TEMA 9: LA CRISI DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)

1.EL REFORMISME DINÀSTIC

1.1 EL FRACÀS DEL PRIMER GOVERN REGENERACIONISTA

El 1899 la reina regent Maria Cristina va demanar per formar govern a un líder conservador, Francisco
Silvela. Es van dur a terme algunes reformes: descentralització administrativa i noves càrregues fiscals
per sufragar els deutes ocasionats durant la guerra de Cuba. La segona reforma va originar una forta
protesta a Catalunya, coneguda com a Tancament de Caixes, en la qual els comerciants sobretot de
Barcelona es van negar a pagar la contribució trimestral.
El moviment va donar lloc a una vaga general que es va estendre a Sabadell, Mataró, Manresa i
Vilafranca. Com a resposta el govern va declarar l’Estat de guerra.
Aquesta revolta va iniciar un trencament entre les elits econòmiques de Catalunya i els partits dinàstics i
el catalanisme es va consolidar com una alternativa a la caduca política de la Restauració.
A causa del fracàs dels governs regeneracionistes que es van succeir entre el 1899 i el 1903, dirigits per
Silvela i Sagasta es va reprendre el torn dinàstic.
1.2 EL REFORMISME CONSERVADOR
L’any 1902, Alfons XIII va pujar al tron. L’any 1903 va liderar el Partit Conservador Antoni Maura i al
capdavant del Partit Liberal hi havia José Canalejas.
El 1904 Antoni Maura esdevé cap del govern. El seu projecte polític segueix la consigna “revolució des
de dalt” i així impedir una revolta popular. La seva base social eren les anomenades “masses neutres”
amb les quals volia consolidar un Estat fort. Va promulgar la Llei d’administració local i la Llei electoral
per fer més difícil el frau electoral i va dotar de més autonomia els ajuntaments i les diputacions per
atreure’s la Lliga Regionalista.
En el terreny social va aprovar la llei de descans dominical i creà el Instituto Nacional de Previsión,
dedicat a les assegurances obreres. També va adoptar mesures econòmiques com la Llei de colonització
interior per estimular l’agricultura i es va decantar pel proteccionisme per impulsar la indústria
espanyola. Pel que fa a l’ordre públic va ser molt intransigent i va reprimir violentament la revolta de la
Setmana Tràgica de Barcelona (1909), la qual cosa creà una campanya de protesta i la caiguda del
govern conservador.
1.3 EL REFORMISME LIBERAL
L’any 1910, José Canalejas va formar un nou govern liberal. Va limitar el poder de l’Església i va intentar
separar-la de l’Estat. També per atreure’s els sectors populars va fer un reformisme social més gran.
Seguint aquets objectius es va promulgar l’anomenada “Ley del Candado”, que limitava l’establiment de
nous ordes religiosos a Espanya; va substituir l’impost de consums per un impost progressiu sobre les
rendes; va reformar la Llei de reclutament i es va suprimir la redempció en metàl·lic; i finalment va
promulgar lleis per millorar les condicions laborals, però a la vegada va reprimir militarment les vagues.
En resposta a les reivindicacions regionalistes i nacionalistes i fruit de la negociació amb la Diputació de
Barcelona encapçalada per Prat de la Riba i que tenia el suport de les altres diputacions va elaborar un
projecte de Llei de Mancomunitats, que permetia la unió de les diputacions provincials per gestionar
recursos El van assassinar l’any 1912 en un atemptat anarquista i el seu projecte renovador va concloure
amb l’aprovació de l’esmentada llei pel govern de Dato, l’any 1914.
2.LES FORCES D’OPOSICIÓ
2.1 REPUBLICANISME I LERROUXISME
El republicanisme va ser la força principal que va poder fer oposició en aconseguir permanentment la
minoria més gran al Congrés dels Diputats. Va aparèixer un nou republicanisme amb molta força a les
ciutats que aglutinava les classes mitjanes i populars.
L’any 1903 a fi de donar unitat al republicanisme es va crear una nova Unió Republicana liderada per
Nicolás Salmerón que aplegava els diferents grups d’aquesta formació política i tenia com a objectius
principals restaurar la constitució de 1869 i instaurar una república. A Barcelona el republicanisme
estava liderat per Lerroux i s’anomenava lerrouxisme. Era un periodista andalús molt anticatalanista ja
que vinculava aquest moviment als interessos de la burgesia; i anticlerical.
La Unió Republicana en les eleccions de 1907 es va integrar en la coalició Solidaritat Catalana, la qual
cosa va provocar que els lerrouxistes se’n separessin i fundessin el Partit Republicà Radical. Lerroux
l’any 1910, després de la Setmana Tràgica, va perdre molt suport popular i es va traslladar a Madrid.
2.2 CARLISME I TRADICIONALISME
