RESUM HISTÒRIA TEMA 9: LA FALLIDA DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ(1902-1931)

EL REFORMISME
1.1 EL FRACÀS DEL PRIMER GOVERN REGENERACIONISTA

Maria Cristina va confiar en el partit conservador de Silvela. Es va proposar un projecte de

descentralització de l’estat administratiu i una política pressupositària que apujava als tributs
a productes de primera necessitat i nous impostos pels deutes de la uerra de Cuba. Un mes
després el govern va prendre la decisió d’embargar als morosos, l’alcalde de Barcelona no
va voler i va dimitir, això va provocar una vaga general de comerciants. La resposta de
l’Estat va ser empresonar als morosos,suspendre garanties constitucionals a Barcelona 17
mesos i va declarar l’estat de guerra. Duran i Bas i Polavieja van dimitir perquè no estaven
d’acord.

1.2 LES OPCIONS DEL REFORMISME

Al 1902, Alfons XII va pujar al tron. Als primers anys va fer intents de reforma, volien una
renovació que posès fi al caciquisme i al grau electoral. Dins els reformistes es poden
diferenciar:
-Partits del torn dinàstic, critiquen el grau electoral i volien una “ revolució desde dalt “.
-Partits marginats del sistema, no van aprofitar la crisi del 98 per posar fi al torn dinàstic.
-Regeneracionisme, van estudiar la necesitat de regeneració.

1.3 EL REFORMISME CONSERVDOR

Antoni Maura va fer-se càrrec del govern, ell va intentar regenerar el sistema formant un
nova classe política amb suport social de les masses neutres, que eren indiferents a la
política. Volia acabar amb el caciquisme aplicant la Llei d’Administració Local i la Llei
electoral al 1907. Es bassava en vot obligatori i control al cens. L’elecció automàtica dels
candidats va afavorir al caciquisme. També va adoptar mesures proteccionistes i va intentar
integrar el catalanisme donant autonomia als ajuntaments, va millorar la legislació laboral i
va crear l’Institut Nacional de Previsió. Finalment va impulsar una política exterior que va
incloure l’intervenció al Marroc.

1.4 EL REFORMISME LIBERAL

El partit Liberal liderat per José Canalejas va intentar portar el seu programa
regeneracionista. Va plantejar la separació Esglèsia-Estat i va promoure la llei del candado
que prohibía els ordres religiosos. També va reformar el sistema d’impostos i per eliminar el
sistema de quintes. Va proposar lleis per a millorar les condicions laborals però va ser
inflexible a l’hora de enfrontar-se amb les vagues. L’assasinat de Canalejs al 1912 va posar
fi a l’etapa regeneracionista.

LES FORÇES POLÍTIQUES D’OPOSICIÓ

L’oposició a la restauració era representada pel republicanisme, carlisme, nacionalismbasc i

català i el moviment obrer que era anarquista i socialista.
 2.1 EL NOU REPUBLICANISME D’UNIÓ REPUBLICANA

Va ser el principal grup d’oposició política, la seva força era notable a les zones urbanes on
el vot era més lliure. Al nou segle es va produir una evolució del republicanisme històric.
Aquest es va caracteritzar per ser un ampli moviment social refrmista. Va agrupar classes
mitjanes i populars. Per donar unitat, al 1903 es va fundar la Unió Republicana, que
intentava agrupar republicans al voltant de Nicolás Salmerón. Volien restaurar la constitució
de 1869, proclamar la repùblica i convocar corts constituents

2.2 EL REPUBLICANISME LERROUXISTA

Alejandro Lerroux, era un andalús que utilitzava un discurs radical i una retòrica populista
que va atreure a les classes populars barcelonines. Era fortament anticatalanista, els seus
interessos era la burgesia i l’esglèsia, NO reivindicacions obreres. A les eleccions de 1907,
la Unió Republicana es va acostar al catalanisme i una part es va integrar a la candidatura
catalanista (solidaritat catalana), aquesta va rebutjar al sector lerrouxista, el seu lider es va
separar i va fundar al 1908 el Partido Republicano Radical. Després de la setmana tràgica
va perdre influència a Catalunya.

