LA FALLIDA DEL SISTEMA DE LA

RESTAURACIÓ (1902-1931)
Al 1902 es proclama a Alfons XIII com a rei d’Espanya amb 15-16 anys. Segueix havent-
hi els partits dinàstics però s’ha canviat els líders i duren fins al 1923. Del conservador el
líder és Antonio Maura i del liberal és José Canalejas. A l’any 1923 el sistema de torn
dinàstic salta pels aires i es porta amb la dictadura de Primo de Rivera fins a l’any 1930,
on es proclama la “dictablanda” de Berenguer i al 1931 la dictadura d’Aznar, però al
1931 es proclama la segona república.
Línia temporal:

1902 1905 1905 1906 1907 1909 1910 1913 1914 1915

CONSERVADORS LIBERALS CONSERVADORS LIBERALS CONSERVADORS

1915 1917 1917 1918 1918 1919 1919 1919 1919 1921

GOVERN
LIBERALS CONSERVADORS LIBERALS CONSERVADORS
CONENC.

1921 1922 1922 1923 1923 1930 1930 1931 1931 1931

GOVERN DICTADURA
LIBERALS BERENGUER AZNAR
CONENC. PRIMO DE RIVERA

1. EL REFORMISME DINÀSTIC
DINS DEL SISTEMA trobem dos grans
partits cooficials, el liberal (que destaca José
Canalejas i el Conde de Romanones) i el
conservador (que destaca Antonio Maura i
Eduardo Dato).
A partir del desastre del 98 s’intenta fer un
govern regeneracionista, liderat per
Francisco Silvela, però aquest puja els
impostos per pagar les despeses de la
Guerra de Cuba, però això porta al
Tancament de Caixes 1899. Fent aquestes
accions, la societat associa el regeneracionisme amb connotacions dolentes i aquest
govern acaba fracassant. Les altres opcions que hi havia era els partits dinàstics, i aquest
resulta el més factible.
§ EL GOVERN CONSERVADOR, sota el lideratge de Antonio Maura, va intentar
revolucionar el sistema des de dalt. Significant que volien canviar les estructures del
sistema des del govern. Maura va proposar unes mesures per acabar amb el
caciquisme i la corrupció, a la vegada que proposaven un joc democràtic real i canviar
l’administració local (ajuntaments amb gent enchufada). Per tal d’aconseguir això es
van fer les lleis de la Llei d’administració local i la Llei electoral (1907). Va adoptar
mesures proteccionistes, i va intentar integrar el catalanisme donant més
autonomia als ajuntaments i diputacions. Va millorar la legislació laboral i va crear
l’Institut Nacional de Previsió.
§ EL GOVERN LIBERAL, sota el lideratge de José Canalejas, va aprovar la “ley del
candado” al 1910, dient que els ordres religiosos que no estaven implantats a
Espanya (estrangers), no podien implantar-se temporalment, així evitant la creació
de grups religiosos que no reconeixien l’autoritat del govern. Volien separar el
concepte d’Església-Estat. Van reformar la llei del reclutament (1912), és van
suprimir les quintes (pagues, no vas a la guerra). També destaca la Llei de
mancomunitats (1914), que permetia que diverses diputacions provincials s’unissin
per gestionar serveis públics.

