TEMA 7.- LA CRISI DE LA Iª RESTAURACIÓ (1898-1923).

1.- EL REFORMISME DINÀSTIC.

1.1.- El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja.
- Davant la crisi, en 1899 la regent crida a formar govern al nou líder conservador Francisco Silvela,
qui convocarà eleccions i formarà govern junt al general Polavieja.
- El nou govern adopta el discurs regeneracionista i inicia una política reformista: projecte de
descentralització administrativa, creació de nous impostos per fer front al deute, impulsar
l’educació i la cultura,...
- Les protestes de la població per la introducció de nous impostos van provocar l’eixida del govern
dels ministres més renovadors: l’esperit “regeneracionista” dura menys d’un any i es torna al
sistema de la Restauració previ, que sobreviu al “desastre”.

1.2.- Les reformes de Maura i Canalejas.

- Continua el sistema de bipartidisme i torn pacífic, però els nous líders dels conservadors (A.
Maura) i els liberals (J. Canalejas, encara que hi havia més divisió), intenten reformes
regeneracionistes per a salvar el sistema des de dins.
- Antonio Maura intenta la “revolució des de dalt” (1907-09):
· Vol disminuir la importància del caciquisme, guanyant-se el suport dels abstencionistes i les
classes mitjanes (“masses neutres”).
· Reforma electoral (1907): intenta posar més difícil el frau electoral, però ni acaba amb la
corrupció ni democratitza el sistema.
· Reformes socials: Llei de descans dominical i creació de l’Institut Nacional de Previsió.
· Integra el catalanisme: pacta amb la Lliga (Cambó) la concessió d’una major autonomia a
ajuntaments i diputacions i el reconeixement de les regions.
· El desprestigi de Maura arran de la campanya en la seua contra pels fets de la Setmana Tràgica
acabarà amb aquestes reformes i Maura serà substituït per Dato com a líder liberal.
- L’intent de modernització política de José Canalejas (1910-12):
· Intent de reduir el poder de l’església (reforma del finançament i separació entre església i Estat)
→ la Santa Seu es nega → “Ley del candado” (1910): prohibició d’establiment de nous ordes
religiosos.
· Reformes socials: substitució de l’impost de consums, Llei de Lleves (obligació del servei miiltar
en temps de guerra i fi de la redempció en metàl·lic) i lleis per millorar les condicions laborals
(treball de la dona).
· Continua l’apropament als catalanistes: Llei de Mancomunitats (govern Dato, 1914), que feia
possible la unió de diputacions (creació de la Mancomunitat de Catalunya).
· Canalejas és assassinat per un anarquista en 1912 i els liberals es divideixen en diferents
faccions, sense un líder clar.

2.- L’ENFORTIMENT DE L’OPOSICIÓ POLÍTICA.

2.1.- El republicanisme.
- És la principal força d’oposició parlamentària als partits dinàstics, renovant-se en aquest període:
en 1903 es funda Unió Republicana, amb Salmerón com a líder.
- En 1908 Alejandro Lerroux se’n va d’Unió Republicana i funda el Partit Radical, amb un discurs
demagògic, anticlerical, anticatalanista i suposadament revolucionari amb molta influència sobre
la classe obrera de Barcelona.
- V. Blasco Ibáñez farà el mateix a València, on el blasquisme, populista i anticlerical, arribarà a fer-
se amb l’ajuntament de València.
- També Melquíades Álvarez s’escindirà d’Unió Republicana i fundarà el Partido Reformista
(1912), basat en la democratització política i amb influència entre importants intel·lectuals (Ortega
y Gasset, Manuel Azaña,...).

1
2.2.- El socialisme polític.
- El PSOE augmenta la seua influència i, dins d’una coalició republicano-socialista, aconsegueix el
seu primer diputat en 1910: Pablo Iglesias.
- La importància del PSOE no deixarà d’augmentar, però aquesta importància política del socialisme
serà sempre menor que la importància social a través del sindicat UGT.
- En 1921, arran de l’impacte del triomf d’una revolució socialista a Rússia (1917), el grup
revolucionari critica la política reformista i moderada del PSOE i se’n va, fundant el Partit
Comunista d’Espanya (PCE), amb influència en Biscaia i Astúries.

