HISTORIA T.

7, 8 I 9

TEMA 7
PREGUNTES LLARGUES
-El Sexenni Democràtic (1868-1874). Concepte, característiques i etapes: la revolució
de 1868 i el govern provisional (1868-70), la monarquia d’Amadeu de Savoia (1871-73)
i la Primera República (1873-74).
Criteris avaluació:
★ Definir breument el Sexenni Democràtic o Revolucionari com a període històric comprès
entre 1868 i 1874, en què es va intentar dur a terme un aprofundiment, en sentit democràtic,
de la revolució liberal espanyola, i fer al·lusió a les dificultats que n’impediren la consolidació.
★ Esmentar les causes de la revolució de 1868, explicar-ne el triomf i al·ludir a l’actuació del
govern provisional entre 1868 i 1870 (en particular, la Constitució de 1869 i les reformes
econòmiques).
★ Definir la monarquia d’Amadeu de Savoia i explicar les raons per les quals fracassà
(inestabilitat per la manca de suport i múltiples oposicions).
★ Caracteritzar breument la Primera República i assenyalar les causes per les quals fracassà,
posant l’accent en les diferències internes del republicanisme quant a l’estructura de l’Estat i
les múltiples oposicions.

El període històric de 1868-74 és conegut com sexenni democràtic, perquè s'implantà el sufragi
universal i es planteja la necessitat de fer important les reformes socials i reconèixer drets ignorats
fins aleshores. Fou una etapa de canvis polítics, moviments socials, conflictes armats i solucions
fracassades. Comença amb La Gloriosa, revolució on els progressistes, democràtics i unionistes van
signar el Pacte d'Ostende per posar fi al regne d'Isabel II. L'alçament de Joan Baptista Topete a
Cadis va influir en aquest moviment on també van intervenir militars com Prim, Serrano, Primo de
Rivera i de les classes burgeses i mitjanes. Es demanava una supressió dels consums i les quintes,
una millora econòmica amb relació als ferrocarrils,… . Finalment, en la batalla del port d'Alcolea
Isabel marxà a França i unes juntes superiors revolucionàries van nomenar a Serrano la formació
d'un govern provisional. Amb l'arribada de Prim les juntes es varen dissoldre, el govern estava format
per 5 ministres progressistes i 4 d'unionistes. Varen fer algunes mesures com: decret de llibertat
d'impremta i ensenyament, supressió dels impostos de costum, reorganització de la milícia nacional...
Es publicà el manifest a la nació amb el programa de reformes que incloïa mesures econòmiques i
amb les eleccions a corts constituents es va redactar la Constitució de 1869. En aquest moment,
Serrano va ser el regent mentre que Prim ocupa la direcció del govern. En relació amb problemes
externs i interns trobam: la guerra amb Cuba, la Tercera Guerra Carlina (1872), convulsió social i
moviments revolucionaris..., assetjaments dels republicans, l'alçament republicá federal i el
bandolerisme a Andalusia.. A tots aquests problemes hi havia l'elecció d'un nou rei. Hi havia 5
candidats, però s'optà per Amadeu de Savoia. Prim va agilitzar el procés d'elecció, però va ser
assassinat, d'aquesta manera desapareix l'únic suport per al nou rei. En arribar a Espanya, jurà la
constitució i comença la primera experiència d'una monarquia democràtica a Espanya. Uns dels
principals problemes fou la divisió interna en els partits que defensaren a n'Amadeu. Els
progressistes es varen dividir en constitucionals amb Sagasta (més conservadors) i els radicals amb
Zorrilla. També hi havia una gran agitació sociopolítica i es va apostar per una revolució obrera. El
desprestigi del govern va fer que Sagasta fos substituït per Serrano i després de la rebel·lió carlina i
la guerra de Cuba n'Amadeu dimitirà.

Per tant, el 1873 es proclama la república, aquesta volia establir un règim semblant al
d'amadeu sense monarca. Trobarem una revolució cantonalista i hi ha unes eleccions que les
guanyen els republicans. Dins ells hi havia dues tendències: la federal o cantonista i els unitaris o
centralistes. Hi trobam 4 presidents: Figueres i Pi i Margall (federals) i Salmerón i Castelar. Figueres
acceptava la constitució de 1869 sense monarca. Ell fou substituït per Pi i Margall quan les corts
constituents proclamaren la república democràtica. Ell volia crear el diàleg entre federals i unitaris,
però es va trobar amb una vaga general a Alcoi. Amb la formació dels cantons, el primer a
Cartagena, en Salmerón va substituir a Pi i Margall. Ell va llevar els cantons i va intentar implantar la
constitució republicana del 1873 "Non nata". A continuació, Saimerón deixava la presidència i el va
substituir Emilio Castelar, que defensava una república centralista. De gener a desembre de 1874,
s'instaurà la república unitaria o dictadura del general Serrano. Aquest era un sistema que, reconeixia
la Constitució de 1869, atorgava un paper primordial a l’exèrcit, feia una crida als partits liberals i
apel.lava als grups socials acomodats, la “gent d’ordre”. Aquest contexi facilità els preparatiús del
retorn del fill d'lsabel II, Alfons. Serrano partí a França i acaba així el sexenni democràtic.
En conclusió, el sexenni democràtic fou una agitada etapa de canvis polítics, moviments socials,
conflictes armats i solucions fracassades.

COMENTARIS DE TEXT

1. Proclama “¡VIVA ESPAÑA CON HONRA!” (1868).

El text que tenim present és una font primària de naturalesa política. Fou redactat pels principals
bàndols militars revoltats a Cadis el 19 de setembre de 1868. Per entendre millor el text necessitam
un context:

“¡Viva España con honra!” és el lema i manifest de la revolució de 1868, coneguda com La Gloriosa,
que posà fi al regnat d'Isabel I a Espanya i que va intentar establir un estat liberal sobre unes bases
democràtiques. És un text públic, destinat a la difusió general de la nació espanyola per donar a
conèixer les intencions d'aquest pronunciament. És un text públic, destinat a la difusió general de la
nació espanyola per donar a conèixer les intencions d'aquest pronunciament. En aquest, destaquen
especialment dos dels seus autors: per una banda, el general Serrano (partit unionista), presidí el
govern del 1868-69 fins que fou nombrat regent del país (1869-71). Per l’altra, el general Prim (partit
progressista), considerat com l’ànima de la revolució, va ser el Ministre de Guerra entre 1868-69 i cap
de govern durant la regència.
Davant un malestar polític, econòmic i social, els progressistes i demòcrates van signar el 1866 el
pacte d’Ostende, el qual el gener de 1868 s’hi va sumar la Unió Liberal. La idea fonamental era
enderrocar a la reina Isabel Il, explícitament marcat al text; “[...], declara solemnemente que niega
su obediencia al gobierno de Madrid”. A més, per lluitar contra la “regeneración social y
política”, la corrupció i la manipulació en les eleccions, es proposà el restabliment del sufragi
universal masculí, una de les mesures ja consensuades en el Pacte d’Ostende. L'ideari revolucionari
també es centrà en la defensa de les classes mitjanes i treballadores.
En conclusió, el text tracta de justificar l'alçament degut a una situació insostenible per a qualsevol
liberal. La corrupció i la destrossa de les llibertats obliguen als signants a Ostende a revoltar-se per a
restablir l’ordre i la legalitat i inicien el període denominat Sexenni Democràtic provocant la destitució
d’Isabel II. En el text també resalten alguns valors propis del liberalisme més clàssic: llibertats
individuals, defensa de la propietat privada, etc.

