Història d’Espanya contemporània

7 de febrer: La història de la Història d’Espanya: breus reflexions historiogràfiques.

La història d’Espanya al segle XIX no era matèria d’anàlisi. Història d’Espanya era una
assignatura present a les universitats i a l’escola secundària, no la trobem com un estudi de
recerca.

La història d’Espanya als currículums té una finalitat patriòtica cívica. Espanya com a estat
nació. El gran procés d’unificació d’alemanya = construcció d’estat nació igualment.

No és una història amb voluntat científica sinó cívica i patriòtica al servei de l’estat, serveix per
legitimar el poder. Aquesta història es basada en la història política, història dels monarques, de
les guerres i fets militars, per tant, una història que no contempla una perspectiva social,
econòmica i cultural. Per tant, el passat d’Espanya s’explica com un camí recte cap a la
unificació política. No era pròpiament contemporània, ja que al segle XIX s’acabava al 1808.
Només utilitzen fonts específiques, cronistes, arxius nacionals, etc.

Existia historiadors amb formació tècnica per explicar el segle XIX? Sí, però no estaven a la
universitat. Es podien trobar a l’escola de diplomàcia (1856), aquesta escola crea professionals
per tractar la fons d’arxiu, biblioteques. Es necessitava els professionals per gestionar aquesta
documentació (ciències auxiliars de la història). Qui fa història doncs?

Els relats es construeixen a partir d’altres relats de històries d’Espanya.

A partir de 1900 les coses comencen a canviar una mica, procés de professionalització de la
història – tímid –, però hi ha indicis. La universitat del 1900 era la universitat de les elits, era
una universitat que alhora funcionava com a font d’ingrés per a l’estat (alt cost d’estudis). Què
passa que això canvia? La sacsejada de la pèrdua de colònies espanyoles. Una sèrie
d’intel·lectuals regeneracionistes comencen a preguntar-se el perquè d’aquesta situació. El
regeneracionisme polític posa en dubte el caciquisme, la política. Es presenten una bateria de
reformes per poder superar aquella crisi i sortir de la decadència. És important també saber que
de regeneracionismes polítics hi ha de molts tipus: alguns de base republicana, alguns més
liberals, alguns més conservadors, etc. Al 1900 es construeix el Ministeri d’Instrucció Pública.

Rafael Altamira (1866-1951), de la primera meitat del segle XIX es pot considerar l’historiador
més important de la història d’Espanya. El llibre que escriu es fruit d’un viatge que fa per
Europa per veure com s’ensenya a les universitats. Malgrat aquesta professionalització, amb
l’obertura de càtedres, la feina de historiador segueix estant fora de les universitats.

1907- Junta para la Ampliación de Estudios. Proposa obtenir recursos de l’estat per fiançar
becaris, i les notes més altes dels alumnes puguin marxar a l’estranger per formar-se.

1907- Naixement de l’Institut d’Estudis Catalans. Ajuts per poder viatjar a l’estranger.

= Panorama comença a canviar, hi ha una mena de renovació, que se l’anomena l’època de

plata.

Necessitat de sortit i incorporar noves “savieses” extretes de l’estranger.

Durant la guerra civil aquest avenç pateix un fre, sobretot per l’exili, contra els historiadors
liebrals.

1
Història d’Espanya contemporània

El franquisme també imposa un instrument d’adoctrinament amb el nacionalcatolicisme. Això

implica retornar a la història cívica i patriòtica. Ex: es posava molt d’èmfasi a l’Espanya dels
Àustries, alhora que es minimitzava el segle XVIII (il·lustració).

Resistència silenciosa al franquisme, sobretot intel·lectual.

Revolució historiogràfica i revolució metodològica (= noves tècniques; per exemple: Jaume

Vicens Vives és un dels introductors de la història contemporània). La universitat és un focus de
resistència al franquisme a partir dels anys 60, sobretot gràcies al moviment estudiantil.

8 de febrer: La monarquia hispànica a finals del segle XVIII i la Guerra de la

Independència (I).

