Tema 3- La Crisi de la Restauració (1898-1931)

El desastre del 1898 va mostrar les deficiències del règim de la restauració i va donar lloc a
un reformisme polític basar en les idees regeneracionistes. Poc després la majoria d’edat
del monarca Alfons XIII (16 anys, el seu pare li va donar la majoria d’edat abans d’hora)
1902, va marcar el començament de la segona etapa de la Restauració.

1. El reformisme dinàstic:

1.1 Fracàs del primer govern regeneracionista

Al 1889, la reina regent, Maria Cristina, dona la confiança al nou líder conservador,
Francisco Silvela amb una política reformista que es concreta en un projecte de
descentralització administrativa i una nova política pressupostària que augmenta els
impostos sobre els productes de primera necessitat i la creació de nous impostos per fer
front als deutes originats per la guerra de Cuba. Van acompanyar-lo en el govern: el general
Camilo Polavieja i el líder català Manuel Duran i Bas.

1899 a Catalunya (fet relacionat amb el catalanisme) al mes de setembre les noves
càrregues fiscals imposades pel ministre d’Hisenda Villaverde van ser el motiu d’una forta
protesta coneguda com el “Tancament de caixes” que va consistir en que els comerciants,
majoritàriament de Barcelona, es van negar a pagar la contribució trimestral. Un mes més
tard, el govern va donar ordre d’embargar als morosos. Però l’alcalde de Barcelona, el
doctor Bartomeu Robert, es va negar a fer-ho i va presentar la dimissió.
El moviment del tancament de caixes va portar a una vaga general de comerciants de
Barcelona, Mataró, Sabadell, Manresa, Vilafranca… El govern va empresonar als morosos i
va suspendre les garanties constitucionals a Barcelona durant 17 mesos i va declarar l’estat
de guerra. En desacord amb les mesures repressives, Polavieja i Duran i Bas van dimitir
dels seus càrrecs de govern.
El tancament de caixes, Catalunya, va fer trontollar (desequilibrar) la caduca política de la
Restauració que tenia en el Catalanisme l’alternativa i va acabar amb l’esperit de
regeneració que havia durat encara no un any.

1.2 Les reformes de Maura i Canalejas

A la primavera de 1902 (als 16 anys) puja al tron Alfons XIII. Coincideix, al 1903, amb una
renovació del lideratge dels partits dinàstics. Partit Conservador - Antoni Maura i Partit
Liberal - José Canalejas.
A partir de 1903 hem de dir que els dos partits, conservador i liberal, estaven influenciats pel
regeneracionisme i van impulsar reformes importants (econòmiques, polítiques…) pero van
seguir mantenint el falsejament electoral la qual cosa dificultava la democratització de la
política espanyola.
L’any 1904 puja al poder Antoni Maura, és coneix com el govern curt que dura de 1904 a
1905. Impulsa el seu projecte polític que és coneix com ‘’revolució des de dalt’’ dotant al
sistema amb la mobilització d’una base social que anomena ‘’les masses neutres’’ (classe
mitjana, conservadora i católica amb l’objectiu de desbancar als cacics i evitar que les
classes populars adquireixin massa protagonisme.
El 3 de març de 1904 el govern d’Antoni Maura aprova la llei de descans dominical (la llei de
descans els diumenges) que entra en vigor l’11 de Setembre de 1904.

Prohibicions i permissions dels diumenges:

Permet Prohibit

-Tavernes -Diaris
-’’Corridas de Toros’’ - Comerços
- Mineria - Barberies
- metal·lúrgia - Ministeri públic (llocs públics)

Al 1905 Maura deixa el poder i entre 1905 i 1906 governa un grup liberal (Montero Ríos i
Moret).És en aquesta legislatura que succeeixen els incidents del “Cu-cut” coneguts com la
cuartelada: els diputats catalanistes al congrés no van ser ben rebuts ja que els tractaven de
separatistes.
En aquest clima de tensió de 1905 un grup de militars van assaltar, destrossar i cremar els
tallers de la revista “Cu-cut” i la redacció de la veu de Catalunya. Arran de l’aparició a totes
dues publicacions d’un acudit que feia referència a la victòria electoral de la Lliga i que
l'exèrcit va considerar ofensiu.
El govern en lloc de sancionar aquesta actitud va suspendre les dues publicacions i va
elaborar un projecte de “llei de jurisdiccions” que posava sota jurisdicció militar (tribunals
militars) és a dir totes les ofenses contra l'exèrcit o contra la unitat de la patria i els seus
símbols, ja fossin fetes de manera oral o escrites. Al 1906 canviem de govern i entra com a
president Antoni Maura fent un govern llarg (1906-1909) i promulga noves lleis:

- 1907: Presenta a les corts un projecte de reforma d’administració local, el qual

pretén donar més autonomia als ajuntaments i a les diputacions amb la intenció
d’atraure cap al govern el catalanisme (lliga Regionalista) .
- Una nova llei electoral que pretén acabar amb la corrupció però només aconsegueix
posar més difícil el frau electoral.
- 1908: es crea l’instituto Nacional de previsión, dedicat a les assegurances obreres.
- 1907-1909: Es promulga la llei de colonització interior, era els intents per reactivar la
industria i estimulació de l’agricultura. Aprovació de lleis socials: la llei de vaga.