A principis del SXX, el carlisme i l’integrisme van tenir representació al Congrés dels Diputats, però al
llarg del segle es van anar produint escissions.
Amb l’arribada de la Segona República el 1931 carlins, integristes i tradicionalistes van reunificar-se en
un sol partit, la Comunió Tradicionalista, tot reclamant un govern autoritari que imposés l’ordre social.
2.3 LES FORCES OBRERES:SOCIALISME I ANARQUISME
2.3.1 SOCIALISME
Els socialistes mantenien la seva força a Madrid i al nord d’Espanya i els anarquistes a Catalunya, Aragó,
València i Andalusia.
El partit i el sindicat socialistes
A les primeres dècades del SXX el PSOE va incrementar el nombre d’afiliats. El partit defensava participar
en les eleccions i si era necessari fer aliances electorals amb partits republicans; això es va concretar
amb la Conjunción Republicano-socialista. El 1910 Pablo Iglesias va aconseguir acta de diputat com a
membre d’aquesta coalició.
El sindicat socialista, la UGT, també era partidària de l’acció política i de la participació de representants
obrers en els organismes estatals.Va destacar Francisco Largo Caballero.
L’esclat de la Revolució Russa va fer que alguns militants del socialisme s’escindissin del PSOE i fundessin
l’any 1921 el Partido Comunista de España(PCE) ,davant la negativa del PSOE a integrar-se en la
Internacional Comunista.
2.3.2 ANARQUISME
La tendència anarcosindicalista va promoure ,l’any 1907, la creació de Solidaritat Obrera, que era una
federació d’ associacions de treballadors. L’any 1910 Solidaritat Obrera va fundar la Confederació
Nacional del Treball(CNT).
La CNT es definia com a revolucionària i volia l’apoliticisme(negociació directa d’obrers i amos, sense
intervenir l’Estat) del moviment obrer i ,per tant,l’abstencionisme electoral; la necessitat de la unitat
sindical dels treballadors ; i la voluntat d’enderrocar el capitalisme per mitjà de l’expropiació del
patrimoni dels burgesos. L’acció revolucionària s’havia de dur per mitjà de vagues i boicots fins arribar a
una vaga general revolucionària que acabés amb el capitalisme i l’Estat.
La CNT amb líders com Salvador Seguí( el noi del sucre) va esdevenir la principal organització obrera de
Catalunya i d’Andalusia. El 1918 en el Congrés de Sants(Barcelona) la CNT va reafirmar-se en les seves
idees i va acordar recórrer a l’acció directa si fos necessari.
L’any 1919, va tenir lloc un important conflicte obrer la vaga de la Canadenca(empresa que proveïa
d’electricitat Barcelona i la seva zona industrial) que va deixar la ciutat sense electricitat durant dos
mesos. El conflicte va acabar amb un acord entre obrers i empresaris segons el qual s’aconseguia
augment de sous i jornada de 8h; però es va reprendre la vaga en no readmetre els treballadors
acomiadats.
La patronal va respondre amb una dura repressió i amb la creació del Sindicat Lliure i amb la complicitat
de les autoritats i la policia es van organitzar bandes de pistolers per aturar vagues i assassinar els
dirigents obrers; també es va posar en pràctica la llei de fugues que permetia disparar els detinguts que
intentaven fugir. L’activisme obrer també va degenerar en violència contra forces de l’ordre i patrons.
Aquesta situació es va allargar fins l’any 1923 i tota aquesta època que té com a punts més àlgids el
període de 1917 a 1923 s’anomena pistolerisme.
2.4 ELS PARTITS CATALANISTES
En les primeres dècades del SXX la Lliga esdevingué el partit hegemònic a Catalunya. El seu ideari
reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia política i la intervenció en la política espanyola per
descentralitzar i modernitzar l’Estat. Dirigents principals: Prat de la Riba i Francesc Cambó.
Dins del partit hi havia discrepàncies ideològiques entre el sector més progressista i intransigent amb el
tema de la negociació de les reivindicacions catalanes amb Madrid i la majoria de dirigents del partit que
defensaven una política de negociació i arribada d’acords.
La crisi esclatà amb la visita d’Alfons XIII a Barcelona ja que els primers la volien boicotejar i els altres no
hi estaven d’acord i a més no van fer cas; com és el cas de Francesc Cambó. Això va provocar que els
escindits de la Lliga l’any 1904, dirigits per Lluís Domenech i Muntaner van fundar el Centre Nacionalista
Republicà(1906), el qual es definia nacionalista, democràtic i republicà. Va tenir una incidència electoral
escassa, però molt activisme a través del diari El Poble Català i la fundació de nombrosos ateneus.
La crisi de Solidaritat Catalana va contribuir a l’apropament entre les forces republicanes d’esquerra,
