COL·LEGI PADRE DAMIÁN SS CC HISTÒRIA 2n BATXILLERAT

LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1902).

DOSSIER 2. INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

“Victòria electoral”, vinyeta satírica de la Flaca, 1872.

1. PRINCIPALS TRETS I CARACTERÍSTIQUES DE LA CONSTITUCIÓ DE 1876.

1. La Constitució del 1876 tenia un clar caràcter conservador i pretenia una certa flexibilitat, amb
l’objectiu que els dos partits del torn poguessin governar de manera estable sense haver de
canviar-la cada cop.

2. Els principals elements de la Constitució del 1876 eren:

3. Sobirania compartida (Corts amb el Rei) en la línia del liberalisme doctrinari. Un enfocament
conservador de la divisió de poders basat en la sobirania compartida entre les Corts i el rei, i
atorgant àmplies competències a la Corona.

4. Amplies atribucions del monarca (convocar, suspendre o dissoldre les Corts). El rei tenia un
paper moderador per damunt dels partits polítics. Era el cap de l’exèrcit, elegia lliurament el
cap de govern i no era responsable davant les Corts.
a. El monarca manté i exerceix un paper moderador.

5. Sistema bicameral. Senat mixta, amb membres de dret ple i anomenats per la Corona i altres
escollits per les corporacions elegits de forma indirecte i el Congrés, amb membres escollits
per els ciutadans per sufragi directe.
6. La Constitució no determinarà el tipus de sufragi, es remet a una Llei Electoral que establirà el
sufragi censatari i en 1890 el sufragi universal masculí. El tipus de sufragi que s’utilitzaria
quedava a decisió del govern La llei electoral del 1878, tramitada pels conservadors, va

1
 establir el vot censatari, limitat als contribuents principals, cosa que incloïa només el 3% de la
població. El sufragi universal masculí es va aprovar el 1890, amb un govern liberal, tot i que va
tenir una eficàcia reduïda.

7. Declaració àmplia de drets individuals, regulats per la legislació ordinària. En la pràctica els
drets quedaven limitats per lleis restrictives. La llei d’impremta de 1879 considerava delicte tot
atac al sistema polític i social de la Restauració. Els conservador ho van aplicar més
restrictivament.

8. En l’àmbit religiós, es va optar per la tolerància de l’Estat confessional amb altres cultes no
catòlics, malgrat reconeixia els privilegis tradicionals de l’Església catòlica; era una fórmula
intermitja entre llibertats de cultes (1869) i la confessionalitat de l’Estat (1845). El
reconeixement del catolicisme com a religió oficial de l’Estat, que assignava a l’Església un
paper destacat a l’educació. A més. garantia un pressupost per al sosteniment del culte i del
clero.

9. L’Estat s’organitzava de forma centralista dels sistema que posava ajuntaments i diputacions
sota el control del govern i garantia la vigència i la unitat de les mateixes lleis a tot el país. Es
controlaven els ajuntaments – en les poblacions de més de 30.000 habitants, els alcaldes eren
anomenats per el Rei -, S’estableix la unitat de codis i la igualtat jurídica dels espanyols, resten
abolits els furs de les Províncies Basques, establint la igualtat fiscal i el servei militar obligatori
per a tothom.

2. EL DESENVOLUPAMENT DEL TORN DE PARTITS.

● Al llarg del període que va transcorre entre el 1876 i el 1898, el torn va funcionar amb
regularitat: de totes les eleccions que es van celebrar, sis van ser guanyades pels conservadors,
i quatre, pels liberals (DOC.2. Pàgina 160 del llibre).

● La primera crisi del sistema va arribar com a conseqüència de l’impacte del desastre del 1898,
que va erosionar els polítics i els partits dinàstics.

● La primera etapa del govern conservador es va estendre des del 1875 fins al 1881, quan Sagasta
va formar un primer govern liberal que va introduir el sufragi universal masculí per als comicis
municipals (1882).

● La por a una desestabilització del sistema polític després de la mort del rei Alfons XII (1885) va
impulsar un acord entre conservadors i liberals, l’anomenat Pacte d’El Pardo, que tenia com a
finalitat donar suport a la regència de Maria Cristina d’Habsburg i garantir la continuïtat de la
monarquia i l’alternança en el poder davant les fortes pressions de carlins i republicans.
● Una nova etapa de govern liberal (1885-1890) va significar un avanç en el terreny de les
llibertats individuals: es va regular i ampliar la llibertat de premsa, d’expressió i d’associació.
Una nova Llei d’associacions (1887) va permetre l’entrada en el joc polític de les forces
opositores, i una Llei del jurat (1888) va establir la celebració de judicis per jurats. També es va
abolir l’esclavitud (1888), es va redactar un nou Codi civil (1889) i es va aprovar el sufragi
universal masculí (1890).

● En l’última dècada del segle es va mantenir el torn pacífic de partits: l’any 1890, els
conservadors van tornar al poder, el 1890, els conservadors van tornar al poder, el 1892 hi van

2
 arribar els liberals, i el 1895 Cánovas va assumir la presidència del govern fins al 1897, quan fou
assassinat.

