TEMA 1: LA RESTAURACIÓ (1875-1898)

0. Antecedents
Amb la derrota de Castelar hi havia la possibilitat d’un nou règim federal i la república estava
molt dèbil. Així doncs, el General Pavía va realitzar un cop d’estat el 3 de gener de 1874 a les
Corts espanyoles i va instaurar un règim dictatorial. Estava format per una coalició d’unionistes
progressistes dirigits pel General Serrano, i van establir:
- La dissolució de les Corts.
- La suspensió de les garanties constitucionals.
- L’aplicació de la censura de premsa.
- La il·legalització dels federals.
- La dissolució de la Internacional.
- La suspensió dels ajuntaments i les diputacions.
Es va decretar el retor dels Borbó a Espanya, per això l’1 de desembre de 1974 es va signar el
Manifest de Sandhurst, en què el rei Alfons XII va posar-se a disposició dels espanyols (estava
exiliat a Gran Bretanya). En conseqüència, el 29 de desembre de 1874, el General Martínez
Campos va proclamar Alfons XII com a rei d’Espanya a la localitat de Sagunt (València) i es va
iniciar la Restauració.

1. El sistema polític de la Restauració → El pronunciament de Martínez Campos el

desembre de 1874, acollit a favor per l’exèrcit i per les forces polítiques conservadores, va
significar la restauració de la monarquia en la persona de Alfons XII, l’únic fill mascle d’Isabel
II. El polític cabdal va ser Cànoves que assumeix la regència fins el gener de 1875.

1.1 Un nou sistema polític

Els grups conservadors espanyols van rebre amb satisfacció la Restauració de la dinastia
borbònica perquè esperaven que la nova monarquia tornaria a l’estabilitat política i posaria fi a
qualsevol intent de revolució democràtica i social. Cànoves no cercava retor a la monarquia
d’Isabel II sinó la vertebració d’un nou model polític que superés alguns dels problemes del
liberalisme precedent. El caràcter excloent dels partits moderats en el poder, l’intervencionisme
de l’exèrcit i la proliferació dels enfrontaments civils. Per aconseguir el seu propòsit va plantejar
dos objectius; La creació d’una constitució basada en el bipartidisme, i pacificar el país posant fi
a la Guerra de Cuba i al conflicte carlí.
La primera mesura política va ser la convocatòria a corts constituents, perquè la constitució de
1969, defensada per les forces democràtiques havia quedat sense efecte després de la I República.

1.1.2 La Constitució de 1876: Era una mostra de liberalisme de caràcter doctrinari

caracteritzada per el sufragi censatari, i la sobirania compartida entre les corts i el rei. Es tractava
per tant, d’una constitució de caràcter conservador i inspirada en els valors de monarquia, religió
i propietat. El seu objectiu era l’estabilitat, és a dir, que no es fessin canvis cada cop que un partit
arribés al poder.

1
El text considerava la monarquia una institució superior, permanent i al marge de les decisions
polítiques. Constituïa un poder moderador que havia d’exercir d’àrbitre en la vida política i
garantir la bona entesa entre els partits polítics. S’establia la sobirania compartida, i s’atorgava al
monarca, el dret de vet, nomenament de ministres, potestat de convocar corts suspendre-les, o
dissoldre-les.
Les corts eren bicamerals i es componien de Senat i Congrés (amb caràcter electiu). La constitució
no fixava el tipus de sufragi, però una llei de 1878 va establir el vot censatari, limitat als més crans
contribuents. Al senat la meitat dels electors ho eren per dret propi o vitalici, i el rei els nomenava
directament.. El 1890 quan el partit liberal era al poder estableix el sufragi universal masculí. La
funció legislativa la formaven les corts bicamerals: el senat era escollit pel rei, o de forma
indirecta; en canvi, el congrés dels diputats era escollit per sufragi directe.
La constitució proclamava la confessionalitat de l’estat, tot i que tolerava altres creences. Es
restableix el pressupost del culte i el clero, i es va tendir a restringir la declaració de drets;
d’impremta, d’expressió, d’associació i de reunió.