que l’any 1910 van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana, la qual es va aliar amb el partit de
Lerroux en el Pacte de Sant Gervasi. Això no va agradar als electors i va provocar la crisi de la Unió
Federal Nacionalista Republicana, que va desaparèixer l’any 1916.
El catalanisme d’esquerra cada vegada prenia més força perquè la Lliga davant la conflictivitat social
sobretot durant la Setmana Tràgica i a partir de 1917 va donar suport al govern de Madrid i va ajornar la
reivindicació autonòmica. Així alguns republicans com Francesc Layret i Lluís Companys van crear el
Partit Republicà Català(1917), una part de la joventut de la Lliga van abandonar el partit i van crear una
formació més d’esquerra i nacionalista: Acció Catalana (1922) i Francesc Macià va crear l’any 1922 Estat
Català que postulava la independència de Catalunya.
3.LA CANDIDATURA SOLIDARITAT CATALANA
La presència de diputats catalanistes al Congrés dels Diputats va provocar un clima de tensió i
constantment eren criticats per la premsa madrilenya. En aquest ambient de crispació hi van haver els
“incidents del Cu-Cut”(1905) en què un grup de militars va assaltar la seu d’ aquesta revista i també la
del periòdic “La veu de Catalunya” arran de l’aparició d’un acudit considerat ofensiu per l’exèrcit. El
govern va suspendre les dues publicacions i va elaborar un projecte de Llei de jurisdiccions(1906)que
posava sota jurisdicció militar totes les ofenses contra l’exèrcit o la unitat de la pàtria.
Solidaritat Catalana era una coalició electoral que aplegava totes les forces catalanes llevat dels partits
dinàstics i el lerrouxisme. Es va crear en resposta al rebuig massiu de la Llei de jurisdiccions. A les
eleccions del 1907, els partits de Solidaritat van presentar una candidatura conjunta i un programa
comú(Programa del Tívoli), que defensava la derogació de la Llei de jurisdiccions i la dotació
d’autogovern a Catalunya. Van tenir un gran triomf a les eleccions provincials i generals.
La presència de diputats solidaris al Congrés va fer que Maura hagués de negociar les lleis amb la
minoria catalana. Aquí van començar a sorgir les discrepàncies ideològiques entre els diferents partits
conservadors i republicans de Solidaritat Catalana. Finalment amb els fets de la Setmana Tràgica, l’any
1909, la Lliga va veure bé la repressió del govern central , en canvi, els republicans la van criticar molt; i
això va provocar finalment la desintegració de Solidaritat.
4. L’IMPACTE DE LA SETMANA TRÀGICA DE BARCELONA
4.1 CAUSES DE LA SETMANA TRÀGICA
La conferència d’Algesires (1906) i el Tractat Hispanofrancès (1912) van establir un protectorat
francoespanyol al Marroc. A Espanya li va correspondre el territori del Rif, on va rebre atacs continuats
dels rifenys. Aleshores davant les derrotes de les tropes espanyoles el govern va decidir enviar-hi tropes
integrades per reservistes (molts d’ells casats) i que alguns regiments partissin de Barcelona. Això va
provocar a la ciutat un fort moviment de protesta al que s’hi afegia el fet que només es reclutessin a la
guerra els que no podien pagar el rescat.
A tot això s’hi va afegir un fort moviment anticlerical per tota la col·laboració d’una part de l’Església
amb l’Estat.
4.2 LA MOBILITZACIÓ POPULAR I LES CONSEQÜÈNCIES DE LA SETMANA TRÀGICA
El dia 24 de 1909, amb la col·laboració de republicans lerrouxistes, socialistes i anarquistes es va crear
un comitè de vaga que va fer una crida a la vaga general. La revolta popular va durar una setmana i va
adquirir un component antimilitarista i anticlerical.
Es van fer barricades al carrer, es van incendiar més de vuitanta centres religiosos. El moviment
insurreccional es va radicalitzar i es va caracteritzar per la manca de direcció i de coordinació.
Les autoritats van declarar l’Estat de guerra i la repressió posterior del govern de Maura va ser molt
dura: es van celebrar més de 216 consells de guerra, es van dictar penes de mort. Entre els executats hi
havia Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista fundador de l’ Escola Moderna, que no havia
intervingut en la revolta, però el govern volia infligir un càstig exemplar.
Aquests fets de la Setmana Tràgica van tenir les següents conseqüències polítiques:
 Caiguda del govern conservador de Maura.
 Desacreditament dels lerrouxistes i enfortiment dels anarquistes.
 Enfortiment del republicanisme amb el nou partit el Partido Reformista i la Conjunción
Republicanosocialista.
 Desintegrament de Solidaritat Catalana i retrocès electoral de la Lliga Regionalista, tot produït
pel suport de la Lliga Regionalista a la repressió governamental.

