EL REGNAT D'ALFONS XIII:

CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1902-1923). LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA ( 1923-1930 )

Introducció: entre 1902 i 1923, segueix amb vigència la constitució de 1876 i el sistema dissenyat per Cánovas.
De tota manera, i malgrat que és un període de creixement econòmic moderat (diversificació industrial a
Catalunya, increment demogràfic que força augment emigració a Amèrica) augmenten les tensions internes i la
contestació al règim, fortament afectat per la crisi de 1898. A partir de la vaga general de 1917, s'inicia de
manera pròpiament dita la crisi de la Restauració. El 1923, té lloc el cop d'Estat de Primo de Rivera, amb el qual
s'inaugura una etapa de dictadura que desembocarà en la crisi de la monarquia i la proclamació de la Segona
República (1931).

1.-La crisi de canvi de segle.

Fins al final del segle XIX el caciquisme i el turnisme funcionaren sense excessius problemes, però
coincidint amb l'inici del regnat d'Alfons XIII s'inicien els problemes a conseqüència d'una sèrie de factors
diversos:
*1r Conseqüències de la la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines -darreres colònies espanyoles
d’ultramar- (crisi de 1898). ( veure tema anterior )

*2n Crisi del “turnisme”: moren els dirigents de la primera etapa de la Restauració: Cánovas el 1897
(en un atemptat) i Sagasta el 1902. Aquests són substituïts per nous dirigents, com Silvela i Maura -pels
conservadors- i Canalejas -pels liberals-, els quals no aconsegueixen mantenir la unitat dels seus partits, per la
qual cosa es perd l'estabilitat anterior. Així, sorgeixen escissions dins aquests partits, destacant el sorgiment del
Partit Maurista. [Entenem com a Maurisme el moviment polític de caràcter conservador dirigit per Antoni
Maura Montaner –polític mallorquí que fou president del govern en diversos períodes, el més llarg entre
1907 i 1909- durant la segona etapa de la Restauració. El Partit Maurista sorgí el 1913 com a escissió del
Partit Conservador, del que fins aleshores era una tendència. Es presentava com a moviment polític de
caràcter regeneracionista; és a dir, era crític amb el sistema polític de la Restauració -en particular amb el
caciquisme-, i aspirava a reformar-lo des del poder per impedir una revolució. De tota manera, també va
exercir el seu propi caciquisme a les zones on tenia força, per exemple Mallorca. Tot i que era radicalment
espanyolista i contrari al nacionalisme català, propugnava una tímida descentralització. Al capdavant
d’aquest partit, Maura va tornar a ser president del govern en diverses ocasions].
*3r Augment de la pressió dels sectors polítics exclosos del sistema: republicans, socialistes, anarquistes
i catalanistes. De fet, progressivament hi ha un avanç electoral d'aquests grups polítcs, fet que s'inicia a les grans
ciutats, on el caciquisme no tenia tanta força. [*El republicanisme inicià el regnat d'Alfons XIII amb una
considerable força, a causa del desastre de 1898, però al llarg del període anà perdent força a causa de la pèrdua
del suport d'una bona part de les classes populars urbanes i dels sindicats, que s'identificaren progressivament
amb el socialisme i l'anarquisme. A més a més, tornà a partir la divisió entre federalistes i centralistes,
accentuada amb motiu del sorgiment dels nacionalismes perifèrics (Catalunya, País Basc). Així, aparegué el
Partit Republicà Radical, d'Alejandro Lerroux, amb un programa demagògic i anticatalanista. El 1912, els
republicans conegueren una nova escissió, amb el sorgiment del Partit Reformista, el qual situava en segon terme
el tema de la forma d'Estat.
*4. El Moviment Obrer, coneix un reforçament pel creixement industrial del moment. Cal tenir en
compte que en aquest període hi hagué una intensificació dels conflictes socials, caracteritzats pel seu caràcter
violent (Setmana Tràgica (1909), vaga general d'agost de 1917, etc). Com a conseqüència, augmentaren els
esforços dels governs per introduir petits canvis socials, com l'aplicació d'una legislació laboral en matèria
d'horaris, salaris, accidents, etc. Així, el 1903 es funda l'Institut de Reformes Socials.
Destaquen dos corrents dins el moviment obrer:
a) L'anarquisme (Anarquisme = doctrina políticosocial que preconitza la llibertat total de la persona
humana i la desaparició de l'Estat i de la propietat privada) continuà sent predominant dins el moviment obrer
espanyol (Catalunya i Andalusia sobretot), encara que de manera no tan clara com en el període anterior. El
1911, es fundà la Confederació Nacional del Treball -CNT-, central sindical de caràcter anarcosindicalista
(Anarcosindicalisme = doctrina sorgida de l'anarquisme que atribueix als sindicats un paper fonamental en la
reivindicació laboral obrera i en la lluita per la revolució social). El seu principal objectiu era la vaga general
revolucionària, la qual donaria pas a una societat llibertària en què l'Estat desapareixeria i seria substituït per
comunitats regides per productors. El seu sindicalisme es caracteritzava per un alt nivell de confrontació, i eren
forts a Barcelona, València i Andalusia. El 1919 arribà als 650.000 afiliats.
b) El socialisme va mantenir en aquest període un creixement lent, però constant. De fet, el seu màxim
representant, Pablo Iglesias, no fou elegit diputat fins el 1910, i gràcies a la formació d'una coalició amb els
republicans, impulsada després de la Setmana Tràgica (Conjunció Republicanosocialista). Els socialistes varen
crèixer molt després de la Primera Guerra Mundial. Cap al 1919 l'UGT tenia 250.000 afiliats i el PSOE, 50.000.
Els seus principals nuclis es trobaven a Madrid, Astúries i Biscaia]. Una part dels socialistes revolucionaris
fundaran el Partido Comunista de España (1921)

2.-Els intents de reforma (1902-1917).