2.1. ELS TERRITORIS DE LA MONARQUIA HISPÀNICA EN EL PAS DEL SEGLE XVIII

AL XIX: SITUACIÓ POLÍTICA I SÒCIO-ECONÒMICA.

Guerra de Successió, s’inicia una monarquia absoluta de dret diví com altres règims absolutistes
(França abans de la revolució francesa). Es basa en els principis de la societat de l’antic règim.
Societat amb privilegis on es beneficia l’església i la noblesa. L’absolutisme teòric – ideal – mai
va acabar de concretar-se, de fer-se realment efectiu. L’absolutisme també té les seves
limitacions, per exemple: la fiscalitat va ser un instrument que va utilitzar l’estat per enfortir-se,
igual que el desplegament militar (centralització de recursos), introducció de les quintes, pressió
fiscal, i un llarg etcètera. No pot exagerar-se el tema de la centralització, ja que cal concretar
que la instauració del règim borbònic del segle XVIII va ser diferent en cada part del territori
espanyol. Hi havia duanes interiors (prova d’aquestes limitacions d’aquest procés de
centralització). És important destacar la diversitat en el país i sobretot, de la organització
territorial.

La justícia reial no arriba a tota reu, el capitalisme i les relacions comercials anaven a més, però
que tenia les institucions feudals. Per tant, aquest és el gran límit del poder de la monarquia. Hi
havia una justícia senyorial. Això fa que el liberalisme busqui una alternativa a aquesta situació.

Retrat del principals privilegis de la noblesa:

- Abstenció fiscal (pagament d’impostos).

- Privilegi d’un domini.
- El delma (dècima part de la collita).
- Jurisdicció senyorial.
- El privilegi de mans morta, desamortització de terres i bens. L’església podia acumular
terres, però no les podien vendre (terres mortes).  Privilegis de nobles i esglésies.
- Institució del mayorazgo. (= institució de l’hereu a Catalunya).

10 de febrer: La primera restauració absolutista (1814-1820)

El desembre de 1813 ja estava decantada al costta del espanyols, per tant el tractat de balencé
posava fi a la guerra de la independència. La expectativa dels diputats liberals es que Ferran VII
anés a les corts de Madrid i jures les constitucions dels XII. Ferran VII des de Valencia, un grup
de partidaris de l’absolutisme, promulgà el primer decret, que anul·la la constitució del XII i
tota l’ordre legislativa. Espanya a partir després d’aquest reial decret s’incorpora de nou a la
restauració. Retorn de l’estat absolutista del XIV al XX. Tabula rassa i es retorna a la situació

2
Història d’Espanya contemporània

anterior al 1808, i per tant, retorna l’antic règim. Això implica l’exili de molts liberals (primera
onada d’exili liberals cap a Anglaterra i altre països).

A part de l’exili, la repressió i la depuració del liberalisme, cal destacar que el liberalisme no
marxa globalment, ja que una gran part d’aquests liberals passen a viure en clandestinitat. El
liberalisme polític ha de ser necessàriament conspiratiu, ja que viu en aquesta clandestinitat.
Això no passa només a Espanya, sinó a tots els països de la restauració. D’aquí la importància
de la maçoneria (espai de sociabilitat política). A més la maçoneria està connectada
internacionalment. Aquesta conspiració, que van haver-hi unes quantes, no poden entendre’s
només en l’àmbit militar, ja que aquests militars tenen connexions amb les classes civils,
professionals liberals, etc. Participació de la cultura políticoliberal; exèrcit com a força de lluita
política. Pronunciaments, els trobem a Pamplona (Mina), a Corunya (Juan Diaz), Barcelona
1817 (Lluis de Lacy) i València 1819 (Joaquin Vidal).