5.LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA (1914-1925)

5.1 EL PROCÉS DE FORMACIÓ

Els polítics de Catalunya eren conscients que la regeneració de Catalunya necessitava un programa de
millora de les infraestructures, la modernització del sistema educatiu i el foment de la llengua i de la
cultura catalanes. Aquests objectius van convertir-se en el programa de la Diputació de Barcelona l’any
1907, en què Enric Prat de la Riba va ser-ne escollit president. L’any 1911 la Diputació de Barcelona amb
el suport de les altres diputacions, va promoure la iniciativa de mancomunar les quatre diputacions
catalanes. Es va presentar una proposta al govern liberal de Canalejas, que es va comprometre a tirar
endavant un projecte de Mancomunitats, que va ser aprovat per les corts l’any 1912. L’any després de
l’assassinat de Canalejas, el Senat va bloquejar el projecte. L’any 1913 el nou govern conservador liderat
per Dato, va publicar un decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins
només administratius.

5.2 LA CONSTITUCIÓ DE LA MANCOMUNITAT

La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 6 d’abril de 1914. Constava d’una presidència, que

tenia com a president Prat de la Riba i d’una assemblea, que designava un consell permanent format per
vuit membres. Aquesta institució només va ser una delegació de les funcions que ja tenien les
diputacions i no hi va haver modificacions pressupostàries, ni cessió de competències. En definitiva era
només un ens administratiu. La Lliga Regionalista hi va tenir una presència majoritària. L’organisme va
tenir tres presidents: Prat de la Riba, Puig i Cadafalch i Alfons Sala.

5.3 L’OBRA DE GOVERN DE LA MANCOMUNITAT

Va tenir dues direccions:

 Desenvolupament econòmic: la Mancomunitat va invertir una bona part dels recursos en un pla
de millora de la xarxa viària i dels sistemes postal i telefònic. També va endegar un pla d’acció
agrària : es van crear escoles agràries, granges model, es va fomentar el cooperativisme agrari.
 Cultura i ensenyament: es va iniciar un projecte per a la consolidació de la llengua i la cultura
catalanes: es van crear biblioteques populars, L’Institut d’Estudis Catalans va iniciar una tasca
de normalització ortogràfica que va encarregar a Pompeu Fabra i culminà amb la publicació del
 Diccionari general de la llengua catalana. També es va impulsar una renovació pedagògica amb
la introducció dels mètodes de Maria Montessori, es va crear l’Escola Industrial, l’Escola del
Treball i l’Escola de l’Administració Local.

