LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA I

(1875-1898/1902) (I)

Precedents
Abans de donar principi a la restauració borbònica, Espanya venia d'una època on
s'intentaven fer unes reformes liberals per intentar modernitzar el país. El sexenni
democràtic (1868-1874), que és tota aquesta etapa, es caracteritza per un intent
fallit d'estat liberal espanyol, aquest fracàs de revolució estava marcat per diferents
característiques:

- El poder se l'alternaven entre moderats (gairebé sempre) i progressistes.

- Hi havia sufragi censatari molt restringit (pràcticament menys del 5% de la
població tenia dret a vot).
- La contínua intervenció militar i del rei en la política creava una inestabilitat en
el poder (molts cops d'estat).
- Bicameralisme1 molt conservador (congrés i senat).
- Els moviments democràtics eren febles i, a sobre, patien de repressió política.
- L'estat era centralista, això portà a repressió al federalisme (republicans de Pi
i Maragall) i al carlisme i, per conseqüència, van haver-hi 3 guerres.

Bàsicament, el sexenni democràtic va ser un període molt inestable políticament;

era molt conservador; el rei, exèrcit i noblesa tenint massa poder polític i era un
estat centralista.

A part, també va fracassar la indústria a Espanya perquè només es va implementar

a Catalunya (tèxtil + aiguardents), País Basc (siderúrgia) i Astúries (mineria), ja que
als inversos espanyols (noblesa, militars i església) no els hi acabava d'interessar el
negoci, preferien invertir en agricultura i ramaderia. Els sectors com la banca o la
construcció de ferrocarrils i ports estava en mans d'inversors privats (estrangers o
1
La bicameralitat és, en política, la pràctica de posseir dues cambres legislatives (el poder legislatiu
s'ocupa de la creació, modificació i derogació de les lleis que regeixen a la societat.)
burgesos). Per tant, podem dir que va haver-hi una feble industrialització, la qual
portà que hi hagués un feble moviment obrer (i reprimit per l'estat) però amb moltes
revoltes anarquistes (1855: 1a vaga general d'obrers per jornades laborals de 10
hores. 1870: Inici anarquisme). Tot això portaria al fet que Espanya es quedés
endarrerida respecte a l'Europa occidental.

Inici de la restauració (1875)

La reacció monàrquica no tenia cap altra motivació que la recuperació del control del
poder per part de les classes conservadores, és per això que Cánovas del Castillo
va ideòloga una restauració monàrquica la qual es basaria en un règim parlamentari
enganyós, conservador i oligàrquic2, però el qual seria políticament estable, que era
el que buscava Cánovas.

Perquè Cánovas arribes al poder van passar una sèrie de successos; primer de tot,
Alfons XII es posa a disposició dels espanyols i s'ofereix com a la solució per
Espanya a través del manifest de Sandhurst el desembre de 1874; en aquell mateix
temps, desembre de 1874, el general Martínez Campos dona un cop d'estat a les
corts i proclama a Alfons XII com a rei d'Espanya. Un any després, Alfons XII, ja rei,
arriba a Madrid, agafa el poder de la corona i proclama a Cánovas president del
Consell de Ministres (gener, 1875).

Constitució 1876
De les primeres accions que fa Cánovas va ser crear la constitució del 1876,
aquesta Constitució si bé dissenyava un sistema parlamentari liberal, permetia un
funcionament escassament democràtic amb eleccions fraudulentes a partir del
caciquisme o de la falsificació de vots. Es caracteritzava per les següents raons:

- Amplis drets civils i llibertats (reunions, expressions, manifestacions), però al

gust del govern de torn.

2
L'oligarquia és una forma de govern en què el poder es concentra en un petit grup de persones,
generalment d'una mateixa classe social, grup econòmic o partit polític
 - Sobirania compartida entre el rei i les corts (el partit conservador (Cánovas) o
el partit liberal (Sagasta))
- Sufragi en funció de l'executiu de torn, però a la pràctica, fins a 1890 hi havia
sufragi censatari (5% aprox.), ja a partir del 1890 hi havia sufragi universal
masculí.
- Catolicisme: La religió esdevé oficial i se li atorguen uns privilegis (com
l'educació i fiscalitat favorable)
- Totalment centralista: les autoritats locals eren controlades per Madrid
(ajuntament i diputacions). Es van abolir els furs (lleis que donaven
autonomia)

Cánovas també va ser el responsable de la pacificació dels principals conflictes:

- Fi a les guerres carlines (a Catalunya, País Basc, València i Aragó) (1875).

Això va portar a una Espanya més unitària amb una petita excepció al País
Basc, el qual se li va atorgar un concert econòmic: un acord que permetia a
les províncies basques tenir control sobre els seus impostos i finances enlloc
que el govern central espanyol ho fes.
- Fi a la guerra de deu anys (1868-1878) amb els cubans independentistes a
partir de la Pau de Zanjón, unes promeses que Cánovas va fer als cubans,
però que mai arribarien: representació en les corts, més llibertat econòmica,
millor fiscalitat...