2. Constitució de 1869 (articles 2, 3, 5, 17, 21, 32, 33, 34 i 36)

El text polític proposat és una font primària de naturalesa jurídica. Es tracta d’un document públic
redactat per les Corts constituents convocades pel Govern provisional liderat per Prim i Serrano.
Aquesta constitució establia la sobirania nacional de base popular i proclamava la divisió de poders
entre altres drets com la llibertat de culte, el sistema bicameral entre Congrés i Senat…
Aquests punts els podem trobar al text com per exemple, en l’article 2 “Ningún español ni
extranjero podrá ser detenido ni preso sino por causa de delito.”, tracta la llibertat d’expressió, ja
que diu que no s’empresonarà a ningú que no hagi comès un delicte.
L’article 5 defensa la propietat privada: “Nadie podrá entrar en el domicilio de un español, o
extranjero residente en España (...)” En l’article 17 “Tampoco podrá ser privado ningún
español de derecho de emitir libremente sus ideas y opiniones, del derecho de reunirse
pacíficamente, del derecho de asociarse para todos los fines de la vida humana.”, es manifesta
el dret de llibertat de qualsevol espanyol de poder reflectir, emetre idees i opinions ja siguin orals o
escrites. En l’article 21 “La Nación se obliga a mantener el culto y los ministros de la religión
católica.”, s’obliga a mantenir la religió catòlica a tots els espanyols, llevat dels estrangers residents
a Espanya. En l’article 32, “La soberanía reside esencialmente en la Nación de la cual emanan
todos los poderes.”, tracta la sobirania nacional, el poder resideix essencialment, en la nació. Els
següents articles (33-36) tracten sobre la política, el 33 marca la forma de govern d'Espanya una
monarquia, en l’article 34 es dona el poder a les corts a fer les lleis, mentre que el rei és qui sanciona
i promulga les lleis, finalment en l’article 36 donen el poder judicial als tribunals.

En conclusió, la Constitució de 1869 va ser un model de monarquia constitucional liberal però que al
mateix temps es van frustrar algunes de les aspiracions d'altres grups polítics

3. Abdicació d’Amadeu de Savoia

El text proposat que tenim present és una font primària i directa de naturalesa política de gran
importància per la història d'Espanya ja que significà el final del breu període de la monarquia liberal i
constitucional i l'inici d'una nova etapa republicana. L'autor del text és el propi Amadeu de Savoia, va
ser escrit al 1873. Amadeu fou el primer rei d'Espanya proclamat per les Corts. Va ser elegit, després
de la negació d'altre candidats, per la seva ideologia liberal. El seu principal defensor fou Prim però,
després del seu assassinat, desapareixia el principal suport del nou rei.

El regnat va patir constants dificultats i l'oposició de diversos grups. El primer de tots va ser la divisió
interna en els partits que defensaven Amadeu (unionistes i progressistes). Dins aquests últims es va
formar el Partit Constitucionalista, liderat per Sagasta i el Partit Radical, liderat per Zorrilla. Aquests
dos bàndols dificultaren el govern perquè aquest depenia del partit progressista. La monarquia també
va tenir en la seva contra als carlistes, que a en el 1872 es van revelar donant pas a la tercera guerra
carlina. D’altra banda, s’afegiren problemes com l’oposició dels camarilles del regnat d’Isabel II,
problemes econòmics i socials, l’oposició dels moderats que prefieren el retorn dels Borbons, la
dissolució de coalició de govern I la guerra de Cuba.

La idea principal del document és la decisió del monarca de renunciar de la Corona espanyol ja que,
després de dos anys en ella, no es veia amb la capacitat ni tenia els suports suficients per poder
resoldre els problemes del país i crear una etapa de pau “y la España vive en constante lucha,
viendo cada día más lejana la era de paz…. En canvi, el rei va comptar en numeroses forçes
d’oposició, entre les que destacaren “el confuso, atronador y contradictorio clamor de los
partidos”, i les de totes les que se li enfrentaren “con la espalda” (mitjançant insurreccions de
caràcter federalista) “con la pluma” (a través d’articles períodistics) i “con la palabra” (ejercitada a
través de la representació republicana en el Congrés). També, el fet de que tots els problemes fossin
provocats per espanyols mateixos, va fer que Amadeu renunciés en tot moment a emplear l’ús de la
força: “Si fuesen extranjeros los enemigos de su dicha, entonces (...) sería el primero en
combatirlos”. Deixa ben clar que no és la covardia que l’impulsà a marxar: “Nadie achacará
flaqueza de ánimo mi resolución. No habria peligro que me moviera á desceñirme la corona, si
creyera que la llevaba en mis sienes para bien de los españoles; ni causó mella en mi ánimo el
que corrió la vida de mi augusta esposa, que en este solemne momento manifiesta como yo el
vivo deseo de que en su día se indulte á los autores de aquel atentado.”
 En conclusió, Amadeu va acabar abdicant al febrer de 1873 acausa ed les circumstâncies, provocant
també la dimissió de Ruiz de Zorrilla. Aixi acabà el Sexenni democràtic