6. LA CRISI DE 1917

6.1 L’IMPACTE DE LA GRAN GUERRA

Durant la Gran Guerra , el govern conservador de Dato va declarar la neutralitat d’Espanya, la qual cosa
va permetre augmentar les exportacions i aconseguir grans beneficis. A resultes d’això van pujar els
preus, però no els salaris i es va anar gestant el moviment vaguístic de 1917.

6.2 LA CRISI DEL 1917

6.2.1.La protesta militar

Hi havia un gran descontentament entre els oficials de graduació baixa i mitjana que van crear juntes de
defensa, les quals reclamaven augment salarial, s’oposaven als ascensos per mèrits de guerra ja que
beneficiaven només als militars africanistes. El juny de 1917 van elaborar un manifest que culpava el
govern dels mals de l’exèrcit.

6.2.2.La crisi política

El 1916 governaven els liberals presidits per Romanoes, que va decidir clausurar les corts. L’any 1917 va
ser cap de govern el conservador Dato, que davant la reclamació d’una representació dels diputats de la
reobertura de la cambra, va declarar l’estat d’excepció.

Per iniciativa de la Lliga Regionalista es va celebrar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris

catalans que va exigir la formació d’un govern provisional que convoqués unes corts. Des de l’Assemblea
es va convocar una reunió de tots els diputats i senadors espanyols. El govern va prohibir la
convocatòria. Malgrat la celebració d’una segona reunió a Madrid, el moviment parlamentari va
desaparèixer sense haver aconseguit la reforma constitucional.

6.2.3.La vaga revolucionària

El març de 1917 les centrals sindicals CNT i UGT van acordar de signar un manifest per instar el govern a
intervenir per aturar els preus.La UGT va fer una crida a la vaga general i la protesta es va estendre per
tota Espanya. Es reclamava la fi de la monarquia i la creació d’un govern provisional que convoqués corts
constituents.

El govern va declarar la llei marcial i va ordenar a l’exèrcit sufocar el moviment. La vaga va fracassar,
però la contundència de la repressió va radicalitzar més l’oposició obrera.

7.CAUSES DE LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA(1918-1923)

7.1 CAUSES POLÍTIQUES: LA DESCOMPOSICIÓ POLÍTICA I EL PRIMER PROJECTE D’ESTATUT

Per fer front a la crisi de 1917 es va formar un govern de concentració que aplegava els líders dinàstics i
els catalanistes de la Lliga Regionalista. Les discrepàncies entre els coalitzats va impossibilitar
consensuar un programa de reformes i es va tornar al sistema del torn. La descomposició dels partits
dinàstics va dificultar l’obtenció de majories parlamentàries que donessin estabilitat al govern.

La greu situació política derivada d’una sèrie de derrotes militars al Marroc(Annual)) va forçar la creació
l’any 1921 d’un nou govern de concentració que aplegava els partits dinàstics, i un representant de la
Lliga (Cambó) i del Partido Reformista(Melquiades Álvarez). Tampoc es va estabilitzar al situació política
i els governs van recórrer a la suspensió de les garanties constitucionals i a la clausura del Parlament.

La Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van presentar a Madrid un Projecte d’Estatut de

Catalunya(any 1919) en què es proposava la formació d’un govern català i d’un parlament elegit per
sufragi universal. El govern s’hi oposà i el monarca no hi va donar suport. Com està explicat
anteriorment en l’apartat dels partits catalanistes finalment davant la conflictivitat social i la vaga de la
Canadenca la Lliga va decidir donar suport al govern i ajornar la reivindicació autonòmica; i a resultes de
tot això va anar prenent més força el catalanisme d’esquerres ja explicat en aquest apartat citat.

7.2 CAUSES SOCIALS I ECONÒMIQUES: CRISI ECONÒMICA I CONFLICTIVITAT SOCIAL

Els anys posteriors de la Primera Guerra Mundial van ser de gran conflictivitat per diferents raons: la
baixada de la producció, la inflació, l’augment de l’atur. A més el triomf de la revolució bolxevic a Rússia
va esperonar els grups revolucionaris.

