SCKJSBKCGKSGKCK

història d’espanya
tema 4
1. LA REVOLUCIÓ I ELL GOVERN PROVISIONAL (1868-1870)
A partir de 1866 la crisi econ+omica i la crisi política unides van posar fi a l’etapa de
prosperitat econòmica i van provocar una situació política inestable.
● Una crisi financiera va fer evident que les inversions ferroviàries no eren rendibles.
Una vegada acabat el període de construcció intensiva, el volum escàs del trànsit de
ferrocarrils produïa uns rendiments molt minsos. En conseqüència, el valor de les
accions ferroviàries a la borsa va caure estrepitosament. A remolc d’aquesta situació
es va produir una caiguda de les cotitzacions
● Una crisi industrial provocada per l’encariment del preu del cotó en floc a causa de
la guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865), que havia interromput les
exportacions de cotó. A Catalunya moltes fàbriques tèxtils no van poder afrontar la
pujada dels preus en un moment que hi havia baixat la demanda interior espanyola.
Algunes indústries van fer fallida, l’atur va augmentar i el nivell de vida de les classes
treballadores va baixar encara més.
● Una crisi de subsistències provocada per un seguit de males collites va derivar en
una falta de blat i un augment del preu d’aquest cereal, que era un aliment bàsic de
la població. Així entre el 1866 i el 1868, el preu del blat va augmentar a Madrid d’un
100%.
Cap al 1868, una gran part de la població tenia motius per oposar-se al sistema isabelí. Els
grans negociants, llligats als capitals estrangers, reclamaven un govern que adoptés les
mesures proteccionistes; els obfrers i els pagesos denunciaven la seva misèria i van
protagonitzar motins i conflictes populars. A Catalunya l’estiu del 1867 ja va tenir lloc un
aixecament popular al Priorat, a Reus i a l’Empordà.
El deteriorament polític es va fer evident quan el Partit Moderat en el poder va fer el desentè
davant els problemes del país i només va reaccionar reprimit les protestes, tancant les corts
i governant per decret. La iniciativa conjunta en un aixecament no solamente contra el
govern, sinó també contra la monarquía mateixa.
1.2 La revolució de la Gloriosa

El 18 de Septembre del 1868, l’esquadre de Cadis comandada pel brogadier Juan.B Topete
va començar la revolta amb el suport del general Prim. L’endemà s’hi va afegir el general
Serrano i es va fer públic un manifest amb el lema “Visca Espanya amb honor!”. Aquest text
denunciava la corrupció de la monarquia, demanava la participació dels ciutadans per
defensar la llibertat i anunciava la formació d’un govern provisional i la convocatòria de
Corts constituents per sufragi universal. L’aixecament es va estendre, de manera inmediata,
per Andalusia i, progressivament, per tota la Península.
La reacció del governants va ser agrupar l’exèrcit a Madrid per anar cap al sud i posar fi a la
revolta, però les tropes del govern van ser derrotades el 28 de setembre a la batalla
d’Alcolea. Després, el govern va dimitir i la reina Isabel II va anar a l’exili.
1.3 El movimiento revolucionari i les juntes
En paral·lel al pronunciament militar hi va haver un extens aixecament popular a les ciutats,
amb una forta presència de progressistes, demòcrates i republicans. A moltes ciutats s’hi
van formar juntes revolucionàries, que es van constituir en poders autònoms, van destruir
les autoritats, van impulsar la milícia nacional i van incorporar les demandes populars al seu
programa.
Es demanava abolir impostos de consums, rebaixar aranzels i eliminar estancs (tabac,

sal…), suprimir les quintes, abolir la pensa de mort i l’esclavitud, l’educació gratuïta, el dret a
treballar, l’aplicació plena dels drets i de les llibertats i el sufragi universal. Totes eren
expressió d’aspiracions populars àmpliament difoses i compartides en graus d’afinitat
diversos per republicans, demòcrates i sectors del progressisme. A Barcelona la junta va fer
propostes molt avançades com ara l’ordenació descentralitzada de l’Estat i la suspenssió
dels convents.
Els dirigents progressistes (prim) i unionistes (Serrano) veien amb preocupació aquestes
peticions i l’extensa participació popular a les ciutats. Identificaven la revolució com un
“moviment des de dalt” protagonitzat per un grup reduït de dirigents i amb un objectius
limitats al canvi de règim polític.
1.4 El govern provisional i les primeres reformes

Amb l’acord de la junta de Madrid es va nomenar un govern provisional encapçalat per Prim,
amb cinc progressistes i quatre unionistes, i el general Serrano com a regent del regne. El
nou executiu, sense demòcrates ni republicans, va dissoldre les Juntes, va frenar el procés
revolucionari i va estabilitzar la situació amb la prioritat de restablir l’ordre, També va
promulgar decrets democratitzadors (llibertat d’imprenta, dret d’associació…) i va acceptar
demandes populars com ara la supressió dels consums.
El objectiu del govern provisional era que la iniciativa política passés a les novintitucions.
Per legitimar la nova situació política es van convocar eleccions amb sufragi universal
masculí per a més grans de 25 anys; això atorgava la condició d’electors a uns 4 milions
d’espanyols i constituïa una novetat important.
El desembre del 1868 es van celebrar eleccions per a ajuntaments i diputacions, en les
quals els republicans van aconseguir triomfar a 20 capitals de província (en especial
Catalunya i Andalusia). El gener del 1869 les eleccions a Corts constituents van donar la
victòria a la coalició governamental de progressistes, unionistesi demòcrates monàrquics. A
Catalunya van guanyar els republicans federals amb un 67% dels vots.
1.5 La Constitució del 1869

Les corts es van reunir el febrer del 1869 i van nomenar una comissió parlamentària per
redactar una constitució, que va ser aprovada amb l’abstenció dels carlins i s’alguns
republicans. S’hi proposava un extens règim de drets i de llibertats, que la va configurar com
una de les més democràtiques de l’epoca. Incorporava els drets de manifestació, reunió
associació el sufragi universal masculí i la llibertat d’ensenyament.
De la mateixa manera, reconeixia la llibertat de professae qualsevol religió, malgrat que

l’Estat havia de mantenir el culte i el clero catòlics. Tmbé establia la sobirania nacional i
unes Corts formades per un Congrés i un Senat. Atribuïa a ajuntaments i a diputacions la
gestió dels interessos dels pobles, de manera més descentralitzada. Proclamava un poder
judicial independent i la reforma del sistema de govern de les províncies s’ultramar (Cuba i
Puerto Rico), per poder-les incorporar a la constitució, a diferencia de les filipines, que .
s’havien de regir per una llei especial.
Definir la forma d’Estat va generar més debat; s’hi va acabar imposant la monarquia per 214
vots contra 71. Es tractava d’una monarquia per 214 vots contra 71. Es tractava d’una
monarquia parlamentària en què la potestat de fer les lleis corresponia només a les Corts i
el monarca no tenia dret a vot, tot i que podia interferir en les decisions de l’executiu i en la
designació dels ministres.
Proclamada la Constitució i amb un tron vacant, les Corts van establir una regència, que va
recaure enn el general Serrano, mentre que el general Prim va ser designat cap al govern.
La coalició governamental tenia el suport d’unionistes (69 diputats), progressistes (159) i
demòcrates monàrquics (20).
1.6 L’auge del republicanisme

El republicanisme estava dividit en dues grans tendències: els unitaris i els federals. Els
primers, encapçalats per Emilio Castelar, defensaven una república unitària i tenien
posicions més conservadores des del punt de vista polític i social.
El partit Republicà Democràtic Federal dirigit per Pi i Maragall i Estanislau Figueras

defensava un República federal constituïda a partir d’un pacte lliure entre municipis i
regions. Promulgava el laïcisme, s’oposava a la intervenció de l’exèrcit en la política i
defensava l’ampliació dels drets democràtics i la intervenció de l’Estat en defensa de les
classes populars.
Dins del federalisme també s’hi distingien els moderats i els intransigents. Els primers
controlaven la direcció del partit (Pi i Maragall) i eren partidaris del respecte a la legalitat, raó
per la qual no defensaven les insurrecions armades. Els intransigents donaven suport a la
insurrecció poopular com a mètode per proclamar la república federal i propugnaven que els
territoris podien declarar-se independents i pactar posteriormente la seva unió a una
república federal.
1.7 Les reformes econòmiques

Un dels objectius de La Gloriosa era reorientar la pollbica econò mica per a impulsar el
creixement econòmic i reduir el deute B 1869 el ministre Laurea Figuerola va fer una
reforma aranzelaria, que va reduir la protecció als productes nacionals, va introduir un
urecan visme moderati va obrir Teconomia espanyola a fexterior Això va provocar l'oposició
dels industrial cotoners catalans i dels produc tors de cereals, que veien perillar hegemonia
al mercat espanyol.
També es va intentar una reforma fiscal per introduir la contribució directa i suprimir els
consums, i es va unificar la moneda, amb l'establiment de la pesseta com a moneda
nacional. Paral·lelament, es va dur a terme la desamortització del subsòl amb l'objectiu de
reduir el deute i de tornar els préstecs. La Llei de mines del 1871 va posar a la venda o va
donar en concessió els jaciments de mineria metàl·lica (ferro, plom, coure) a diferents
companyies, essencialment estrangeres (sobretot de capital angles frances), fet que va
provocar un autèntic esclat de la producció minera.
1.8 Les dificultats de la Regència (1869-1870)

Des del començament, el nou executiu va tenir l'oposició dels carlins, que defensaven la
monarquia tradicional i el catolicisme, i dels moderats, que defensaven el retorn de la
monarquia borbònica i que es van anar agrupant sota el lideratge de Cánovas del Castillo
També va haver de fer front a l'oposició d'un sector del republica nisme contraris a la
implantació de la monarquia que van impulsar un seguit d'aixecaments l'estiu del 1869 per
implantar la república federal. A Catalunya els federals havien signat el Pacte de Tortosa
(1869), pel qual es comprometien a defensar la República democrática i federal si calia amb
la insurrecció
La frustració de les aspiracions populars de millores socials va deri var en una conflictivitat
social molt intensa. La pagesia, sobretot a An dalusia a Extremadura, pretenia un
repartiment de la terra, mentre que a les ciutats s'hi produïen aldarulls revoltes contra els
consums (que s'havien restablert), les quintes la pujada dels preus. El moviment obrer, a
més, es va anar radicalitzant amb la difusió de linterna cionalisme. Finalment, a la darreria
del 1868 va sorgir a Cuba un movi ment independentista que va desfermar la Guerra dels
Deu Anys.
2. A BAIX LES QUINTES

