisme. L’obra més identificativa és
Un diumenge d’estiu a la Grand Jette (1884-1886), de Seurat.

EL POSTIMPRESSIONISME: CÉZANNE, VAN GOGH, GAUGUIN I

TOULOUSE-LAUTREC.
«Postimpressionisme» és un terme imprecís ,que va encunyar a l’any 1910 el pintor i crític d’art
Roger Fry, per tal d’englobar a aquestos artistes que, a partir de la dècada de 1880, marcats
d’alguna manera per les innovacions impressionistes, van derivar a estils de gran llibertat creativa
i personal, que van anticipar les avantguardes de principis del segle XX.

D’aquesta manera Cézanne avançaria en certs aspectes al Cubisme, Van Gogh a l’Expressionisme
i Gauguin, més Simbolista que impressionista, ho faria amb el Fauvisme o l’Expressionisme.
Toulouse-Lautrec, per altra banda, el més impressionista de tots ells, es podria relacionar amb les
Arts gràfiques i el Modernisme.

Com veiem, a finals de segle conviuen, a més de la pintura acadèmica, l’Impressionisme, el

Simbolisme (amb pintors com Gustave Moureau, Puvis de Chavannes, el grup dels «Nabis» i
Rousseau)), el Modernisme i aquest conjunt d’individualitats que anomenem
Postimpressionisme.

Paul CÉZANNE (1839-1906)

17
Cézanne, que era admirador dels clàssics i de Delacroix, estarà en contacte amb el cercle
impressionista als anys 70. Però prompte, tot i que evidentment conserva la inèrcia impressionista,
es distanciarà d’ells, ja que:

-No li interessa captar la llum concreta ni fugaç sinó l’estructura permanent i perenne de les
coses i la immutabilitat de la natura.

-Per tant el color està al servei de les formes, donant importància als volums, creant figures
geometritzades, de formes pures (com el cilindre, el con o l’esfera). Açò el fa ser un precursor de
la pintura moderna, especialment per a Matisse i per a Picasso i el Cubisme.

-L’obra de Cézanne complix una ordenació geomètrica i crea diversos punts de vista, trencant
amb la perspectiva tradicional.

-La seua tècnica es fonamenta en pinzellades amples.

-Temàtiques: Les més recurrents són els bodegons o natures mortes, els paisatges (Provença), els
retrats (i autoretrats) i la seua sèrie sobre les banyistes.

Als anys 80 el trobem a la seua Provença natal, on seguirà evolucionant cap a la modernitat
cubista.

Obres significatives són Els jugadors de cartes (1880), Bodegó amb pomes i taronges (1899), La
dona de la cafetera (1890-1894), els autoretrats i la sèrie sobre Les banyistes.

Vincent VAN GOGH (1853-1890)

L'holandès Van Gogh s’ha convertit en el prototip de geni turmentat, amb una biografia tèrbola
i intensa, reflectida sobretot a la seua etapa final. I es que es va suïcidar als 37 anys.

Una font d’estudi importantíssima de la seua obra i personalitat són les cartes que va enviar al seu
germà Théo (conegudes com les Cartes a Théo).

De formació autodidacta, les seues primeres obres estan influenciades per la pintura holandesa
tradicional i el Realisme de Millet. L’empremta d’aquest autor es veu a obres de la dècada dels 80
, que representen gent humil, camperols, obrers..., com ara El segador o Els menjadors de
creïlles.

El seu germà Théo l'introduirà, al 1886, a l’escena artística de París, on quedarà marcat per la llum
i el color impressionistes, el gravat japonès o el puntillisme de Seurat.

Al 1888 s’establirà a Arlés, al sud de França, on compartirà experiències amb el pintor Gauguin.
En aquests dos últims anys va realitzar moltíssimes obres, que són les més conegudes de l’autor, i
que coincideixen amb els episodis més truculents de la seua vida ( el tall de l’orella, l’ingrés al
manicomi i el suïcidi final).

Destaquen L’habitació d’Arles, La nit estelada, els famosos i nombrosos autoretrats, la sèrie
dels Gira-sols i la premonitòria Camp de blat amb corbs.