2.3.- L’evolució dels nacionalismes.

- El nacionalisme català de la Lliga Regionalista:
· El nacionalisme català de dretes de la Lliga Regionalista (1901), recolzat per la burgesia i liderat
per Prat de la Riba i Cambó, es converteix en el partit hegemònic a Catalunya fins 1923 i pacta
amb els governs centrals lleis favorables a la burgesia catalana i lleis que suposen certa
autonomia per a Catalunya (llei de Mancomunitats,...).
· En 1907, una coalició de nacionalistes catalans, carlins i republicans, anomenada Solidaritat
Catalana aconsegueix 41 dels 44 escons a Catalunya: fi del torn dinàstic a Catalunya.
· En 1914 es crea la Mancomunitat de Catalunya, formada per la unió de les quatre diputacions
catalanes i controlada per la Lliga, amb Prat de la Riba com a president: és la primera institució
política oficial catalana des de 1714 i estarà vigent fins a 1925.
- Consolidació i escissió del nacionalisme basc:
· El PNB adquireix molta força, especialment a Biscaia, aconseguint l’ajuntament de Bilbao.
· A partir de 1913 el PNB passa a anomenar-se Comunicació Nacionalista Basca i, per a
aconseguir el suport de la burgesia industrial, modera el seu discurs i es presenta com un partit
autonomista i defensor de l’ordre, la propietat i la riquesa → gran èxit electoral a les eleccions
de 1917 i 1918, fent-se amb sis dels set escons per Biscaia.
· La crisi econòmica posterior a la Iª Guerra Mundial provoca una escissió en el partit entre els
partidaris d’un discurs moderat i autonomista i el sector radical o aberrià, que refunden el PNB i
tornen a les velles idees de Sabino Arana → fins 1930 no es tornaran a reunificar.
- Els regionalismes:
· El regionalisme gallec intenta transformar-se en un regionalisme polític, encara que amb poca
força: Solidaridad Gallega (1907) no arriba a participar en les eleccions generals i A Nosa Terra
(1916) encara té més de moviment cultural que polític.
· El regionalisme andalús de Blas Infante pren impuls a partir de 1910 al voltant de l’Ateneu de
Sevilla, però la seua influència política no és important fins a la Guerra Civil.
· El regionalisme valencià de València Nova (1904) i Joventut Valencianista (1908) intenta crear
un moviment polític a imitació del nacionalisme català: l’intent de creació d’una Solidaritat
Valenciana fracassa.

2.4.- La dreta antiliberal: del carlisme al jaumisme.

- En 1909, a la mort de Carles VII, els carlisme passa a anomenar-se jaumisme (el nou pretenent és
Jaume de Borbó) i modera en part el seu programa, arribant a tindre 9 diputats.
- La moderació oficial i les diferents postures respecte a la Iª Guerra Mundial provocaran greus
crisis internes i la formació de partits tradicionalistes (Vázquez de Mella).
- Estaran sempre presents al Parlament, des d’on demanden un colp d’estat per a instaurar l’ordre i
recolzaran a Primo de Rivera.

3.- EL PROBLEMA SOCIAL: SINDICALISME I CONFLICTIVITAT OBRERA.

- El sindicalisme de classe socialista i anarquista creix molt durant les primeres dècades del segle XX,
especialment a Barcelona, Madrid, País Basc, Astúries, Andalusia i València.
- El sindicat socialista UGT passa de 33.000 afiliats en 1902 a 240.000 en 1921, sent molt important a
Madrid i tot el nord d’Espanya.

