LA FALLIDA DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1902-1931).

1. El reformisme dinàstic
1.1. El fracaso del primer govern regeneracionista:
1899: Maria Cristina (reina regent davant la minoria d’edat d’ Alfons XIII) li dona la confiança per
formar govern al polític conservador Silvela. Durant el seu breu govern succeeixen els següents fets:
- Tancament de caixes
- Consolidació del catalanisme polític.
- Fi de l’esperit regeneracionista.
1901: es torna al bipartidisme.
1.2. Les opcions del reformisme:
1902: Alfonso XIII arriba al tron amb 16 anys. El seu regnat significa una nova etapa
d’intervencionisme de la monarquia dins de la política espanyola i del govern. Alfonso XIII va
contribuir al descrèdit del govern y de la pròpia monarquia.
El sistema polític de la Restauració en aquest període es caracteritza por la seva inestabilitat i
decadència. Entre 1898 y 1923 trobem 44 governs que van durar una mitjana de 7 mesos.
En aquest context van sorgir diferents corrents reformistes:
1) Partits del torn dinàstic: El 1903 Antonio Maura es va convertir en el nou líder del partit
conservador després de l’assassinat de Antonio Cánovas del Castillo i del fracàs del govern
de Silvela, mentre que el nou líder del partit liberal era José Canalejas (també va destacar
Antonio Maura). Aquests nous líders van intentar sense èxit portar projectes de reforma des
de l’interior del sistema (revolució des de dalt), van criticar el frau electoral però cap dels
dos volia acceptar el risc de fer unes eleccions democràtiques.
2) Partits marginats del sistema (republicans, socialistes i catalanistes) : aquests partits van
aprofitar la crisis per renovar els seus programes polítics i fer una crida per mobilitzar
l’opinió pública.
3) Regeneracionisme intel·lectual i literari: Generació del 98. Aquests escriptors fan una
reflexió sobre la decadència d’Espanya i la necessitat de canvis. Unamuno, Pío Baroja,
Maeztu.
1.3. El reformisme conservador:
1904: Govern de Maura. Antonio Maura portarà a termini una política coneguda com la “revolució
des de dalt” amb la qual vol crear una nova base social adepta al règim que ell anomenava les

1
“masses neutres”. Aquestes persones eren la societat civil fins aleshores indiferents a la participació
política i ara els volia apropar al règim per tal d’acabar amb el caciquisme.
1907: Llei d’administració local, donava més autonomia als ajuntaments, i Llei electoral, feia el vot
obligatori i suposava un control més gran del cens. No van servir per acabar amb el caciquisme.
- En l’àmbit econòmic i social va adoptar mesures proteccionistes per impulsar la indústria
espanyola . Creació de l’Institut Nacional de previsió.
- Política exterior: intervenció d’Espanya en Marroc.
Maura va governar de forma autoritària i va ser incapaç d’arribar a acords amb el partit liberal i
sobre tot, la repressió de la Setmana Tràgica del 1909 van significar la fi del seu govern.
1.4. El reformisme liberal:
1910:
El govern liberal de Canalejas. El seu programa polític es va basar en un intent d’apropar-se als
sectors populars amb reformes i limitant el poder de l’Església. Llei del cadenat: és un intent de
separar l’Església i l’Estat amb una prohibició temporal d’establir nous ordres religiosos a Espanya.
Política social:
- Substitució de l’impost de consum por un impost progressiu sobre la renta.
- Llei de reclutament (1912): Servei militar a majors de 21 anys. Duració de tres anys i
s’eliminava la redempció en metàl·lic.
- Repressió militar a qualsevol conflicte obrer.
Política territorial: Projecte de la Llei de mancomunitats, que s’ aprova en 1914 con el govern de
Dato.
1912: José Canalejas es assassinat por anarquistes. Fi de l’etapa regeneracionista.
Aquí es va agreujar la crisi dels partits de torn, divisions internes per la falta d’entesa.