Per tant, les seues temàtiques van des del realisme inicial als paisatges, els retrats i autoretrats i els
bodegons o natures mortes, amb una tècnica molt peculiar, que detallem a continuació:

18
Es caracteritza per l’emotivitat i l’expressivitat, sent un precedent claríssim de
l’Expressionisme.

Aquesta expressivitat intensa, que provoquen sensació de desequilibri i angoixa, l’aconsegueix

mitjançant els colors vius i contrastats, perspectives forçades i violentes i sobretot amb les
formes inestables i agitades, les línies corbes, ondulants i sinuoses, acompanyades d’una
pinzellada pastosa.

Paul GAUGUIN (1848-1903)

Gauguin va ser un postimpressionista que va estar molt lligat al Simbolisme i que va prefigurar,
en molts aspectes, avantguardes com el Fauvisme.

Prompte va abandonar la seua París natal i el seu ofici com a agent de borsa per encetar una vida
artística, aventurera i novel·lesca, desenganyat de la societat burgesa i dels valors de la societat
occidental contemporània, viatjant per la França rural i les colònies franceses com Martinica o
illes de la polinèsia francesa com les Illes Marqueses i, especialment, Tahití, on moriria.

La recerca de noves cultures i nous llenguatges artístics, ja siguen de caràcter primitiu o no

occidental (art medieval, egipci, japonès, del Pacífic...), enmig d’un context marcat per
l’Imperialisme i Colonialisme europeu, també el fan ser, en aquesta aspecte, un precedent de les
avantguardes.

Pel que fa als seus inicis cal dir que, als anys 70, la seua amistat amb el pintor Pissarro el va
familiaritzar amb l’Impressionisme. No obstant, Gauguin va preferir el camp a la ciutat i es va
instal·lar a regions rurals com la Bretanya o la Provença. A la primera, al voltant de 1886, en la
localitat de Pont-Aven, abandonaria l’Impressionisme i introduiria el Simbolisme, influint al grup
de simbolistes de Pont-Aven, els Nabis, mentre que a Provença conviuria amb Van Gogh, fins a
que el desequilibri d’aquest se li fera insuportable.

Després, com hem dit, passarà gran part de la seua vida recercant una major connexió amb la
Natura i la vida primitiva, tribal, feliç, de llocs com Tahití.

D’aquesta manera resumim els aspectes més importants de la seua obra:

-Primitivisme. Recerca d’altres cultures i llenguatges. Exaltació poètica de la natura i d’altres

civilitzacions.

-Cloisonisme. És un recurs pictòric que remet al Cloissoné, antiga tècnica utilitzada en metalls i
vitralls, que consisteix en delimitar linealment un espai i aplicar colors purs. Utilitza el color,
per tant, en superfícies planes, delimitades amb línia negra.

-Utilització dels colors de manera arbitrària, lliure i antinatural, buscant expressivitat o una
major càrrega simbòlica. Tots aquests punts el convertixen en un clar precedent de Matisse i el
Fauvisme.

-Dibuix nítid i colors intensos.

-Per tant, Gauguin fa un art sintètic a nivell formal, i simbòlic i espiritual a nivell iconogràfic.

19
Obres significatives són La visió després del sermó (1888), El Crist groc (1889), ambdós
religioses, Dues tahitianes o Pits amb flors roges i Hui no anirem al mercat (1892), així com
autoretrats i escenes amb les tahitianes com a protagonistes.

Gauguin va ser admirat per Matisse i per Picasso.

TOULOUSE-LAUTREC (1864-1901)

De la seua biografia podem destacar el seu origen aristocràtic i la seua deformitat física, produïda
per una caiguda infantil que li va paralitzar les cames.

Als 21 anys el trobem a Montmartre, a París, on freqüentarà els ambients sòrdids i nocturns de
la bohèmia, com reflectirà a les seues obres (cabarets, cafès, salons de prostitució, el Moulin
Rouge...). També mostrarà el món del circ i, especialment, la figura de la dona i els seus treballs,
on apreciem un altra actitud o temàtica afegida (i que apareix en altres autors com Degàs, Picasso,
etc...), la soledat.

Presenta, per tant, un bon paral·lelisme tècnic i temàtic amb Degàs.