Tot i aquesta política reformista el sistema va ser incapaç de regenerar-se desde dins.
Ni liberals ni conservadors havien estat capaços d’impulsar les reformes que requeria el
país.
Finalment la defensa de l’ordre social va comportar una actitud molt intransigent per part del
govern, especialment en la resposta als fets de la Setmana Tràgica de BCN (1909).
La dura repressió que va seguir la revolta va impulsar que s’articulés una campanya de
protesta que sota el lema ‘’Maura no’’ va fer caure el govern conservador donant pas
novament als liberals.
1910 José Canalejas forma un nou govern liberal. Intenta apropar-se als sectors populars
amb un programa de reformes socials més ampli que el de Maura i Canalejas actua contra
l'església i amb la limitació del poder de l’església:
 - Una reforma del finançament de l'església.
- Separació estat - església
- Ley del Candado: (1910) La negativa de la Santa Seu a aceptar cap tiups de reforma
va comportar la promulgació de la ley del candado que consistia en limitar
l’establiment a Espanya de nous ordres religiosos

Altres reformes socials (Canalejas):

- substitueix l’impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes
(descontenta les classes benestants)
- 1912 Llei de lleves. Feia obligatori el servei militar i suprimia la redempció en
metàl·lic.
- També es creen lleis per millorar les condicions laborals. S’aprova una normativa
sobre el treball de la dona (les dones només poden treballar de dia no de nit).
- La negociació d’una llei de mancomunitats que permetia la unió de les diputacions
provincials per fer-se càrrec de la gestió d’alguns serveis públics. 1912.

Reformes de política exterior:

- 1906: Conferència d’Algesires.
- 1912: Tractat Hispanofrancés. S’estableix un protectorat a Marroc entre Espanya i
França. A Espanya li tocarà la zona del Rif, una zona que s’havia de pacificar i
organitzar i que per a Espanya hi havien interessos econòmics (explotació de
mines), però sobretot restaurar el prestigi de l’exèrcit perdut després del desastre de
Cuba.
- 1912 Canalejas va ser assassinat per un anarquista mentres mirava l’aparador d’una
llibreria de Madrid. Fet que va posar fi al seu projecte.
- Canalejas serà substituït per el conservador Eduardo Dato (1913, conservador).

2. LES FORCES D'OPOSICIÓ

2.1. El republicanisme
A principis del segle XX, el republicanisme estava dividit en multitud de centres i grups:
• L’any 1903, Nicolás Salmerón va encapçalar el partit Unió Republicana amb l’objectiu
d’unir esforços i tendències.
• Els catalanistes més radicals i republicans van abandonar la Lliga Regionalista i van
fundar el setmanari El poble català. L’any 1907, van fundar un nou partit El centre
Nacionalista Republicà.
• L’any 1908, la Unió Republicana es va integrar en la coalició Solidaritat Catalana i
Salmerón va sortir elegit per Barcelona. Aquest apropament al catalanisme va ser rebutjat
per un sector del partit liderat per Vicente Blasco Ibáñez i Alejandro Lerroux.
Alejandro Lerroux va trencar amb la Unió Republicana de Nicolás Salmerón i va fundar el
Partit Republicà Radical. Aquest presentava iniciatives parlamentàries a favor d’algunes
reivindicacions obreres, denunciava la repressió del govern, feia peticions d'indults i
amnisties, i defensava jurídicament els sindicalistes. El lerrouxisme va arribar a tenir una
forta influència entre les classes mitjanes i el proletariat barceloní, emprant un discurs
demagògic i suposadament revolucionari, fortament anticatalanista i anticlerical.
• L’any 1909, en el conjunt d’Espanya, es va constituir una coalició electoral entre tots els
partits i totes les tendències republicanes i el PSOE, anomenada Conjunción
Republicanosocialista, que va fer pujar el vot republicà i la seva implantació en les zones
urbanes.
• L’any 1910, a Catalunya, diferents grups van constituir la Unió Federal Nacionalista
Republicana (UFNR).
• L’any 1914, la UFNR va establir una aliança electoral amb el Partit Republicà Radical, però
els dos partits junts van obtenir menys vots que no pas separats.
La UFNR va entrar en una crisi greu i al final va desaparèixer.
• L’any 1917, es va fundar el Partit Republicà Català, que va tenir una implantació feble
però va mantenir-se fins a l’any 1931 que es va constituir Esquerra Republicana de
Catalunya.

2.2. El carlisme i el tradicionalisme

Les bases socials del carlisme, l’integrisme i el tradicionalisme es concentraven a Navarra,
País Basc i Catalunya però també n’hi havia a Andalusia (Sevilla i Huelva).
• L’any 1907, es va fundar el Requeté una organització de caràcter paramilitar que actuava
a les ciutats contra el republicanisme i l’obrerisme.
• L’any 1909, la mort de Carles de Borbó (Carles VII) amb el seu fill Jaume de Borbó,
pretendent a la corona, i les lluites internes entre integristes i tradicionalistes van portar a
Juan Vázquez de Mella a abandonar la militància i a l’any 1919 fundar el Partit Catòlic
Tradicionalista.
• L’any 1931, amb l’arribada de la República, els sectors integrista i el tradicionalista es van
unificar en un sol partit la Comunió Tradicionalista.