El rei anomenarà al govern que hagi

guanyat les eleccions en les corts,
però el destituirà sempre que vulgui
(quan el mateix partit de torn li
demani) i anomenarà l'altre (perquè
s'ho anaven tornant entre dos partits,
el liberal i el conservador), l'altra
estarà obligat a declarar eleccions
(que sempre les guanyarà el que les
declari perquè estaran manipulades).
L’alternança de poder entre el partit conservador i
el partit liberal
En realitat la diferència entre els dos partits era molt petita i de fet existia un acord
tàcit de no fer mai una llei que forcés a l’altre a abolir-la quan tornés al poder. Per
altra part s’establí un torn pacífic en el govern pel qual els dos partits es van anar
alternant el poder fins el 1917, això va produir que entre 1876 i 1902 hi hagués
estabilitat política (5 governs conservadors i 5 liberals), això s'aconseguia amb el
caciquisme → els cacics eren persones que tenien grans terrenys i, per tant, tenien
poder sobre un grapat de gent; aprofitaven aquest poder per extorsionar-los i fer-los
votar al partit polític que havia de sortir guanyador. A part, també es feien altres
manipulacions electorals com les tupinades o els vots dels morts.

Partit conservador (Cánovas) Partit liberal (Sagasta)

- Sufragi censatari - Sufragi universal masculí

- Immobilisme social: No feien - Millores socials
gaires millores per la societat → - Laïcisme: religió no oficial
pocs drets civils - Proposen reformes a Cuba per
- Retallada llibertats civil/polítiques evitar revoltes
- Estat confessional: religió oficial
Base: Burgesia, menestrals i classes
Base: Noblesa, església, exèrcit i alta mitjanes
burgesia

Tots dos defensen: monarquia, constitució, propietat privada… Volen un estat

liberal unitari i centralista
Encasellat
Si un partit portava massa temps al poder o hi havia crisis económica o creixia el
descontent de la gent, el rei canviava el govern per petició dels propis líders del
govern, per tant, s’havien de fer noves eleccions (fraudulentes) que les guanyaria el
partit que les convocava, així també donaven aparença democràtica. Això va portar:

- Estabilitat política
- Que cap partit es quedes molt de temps al poder, cosa que feia que
s’evitessin intervencions militars (cop d’estat)
- L’exclusió dels partits de l'oposició: republicans, socialistes i carlins

Aparents avenços
Aparents avenços per part del partit liberal:

- 1882, sufragi universal masculí per les eleccions municipals

- 1887, llei d'associacions: millores en dret d’expressió, associació, llibertat de
prensa…
- 1888, llei del jurat: jurats populars
- 1889, codi civil3
- 1890, sufragi universal masculí per les eleccions generals (>25 anys)

Pacte del Pardo

Al 1885 mor Alfons XII i per por a desestabilització, Cánovas i Sagasta firmen el
Pacte del Pardo, un pacte que comporta que tot segueixi igual (monarquia amb
bipartidisme) i donen el suport a la regència de Maria Cristina (mare del futur rei,
Alfons XIII).

3
El codi civil és un conjunt de normes que regulen les relacions de dret privat entre les persones, ja
siguin físiques o jurídiques, públiques o privades.
Exclosos del sistema

Republicans
Davant el fracàs de la I República perdran molt suport electoral i seran reprimits.
Sorgiran grans divisions internes, però bàsicament tots els republicans eren
d'extrema esquerra i volien república, intervencionisme estatal (millores socials) i
laïcisme (que l'estat no subvenciones a l'església). Tenien presència especialment a
ciutats i entre els pagesos de la Vinya. Normalment, no es presentaven a les
eleccions (retraïment electoral) com a protesta per les manipulacions electorals.

Grups republicans:

- Castelar / Salmeron: Eren els més moderats i els menys conservadors.

"Estaven d'acord" amb els fraudes electorals perquè no es volien enfrontar
directament als dos grans partits polítics (conservador i liberal) i, a més, així
aconseguien favors (acords) amb Sagasta i Cánovas.
- Partit Republicà Progressista (Ruiz Zorrilla + la insurrección armada): Volien
una autonomia plena per totes les regions.
- Partit Republicà Democràtic Federal (Pi i Margall): Va ser el primer gran partit
de masses a Espanya, molt arrelat a Catalunya. Igual que els progressistes,
també volien una autonomia plena per totes les regions i volien més
democràcia. Van entrar a les eleccions.

El 1890, amb el sufragi universal masculí impulsat per Sagasta, es funda la "Unión
republicana" amb la qual, en el 1903, van tenir per primer cop diputats al congrés
(36 diputats). A Barcelona eren la força més votada, també els votaven molt a
Valencià, Madrid i altres.

Carlins
Malgrat la seva última derrota bèl·lica en el 1876, el carlisme va conservar presència
en algunes zones com Navarra o País Basc. Els Carlins eren d'extrema dreta,
tradicionals, conservadors, ultrareligiosos i autonomistes (a favor dels furs) encara
que defensaven la unitat d'Espanya (no eren indepes). A falta d'un partit purament
Carlista, votaven o al PNB (Partido Nacional Basco) (indepes bascos) o al partit
conservador de Cánovas (es decantaven més pel PNB); encara que no tots ho
feien, ja que cap dels dos partits s'ajustava del tot amb les seves ideologies. Aquest
fet va crear una paradoxa, perquè una reforma d'esquerres, com va ser el sufragi
universal masculí, va afavorir que els conservadors guanyessin vots.