3. CARACTERÍSTIQUES DELS GOVERNS DE LA RESTAURACIÓ

● Els governs de la Restauració van aconseguir millorar la situació financera d’Espanya amb
l’estranger, reduint el deute nacional, però sense increments en els ingressos que
impossibilitant inversions en serveis públics, ja que no van introduir canvis fiscals.

● La despesa pública a Espanya va ser de les més baixes d’Europa. Malgrat això, el fet d’una
menor despesa militar va permetre un augment en serveis públics, com educació, treball i
comerç i industria, passant d’un 4% (1875) al 16% (1923).

● La centralització i la homogeneïtat va ser una de les característiques de les polítiques dels

diferents governs de la Restauració. Malgrat tot, estaven disposat a fer excepcions ocasionals.
La situació del País Basc va quedar resolta un cop finalitzada la Guerra Carlista de 1875. La Llei
de 21 de juliol de 1876 sotmet a Àlaba, Guipuscoà i Biscaia al sistema nacional de tributs i
reclutament. Tanmateix, el 1878, es va acordar un sistema d’acord financer que col·locava a la
regió en una posició d’avantatge, deixant la recaptació en mans de les Diputacions.

● Un altre excepció en les polítiques de centralització i homogeneïtat va ser la possibilitat d’eludir

el servei militar obligatori universal (1837), pagant de 1.500 a 2.000 pessetes. Tots els anys,
per alliberar al fill, es posaven en jocs tot; influències, amistats, suborns, falsedats... Aquest
desig general per eludir el servei militar va fomentar la creació de nous negocis: companyies
que oferien assegurances contra el reclutament i agències que subministraven substituts.
Moltes d’aquestes empreses estaven dirigides per polítics destacats i figures públiques. La
injustícia originada per la possibilitat de certs espanyols d’eludir el servei militar no va passar
per alt aquells sectors socials que no podien accedir-hi i el seu descontent acabaria a vegades
en violència (Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona).

● Un altre acord de tots els governs de la Restauració espanyola, va ser en la construcció d’un
Estat on es prioritza la seguretat i el desenvolupament de cossos policials. Prioritzar la qüestió
de l’ordre públic. La Restauració va portar pocs canvis, la Llei de l’ Exèrcit de novembre de
1878 dictaminava que una de les missions fonamentals era la defensa de l’Estat contra els sues
enemics interns. Això va comportar que la Guàrdia Civil fos part integrant de l’exèrcit. En 1876 li
atorgaren responsabilitats per el manteniment de la llei i l’ordre en les zones rurals. En 1886
un govern liberal aprovà la Llei de Justícia Militar, declarant sota jurisdicció militar els insults a
“institucions anàlogues” i la falta de respecte a les autoritats militars.

● El caciquisme va ser el punt més dèbil dels diferents governs de la Restauració. Aquest sistema
va sorgir davant de l’incapacitat per arribar a tots els racons de la nació i a tots els ciutadans de
manera directa. L’Estat va tolerar l’existència de persones que controlessin el poder local i que
per un costat auxiliaven les funcions de l’estat i per altre, la suplantaven. Els cacics, servien als
seu propis interessos. Es per això, que una gran part de la feina de les autoritats nacionals
consistia en negociar amb ells. L’arquitecte d’aquest nou règim, Antonio Cánovas del Castillo,
admirava el sistema parlamentari anglès; per a ell, el fonament de l’èxit d’aquell país era el
mètode de rotació pacífica de dos partits polítics en el poder.

Havia aprés que la pau política exigia de l’accés al poder del partit principal de la oposició per
mitjans pacífics. Mogut per aquestes idees, va supervisar el redactat de la nova Constitució de
1876. En 1885 Cánovas i Sagasta van aconseguir un acord formal, conegut com el Pacte del
Pardo, segons el qual els conservadors renunciarien i aconsellarien al rei designar als liberals.

3
 Però, aquest acord no era suficient per fer funcionar els sistema, ja que els dirigents polítics
nacionals no podien imposar la decisió en el pla local i regional, sinó que haurien d’arribar a
acords amb les cacics regionals i locals. La figura clau era el Cap del Govern, que controlava
l’administració i realitzava la selecció última dels candidats.

No tots els districtes electorals del país estaven a disposició dels negociadors de la capital. Els
més accessibles al control del govern, eren coneguts com districtes disponibles, muertos o
mostrencos. En aquests districtes es concedien normalment de candidats coneguts com
transhumants, nouvinguts i “caiguts del cel”.

Els segons tipus de districtes electorals era el de districtes on el cacic tenia suficient força per
impedir la lliure elecció del candidat i forçar el candidat del govern.

Finalment estaven els districtes independents, o emancipats, on la mobilització de l’electorat

havia finalitzat amb el control del govern i dels cacics. Aquesta situació es donava normalment
en les àrees urbanes.

Una vegada finalitzat el “encasillado”, la llista de candidats de tots els partits, començava un
altre sèries de negociacions, ara entre el Govern central i dirigents locals dels partits. El
governador civil actuava d’intermediari. La seva tasca era pacificar a ambdós partits i assegurar
el resultat proposat amb la menor violència possible.

