Tema 2 .

L'època de les revolucions liberals (1789-1871)

Quins canvis van introduir les revolucions liberals en la societat i en
la manera de governar?

Durant la primera meitat del segle XIX es van estendre per Europa les revolucions liberals, el referent de les quals
era la Revolució francesa del 1789.
Aquestes revolucions van significar la fi de l'absolutisme i dels privilegis estamentals, així com la construcció d'una
nova societat basada en la igualtat dels ciutadans davant la llei.
El nou sistema polític es va fonamentar sobre una Constitució legitimada per la sobirania nacional (dret al
sufragi).
El liberalisme també defensava el dret dels pobles a constituir un Estat propi. D'aquesta manera, el
desmembrament dels vells Imperis va donar lloc al sorgiment de nous Estats.

25
 1. Per què va esclatar una revolució a França?
La difusió dels nous ideals propugnats per la Il·lustració, el desenvolupament de la burgesia al segle XVIII i
l'exemple de la revolució americana van estimular els anhels de canvi a Europa.
Una onada revolucionària, que es va iniciar a França l'any 1789, es va estendre per tot Europa al llarg de la
primera meitat del segle XIX, per posar fi a l'absolutisme i l'Antic Règim. Van ser les anomenades revolucions
liberals. Els revolucionaris aspiraven a eliminar els privilegis feudals, a participar en la vida política i a aconseguir
que tots els ciutadans fossin considerats lliures i iguals.
Quins factors van coincidir a la França del 1789 perquè esclatés una revolució que es va convertir en un model
per a la resta d'Europa?

A. L'impacte de la Il·lustració i la revolució americana

A. Couder: El setge de Yorktown, 1836 (detall).
La Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica i la
seva Constitució (1787) defensaven els drets inalienables del
ciutadà, la separació de poders, els principis d'igualtat i llibertat i
el dret d'elegir els governants. Aquests ideals coincidien amb els
que la Il·lustració difonia a Europa i que havien penetrat entre
les elits culturals i la nova burgesia.
Els principis il·lustrats i l'exemple de la revolució americana van
aportar a la burgesia les noves idees per enfrontar-se amb
l'absolutisme i la societat estamental, i van proposar noves
formes d'organització social i de govern. Tot això va propiciar el
cicle revolucionari que es va iniciar a França l'any 1789.

B. La crisi social i econòmica

A finals del segle XVIII, el Tercer Estat —compost per la burgesia, els camperols i els artesans— aspirava a
profundes reformes socials. Els camperols (el 80% de la població) s'oposaven a les feixugues càrregues feudals
imposades pels senyors. Els burgesos aspiraven a la fi dels privilegis de què gaudien la noblesa i el clero, a la
llibertat de comerç i de negocis i a poder participar en la vida política. La collita i el preu del blat.
Amb aquest descontentament com a teló de fons, la coincidència
el 1789 de dues greus crisis econòmiques va provocar l'esclat
d'una revolució:
 La crisi econòmica, que va ser conseqüència de les males
collites que s'estaven produint des del 1760. L'alça del preu
dels aliments, sobretot el pa, principal sosteniment popular,
va generar un gran descontentament i un esperit de rebel·lia
entre la població.
 La crisi financera, que va tenir l'origen en la manca de diners
de la monarquia per sufragar les despeses de l'Estat. Per resoldre-ho, els ministres de Lluís XVI havien
proposat que els privilegiats paguessin impostos, però aquests es van negar a acceptar-ho i van exigir a Lluís
XVI que convoqués els Estats Generals, l'únic organisme que podia aprovar una reforma fiscal.

EL DESCONTENTAMENT DE LA BURGESIA
Els burgesos havien rebut més bona educació que els nobles, però aquests nobles, per naixement i riquesa,
obtenien els primers llocs de l'Estat sense tenir mèrit ni talent, mentre que els burgesos estaven destinats a
consumir-se en feines subalternes. (…)
La burgesia era superior en riqueses, talent i mèrit personal (...) i, malgrat que sentia aquesta superioritat, era
humiliada a tot arreu.
Marquès de Bouillé, 1796. (adaptació)

26
 C. 1789: L'esclat revolucionari Assalt a la presó de la Bastilla.

Els Estats Generals es van obrir a Versalles el maig del 1789,

presidits pel rei i formats pels representants de la noblesa, el
clero i el Tercer Estat. La negativa dels privilegiats (noblesa i
clero) a acceptar una representació més gran del Tercer Estat
i que el vot fos per persona i no per estament va fer que els
diputats decidissin abandonar la reunió.
Reunits en un pavelló de Versalles (Jeu de Paume), els
representants del Tercer Estat es van erigir en Assemblea
Nacional (representants de la nació) i es van comprometre a
elaborar una constitució que reflectís la voluntat de la majoria
dels francesos.
El poble de París va secundar les propostes de l'Assemblea i el
14 de juliol va assaltar la presó de la Bastilla. La revolució es va estendre al camp, on es van cremar residències
nobiliàries (Gran Por).
Atemorit per la situació, a la tardor del 1789, Lluís XVI va acceptar l'Assemblea Nacional, que havia de convertir
França en una monarquia constitucional i posar fi a l'Antic Règim.

