1a part - RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875/1898)

❖ LA INSTAURACIÓ DEL NOU RÈGIM:

Després de la revolta de Martínez Campos, Sagasta i Serrano van cedir el poder a Cánovas del
Castillo de manera pacífica. Cánovas va mantenir el govern durant la major part dels sis anys
posteriors. Ell mateix va “dissenyar” el nou sistema de manera que aquest integrava tant a la dreta
moderada -liderada per ell- com a l'esquerra moderada (només quedàven fora els extrems, carlins a la dreta
i republicans a l'esquerra). El sistema de Cánovas tenia dos objectius: elaborar la nova Constitució
(1876) i aconseguir pacificar el país.
Tot i que ell era partidari del sufragi censatari, va haver de convocar eleccions a Corts Constituents
amb el sufragi universal de la constitució del 69. Les eleccions van donar una majoria al seu partit
conservador. Així que van ser els conservadors els encarregats de redactar la nova Constitució de
1876, inspirada en la del 45.

Característiques de la Constitució de 1876:

Liberalisme doctrinari (Genèrica i flexible): deixava moltes qüestions obertes a la redacció de lleis
posteriors. Així, cada partit podia introduir canvis importants amb facilitat, sense necessitat de redactar una
nova constitució.

Sobirania compartida: El rei i les Corts es repartien el poder, encara que Alfons XII, va procurar no
intervindre excessivament en política. - Monarquia: Tenia cert poder, però es quedava molt al marge de les
eleccions polítiques. Posseïa el dret del vet, nomenació de ministres, i convocar, suspendre o dissoldre les
Corts. - Corts bicamerals: El congrés de diputats, s’escollia per elecció. El Senat, era “aleatori” Format
per la noblesa i el clergat, l'exèrcit, i alguns ex-polítics -entraven pel seu càrrec, per elecció, per vitalicis o
per designació reial a proposta del govern. Les lleis, redactades pel Congrés, necessitaven l'aprovació del
Senat.

Estat confessional (catòlic): Es promocionava la religió catòlica, s’acceptaven altres religions però sense
manifestació pública. Es va restablir el subvencionament del culte i el clergat.

El tipus de sufragi no estava explicitat a la constitució. Depenia de la llei electoral; en 1878 el partit
conservador va aprovar un sufragi censatari de menys del 5% de la població. En 1890 el partit progressista
va aprovar definitivament el sufragi Universal Masculí.

Recollia les llibertats de la constitució de 1869 (opinió, reunió, associació...), però amb el pas dels anys es
van anar fent lleis de restricció, perquè donaven problemes.

La fi dels conflictes bèl·lics:

Cánovas es va centrar en la resolució dels greus conflictes pendents de temps del sexenni.

- Guerres Carlines: Cánovas va designar a Martínez Campos per a liderar l'exèrcit contra els carlins
en el final de la III Guerra Carlina (1872- 1876). Van derrotar als carlins a Catalunya (1875) i després
al País Basc i Navarra (1876). En aquest cas, la derrota va suposar l’eliminació dels furs bascos i
navarresos. Aquestes van aconseguir que es respectés el seu estatus econòmic especial, donant lloc
a l'origen dels concerts econòmics* [gaudien d'una important autonomia, ja que a la resta de l'Estat
l'administració central cobrava i gestionava els impostos. Es van crear al 1878 de manera provisional, però
encara continuen vigents].

- Guerra de Cuba: Martínez Campos va passar a finals de 1876 a Cuba com a Capità General, per
fer-se càrrec de la “Guerra dels 10 anys” (1868-1878). Els dos bàndols estaven esgotats, situació que
va ser aprofitada per negociar i proposar la Pau de Zanjón: àmplia amnistia, abolició de l'esclavitud, i
reformes polítiques i administratives (representació cubana en les Corts Espanyoles). Aquestes
promeses, però, van trigar massa i van donar lloc a la Guerra Chiquita (1879), que va durar només uns
dies i, posteriorment, a la insurrecció del 1895.

