9.

LA FALLIDA DEL SISTEMA DE

LA RESTAURACIÓ (1902 – 1931)

El regnat d’Alfons XIII va coincidir amb la crisi i el col·lapse final de la Restauració. A

la falta de capacitat del sistema per ampliar la base social, s’hi van afegir altres
problemes: les conseqüències del desastre del 98, la divisió i la fragmentació dels
partits del torn, l’increment de l’oposició, la guerra al Marroc i la conflictivitat social.

Tot i que la Restauració va sobreviure a les crisis de 1909, 1917 i 1921, el suport
d’Alfons XIII al pronunciament del general Primo de Rivera el 1923 va acabar amb el
sistema, malgrat que la monarquia va aconseguir mantenir-se fins al 1931.

A Catalunya, aquesta etapa es va caracteritzar per una forta agitació social i per la
irrupció electoral del catalanisme, que culminà amb la creació de la Mancomunitat,
el primer ens d’autogovern català des del 1714.

1. EL REFORMISME DINÀSTIC
Com a conseqüència de la forta commoció política provocada pel desastre del 1898,
el règim de la Restauració va entrar en crisi i es va haver de refundar per sobreviure.

Amb aquest propòsit, es van adoptar les idees del regeneracionisme i la reina
regent, Maria Cristina, l’any 1899, va atorgar la confiança per formar govern a un
nou líder conservador, Francisco Silvela.

Aquest govern, va impulsar una política reformista i va donar entrada a algunes

figures alienes a la política anterior, com el general Camilo Polavieja i el líder del
conservadorisme català, Manuel Duran i Bas. Així, es va proposar un projecte de
descentralització administrativa i una nova política pressupostària que apujava els
tributs sobre els productes de primera necessitat i creava impostos nous per poder
pagar els deutes contrets durant la guerra de Cuba.

Les noves càrregues fiscals imposades pel ministre Villaverde, però, van originar
una forta protesta a Catalunya pel setembre de 1899: els comerciants, bàsicament
de Barcelona, es van negar a pagar la contribució trimestral. Va ser la protesta
coneguda com a Tancament de Caixes.

Un mes més tard, a l’octubre, el govern va prendre la determinació d’embargar els

morosos, però l’alcalde de Barcelona, el doctor Bartomeu Robert, es va negar a
executar els embargaments i presentà la dimissió. El moviment va donar lloc a una
vaga general de comerciants que es va estendre a Sabadell, Mataró, Manresa i
Vilafranca. Com a resposta, el govern va empresonar els morosos, va suspendre les
garanties constitucionals a Barcelona durant disset mesos i va declarar l’Estat de
Guerra. En desacord amb les mesures repressives, Duran i Bas i Polavieja van
dimitir, fet que evidenciava el fracàs del primer intent de regenerar la vida política
espanyola.

El Tancament de Caixes va començar una dinàmica que va significar la ruptura

entre les elits econòmiques de Catalunya i els partits dinàstics i el principi de la
consolidació del catalanisme com a alternativa a la caduca política de la
Restauració.

LES REFORMES DE MAURA I CANALEJAS

A la primavera del 1902, en fer setze anys, el monarca Alfons XIII va pujar al tron.

Aquest moment va coincidir amb una renovació de lideratges dintre dels partits
dinàstics. L’any 1903, Antonio Maura va substituir Silvela al capdavant del Partido
Conservador, i la mort de Sagasta va consolidar José Canalejas com a líder del
Partido Liberal.

Ambdós nous líders, però, es van diferenciar dels seus predecessors pel fet que
estaven influïts per les idees del regeneracionisme i estaven disposats a reformar el
sistema.

⇨ Antonio Maura:
- Es va convertir en cap del govern el 1904
- Va impulsar un projecte polític, recollit en la consigna de “revolució des de
dalt”, que ,defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del
govern per impedir que ho fes una revolta popular.

Per això, va intentar dotar el sistema d’una nova base social, les masses neutres (és
a dir despolititzades i abstencionistes), amb les quals pretenia configurar un Estat
fort, capaç de governar de manera eficaç i d’aconseguir desbancar la vella casta de
cacics i també impedir que les classes populars adquirissin gaire protagonisme.

El seu projecte pretenia posar fi al caciquisme amb la Llei d’administració local i la

Llei electoral del 1907, la qual no va aconseguir aniquilar la corrupció, però va fer
més difícil el frau electoral perquè establia el vot obligatori i un control més gran
sobre les juntes del cens.