Socialistes
Els obrers no únicament es veien marginats del sistema polític, sinó que a més van
patir una forta repressió política i un notable empobriment que soviet els va portar a
l’emigració. Dins del moviment obrer distingim l’anarquisme (1870), i el corrent
marxista que va donar peu a la formació del PSOE (1879) (Pablo Iglesias) i l’UGT
(1888).

Les tendències Socialistes s’agruparan entorn el nou PSOE que desenvolupa un

treball de reivindicació de millores laborals. IDEOLOGIA: Progressistes/socialistes,
segueixen Marx (abolició propietat privada i acabar amb les diferències socials) i
estan més a l’esquerra que els republicans federals de Pi i Margall. El socialisme era
un moviment inicialment feble, però que al 1881 (Però la llei d’associacions no es va
fer al 1887?), amb la llei d’associacions (Sagasta), va experimentar un gran auge.

En el 1886 es forma el diari "El socialista" i en 1888 el sindicat UGT (Unión General
de Trabajadores) (Pablo Iglesias). El socialisme és un moviment que triomfa a
Madrid, Astúries i País Basc, en canvi, a Catalunya (epicentre obrer) no.

Crisi colonial
La crisi colonial comença amb la Pau de Zanjón (1878), ja que, les promeses que es
van fer mai van arribar a Cuba; a més, les exportacions cubanes eren barates per
Espanya, però amb limitacions per Europa i els EUA i, així i tot, Cánovas impulsà
l'Aranzel Cánovas (1891), uns impostos que afectaven les importacions no
procedents d'Espanya, cosa que va crear cert mal estar en els EUA i en Cuba.
Tot això va provocar que Cuba se sentis una colònia espanyola en comptes d'una
part d'Espanya, és per això que en el 1878 es va fundar el partit liberal de Cuba.
Anys més tard, i veient que les promeses de la Pau de Zanjón no arribaven, els
criolls (persones nascudes a Cuba, però amb pares espanyols i que tenien molts
diners i terres (eren "Hacendados")) van impulsar la guerra.

Guerra (1895-1898)
En l'any 1895 va començar una guerra entre Espanya i Cuba en la qual eren els
artífexs el líder polític José Martí i el líder militar Antonio Maceo. Va ser una guerra
de guerrilles. Les greus derrotes espanyoles van portar molts morts, encara que la
meitat vas ser per malalties, i van fer que es cometessin diferents crims de guerra
per part de l'exèrcit espanyol, el general Weyler massacrà població civil com a
represàlia. Durant la guerra, més concretament l'any 1897, assassinen a Cànoves i,
per tant, agafa el poder Sagasta, el qual va eliminar l'Aranzel Cànoves, va donar
igualtat entre cubans i espanyols, i va destituir a Weyler com a general per intentar
"calmar les aigües" amb Cuba, però ja era massa tard i un any després, el febrer del
1898, es va provocar l'enfonsament del Maine, un vaixell dels EUA pel qual els EUA
van culpar a Espanya, això va portar al fet que els EUA li fes una oferta per comprar
Cuba i que, en el cas de ser rebutjada, declararien la guerra; per honor, Espanya va
rebutjar la proposta. Cuba, junt amb els EUA, van acabar humiliant a Espanya i
posant fi a la guerra al juny/juliol del 1898.

Tractat de París i desastre del 98

En el desembre de 1898 es firma el tractat de París, un acord pel qual Espanya
reconeix la independència de Cuba, Filipines i Puerto Rico, les quals passaven a ser
dels EUA (Cuba no és part dels EUA, però depèn d'ella econòmicament); això va
portar al fet que molts capitals cubans tornessin a Espanya, això pot semblar una
cosa bona, però a la part també es va perdre molt comerç i l'accés a matèries
primeres. A part, el desastre del 98 va portar moltes conseqüències més per
Espanya, com per exemple:
 - Va sorgir la generació del 98, una generació d'escriptors (com Machado o
Unamuno) molt crítica amb la realitat (moviment literari: Realisme), tenien un
punt de vista molt pessimista. Denunciaven els mals d'Espanya (endarrerida
políticament respecte a l'Europa occidental, corrupte, amb una economia i
una indústria feble, un exèrcit dèbil...)
- Dos moviments polítics van agafar força en la societat: el nacionalisme català
i el basc, i el moviment obrer (socialisme i anarquisme).
- Desprestigi a l'exèrcit. Es criticaven els “rescats” (una oportunitat que et
donava l’opció de pagar una certa quantitat de diners i no anaves a la guerra,
normalment usada pels rics)

En general, encara que econòmicament tampoc estaven tan malament, socialment

es van adonar que s'havien de modernitzar per estar a l'altura d'Europa, és per això
que neix un corrent de pensament necessari: el Regeneracionisme.