D. Les etapes de la revolució

Cronologia de la Revolució.
La Revolució va ser un procés llarg i complex que va
superar els seus objectius inicials.
El rei i els sectors privilegiats (noblesa i clero) es van
negar a acceptar els canvis proposats per l'Assemblea
Nacional, i les classes populars van lluitar per
aconseguir una igualtat social més gran. Per això, la
Revolució va passar per diverses etapes:
 La monarquia constitucional (1789-1792).
Impulsada per la burgesia moderada, que aspirava
a abolir l'Antic Règim, elegir un parlament per
sufragi censatari i establir una constitució
(liberalisme moderat).
 La república social (1792-1794). La burgesia radical,
empesa per les classes populars, va proclamar la
república i va emprendre una transformació de la
societat en un sentit democràtic (sufragi universal
masculí) i igualitari (lleis socials).
 La república conservadora (1794-1799). Davant la
radicalització de la Revolució, la burgesia moderada
va arribar al poder i va tornar a implantar el
liberalisme moderat.

27
 2. El desenvolupament de la Revolució Francesa (1789-1799)
La monarquia constitucional (1789-1792)
A la primera etapa de la Revolució, la burgesia moderada va intentar arribar a un acord amb el rei i els privilegiats
per convertir França en una monarquia constitucional i parlamentària. D'aquesta manera, l'Assemblea Nacional
Constituent* va abolir els pilars de l'Antic Règim: La Constitució de 1791.
 Va decretar l'abolició del feudalisme (estaments, servitud personal,
delmes...) i va promulgar la Declaració de Drets de l'Home i del
Ciutadà, que reconeixia els drets i les llibertats individuals, així com
la igualtat de tots els ciutadans davant la llei i els impostos (agost del
1789).
 Va promulgar una Constitució (1791) basada en la separació de
poders, la sobirania nacional i la igualtat legal, malgrat que reservava
al rei el dret de vet*. Va establir el sufragi censatari, que donava el
vot només als homes francesos que tinguessin més del 25 anys amb
un nivell de riquesa determinat.
Després de l'aprovació de la Constitució es va formar una Assemblea
Legislativa, que va elaborar noves lleis per implantar el liberalisme, va
obligar la noblesa a pagar impostos i va abolir l'organització gremial. Per
defensar la Revolució, es va crear un nou exèrcit: la Guàrdia Nacional.
Finalment, amb l'objectiu de solucionar la crisi financera, es van expropiar els béns de l'Església (desamortització)
i es van vendre a particulars. En contrapartida, l'Estat es va comprometre a finançar el culte, i una Constitució civil
del clero va separar l'Església i l'Estat.
Tot i que a mitjan 1791 semblava que la monarquia constitucional estava consolidada, la família reial i els
privilegiats no van acceptar els canvis i van buscar el suport de les monarquies absolutes d'Europa per restablir
l'absolutisme.
Àustria va organitzar un exèrcit per envair França i Lluís XVI va fugir de París per unir-se als austríacs ( Fugida de
Varennes, juny del 1791). Malgrat que el rei fou detingut, l'exèrcit austríac va entrar a França i va avançar fins a
les portes de París (setembre del 1792).

LA TASCA DE L'ASSEMBLEA NACIONAL

Els drets de l'home havien estat ignorats durant segles, i la nostra declaració els ha restablert per a tota la
humanitat.
La nació no podia decretar lleis ni impostos, i se li ha restituït aquest dret. Els antics privilegis socials han estat
destruïts i els drets senyorials han desaparegut.
Francesos, vosaltres heu estat elevats al rang de ciutadans, podeu fer totes les feines, sou iguals davant la llei,
lliures de pensar, de parlar i d'escriure.
Nosaltres prosseguim la nostra tasca: redactar i oferir-vos una Constitució.
Proclama de l'Assemblea Nacional, 1790.

La república social (1792-1794) Els grups polítics a la Revolució.

La traïció del rei i la invasió militar van provocar la revolta de les
classes populars (sans-culottes). El 10 d'agost de 1792 es va
produir l'assalt al palau reial de les Tulleries, es va empresonar la
família reial i es va proclamar la república (setembre del 1792).
Amb això s'iniciava la fase radical de la Revolució.