Des de la Guerra del Francès i la Constitució de Cadis. l'exèrcit va deixar lentament la
condició d'institució armada del rei amb un comandament que monopolitzaven els nobles i
va agafar un carácter nacional i es va obrir al conjunt dels ciutadans.
Els canvis per accedir a oficial van començar els anys 1808-1814, perquè la situació bel-lica
i l'acció de les Corts van permetre la promoció, per exemple, de guerrillers d'ori gen plebeu,
Fins al 1836, però, no es va eliminar legalment el privilegi de noblesa que restringia l'accés
a l'alt coman dament. D'aleshores ençà el criteri va ser socioeconòmic, i la burgesia va
poder triar la carrera militar, que oferia segu retat (la paga) i possibilitats de promoció, si bé
la influència nobiliária no va desaparèixer fins al Sexenni Democràtic.
El liberalisme va imposar les quintes com a sistema més important de reclutament de la

tropa, es va convertir el servei militar obligatori en un deure constitucional i es va garantir la
renovació anual i permanent de les forces militars. El govern fixava el nombre de soldats
que cada any necessitava i que es repartia per províncies segons la població. Els reclutes
representaven cap a una cinquena part dels homes d’entre 18 i 24 anys, i es triaven a partir
d’un sorteig. Per això el reclutament es coneixia com ”les quintes”.
Des del 1837 es va tabir que un quarto es podia des Burar del serv militor obligatori pegant
directament u quantitat de diners en mica Eat fredempció) o bé e un cubishitur que havia
d'ocupar el seu lloc to redempció dir o les classes mitjones-omb esforç-i a les ales elu que
podia durar vuit anys. A més a més, el p rill de morir-hi era molt oh, fins i tot en periodes
sense guer res. lo duresa de la vida militar les greus deficiencies materials, higiéniques i
sanitaries en que la tropo vivia.
El servei va passar a ser lo contribució de sang" de les classes popular, perquè no només
no es podien permetre po gor la redempció (de 1 500 a 2000 pessetes), sinó que sovint
acceptaven cobrar per substituir un altre quinto (de 500 a 1250 pessetes) Tot això
significava un daltabaix per a les fo milies treballadores, perquè els privava del sou dels
joves.
En les quintes s'ajuntaven la injusticia social, el mort i el perjudici econòmic que provocaven
o les families Tot plegat feia que suprimir-les (Morin les quintus) fos una de les principals
reivindicacions populars i motiu de revoltes continuades.
3 LA MONARQUIA D'AMADEU DE SAVOIA (1871-1873)
3.1 Una nova monarquia

La Constitució del 1869 definia la monarquia com a forma d'Estat, cosa que significava
començar un procés per buscar un rei que substituís els Borbó no era una situació
desconeguda a Europa, en què una part dels sobirans no eren originaris del pais on
regnaven. El general Prim va ser Tencarregat de gestionar una tria, que, finalment, va
recaure en Amadeu de Savoia, un home amb una concepció democràtica de la monarquia
que pertanyia a la prestigiosa dinastia que havia culminat la unificació d'italia
El nou rei, de 26 anys, va ser proposat a les Corts el novembre del 1870 va obtenir 191
vots, bàsicament de progressistes i d'unionistes, dels 311 diputats presents. Era una majoria
molt allunyada del consens genera litzat i que reflectia un suport reduït, Amadeu va arribar a
Espanya el 30 de desembre, tres dies després de l'assassinat del seu valedor principal, el
general Prim, cosa que va accentuar la inquietud sobre el seu mandat i un sentiment de
soledat. El 2 de gener del 1871 el van proclamar rei.
Des del començament del regnat es van manifestar les dificultats de la nova monarquia.
D'una banda, no va aconseguir l'acceptació de les clase ses populars, les aspiracions de les
quals es tornaven a frustrar: eren més sensibles a les propostes republicanes i obreristes.
De l'altra, l'aristocrà cia isabelina no va acceptar el nou rei li va fer el buit va apostar per res
taurar els Borbó a més, una part de l'exèrcit no va expressar fidelitat al nou monarca,
L'Església, que ja s'havia resistit a jurar la Constitució del 1869, va ex pressar hostilitat cap
als Savoia, la dinastia que havia posat fi als Estats Pontificis i havia reclòs el Papa al Vaticà
Finalment, els carlins van consi derar Amadeu il·legítim van passar de l'oposició política a la
lluita armada (1872).
3.2 Una institucionalització fràgil i inestable

Serrano va presidir el primer govern de la monarquia, en el qual van participar els tres
partits de la coalició (unionistes, progressistes i demor crates). Va ser l'únic d'aquestes
caracteristiques, perque en els sis mesos que va durar es va dividir en dos blocs a partir del
trencament dels pro gressistes
El nou Partido Constitucional, dirigit per Sagasta, va agrupar els pro gressistes més
conservadors membres de la Unión Liberal: consideraven que la revolució havia arribat
massa lluny entenien que la monarquia ne cessitava incorporar els sectors moderats. El
Partido Radical, de Ruiz Zor rilla, amb els progressistes d'esquerras els democrates,
buscava un des envolupament democràtic amb la col·laboració dels republicans.
Lluny de l'entesa, la lluita entre radicals i constitucionals va provocar
una gran inestabilitat: en dos anys es van formar sis governs (el del gene ral Serrano l'any
1872 no va arribar a durar 20 dies) es van convocar tres eleccions. Els personalismes, el
frau (guanyava les eleccions el governque les convocava), l'abstenció electoral -va arribar a
superar el 50% el 1872-, etc., exemplificaven la feble modernització del règim.
La coalició governamental (radicals, constitucionals i demòcrates) es va desintegrar, incapaç

de desenvolupar un projecte compartit. La crisi política va debilitar la monarquia perquè va
limitar-ne els suports als radi cals, que governaven des de mitjan 1872, i va augmentar les
dificultats per respondre eficaçment als problemes del país i per atendre uns radicalit zats
moviments d'oposició.
3.3 Els moviments contra la monarquía
La nova monarquia tenia ben poc suport social i politic, pero el proble ma més important va
ser afrontar els forts moviments d'oposició, alguns dels quals eren armats.
Els conservadors van deixar de participar en les eleccions l'any 1872 Amb la direcció
d'Antonio Cánovas del Castillo van anar organitzant la restauració dels Borbó en la persona
d'Alfons XII Van disposar del suport de l'Església i del de les elits burgeses (industrials,
financers, el món dels negocis...) oposades a propostes com el lliurecanvisme o abolir
l'esclavi tud i cada cop més alarmades per l'auge de l'obrerisme i del republicanis me
emparats en el sistema democràtic.
Els carlins van abandonar el sistema i des de l'abril del 1872 van comen çar una nova
guerra per defensar els drets al tron del pretendent Carles VII, la tradició, els furs el
catolicisme. La guerra va començar amb partides al País Basc, a Navarra, a l'Aragó i a
Catalunya i va agafar força a mitjan 1873 es va arribar a formar un Estat amb Estella de
capital i a agrupar un exercit d'entre vint quaranta mil homes. El conflicte va durar fins al
1876
La insurrecció de Cuba que havia començat el 1868 amb el "grito de Yara es va ampliar fins
a convertir-se en una guerra colonial (Guerra dels Deu Anys). El conflicte el dirigia un sector
de propietaris criolls (blancs nascuts a l'illa) que aspiraven a reformes politiques i
econòmiques a l'illa i que van tenir el suport popular perquè demanaven abolir l'esclavitud El
govern va intentar introduir reformes, però va topar amb una forta oposi ció dels espanyols
amb interessos a Cuba (propietaris sucrers, alta burge sia de l'Havana...), que exigien una
acció militar forta i decidida contra els insurgents. Així, la guerra es va convertir en un greu
problema politic, mi litar i econòmic.
Finalment, s'han de consignar les revoltes i protestes dels sectors po pulars (pagesos,
obrers...) descontents d'unes reformes que consideraven insuficients, cosa que va afavorir
l'augment de la influència de l'internaci onalisme (anarquistes i socialistes) a Espanya i la
radicalització dels con flictes. També els republicans, oposats a la monarquia, van impulsar
nous alçaments; reivindicaven una república federal (1872).
Amb la desintegració de la coalició governamental, l'esclat de dues guerres i el desacord

amb algunes resolucions de l'executiu, Amadeu de Savoia va renunciar al tron el 10 de
febrer del 1873 havent rebutjat les veus militars que l'incitaven a desobeir el govern.
4. PER QUÈ UNES CORTS MONÀRQUIQUES VAN PROCALMAR LA REPÚBLICA?

La renúncia d'Amadeu de Savoia al tron va reunir el Con: grés i el Senat en Assemblea
Nacional per trobar una solu ció que evités el buit de poder. En unes cambres de majoria
monàrquica, Pi i Margall va prendre la iniciativa i va propo sar proclamar la República. Els
monàrquics, sense alternati va politica, van acceptar la proposta, que es va aprovar per 258
vots contra 32.
Els monàrquics veien la República com una sortida d'emergència, que havia de continuar el
règim monàrquic però sense rei i sense cap canvi significatiu. En canvi, per als republicans,
majoritàriament federalistes, la República significava superar el sistema anterior i la
possibilitat de transformar l'Estat profundament. Ara bé, la manera com s'hi havia arribat,
"des de dalt", per mitjà d'un acord amb els monàrquics, i no amb un moviment popular "des
de baix no afavoria aquesta deriva rupturista.
La República es va inaugurar amb un govern de ministres republicans i radicals, presidit per

Estanislau Figueras. Es va decidir mantenir la Constitució del 1869, sense els monàrquics,
fins que unes noves Corts constituents e zessin la nova forma d'Estat i la definissin com
unitaria, Les tensions van ser ortide organis of federal immediates, fins al punt que govern
es va trencar i Figueras en va haver de formar un o tre de nou, ara netament republicà.
El seu projecte era institucionalitzar la República per mitj de l'acció governativa basada en la
legalitat, i la convocat ria d'eleccions. Aquesta perspectiva va consolidar la divisio partidaris
dels federalistes: mentre que els "benèvols" eren de facció governativa, els "intransigents"
pretenien proco mar immediatament la República federal. Mentrestant, els pocs republicans
unitaris defensaven la unitat de l'Estat i s'alineaven amb posicions més conservadores.
La República va tenir molt d'impacte en els sectors popu lars. l'associaven a un nou règim
que havia de satisfer que les seves aspiracions de manera immediata. Hi va haver ma
nifestacions, es van ocupar ajuntaments, es van constituir juntes revolucionàries en
substitució de l'antiga administra ció i en algunes zones es va proclamar la República
federal A les ciutats es van intensificar les reivindicacions obreres i les accions
revolucionàries dels internacionalistes i a Ando lusia es van produir moviments de
repartiment de terres.
5.LA PRIMERA REPÚBLICA
5.1. El projecte constitucional federal del 1873

Les Corts van obrir 11 de juny i es va formar un nou govern pres dit per Pi i Margall el lema
del qual era ordre i progrés La seva ac tuació es va centrar a pacificar les insurreccions que
s'estenien per la Peninsula ia elaborar un nou projecte de Constitució Sinspirava en la del
1869 pel que feia a l'amplitud de garanties, drets lliber tats. Establia la sobirania popular
amb sufragi universal masculi Corts bicamerals amb un Congrés i un Senat, el qual no tenia
inicia tiva legislativa i era una cambra de representació territorial que ha via de vetllar
perquè les lleis no transgredissin cap precepte de la fe deració. Declarava la llibertat de
culte i la separació entre Església i Estat, prohibia subvencionar qualsevol religió.
El canvi més radical va ser en l'estructura de l'Estat. Definia la Re pública federal establia
que la nació espanyola la componien 17 es tats, entre els quals hi havia Cuba Puerto Rico.
Organitzava el pot der en l'àmbit municipal, en el dels Estats regionals i en l'Estat federal
Cadascun dels Estats regionals havia de tenir la seva Cons titució, regulava els propis
poders (executiu, legislatiu, judicial) i te nia una àmplia autonomia econòmica, administrativa
i politica. Així es separava del model centralista tradicional i definia un nou siste ma
democràtic. Ara bé, la Constitució no es va arribar a aprovar
5.2. Les guerres i el cantonalisme
La proclamació de la República havia accelerat i animat el con flicte carli, que va passar de
l'enfrontament amb unes quantes par tides armades a un veritable front obert, amb un
autèntic exèrcit i amb el domini de diversos territoris tradicionalment carlins. Al juliol es va
estendre per gran part de Catalunya, des d'on es van fer incur sions cap a Terol Conca, i es
va consolidar a les províncies basques i al Maestrat.
La guerra a Cuba, començada el 1868, continuava estenent-se i la República va ser incapaç