2.3. Les forces obreres: socialisme i anarquisme

Dins del moviment obrer, el primer terç del segle XX, les forces dominants eren els
socialistes i les anarquistes.
Els socialistes tenien la força a Madrid i el nord d’Espanya i els anarquistes eren majoria
en el proletariat català (el més nombrós d’Espanya) i en menor presència a Aragó, València
i Andalusia.
El PSOE defensava l’acció política, aprofitava les oportunitats que donava el sistema
parlamentari i acceptava fer aliances electorals amb els partits burgesos.
L’any 1910, Pablo Iglesias va aconseguir una acta de diputat com a membre de la coalició
republicanosocialista.
El sindicat socialista UGT era partidari de l’acció política i defensava que la presència de
representants obrers en organismes de l’Estat.
Destaca Francisco Largo Caballero que l’any 1918 va ser secretari general de la UGT.
L’any 1921, degut a la influència de la Revolució Russa, un grup de disidents del PSOE va
fundar el Partido comunista de España (PCE) amb una militància molt dinàmica a Biscaia i
Astúries.
L’anarcosindicalisme
L’any 1907, es va crear una federació d’associacions de treballadors anomenada
Solidaridat Obrera. Era apolítica i reivindicativa. Aquesta federació va impulsar la creació
d’un sindicat anomenat Confederació Nacional del Treball (CNT) per donar força i estabilitat
al sindicalisme anarquista.
La ideologia de la CNT es basava en:
• La independència del proletariat respecte de la burgesia i de les seves institucions (l’Estat).
• L’apoliticisme del moviment obrer i el consegüent abstencionisme electoral.
• La necessitat de la unitat sindical dels treballadors i
 • La voluntat d’enderrocar el capitalisme per mitjà de l’expropiació dels burgesos.
L’acció revolucionària contra la burgesia i el capital s’havia de fer per mitjà de vagues i
boicots fins que s’arribés a una vaga general revolucionària que acabés amb l’Estat i el
capitalisme.
Després de la Gran guerra, la CNT va tenir els seus grans líders: Salvador Seguí “el noi del
sucre”, Àngel Pestaña i Joan Peiró.
L’any 1918 es van crear els sindicats únics d’indústria que substituien els antics sindicats
d’ofici, aconseguint la negociació directa entre obrers i patrons, sense cap intermediari
polític o representant de l’Estat.

3. CATALANISME (1901-1909)
3.1.
Primeres dècades del segle XX, la Lliga Regionalista era el partit hegemònic de Catalunya.
Entre els seus dirigents, destaquen
• Enric Prat de la Riba (definí l’ideari de la Lliga i fou el responsable principal de la política
catalana –“Catalunya endins”)
• Francesc Cambó fou el portaveu dels interessos dels catalans a Madrid – “Catalunya
enfora”.
L’any 1904, les discrepàncies ideològiques internes van esclatar arrel de la visita d’Alfons
XIII i Antoni Maura a Barcelona. Un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó,
van desobeir els acords del partit de boicotejar la visita real. La direcció del partit va aprovar
l’actitud del grup de Cambó i el sector més crític va abandonar el partit per fundar el partit
Centre Nacionalista Republicà l’any 1906.

3.2. La coalició Solidaritat Catalana

El rebuig massiu a la Llei de jurisdiccions imposada arrel dels fets del ¡Cu-Cut! va propiciar
el sorgiment d’un moviment patriòtic de reafirmament de la personalitat catalana i de
compromís en la lluita pels drets de Catalunya.
Aquest moviment es concretà en Solidaritat Catalana una coalició electoral que aplegava
totes les forces catalanes (des dels carlins fins als republicans federals passant per la Lliga),
menys els partits dinàstics i el lerrouxisme.
L’any 1907, Solidaritat es va presentar a les eleccions generals amb el “Programa del
Tívoli “ ( per derogar la Llei de Jurisdiccions i demanar òrgans d’autogovern per Catalunya)
van obtenir un gran triomf a les eleccions provincials per a les diputacions i a les eleccions
generals en les quals van aconseguir 41 dels 44 escons.
Però el projecte no va trigar a dividir-se a causa de l’heterogeneïtat dels grups i del dirigisme
de la Lliga.
Diversos van ser els motius que van portar la discòrdia entre els partits que formaven part
de Solidaritat Catalana, els fets de la Setmana Tràgica de l’any 1909 van acabar de
dispersar-la, la burgesia i la Lliga van veure amb bons ulls la dura repressió, en canvi el
sector republicà i l’obrerisme la van criticar.

3.3. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona: El conflicte al Marroc

