EXAMEN D’HISTÒRIA - 27/2/2024

TAULA DE CONTINGUTS

1. Causes de la Revolució del 68.

2. La Revolució del 68 + el Govern provisional + Constitució del 69.
3. Regència de Serrano i Regnat d’Amadeu I.
4. La Primera República i la República presidencialista.

1
1. CAUSES DE LA REVOLUCIÓ DEL 68.
A partir de 1860, la crisi econòmica i política es van combinar, creant una situació
inestable a l'Espanya isabelina.

Aquesta crisi començà amb una greu recessió industrial, sobretot a Catalunya, després
de la Guerra de Secessió dels E.U.A. (1861-1865), que interromp les exportacions de cotó i fa
disparar els preus. Les petites indústries cotoneres no van poder fer front als alts preus de la
matèria primera, sumant-se a la contracció de la demanda tèxtil per la crisi econòmica i
l'augment dels preus agraris entre 1866 i 1868. Els tancaments d'indústries generen atur i
disminueix el nivell de vida de les classes treballadores.

Seguidament, es desencadena una crisi borsària i financera (1866) originada per la

manca de rendibilitat de les inversions ferroviàries després de la intensiva construcció. Els baixos
rendiments dels ferrocarrils fan caure els valors de les accions a la Borsa, provocant fallides
generalitzades d'entitats financeres. La resta dels valors de la borsa es veuen afectats, provocant
una retracció econòmica general.

A aquestes noves crisis capitalistes se suma una crisi pròpia de l'Antic Règim: la crisi de
subsistències causada per les males collites des del 1866, provocant l'encariment del blat,
aliment bàsic, amb un augment del 100% del preu a Madrid entre el 1866 i el 1868.

Cap a 1868, diversos sectors socials tenien motius per revoltar-se contra el sistema
isabelí, des de l'alta burgesia, fins als jornalers i proletaris. Els grans negociants, vinculats a
capitals estrangers, demanaven un govern per protegir les seves inversions borsàries; els
industrials reclamaven mesures proteccionistes, mentre que els obrers i camperols exigien
accions governamentals per millorar la seva situació.

En 1866, el govern d'O'Donnell va reprimir durament una revolta de sergents de la

caserna de Sant Gil, executant als implicats, que reclamaven reformes polítiques. Narváez ho va
substituir, tancant les corts i governant per decret.

Els progressistes, en perdre sistemàticament en les eleccions, es van acostar als

demòcrates i a vies insurreccionals per a aconseguir el poder. A més, O'Donnell i Narváez, figures
del període moderantisme, van morir entre 1867 i 1868 respectivament.

Davant d’aquesta situació, l'agost de 1866, l'oposició va establir el Pacte d’Ostende,

antiisabelí, que advocava per una acció revolucionària i l'elecció d'unes Corts constituents per
sufragi universal per a decidir entre monarquia o república. El novembre de 1867, els unionistes
(Serrano) es van unir al pacte, sent fonamental la seva adhesió per al triomf de la revolució, ja que
van privar a Isabel II de gran part del suport militar, a favor de la revolució.

2
2. REVOLUCIÓ DEL 68 + EL GOVERN PROVISIONAL + CONSTITUCIÓ DEL 69.
La Revolució Gloriosa va començar el 19 de setembre de 1868 a Cadis, liderada per uns
soldats sota les ordres del militar Topete, amb el crit de "Viva España con honra" contra el
govern d'Isabel II. Prim escampà la revolta per Andalusia i, ràpidament, es va estendre a altres
ciutats espanyoles, on es van formar juntes revolucionàries per organitzar la rebel·lió i convocar
el poble, propagant-se el moviment sense trobar resistència.

El govern i la monarquia van quedar aïllats, i després de la derrota de les escasses tropes
lleials a Alcolea, el govern va dimitir i, el 29 de setembre de 1868, Isabel II va marxar a l'exili a
França. Durant les primeres setmanes, el poder va estar en mans de les juntes revolucionàries i
del moviment popular, consolidant el pronunciament i transformant el cop militar en una
revolució que va posar fi al moderantisme i va derrocar els Borbons.

No obstant això, aviat es va fer evident que la Revolució del 68 albergava diversos corrents
revolucionaris. Les que finalment s’imposaren van ser la de Prim (progressista) i Serrano
(unionista), el principal objectiu dels quals, derrocar el govern, ja s'havia aconseguit. Això va
deixar frustrades les revolucions dels demòcrates i republicans, així com les aspiracions més
radicals de les masses populars, com l'abolició de la propietat privada. Així doncs, els primers
dies d'octubre del 68, els signants del Pacte d'Ostende van assumir el control del moviment i
establiren un govern provisional.