Davant d'aquesta situació, sorgeix el regeneracionisme, corrent de pensament que intentava impulsar la
vida política i econòmica, trencant amb el sistema caciquil de la Restauració. Dins aquest corrent, s'integraren
intel.lectuals, comerciants, industrials i polítics, els quals consideraven que el sistema polític espanyol havia
arribat, sobretot després del desastre de 1898, a un grau intolerable de degeneració, i que per tant calia una
renovació per acabar amb l’endarreriment econòmic, polític, social i cultural del país. Dins el regeneracionisme,
hi ha un sector institucional, sorgit del mateix règim, que impulsen dirigents dels partits dinàstics com Silvela,
Maura o Canalejas, i un sector impulsat per republicans i socialistes, que propugnava la substitució del sistema.
[Un dels principals representants del regeneracionisme fou Joaquín Costa, autor d'obres com Colectivismo
agrario i Oligarquía y caciquismo. Costa considerava que el caciquisme era la principal causa de l'estancament
econòmic i l'endarreriment del país, i proposava com a solució el desenvolupament de l'educació, l'europeització,
l'autonomia local, i la política hidraúlica i forestal. Costa intentà articular un nou moviment polític entorn de la
Unió Nacional de Productors i cercar un enteniment entre patrons i obrers, mitjançant una reforma social que
evitàs la revolució. Aquestes idees es relacionaven directament amb el krausisme, moviment filosòfic difós a
Espanya per Francisco Giner de los Ríos. Giner de los Ríos impulsà la Institució Lliure d'Ensenyament,
entitat que volia presentar una alternativa al sistema educatiu tradicional, bàsicament memorístic i poc crític,
amb una formació integral de l'home basada en la tolerància i la llibertat de consciència, amb un més gran
contacte entre alumne i professor, i amb activitats físiques, excursions, etc. Impulsà entitats com el Museu
Pedagògic i la Residencia de Estudiantes. Una bona part de la intel.lectualitat espanyola del primer terç del segle
XX s’educà a través d’aquesta institució].

Entre 1902 i 1914 diversos governs liberals i conservadors intenten dur a terme una renovació del
sistema polític (reformes electorals, intents de descentralització) i de la societat espanyola (creació d'un Institut
de Reformes Socials) seguint plantejaments regeneracionistes.
Per part dels Conservadors, destaca la tasca del mallorquí Antoni Maura i Montaner. Antic militant
liberal, el 1902 Maura passà al Partit Conservador. Ocupà la presidència del govern en diverses ocasions. La
seva principal etapa al front del govern fou la compresa entre 1907 i 1909. En aquests anys emprengué
importants mesures econòmiques (promoció de la indústria), socials (Institut Nacional de Previsió, llei de
colonització interior, etc), i polítiques (reforma electoral de 1907, llei d'administració local -que fomentava
una certa descentralització, amb un projecte de mancomunitats provincials- etc). El juliol de 1909, Maura hagué
d'afrontar l'esclat de la Setmana Tràgica. Aquests fets, es produïren com a conseqüència de la crida de 40.000
reservistes -molts dels quals eren catalans- per reforçar la lluita de l'exèrcit espanyol en la guerra del Marroc.
A la conferència d'Algesires, (1906) s'havia concedit a Espanya el protectorat sobre la zona nord del Marroc.
Durant l'intent d'ocupar la zona desginada, es trobaren amb la resistència dels rifenys. Els desastres militars com
el del Barranco del Lobo (1909), obligaren a la mobilització de reservistes i el dia de la partida des de Barcelona,
es convocà una vaga general en aquesta ciutat que s'estengué a altres poblacions com Manresa, Granollers, i
Mataró. Al cap de poc, el moviment esdevingué un motí espontani, sense coordinació ni orientació concreta.
S'iniciaren així els enfrontaments al carrer entre l'exèrcit i els manifestants. En els disturbis, foren cremats alguns
convents, i hi hagué 87 morts. Els fets de la Setmana Tràgica han de ser posats en connexió amb la incidència
política a Barcelona del republicanisme radical, moviment polític dirigit per Alejandro Lerroux. Aquest grup
havia aconseguit captar amplis sectors de la classe obrera catalana, sobretot d'origen peninsular, amb un discurs
polític demagògic (demagògia= pràctica política consistent a proposar solucions irrealitzables als problemes i en
l'apel.lació als sentiments emotius i irracionals de la població), anticatalanista i anticlerical (anticlericalisme=
actitud contrària a les institucions eclesiàstiques o a la religió, especialment forta a l'Espanya contemporània
entre els sectors republicans i anarquistes a causa del distanciament entre la classe obrera i el clergat, en part per
la manca d'adequació d'aquest als canvis socials i la seva identificació amb els sectors socials més reaccionaris).
Acabada la revolta, hi hagué una forta repressió que se centrà en els anarquistes i que inclogué l'afusellament del
pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna -centre d'ensenyament laic i racionalista-.
Arran d'aquesta repressió, hi hagué nombroses protestes nacionals i internacionals, les quals forçaren la dimissió
de Maura i que el rei traspasàs el poder als liberals.
Per part dels Liberals, destaca la gestió al front del govern de Canalejas (1910-13), qui intenta frenar
l'establiment d'ordes religioses amb la Ley sobre Asociaciones Religiosas, ( Ley Candado ), canvia el sistema
de reclutament, Ley del Reclutamiento ( obligatorietat enrolar-se a l'exèrcit sense excepcions ) i intentà dur a
terme el projecte de Ley de Mancomundidades d´Antoni Maura, tractant de donar més autonomia a les
provínices i municipis.