Hi havia altres tipus de frau i coacció “pucherazos”. Aquests podien consistir en canviar en
l’últim minut el lloc del col·legi electoral, situen les urnes de tal manera que els votants no
s’animaren a participar (hospitals infecciosos, teulades d’edificis, cort per als porcs,...).,
detenció de votants, contractació de bandes amb la finalitat de donar el vot a persones mortes
“lázaros”, que havien sigut incloses en la llista de votants, enviament de funcionaris del govern
per amenaçar propietaris, treballadors, comerciants,....

La capacitat del cacic per aconseguir vots depenia de la seva habilitat per concedir favors als
seus clients o “amics polítics”.

El favor més important rebut per la gent normal era l’exempció de un fill del servei militar, que
podia aconseguir-se mitjançant un certificat mèdic fals o una falsa declaració d’alçada.

4. ELS PARTITS DINÀSTICS A CATALUNYA

● El nucli dels conservadors catalans s’agrupava a l’anomenada Lliga de l’Ordre Social, que
aplegava prohoms, com el jurista Duran i Bas, el fabricant de tèxtil Ferrer i Vidal, el banquer
Manuel Girona i el periodista Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona. Situats a la
franja més catòlica i conservadora del partit, van oposar-se a la tolerància de cultes sancionada
per la Constitució del 1876 i es van mostrar contraris al reformisme proposat pels liberals.
També van enfrontar-se amb Cánovas a causa de la política centralista i uniformista del règim,
mentre defensaven la vigència del dret civil català, el proteccionisme econòmic i l’eliminació del
caciquisme i l’ús de diputats imposats (mecanismes que controlava el Govern central).

● Els liberals catalans s’articulaven al voltant d’antics progressistes. Els seus líders eren Víctor
Balaguer i Francesc Rius i Taulet, que com a alcalde de Barcelona va impulsar l’Exposició
Universal de Barcelona del 1888. Van disposar del diari de La Vanguardia com a portaveu i
defensaven un reformisme que augmentés les llibertats individuals, restar influència de
l’Església, el sufragi universal, i dotar de certa autonomia a Cuba.

4
● Aquest dos partits dinàstics tenia el favor i suport dels governadors civils que
controlaven les eleccions. Però poc a poc, les classes mitjanes , van acabar apostant
pels nous partits catalanistes.

5. CARACTERÍSTIQUES DE LES PRINCIPALS FORCES POLÍTIQUES MARGINADES

DEL SISTEMA.
● La Restauració va marginar de l’activitat política amplis sectors socials i polítics:
republicans, carlins, socialistes i nacionalistes. Els mecanismes de funcionament del
torn van impedir a aquestes oposició obtenir un nombre suficient de diputats per
formar govern o constituir una minoria parlamentària influent.

5.1 EL REPUBLICANISME.
● El republicanisme va patir la repressió dels primers anys de la Restauració. Malgrat les seves
divisions internes, el partits republicans compartien quatre punts bàsics: la república com a
forma d’Estat, les reformes per afavorir els grups socials més necessitats, la fe en el progrés
científic i educatiu i la laïcitat (separació de l’Església i l’Estat).

● La tendència més moderada era el Partido Republicano Posibilista, dirigit per Emilio Castelar,
que va acabar integrant-se al Partit Liberal de Sagasta.

● El Partido Republicano Progresista, liderat per Ruiz-Zorrilla, era l’únic que confiava en
una insurrecció de l’exèrcit per arribar al poder.

● D’una escissió de l’anterior va néixer el Partido Republicano Centralista, el principal

líder del qual era Nicolás Salmerón.

● El grup republicà més nombrós i que tenia més força era el Partit Republicà Federal,
liderat per Francesc Pi i Margall, que a Catalunya tenia un elevat nivell d’implantació.
El partit va patir divisions internes, com la protagonitzada per Valentí Almirall, que va
crear un partit catalanista d’àmbit estrictament català.

5.2 EL CARLISME. RAONS DE LA DERROTA CARLISTA I CONSEQÜÈNCIES DIRECTES AL PAÍS BASC.

● Durant ell període de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) els carlins van veure’s encara més
encoratjats amb la instauració de la Primera República, el 1873. D’un enfrontament inicial amb
uns quants escamots armats es va passar a un autèntic front obert. A les zones sublevades es
va anar articulant un embrió d’Estat carlí, i les ajuntaments i les diputacions van començar a
organitzar-se sota principis forals, tot impulsant les llengües pròpies i les institucions regionals.
Estella es convertiria així en un Estat carlí des de l’estiu de 1873. El conflicte s’allargaria fins el
1876 ja que els carlistes dominaven la major part del País Basc i Navarra amb l’excepció de les
grans capitals. A Catalunya l’acció de les tropes carlistes, sota el comandament de Ramon
Tristany i Francesc Savalls, va aconseguir algunes victòries i conquerir places com la Seu
d’Urgell, Igualada, Manresa, Vic i Olot.