4. Projecte de Constitució de 1873 de la República Federal

Es tracta d'un text jurídic de font primària de caràcter polític, però que també inclou elements
econòmics, socials i culturals.
La Constitució de l’any 1873, també coneguda com ‘non nata’ (ja que no va entrar en vigor), va ser
publicada al segle XIX amb els republicans al poder durant la Primera República. El governant que va
presentar aquesta Constitució a les Corts va ser Pi i Margall, que va substituir a Figueras i més tard,
va ser substituït per Salmeron. Aquesta República es va dur a terme perquè va guanyar amb majoria
de vots i es pretenia establir un règim semblant al d’Amadeu sense monarca. Espanya estava en un
moment feble després del govern d’Amadeu. Varem tenir 4 presidents: dos de caire federals, en
Figueres i Pi i Margall i dos de caire centralista, Salmeron i Castelar.
La Constitució era un text que definia una nació espanyola que regulava els drets i les llibertats dels
espanyols i delimitava el poders de l’Estat federal i dels que l’integraven. En aquest, l'article 1
“Componen la Nación Española los Estados de Andalucía Alta, Andalucía Baja, Aragón,
Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, Cataluña, Cuba, Extremadura,
Galicia, Murcia, Navarra, Puerto Rico, Valencia, Regiones Vascongadas. Los Estados podrán
conservar las actuales provincias o modificarlas, según sus necesidades territoriales.”, ens
parla de l'organització territorial del nou Estat federal (estava integrada per 17 estats federals,
incloses Cuba i Puerto Rico). En l'article 39 “La forma de gobierno de la Nación española es la
República federal.”, trobem l’element de major interès del projecte constitucional ja que ens parla
d’una estructura totalment nova en la història d’Espanya, l’estat federal, com a reacció a l’intens
centralisme de l’estat liberal dirigit pels moderats. En l’article 40, diu “todo lo individual es la pura
competencia del individuo” indica que l’Estat no ha de interposar-se en assumptes que tan sols
són d’una única pesona i no involucren a més, tal com la llibertat de professar lliurement qualsevol
religió. En l’article 45 “El poder de la Federación se divide en Poder legislativo, Poder ejecutivo,
Poder judicial y Poder de relación entre estos Poderes.”, es parla de la divisió de poders i en el
49 “El Poder de relación será ejercido por el Presidente de la República.”, es defensa que el
president de la República serà el representant que s’encarregui de les relacions internacionals.

En conclusió, el projecte federal presenta les condicions polítiques en què es va desenvolupar la vida
de la l República.

CURTES

- Explica com es va elaborar i descriu les característiques principals de la Constitució

de 1869. Per què es considera una constitució de caràcter democràtic?

Després de la revolució de La Gloriosa, el govern provisional, creat degut a l’exili de Isabel,

encomanat a Serrano i les Corts. Es varen fer unes eleccions municipals que guanyaren els
republicans en 20 capitals de província, i en el gener de 1869 es van fer les eleccions de les Corts
constituents, les dues eleccions es feren per sufragi universal masculí. Les Corts i Serrano van
començar a redactar una nova constitució (la Constitució de 1869). La Constitució conte 112 articles,
que foren influenciats per les constitucions belga i nord-americana. Establia la sobirania nacional de
base popular i proclamava la divisió de poders. Entre diversos aspectes, destaquen: la regulació de
tots els drets individuals com el de culte, de reunió, ensenyament, expressió… Establia el sufragi
universal masculí i instaurava un sistema bicameral. El congrés i el senat eren elegits per sufragi
universal masculí, però només podien ser senadors les altes personalitats. El rei estava subjecte a la
sobirania nacional i es va plantejar la necessitat d'una nova dinastia. Era de caràcter progressista i,
per tant, no hi havia religió catòlica. Es considera de caràcter democràtic perquè va ser aprovada per
l'àmplia majoria.

TEMA 8
PREGUNTES LLARGUES
1.La Restauracio Borbonica : concepte, característiques del sistema polític de
Cánovas del Castillo: el torn de partits i el caciquisme. La constitució de 1876.

Ens situam en la tercera etapa del sexenni on hi ha la dictadura de general Serrano 1874 les classes
altes i mitjanes aposten per una solució convenient als Seus interessos: La restauració monàrquica
amb Alfons XII. Perquè això fos possible es necessità l'abdicació d'Isabel II en el seu fill. Cànoves
creà un partit Alfonsí per reble a Alfons XII, però el general Martínez s'oposà i va fer un
pronunciament a Sagut. Hi va haver un gran suport al projecte restaurador de les Antilles, sobretot de
Cuba, ja que aquest posava fi a les reformes del sexenni. Amb el manifest de Sandhurst es donaven
a conèixer les idees principals de la restauració com: el caràcter obert, la religió catòlica, la superació
de les constitucions de 1845 i 1869, un sistema bipartidista, manteniment dels costums. Es va crear
una nova constitució de 1876 que tenia present el torn Pacífic de partits per mitjà del Frau electoral.
Aquesta constitució va estar vigent fins a 1923, ja que l'estabilitat venia del pacte entre partits. Els
trets bàsics eren: la sobirania compartida entre rei i Corts i segons si el partit conservador liderat per
Cánovas estava al poder hi havia un sufragi restringit i s'imposava la religió catòlica. Però si el partit
liberal, liderat per Sagasta, estava al poder hi havia allibertat de culte i un sufragi universal.El
bipartidisme es va crear com un mur de contenció contra els republicans I carlins I, per tant, trobam la
tupinada que va ser un conjunt de fraus i manipulacions electorals que feien mantenir el sistema de
torn entre els partits. Alguns foren les encasellades, la cremada d'urnes destaquen els cacics que
eren persones influents els quals concedien favors a canvi de vots i suport polític. Els dos grans
partits del bipartidisme foren: el partit conservador (Cánovas) i el liberal (Serrano i Sagasta), d'aquest
ultim sortia el partit liberal fusionista que representava el sector reformista de la Restauració. Altres
partits foren els carlins, els republicans dividits en radicals (Zorrilla) i unitaris (Castelar) i els
moviments obrers tant socialistes com anarquista.Amb relació al regnat d'Alfons XII, aquest comença
amb un govern del partit conservador (1876-1881) on la presidència o dictadura de Cànoves tenia
com a objectiu crear un sistema polític d'ordre, autoritat i molt centralitzat, I va imposar una retallada
de llibertats i reduí el cens dels votants. El seu govern acabarà amb el conflicte carlí i la guerra
cubana amb la pau de Zanjon (1878). La necessitat d'un canvi de poder va fer que Alfons XII
acceptes l'arribada al govern del partit de Sagasta (1881-1885) que posarà en practica els drets i
llibertats del sexenni com el lliurecanvisme l'ampliació de drets. Però va acabar en 1883 amb un
intent d'alçament república i torna al poder Cánovas. El rei Alfons XII mor el 25 de novembre de 1885
i començarà la regència de Maria Cristina. Amb el pacte del Pardo, Cánovas cedia el poder al partit
liberal, aquesta acció va consolidar l'estabilitat política i la regència. Des de 1885 fins a 1890 hi va
haver una sèrie de reformes legislatives com: la llei d'associacions, de jurat, de sufragi universal, el
codi civil i la reforma de l'exèrcit. Quan el sistema es va consolidar, Sagasta abandonà el carreg i puja
en Silvela. A Cuba, en José Martí va crear el Partit Revolucionari de Cuba i a Filipines, José Rizal va
crear la Lliga Filipina, ambdós varen fer una revolució contra els espanyols I després l'assassinat de
Cànoves, Sagasta no va poder fer res per aturar el començament de revoltes.
2. La crisis de 1898 : definició breu i contextualització en la restauració Borbònica.

