4.

BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)

4.1. LA REVOLUCIÓ DE 1854

La deriva autoritària del règim moderat va precipitar l’alçament. L’acció va començar a Vicàlvaro
(Madrid) pel juny de 1854 amb el pronunciament del general O’Donnell (moderat descontent). La
incorporació al moviment dels progressistes, que van publicar el Manifest de Manzanares, de
contingut reformista, va desencadenar la revolta popular en les ciutats, amb la intervenció de
demòcrates i republicans i la formació de juntes revolucionàries (govern alternatiu a l’oficial).

Isabel II va haver d’acceptar el restabliment immediat de la Milícia Nacional (exercit de gent afina
als progressistes) i de les llibertats (reprimides legalment per la Constitució de 1845(, un govern
presidit per Espartero i amb d'O'Donnell al capdavant del ministeri de guerra i la convocatòria de
Corts constituents amb la llei electoral de 1837 (25%).

L’aliança entre progressistes i moderats va conduir a la formació de la Unió Liberal, reflex de

l’acord entre O’Donnell (moderat) i Espartero (progressista).
En 1854 la constitució vigent és la de 1845, però les noves corts van redactar la constitució de 1856
que no es va arribar a publicar «Non nata».

4.2. L'ACCIÓ DELS GOVERNS

El govern progressista va impulsar reformes importants que van impulsar una etapa de
desenvolupament i expansió econòmica a finals del 1866 (comença greu crisi econòmica).

1855: nova llei de desamortització civil i eclesiàstica obra de Pascual Madoz amb l’objectiu de
impulsar l’economia capitalista econòmica (es van aconseguir recursos per a la Hisenda i es va
desenvolupar l’agricultura de mercat en benefici de la nova burgesia agrària).

En 1855 també es va aprovar la Ley General de Ferrocarriles

 Regulava i incentivava la construcció de línies ferroviàries.
 Oferia grans avantatges a les empreses que intervingueren en la construcció.

4.3. ELS PROBLEMES SOCIALS

El nou govern va haver de fer cara a greus problemes socials.

 Crisi de subsistència, unida a una epidèmia de còlera que va afectar especialment les classes
populars (camp) i va accentuar el malestar social.
 Conflictivitat obrera important, especialment a Catalunya. Els treballadors demanaven la
reducció d’impostos de consum, millora dels salaris i reducció jornada de treball.
 Problemàtica de les quintes, els treballadors volien que s’aboliren.
Els mètodes repressius del capità general de Catalunya (motor industrial i obrer) van
provocar importants vagues obreres entre els anys 1854-1855. La mediació del govern va
permetre la tornada a la faena i els obrers van formalitzar la petició d’una llei que regulara
les relacions de treball i de llibertat sindical.

4.4. LA CRISI DEL BIENNI PROGRESSISTA

Alguns caps militars van promoure dures repressives que , emprades pel ministre de la guerra,
O’Donnell, van provocar l’enfrontament amb el govern d’Espartero, que hi estava desacord.
O’Donnell es nomenat president, va ratificar el canvi, que va anar acompanyat de l’Estat de Guerra.
Es van produir moviments de resistència en defensa del govern progressista en diversos
punts d’Espanya amb un fort protagonisme de la Milícia Nacional.
Finalment es va imposar la fracció de l’exèrcit d’O’Donnell , que va posar fi al Bienni:
 Tanca les Corts
 Suprimeix la Milícia Militat1845.
 Destrueix regidors i governadors no afins
 Anul·la la llibertat de premsa.

5. LA DESINTEGRACIÓ DE LA MONARQUIA /1857-1868)

5.1. LA REACCIÓ MODERADA (1856-1857)

Després del colp militar del 1856, O’Donnell va restablir la Constitució de 1845.
Amb aquest acte va perdre la confiança de la reina, que a l’octubre va nomenar a Narvàez president.
El seu govern:
 suspèn desamortització
 restringeix lleis i llibertats
 convoca eleccions, AMB LA LLEI ELECTORAL DE 1846

El març de 1857 van tindre lloc les eleccions que van ser plenes d’irregularitats, amb el resultat
d’una victòria moderada aclaparadora i l’admissió de només sis diputats progressistes. El nou
govern:
 reforma el senat per incloure als Grandes d’Espanya de mode vitalici.
 Aprova noves concessions de ferrocarril que prompte van esdevenir un dels canals de
corrupció política més actius.
 Aprova la Llei d’instrucció pública del Ministre Noyano per reduir l’analfabetisme a
Espanya. El 1858 Narváez va ser destituït per la reina Isabel II (Pi. Moderat) i va tornar a
nomenar O’Donnell, el qual va consolidar al seu voltant el nou partit, Unió Liberal.