● La restauració de la dinastia borbònica en la figura d’Alfons XII va fer que el carlisme perdés una
part dels suports conservadors que el recolzaven perquè aquests ja estaven satisfets pel retorn
a un sistema que garantia una certa estabilitat al país després de la situació erràtica dels últims

5
 anys. Així, l’ofensiva de l’exèrcit liberal al llarg de 1875 va aconseguir expulsar els carlins de les
places on s’havien fet forts, derrotant-los a tot Catalunya, així com també al País Valencià i
l’Aragó.

● El conflicte encara es perllongaria uns mesos més al País Basc i Navarra, on va traslladar-se la
major part de l’exèrcit governamental. Malgrat l’episòdica victòria carlina en la Batalla de
Lakar, la campanya militar desenvolupada des de finals de 1875 va aconseguir d’afeblir la
resistència navarresa i basca fins a la seva rendició total l’any 1876 quan Estella va caure en
mans de Primo de Rivera i el propi rei Alfons XII va posar-se al capdavant de les tropes per
acabar personalment amb els últims focus de resistència. El febrer de 1876, Carles VII va creuar
la frontera en direcció cap a l’exili francès posant fi a la guerra i a les seves pretensions al tron
espanyol.

● Aquest seria l’últim intent insurreccional d’uns carlistes que van demostrar la seva feblesa
estructural al no ser capaç de derrotar al règim republicà que era excessivament fràgil com a
conseqüència de la conjunció de diversos factors: la divisió entre activistes i legalistes, la
consolidació del liberalisme a Espanya, la incapacitat d’aglutinar a tota l’oposició conservadora
a la Revolució de Setembre, la manca de confiança per part de l’exèrcit i la manca de suport
popular a les grans ciutats.

● El carlisme que havia estat derrotat de nou el 1876, va organitzar-se i va tenir una certa força a
les províncies forals (Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia). A més, l’aparició del nacionalisme
basc i el nacionalisme català va reduir les bases socials del carlisme.

● La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l’abolició definitiva dels règim foral.
No obstant això, el 1878 es va estipular un sistema de concerts econòmics que atorgava un
cert grau d’autonomia fiscal a les províncies basques, en virtut de la qual aquestes províncies
pagarien anualment a l’estat una quantitat determinada recaptada directament per les
diputacions provincials.

● El carlisme derrotat, va deixar de tenir bona part dels seus suports tradicionals. Bona part del
clero es va anar allunyat del carlisme i es van mostrar partidaris de la integració dels catòlics en
el sistema canovista, com demostra la incorporació del grup Unión Católica, dirigit per
Alejandro Pidal, al Partit Conservador.

● L’any 1886, Vázquez de Mella va liderar un intent de modernització del Partit Carlí. A l’altre
extrem, el carlisme va patir l’escissió del sector integrista o tradicionalista liderat per Ramón
Nocedal.

● La jerarquia eclesiàstica catalana va fer pressió sobre el clergat perquè abandonés el carlisme,
acceptant la col·laboració amb el sistema liberal.

● A partir del 1890, el carlisme va ser reconstituït amb l’aspiració de convertir-lo en un partit de
masses, amb el nom de Comunió Tradicionalista. L’any 1896 va aconseguir deu diputats a tota
Espanya.

5.3 EL SOCIALISME. LA FUNDACIÓ DEL PSOE I LA UGT.

PSOE

6
● Un reduïts grup de tipògrafs madrilenys fan fundar l’any 1871 clandestinament una
societat obrera denominada Associació General de l’Art d’Imprimir, liderat i presidit
per Pablo Iglesias el 1874. Aquest col·lectiu seria la base del partit socialista. La
fundació del Partit Socialista a Madrid va tenir lloc el 2 de maig de 1879
● L’arribada dels liberals al poder l’any 1881 va comportar una certa permissivitat
governamental, que va complementar amb la llei d’associacionisme, que legalitzava les
associacions obreres i que va permetre la legalització del PSOE.

UGT
● El 1888 es va fundar a Barcelona el primer sindicat socialista. La Unión General de
Treballadores (UGT). La UGT s’organitzaria a través de Societats Obreres i d’Oficis a
nivell local i posteriorment com a Federacions a nivell estatal. La UGT defensava que
es fixessin salaris mínims i la lluita per la fixació de la jornada laboral de vuit hores. La
UGT tindria des dels seus inicis una vocació internacionalista.

5.4 ANARQUISME A ESPANYA I EL SEU ARRELAMENT A ANDALUSIA I CATALUNYA.

ANARQUISME
● El 1881, la secció espanyola de la Internacional Obrera (FRE), de tendència bakuninista,
va canviar el seu nom pel de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE)
motivada per la necessitat d’adaptar-se a la nova legalitat de la necessitat d’adaptar-se
a la nova legalitat del règim de la Restauració que prohibia les organitzacions de
caràcter internacional dirigides des de l’estranger. La direcció de la FTRE defensava la
vaga com a tàctica revolucionària i es mostrava contrària a tot acte violent.

● La nova organització, que tenia la seva major implantació entre els jornalers
d’Andalusia i la classe obrera de Catalunya, va augmentar el seu nombre d’afiliats i va
desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu. Ara bé, la trajectòria de la
FTRE va ser força difícil ja que va haver de fer front a l’aparició en les seves files de
dues grans tendències ideològiques: l’anarcocomunisme i l’anarcocol·lectivisme, que
suposaven divergències tàctiques respecte de la via d’acció a seguir enfront del règim
restauracionista.

