Història d’Espanya 2n Batxillerat 2n Trimestre

HISTÒRIA TEMA 6: L’Evolució del catalanisme durant la

segona fase de la Restauració (1898-1931)
Durant la primera fase de la Restauració, el catalanisme passarà de ser un moviment
reivindicatiu de caràcter cultural, a un moviment pròpiament polític, tal i com es va manifestar
amb la fundació de tota una sèrie d’organitzacions polítiques, com el Centre Català, i amb la
publicació de tota una sèrie d’obres doctrinals de caràcter catalanista i reivindicatiu, com el
Memorial de Greuges o les Bases de Manresa.

Durant la segona fase de la Restauració, la obra ideològica més important va ser la

Nacionalitat Catalana, una obra publicada l’any 1906 i escrita per Enric Prat de la Riba, obra
en la qual l’autor arribava a la conclusió de que Catalunya com a nació hauria de tenir
reconegut el dret a dotar-se d’unes estructures estatals pròpies, és a dir, d’un Estat propi (dret
a la autodeterminació).

Ara bé, Prat de la Riba, uns dels màxims dirigents de la Lliga Regionalista, de fet va ser el seu
cap fins la seva mort, fundador de la Veu de Catalunya i l’ideòleg més destacat del catalanisme
conservador, no va ser en cap moment independentista. De fet, i d’alguna manera, defensava
la unitat política d’Espanya, però amb un altre tipus d’organització politico-territorial, en la
qual Catalunya s’estructuraria de forma federal.

La Lliga Regionalista, doncs, com a formació representant dels interessos de la burgesia

catalana, no serà mai un partit independentista, perquè la burgesia catalana necessitava l’Estat
espanyol, d’una banda, a nivell econòmic, per garantir els interessos proteccionistes (aranzels);
d’altra banda perquè, socialment, l’exèrcit, el braç armat de l’Estat, garantís l’ordre social. En
aquest sentit, la Lliga Regionalista, serà de les poques formacions polítiques que participin dels
Governs de Concentració Nacional. Un partit regionalista que en tot cas voldrà intervenir en
l’Estat per tal de reformar-lo. Ara bé, quin serà el ventall de formacions polítiques que podem
identificar a la Catalunya de principis del segle XX?

 Partits dinàstics (Partit Liberal i Partit Conservador)  procés de descomposició

 Catalanisme conservador (hegemònic)  Lliga Regionalista, 1901.  Centre Nacional

Català + Unió Regionalista.

 Dirigit per Enric Prat de la Riba, fins la data de la seva mort (1917)  Francesc Cambó.

 Va vertebrar el moviment de Solidaritat Catalana (1906)

 Va convocar l’assemblea de parlamentaris (1917)

 Presentar el projecte d’Estatut d’Autonomia (1919)

 Gestionar la Mancomunitat Catalana (1914)  José Canalejas – Mancomunidades

Provinciales, 1912

 Patirà una triple escissió.

 Centre Nacionalista Republicà (1906): sector més esquerrà i republicà Unió

Federal Nacionalista Republicana (1910)

 Federació Democràtica Nacionalista (1919): sector minoritari de caire

independentista  Estat Català (1922)

1
Història d’Espanya 2n Batxillerat 2n Trimestre

 Acció Catalana (1922): sector més intransigent, contrari a participar als

Governs de Concentració Nacional de Madrid, i molt intransigent pel que fa a
l’ordre social.

 Catalanisme d’esquerres. 3 vessants:

 Vessant republicana: Prové del món del republicanisme federal, sorgiran iniciatives
com la del Partit Republicà Català de 1917, encapçalat per Francesc Layret, Marcel·lí
Domingo i Lluís Companys.

 Vessant independentista: Representarà el primer independentisme, i sorgiran

formacions com Estat Català, la 1a formació política independentista, formada el 1922
i encapçalada per un exmilitar de l’exèrcit espanyol i diputat a Corts per les Borges
Blanques, Francesc Macià. Totes dues s’acabaran fusionant l’any 31 donant com a
resultat ERC.

 Vessant socialista: Iniciatives com Unió Socialista de Catalunya (1923) fruit d’una
escissió del PSOE.