5.2. EL GOVERN UNIONISTA D’O’DONNELL (1858-1863)

 Va hi haure molta estabilitat política.

 Va tenir una durada excepcional de quatre anys i mig i d’una tranquil·litat relativa.
 Van permetre a l’oposició una xicoteta participació (Pi. Moderat/Progressistes,
demòcrates i republicans que va allunyar el perill dels pronunciaments.
 La constitució que hi havia vigent era la del 1845 la qual «suavitza».
 Va continuar desplegant la legislació econòmica del Bienni: va continuar l’expansió del
ferrocarril, va reprendre la desamortització civil i va augmentar la inversió en obres
públiques (modernitzar).

Fins al 1866 van ser anys d’estabilitat política, d’expansió econòmica. Això significava més diners
per a l’Estat que es van gastar en modernitzar el país i en campanyes militars exteriors per
«reformar la imatge colonial d’Espanya».
En les diverses campanyes exteriors militars que es van fer (expedició a la Cotxinilla, Mèxic i al
Marroc) O’Donnell va incorporar al militar progressista Joan Prim.
Quan O’Donnell va decidir incorporar a Prim al govern (1863), es disgust de la reina Isabel II va
derivar en conspiració i va haver de dimitir = O’Donnell.
5.3. LA CRISI FINAL DEL SISTEMA (1863-1868)

El Govern de Narváez va tenir un fort autoritarisme moderat. Els progressistes, demòcrates i

republicans van responsabilitzar Isabel II de la seua exclusió i del mal funcionament de les
institucions, i es va decidir pel pronunciament com a única via d’accés al poder.
El 1866 la insurrecció dels sergents de la caserna de San Gil va derivar en una revolta popular a
Madrid i va ser durament reprimida. El govern de Narváez va tancar les Corts i va implantar una
mena de dictadura.
Els progressistes i els demòcrates van signar el pacte D’OOstendre el 1866 per posar fi a la
monarquia d’Isabel II, formar un govern provisional i convocar Corts constituents per mitjà del
sufragi universal masculí.
 T-3 EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-1874)
1. LA REVOLUCIO II EL GOVERN PROVISIONAL (1868-1870)

1.1 LES CAUSES DE LA REVOLUCIÓ DEL 1868

 Crisi econòmica i financera. Va fer evident que les inversions ferroviàries no eren
rendibles.
 Crisi industrial. Provocada per l’encariment del preu del cotó en flocc a causa de la guerra
de Secessió dels Estats (1861-1865), que havia interromput les exportacions de cotó.
 Crisi de subsistència. Provocada per un seguit de males collites va derivar en una manca de
blat i un augment del preu d’aquest cereal, que era un aliment bàsic de la població.
El deteriorament polític es va fer evident quan el Partit Moderat (Narvaez), en el poder, es
va fer el desentès davant dels problemes del país i només va reaccionar reprimint les
protestes i tancant les Corts.
La iniciativa conjunta de l’oposició materialitzada en el Pacte d’Oostendre va desembocar
en un alçament no solament contra el govern, sinó també contra la monarquia mateix (la
Corona).

1.2. LA REVOLUCIÓ DE LA GLORIOSA

El 18 de setembre de 1868, l’esquadra concentrada a Cadis sota el comandament del brigedier Juan
B. Topete va iniciar la revolta amb el suport del general Prim, el qual l’endemà s’hi va afegir el
general Serrano. El 28 de setembre la batalla d’Alcolea entre les forces governamentals i les
insurrectes va significar el desastre de les tropes borbòniques, va portar a la dimissió del govern i va
provocar l’exili de la reina Isabel II.

1.3. EL MOVIMENT REVOLUCIONARI I LES JUNTES

En paral·lel al pronunciament militar, un extens alçament popular es va produir en les ciutats. S’hi
van formar juntes revolucionaries que es va constituir en poders autònoms, van impulsar la milícia
nacional i van incorporar les demandes populars al seu programa (republicans, demòcrates i sectors
del progressisme).

1.4. EL GOVERN PROVISIONAL I LES PRIMERES REFORMES

Amb l’acord de la Junta de Madrid es va nomenar un govern encapçalat per Prim (President), amb 5
progressistes i 4 unionistes, i el General Serrano com a nou regent del regne (Cap d’Estat). El nou
executiu, sense demòcrates ni republicans que representaven als sectors populars i volien sufragi
universal masculí, tampoc hi havia moderats ni carlins. El 1869 es fan eleccions a Corts constituents
amb (159 diputats progressistes, 69 unionistes, 69 republicans federals, 20 demòcrates, 18 carlins,
14 isabelins i 2 republicans unionistes) que van donar la victòria a la coalició governamental de
progressistes i unionistes. El que fan es un programa de govern on accepten algunes demandes
populars (demòcrates + republicans)

1.5. LA CONSTITUCIÓ DE 1869

Les Corts es van reunir al febrer del 1869 i van nomenar una comissió parlamentària per redactar
una Constitució, que va ser aprovada amb l’abstenció dels carlins i d’alguns republicans. S’hi
proposava un extens règim de drets i llibertats, que la va configurar com una de les més
democràtiques de l’època.