A Andalusia hi va haver el trienni bolxevic(1918-1921) . Els anarquistes i amb menys influència els
socialistes van impulsar revoltes pageses. Per aturar-les es va declarar l’Estat de guerra.

A Catalunya, el conflicte obrer va afectar moltes regions industrials, però a Barcelona tingué un gran
ressò tal com hem explicat abans amb la vaga de la Canadenca i el pistolerisme.

7.3 CAUSES MILITAR: EL PROBLEMA DEL MARROC ( ANNUAL)

El domini del protectorat del Marroc tenia el suport dels militars africanistes, Alfons XIII i empreses
espanyoles que explotaven les mines. L’any 1921 les tropes espanyoles van avançar cap a Melilla per
consolidar l’ocupació del territori, però la mala planificació del general Silvestre que tenia el suport del
rei va provocar l’anomenada derrota d’Annual (1921).

El desastre d’Annual va tenir unes conseqüències polítiques ja que va provocar grans protestes i els
diputats republicans i socialistes van demanar abandonament del Marroc i la constitució d’una comissió
d’investigació presidida pel general Picasso per demanar responsabilitats pels fets (corrupció,
irregularitats, ineficàcia de l’exèrcit). Al rei no li va interessar que a les Corts es debatés l’expedient
Picasso i ,per tant, va permetre el cop d’Estat de Primo de Rivera.

8. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA(1923-1930)

8.1 LES CAUSES DEL COP MILITAR

L’abril de 1923, un govern liberal presidit per Garcia Prieto volia democratitzar el sistema polític(limitar
el poder del rei i la influència de l’Església, un nou marc de relacions laborals...) En aquest context , el
capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera es va adreçar al monarca per exigir que el poder
passés a mans dels militars (cop d’Estat). Alfons XIII ho va acceptar i el govern liberal va dimitir.

Primo de Rivera i els sectors que li van donar suport (alta burgesia, classes mitjanes, el rei i el seu entorn
polític i bona part de l’exèrcit) van justificar el cop d’Estat com una solució per posar fi a la crisi política i
social que vivia el país (frau electoral, perill de fragmentació d’Espanya pels separatismes, por a una
revolució social). En el fons el que pretenien era evitat que el règim polític es democratitzés i evitar que
les corts exigissin responsabilitats al rei pel desastre d’Annual.

Inicialment la dictadura va tenir poca oposició política, llevat d’un intent no reeixit de vaga general
convocada per la CNT.
8.2 EL DIRECTORI MILITAR (1923-1925)

Alfons XIII va nomenar Primo de Rivera president d’un nou govern sota el nom de Directori, integrat
únicament per militars.

Principals mesures del Directori militar:

 Declaració de l’estat de guerra

 Suspensió del règim constitucional.
 Dissolució de les cambres legislatives.
 Cessament de les autoritats civils.
 Prohibició de les activitats dels partits polítics i dels sindicats.
 Militarització de l’ordre públic
 Política d’ordre públic molt repressiva (prohibició de manifestacions i vagues)
 Dissolució dels Ajuntaments, que van ser substituïts per juntes integrades pels més rics.
 Suspensió de tots els mecanismes electorals.
 Restricció de la llengua catalana a l’àmbit privat i prohibició de l’ús de símbols catalanistes
(bandera i himne)

Primo de Rivera va assumir l’Alt Comissionat del Marroc. En col·laboració amb França es va organitzar el
desembarcament a la badia d’Alhucemas(1925). La campanya militar els va ser favorable i van ocupar
tot el protectorat.

Pel que fa a legislació social es van construir habitatges per als obrers, es va regular el treball de les
dones i es va impulsar una política d’obres públiques per reduir l’atur.

8.3 EL DIRECTORI CIVIL(1925-1930)

L’any 1925, s’estableix un Directori Civil, presidit per Primo de Rivera, però ja en formaven part civils
com José Calvo Sotelo, ministre d’Hisenda.