2. Les forces polítiques de l’oposició

2.1. Unión Republicana
El nou republicanisme del segle XX era un moviment ampli, reformista, que tenia el recolzament de
les classes mitjanes i àmplies capes populars.
En 1903 neix el partit Unión Republicana, fusió de la coalició de partits republicans sota la figura de
Nicolás Salmerón. Defensaven la Constitució de 1869, la República y la creació d’ unes Cortes
Constituents.
Dintre d’aquests partit hem de destacar la figura d’ Alejandro Lerroux, líder del partit a Barcelona.
2.2. El republicanisme de Alejandro Lerroux

2
Alejandro Lerroux era un periodista que vivia a Barcelona. En 1897 havia criticat els processos de
Montjuïc contra l’anarquisme, guanyant així el recolzament de la classe treballadora. A inicis del
segle XX era un polític de prestigi i molt popular entre la classe treballadora y el republicanisme
d’esquerres a Catalunya. Es el primer polític de masses.
El seu discurs era molt radical, demagògic i anticlerical, suposadament revolucionari. Basava la seva
ideologia en la crítica a los tres pilars de la Restauració: la religió, la propietat i les forces de l’ ordre.
També era molt anticatalanista, ja que el seu objectiu a Barcelona era desbancar la Lliga
Regionalista com partit hegemònic a Catalunya.
En 1907 va crear una coalició, Solidaritat Catalana, amb partits republicans i catalanistes. Després de
la integració de Unión Republicana en aquesta coalició, Lerroux se’n va separar i va fundar el seu
propi partit, el Partido Republicano Radical. En 1910, després de la Setmana Tràgica, va perdre molts
dels seus votants a Catalunya i es va traslladar a Madrid.
2.3. Els partits catalanistes
El partit catalanista hegemònic era la Lliga Regionalista, que defensava l’autonomia de Catalunya i la
modernització i descentralització de la política espanyola. El seu principal líder era Enric Prat de la
Riba, mentre que Francesc Cambó era el portaveu del partit a Madrid.
En 1903 va tenir una derrota electoral important, que va fer créixer les disputes internes entre els
que defenien negociar amb el govern de Madrid i els que estaven en contra d’arribar a acords amb
els partits dinàstics.
En 1904 Alfonso XIII va visitar Barcelona. Un grupo de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, va
desobeir els acords del partit de boicotejar l’acte. La direcció del partit va aprovar aquesta actitud,
fet que va provocar l’escissió del sector més crític. Així, en 1906, Jaume Carner i Lluís Domènech i
Montaner van fundar el Centre Nacionalista Republicà, partit nacionalista, demòcrata i republicà.
1906-1909: Creació de Solidaritat Catalana.
En 1910, les forces republicanes d’esquerres van fundar la Unión Federal Nacionalista Republicana
(UFNR), que en 1914 va fer una aliança amb Lerroux coneguda amb el Pacte de St Gervasi, que
electoralment va fracassar. En 1916 aquests partit desapareix i provoca la ruptura de l’esquerra
catalanista.
En 1917 Francesc Layret i Lluís Companys van fundar el Partit Republicà Català, i en 1922 Francesc
Macià funda el primer partit catalanista independentista, Estat Català.
2.4. Del carlisme al tradicionalisme
A inicis del siglo XX, carlisme e integrisme acceptant la participació electoral.
En 1907 se funda el Requetè, organització paramilitar que feia de força contra republicans i obrers.

3
En 1919 Juan Vázquez de Mella funda el partit Tradicionalista, i en 1931 es produeix una reunificació
del carlisme (després d’una ruptura en 1914 per motiu de la Primera GM). Comunión
Tradicionalista.
2.5. El socialisme
A inicis del segle XX, el PSOE va tenir un ràpid creixement gracies a les seves aliances electorals amb
els partits republicans.
En 1910 el socialisme entra al Parlament amb Pablo Iglesias com a diputat.
Líders destacades. Pablo Iglesias, Julían Besteiro, Indalecio Prieto, Francisco Largo Caballero (el qual
també era el secretari general de la UGT).
En 1921 el PSOE va negar la seva integració a la Internacional Comunista i es va produir una escissió,
de la qual es va fundar el Partit Comunista d’Espanya., liderat por José Díaz i Dolores Ibárruri.
2.6. El nacionalisme basc i gallec.
Sabino Arana va fundar el Partit Nacionalista Vasco (PNV) l’any 1895. Poc després crea la ikurriña
como bandera i va adoptar el nombre d’Euskadi para el País Basc. La base del partit era la religió
catòlica i la raça basca. Era un partit independentista.
En 1916 el PNV va passar a anomenar-se Comunión Tradicionalista Basca, que es dividia entre los
independentistes (Aberri) i els que defenien l’autonomia.
A Galicia es va crear una organització que tenia como a objetiu l’ impulso de la llengua gallega, las
Irmandades da Fala.