La Guerra de Cuba (1895-1898) i les seves característiques. Amb l'entrada d'Alfons XII, la restauració
borbònica es caracteritza per posar fi a la república i al sexenni. El manifest de Sandhurst es donaven
a conèixer les idees principals de la restauració com: el caràcter obert, la religió catòlica, la superació
de les constitucions de 1845 i 1869, un sistema bipartidista... Es va crear una nova constitució de
1876, que va durar fins a 1923 pel pacte entre els dos grans partits, els conservadors amb Cánovas i
les liberals Serrano i Sagasta. El bipartidisme era possible gràcies a la tupinada que va ser un conjunt
de fraus i manipulacions electorals i cal destacar els cacics. En relació al regnat d'Alfons XII trobam
canvis de govern començant pels conservadors, deprès liberals, deprès els conservadors I finalment,
després de la mort d'Alfons XII i el pacte d'El Pardo, tornarien els liberals amb Maria Cristina de
regent. En la crisi de fi de segle Silvela va substituir Sagasta i per la situació de les colònies i la
qüestió social va desencadenar en el desastre de 1898. Quasi totes les antigues colònies s'havien
independitzat de l'imperi Espanyol durant el regnat de Ferran VII i només quedaven Cuba, Filipines i
Puerto Rico sota sobirania espanyola. Ja a finals de segle XIX, conegut com el desastre de 1898 els
problemes colonials augmentaren per l'auge de l'imperialisme europeu i l'expansionisme del Estats
Units. La política colonial fou insuficient davant les demandes independentistes. Puerto Rico
aconsegueix l'autonomia, l'abolició de l'esclavitud i una economia sanejada a més que en el Partit
Autonomista format per l'autonomista format per l'autonomisme més espanyolista i més radical
dominat per la part espanyola no plantejava grans problemes. En canvi, a Cuba les reformes foren
més polèmiques després de l'abolició de l'esclavitud, Maura intentà fer reformes, però els
"antipatriòtiques" les varen rebutjar creat una crisi en el Govern Liberal. A Cuba trobam tres
tendències polítiques: l'espanyolista que no vol aprovar la reforma, els independentistes on en José
Martí va crear el Partit Revolucionari Cubá. I l'autonomista que apostava per una Cuba espanyola
lliure. A les Illes Filipines, menys a la capital, Manila, no hi havia gaire presència espanyola i en José
Rizal funda la Lliga Filipina per la mala actuació del govern.En 1895 s'origina l'última guerra cubana
entre espanyols i nadius, però més tard, els Estats Units varen intervenir. La guerra es divideix en 4
fases: la 1ª des de la revolta el febrer de 1895 fins a la mort de José Martí; la 2ª (octubre de
1895-gener 1896) de màxim avanç dels insurrectes on en Martí Campos no va poder frenar; la 3ª
(gener 1896- desembre 1897) on Campos va ser substituït per Weyler a la "guerra fins al final" que
fracassa; i la 4ª (desembre 1897-abril 1898) amb el general Blanco i l'intervenció dels Estats Units,
començant a la guerra hispanoamericana. En la presidència de Cleveland l'ajuda als insurrectes fou
constant i les reformes de part de sagasta no van satisfer al president república MCKinley. Amb
l'explosió del Maine, un cuirassat nord-americà que estava ancorat al port de l'Havana, va començar
la guerra. En Wooford, ambaixador d'EUA, va fer una oferta que Espanya va rebutjar. Les classes
altes varen poder alliberar-se de la guerra pagant l'allistament. Hi va haver dues grans derrotes que
foren la de Santiago de Cuba i Cavite (Filipines). Finalment, amb el tractat de París es donava
l'independència a Cuba, Filipines, Puerto Rico i Guam a els EUA. Les conseqüències del desastre del
98 foren un moviment regeneracionista, el qual va ser un replantejament general dut a terme per
intel·lectuals i polítics com Joaquin Costa, Macias Picavea... I escriptors de la generació del 98, que
cercaven la superació de l'enderriment cultural dignificació de la política i la modernització social
d'intel·lectuals. A més, trobam la Lliga Nacional de Productors i la Lliga Regionalista de Catalunya.
PREGUNTES BREUS
1.Que va ser la Restauracio Borbonica? Explica breument els elements essencials del
sistema polític impulsat per Cánovas.

La restauració borbònica es caracteritzà per posar fi a la 1ª República i al sexenni. L'objectiu era

situar al tron a Alfons XII, fill d'Isabel II. Cánovas volia crear un partit Alfonsì per reble a Alfons XII
però el general Martínez s'oposà i va fer un pronunciament a Sagut. El manifest de Sandhurst explica
la política d'Alfons XII marcada pel caràcter obert, la religió catòlica, la superació de les constitucions
de 1845 i 1869, un sistema bipartidista... A més, estava marcat per la tupinada entre conservadors i
el partit lliberal. Varen governar primer Canovas, fins al seu assassinat, Silvela i finalment Sagasta.
Els fonaments del sistema canovista foren el pragmatisme, la defensa de la constitució història o
interna d'Espanya, és a dir, la història i costums històrics, la sobirania compartida entre el rei i les
Corts, el pessimisme deixen la porta oberta al regeneracionisme, l'exercit al marge de la política i un
sistema electoral basat en el frau que permetia el torn de partits.

COMENTARIS DE TEXT

1. Manifest de Sandhurst (1874).

És un text polític de font primària. Va ser redactat per Cánovas de Castillo el desembre de 1874 i va
adreçat a la nació espanyola.

El règim de la Restauració va ser el resultat del fracàs de l’experiència republicana i, en conjunt, de

tot el procés revolucionari del sexenni democràtic. El partit alfonsí preparà l’arribada del nou
monarca, Alfons XII, fill d’Isabel II, el principal valedor del qual va ser Cánovas del Castillo, que
dissenyà un sistema polític basat en l’hegemonia de dos partits: el Conservador i el Liberal. Durant
els primers anys es van configurar els trets essencials d’aquest sistema: la Constitució de 1876, el
paper de monarca i el torn pacífic dels partits.