2
- Els treballadors reclamen, mitjançant les vagues, millores salarials, millors condicions de treball, la
jornada laboral de 8 hores i el reconeixement dels sindicats i la negociació col·lectiva.
- Les vagues seran molt importants entre 1902 i 1911: vaga general a Barcelona (1902), vagues
mineres a Biscaia i Riotinto (1903) i a Astúries i Bilbao (1906), intent d’una vaga general
revolucionària en diferents punts d’Espanya en 1911 o la vaga ferroviària de 1912.
- La Confederació Nacional del Treball (CNT):
· L’important anarquisme català crea, per la unió de diferents associacions obreres, la Solidaritat
Obrera (1907), que es transformarà en 1910 en el sindicat anarquista més important: la
Confederació Nacional del Treball (CNT), de caràcter nacional.
· La CNT tindrà com a líders a Salvador Seguí, Àngel Pestanya i Joan Peiró i es convertirà en el
sindicat més important a Catalunya, Andalusia i València i en el global espanyol (700.00 afiliats
en 1919).
· Té una ideologia anarquista i revolucionària, amb tres idees bàsiques: és apolític (per separar-se de
la burgesia i l’Estat), reclama la unitat sindical de tots els treballadors i té com a objectiu final
acabar amb el capitalisme a través de la vaga general revolucionària, ocupant les fàbriques, camps,
bancs,... i col·lectivitzant-los, gestionats per comunes.
· Serà il·legalitzat en nombroses ocasions: entre 1911 i 1914 després del fracàs de la vaga general
revolucionària de setembre de 1911, durant la dictadura de Primo de Rivera,...
- Per a frenar les protestes, els governs del torn aprovaren una legislació social per a millorar les
condicions laborals i la jornada de treball, però en la pràctica no es complien en la majoria
d’ocasions per no haver una inspecció de treball efectiva ni tribunals (magistratures laborals).
- També es van fer esforços des dels sindicats per a millorar l’educació i la cultura dels treballadors
com a mitjà d’alliberament: es creen els ateneus obrers, on s’organitzen activitats de caràcter lúdic i
educatiu, i propostes pedagògiques noves com l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia (de caràcter
anarquista) o l’Escola Nova (de caràcter socialista).

4.- EL PROBLEMA RELIGIÓS: CLERICALISME vs ANTICLERICALISME.

- El recolzament de l’església va ser clau per a que es proudira la Restauració.
- A canvi d’aquest recolzament al sistema, els conservadors van afavorir a l’església: religió oficial de
l’Estat i manteniment del culte (Constitució del 76) i recolzament i protecció per a que l’església
augmentara de forma important la seua presència a l’ensenyament.
- Des del púlpit i des dels col·legis i instituts religiosos s’enfortirà el poder social de l’església com un
recolzament clau del sistema: s’enforteix el clericalisme que recolza les classes poderoses (burgesia
i vella noblesa).
- Front a aquest clericalisme ressorgeix una oposició anticlerical, entenent anticlericalisme com
l’oposició a la influència del clergat en la vida pública, que sol expressar-se en actituds crítiques o
en accions hostils contra la importància de l’església en la societat.
- Hi ha tres vessants de l’anticlericalisme:
· l’anticlericalisme polític, que pretén frenar la influència de l’església en la vida pública i
l’ensenyament, crear un estat laïc i deixar de subvencionar-la.
· l’anticlericalisme ideològic, format per intel·lectuals i professors que ataquen el clericalisme en els
camps de l’etica, la cultura i la pedagogia.
· l’anticlericalisme proletari, centrat en els atacs d’obrers i jornalers a l’església per considerar-la un
obstacle per al progrés i emancipació de les classes treballadores, donat que sempre es posava de
la banda de la burgesia i la vella noblesa.
- L’anticlericalisme es radicalitzarà i començaran a produir-se atacs violents i cremes d’esglésies i
convents, especialment importants durant la Setmana Tràgica (1909).

5.- EL PROBLEMA MILITAR: MILITARISME vs ANTIMILITARISME.