 Incorporava els drets de manifestació, reunió, associació, el sufragi universal masculí

 (demanda dels dem. I rep) i la llibertat d’ensenyament.
 Reconeixia la llibertat de processar qualsevol religió, malgrat que l’Estat havia de mantenir
el clero i el culte catòlics.
 També establia la sobirania nacional i unes Corts bicamerals formades per un Congrés i un
senat.
 Atribuïa a ajuntaments i diputacions la gestió dels interessos dels pobles, de manera més
descentralitzada (en terres locals).
 Reforma del sistema de govern de les províncies d’ultramar, Cuba i Puerto Rico, per poder-
les incorporar a la Constitució, a diferència de les Filipines que es regirien per una llei
especial (més autonomia).
 L’Estat es constituïa com a monarquia parlamentària en que la potestat de fer lleis
corresponia només a les Corts i el monarca no tenia drea a vot.

1.6. L’AUGE DEL REPUBLICANISME

El republicanisme estava dividit en dues gran tendències:

 Els unitaris: encapçalats per Emilio Castelar que defensaven una república unitària i
mantenien posicions més conservadores des del punt de vista polític i social.
 Els federals dirigits per Pi i Margall i Estanislau Figueres, que defensava una república
federal, promulgava el laïcisme, s’oposava a la intervenció de l’exèrcit en la política, i
defensava l’ampliació deks drets democràtics.
Dins del federalisme, s’hi distingien:
 Els moderats que controlaven la direcció del partit Pi i Margall, que eren partidaris del
respecte a la legalitat, raó per la qual no defensaven les insurreccions armades.
 Els intransigents (José María de Orense) donaven suport a la insurrecció popular com a
mètode per a proclamar la república federal. CANTONALISME.

1.7. LES REFORMES ECONÒMIQUES

Un dels objectius de la Gloriosa era reorientar la política econòmica amb l'objectiu d’impulsar el
creixement econòmic i reduir el deute (continua la política econòmica i industrial del Bienni).

En 1869, el ministre d’hisenda Laureà Figuerola va impulsar una reforma aranzelària, que va reduir
la protecció als productes nacionals, va introduir un lliure canvisme moderat i va obrir l’economia
espanyola a l’exterior. També es va precedir a la unificació monetària, que va establir la pesseta
com a moneda nacional.

En 1871 es va establir la Llei de Mines que va afavorir a la concessió de l’explotació a empreses

estrangeres.

1.8. LES DIFICULTATS DE LA REGÈNCIA (1869-1870)

La frustració de les aspiracions populars de millores socials va derivar en una conflictivitat social
molt intensa.
 El camperolat (llauradors), pretenia un repartiment de la terra.
 A les ciutat (obrers) s’hi produïen revoltes contra els consums, les quintes i la pujada dels
preus.
 El moviment obrer, que demanava millores salarials i de les condicions de treball.
 A Cuba va sorgir un moviment independentista que va desfermar una guerra que es va
prolongar durant 10 anys (1868-1878).
2. LA MONARQUIA D’AMADEU DE SAVOIA (1871-1873)

2.1. UNA NOVA MONARQUIA

2.2. UNA INSTITUCIONALITZACIÓ FRÀGIL I INESTABLE

Serrano va presidir govern de la monarquia en el qual van participar tres partits de la coalició
unionistes, progressistes i demòcrates. Els mesos següents els progressistes es divideixen en dos
blocs:

El Partit Constitucional: dirigit per Sagasta, va agrupar els progressistes més conservadors i
membres de la Unió Liberal, que consideraven que la revolució havia anat massa enllà i entenien
que la monarquia necessitava incorporar els sectors moderats.

El Partit Radical, de Ruiz Zorrilla, amb els progressistes d’esquerra i els demòcrates, buscava un
desenvolupament més democràtic amb la col·laboració dels republicans.

No hi va haver entesa, i la lluita entre radicals i constitucionals va provocar una gran inestabilitat:
en 2 anys es van formar 6 governs i es van convocar 3 eleccions.

El personalisme, el frau (guanyava les eleccions el govern que les convocava), l’abstenció electoral,
que el 1872 va arribar a superar el 50%, són constants que feien evident l’escassa democratització
del sistema.

2.3. ELS MOVIMENTS CONTRA LA MONARQUIA

 Els conservadors van deixar de participar en les eleccions de 1872. Sota la direcció
d’Antonio Cánovas del Castillo, van organitzar la restauració dels Borbó en la persona
d’Alfons xii.

