TEMA 3: LA CRISI DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1898 –

1831)

0. Introducció............................................................................................................................ 3

1. El reformisme dinàstic; regeneracionisme polític (1902-1913) ............................................... 3

1.1 El fracàs del primer govern regeneracionista .................................................................... 3

2. Les forces d’oposició ............................................................................................................ 5

2.1 Republicanisme i lerrouxisme.......................................................................................... 6
2.2 Carlisme i tradicionalisme ............................................................................................... 6
2.3 Les forces obreres; socialisme i anarquisme ..................................................................... 6

3. Catalanisme i republicanisme (1901 – 1909) ......................................................................... 8

3.1 La consolidació de Lliga Regionalista.............................................................................. 8
3.2 La coalició solidaritat catalana ......................................................................................... 8
3.3 El catalanisme d’esquerres............................................................................................... 9
3.4 L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona ................................................................ 9

4. La Mancomunitat de Catalunya (1914 – 1925) .................................................................... 10

4.1 El procés de la formació ................................................................................................ 10
4.2 La construcció de la Mancomunitat ............................................................................... 11
4.3 L’obra de govern de la Mancomunitat ........................................................................... 11

5. La crisi de 1917................................................................................................................... 12
5.1 L’impacte de la Gran Guerra ......................................................................................... 12
5.2 La crisi de 1917 ............................................................................................................. 12

6. La descomposició del sistema (1917 – 1923) Després de la rev. de 1917 ............................. 14

6.1 La fi del sistema del torn dinàstic................................................................................... 14
6.2 La campanya per l’autonomia ........................................................................................ 15
6.3 L’enfortiment del catalanisme d’esquerres ..................................................................... 15
6.4 La conflictivitat social ................................................................................................... 15
6.5 El problema del Marroc; Annual.................................................................................... 16

1
 Com influeix el desastre Annual en la crisi de la Restauració? ............................................. 17

7. La dictadura de Primo de Rivera ......................................................................................... 18

7.1 Les causes del cop militar .............................................................................................. 18
7.2 La reorganització de l’estat → Dues fases ...................................................................... 18
7.3 La política econòmica i social ........................................................................................ 19
7.4 L’actuació anticatalana de la dictadura........................................................................... 20
7.5 L’oposició a la dictadura ............................................................................................... 21
7.6 La caiguda del dictador.................................................................................................. 21

2
0. Introducció

El primer terç del segle XX es va caracteritzar per la crisi i desgast del sistema de la Restauració.
Fins a 1923 es va mantenir la Constitució de 1876, però tots els intents de reformar el sistema des
de dins van resultar fallits i el caciquisme continuava present a la major part d’Espanya.

És un període caracteritzat per fortes tensions socials (pistolerisme, Setmana Tràgica, crisi de
1917, nous moviments socials (republicanisme, obrerisme, nacionalisme...).

A Catalunya es produirà la puixança del catalanisme i del republicanisme (renovat) quedant de

banda els partits dinàstics. Es crea la Mancomunitat de Catalunya, la primera institució de
govern del Principat després del Decret de Nova planta.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va fer dissoldre tots els partits polítics, va limitar
els drets individuals i va prohibir les expressions de catalanitat, per tant la Mancomunitat. El seu
fracàs va arrossegar a la monarquia d’Alfons XII.

Mauristes (A.Maura)
DINS EL → PARTITS → CONSERVADOR → Idonis (E.Dato
SISTEMA DINÀSTICS Clervistas (J. De la Cierva)

Reformisme Liberal (J. Canalejas)

LIBERAL → Disputes entre Prieto, Alba, i el
compte de Romanoes

1. El reformisme dinàstic; regeneracionisme polític (1902-1913)

1.1 El fracàs del primer govern regeneracionista

El 1899 la Reina Regent Maria Cristina atorga el poder per a formar un nou govern a Francisco
Silvela. Va impulsar una política reformista (regeneracionista)1 i va donar entrada al general
Polavieja,2 i al líder conservador català (Manuel Duran i Bas). Es va proposar un projecte de:

- Descentralització administrativa a Catalunya

- Nova política pressupostària que augmentava els tributs dels productes de primera
necessitat, i crea impostos nous per a pagar els deutes de la guerra de Cuba.

1
Moviment intel·lectual que entre els segles XIX i xx pretén reflexionar científicament i objectiva sobre
les causes de la decadència d'Espanya com nació.
2
Junta general d’adhesions al programa Polavieja. 1898. Crea un Manifest.

3
Les noves càrregues fiscals originen una protesta a Catalunya. El Tancament de Caixes. El
setembre de 1899. Els comerciants és neguen a pagar la contribució trimestral. Com a reacció: el
govern va suspendre les garanties constitucionals i va declarar l’estat de guerra i embarga als
morosos. L’alcalde de Barcelona Bartomeu Robert, es nega als embargaments i dimiteix. Que
passa? Vaga general de comerciants cap a Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca. (Iupi).

En conseqüència el govern:

1. Empresona a morosos 3. Declara l’estat de guerra.

2. Suspèn les garanties constitucionals 4. Duran i Bas, i Polavieja, dimiteixen

El Tancament de caixes per tant, inicia una dinàmica que significa el trencament de les elits
econòmiques Catalanes i els partits dinàstics. El catalanisme es consolida. Es posa fi a l’esperit
de regeneració, i el 1901 torna el torn dinàstic.

1.2 Les reformes de Maura i Canalejas (Conservadors, Liberals, dictadura)

Primavera de 1902 puja al tron Alfons XIII amb setze anys, coincideix amb la renovació del
lideratge dels partits dinàstics: Antonio Maura al capdavant del Partido Conservador i José
Canalejas al front del Partido Liberal.