La Convenció Girondina (1792-1793)

La república va quedar en mans dels girondins, representants del
sector més moderat de la burgesia. La nova assemblea es va
anomenar Convenció Nacional i va ser elegida per sufragi
universal masculí (dret a vot independentment de la riquesa).
La Convenció va iniciar un judici contra Lluís XVI i la reina Maria
Antonieta. Acusats de traïció, van ser condemnats a mort i executats a la guillotina (1793).
28
La mort del rei i la reina va provocar l'aliança de les monarquies europees, que van formar una coalició
absolutista contra França, mentre que a l'interior del país van esclatar nombroses  revoltes
contrarevolucionàries i conspiracions reialistes protagonitzades pels antics privilegiats.

LA IGUALTAT SOCIAL
La societat està obligada a assegurar la subsistència de tots els seus membres, ja sigui procurant-los feina, ja sigui
garantint els mitjans de subsistència als qui estan incapacitats per treballar. L'ajuda a aquells que no tenen el
mínim indispensable és una obligació per als qui posseeixen allò superflu.
Discuro de Robespierre, 21 d'abril de 1793.

La Convenció Jacobina (1793-1794) El dirigent jacobí Marat és exalçat pels sans-

culottes.

El juny del 1793, els jacobins, el sector més radical de

la burgesia, van fer seves les demandes dels sectors
populars, van aconseguir el poder i la Revolució va
entrar en la seva fase més extrema.
Es va promulgar una nova Constitució que reconeixia
la sobirania popular (sufragi universal masculí) i el dret
a la igualtat social. L'executiu va quedar en mans
d'un Comitè de Salvació Pública, que va atorgar el
poder a Robespierre, un dirigent jacobí.
Per fer front a la invasió austríaca es va organitzar
una lleva en massa, que obligava tots els ciutadans a
enrolar-se a l'exèrcit, i per posar fi als conspiradors es
va impulsar la política del Terror.
El Comitè va suspendre les llibertats i uns tribunals
revolucionaris castigaven amb presó o mort a la guillotina els qui s'oposaven al govern (Llei de sospitosos).
Amb l'objectiu de satisfer les demandes dels sans-culottes, es van promulgar una sèrie de  lleis socials: el control
dels preus i els salaris (Llei del màximum), la distribució de béns dels contrarevolucionaris entre els indigents, la
venda de les terres del clero i la instrucció obligatòria.
El Terror i l'actuació dictatorial del govern van provocar l'oposició de bona part de la població i, el juliol del 1794,
un cop d'Estat va posar fi al govern jacobí. Robespierre i altres líders jacobins van ser executats a la guillotina.

La república conservadora: el Directori (1794-1799)

La burgesia moderada va tornar a prendre el control de la Revolució, que va entrar en la seva tercera i última
fase. Es van anul·lar les lleis jacobines i es va promoure el retorn dels exiliats a causa del Terror. La Constitució de
1795 va atorgar el poder executiu a un govern col·legiat (Directori) i va restablir el sufragi censatari.
El nou Directori va viure en una inestabilitat permanent, perquè va haver de fer front a l'oposició tant de
l'aristocràcia, que pretenia instaurar la monarquia i recuperar els seus privilegis, com de les classes populars, que
donaven suport al retorn dels jacobins. No va ser capaç de resoldre els conflictes polítics.
En aquest context de crisi i en plena guerra contra les potències absolutistes, el 1799, un jove general,  Napoleó
Bonaparte, va protagonitzar un cop d'Estat que va posar fi al Directori.

29
 3. Olimpia de Gouges i els drets de la dona
Les dones van participar activament en la Revolució francesa i algunes van començar a reivindicar la igualtat de
drets amb els homes. Entre elles va sobresortir Olympe de Gouges, que va elaborar una Declaració de Drets de la
Dona i de la Ciutadana.
Tanmateix, el desenvolupament de la Revolució francesa no va preveure la igualtat entre tots dos sexes i va
privar les dones de la majoria dels drets socials i polítics que havien reconegut als homes, com, per exemple, el
dret a vot i la igualtat jurídica.

A. L'impuls de les dones a la Revolució

El 5 d'octubre de 1789, les dones de París,
armades amb piques i dagues, van marxar cap a
Versalles, on residia la família reial. El seu objectiu
era protestar per la mancança de pa i exigir al rei
la signatura del decret d'abolició de la feudalitat.
La seva actuació va obligar el rei a abandonar
Versalles i traslladar-se al Palau de les Tulleries, a
París.

La marxa de les dones a Versalles, 1789.

OLYMPE DE GOUGES
Olympe de Gouges era membre d'una família de la petita burgesia i va rebre una
educació il·lustrada. Va escriure nombrosos textos i obres de teatre en defensa dels
drets polítics i civils de les dones.
Amb l'esclat de la Revolució es va posicionar al costat dels revolucionaris, però es va
indignar en constatar que la Constitució del 1791 no atorgava el dret a vot a les
dones.
Per fer pública la seva posició, va escriure un projecte de Declaració de Drets de la
Dona i de la Ciutadana va prendre partit a favor del reconeixement del divorci.
Durant la Convenció es va posicionar al costat dels girondins i es va oposar a la pena
de mort contra el rei Lluís XVI. Durant el Terror va ser acusada de reialista i
guillotinada (1793).