3. L’obrerisme anarquista a Catalunya

En 1907 es crea el sindicat Solidaritat Obrera, composat per anarquistes, socialistes i republicans.
Aquests sindicat tenia que ser una alternativa al lerrouxisme, però fracassa per les divisions internes.
En 1910 es funda la CNT (Confederación Nacional de Trabajadores), sindicat anarcosindicalista, que
va estar prohibit entre 1911 i 1914.
En 1918, la CNT va celebrar el seu Primer Congres al barri de Sants, que reafirmava el seu caràcter
anarcosindicalista i on s’ acordava:
- Acció directa entre la patronal i los treballadores, sense necessitat de intermediaris.
- Jornada laboral de 8 hores.
- Sindicació femenina.
- Unión dels treballadores en sindicats únics o de indústria (i no en gremis, como fins ara).
Líders sindicals destacats de la CNT: Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Joan Peiró.
3.1. Vaga de la Canadenca

4
La Canadenca (Canadiense) era una empresa que subministrava electricitat a Barcelona i a la seva
àrea industrial. El sindicat de la CNT (aigua, gas i electricitat) va iniciar una vaga general al febrer de
1919, després que la empresa acomiadés a uns treballadors d’aquesta empresa.
La vaga es va estendre ràpidament por tota la industria del sector. Barcelona es va quedar sense
llum i el transport es va paralitzar. De fet, va parar el 70% de la indústria per falta d’electricitat. La
resposta del govern va ser reprimir als obrers des del primer moment.
El 19 de febrer de 1919 es va arribar a un acord entre els obrers i la patronal: jornada laboral de 8
hores y alliberar als presos. El incompliment dels acords va provocar que els treballadores tornessin
a la vaga.
A l’ abril de 1919, el govern va publicar un decret sobre la jornada de 8 hores, i va fer d’España un
dels primers països del món en reconèixer aquesta jornada per llei.
Conseqüències de la vaga:
1. Creació de la Federació Patronal Catalana (Sindicat Lliure): sindicat d’empresaris que s’
agruparen para defensar els seus propis interessos.
2. Mesures molt dures contra el sindicalisme obrer: lockout, llistes negres, acomiadaments
massius.
3. Aparició del pistolerisme (1918-1923): grups paramilitars de pistolers a sou que tenien como
objectiu acabar violentament les vagues obreres i assassinar al seus líders. Entre els morts
destaquem: Francesc Layret (1920), Eduardo Dato (1921), Salvador Seguí (1923). Parlem d’
uns 800 atemptats i van morir 226 persones.
4. Ley de fugas: permetia disparar a detinguts que presumptament havien intentat escapar. El
general Martínez Anido. Barcelona va estar 4 mesos en estat de guerra.

4. La Setmana Tràgica i les seves conseqüències (1909-1917)

4.1. La política colonial al Marroc:
En 1906 es va iniciar la penetració espanyola al nord d’ África. Amb la Conferència d’ Algeciras (1906)
i el Tractat Hispanofrancés (1912) es va establir un protectorat francoespanyol al Marroc. Espanya va
obtenir la zona del Rif (nord d’África), Ifni i Río de Oro (costa atlàntica).
L’exèrcit espanyol va trobar-se amb una forta resistència de las tribus berbers que vivien al Marroc i
que s’organitzaven en cabiles, Aquests atacs constants dels berbers va obligar al govern espanyol a
enviar més tropes militares a Marroc.
En 1909, davant la imminent derrota militar en Barranc del Llop, que posava en perill la ciutat de
Melilla, el govern va decidir reclutar a reservistes (el 75% dels quals, eren de Cataluña). Molts d’ ells
estaven casats amb fill i van negar-se a anar al Marroc.