- L’exèrcit és un dels pilars del sistema de la Restauració i, si bé en la primera etapa els militars
s’allunyaren de la política, a partir del “desastre del 98” la importància del militarisme creixerà.
- Durant la Restauració la intervenció dels militars ja no serà per a salvar el sistema en perill a base de
pronunciaments com durant el regnat d’Isabel II, sinó que substituirà a un Estat inoperant davant

3
 problemes com el catalanisme (1906), la Setmana Tràgica (1909), la crisi del 1917 o la convulsió
del 1921, arribant un militar a erigir-se en dictador (Primo de Rivera, 1923).
- La presència dels militars en la política i els governs tornarà a ser important arran del “desastre del
98” (Polavieja com a exemple) i tornaran a conspirar per pressionar al govern, per a presentar-se
com els salvadors de la pàtria davant els problemes socials i, lentament, per a pressionar al mateix
rei per constituir una dictadura militar que “salve” el país.
- Arran de la disputa entre el catalanisme i els militars per la publicació d’una caricatura considerada
ofensiva pels militars a la revista Cu-Cut en 1905, es va promulgar la Llei de Jurisdiccions (1906),
per la qual quedaven baix jurisdicció militar les ofenses a la unitat de la pàtria, a l’exèrcit i a la
bandera.
- Front a aquest militarisme, sorgeix un antimilitarisme popular cada vegada major (especialment des
de la derrota a Cuba i els morts que allí es produïren) que s’oposa al reclutament dels més joves per
anar a guerres i a guerres com la del Marroc (Setmana Tràgica, 1909).

6.- LA CRISI DEL 1909: LA SETMANA TRÀGICA.

6.1.- El conflicte colonial del Marroc.
- Perdudes les colònies ultramarines en 1898, la política colonial espanyola es va centrar al
Marroc, on, aprofitant les disputes entre les potències europees, va aconseguir l’establiment d’un
protectorat francoespanyol (Conferència d’Algesires de 1906 i Tractat Hispanofrancés de 1912):
Espanya aconsegueix una franja al nord (Rif) i la zona atlàntica (Ifni i Rio de Oro).
- L’objectiu era explotar econòmicament la zona (mines de ferro del Rif) i restaurar el prestigi de
l’exèrcit després del “desastre del 98”.
- Però els berbers de la zona s’organitzaren militarment en cabiles i feren front a la invasió
espanyola: derroten l’exèrcit espanyol al Barranco del Lobo i posen en perill Melilla.
- Per a fer front als avanços dels rifenys, el govern va cridar a la guerra a reservistes (molts d’ells
ja casats) que havien d’embarcar a Barcelona (1909) → aquest fet agreuja l’antimilitarisme i
provoca una important protesta popular que va tenir el suport d’anarquistes, socialistes i
republicans: la Setmana Tràgica de Barcelona.

6.2.- La Setmana Tràgica de Barcelona (juliol – agost de 1909).

- La protesta es va inicar el 18 de juliol, quan les tropes que havien d’embarcar es van revoltar a
Barcelona, formant-se un moviment antimilitarista i anticlerical.
- A la revolta es van unir republicans, socialistes i anarquistes, que van formar un comitè de vaga
el dia 24 i cridaren a la vaga general per al dia 26.
- Tota Barcelona es va veure immersa en una revolta popular més o menys espontània: incidents al
carrer, barricades, enfrontament amb les forces d’ordre públic i atacs i incendis d’esglésies i
convents.
- La revolta acabà amb la declaració d’estat de guerra per part del govern i la duríssima
intervenció de l’exèrcit front a un moviment insurreccional radicalitzat i poc organitzat.
- La repressió posterior va ser molt dura: centenars de detinguts, 216 consells de guerra que
afecten a 1700 persones, 17 condemnes a mort i 5 executats, entre ells el pedagog lliurepensador
i fundador de l’Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia.

6.3.- Conseqüències de la Setmana Tràgica.