Bipartidisme i torn pacífic: Cànoves de Castillo, introdueix un model basat en el

bipartidisme, i en l’alternança de poder entre dos grans partits, liberals i conservadors. Se’ls
anomenava partits dinàstics, perquè pretenien reunir en el seu si a totes les forces polítiques que
acceptaven la monarquia alfonsina. S’acceptava per tant el torn pacífic, que garantiria l’estabilitat
institucional per mitjà de la participació en el poder de les dues famílies del liberalisme, que
posaria fi a la intervenció dels militars en política.
L’exèrcit que constituïa un dels grans pilars del règim quedava subordinat al poder civil i establia
que la seva missió era la defensa de la seguretat i la independència del país. S’atorgava en contra
autonomia i es proveïa l’exèrcit d’un pressupost elevat. Així, aquest torn, eliminava el panorama
de continus pronunciaments militars, i el protagonisme de l’exèrcit en política.

1.2 La fi dels conflictes bèl·lics → L’estabilitat del règim es va veure afavorida pel final
de les guerres carlines i cubanes.
A Catalunya les forces carlines van aconseguir algunes victòries. Però al llarg de 1875 l’ofensiva
de l’exèrcit liberal va expulsar els carlins dels nuclis on s’havien fet forts i van aconseguir
derrotar-los a Catalunya , Aragó i al País Valencià.
El conflicte va continuar uns quants mesos més al País Basc i a Navarra, on va ser traslladada una
gran part de l’exèrcit governamental. L’any 1875 la campanya militar al País Basc i Navarra va
afeblir la resistència. Es van rendir el 1876 i Carles va exiliar-se, provocant així l’abolició del
règim foral. Per a què el canvi fos menor, el 1878 van establir-se concerts econòmics al país Basc,
que els atorgava una autonomia fiscal en virtut de la qual havien de pagar anualment al
l’administració central una quantitat determinada, recaptada directament per les diputacions.
El final de la Guerra Carlina va facilitar la fi de la insurrecció cubana. La Guerra dels Deu
anys (1968 – 1978). Així es va signar la pau de Zanjón, es prometia amnistia, abolició de
l’esclavitud (aprovada el 1888) i reformes polítiques i administratives (tindrien una representació
a les Corts). L’incompliment o endarreriment d’aquest conveni va originar un nou conflicte l’any
1879 (guerra chiquita) i una nova insurrecció l’any 1895.

2
2. Vida política i alternança en el poder → El funcionament del sistema dissenyat per
Cànoves cercava l’estabilització de la monarquia a partir de dos grans partits, el liberal i el
conservador.

2.1 Els partits dinàstics

Cánovas va transformar el partit alfonsí, que durant el sexenni havia defensat la restauració
monàrquica, en el partit liberal conservador que aglutinava els grups polítics més conservadors
excepte els carlins i els integristes. S’acaba anomenant Partit Conservador. El seu projecte
necessitava un altre partit i va encarregar a Sagasta la formació d’un partit progressista que
aglutinava progressistes, unionistes, i republicans moderats; s’anomena Partido liberal.
Conservadors i liberals coincidien en aspectes fonamentals, però diferien en alguna aspectes. Eren
partits de minories, de notables, amb bases socials nodrides de les elits econòmiques i la classe
mitjana benestant. Defensaven la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la consolidació
de l’estat unitari, centralista, i liberal.
Els conservadors es mostraven inclinats a l’immobilisme, i proposaven un sufragi censatari i la
defensa de l’Església, i de l’ordre públic. Mentre que els liberals eren partidaris del Sufragi
universal masculí i d’un reformisme social de caràcter progressista i laic. La pràctica dels partits
no diferia en allò essencial, ja que hi havia un acord tàcit de no promulgar cap llei que pogués
derogar l’altre partit.
L’alternança al poder tenia com a objectiu assegurar l’estabilitat institucional. Quan un govern
experimentava desgast o considerava necessari un relleu, suggeria un canvi de govern al rei:
aquest establia com a nou president al líder de l’oposició, fet que implicava la dissolució de les
Corts i la realització d’unes eleccions. Els resultats de les eleccions estaven planejats: volien evitar
el monopoli del poder i els cops d’estat militars, així com impedir que partits aliens arribessin al
poder.

A Catalunya;
- Conservadors Catalans: L’integrava Duran i Bas, entre altres. Situats a la franja més
catòlica i conservadora del partit, s’oposaven a la tolerància de cultes (constitució 1876)
i a la política centralista de Cànovas. Eren oposats també al reformisme liberal (llibertat
d’associació, judicis amb jurat, sufragi universal...)