Crítiques dels autors de la generació del 98

- A Espanya hi havia molt analfabetisme; els nens, a treballar a partir dels 9 /

10 anys, i les nenes no tenien educació.
- L'església tenia massa Influència social i política (als pobles, el capellà
fomenta el caciquisme)
- Industrialització molt feble; Espanya rural. Molt poca classe mitjana: poca
gent crítica, amb estudis, i poc consum (dolent també per l'economia).
- Agricultura extensiva; molt poc productiva (perquè no hi ha inversió en
ciència), això portava a èpoques de fam i d'inflació.
- Exèrcit: Humiliat a Filipines i Cuba. Excessiu pes del concepte HONOR
(operació suïcida de l’almirall Cervera, per ordres del govern). Derrotat a
Cuba en 2 mesos; moltíssimes baixes (41.000). Molts oficials i poc soldat de
tropa. Molts morts, per malalties, no en combat.
- Políticament, criticaven el caciquisme i que no hi havien llibertats polítiques
reals (només liberalisme teòric).
1899-1900 Govern Silvela (Polavieja)
La reina li treu la governança a Sagasta i li dona a Silvela (polavieja), el qual s'adona
de les crítiques i sap que ha d'haver-hi alguns canvis i intenta acabar amb el
caciquisme (intenta fer un govern regeneracionista). Fa un intent de modernitzar
Espanya, però dins del mateix partit conservador n'hi ha alguns que no volen canvis
i doncs l'intent és fracassat.

El ministre d'hisenda era Francisco Villaverde, impulsa una reforma fiscal que fa que
els impostos a Espanya siguin més progressius (és d'esquerres això, i ho fa el partit
conservador), impostos progressius significa que paguin més la gent rica, i per això
es crea un impost sobre les empreses. Per conseqüència, la burgesia catalana va
fer un tancament de caixes en el 1899, això volia dir que no reconeixen els impostos
i, per tant, tampoc els pagaven, a part, també demanaven més autonomia. La
burgesia catalana cada cop estava més cansada del torn pacífic (l'alternança de
poder) i per això creen la lliga regionalista, a part, tenien un sentiment de
discriminació amb els empresaris bascos ja que aquests tenien concert (no
contribuïen gaire a l’estat espanyol).
LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA I
(1898/1902-1931) (II)
Al 1902, nombren rei a Alfons XIII (amb 16 anys), i hi ha una vaga general a
Barcelona (per les 9 hores laborals) de la CNT; la reacció de Sagasta a aquesta
vaga general és convocar un estat de guerra (se suspèn la constitució), el qual va
acarrear a 12 morts i més de 300 detinguts de la CNT.

Tímids intents reformistes

Reformisme conservador
Antoni Maura, líder del partit conservador, tenia intencions de fer les següents
reformes:

- Acabar amb el caciquisme per evitar sublevacions (revoltes populars). Això

ho farà amb la llei electoral (1907).
- Atreure les “masses neutres”4.
- Impulsa la Llei d’administració local / llei electoral (1907), i les corts l’aproven.
És una llei la qual implica un sufragi obligatori, més participació de
l'administració de justícia en les eleccions (jutges), i menys participació dels
polítics i cacics (que no controlin aquests processos).
- Promoure el proteccionisme a través d’impostos a productes estrangers, per
així fomentar el comerç local, això ho fa per “guanyar-se” a burgesia catalana.
- Vol més autonomia per diputacions i ajuntaments per “guanyar-se” la
burguesia catalana.
- Força la legislació laboral garantista (protecció als obrers, limita treball de
nens i dones, s’escriu per llei el dret de vaga, descans dominical (descansar
els diumenges)) i crea l’institut nacional de previsió.

4
Classe mitjana de gent de ciutat, solen tenir una mica d’educació.
El problema de Maura era que intensifica la intervenció militar, de forma molt
autoritaria, en els territoris de Marroc que Espanya tenia, això portarà posteriorment
a la setmana tràgica (1909) i la fi del govern de Maura.

Autoritarisme de Maura
Al 1908 es va aprovar la llei de repressió del terrorisme, la qual permetia al govern
(ministre de la Cierva) tancar diaris, exiliar membres anarquistes si la policia els
considerava perillosos… i també va haver una duríssima persecució policial contra
els últims bandolers. A part, Maura va intensificar l’acció policial contra tavernes,
casino, bars… Aquestes polítiques conservadores van provocar una reacció dels
liberals i els republican, fent que s'uneixin en un bloc d’esquerres. En el 1909, en les
eleccions municipals, els republicans van aconseguir una gran resultat, i en el 1910
el PSOE va aconseguir per primer cop diputats al parlament de Madrid (al segle
passat als republicans no els votava gaire gent).

Reformisme liberal
Canalejas (1910-1912), líder del partit liberal, impulsa les següent reformes degut a
la setmana tràgica de Barcelona (1909):

- Llei del cadenat: Busca reduir la influència de l’església a Espanya, tant en

els monestirs com en les escoles.
- Canvi fiscal, es baixen els impostos als consums (IVA) i tothom passa a pagar
el mateix, i s’apliquen impostos més progressistes (qui més té, més paga)
- Llei del reclutament: Imposa quintes obligatòries, és a dir, tothom va a la
guerra i els rics ja no es poden salvar amb els rescats (pagar per no anar a la
guerra).
- Legislació laboral favorable als obrers: S’aprova la jornada de 10 hores
laborals, és a dir, es redueix la jornada laboral.
- Llei de mancomunitats: Diferents diputacions poden unir-se per prestar
diferents serveis públics (com la generalitat de Catalunya, que uneix
políticament a les 4 províncies catalanes). Mancomunitat de Catalunya (Prat
de la Riba)
En el 1912 es va produir un atemptat anarquista que acabaria amb la vida de
Canalejas.