2.3 ELS PARTITS CATALANISTES

La lliga Regionalista es va consolidar com el partit hegemònic a Catalunya. Reclamava el

dret de Catalunya a l’autonomia i volia intervenir a la política espanyola per modernitzar
l’Estat i descentralitzar-lo. Els seus dirigents eren Prat de la Riba i Francesc Cambo. La lliga
va haver de fer cara a l’expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies
ideològiques internes. Després de vàries victòries, van evidenciar les desavinences entre
un grup més progressista que eren intransigents i la majoria dels dirigents eren possibilistes.
Alguns militants, encapçalats per Lluís Doménech i Montaner es van escindir per fundar el
centre Nacionalista Republicà al 1906, partit democràtic, nacionalista i republicà, també es
va promoure la creació del sindicat. Centre Autonomista dels dependents del comerç i la
indùstria, vinculat a l’obrerisme. La crisi de solidaritat Catalana va acostar les forçes
republicanes d’esquerra i a l’any 1910, va fundar-se la Unió Federal Nacionalista
Republicana.

2.4 DEL CARLISME AL TRADICIONALISME

El Carlisme i l’integrisme de Ramón Nocedal van acceptar la participació electoral. Arran de

la primera guerra mundial es va produir una escissió quan un sector del partit es va
manifestar, Juan Vázquez de Mella va fundar el Partit Tradicionalista al 1919. Els Carlins,
integristes i tradicionalistes es van reunificar en un sol partit, anomenat Comunión
Tradicionalista.

2.5 EL SOCIALISME
Les primeres dècades del S.XX, el PSOE va incrementar els seus afiliats. Els seus
principals líders eren Pablo Iglesias, Julian Besteiro, IndalecioPrieto i Francisco Largo
Caballero, que liderava la UGT. La negativa d’integrar-se en la internacional comunista, va
provocar una escissió al 1921, que va ser l’orígen del Partit Comunista d’Espanya (PCE),
amb líders com José Díaz i Dolores Ibárruri. A Catalunya, el PSOE mai va tenir gran
presència, però al 1923 es va crear la Unió Socialista de Catalunya (USC), fruit d’una
escissió de la federació Catalana del PSOE.

2.6 EL NACIONALISME BASC I GALLEC

Al país Basc, el partit Nacionalista Basc va incrementar la presència electoral i la influència

en la societat. Al 1916 el PNB va anomenar-se comunió Nacionalista Basca i tenia la finalitat
d’atreure a la burgesia al nacionalisme. A Galicia, el primer pas cap al galleguisme va tenir
lloc amb la creació de les manades de Fala, organització que va impulsar l’ús del gallec.

L’OBRERISME ANARQUISTA A CATALUNYA

El nou segle va començar amb agitacions obreres fins el 1911, on va haver una vaga
general revolucionista. Per consolidar la difusió de l’anarquisme, al 1910, el sindicat
barceloní de solidaritat obrera va promoure la fundació de a CNT. Els líders de la CNT,
Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Joan Peiró, es van convertir en la principal organització
obrera a Catalunya i també Andalusia. Al 1918, al congrés de Sants, la CNT va reformar el
seu ideari i només recorria a l’accio directa quan calgui.
Al 1919 va tenir lloc un important conflicte obrer, la VAGA DE LA CANADENCA, era una
empresa d’electricitat i va deixar a la ciutt sense electricitat dos mesos. Aquesta vaga va ser
important perquè van aconseguir la jornada laboral de 8h i augment dels sous.
La patronal va respondre amb una represió i creació del sindicat lliure, es van crear bandes
de pistolers per aturar les vagues i assasinar els dirigents obrers. Amb el general Martínez
Anido, es van encolorir els pistolers i es va posar en pràctica la lli de fugues( disparar per
l’esquena). Es va produir una radicalització de posicionaments, aquesta situació es va
allargar fins a 1923, en el que s’anomena l’època de pistolerisme.