3. L'impacte de la 1ª Guerra Mundial i la crisi final del sistema (1917-23)

La Gran Guerra de 1914-18 (Primera Guerra Mundial) va dividir els espanyols en aliadòfils (partidaris
de la Triple Entesa: Anglaterra i França) i germanòfils (partidaris dels Imperis Centrals: Alemanya i Aústria-
Hongria). En general, els socialistes, els liberals i els republicans eren aliadòfils i els conservadors, germanòfils.
El debat se saldà finalment amb la declaració de neutralitat pel govern de Dato ( conservador )
Si bé Espanya es mantingué neutral, la guerra tingué uns importants efectes, sobretot des del punt de
vista econòmic: la indústria espanyola conegué una expansió molt considerable perquè hagué de subministrar als
països bel.ligerants robes, ferro, etc. La bugesia industrial acumulà, així, grans beneficis. En canvi, les classes
populars es varen veure afectades per l'increment dels preus. Amb el final de la guerra (1918), però, finalitzaren
les demandes exteriors i s'inicià una profunda crisi econòmica.

*En el període 1917-23 s'accentua la crisi del sistema polític fins al punt de fer inviable la seva
continuïtat. Malgrat que entre 1915 i 1918 hi ha un important creixement econòmic a conseqüència de la
neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial, el 1917 es produeix una profunda crisi.
La crisi de 1917 sorgeix de la confluència de tres grans problemes:
1. Problema polític: es produeix una ofensiva dels sectors contraris a les limitacions que tenia la Restauració
des del punt de vista democràtic. S'inicia amb la convocatòria a Barcelona d'una assemblea de
parlamentaris que reuneix 80 diputats republicans, reformistes, socialistes, liberals i catalanistes, els
quals exigeixen una reforma constitucional que permeti un profund canvi del sistema que trenqui amb el
caciquisme i estableixi una autèntica democràcia.
2. Problema social: Paral.lelament, s'accentua la protesta obrera, amb nombroses vagues a causa de
l’empitjorament del nivell de vida de la classe obrera (augment de preus per causa de la 1ª GM sense
que augmentin els salaris).
3. Problema militar: es revitalitzaren les Juntes de Defensa, creades pels militars per reivindicar millores
professionals (cal tenir en compte que aleshores existia un greu problema militar: com a conseqüència
del desastre del 98 l'exèrcit espanyol era un organisme ineficaç i molt costós pel gran nombre d'oficials,
molts dels quals estaven descontents pels baixos sous i un sistema d'ascens que primava els mèrits de
guerra). Davant d’aquesta situació, l'agost de 1917 s'inicia una vaga general de caràcter polític que
s'estèn principalment a Barcelona, Madrid, País Valencià, Astúries i Biscaia. El govern actuà amb una
gran duresa contra els vaguistes i aconseguí així fer fracassar el moviment.
Malgrat el fracàs de la vaga general d'agost de 1917, en els anys següents augmentà la inestabilitat del
règim i l'agitació social. Els canvis de govern foren constants i es formaren governs de concentració, és a dir, que
intengraven sectors polítics diversos: conservadors, liberals, i altres grups com la Lliga Regionalista catalana.
Mentrestant, les protestes obreres i camperoles s'estengueren, animades pel triomf de la Revolució Soviètica
(octubre de 1917). Front al creixement del sindicalisme, el govern i els patrons respongueren amb mesures
dràstiques: utilització del "lock-out" (tancament d'empreses); negativa a donar feina als afiliats a sindicats,
potenciació dels anomenats "sindicats lliures" (que tenien com a objectiu enfrontar-se a la CNT i a l'UGT);
atemptats i aplicació de l'anomenada "llei de fugues" contra els sindicalistes. La crisi s'accentuà amb la derrota
de l'exèrcit espanyol al Marroc (desastre d'Annual, el 1921). Els successius intents de redreçar la situació
(governs de Maura, Dato i García Prieto) fracassaren. El 1921, fou assassinat el cap de govern, el conservador
Eduardo Dato. A partir d'aquest moment, sectors de la dreta conservadora es decanten clarament per fòrmules
autoritàries, creant-se les condicions per a un cop d'Estat. Aquest té lloc el 13 de setembre de 1923, quan el
capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera proclama l'estat de guerra i el rei li encarrega la formació
de govern, iniciant-se una llarga etapa de dictadura.

4.-La Guerra del Marroc (1909-27).