2. LES FORCES POLÍTIQUES D’OPOSICIÓ

FORA DEL SISTEMA eren aquells que no tenien cap opció política, trobem:
§ ELS CARLINS, evolucionen cap al Partit Tradicionalista a l’any 1919, fundat per Juan
Vela i el Partit integrista.
§ ELS NACIONALISTES, en concret els bascs, els catalans i una cosa similar passa amb
els gallecs.
A Catalunya la Lliga Regionalista resulta ser el més important i destaquen Enric Prat de
la Riba i Francesc Cambó. No aconsegueixen atreure sectors obrers. Als anys 10, 20 i 30
dominen molt i tenen representació a Madrid. Era una força política de primer nivell.
Tot i això hi havia discrepàncies, per exemple 1904, el rei Alfons XIII va venir a Barcelona
i alguns dels catalanistes li feien boicot i altres el saludaven. Domènech i Montaner es va
desmarcar i va fundar el Centre Nacionalista Republicà a l’any 1906. Durant la Setmana
Tràgica, com va ser tractat el poble català no va agradar a tothom i la Lliga Regionalista
va callar.
A l’any 1922, es fa Acció Catalana d’esquerres i nacionalista, i el diputat i antic militar
Francesc Macià va crear un partit d’esquerres i independentista anomenat Estat Català.
Lluís Companys i Francesc Layret destaquen per crear el Partit Republicà Català a l’any
1917. A l’any 1931 creen Esquerra Republicana que fa que la Lliga Regionalista perdi
poder.
Si parlem dels bascs, veiem que a les primeres dècades del segle XX el Partit Nacionalista
Basc augmentava en poder i al 1911 es va fer un sindicat nacionalista i catòlic anomenat
Solidaritat de Treballadors Bascs. Al 1916 el PNB va passar a ser dit Comunió
Nacionalista Basca per atreure a la burgesia. Tot i això veiem que hi ha dos tendències,
els partidaris de l’independentisme i els de l’autonomisme. Al any 1930 els dos grups es
van unir per fer el Partit Nacionalista Basc. Els gallecs van crear les Irmandades da Fala,
una organització que impulsava l’ús del gallec i de la ideologia política gallega.
§ ELS REPUBLICANS, degut a coses del passat apareixen partits republicans. Ells volen
que el líder sigui algú escollit per El Parlament per portar la república. La única
república que es va tenir a Espanya va acabar malament, per tant la idea d’una
república a Espanya no era gaire bona. La força política d’aquests partits era molt
limitada, no tenien capacitat d’influenciar a la societat. La tradició que ve de la
Primera República, apareix amb la creació de la Unión Republicana al 1903 per
Nicolás Salmerón, era un republicà unitari (la idea d’Espanya era única sense donar
pas al federalisme). Volia retornar a la Constitució del 1869.
A Barcelona apareix una figura fonamental anomenada Alejandro Lerroux que era un
agitador de masses. Feia meetings polítics republicans per difondre les idees
republicanes unitàries. Podia connectar amb obrers i republicans de cert nivell però no
monàrquics. Els denominadors comuns que unia a la gent es que era anticatalanista,
republicà i anticlerical. El seu pensament comença a escampar-se a principis del segle
XX, abans d’Esquerra Republicana. Feia l’ús del discurs radical, demagògic i anticlerical.
El partit de Lerroux era el Partido Republicano Radical fet a l’any 1908, proposava
cremar esglésies i deixar prenyades a monges, però se’n va anar de les mans quan la
gent va començar a prendre acció i ell va marxar a Madrid per fer política allà i acaba
sent president del govern amb un discurs més moderat.
§ ELS OBRERISTES, trobem dins del socialisme el PSOE, per Pablo Iglesias, que crearà
un sindicat anomenat UGT (Unión General de Trabajadores), liderada per Francisco
Largo Caballero. Com que a Catalunya el PSOE no té gaire potència, al 1923 neix la
Unió Socialista de Catalunya. Al 1917 hi ha la Revolució Russa i ens trobem amb grups
obrers que abracen una nova ideologia obrera anomenada comunisme, ja que la seva
ideologia estava a favor de la millora per les condicions dels obrers. Això va
comportar la creació del Partit Comunista d’Espanya que estava en contacte amb el
Partit Comunista Rus. El PCE liderat per Jose Díaz i Dolores Ibárruri o més coneguda
com a Pasionaria.
Ens trobem que hi ha moltes agitacions obreres dins al 1911. Apareixen també alguns
anarcosindicalistes amb el naixement de la CNT (Confederació Nacional del Treball) a
l’any 1910, el qual va ser impulsat per Solidaritat Obrera de l’any 1907. La CNT buscava
la independència del proletariat respecte de la burgesia i l’Estat, la voluntat
d’enderrocar el capitalisme, l’apoliticisme del moviment obrer i abstinència i la
necessitat de la necessitat de la unitat sindical, per tant era un sindicat anarquista. Els
líder de la CNT eren Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Angel Pestaña i Joan Peiró.
Aquesta es va transformar en la principal organització obrera de Catalunya i Andalusia
tot i que entre 1911 i el 1914 va ser prohibida. Al 1918 en el Congrés de Sants a
Barcelona la CNT va reafirmar el seu ideari i va acordar recórrer a l’acció directa només
quan calgués. Els anarcosindicalistes davant de la repressió utilitzaven l’acció directa.
Al 1919 va haver la vaga de La Canadenca que va paralitzar el 70% de la indústria i va
deixar la ciutat sense electricitat durant gairebé dos mesos. La patronal va respondre
amb una dura repressió i va crear el Sindicat Lliure, per enfrontar-se a
l’anarcosindicalisme. Hi havia pistolers per part de la policia i les autoritats per parar les
vagues i assassinats als dirigents obrers. Des del govern civil amb el general Martínez
Anido va crear la Llei de Fugues que permetia disparar a mort a detinguts que es
fogaven. Aquesta situació es que va des del 1920 fins al 1923 i s’anomena l’època del
pistolerisme. El fet de que les manifestacions obreristes fossin respostes a través de la
repressió, va crear un estat de enfrontament entre la patronal i els obrers. Veiem que
en aquesta època moren patrons, gerents, agents de l’autoritat i obrers, a Barcelona se
la coneix com La Rosa de Foc.
Després de tot això, Espanya es torna a La Dictadura de Primo de Rivera a l’any 1923 i
acaba a l’any 1930.