5
4.2. La Setmana Tràgica de Barcelona
El 18 de juliol el sindicat Solidaritat Obrera va fer una crida a la vaga el 26 de juliol per rebutjar l’
enviament de reservistes. Aquell dia les masses obreres esclaten i s’ exten la revolta. Per tota
Barcelona es fan barricades, es tallen les comunicacions de la ciutat i ràpidament es descontrola,
quedant fora del control del comitè de vaga.
La Setmana Tràgica fou una revolta essencialment antimilitarista i anticlerical. Es cremar més de 80
esglésies i edificis religiosos, la majoria col·legis. La revolta va acabar amb una dura repressió militar:
- 2.500 persones detingudes.
- 2.000 exiliades a França.
- 85 morts
- 216 consells de guerra.
- 17 penes de mort: es van executar 5, entre ells, el pedagog Francesc Ferran i Guàrdia.
4.3. Las conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica:
1. Caiguda del govern de Maura: campanya ¡Maura no! Alfonso XIII va disoldre les Cortes i li va
donar el govern a Canalejas.
2. Pèrdua de influència de Lerroux i el seu partit sobre la classe obrera.
3. Desaparició de Solidaritat Catalana, pel suport de la Lliga a la repressió governamental.
4. Crisis de los partits dinàstics: fragmentació i falta de líders. En el partit liberal van destacar
José Canalejas (assassinat el 1912), el compte de Romanones i Santiago Alba, y en el partido
conservador, Eduardo Dato (assassinat el 1921).
5. Creixement enorme de la CNT.

5. De Solidaritat Catalana a la Mancomunitat

5.1. La candidatura de Solidaritat Catalana
1905: victòria electoral de la Lliga Regionalista en las eleccions, que no és ben rebuda Madrid. En
aquest context, el diari satíric el Cu-cut! Va publicar un acudit on es reien dels militars espanyoles.
Després de veure aquest acudit un grup de militares va assaltar la seu de la revista i la Veu de
Catalunya.
Els militars, no només no van ser castigats, sinó que en 1906 el govern va aprovar una llei, la Llei de
jurisdiccions. Amb aquesta llei quedava sota jurisdicció militar totes las ofensives contra el exèrcit o
contra la unitat de la pàtria. El rebuig a aquesta llei va provocar l’ aliança de carlistes, republicans

6
federals i la Lliga Regionalista en la defensa de las reivindicacions catalanistes. Així es va formar una
coalició electoral en 1906, Solidaritat Catalana.
Al 1907, els partits de Solidaritat Catalana van crear un programa conjunt, el Programa del Tívoli, on
van acordar: la derogació de la llei de jurisdiccions i la defensa de l’ autogovern a Catalunya.
Aquesta coalició va ser un èxit electoral, però els fets de la Setmana Tràgica van acabar amb la
coalició, ja que la Lliga va defensar la repressió militar i los republicans no.
5.2. La Mancomunitat de Catalunya
Des de 1911, la Diputació de Barcelona va estar dirigida por Enric Prat de la Riba. Des d’aquesta
posició, havia defensat el projecte de mancomunar las quatre diputacions catalanes amb l’ objetiu
de crear la base d’un poder regional. El govern liberal de Canalejas va acceptar la proposta, però el
seu assassinat i el bloqueig del Senat ho van frenar. Finalment, el govern conservador d’ Eduardo
Dato va aprovar el projecte a finals de 1913.
6 de abril de 1914: constitució de la Mancomunitat con Enric Prat de la Riba como president. A la
seva mort , el 1917, Josep Puig i Cadafalch el substitueix fins 1923. Després del cop de Primo de
Rivera en 1923, es va nombrar a l’ anticatalanista Alfons Sala com president, que va acabar amb
aquesta institució el 1925.
Obra del govern:
La Mancomunitat era un ens administratiu que fins 1918 no va tenir pressupost propi. L’ obra de la
Mancomunitat es va dirigir en dues direccions: desenvolupament econòmic del país a través de la
inversió en la creació d’ una infraestructura de serveis públics y administratius, i el foment de la
llengua i cultura catalanes.
Desenvolupament econòmic:
1. Pla de millora de la xarxa viaria de carreteres y camins provincials.
2. Xarxa telefònica: extensió de 5.871 km de línies.
3. Pla d’ acció agrària: modernització de las formes de producció, augment de la productivitat.
Per això es van crear escoles de tècnics agraris mitjans i superiores, foment del
cooperativisme agrari, camps d’experimentació de cultius, etc.
Fomento de la Llengua i cultura catalanes:
1. Creació del Instituto d’ Estudis Catalans: Pompeu Fabra havia iniciat uns anys enrere la
normalització lingüística.
2. Renovació pedagògica: introducció de mètodes de Maria Montessori, creació de l’ Escola
Industrial i l’ Escola de Administració Local, amb l’ objectiu de potenciar la diversificació
professional i la formació de quadres tècnics de nivell mitjà i superior per a la industria i el
comercio.