La nova generació impulsa projectes de reforma. Es manté el torn dinàstic, i el falsejament

electoral. (A la merda la democràcia)

El Partido Conservador liderat per Antonio Maura que entra el 1904:

1. Aquest defensava un projecte polític on s’havia de fer la “revolució des de dalt ” és a

dir, reformar el sistema polític per a evitar una revolució social i intentar dotar el sistema
d’una nova base social, “masses neutres” → pretenia configurar un Estat fort, desbancant
el poder dels cacics, i impedir que les classes populars prenguessin importància.
2. Nova Llei Electoral (1907) → Sense acabar amb el frau ni la corrupció.
3. Projecte de reforma de l’Administració local. (No s’arriba aprovar). Pactes amb Lliga
Regionlista.→ Catalanisme més moderat.
4. Lleis socials:
Llei de descans dominical (Festa els diumenges)
Creació del Instituto Nacional de Previsión. (1908)
5. Mesures econòmiques per a reactivar la industria: Llei de colonització interior (estimular
agricultura)

4
 La defensa de l’ordre social provoca actituds de protesta a l’hora de mantenir l’ordre públic. Els
fets de la Setmana Tràgica (1909) juntament amb la manca d’entesa amb el Rei forcen la seva
dimissió gràcies a protestes, i el lideratge del Partit Conservador passa a Eduardo Dato.

El 1910 José Canalejas crea un nou govern liberal. Que pretén apropar-se als sectors populars
amb un reformisme social mes gran, i la limitació de l’església.

- Reforma del finançament de l’Església.

- Separació de l’Església i l’Estat
- Ley del Candado (1910) Limita l’establiment a Espanya de nous ordres religiosos.

Política social:

- Se substitueix l’impost de consums per l’impost progressiu de les rendes que origina la
protesta de les classes benestants
- Llei de lleves (1912) Obligatori servei militar sense possibilitat de redempció en
metàl·lic.
- Normativa sobre el treball nocturn de les dones (1912)
- Negociació; Llei de Mancomunitats3. Acaba amb l’assassinat de Canalejas.

2. Les forces d’oposició

Jaumistes (Jaume de Borbé

CARLINS Partit Tradicionalista (Vazquez de Mella)
Partit Integrista (Ramon Nocedal)

Union Republicana (Salmerón)

REPUBLICANS Partit Republicà Radical (Lerroux)
Partido reformista (M. Álvarez)
AL MARGE
DEL SISTEMA
SOCIALISTES PSOE (Pablo Iglesias)
OBRERISTES UGT (Unió General de Treballadors
Unió Socialista de Catalunya
ANARQUISTES Solidaritat Obrera → CNT
FAI → radicals de la CNT

CATALANISTES CONSERVADORS Lliga Regionalista

Unió Federal Nacionalista Republicana

REPUBLICANS Partit Republicà Català
Acció Catalana Estat Català

3
Unió de les diputacions provincials per fer-se càrrec de la gestió d’alguns serveis públics.

5
2.1 Republicanisme i lerrouxisme

Unió Republicana, encapçalada per Nicolàs Salmerón (1903), era un intent d’unir les diferents
forces republicanes. Aquesta s’apropa al catalanisme, en les eleccions de 1907, i s’integra en la
coalició Solidaritat Catalana. (Salmeron és escollit a Barcelona) Aquesta vinculació amb el
catalanisme és rebutjada per un sector liderat per Vicente Blasco Ibañez a València i Alejandro
Lerroux a Barcelona.

El republicanisme de Lerroux amb influencia entre les classes populars i aconsegueix èxits a les
eleccions de 1903 i 1905.

Alejandro Lerroux funda el Partit Republicà Radical el 1908→ Força anticatalanista,

anticlerical, discurs demagògic i “revolucionari”. Després de la setmana tràgica. Perd el suport, i
marxa a Madrid. El Partit de Lerroux tenia el suport de les classes mitges i proletariat, el seu
discurs era anticatalanista i anticlerical.

2.2 Carlisme i tradicionalisme

Mor Carles de Borbó (Carles VII) 1909. Jaume de Borbó en el nou pretendent de la Corona.

En el si del partit es produeixen disputes i una escissió del sector integrista que al llarg de la
Primera Guerra Mundial es manifesta germanòfil4. Velázquez Mella fundà el Partit Catòlic
Tradicionalista. 1919. Les seves bases, es trobaven en Navarra, País Basc, Catalunya, Sevilla,
Huelva.

Requeté, es funda el 1907 com una organització paramilitar, nom pres dels soldats navarresos en
la primera guerra carlina, que actua com a força de xoc contra el republicanisme i l’obrerisme.

El 1931 carlins, integristes i tradicionalistes amb l’arribada de la República van aconsegueixen

reunificar-se en un sol partit, Comunió Tradicionalista.

2.3 Les forces obreres; socialisme i anarquisme

Els socialistes i els anarquistes eren les forces predominants dins l’obrerisme i multipliquen les
seves accions den defensa de millors condicions de treball en el primer terç S. XX.

Els socialistes tenen força a Madrid i al nord d’Espanya. Els anarquistes, majoritaris en classe
obrera. son importants a Aragó, València, Andalusia.

4
Partidari d’Alemanya durant les grans guerres del segle XX

6
→ El partit i sindicat socialista: Tenien la seva força a Madrid i al nord d’Espanya. El PSOE
incrementa el seu nombre d’afiliats. El partit defensava l’acció política i era partidari d’aprofitar
les oportunitats parlamentàries, a més, no esquivava les aliances amb partits burgesos. Va
participar en les eleccions de 1910, i el seu líder Pablo Iglesias aconsegueix acta de diputat com
a membre de la coalició republicanosocialista.

El sindicat UGT, partidari d’aconseguir les reformes laborals i socials per via política augmenta
el nombre d’afiliats. Entre els seus líders destaca Francisco Largo Caballero, que el 1918 arriba
al càrrec de secretari general de la UGT.

Amb l’esclat de la Revolució Russa, alguns socialistes surten partidaris de la línia bolxevic,
s’escindeixen del PSOE i el 1921 funden. El Partido Comunista de España. (PCE). Poca
influència amb militants a Biscaia i Astúries.