- Els morts i detinguts durant la revolta i la repressió posterior que ja hem vist.
- L’agreujament del conflicte clericalisme vs anticlericalisme: l’església reclamarà i aconseguirà
indemnitzacions per la crema dels seus edificis i frenarà l’intent posterior de Canalejas de
separar església i Estat, evitant l’aplicació de la Ley del Candado.
- L’augment del militarisme, que es presenta com a l’únic capaç de solucionar els problemes, front
a un antimilitarisme obrer cada vegada major.
- La major importància del moviment obrer, especialment de l’anarquisme a Barcelona: en 1910 es
funda la CNT.
- Conseqüències polítiques:

4
 · La dura repressió provoca protestes a tota Europa contra el govern de Maura.
· Liberals i republicans s’uneixen per demanar la divisió de Maura amb la campanya “Maura,
No!” → davant les pressions exteriors i interiors Alfons XIII dissol les Corts i crida als liberals
per a formar govern (Canalejas).
· Els sectors d’esquerra catalans critiquen durament al catalanisme de dretes de la Lliga
Regionalista, acusant-la de recolzar Maura i la repressió → naix un nou nacionalisme català,
republicà i d’esquerres amb la formació de la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910).
· Es produeix un apropament de les forces d’esquerra que dóna lloc a la formació d’una
Conjunción Republicanosocialista, és a dir, republicans i socialistes es presenten a les
eleccions en llistes conjuntes.
· El paper ambigu de Lerroux durant la revolta va fer que molts obrers es desenganyaren del seu
republicanisme populista i es situaren a favor de l’anarcosindicalisme (CNT, 1910).

7.- L’IMPACTE DE LA Iª GUERRA MUNDIAL (1914-18).

7.1.- L’impacte polític.
- Quan esclata la Iª Guerra Mundial, el govern conservador de Dato es declara neutral en el
conflicte, posició lògica tenint en compte el tradicional aïllament d’Espanya des del segle XIX i la
poca importància que tenia en aquest moment.
- Però la societat espanyola sí que es dividirà en dos: els conservadors, l’església i la majoria de
l’exèrcit seran majoritàriament germanòfils (partidaris d’Alemanya i Àustria-Hongria), mentre que
els progressistes i republicans seran aliadòfils (partidaris de França i Gran Bretanya); els sectors
obrers i sindicats es mostres neutrals per considerar-la una guerra imperialista.
- El triomf de la Revolució Russa durant la guerra (1917) va estimular el caràcter revolucionari de
l’anarquisme i el socialisme, que veien com era possible el triomf d’una revolució obrera
(augmenten els conflictes socials).
- El sorgiment de noves nacions al final de la guerra (Polònia, Txecoslovàquia,...) radicalitzarà el
discurs nacionalista cap a l’independentisme: Francesc Macià funda Estat Català.

7.2.- L’impacte econòmic.

- La neutralitat va suposar un fort creixement econòmic: els països en guerra (la majoria) necessiten
aliments, productes industrials, matèries primeres,... que estan disposats a pagar a qualsevol preu i
que Espanya es pot oferir.
- La guerra beneficià especialment les indústries catalana (tèxtil) i basca (metal·lúrgia) i la mineria
basca, però els beneficis eren purament especulatius i no van servir per invertir en modernitzar
l’estructura econòmica del país: igual que vénen amb la guerra es perdran quan finalitze aquesta.
- L’augment dels preus per l’augment de la demanda externa va ser molt fort (d’un 20%, arribant al
72% en el blat), pujant molt per damunt dels salaris → front a l’augment dels beneficis de la
burgesia, les condicions de vida dels treballadors empitjoren i s’accentuen les diferències socials.

7.3.- L’impacte social: l’augment de les diferències socials, junt a l’impacte de la Revolució Russa,
agreujarà les protestes obreres (de 212 vagues en 1914 a 463 el 1918), encara més quan s’acabe el
creixement econòmic en finalitzar la guerra.

8.- LA CRISI DEL 1917.

8.1.- La conjuntura de l’any 1917.
- En 1917 coincidiran les desigualtats econòmiques, la conflictivitat social, les dificultats polítiques
(crisi del torn, necessitat de reformes,...)i el descontent dels militars: la protesta contra el govern
serà generalitzada (oposició política, militars, sindicats,...).
- Però el moviment de protesta fracassarà per diferents raons: els interessos dels que protestaven
eren molt diferents i no tenien cap programa comú, els militars es mostren indecisos i confosos
(por a una revolució obrera) i els sindicats es radicalitzen.