Va estar molt marcat per l’estampa japonesa (dibuix, tintes planes...) i per una tècnica molt
centrada en el dibuix (era un gran dibuixant), com es pot apreciar particularment en la seua faceta
com a cartellista publicitari, arrimant-se a l’estètica de l’Art Nouveau i convertint-se en pioner de
les arts gràfiques modernes .

Alguns exemples de la seua obra són Ball al Moulin Rouge o El sofà.

LES AVANTGUARDES
Anomenem «Avantguardes històriques», «primeres avantguardes» o «ismes» als diferents
corrents artístics que apareixen a començaments del segle XX.

El context històric d’aquest moment es caracteritza pel ràpid desenvolupament als àmbits
econòmic (capitalisme, consumisme...), urbà, dels transports (automòbil, metro...), de la cultura i
les telecomunicacions (reducció de l’analfabetisme, premsa, telèfon, radio, cine....), tecnològic i
científic (teoria de la relativitat d’Einstein, psicoanàlisi de Freud...).

Aquest «progrés» s’ubica a una etapa de creixents rivalitats polítiques, colonials, territorials,
tecnològiques i econòmiques que conduiran a un increment de les tensions entre les potències
europees que desembocaran en la «Gran Guerra», enormement destructiva i mortífera, la primera
Guerra Mundial.

És un mon nou, més global, industrialitzat i de revolucions ràpides a tots els àmbits, però que
també provocarà cert pessimisme intel·lectual i una crisi moral a nivell cultural.

En aquest dualisme naixen les Avantguardes.

Detallarem a continuació les novetats i els trets generals de les Avantguardes, tot i que, com
vorem en alguns casos, ha han sigut tractats als estils de l’últim terç del XIX.

20
Característiques generals

-Les primeres avantguardes tenen clars precedents com l’Impressionisme, el Simbolisme, el

Modernisme, el Neoimpressionisme i, especialment, el Postimpressionisme. Cal dir, a més, que
la majoria d’aquestes corrents estan vigents a inicis del segle XX.

-Tot i que algunes avantguardes tenen un cercle homogeni d’artistes (i publiquen manifestos),
cal dir que primen les individualitats sobre els grups. Molts ismes, per altra banda, es relacionen
i s'influeixen mútuament, així com que no és estrany que un artista evolucione o participe en
diverses corrents.

-L’Art per l’art: L’artista és independent i desenvolupa tota la seua llibertat creativa. Si l’Art
és un llenguatge, l’artista d’avantguarda (que és, a més, en ocasions, rebel i provocador) inventa
les noves paraules i una nova gramàtica, amb nous enfocaments òptics. Aquesta experimentació
i investigació tècnica i formal, independentment del tema, constitueix el sorgiment de nous
idiomes artístics.

-Rebuig de les convencions de la pintura tradicional i acadèmica.

-Primitivisme i influència de l’Art japonès, oriental, prehistòric i, especialment l’africà, que

mostren uns trets més essencials, misteriosos, sintètics (en les formes) i purs.

-Utilització arbitrària i subjectiva dels colors. I utilització científica d’aquests.

-Interdisciplinarietat dels artistes. Molts d’ells desenvoluparan la pintura, l’escultura, el dibuix,

les Arts gràfiques, les aplicades, les noves tècniques (aquarel·la, collage...). Cal afegir que algunes
avantguardes també tenen connexions o representants a la Literatura.

-Influència del psicoanàlisi i el món del subconscient.

El centre artístic més important continua sent París (una mostra són les que més ens interessen a
nosaltres, el Fauvisme i el Cubisme), però ràpidament apareixen noves avantguardes a Alemanya,
Rússia i, sobretot a la segona meitat de segle, als Estats Units.

Nosaltres ens centrarem en les dos primeres però és imprescindible assenyalar la resta
d’avantguardes del moment.

Fins al sorgiment de la Primera Guerra Mundial (1914) es desenvolupen les següents:

-Fauvisme.

-Cubisme.

-L’Expressionisme: Destaca el noruec Munch (El grito). A Alemanya artistes com Kirchner o
Nolde fundaran el grup Die Brücke (El Puente) al 1905. Un poc més tard, pintors com Franz Marc
o Kandinski constituiran el grup Der Blaue Reiter (El jinete azul). A Viena destaquen Oskar
Kokoscha i Egon Schiele.