Al nord d'Africa, Espanya controlava des de feia segles les ciutats de Ceuta i Melilla. El 1906, a la
conferència internacional d'Algeciras, li fou adjudicada una part del Marroc en règim de protectorat. En general,
però, el domini espanyol del territori fou molt feble, i anà a remolc de la iniciativa de França, que era l'autèntica
potència de la zona. Aviat, es veieren els greus problemes espanyols per fer front als atacs de les patrulles de
berebers. La guerra s'estengué entre 1909 i 1927, i assolí el seu moment crucial el 1921, quan s'alçà Abd-el-
Krim.
La Guerra del Marroc fou sempre impopular. Diversos sectors polítics (republicans i socialistes) s'hi
oposaren, i els governs foren, en general, poc entusiastes a l'hora de promoure una ocupació completa del
territori assignat. Cal tenir en compte que els costos de la colonització eren molt alts i, en canvi, els aventatges
econòmics eres escassos (mines del Rif). A més a més, la guerra provocà la divisió dels militars entre els
anomenats "africanistes" -combatents al Marroc- i els "peninsulars". El 1921, es produí una desastrosa derrota a
Annual, deguda en gran part als errors i imprudències de les tropes del general Silvestre, cap militar de Melilla
i de la zona oriental del protectorat. Moriren 12000 persones. El desastre d'Annual va tenir importants
conseqüències polítiques i s'acusà al mateix rei de tenir responsabilitats en el fracàs a l'incentivar l'expedició.
Davant d'aquesta situació, fou oberta una investigació que dirigí el general Picasso, però el cop d'Estat de Primo
de Rivera (setembre de 1923) impedí la seva conclusió.
La guerra no finalitzà fins al 1927, ja durant la Dictadura de Primo de Rivera fet que es convertí en un
dels principals èxits de la seva Dictadura: el domini de la situació al Marroc, atès que la marxa desastrosa de la
guerra tenia repercussions negatives en gairebé tots els aspectes de la vida política. Tot i que abans de 1923
Primo de Rivera era partidari de l'abandonament del Protectorat, una vegada arribat al poder es va veure obligat
a canviar de posició. El 1924-25, Abd-el-Krim llençà una nova ofensiva que provocà una nova derrota
espanyola, però cometé l'error d'atacar també el territori sota protectorat francès. Aquest fet facilità la
col.laboració entre França i Espanya que es concretà amb el desembarcament d'Alhucemes (setembre de 1925)
que tingué resultats immediats. El 1926 Abd-el-Krim es va rendir. Des de 1927, el Marroc deixà de ser un
problema per als governants espanyols. D'altra banda, Primo de Rivera va interrompre les investigacions pel
desastre d'Annual (expedient Picasso).
5.-La qüestió nacional i regional durant la Restauració.
El segle XIX -i molt especialment el darrer terç- fou una etapa crucial per a la formació de les identitats
nacionals a Europa. La gran majoria dels Estats liberals de l'època fomentaren la creació d'un fort sentiment
nacionalista mitjançant l'escola, l'exèrcit, la cultura i la història. A l'Estat espanyol, tot i que els dos grans partits
de l'època de la Restauració (conservadors i liberals) eren marcadament centralistes, aquest procés va tenir una
intensitat inferior a la d'altres Estats, com França. Autors com Borja de Riquer han cridat l'atenció sobre aquest
fracàs parcial de l'Estat liberal i centralista espanyol, el qual estaria en la base de l'important desenvolupament
dels nacionalismes perifèrics.
En efecte, paral.lelament es desenvoluparen a Espanya diversos nacionalismes perifèrics -de vegades
anomenats "regionalismes"- que reivindicaven el seu particularisme dins l'Estat, propugnant reivindicacions
polítiques que anaven des de la descentralització fins a la independència -poc freqüent aleshores-. Aquests
moviments varen créixer de manera important a partir de la crisi de 1898.
El principal fou el Catalanisme. El nacionalisme català apareix per una confluència de diversos factors:
*1r Record de les institucions perdudes: Catalunya havia estat una entitat sobirana durant l'Edat mitjana i la
dinastia dels Aústries. Només amb la derrota a la Guerra de Successió (1701-14) i l'entronització de la dinastia
borbònica va perdre les seves institucions i furs (Decrets de Nova Planta).
*2n Existència d'una llengua i cultura pròpies i ben arrelades, fet que es va reforçar amb la Renaixença literària,
a partir dels anys 30 del segle XIX.
*3r Diferències econòmiques amb la resta de l'Estat: al llarg del s. XIX la Catalunya industrial xoca amb
l'Espanya agrària. El procés d'industrialització permet el sorgiment d'una burgesia industrial que té interessos
econòmics diferenciats front a les oligarquies castellanes (defensa del proteccionisme).
[Segons Josep Termes, l'aparició del catalanisme té un doble origen: a) D'una banda, al llarg del s. XIX
les classes populars catalanes impulsen un catalanisme popular vinculat a les idees democràtiques i federalistes,
fet que té la seva principal manifestació durant el Sexenni Revolucionari (alçament federalista de 1869,
proclamació frustrada de l'Estat català el 1873). El federalisme de Pi i Margall va derivar en els anys 80 en
nacionalisme propiament dit, amb la fundació del "Diari Català" (1879), el Primer Congrés Catalanista (1880), i
la creació del Centre Català per Valentí Almirall. b) D'altra banda, tenim un catalanisme conservador més
vinculat als interessos de la burgesia industrial, que té la seva principal formulació amb les Bases de Manresa
(1892) -en les quals s'exigia unes Corts pròpies, oficialitat del català, etc- i en la fundació (1901) de la Lliga
Regionalista. Dirigida successivament per Enric Prat de la Riba i Cambó, la Lliga Regionalista aspirava no a la
separació, sinó a la regeneració i modernització de l'Estat espanyol, per a la qual cosa volia intervenir activament
en la política espanyola].
El creixement del moviment catalanista fou constant després de la crisi de 1898. El 1906 -després d'uns
incidents amb l'exèrcit a causa de l'assalt per un grup d'oficials de la revista Cu-cut, acusada d'injúries a l'exèrcit-
es creà la Solidaritat Catalana, coalició de tots els partits catalans des dels republicans federals fins els carlins,
la qual obtingué una gran victòria a les eleccions de 1907. El 1914, es constituí la Mancomunitat Catalana,
organisme presidit per Enric Prat de la Riba (de la Lliga Regionalista) que reunia les quatre diputacions
provincials catalanes. Aleshores, s'impulsà la lluita per l'autonomia catalana, reivindicació que només es podrà
satisfer amb la reinstauració de la Generalitat, el 1931.
Al País Basc, el sorgiment del nacionalisme respon també a diverses circumstàncies:
*1r La defensa dels furs bascs, abolits el 1876 i el record de les guerres carlines: una bona part dels bascs
s'havien identificat amb el carlisme i, de fet, inicialment el nacionalisme basc es vincularà amb el carlisme.
*2n Procés d'industrialització: encara que tardà més que a Catalunya, transformà profundament la societat basca
i fou percebut amb prevenció i fins i tot rebuig per amplis sectors socials, que ho veien com un perill per a la
identitat basca.
*3r Existència d'una llengua i una cultura diferent, si bé aquest element va tenir un paper més reduït que en el cas
català, alhora que s'hi afegiren altres elements de tipus racial (rebuig als immigrants) i religiós (integrisme)
inexistents a Catalunya.
El principal teòric del nacionalisme basc fou Sabino Arana, que el 1895 fundà el Partit Nacionalista Basc
-PNB-. A diferència del catalanisme, el nacionalisme basc no aspirava a col.laborar en la gestió de l’Estat i el
corrent independentista era molt fort.
Cal tenir en compte, finalment, el sorgiment d'altres moviments nacionalistes o regionalistes amb molta
menor incidència a Galícia, el País Valencià i a Mallorca. A Mallorca, el regionalisme sorgí al final del decenni
dels noranta de la mà de Miquel dels Sants Oliver i en connexió amb la crisi provocada per la pèrdua de les
colònies (1898). El 1900 fou fundada la revista regionalista La Veu de Mallorca.