de frenar-la. Les autoritats i els funcio naris espanyols de l'illa eren en gran part proclius a la
solució mo nàrquica i van actuar força al marge del poder republicà. Tot i això, els van
intentar donar una solució al problema amb el pro jecte federal de l'Estat, que considerava
Cuba i Puerto Rico territoris de la Federació espanyola.
L'aixecament cantonal va ser el conflicte més greu i el que va provocar la pitjor situació de
crisi per al govern. El cantonalisme era un fenomen complex en el qual es barrejaven les
aspiracions auto nomistes propiciades pels federals intransigents amb les aspiraci ons de
revolució social inspirades en les noves idees internaciona listes. La proclamació de cantons
independents, amb governs autònoms i legislació pròpia, va ser la conseqüència d'aplicar
de manera radical i directa l'estructura federal des de baix, impulsada, alhora, pel desig
d'avançar en les reformes socials i de satisfer les aspiracions populars.
El 12 de juliol del 1873 es va proclamar el cantó de Cartagena, que es constituia en estat

independent i proclamava la República federal a Espanya. A partir d'aquí, el moviment es va
estendre a altres pobla cions i es van proclamar cantons a Sevilla, Cadis, Granada, Malaga,
Bailen, Andujar. Cada cantó es dotava d'infraestructura de poder pròpia i emprenia les
anhelades reformes socials. En aquesta revolta social hi confluïen els intransigents, els
internacionalistes els sec tors populars, que en constituien la principal base social. L'esclat
del cantonalisme venia, en definitiva, de la decepció per l'escàs desen
volupament de la República i l'abast social tan limitat que tenia. Pi i Margall es va oposar a
reprimir la revolta per les armes i va di mitir. El va substituir Nicolás Salmerón, que va
impulsar l'acció militar contra el moviment cantonalista, que va sufocar ràpidament, tret de
Cartagena, on va durar fins al gener del 1874. Amb això l'exèrcit, i caps com Pavía Martínez
Campos, es situaven com a bastions de l'ordre.
Salmerón, però, va dimitir el setembre per negar-se a signar dues penes de mort a
cantonalistes imposades per l'autoritat militar. El va succeir Emilio Castelar, republicà unitari
de caràcter conserva dor, que va aconseguir plens poders de les Corts, que no va trigar a
tancar, i va governar per decret, cosa que li va permetre restablir l'autoritat i reorganitzar
l'exèrcit per enfrontar-se als carlins. Ara bé, també el va enfrontar als federals, que en
reobrir-se les Corts el 2 de gener del 1874 li van retirar la confiança per 120 vots contra 100.
5.3. La fi de l'experiencia republicana
La derrota de Castelar obria la porta a un nou govern federal. Aquesta possibilitat va

precipitar el cop d'Estat del general Pavía, que, amb forces de la guàrdia civil, va irrompre a
les Corts el 3 de gener de 1874. Es va imposar sense trobar gaire resistència politica ni
popular, cosa que reflectia la debilitat de la República.
El poder va passar a una coalició d'unionistes progressistes, en capçalada pel general

Serrano, que va imposar un règim dictatorial: va dissoldre les Corts, va suspendre les
garanties constitucionals, va aplicar la censura de premsa, va il·legalitzar els federals, va
dissoldre la Internacional i va suspendre ajuntaments i diputacions. Enfrontat amb els
republicans, volia incorporar els sectors conservadors (alfon sins), els quals, però, ja
s'havien decidit per la tornada dels Borbó.
El 29 de desembre del 1874 el general Martínez Campos encap çalava un pronunciament a

Sagunt que proclamava rei d'Espanya Alfons XII, fill d'Isabel II. Era el començament de la
Restauració.
TEMA 5
1.L'AGRICULTURA , ENTRE LA REFORMA I L'ESTANCAMENT
L'endarreriment economic espanyol al segle XIX respecte d'altres economies de Europa
occidental l'explica en part la lenta escasso transfor mació agricola malgrat la legislació
liberal. A.Catalunya, les transformaci ons agraries, començades ja al segle XVIII, van
permetre orientar la producció al mercat, i van ser la base per a la industrialització.
1.1. Els efectes de la reforma agrària liberal
La reforma agraria liberal forma part del procés de substitució de l'An- tic Règim per la
societat liberal-capitalista Durant aquest procés, que a Espanya es va produir al llarg de la
primera meitat del segle XIX, es va abolir el règim senyorial els drets jurisdiccionals, es va
desvincular la propietat i es van desamortitzar terres de l'Església dels municipis
Aquest marc legal es va completar amb mesures encaminades a donar llibertat als
propietaris per disposar de les seves terres i els seus fruits (lleis d'encerclament, final del
privilegi del bestiar, llibertat d'arrendaments). Aquestes reformes van consolidar la propietat
privada van transformar la terra en una mercaderia que podia ser venuda comprada
lliurement.
El procés de privatització de la propietat de la terra, a més d'ajudar a atenuar els problemes
de la Hisenda pública espanyola, va posar una pro- porció considerable de la terra en mans
d'individus interessats a obte nir-ne beneficis ràpids sense arriscar-se en grans inversions.
Aixi, tot i que al final del segle XIX havien canviat d'amo milers milers de parcel·les agràries,
aquestes van quedar en mans d'antics propietaris de persones adinerades, però que, molt
sovint, no n'eren els conreadors directes.
1.2. L'augment de la producció agrària
La conseqüència més important de la reforma agrària liberal va ser l'augment de la rompuda

de terres, fins aleshores incultes, de manera que la superficie conreada va passar de 10 a
16 milions d'hectàrees als primers seixanta anys del segle XIX.
L'expansió més gran de conreus es va produir en els cereals, que el 1860 representaven el
80% del sol agricola. L'alça de la producció va permetre prescindir de les importacions de
cereals, excepte en circumstànci- es excepcionals, va facilitar el creixement de la població.
La vinya es va convertir en un producte d'exportació es va estendre el conreu del blat de

moro i, sobretot, de la patata També va millorar la venda de l'oli d'oliva andalús als mercats
internacionals va augmentar la superficie de conreu de la ta- ronja, gairebé exclusiu del
litoral valencia, a conseqüència de l'augment de la demanda de França de la Gran Bretanya.
La ramaderia ovina sobretot la de la llana van patir un re trocés notable com a conseqüència
de la baixada de les expor tacions de llana, de la supressió dels privilegis de la Mesta de les
noves rompudes. La cabanya porcina, però, va augmentar.
1.3. Una transformació insuficient
L'augment de la producció agrícola a Espa- nya es va aconseguir gràcies a un increment de

la superfície conreable, però no hi va haver cap modernització de les tècniques de conreu,
que van continuar endarrerides en relació amb les innovacions dels països més avançats
d'Euro- pa i es va mantenir una productivitat baixa.
Això no significa que el sector agrari espanyol quedés estancat, però els rendiments
mediocres de les acaballes del segle mostren la modèstia dels progressos.
Aquest augment lent de la productivitat, element clau de l'endarreriment agrícola espanyol,
pot atribuir-se també a un marc natural (oro- United States Department of Agriculture: A
grafia, sòl i clima) poc favorable, però sobretot a una estructura de la propietat que no
fomenta- de Galicia, la producció de les quals era insuficient per alimentar una familia, amb
la qual cosa tota la producció es destinava a l'autoconsum i no hi havia possibilitats
d'innovar o de vendre l'excedent al mercat, i això, a més, va obligar molts pagesos a
emigrar.
A l'altre extrem, la gran propietat, els latifundis, que predominava a Castella-la Manxa,
Extremadura i Andalusia, tampoc no va ajudar a millo rar la productivitat. La immensa
majoria dels grans propietaris no estava interessada a invertir per conrear millor, sinó a
obtenir beneficis fàcilment gràcies a de tenir moltes terres i la mà d'obra barata. Aquesta
situació va frenar la innovació agrícola i va sumir la gran massa de pagesos sense terra a
unes condicions properes a la subsistència i va provocar successius episodis de conflictivitat
al llarg del segle XIX.
A més, la nova estructura de la propietat i de les relacions contractuals en el camp espanyol

van perjudicar encara més el petit pagès que treballava les terres d'una propietat senyorial.
Després de la reforma, molts pagesos es van convertir en arrendataris o assalariats d'un

propietari privat, sense cap dret sobre la terra, per la qual cosa es va fer encara més greu el
problema del treball a jornal i els arrendaments a curt termini. Així mateix, molts pobles van
quedar sense propietats comunals, que servien per atorgar terres als més pobres o per
aprofitar els recursos que els oferien les muntanyes i les pastures.
1.4. El model agrari català
A Catalunya la desvinculació de la terra i les desamortitzacions no van tenir tanta

importància com a la resta d'Espanya, principalment pel pes inferior de la propietat
latifundista, nobiliària o eclesiàstica, i, sobretot, perquè algunes de les transformacions
fonamentals ja s'havien fet anteriorment (vegeu el segle XVIII). Els contractes a llarg termini
(emfiteusi, rabassa morta) havien permès als pagesos tenir el domini útil de la terra
D'aquesta manera, ja s'havien creat les condicions favorables perquè una part de la
producció agrària quedés en mans dels pagesos, i els suscités l'interès de produir més i de
destinar la producció al mercat, encara que la noblesa conservés els drets sobre la terra. Al
començament del segle XIX, les rendes senyorials disminuïen i els ingressos d'una part dels
pagesos augmentaven.
Per tant, l'expropiació i la venda de béns eclesiàstics o comunals no va generar grans

alteracions de l'estructura de la propietat. El conjunt de terres de l'Església que es van
vendre en subhasta públi- ca a tot Catalunya entre el 1836 i el 1844 va ser inferior a
l'extensió de províncies com ara Sevilla, Madrid o Toledo.
Els beneficiaris principals de les vendes van ser professionals, comerciants,
administradors de vendes i propietaris agraris, però tam- bé pagesos que amb els seus
estalvis van participar de manera notable en les compres. L'abolició de la vinculació va
permetre vendre propietats en mans de nobles, molts dels quals esperaven poder treure un
bon profit de terres que els generaven poques rendes a causa de l'emfiteusi.
1.5. El creixement de l'agricultura catalana

Les reformes agràries liberals van fomentar l'expansió agrària. De la mateixa manera que, al
segle XVIII, la vinya per fer aiguardent va constituir el motor d'una agricultura comarcalment
cada cop més es- pecialitzada. El 1860 un bon nombre de comarques de prop del litoral
català es podien considerar de monoconreu vitícola, i aquesta expan- sió només es va
aturar amb la plaga de la fil·loxera, al final del segle.
També es van estendre molt les oliveres i els arbres fruiters; en contrapartida, l'expansió
dels cereals i dels llegums es va aturar (i fins i tot va retrocedir) i durant tot el segle se'n va
haver d'importar perquè la producció de l'agricultura catalana era insuficient per cobrir les
necessitats d'una població cada vegada més urbanitzada.
A l'interior de Catalunya el desig d'augmentar la superfície conreable i d'incrementar la

producció en terres de menys qualitat va impulsar obres d'irrigació com el Canal d'Urgell.
2 LA POBLACIÓ AL SEGLE XIX
La població espanyola va créixer al segle XIX, encara que menys que en d'altres països
europeus, a causa del progrés tan limitat de
l'agricultura i de la debilitat de la industrialització. A Catalunya el creixement va ser superior i

anava lligat a la trans- formació de l'economia cap a la industrialització i el mercat, cosa que
va permetre posar fi a les crisis de subsistència i no dependre tant de les collites per
sobreviure.
2.1. Un creixement limitat
La població espanyola va passar de 10,5 milions el 1797 a 15,6 el 1860 i a 18,5 milions el
1900, unes xifres que representen un augment superior al 75%. La taxa de creixement va
ser més gran a la primera meitat del segle (0,63% anual) i es va reduir a la segona meitat
(0,43%). Les causes més importants d'aquest increment de població van ser la desaparició
de determinades epidèmies (encara que les del còlera van continuar), la millora de la dieta i
l'expansió d'alguns conreus com el blat de moro i la patata.
No obstant això, el creixement demogràfic espanyol va ser un dels més baixos de l'Europa
occidental a causa del manteniment, durant una bona part del segle XIX, dels trets típics de
la demografia tradicional: natalitat i mortalitat altes.
En relació amb els països del nord d'Europa, al final del segle XVIII, la natalitat espanyola
era més alta, i la mortalitat molt superior a la mitjana europea (tenint en compte la mortalitat
infantil). L'esperança de vida el 1900 era només de 34,8 anys, quan a França, la Gran
França Bretanya o Suècia superava els 45.
Totes aquestes dades expliquen el creixement limitat de la població espanyola, que fins ben
avançat el segle XIX, i de manera completa fins al primer terç del XX, no va augmentar de
manera real.
En general, durant tot el segle XIX es va mantenir la tendència a un creixement demogràfic

de les zones cos- taneres superior al de l'Espanya interior, tret de la capital, Madrid. Així,
l'alt creixement demogràfic de zones.com. ara Catalunya, Múrcia, les Canàries i el País
Basc contrasten amb el modest augment de l'Aragó, la Rioja, les dues Castelles i Navarra.
2.2. Creixement demogràfic a Catalunya