També va adoptar mesures proteccionistes per impulsar ’activitat industrial

espanyola, va promulgar la Llei de colonització interior per estimular l’agricultura i va
intentar d’atreure cap al règim el catalanisme moderat donant més autonomia a
ajuntaments i diputacions (Projecte de reforma de l’administració local).
En el terreny social el govern de Maura va aprovar algunes lleis socials, com la Llei
protectora d’accidents de treball, la Llei sobre les condicions laborals de dones i
nens, la Llei dels descans dominical i la Llei de vagues, i va crear l’Instituto Nacional
de Previsión (1908), dedicat a les assegurances obreres. Finalment, va impulsar una
activa política exterior que va incloure la intervenció d’Espanya al Marroc.

Tot i així, la defensa de l’ordre social va comportar una actitud molt intransigent a
l’hora de mantenir l’ordre úblic, especialment en els esdeveniments de la Setmana
Tràgica de Barcelona (1909). La repressió que va seguir la revolta va impulsar una
campanya de protesta que va fer caure el govern conservador el 1910.

⇨ José Canalejas:
Aquest mateix any, molt més progressista que Sagasta, va formar un nou govern
liberal. El seu programa, també era regeneracionista, però intentava apropar-se molt
més als sectors populars mitjançant un reformisme social més gran i limitant el
poder de l’Església.
En aquest sentit, el nou executiu va iniciar la reforma del finançament de l’Església i
va aprofundir en la separació de l’Església i l’Estat per mitjà de la promulgació de
l’anomenada Ley del Candado (1910), que limitava l’establiment a Espanya de nous
ordes religiosos

Política social:
- Es va substituir l’impost de consums per un impost progressiu sobre les
rendes urbanes, que va provocar la protesta de les classes benestants.
- Es va reformar la Llei de lleves (1912), que feia obligatori el servei militar en
temps de guerra i suprimia la redempció en metàl·lic.
- Va promulgar una sèrie de lleis encaminades a millorar les condicions
laborals, com ara la normativa sobre el treball de la dona o sobre els
contractes laborals.
- Tot i així, va ser inflexible a l’hora d’enfrontar-se a les vagues i als conflictes
laborals del 1911 i 1912, que van ser reprimits militarment.

Finalment, i com a resposta a les reivindicacions regionalistes inacionalistes, el

govern va elaborar un projecte de Llei de Mancomunitats, que permetia que diverses
diputacions provincials s’unissin per gestionar serveis públics. Aquesta proposició de
Llei va ser aprovada el 1914 pel govern Dato.

L’assassinat de Canalejas en un atemptat anarquista l’any 1912 va posar fi a l’etapa

regeneracionista promoguda des del mateix sistema.
A partir d’aleshores, es va agreujar la crisi dels partits del torn, tant per les divisions
internes com per la falta d’entesa entre tots dos.
2. LES FORCES POLÍTIQUES D’OPOSICIÓ A LA
RESTAURACIÓ
Després del desastre de 1898, l’hegemonia electoral dels partits dinàstics (el
conservador i el liberal) es va veure afectada pel creixement de les diferents forces
d’oposició, les quals, malgrat la persistència del frau electoral, van aconseguir
d’augmentar la influència política i ampliar la base social.

Aquestes forces d’oposició, durant el regnat d’Alfons XIII, van ser el republicanisme,
el carlisme, el nacionalisme català i basc, i les dues tendències del moviment obrer:
l’anarquisme i el socialisme.

2.1.- EL REPUBLICANISME
El republicanisme va ser el principal grup de l’oposició política i va constituir,
juntament amb els catalanistes, la minoria parlamentària més nombrosa al Congrés
de Diputats a començaments del segle XX. La seva força era notable a les zones
urbanes, on el vot es podia expressar amb més llibertat i la influència dels cacics era
menor.

Tanmateix, estava fragmentat en diversos grups. Aquest fet l’afeblia com a força
política, i per aquest motiu es van sumar esforços per convertir el republicanisme
amb un ampli moviment social, de caràcter reformista i capaç d’agrupar sectors de
classes mitjanes i àmplies capes populars.

Amb aquest propòsit es va crear, l’any 1903, la Unión Republicana: UNA COALICIÓ
DE TOTS ELS GRUPS REPUBLICANS QUE S’ARTICULARIA A L’ENTORN DE LA
FIGURA DE NICOLÁS SALMERÓN.

Programa⇨ - Restaurar la constitució del 1869

- Proclamar la República
- Convocar Corts Constituents.