6.-La Dictadura de Primo de Rivera (1923-30).

Entre 1923 i 1930 té lloc la segona etapa del regnat d'Alfons XIII, marcat per la substitució del sistema
de la Restauració per una dictadura militar encapçalada pel general Miguel Primo de Rivera.
L'adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera s'ha d'entendre en un marc en què el sistema
parlamentari havia arribat a un grau extrem de desprestigi. La inestabilitat governamental accentuada des de la
crisi de 1917 (assemblea de parlamentaris, juntes de defensa, vaga general), el problema del Marroc (desastre
d'Annual, 1921) i el deteriorament de l'ordre públic (sobretot a Barcelona) havien enfonsat la credibilitat del
sistema polític i agreujat les seves tensions internes. D'aquesta manera, els sectors més conservadors de la
societat espanyola es mostraren obertament favorables a una solució de força que sortís de la legalitat
constitucional i permetés la formació d'un govern autoritari i centralista que solucionàs el problemes de l'ordre
públic, la inestabilitat política i la Guerra del Marroc. Des del començament de 1923 sovintejaren els rumors
sobre la imminència d'un cop d'Estat i des de diversos sectors es promogué de manera clara la necessitat que
algun militar (Weyler, Aguilera...) es fes amb el poder o que el mateix rei interrompés la normalitat
constitucional nomenant un govern militar. Finalment, el 13 de setembre de 1923 el capità general de Catalunya,
Miguel Primo de Rivera proclamà l'estat de guerra. La solució dictatorial tingué inicialment alguns èxits
evidents, però aviat anirà perdent suport popular. Es poden distingir dues grans fases: el directori militar (1923-
25) i el directori civil (1925-30), en què s'intenta dur a terme una institucionalització del règim. La Dictadura de
Primo de Rivera abastarà fins el gener de 1930, donant pas als governs de Berenguer i Aznar (1930-31) que
desembocaran finalment en la proclamació de la II República (abril de 1931).
6.1.El directori militar (setembre de 1923-desembre de 1925)
a)El cop d'Estat.

El cop d'Estat de Primo de Rivera (setembre de 1923) triomfà sense a penes dificultats. Primo de Rivera
publicà un manifest adreçat "al país y al ejército" en què acusava als polítics de tenir segrestada la voluntat del
país i feia una crida a la regeneració. El rei Alfons XIII es negà a destituir als sublevats i encarregà el govern a
Primo de Rivera, qui dissolgué les Corts, suspengué la constitució de 1876, i formà un directori militar. El
mateix govern liberal de García Prieto acceptà el cop d'Estat i una bona part de l'opinió pública -principalment,
però no de manera exclusiva, sectors conservadors i empresarials- li donà suport amb entusiasme. Els mateixos
sectors republicans i obrers adoptaren una actitud de passivitat. Per entendre aquests posicionaments cal tenir en
compte, a més del desprestigi del règim enderrocat, que d'un bon començament el cop d'Estat no propugnava la
permanença indefinida de l'exèrcit en el poder, sinó que fou presentat com una solució temporal per regenerar la
vida política. D'altra banda, la repressió practicada pel nou règim fou relativament modesta i es canalitzà
preferentment contra els sectors més radicals del moviment obrer (els anarcosindicalistes de la CNT i els
comunistes del PCE), mentre que els socialistes del PSOE i la UGT foren tractats amb una certa benevolència.

b) Ideologia i obra de govern (1923-25).