A Catalunya el desenvolupament econòmic més elevat va provocar un major creixement
demogràfic. La població va passar de 0,9 milions el 1790 a 1.9 el 1900, i les variables
(mortalitat, natalitat, creixement vegetatiu, saldo migratori, etc.) i la distribució de la po-
blació al territori van canviar. El procés de transició demogràfica, que en el conjunt
d'Espanya es va endarrerir, a Catalunya va comen- çar a la segona meitat del segle XIX.
La caiguda de la mortalitat general i en especial de la infantil (tret dels nuclis industrials) va
fer pujar la població catalana en edat de treballar. Paral·lelament, l'índex de fecunditat va
anar baixant perquè, sobrevivint més fills, la repro- ducció es controlava més. Així, de mica
en mica l'augment de la població va ser el resultat d'una supervivència més alta en comptes
de ser-ho d'unes taxes de natalitat molt altes que contra- restaven les de mortalitat, també
altes, que era el patró de l'Antic Règim
A més a més, l'increment demogràfic anava lligat no només a l'increment vegetatiu, sinó
molt especialment a l'arribada a Catalunya de contin gents d'emigrants d'altres zones
d'Espanya.
2.3. Exode rural i urbanització

A partir del 1860 la població va començar un pausat èxode rural que va comportar l'augment
de la població urbana, sobretot de les capitals provincials. El 1836 hi vivia menys del 10%
de la població, mentre que l'any 1900 la xifra era del 16,6%. Ara bé, al segle XIX, com a
conseqüèn- cia de l'endarreriment agrari, que obligava a la majoria de la població a produir
aliments i a quedar-se al camp, a Espanya el procés d'urba nització va ser limitat.
Al principi del segle XX la majoria de la po- blació espanyola encara era rural. Un 70% vivia
en nuclis de menys de 20000 habitants, dels quals més de la meitat eren pobles de menys
de 5000 habitants..
El creixement més important es va produir a Madrid el centre polític i administratiu de l'Es-

tat, i a Barcelona, principal nucli industrial. Al segle XX hi va haver el gran moviment
migratori del camp a les ciutats.
A Catalunya, els moviments migratoris interns van ser molt importants, al segle XIX. Mentre
que el 1800 dos de cada tres catalans vivien en nuclis rurals de menys de 2000 habitants, el
1900 ja només era un de cada tres, i els nuclis de més de 10000 habitants havien
augmentat considerablement. En canvi, zones com l'Alt Pirineu o el Solsonès van perdre
més del 40% de la població a causa de l'emigració.
2.4. L'emigració a ultramar
A les dècades finals del segle XIX el desequilibri entre l'augment de la població i les
escasses oportunitats de feina (baixa qualificació educativa de la població, poques
transformacions en l'agricultura, etc.) van obligar molts espanyols a emigrar a ultramar per
millorar les condicions de vida.
La destinació més important va ser l'Amèrica Llatina (l'Argenti- na, Mèxic, Cuba i el Brasil),
encara que a partir de 1850-1860 també hi va haver una emigració cap al nord d'Àfrica
(Algèria i Tunísia).
Els focus d'emigració més importants van ser Galícia, Astúries, Cantàbria i Canàries, unes
zones amb escassetat de terra i de llocs de treball. També Catalunya va proporcionar un
contingent migratori important cap a Cuba, atret per les tradicionals relacions dels co-
merciants catalans amb l'àrea caribenya.
Es calcula que fins al 1860 van anar-se'n cap a Amèrica més de 200 000 persones,
seduïdes per les oportunitats que oferia el nou continent i per la facilitat del viatge gràcies al
vaixell de vapor. Du- rant el darrer terç del segle XIX els emigrants anuals van arribar a ser
100 000.
Els gallecs van ser els més nombrosos: entre 1853 i 1882 van emigrar a Amèrica uns 325
000 gallecs, una xifra que representa un 60% del total d'emigrants.
3 LA REFORMA AGRÀRIA LIBERAL TRANSFORMARÀ EL CAMP

La voluntat dels polítics liberals que van afrontar les reformes de l'agricultura era posar fi a
la tradició agrària. Volien eradicar el pes de la noblesa i de l'Església al camp i també el dels
terratinents. Pretenien abrir l'agricultura al mercat capitalista, modernitzar les explotacions,
augmentar la productivitat, alliberar braços per a la indústria i augmentar les rendes
agràries per convertir els pagesos en consumidors dels productes industrials.
Aquestes intencions es van fer realitat? L'alliberament de milers d'hectàrees mitjançant la
desamortització va aconseguir crear una nombrosa pagesia de propietats mitjanes?
L'abolició de les senyories va significar la fi del predomini de la gran propietat nobiliària i
dels terratinents? Va arribar a sorgir de mans d'inversors capitalistes una agricultura
productiva? El camp es va mecanitzar de manera significativa? Es va aconseguir traslladar
la mà d'obra agrícola a la indústria?
La manera com es van fer aquestes reformes i el pes dels grups socials tradicionals donen
les claus per contestar aquestes preguntes i explicar els efectes socials i el fre que al segle
XIX va comportar la situació agrària per a la industria- lització del país.
4.3. E, NAIXAMENT DE LA INDUSTRIA MODERNA A CATALUNYA

L'expansió de la indústria moderna a l'Espanya del segle XIX va començar a Catalunya amb
el sector cotoner. La importància d'aquesta moderna in- dústria tèxtil es troba en el fet que,
des que va néi- xer, va ser un sector dedicat a produir per al mercat i no per a l'autoconsum,
a diferència de la immensa majoria de les activitats manufactureres que hi havia aleshores.
4.1. La indústria cotonera

Cap al 1780 van començar els primers canvis en la tradicional fabricació manufacturera de
les indianes, quan van començar a introduir-se les noves màquines de filar angleses que
revolucionaven la producció en aquell país (spinning jenny, mule jenny). La consolidació
definitiva de la indústria cotonera moderna no es va produir fins al 1802, quan a Espanya
es va prohibir l'entrada de cotó filat, fet que va impulsar molt el sector. Aquesta empenta
inicial la van frenar la Guerra del Francès (1808- 1814) i la consegüent desarticulació dels
mercats.
Després del conflicte, i encara que el procés d'emancipació de les colònies va interrompre el
co- merç colonial, el ritme expansiu de la producció es va reprendre amb rapidesa i es va
adequar al mercat interior espanyol i a les colònies que es van mantenir en mans
espanyoles, especialment Cuba. A partir del 1830 i durant els decennis següents, la
indústria tèxtil va progressar a un ritme alt, com ho demostra el creixement en la importació
de matè- ria primera.
El 1832 es va instal·lar la primera màquina de vapor a la fàbrica Bonaplata de Barcelona i la

me- canització va rebre un bon impuls, tot i que va ser més ràpida en la filatura que en el
teixit. El 1861 els fusos mecànics havien substituït completament els manuals, però la
mecanització dels telers era li- mitada i no arribava al 50% del total. Una de les causes de la
ràpida mecanització de la filatura va ser l'escassetat de mà d'obra derivada del descens de
població a causa de la Guerra del Francès. Això va fer augmentar el cost de la feina i va
convertir la mecanització en l'opció més rendible.
A més, la mecanització va comportar una dismi- nució notable dels costos i també dels
preus de venda, cosa que va estimular la demanda i va ampliar el mercat de la indústria
cotonera.
4.2. Crisi i expansió de la indústria tèxtil

La fase de creixement del sector tèxtil, començada amb la mecanització, només es va
interrompre durant la Guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865), a causa de les
dificultats dels empresaris espanyols per pro- veir-se de matèries primeres ("fam de cotó").
Amb tot, a partir de l'any 1874 va començar una nova fase expansiva marcada per la
mecanització del teixit, la renovació de l'estructura industrial, la creació de nombroses
societats per ampliar capitals i l'extensió de la mecanització al sector de la llana català.
El creixement de la indústria cotonera va aconseguir desplaçar, perquè tenia més qualitat i

el preu més baix, la tradicional indústria tèxtil no cotonera dispersa pel conjunt d'Espanya.
Això no obstant, i malgrat el creixement continuat de la producció, les quantitats absolutes
eren molt petites comparades amb les d'altres països d'Euro- pa. Per tot plegat, les
dimensions del sector cotoner cata- là van ser suficients per industrialitzar Catalunya, però
no per arrossegar el conjunt de la indústria espanyola.
4.3. Els límits de la indústria tèxtil

El desenvolupament de la indústria tèxtil va haver de fer front a dues limitacions molt
importants:
• L'escassetat de carbó de la mineria catalana i la necessitat d'importar-lo a gran cost.

L'hulla asturiana no va arribar al port de Barcelona fins al 1892. Va ser aquesta carestia de
carbó que va estimular la proliferació de colònies industrials, que se situaven al marge dels
rius per aprofitar l'energia hidràulica.
• La debilitat del mercat espanyol, format bàsicament per una pagesia de poca capacitat
adquisitiva, generava una demanda dèbil i massa lligada a les fluctuacions de la producció
agrària. D'aquesta manera, les indústries tèxtils es van convertir en un sector que exi- gia
constantment al govern la promulgació de mesures proteccionistes per fer front a la
competència dels teixits estrangers.
5 PER QUÈ CATALUNYA ES VA CONVERTIR EN LA FÀBRICA D'ESPANYA?