 Els Carlins van abandonar el sistema i des de l’abril de 1872 van iniciar una altra guerra (III
Guerra Carlina: 1872-1876) en defensa del tron del pretendent Carles VII, de la tradició, els
furs i el catolicisme.

 Cuba, la insurrecció criolla iniciada el 1868 es va ampliar fins a esdevenir una guerra
colonial. El conflicte va ser dirigit per un sector de propietaris crions (blancs nascuts a l’illa)
que aspiraven a reformes polítiques i econòmiques i proposaven posar fi a l’esclavitud
(suport popular). Però, es va topar amb una forta oposició dels espanyols amb interessos a
Cuba que exigien una acció militar forta i decidida contra els insurrectes. Aquesta guerra
entre Cuba i Espanya va durar des del 1868 fins al 1878.

 Revoltes i protestes dels sectors populars (camperols, obrers...) descontents amb unes
reformes que consideraven insuficients.

 Republicans federals, van impulsar noves insurreccions a favor de la república que

s’intensifiquen des de 1872.

Davant de la desintegració de la coalició governamental, l’esclat de dues guerres i el seu desacord

amb el Rei i Govern, Amadeu de Savoia va renunciar al tron el 10 de febrer de 1873, després de
rebutjar a ajudar a uns militars a fer una insurrecció.

3. LA PRIMERA REPÚBLICA

3.1. EL PROJECTE CONSTITUCIONAL FEDERAL DEL 1873

El juny de 1873 van haver eleccions i va eixir una victòria amplia dels republicans federals, es van
formar les noves Corts i un govern presidit per Pi i Margall (lema: “ordre i progrés”).
El que volia aquell govern era pacificar les insurreccions i elaborar una nova constitució, basada en
la del 69 (sobirania popular amb sufragi universal masculí). Recollia reformes com la separació de
l’Estat i l’església, sobirania popular amb sufragi universal masculí i que Espanya estava constituïda
per 17 estats incloent Cuba i Puerto Rico. Però la constitució no va arribar a ser aprovada.

3.2. LES GUERRES I EL CANTONALISME

Amb la proclamació de la República, la guerra carlina es va intensificar donant pas a un conflicte

més fort.
La guerra de Cuba es va continuar estenent i la República va ser incapaç de frenar-la. Els governs
van intentar donar una solució al problema amb el projecte federal de l’Estat que considerava Cuba
i Puerto Rico com un territori més de la Federació Espanyola.

La insurrecció cantonalista va ser el conflicte més greu i el que va provocar la situació de crisi més
gran per al govern. Aquest va ser un moviment promogut per republicans federals radicals i
associacions obreres. Pretenen la lliure associació o federació de les bases en cantons quasi
independents que es federarien lliurement dins de la república federal.

El 12 de juliol de 1873 es va proclamar el cantó de Cartagena, que es constituïa en Estat

independent i proclamava la república federal a Espanya. Aquest va resistir 6 mesos i finalment va
caure baix el control de la Guardia Civil i l’exèrcit.

El juliol de 1873 Pi i Margall no va voler sufocar la revolta amb armes i va dimitir. Va ser substituït
per Nicolás Salmerón que va iniciar una acció militar contra el moviment cantonalista que var ser
combatit ràpidament excepte Cartagena.
Amb això, l’exèrcit, i caps militars que es situaven com a bastions de l’ordre i destacaren foren
Pavía i Martínez Campos.

El setembre de 1873 Salmerón, va dimitir perquè es va negar a signar la pena de mort de dos
cantonalistes. El va succeir el govern de Emilio Castelar. En el moment Espanya era una República,
però Unitarista (centralista de nou).
Es va donar un fort autoritarisme per part de Castelar ja que tanca les corts, per restablir l’ordre i
reorganitzar l’exèrcit davant dels carlins.

El 2 de gener de 1874 es van reobrir les Corts i aquestes cessen a Castelar i fan d’Espanya una
República federal de nou.

3.3. LA LIQUIDACIÓ DE LA REPÚBLICA

El 3 de gener de 1874 es va precipitar el Colp d’Estat del General Pavía amb el suport de la Guardia
Civil, sense trobar resistència política ni popular. Aquest li dona el poder al general Serrano que
encapçalava el govern d’unionistes i progressistes.
Va imposar un règim autoritari i repressió. Aplica la censura de premsa, va dissoldre les Corts, va
il·legalitzar als Republicans Federals...

El 19 de desembre de 1874, el General Martínez Campos va encapçalar un pronunciament a Sagunt

que proclamava a Alfons XII rei d’Espanya i amb això iniciava la Restauració Borbònica