→ L’anarcosindicalisme: L’anarquisme havia tingut importància en el moviment obrer, sobretot

en la vaga general de Barcelona l’any 1902,per la reducció de la jornada la boral i l’augment
salarial promou la creació el 1907 de Solidaritat Obrera (federació d’associacions de caire
apolític i reivindicatiu) que el 1910 impulsa la fundació de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Aquest nou sindicat, neix amb l’objectiu d’escampar-se arreu d’Espanya i donar
estabilitat al moviment anarquista. Es definia com a revolucionari i la seva ideologia es basava en
quatre pressupòsits bàsics:

1. La independència del proletariat respecte a la burgesia i de l’Estat.

2. L’apoliticisme del moviment obrer i com a conseqüència l’abstencionisme electoral.
3. La necessitat de la unitat sindical dels treballadors i la necessitat d’enderrocar el
capitalisme expropiant la propietat dels burgesos.
4. L’acció revolucionària hauria de portar a una vaga general revolucionària que hauria
d’acabar amb l’Estat i el capitalisme.

Els seus líders més representatius van ser Salvador Seguí, (El noi del sucre) Angel Pestaña i
Joan Peiró.

Gràcies al Congrés dels Sants (1918) creix la CNT. És creen els sindicats únics d’indústria,
volent substituir els antics sindicats d’ofici, reafirmant l’apoliticisme i la negociació directa entre
obrers i amos sense intervenció de les forces polítiques o representants de l’Estat.

7
3. Catalanisme i republicanisme (1901 – 1909)

0. Evolució del catalanisme

1. De 1902-1907 ascens del catalanisme cultural i polític. Topada amb l’exèrcit per un
acudit publicat a la revista el cu-cut.
2. De 1907-1914 Creació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, govern únic de les
quatre diputacions provincials.
3. De 1914-1918 Assemblea parlamentària a Barcelona, els catalans enfrontats amb el
govern.
4. De 1918-1923 augment de les reivindicacions nacionalistes, però també participació de
la Lliga en els governs de concentració.

3.1 La consolidació de Lliga Regionalista

Al llarg de les primeres dècades del s. XX Lliga es consolida com a partit hegemònic a Catalunya.
(Catalunya endins) Prat de la Riba a la La Nacionalitat catalana (1906) reclamava el dret a
l’autonomia política, però també estava disposat a participar en la política espanyola per
modernitzar i descentralitzar l’Estat. Un altre representat serà Francesc Cambó, portaveu dels
interessos catalans a Madrid. (Catalunya enfora)

Els primers anys de la Lliga Regionalista no van ser fàcils a causa de l’expansió del
republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes. Malgrat l’èxit en les
eleccions de 1901, 1903 i 1905 li van ser adverses les generals i municipals sent superats per les
forces republicanes.

Les desfetes van evidenciar les desavinences entre un grup d’intel·lectuals i professionals més
progressistes intransigents amb la negociació de les reivindicacions catalanistes amb el govern
de Madrid. I els dirigents del partit, partidaris d’una política possibilista que arribés a acords.

Comença la crisi el 1904 amb la visita del rei Alfons XIII a BCN, on un grup de regidors de la
Lliga, encapçalats per Combó no van obeir els acords el partit de boicotejar la vista reial. El partit
aprova l’actitud, i el sector més crític marxa. Fundació del Centre Nacionalista Republicà, Lluis
Domènech i Montané.

3.2 La coalició solidaritat catalana

El moviment solitari: El rebuig a la Llei de jurisdiccions va gestar un moviment patriòtic de

reafirmament de la personalitat catalana i de compromís de lluita pels drets de Catalunya. Origen

8
de la Solidaritat Catalana (1906), una coalició electoral que aplegava totes les forces catalanes
(carlins, i republicans federals passant per la Lliga) excepte dels partits dinàstics (conservador i
liberal) i dels lerrouxistes.

En les eleccions de 1907, els partit de Solidaritat van presentar una candidatura conjunta i un
programa comú (Programa del Tívoli) que defensava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i
la necessitat de que Catalunya tingués òrgans d’autogovern. La coalició va obtenir un gran triomf
en les eleccions provincials per a les diputacions.

Crisi de la Solidaritat: Maura arriba a la conclusió que he de negociar amb la minoria catalana.
Les discrepàncies entre les diferents partits que formaven la coalició solidària va portar al seu
trencament. El primer punt de discòrdia va ser el projecte de reforma de l’Administració local
impulsat per Maura, que els de la Lliga volien negociar com a primer pas cap a la
descentralització i que esquerra revolucionària rebutjava per poc democràtic.

Un segon punt de discòrdia va arribar l’any 1908 quan la Lliga defensa els interessos de l’Església
i s’oposa a que s’introdueixi a les escoles de l’Ajuntament de Barcelona la cooficialitat del català,
la coeducació i la neutralitat religiosa. Els fets de la Setmana Tràgica el 1909, acaben amb la
coalició perquè la Lliga veu amb bons ulls la repressió i els republicans critiquen l’actuació
governamental.

3.3 El catalanisme d’esquerres

Els escindits de la Lliga el 1904, encapçalats per Lluís Domènech i Muntaner funden el Centre
Nacionalista Republicà (1906). Aquest partit es definia com a nacionalista, democràtic i
republicà, però la seva incidència va ser mínima perquè el partit de Lerroux tenia bona part del
vot republicà. Aconsegueix un notable activisme gràcies al diari El Poble Català i la fundació
nombrosos ateneus. També va promoure el Sindicat Centre Autonomista de Dependents del
Comerç i de la Indústria (CADCI) vinculat a l’obrerisme.

La crisi de Solidaritat Catalana aproxima les forces d’esquerra i el Pacte de St.Gervasi suposa
l’aliança de Unió Federal Nacionalista Republicana (1910) format per republicans d’esquerra,
i el Partit de Lerroux, però els electors no els havia agradat la coalició i van castigar a ambdues
forces en les eleccions de 1914. La UFNR desapareix l’any 1916.