- Liberals catalans: Format per Balaguer i Rius i Taulet, entre altres, tenien un tarannà
més obert. Volien una política que augmentés les llibertats individuals, restés influencia
a l’església i apliqués el SUM. Utilitzaven el diari La Vanguardia com a portaveu.

2.2 Falsejament electoral (tupinada) i caciquisme

El sistema electoral es basava en la corrupció electoral i el caciquisme; (persones, anomenades
cacics, que eren molt influents en la societat, especialment en les zones rurals, i convencien a la
gent per a què votessin a qui ells volien.) Aquests manipulaven les eleccions acord amb els
governadors civils. Aquest falsejament es va aconseguir gràcies a:

3
 - El sufragi censatari
- El pes electoral dels districtes rurals (manipulables)
- Les trampes electorals: es comptabilitzen morts, s’impedeix el vot, es compra vots,
actuacions violentes...

2.3 El desenvolupament del torn dels partits (Conservadors Cànovas, Liberals Sagasta)

Al llarg del període que va transcórrer de 1976 fins el 1898 el torn va funcionar amb regularitat;
de totes les eleccions sis les van guanyar els conservadors, i quatre els liberals. La primera crisi
del sistema, el 1989 amb la pèrdua de les colònies.
Etapa del govern conservador: Inicia el 1975 i s’estén fins el 1881. Torna el 1884 i es signa el
pacte del Pardo l’any 1885: va ser un acord entre liberals i conservadors originat per la por a
la desestabilització del règim quan Alfons XII va morir. Van determinar que donarien suport a la
regència de Maria Cristina i que garantirien la continuïtat de la monarquia i el torn dinàstic
davant les forces d’oposició carlines i dels republicans. Amb posteriors etapes, Cánovas és
assassinat el 1897.
Etapa del govern liberal: Sota la regència que inicia el 1885 governa més el partit liberal que el
conservador, i entre 1885 i 1890 impulsen una obra reformista per incorporar alguns dels drets
associats als ideals de la Revolució de 1968. S’aprova en aquest període;
- Llei d’associacions (1887)
- Llei del jurat
- Abolició de l’esclavitud (1888)
- Nou codi civil (1889)
- Sufragi universal masculí (eleccions de 1890) de 800.000 a 5.000.000
- Reforma d’hisenda i l’exèrcit.
Tot i l’intent el sufragi va quedar desvirtuat pel caciquisme i el falsejament electoral necessari per
mantenir el Torn. El personalisme va deteriorar els partits, i conseqüentment va haver-hi
dissidències internes que van anar desfent el sistema progressivament. En el Partido liberal amb
Maura, i Germán Gamazo. Als conservadors, l’aparició de Francisco Sivela, que va aconseguir
aglutinar diverses faccions després de la mort de Cánovas.

3. Les forces polítiques marginades del sistema → El carlisme, el republicanisme, el

socialisme i els nacionalismes van esdevenir les principals forces d’oposició al sistema de la
Restauració. No van arribar a aconseguir mai, en aquest temps

3.1 L’evolució del republicanisme

Després fel fracàs de la Primera República el republicanisme va haver de plantar cara a la
repressió governamental i al desencís d’una part dels seus seguidors. A més els republicans
estaven fortament dividits en diverses tendències, i en una contínua reorganització de les forces.
Tots ells volien una república, reformisme social, tenien fe en el progrés científic i educatiu i

4
estaven a favor de la laïcitat. Van intentar fer insurreccions i retraïments electorals. Els partits del
moment eren:
L’adaptació més ràpida al sistema de la restauració la va protagonitzar el Partido Republicano
Posibilista d’Emilio Castelar: Tendència més moderada. Acceptava el joc de la restauració.
Un cas contrari va ser el del Partido Republicano Progresista amb Manuel Ruiz Zorrilla: que
va fer un tomb cap al republicanisme més radical, que no descartava les accions violentes contra
la monarquia. Influencia militar i intents d’insurrecció, que al fracassar una part marxa cap al
Partido Republicano Centralista de Nicolás Salmeron, que es pretenia convertir el pal de paller
de les diverses opcions i tendències republicanes.
A Catalunya la força principal era la de el Partit Republicà Federal (Pi i Margall), que els
primers anys de la restauració va practicar el retraïment electoral, i va protagonitzar escissions.
Les reformes liberals estimulen la formació d’una col·lació que anomenada Unión Republicana
que integrava (PRProg + PRC + PRF). Minoria republicana a corts.
El republicanisme va haver de fer cara a l’internacionalisme obrer, a l’abstencionisme anarquista,
i als socialistes.