LA SETMANA TRÀGICA I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES

4.1 LA POLÍTICA COLONIAL AL MARROC

Després del desastre del 98, Espanya va començar la seva penetració al nord d’Àfrica. La
conferència d’Algecires al 1906 i el tractat Hispanofrancès al 1912, van comportar
l’establiment d’un protectorat Francoepanyol al Marroc. A Espany li van concedir el Rif i un
enclavament a la costa atlàntica. Aquesta zona li va afavorir n interessos econòmics i
voluntat per restaurar el prestigi de l’exèrcit, que volien convertir Espanya en una nova
potència colonial. La presència espanyola va ser contestada per les tribus berbers
organitzades en cabiles. Els rifenys van inflingir una dura derrota a les tropes espanyoles al
barranc del Llop i van ocasionar múltiples baixes, llavors es va decidir incrementar el
nombre dels soldats espanyols per evitar la caiguda de Melilla, es va decidir enviar tropes
integrades per reservistes.

4.2 LA SETMANA TRÀGICA DE BARCELONA

L’enviament d’aquestes tropes va provocar un moviment de protesta a Barcelona, conegut

com la Setmana Tràgica, amb suport de anarquistes, socialistes i republicans. El sistema de
reclutament de les quintes, feia que només anessin famílies humils, que no podien pagar el
rescat. Els incidents van començar al port barceloní, solidaritat obrera va fer una crida a la
vaga del 26/7, que va tenir el suport de la UGT i republicans. Això es va allargar una
setmana i va donar un moviment antimilitarista i rebuig a l’hegemonia social i rebuig a
l’Esglèsia. Les autoritats van decarar estat de guerra i van enviar reforços per reprimir les
manifestacions. El cas més conegut, és el de Ferrer i Guàrdia, el qual an condemnar a mort.
Ell va ser l’afusellament del lliurepensador i fundador de l’escola moderna.

4.3 LES CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES

Aquesta setmana va deixar greus problemes polítics que van comportar a la

desestabilització del torn dinàstic i la caiguda del govern de Maura. Com a conseqüència, el
rei va dissoldre les corts i va entregar el govern al liberal José Canalejas, que fins al 1912
(quan va morir), va intentar un reformisme. Després de la caiguda dels dirigents històrics,
els partits dinàstics es van trobar fragmentals i mancats d’un líder capaç d’emportar davant
la situació, es va arribar a una inestabilitat permanent.

-El republicanisme es va enfortir amb la creació d’un partit moderat.

-El republicanisme Lerrouxista va viure un notable descrèdit per la setmana tràgica.
-El trencament definitiu de la coalició soidaritat catalana i augment del catalanisme
republicà.

DE SOLIDARITAT CATALANA A MANCOMUNITAT

5.1 LA CANDIDATURA DE LA SOLIDARITAT CATALANA

LA LLEI DE JURISDICCIONS
La presència de diputats catalanistes al Congrès de Diputats va ser rebuda amb hostalitat
pels partits dinàstics. En un clima de tensió, van tenir lloc els incidents del “cu-cut” al 1905,
on un grup de militars van ssaltar la seu d’aquesta revista i també el periòdic “La veu de
Catalunya” per un acudit que l’exècit considerava ofensiu. El govern no va sancionar
aquesta actitud, va suspendre les dues publicacions i va elaborar un projecte de Llei de
Jurisdiccions que proposava posar sobre jurisdicció militar totes les ofenses a l’exèrcit o
unitat de la pàtria.

FORMACIÓ I CRISI DE SOLIDARITAT

El rebuig d’aquesta llei va gestar una gran aliança de les forçes polítiques catalanes en
defensa de les reivindicacions catalanes. Aquest va ser l’orígen de Solidaritat Catalana
(1906), una coalició electoral formada per carlins, republicans, federals o la Lliga. Per a les
eleccions de 1907, van presentr una candidatura conjunta i un programa comú (programa
de Tívoli) defensava la derogació de la llei de jurisdiccions i la necesitat de dotar a
Catalunya òrgans d’autogovern. L’actuació parlamentària i les discrepàncies ideològiques
van anar aflebint la coalició i finalment es va dispersar el moviment solidari..