-L’Abstracció, amb Kandinski: Aquest autor d’origen expressionista evolucionarà molt prompte
cap a la Pintura Abstracta.

21
-El Futurisme italià: El poeta Marinetti publicarà el Primer manifest futurista al 1909. Estan
influenciats pel Cubisme i pel culte a la velocitat i la vida moderna. Alguns artistes són Boccioni,
Balla i Carrà.

-Individualitats: Molts artistes no s'enquadraran en cap estil en concret. Destaquen el escultor

Brancusi o els pintors Modigliani i Marc Chagall.

Primera Guerra Mundial, Revolució russa i Anys 20:

-Dadaisme: El principal representant serà Marcel Duchamp.

-Neoplasticisme (De Stijl): Piet Mondrian serà el creador d’aquesta avantguarda d’abstracció
geomètrica.

-Avantguardes russes, com el Suprematisme i el Constructivisme. De caràcter abstracte i al

servei de la Revolució.

-La Bauhaus: Importantíssima escola alemanya centrada en l’Arquitectura i el disseny.

-El Surrealisme: El poeta Breton publicarà el Manifeste du surréalisme l’any 1924. Artistes
significatius són Magritte, Miró, Dalí i el cineasta Buñuel.

EL FAUVISME: MATISSE

Amb un cert paral·lelisme amb el naixement de l’Impressionisme, el nom fauvisme (fauve és fera
en francés, fiera en castellà) s’origina amb uns comentaris que un crític d’art, Louis Vauxcelles,
va realitzar al Saló de Tardor de 1905 al vore obres de pintors d’aquest moviment al voltant
d’una escultura classicista, expressant que estava com «Donatello enmig de les feres».

Va ser una corrent pictòrica d’un grup de pintors poc definit i sense manifestos ni argumentacions
teòriques. Els iniciadors van ser André Derain i, de manera molt destacada, Henri Matisse, que
va definir l’estil i va influenciar a la resta de fauvistes, com són el mateix Derain, Maurice
Vlaminck, Rouault o Dufy.

Va ser una avantguarda breu, ja que pràcticament al 1908 els artistes s’obriran a noves
experiències artístiques i personals. Tres joves, i amics, com Matisse, Derain i Vlaminck, seran les
figures més significatives.

Ací ens centrarem en la gran figura de Matisse. Abans, i sense oblidar els trets generals de les
Avantguardes, explicarem les característiques generals d’aquest moviment.

Característiques

-El color és l’autèntic protagonista: s’utilitza de manera agressiva, violenta, expressiva i

enèrgica.

Els colors s’apliquen de manera aleatòria i arbitrària. S’apliquen en estat pur, amb tintes
planes, sense mesclar i contrastades (influència de la tècnica divisionista).

El color és independent de l’objecte. Utilitzen colors intensos per aconseguir major èmfasi
expressiu i emocional.

22
-Rebel·lia front a l’Art tradicional: No interessa la còpia fidel de la realitat sinó el subjectivisme
estètic, formal i cromàtic. Les figures són planes, renuncien a la perspectiva científica, a la llum, el
clarobscur i la profunditat de l’Art del passat.

-Influències: És fonamental per al fauvisme la tècnica divisionista i puntillista dels

Neoimpressionistes (Seurat, Signac), així com el Simbolisme (Moureau, Nabis) i el
Postimpressionisme (Gauguin, Cézanne i Van Gogh).

-Primitivisme i essencialitat de formes. Gust per l’art africà i oceànic.

-Els temes més representats són els retrats, les natures mortes, els paisatges i els personatges,
sobretot femenins, en interiors.

Henri MATISSE (1869-1954)

Està considerat, junt a Picasso, l’artista més significatiu de les primeres avantguardes. Serà
l’autèntic líder del moviment fauvista, estil que, a diferència dels seus companys, no abandonarà
mai. No obstant, el seu Art a partir de 1910 anirà evolucionant, i en ocasions amb certa influència
del cubisme, cap a una major essencialitat i simplificació de les formes i els colors (a l’estil de
la publicitat i de les arts gràfiques), així com una progressiva tendència a l’abstracció.