LA DECLARACIÓ DE DRETS DE LA DONA

Les mares, les filles, les germanes, representants de la nació, demanen constituir-se en Assemblea Nacional.
Consideren que la ignorància, l'oblit i el menyspreu dels drets de la dona són les úniques causes dels desastres
públics i de la corrupció dels governs, i han decidit exposar en una declaració solemne els drets naturals,
inalienables i sagrats de la dona. (…)
Article 1. La dona neix lliure i igual a l'home en drets. Les distincions socials no poden estar fonamentades sobre
el bé comú. (…)
Article 6. (…) La llei és l'expressió de la voluntat general i tots els ciutadans i ciutadanes han de participar
personalment, o mitjançant els seus representants, en la seva elaboració. Totes les ciutadanes i tots els ciutadans
han de ser igualment admissibles en totes les dignitats, llocs i feines públiques, segons les seves capacitats i sense
més distincions que el seu talent i la seva virtut. (…)
Article 10. Ningú no s'ha d'inquietar de les opinions de les dones: si la dona té el dret a pujar sobre el patíbul,
també ha de tenir el dret a pujar a la tribuna, perquè les seves manifestacions no pertorben l'ordre públic
establert per la llei.
Declaració de Drets de la Dona i de la Ciutadana, 1791.

30
B. Els clubs de dones
Les dones també van fundar els seus propis clubs, nom que
rebien les organitzacions polítiques creades pels diversos grups
revolucionaris. A les seves reunions, llegien els decrets de
l'Assemblea, els discutien, presentaven les seves crítiques i
propostes i també recol·lectaven fons per als patriotes
necessitats.
El protagonisme de les dones no va ser acceptat per bona part
dels revolucionaris i, el 1793, els clubs de dones van ser
prohibits per la Convenció.

Debat en un club de dones. Aquarel∙la de finals del segle XVIII.

LA DONA HA DE TENIR ELS MATEIXOS DRETS?

No han violat tots els homes el principi d'igualtat de drets quan han privat, amb tanta irreflexió, la meitat del
gènere humà de concórrer a la formació de les lleis, és a dir, excloent les dones del dret de ciutadania?
Hi ha una prova més evident del poder que crea l'hàbit, fins i tot a prop dels homes erudits, que el d'invocar el
principi de la igualtat de drets (...) i oblidar-lo pel que fa a dotze milions de dones?
Marquès de Condorcet: Sobre l'admissió de les dones al dret de ciutadania, 1790.
Les dones han d'exercir els drets polítics i immiscir-se en els afers del govern? (...)
No, perquè haurien de sacrificar qüestions més importants per a les quals han estat cridades per la natura. Les
funcions privades a les quals estan destinades les dones per natura ajuden a sostenir l'ordre social. (...)
Els costums i la natura li han assenyalat les seves funcions: educar els fills, preparar l'esperit i el cor dels seus fills
per a les tasques públiques, elevar les seves ànimes. (...) En general, les dones són poc capaces per a les idees
elevades i les meditacions serioses. (...)
Discurs del diputat André Amar, octubre de 1793.

C. La Revolució de les dones

1789. Les dones sol·liciten al rei tenir representació als Estats
Generals i dret a vot.
Marxa de dones a Versalles.

1791. Primer club femení.

Una llei atorga a les dones el dret a heretar.
La Constitució els nega el dret a votar.
Projecte de Declaració de Drets de la Dona, d'Olympe de
Gouges.

1792. Llei que autoritza el divorci i declara la igualtat entre cònjuges.

1793. Prohibició dels clubs de dones.

374 dones són guillotinades a París durant el Terror.

1794. Prohibició a les dones a assistir a una assemblea política i a

reunir-se més de cinc al carrer.

Una patriota en armes.

31
 4. Napoleó domina Europa.
El Consolat (1799-1804) Napoleó Bonaparte.