5.2 LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA

La mancomunitat va ser el primer òrgan d’autogovern català i primer òrgan administratiu

(1714), fins a la creació de la Generalitat (1931).
PROPOSTA CONSTITUCIÓ

Al 1911, la diputació de Barcelona presidida per Prat de la Riba, va presentar al govern

liberal de Canalejas de mancomunar les 4 diputacions. Canalejas va acceptar la proposta i
va tirar endevant el projecte però la seva mort al 1912, va aturar el projecte. Al 1913, el
govern conservador de Dato, va autoritzar el projecte per a finalitats administratives. La
Mancomunitat es va constituir al 1914, aquesta va tenir 3 presidents, Prat de la Riba, Josep
Puig i Cadafalch i Alfons Sala.

L’OBRA DE GOVERN

La mancomunitat va tenir dues direccions fonamentals: crear una infraestructura de serveis

públics i administratius i el fonament de la llengua i cultura catalanes. Al desenvolupament
econòmic, es va fer una millora a la xarxa viària. També es va endegar un pla d’acció
agrària per augmentar la producció i la productivitat d’agricultura i ramaderia. A la cultura i
ensenyament, es va començar una tasca d’unificació ortogràfica i normalització lingüística,
encarregada per Pompeu Fabra, culminada al Diccionari. Paral·lelament es va impulsar una
renovació pedagògica, es van introduir els mètodes de Maria Montessori i es van crear
l’Escola Industrial (1910).

5.3 LA CRISI DE 1917

La primera guerra mundial va provocar una disminució del nivell de vida de les classes
populars en un moment de grans beneficis empresarials.La CNT i la UGT van convocar una
vaga com a protesta per l’encariment dels productes, el govern de Dato va suspendre les
garanties constitucionls.

-Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general

-Els militars que estaven en contra del sistema d’scensos dels oficials, van orgnitzar unes
juntes de defensa.
-Els partits opositoris es van reunir en ua assamblea de Parlamentaris, on exigíen un
govern provisional, celebració de corts constituents i descentralització de l’Estat.

La reacció del govern va ser molt repressiva, la vaga va ser reprimida per l’exèrcit i es va
empresonar els membres del comité de vaga. Amb el perill d’una revolta generalitzada,
l’exèrcit va donar suport a la monarquia i la burgesia va rerocedir. El rei es va veure obligat a
donar més estabilització i va proposar la formació d’un govern de concentració presidit per
García Prieto.

6. LA POLÍTICA ECONÒMICA: PROTECCIONISME I INTERVENCIONISME

6.1 ELS EFECTES DE LA CRISI DEL 98

El desastre del 98 va tenir menys efectes econòmics del que s’esperava, el desastre va
afectar sobretot a l’exportació de cereals i els productes tèxils, especialment la catalana,
també va afectar a la petita indùstria manufacturera que aportava béns de consum a Cuba.
La repartició de capitals procedents de Cuba va facilitar la creació de bancs i empreses
modernes a Espanya, Espanya va poder limitar la inflació i estabilitzar la pesseta, cosa que
era cabdal per facilitar el comerç exterior.
6.2 LA POLÍTICA INTERVENCIONISTA DE L’ESTAT

Una de les característiques va ser la limitació de la lliure competència tant exterior com
interior, van fer aliançes i van sol·licitar a l’estat l’augment de l’intervencionisme per afavorir
la inversió i reduir el risc econòmic de les empreses privades. La limitació de la competència
s’aconseguia fixant impostos a la importació i els acords entre empreses per fixar preus i
repartir-se el mercat. Trobem empreses del proteccionisme en els sectors de la minería del
carbó, indústria metal·lúrgica i cerealistes. L’intervencionisme estatal també es va dur a
terme concedint ajudes a empreses espanyoles. El 1907 la Llei de protecció a la industria
Nacional establia l’admissió exclusiva de productes de fabricació espanyola en els
contractes de l’Estat. Aquestes mesures també van tenir efectes positius( avanç tecnològic,
mercat interior, gràcies a la millora de carreteres i infraestructures.