Pèrdues de colònies americanes per Espanya (justificació a la lectura del dossier)

10 de febrer: El trienni liberal (1820-1823)

El trienni liberal va permetre la implantació del regim liberal més enllà del projecte gal·lita.
D’alguna manera retorna l’obre legislativa de Cadis, retornen els exiliats, el rei signa la
constitució del XII. La cultura política liberal eclosiona i s’estén en amplis sectors de la
població urbana. I per quines vines s’estén? Societats patriòtiques, la milícia nacional,
proliferació de les societats secretes i també les tertúlies informals al cafè.

Pel que fa a les Corts del Trienni, varen tenir dues legislatives 1820 i la segona el 1821, varen
dominar la cambra fins al 1822 els liberals moderats, els doceañistas que es consideren hereus
de les constitucions de Cadis, i els hi feia pànic una revolució descontrolada. També hi havia els
més radicals coneguts com els exaltados (liberalisme patriòtic). Personatges moderats com De
la Rosa, Artuelles, buscaven certs acords amb les elits de l’antic règim (aspecte a tenir en
compte). L’acció de les corts recuperen el corpus de l’època liberal anterior. Es posa en vigor la
legislació sobre el tractat de comercialització, el tancament de finques. La legislació del trienni
va en aquesta direcció i sobretot. L’esperança del liberalisme és que el mercat liberal substituís
la pèrdua del mercat colonial. Desvinculació (privilegi de la noblesa) això explica els luxes de
les grans cases nobiliàries  endeutament = compra d’obres d’art, entre altres coses. Abolició
del règim senyorial, les desamortitzacions (solucionar els problemes de la hisenda)
eclesiàstiques (confiscació i subhasta de bens urbans i rurals dels grans monestirs i convenis).
Supressió del mig delma, en teoria havia d’afavorir al pagès, en realitat el feia anar malament, ja
que se li imposa un altre impost.

Pot concloure’s que aquest liberalisme arrela més al mont urbà que al mont rural. Aquests
primers reialistes (que viuen a les ciutats o viles importants) i després els primers carlins, són
d’una elit que mobilitza a la població (per interessos econòmics). P. Ex: L’artesà que té com a
client l’abat de Ripoll; el monestir és un gran consumidor de cera, consumidors d’objectes de
plata, consum de la roba litúrgica, fusters, mestres d’obra (per renovar els edificis); per tant,
tocant les rendes de l’església, indirectament contribueixes en l’empobriment dels artesans. La
política liberal del trienni afectava a l’església, però no tenia una base antireligiosa, poder si
anticlerical, però no antireligiós. Hi havia un autor (Josep Robrenyo) d’obres de teatre a
Barcelona que també servia com a cultura liberal, amb el teatre d’agitació política (feia quedar
malament als absolutistes). El codi penal 1822. I després l’altra reforma important del trienni és

3
Història d’Espanya contemporània

el projecte de reestructuració territorial de l’estat (nova organització administrativa en forma de

províncies, herència de l’Espanya liberal avui en dia).

15 febrer: Carlisme i revolució liberal: dos processos que es retroalimenten

Els sectors de la cort més ultres van continuar sent presentes en aquesta segona restauració
absolutista. Aquestes van organitzar el moviment de los agrabiados. Aquestes sectors més
ultres es van anar acostant al costat de Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, simpatitzant de
la causa ultra. Aquí pot veure’s el pre-carlisme.

En aquesta segona revolució comença a crear-se el que serà el carlisme, que originarà la primera
guerra carlina (Guerra dels set anys). La primera carlinada és la oposició més ultres als canvis
de legislació que han permès l’abolició que permet que les dones puguin accedir al tro a
Espanya (Oposició a la regent Maria Cristina). El carlisme és un moviment polític que travessa
el segle XIX i bona part del segle XX, tot i que va variant molt.