El cop d'Estat de Napoleó va tenir el suport de bona part de la

burgesia. La seva intenció no era tornar a l'Antic Règim, sinó consolidar
els principis moderats que havien inspirat la Revolució del 1789.
L'any 1799, el general va ser nomenat cònsol i es va inaugurar
el Consolat, que es va caracteritzar per un govern
personalista i autoritari. Napoleó pretenia posar fi a la inestabilitat
política dels anys de la Revolució, consolidar alguns dels principis
revolucionaris i fomentar la reactivació econòmica, mitjançant un
govern que representés els interessos de la burgesia.
El nou sistema polític no preveia la separació de poders ni incloïa una
declaració de drets (Constitució del 1800). Les llibertats van quedar
molt limitades i es va imposar la censura per controlar l'opinió pública.
Per reordenar i centralitzar l'administració de l'Estat es van crear les
prefectures, que feien complir les ordres del govern a les províncies, i
es va reformar la Hisenda. Amb l'objectiu de crear una elit de
funcionaris per a l'Administració, es va impulsar l'ensenyament amb la creació dels liceus (escoles) de l'Estat.
També es va permetre el retorn dels exiliats que acceptessin el nou ordre i es va signar un Concordat* per
restablir les relacions amb l'Església, trencades després de la desamortització. L'elaboració d'un Codi civil va
pretendre regular la convivència entre els ciutadans.
Així mateix, per estimular l'economia es va elaborar un Codi de comerç, es va crear el Banc de França i es van
emetre nous bitllets bancaris.

RECOLLIR ELS FRUITS DE LA REVOLUCIÓ

França necessita alguna cosa gran i perdurable. La inestabilitat l'ha perdut, ella vol estabilitat i permanència. No
vol la reialesa, que ha quedat proscrita per sempre, però vol una unitat d'acció del poder que ha d'executar les
lleis.
També vol un cos legislatiu independent i lliure (...). Vol que els seus representants siguin uns conservadors
tranquils i no uns innovadors turbulents. Vol, finalment, recollir el fruit de deu anys de sacrificis.
Manifest de Napoleó, 1799.

L'Imperi napoleònic (1804-1815) L'Imperi napoleònic (1811).

A partir del 1803, Napoleó va iniciar la

conquesta d'Europa, i el 1804 es va fer
coronar emperador pel Papa. L'organització
d'un gran exèrcit i l'ús de noves tàctiques
militars li van permetre derrotar les
monarquies europees.
La victòria napoleònica a Austerlitz (1805)
sobre els dos emperadors (Àustria i Rússia)
va marcar el moment àlgid de la superioritat
napoleònica. Alguns territoris conquerits van
ser incorporats a França i, en altres casos, es
van crear Estats satèl·lit governats per
francesos.
L'any 1808, França va envair Espanya i Josep Bonaparte, germà de l'emperador, va ser coronat rei. El 1811,
l'Imperi napoleònic es trobava en el seu zenit: s'estenia des d'Alemanya fins a Espanya i, llevat de la Gran
Bretanya, bona part d'Europa estava sota el control de França.

32
 Per què fou derrotat Napoleó?
Les conquestes napoleòniques van generar una doble reacció en els països ocupats pels exèrcits francesos:
 D'una banda, l'abolició de les monarquies absolutes i la supressió dels drets feudals van despertar les
simpaties dels grups liberals de tot Europa.
 D'altra banda, la invasió d'un exèrcit estranger, la violència indiscriminada dels seus soldats i la submissió als
interessos de França van generar un fort sentiment antifrancès entre la població dels països ocupats.

El rebuig a la invasió
Els exèrcits napoleònics van sotmetre per la força les nacions ocupades i van col·locar al seu tron familiars de
Napoleó o generals del seu exèrcit. A més a més, van afavorir els interessos materials de França (cobrar impostos,
fer negocis, apropiar-se de les riqueses, reclutar soldats) per damunt de l'expansió dels ideals revolucionaris.
Tot això va provocar el sorgiment de moviments de resistència a la invasió i va despertar un fort sentiment
patriòtic a Espanya, Polònia, Alemanya i Itàlia.

Saqueig de la ciutat de Roma.

La derrota de l'Emperador
La impossibilitat de conquerir Rússia i de sotmetre Espanya va marcar el declivi de l'Imperi napoleònic.
Els exèrcits imperials van ser derrotats definitivament a Waterloo per la Gran Bretanya i Prússia (1815).
Després de la derrota, Napoleó va abdicar i fou desterrat a l'illa de Santa Elena, on va morir el 1821.

Napoleó.

ELS IDEALS REVOLUCIONARIS A EUROPA

El que desitgen amb impaciència els pobles alemanys és que els individus que no siguin nobles i tinguin talent
gaudeixin de la vostra consideració, tinguin dret a exercir les feines més elevades i que tota mena de servitud
sigui abolida.
Els beneficis del codi de Napoleó i l'establiment de jurats als tribunals han de ser característiques de la vostra
monarquia. És necessari que els pobles tinguin llibertat, igualtat i un benestar desconegut entre els pobles
d'Alemanya (...). Els pobles de França, Itàlia, Espanya... també desitgen igualtat i abracen les idees liberals. Sigueu
un rei constitucional.
Carta de Napoleó al seu germà Jeroni, rei de Westfàlia, 1807.