A les eleccions del 1903 i del 1905, la Unión Republicana va guanyar en algunes
grans ciutats com ara Madrid, València i Barcelona, on el republicanisme va ser
liderat per Alejandro Lerroux, un periodista i polític d’origen andalús que va
personalitzar i donar nom a una visió republicana de caràcter anticatalanista i
anticlerical i discurs demagògic i suposadament revolucionari per atreure el suport
dels obrers (lerrouxisme).

En aquest sentit, es va manifestar a favor de la jornada laboral de 8 hores i va

vincular el catalanisme amb els interessos de la burgesia i de l’església, per oposar-
lo així a l’obrerisme.
Tanmateix, l’any 1907, la Unión Republicana es va acostar al catalanisme per
ampliar el camp d’acció i es va integrar en la coalició de Solidaritat Catalana
(Salmerón va ser elegit per Barcelona).
Aquesta vinculació va ser rebutjada pel sector lerrouxista, i el seu líder se’n va
separar i va fundar, l’any 1908, el Partido Republicano Radical, que va continuar
tenint un important suport social i electoral a Barcelona.

Cap al 1910, però, i després de la Setmana Tràgica, Lerroux va perdre el suport

popular de què havia gaudit, va moderar el discurs i es va traslladar a Madrid. A
València, Vicent Blasco Ibáñez va impulsar el blasquisme, un moviment populista i
anticlerical que tenia semblances amb el lerrouxisme

2.2.- EL CARLISME I EL TRADICIONALISME

La mort, l’any 1909, de Carles de Borbó, el darrer pretendent carlí, va convertir el
seu fill Jaume de Borbó en el nou pretendent a la corona.

Tot i així, el carlisme estava dividit en dos sectors: d’una banda, el sector lleial a
Carles i Jaume de Borbó, i de l’altra, els integristes de Ramón Nocedal (antiliberals).
Ambdós sectors, però, van acceptar de participar a les eleccions i van tenir
representació al Congrés. La situació, tanmateix, va canviar amb l’esclat de la I
Guerra Mundial, ja que una part del partit carlí es va manifestar germanòfil i un dels
seus dirigents, Juan Vázquez de Mella, va abandonar la militància i el 1919 va
fundar el Partido Católico Tradicionalista.

2.3.- ELS PARTITS CATALANISTES (1901 – 1909)

Al llarg de les primeres dècades del segle XX La Lliga Regionalista es va consolidar
com el partit hegemònic de Catalunya. Reclamava el dret de Catalunya a
l’autonomia política i volia intervenir en la política espanyola per modernitzar i
descentralitzar l’Estat.

Entre els seus dirigents principals van destacar Prat de la Riba, el creador de l’ideari
(definit a la seva obra La Nacionalitat Catalana) i responsable de la política catalana,
i Francesc Cambó, que va esdevenir el portaveu dels interessos catalans a Madrid.
Els primers anys de la Lliga no van ser gens fàcils perquè el nou partit va haver de
fer front a l’expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies
ideològiques internes.

Així, malgrat l’èxit aconseguit a les eleccions del 1901, a les del 1903 i del 1905 s’hi
van imposar les forces republicanes. Aquestes desfetes electorals van evidenciar les
desavinences entre un grup d’intel·lectuals i professionals de tarannà més
progressista i intransigents a l’hora de negociar les revindicacions catalanistes amb
el govern de Madrid, i la majoria dels dirigents del partit, que eren partidaris d’una
política posibilista (pactisme oportunista i de transaccions) que permetés arribar a
acords.

La crisi entre tots dos sectors va esclatar el 1904 arran de la visita del rei Alfons XIII
a Barcelona, quan un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, no van
obeir els acords del partit de boicotejar la visita reial.
La direcció del partit aprovà la seva actitud i aleshores alguns militants, encapçalats
per Lluís Domènech i Montaner, van abandonar la formació i van fundar el Centre
Nacionalista Republicà (1906), un partit que es definia com a nacionalista,
democràtic i republicà.

La seva incidència electoral, però va ser escassa, ja que el partit de Lerroux detenia
una bona part del vot republicà. Tot i això, va aconseguir un notable activisme a
partir del diari El Poble Català i de la fundació de nombrosos ateneus.

Més transcendental però, va ser la configuració, aquell mateix any, de la candidatura

unitària de Solidaritat Catalana, una iniciativa política que va néixer per a combatre
la creixent hostilitat del govern central i els poders fàctics vers el catalanisme i les
llibertats.
En efecte, la presència, des del 1901, de diputats catalanistes al Congrés dels
Diputats va ser mal rebuda pels partits dinàstics, pels governs de Madrid i per la
premsa de la capital, que llançava constantment campanyes contra d’ells.