● L’anarcocomunisme rebutjava el paper predominant dels sindicats. Seguidors de

Kroptkin i Malatesta, els membres d’aquesta tendència consideraven que la feina
havia de ser el resultat de la pròpia satisfacció personal i no una imposició del sistema
econòmic. No rebutjaven l’ús de la violència.

● L’anarcocol·lectivisme, per la seva banda, confiava en la lluita sindical com a mètode

per a arribar a la revolució a mitjà o llarg termini. Seguidors de Bakunin, els membres
d’aquesta tendència defensaven la propietat col·lectiva dels béns i els mitjans de
producció per part dels sindicats obrers. La seva ideologia responia a la idea que cada
individu produiria segons la seva voluntat o capacitat i rebria un salari en funció del
seu treball.

● Els desacords dins d’aquesta organització, que la portarien a desaparèixer, i la

repressió constant sobre el moviment obrer i pagès van afavorir que una part de
l’anarquisme optés per l’acció directa o propaganda pel fet i organitzés grups

7
 autònoms revolucionaris amb l’objectiu d’atemptar contra el que consideraven com
els pilars fonamentals del capitalisme espanyol: l’Estat, la burgesia i l’Església.
L’ambient revolucionari que crearien aquests grups va donar lloc a una atmosfera
d’inestabilitat fomentada per la conflictivitat social i laboral.

● Així, el terrorisme encobert sota la “propaganda pel fet” va adquirir un gran

protagonisme, fonamentalment en el període 1893-1897, i van produir-se un bon
nombre d’actes de violència anarquista: atemptats contra personatges destacats de la
vida política espanyola (Cánovas, Martínez Campos), bombes al teatre del Liceu de
Barcelona (institució representativa de la societat burgesa) o bombes contra la
processó del Corpus de Barcelona (símbol de la litúrgia popular eclesiàstica).
Tanmateix, també van produir-se atemptats que no presentaven una finalitat clara,
més propers a la desesperació que a la reivindicació, i que van causar víctimes
innocents sense aconseguir cap altre objectiu revolucionari.

● L’anarquisme va ser acusat d’estar darrere de La Mà Negra, una associació clandestina
que va actuar a Andalusia a les darreres dècades del segle XIX produint una important
agitació camperola i a la qual van atribuir-se nombrosos assassinats així com l’incendi
de collites i d’edificis.

● Els atemptats i les revoltes anarquistes van anar seguits per una gran repressió
governamental, en ocasions indiscriminada, que va portar a la generació d’una espiral
de violència basada en una dinàmica d’acció/repressió/acció, a la vegada que creava
nous màrtirs dins de les files anarquistes.

● El moment clau d’aquesta espiral serien els anomenats processos de Montjuïc,

celebrats el 1897 a Barcelona, la gran causa judicial contra l’anarquisme que havia
estat reclamada des dels sectors més conservadors del règim. Finalment, el procés es
resoldria amb cinc anarquistes condemnats a mort i vint condemnes a presó. Més enllà
d’això, el procés va tenir una gran repercussió a Espanya i a l’estranger i va estar
marcat pels incidents que van produir-se: els acusats van relatar al tribunal les tortures
a les quals havien estat sotmesos, un dels advocats defensors va suïcidar-se i la manca
de garanties judicials va ser una evidència.

● La proliferació d’atemptats va aprofundir la divisió de l’anarquisme entre els partidaris

de mantenir l’acció directa i els qui propugnaven una acció de masses. Vells
anarquistes com Anselmo Lorenzo o intel·lectuals com Federico Urales, així com amplis
grups obrers, especialment a Catalunya, van manifestar-se contraris al terrorisme
anarquista i, en conseqüència, van plantejar una nova via d’acció sindical amb la
revolució social com a objectiu a mig termini.

● Aquesta tendència, de clara orientació anarcosindicalista, va començar a donar els

seus fruits en els primers anys del segle XX amb una participació destacada en la vaga
general de Barcelona del 1902 tot reclamant la reducció de la jornada laboral i
l’augment de salaris. Posteriorment, des de l’anarcosindicalisme es promouria la
creació de la Solidaritat Obrera (1907), una federació d’associacions de treballadors
de caràcter apolític, reivindicatiu i favorable a la lluita revolucionària.

● El 1910, aquesta organització va impulsar el naixement de la Confederació Nacional

del Treball (CNT), un nou sindicat anarquista que tenia com a objectiu escampar-se per

8
 tot el territori espanyol i donar estabilitat i empenta a un sindicalisme anarquista.
Hereva de les velles tradicions apoliticistes del proletariat català, la CNT propugnava la
ideologia i les tàctiques del sindicalisme revolucionari i es diferenciava tant del model
de la UGT com del sindicalisme reformista.

6. LA CRISI D’ULTRAMAR (CUBA I FILIPINES).

● Des de 1824, Espanya només tenia les colònies de Cuba i Puerto Rico, al Carib, i les
Filipines i algunes altres petites illes al Pacífic.