El Govern Provisional, liderat per Serrano, i per Prim com a figura destacada al Ministeri
de la Guerra, primerament va dissoldre les juntes revolucionàries, però promulgà algunes
demandes d’aquestes, com la llibertat d'expressió, d'associació, ensenyament, i sufragi universal
masculí. Tot i això, va mantenir la propietat privada i va rebutjar la proclamació d'una república,
causant descontent entre sectors populars.

A més a més, es va intentar revitalitzar l'economia nacional i abordar el dèficit públic

amb mesures com l'establiment de la pesseta com a moneda, emissió de deute públic i incentius
per al capital estranger. No obstant això, no va aconseguir resoldre els problemes econòmics, ni
les tensions socials, especialment en el sector agrari del sud, on van sorgir, a finals del 69,
sublevacions prorrepublicanes demanant la redistribució de terres.

En convocar eleccions, al gener del 69, per a reunir una Assemblea Constituent amb
sufragi universal masculí, aquestes van acabar amb una coalició revolucionària promonàrquica al
poder, que incloïa progressistes, unionistes i una facció dels demòcrates. A més, van sorgir
minories significatives com els carlins, els moderats i els republicans dins d'aquestes Corts.

3
 Les Corts del 1869 van finalitzar la constitució a juny de 1869, establint un règim
liberal-democràtic amb una àmplia llibertat individual. S'hi proclamava la sobirania nacional i es
confirmava el sufragi universal masculí per majors de 25 anys. La constitució inclou una extensa
declaració de drets, incloent-hi el dret al secret de la correspondència, llibertat de reunió,
associació i culte, tot i mantenir l'associació amb l'Església Catòlica.

El poder legislatiu resideix principalment a les Corts, que estan formades pel Congrés
dels Diputats i el Senat. Aquestes tenen preeminència sobre el poder executiu, i el mandat
legislatiu és de 3 anys.

La monarquia es manté com a forma de govern, però el rei exerceix les seves facultats
executives a través dels seus ministres i només sanciona les lleis, sense tenir poder de veto.

Pel que fa al poder judicial, s'estableixen oposicions per als jutges i es busca la
independència judicial. El Consell d'Estat s'encarrega dels trasllats i queixes, i s'instauren els
judicis per jurats per a la participació del poble en la justícia.

4
3. REGÈNCIA DE SERRANO I REGNAT D’AMADEU I.
Després d'aprovar-se la constitució, les Corts van triar a Serrano com a regent, i aquest va
encarregar a Prim la formació de govern, mentre es buscava un nou rei per a Espanya. S’inaugura
així la regència de Serrano, que va durar des de juny de 1869 a novembre de 1870.

Durant aquest temps, Prim va cercar un gran nombre de candidats al tron, incloent-hi
Antoni d’Orleans (marit de la germana d’Isabel II), Ferran de Coburgo (vidu de la Reina de
Portugal) i Leopold Hohenzollern-Sigmaringen. No obstant això, temorós d'un rei alemany a
Espanya i rebutjant als Orleans, Napoleó III va oposar-se a aquestes opcions, raó per la qual
Bismarck inicià la guerra francoprussiana de 1870.

Finalment, Amadeu de Savoia va ser triat per les Corts amb 191 vots sobre 311 diputats.
Amadeu, defensor de la concepció democràtica de la monarquia i membre d'una dinastia
respectada, va arribar a Espanya el 30 de desembre. No obstant això, la seva arribada va ser
marcada per la tragèdia de l’assassinat del seu principal defensor, el general Prim.

El 2 de gener de 1871, Amadeu va ser proclamat rei a Madrid després de prestar jurament
davant les Corts constituents. Amb això, va començar una nova etapa de monarquia
constitucional a Espanya.

El regnat d'Amadeu va enfrontar una intensa oposició des del principi. Els antics
moderats, encara fidelitzats amb els Borbons, van començar a considerar la creació d'un partit a
favor de la restauració borbònica, liderat per Cánovas del Castillo. Aquest moviment va reunir
dissidents unionistes i antics progressistes, argumentant que la monarquia borbònica garantiria
l'ordre i l’estabilitat social, en contraposició al suposat caràcter democràtic de la solució
amadeista. L'Església també es va oposar, especialment quan se li va exigir jurar la Constitució
del 1869, que defensava la llibertat religiosa.

A més, l’inicialment neutral capital, es va desencantar amb Amadeu, ja que considerava

que les seves polítiques podrien afectar els seus interessos econòmics. La noblesa va rebutjar
Amadeu, fins i tot fins al punt de no convidar-lo a les seves reunions i anomenar-lo
despectivament "Macarroni I". Els carlins, posicionats en una oposició conservadora, van
aprofitar la situació per iniciar una nova guerra carlina, liderada per Carles VII.