3.2 La reconversió del Carlisme

Els Carlins van ser derrotats al 1876 (es prohibeix la presència a Espanya de Carles VII, i de
vells “herois com Ramón Cabrera) i els va costar reorganitzar-se, per això només tenien força a
les províncies forals.
Cándido Nocedal, el principal dirigent del partit carlí, va aconseguir estendre els cercles carlins,
sobretot a Navarra, el PB, i Catalunya. L’Església va deixar de banda als carlistes i va aliar-se
amb el règim, per tant, van perdre els seus suports tradicionals (Unión Católica va unir-se al
partit conservador). A més van acusar a Carles de ”cesarisme”. En conseqüència, Vázquez de
Mella va fer l’acta de Loredan l’any 1886 amb la intenció de modernitzar el Partit Carlí:
proposava mantenir el caràcter catòlic i tradicionalista però volien la recuperació dels furs a més
eliminava la idea de la tornada a l’Antic Règim. A més, acceptaven l’ordre liberal-capitalista.
No obstant això, el Sector Integrista espanyol (Ramón Nocedal) va fundar el 1888 el Partido
Catolico Nacional. Va deixar de reconèixer a Carles VII com a rei. Finalment al 1890 es va
reconstruir el partit com a Comunió Tradicionalista (Cercles) i va ser un grup actiu d’oposició
a la Restauració.

3.3 Era democràtic el sistema de la Restauració?

El període de la restauració ha estat valorat per alguns com una etapa d’estabilitat institucional,
altres la presenten com un règim polític fictici que es basava en teoria en els principis liberals de
constitucionalisme, representativitat, i parlamentarisme, desvirtuats per la pràctica política i el
falsejament electoral. Per tant el Torn no és basava en el principi democràtic del govern, sinó que
era el resultat d’un acord prèvia a les eleccions. En principi estava basat sobre tres pilars
democràtics:
- La Constitució que limitava la sobirania i instaurava una monarquia com a forma d’estat
inqüestionable, ni les corts la podien tocar.
- Un sistema polític que només permetia l’entrada de dos partits al poder

5
 - L’alternança assegurada amb el frau electoral i el caciquisme.
Molts van esdevenir a l’apoliticisme, per tant, podem reconèixer que el sistema no era
veritablement democràtic.