A partir de l’any 1900, Espanya té presència al nord d’Àfrica.
En la Conferència d’Algesires, l’any 1906, i el posterior tractat Hispanofrancès, l’any 1912,
van establir un protectorat franco espanyol al Marroc.
Espanya controlava la zona muntanyosa del Rif. Els rifenys estaven organitzats per lluitar
contra els espanyols i l’any 1909, al Barranco del Lobo, els espanyols van sofrir una derrota
important amb moltes baixes. El govern espanyol va decidir augmentar el nombre de soldats
al Rif amb una lleva de reservistes, entre els quals n’hi havia molts que estaven casats i
amb fills. Molts d’ells havien de sortir des del port de Barcelona el que va provocar la gran
protesta popular coneguda com la Setmana Tràgica.
La prohibició governativa de les protestes va exaltar els ànims i es va convocar una vaga
general que va derivar en una insurrecció generalitzada amb la crema d’edificis religiosos i
barricades als carrers.
Només una brutal repressió militar el 31-7-1909 indiscriminada va poder aturar el conflicte,
amb morts, ferits detencions i afusellaments com el de Ferrer i Guàrdia ( pedagog
anarquista i fundador de l’Escola Moderna) acusat falsament de ser l’instigador.
Les conseqüències polítiques de l’actuació del govern en els fets de la Setmana Tràgica
van ser:
• La caiguda del govern conservador d’Antoni Maura substituït pel liberal J. Canalejas.
• Pèrdua d’influència dels lerrouxistes en la classe obrera que van ser desacreditats pel
comportament oportunista dels seus dirigents.
• Desengany de molts sectors de la classe obrera respecte dels polítics republicans el que
va afavorir l’arrelament de l’anarquisme.
• Desaparició de Solidaritat Catalana i retrocés electoral de la Lliga regionalista l’any 1910
acusada d’haver donat suport a la repressió.
-La crisi de Solidaritat Catalana va contribuir a l’apropament entre les forces republicanes
d’esquerra que l’any 1910 van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) la
qual va obtenir bons resultats a les eleccions fins a l’any 1914 que, després de la seva
aliança amb el Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, van obtenir la pitjor derrota
electoral de la seva història i la posterior desaparició de la UFNR l’any 1916.

3.4 Mancomunitat (1914-1925)

La formació de la Mancomunitat de Catalunya va tenir un procés llarg i difícil.

Comencem al 1907 Enric Prat de la Riba és escollit president de la diputació de Barcelona.
Crea l’institut d’estudis Catalans (que encara avui dia funciona), la Biblioteca de Catalunya
amb l’objectiu d’impulsar i difondre la cultura catalana.
1911 - la diputació de BCN amb el suport de les altres diputaicons va presentar al govern
liberal de Madrid una proposta de mancomunar (ajuntar) les quatre diputacions catalanes.
Canalejas va respondre amb el compromís de tirar endavant un projecte de Mancomunitats.
El projecte serà aprovat al 1912 a les corts. Aquell mateix any van assassinar a Canalejas i
un any després els anticatalanistes del Senat van aconseguir bloquejar el projecte aprovat
per les Corts.

1913 - el nou govern conservador (Eduardo Dato) va publicar un decret que autoritzava les
diputacions provincials a mancomunar-se per objectius únicament administratius. Així es
creava una mancomunitat administrativa sense funcions d’autonomía.

— El 6 d’Abril de 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya que constava d’una

assemblea que designava un consell permanent amb 8 membres i 1 president.
La lliga regionalista va tenir sempre una presència majoritària a la Mancomunitat.
El presidents de la Mancomunitat de Catalunya seran: Enric prat de la Riba, Josep Puig i
Cadafalch, Alfons Sala (nomenat per Miguel primo de Rivera) —
3.4.2 Obres de la mancomunitat:
• El govern de la Mancomunitat es va centrar en dues línies bàsiques:
- La creació d’una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics que afavoreixin
el desenvolupament econòmic: millora de la xarxa viària, millora de les comunicacions, pla
d’acció agrària basat en la formació de tècnics i la creació de cooperatives.
- El foment de la llengua i la cultura catalana a partir d’un projecte cultural i educatiu:
-creació de les biblioteques populars, les escoles experimentals, els estudis normals
(formació de mestres), la unificació ortogràfica encarregada per l’Institut d’Estudis Catalans
a Pompeu Fabra (futur Diccionari general de la Llengua Catalana), divulgació i protecció del
patrimoni cultural (creació de la Junta de Museus i el Servei de Conservació i Catalogació
de Monuments).
En el camp educatiu es va impulsar la renovació pedagògica amb els mètodes de Maria
Montessori, l’Escola Industrial, l’Escola del Treball, l’Escola d’Administració Local. L’objectiu
era preparar professionalment quadres tècnics de nivell mitjà i superior.
- Escola de Bibliotecàries, destinat exclusivament a les dones.
- Escola d’infermeria: personal sanitari especialitzat i poder cobrir d’aquesta manera el
sector laboral quasi inexistent.
També es va preocupar per la qüestió social:
-Casa de la Maternitat, interès per l’atenció als infants nascuts en condicions socials
precàries.
-Institut d’Educació General era per promoure valors de civisme i de la càrrega de la
Guàrdia Civil contra una
manifestació o concentració d’obrers amb un d’aquests a terra en primer pla i un altre al
fons–
com el rerefons urbà i industrial barceloní, amb una fàbrica però també amb esglésies, tot
estimulant l’educació física, higiene i formació moral.
La constitució de la Mancomunitat de Catalunya va significar el reconeixement de la
personalitat pròpia de Catalunya després de 200 anys de manca d’autogovern.
Disposava d’un poder polític molt limitat però tenia competències en l’administració de
serveis als ciutadans.
La supressió definitiva de la Mancomunitat, va ser el 20 de març de 1925 amb la dictadura
de Primo de Rivera.

4. LA CRISI DEL 1917 ( ojo examen)

L’any 1917, la confluència d’una sèrie de conflictes (militar, polític i social) al conjunt
d’Espanya va fer trontollar el sistema de la Restauració. Els greus problemes del sistema
polític (poca representativitat, crisi del torn de partits, incapacitat reformista, forta pressió
autonomista...) s’hi van afegir el descontentament militar i la conflictivitat social, que van
convergir en una protesta generalitzada en la qual es van veure implicats els partits al
marge del torn dinàstic, els militars i les organitzacions obreres.