Per què Catalunya va ser una excepció en el panorama industrial espanyol? Per què es va
produir un procés de re- volució industrial si no igual, sí comparable al de les regions
industrials de la Gran Bretanya o de França? Per què, si la Gran Bretanya era la fàbrica del
món, fins a la primeria del segle XX, Catalunya va ser la fàbrica d'Espanya?
Hem vist que, a les primeres dècades del segle XIX la in- troducció de noves tecnologies va
transformar radicalment la manera de produir en el sector del tèxtil cotoner. No no- més va
créixer la quantitat de producció, sinó que la productivitat va augmentar en unes
proporcions desconegudes abans. Les raons que expliquen aquesta arrencada industrial de
Catalunya cal cercar-les en el desenvolupament del segle XVIII i en la consolidació d'una
important manufactu ra dedicada a la producció d'indianes (teixits de cotó o fil estampats).
Les manufactures d'indianes havien estimulat el sorgiment d'una burgesia emprenedora,
que, vista la migradesa de les inversions necessàries en els primers temps de la in- dústria
cotonera, van embrancar-se en la creació d'empre ses, molt sovit només amb els petits
estalvis familiars.
A més, aquest empresariat va ser receptiu a les innovacions tecnològiques que s'estaven
difonent per Europa i va saber adaptar-se a dificultats com ara la petitesa del mercat o la
manca d'energia (carbó). Finalment, encara que va ser el tèxtil el motor de la
industrialització, van ser capaços també d'invertir i de crear sectors industrials nous (metal-
lúrgia, químical que, amb el temps, es van anar consolidant a Catalunya.
6 MINERIA I SIDERURGIA
A la darreria del segle XIX, a Espanya, feta l'excepció de Catalunya, només el País Basc
havia aconseguit transformar-se en una economica industrialitzada, lligada a la siderurgia i
a la mineria del carbó i del ferro.
6.1. L'expansió de la mineria
La legislació minera del 1868 va permetre la libera- lització del sector i el lliurament de
concessions a un gran nombre de companyies. L'expansió de la produc- ció minera
s'explica per l'augment de la demanda internacional lligada a la industrialització, pels
avenços en les tècniques d'explotació i, finalment, per l'endeu tament crònic de la Hisenda
espanyola, que va impulsar la concessió de l'explotació dels jaciments a companyies
estrangeres, sobretot franceses i angleses.
Van ser importants els jaciments de plom al sud peninsular (Linares, La Carolina); els de
coure de Riotinto (Huelva); els de mercuri d'Almaden (Ciudad Real) i els de zinc de Reocín
(Cantabria). La major part del mine ral va ser exportada, i entre el 1899 i el 1908 les expor-
tacions de metalls i minerals van arribar a representar gairebé un terç del total de les
exportacions espanyoles.
El cas més evident d'aquesta cessió a companyies estrangeres és el de les mines

d'Almadén, les més riques del món en mercuri. A Al- madén, l'Estat va oferir la concessió de
la comercialització del mercuri a la companyia Rothschild a canvi de molts diners que van
servir per pal·liar la insuficiència crònica d'ingressos de la Hisenda pública.
6.2. El carbó i el ferro
L'augment de la demanda de carbó va venir afavorida per la mà- quina de vapor i el

desenvolupament de la siderurgia. Tot i que els jaciments hullers espanyols estaven
distribuïts per diverses zones, va ser a Astúries on la mineria del carbó va assolir un
desenvolupament més gran, per la seva abundància i per la facilitat d'accés al transport
maritim, malgrat la poca qualitat de l'hulla asturiana.
La mineria del ferro va ser un sector en expansió principalment a partir de la difusió del
convertidor Bessemer, que requeria un mineral sense fosfor, una característica del ferro
del País Basc poc fre- qüent a la resta d'Europa.
El mineral biscaí comptava, a més, amb l'avantatge de la proximi- tat de les mines al mar, fet
que n'abaratia el transport. L'escassetat de la demanda interior va fer que la major part de la
producció fos destinada a l'exportació: cap a la Gran Bretanya, on es dirigien dos terços del
total, i també Alemanya, França i Bèlgica. L'auge de les exportacions va convertir Espanya
en el proveïdor principal d'Euro- pa de mineral de ferro.
6.3. La indústria siderúrgica
La siderurgia va ser el sector que, a partir de la segona meitat del segle XIX, va
acompanyar el tèxtil en la implantació de la indústria moderna. Va estar molt lligada al
desenvolupament de la mineria del ferro i del carbó, perquè les altes temperatures que els
alts forns necessitaven per a la producció de ferro laminat exigi- Instal·lacions siderúrgiqu en
grans quantitats d'aquest combustible.
Els primers intents de crear una siderurgia moderna van tenir lloc a partir del 1826 a
Andalusia, i més concretament a Màlaga, aprofi- tant el ferro d'Ojén. D'aquesta manera, la
producció siderúrgica an- dalusa va ser hegemònica a la Península durant trenta anys. Tot i
amb això, aquesta primera temptativa va fracassar per l'ús de car- bons vegetals, que
elevaven els costos de producció i feien insupor- table la competència. Això va fer que la
siderurgia malaguenya en- trés en una decadència definitiva a mitjan segle XIX.
L'existència de jaciments d'hulla a Astúries va convertir aquesta regió en el centre siderúrgic

d'Espanya entre els anys 1864 i 1879. Les mines de carbó asturianes van afavorir la
localització de les si- derúrgiques i, malgrat l'escàs poder calorífic de l'hulla asturiana, la
producció de ferro va créixer amb rapidesa i va mantenir la primacia fins a les darreres
dècades del segle XIX, quan l'arribada del carbó gal·lès va comportar la pèrdua de
competitivitat de les empreses asturianes.
La preponderància de la siderúrgia de Biscaia
Biscaia posseïa extenses mines de ferro i una tradició de ferreries, però va ser a partir del
1876, amb l'arribada del carbó de coc gal- lès a Bilbao, quan es va reforçar la indústria
siderúrgica al País Basc gràcies a la consolidació de l'eix comercial Bilbao-Cardiff, basat en
l'exportació de mineral de ferro a la Gran Bretanya i en la importació de carbó gal·lès per als
alts forns bascos.
Durant les dues últimes dècades del segle es van constituir les grans empreses
siderúrgiques basques: el 1880 l'empresa Altos Hornos de Vizcaya va construir diversos alts
forns, i el 1882 es va crear la Sociedad Anónima Altos Hornos y Fábrica de Hierro y Acero
de Bilbao.
El 1885, Altos Hornos de Vizcaya va instal·lar a Espanya el primer convertidor Bessemer,

que fabricava acer en sèrie a partir d'un lin- got de ferro, i a la darreria de la dècada es va
posar en funcionament el primer forn Martin-Siemens, que produïa acer de gran qualitat.
D'aquesta manera, la producció de ferro a Biscaia, que entre 1861 i 1879 suposava un 20%
del total nacional, a la darreria del segle va passar a representar gairebé dues terceres parts
del total. La influ- ència d'aquest eix comercial va ser notable també a Cantàbria, on es va
constituir, el 1899, Nueva Montaña S.A.
7.QUINES DIFERÈNCIES TENIA LA INDUSTRIALITZACIÓ A ESPANYA RESPECTE

Al començament del segle XX, l'economia espanyola se- guia sent principalment agrària,
incapaç de competir en el mercat internacional, i la participació de la indústria en la renda
nacional no superava una cinquena part del total. Quines causes van fer que a Espanya no
s'hi desenvolupés un procés de plena industrialització com el d'altres països de l'Europa
occidental?
Cal tenir en compte qüestions com la posició geogràfica d'Espanya, a l'extrem

sud-occidental d'Europa, que implica- va despeses de transport més elevades, tant per a
l'adquisi- ció de matèries primeres com per a les exportacions. També s'han de tenir en
compte l'escassetat de recursos naturals,com el carbó de qualitat o el ferro, i la manca de
hídrics a bona part del territori espanyol.
Però sens dubte hi ha altres causes de més importància. En primer lloc, l'endarreriment
agrari i el fet que l'agricultura no s'hagués modernitzat van originar una escassa capacitat
per adquirir productes manufacturats d'una gran part de la població, amb un nombre molt alt
de pagesos amb ingressos escassos. La indústria tenia una demanda molt baixa i pocs
incentius per augmentar la producció.
En segon lloc, va tenir repercussions negatives la gran quantitat de capitals absorbits pel
deute públic a un interès elevat, que en altres circumstàncies haurien pogut ser inver- tits en
activitats productives i industrials.
Finalment, la industrialització va quedar focalitzada a zones com Catalunya o el País Basc i

no es va aconseguir que s'ex- pandís a altres zones del territori peninsular fins al segle XX.
8. TRANSPORTS, FERROCARRIL I MERCAT
8.1 La insuficiència dels transports

A mitjan segle XIX, a Espanya, un país muntanyós i d'orografia di- 8.1. La insuficiència dels
transports fícil, l'endarreriment dels transports era notable en relació amb altres països del
continent. Disposava de menys de deu mil quilòme tres de carreteres i camins, vuit vegades
menys que França. A més, no existia una xarxa hidrogràfica que permetés el transport
fluvial
Per això, als molts problemes econòmics s'hi afegia la manca com a d'altres països
europeus.. d'una xarxa de transports que facilités els intercanvis i permetés que el blat de
les zones de la Meseta arribés a la zona mediterrània, O que el carbó d'Astúries pogués
escalfar els pagesos castellans. Ai- xí doncs, el ferrocarril es va veure com l'oportunitat per
intentar vertebrar un mercat nacional que impulsés l'economia, tant per la gran velocitat que
assolia, com per la reducció del cost del transport de mercaderies i passatgers.
8.2. La construcció del ferrocarril

El primer traçat ferroviari espanyol va ser inaugurat el 1848 i unia Barcelona i Mataró.
Malgrat les iniciatives posteriors, la construcció d'una xarxa àmplia va haver d'esperar la Llei
general de ferrocarrils, de juny de l'any 1855. Es va obrir llavors una etapa de construcció
intensa (5000 km entre 1856 i 1865). La crisi financera del 1866 va provocar l'enfonsament
de les accions del ferrocarril a la borsa i la paralització de les construccions, que es van
reprendre entre 1876-1885 amb la construcció d'uns 3000 km més de via.
La rapidesa en la construcció i l'enorme volum de capitals mobilitzats s'explica per les
subvencions que va oferir el govern a les companyies ferroviàries per quilòmetre de via
fèrria construït. Aquestes companyies van construir gairebé en règim de monopoli el
ferrocarril, tot i que la inversió per fer-lo va ser majoritàriament espanyola. Catalunya hi va
aportar una gran quantitat d'inversors, interessats a traçar línies que contribuïssin a
l'expansió industrial i comercial catalana.
Algunes decisions derivades de la Llei general de ferrocarrils van condicionar la història
econòmica d'Espanya durant les dècades següents. Així, es va establir una am- plada entre
carrils més gran que la de gairebé la totalitat de les línies europees. Les motivacions van ser
de caràc- ter tècnic: instal·lar calderes de vapor més grans per augmentar la potència de
les locomotores i superar pendents més pronunciats
Però, la realitat és que això va dificultar els intercanvis per ferrocarril amb la resta d'Europa,
ja que les mercaderies s'havien de transbordar a la frontera, amb l'augment evident de
costos i temps que això comportava.
També es va consolidar una estructura radial, amb centre a Madrid, que va dificultar les
comunicacions entre les zones més industrials i més dinàmiques. Finalment, la llei va
autoritzar les companyies a importar lliures d'aranzels tots els materials utilitzats en la
construcció ferroviària, i fins l'any 1887 la importació es va realitzar sense cap tipus de
gravamen. L'augment de la demanda sobre el sector si- derúrgic i de maquinària, que la
construcció del ferrocarril podria haver suposat per al país com ja havia passat en altres
economies europees, aquí no es va produir.
8.3. Ferrocarril i mercat-interior

Malgrat les limitacions de la construcció i l'explotació, el ferrocarril va esdevenir
indispensable per dotar Espanya d'un sistema de transport massiu, barat i ràpid que va
afavorir l'intercanvi de persones i mercaderies i va augmentar el comerç interior. El problema
principal per aconseguir un major creixement comercial va ser l'escàs desenvolupament
industrial de moltes regions espanyoles i el fet que hi pre- dominés una economia agrícola i
una escassa capacitat adquisitiva. Aquesta manca de demanda va ser el que va dificultar el
creixement de la producció i el que va reduir el volum dels intercanvis interiors.
Tot i això, el comerç de Catalunya amb la resta d'Espanya es va intensificar, i el mercat

espanyol va absorbir-ne bona part de la pro- ducció industrial, alhora que arribaven a
Catalunya matèries primeres i aliments de la resta de la Península.
8.4. El comerç exterior