7
 3. Creació de Biblioteques Populares (1918)

6. LA CRISI DEL 1917

Al principi del 1917 a Espanya hi havia una situació de descontentament social que es va agreujar per
la Primera Guerra Mundial.
La crisi va esclatar el març del 1917, quan la CNT i la UGT van convocar una vaga per protestar per
l'encariment dels productes de primera necessitat. En aquesta situació, el govern Dato va suspendre
les garanties constitucionals, va clausurar les Corts i va imposar la censura de premsa. El conflicte es
va agreujar l'estiu del 1917 i el govern va haver de fer front a una crisi generalitzada:
• Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general (conflicte obrer)
• Els militars, que estaven en desacord amb el sistema d'ascensos dels oficials, que s'obtenien
majoritàriament per mèrits de guerra i beneficiaven els militars africanistes (el govern donava
avantatges als militars que estaven a l'Àfrica), es van organitzar en unes juntes de defensa (conflicte
militar).
• Els partits opositors es van reunir en una Assemblea de Parlamentaris catalans convocada per la
Lliga Regionalista a Barcelona el 5 de juliol, i que es va estendre a tots els parlamentaris espanyols el
dia 19. Els reunits exigien la formació d'un govern provisional, la elaboració d'una nova Constitució i
la descentralització de l'Estat (conflicte polític).
La reacció del govern va ser molt repressiva: la vaga obrera va ser reprimida durament per l'exèrcit i
es va empresonar i sotmetre a consell de guerra els membres del comitè de vaga. Les juntes de
defensa militars es van dissoldre i el govern va prohibir la reunió de diputats i senadors del 19 de
juliol.
Amb el perill d'una revolta generalitzada, l'exèrcit va donar suport a la monarquia, i la burgesia
també va retrocedir per la por de la revolució social. El fracàs del moviment va permetre que el
sistema es mantingués durant cinc anys més.
El rei va voler donar més estabilitat al sistema i va formar un govern de concentració, integrat per
conservadors, liberals, reformistes i catalanistes de la Lliga al 1917 (García Prieto).

7. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA PARLAMENTARI (1918-1923)

A partir del 1918 es va agreujar la crisi del sistema de la Restauració. Als problemes tradicionals
(caràcter oligàrquic del govern frau electoral, divisió dels partits del torn) se n'hi van unir de nous:
crisi econòmica i social, que va provocar la radicalització del moviment obrer i l'increment dels
conflictes socials, i el desastrós desenvolupament de la Guerra del Marroc (fi de la 1ª Guerra

8
Mundial, i com que Espanya no va participar, durant la guerra va incrementar l'economia perquè
exportaven més. Va donar lloc a una inflació dels productes, però no vam pujar els salaris dels obrers
perquè els empresaris es beneficiessin més).
7.1. Crisi econòmica i agitació social
El final de la Primera Guerra Mundial va comportar una reducció de les exportacions i l’economia va
entrar en crisi. Hi va haver un forta inflació i una demanada escassa, milers de persones van perdre
la feina i els sindicats van reaccionar amb vagues i protestes. La crisi es va deixar sentir especialment
a Catalunya, que era la crisi més industrialitzada i la que s'havia beneficiat més de l'augment
econòmic durant la guerra. Van haver-hi vagues importants (1919) arran del conflicte a La
Canadenca i el pistolerisme com a conseqüència.
També es van produir mobilitzacions al sud d’Espanya entre el 1918 i el 1921. S'exigia el repartiment
de terres per als pagesos, seguint l'exemple de la Revolució russa, per la qual cosa aquest període
també es coneix com trienni bolxevic. Les revoltes, promogudes per grups anarquistes i socialistes
incloïen:
– ocupació de terres
– presa de l'ajuntament
– reacció de comitès pagesos
El govern va reaccionar declarant l’estat de guerra, empresonant els líders pagesos i il·legalitzant les
organitzacions obreres.
7.2. La descomposició política i el primer projecte d'Estatut
La fragmentació dels partits dinàstics impedia l'existència de majories parlamentàries estables. Les
forces de l'oposició incrementaven la seva influència però estaven dividides i no eren capaces
d'oferir una alternativa al règim de la Restauració.
La formació dels governs de concentració, entre dinàstics, reformistes i la Lliga no va tenir èxit. El
més important pels governs de concentració va ser el Govern Nacional, presidit per Maura al 1918,
que incloïa tots els caps parlamentaris dels partits monàrquics, entre ells el catalanista Cambó.
Aquest intent només va durar set mesos a causa de les divergències entre els ministres.
Entre 1917 i 1923 hi va haver 14 governs diferents, però cap no va durar més de 8 mesos. Aquests
governs inestables sovint no tenien prou majoria per aprovar els pressupostos i havien de recórrer a
mesures d'excepció com suspendre les garanties constitucionals i dissoldre les Corts. A Catalunya, la
Lliga, els republicans nacionalistes i la Mancomunitat van començar a finals del 1918 una campanya
en favor de l'autonomia i al principi del 1919 es va presentar a Madrid un projecte d'Estatut que
proposava la constitució d'un govern propi, un parlament elegit per sufragi universal i donava
àmplies competències a la nova administració catalana.