Aquesta situació va generar un clima de tensió i la conseqüent resposta per part de

la premsa catalana, la qual no va dubtar a dirigir crítiques contra aquesta situació
política. Una d’elles era un acudit sobre la victoria electoral de la Lliga Regionalista
que feia burla de l’exèrcit. Va sortir publicat, l’any 1905, al setmanari Cu-Cut i un
grup de militars va respondre a l’ofensa assaltant els tallers de la revista i la redacció
de la Veu de Catalunya.

El govern de Madrid, en lloc de sancionar aquesta actitud, va suspendre les dues

publicacions i va elaborar un projecte de Llei de jurisdiccions (1906). La nova llei
proposava posar sota jurisdicció militar totes les ofenses contra l’exèrcit o contra la
unitat de la pàtria i els seus símbols, ja fossin fetes de manera oral o escrita.

Aquesta proposta de llei però, va ser rebutjada massivament i va gestar una gran
aliança de les forces polítiques catalanes en defensa de les reivindicacions
catalanistes. Aquest va ser l’origen de Solidaritat Catalana (1906), una coalició
electoral que aplegava carlins, republicans federals o la Lliga. Tan sols els partits
dinàstics i els lerrouxistes no van sumar-s’hi.

Per les eleccions del 1907 els partits de Solidaritat van decidir presentar una
candidatura conjunta i un programa comú (Programa del Tívoli), que defensava la
derogació de la Llei de jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d’ òrgans
d’autogovern. Els solidaris van obtenir un gran triomf a les eleccions provincials per
a les diputacions, que es va repetir a les generals, en les quals va aconseguir 41
dels 44 escons en pugna.

La presència de diputats solidaris al Congrés va obligar al govern Maura a canviar

d’estratègia i a negociar les lleis amb la minoria catalana amb la voluntat tant
d’integrar-los al sistema com de dividir-los. En efecte, les discrepàncies ideològiques
entre els sectors conservadors i republicans van anar afeblint la coalició solidària.

Finalment, els fets de la Setmana Tràgica (1909) van dispersar el moviment, ja que
la Lliga va veure la repressió amb bons ulls, i els republicans, en canvi, en van
criticar l’actuació governamental.

2.4.- EL NACIONALISME BASC, GALLEC, VALENCIÀ I

ANDALÚS
Al País Basc, a les primeres decades del segle XX, el Partit Nacionalista Basc
(PNB) va incrementar la presència electoral i la influència en la societat. El 1911 va
crear un sindicat nacionalista i catòlic, Solidaritat de Treballadors Bascos.

El 1916 el PNB va passar a anomenar-se Comunió Nacionalista Basca i, amb la

finalitat d’atreure la burgesia al nacionalisme, el nou partit va mostrar un
posicionament de moderació, defensor de la industrialització i del progrés econòmic.
Dins del partit hi convivien dues tendències: els partidaris de la independència i els
defensors de l’autonomisme. El 1921 es va produir l’escissió temporal del grup
independentista, anomenat Aberri, però tots dos grups es van agrupar de nou el
1930 sota la denominació tradicional de Partit Nacionalista Basc.

● A Galícia el primer pas cap a la transició del galleguisme cultural al polític va

tenir lloc amb la creació de les Irmandades da Fala, una organització que va
impulsar l’ús del gallec, i de A Nosa Terra (1916), un diari que es va convertir
en el gran portaveu dels qui aspiraven a convertir el galleguisme en una força
política.
● El valencianisme va adquirir una certa importància a partir de la creació de
València Nova (1904) i de Joventut Valencianista (1908), que constitueixen
les primeres passes cap a la creació del valencianisme polític.
● A Andalusia es va començar a forjar l’andalusisme al voltant de Blas Infante,
que va participar en la primera assemblea regionalista andaluza celebrada a
Ronda, el 1918, on es van establir les bases del particularisme andalús i es
va elaborar un projecte d’estatut d’autonomia.
2.5.- EL SOCIALISME
A les primeres dècades del segle XX el PSOE va incrementar el nombre d’afiliats: el
1899 en tenia només uns 3000 i va arribar als 30.000 durant la dècada del 1920. El
partit defensava l’acció política i era partidari d’aprofitar les aliances electorals amb
elS partits republicans, com la Conjunción Republicano-socialista, que va obtenir 27
escons el 1910 i que va permetre que Pablo Iglesias entrés com a diputat en
representació del socialisme.