L’oposició

Unión Republicana
Va ser fundada en el 1903 per N. Salmerón, i hi havien figures importants com
Lerroux (Barcelona) i Blasco ibáñez (València). Així i tot, desapareix en el 1910
(sobrepassat pel desertor Lerroux). La “Unión Republicana” era el tercer partit més
important als parlaments, i la recolzaven classes mitjanes urbanes i els obrers de
ciutat (no cacics del camp). Van guanyar les eleccions a Madrid, València i
Barcelona; i demanaven la constitució del 1869 (a banda de la república), la qual
portava a un estat Federal en el qual l’exèrcit, les relacions exteriors amb altres
països i la política monetària depenia d’ells.

Partido Republicano Radical

En el 1908, Lerroux se surt del partit "Unión Republicana". El "Partido Republicano
Radical" era molt populista (deien el que el poble volia escoltar, encara que a
vegades fos fals (com els sofistes)), anticlerical, procliu (defensa) a l'obrerisme i, a
Catalunya, molt anticatalanista (per ells el catalanisme era un producte de la
burgesia catalana). Un cop passada la setmana tràgica, es traslladen a Madrid i,
allà, aspiren al govern central.

Catalanisme (no nacionalisme català)

Catalanisme Nacionalisme català

Només volen més autonomia Volen la independència (son més
extrems)

El partit conservador de dretes “La lliga regionalista” vol descentralització. Hi havia

una gran disputa entre aquest partit i l’obrerisme/republicanisme a Barcelona, fins el
punt de que la lliga regionalista pateix alguna escissió (perd poder), com el centre
nacionalista republicà (de Domènech i Muntaner), o el CADCI (Centre Autonomista
de Dependents del Comerç i de la Indústria).

Carlisme
Vázquez de Mella era el dirigent més destacat (va fundar el “partido tradicionalista”
(1919)). En la segona república, s’uniran tot en la “comunión tradicionalista”. Durant
els anys de la primera guerra mundial hi havia molta protesta militar, és per això que
els carlins demanaven un cop militar fort per posar ordre.

Socialisme
Pablo Iglesias funda el PSOE en el 1879, el qual va créixer molt a partir del
1914-1918 per la crisi deguda a la primera guerra mundial. Tenien algunes entesas
puntuals amb els republicans, és per això i per la setmana tràgica que es van
ajuntar, entre 1909-1919, en la “Conjunción Republicano-Socialista”, a partir d’aquell
moment la seva força electoral i la seva influència en la vida política van créixer
notablement. Els seus principals líders eren: Pablo Iglesias, Julián Besteiro,
Indalecio Prieto i Francisco Largo Caballero, que liderava el sindicat socialista UGT.

Al 1917, degut a la Revolució Russa (una revolució en la que es va establir el

comunisme a Rússia per la via revolucionària (a través de la força)), va haver un
debat intern dintre dels socialistes sobre si havien d’anar per la via parlamentaria
(PSOE) o per la via revolucionària, per això es van dividir. A mans dels socialistes
revolucionaris que van abandonar el PSOE, neix el P.C.E. (1921). A Catalunya, el
PSOE mai no hi va tenir una presència massa forta.

Nacionalismes

País basc
El PNB era racista amb els castellans, i rebutjava la industria perquè portava a
castellans en el país Basc, però ara abandona el racisme (canvia el seu discurs),
per atreure burgesia de Biscaia.
Galícia
Era un moviment més cultural que polític, és a dir, no tenia cap pes polític, encara
així, hi havia reivindicacions polítiques de la nació gallega, però era algo cultural.

Catalunya
(Explicat posteriorment)

Anarquisme
En el 1910, Salvador Seguí i altres (majoritàriament membres de Solidaritat Obrera
(sindicat de Catalunya)) funden el sindicat nomenat “CNT” (confederació nacional
del treballador) a Barcelona. La CNT és la reacció a la Setmana Tràgica i a una
repressió policia i militar sobre els anarquistes. Un any després (1911), la CNT serà
prohibida perquè és revolucionària (extrema esquerra).

La primera guerra mundial (1914-1918) va crear encara més agitació amb la crisi
que va portar; és per això que en el 1919 hi va haver la vaga de la Canadenca, una
vaga deguda a que en l’empresa elèctrica “Barcelona Traction” (coneguda com a la
canadenca) de BCN es van acomiadar a 8 treballadors, i la resta es van declarar
també en vaga indefinida, això va acarrear que BCN es quedes sense llum durant
setmanes. Al final els empresaris es reuneixen amb els sindicats i accepten les
reivindicacions: jornades de 8 hores i pujades de salaris (les 8h no és només en
aquesta empresa, sino en totes, perquè és una norma, però al final no s'acaba
complint per part de les empreses), és a dir, van guanyar la vaga els treballadors.