9
El projecte va ser mal rebut a Madrid: el govern s’hi va oposar, el rei no va donar suport i algunes
diputacions castellanes i entitats econòmiques hi van fer campanya en contra ja que consideraven
que podia trencar Espanya.
Malgrat el fort sentiment anticatalanista, amb l'augment de les tensions socials a Catalunya (vaga La
Canadenca) la Lliga va decidir donar suport al govern de Madrid i va ajornar la reivindicació
autonòmica.
7.3. El problema del Marroc: Annual
El domini del protectorat del Marroc tenia el suport d'un part de l'exèrcit (militars africanistes) i
d'Alfons Xlll. Algunes empreses espanyoles també van mostrar interès per construir ferrocarrils i
explotar els recursos miners.
En canvi, l'opinió pública no entenia que Espanya intervingués en una zona tan pobre i s'arrisqués a
començar una nova guerra.
Hi va haver un segon moment crític l'estiu del 1921, quan les tropes espanyoles van començar un
avanç des de Melilla per tal d'ocupar el territori. L'acció que va estar mal dirigida i planificada pel
general Silvestre, però que tenia el vistiplau del rei, va acabar en l'anomenada derrota d'Annual
(1921).
Els atacs contra les tropes espanyoles, van provocar una retirada massiva i desordenada que va
causar més de 13 mil morts en l'exèrcit espanyol, entre els quals hi havia el general.
El desastre d'Annual va provocar un impacte terrible en una opinió pública, que ja era contrària a la
guerra. Hi va haver moltes protestes i els diputats republicans i socialistes van reclamar al Parlament
l'abandonament del Marroc i la petició de responsabilitats pels fets. Una comissió d'investigació,
presidida pel general Picasso, va posar de manifest grans irregularitats, corrupció i ineficàcia en
l'exèrcit espanyol destinat a l'Àfrica.
8. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930)
El sistema constitucional i parlamentari que va començar la Restauració monàrquica del 1874 es va
acabar amb un cop d'Estat militar que va implantar una dictadura.
L'argument per justificar el cop era que el règim constitucional estava desprestigiat i que hi havia
perill de revolució social. En realitat, es volia frenar la reforma constitucional i impedir que a les
Corts es debatés l'expedient Picasso.
8.1 La fallida del règim constitucional
L'abril del 1923, un govern liberal presidit per García Prieto va intentar fer diverses reformes en la
Constitució.
En aquest context, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va impulsar un cop