4.1. La crisi militar: les Juntes de Defensa

L’exèrcit, un poder bàsic per al manteniment de la monarquia, va començar a qüestionar el
sistema intervenint en la vida política, ja que es va accentuar el malestar intern que
s’arrossegava des de la derrota de 1898. Les causes van ser diverses: la inestabilitat
governamental; una nova llei que establia l’ascens per mèrits de guerra, per la qual cosa
només es beneficiava l’exèrcit del Marroc i es discriminaven les unitats peninsular, i els
baixos salaris, deteriorats per la inflació provocada per l’impacte de la guerra mundial. El
malestar militar contra l’Estat va provocar la formació de Juntes de Defensa, una mena
d’associació sindical que defensava els interessos econòmics i professionals dels cos.
Aquest malestar va ser expressat per les Juntes amb proclames, manifestos i diversos
articles periodístics de to sovint molt radical. El manifest de juny del 1917 culpava el govern
dels mals de l’exèrcit i del país en general, i feia una crida a la renovació política, tot
emprant un cert llenguatge de caire “regeneracionista”. Aquest manifest va fer créixer en
certs sectors de l’oposició les esperances que l’exèrcit podia afegir-se a un moviment que
exigís una renovació de la vida política espanyola, i posés fi a la corrupció del sistema. Però
els esdeveniments van demostrar que les Juntes eren bàsicament un grup de pressió al
servei dels seus interessos particulars i que les seves reivindicacions corporatives tenien
poc a veure amb les aspiracions polítiques dels altres sectors socials. La pressió militar va
ser fortíssima, i la van aprofitar els sectors més dretans del Partido Conservador,
encapçalats per Juan de la Cierva. Amb aquest suport polític, els militars no van dubtar
ajudar el govern, i van participar en la repressió de la revolta sindicalista. A canvi, el govern
conservador va reformar el reglament militar i hi va introduir l’escalafó i l’ascens de grau i de
salari segons l’antiguitat.

4.2. La crisi política: l’Assemblea de Parlamentaris a Catalunya

• L’any 1916, el govern estava en mans d’ un gabinet liberal presidit per Romanones qui
davant les acusacions de corrupció política va clausurar les Corts.
• L’abril del 1917, una representació de diputats catalanistes, republicans,etc. van reclamar
la reobertura de les Corts i, com a resposta al clima de tensió existent, el govern d’Eduardo
Dato va decretar la censura de premsa i la suspensió de les garanties constitucionals. Com
a reacció, i a iniciativa de la Lliga Regionalista, es va reunir a Barcelona l’Assemblea de
Parlamentaris catalans (5 de juliol de 1917), que va exigir la formació d’un govern
provisional que convoqués unes Corts constituents amb capacitat i voluntat de reestructurar
l’Estat sobre la base de la descentralització. El 19 de juliol del 1917, Els parlamentaris
catalans van convocar una assemblea de tots els diputats i senadors espanyols a la ciutat
comtal. Tot i que el seu ressò a Catalunya va ser notable, aquesta va acabar en un cert
fracàs atès que la majoria dels convocats no va respondre a la crida: només van assistir-hi
71 parlamentaris dels 760 citats, majoritàriament no monàrquics (republicans i socialistes).
A més, el govern va prohibir la reunió, que va ser finalment dissolta per la Guàrdia Civil.
L’octubre del 1917, es van celebrar dues reunions més a Madrid però el moviment
parlamentari no va tenir continuïtat i va morir sense haver aconseguit la reforma
constitucional desitjada. La negativa de les forces monàrquiques a participar en el seu
programa, les profundes discrepàncies entre els regionalistes i les forces d’esquerra, les
úniques que havien respost a la convocatòria, així com l’oposició de les Juntes de Defensa
envers la iniciativa dels parlamentaris catalans, van contribuir a afeblir la protesta. la Lliga va
veure que la lluita per la reforma de l’Estat i per l’autonomia de Catalunya, amb el suport
només de les forces antidinàstiques, comportava posar en perill la mateixa institució
monàrquica, i fins i tot, el mateix model social. I això no entrava en els seus plans. A més, el
moviment vaguístic que, impulsat pels sindicats obrers, va esclatar el mes d’agost va inhibir
les forces burgeses davant del temor d’un esclat revolucionari de dimensions més grans que
la reforma constitucional.

4.3. La crisi social: la vaga general revolucionària.

La tensa situació social i la creixent importància del sindicats van afavorir la creació d’un
comitè d’acció conjunt CNT-UGT. Malgrat les diferències entre els socialistes, partidaris
d’una democratització efectiva del règim, i els anarquistes, impulsors de la revolució social,
l’extensió d’un conflicte ferroviari a València va dur les centrals sindicals a convocar una
vaga general revolucionària, que s’havia de mantenir fins a la fi de la monarquia, la formació
d’un govern provisional que convoqués unes Corts Constituents i el pas a un sistema
republicà. La vaga va esclatar el 13 d’agost; el dia 15 va arribar al punt màxim i el 19 ja
estava sufocada del tot. De fet, només va tenir una incidència real a Catalunya, Astúries, el
País Basc i Madrid. La reacció del govern va ser molt dura: va declarar la llei marcial i va
enviar l’exèrcit a reprimir el moviment. Els membres del Comitè de vaga van ser
empresonats, jutjats en Consell de Guerra i condemnats a cadena perpètua. El balanç final
va ser més de 70 morts, 220 ferits i 2 000 detinguts.

5. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1917-1923)

5.1 La fi del sistema del torn pacífic
Una sortida a la greu crisis del 1917 va ser la formació d’un govern de concentració amb la
participació dels líders dinàstics (conservadors i liberals) i dels catalanistes de la Lliga.
Volien consensuar un programa de reformes, contenir la inflació i restablir l'ordre social però
les diferències entre ells no ho van fer possible.
A l’any 1918 es va tornar al sistema de torn pacífic, però amb una diferència respecte abans
de la crisi, que es partits dinàstics estaven mancats de líders i no aconseguien majories
parlamentàries que donessin estabilitat política.
Les derrotes militars al Marroc van forçar la creació a l’any 1921 d’un nou govern de
concentració: “El gobierno Nacional”. Format per representants de les diferents ideologies
dinàstiques i un diputat de la Lliga.
L’intent tampoc va aportar estabilitat política malgrat les reformes estructurals que pretenien
aplicar (reforma de la constitució, reforma de la llei electoral, reforma del sistema del torn
pacífic, la limitació dels poders del rei).
La situació es va agreujar entre l’any 1918 i el 1923 i va haver 10 canvis de governs i cap
d’ells va durar un any. Incapaços de resoldre els greus problemes que afectaven al país van
suspendre les garanties constitucionals i van clausurar el parlament.

5.2: La campanya per l’autonomia: (Catalunya)

A catalunya a finals de 1918 la Lliga i dirigents de la mancomunitat van iniciar una
campanya en defensa de l’autonomía la qual semblava tenir el suport del rei Alfons XIII qui
volia resoldre el tema català.
A inicis de l’any 1919 es va presentar a Madrid un projecte d’Estatut de Catalunya que
proposava la formació d’un govern català i d’un parlament elegit per sufragi universal
masculí. El projecte va ser rebutjat pels cercles polítics de Madrid, va tenir l’oposició del
govern i el rei no li donà suport perquè interpretaven que s’obria un camí cap el trencament
d’Espanya.
Quan es presenten les corts els diputats catalans van haver d’abandonar la cambra degut al
clima hostil del debat i amb la decepció de constatar que no havia servit de res formar part
d’un govern de coalició a Madrid per fer entendre millor les reivindicacions del catalanisme.
Les forces polítiques i sindicals catalanes consideraven que la lliga havia claudicat a Madrid.
1917 tenim l’inici del partit Republicà Català que els seus dirigents seran Francesc Layret i
Lluís Companys.
1922 es crea el partit Acció Catalana i Estat Català i el seu fundador va ser Francesc Macià.
5.3. Conflictivitat social
El triomf de la revolució bolxevic a Rússia va encoratjar els moviments obrers a revoltar-se i
a la gent a sindicar-se.
• A Andalusia tingué lloc el trienni bolxevic (1918-1921). Els pagesos es van revelar contra
els cacics, es van cremar collites, es van ocupar terres i es van controlar municipis enters.
La declaració de l’Estat de guerra, la il·legalització de les organitzacions obreres i la
detenció dels seus líders van acabar amb la rebel·lió camperola.
• A Catalunya, els pagesos van crear el sindicat Unió de Rabassaires (1922).
Vaga de la Canadenca (empresa de subministrament d’electricitat) a Barcelona (1919) va
paralitzar el 70% de la indústria local. Va durar un mes i mig i va aconseguir que la patronal
acceptés la readmissió dels acomiadats, l’augment salarial i la jornada de vuit hores. La
patronal també es va comprometre a alliberar els detinguts però no ho va complir i els
obrers van reprendre la vaga però la patronal va decidir tancar empreses (es coneix com
Locaut) i prendre represàlies contra els sindicats.
L’enfrontament entre patronal i sindicats va ser molt violent, sobretot, entre el 1919 i el
1923.
L’any 1919, la Federació Patronal va crear el Sindicat Lliure per dividir la classe obrera i
restar-li força al sindicalisme anarquista. El Sindicat Lliure, amb el suport de les autoritats i
de la policia, va llogar pistolers per assassinar els principals dirigents sindicals (Salvador
Seguí “El noi del sucre”, Francesc Layret (advocat laboralista)). Així s’inicià un moviment
conegut com el pistolerisme (1917-1923) en el qual els pistolers de la Federació Patronal
tenien la protecció del governador civil, el general Martínez Anido, qui exercí una forta
repressió contra els sindicalistes anarquistes i socialistes.
Grups vinculats a la CNT (entre aquests grups hi havia el de “Los Justicieros”, creat a
Saragossa, el qual més tard s’anomenà “Los Solidarios” format per Buenaventura Durruti,
Juan García Oliver i Francisco Ascaso) hi responien amb atemptats contra el govern
(Eduardo Dato (1921), el cardenal Soldevila), la patronal, encarregats i forces de l’ordre.