La patronal va respondre amb una dura repressió i amb la creació del Sindicat Lliure
per tal d’enfrontar-se als sindicalistes. Amb la complicitat de les autoritats i la policia
es van organitzar bandes de pistolers per aturar vagues i assassinar els dirigents
obrers. Aquesta situació es va allargar fins al 1923, en la que s’anomena l’època del
pistolerisme (1918-1923), una època que va deixar uns 500 morts.
Es crea el sindicat obrer transversal (1910-1919), el qual el composen anarquistes
violents5, anarcosindicalistes (rebutgen la violència) i socialistes. Aquest sindicat va
ser clau en la vaga de la Canadenca, però també ho va ser en la de 1917. Van
arribar a gairebé mig milió d’afiliats en el 1920. Amb la seva creació, va néixer un
conflicte amb la UGT (l’altre gran sindicat, també socialista, d’àmbit estatal; però no
tenia gaires afiliats de Catalunya).

Setmana tràgica
A partir del 1906 Espanya va començar la seva penetració al nord d'Àfrica. La
Conferència d'Algesires (1906) va comportar l'establiment d'un protectorat espanyol
al Marroc, més concretament a Rif, una zona muntanyosa i amb moltes mines (les
mines interessaven als empresaris espanyols, per això la guerra), però allà es van
trobar força resistència de cabiles (grups de guerrillas) els quals van atacar un
comboi miner de Melilla, és per això que Maura decideix enviar encara més tropes al
marroc. Va decidir enviar tot tipus d’homes: soldats de lleva (joves que no han fet la
mili), soldats de reserva (soldats que sí que han fet la mili però que no els hi tocava
anar), pares de família… Sobre tot, era gent de Catalunya, ja que va ser
precisament allà on es feia l’embarcació dels soldats, i també va ser precisament
allà on aquests mateixos soldats es van revelar i va començar la setmana tràgica
(1909).

Durant aquesta setmana, va haver una vaga general molt violenta, on es cremaven
convents i hi havia trinxeres, i va arribar a deixar fins a 100 morts i 5 penes de
morts, entre d’elles la de Ferrer i Guàrdia (filòsof i pedagog proper a l'anarquisme,
creador de l’escola moderna i conegut internacionalment). S’ataca a l’església
perquè diuen que estan a favor de la gent poderosa (burgesos).

5
Socialistes revolucionaris. Aquests defensen la “propaganda pel fet” (acció directa). L’acció directa
consisteix en el fet que s’ha d’estendre la ideologia anarquista amb fets violents com assassinats,
bombes...
Conseqüències
La setmana tràgica va causar moltes conseqüències, la principal va ser un
inestabilitat dels dos partits dinàstics, per una banda es va destituir a Maura com a
president del govern i del partit conservador, cosa que va portar a la substitució pel
partit liberal entre el 1909 i 1912, on es van produir avenços amb Canalejas. Per
l’altra banda, Canalejas és assassinat en el 1912.

Aquesta debilitat política va comportar inestabilitat als carrers, agitació amb el

moviment obrer entre el 1910 i 1923, un enfrontament amb el moviment obrer (CNT)
(1910) i el divorci de la lliga regionalista (moviment conservador) amb els
republicans catalans (progressistes d’esquerres), això últim va provocar que la
solidaritat catalana (unió de partits, no un partit com a tal) saltés pels aires; degut a
això, neix un republicanisme d’esquerres catalanista i la lliga pert vots per haver
recolzat a Maura.

Mancomunitat de Catalunya
En el 1905, ¡Cu-Cut! (setmanari còmic) va publicar aquesta imatge:

Representa una burla a l'exèrcit

espanyol, al qual no li va sentar molt bé
i en aquell mateix any, uns quants
militars van assaltar la redacció del
setmanari i també la redacció de La Veu
de Catalunya (un diari de la lliga
regionalista).

En conseqüència, en el 1906 es va impulsar i es va aprovar la llei de jurisdiccions, la

qual es basava en què qui ofengui la pàtria, l'exèrcit o la bandera d’Espanya, serà
castigat mitjançant tribunals militars (penes i serveis).
En el 1906 neix la Solidaritat Catalana, una col·lisió de partits (lliga, republicans i
carlins) que surt com a contrapartida de la llei de jurisdiccions, per tant, buscar
eliminar aquesta llei i demana més autonomia per Catalunya. En les eleccions del
1907 van arribar a aconseguir molts escons, va ser un èxit total que arribaria a la
seva fi amb la setmana tràgica (1909).