 Vessant anticatalanista: Representada pel Partit Republicà Radical (1908, Alejandro

Lerroux). Alejandro Lerroux és un immigrant cordovès que arriba a Barcelona l’any
1901, on ben aviat es convertirà en un personatge molt conegut, qui gràcies a la seva
oratòria, molt sovint demagògica (allò que la gent vol sentir), va generar un gran
entusiasme entre les classes populars, ja que feia servir un llenguatge molt directe,
d’esquerres, radical, anticlerical i anticatalanista. Un discurs que arrelarà entre aquells
immigrants de fora de Catalunya menys integrats en la societat catalana, aconseguint
importants èxits electorals a Barcelona cuitat. Aquests immigrants són gent que ha
vingut a treballar a les fàbriques catalanes, des de les àrees geogràfiques més properes
(València, Múrcia, Aragó). Lerroux arribarà a ser cap de govern.

Finalment, el catalanisme d’esquerres no serà l’hegemònic fins la proclamació de la II

República (1931)

La Mancomunitat Catalana

La Mancomunitat Catalana (1914-1925) s’ha d’entendre com la Federació de les 4 Diputacions

Provincials Catalanes (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona), els òrgans de govern de la
província, encapçalades pels governadors civils. La idea de federar les 4 Diputacions Provincials
Catalanes es remunta al segle XIX. De fet, l’origen de la diputació provincial va ser arran de la
divisió del territori espanyol en províncies, realitzada l’any 1833 pel ministre de foment, Javier
de Burgos. La Unió Catalanista, ja defensava aquesta federació provincial catalana com un
primer pas per arribar a assolir la autonomia política de Catalunya.

Ara bé, aquest projecte es va començar a materialitzar l’any 1911 per iniciativa d’Enric Prat de
la Riba, qui va presentar aquest projecte al president del govern d’aleshores, el liberal José
Canalejas, qui el va rebre de forma favorable, de tal forma que el 1912 va presentar un
projecte de llei sobre Mancomunitats al Congrés dels Diputats.

Un projecte que finalment serà aprovat el 1913, tot i que amb unes competències molt
retallades respecte el projecte inicial de Prat de la Riba.

2
Història d’Espanya 2n Batxillerat 2n Trimestre

La llei s’aprovarà, i el 6 d’abril de 1914 es constituirà la Mancomunitat Catalana, presidida en

un primer moment pel mateix Enric Prat de la Riba, fins la data de la seva mort (1917), quan
serà substituït com a president de la Mancomunitat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch.
Una institució en la qual estaran representades diferents formacions polítiques catalanes, tot i
que l’encarregada de gestionar-la serà la Lliga Regionalista. Una Mancomunitat que estarà
dirigida, a més del president, per 8 consellers, 2 per cada província.

Ara bé, la Mancomunitat Catalana, però, mai va tenir cap poder polític, sinó que s’ha
d’entendre com un intent de concentració i gestió conjunta de les competències que ja tenien
reconegudes prèviament les Diputacions Provincials. Tot i així, la classe política catalana, ho
viurà com un èxit, ja que el govern de Madrid havia reconegut una institució que representava
a tota Catalunya i la diferenciava de la resta del territori.

Tot i que no va tenir cap poder polític i que per tant, el seu finançament econòmic va ser molt
escàs, la seva obra va ser extraordinària, sobretot a nivell cultural:

 La Mancomunitat va ser la responsable de crear el conegut Institut d’Estudis Catalans.

 Va contribuir d’una forma decisiva en la fixació de la normativa ortogràfica de la llengua

catalana (Pompeu Fabra).

 Va crear també la Biblioteca de Catalunya.

 Va impulsar la creació de tota una sèrie de biblioteques publiques.

 Va fundar la coneguda Escola d’Estiu, adreçada al professorat, eren centres on s’impartien

cursos de reciclatge pedagògic

 Va fundar l’Escola Industrial, l’Escola d’Infermeria i diferents centres de formació

professional

 Va impulsar molts projectes de recuperació, restauració i conservació del patrimoni artístic

i cultural del país, sobretot de l’art romànic.

 Va destacar per impulsar diferents projectes d’obres publiques, principalment

infraestructures, per fer de Catalunya un país modern

L’escàs finançament que va tenir aquesta institució i el poc temps que va durar va provocar
que moltes d’aquestes iniciatives quedessin en un projecte sense materialitzar, sense poder
executar-se, i és que la dictadura primorriverista, no només tindrà un caràcter antidemocràtic
sinó també anticatalanista, i ben aviat es prohibirà l’ús públic de la llengua catalana i tota
manifestació pública de la cultura catalana. En aquest sentit, el 1924, Alfons Sala Argemí serà
triat com a nou president de la Mancomunitat, un industrial català de tarannà anticatalanista
que va veure amb bons ulls la dictadura i que tindrà com a encàrrec desmantellar la institució
des de dins. Finalment, la Mancomunitat serà dissolta per decret l’any 1925.