El bipartidisme i el torn pacífic:

Cánovas va acceptar que, en el moment que hi hagués una oposició prou sòlida, hauria de cedir-li el
poder pacíficament, el que suposaria l'inici del torn de partits.
Després de sis anys de governar Cánovas, al 1881 va començar “el torn”: alternança del poder entre
els dos “partits dinàstics”, el partit Conservador de Cánovas (antics moderats) i el partit Liberal de
Sagasta (antics progressistes). Durant tota la 1a part de la Restauració (del 75 al 98), el torn va
funcionar amb regularitat (15 governs en 25 anys?)
Al 1885, però, es va produir la primera crisi política del sistema. Va morir Alfons XII estant la seva
dona MªCristina d'Habsburg, embarassada del futur hereu (o hereva). Aquesta situació d'inestabilitat
va donar força als Carlins i Republicans.
En aquest context, Cánovas i Sagasta van acordar el “Pacto del Pardo” (1885), pel qual es
comprometien a mantenir la Monarquia borbònica i a alternar-se en el poder.

❖ LA VIDA POLÍTICA
El bipartidisme era un sistema fonamentalment antidemocràtic (règim polític fictici) i implicava un
acurat mecanisme electoral, basat en la idea de que el canvis de govern es decidien en els cercles de
poder, entre els líders dels dos grans partits amb l'arbitratge de la Corona.

Els partits dinàstics:

Els dos partits coincidien en que eren partits de minories, les seves bases socials eren les elits
econòmiques i la classe mitjana benestant. Defensaven: la monarquia, la Constitució, la propietat
privada, i la consolidació de l’Estat liberal, unitari i centralista.Tot i així, hi havia certes diferències molt
característiques:
- Partit Conservador: Era l'hereu natural dels antics moderats i unionistes. Preferits pels sectors més
ric (burgesia, terratinents i mitjans propietaris rurals). Eren catòlics i defensaven l'Església, no eren
tolerants amb altres religions. Eren partidaris del sufragi censatari i del immobilisme.
- Partit Liberal: Era l'hereu dels antics progressistes. Predominaven entre les classes mitjanes urbanes.
No eren catòlics (tot i que cedien per al poder), defensaven el tarannà obert, el reformisme i les llibertat
individuals. Eren partidaris del sufragi universal masculí.

Caciquisme:
El sistema del torn pacífic va perdurar gràcies a la corrupció electoral i la influència dels cacics.
Aquest era el funcionament del sistema:
- El rei feia paper d’àrbitre i, per tant, actuava de manera neutral (sense afavorir a cap partit).
Aconsellat pels seus assessors, quan es donava una situació de crisi, destituïa al govern i cridava al
cap de l’oposició perquè formés un nou govern que convoqués eleccions de manera immediata. El nou
govern canviava automàticament a tots els governadors civils per altres del seu partit.

- Es convocàven les eleccions i es procedia a fer “l’encasellat” (llista de diputats). Els líders dels dos
partits dinàstics pactàven el nom dels diputats que guanyarien en cada districte electoral.
- El ministre de governació, encarregat d’organitzar les eleccions, transmetia les instruccions als
governadors civils i aquests als cacics. Els cacics eren la clau del frau electoral: eren persones que
tenien prou poder o influència en els seus pobles o comarques com per a garantir un resultat electoral.
Això podien fer-ho manipulant les urnes o amb empleats i contactes que podien orientar el vot,
mitjançant “favors”. Això implicava que en casos de necessitat podien fer ús de coaccions i amenaces
i, en casos extrems, usar la violència.

- El dia de les eleccions, els resultats dels districtes rurals, controlats pels cacics, solien ajustar-se al
que s’havia decidit en l’encasellat. Les úniques zones on el resultat podia variar era a les grans ciutats,
on l’oposició no dinàstica, poc a poc, va aconseguir que les eleccions fossin netes i guanyar-les.

D’aquesta manera tot el sistema electoral estava controlat pels partits dinàstics amb l’ajuda dels
cacics, i a costa dels electors, que majoritàriament votaven el que se’ls deia.

❖ FORCES POLÍTIQUES FORA DE SISTEMA

Com que el sistema es basava en el bipartidisme, els dos partits s'anaven alternant, sense deixar cap
possibilitat a l'oposició no dinàstica. A mesura que el sistema es va anar consolidant, els demòcrates i
republicans més moderats anaren integrant-se en el partit liberal, i els carlins moderats al partit
conservador. A més, el torn pacífic de partits va acomplir l'altre gran objectiu de Cánovas: l'exèrcit va
abandonar l'escena política i pràcticament desapareguessin els seus pronunciaments, en els quals
acostumaven a fracassar.

