4.2.

- Les forces d’oposició

4.2.1.- Republicanisme i Lerrouxisme
Republicanisme:
El republicanisme es constitueix com a força principal d’oposició (juntament
amb els catalanistes)  La fragmentació en diversos grups els afebleix.
 1903 Nicolá s Salmeró n va promoure la Unión Republicana que
intentava unir el projecte republicà en una sola candidatura.
Lerrouxisme:
Líder: Alejandro Lerroux
Característiques:
 Obrerista
 Anticlerical
 Espanyolista i anticatalanista
 Demagog i Populista: Gran importà ncia de la propaganda i la imatge
Va obtenir èxits importants a les eleccions de 1901, 1903, 1905.
1907: Salmeró n s’apropa al catalanisme per ampliar la base del republicanisme
 s’integra a la coalició Solidaritat Catalana.
 Oposició a aquest moviment per part de Lerroux i Vicent Blasco Ibá ñ ez:
- 1908: Lerroux funda el Partit Republicà Radical.
- 1908 Blasco Ibá ñ ez (País Valencià ) també es distancia de les tesis de
Salmeró n.
1910: Després de la Setmana Trà gica, Lerroux perd influència i popularitat i
marxa cap a Madrid.
 Comença un gir conservador que el va portar a la ultradreta.

Per què triomfa el Lerrouxisme a Catalunya (Barcelona)?

É s un partit molt populista i serà molt popular entre els immigrants, que se sentiran
molt representats per Alejandro Lerroux que parlava castellà.
Immigració en massa (Murcia): Construcció del metro 1924.

4.2.2.- Carlisme i Tradicionalisme

 1888: Escissió dels anomenats integristes sota el lideratge de Ramon
Nocedal.
  1907: Fundació del Requetè a Catalunya  Grup paramilitar que actuen
com a força de xoc contra l’obrerisme i republicanisme.
 1909: Mor Carles VII i passa a ser candidat el seu fill Jaume de Borbó .
Amb la Primera Guerra Mundial alguns sectors es mostren germanò fils:
 1919: Juan Vá zquez Mella (germanò fil) funda el Partido Católico
Tradicionalista.
Les bases socials del tradicionalisme es concentraven a Navarra, País Basc i
Catalunya (igual que amb el carlisme i l’integrisme) + Sorgeixen alguns grups
a Andalusia.
1931: Mor Jaume de Borbó i s’instaura la II Repú blica Espanyola:
 1931: Fundació de la Comunió Tradicionalista  Carlins, integristes i
tradicionalistes reunificats.
4.2.3.- Les forces obreres
Primer terç del segle XX incrementa notablement el nombre de socialistes i
anarquistes, i es multipliquen les seves actuacions en defensa de millores.
Socialisme:
Més presència a Madrid, Astú ries, Euskadi.
 PSOE (partit polític):
o Augment del nombre d’afiliats (1899: 3000 af., 1915: 15.000 af.)
o Partidaris de l’acció política  Agrupacions amb partits burgesos per
tal d’entrar al sistema parlamentari.
o 1910: Pablo Iglesias obté acta diputat (coalició republicanosocialista)
 UGT (sindicat):
o Augment del nombre afiliats (1914: 120.000 af., 1921: 240.000 af.)
o Partidaris de l’acció política per a aconseguir reformes socials i
laborals + representació obrera als organismes estatals.
o 1918: Francisco Largo Caballero Secretari General
 PCE (partit polític):
o 1921: Fundació . Antonio García Quejido primer Secretari General.
o Escissió dels PSOE  influència de la Revolució Russa (1917 – 1923)
o Seguidor del Bolxevisme soviètic i partidaris d’entrar a la III
internacional.
 o Poca influència però militants molt actius al nord (Biscaia i Astú ries).
Anarquisme:
Més presència a Catalunya (classe obrera més nombrosa d’Espanya), Andalusia,
Aragó i País Valencià .  Parlarem d’anarcosindicalisme (predominant a
Catalunya)
1902: Vaga general de Barcelona  Motius:
Patrons Obrers
Perden mercat cubà . Mantenir els llocs de treball.
Renoven maquinà ria. Reduir la jornada laboral.
Suprimeixen llocs de treball. Salari digne (augment).
Canvien homes per dones.
 L’anarcosindicalisme hi va tenir un paper protagonista.
o 1907: Fundació de Solidaritat Obrera que era una federació
d’organitzacions obreres de diverses tendències (Anarquistes, socialistes...) i
de carà cter reivindicatiu i apolític, favorable a la lluita revolucionà ria 
Impuls de la >>>>
o 1910: Fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
CNT:
Neix amb la voluntat d’estendre i establir l’anarcosindicalisme arreu d’Espanya.
Característiques:
- Hegemò nic a Catalunya, i important al País Valencià i Andalusia
- Anarquista i revolucionari
Ideari:
- Independència del proletariat de la burgesia i l’Estat.
- Apoliticisme del moviment obrer (no participació en política) +
abstencionisme electoral.
- Necessitat d’una Unió Sindical.
- Voluntat ferma d’enderrocar el capitalisme  per mitjà de l’expropiació dels
capitalistes.
L’acció revolucionà ria havia de dur-se a terme per mitjà de vagues i boicots 
Objectiu: assolir la Vaga General Revolucionà ria que posés fi a l’Estat i el
capitalisme.
La CNT augmenta exponencialment el nombre d’afiliats (1915: 15.000 af., 1919:
700.000 af., 1937: 1.500.000)
É s el moment també dels grans noms entre els líders.
- Salvador Seguí (El Noi del Sucre)
- Joan Peiró
- Á ngel Pestañ a

1918: Celebració del Congrés de Sants a Barcelona.  Congrés anarquista que

acorda:
- Creació dels Sindicats Ú nics d’indú stria
o Substitució dels antics sindicats d’ofici.
- Reafirmació de l’apoliticisme.
- Reafirmació de la necessitat de negociació directa entre obrers–patró 
Eliminació d’intermediaris de l’Estat.

1919: Vaga de la Canadenca

- Dura un mes i mig i paralitza Barcelona
- Enfrontaments i intervenció de l’exèrcit
- Acord: readmeten els treballadors, s’alliberen els detinguts, augmenten els
jornals i jornada de 8 hores.