L'energia del vapor es va aplicar a les embarcacions, i la navega- ció es va convertir en un
element dinamitzador del comerç a llarga distància, va permetre l'augment del cabotatge i
va reduir la durada dels viatges. El port de Barcelona, renovat el 1859, es va consolidar com
una important via d'entrada del comerç català.
Durant el segle XIX es va produir un increment de les exportacions que van créixer per
damunt del PIB, a un ritme semblant al del conjunt de les europees, mentre que les
importacions ho van fer a una taxa lleugerament menor. Al començament del segle XIX, les
exportacions més rellevants eren l'oli i el vi, i les importacions, els teixits de cotó i de lli. Al
final del segle, els minerals i els teixits de cotó s'havien afegit als productes agraris en les
exportacions, i el cotó en floca i el carbó havien passat a ser les dues importacions
principals. No obstant això, el pes dominant dels productes agraris palesa els límits de la
trans- formació econòmica i el desenvolupament escàs del sector industrial.
Després de la pèrdua de les colònies americanes, Espanya es va anar vinculant cada

vegada més a les economies més avançades d'Europa. França i la Gran Bretanya van
passar a absorbir més de la meitat de les exportacions, alhora que les importacions
procedents d'aquests dos països van ser també molt rellevants.
9 LLIURE CANVI ENFRONT DE PROTECCIONISME
La vinculació comercial creixent amb la resta d'Europa va esdevenir inseparable de la

política comercial, centre del gran debat econòmic del segle XIX entre lliurecanvistes i
proteccionistes.
Els primers defensaven que l'entrada lliure de productes estrangers estimularia la

competitivitat i l'especialització de la indústria espanyola, mentre que els segons eren
partidaris de posar obstacles a la competència exterior per fomentar el desenvolupament de
la producció interna.
Els industrials tèxtils catalans, els cerealistes castellans, el sector carbonífer asturià i els
siderúrgics bascos van pressio- nar sempre els successius governs liberals per aconseguir
protecció per als seus productes.
La política aranzelària dels diferents governs va evolucio- nar seguint les pautes de les
nacions més influents d'Europa. D'una primera etapa de progrés del lliurecanvisme fins al
1870, es va passar a una altra dominada pel proteccionisme.
S'ha defensat que aquesta política proteccionista va obs- taculitzar la vinculació amb el
mercat internacional, que proveïa Espanya de les noves tecnologies, i va frenar l'espe-
cialització de la producció. En aquest sentit, el proteccionis me seria una de les causes més
destacades de la debilitat del desenvolupament industrial.
Però potser resulta exagerat responsabilitzar la política aranzelària de l'endarreriment

industrial espanyol, que va ser causat per múltiples factors: inestabilitat institucional,
subdesenvolupament agrari, absència de reforma fiscal, apropiació de gairebé tot l'excedent
per part de sectors socials improductius... I tot això en un marc geogràfic en el qual els
recursos naturals eren poc favorables per impulsar un creixement econòmic com el de la
Gran Bretanya.
10 HISENDA, BANCA I MONEDA
10.1. Els problemes de la Hisenda

Els problemes de la Hisenda pública per obtenir ingressos amb què pagar les despeses
corrents i els interessos del deute van ser constants al segle XIX. La contradicció principal
era el manteniment de privilegis, que
permetia que sectors com la noblesa i el clero estiguessin exempts
de pagar impostos A més, des del regnat de Carles IV, el descens d'ingressos ordina ris
(impostos, remeses de plata d'Amèrica, impostos de duanes) havia estat constant i
s'intentava solucionar amb l'emissió de deute públic en forma de vals reials, pels quals es
pagava un interès. Però la guerra amb Napoleó i la pèrdua de les colònies americanes va
agreujar el problema i va augmentar l'endeutament. Amb el regnat de Ferran VII no es va
poder millorar res perquè es mantenia l'exempció d'impostos als privilegiats. Com tractar
aquest problema va ser una preocupació molt important per als liberals quan van arribar al
poder.
10.2. La Reforma Mon-Santillán

Va ser l'any 1845 quan el govern liberal moderat va impulsar una reforma fiscal, coneguda
com a Reforma Mon-Santillán. Tenia com a objectiu eliminar les exaccions fiscals dels
privilegiats, augmentar la recaptació sobre la base de la igualtat davant l'impost i uniformar i
ra- cionalitzar l'estructura impositiva al conjunt del territori espanyol.
La llei va simplificar el nombre d'impostos, va concretar les bases imposables (els béns i
ingressos que havien de tributar) i va crear dos impostos directes fonamentals en la història
de l'economia espanyola contemporània: la contribució per immobles, conreus i bestiar i la
contribució industrial. També va aprovar un impost indi- recte sobre el consum en forma de
percentatge del preu de les sub- sistències, molt conflictiu en els decennis següents perquè
gravava igual independentment dels ingressos.
No obstant això, la reforma va tenir limitacions, ja que els impostos directes no
contemplaven les rendes personals (treball i capital), que són un dels majors ingressos de
les hisendes públiques dels països més avançats d'Europa. A més, la contribució territorial
que gravava la propietat era molt petita i la càrrega fiscal requeia especialment en els
consums. Si a això hi afegim el frau, l'ocultació i els sistemes de recaptació defectuosos
(manca de mitjans i de funcionaris), tindrem com a resultat una recaptació menor de la que
s'esperava.
El govern de Bravo Murillo (1843-1854) va encarar de nou els problemes del deute, va
establir una nova llei de comptabilitat i va intentar equilibrar els pressupostos, però la
insuficiència dels in gressos no va deixar de ser un tret distintiu constant de la Hisenda
espanyola durant tot el segle XIX.
10.3. La persistència de l'endeutament

Les finances de l'Estat van perpetuar de nou el dèficit de la Hi- senda pública, que va
haver-se de finançar apel·lant al crèdit exteri- or. Amb tot, l'escassa confiança dels
prestadors internacionals en la solvència de la Hisenda espanyola va fer que els emprèstits
es ne- gociessin cada vegada en pitjors condicions per a l'Estat, i en diverses ocasions els
mercats financers exteriors es van negar a acceptar valors públics.
Per poder-se finançar, l'Estat va haver de realitzar concessions a grups estrangers a canvi
de fons (com les concessions mineres), Ai- xí doncs, els capitals estrangers, francesos i
anglesos preferent- ment, van penetrar en bona part de l'estructura productiva i financera
espanyola i van crear un model dependent de l'exterior.
També va ser constant l'emissió de deute públic, fet que va augmentar encara més el dèficit
i va provocar un endeutament continuat, a més de drenar, com hem vist, inversions en
sectors productius.
10.4. Unificació monetària i banca

El 1848, la Llei de reforma monetària va adoptar el ral com a unis tat monetària bàsica, i es
va mantenir fins al 1868, que es va crear una nova moneda oficial, la pesseta de 100
cèntims, que va posar fi a la diversitat de monedes existents a Espanya fins aleshores (ma-
ravedís, escut, ral...).
Fins a mitjan segle XIX, els primers bancs coexistien amb institu- cions pròpies de l'Antic
Règim, com les cases de banca i préstecs. El banc espanyol més gran de la primeria del
segle XIX era el Banco Español de San Fernando, creat el 1829 com a banc de l'Estat i
d'emissió. El 1844 es van crear dos bancs més, el Banco de Isabel II i el Banc de Barcelona,
i el 1831 va començar a funcionar la borsa de Madrid, amb la voluntat de finançar les noves
empreses espanyoles a través de l'estalvi privat.
La promulgació de la Llei de bancs i societats de Crèdit (1856) es considera el punt de

partida de la modernització del sistema bancari espanyol. El 1856, l'antic Banco de San
Fernando es va transformar en el Banco de España, una entitat privada que va obtenir el
1874 la concessió del monopoli d'emissió de bitllets a canvi d'un crèdit al govern de 150
milions de pessetes.
També van aparèixer nombroses societats de crèdit, destinades a gestionar els negocis, i el
Banco Hipotecario, especialitzat en operacions de préstec a llarg termini. Finalment, la
industrialització basca va propiciar el sorgiment d'un sector bancari per reforçar el fi-
nançament industrial; així van néixer el Banco de Bilbao (1856) i el Banco de Vizcaya
(1902), que de seguida es van expandir per tot Espanya.
Tema 6
1.1. La fi de la societat estamental
Amb la configuració de l'Estat liberal a Catalunya, com a la resta d'Espanya, les noves lleis
van imposar la igualtat juridica de tots els ciutadans i amb això, es posava fi als privilegis
atorgats per naixen- Ca per titols o per pertinença al clero
En el nou sistema liberal, el conjunt de la població constituïa una sola categoria juridica, la
de ciutadans, i tots els grups socials pagaven impostos, eren jutjats per les mateixes lleis i
els mateixos tribunals, i 1 gaudien, teòricament, dels mateixos drets polities. No obstant
això, el liberalisme censatari limitava el dret al sufragii a la participació politica. A partir
d'aleshores, les diferències socials es van establir se gons la riquesa i no segons la situació
legal.
1.2. La situació de la noblesa i del clero

La supressió de les lleis especials que beneficiaven la noblesa va comportar la pèrdua de
gran part dels privilegis nobiliaris. Se'n va anul·lar el dret a no pagar impostos, a extreure
tributs de les terres i a exercir com a jutges a les terres de la senyoria.
Des d'aquell moment, la petita noblesa, (els gentilhomes o hidal- gos) molt nombrosa a la
zona central d'Espanya, va patir un procés de deteriorament econòmic i social. Havent
perdut el seu privilegi principal, el dret a l'exacció d'impostos, i atès que les terres els
proporcionaven rendes minses, la majoria va passar a exercir les activitats més diverses i
es va anar diluint entre el grup de la classe mitjana de propietaris agraris. En el cas de
Catalunya, entre els poc més d'una vinte- na de titols residents a Barcelona a mitjan segle
XIX, no n'hi havia cap que posseís un patrimoni considerable. El retrocés social que va patir
la noblesa amb el liberalisme explica en part l'adhesió al carlisme, sobretot entre la petita
aristocràcia rural.
Però l'alta noblesa i la mitjana van continuar sent importants soci- alment, econòmicament i
fins i tot políticament, per damunt del que era habitual a d'altres països europeus. Van
conservar patrimonis agraris i immobiliaris enormes, que els van donar molt poder econò-
mic, en un pais on la burgesia era molt feble i el procés d'industrialit zació era molt incipient.
S'havien modificat les lleis però es va mantenir el poder dels que van acceptar integrar-se
en el nou sistema i formar part de la nova classe dominant l'alta burgesia.
La situació va ser molt semblant pel que fa a l'Església. Les lleis desamortitzadores, la
supressió de convents, l'eliminació del delme, etc. en van reduir el poder econòmic i van
empobrir una part del baix clero Ara bé, les fortes vinculacions de l'Església amb la corona i
amb les classes altes li van permetre recuperar la influència social, dominar l'ensenyament i
participar en politica Va mantenir també el poder social ideologic, les festes religioses, les
processons, els casaments els bateigs continuaven sent una part important de la vida social.
1.3. La societat de classes

En la societat liberal, els estaments van ser substituïts per una nova organització dels
grups socials pròpia del sistema econòmic liberal capitalista: les classes socials.
D'aquesta manera, a l'Espanya del segle XIX s'hi van constituir dos grans grups socials:
● Les classes dirigents, formades per l'antiga aristocràcia, les altes jerarquies del clero,
de l'exèrcit o de l'administració i per l'alta burgesia, posseïdores de riquesa urbana,
industrial o agrària que els proporcionaven les propietats, les rendes o el capital.
● Les classes populars, integrades pels que només posseïen allò que obtenien amb el
treball manual (obrers, artesans, pagesos i jornalers).
Entre aquests dos grups, s'hi va anar desenvolupant una classe mitjana sense tanta riquesa
com la classe dirigent, però amb condicions molt millors que les classes populars.
Les classes són grups oberts, als quals es pertany no pas per nai- xença sinó en funció de
les diferències que el mateix sistema capitalista estableix: la quantitat de riquesa de què
cadascú pot gaudir o que en pot obtenir o apropiar-se.
1.4. Un nou tipus de conflicte social

Les diferències de riquesa i les dures condicions de vida i de treball de la classe obrera i
dels pagesos pobres van donar lloc a nous moviments socials.
En un primer moment, els més desfavorits reclamaven millores salarials i laborals, però molt
aviat van començar a denunciar que el nou sistema econòmic, el capitalisme, era un
sistema social injust.
La conflictivitat social de la nova societat industrial va diferir no- tablement de les formes de
rebel·lia característiques de l'Antic Règim. No eren només revoltes desorganitzades contra
la injustícia. Eren conflictes de classe en els quals es van configurar noves ideo- logies
(socialisme, anarquisme, democràcia) i noves formes d'orga- nització (obrerisme,
sindicalisme) davant el liberalisme capitalista.
VA PERDURAR EL PODER DE LES CLASSES PRIVILEGIADES DE L'ANTIC?