5
8.2.- La crisi militar.
- El descontent entre els militars peninsulars va anar creixent perquè l’excessiu nombre d’oficials
dificultava els ascensos, que sols s’obtenien per mèrits de guerra al Marroc (africanistes), a la qual
cosa es sumava la baixada del salari real per l’augment dels preus.
- Els oficials de baixa i mitjana graduació formaren Juntes de Defensa, associacions militars
nascudes a Barcelona que demanaven un augment salarial i l’ascens únicament per antiguitat.
- Davant la negativa del govern van fer un manifest en juny de 1917 contra el govern i demanant una
regeneració del sistema, la qual cosa va fer pensar als republicans que l’exèrcit podria ajudar-los
→ res més lluny de la realitat: l’exèrcit, que tenia por a una revolució obrera, sols buscava
millores per a ells , que aconseguirien amb la seua pressió (els augmenten el sou i posteriorment,
amb la Llei de Reforma Militar, sols es podrà ascendir per antiguitat fins a coronel).

8.3.- La crisi política.

- Davant les protestes socials i dels militars, Dato clausura les Corts i imposa la censura.
- Front a açò, la Lliga Regionalista (Cambó) organitzà a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris
Catalans (juliol) per a convocar Corts Constituents i reestructurar l’Estat, descentralitzant-lo.
- Aquesta Assemblea convocà una reunió de tots els diputats i senadors espanyols, però, davant la
prohibició del govern, sols n’acudiren 71 dels 760 → l’assemblea es va celebrar, però la Guàrdia
Civil la va dissoldre.
- Aquest moviment no va tindre continuïtat: la negativa de conservadors i liberals a integrar-se en
l’assemblea, les discrepàncies internes entre catalanistes de dretes, republicans i socialistes,
l’oposició de les Juntes de Defensa a sumar-se i la por un moviment social cada vegada més
radicalitzat (por a la revolució) van fer fracassar el moviment.

8.4.- La crisi social.

- Les protestes més importants van ser les protestes socials, protagonitzades pels obrers i els seus
sindicats (UGT i CNT) per la baixada dels salaris reals front al fort augment dels beneficis de les
empreses.
- En 1916 UGT i CNT havien acordat un manifest conjunt en què demanaven al govern que parara
la pujada dels preus o farien una vaga general → aquesta vaga es durà a terme en desembre de
1916, amb una participació molt important i de forma pacífica, però no aconseguiran el que
demanaven.
- En març de 1917 UGT i CNT tornen a publicar un manifest conjunt amenaçant amb una vaga
general revolucionària si el govern no intervenia per a posar fi a l’augment de les diferències
socials i l’empitjorament de les condicions de vida dels treballadors.
- El nombre de vagues no para d’augmentar durant tot l’any 1917 i la tensió esclatarà definitivament
de forma violenta en agost: arran del fracàs de la vaga ferroviària per solidaritat en València, UGT
crida a la vaga general (agost de 1917), sumant-se la CNT.
- La vaga general d’agost de 1917, poc seguida al camp, va tindre un major èxit a les ciutats,
especialment a Madrid, Barcelona, País Basc, Astúries i les zones mineres andaluses.
- L’ús de la violència per part d’obrers a Barcelona, Huelva i Astúries va provocar una reacció molt
repressiva del govern, que decreta la llei marcial i envia l’exèrcit a reprimir violentament el
moviment: més de setanta morts, dos-cents ferits i dos mil detinguts i condemna a cadena perpètua
per part de tribunals militars als membres del comité de vaga.
- La vaga d’agost de 1917 és reprimida i, per tant, fracassa, però les protestes socials continuaran i
seran la causa principal de la caiguda del sistema canovista.

8.5.- Les conseqüències del 1917.