Enric Prat de la Riba junt amb els altres 3 (lliga, republicans i carlins), impulsen
l’unió, on fins al 1912 Canalejas no donarà el “placet” per crear-la; però oficialment,
la Mancomunitat de Catalunya no es creara fins el 1914 amb E. Prat de la Riba com
a president, el qual mor en 1917 i es substituït. La Mancomunitat durarà fins la
dictadura del Primo de Rivera (1923), però en tot aquest temps els hi va donar
temps a fer moltes coses, com per exemple:

- Van fomentar la Cultura: A partir de la creació de noves infraestructures com

biblioteques, escoles i escoles industrials, van formar l’IEC (Institut d’Estudis
Catalans) (1907), Pompeu Fabra crea el diccionari…
- Va millorar l'agricultura i la ramaderia.
Crisi del 1917
Al principi del 1917 a Espanya hi havia una situació de descontentament social
(trienni bolxevic) que es va agreujar per la Primer Guerra Mundial6. És per això que
va sorgir 3 crisi diferents:

a) Moviment obrer
Va ser un moviment obrer de sindicats: La CNT i la UGT van convocar una vaga
general (març del 1917) per protestar per l’encariment dels productes de primera
necessitat, a reacció d’això, Dato va proclamar estat de guerra.

b) Protestes de militars: juntes de defensa

La lideraven els militars (els quals s’agrupaven en juntes de defenses il·legals) que
estaven en contra dels ascensos als africanistes (militars que estaven a l’Àfrica), ja
que, al no ser d’infanteria, no podien rebre aquests ascensos, els quals demanaven
que fossin per antiguitat, no només per destacar en el front. També demanaven
salaris més estables i protestaven contra els regionalismes (PNB i Lliga).

c) Crisi política
Politicament, Espanya era molt inestable, van haver molts governs en poc temps.

Al juny de 1917 Cambó convoca a diputats i senat per reunir-se i exigir una nova
constitució i la fi de la suspensió de garanties constitucionals, però Dato es nega a
totes les demandes de Cambó, per això, en el juliol del 1917 Cambó organitzarà el
que es coneix com Assemblea de Parlaments, els quals demanaran:

- Noves corts constituents amb:

- Autonomia de les regions
- Poder de les corts per sobre del govern
- La fi a la repressió política.

6
Tot i que la guerra va anar bé per l’economia d’Espanya (moltes exportacions a Europa), va portar
coses dolentes com inflació, escassetat, contraband…
En l’agost del mateix any, va haver-hi una vaga en mans de la UGT, per la qual, les
juntes de defensa exigiran l’execució a els 4 del comitè de la vaga (tots socialistes) i
mantenir l’estat de guerra. Però Dato no ho accepta i els militars exigeixen noves
eleccions, de lo contrari, s’unirien als parlamentaris de Cambó.

Finalment, encara en el 1917, s’acabarà amb el sistema del torn entre liberals i
conservadors i el rei farà un govern de concentració7 entre la lliga regionalista,
liberals (Garcia Prieto) i conservadors, i en l’any següent, s’afegirà a Cambó al
govern central.

En aquest punt la situació política és explosiva: governs inestables, moviment obrer

revoltat, repressió durissima…

Pistolerisme (1917 - 1923)

A causa del malestar i de les vagues constants, es va arribar a una situació de
conflictes armats entre obrers i la patronal (amos burgesos de les empreses).

Sindicat lliure (Patronal)

Buscava pressionar als polítics i a les autoritats legals, declara el trencament de
caixes perquè els obrers deixin de cobrar i organitzen partides de pistolers per
eliminar als líders obrers.

Sindicat únic (obrers)

És proper a la CNT (anarquisme), organitza vagues i partides de pistolers per matar
als líders del sindicat lliure.

7
Agrupacions de polítics
Derrota d’Annual (1921)
A part de tots els problemes que tenia Espanya, es suma el desastre en el Marroc. A
Rif (zona muntanyosa, amb mines) hi havia una guerra entre Espanyols i moros per
interès de la burgesia (ja que hi havien zones mineres), el rei i els africanistes
(infanteria → aconseguien ascensos). El líder marroquí era Abdel Karim.

L'exèrcit espanyol va comença una ofensiva que no comptava amb el suport de

tothom, ja que va ser una estrategia temeraria duta a terme per general Silvestre (no
surt bé). En general, la guerra està més decantada per l'exèrcit marroquí.

A Juan Picasso se li encarrega redactar un expedient (expedient Picasso) on es

marquin els responsables de les derrotes espanyoles, però aquesta investigació és
artificialment allargada perquè la gent s’oblidi del que va passar i ningú surti
malparat.

Catalanisme d’esquerres cada cop més

radicalitzat
Sorgeixen molts partits nous que se surten de la lliga:

- Partit Republicà Català (1917): Defensor de l’obrerisme, Republicans,

Federalisme. Lluís Companys.
- Acció Catalana (1922): Són més nacionalistes i d’esquerres.
- Estat Català (1922): Independentistes i republicans. Francesc Macià.