4. La Guerra d’Ultramar
L’any 1895 va esclatar a Cuba una insurrecció, i el 1998 Espanya, va perdre els seus darrers
territoris colonials. Després de la Pau a Zanjón (1878) els cubans creien en la introducció de
millores que mai van estar considerades els drets de representació política a les corts Espanyoles,
la participació en el govern de l’illa, la llibertat de comerç i l’abolició de l’esclavitud (1888).
Peticions que no van ésser ni considerades per la oposició dels grans propietaris, negrers, i
comerciants peninsulars
A Cuba mentrestant, s’hi van crear dos grans partits: El Partido Autonomista (integrat per
cubans): que demanava la autonomia de l’illa, promulgava reformes polítiques, i econòmiques, i
havia aconseguit una àmplia representació al parlament espanyol. Sagasta s’hi va mostrar a favor,
però només va abolir la esclavitud. Els liberals van proposar millores, el 1893 però els espanyols
amb negocis a Cuba no ho van permetre. I la Unión Constitucional (partit espanyolista).
L ineficàcia de l’administració en introduir reformes i estimular els desitjos d’emancipació i
independentisme provoca que el 1893 José Martí fundi el Partido Revolucionario Cubano,
pretenent assolir la independència. Aquest va aconseguir el reconeixement d’EEUU, i va rebre
suport de cabdills com Máximo Gómez,, distingit en la Guerra dels Deu anys in negat a la Pau a
Zanjón.
El 1891 el govern va elevar les tarifes aranzelàries, l’aranzel Cànovas dels productes que no
procedissin d’Espanya. Els estatunidencs, que compraven gairebé la totalitat dels productes
cubans, amb el president William McKinley van amenaçar tancar les portes del mercat nord-
americà si no es modificava l’aranzel. Temien els espanyols una insurrecció amb EEUU
suportant-los.
El 1879 s’havia produït una insurrecció, la Guerra Chiquita. La insurrecció dels mambises que
va ser derrotada l’any següent per la manca se suport i escassetat d’armament, i superioritat dels
espanyols. El 1895 s’inicia una insurrecció aquesta vegada de caràcter generalitzat. El Grito del
Baire. Cànovas hi va enviar un exèrcit comandat per Martinez Campos, un militar convençut
que la pacificació de l’illa requeria una forta acció bèl·lica. Aquest no va aconseguir controlar
militarment la rebel·lió, i va ser substituït per Valeriano Weyler que va canviar els mètodes de
lluita i va iniciar una forta repressió. Va organitzar les concentracions de camperols, mitjançant
les quals es va obligar als pagesos a canviar d’assentament per a ser reclosos en poblacions
tancades per no tenir contacte amb els combatents. A més, tracta durament els rebels, i augmenta
la mortalitat per epidèmies i fam.
La guerra no era favorable pels espanyols, no es coneixien el territori, i no estaven entrenats per
un combat d’aquest caire. El mal aprovisionament i la manca de pertrets van provocar gran
mortalitat a causa de malalties tropicals.
El 1897 després de l’assassinat de Cànovas, i conscients del fracàs de Weyler, el comandament
passa a Ramón Blanco que inicia una estratègia de conciliació. Decreta: Autonomia de Cuba
Autonomia de Cuba , el sufragi Universal Masculí, la igualtat entre peninsulars i insulars, i
l’autonomia aranzelària. Però ja era massa tard, i els independentistes que comptaven amb el
suport nord-americà es van negar a acceptar la fi de les hostilitats del govern espanyol.

6
Paral·lelament al conflicte Cubà neix el 1896 una rebel·lió a Filipines, amb menys interessos que
a cubà però igualment important per la seva producció en tabac i pel fet de ser una porta per
intercanvis comercials amb els asiàtics. Per l’independentisme es funda el 1892 per José Rizal la
Lliga Filipina. Amb l’organització de Katipunan. La insurrecció es va escampar i Camilo
García, (capità general) el 1896 condemna a mort a Rizal. El 1897, els liberals promouen una
negociació indirecta que acaba amb una pacificació momentània.

4.1 La intervenció dels EEUU

Els Estats Units havien fixat la seva àrea d'expansió preferent a la regió del Carib i, també, al
Pacífic. L'interès dels Estats Units per Cuba venia de més lluny i nord-americà ja havia fet unes
quantes ofertes de compra de l'illa, que Espanya sempre va refusar. El compromís americà amb
la causa de l'independentisme cubà es va fer evident l’any 1895, en què el president McKinley va
mostra el seu suport als insurrectes.
En aquest context, el president dels Estats Units va enviar a l'Havana el cuirassat Maine, que,
l'abril del 1898, va patir una explosió. Aquest va ser el pretext per iniciar el conflicte: als Estats
Units es va engegar una forta campanya contra Espanya i es va culpar als agents espanyols d'haver
provocat el fet. Llavors el govern dels Estats Units va enviar a Espanya un ultimàtum per la
retirada de Cuba. El govern espanyol va negar qualsevol implicació i va rebutjar la proposta nord-
americana i va amenaçar de declarar la guerra en el cas que l'illa fos envaïda. Començava així la
guerra Hispano nord-americana.
Davant la nova situació bèl·lica, una esquadra comandada per l'almirall Cervera va partir cap a
Cuba, però va ser derrotada a la batalla de Santiago, on s'enfronten uns vaixells malmesos contra
navilis moderns. Els Estats Units van derrotar també a la batalla de Cavite una altra esquadra
espanyola enviada a les Filipines.
El desembre de 1898 es signa la Pau a Paris. Espanya abandona Cuba, Filipines, i Puerto Rico.
(ADEU ESPANYA.) – Desastre del 98.