La importància d’altres partits va començar a incrementar-se a partir de 1890, quan es va aprovar el

sufragi universal masculí, ja que tenien més possibilitats d'obtenir diputats. Els principals partits no
dinàstics eren:

1) Els republicans (es trobaven dividits en 4 partits diferents)

- Possibilistes: cada cop més moderats, es van integrar en el partit liberal.
- Progressistes: eren radicals, no descartàven la violència. Van acabar dissolts.
- Centralistes: pretenien ajuntar totes les tendències republicanes, des de la capital.
- Federals: tendien a pensaments nacionalistes, eren els millor organitzats.
Al 1903, els partits republicans es van unificar i van formar la Unió Republicana (liderada per
Salmerón, Lerroux i Blasco Ibáñez), que va obtindre molt bons resultats a Madrid, Barcelona i
València.

2) Els socialistes: el moviment obrer va donar lloc a petits nuclis socialistes a les zones industrials i
mineres i a les principals ciutats. Seguia les doctrines de Marxistes i, a diferència dels anarquistes, els
socialistes, preferiren adaptar-se lluitant des de dins del sistema, per millorar la situació de la classe
obrera.
- Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE): líder, Pablo Iglesias, 1879. Van aprofitar l'aprovació de la
llei d'associacions, per fundar (al 1888) la UGT (Unió General de Treballadors) i el sindicat socialista
(van fer manifestacions i organitzen les primeres vagues).

3) Els Ultracatòlics (eren l’extrema dreta)

- Carlisme: Després de la derrota al 1876, van abandonar les armes i optar per organitzar-se com a
partit d'oposició “legal”. Això implicava organitzar-se com un partit de masses, en Juntes i cercles
tradicionalistes, i preocupar-se per la propaganda. Eren influents especialment entre els sectors
populars -artesans, jornalers i petits propietaris. Van canviar-se el nom a Comunió tradicionalista, i van
esdevenir un grup força actiu d’oposició al sistema.

4) Els Nacionalistes:

- Lliga Regionalista (catalunya): reclamaven la recuperació de part dels furs de Catalunya, que els hi
donava una autonomia econòmica-política i reconeixien l'oficialitat del català.
- PNB (pais basc): va sorgir a partir dels promotors del catalanisme, que els va animar a recuperar els
seus furs. Defensava la superioritat de a “raça basca”, aferrada al catolicisme. A més, va promoure la
recuperació de la cultura i la llengua Basca

5) Els Anarquistes: No s'organitzaven en forma de partits. Plantejaven la futura destrucció del

capitalisme per una revolució dirigida pels obrers i el pas a una societat igualitària. Posen per davant
de tot la llibertat i l'autonomia individual, i generalment no votaven mai.

❖ LA GUERRA D’ULTRAMAR
Cuba era una colònia molt important des del punt de vista econòmic. De fet EUA tenia un interès
descarat per controlar Cuba i ja li havia plantejat a Espanya comprar l’illa.
Els governs espanyols tenien una mentalitat colonial respecte de Cuba, Puerto Rico i Filipines, les
consideraven una províncies “de segona”, en les que s'aplicaven lleis especials per tal d'explotar les
seves riqueses en benefici de la metròpoli. Al 1891, el govern espanyol va apujar les Tarifes
Aranzelàries, que evitaven la lliure entrada dels productes americans a Cuba, de manera que els
productes espanyols monopolitzaven el mercat cubà.
La primera guerra de Cuba, la dels 10 anys (1868-1878), va demostrar la força dels independentistes,
que obligaren a Martínez Campos a negociar. En acabar la guerra, però, la situació de l'illa no va
millorar, i encara que va desaparèixer l'esclavitud (1888), negres i mulats encara es trobaven
marginats i es van unir massivament als independentistes.
La insurrecció cubana de 1895:
El líder independentista Cubà José Martí (fundador del Partit Revolucionari de Cuba) va preparar el
nou alçament, del Grito de Baire, convencent als líders militars, i van signar al 1895 el “manifest de
Monte Cristi” declarant la guerra al govern espanyol.
En començar la guerra, el govern de Cánovas va enviar a Martínez Campos a negociar, però va
fracassar. A més, els independentistes, van guanyar el control de la major part de l'illa, mentre els
espanyols tan sols controlaven algunes poblacions importants.
En 1896 Cánovas nomena com a capità general a Valeriano Weyler que inicià una táctica molt dura
contra les guerrilles: com que els rebels dominaven el camp amb el suport dels camperols, es va forçar
el desplaçament de tota la població a les ciutats i forts controlats pels espanyols. Els morts de fam
s’estimen en 300.000 persones en dos anys, pràcticament va ser un genocidi. Va ser, per tant, una
guerra de desgast, que va fer que el govern espanyol fos odiat internacionalment.