*La ideologia que impulsà el cop d'Estat de Primo de Rivera era una mescla d'autoritarisme militarista
(autoritarisme=actitud que pretén la defensa d’una obediència indiscutida cap al poder. Militarisme=ideologia
que pretén una preponderància de l’exèrcit dins la vida política) regeneracionisme (Regeneracionisme= corrent
intel.lectual sorgit durant la Restauració que aspirava a una renovació de la societat espanyola que trencàs amb
l’endarreriment econòmic i el caciquisme) i paternalisme (paternalisme= relació de tipus jeràrquic que
s’estableix seguint el model de relació paternofilial tradicional. Així, els governats deuen als governants respecte,
obediència i afecte, i a canvi reben protecció i seguretat) Menyspreava els polítics professionals i el liberalisme
parlamentari, i rebutjava el catalanisme al que titlava de separatista. Encara que el dictador tenia una clara
simpatia pel règim feixista implantat a Itàlia per Mussolini, la seva dictadura s'allunyava del totalitarisme feixista
(totalitarisme= règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres d’un Estat i que concentra tots
els poders en un determinat grup polític, sense admetre cap forma d’oposició legal i sense respectar els drets i
llibertats individuals) i presentava unes característiques molt diferents (era més tolerant amb l’oposició, no
intentava controlar tots els àmbits de la societat), tot i que amb el temps s'aproximarà al model italià.
*Dins la gestió de govern del directori militar (1923-25) podem destacar els següents aspectes:
1r. Persecució del caciquisme: en consonància amb el seu proclamat regeneracionisme, el govern de Primo de
Rivera intentà en un primer moment (1923-24) lluitar contra les xarxes d'influència existents a nivell local. Així,
foren dissolts tots els ajuntaments i diputacions provincials -substituïts per delegats governatius, molts d'ells
militars- i denunciats els casos de corrupció. L'eficàcia d'aquesta mesura fou molt relativa (en realitat es generà
un nou caciquisme controlat per les noves autoritats).
2n Reformes legislatives: cal destacar l'aprovació d'un Estatut Municipal (1924) -seguit d'un Estatut Provincial
(1925)-, elaborat pel director general d'administració local José Calvo Sotelo, de caràcter descentralitzador i que
atorgava el vot a les dones cap de família (de tota manera, no s'aplicà perquè no s'arribaren a convocar
eleccions). També s'intentà dur a terme una reforma de la llei electoral que reconegués el vot femení a les
eleccions parlamentàries i establís el sistema proporcional per a l'elecció dels diputats, però no es dugué a la
pràctica.
3r Fundació de la Unió Patriòtica: el 1924 Primo de Rivera promogué la Unió Patriòtica, que era un moviment
polític que reunia principalment sectors conservadors que donaven suport al règim. Tot i que la Unió Patriòtica
controlà una gran part dels càrrecs públics en els diversos nivells de l'administració, no funcionà com un partit
únic a l'estil feixista, sinó més aviat com una entitat circumstancial i oportunista lligada estretament a
l'administració. De fet, els altres partits polítics no foren formalment dissolts, encara que molts d'ells
desaparegueren. D'altra banda, la Unió Patriòtica, malgrat el seu teòric regeneracionisme, generà un nou
caciquisme.
4rt. La repressió contra el catalanisme: en un principi semblava que el Cop de Primo de Rivera podia compartir
alguns objectius amb els sectors moderats del catalanisme, bàsicament la voluntat regeneracionista. De fet,
alguns sectors de la Lliga Regionalista li donaren suport i durant els primers mesos de la Dictadura es parlà de la
possibilitat d'una configuració regionalista de l'Estat espanyol que suprimís les províncies. En realitat, però, el
govern de Primo de Rivera adoptà una política marcadament centralista i anticatalanista: fou prohibida la
utilització pública del català, perseguides les institucions culturals catalanes i manifestacions culturals com els
jocs florals, i suprimida la Mancomunitat de Catalunya (1925). Aquesta política provocà una radicalització del
catalanisme, dins el qual un sector independentista -encapçalat per Estat Català i Francesc Macià- adoptà la via
insurreccional. La persecució contra el nacionalisme perifèric duta a terme per la Dictadura fomentà a la llarga
un creixement d'aquest.
5è L'ordre públic: el nou règim es proposà restablir l'ordre públic, fet lògic atès que el seu deteriorament -a causa
de l'increment de les lluites socials des de 1917- havia estat un dels principals motius del cop d'Estat. El
nomenament de militars com a governadors civils i la implantació de l'estat de guerra permeteren trencar
ràpidament amb l'onada d'atemptats, vagues i protestes obreres que havia caracteritzat els darrers temps de la
Restauració a Barcelona. La repressió es centrà principalment en la CNT i el PCE. A més a més, el Somatent
-milícia civil catalana que havia estat utilitzada en els anys anteriors per fer front als problemes d'ordre públic-
fou extès al conjunt de l'Estat.
6è El problema del Marroc i la política exterior: un dels principals èxits de la Dictadura de Primo de Rivera fou
el domini de la situació al Marroc, atès que la marxa desastrosa de la guerra tenia repercussions negatives en
gairebé tots els aspectes de la vida política. Tot i que abans de 1923 Primo de Rivera era partidari de
l'abandonament del Protectorat, una vegada arribat al poder es va veure obligat a canviar de posició. El 1924-25,
Abd-el-Krim llençà una nova ofensiva que provocà una nova derrota espanyola, però cometé l'error d'atacar
també el territori sota protectorat francès. Aquest fet facilità la col.laboració entre França i Espanya que es
concretà amb el desembarcament d'Alhucemes (setembre de 1925) que tingué resultats immediats. El 1926 Abd-
el-Krim es va rendir. Des de 1927, el Marroc deixà de ser un problema per als governants espanyols. D'altra
banda, Primo de Rivera va interrompre les investigacions pel desastre d'Annual (expedient Picasso). Quant als
altres aspectes de la política exterior, cal destacar l'acostament a l'Itàlia feixista i a Portugal, fet motivat per les
afinitats ideològiques amb els règims d'aquests països.
6.2.El directori civil (desembre 1925-gener 1930)
La institucionalització del règim.
Els èxits de la Dictadura, sobretot en la resolució de la qüestió del Marroc, motivaren a Primo de Rivera
a preparar una perpetuació del règim, que fins aleshores havia estat presentat com una solució provisional al
problema de l’ordre públic. El desembre de 1925, el directori militar fou substituït per un directori civil. El 1926,
celebrà un plebiscit (=consulta popular) per demostrar el suport popular amb què comptava. El 1927, convocà
una Assemblea Nacional Consultiva, que es reuní a partir de febrer de 1928. Integrada per 400 membres, la
gran majoria havien estat designats pel govern o representaven a corporacions de l'Estat (ajuntaments,
diputacions provincials, cambres de comerç, col.legis professionals, etc). La principal funció d'aquesta
assemblea fou l'elaboració d'una nova Constitució. De caràcter autoritari, el projecte de constitució limitava els
drets individuals, establia una única cambra parlamentària integrada per diputats elegits per sufragi universal,
d'elecció corporativa, i de designació real, i atorgava àmplies atribucions a la Corona. Aquesta darrera
circumstància no agradà al dictador i fou una de les causes del fracàs del projecte.