33
 5. Quina herència ens ha deixat la Revolució francesa?
La Revolució francesa constitueix un dels grans esdeveniments de la història de la humanitat i marca l'inici d'una
nova etapa: l'edat contemporània.
Amb la Revolució va començar una era en la qual les societats occidentals van iniciar la construcció d'un futur
basat en el respecte als drets fonamentals i inalienables de l'ésser humà i en la convicció que tots els ciutadans
tenien els mateixos drets i havien de participar en el govern de la nació, elegint els seus representants.
Quins ideals, quins elements dels sistemes democràtics i quines formes d'organitzar l'economia i la societat
actuals tenen el seu origen en la Revolució francesa del 1789?

A. Les bases de la democràcia

L'organització dels Estats i les formes de fer política que regeixen a la major part dels països democràtics
occidentals van tenir l'origen en els principis de la
Revolució francesa:
 La consideració de les persones com a ciutadans amb
drets reconeguts per l'Estat (Declaració de Drets de
l'Home i del Ciutadà (agost de 1789).
 La sobirania nacional, és a dir, el dret dels ciutadans
d'elegir mitjançant el vot els seus representants, que
es reuneixen en un parlament per elaborar les lleis i
escollir el govern.
 La Constitució com la llei fonamental que estableix els
drets i deures tant dels ciutadans com dels
governants.
 La igualtat de totes les persones davant la llei, que
queda fixada i establerta en els codis legals (civil,
penal, militar...), i una justícia independent del poder
polític.
 L'organització administrativa de l'Estat en departaments (províncies) i ajuntaments.
L'Assemblea Nacional francesa segons un gravat del 1790.
En els sistemes democràtics, l'assemblea o parlament, elegida per
sufragi universal, és l'organisme que debat i aprova les lleis.

B. La vida política i la premsa

La vida política dels sistemes democràtics es vehicula a través dels partits politics, que van tenir l'origen en els
clubs creats durant la Revolució. Els ciutadans que defensaven idees i propostes semblants es van agrupar en
societats per participar en la política i poder influir en l'Assemblea. El fet actual de classificar els
partits en dretes i esquerres es va originar a l'Assemblea Nacional francesa, quan els diputats més moderats
acostumaven a seure als escons de la dreta, i els diputats més radicals, als escons de l'esquerra.
La premsa política i d'opinió va néixer també per l'interès dels ciutadans de contrastar les opinions dels diversos
grups i discutir-les entre ells.

El Club dels Jacobins, segons un gravat del 1792.

34
 C. La liberalització de l'economia Sistema de pesos i mesures únic

La Revolució i les lleis napoleòniques van comportar la liberalització

de l'economia, que va permetre el desenvolupament del
capitalisme i de la burgesia:
 Es van suprimir els gremis, que reglamentaven i obstaculitzaven
el creixement de la producció, i es va decretar la llibertat
d'empresa i de contractació. No obstant això, es van prohibir
les associacions d'obrers per defensar els seus drets.
 Es van eliminar les duanes interiors que gravaven el transport de
mercaderies i dificultaven el comerç.
 Es van unificar els sistemes de pesos i mesures per facilitar els
intercanvis. D'aquesta manera, es van establir el metre, el gram i el litre (sistema mètric decimal) com a
unitats de mesura.

D. L'ensenyament i la cultura públics

Els revolucionaris van defensar la separació de l'Església i l'Estat. L'Estat havia de ser laic, és a dir, no tenir cap
religió oficial i acceptar la llibertat de culte.
Per primer cop es va considerar que l'ensenyament no havia d'estar exclusivament en mans de l'església i que
l'Estat havia de tenir un paper important en el
desenvolupament de l'educació i en la promoció de la cultura,
que no havien de ser patrimoni d'unes elits reduïdes.
Per primer cop, durant la Revolució es va defensar la
necessitat d'un ensenyament igual i obligatori per a tots els
ciutadans, tot i que no es va arribar a posar mai en pràctica. En
l'època napoleònica es van crear les primeres escoles
públiques, regentades per l'Estat i no per l'Església.
Fins a aquell moment, l'art estava en col·leccions privades dels
grans palaus. A fi que l'art i la cultura fossin accessibles a tots
els ciutadans, es van crear els primers museus públics, com ara
el del Louvre a París, que es va inaugurar l'any 1793 aprofitant
la col·lecció reial.
Inauguració del Museu del Louvre, el 8 d'agost de 1793.

L'ENSENYAMENT DURANT LA REVOLUCIÓ

Als cinc anys, la pàtria rebrà els nens de mans de la natura, i als dotze anys, els tornarà a la societat. Aquesta és la
millor edat perquè rebin la instrucció pública necessària per a la seva formació.
Els dotze anys és l'edat d'aprendre els diversos oficis, perquè el cos, ja robust, es pot començar a aplicar als
treballs de l'agricultura o qualsevol altre. També està format l'esperit per a l'estudi de les belles arts i les ciències
(...).
Pla d'educació Le Peletier, 1793.