Al principi del 1919 aquests partits (Partit republicà català, acció catalana, estat
català) i la lliga regionalista porten a Madrid un projecte d’Estatut d’Autonomia de
Catalunya que consta d’un govern i d’un parlament propi (no la Mancomunitat). Al
1919 hi haurà una vaga revolucionària (la vaga de la Canadenca).
Cop d’estat de Primo de Rivera
Al 13 de Setembre del 1923, Primo de Rivera fa un cop d’estat incruent (és a dir,
pacific, sense intenció de fer sang); aquest cop d’estat estava recolzat per l'exèrcit,
el rei, la burgesia catalana i l'església. La idea era posar ordre, per tant, a tota gent
de poder li interessava. Les causes del cop d’estat són:

- Conflictivitat general (pistolerisme i trienni bolxevic)

- Inestabilitat política: Molts partits cada poc temps
- Catalanisme: Auge de figures com Macià i Lluís Companys
- Expedient Picasso

La dictadura es divideix en dues parts:

Directori militar (1923 - 1925)

És un govern només de militars els quals només venien per arreglar Espanya, per
tant, estarien durant un període curt (suposadament). De les primeres accions que
va fer Primo de Rivera van ser:

- Declarar l’estat de guerra fins el 1925:

- Es van suspendre les garanties constitucionals.
- Es van il·legalitzar partits polítics i la CNT.
- Es va prohibir el català.
- Es van suspendre les corts
- Acabar amb el caciquisme substituint els ajuntaments per delegats
governatius (militars).
- Es prohibeix el dret de vaga així com es creen nous comitès paritaris8.
- Promou la legalització garantista (millores de salaris i es crea el que seria la
seguretat social).
- Bastant intervencionisme estatal (crea obra pública com ferrocarrils o
carreteras)

8
Reunió / negociació igualitària per regular les condicions de treball dels espanyol, ho decideixen
entre empresaris i representants de treballadors, aquesta negociació estaria arbitrada per una
persona del govern, així s’acaben amb les vagues.
En el context mundial, venen els feliços anys 20, amb els quals Espanya s’obre al
món amb les exposicions de Sevilla i Barcelona.

Mentrestant, al Marroc es fa el desembarc d’Alhucemas (1925), amb el qual

Espanya derrotarà a Krim junt amb l’ajuda de tropes franceses.

Directori civil (1925 - 1230)

A partir del 1925, Primo de Rivera comença a canviar els dirigents militars per
dirigents civils (polítics, com per exemple José Calvo Sotelo), això no agrada a la
gent perquè significava que s’anava a quedar més temps en el govern.

En aquest període va crear monopolis estatals com campsa, telefonia, va fer

inversions en la industria… Es van expropiar empresas de capital frances i angles.
Es va crear l'Assemblea Nacional Consultiva, un assemblea formada per tots els
sectors d’Espanya (UGT, lliga, església i patrons), on es consultava per prendre
decisions.

Espanya es desenvolupa amb Primo de Rivera.

Caiguda de Primo de Rivera

Poc a poc, Primo de Rivera va anar creant un descontent cap a ell, ja que
inicialment només anava a governar per uns període curt de temps. Els principals
sectors que estaven fins la polla de Primo de Rivera eren:

a) Sectors catalanistes: En el 1923, Primo va prometre més autonomia, però

mai la va arribar a donar, a més, líquida la Mancomunitat de Catalunya,
prohibeix el català, fa escoles hispanografia… Això va portar a un intent
d’invasió de paramilitars independentistes (Fets de Prats de Molló).
b) Intel·lectualitat: Es fan protestes a les universitats perquè Primo il·legalitza els
sindicats d’estudiants, desterra professors, tanca escoles…
c) Exèrcit: Conflicte amb els artillers, ja que Primo havia reinstaurat el sistema
d’ascensos oberts, per tant, els africanistes (com Franco) van sortir
 beneficiats, i per això els artillers fan protestes; la resposta de Primo va ser
dissoldre el cos d’artilleria. Cada cop els militars seran més republicans. En el
1926 hi ha la Sanjuanada, un intent de cop d’estat fallit.
d) Moviment obrer: El anarquistes seran prohibits (la CNT), però funden la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) (1927). Els socialistes s’aparten de les
institucions UGT i PSOE.
e) Elits econòmiques: Al principi estaven contents perquè frena el moviment
obrer, però l'intervencionalisme estatal i els comitès paritaris no els hi molen,
a part, Primo va fer impostos a les classes altes; tot això va desembocar en
un altre cop d’estat en el 1929, però també va ser fallit.

Al final, Primo va dimitir (gener, 1930) perquè estava greument malalt. I Alfons XIII,
en comptes de fer eleccions (que hagués sigut el millor, perquè aquestes haguessin
pogut fer una constitució, però no ho va fer perquè guanyarien els republicans),
crida al general Berenguer i crea el que avui es coneix com a “dictablanda”
(dictadura però sense molt repressió (no és la dictadura del Primo de Rivera, encara
que també era blanda)).

Una mica després però encara en el 1930, es va fer el Pacte de Sant Sebastià entre
socialistes, republicans, intel·lectuals i regionalistes; Pacten una estratègia per
arribar a la república i funden el Comitè Revolucionari; planifiquen un aixecament
militar però que no sortirà bé perquè Fermìn Galan s’avança (a Jaca) i ningú el va
seguir.

Febrer del 1931

Alfons XIII canvia a Berenguer per Aznar, ja que Berenguer no volia convocar
eleccions, en canvi, Aznar sí que convocà eleccions municipals, tot i ser municipals,
els partits republicans demanen que si guanyen, hi hagi república. I, efectivament,
va guanyar la república, per tant, a l’abril del 1931 es proclama de segona república
espanyols amb una nova constitució (desembre) i Alcalá-Zamora com a president
del govern.