● Cuba era la principal possessió, amb importants interessos i negocis espanyols i amb
un gran flux d’emigració espanyola. La vida econòmica de l’illa es basava en una
agricultura de plantació, que conreava essencialment canya de sucre, cafè i tabac per a
l’exportació. Aquesta activitat constituïa una notable font d’ingressos per a l’Estat i per
algunes empreses espanyoles.

● La política aranzelària que imposaven els governs espanyols convertia les illes en uns
mercats captius. Obligades a comprar a elevats preus els productes espanyols,
fonamentalment el blat castellà i els teixits catalans, la legislació espanyola els
dificultava l’exportació cap a Europa o els Estat Units.

● El cas de les Filipines va ser diferent perquè aquí la població espanyola era escassa i els
interessos econòmics espanyols es basaven en la producció de tabac i a ser una porta
d’intercanvis amb el continent asiàtic. L’illa estava controlada per un contingent de
l’exèrcit i tenia una gran presència d’ordes religiosos.

● A escala política, aquests territoris rebien un tractament colonial i no tenien cap dret a
enviar representants a les Corts espanyoles ni a tenir institucions de govern, ni a
intervenir en l’elaboració de les lleis que afectaven les illes.

6.1 CAUSES DE LA INSURRECCIÓ CUBANA.

● El final de la guerra carlina va facilitar posar fi a la insurrecció cubana (Guerra dels Deu
Anys, 1868-1878). Es va negociar el 1878 (El Conveni de Zanjón)una solució on
s’incloïa una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud i promesa de reformes
polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants a les Corts
espanyoles.

● L’endarreriment o l’incompliment d’aquestes reformes va provocar un nou conflicte

el 1879 (Guerra Chiquita) i la posterior insurrecció del 1895.

● El retard o l’incompliment de les reformes polítiques i econòmiques del govern

espanyol de la Restauració borbònica vers Cuba va comportar un allunyament de
l’autonomisme i que els desitjos d’emancipació i l’independentisme guanyessin cada
cop més partidaris.

● El 1879 va produir-se un nou intent d’insurrecció que va donar lloc a un conflicte

anomenat Guerra Chiquita. La insurrecció dels mambistes, nom amb el qual es

9
 denominava als rebels cubans, va ser derrotada l’any següent amb una relativa facilitat
com a conseqüència de la manca de suport entre la població, l’escassetat de
l’armament i la clara superioritat de l’exèrcit espanyol.

● El 1893, José Martí, un intel·lectual cubà, va fundar el Partido Revolucionario Cubano

que tenia com a objectiu aconseguir la independència de l’illa i aviat comptaria amb el
recolzament dels Estats Units. El partit ràpidament va augmentar la seva base social i
va rebre el suport de nombrosos cabdills revolucionaris com Máximo Gómez, Antonio
Maceo i Calixto García, personatges que s’havien distingit en la lluita contra les tropes
espanyoles en la Guerra dels Deu Anys i es negaven a acceptar els acords que s’havien
signat a la Pau de Zanjón. La importància de José Martí va eradicar en la seva capacitar
d’unir obrers, sectors populars i la burgesia criolla sota el l’objectiu d’arribar a la
democràcia a partir de la independència. Amb ell, se sentia identificat tot aquell que
no tingués interessos colonialistes.

● El 24 de febrer de 1895, un nou aixecament independentista cubà, el Crit de Baire, va

donar pas a un conflicte generalitzat. La rebel·lió va iniciar-se a l’est de l’illa, a Santiago
de Cuba, però va estendre’s ràpidament cap a l’oest arribant cap a l’Havana.

6.2 POLÍTICA ADOPTADA PER ELS DIFERENTS GOVERNS ESPANYOLS.

● Davant l’aixecament a Espanya hi va haver diverses posicions: el govern de Cánovas va
adoptar una actitud molt patriotera (“hasta el último hombre y hasta la última
peseta”), anunciada en discursos sorollosos i grandiloqüents; la burgesia industrial i
comercial (i especialment la catalana) també era partidària de mantenir la sobirania
espanyola, amb la guerra si calia; el poble es va deixar portar per la propaganda de “el
orgullo nacional”. Només una part dels republicans federal, els socialistes, els
anarquistes i els catalanistes de la Unió Catalanista van protestar i van demanar
l’autonomia per a Cuba i les altres illes. A més, hi havia moltes associacions obreres
contràries a la guerra perquè eren conscients que hi haurien d’anar els seus fills.

● Des de 1895 la vida política de la Península va estar condicionada pels transcurs de la

guerra a les colònies i per l’enfrontament amb els Estats Units. Durant tot el període
d’enfrontament, tant per part del govern conservador com del liberal, la principal
preocupació va residir en aconseguir un consens nacional per les accions bèl·liques i en
trobar els recursos necessaris per tal de fer front als requeriments de la guerra.

● La consigna de les forces del règim va ser unir-se en un esforç comú. En canvi, l’escàs
èxit en el transcurs dels esdeveniments va fer que es comencessin a revelar les
diferències entre grups i partidaris. A més, la societat espanyola es va dividir entre
aquells que recolzaven l’opció bèl·lica (partits dinàstics, gran part dels republicans i els
carlistes) i els partidaris d’una solució pacífica (federals, socialistes, anarquistes i alguns
sectors nacionalistes).