10
d'Estat militar el 13 de setembre del 1923 i va demanar al monarca que posés el poder en mans dels
militars. El rei es va negar a destituir els militars insurreccionats i el govern va dimitir.
En un manifest adreçat a la nació, el general colpista va justificar la seva actuació i culpava de
desgovern els polítics i partits tradicionals. També declarava la seva intenció de:
• regenerar la política nacional
• eliminar el caciquisme i la corrupció
• recuperar l'ordre públic
• posar fi a la conflictivitat obrera
• garantir la unitat nacional davant l'augment del catalanisme
L'alta burgesia, una part de les classes mitjanes, el rei i el seu entorn polític i bona part de l'exèrcit
van acceptar la dictadura com una solució a la crisi. La majoria de la població va reaccionar amb
indiferència o va ser favorable. S'esperava que el nou règim fos temporal i posés fi a el sistema de la
Restauració. Per això, inicialment la dictadura no va tenir massa oposició política i social, tret d'un
intent de vaga general convocat per la CNT.
8.2. El Directori militar (1923-1925)
Alfons Xlll va nomenar Primo de Rivera president d'un nou govern, conegut com a Directori, integrat
només per militars. Les primeres mesures van ser:
• Declarar l'estat de guerra a tot el país (fins 1925)
• La suspensió de la Constitució
• La dissolució del Parlament
• Il·legalització dels partits polítics i les organitzacions obreres.
• Prohibició de l'ús de símbols catalanistes (bandera i himne) i va restringir l'ús de la llengua catalana
a l'àmbit privat. En un intent de acabar amb el caciquisme, el Directori militar va dissoldre els
ajuntaments i els va substituir per juntes de vocals designats entre els principals contribuents de la
població.
Per aturar la conflictivitat obrera, el Directori va establir una política d'ordre públic molt repressiva,
adreçada sobretot a la CNT. Es van prohibir les manifestacions i vagues, es van perseguir i
empresonar els dirigents obrers principals. La repressió va reduir molt ràpid els conflictes laborals i
va acabar amb la violència social i el pistolerisme. Primo de Rivera era conscient de la importància de
mantenir el suport de l'exèrcit i va intentar resoldre la qüestió del Marrioc i va intervenir militarment
al Rif. Els atacs rifenys, dirigets per Abd el-Krim contra el protectorat francès van facilitar la
col·laboració militar d'Espanya i França, que es va concretar en el desembarcament espanyol a la
badia d'Alhucemas. Aquestes accions militars van significar la derrota d'Abd el-Krim i el final
de la guerra Marroc.

11
El Directori van fer reformes en la legislació social. Així, es va regular el treball de la dona, es va
promoure la construcció d'habitatges destinats a famílies obreres i es va impulsar una política
d'obres públiques per reduir l'atur.
8.3. El Directori civil (1925-1930)
Després d'haver-se resol el problema de l'ordre públic i la qüestió marroquina, al final del
1925 es va establir un Directori civil, presidit per Primo de Rivera. Formaven part civils com José
Calvo Sotelo (ministre d'Hisenda) i Eduard Aunós, ministre de Treball. (enlloc de militars, gent civil).
Primo de Rivera pretenia consolidar-se en el poder i buscar els suports dels conservadors, de la
banca i indústria. Per aconseguir-ho, el general confiava a aprofitar el bon funcionament econòmic
internacional de la dècada del 1920 per reactivar l'economia basant-la en el nacionalisme econòmic i
el dirigisme estatal.
El nou Directori va reorganitzar les institucions de l'Estat seguint el model Italià de Mussolini. Primer
es va crear una nova formació política la Unión Patriótica, sense una ideologia clarament definida.
S'hi van afiliar funcionaris del règim, integrants d'organitzacions catòliques, militars i propietaris
rurals. Volia ser l'instrument polític del nou règim, al qual havia de proporcionar una base social que
li donés suport i apliqués les seves directrius i decisions (que substituís liberals i conservadors per no
fer eleccions ni canviar partits).
Es va fundar el Consell de Treball per frenar la conflictivitat laboral i controlar el moviment obrer.
Incloïa obrers i empresaris. Reglamentava els salaris i les condicions de treball, i la negociació entre
patrons o empresaris i treballadors, sempre sota el control de l'Estat.
La UGT va col·laborar al principi en el nou sindicalisme, però es va retirar.
La CNT no hi va voler participar i molts anarcosindicalistes van ser perseguits i detinguts o es van
haver d'exiliar.
Amb la finalitat d'institucionalitzar el nou règim i dissenyar-ne la forma de govern, el 1927 es va
convocar una Assemblea Nacional Consultiva, un organisme format per representants de les
corporacions escollits per sufragi indirecte, per funcionaris i per representants socials triats des del
poder. Funció: consultiva. Aquesta assemblea no va aconseguir elaborar un projecte de llei
fonamental corporativa que pretenia substituir l'antiga constitució democràtica.
8.4. L'actuació anticatalanista de la dictadura
Primo de Rivera mentre exercia de capità general de Barcelona no manifestava hostilitat al
catalanisme, i fins i tot havia declarat el seu respecte per la llengua i la cultura catalanes. Quan una
part de la burgesia catalana i els dirigents de la Lliga Regionalista van donar suport inicialment al cop
d'Estat per acabar amb la conflictivitat obrera i garantir l'ordre social, no imaginaven que el nou
règim adoptaria mesures anticatalanistes. Per presidir la Mancomunitat es va nomenar