3. LA SETMANA TRÀGICA I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES (1909-1917)

Després del desastre del 98, a principis del segle XX es va començar a interessar en una
franja del nord d’Àfrica anomenada el Rif. La Conferència d’Algesires (1906) i el Tractat
Hispanofrancès (1912) van comportar un protectorat francoespanyol al Marroc.
Aquesta zona interessava ja que tenia mines que donaven material per la construcció
de xarxes de comunicació i el monopoli de qui entra i surt del mediterrani. Per tant a
nivell estratègic era molt bo.
Espanya va fer el protectorat francoespanyol al Marroc que afectava el Rif i a la costa
atlàntica Ifni i Río de Oro. Aquells que vivien allà ho trobaven injust i van atacar amb
guerrilles amb tribus de berbers, organitzades en cabiles. L’exercit espanyol va rebre la
humiliació total quan van perdre contra als rifenys al barranc del Llop. Tot i la immensa
derrota, l’exercit espanyol va enviar més soldats, però aquests eren reservistes, molts
d’ells casats, que mantenien famílies i tenien la vida muntada. A més a més la majoria
eren catalans i sortien del port de Barcelona.
La gent enfadada és va posar a cremar Esglésies, convents per així protestar per la
situació d’enviar reservistes. Aquest va ser un moviment de protesta popular a
Barcelona anomenat la Setmana Tràgica. Els líders
d’aquest moviment eren de ideologia anticlerical,
radical i antimonàrquic, per tant, la gent va associar tot
el religiós amb l’exercit i el govern espanyol. Després
de tot això, Solidaritat Obrera va fer la crida de la vaga
general per al 26 de juliol amb el suport de la UGT i
grups republicans.
Les autoritats van declarar l’estat de guerra prohibint coses com sortir al carrer o
reprimir manifestacions. Era un estat de caos total. El 29 de juliol es torna a un estat de
calma, i tots aquells que havien aportat a la guerra són posats sota un consell de guerra.
De les 1500 persones que van ser sotmeses a consell de guerra, 17 van ser condemnats
a mort i 5 executats. És molt conegut l’afusellament del lliurepensador Francesc Ferrer
i Guàrdia que tot i no haver participat en els esdeveniments, les seves idees van aportar
molt.
Algunes de les conseqüències més notables van ser:
1. Lerroux al veure que la gent feia el que deia de prenyar a les monges i cremar
esglésies va marxar a Madrid i va començar la seva carrera política. Allà tot i estar
orgullós del que el poble català havia fet va dir que ell buscava la pau. Era un cínic i
demagògic. Tots aquells que havien donat suport a Lerroux i veiem que havia pirat
van començar a seguir l’anarcosindicalisme de la CNT.
2. La repressió era tant forta que els liberals i republicans es van unir per dir que el
govern conservador de Maura era massa dolent. Llavors el rei difon les corts i fa el
Govern de José Canalejas que es assassinat l’any 1912 durant aquesta època de
frenesí.
3. L’empresariat burges català va dona suport al govern conservador per reprimir
aquestes protestes. Això va fer que el catalanisme quedes retratat i sorgeix amb
molta força el catalanisme república, el qual es desmarca de la burgesia típica
catalana.
4. Els republicanisme es va enfortir i va crear el nou partit de caràcter moderat, el
Partido Reformista (1912) i la formació de la Conjunción Republicanosocialista
(1910).
5. Els militars cremen la central del Cu-cut!, això conegut com els “incidents del Cu-cut!”
i de rebot el periòdic La Veu de Catalunya.