La revolució liberal espanyola i els canvis socials que ho vio de comportor van ser limitats
pel poder que en certo mo nere van montenir les classes privilegiades. L'alta noblesa va
perdre els ingressos derivats dels drets jurisdiccionals, pe- rovo conservar com a propietat
privada, la majoria de les termes el poder i la influència a la corti al govern. Així, van
continuar detenint correcs i formant part de l'alta oficialitat de l'exèrcit, i la majoria dels
membres del Senat tenien titols nobiliaris
Amb tot a la darreria del segle el patrimonis nobiliar van anar minvant perqué les rendes es
von mont bles, mentre que els preus von augmentar El desinterès de l majoria pels negocis i
Polony de luxe els van portor o en deuar se o vendre part de les propietats per fer from
pagament. Una port vo engegar negocis o en vo for amb burgesos acabolon les fortunes
dels quals comen caven a ser superions a les nobilidries
Pel que fa a l'Esglèsia, les reformes liberals van perjud car greument el seu patrimoni i el
tancament de comments vo reduir enormement el nombre de membres del clero reguler
Però les altes jerarquies del clero secular (bisbes orquebis bes, clero catedralici, etc.) van
mantenir no solament lo r quesa sinó també la vinculació amb el poder.
3 ELS NOUS GRUPS DIRIGENTS
3.1. Una nova elit privilegiada
L'elit dirigent de la societat liberal espanyola del segle XIX es va estructurar a manera d'una
simbiosi entre l'antiga aristocràcia,que mantenia en part, com hem vist, el seu poder, i els
nous grups burgesos. La burgesia hi aportava la innovació, les noves formes juridiques i
polítiques que articulaven l'Estat, el dret i la propietat, i en molts cassos també els diners;
però la noblesa posseïa encara patrimonis immensos, era un símbol de llinatge, de prestigi
social i de reconeixement públic.
Totes dues classes, l'antiga noblesa i la burgesia, constituïen una nova oligarquia. Tenien el
poder econòmic i imposaven les formes socials i culturals. A més, la implantació d'un règim
liberal de caràc- ter censatari, amb el dret a vot restringit a les classes riques, els va atorgar
durant decennis el monopoli del poder polític.
3.2. L'alta burgesia

Juntament amb els grans propietaris agraris, procedents de la ve- lla noblesa terratinent, el
procés de revolució liberal va anar confor- mant una alta burgesia vinculada als negocis: la
compra de terres, les operacions comercials, les inversions, el capital estranger i la banca.
Des de l'època de Mendizábal, un seguit de negociants molt ac- tius, vinculats al liberalisme,
van mostrar un esperit emprenedor i van aprofitar les oportunitats que el nou marc legislatiu
i l'expansió del capitalisme els oferia. Així, van engrandir les fortunes, sobretot amb
concessions estatals o amb operacions de crèdit. Eren els inversors en deute públic de
l'Estat i en les activitats especulatives a la borsa, especialment amb el ferrocarril.
També, gran part d'aquesta alta burgesia espanyola incipient es va sentir més atreta per
invertir en terres que per l'aventura industrial. Així, va adquirir propietats a càrrec dels béns
de l'Església i dels municipis i, va passar a engrossir les files dels propietaris agricoles i es
va convertir en rendista.
El centre de negocis, del poder i la residència habitual d'aquesta alta burgesia va ser la
capital, Madrid, tot i que procedís d'origens regionals diversos, especialment de l'eix del
nord (Asturies, Cantà- bria, el País Basc) i d'Andalusia.
També hi havia, però, grups burgesos a les altres regions, i la burgesia amb seu a Madrid
tenia burgesies subsidiàries com a administradors de les seves propietats agràries o de les
seves inversions industrials o comercials.
La riquesa i els negocis d'aquesta alta burgesia, d'aquesta oligarquia econòmica, depenien
en gran part de les relacions socials que mantenien i del poder polític: influïen en les lleis,
gaudien del restringit dret de vot, aconseguien els negocis de l'Estat (obres públi- ques,
concessions, etc.).
Un cas a part és el de la burgesia industrial, bàsicament catalana basca que dirigia

indústries als territoris respectius. Lluny de les- esteres del poder, aquesta burgesia va
ocupar un lloc secundari en Torganització de l'aparell estatal.
La insuficiència numèrica, l'escàs poder econòmic en comparació de les grans fortunes
terratinents i financeres i la localització perifè- rica van dificultar que aquesta burgesia
desenvolupés un model de societat industrial diferent del capitalisme agrari i més
especulatiu que propugnava la burgesia terratinent.
3.3. La burgesia catalana

La burgesia catalana, en el sentit modern de grup social que pos- seeix capitals, fàbriques o
negocis, que té assalariats i que viu dels beneficis de les seves empreses, es va començar
a conformar al segle XVIII, amb les indianes i els negocis d'exportació.
Encara que la Guerra del Francès i les dificultats de la pèrdua del comerç americà els van
afeblir, a principis del segle XIX constituïen ja un poderós grup econòmic, concentrat
especialment a la ciutat de Barcelona, tot i que procedia també de molts altres indrets del
territori català.
Entre aquest grup burgès hi havia personatges d'origen molt di- vers, des d'antigues
families-amb-negocis mercantils, industrials del cotó i del ferro, propietaris de finques
urbanes dedicats a l'especula- ció immobiliària, fins a la nova generació d'indians
procedents de les colònies americanes que havien repatriat els capitals als anys vint i que
havien irromput amb força en els negocis barcelonins i en la compra de terres.
Algunes grans famílies representants d'aquest grup burgès eren els Güell, els Bonaplata, els
Muntadas i els Girona, i més tard els Arnús, els Ferrer i Vidal i l'india Antoni López, enriquit a
Cuba i fundador de l'empresa naviliera Compañía Transatlántica. Eren ells qui dominaven la
vida econòmica i social de la ciutat i, de retruc, de tot Catalunya.
Un altre grup específic de la burgesia estava constituït pels propietaris agricoles, molts
dels quals provenien de l'aristocràcia rural. Una part d'aquesta aristocràcia s'havia arruïnat
quan no va aconseguir augmentar les rendes mentre es produïa una considerable alça de
preus. Amb tot, els qui tenien més terres i les van poder conservar van prendre part en la
formació de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, un grup actiu en la defensa dels
interessos dels propietaris agraris.
3.4. El pes de la burgesia industrial

A Catalunya, el pes de la burgesia industrial va ser considerable i determinant. Al cens del
1860 Barcelona tenia 2500 industrials, encara que aquesta xifra agrupava tant els petits
menestrals com els grans fabricants. Es concentraven essencialment a Barcelona, al Ma-
resme i a la zona d'Igualada i van ser, sens dubte, el grup més dinàmic i el protagonista de
la revolució industrial a Catalunya. Van impulsar la creació d'empreses, la formació tècnica i
la innovació tecnològica.
Molt aviat es van agrupar en la defensa dels seus interessos i el 1826 van constituir la
Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estam- pats de Cotó, transformada el 1847 en la
Comissió o Junta de Fàbri- ques. El 1848 va néixer el poderós Institut Industrial de
Catalunya, que agrupava ja tot tipus de fabricants. El 1869 es va crear la poderosa institució
que es va acabar anomenant Foment del Treball Nacional (1889) i que, juntament amb la
Cambra de Comerç (1886), va dominar la vida econòmica catalana del final de segle.
A les primeres dècades del segle XIX, bona part d'aquesta burgesia va donar suport al
liberalisme i als seus principis de llibertat, a la defensa de la propietat i a la modernització
econòmica. Però, a poc a poc, i sobretot a partir del 1868, la preocupació essencial fou
aconseguir de l'Estat la necessària política proteccionista per a la seva feble indústria.
Així mateix, el creixement d'un moviment obrer cada cop més or- ganitzat i reivindicatiu va
portar aquest grup cap a posicions socials més conservadores. El recurs a la prohibició
d'associacions obreres i a l'ús de la força pública contra els obrers en cas de vaga o
manifes- tacions va ser cada cop més freqüent.
4 LES CLASSES MITJANES

4.1. Les classes mitjanes urbanes
Les classes mitjanes constituïen una franja intermèdia entre els poderosos i els assalariats.
Només representaven el 15% de la po- blació i això palesava la polarització (rics i pobres)
de la societat espanyola i era un reflex de la feblesa de la industrialització i de la ur-
banització.
Aquest grup formava un conglomerat que agrupava mitjans pro pietaris de terres,
comerciants, petits fabricants, empleats de l'ad- ministració, membres de l'exèrcit, etc.
També era important el sector dels professionals liberals, relacionats amb les lleis
(advocats, notaris, registradors de la propietat), amb la construcció i la propietat
immobiliària (arquitectes, constructors...) i amb la salut (met- ges, apotecaris).
La riquesa, el poder i la influència de les classes mitjanes eren molt menors que els de l'elit
dirigent, però compartien molts dels seus valors i aspiraven al seu estil de vida, formes d'oci
i nivell d'ins- trucció. Malgrat això, la menor capacitat econòmica els va obligar a una forma
de vida més privada i domèstica.
Pel que fa a ideologia, en gran part eren gent conservadora, defensaven l'ordre i la
propietat, sempre amb por que qualsevol canvi els enfonsés en la pobresa i els igualés amb
les classes populars. Aquest grup, però, també va donar intel·lectuals i professionals que
van criticar la societat liberal i van defensar els avenços de la demo- cràcia i del
republicanisme.
Cal destacar que a Catalunya els menestrals constituïren una mena de petita burgesia,
força nombrosa, formada per artesans i comerciants propietaris dels seus negocis que van
basar la seva prosperitat en el treball i l'estalvi. Adoptaren molts cops actituds crítiques
contra el model liberal i molts menestrals van formar part de les bases socials del Partit
Demòcrata i, posteriorment, del republicanisme federal.
4.2. Els pagesos propietaris
A Catalunya, on la pagesia ja gaudia d'una millor situació, les lleis de reforma agrària liberal
van oferir, com hem vist, la possibilitat a l'emfiteuta de redimir el cens, és a dir, de pagar i
convertir-se en propietari de les terres que treballava. D'aquesta manera, hi va haver molts
pagesos que van poder adquirir terres fàcilment, sobretot de les propietats eclesiàstiques.
Així, als tradicionals propietaris, i als nous burgesos de ciutat compradors de terres
desvinculades o desamortitzades, s'hi van afegir un bon nombre de pagesos.
Però les terres d'aquests pagesos eren de dimensions relativament reduïdes i només la
vigència de la institució de l'hereu, que permetia traspassar integre el patrimoni, i una vida
austera feien viables les explotacions. Aquest grup social era, en general, conservador i
tenia por de les idees igualitàries.
5 ELS NOUS HÀBITS SOCIALS