35
 6. Entre l’absolutisme i el liberalisme (1815-1848)
La restauració de l'absolutisme
Entre el 1814 i el 1815, els vencedors de Napoleó es van reunir, a proposta del canceller austríac Metternich, en
el Congrés de Viena. El seu objectiu era posar fi
a l'expansió de les idees liberals i restaurar
l'absolutisme a Europa.
Després de reposar els monarques als seus
trons, les quatre grans potències (Rússia,
Regne Unit, Prússia i Àustria) van remodelar el
mapa europeu en profit seu i sense tenir en
compte les aspiracions nacionals dels pobles.
En el Congrés es va acordar el retorn de França
a les seves fronteres del 1792 i la divisió de
l'Imperi napoleònic entre els vencedors.
A Viena també es van establir els principis
ideològics de la Restauració: legitimitat dels
monarques absoluts, negació de la sobirania
nacional, equilibri entre les grans potències
mitjançant congressos periòdics i dret
d'intervenció en països estrangers.
Amb aquest objectiu es va crear la Santa
Aliança (1815), un tractat d'ajuda mútua entre
els monarques absoluts davant de qualsevol
amenaça de revolució liberal.
L'Europa del Congrés de Viena (1815).

La revolució del 1830 Eugène Delacroix: La llibertat guiant el poble, 1830.

El Congrés de Viena no va respectar els

principis liberals ni tampoc les aspiracions
nacionals d'alguns pobles europeus.
D'aquesta manera, a partir del
1815, liberalisme i nacionalisme es van
convertir en les dues forces d'oposició, que
van impulsar les onades revolucionàries (1830
i 1848) que van posar fi al sistema de la
Restauració.
Les insurreccions van gaudir d'un important
suport popular i, allà on van triomfar, van
significar la substitució de l'absolutisme per
sistemes polítics liberals, basats en la
sobirania nacional i el sufragi i regits per una
constitució, en els quals la burgesia tenia el
poder.
El moviment es va iniciar a França, on, el juliol
del 1830, es va derrocar el monarca absolut
Carles X, que havia estat entronitzat després
de la mort de Lluís XVIII. La revolució va situar Lluís Felip d'Orleans com a nou monarca constitucional. Per això va
ser anomenat el "rei ciutadà".
L'any 1831 va esclatar una revolta a Polònia, que estava sota el domini autocràtic de l'Imperi rus, però va ser
reprimida durament per l'exèrcit tsarista.

36
1848: La primavera dels pobles
Les nacionalitats de l'Imperi austrohongarès.

A l'Europa del segle XIX, molts pobles

vivien sota el domini d'un imperi (com ara
l'austríac, el rus o el turc) o estaven
fragmentats en diversos Estats (com, per
exemple, Alemanya i Itàlia).
Per aquesta raó, el sorgiment del
liberalisme va anar acompanyat, en molts
territoris, de l'expansió del nacionalisme,
que defensava una Europa de nacions
lliures enfront dels imperis absolutistes.

La Revolució del 1848, coneguda com la

"primavera dels pobles", va significar el
despertar de les nacions que estaven sotmeses als grans imperis, on les demandes nacionalistes van anar
acompanyades del desig de constituir nous governs liberals.
A l'Imperi austríac, la revolta va tenir un caràcter liberal a Viena, on la revolució va obligar el canceller
Metternich a dimitir. Però també fou
un alçament nacionalista a Hongria,
Bohèmia, el nord d'Itàlia i la Confederació
Germànica.
A França, un alçament popular el 25 de
febrer va proclamar la II República, que va
adoptar una sèrie de mesures
democràtiques: sufragi universal masculí,
llibertat de premsa, abolició de la pena de
mort i reconeixement d'alguns drets per als
treballadors.
Tot i que la majoria de les revolucions van
ser sufocades, les reformes democràtiques
i moltes aspiracions nacionalistes es van
consolidar a Europa a la segona meitat del
segle XIX.
La revolució de 1848.
UN NOU CONCEPTE: LA DEMOCRÀCIA

.
La Revolució del 1848 va significar l'aparició dels ideals
democràtics i, també, el sorgiment dels treballadors com a
força política.
Els demòcrates s'identificaven amb els preceptes bàsics del
liberalisme, però, davant del concepte de sobirania nacional,
que proposava el sufragi censatari, defensaven el principi de
sobirania popular, que preservava el dret de tots els homes a
votar (sufragi universal masculí) independentment de la seva
riquesa. També proposaven l'ampliació dels drets col·lectius,
reconeixent el dret de reunió i el dret d'associació.