El moviment obrer i l'oposició al règim.

L'oposició al règim de Primo de Rivera fou escassa en un principi, si bé paral.lelament a la
institucionalització del règim hi hagué un creixement de les forces que lluitaven contra la dictadura. Cal tenir en
compte que el règim es presentà inicialment com una solució temporal i que la repressió que practicà contra els
opositors fou molt moderada; els partits polítics no foren prohibits i, fins i tot, la censura de premsa era
relativament suau. Entre els principals sectors d'oposició podem distingir:
a) El moviment obrer: sorprenentment, en un principi no representà un problema greu per a Primo de
Rivera. La sensació d'autoritat, el cansament per un llarg període de lluites socials, la millora de la situació
econòmica i l'habilitat del dictador per dividir el sindicalisme són factors que expliquen l'escassa conflictivitat
social viscuda en aquests anys: el nombre de vagues es reduí dràsticament i els atemptats gairebé
desaparegueren. Cal distingir, de tota manera, entre l'actitud de la UGT i el PSOE i la dels anarcosindicalistes i
comunistes. La UGT i el PSOE reberen un tracte molt benèvol per part del dictador, que intentà aconseguir el
seu suport, fet que provocà una divisió interna dins el moviment socialista entre els partidaris de col.laborar amb
el règim (Besteiro, Largo Caballero) i els que s'hi oposaven (Prieto, Fernando de los Ríos); de fet aquesta
col.laboració existí fins al final de la dictadura. La CNT, en canvi, fou objecte d'una més gran pressió per part del
règim, però la crisi d'aquest sindicat es degué principalment als seus enfrontaments interns entre els sectors
pròpiament anarquistes -que el 1927 fundaren a València la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)- i els més
moderats (encapçalats per Angel Pestaña). El PCE, finalment, desaparegué pràcticament.
b) Els republicans: inicialment tingueren una activitat molt reduïda. El 1926 es creà l'Aliança
Republicana, que integrava diversos grups com el Partit Republicà Radical (Lerroux) i els Grups d'Acció
Republicana (Manuel Azaña).
c) Els nacionalistes catalans radicals: representats pel grup independentista Estat Català -dirigit per
Francesc Macià-, reaccionaren a la política anticatalana de Primo de Rivera amb accions armades, com un intent
d'atemptat contra el rei (complot de Garraf, 1925) i un projecte d'invasió de Catalunya des de França (Prats de
Molló, 1926).
d) Una part de l'exèrcit: si bé la gran majoria dels militars donaren suport al règim, un petit sector
manifestà dissensions per raons personals, polítiques o professionals (sobretot l'artilleria). El juny de 1926 tingué
lloc una conspiració encapçalada pel general mallorquí Valerià Weyler, que fracassà ("Sanjuanada").
e) Els intel.lectuals i els estudiants: els intel.lectuals tot i que eren un grup petit, tenien una certa
influència social. Si en un principi mantingueren una actitud d'expectació davant la dictadura, aviat se'n
distanciaren. Destacà el cas d'Unamuno, que des de 1924 esdevingué un dels principals símbols de la protesta.
Els estudiants es mobilitzaren contra el règim a partir de 1929, en protesta per una llei de reforma universitària
(destacà la figura del mallorquí Antoni M. Sbert, empresonat per la dictadura).

La política econòmica i social.