3.4 L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona

El record de la Guerra de Cuba comporta que el 1909, any en que és proposa una nova lleva,
esclati una violent protesta, sobretot a Barcelona.

9
El conflicte del Marroc: A partir de 1900 Espanya consolida la penetració del nord d’Àfrica.
L’any 1906 França i Espanya es va repartir el Marroc (Conferència d’Algeciras). I el tractat
hispanofrancès el 1912. A Espanya li va correspondre el Rif, zona muntanyosa del nord amb
l’obligació de pacificar-lo i administrar-lo. El seu interès recau en els beneficis econòmics i en el
desig de restaurar el prestigi de l’exèrcit.

Trobaren resistència amb la població amb atacs rifenys organitzats en cabiles. L’any 1909, els
rifenys derroten l’exèrcit espanyol (Barranco del Lobo), amb moltes baixes. El govern decideix
enviar reforços militars constituïts bona part per reservistes, molts casats. Havien d’embarcar a
Barcelona i va derivar en un moviment de protesta.

La mobilització popular i les seves conseqüències: La mobilització contra el sistema de quintes

inicia el 18, el 24 amb lerrouxistes, socialistes, i anarquistes es va constituir un comitè de vaga
per iniciar una vaga general. La revolta popular dura una setmana. Es va convertir en una revolta
de caràcter antimilitar i anticlerical, molt caòtica, incendiant centres religiosos. Es declara l’estat
de Guerra. La falta d’organització provoca el descontrol de la revolta.

Repressió de Maura: 216 consells de guerra, (1700), 17 penes de mort (5). Mor Francesc Ferrer
i Guàrdia, pedagog anarquista, fundador de l’escola moderna, víctima de la voluntat d’un càstig
exemplar. No participa en la revolta.

L’actuació aixeca una onada de revoltes fa caure el govern conservador de Maura. Els
lerrouxistes queden desacreditats pel comportament oportunista, perden influència. El fracàs
provoca el desarrelament republicà i l’enfortiment de l’anarquisme. Solidaritat Catalana és
desintegra de Lliga Regionalista és acusada de donar suport a la repressió. Retrocés de la Lliga
eleccions de 1910..

4. La Mancomunitat de Catalunya (1914 – 1925)

4.1 El procés de la formació

El procés d’obtenció d’autogovern va ser llarg i difícil, els seus precedents estan en les actuacions
desenvolupades pels ajuntaments i diputacions catalanes, a partir que la Lliga Regionalista va
aconseguir responsabilitats en aquestes institucions. Els polítics catalans eren conscients que la
regeneració de Catalunya necessitava: una millora d’infraestructures, modernització del sistema
educatiu...

El 1907 Enric Prat de la Riba, màxim dirigent de la Lliga Regionalista, va ser elegit president
de la Diputació de Barcelona (Diputacions eren i són organismes de caràcter administratiu d’àmbit
provincial per reforçar l’acció dels municipis). Com president va voler impulsar la llengua, cultura

10
catalana, creà l’Institut d’Estudis Catalans, el 1914 la Biblioteca de l’Institut es va obrir al públic
amb el nom de Biblioteca de Catalunya.

L’any 1911 la Diputació de Barcelona recolzada per les altres diputacions va promoure un
projecte de Mancomunitat, aprovat el 1912. La mancomunitat no era una veritable autonomia
política, no li va ser transferida cap competència tan sols era una federació de diputacions on
Catalunya recuperava la unitat politico-administrativa i disposava d’un poder regional. Amb el
suport de les altres Diputacions catalanes el projecte es va presentar a Madrid que després d’un
intens procés negociador, el govern de Canalejas va acceptar la proposta. El congrés, amb una
majoria liberal, va aprovar l’octubre de 1912 la Llei de Mancomunitats. Però l’assassinat de
Canalejas va retardar el procés, fins que el govern de Eduardo Dato va promulgar el Decret, per
a fins exclusivament administratius el 1913.

4.2 La construcció de la Mancomunitat

Es va constituir el 6 d’abril del 1914, constava d’una presidència (Enric Prat de la Riba) i d’una
assemblea que designava un consell permanent integrat per vuit membres. La mancomunitat però,
només va ser una delegació de funcions que ja tenien les diputacions, era tant sols un ens
administratiu. Dotat només del pressupost d’aquestes. El govern el podia suspendre en qualsevol
moment. Lliga hi té una presència minoritària, però du a terme una política orientada a estimular
el desenvolupament cultural, modernització econòmica i social catalana.

La seva existència es pot dividir entre tres grans períodes:

1. Sota la presidència de Prat de la Riba entre 1914 i la seva mort el 1917.

2. Presidit per Puig i Cadafalch, que es prolongà fins al pronunciament militar de Primo
de Rivera (setembre de 1923).
3. El període més curt sota la presidència del anticatalanista Alfons Sala i Argemí fins a la
desaparició de l’organisme el 1925.

4.3 L’obra de govern de la Mancomunitat

La Mancomunitat va seguir la política iniciada per la Lliga des de la Diputació de Barcelona. I va

tenir dos direccions;

1. Crear una infraestructura de serveis públics i admin bàsics per al desenvolupament econ.
2. Foment de la llengua i cultura catalanes amb un projecte cultural i educatiu.

→ Desenvolupament econòmic: Inversió dels recursos en un pla de millora de la xarxa viària,

els sistemes postal, i telefònics. Es va crear també un pla d’acció agrària per a modernitzar les

11
formes de producció i augmentar la prod. en agricultura i ramaderia. Es creen; Escoles de tècnics
agraris mitjans i superiors, camps d’experimentació de conreus i es fomenta el cooperativisme
agrari.