L’any 1926 es va institucionalitzar el règim seguint el model del feixisme italià. En primer lloc es va crear
un partit unic que s’anomenà Unió Patriòtica. Els seus afiliats eren conservadors, funcionaris, cacics
rurals..Com a òrgan auxiliar del partit, es va institucionalitzar el Somatén (força armada ciutadana). Per
frenar la conflictivitat laboral es va fundar un sindicat vertical que incloïa obrers i empresaris i
reglamentava les condicions laborals, però sota el control de l’Estat L’any 1927 es va convocar
L’Assemblea Nacional Consultiva (funció consultiva i sota control governamental). Els seus membres
eren elegits entre els ciutadans pertanyents a les grans institucions públiques.

8.4 L’ACTUACIÓ ANTICATALANA DE LA DICTADURA

L’any 1923 es va publicar un decret per reprimir el separatisme, a partir del qual es va fer el següent: la
Mancomunitat va ser dirigida per un anticatalanista, Alfons Sala i l’any 1925 fou abolida, es van
clausurar institucions catalanistes(ateneus, societats recreatives...), es van prohibir les manifestacions
en llengua catalana com els Jocs Florals, la celebració de l’Onze de Setembre.

Es va imposar la censura a la premsa diària . Es va clausurar durant sis mesos el Futbol Club Barcelona
arran d’una xiulada del públic quan sonava l’himne espanyol.
8.5 L’OPOSICIÓ A LA DICTADURA

Es van oposar a la dictadura alguns dels líders dels partits dinàstics, republicans, catalanistes,
comunistes, anarquistes, sectors de l’exèrcit i la majoria d’intel·lectuals.

Els estudiants van crear el sindicat la Federació Universitària Espanyola (FUE) de caràcter republicà,
davant el tancament d’universitats. Unamuno, Ortega i Gasset, Blasco Ibánez i Menéndez Pidal van
signar un manifest de protesta per la repressió que la dictadura exercia contra la llengua i la cultura
catalanes i van ser castigats durament.

L’oposició dels republicans va ser permanent i van protagonitza una campanya de desprestigi nacional i
internacional. L’oposició del catalanisme d’esquerra i republicà encara va ser més forta. El fet més
destacat va ser l’intent d’invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló protagonitzat per l’Estat
Català i dirigit per Francesc Macià.

Es va perseguir molt la CNT, el sector radical de la qual va formar la Federació Anarquista Ibèrica(FAI). El
PSOE l’any 1929 es pronuncià a favor de la República.

8.6 LA CAIGUDA DEL DICTADOR I EL TRÀNSIT CAP A LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA

Davant l’oposició creixent a Primo de Rivera, i l’arribada de la crisi econòmica mundial a Espanya(1929)
Alfons XIII va optar per retirar la confiança al dictador, que va dimitir el 30 de gener de 1930. Alfons XIII
va mirar de tornar al règim constitucional i va nomenar cap de govern al general Berenguer

Els republicans, els nacionalistes catalans i el PSOE van acordar la signatura del Pacte de Sant Sebastià,
programa per presentar-se a les eleccions. Segons aquest acord el nou règim posaria fi a la monarquia i
reconeixeria el dret d’autonomia de Catalunya, el País Basc i Galícia. També es va crear un Comitè
revolucionari presidit per Nieto Alcalá Zamora i es va fer un pronunciament militar a Jaca per forçar la
proclamació de la República, el qual va fracassar.

El general Berenguer l’any 1931 va ser substituït per un govern presidit per l’almirall Aznar, que va
convocar unes eleccions municipals per al 12 d’abril de 1931, les quals es van convertir com un plebiscit
a favor o en contra de la monarquia i les van guanyar les candidatures republicanes.

El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la Segona República Espanyola i el Comitè Revolucionari va

esdevenir el govern provisional. Aquell mateix dia el rei Alfons XIII es va exiliar.

La fi de la monarquia va ser fruit de tot un procés de deteriorament del sistema polític amb les
successives crisis de 1898, 1909, 1917 i 1923 que finalitzà amb la Dictadura de Primo de Rivera, la qual
acabà de desprestigiar el rei. Però, sobretot la incapacitat de democratitzar el sistema polític i donar
estabilitat al país.