4. SOLIDARITAT CATALANA
Donada la ràbia de l’exercit, el govern va aprovar la Llei de jurisdiccions al 1906, la qual
fa que si criticaves qualsevol símbol d’Espanya, series jutjat amb jurisdicció militar. Això
va fer que la majoria dels partits a favor del catalanisme, en concret els carlins, els
republicans, els federals i la Lliga, però el Partit Radical de Lerroux i els Partits Dinàstics
no, s’uneixin fent una coalició electoral i al 1907 Solidaritat Catalana va presentar una
candidatura conjunta i un programa comú anomenat Programa del Tívoli que defensava
la derogació de la Llei de jurisdiccions i la necessitat de dotar a Catalunya d’òrgans
d’autogovern.

5. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA
No era un govern, no era un executiu, era una entitat administrativa. Però el seu poder
el va permetre ser l’entitat administrativa amb més capacitat de gestionar diners. Tot i
això no pot dictar lleis ni res d’aquest estil.
La Mancomunitat té una capacitat enorme comparable a la Generalitat. Aquesta apareix
a la primera dècada del segle XX, on cada província tenia una diputació que vetllava per
la seva província. Per això ara tenim la Diputació de Barcelona.
A partir de 1913 i 1914 es va començar a parlar de mancomunar diputacions provincials,
per tan que varies diputacions provincials poguessin actuar
de manera conjunta. Prat de la Riba de la Lliga va proposar
que poguessin actuar les diputacions provincials de manera
junta al govern liberal de Canalejas. Els liberals accepten
però Canalejas és assassinat i es canviat per Dato, un
conservador que permet que aquest projecte continuï
creant una llei que ho permetia a l’any 1913. Així doncs les
competències de la Mancomunitat podien actuar a les
gestions econòmiques de Catalunya.
Així doncs el 6 d’abril de 1914 La Mancomunitat de Catalunya neix. Aquesta gestionava
qüestions econòmiques com salaris o la salvació del patrimoni artístic de algunes parts
de Catalunya. Aquesta va ser un èxit polític brutal tot i no ser un govern. Qui tenia més
veu i vot dins d’aquesta era la Lliga Regionalista amb el seu president Prat de la Riba.
Prat de la Riba va morir a 1917 i el segon president de la Mancomunitat va ser Josep
Puig i Cadafalch el qual va morir al 1923 i l’últim president va ser Alfons Sala, triat per
Primo de Rivera.
A nivell de la organització era una assemblea general on Tarragona, Lleida i Girona tenia 20 diputats
i Barcelona 36. Aquests diputats i el president era triat per electors a traves d’un sufragi universal
masculí. Hi havia un consell permanent que es centrava en beneficència i sanitat, cultura i instrucció,
telèfons, camins i ports, política social, obres públiques, Hisenda i agricultura. A la vegada també hi
havia unes comissions tècniques auxiliars on es centraven en el consell de pedagogia, la comissió de
ferrocarrils, la comissió de sanitat, la comissió forestal, ka comissió de beneficència, la comissió
d’estudis jurídics i econòmics i la comissió d’educació.

L’actuació de la mancomunitat va tenir dues direccions fonamentals, crear una

infraestructura de serveis públics i administratius i el foment de la llengua i cultura
catalana. També van millorar les xarxes viaries i de comunicació, com el telegràfic i el
telèfon, i un pla d’acció agrària per modernitzar les formes de producció i augmentar la
productivitat de l’agricultura i la ramaderia. Pel que fa la cultura i l’ensenyament veiem
que demanen a Pompeu Fabra la unificació ortogràfica i normalització lingüística. Al
1932 aquest va elaborar el famós Diccionari.
Es van optar per models pedagògics diferents com per exemple el mètode de Maria
Montessori i es van crear l’Escola Industrial al 1910 o l’Escola Agrícola. També destaca
la creació de biblioteques populars per a la població analfabeta.
La Mancomunitat és totalment operativa fins a 1923 dins a la Dictadura de Primo de
Rivera que va ser dissolta a l’any 1925. Fins a l’any 1931 no trobem la Generalitat que
s’assembla a la Mancomunitat.