→ Cultura i ensenyament: Projecte centrat en la consolidació de la llengua i cultura catalanes;

Biblioteques populars (1918), Escoles experimentals (1918), i Estudis normals (1919). Per
normalitzar la llengua se li encarrega a Pompeu Fabra una tasca d’unificació ortogràfica que acaba
el 1932 amb “ Diccionari General de la Llengua catalana”. Es posa èmfasi en la divulgació i
protecció del patrimoni cultural. Es crea la Junta de Museus i el Servei de Conservació i
Catalogació de Monuments.

→ Renovació pedagògica: Introdueix els mètodes Maria Montessori, i és crea l’Escola

industrial (1910), i l’escola del Treball i Administració local. Destinada a formar funcionaris
públics catalans. Objectiu? Potenciar la diversificació professional i preparar professionalment
quadres tècnics de nivell mitjà i superior per la industria i comerç.

5. La crisi de 1917
5.1 L’impacte de la Gran Guerra

L’estiu de 1914 durant el govern conservador d’Eduardo Dato, esclata la II GM que enfronta
imperis centrals i potències aliades. El govern espanyol declara la neutralitat. Suposa un estímul
per l’economia, ja que els països combatents es disposen a pagar preus molt alts. Augmenta per
tant, la demanda de productes agraris i industrials, però això va suposar un augment del preu
interior però no els salaris.

L’encariment es converteix en un problema per les classes populars. El conflicte social, per tant,
augmenta a causa de l’empitjorament de les condicions de vida amb un moviment vaguístic el
1917. ↓

5.2 La crisi de 1917

Els sindicats CNT i UGT van començar a impulsar mobilitzacions i es va convocar la primera
vaga general a tot Espanya contra la carestia de vida, el desembre de 1916.

→ La protesta militar: L'exercit espanyol presentava un nombre excessiu d'oficials en relació

amb el de soldats. La tensió s’agreuja pel fet que els ascensos s'obtenien majoritàriament per
mèrits de guerra, beneficia els africanistes. A més, la inflació havia comportat la disminució del

12
valor real dels baixos salaris militars. El fort descontentament entre els oficials de graduació baixa
i mitjana acaba amb la formació de juntes. Reclamaven:

- Un augment salarial
- S'oposaven als ascensos per mèrit de guerra
- Reivindicaven l'antiguitat com a únic criteri.

El juny del 1917 van elaborar un manifest que culpava el govern dels mals de l'exèrcit i del país
i demanava una renovació política regeneracionista.

→ La crisi política: El 1916 el govern en mans d'un gabinet liberal presidit per Romanones,
que, davant les acusacions de corrupció política per part de l'oposició, clausura les corts. L'abril
del 1917 amb el conservador Dato com cap del govern, una representació de diputats
(catalanistes, republicans, etc.) reclamen la reobertura de la cambra. El govern s'hi nega → es
declara l'Estat d'excepció5 i s’endureix la censura de premsa.

La insatisfacció de Lliga, es converteix en un ,moviment reivindicatiu que celebra a Barcelona

una Assemblea de Parlamentaris catalans (5 de juliol del 1917), que va exigir la formació d'un
govern provisional que convoqués unes corts constituents per reformar el sistema polític i
descentralitzar l'Estat.

L’Assemblea convoca una reunió de tots els diputats i senadors espanyols, (19 juliol 1917) però
de 760 citats només assisteixen 71, a més la reunió la dissol la Guardia civil. Se celebra una
segona assemblea a Madrid. Però aquest moviment parlamentari desapareix sense aconseguir cap
reforma. Causes del fracàs? Ni la monarquia ni les juntes de defensa donen suport, a més hi ha
discrepàncies dins els catalanistes conservadors, i els grups d’esquerra.

La vaga aparta les classes burgeses que prioritzaven l’ordre social a la crisi, tement una revolució
social intentada amb la vaga general d’agost.

La vaga general revolucionària:

El 1917 els sindicats CNT i UGT van signat un manifest conjunt per instar al govern a intervenir
per aturar la puja dels preus i al més d’agost arran d’un conflicte ferroviari a València, la UGT
va fer una crida a la vaga general que es va estendre per tot el país i va adquirir un caràcter polític
perquè les forces obreres reclamaven:

- La fi de la monarquia
- La formació d’un govern provisional que convoqués corts constituents
- Un sistema polític republicà

5
Com l’estat d’alarma: Supressió d’algunes lleis

13
La vaga va tenir una incidència molt desigual, perquè no va comptar amb el suport del camp i
només va tenir incidència a Madrid, Barcelona, País Basc i Astúries, on es va paralitzar la vida
ciutadana. Com a resposta el govern va declarar la llei marcial (Estat de Guerra) i al cap de tres
dies va enviar l’exèrcit per sufocar els aldarulls. El balanç va ser de més de setanta morts, dos
centenars ferits i dos mil detinguts. La vaga va fracassar però va radicalitzar l’oposició obrera i la
contundència de la repressió va afeblir encara més el règim.

6. La descomposició del sistema (1917 – 1923) Després de la rev. de 1917

- Els partits dinàstics seguien tenint crisis internes i lluites pel lideratge i aquest fet
generava una inestabilitat política permanent.
- Al llarg d’aquest període es succeeixen dotze partits diferents.
- El rei participa de la vida política més del que hauria

6.1 La fi del sistema del torn dinàstic

Per resoldre la greu crisi de l'any 1917 es recorre a la formació d'un govern de concentració amb
la participació dels líders dinàstics (conservadors i liberals) i dels catalanistes de la Lliga
Regionalista, que creien que la se va participació al govern de Madrid ajudaria a renovar la
política espanyola i facilitaria la consecució de l'autonomia catalana.

Però les diferències van impossibiliten consensuar programa de reformes, contenir la inflació i
restablir l'ordre social. El 1918 es torna al sistema del torn. Els partits dinàstics es fragmenten en
diverses faccions, i dificulten l'obtenció de majories parlamentàries que donin estabilitat als
governs i al sistema.