Al·legoria del sufragi universal, 1850

37
 7. Quins nous Estats es van crear a
Europa?
El nacionalisme defensa el dret de les nacions a exercir la seva sobirania i
a crear el seu propi Estat. D'aquesta manera, sosté la necessitat de fer
coincidir Estat i nació, és a dir, de reagrupar a l'interior d'unes fronteres
determinades els membres d'una mateixa comunitat nacional.
Els moviments nacionalistes es van expandir per l'Europa del segle XIX i
van tenir un caràcter disgregador en els imperis plurinacionals i un
caràcter unificador en les nacions fragmentades.
Quins nous Estats es van crear a Europa com a conseqüència d'aquests
moviments liberals i nacionals?
L'Imperi turc a Europa (1829).

A. La independència de Grècia i Bèlgica

En els imperis plurinacionals* van sorgir moviments independentistes, com a l'Imperi otomà (Grècia). En altres
indrets, com al Regne dels Països Baixos, Bèlgica també va demanar la seva independència.

Grècia (1821-1830)
Grècia formava part de l'Imperi otomà des de feia segles. Malgrat que algunes elits gregues integraven la
burocràcia otomana, la majoria de la població se sentia marginada, sotmesa a forts impostos i dominada per un
poble amb una religió i una cultura diferents.
L'any 1821, els grecs van proclamar la seva independència a Epidaure, que, com que no va ser reconeguda pels
turcs, va provocar l'inici d'una guerra. La causa grega va tenir la solidaritat dels liberals europeus, que van donar
suport a un territori considerat el bressol de la cultura europea.
El 1827, França i Anglaterra van intervenir militarment i van ajudar a derrotar
l'Imperi otomà. El 1829 l'Imperi otomà va reconèixer la independència grega i el
1830 va entrar en vigor.

LA DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA DE GRÈCIA

Al·legoria del combat dels grecs.
Nosaltres, descendents dels savis i nobles pobles de l'Hèl·lade (...), no creiem ja
possible patir sense covardia i automenyspreu el jou cruel del poder otomà que ens
ha sotmès durant més de quatre segles; un poder que no coneix més llei que la seva
pròpia voluntat (...).
Després d'aquesta perllongada esclavitud, hem decidit recórrer a les armes per
alliberar la nostra pàtria d'una terrible tirania (...).
El nostre objectiu és reconquerir els drets de la llibertat individual, de la propietat i
de l'honor.
Declaració d'Epidaure, 1822.
Bèlgica (1830-1839)

Bèlgica havia estat unida a Holanda el 1815 pel Congrés de Viena,

que va crear el Regne dels Països Baixos.
L'expansió de les idees liberals va fer que el 1830 triomfés la
revolució, que va establir un sistema de monarquia liberal sota el
regnat de Leopold
I.
El nou govern va
proclamar la
independència i,
després d'un
conflicte armat,
Holanda va
reconèixer la nova Bèlgica l'any 1839.
38
Insurrecció del 1830 a Brussel·les.

B. Les unificacions d'Itàlia i Alemanya

A principis del segle XIX, Itàlia estava dividida en
diversos Estats i Àustria havia incorporat al seu imperi la
Llombardia i el Vèneto. Alemanya també estava
fraccionada en 36 Estats i integrada en la Confederació
Germànica, on rivalitzaven les dues grans potències
germàniques, Prússia i Àustria.

Itàlia
El 1859, el Piemont, amb la monarquia liberal de
Savoia i governat per Cavour, va iniciar un procés
unificador, es va enfrontar amb Àustria i va aconseguir
l'annexió de la Llombardia. Paral·lelament, un alçament
popular, encapçalat per Garibaldi, va derrocar els
monarques absoluts dels Estats del centre i el sud
d'Itàlia (Regne de les Dues Sicílies).
L'any 1861, el primer parlament italià va proclamar rei
d'Itàlia Víctor Manuel II de Savoia; el 1866, els austríacs
van abandonar el Vèneto, i el 1870, els Estats Pontífexs
van ser annexionats i Roma es va convertir en la capital.

Alemanya
Prússia va prendre la iniciativa primer i, l'any 1834, va
potenciar una unió duanera (Zollverein) que agrupava
gran part dels Estats alemanys. El 1848, un intent
d'unificar aquests Estats, liderat per un parlament reunit
a Frankfurt, va fracassar perquè el rei de Prússia no va
acceptar la corona de la nova Alemanya.
L'impuls definitiu va arribar a la dècada del 1860, quan Guillem I va accedir al tron prussià i va nomenar
canceller Otto von Bismarck. El nou canceller va impulsar una política agressiva amb els Estats veïns: el 1864 va
declarar la guerra a Dinamarca; el 1866, a Àustria, i el 1870, a França.
La victòria en aquests conflictes va permetre unir tots els Estats sota el ceptre del rei de Prússia i, el 1871, es va
produir la proclamació del II Imperi (Reich) alemany i de Guillem I com a kàiser (emperador).

Trobada entre el rei Víctor Manuel II i Garibaldi a Nàpols, 1860.

39