5.4. Conflicte del Marroc: EL DESASTRE D’ANNUAL

L’any 1921, l’exèrcit espanyol, comandat pel general Silvestre, va patir la pitjor derrota a
Annual amb la qual es va perdre tot el territori ocupat i es van produir 13.000 baixes, entre
elles la del general Silvestre.
Les conseqüències van ser una gran commoció en l'opinió pública, crisis a l'exèrcit, dimissió
del govern.
El rei Alfons XIII és sotmès al control les Corts (creació d’una comissió parlamentària per
exigir responsabilitats. Informe Picasso, elaborat per Juan Picasso González) per la seva
responsabilitat en el desastre d’Annual i , per evitar aquesta situació, planeja amb el general
Primo de Rivera (capità general de Catalunya) un cop d’estat militar per imposar una
dictadura militar que gaudia de tota la confiança del rei.
La dictadura no va depurar cap responsabilitat per la derrota d’Annual.

6. DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

6.1. Causes

Causes socials: Espanya es trobava en unes relacions socials tenses (vagues, violència…)
El moviment obrer s’havia radicalitzat i republicans i socialistes incrementaven el seu
protagonisme
Causes econòmiques: després de la avant guerra cap govern d’Espanya era capaç
d’afrontar el problemes economics.

Causes polítiques: El catalanisme había incrementat les seves demandes d’autonomía i

questionava l’estructura de l’estat.

A tot això hem d’afegir el desastre d’Annual. La premsa i els sector que anava en contra a la
intervenció van culpar al govern i a l'exèrcit.
La burgesia, l’exèrcit, els sectors conservadors i el propi monarca van donar suport a la
solució d’aquest moment: Un cop d’estat.
El dictador Miguel Primo de Rivera, va anunciar el cop d’estat el 13 de Setembre de 1923
amb un manifest de caire regeneracionistes: la voluntat d’acabar amb el caciquisme, la fi de
la corrupció política, la indisciplina social dels sindicats obrers, i el perill de trencament
d’Espanya per les tendències separatistes.

6.2 La dictadura va tenir dues fases

La dictadura va adoptar característiques personals del dictadors: Patrioter (defensor acèrrim
del nacionalisme espanyol), Regeneracionista en aparença, atret pel feixisme italià (en el
que es va inspirar).
I d’aquesta manera formen un govern.
Director i militar (integrat exclusivament per militars) (1923-1925): Que aplicà la
suspensió del règim constitucional, concretament: la llibertat de reunió i premsa
d’associació, dissolució de les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils,
prohibició de les activitats dels partits polítics i dels sindicats. També es va militaritzat l’ordre
públic, es va reprimir amb duresa l’obrerisme més radical, es van dissoldre els ajuntaments i
es van substituir per juntes formades pels contribuents més importants de cada localitat, en
definitiva es van canviar uns cacics per uns altres.
Durant aquesta etapa el conflicte del marroc va centrar l'interès de primo de rivera.
A l’any 1925 es va fer un acord amb França per acabar amb les tropes del Abd-El-Krim
s'organitza conjuntament amb França el desembarcament d’Alhucemas: es va donar el 8 de
setembre de 1925 i serà important per aquests motius:
- Perquè va ser dirigit per Miguel Primo de Rivera.
- Contava amb la participació de la legió espanyola (creada al 1920 formada per
voluntaris, ex delinqüents i estrangers) estava dirigida per Millán-Astray i Franco
- Perquè va ser el primer desembarcament de la historia i va ser model del
desembarcament de Normandía.

(integrat per militars i civils com José Calvo Sotelo a Hisenda i Eduardo Aunós a Treball).

L’any 1927 ( setembre), l’exèrcit espanyol va donar per acabada la guerra amb el protectorat
del Marroc a partir d’aquí s’iniciava l’organització administrativa amb França.

Per promoure l’adhesió al nou sistema es creà un partit únic “La Unión Patriótica”( model
feixisme italià) per donar suport social a la dictadura i seguir les directrius del poder.

Els seus afiliats provenien del conservadorisme, del funcionariat i del caciquisme rural.
Intenta crear unes Corts Corporatives ( membres elegits a dit pel partit, no per elecció)

Redacció d’una nova Constitució, però el rei Alfons XIII no l’accepta. En aquest moment
Primo de Rivera perd la confiança del monarca.

6.3.Obra del Directori:

Política econòmica

La dictadura es va beneficiar de la bona conjuntura econòmica internacional “els feliços

anys vint” i potencià el creixement industrial amb mesures proteccionistes i l’ampliació
d’infraestructures. Aquesta política econòmica es caracteritzà per un intens
intervencionisme estatal. Es van nacionalitzar importants sectors de l’economia (Telefònica
1924, Campsa, Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos 1927, tabac, loteria..).

L’any 1929 es va organitzar l’Exposició Internacional a Barcelona amb l’ànim d’atreure la

burgesia catalana cap el règim. Aquest esdeveniment comportà una gran remodelació
urbanística de Barcelona i la remodelació de la muntanya de Montjuïc.

En el terreny agrari es van fer poques reformes. Destaca que es va promoure el regadiu
amb la creació de les confederacions hidrogràfiques per l’aprofitament de l’aigua dels grans
rius d’Espanya.( Embasaments)

Noves escoles (5000). Construcció de carreteres i modernització de la xarxa ferroviària.

En el sector social:

Es va aplicar un model de regulació del treball amb la creació de la “Organización

Corporativa Nacional” que agrupava patronal i obrers en grans corporacions (sindicat
vertical). Aquesta organització va acollir els sindicats més moderats com la UGT i el Sindicat
Lliure i partits moderats com el PSOE, exclouent el sindicalisme de la CNT i el partit
comunista que van ser perseguits i es van veure obligats a la clandestinitat.