A partir d’aquell moment, la força electoral del socialisme va créixer notablement i

també ho va fer des d’un punt de vista sindical, ja que la UGT, el sindicat socialista,
va passar de 120.000 afiliats el 1914 a 240.000 el 1921. Entre els seus líders va
destacar Largo Caballero, que va continuar amb línia reivindicativa del sindicat:
activisme polític per aconseguir reformes socials i laborals i defensa de la
participació de representants obrers en els organismes estatals.

A partir de 1917, el PSOE es va radicalitzar de manera creixent, influït pel debat

intern sobre les conseqüències de la Revolució soviètica, però la seva negativa a
integrar-se en la Internacional Comunista de Lenin va provocar una escissió el 1921,
que va ser l’origen del PCE, amb líders destacats com Jose Díaz i Dolores Ibárruri
(La Pasionaria)

A Catalunya el PSOE no hi va tenir gaire presència, però l’any 1923 s’hi va crear la
Unió Socialista de Catalunya (USC) , fruit d’una escissió de la federació catalana del
PSOE.

2.6.- L’ANARQUISME: ARRIBADA I CREIXEMENT

Després del triomf de la revolució del 1869, l’italià Giuseppe Fanelli, un anarquista
bakunista, va arribar a Espanya i va difondre els ideals anarquistes com si fossin els
de l’AIT.

De seguida es van crear associacions obreres per tot Espanya i l’any següent, el
1870, ja es va celebrar el primer congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE)
de l’AIT, que va adoptar acords concordants amb la línia anarquista: la vaga com a
arma fonamental del proletariat, l’apoliticisme i la revolució social per l’acció directa
(terrorista)
Amb l’adveniment de la Restauració les organitzacions obreres van ser reprimides i
es van veure forçades a la clandestinitat fins a l’ascens dels liberals al govern el
1881, moment en què es van tornar a legalitzar, tot i que amb la prohibició expressa
d’ésser dirigides des de l’estranger.

Aquest fet va obligar la FRE a canviar el seu nom pel de Federació de Treballadors
de la Regió Espanyola (FRTE), però li va permetre d’augmentar el nombre d’afiliats i
fer-se forts al camp Andalús i a les zones industrials catalanes.
Al mateix temps, una part de l’anarquisme va optar per l’acció directa i es va
organitzar en grups terroristes que van atemptar contra l’Estat, l’Església i la
burgesia.

En aquest sentit, els anys compresos entre el 1893 i el 1897 van ser els de major
violència terrorista, amb atemptats contra Cánovas i Martinez Campos, bombes
al Liceu i al corpus de Barcelona, i assassinats i incendis de conreus i edificis a
Andalusia.
Totes aquestes accions, però, van ser seguides d’una forta repressió i van provocar
una espiral de violencia basada en l’acció-repressió-acció. El moment culminant
d’aquesta espiral va ser el procés de Montjuïc, de 1897 a Barcelona, en què van
condemnar i executar cinc anarquistes.

La proliferació d’atemptats va aprofundir la divisió de l’anarquisme entre els

partidaris de l’acció directa i els qui defensaven una acció de masses. Anarquistes
veterans com Anselmo Lorenzo i intel·lectuals com Federico Urales, així com amplis
grups grups, especialment a Catalunya, es van manifestar en contra del terrorisme.

En conseqüència, van plantejar la revolució social com a objectiu a mitjà termini i

van defensar la fundació d’organitzacions de caràcter sindical.
Aquesta nova tendència, de caràcter anarcosindicalista, va començar a donar els
seus fruïts a l’inici del segle XX amb la creació d’una nova organització el 1907: la
Solidaritat Obrera una federació d’associacions de treballadors de caire apolític i
reivindicatiu i, favorable a la lluita revolucionària.

Aquesta organització, l’any 1910 va impulsar la fundació de la Confederació

Nacional del Treball (CNT), un nou sindicat que ambicionava la difusió i consolidació
de l’anarquisme arreu d’Espanya i tenia una ideologia centrada en 4 eixos:

a) La independència del proletariat respecte de la burgesia i l’Estat,

b) L’apoliticisme del moviment obrer i l’abstencionisme electoral
c) L’enderroc del capitalisme, i
d) La necessitat de la unitat sindical.

L’acció revolucionària contra la burgesia i el capital s’hauria de dur a terme per mitjà
de vagues i boicots fins que s’arribés a una vaga general revolucionària que posés fi
a l’Estat i el capitalisme.