El pes dels diners definia la categoria social en la nova societat liberal i l'ostentació pública
de la riquesa va definir el gust de la nova burgesia, davant la societat rural i aristo- cràtica,
en la qual l'oci i les festes se celebraven entre les Spa- rets de palaus i grans residències.
Aquests grups socials van anar imposant hàbits nous: l'augment de l'educació secun- dària i
primària, l'expansió de la premsa, el costum de l'estiueig, les tertúlies polítiques o literàries,
els locals d'es pectacles, les exposicions d'art. Així, la cultura, els especta cles, l'oci en
general, van esdevenir activitats públiques, a l'abast de tothom. Això sí, sempre que es
pogués pagar. Les ciutats, pel fet de ser lloc de residència de les elits burgeses i de les
classes mitjanes, van créixer i van esdevenir el centre de la vida social i cultural i el lloc on
l'espai públic va co- mençar a ser molt important.
Indubtablement, durant el segle XIX, molts d'aquests canvis no van arribar a les zones
rurals, on la població continuava amb la vida i les tradicions de segles anteriors: la vida
familiar, les festes religioses i les diversions populars.
6.LES CLASSES POPULARS

6.1. Artesans i treballadors de serveis
Els privilegis gremials van desaparèixer a la dècada del 1830, pe- rò en una bona part del
país, tant a les zones rurals com, sobretot, a les ciutats, hi perdurava un fort sector artesà,
atès que la producció fabril continuava sent minoritària. El cens del 1860 agrupava prop de
666000 individus en oficis artesans (fusters, ferrers. .) i 556000 treballaven com a ajudants o
aprenents als tallers.
El creixement urbà i la nova estructura de l'Estat liberal van comportar la concentració a les
ciutats d'una sèrie de treballadors de serveis: els relacionats amb la infraestructura urbana
(treballadors de la neteja, de l'enllumenat...), petits funcionaris, empleats de banca,
dependents de comerç, etc. Aquest conjunt de treballadors es trobava al límit entre les
classes mitjanes i les classes populars.
Entre les classes més humils, hi predominaven les dones ocupades en el servei domèstic,
seguides dels mossos de comerç i dels petits venedors autònoms (en parades de mercat i
similars). La major part de les minyones procedien del camp i feien jornades laborals molt
llargues a canvi de salaris molt baixos. També hi havia dones que treballaven com a
bugaderes, planxadores, cosidores o dides. A l'última posició social hi havia gent sense
feina o malalta que no tenia cap més recurs que pidolar o fer petits treballs ocasionals.
6.2. El proletariat industrial

Els orígens de la classe obrera van indissolublement lligats al pro- cés d'industrialització que
es va produir a Catalunya al llarg del segle XIX. Les noves fàbriques utilitzaven una mà
d'obra assalariada, coneguda primer amb el nom d'operaris i més tard amb el de proletaris,
que es va anar concentrant als nuclis industrials. En concret, el 1856 a Barcelona ja hi havia
54 272 obrers industrials. Les regles que regula- ven el treball industrial eren a tot arreu molt
semblants i no tenien res a veure amb les que es coneixien fins aleshores.
Els amos (la burgesia) eren els propietaris de les fàbriques, les màquines, les matèries
primeres i els productes que s'elaboraven, i per treballar contractaven obrers. Aquests, el
proletariat, no tenien cap més bé que la seva força de treball, que venien a l'amo a canvi
d'un salari normalment escàs. Per sobreviure depenien d'un contrac te amb la feina que
feien, a la qual dedicaven una quantitat innom- brable d'hores, havien de cobrir les seves
necessitats.
A mitjan segle XIX, el nombre d'obrers era encara molt reduït i la majoria treballaven a la
indústria tèxtil catalana. Amb el decurs del segle, els obrers fabrils van augmentar a Astúries
i al País Basc, com a conseqüència del creixement de la mineria i la indústria siderurgi- ca i
metal lúrgica, i també a les zones on es desenvolupaven activitats industrials o mineres
vinculades a la construcció. En el cens del 1860, els obrers industrials a Espanya eren al
voltant de 485000, i els minaires, 23000.
6.3. La pagesia
La dissolució del règim senyorial i les desamortitzacions no van alterar de manera
substancial l'estructura de la propietat de la terra a les actuals comunitats de Castella-La
Manxa, Andalusia i Extre- madura, i els antics senyors van continuar conservant les seves
pos- sessions, i fins van aconseguir el reconeixement de propietats sobre les quals abans
només gaudien de drets senyorials. En canvi, a Ca- talunya i a València, molts arrendataris
van accedir a la propietat i es va estructurar així un grup de petits i mitjans propietaris.
En tot cas, al conjunt d'Espanya, i malgrat que la reforma agrària liberal va permetre que
agricultors benestants o burgesos urbans compressin propietats, el fet és que la terra es va
concentrar nova- ment en poques mans.
Entre els pagesos, és difícil de fer la distinció entre el petit propietari amb una quantitat
infima de terra, l'arrendatari sotmès a la nova situació de llibertat de mercat, el criat que
treballava en una explotació agrària o el jornaler sense terres. Així, de vegades el petit
propietari havia de completar els escassos ingressos fent de jornaler en certes èpoques de
l'any, i alguns jornalers podien tenir un petit tros de terra que els proporcionés productes per
al consum domèstic.
En general, els pagesos van continuar sotmesos a un sistema en el qual el poder, la

influència del ric, del notable, del cacic, eren enormes, a canvi d'una protecció mínima en
forma de treball assala- riat o d'arrendament de terres.
6.4. El problema jornaler

Un dels problemes socials més greus al segle XIX va ser la forma- ció d'un grup extens de
pagesos sense terra o amb parcel·les petites que, com que no tenien la sortida de la
indústria, van romandre al camp com a jornalers en unes condicions de vida molt dures i
amb uns salaris molt baixos. A la primera meitat del segle XIX, van passar d'unes 3600000
persones a gairebé 5400000. També va augmentar el seu percentatge en relació amb el
total de la població (del 32 al 37 %).
A més, mancats de les terres comunals, que en altre temps els havia permès aprofitar-ne
recursos com la llenya o les pastures, es van trobar sotmesos a condicions de vida encara
més dures. A causa de l'escassa productivitat de les petites finques, van acabar ve-
nent-les a pagesos benestants o a nous terratinents.
A Catalunya, l'augment demogràfic i l'existència de la institució de l'hereu, que lligava la

possessió de la terra al primogenit, van comportar el sorgiment d'un ampli grup de pagesos
sense terra que havien d'emigrar cap a la ciutat o bé havien de romandre al camp som a
jornalers o criats.
7.QUINES EREN LES CONDICIONS DE VIDA DELS TREBALLADORS?

Els salaris de la majoria dels obrers, jo fossin treballadors de les fabriques, les mines, els
alts forms o qualsevol altra in dústria, amb prou feines donaven per menjar. Perquè una
familia es pogués mantenir, calia les dones i els infants que de més de sis anys treballessin
a les fabriques, encara que fos a canvi de salaris molt inferiors als dels homes.
Les jornades laborals eren molt llargues, durant sis dies a la setmana. Es cobrava per dia
treballat, i no hi havia cap protecció en cas d'atur, de malaltia o accident o vellesa.
Els habitatges dels obrers eren petits, miserables i estaven situats en barris on vivien
amuntegats. No tenien serveis d'enllumenat, ni aigua corrent, ni clavegueram i els carrers no
estaven empedrats. Les malalties infeccioses, com ara la tuberculosi i el colera, es
propagaven rapidament i afecta- ven una població molt vulnerable a causa de la mala ali
mentació i del treball esgotador. No hi havia assistència mé dica gratuita i molts pocs infants
anaven a l'escola.
Aquesta situació era molt semblant, però encara més greu, entre els obrers agrícoles
(jornalers). A les zones ru rols hi havia més dificultat per trobar feina tot l'any i la su
perabundancia de ma d'obra permetia als amos locals (grans propietaris agricoles o
pagesos benestants) pagar salaris més baixos que els industrials.

SCKJSBKCGKSGKCK

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

SCKJSBKCGKSGKCK

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

història d’espanya

1.2 La revolució de la Gloriosa

Es demanava abolir impostos de consums, rebaixar aranzels i eliminar estancs (tabac,

1.4 El govern provisional i les primeres reformes

1.5 La Constitució del 1869

De la mateixa manera, reconeixia la llibertat de professae qualsevol religió, malgrat que

1.6 L’auge del republicanisme

El partit Republicà Democràtic Federal dirigit per Pi i Maragall i Estanislau Figueras

1.7 Les reformes econòmiques

1.8 Les dificultats de la Regència (1869-1870)

2. A BAIX LES QUINTES

El liberalisme va imposar les quintes com a sistema més important de reclutament de la

3 LA MONARQUIA D'AMADEU DE SAVOIA (1871-1873)

3.1 Una nova monarquia

3.2 Una institucionalització fràgil i inestable

Lluny de l'entesa, la lluita entre radicals i constitucionals va provocar

La coalició governamental (radicals, constitucionals i demòcrates) es va desintegrar, incapaç

3.3 Els moviments contra la monarquía

Amb la desintegració de la coalició governamental, l'esclat de dues guerres i el desacord

4. PER QUÈ UNES CORTS MONÀRQUIQUES VAN PROCALMAR LA REPÚBLICA?

La República es va inaugurar amb un govern de ministres republicans i radicals, presidit per

5.LA PRIMERA REPÚBLICA

5.1. El projecte constitucional federal del 1873

5.2. Les guerres i el cantonalisme

La guerra a Cuba, començada el 1868, continuava estenent-se i la República va ser incapaç

El 12 de juliol del 1873 es va proclamar el cantó de Cartagena, que es constituia en estat

5.3. La fi de l'experiencia republicana

La derrota de Castelar obria la porta a un nou govern federal. Aquesta possibilitat va

El poder va passar a una coalició d'unionistes progressistes, en capçalada pel general

El 29 de desembre del 1874 el general Martínez Campos encap çalava un pronunciament a

1.1. Els efectes de la reforma agrària liberal

1.2. L'augment de la producció agrària

La conseqüència més important de la reforma agrària liberal va ser l'augment de la rompuda

La vinya es va convertir en un producte d'exportació es va estendre el conreu del blat de

1.3. Una transformació insuficient

L'augment de la producció agrícola a Espa- nya es va aconseguir gràcies a un increment de

A més, la nova estructura de la propietat i de les relacions contractuals en el camp espanyol

Després de la reforma, molts pagesos es van convertir en arrendataris o assalariats d'un

1.4. El model agrari català

A Catalunya la desvinculació de la terra i les desamortitzacions no van tenir tanta

Per tant, l'expropiació i la venda de béns eclesiàstics o comunals no va generar grans

1.5. El creixement de l'agricultura catalana

A l'interior de Catalunya el desig d'augmentar la superfície conre- able i d'incrementar la

2 LA POBLACIÓ AL SEGLE XIX

l'agricultura i de la debilitat de la industrialització. A Catalunya el creixement va ser superior i

2.1. Un creixement limitat

En general, durant tot el segle XIX es va mantenir la tendència a un creixement demogràfic

2.2. Creixement demogràfic a Catalunya

2.3. Exode rural i urbanització

El creixement més important es va produir a Madrid el centre polític i administratiu de l'Es-

2.4. L'emigració a ultramar

3 LA REFORMA AGRÀRIA LIBERAL TRANSFORMARÀ EL CAMP

4.3. E, NAIXAMENT DE LA INDUSTRIA MODERNA A CATALUNYA

4.1. La indústria cotonera

El 1832 es va instal·lar la primera màquina de vapor a la fàbrica Bonaplata de Barcelona i la

4.2. Crisi i expansió de la indústria tèxtil

El creixement de la indústria cotonera va aconseguir desplaçar, perquè tenia més qualitat i

4.3. Els límits de la indústria tèxtil

• L'escassetat de carbó de la mineria catalana i la necessitat d'im- portar-lo a gran cost.

5 PER QUÈ CATALUNYA ES VA CONVERTIR EN LA FÀBRICA D'ESPANYA?

6.1. L'expansió de la mineria

El cas més evident d'aquesta cessió a companyies estrangeres és el de les mines

L'augment de la demanda de carbó va venir afavorida per la mà- quina de vapor i el