Aspecte polític: l’Anticatalanisme

Com capità general Primo de Rivera no havia manifestat hostilitat contra el catalanisme.

Però el mateix mes de setembre del 1923 es va publicar un decret per a la repressió del
separatisme iniciant un procés de desmantellament de les institucions públiques i privades
catalanistes (ateneus, cercles culturals, associacions corals, societats recreatives, la
mateixa Mancomunitat l’any 1925, etc.).

Es va prohibir l’ús de la llengua catalana, feia obligatori l’ús del castellà en actes i en
documents oficials, i posava sota la jurisdicció militar els delictes contra “la unidad de la
patria”. l’ús públic de la “senyera”, la celebració de la Diada (Onze de Setembre) i dels Jocs
Florals.

Es va imposar la censura a la premsa diària i a la publicació de llibres.

Es van depurar el magisteri i les institucions educatives i culturals vinculades a la
Mancomunitat. Va estar prohibit l’ensenyament del català i decretada l’obligació d’ensenyar
en castellà a les escoles.

L’espanyolització tenia voluntat d’arribar a places i carrers de Barcelona i fins i tot els noms
de viles i ciutats es van traduir al castellà.
Es perseguiren: el Col·legi d’Advocats, els sectors eclesiàstics catalanistes, i fins i tot el
Futbol Club Barcelona, fou tancat durant 6 mesos, per una xiulada en sonar l’himne
espanyol. Fets: L'incident, s'esdevingué l'any 1925. El Futbol Club Barcelona havia
organitzat un partit contra el CE Júpiter en homenatge a l'Orfeó Català. Abans de començar
el matx amb el públic a les graderies, la banda de música de la Brittish Royal Marine
(ancorada aquells dies en el port de Barcelona) va interpretar els himnes espanyol i britànic.
El públic va xiular sorollosament mentre sonava la Marxa Reial i, ben al contrari, va aplaudir
el God Save the King britànic.

6.4. L’oposició a la dictadura i la seva caiguda: (En el examen solo entra lo rojo)
Examen- como acaba la dictadura de primo de rivera

•1924, tancament d’universitats, signatura del manifest de protesta per la repressió que la
dictadura exercia contra la llengua i la cultura catalana, Unamuno ( va ser desterrat a
Fuerteventura), Ortega y Gasset, Blasco Ibañez( va marxar a l’estranger) i Menéndez Pidal.

•1926, la “Sanjuanada” ( 24 de juny 1926). Intent de cop d’estat militar per part d’alguns
dirigents dels partits dinàstics que va fer fallida.

•1926, creació de “La Alianza Republicana”. Va unir les diverses faccions del
republicanisme. Va desenvolupar una campanya propagandística a l’exterior.

•1927, els fets de Prats de Molló. Una invasió armada de Catalunya dirigida des de França
per Francesc Macià. El govern francès avortar l’intent i el judici a Macià es convertí en un
judici públic contra la dictadura, fet que donà gran popularitat a Francesc Macià.

•1927, la divisió interna de la CNT vaportar a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica

(FAI).

•1929, el PSOE va canviar el seu posicionament i es pronuncià a favor de la República.

Quan el rei i la seva camarilla van entendre que la continuïtat de la dictadura era un perill
per a la monarquia, Alfons XIII va retirar la confiança al dictador, que va dimitir el dia 30 de
gener de l’any 1930.

El general Dàmaso Berenguer va substituir a Primo de Rivera amb la intenció de restablir la

normalitat constitucional però la indefinició del seu govern va fer que la premsa donés el
nom de Dictablanda al seu període de mandat perquè ni va continuar amb la dictadura
anterior ni restablí la Constitució del 1876 i

encara menys va convocar eleccions constituents tal com li exigia l’oposició republicana.

L’oposició s’organitzà i el dia 17 d’agost de 1930, a St. Sebastià (Donostia)

signà el Pacte de St. Sebastià en el qual republicans, catalanistes d’esquerra i PSOE van
acordar un programa per presentar-se a les eleccions i constituir un Comité Revolucionari
que seria el govern provisional de la futura república. El

Pacte recollia que el nou règim reconeixeria el dret a l’autonomia de Catalunya, País Basc i
Galícia.

Berenguer va ser incapaç de complir la tasca encomanada.

El 13 de febrer de 1931, Alfons XIII va nomenar nou president del govern a l’almirall Juan
Bautista Aznar qui va posar en marxa uns comicis als tres nivells establerts: municipals,
provincials i legislatius.

Es van convocar les municipals pel dia 12 d’abril de 1931 amb la intenció de tornar a la
normalitat anterior al Cop d’Estat però l’oposició i el poble ho van entendre com un plebiscit
(referendum) a favor o en contra de la monarquia i amb la victòria dels republicans i
socialistes, el dimarts dia 14 d’abril de l’any 1931 es va proclamar la República des de tots
els balcons dels Ajuntaments ocupats pels nous càrrecs d’esquerra i Alfons XIII es va veure
obligat a abandonar el país.

El dia 14 d’abril el Comité Revolucionari es va convertir en el primer govern

provisional de la Segona República Espanyola presidida per Niceto Alcalá Zamora