La CNT, amb líder com Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Ángel Pestaña i Joan
Peiró, es va convertir en la principal organització obrera de Catalunya i també
d’Andalusia, tot i no ser legalitzada fins el 1914.
A partir d’aquest moment va créixer l’afiliació i el 1918 va celebrar el Congrés de
Sants (Barcelona), que va reafirmar l’apoliticisme i la necessitat de recórrer a l’acció
directa només quan calgués.
4. SETMANA TRÀGICA I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES
(1909-1917)
4.1. La política colonial al Marroc
A partir del 1906, Espanya va començar la seva penetració al nord d'Àfrica. La
Conferència d'Algesires (1906) i el Tractat Hispanofrancès (1912) van comportar
l'establiment d'un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li van concedir
una franja al nord, el Rif i un enclavament a la costa atlàntica (Ifni i Río de Oro).
La penetració espanyola en aquesta zona la van afavorir tant interessos econòmics
(miners, inversions en ferrocarrils, obres públiques, etc.) com la voluntat política de
restaurar el prestigi de l'exèrcit, que pretenia convertir Espanya en una nova
potència colonial.
La presència espanyola en aquesta àrea va ser contestada per les tribus berbers,
organitzades en cabiles. Els atacs continuats dels rifenys van obligar a mantenir una
forta presència militar espanyola, que es va intensificar a partir del 1909, quan en
unes operacions militars destinades a assegurar la plaça de Melilla, els rifenys van
causar una dura derrota a les tropes espanyoles al barranc del Llop. Aleshores es
va decidir incrementar el nombre de soldats espanyols l Rif per evitar la caiguda de
Melilla, per a la qual cosa el govern va decidir enviar-hi tropes integrades per
reservistes, molts d'ells casats.

4.2. La Setmana Tràgica de Barcelona

L'enviament de reservistes va ser el que va provocar un important moviment de
protesta popular a Barcelona, conegut com la Setmana Tràgica, que va tenir el
suport d'anarquistes, socialistes i republicans.
Els incidents van començar el 18 de juliol durant l'embarcament de les tropes al port
de Barcelona. El sindicat anarquista Solidaritat Obrera va fer una crida a la vaga
general per al 26 de juliol, que va tenir el suport de la UGT i de grups republicans.
La revolta a Barcelona es va allargar durant una setmana i va donar lloc a un
moviment que va adquirir un fort component antimilitarista i anticlerical. Als carrers
es van aixecar barricades, es van produir enfrontaments amb les forces de l'ordre i
es van incendiar establiments religiosos.
Les autoritats van respondre declarant l'estat de guerra i enviant reforços per
reprimir les manifestacions. Hi va haver ferits i morts, la qual cosa va radicalitzar
més el moviment insurreccional i va derivar cap a la actuació incontrolada de grups.
La situació va tornar a la normalitat a partir del 29 de juliol, en els enfrontaments hi
va haver més de 100 morts, 300 ferits i molts edificis destruïts.

La repressió posterior va ser molt dura: centenars de persones detingudes, 1500

sotmesos a judici i 17 condemnats a mort, dels quals se’n van executar 5.
L’afusellament del lliurepensador i fundador de l’Escola Moderna, Ferrer i Guàrdia,
que no havia participat directament en els esdeveniments, i el procés del qual va
generar grans protestes dins i fora d’Espanya.
4.3. Les conseqüències polítiques
La Setmana Tràgica va tenir conseqüències polítiques que van comportar una
desestabilització dels partits del torn dinàstic i la caiguda del govern de Maura. La
repressió va unir liberals i republicans en la crítica al govern.
El rei va dissoldre les Corts i va entregar el poder al lider liberal Canalejas que fins al
seu assassinat (1912) va dur a terme l’últim intent reformista des de dins del
sistema. Els dos partits dinàstics es van quedar sense líders, el que va provocar la
seva fragmentació i la seva pèrdua de força política (inestabilitat permanent).
Aquesta debilitat política i les conseqüències del 1909 van comportar una
reorganització de l’oposició.

● El republicanisme es va enfortir amb la creació d'un nou partit de caràcter

moderat, el Partido Reformista (1912), i amb la formació de la Conjunción
Republicanosocialista (1910).
● El republicansime lerrouxista va quedar desacreditat a causa del paper
ambigu que va tenir durant la Setmana Tràgica. Això que molts obrers es
passesin al anarcosindicalisme (CNT).
● El trencament definitiu de la coalició Solidaritat Catalana arran del suport de
la Lliga Regionalista a la repressió governamental i l'augment de la influència
del catalanisme republicà.

5. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA
5.1. Proposta i constitució
Al 1911, la Diputació de Barcelona (presidida per Enric Prat de la Riba) amb el
suport de les altres diputacions catalanes va presentar la proposta al govern liberal
de mancomunar les 4 diputacions. Canalejas va acceptar la proposta i va tirar
endavant un projecte de mancomunitats però el seu assassinat el va aturar. L'any
1913, el nou govern conservador, encapçalat per Dato, va publicar un decret que
autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a finalitats
exclusivament administratives. La Mancomunitat es va constituir el 6 d’abril del 1914
amb les mateixes funcions i pressupost que les antigues diputacions. Constava
d'una presidència i d'una assamblea i consell permanent. La Lliga Regionalista hi va
tenir una presència majoritària. Hi va haver tres residents: Enric Prat de la Riba fins
a la seva mort, Josep Puig i Cadafalch fins al 1923 i Alfons Sala (nomenat per Primo
de Rivera, fins al 1925.

5.2. L'obra de govern

L’actuació de la Mancomunitat va tenir dues direccions fonamentals:

● Crear una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics per

potenciar el desenvolupament econòmic.
 ● Fomentar la llengua i la cultura catalanes a partir d’un projecte cultural i
educatiu.

Es va engendrar un pla d’acció agrària per modernitzar les formes de producció o

augmentar la productivitat de l’agricultura i la ramaderia.
Es va crear l’Institut d’Estudis Catalans i va començar una tasca d’unificació
ortogràfica i normalització lingüística, que va anar a càrrec de Pompeu Fabra.
També es va impulsar un projecte de divulgació i protecció del patrimoni cultural.
Paral·lelament es va impulsar una renovació pedagògica que va introduir a
Catalunya els mètodes de Maria Montessori (nens i nenes junts), i es va crear
l’Escola Industrial (preparar tècnics per a la indústria i el comerç).

6. LA CRISI DEL 1917

Al principi del 1917 a Espanya hi havia una situació de descontentament social que
es va agreujar per la Primera Guerra Mundial.
La crisi va esclatar el març del 1917, quan la CNT i la UGT van convocar una vaga
per protestar per l'encariment dels productes de primera necessitat. En aquesta
situació, el govern Dato va suspendre les garanties constitucionals, va clausurar les
Corts i va imposar la censura de premsa. El conflicte es va agreugar l'estiu del 1917
i el govern va haver de fer front a una crisi generalitzada:

- Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general (conflicte obrer).
- Els militars, que estaven en desacord amb el sistema d'ascensos dels oficials,
que s'obtenien majoritàriament per mèrits de guerra i beneficiaven els militars
africanistes (el govern donava avantatges als militars que estaven a l'Àfrica),
es van organitzar en unes juntes de defensa (conflicte militar)
- Els partits opositors es van reunir en una Assamblea de Parlamentaris
catalans convocada per la Lliga Regionalista a Barcelona el 5 de juliol, i que
es va estendre a tots els parlamentaris espanyols el dia 19. Els reuinits
exigien la formació d'un govern provisional, la elaboració d'una nova
Constitució i la descentralització de l'Estat (conflicte polític).

LA REACCIÓ DEL GOVERN VA SER MOLT REPRESSIVA: la vaga obrera va ser

reprimida durament per l'exèrcit i es va empresonar i sotmetre a consell de guerra
els membres del comitè de vaga. Les juntes de defensa militars es van dissoldre i el
govern va prohibir la reunió de diputats i senadors del 19 de juliol.

Amb el perill d'una revolta generalitada, l'exèrcit va donar suport a la monarquia, i la

burgesia també va retrocedir per la por de la revolució social. El fracàs del moviment
va permetre que el sistema es mantingués durant cinc anys més. El rei va voler
donar més estabilitat al sistema i va formar un govern de concentració, integrat per
conservadors, liberals, reformistes i catalanistes de la Lliga al 1917 (García Prieto).
7. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA PARLAMENTARI
(1918-1923)
A partir del 1918 es va agreujar la crisi del sistema de la Restauració. Als problemes
tradicionals (caràcter oligàrquic del govern frau electoral, divisió dels partits del torn)
se n'hi van unir de nous: crisi econòmica i social, que va provocar la radicalització
del moviment obrer i l'increment dels conflictes socials, i el desastrós
desenvolupament de la Guerra del Marroc.