La greu situació política derivada de una sèrie de derrotes militars al Marroc (Annual) forca la
creació l'any 1918 d'un nou govern de concentració (Gobierno Nacional), que es caracteritza pel
fet d'integrar els líders de les diferents faccions dinàstiques (Maura, Dato, Romanones, Alba,
Gar. ciu Prieto...) i un representant de la Lliga (Cambó) i del Partido Reformista (Melquíades
Álvarez).

El nou executiu no aconsegueix l'estabilitat política → entre el 1918 i el 1923 hi ha 10 governs.

A més, incapaços de resoldre els greus problemes, els governs recorren a mesures d'excepció:

- Suspenen les garanties constitucionals

- Clausuren del Parlament

14
6.2 La campanya per l’autonomia

A Catalunya, La lliga i els dirigents de la Mancomunitat creen el 1918 una campanya en defensa
de l’autonomia. A l’inici de 1919 es presenta a Madrid un projecte d’Estatut de Catalunya on
es proposa; La formació d’un govern català i un parlament escollit per SUM.

El projectes és mal rebut pels cercles de Madrid. El govern s’hi oposa i el monarca no li dona
suport. Es desencadena a més una campanya en contra organitzada per diputacions provincials
castellanes i algunes entitats econòmiques, considerant que el projecte era un pas pel trencament
d’Espanya. La presentació a corts del projecte a provocar que els diputats catalans abandonessin
la cambra.

La campanya coincideix amb un moment de tensions socials a Catalunya on la Lliga creu més
necessari el restabliment de l’ordre social que la reivindicació autonòmica, ajornant-la. La mal
rebuda de la proposta a Madrid comporta un cop fort a la Lliga que constata que la col·laboració
dels governs no havia significat una sensibilitat respecte les reivindicacions catalanistes, com
esperava Cambó

6.3 L’enfortiment del catalanisme d’esquerres

Davant el fracàs de la Lliga a Madrid (claudicació), les forces d’esquerres es proposen fer una
renovació dels seus principis; catalanitzant el republicanisme i republicanitzar el catalanisme,
després de l’anticatalanisme de Lerroux, i per posar fi a l’hegemonia de Lliga. Es volen atraure,
a més els sectors de l’obrerisme, abandonant l’apoliticisme i esdevinguessin la base electoral del
catalanisme d’esquerres.

- El 1917 Francesc Layret i Lluis Companys organitzen el Partit Republicà Català

- El 1922 intel·lectuals i professionals abandonen la Lliga i creen Acció Catalana
- El 1922 Francesc Macià funda Estat Català, amb postulats independentistes
- El 1923 es crea una unió socialista estrictament catalana de militants del PSOE
anomenada Unió Socialista de Catalunya, encapçalada per Manuel Serra i Moret, i
Rafael Campalans.

6.4 La conflictivitat social

Després de la IGM hi va haver gran conflictivitat a Europa. El triomf bolxevic va incitar i donar
esperances els grups revolucionaris. A Espanya, la fi del conflicte inicia un canvi brusc a les
condicions econòmiques; Baixa la producció, augmenta l’atur, pugen els preus. Provoca la
mobilització social i l’augment del sindicalisme.
15
A Andalusia la situació de misèria dels pagesos dona lloc a el trienni bolxevic (1918-1921). Els
anarquistes impulsen revoltes pageses motivades per la fam de terres com el deteriorament de
les condicions de vida. La declaració de l’Estat de Guerra, la ili legalització de les organitzacions
obreres, i la detenció dels líders paren la rebel·lió.

A Catalunya el conflicte rabassaire iniciat per la plaga de la fil·loxera accentua el problema, i els
pagesos creen Unió de Rabassaires el 1922 que defensava la petita empresa familiar davant dels
grans propietaris de l’institut agrícola de Sant Isidre.

El conflicte obrer afecta a un gran nombre de regions industrials. A Barcelona assoleix grans
dimensions. El 1919 vaga a la Canadenca, empresa d’electricitat. La vaga paralitza el 70% de
l’industria local, dura un mes i mig i acaba amb un acord amb la patronal.

- Readmissió dels acomiadats - Jornada de 8 hores

- Augments salarials - No alliberen els detinguts de la vaga

És reprèn la vaga, i la patronal respon amb el locaut i la repressió dels sindicats. La fi del conflicte
(1923) però, no significa la pau social.

La federació patronal crea el Sindicat lliure per restar força al sindicalisme anarquista i
enfrontar-s’hi. La tensió social és degenera quan el sindicat amb suport d’autoritats i la policia
contracta pistolers per assassinar els principals dirigents obrers.

D’altra banda grups vinculats a la CNT responen amb atemptats a l’autoritat, amos encarregats, i
forces d’ordre. Grup vinculat a la CNT que actua a Barcelona → Los Solidarios (Buenaventura
Darruti, Juan García Oliver i Francisco Acaso).

La Federació Patronal de BCN exigeix mesures de força, i Martínez Anido, governador civil,
protegeix els pistolers de la patronal, exerceix una dura repressió contra els sindicalistes i
proclama la Llei de fugues. (la policia pot disparar contra els detinguts si fugen). Això origina
una època (1916-1923) coneguda com el pistolerisme.

Es produeixen més de 800 atemptats, moren 226 persones, dirigents sindicals, empresaris,
encarregats de les fàbriques i agents de l’autoritat. Moren; Salvador Seguí (El noi del Sucre)
(1923), Francesc Layret (p.r.català) i Dato el 1921, per militants anarquistes.

6.5 El problema del Marroc; Annual

A l’inici de la dècada de 1920, a la zona oriental del protectorat del Marroc, les tribus rifenyes
hostilitzaven l’exèrcit espanyol. El 1921 és van dur a terme operacions per a controlar els rebels,
i Alfons XIII nomena per dirigir l’exèrcit al general Silvestre partidari d’atacar les cabiles
rifenyes. Inicia una ofensiva cap a l’interior i acaba molt malament. L’exèrcit és derrotat a Annual.