Intervenció de EUA:
Als Estats Units, es va produir una gran campanya de premsa contra el colonialisme espanyol. Les
intencions dels americans passaven per evitar que Cuba arribés a ser realment independent, ja que
pretenien controlar l'economia cubana i de pas, fer-se amb les Filipines i Puerto-Rico. El govern
americà buscava provocar la guerra amb Espanya, de manera que encetaren un bloqueig naval a
Cuba. El Febrer de 1898 el Cuirassat Maine va entrar en el port de la Habana, on va explotar. No està
clar si l'explosió va ser provocada o va ser un accident, però la premsa americana va acusar els
espanyols d’haver posat una bomba i l'incident va servir d’excusa per declarar de guerra contra
Espanya. La guerra hispano-estatunidenca va tindre un ràpid desenllaç, amb dues derrotes: a
Santiago de Cuba i a Cavite (Filipines).
Espanya va negociar amb els EUA després de la guerra, i van signar el Tractat de París (1898), on es
va acordar que Espanya cediria les colònies de Puerto Rico i les Filipines, i acceptava la
independència de Cuba. Estats Units va acceptar una independència limitada, ja que controlava els
nous governs independents.

❖ CONSEQÜÈNCIES DEL DESASTRE DEL 98

La derrota humiliant de la guerra contra Estats Units va provocar un enorme impacte social en la
societat espanyola de l'època, anomenada “Crisi del 98”. La societat espanyola tenia la sensació de
queja no eren importants com a potència mundial, es deia que Espanya passava a ser un país “de
segona” i que “Espanya estava moribunda”. Calia replantejar-se tot el sistema polític i econòmic; calia
trobar els “culpables del desastre” i introduir reformes.
Es críticava al sistema de torn de partits i en especial al caciquisme (que és assenyalat com el
gran culpable dels problemes). En aquesta època els intel·lectuals comencen a denunciar l’actuació
dels cacics i reclamen la regeneració del país.
Sorgeix el moviment regeneracionista liderat per Joaquín Costa. Defensava la necessitat d’impulsar
el país (modernitzant-lo). Volia abandonar l'enyorança del passat gloriós, i difondre l’ensenyament.

Reformes regeneracionistes:
Es va crear la ‘Institución Libre de Enseñanza’, formada per grups d’intel·lectuals, periodistes i alguns
polítics joves. Estava influenciada pel Krausisme. Proporcionava noves teories pedagògiques, i
promocionava la renovació de la ciència Espanyola (positivisme, progresos en medicina, ciència
experimental i sociologia). Es rebutjava la doctrina catòlica cap a la societat, es volia augmentar el nivell
educatiu i cultural del país.
Va sorgir l'anomenada ‘Generació del 98’, un grup de liberals i pensadors que van analitzar el
“problema d’Espanya”. Es va caracteritzar per tindre una postura més pessimista i menys activa.
El regeneracionisme no va provocar l'aparició d'un nou partit, i de fet tots els partits adoptaren el
regeneracionisme, o almenys una part de les seves propostes. El principal efecte polític de la crisi va
ser el reforçament dels partits d'oposició.

El desastre del 98 va suposar el final de la Restauració Borbònica tal i com havia dissenyat el senyor
Cánovas del Castillo. Van sorgir noves generacions de polítics, intel·lectuals, activistes i empresaris.