El Manifest de Sandhurst recollia les idees bàsiques del projecte restaurador: caràcter obert i
integrador de la monarquia constitucional, necessitat que la tradició catòlica fora compatible amb la
llibertat i superació de les dues contitucions procedents: 1845 i 1869. L’ideari de Cánovas es va forjar
amb una fusió d’influències, que donaren com a resultat un pensament caracteritzat per: el
pragmatisme en política, la defensa de la “Constitució històrica o interna”, la sobirania compartida
rei-Corts, el pessimisme basat en l’estudi de la història de la decadència espanyola, la necessitat que
l’exèrcit quedarà al marge de la política i un sistema electoral basat en l’abstenció i en un frau
permanent.

Aquest manifest és una crítica a l’intent de constitució republicana on Cánovas intenta fer entendre
que fora monarquia Espanya no funciona.

En el primer paràgraf, l’autor menciona “las crueles perturbaciones que experimenta España”,
fent referència a l’esclat de la guerra de Cuba i una tercera guerra carlina, una proclamació d’una
República molt inestable ja que governen 4 presidents, el problema del cantonalisme i el moviment
obrer. Cánovas entén que només una monarquia constitucional pot acabar amb aquestes
perturbacions. En el principi del segon paràgraf, esmenta “la Monarquía hereditaria y
constitucional”, ja que Isabel II abdica el tro al seu fill i apareix a la Constitució com a forma d’estat.
Seguidament parla d’una “necessari felixibidad”, on manifesta que la figura moderada del rei és la
més important per tractat de reestablir tots els problemes que té Espanya. Cánovas reclama un
sistema electoral quan diu “que traiga su restablicimento consigo sean resueltos de
conformidad con los votos y la conveniencia de la nación”. A més, fa una reinvindicació dels
parlaments quan diu “no hay que esperar que yo decida nada de plano y arbitrariamente”, sinó
són les Corts les que han de decidir els assumptes de l’Estat. Finalment, a les tres darreres línies,
admet que per ser un bon espanyol, s’ha de ser també un bon catòlic.

Aquest text dona pas al propi sistema de la restauració caracteritzat per la tornada de la monarquia
constitucional en la figura d’Alfons XII, un sistema liberal no democràtic, que a més no vol negar
d’alguna manera l’arribada d’un nou rei a través d’un cop d’estat i el torn pacífic dels partits.
2. Constitució de 1876.

El text que tenim present és un text jurídic de caràcter polític i font primària. La Constitució de 1876
es firmada pel rei Alfons XII i va dirigida a la nació espanyola.

El règim de la Restauració va ser el resultat del fracàs de l’experiència republicana i, en conjunt, de

tot el procés revolucionari del sexenni democràtic. El partit alfonsí preparà l’arribada del nou
monarca, Alfons XII, fill d’Isabel II, el principal valedor del qual va ser Cánovas del Castillo, que
dissenyà un sistema polític basat en l’hegemonia de dos partits: el Conservador, liderat per Cánovas,
i el Liberal, liderat per Sagasta. Al marge dels dos grans partits, completaven el panorama altres
partits, que quedasen exclosos: els republicans, dividits en radicals, unitaris I federals; a la dreta se
situava el carlisme, dividit després de la derrota de 1876 i els moviments obrers, tant socialista com
anarquista. El sistema de torn o torn pacífic va ser un element fonamental de la Restauració. S’hi
acordà la manipulació electoral; es manipulava el resultat per obtenir la majoria i el suport de les
Corts. El poder polític quedava en mans dels alts càrrecs de Madrid, els governadors cívils a les
províncies i els cacics en pobles. Cada un en el seu àmbit (estatal, provincial i local) concedia favors
a canvi de vots I suport polític. Així, el clientelisme i el populisme foren dos instruments de
participació de les masses en la política: el poble se sentia part del sistema a través del cobrament de
favors, la compra de vots o la fidelidad al patró. La llei electoral de 1878 suprimí el sufragi universal
masculí però a llei electoral de 1890 la restaurà. El frau electoral continuà.

Durant els primers anys es va configurar uns dels trets essencials del sistema polític: la Constitució
de 1876, la de més vigència en la història contemporània d’Espanya. Es tracta d’un text breu que
sorgí com punt intermedi entre les dues constitucions precedents, de 1845 i 1869. La forma com està
elaborada mostra l’esperit de partida: el pacte. Els trets bàsics n’eren: sobirania compartida rei-Corts,
dret de sufragi i la qüestió religiosa. En l’article 11, “La religión católica, apostólica, romana, es la
del Estado. La Nación se obliga a mantener el culto y sus ministros. Nadie será molestado en
el territorio español por sus opiniones religiosas, ni por el ejercicio de su respectivo culto,
salvo el respeto debido a la moral católica. No se permitirán, sin embargo, otras ceremonias ni
manifestaciones públicas que las de la religión del Estado.”, es defensa aquest tema; la religió
catòlica és l’oficial, l’Estat ha de mantenir el culte catòlic però hi ha certa llibertat religiosa.
Seguidament, en l’article 13, “Todo español tiene derecho (..) emitir libremente sus ideas y
opiniones, ya de palabra, ya por escrito,(...) sin sujeción a la censura previa. De reunirse
pacíficamente. De asociarse para los fines de la vida humana. De dirigir peticiones individual o
colectivamente al Rey, a las Cortes y a las autoridades. El derecho de petición no podrá
ejercers por ninguna clase de fuerza armada.”, es promulga el dret a la llibertat d’expressió, del
dret de reunió i d’associació i dret de digirir-se a les Corts i autoritats per demanar qualsevol tipus de
qüestió. L’exèrcit, en canvi, si que té restringits els seus drets perquè no donin un cop d’estat. Es
parla de que el poder legislatiu resideix en les Corts en l’article 18; “ La potestad de hacer las leyes
reside en las Cortes con el Rey.”, la capacitat de fer lleis la te el parlament i el rei. Les Corts tenen
un sistema bicameral; Congrés i Senat (article 19 “Las Cortes se componen de dos Cuerpos
Colegisladores, iguales en facultades; el Senado y el Congreso de los Diputados.).
.
En conclusió, aquesta Constitució que se caracteritza per monàrquica i moderada, recull la qüestió
religiosa, els drets personals, la existència i el poder de la monarquia constitucional i qüestions
polítiques com el sistema bicameral i la separació de poders.
3. El sistema de la Restauració segons Valentí Almirall.