A continuació apuntarem algunes de les dades estilístiques més pròpies i originals de l’obra de
Matisse, a les que s’afegirien les generals del Fauvisme citades anteriorment.

-El color. Són intensos, contrastats, de tintes planes i arbitraris. Matisse va dir; quan fique un
verd, no vullc dir «gespa», quan poso un blau, no vullc dir «cel».

-A la seua formació és important el domini del dibuix clàssic i l’estudi a l’Escola de Belles Arts
amb el pintor simbolista Gustave Moureau. A partir d’ací anirà assimilant les novetats
impressionistes (especialment Renoir), a Gauguin, Cézanne i d’una manera molt clara la tècnica
divisionista/puntillista de Seurat i Signac.

Aquesta tècnica puntillista, junt a l’ús de les figures i els colors plans, és clarament visible a
Luxe, calma i voluptuositat (1904).

-El 1905, l’any del sorgiment del Fauvisme, obres com L’alegria de viure o La ratlla verda (obra
també coneguda com Madame Matisse) constitueixen clars exemples del nou estil i de les
peculiaritats de Matisse.

-Com veiem a L’alegria de viure i a la majoria de les seues obres (no és el cas, no obstant, de La
ratlla verda), Matisse prioritza els colors purs (tintes planes), contrastats harmònicament, aplicats
dins de formes delimitades, dibuixades amb una silueta de color negre, amb uns perfils ben
definits. Aquest és un tret importantíssim a la seua pintura.

-Un altre aspecte destacat és la simplificació de les formes, situades en espais sense perspectiva,
que acostumen a ser arrodonides, corbes i ondulants (en arabesc), com si d’un ritme musical es
tractara. Aquest fet el podem apreciar a obres com la mateixa Alegria de viure, L’habitació roja o
Harmonia en roig (1908) i a La Dansa (1910).

-Primitivisme i Exotisme: Matisse va rebre clares influències de l’Art africà (Matisse va viatjar
a Algèria i a Marroc), del Simbolisme i l’ús dels colors de Gauguin, la geometrització de formes
de Cézanne i del cubisme. En aquest punt cal destacar l’Exotisme de la decoració en Arabesc, de
23
tradició islàmica, que influirà alhora de realitzar aquestes formes corbes i arrodonides citades al
punt anterior.

-A nivell temàtic, amb les seues banyistes, escenes de dansa i figures femenines (les grans
protagonistes de la seua obra), Matisse mostra un evident optimisme i un Art intens, emocional i
primitiu, ple de felicitat, a pesar de viure les dos guerres mundials.

-Aquesta alegria de viure la va reflectir també a les obres posteriors,a partir de 1910, més
sintètiques i amb una major abstracció de les formes. Açò no vol dir que realitzara un Art
abstracte ja que, de la mateixa manera que Picasso, mai va abandonar la realitat dels objectes ni de
la figura humana. Un exemple és la seua sèrie, de 1952, Nu blau (Desnudo Azul), amb figures
que mostren també la influència de l’escultura (Matisse va ser també escultor), del cubisme i
Picasso.

EL CUBISME: PICASSO
Georges Braque i Pablo Picasso estan considerats com els iniciadors del Cubisme. Al 1907, obres
com «Las señoritas de Aviñón» inauguraran aquesta avantguarda, que tindrà una gran repercussió
(també per al sorgiment de noves corrents) fins a la dècada dels 20.

Serà, sense dubte, l’estil més definitori de Picasso, però la seu gran figura, la més important a l’Art
del segle XX, transcendirà aquest estil, prefigurant noves avantguardes i realitzant un univers
propi, original i creatiu molt prolífic.

Vorem en primer lloc la figura de Picasso, pera després analitzar les característiques generals del
Cubisme.

Pablo Ruiz PICASSO (1881-1973)

Picasso, amb una grandíssima quantitat d’obres, és l’artista contemporani per antonomàsia. Va ser
pintor, escultor, ceramista, dibuixant, gravador, creador d’escenografies teatrals, etc...

La seua trajectòria vital i artística es divideix en els períodes següents:

-Etapa realista-acadèmica (1895-1900). Correspon a la infància i la joventut.