6. CRISI DEL 1917

El conjunt de problemes causat entre la Primera Guerra Mundial, el pistolerisme, la
Mancomunitat, la Llei de jurisdiccions, i altres va crear la Crisi del 1917.
Espanya és neutral a la Primera Guerra Mundial del 1914. Aquesta Guerra Mundial va
tenir conseqüències econòmiques a la industria espanyola, la qual va beneficiar molt a
l’industria tèxtil d’Espanya ja que demanaven molt els altres països a nivell d’uniformes.
A nivell econòmic, hi va haver un augment significatius de tots els productes ja que si a
fora es venia a un preu a dins també s’havia de vendre al mateix. Per tant si aquí no
m’ho compren ho venc a fora, per tant augment de productes basics i disminució de
poder adquisitiu, resultant en conflictes socials on CNT proposa una vaga general, a la
qual el govern actua en repressió i censurar de premsa.
A nivell militar, hi ha una crisi amb els militars, tenia macrocefàlia (l’exercit estava ple
de capgrossos), per tant hi havia masses oficials per la quantitat de soldats. A l’exercit
no hi havia gaire gent intel·lectual, per tant molts alts càrrecs eren africanistes ja que
guanyaven mèrits de guerra molt ràpidament i no ascendien amb mèrits acadèmics.
Això va causar un conflicte dins de l’exercit i es formen grups com La Legión on eren tots
animal. Tot això fa la creació de juntes de defensa.
A nivell polític, veiem una crisi política, ens trobem en un moment de eleccions de torn
dinàstic. La Lliga va proposar fer una Assemblea de Parlamentaris per fer un govern
provisional. Això no va funcionar i el govern va actuar de manera repressiva dissolent
aquests grups polítics. Al 1918 apareix el govern de concentració que intenta resoldre
tota la polèmica amb gent conservadora, liberal, de La Lliga,... Només va durar un any.
La inestabilitat social va ser tant bestia fins al 1921 que es parla de trienni bolxevic.

7. DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA PARLAMENTARI 1918-1923

La inestabilitat social era brutal. En aquesta situació tant delicada va ser explotada quan
va haver-hi al 1921 el desastre de La Guerra del Marroc, a la qual anomenem també
derrota d’Annual. En aquesta època destaca el militar Silvestre influenciat pel rei que
va portar a terme una missió suïcida al Marroc on van haver-hi 13.000 baixes. L’exercit
espanyol va fer el ridícul, els periodistes troben sospites que diuen que el rei havia
pressionat al general Silvestre a fer això per ajudar a les empreses. Això fa que s’obri
l’Expedient Picasso, on es recullen totes aquestes dades on es destapen corrupció,
tractes i altres coses del govern i del rei.
Entre els anys 1917 i 1923 hi va haver 14 governs diferents els quals no van durar més
de 8 mesos, eren govern inestables. A Catalunya La Lliga va proposar el projecte
d’Estatut d’autonomia del qual no va ser exitós.

8. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA 1923-1930

Els que van investigar van arribar al fons de que Alfons XIII va ser qui va ordenar aquesta
missió suïcida. Això causa que la monarquia perilli molt i les opcions de que la república
apareixes. A partir d’aquí Miguel Primo de Rivera va proposar-li al rei que li donés el
poder on ell feia una dictadura militar on mantenia l’ordre i fotia fora als polítics
corruptes, tot això al Setembre de l’any 1923, on fa un cop d’estat, poc cruent. Primo
de Rivera va acabar amb el pistolerisme gracies a la seva forma de govern. I en aquell
moment era el salvador de Alfons XIII ja que el salvava de les
acusacions de l’Expedient Picasso. Primo de Rivera també va
solucionar la disputa marroquina.
Miguel Primo de Rivera era el capità general de la quarta regió militar
d’Espanya, la qual inclou Catalunya. Era un militar molt popular, era un home
que sabia connectar amb els estaments militars però també amb la població.
Posa en evidencia als polítics dient que són corruptes i a la vegada posa als
militars al cap damunt. Primo de Rivera es presenta com un autèntic patriota.

A la vegada, al 1922, Mussolini aconsegueix el govern italià i Hitler el govern alemany.