El text que tenim present és un assaig polític de font primària. L’autor és Valentí Almirall. El tema
central del fragment és la manipulació electoral durant el període de la Restauració, segons el punt
de vista de Valentí Almirall. Es tracta d’una denuncia de la pràctica d’aquest frau electoral, habitual
durant aquell període. L’autor defineix i critica aquest sistema utilitzant el periodisme com a principal
eina comunicativa per a projectar el seu pensament polític.

Durant els primers anys es va configurar uns dels trets essencials del sistema polític: la Constitució
de 1876, la de més vigència en la història contemporània d’Espanya. Es tracta d’un text breu que
sorgí com punt intermedi entre les dues constitucions precedents, de 1845 i 1869. La forma com està
elaborada mostra l’esperit de partida: el pacte. Els trets bàsics n’eren: sobirania compartida rei-Corts,
dret de sufragi i la qüestió religiosa. Cánovas defensava que els partits havien de ser un instrument al
servei de monarquia. Per això calia formar nous partits; el Partit Conservador, liderat per Cánovas, i
Liberal, liderat per Sagasta.
Al marge dels dos grans partits, completaven el panorama altres partits, que quedasen exclosos: els
republicans, dividits en radicals, unitaris I federals; a la dreta se situava el carlisme, dividit després de
la derrota de 1876 i els moviments obrers, tant socialista com anarquista. El sistema de torn o torn
pacífic va ser un element fonamental de la Restauració. S’hi acordà la manipulació electoral; es
manipulava el resultat per obtenir la majoria i el suport de les Corts. El poder polític quedava en mans
dels alts càrrecs de Madrid, els governadors cívils a les províncies i els cacics en pobles. Cada un en
el seu àmbit (estatal, provincial i local) concedia favors a canvi de vots I suport polític. Així, el
clientelisme i el populisme foren dos instruments de participació de les masses en la política: el poble
se sentia part del sistema a través del cobrament de favors, la compra de vots o la fidelidad al patró.
La llei electoral de 1878 suprimí el sufragi universal masculí però a llei electoral de 1890 la restaurà.
El frau electoral continuà.

En la frase “nuestra comedia electoral no representa absolutamente nada. No hay nada que
sea sagrado para ella: listas electorales, urnas, escrutinio, todo es falseado por nuestros
políticos bajo la inmediata dirección del gobernador civil de cada provincia”, l’autor ens intenta
demostrar que les eleccions a Espanya, en aquells temps, eren una farsa, doncs, ja fos amb sufragi
universal o restringit, hi havia un sol i únic elector: el Ministre de la Governació La veracitat i
autenticitat del text és indubtable i és una prova evident de com funcionava el sistema electoral
durant la Restauració, basat en la corrupció descarada.

En resum, el text és important per entendre la realitat política de l’Espanya de la Restauració

Borbònica.
4. Ultimàtum nord-americà a Espanya (1898).

Ens trobem davant un text de tipologia jurídica i política. El seu autor és el Senat i Congrés i va
destinat al Govern d’Espanya.

A l’any 1898, al segle XIX, es va dur a terme el que es coneix com el desastre de 1898. Cuba, Puerto
Rico a Amèrica i les illes Filipines, al Pacífic, quedaren sota sobirania espanyola. Els EEUU,
interessats per Cuba, varen intentar comprar l’illa de Cuba a Espanya en diverses ocasions. A més,
les reformes introduïdes a l’illa pel govern de Sagasta no van satisfer les exigències del nou
president, el republicà McKinley.

L’explosió del vaixell nord-americà conegut conegut com Maine, que estava ancorat al port de
l'Havana, va provocar la declaració de guerra, ja que, l'ambaixador dels EEUU va presentar un pla de
compra que Espanya va rebutjar. La premsa i la diplomàcia varen acusar als espanyols d’aquell
enfonsament, i això va causar el fervor patriòtic dels dos països. Els EEUU varen declarar la guerra a
Espanya el 1898, s'hi van oposar part dels carlins, els republicans, els anarquistes, els socialistes i
alguns sectors populars, ja que aquests grups s'enfrontaren al conflicte amb soldats, mentre que els
joves de clase alta s'alliberaven pagant l'allistament. La flota espanyola s'enfrontà a la poderosa
armada dels EEUU, i es van donar dues derrotes per part d'Espanya, a Cavite i a Santiago de Cuba.
El 1898 es signà en tractat de París, pel qual Espanya reconeixia la independència de Cuba “Primer:
Que el poble de Cuba és i ha de ser lliure i independent.”, i cedia Puerto Rico i les Filipines als
EEUU, a canvi de 20 millons de dolars.
A Cuba, les reformes van ser més polèmiques per la importància de l'illa per Espanya, va ser abolida
de forma total l’esclavitud. L’última guerra cubana es va donar amb l’enfrontament de l’exèrcit
espanyol amb els independentistes natius; més tard va tenir lloc la intervenció directa dels Estats
Units. Va tenir quatre etapes: la primera fase es va dinar fins la mort del líder d la independencia,
José Martí. La segona va ser un avanç dels insurrectes que el general Martínez Campos va ser
incapaç de frenar. La tercera, el general, Weyler substituí Martínez Campos amb la consigna de
guerra fins al final, encara que fracassà. La darrera fase va ser la intervenció directa de EEUU.
ESQUEMA TEMES 7 I 8
-Elabora un esquema sobre les constitucions de 1869 i 1876 i indica tres punts en
comú i tres diferències.

Els punts en comú que tenen les constitucions són:

★ El sistema de govern: Els seus carrecs són incompatibles amb el de Diputat o Senador. A les
restants sí que ho són. Per tant, el poder executiu resideix al Rei, que l'exerceix mitjançant el
Consell de Ministres.

★ El poder legislatiu: Congrés dels Diputats i el Senat, d'iguals facultats.

Els punts diferents que tenen:

★ Relacions entre els poders.
★ Sufragi.
★ Principis d'organització política.

(1869)
★ Separació de poders, encara que amb control mutu.
★ Congrés: sufragi universal i directe. Senat: sufragi universal i indirecte.
★ Sobirania nacional. Monarquia constitucional i progressista.

(1876)
★ Equilibri de poders. El govern ha de comptar amb la confiança de les Corts i el rei.

★ Congres: sufragi censatari. Senat: meitat electiva pels majors contribuents i corporacions de
l'Estat.
★ Sobirania compartida entre les Corts i el Rei. Monarquia constitucional, liberal moderada i
doctrinal.
TEMA 9
PREGUNTES CURTES

1.Quines característiques va presentar la industrialització espanyola al segle XIX?

Explica breument el cas de les Illes Balears.