Picasso va nàixer a Màlaga, on son pare era professor de dibuix a l’Escola de Belles Arts. Va
acompanyar a la seua família, pels trasllats laborals de son pares, a ciutats com A Corunya i
Barcelona. En aquesta, als 13 anys, ingressarà a l’Escola d’Art. Als 16 anys ho farà a l’Acadèmia
de Bellas Artes de San Fernando a Madrid, guanyant un premi per la seua obra Ciencia y caridad.

Per tant, la formació de son pare i l’acadèmica, fan de Picasso un xiquet prodigi pel que fa al
coneixement tècnic de l’Art, del color i fonamentalment del dibuix. Obres com La primera
comunión (1896) o la citada Ciencia y Caridad (1897), que es poden admirar al Museu Picasso de
Barcelona, mostren un domini del dibuix i dels rudiments artístics de la pintura acadèmica
(composició, perspectiva, etc...) que el geni malagueny no tardarà en trencar.

Barcelona i el seu contacte amb l’entorn modernista, centralitzat al cafè Els quatre gats,
l’introduirà amb les innovacions artístiques contemporànies. Aquestes el portaran definitivament,

24
després d’alguns viatges d’anada i tornada entre Barcelona i la capital francesa, a instal·lar-se
definitivament (des del 1904 fins a la seua mort) a l’epicentre artístic del moment, París.

A França admirarà la pintura postimpressionista de Cézanne, Gauguin o Toulouse-Lautrec,

convertint-se molt prompte en un autor de referència.

-Etapes Blava i Rosa. 1900-1906.

El seu primer viatge a París, al 1900, el realitzarà amb Casagemas, també artista i amic del pintor.
El suïcidi d’aquest conduirà a Picasso a una etapa pessimista, la blava (1901-1904), de caràcter
simbolista i amb predomini de les tonalitats fredes (blau). Domina la tristor, les formes anguloses
(influït per El Greco) i la sobrietat. Destaquen La Vida i El vell guitarrista.

L’optimisme tornarà a l’etapa Rosa (1904-1906), amb les tonalitats càlides i figures
volumètriques que il·lustren la vida d’arlequins, saltimbanquis, el món del circ, etc...

-El cubisme. 1907. Picasso coneix de primera mà les innovacions de Matisse, però serà l’Art
primitiu, de formes essencials i geomètriques (art prehistòric, ibèric...), i la pintura de Cézanne el
que el faran fer un tomb a la seua obra. Picasso ha vist també, al 1906, una exposició sobre
màscares africanes, any en que realitza el Retrat de Gertrude Stain, on ja és evident aquesta
influència, amb un rostre-màscara de línies rectes i anguloses. Aquestes experiències prèvies
desembocaran en el que es considera, tot i haver alguna obra anterior com el retrat citat, el punt
d’inici del Cubisme, Les Senyoretes d’Avinyó, de 1907, que estarà encapçalat per Picasso i per
Braque.

El cubisme serà l’estil més definitori de l’artista, acompanyant-lo tota la seua vida. No obstant,
l’etapa de major experimentació cubista, com apreciem a obres com el retrat de Ambroise
Vuillard (1910), corresponent al cubisme analític, i la Natura morta amb cadira de reixeta
(rejilla), de 1912, on utilitza el collage i els papiers collés propis de la fase coneguda com
Cubisme sintètic, serà de 1907 a 1917.

-Etapa classicista.1917-1925. A partir dels últims moments de la Primera Guerra Mundial

continua amb obres marcades pel cubisme, com Els tres músics, però encetant una via inspirada a
l’art grecoromà en la que apareixen línies corbes i figures amb molt de volum en escenes que,
temàticament, estan protagonitzades per dones (banyistes, maternitat, etc...). Són temàtiques més
mediterrànies, de caràcter més eròtic i expressiu, que continuaran a etapes posteriors. A partir de
1917 la figura humana torna a ser la gran protagonista de la seua obra, deixant més de banda les
temàtiques més pròpies del moviment cubista com l’anàlisi d’objectes quotidians (que els havia
arrimat a l’abstracció), el collage, etc...