- Els fets del 1917 no aconsegueixen posar fi al sistema de la Restauració, que sobreviu a la crisi,
però el desgasten i suposen l’inici de la seua descomposició: la inadaptació a les demandes socials
i la manca de democratització faran caure el sistema sols cinc anys després.
- Els governs de concentració: per a fer front a la crisi es van unir en un mateix govern
conservadors, liberals i la Lliga Regionalista (el govern de concentració de Maura és el més

6
 important), però els canvis de govern i de ministres van ser constants i les diferències entre ells
van fer impossible qualsevol reforma, sent incapaços de contenir la inflació i restablir l’ordre
social.

9.- LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-23)

9.1.- El col·lapse dels governs i les institucions.
- En cinc anys (1918-23) es van succeir 10 governs diferents: inestabilitat política.
- El mateixos partits dinàstics estan dividits, amb diferents líders lluitant pel poder.
- La inestabilitat política va obligar els governs a mesures d’excepció contínues i a la suspensió del
Parlament i les garanties constitucionals, així com a formar governs de concentració.
- El fracàs dels governs de concentració suposà la tornada al torn: els conservadors van governar
entre 1919 i 1922 (assassinat de Dato en 1921 inclós) i els liberals en 1923.
- Davant la crisi institucional, l’exèrcit intervé cada vegada més en política, reprimeix els intents
revolucionaris i es presenta com l’únic capaç de salvar a la monarquia d’un sistema polític
corrupte i incapaç de solucionar els problemes (preparació de colps d’estat).
- Front al sistema, els partits de l’oposició (republicans i socialistes sobretot) no van ser capaços de
fer-li front amb un programa alternatiu fort: estan dividits, els radicals de Lerroux perden força i
suport obrer, els reformistes s’apropen als liberals i els republicans no avancen en excés.
- El PSOE creix, però, des de 1909, opta per una via reformista (Julian Besteiro i Indalecio Prieto):
en la pràctica, deixen de banda el seu caràcter revolucionari i s’integren en el parlamentarisme i
una política reformista i moderada (pactar reformes que milloren les condicions de vida dels
obrers i acceptar de facto el capitalisme).
- L’impacte de la Revolució Russa (1917) va provocar una escissió en el PSOE: els reformistes
moderats continuen en el PSOE, mentre que els dirigents partidaris de donar suport al règim
bolxevic rus i integrar-se en la IIIª Internacional fundaran, en 1921, el Partit Comunista d’Espanya
(PCE), amb influència a Biscaia i Astúries, però escassa a nivell global.

9.2.- La conflictivitat obrera.

- Les males condicions de vida dels obrers, la influència del triomf de la Revolució Russa i la
intensa agitació social en tota Europa (intents revolucionaris a Alemanya, Hongria,...) van fer que
la importància i activitat del moviment obrer fora molt major, arribant-se a una autèntica crisi
social: el Trienni Bolxevic a Andalusia (1918-21) i el pistolerisme a Catalunya (1917-23).
- Després d’una etapa de prohibició, la CNT es refunda al Congrés de Sants amb gent com Seguí,
Pestanya o Peiró, continua amb el seu caràcter apolític, revolucionari i anticapitalista, però es
mostra partidària de negociar directament amb els patrons, sense polítics pel mig → el nombre
d’afiliats passa de 15.000 en 1915 a 700.000 en 1919 (la majoria a Catalunya).
- La lluita sindical en aquest període va ser especialment greu a Andalusia i Barcelona.
- A Andalusia, on la fam dels jornalers s’unia a l’augment dels preus, la influència de la Revolució
Russa i la riquesa dels señoritos, els anarquistes (i en menor mesura els socialistes) impulsen
revoltes camperoles en què cremen collites, ocupen terres, es reparteixen les propietats i arriben a
controlar els ajuntaments → la revolta comença a Còrdova en 1918, però s’estén per tota
Andalusia, Extremadura i La Manxa → el govern declara l’estat de guerra i envia la Guàrdia Civil
i l’exèrcit per a reprimir les revoltes, que duraran fins 1921.
- A Barcelona, la vaga a La Canadenca, companyia d’electricitat, va paralitzar el 70% de la
indústria durant mes i mig i obliga a patronal i govern a acceptar la tornada dels acomiadats,
jornada de huit hores, augment salarial i alliberament dels detinguts durant la vaga → però no
compleixen allò pactat, els treballadors tornen a la vaga i patronal i govern responen molt
durament (tancament d’empreses o lockout, repressió i pistolerisme).
- La radicalització de sindicats i patronal va fer que Espanya visquera fins a 1922 en un permanent
estat d’excepció, amb les garanties constitucionals suspeses (el govern ajuda a la patronal a
reprimir les protestes obreres).
- Davant la reacció de patronal i govern, l’anarquisme radical torna a l’acció directa (Durruti, Garcia
Oliver, Ascaso), atemptant contra les autoritats, els patrons i les forces de l’ordre.