16
És perd tot el territori, és produeixen unes 13.000 baixes i mor Silvestre. El 1923 amb governs
inestables, i tensió social, discutint al parlament el desastre i amb la por de que és demanessin
responsabilitats polítiques que implicarien al monarca, es mobilitza l’exèrcit, i la dreta a favor
d’una dictadura militar. Entra Primo de Rivera.

Com influeix el desastre Annual en la crisi de la Restauració?

El protectorat espanyol al Marroc era una zona amb poc valor econòmic i el seu domini només
beneficiava alguns grups empresarials (companyies mineres), van perdre l'interès davant de les
poques expectatives econòmiques. Les classes populars, que aportaven la majoria dels soldats,
estaven totalment en contra de la guerra, mentre que l'exèrcit estava dividit a causa del problema
dels ascensos per mèrits de guerra. Per tant, els defensors de la política colonial eren gairebé
exclusivament, els anomenats africanistes, un sector de l'exèrcit molt vinculat amb el cercle
proper a la corona i amb el mateix Alfons XIII.

Des del 1909 la guerra al Marroc només havia parat en el període de la Primera Guerra Mundial
(1914-1918), Quan es va acabar el conflicte, França i Espanya reactiven les actuacions per
controlar el territori. Aleshores sorgeixen els grans capitostos rifenys (dirigents), com Ahmad
al-Raisuni i, sobretot, Abd el-Krim, que es s’enfronten amb èxit els exercits colonials.

La derrota de les tropes espanyoles a Annual el 1921 va produir una enorme indignació pública i
va generar un debat intens sobre l'organització i la preparació deficients de l’exèrcit espanyol.
S'havia enfrontat als rifenys amb un exercit integrat per soldats sense preparació militar que
desconeixien el terreny i no estaven interessats en l'expansió colonial. El mateix general Silvestre
va dirigir les operacions de manera maldestra i amb desconeixement. El debat es va traslladar al
Parlament, i l'exèrcit, el govern i l'administració colonial a Melilla van ser acusats de negligència
i corrupció.

La investigació sobre les responsabilitats per la derrota va ser encarregada a una comissió
parlamentària, l'informe de la qual (expedient Picasso) revelava qüestions d'especial gravetat i
relacionava el rei amb la mala gestió del problema marroquí. L'intent d'impedir que aquest
informe es difongués i es debatés a les corts va ser el detonant que va instar Primo de Rivera a
encapçalar un cop d'Estat per posar fi al sistema parlamentari. La dictadura no depura cap
responsabilitat per la derrota d’Anual.

17
7. La dictadura de Primo de Rivera → En un context de crisi social el 13 de setembre
de 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera declara l’estat de guerra i es
dirigeix al monarca per exigir que el poder passi a mans militars. Alfons XIII accepta un directori
presidit per Primo que suspèn el règim constitucional.

7.1 Les causes del cop militar

Primo de Rivera i els sectors que el suportaven (militars, polítics monàrquics i una part de les
classes dirigents) van justificar l’acció com a solució a la crisi política i conflictivitat social.

Causes:

- Inestabilitat
- Bloqueig del sistema parlamentari
- Desprestigi del sistema gràcies al frau
- Por d’una rev.social davant la conflictivitat social
- Perill de la fragmentació d’Espanya per tendències separatistes

Primo, anuncia amb un manifest “regeneracionista”

- La voluntat d’acabar el caciquisme

- Fi a la corrupció, la indisciplina social, i les amenaces a la unitat nacional

Tot i el missatger popular i renovador, els objectius reals no eren posar fi a un règim acabat sinó
evitar que el règim és democratitzés. De fet, l’últim govern de concentració de Prieto era una
reforma a la constitució, llei electoral, sistema de torn, relacions de treball, i limitacions del poder
reial. Al desig de canvi de Rivera, s’hi afegia el desig d’evitar que les corts exigissin
responsabilitats pel fracàs Annual.

7.2 La reorganització de l’estat → Dues fases

1923-1925 Directori militar: Integrat per militars amb personalitats civils com José Calvo
Sotelo (ministre d’Hisenda), i Eduard Aunós (ministre de treball). Mesures:

- Suspensió del règim constitucional

- Dissolució de les cambres legislatives
- Cessament de les autoritats civils
- Prohibició de les activitats de partits i sindicats
- Militarització de l’ordre públic
- Repressió de l’obrerisme radical (cenetistes i comunistes)
- Pretensió d’eliminar el caciquisme ↓

18
 - Elaboració d’un estatut municipal i provincial
- Dissolució dels ajuntaments substituïts per juntes amb grans contribuents locals

La pretensió de regeneració va quedar en farsa perquè es van suspendre els mecanismes electorals,
i no s’elimina el caciquisme, sinó que se substitueixen els cacics.

En aquest etapa el conflicte del Marroc capta l’interès de Rivera que assumeix l’alt Comissionat
del Marroc el 1924. El 1925 amb França organitza el desembarcament d’Alhucemas que acaba
amb un gran èxit militar. Abd el-Krim és rendeix i és lliura a les autoritats franceses. A partir de
1927 Espanya dona per acabada l’ocupació del protectorat.

1925-1930 Directori civil: El pes dels militars no era tant important, però no va deixar de ser una
dictadura.

A partir de 1926 inicia la institucionalització del règim, volent-li donar continuïtat i permanència.
El model de feixisme italià va ser clau, i el 1927 és crea una Assemblea Nacional Consultiva
corporativa, doncs els membres no eren escollits per sufragi, sinó per designació entre ciutadans
pertanyents a grans institucions públiques i corporatives.

Per promoure l’adhesió al sistema és crea Unión Patriòtica, un partit governamental sense
programa ideològic definit amb la missió de donar suport social a la dictadura i seguir les
directrius del poder. Afiliats conservadors, i funcionaris de l’administració,+ cacics rurals.