-Etapa Surrealista. 1925-1940. És una etapa també coneguda com la de les Metamorfosis.
Picasso continua amb el realisme figuratiu, al que aplicarà una simbiosi de Cubisme,
Expressionisme i Surrealisme. El millor exemple el constitueix El Guernica (1937).

-Etapa final. 1940-1973. És un període inclassificable, on eclosiona l’univers picassià, amb gran
quantitat de teles,ceràmica, gravats...on triomfa la fantasia, el món oníric, el sexe i el desig
(Minotaures...), la crítica política, etc...i on també destaquen les interpretacions de les obres de
pintors clàssics com El Greco o Velázquez ( sèrie sobre Las Meninas). Picasso s’unirà amb ells
definitivament com a uns dels genis indiscutibles de la Història de l’Art.

25
EL CUBISME

El moviment cubista naix al voltant del 1907, com hem assenyalat a Les senyoretes d’Avinyó. El
seu nom s’origina a partir d’uns quadres de Braque exposats al Saló de Tardor de París de 1908,
on Matisse fa referència als «cubets» del pintor. A la vegada serà el crític Louis Vauxcelles, el
mateix que qualificarà al Fauvisme, el que encunyarà el terme al dir que Braque «menysprea la
forma i ho redueix tot, els paisatges, les figures i les cases, a patrons geomètrics, a cubs».

Característiques

-El propi Braque va dir que «els sentits deformen i la ment forma». És una art intel·lectual i
antinaturalista ( l’Art per l’Art).

-Geometrització de les formes i fragmentació geomètrica de l’espai. Els clars precedents són
Cézanne (paisatges de la Provença) i l’Art primitiu (màscares africanes, etc...).

-El tema és irrellevant. Es prioritza la investigació formal, ja siga en retrats, paisatges i en

elements de la vida quotidiana coetània ( botelles, gots, premsa, instruments musicals, etc...).

-Rebuig de la perspectiva tradicional i multiplicació dels punts de vista, que es combinen en

una dimensió que no és tridimensional sinó bidimensional.

-Simultaneïtat dels punts de vista. S’aplica, per tant, la dimensió temporal. Aquesta vessant serà
molt desenvolupada pel Futurisme italià.

Cubisme analític i Cubisme sintètic

-Cubisme analític (1907-1911): També conegut com a hermètic o fase hermètica. S’analitzen i
es separen els diferents elements d’un motiu o figura i, mitjançant un exercici d’abstracció, es
reconstrueixen i recomposen. Per tant, allò representat es presenta en multitud de plans, que
corresponen a punts de vista i moments diferents.

Predomina la línia i la gamma de colors és molt limitada (grisos, ocres, marrons i negres).

Exemples serien La guitarra de Braque o la Dona amb mandolina i el Retrat de Ambroise

Vuillard de Picasso. Del geni malagueny també caldria destacar els seus paisatges de L’Horta de
l’Ebre, de clara influència cezanniana.

-Cubisme sintètic (1911-1914): La fase sintètica no suma elements sinó que els resta. No es fa un
anàlisi intel·lectual sinó el procés contrari: S’extrauen dels objectes reals alguns elements
identificadors essencials (per exemple no es dibuixa tota la guitarra sinó només el màstil) i es
fonen,s’enganxen, mitjançant colors plans, a mode de collage. A més d’aquesta tècnica, i
derivada d’ella, també és característica d’aquesta fase sintètica la utilització dels papiers collés,
que consisteix en pegar fragments de diversos materials (paper, tela, retalls de diaris, etc...), és a
dir, de fragments d’objectes reals, a l’obra.

L’altra característica important d’aquesta fase és la tornada als colors, més vius i amb una gamma
cromàtica molt més extensa.

Un obra destacada d’aquesta etapa, i que utilitza el collage (més endavant la utilitzaran altres
avantguardes i artistes com Matisse) i el papiers collés (el primer a fer-ho serà Braque) són
Natura morta amb cadira de reixeta (1912) de Picasso.
26
El principal representant del cubisme sintètic serà, sense dubte, Juan Gris.