● La guerra era considerada pels partits dinàstics com un mal menor, en tant que
representava un desenllaç ràpid i honrós a un problema que no tenia millor solució. Els
polítics del règim eren conscients de la superioritat nord-americana i dels escassos
mitjans militars amb els quals disposaven per oposar-se a ells. Sabien que la guerra
estava perduda, però els semblava preferible perdre les colònies d’aquesta manera,
abans que cedir-les pacíficament i posar en perill l’estabilitat del sistema polític i de la
monarquia.

10
● Allò que veritablement espantava els partits dinàstics eren les conseqüències que
podia tenir la pèrdua de Cuba o Filipines: que l’exèrcit es sentís traït i protagonitzés un
pronunciament militar; i que aquest fos recolzat per moviments populars
convenientment instrumentalitzats pels partits antidinàstics.

● Altres sectors socials es sentien preocupats essencialment per la pròpia pèrdua de les
colònies. Eren els grups colonials amb interessos a les illes: comerciants, “hacendados”
i inversors amb interessos a Ultramar; militars i funcionaris destinats en aquestes,
compromesos amb la seva administració, i amb fortes arrels econòmiques i
oligàrquiques en aquells territoris; les ordres religioses vinculades a Filipines; les
societats geogràfiques de l’expansió colonial.

● Els empresaris espanyols interessats en el negoci colonial però sense inversions

directes a les colònies –els tèxtils catalans, els cerealistes castellans i la siderúrgia
basca–, conscients què el procés independentista a les colònies era imparable i què la
situació de guerra només perjudicava els seus interessos, van recolzar una sortida
ràpida al conflicte, acompanyada per una dura negociació en favor del manteniment
dels drets d’entrada dels productes espanyols a les antigues colònies. Allò important
era mantenir la possibilitat d’obtenir beneficis de les colònies, fos qui fos
l’administrador polític.

● D’altra banda, la premsa i l’Església van actuar com elements legitimadors de la guerra.

● Tot i els temors dels governants, els partits antidinàstics no van aprofitar la guerra per
atemptar contra el sistema polític, degut en part a que aquests grups no tenien a finals
de segle, una gran implantació social, ni la capacitat per convertir-se en alternativa del
govern.

● La guerra, però, va provocar la consolidació de noves formacions dissidents –

especialment nacionalistes i socialistes–, davant les quals s’obria un futur incert en el
qual havien de trobar el seu espai polític. En canvi, els resultats de la contesa no van
provocar grans variacions en el mapa polític espanyol, i, sobretot, no van suposar una
amenaça pel règim. Pel que fa a l’entramat institucional, es van mantenir la
Constitució, el titular de la Corona, una composició de les Corts similar, els mateixos
partits i, fins i tot, els mecanismes polítics que tant es van criticar.

● Per reprimir la revolta, el cap de govern espanyol, Antonio Cánovas del Castillo,
inicialment va enviar un exèrcit comandat pel general Martínez Campos. Aquest va
buscar la pacificació de l’illa mitjançant la combinació d’una forta acció militar amb un
esforç polític de conciliació amb els rebels. Martínez Campos, però, va fracassar en el
seu intent de controlar militarment la insurrecció i pacificar l’illa, motiu pel qual va ser
dimitir i va ser substituït pel general Valeriano Weyler per canviar la tàctica bèl·lica i
iniciar una fèrria repressió.

● Amb l’objectiu d’evitar que els insurrectes s’estenguessin en el món rural i aïllar els
guerrillers, Weyler va dividir l’illa amb “trochas y alambradas” i va concentrar la
població pagesa en campaments o camps de concentració aïllats que impedien als
camperols tenir contacte amb els combatents. A més, Weyler va tractar durament els
rebels, a molts dels quals va fer aplicar la pena màxima, així com a la població civil,
entre la qual va augmentar considerablement la mortalitat com a conseqüència de la
proliferació de fams i epidèmies.

11
● En el terreny militar, però, tot i la repressió, la guerra no era favorable als interessos
espanyols ja que els combats tenien lloc a la selva (la manigua) contra unes forces
disperses en el territori i amb una gran facilitat per concentrar-se pels atacs i separar-
se ràpidament. Ni els soldats espanyols estaven preparats per a enfrontar-se a una
amenaça d’aquest tipus ni l’exèrcit disposava dels mitjans necessaris. Així, el mal
aprovisionament, la manca d’instruments i l’extensió de les malalties tropicals van
causar una gran mortaldat entre les tropes i van fer que la victòria final esdevingués
cada vegada un objectiu més difícil d’aconseguir.

● A més, el sistema de lluita imposat per Weyler era tan cruel que va produir un gran
desprestigi internacional per a Espanya, així com la protesta interessada dels Estats
Units, que van muntar una gran campanya de premsa contra el domini espanyol. El
govern liberal, conscient del fracàs de la via repressiva i temorós d’un conflicte amb els
Estats Units, va veure’s obligat a fer dimitir Weyler. El seu substitut seria el general
Ramón Blanco.