12
l'anticatalanista Alfons Sala, fins que l'any 1925 es va dissoldre definitivament. També es van
clausurar moltes institucions catalanistes, es van prohibir les manifestacions en llengua catalana i
l'ús públic de la bandera catalana, i la celebració de l'Onze de Setembre i dels Jocs Florals.
També es va censurar la premsa i la publicació de llibres i es va depurar el magisteri i les institucions
educatives i culturals vinculades a la Mancomunitat. La dictadura va tenir
enfrontaments amb sectors eclesiàstics, ja que no acceptaven la castellanització de tots els seus
actes i escrits. La persecució va arribar fins al FCB després d'una xiulada del públic quan sonava
l'himne espanyol. Es va clausurar el camp 6 mesos.
8.5. L’oposició a la dictadura
Al principi no va tenir una oposició important, amb el temps van anar apareixent grups opositors que
van impulsar actuacions per acabar amb la dictadura:
• Republicans Van fer una campanya de desprestigi del règim nacional i internacional. S'hi van
comprometre Lerroux, Azaña, Niceto...(aparició de la ràdio)
• Sectors de l'exèrcit Van organitzar conspiracions, com la sanjuanada del 1926, un intent fallit de
cop d'Estat.
• Intel·lectuals i estudiants universitaris Van criticar la dictadura i van denunciar la censura de
premsa i la falta de llibertat d'expressió. Com a conseqüència alguns van ser perseguits com Miguel
de Unamuno.
• Sectors catalanistes Es van unir a l'oposició com a resultat de la política del Directori, que havia
eliminat la Mancomunitat i havia prohibit l'ús públic del català. Això va incrementar la influència de
grups nacionalistes radicals, com Estat Català, un partit liderat per Francesc Macià des de l'exili. Va
intentar fer una invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló, però va fracassar i Macià va ser
detingut. El seu judici va donar molta popularitat al dirigent català.
• L'oposició obrera
Centrada en la CNT i Partit Comunista. Tenien l'objectiu d'augmentar la influència
anarquista al si de l CNT, el 1927 es va constituir la Federación Anarquista
Ibèrica (FAI)
• 1929, PSOE va entrar en contacte amb els grups republicans que volien posar fi a
la dictadura i substituir la monarquia per un règim republicà.
9. Per què va caure la monarquia el 1931?
La crisi econòmica mundial del 1929 va arribar a Espanya. En aquesta situació, la
dictadura va anar perdent gradualment els suports que havia tingut inicialment. La
situació política, econòmica i social tornava a ser greu.
Al 1930, Primo de Rivera va presentar la dimissió al rei i la va acceptar. Al cap de dos

13
mesos el dictador va morir. Alfons Xlll va mirar de tornar al règim constitucional i va
nomenar cap de govern el general Berenguer. L'oposició republicana es va mobilitzar i al 1930 va
signar el Pacte de Sant Sebastià, un acord per acabar amb la monarquia. S'hi van afegir els
socialistes, republicans i nacionalistes catalans. Els signants adquirien el compromís que el nou règim
reconeixeria l'autonomia de Catalunya, País Basc i Galícia.
A més, es va crear un Comitè Revolucionari presidit per Niceto Alcalá Zamora, es va preparar una
vaga que mai es va fer i un pronunciament militar a Jaca (va fracassar) per forçar la proclamació de la
República.
Al 1931, l'almirall Aznar va formar un nou govern. Com a part de l'estratègia per tornar al sistema
parlamentari i constitucional, es van convocar eleccions municipals. Es van convertir en un plebiscit
sobre la monarquia i les van guanyar les candidatures republicanes.
Al 1931 es va proclamar la Segona República Espanyola i el Comitè Revolucionari presidit per Niceto
es va convertir en govern provisional. Aquell dia, el rei va abandonar Espanya cap a l'exili.

14