Principals representants del Cubisme i derivacions

-Picasso

-Georges Braque: És, junt a Picasso, l’iniciador i representant més important. Van ser amics i, al
1907 va realitzar una sèrie de paisatges cubistes a l’Estaque, al mateix lloc on ho havia fet
Cézanne. Més tard es va centrar en les Natures mortes i el Cubisme sintètic.

-Juan Gris: És el principal pintor espanyol cubista, de la corrent sintètica. Exemples d’obres són
el Retrat de Picasso (1912) o l’Ampolla d’Anís del Mono (1914). Es centrarà, sobretot, en els
bodegons o Natures mortes.

-Escultura cubista: Braque i, sobretot, Picasso, van realitzar també escultures cubistes. Alguns
escultors posteriors que van desenvolupar, en major o menor mesura, la tècnica cubista, serien
Leipchitz, Laurens, Brancusi i els espanyols Julio González i Pablo Gargallo.

-La influència del Cubisme va ser llarga per al naixement d’altres avantguardes com el
Futurisme italià (1909) o altres corrents o pintors com Fernand Léger o el matrimoni Delaunay
(fundadors de l’Orfisme).

LLISTAT D’OBRES. SEGLES XVIII-XX

Pintura: Romanticisme i Goya

1. David. El jurament dels horacis (Neoclassicisme).

2. Ingres. El bany turc.

3. Géricault. La balsa de la medusa.

4. Delacroix. La Barca de Dant.

5. Delacroix. La matança de Quíos.

6. Delacroix. La Mort de Sardanápalo.

7. Delacroix. La llibertat guiant al poble.

8. Delacroix. Retrat de Chopin.

9. Goya. El quitasol.

27
10. Goya. Maja desnuda/ Maja vestida

11. Goya. La família de Carlos IV.

12. Goya. Dos de mayo de 1808.

13. Goya. Los fusilamientos del 3 de mayo.

14. Goya. Desastres de la guerra (gravats)

15. Goya. Perro semihundido

16. Goya. Saturno devorando a sus hijos.

17. Goya. La lechera de Burdeos.

Arquitectura: Del ferro/nous materials i Modernisme

18. La Madelaine de Paris (Neoclàssic)

19. Parlament de Londres (Historicista; Neogòtic)

20. La Torre Eiffel.

21. Biblioteca de Santa Genoveva de Paris, de Henri Labrouste.

22. Auditori de Chicago, de Sullivan i Adler.

23.Edifici de la Sezession. Viena.

24. Hector Guimard. Metro de París.

25. Josep Puig i Cadafalch. Casa Amatller.

26. Gaudí. Parc Güell

27. Gaudí. Casa Batlló.

28. Gaudí. Casa Milà.

29. Gaudí. Sagrada Família.

Pintura: De l’Impressionisme a Picasso

30. Precedents: Obres de Constable, del realisme de Courbet o de Millet (El Angelus, per exemple)

31. Manet: El esmorzar sobre l’herba.

32. Monet: Impressió, sol naixent.

33. Renoir: Le Moulin de la Galette.

34. Seurat: Un diumenge d’estiu a la Grand Jette.

35. Cézanne: Jugadors de cartes.

36. Cézanne: Pomes i Taronges.

28
37. Van Gogh: La nit estelada

38. Van Gogh: El segador.

39. Gauguin: Visió després del sermó.

40. Gauguin: El mercat.

(D’Impressionistes i Postimpressionistes en podeu consultar més. Només vos he indicat les

indicades al BOE i que teniu a les fitxes)

41. Toulouse-Lautrec. Ball al moulin Rouge.

42. Matisse: Luxe, calma i voluptuositat.

43. Matisse. L’alegria de viure.

44. Matisse. Harmonia en roig.

45. Matisse. La dansa.

46. Picasso. La primera comunión. ( o un altra obra com ara Ciencia y caridad).

47. Picasso. La Vida (etapa Azul)

48. Picasso. Família circense (etapa Rosa)

49. Picasso. Retrat de Gertrude Stain (Cubisme)

50. Picasso. Las señoritas de Aviñón.

51. Picasso. Retrat d’Ambroise Voillard.

52. Picasso. Naturaleza Muerta con silla de rejilla y caña.

53. Picasso. El Guernica.

54. Picasso. Las Meninas (qualsevol de la sèrie).

29