La Dictadura de Primo de Rivera basà la seva propaganda en els seus èxits econòmics. Cal tenir en
compte, de tota manera, que aquests es varen veure afavorits per una conjuntura internacional molt expansiva
(“feliços anys vint). Els trets característics de la política econòmica del règim són:
1r Intervencionisme estatal: mitjançant la intervenció de l'Estat en l'economia i l'augment de la despesa pública
es volgué impulsar la producció i la modernització de les infrastructures. Es crearen monopolis estatals, com la
CAMPSA. A més, es refermà el proteccionisme.
2n Es promogué la indústria, que era regulada per un Consell d'Economia Nacional.
3r Es realitzaren nombroses obres públiques, com carreteres i obres hidraúliques.
4rt La política financera fou molt deficient, es basà en l'emissió de deute públic i rebutjà l'adopció de reformes
fiscals que haguessin permès fer front a l'important augment de les despeses estatals. Per aquest motiu,
s'incrementà el dèficit fiscal.
5è Quant a la política social, el règim adoptà algunes reformes socials de caràcter paternalista (mesures en
benefici dels obrers però sense comptar amb la seva participació): es promulgà un Codi de Treball (1926),
s'aprovaren assegurances per a la maternitat i subsidis per a les famílies nombroses, i s'establiren els comitès
paritaris, integrats per un nombre igual de vocals obrers i empresarials, en els quals es regulaven les condicions
laborals.

6.3.El final de la dictadura (1930-31).

Des de la segona meitat de 1928 es va fer evident l'esgotament de la Dictadura i, sobretot, la seva
incapacitat per dissenyar un nou sistema polític, fet que determinà una pèrdua creixent de popularitat. La
malaltia del dictador i l'augment dels moviments d'oposició (republicans, socialistes, intel.lectuals,
estudiants) foren altres elements que accentuaren el desgast del règim. El gener de 1929 tingué lloc una nova
conspiració encapçalada pel conservador Sánchez Guerra que pretenia restablir el sistema liberal anterior a
1923. Finalment, el gener de 1930 Primo de Rivera presentà la dimissió al rei i s'exilià a París, on morí al cap
de poc.

Entre gener de 1930 i abril de 1931 s'estengué el període conegut com a "dictablanda", en què el país
fou dirigit pels governs del general Berenguer i l'almirall Aznar.
 *1r El govern del general Dámaso Berenguer (gener 1930-febrer 1931), intentà retornar a la normalitat
constitucional de 1876 i inicià una liberalització de la vida política. Aviat, però, es va veure que era molt difícil
tornar al sistema de la Restauració, que estava força desprestigiat. El republicanisme esdevingué aleshores
l'alternativa principal al fracàs de la monarquia alfonsina. Amplis sectors de les classes mitjanes i antics polítics
monàrquics (Miguel Maura, Alcalá Zamora) es declararen republicans, i els socialistes es comprometeren
clarament amb la necessitat de canviar de règim. L'agost de 1930 fou signat el Pacte de Sant Sebastià,
mitjançant el qual diversos grups republicans formaren un comitè revolucionari presidit per Alcalá Zamora que
prepararia el canvi de règim mitjançant un alçament militar amb suport civil. Aquest pacte fou signat també per
diversos grups catalanistes perquè contemplava la necessitat de donar una solució a la qüestió nacional catalana
(reconeixement del dret de Catalunya a l’autonomia). Dos mesos més tard el PSOE i l'UGT s'incorporaren al
Pacte. El desembre de 1930 tingué lloc un alçament republicà, que fracassà per complet: a Jaca (Aragó) els
capitans Fermín Galán i García Hernández foren afusellats, i a Madrid els dirigents republicans foren detinguts.
*2n El govern de l'almirall Aznar (febrer-abril 1931), convocà eleccions municipals per al 12 d'abril de
1931. Tot i que teòricament en aquestes eleccions únicament es decidien els batles i regidors dels municipis, els
grups republicans les plantejaren com si fossin un plebiscit per decidir la forma d'Estat (Monarquia o República).
Els resultats electorals quant a nombre de regidors foren favorables als monàrquics (que obtingueren uns 22.000
regidors front a uns 8.000 republicans), però a les principals ciutats del país guanyaren clarament els republicans.
Atès que el caciquisme imperant a les zones rurals determinava que els resultats no es considerassin
representatius de l'autèntica voluntat popular, els resultats foren valorats com a un èxit dels republicans. El 13
d'abril amplis sectors de la població es llançaren al carrer per celebrar la victòria republicana i exigiren la
proclamació de la República. Com a conseqüència, el rei abdicà i el 14 d'abril de 1931 fou proclamada la Segona
República.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Abdicación de Alfonso XIII (14 de abril de 1931)

Las elecciones celebradas el domingo, me revelan claramente que no tengo el amor de mi pueblo. Mi conciencia me
dice que ese desvío no será definitivo, porque procuré siempre servir a España, puesto el único afán en el interés
público hasta en las más críticas coyunturas. Un Rey puede equivocarse y sin duda erré yo alguna vez, pero sé bien
que nuestra patria se mostró siempre generosa ante las culpas sin malicia. Soy el Rey de todos los españoles y
también un español. Hallaría medios sobrados para mantener mis regias prerrogativas en eficaz forcejeo contra los
que las combaten; pero resueltamente quiero apartarme de cuanto sea lanzar a un compatriota contra otro, en
fratricida guerra civil.
No renuncio a ninguno de mis derechos, porque más que míos son depósitos acumulados por la Historia de cuya
custodia me han de pedir un día cuenta rigurosa. Espero conocer la auténtica expresión de la conciencia colectiva.
Mientras habla la nación suspendo deliberadamente el ejercicio del Poder Real reconociéndola como única señora
de sus destinos.
También quiero cumplir ahora el deber que me dicta el amor de la Patria. Pido a Dios que también como yo lo
sientan y lo cumplan todos los españoles.-
Alfonso, Rey.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------