Durant aquest segle hi va haver molts d’avanços en la indústria i la mineria. El cotó i el ferro foren els
dos sectors que iniciaren la industrialització a Espanya. Mentre que a la resat de Europa destacaven
la siderúrgia i el tèxtil. Catalunya fou el centre de l'activitat tèxtil per l'abundància de mà d'obra, la
mentalitat empresarial i la política proteccionista, que allunyà la competència dels productes tèxtils
anglesos. El resultat d'aquest proteccionisme comportà la paràlisi del comerç i de tota millora de
l'activitat productiva, ja que l'absència de competència desincentivà la innovació i la introducció de
tecnologia. El desenvolupament industrial català es basà en la introducció de màquines de vapor. A
partir de la llibertat de comerç de 1869 s'inicià un període de recuperació, afavorida pel reforç del
monopoli mercantil amb Cuba i Puerto Rico. Per contra, la independència d'aquestes illes tingué
efectes demolidors sobre aguesta indústria. La nova indústria llanera mecanitzada s'ubicà a Terrassa
i Sabadell. La indústria de la seda entrà en crisi. La siderúrgia espanyola va estar molt supeditada a
l'explotació minera de les matèries primeres: mineral de ferro i carbó. La Llei de bases sobre mines
de caràcter Iliurecanvista afavoriren la mineria. L'expansió es fomentà en la inversió estrangera i
l’anomenada “desamortització” del subsòl. La mineria desenvolupà la siderúrgia basca, concentrada
a Bilbao. Una altra empresa emblemàtica fou la de la família Ybarra. Aquesta indústria conegué una
gran expansió amb la creació dels Altos Hornos de Vizcaya. Els molins tingueren una lenta
modernització. Altres indústries derivades de l'explotació agrària, com la de l'oli d'oliva, es van
modernitzar.La indústria mecànica tingué poc pes. La fabricació de sabó tenia importància a Mallorca,
mentre que la indústria sabatera es consolidava tant a Mallorca com a Menorca. Aviat el calçat es
convertiria en el primer subsector industrial de Menorca i Mallorca.

2. Quines característiques va presentar el ferrocarril a l’Espanya del segle XIX?

L'articulació de l'economia d'un país es basa en el comerç i el transport. A Espanya les barreres
naturals i fiscals dificultaven les comunicacions de l'interior amb la costa o d'unes regions amb
d'altres; les fiscals gravaven els productes quan eren transportats del camp a la ciutat o d'una
província a una altra. El 1844 s'iniciava el primer projecte ferroviari, que fou inaugurat el 1848 amb la
línia Barcelona-Mataró. Fins aleshores, l'únic sistema de transport era el carro. L'impuls de la
construcció de ferrocarril va arribar amb la Llei general de ferrocarrils de 1855, que estimulà la
construcció de la xarxa viària bàsica. Es van crear una mitjana de 450 km per any de via fèrria, en el
context d'una "bombolla ferroviària" de caràcter especulatiu. A aquesta rapidesa van contribuir l'ajuda
estatal, els avanços tècnics i el capital estranger. Però la rendibilitat fou escassa i l'especulació
arrossegà l'economia a una gran crisi (1866-76) que provocà la fallida del sistema bancari, la caiguda
dels preus i un dèficit pressupostari crònic. Amb tot, aquest mitjà de transport revolucionà les
comunicacions. Les companyies del ferrocarril eren majoritàriament estrangeres i no van ser
obligades a fer ús de la matêria primera espanyola per a la seva construcció, fet que van aprofitar per
importar les matèries primeres de l'estranger i que va ser una gran oportunitat perduda per incentivar
la indústria espanyola. L'esperança estava posada en la construcció del ferrocarril, però aquesta va
ser lenta i interrompuda.
3. Com eren les condicions de vida de la classe treballadora a l’Espanya del segle
XIX?

Les classes mitjanes, "classes productives", eren un grup encara poc nombrós. Fou un grup molt
influent perquè formaven part de les administracions, i amb un gran compromís polític, sent un factor
clau en la construcció de l'Estat liberal. Patien unes condicions materials de vida (habitatge,
alimentació, etc.) molt precàries. A més, no gaudien de cap seguretat en cas de malaltia o
d'acomiadament. L'esperança de vida era d'uns 40 anys, amb manca de formació, analfabetisme; els
infants treballaven i no estaven escolaritzats i no era possible sortir de la misèria sense formació
educativa. Ni homes ni dones podien accedir al dret de vot, que era censatari o, quan es va concedir
el sufragi universal, era manipulat pel frau electoral. Les dones no van poder votar fins a la Segona
República. A més, aquesta classe suportaven Ilargues jornades de treball (12-14 hores al llarg de 6
dies a la setmana). Les condicions higièniques i els riscos laborals eren perillosos per la salut. La
prohibició constant de les associacions obreres, era un perill per la pàtria, segons deien els líders
polítics que defensaven els interessos de la burgesia. Els salaris no donaven per sobreviure i feien
que tota la família, nens inclosos, treballessin. Nens i dones no cobraven el mateix per la mateixa
feina, sinó sempre salaris inferiors.

4. Què era l’Associació Internacional de Treballadors, com es va introduir a Espanya i

quina presència hi va tenir fins 1874?

El socialisme utòpic pretenia crear societats igualitàries amb propietat col·lectiva i un repartiment
equitatiu de la riquesa per acabar amb les injustícies del món capitalista. L'Associació Internacional
de Treballadors (AIT) va ser el primer intent d'agrupar tots els qui pensaven que calia l'organització
dels treballadors per aconseguir-ne l'emancipació i per lluitar contra el capitalisme. Karl Marx va
ser-ne el fundador, organizador i dirigent principal. Es defensava que la classe obrera havia de
construir un Estat obrer que inicialment havia de tenir la forma d'una dictadura del proletariat. Quan
haguessin desaparegut les diferències socials i econòmiques, s’entraria en la fase del comunisme. A
l'AIT també van entrar seccions anarquistes. Els anarquistes estaven totalment en contra de l'acció
política i de la formació de partits polítics. Defensaven l'abolició de l'Estat i es mostraven hostils a
qualsevol tipus d'autoritat. Acusaven Marx de ser autoritari. Els anarquistes, finalment, foren
expulsats de la Internacional. En el context del Sexenni Revolucionari, Giuseppe Fanelli (enviat de
l'AIT) va viajar a Barcelona i Madrid per a fundar-hi la Internacional a Espanya. Així, es van difondre
els ideals anarquistes de supressió de l'Estat, col·lectivització, apoliticisme, etc. Al primer congrés de
la Federació Regional Espanyola (FRE), a Barcelona el 1870, es van prendre acords posicionats amb
la línia anarquista. El punt més àlgid de l'internacionalisme va ser durant la Primera República, però a
partir del 1874 va entrar en declivi, sobretot quan el règim de la Restauració va declarar la FRE
il·legal i va haver de moure's en la clandestinitat.