Amadeu també va enfrontar la manca de suport dels republicans, els anarquistes i les
classes populars, que preferien un canvi de sistema social. Aquests grups van causar revoltes i
protestes, contribuint a la constant inestabilitat del règim.

5
 A més a més, els carlins van iniciar una insurrecció armada el 1872, que es va estendre per
diverses regions. A Cuba, la guerra dels Deu Anys que va començar el 1868, empitjorà per la
negativa dels interessos econòmics espanyols a aprovar reformes polítiques enllà. A més, es van
produir insurreccions republicanes federalistes, que van ser reprimides.

La crisi final del regnat d'Amadeu es va desencadenar amb la desintegració de la coalició

governamental i la manca de suport del monarca per fer front als greus problemes del país. El 10
de febrer de 1873, Amadeu va presentar la seva renúncia al tron, posant fi al seu breu regnat.

6
4. LA PRIMERA REPÚBLICA I LA REPÚBLICA PRESIDENCIALISTA.
Després de l'abdicació del rei, les Corts generals van decidir proclamar una República, tot
i que la majoria dels diputats eren monàrquics i el partit republicà era minoritari i dividit entre
federalistes i unitaris. Aquesta decisió podria haver estat influenciada per la idea d'induir el caos
per facilitar el retorn dels Borbons com a símbol de pau i ordre.

Figueras va ser el primer president, i les noves eleccions van donar majoria als
republicans federals, proclamant-se Pi i Margall com a nou president. Tot i començar a redactar
una nova constitució republicana i federal, la República només va durar un any a causa de
problemes bèl·lics com a Cuba, el carlisme i el cantonalisme.

La proposada Constitució del 76 establia quinze Estats federals, separava l'Església de

l'Estat i prohibia el finançament estatal de l'Església. També establia un quart poder, la relació
dels poders, que tenia el president de la República durant quatre anys; Corts bicamerals, tot i que
el Senat no tenia iniciativa legislativa i un període legislatiu de dos anys. La resta de la constitució
era similar a la de 1869.

No obstant això, es van intensificar els problemes, amb la guerra continuada a Cuba i el
ressorgiment del carlisme a Catalunya i altres regions. Les partides carlistes van aprofitar la
debilitat de l'Estat republicà, amb el domini d'algunes poblacions importants com Berga i Ripoll.

La sublevació cantonalista, que va començar a les zones amb una forta presència
republicana, va veure l'aparició de cantons independents a diverses ciutats com Cartagena,
Sevilla i Cadis. Aquest moviment va ser liderat per federals radicalitzats, influenciats per les idees
anarquistes de la 1ª Internacional, i va comptar amb la participació d'artesans, botiguers i
assalariats decebuts amb la nova república. A Cartagena, la insurrecció va ser particularment
destacada, essent independent entre juliol de 1873 i gener de 1874, reforçada per la col·laboració
de tripulacions de vaixells de guerra i la unió amb el regiment Iberia enviat pel govern.

Davant la disjuntiva d'haver de reprimir la revolta per les armes, Pi i Margall va renunciar.
Va ser reemplaçat per Salmerón, que va dirigir l'acció militar contra els cantons independents.
Un exèrcit de 3.000 homes comandats per Pavía va aconseguir derrotar els desorganitzats
cantons en unes dues setmanes, excepte a Cartagena. Castelar, representant de la línia més
conservadora del republicanisme, va prendre el relleu com a nou president i, per consolidar el
seu poder, va suspendre les Corts durant tres mesos i va governar de manera autoritària.

7
 Quan les Corts es van reunir de nou el 3 de gener de 1874, la majoria dels diputats estaven
en contra de Castelar, i es preveia el seu reemplaçament per un republicà federal. No obstant
això, els grups conservadors i militars, que no volien el retorn dels federals al poder, van
intervenir i van dissoldre les Corts per la força. El poder va passar llavors a mans del general
Serrano, que va intentar establir un règim republicà de caràcter conservador.

Aquesta situació va semblar més una república presidencialista, basada en el poder del
president, en aquest cas, Serrano. Durant aquest període, la guerra carlina i la guerra de Cuba
continuaven, però Serrano va aconseguir controlar el Cantó de Cartagena. Això ve causat per una
forta repressió contra el moviment obrer i la prohibició de les associacions obreres.

Mentrestant, el partit alfonsí, partidari del retorn de la monarquia borbònica, va preparar

el terreny per al retorn del fill d'Isabel II, Alfons XII. Cánovas va redactar el Manifest de Sandhurst
en què Alfons prometia un govern constitucional i l'absència de represàlies. A finals de 1874, el
general Martínez Campos es va pronunciar a Sagunt proclamant Alfons XII com a rei d'Espanya,
iniciant així la Restauració Borbònica.