6.3 EL FONAMENT DE LES INFRAESTRUCTURES

L’esforç inversor de l’Estat es va centrar en la millora dels camins i les carreteres i a la xarxa
ferroviària que va començar la seva electrificació. Les inversions estatals per etimular la
expansió econòmica van fer pujar la despesa pública, i van fer augmentar la productivitat del
sector privat.

7. DE QUINA MANERA LA GRAN GUERRA VA AFECTAR L’ECONOMIA ESPANYOLA?

El ser neutre, va facilitar l’exportació (productes industrials). La reducció d’exportacions

agrícoles tradicional va ser perquè es podien fer malbé ràpidament. Encara que al 1917 era
la meitat d’exportacions, es mantenien per l’encariment de productes a la guerra. Els grans
beneficis eren per la siderúrgia, mineria i industria tèxtl i metal·lúrgica. Com no va anar amb
un procés productiu ni reinversió dels beneficis, l’augment d’exportació va encarir l’interior
sense augment de salaris on donen a lloc conflictes socials. El fi de la guerra va frenar
l’economia amb una gran crisi (1919-1924).

8. LA POLÍTICA ECONÒMICA DURANT LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

El 1923 a Espanya la economia continuava influida per la crisi començada al final de la

guerra, la economía internacional va canviar i es van viure els feliços anys 20, fins al 1929 l
dictadura va aparèixer com una etapa de prosperitat econòmica va va combinar elements
intervencionistes amb un impuls de desenvolupament industrial, a més l’estat va fomentar
les grans obres públiques i van ivertir en la indústria pesant. Aquesta política també es va
plasmar en la concessió de grans monopolis. Per incrementar els rendiments agrícoles, es
van crear les conferències hidrogràfiques.

9. LES TRANSFORMACIONS SOCIALS

9.1 ELS LÍMITS DE LA MODERNITZACIÓ

Hi va haver un procés de modernització social i econòmica d’Espanya que presentava grans

desigualtats. No es van emprendre les grans reformes necessàries (reform fiscal, agrària,
problemes religiosos, militars i educatius). El pes de les grans propietats agràries va
impulsar una política econòmica proteccionista i intervencionista que apujava els preus
agraris, absorbia la majoria de renda i limitava el desenvolupament. A les zones rurals s’hi
van mantenir àmplies capes de pagessos pobres i jornalers, també el pes d’Esglèsia i dels
grans propietaris i formes de vida tradicionals.

9.2 LA SOCIETAT URBANA

Van haver canvis profunds en les societats on s’innovava la cultura, l’economia, etc…Per
aixó la indústria reforça la burgesia on hi ha més grups en relació a la indústria. Les classes
mitjanes i els funcionaris eren comerciants on el republicnisme començava a plasmar les
seves ideologies. El grup més nombrós va ser dels obrers industrials, eren afiliats a
organitzacions com la CNT, UGT, etc…

9.3NOVES FORMES DE CULTURA I OCI

Una de les transformacions més rellevants va ser la millora en la qualificació educativa dels
espanyols, la millora de l’educació professional i superior, encara que el seu accés va
continuar limitat a una minoria, increment de l’alfabetització va originar més demanda d’oci
cultural i es va notar en el nombre de llibres editats. Va sorgir una premsa de masses, que
era “una clau de relació” entre els ciutadans i el poder. També es va difondre un nou
associacionisme de caràcter cívic ( plataforma de difusió d’idees socials). Es va extendre la
pràctica de l’esport, també hi va contribuir l’extensió de nous mitjans de transport.