Aixecaments carlins, van haver-hi una mica a tot arreu, protagonitzat per les elits locals; tenien
un cert suport. Ara bé, més enllà d’aquestes partides que s’aixequen a tot arreu, el que és
evident és que el carlisme va arrelar-se amb més força en alguns territoris que en altres
(Catalunya, el País Basc, Navarra, València i Aragó). La gran noblesa, la jerarquia eclesiàstica,
els bisbes, etc. Les actituds que varen optar: seducció de la causa des d’un punt de vista
ideològic. Aquesta societat es va cuidar prou fent gesticulacions pro-carlines (per “defensar” els
seus bens). L’església fa una mica el mateix, ‘patronato real’ (continuació de l’estat liberal),
cuidant-se de no posar candidats d’ideologia carlina. El patronato va conduir a una mala relació
entre Espanya i la Santa Seu.

Pacte entre el sector més radical del liberalisme amb el sector més moderant dels liberals per
guanyar la guerra als carlins.

Del fracàs del “reformisme absolutista” a la ruptura revolucionària liberal. (Lectura dossier,
resumir i destacar parts importants).

Constitució del 1837. Setembre i Octubre de 36 eleccions que guanya la part progessita per
reescriure la constitució del 12. Aquesta nova constitució té unes diferències bastant
substancials, a diferència de la del 12, i per tant, té moltes diferències amb l’estatut real.
Constitució progressista, fruit d’equilibris polítics (reconeixement de la sobirania, però una
sobirania compartida entre les corts i el rei.). Dona bastant de protagonisme al monarca (pot
formar i dissoldre el congrés dels diputats), això atorga a la corona el poder de fabricar majories
en funció dels interessos. Maquinaria administrativa depèn del monarca, que pot fer i desfer al
seu parer. També s’estableix un model bicameral (model que interessa al sector més
conservador). Un senat que estarà molt representat pels nobles, per l’alta jerarquia de l’església,
elits de l’administració. La constitució no consagra el sufragi universal masculí, permetrà el
sufragi masculí censatari.

15 febrer: Les reformes liberals I: Constitució de 1837, abolició del règim senyorial,
supressió del delme... Debat historiogràfic.

17 febrer: Les reformes liberals II: Desamortització. Debat historiogràfic

4
Història d’Espanya contemporània

Compradors de bens nacionals, poden ser burgesos d’origen urbà, comerciants, industrials; amb
ganes de diversificar ingressos, per tal d’esdevenir propietaris i hisendats. També varen
participar petits compradors - petits i mitjans pagesos - . Les desamortitzacions no van ser pas
una reforma agrària, no va canviar l’estructura de la propietat. L’Espanya latifundista va
continuar sent l’Espanya latifundista.

Un altre aspecte destacable és posar en relació una de les conseqüències va ser la desforestació,
ja que van posar al mercat terres de pastura, deveses (fruit d’un ecosistema format secularment.
Això porta a conseqüències com la disminució dels guanys (hi ha terres fluixes, sense regadius,
etc.); la terra s’empobreix cada vegada més. El Delta de l’Ebre és fruit de la desforestació de los
Monegros. Desamortització civil per Madoz  límits d’alguns bens, gràcies al “lobby” d’un
grup d’enginyers forestals de l’escola ...., aquestes pressionen a l’Estat perquè faci un catàleg
(1859) de boscos per tal de dir quins quedaven lliures de la desamortització (p. Ex. Boscos
d’alta muntanya). Quin mòbil hi ha rere les desforestacions? La resposta és que hi havia
interessos professionals i corporatius per part del enginyers forestals de l’estat.

La desamortització també té conseqüències a les ciutats.

23 febrer: Restauració monàrquica (1875-1902)

La restauració de Canovas del Castillo suposa un període d’estabilitat per Espanya (pas cap a la
modernització). Canovas va aconseguir un cert consens entre les diverses famílies polítiques,
van imposar una nova política de govern. La gran novetat és que els partits es podran anar
alternant (Sagasta/Canovas), aquests s’aniran tornant el govern = torn pacífic del govern.
Compartien bases socials, però no cultura o ideologia política. Entenem aquesta alternances del
poder com un dels factors claus en aquest context (moment disruptiu de l’Espanya del segle
XIX). El gran pacte serà entorn a la monarquia, certa representació en el parlament, amb suport
social. Els rep i els carlistes faran servir moltes vegades el recurs de l’aixecament armat.