(fi de la 1ª Guerra Mundial, i com que esp no va participar, durant la guerra va

incrementar l'economia perquè exportaven més. Va donar lloc a una inflació dels
productes, però no vam pujar els salaris dels obrers perquè els empresaris es
beneficiessin més).

7.1. Crisi econòmica i agitació social

El final de la Primera Guerra Mundial va comportar una reducció de les exportacions
i l’economia va entrar en crisi. Hi va haver un forta inflació i una demanada escassa,
milers de persones van perdre la feina i els sindicats van reaccionar amb vages i
protestes. La crisi es va deixar sentir especialment a Catalunya, que era la crisi més
industrialitzada i la que s'havia beneficiat més de l'augment econòmic durant la
guerra. Van haver-hi vagues importants (1919) arran del conflicte a La Canadenca i
el pistolerisme com a conseqüència.

També es es van produir mobilitzacions al sud d’Espanya entre el 1918 i el 1921.

S'exigia el repartiment de terres per als pagesos, seguint l'exemple de la Revolució
russa, per la qual cosa aquest període també es coneix com tirenni bolxevic. Les
revoltes, promogudes per grups anarquistes i socialistes incloïen:

- ocupació de terres
- presa de l'ajuntament
- reacció de comitès pagesos

El govern va reaccionar declarant l’estat de guerra, empresonant els líders pagesos i

il·legalitzant les organitzacions obreres.

7.2. La descomposició política i el primer projecte

d'Estatut
La fragmentació dels partits dinàstics impedia l'existència de majories
parlamentàries estables. Les forces de l'oposició incrementaven la seva influència
però estaven dividides i no eren capaces d'oferir una alternativa al règim de la
Restauració.
La formació dels governs de concentració, entre dinàstics, reformistes i la Lliga no
va tenir èxit. El més important pels governs de concentració va ser el Govern
Nacional, presidit per Maura al 1918, que incloïa tots els caps parlamentaris dels
partits monàrquics, entre ells el catalanista Cambó. Aquest intent només va durar
set mesos a causa de les divergències entre els ministres.
Entre 1917 i 1923 hi va haver 14 governs diferents, però cap no va durar més de 8
mesos. Aquests governs inestables sovint no tenien prou majoria per aprovar els
pressupostos i havien de recórrer a mesures d'excepció com suspendre les
garanties constitucionals i dissoldre les Corts.
A Catalunya, la Lliga, els republicans nacionalistes i la Mancomunitat van començar
a finals del 1918 una campanya en favor de l'autonomia i al principi del 1919 es va
presentar a Madrid un projecte d'Estatut que proposava la constitució d'un govern
propi, un parlament elegit per sufragi universal i donava àmplies competències a la
nova administració catalana.
El projecte va ser mal rebut a Madrid: el govern s’hi va oposar, el rei no va donar
suport i algunes diputacions castellanes i entitats econòmiques hi van fer campanya
en contra ja que consideraven que podia trencar Espanya.
Malgrat el fort sentiment anticatalanista, amb l'augment de les tensions socials a
Catalunya (vaga La Canadenca) la Lliga va decidir donar suport al govern de Madrid
i va ajornar la reivindicació autonòmica.

7.3. El problema del Marroc: Annual

El domini del protectorat del Marroc tenia el suport d'un part de l'exèrcit (militars
africanistes) i d'Alfons Xlll. Algunes empreses espanyoles també van mostrar interès
per construir ferrocarrils i explotar els recursos miners.
En canvi, l'opinió pública no entenia que Espanya intervengués en una zona tan
pobre i s'arrisqués a començar una nova guerra.
Hi va haver un segon moment crític l'estiu del 1921, quan les tropes espanyoles van
començar un avanç desde Melilla per tal d'ocupar el territori. L'acció que va estar
mal dirigida i planificada pel general Silvestre, però que tenia el vistiplau del rei, va
acabar en l'anomenada derrota d'Annual (1921).
Els atacs contra les tropes espanyoles, van provocar una retirada massiva i
desordenada que va causar més de 13 mil morts en l'exèrcit espanyol, entre els
quals hi havia el general.
El desastre d'Annual va provocar un impacte terrible en una opinió pública, que ja
era contrària a la guerra. Hi va haver moltes protestes i els diputats republicans i
socialistes van reclamar al Parlament l'abandonament del Marroc i la petició de
responsabilitats pels fets. Una comissió d'investigació, presedida pel general
Picasso, va posar de manifest grans irregularitats, corrupció i ineficàcia en l'exèrcit
espanyol destinat a l'Àfrica.