4.1 Actituds catalanes davant la guerra

En esclatar el conflicte a Cuba la majoria de les classes benestants i les principals entitats
econòmiques catalanes, van defensar l'espanyolitat de les colònies, perquè els aranzels del 1891 i
la derogació del tractat de comerç amb els Estats Units del 1894 havien beneficiat les exportacions
catalanes a l'illa. Van donar un clar suport a la política de guerra del govern espanyol. Les classes
populars, amb l'injust servei militar, es van oposar a la guerra i a les "quintes". Els federals van
ser els únics republicans que es van oposar frontalment a la guerra. Així, Francesc Pi i Margall
va ser un dels pocs crítics dins l'ambient de patriotisme de la societat espanyola.
A l'inici del conflicte la majoria de les forces catalanistes van donar suport a la política del
govern, encara que la premsa catalanista, no va atacar directament els patriotes cubans. Però al
partir del 1887 van criticar el fracàs del projecte autonomista del govern liberal de Sagasta i van
defensar la necessitat d'aconseguir la pau amb una negociació amb els insurrectes que comportés
un règim autonòmic a l'illa. Per a molts catalanistes l'autonomia cubana podia significar un
precedent per a les seves aspiracions descentralitzadores de l'Estat espanyol.

7
5. Les conseqüències del desastre del 98
5.1 Una crisi política i moral
Malgrat l’envergadura de la crisi del 98 les seves repercussions immediates van ser menors de
l’esperat. Tot i la pèrdua material de la colònia, la crisi econòmica va ser limitada. Així Villaverde
va promoure una reforma a hisenda amb la finalitat d’incrementar la recaptació.
No es va produir tampoc la crisi política que s’esperava, el sistema de la restauració va sobreviure
i assegurava el Torn Dinàstic. Tot i això van iniciar-se les idees regionalistes. I el 1898 Camilo
Polavieja va fer un manifest a favor de la regeneració política. Pretenia fer reformes a
l’administració pública i descentralitzar l’administrativa. La proposta va ser ben rebuda per la
burgesia catalana i es crea la Junta Regional d’Adhesions al programa del General Polavieja.
Hi va haver tot i això una crisi moral i ideològica que va significar la destrucció del mite de
l’imperi espanyol en un moment en que les potències estaven construint extensos imperis
colonials. Es presentava Espanya com una nació moribunda als medis.

5.2 El regeneracionisme
El fracàs de la rev. de 1868 havia deixat una impremta als intel·lectuals progressistes que
consideraven que s’havia perdut la oportunitat de modernitzar el país. Reunits a la Institución
Libre de Enseñanza (1876) va ser la impulsora d’introduir teories pedagògiques i científiques
avançades.→ Moguts pel krausisme1. Així, va començar a produir-se una renovació important de
la ciència espanyola amb la difusió del positivisme, amb progressos en medicina, ciència
experimental, i sociologia.
Alguns intel·lectuals formats en questa institució consideraven que la societat i la política
espanyoles estaven excessivament influïdes per la doctrina catòlica, cosa que no afavoria ni la
modernització de la cultura, ni el desenvolupament de la ciència. Aquest corrent va esdevenir
nomenat regeneracionisme. Que pretenia regenerar la vida política i social del país. El
representant més destacat va ser Joaquim Costa.
Es va configurar a més un grup de literats anomenats la Generacion del 98 que van intentar
analitzar el problema d’una espanya decadent, en un sentit crític i amb un to pessimista.
A Catalunya, el desastre va produir el tancament de les caixes, i la consolidació del catalanisme.
Els sectors de la burgesia industrial veien la incapacitats dels partits en política, i es van mostrar
favorables dels catalanistes, que cercaven l’autonomia i prometien una política modernitzadora.

5.3 La fi d’una època

El desastre del 98, va significar la fi del sistema de la Restauració tal com Cànovas l’havia creat,
i el sorgiment d’una nova generació de polítics, intel·lectuals, científics... que comencen a actuar
dins al regnat d’Alfons XIII. La política regeneracionista va intentar implantar-se amb les
reformes anunciades, però no va aconseguir les reformes anunciades, sinó, canvis mínims.
La derrota havia tingut també conseqüències en l’exèrcit, acusat de ser el responsable del desastre
(opinió pública). A més, davant del creixent antimilitarisme de les classes populars, un sector dels

1
Contacte directe de l’alumne amb la natura, i amb qualsevol objecte de coneixement, la laïcitat, i la
llibertat de consciencia

8
militars va inclinar-se a postures més autoritàries i intransigents, creien que la culpa del desastre
era de la corrupció política. Es va anar fonamentant llavors la creença de la necessitat dels militars
a la vida política del país.