El regnat d’Alfons XII dura del 1875 al 1885, i el succeeix la regent Maria Cristina. Els primers
èxits del regim de la restauració van tenir importància en el sector militar (Guerra de Cuba) i,
també el suport de la monàrquica d’Alfons XII per part de la Santa Seu (El Vaticà). Un altre
aspecte important és la visió de l’Estat. Canovas veia un Estat unitari, fora de particularismes.

En un primer moment va haver-hi un retrocediment amb qüestions relacionades al dret de

reunió i associació (1875). 1890 es restaura el sufragi universal masculí. Aliances amb
l’església, es torna a recuperar les bases (no les de l’antic règim) de 1851, moments on
l’església recuperarà força i poder. Noves ordres religioses que venen de fugir de França, per
exemple. A l’estat li interessa tenir el recolzament de l’església. El Ministre de Foment obliga a
posar límits a la llibertat de càtedra als rectors de la universitat. Institución Libre de la
Enseñanza (¡Important!  lectura dossier).

Constitució de 1876: Sobirania compartida entre les corts i el monarca. Pel que fa a la qüestió
religiosa, d’alguna manera institucionalitza la tolerància de cultes i la institució religiosa (els
cultes que no fossin catòlics no podien manifestar-se públicament). Les guerres culturals durant
l’etapa de la restauració: església anglicana fa una catedral al mig de Madrid, al costat de Gran
Via i ho fa amb un llenguatge hegemònic del neogòtic (mobilització dels catòlics, ja que l’ús del
gòtic és una “interpretació” del catolicisme).

5
Història d’Espanya contemporània

Període 1881-1885 i 1885-1890: Al 1881 puja al poder Sagasta, i això dona legitimitat al
sistema de la restauració. Després de la mort d’Alfons XII és un moment delicat, i succeeix el
Pacte del Pardo (contribució de credibilitat al sistema) ‘Sagasta ajuda, facilitat, al partit liberal’.
Període fèrtil de la restauració  Nou codi civil, codi de comerç, sufragi universal masculí, etc.

Els republicans i carlins eren els que estaven fora del sistema. Van portar un treball de
propaganda i es van fer presents en l’opinió pública, en el seu espai i en les seves pròpies
institucions (ateneus, per exemple). Aquests espais son lloc de socialització política i de
culturització, també política. No suposaven una amenaça.

Mobilització obrera, les condicions dels treballadors va portar a la mobilització del sector agrari
i fabril. Es posa en evidència el suport de l’anarquisme a Andalusia (atemptats, violència,
revolució).

1879 es funda el PSOE liderat per Pablo Iglesias. Influencia en el sector fabril (del nord
d’Espanya i Madrid).

1888 es crea la UGT.

Moltes classes mitjanes liberals eren profundament reformistes (subsanar els excessos de la
societat capitalista). Per tant, la creació de la comissió reformes socials va en aquesta direcció,
proposava les reformes a l’estat per millorar les condicions de vida dels obrers.

A l’Espanya apareixen els primers moviment nacionalistes (alternatiu al nacionalisme de

l’estat). La tasca de nacionalització per mitja de l’escola, exercit va ser eficaç? En quins lloc
més i quins menys? Des del mirall francès pot derivar una comparació?

Formació de la Lliga Regionalista (en els seus inicis més regionalista que nacionalistes). La
lliga intenta transformar l’estat per dins, ja que s’ha de regenerar per les regions, aposten per la
reforma de l’estat (canvi de la visió unilateral).

Regeneracionisme i la crisi de 1898. Projectes d’estats d’autonomia, els projectes de salvar

Cuba van fracassar i això porta a Espanya a ser derrotat en vers els Estats Units. La guerra va
ser una sagnia humana. El reclutament militar era de caire classista (qui tenia diners podia
salvar-se de la guerra a canvi d’una quantitat X). La desigualtat es concep com una injustícia
social. La pèrdua de les colònies va portar aquest daltabaix econòmic i polític del 1898.