5. Com era la situació de les dones a l'Espanya del segle XIX des del punt de vista
social, polític i educatiu?

El paper de la dona en la societat espanyola del segle XIX estava determinat pel manteniment d'una
concepció tradicional que la subordinada l'home i la privada de tot dret jurídic o polític. Ara bé,
segons l'origen de la família o la riquesa de les dones tenien unes o altres condicions de vida i un
paper social determinat. Les que pertanyen a les elits posseïen segons els valors burgesos una
tradició envoltada per catolicisme conservador i el seu destí era el matrimoni: que fossin mares,
esposes servicials i agradables. Que limitassin les seves activitats a la llar i les seves relacions
socials a la família. La seva educació s'ajustava a aquestes expectatives: una petita base de cultura
per mantenir una vida social acceptable, coneixement de les activitats de la llar i una moralitat
estricta. A partir de 1868 les filles de la burgesia van augmentar les demandes a l'accés de
l'educació, però allunyades de les universitats i que solen abandonar quan contraient matrimoni.

Les obreres i les pageses constituïen una força important de treball. Cap a 1850, el 90% treballava
fora de casa. Una de cada quatre ho feia com a criada, assistenta, bugadera o dida, sense descans,
amb escàs salari, a vegades només alimentació, vestit i habitació. L'altra ocupació femenina eren les
tasques agrícoles en les èpoques de més feina. La resta treballava en el comerç o en els tallers. Els
salaris eren fins a un terç o la meitat més baixos que els dels homes.entre 1836 i 1856 es va produir
un increment notable de la contractació femenina en el teixit del cotó (que va pujar del 32,6% al
50,5% entre aquestes dues dates sobre el total de "la mà d'obra contractada en el ram”). Aquesta
feminització parcial del teixit es va justificar per la reducció de les despeses salarials que comportava
la contractació de les dones per a determinades fines, com el teixit manual. La segona tendència va
estar relacionada amb la masculinització del filat, impulsada després de l'aparició de la Societat
d'Oficials de Filadors, als anys quaranta, la voluntat de la qual era reduir la presència femenina en el
ram, el més mecanitzat de la naixent Revolució Industrial. De fet, segons les nostres dades, entre
1836 i 1856 el nombre de dones ocupades en el filat de cotó es va reduir dràsticament del 70% al
19,92% sobre el total de treballadors.

6. Explica breument les característiques dels corrents migratoris de l'Espanya del

segle XIX i primer terç del segle XX.

El creixement de la població provoca migracions internes i externes forçades per la necessitat

d'equilibrar la demografia i els recursos. La població espanyola va créixer un 80% en un segle, però
amb un creixement moderat, però una mortalitat alta i l'endarreriment en la modernització econòmica.
La mortalitat era la més alta d'Europa occidental per les pèssimes condicions sanitàries, crisis
alimentàries, l'alta mortalitat infantil i les epidèmies de febre groga, la còlera i altres malalties com la
tuberculosi, la diftèria, la pigota. La natalitat es mantingué alta a causa de la pobresa del camp
espanyol, ignorància sobre mètodes contraceptius. El creixement vegetatiu va definir un model
demogràfic típic de l'antic règim només Catalunya havia iniciat la transició demogràfica abans. Fins
1853 estava prohibit emigrar; a partir d'aquell any es van autoritzar sortides a Amèrica (Argentina,
Brasil, Mèxic, Veneçuela). Entre 1882 i 1899 emigrar un milió d'espanyols. La Constitució de 1869
reconegué el dret d'emigrar augmentant el trasllat de població espanyola a Hispanoamèrica.
Galícia, Canàries, Andalusia i la Comunitat Valenciana, fora les regions de més immigrants
migracions polítiques o exilis. L'èxode rural va fer que els llauradors abandonessin els pobles on el
nivell de vida era miserable per traslladar-se a localitats més grans del litoral mediterrani. Espanya
era un país rural, ja que l'organització era un procés lent.
ESQUEMA TEMA 9

Esquema de les classes socials a l'Espanya del segle XIX

★ CLASSES ALTES → grup dirigent de l’Antic Règim, conservà un gran poder. 2 classes:
→ ARISTOCRÀCIA: La vella aristocràcia va tenir molt de poder. Amb la revolució liberal, la
majoria va conservar el seu patrimoni o el va fer més gran amb la compra de béns
desamortitzats; i alguns van invertir en activitats productives. A la vella noblesa se sumà una
nova noblesa titulada, vinculada a la burgesia dels negocis.
→ BURGUESIA: es dedicava als negocis, tenia un perfil heterogeni (banquers, industrials,
terratinents, càrrecs de l'Estat...) i tendien a imitar a l'aristocràcia. Tenien poder i prestigi
social.

★ CLASSES MITJANES → "classes productives", eren un grup poc nombrós. Dos tipus:
→ RURAL: eren els llauradors propietaris de mitjans, no eren terratinents.
→ URBANA: era més nombrosa i influent per formar part de les administracions i compromís
polític: comerciants, funcionaris, professionals liberals (advocats, metges...), militars,
periodistes, clergat o rendistes.

★ CLASSES POPULARS → constituïren la resta de la població; la seva denominació feia

referència als que treballaven i excloïa als marginats.
→ CAMPEROLS: en el medi rural, des de la dècada dels setanta s'inicià un lent èxode rural
cap a les ciutats (llauradors, ramaders, jornalers…). Hi hagué llauradors que accediren a
petites propietats gràcies a la venda de terres comunals. El prototip majoritari del llaurador
era el jornaler, que no treballaven part de l’any pel ritme de les tasques agrícoles, la qual
produïa una desocupació estacional.
→ CLASSES BAIXES URBANES: població escassa però amb un paper fonamental.
Dedicada al sector serveis (comerç, servei domèstic o transport), però també hi havia un
important nombre d’artesans. Els obrers de la indústria tenien unes condicions laborals i de
vida molt dures (jornades de 10 i 15 hores, treball sense contracte, etc).
→ MARGINATS: no pertanyien al sistema productiu, vivien, doncs, de la caritat, o delinquien.
L'Església va atendre aquests sectors socials. L'Estat els utilitzava en treballs d'obres
públiques o com a soldats. Els municipis i els particulars els atenien a través de la
beneficència.