Així doncs, veiem que a la majoria d’Europa es consolida règims totalitaris, on un
individu o un grup tenen els tres poders, l’executiu, el judicial i el legislatiu. La situació
és tan bestia que es sacrifiquen els models liberals democràtics per els models
totalitaris. Als anys 20 era normal un règim totalitari. El deixeble de Primo de Rivera crea
el partit feixista anomenat Falange Española.
Donat que ens trobàvem en una època de crisi, el poble veia aquesta dictadura com una
solució per això. Tot i això, Primo de Rivera no tenia ni idea de economia però la seva
reputació social era tan bona deguda a guanyar la Guerra d’Annual i a passar per la
pedra als anarquistes que cometien accions directes.
Amb la seva dictadura va ser la primera vegada que els militars ocupen el govern al segle
XX, era un règim explícitament dictatorial. Per sobre del dictador només hi ha Alfons
XIII, però per sota d’ell va Primo de Rivera que actua passant-se les lleis pel forro i ignora
la Constitució. Alguns historiadors el consideren feixista però altre no el consideren. Per
tant aquest règim no havia de ser exactament feixista. Un regim dictatorial pot ser
d’extrema dreta o esquerra.
Primo de Rivera tenia una ideologia que suposaria les bases de la dreta espanyolista,
defensa l’estat unitari. En un context de dictadura apareixen les bases aquestes, tot i ser
un dictador, no li podem posar l’etiqueta de feixista. Serà el seu fill Jose Antonio Primo
de Rivera que farà el partit feixista La Falange Española.
El feixisme neix a Itàlia i el primer partit amb aquesta ideologia és Fascio di Combatimiento els
quals van fer un grup paramilitar que castigava a comunistes. El fascio és un feix de vares les quals
representen que la unió fa la força ja que una vara sola és dèbil i es pot trencar. Més endavant
Hitler crea el NSDAP que era el partit nazi.

Tota la dictadura de Primo de Rivera lluita contra totes aquelles ideologies separatistes
i a qui més afecta és als catalans. Es tanquen ateneus, el camp del Barça,... Per tant la
dictadura de Primo de Rivera era molt anticatalanista. Tot i això Primo de Rivera fa una
exposició universal a Barcelona per fer feliç a l’empresariat català.
Primo de Rivera treu inspiració de Mussolini i crea el Partit UP (Unión Patriótica). Puja
al poder el 1923 i fa el Directori Militar que dura del 1923-1925, i el Directori Civil del
1925-1930.

8.1 DIRECTORI MILITAR 1923-1925

Aquest era un directori de militars el qual els seus primers anys era molt repressiva, i
lluitava i reprimia qualsevol cosa que estava en contra de la seva ideologia. A curt termini
va oferir una solució. Qualsevol ideòleg, partit o moviment diferent els reprimia, i molts
anarcosindicalistes els va matar.
Al 1925 va desembarcar a Alhucemas amb una quantitat de militars que va suposar el
final de la guerra del Marroc. Va aconseguir parar l’atur gracies a l’impuls d’una política
d’obres públiques les quals va causar una inflació (preu del producte per sobre del que
hauria de ser) al país.

8.2 DIRECTORI CIVIL 1925-1930

Aquí gent de l’àmbit civil i gent del partit Unión Patriótica va pujar al poder per ajudar
amb el sector de l’economia. Es va intentar fer entrar a 400 membres a l’assemblea
nacional consultives.
A l’any 1929 per culpa de la inflació la gent va anar als bancs a buscar el preu de les seves
accions però com que tanta gent volia la borsa va petar. Això fa que Primo de Rivera
acabes la seva dictadura ja que no sabia gestionar l’economia. Amb tot això, Primo
aconsegueix molts enemics.
8.3 OPOSICIÓ A LA DICTADURA
Veiem que els que més destaquen són:
§ Republicans. § Alguns sectors de l’exercit.
§ Intel·lectuals i estudiants universitaris com per exemple Miguel de Unamuno.
§ Sectors catalanistes. § L’oposició obrera. § PSOE.

9. DESPRÉS DE PRIMO DE RIVERA

Al gener 1930 Alfons XIII fa plegar a Primo de Rivera que marxa a l’exili i acaba morint i
és canviat pel general Berenguer, la qual porta la “dictablanda”. Això va durar un any i
al 1931 va passar a fer la dictadura de l’almirall Aznar.
En tota aquesta època Alfons XIII no era cregut per el poble. El sistema no permetia que
la monarquia tingues una forma que la permetés sobreviure.
A l’agost de 1930 pren forma el Pacte de Sant Sebastià el qual era una oposició política
per posar fi a la monarquia. Era gent republicana, i partits republicans que van contar
amb el suport de nacionalistes catalans i socialistes. El seu objectiu era posar fi a la
monarquia i donar pas a la república. Ells reconeixen si s’escaigués, el nou govern
reconeixeria un govern autonòmic per Catalunya, el País Basc i Galicia.
L’octubre de 1930 es fa un Comitè Revolucionari el qual deien que era necessari passar
a un model Republicà. Aquest s’organitzarà i prepara el terreny per enderrocar la
monarquia i crear la república juntament amb els del Pacte de Sant Sebastià.
A partir d’aquí es continua amb les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931
resultant en la proclamació de La Segona República a el 14 d’abril de 1931.