01 març: La Segona República i les seves primeres reformes socials i polítiques (1931-
1932).

La dictadura va ser una solució a la crisi del sistema de la restauració. 1923-1930 s’ha de situar
en el context de les dictadures militars de l’Europa d’entreguerres. La crisi profunda del sistema
de la restauració va impossibilitar indagar reformes, propicia el cop militar del 13 de setembre
de 1923. La dictadura es presenta com a salvadora i regeneradora de l’Espanya necessitada,
posa molt d’èmfasi a la pau social. Hi ha un contingut de defensa de classe. L’aliança entre el
rei i l’exercit fa possible la dictadura. Dissolució de les corts i intervenció d’ajuntaments.
Dissolució de la mancomunitat.

Conflictes amb sectors intel·lectuals (estan darrere de la proclamació de la Segona República).

La política de la dictadura volia anar en contra de les bases del caciquisme (mesures no

6
Història d’Espanya contemporània

democràtiques, sinó de naturalesa autoritària). Espanya passa a un escenari de partit únic –

Unión Patriótica. = Democràcia orgànica, la defensa de la propietat, la moral catòlica, la unitat
d’Espanya. Per tant, aquesta unió havia de ser l’eina del govern, i els seus afiliats varen ocupar
l’administració municipal. Durant la dictadura es “resol amb èxit” el problema del Marroc –
Desembarcament d’alucenas-. El descontent dels sectors dels intel·lectuals, varen aprofitar el
descrèdit de la monarquia per fer pujar punt per augmentar el suport a la causa de la República.

Període de la dicta blanda (Pacte de Sant Sebastià), amb unes eleccions municipals, 12 d’abril
del 1931, varen ser majoritàriament amb resultats republicans. La geografia que conforma
aquesta victòria és majoritàriament urbana. És interessant, per tant, el bot urbà. Diferència entre
l’Espanya rural i l’Espanya urbana. La República va proclamar-se, doncs, des de baix.

Ambient urbà de Madrid, dos dies després de les eleccions municipals del 1931. (Lectura Josep
Pla, dossier).

Crisi econòmica en profunditat – Crack del 29 – , cal tenir en compte per veure les condicions
de les mesures que es van adoptar. Les tres R.

Nova constitució 1931, definia a Espanya com una república de treballadors (reformisme social
de la República i, per tant, del govern provisional). No confessionalitat de l’Estat i separació de
l’església i l’Estat. Un altra aspecte important és que definia l’Estat integral (es queda entre el
federalisme i el centralisme), aquest estat reconeix l’autonomia dels municipis i de les regions
(obria la porta als estatus d’autonomia). Va haver d’afrontar la reforma militar, democratitzar
l’exèrcit i convertir-lo en tècnic i professional. Importància de la reforma escolar, obertura de
moltes escoles. I, per altra banda, però no menys important, la reforma agrària.

La Segona República: Del Bienni negre a la victòria del Front Popular (1933-1936).

Inestabilitat política prepara el marc de les eleccions dels 1933 amb un gran predomini de les
dretes. Elements de desestabilització de la república. Cop d’estat de San Jurjo  diferència
notable amb els opositors. Catolicisme  CEDA, recull el malestar acumulat per la política
anticlerical). També destaca l’organització de la dreta – grups antiliberal, gairebé de caire
feixista i la falange espanyola –. L’antiga dreta pot seduir a varis sectors de la joventut. A més,
s’hi pot sumar la lentitud de les reformes. La suma de tot això porta a la dimissió d’Azaña i es
convoquen noves eleccions el 1933.

Es convoquen les eleccions del febrer del 1936 en les que guanya el Front Popular. Això relliga
la Segona República amb la sublimació militar.

Lectura Enrique Moradiellos (2016) Historia mínima de la Guerra Civil española.

03 març: Aules obertes. 8 de març

7
Història d’Espanya contemporània