7.3 La política econòmica i social

La dictadura es va beneficiar dels “feliços anys vint". En aquest context el govern de Primo de
Rivera inicia:

- Un programa de foment de l'economia en el terreny industrial i en el de les

infraestructures.
- La nacionalització d'importants sectors de l'economia i la intervenció estatal. L'Estat
assoleix protagonisme gràcies al foment de les obres públiques (ferrocarrils, carreteres,
plans hidroelèctrics, etc.).
- Decret de protecció de la indústria nacional que prevé la concessió d'ajudes estatals a les
empreses que no poden competir amb l'exterior. Es concedeixen grans monopolis, com
el de telefonia a la Companyia Telefónica Nacional de España, i l'exclusivitat
d'importació, refinatge, distribució i venda de petroli a la companyia Campsa.

L'any 1929 s’organitza una Exposició Internacional a Barcelona amb la finalitat de mostrar els
èxits econòmics de la dictadura i d'atreure la burgesia catalana cap al règim. L'esdeveniment

19
significa un gran desenvolupament urbanístic a Barcelona i la remodelació de la muntanya de
Montjuic i el seu entorn.

En el terreny agrari (no gaire) es promou el regadiu per mitjà de la creació de les confederacions
hidrogràfiques, que pretenien aprofitar els recursos hídrics de les conques dels grans rius
espanyols.

En el terreny social s’estableix un model de regulació del treball. Per a eliminar els conflictes
laborals amb la intervenció estatal, la integració de sectors moderats del moviment obrer i la
repressió d’organitzacions radicals. → Així és crea L’organització Corporativa Nacional,
agrupa amos i obrers (sindicalisme vertical) i regula conflictes laborals amb comitès paritaris
(formats per = nº d’amos i obrers). Missió:

- Reglamentació de salaris i condicions de treball

- Mediació i arbitratge en cas de conflicte

El sistema és ben vist, però no per tots els aspectes per una part de la UGT (llibertat durant la
dictadura). Als comunistes i anarcosindicalistes se’ls persegueix. Actuacions clandestines.

7.4 L’actuació anticatalana de la dictadura

Mentre Primo era capità general de Barcelona no havia manifestat hostilitat i havia declarat el
respecta a tradicions i cultura catalanes. La burgesia catalana, i Lliga donen suport al cop d’estat
per posar fi a la conflictivitat obrera i garantir l’ordre social.

El setembre de 1923 és publica un decret per la repressió del separatisme:

- Desmantellament de les institucions públiques i privades catalanistes

- La mancomunitat la dirigeix Alfons Sala (anticatalanista) → S’aboleix el 1925
- Clausura d’institucions catalanistes (ateneus, societats recreatives, associacions...)
- Prohibició de manifestacions den llengua catalana
- Prohibició de la manifestació pública de la bandera catalana
- Prohibició de l’onze de setembre, i els Jocs Florals
- Censura a la prems diària i llibres
- Depuració del magisteri, de les institucions educatives i culturals de la Mancomunitat
- Destitució de la junta del col·legi d’advocats
- Pugna amb sectors eclesiàstics que és neguen a acceptar la castellanització d’actes i
escrits.
- Persecució al futbol club Barcelona per la xiulada del públic durant l’himne espanyol al
partit homenatge a l’Orfeó Català Clausura del camp durant 6 mesos.

20
7.5 L’oposició a la dictadura

Oposició a la dictadura: Líders de partits dinàstics, republicans, catalanistes, comunistes,

anarquistes, alguns sectors de l’exèrcit, i els intel·lectuals.

Els partits del torn critiquen la durada excessiva del i alguns dirigents participen en conspiracions
militars com el complot de la Sanjuanada el 1926. Fort control també sobre intel·lectuals i
universitaris: <

Universitaris: Censura, limitació de les llibertats universitàries, i tancament d’Universitats →

Aldarulls i protestes d’estudiants. Originen → FUE → Federació Universitària Espanyola
(Republicana)

Intel·lectuals: Protagonitzat per Unamuno, Ortega i Gasset, Blasco Ibáñez i Méndez Pidal. 1924
→Manifest en contra la repressió contra llengua i cultura catalanes. Desterren Unamuno a
Fuerteventura, Ibáñez marxa a l’estranger (promou una campanya contra el reu i el dictador).

Conflicte polític: (republicanisme i catalanisme)

→ Oposició republicana: Oposició permanent funden Alianza Republicana (uneix les diferents
faccions republicanes i desenvolupa gran propaganda exterior)

→ Oposició catalanista: El sector català es distancia fins i tot Lliga que havia acollit la dictadura.
Fet més destacat: Invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló per l’estat Català el 1926
dirigida per Francesc Macià exiliat a França. → Autoritats franceses avorten l’intent, detenen i
processen a Macià . Això es converteix en un judici contra la dictadura i dona popularitat a Macià.
(Dirigent Republicà)

Dins la CNT hi ha enfrontaments → Els possibilistes, i els radicals i violents (funden la FAI) el
1927.

El PSOE canvia la seva posició el 1929, rebutja la continuïtat del règim, i defensa la República.

7.6 La caiguda del dictador

L’oposició creixent s’intensifica quan el rei i la seva camarilla és convencen que la dictadura és
un perill per la monarquia. Alfons XIII retira la confiança en Rivera → Dimiteix el 30/01/1930

El substitueix el General Berenguer que organitza un procés electoral progressiu per torner a la
normalitat constitucional (Dictablanda).

21
Republicans, catalanistes d’esquerra, i el PSOE firmen el Pacte de San Sebastià (agost 1930),
programa per presentar-se a eleccions i crear un comitè rev. → Futur govern provisional
Republicà. Reconeixien al nou règim l’autonomia de Catalunya, el País basc, i Galicia.

Berenguer incapaç, és substituït per Aznar el 1931. Convoca eleccions (municipals, provincials,
i legislatives). Primer municipals “menys perilloses per la monarquia” el 12 d’abril de 1931.

Pista: La lien perquè les eleccions és veuen com una tria entre el si o no a la monarquia. El 14
d’abril començava la II República :)

22