7
 - Front als atemptats, els empresaris s’uneixen a la Federació Patronal: practiquen el lockout
(tancament patronal de les empreses), contracten pistolers a sou per assassinar els dirigents obrers
(pistolerisme), elaboren llistes negres i creen el Sindicat Lliure, un sindicat groc controlat per la
patronal per frenar les revolucions obreres i contrarestar la força de la CNT.
- El govern, en ajuda de la patronal, nomena al sanguinari general Martinez Anido com a
governador civil de Barcelona: protegeix els pistolers de la patronal, du a terme una duríssima
repressió contra els sindicalistes i posa en pràctica la llei de fugues (la policia pot disparar contra
els detinguts si intenten fugir).
- Durant l’època del pistolerisme (1916-23) van haver més de 800 atemptats i 226 morts, entre ells
dirigents obrers (Layret, Seguí), coneguts empresaris i el mateix president Dato (1921).

9.3.- El problema del Marroc: Annual.

- Després de la Setmana Tràgica l’exèrcit espanyol havia aconseguit assegurar les seues
fortificacions i es posaren en explotació les mines al Marroc: la situació serà més o menys estable i
sense problemes greus fins acabar la Iª Guerra Mundial.
- En acabar la Iª Guerra Mundial tres causes provocaran la tornada a una guerra oberta al Marroc: la
por espanyola a que França intentara ampliar el seu territori al Marroc, l’augment del nacionalisme
rifeny (amb Abd-el-Krim al cap) i la venda d’armes a baix preu en acabar el conflicte mundial.
- El govern i l’exèrcit dissenyaren una estratègia militar per ocupar de forma efectiva tot el nord del
Marroc i acabar amb les cabiles rifenyes: des de Tànger i Ceute al general Berenguer ocuparia tota
la zona occidental, mentre que el general Silvestre, des de Melilla, ocuparia tota la zona del Rif
oriental.
- El general Berenguer va aconseguir el seu objectiu, però el general Silvestre es va veure sorprés a
Annual per l’atac d’Abd-el-Krim a Annual: les tropes, mal preparades, pitjor organitzades i sense
cap motivació, van fugir en desbandada → es van produir més de 13.000 baixes (incloent
Silvestre): és el que es coneix com El Desastre d’Annual (1919).
- Les conseqüències d’Annual:
· Les notícies del desastre d’Annual van donar lloc a fortes protestes a la premsa i el carrer, exigint
responsabilitats, mentre els militars i els polítics es tiraven les culpes mútuament.
· El govern va dimitir i es va formar un govern de concentració presidit per Maura.
· Es va encetar una investigació parlamentària per esbrinar què havia passat i castigar els
culpables: els parlamentaris elaboraren un informe conegut com a expedient Picasso.
· Durant l’elaboració de l’informe, republicans i socialistes demanaren que es castigara durament
els responsables, incloent la cúpula militar al Marroc i el propi Alfons XIII, el qual sembla que
havia donat personalment ordres d’avançar a Silvestre en contra de l’opinió d’alguns caps
militars de l’Estat Major.
· La investigació parlamentària obrirà una enorme crisi política i militar i l’expedient Picasso no
arribarà mai a les Corts, ja que uns dies abans de que es presentara els militars ho van impedir:
Primo de Rivera, amb el consentiment del rei Alfons XIII, pega un colp d’estat, acaba amb el
sistema liberal canovista i es proclama dictador (13 de setembre de 1923).