● A Espanya, parlar de diàleg sobre el conflicte cubà significava fragilitat envers una
oposició molt forta al govern i al sistema amb la intencionalitat d’atacar-lo. Tot i això,
l’any 1897, Segismundo Moret, com a ministre d’Ultramar, va aprovar un decret en el
qual atorgava una àmplia autonomia cubana, el sufragi universal masculí, la igualtat de
drets entre cubans i peninsulars i l’autonomia aranzelària, però aquesta resposta
arribava massa tard. Així, els independentistes cubans, sabent-se recolzats pels Estats
Units, van rebutjar l’autonomia i la fi de les hostilitats.

● Davant el refús continuat per part del govern espanyol a vendre l’illa de Cuba als Estats
Units, el president McKinley va reconèixer els independentistes cubans i els va ajudar
obertament en el conflicte. L’abril de 1898, l’explosió fortuïta del cuirassat nord-
americà Maine, enviat pel govern dels EUA al port de l’Havana com a símbol de
protecció dels ciutadans nord-americans residents a l’illa, en el qual va perdre la vida la
major part de la seva tripulació, va precipitar la guerra resultant ser el casus belli que
necessitava l’administració nord-americana per involucrar-se en el conflicte.

● Aleshores, els Estats Units van iniciar una forta campanya propagandística contra
Espanya, a la qual s’acusava falsament d’haver provocat la voladura del Maine i
s’exigia la retirada de Cuba. Tot i la consciència que l’exèrcit espanyol mai podria fer
front amb èxit un conflicte militar amb els EUA, els dirigents polítics van considerar
humiliant l’ultimàtum nord-americà, donant lloc a la guerra contra els Estats Units pel
control de Cuba.

● La guerra entre els Estats Units i Espanya va ser ràpida i en únicament dues batalles
navals va estar decidida. Una esquadra dirigida per l’almirall Cervera va partir cap a
Cuba, però la flota nord-americana era molt més moderna poderosa i va desfer-se
fàcilment dels malmesos vaixells espanyols, primer a Cavite (port de Manila, Filipines,
1 de maig de 1898), i després a Santiago de Cuba (3 de juliol de 1898).

● La pau va ser signada a París el 10 de desembre de 1898. Pels tractats de pau Espanya
cedia Puerto Rico, les Filipines i l’illa de Guam als Estats Units que hi establiria un
protectorat i va abandonar Cuba, que es convertiria en una república independent
sota el protectorat/ocupació dels Estats Units, amb la consegüent frustració dels líders
independentistes cubans. Pel règim espanyol va ser més important salvar la monarquia
davant les amenaces internes que no pas mantenir Cuba i la resta del seu imperi
colonial.

12
6.3 LA INSURRECCIÓ FILIPINA.
● El malestar provenia dels descontentament de la població amb el mètodes de
l’administració espanyola i l’excessiu poder dels ordre religiosos. L’independentisme
filipí va originar la formació de la Liga Filipina, fundada per José Rizal el 1892, que
exigia l’expulsió dels espanyols i la confiscació dels seus latifundis.

● La insurrecció es va iniciar el 1896 i es va estendre per la província de Manila. El capità

general Camilo García Polavieja va dur a terme una política repressiva i va condemnar
a mort Rizal. Amb el govern liberal de 1897, es va anomenar capità general Fernando
Primo de Rivera, que va promoure una negociació indirecte amb els principals caps de
la insurrecció, cosa que va donar coma a resultat una pacificació temporal de
l’arxipèlag.

6.4 CONSEQÜÈNCIES DE LA PÈRDUA DE LES COLÒNIES D’ULTRAMAR.

7. Cap esdeveniment va tenir unes conseqüències tan dramàtiques per a la monarquia
restauracionista com la pèrdua de les darreres colònies d’Ultramar. L’emancipació de
Cuba, Puerto Rico i Filipines suposava la fi de l’Imperi colonial espanyol així com d’un
dels principals pilars econòmics del règim i va ser interpretada per molts autors com
l’inici de l’enfonsament del sistema restauracionista.

8. La crisi moral. La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió simbòlica
de la decadència espanyola i els intel·lectuals i els polítics van coincidir a senyalar que
Espanya es trobava en un dels punts més baixos de la seva evolució històrica. Eren
necessaris canvis polítics i morals. Tanmateix, malgrat l’envergadura de la crisi de 1898
i el seu significat simbòlic, les seves repercussions immediates van ser menors del que
s’hauria pogut esperar.
9. Així, la crisi econòmica derivada de la pèrdua de les colònies va tenir unes
conseqüències limitades i la necessitat de liquidar els deutes contrets arran de la
guerra va possibilitar una reforma de la hisenda amb la finalitat d’incrementar la
recaptació a través de l’increment de la pressió fiscal. I, políticament, el sistema de la
Restauració va sobreviure amb una mala salut de ferro durant dues dècades més.

10. El gran problema que va presentar la desfeta de 1898 va ser el retorn dels soldats a
Espanya i el gran efecte que va tenir en el camp intel·lectual del país. En definitiva, la
crisi de 1898 va ser fonamentalment moral i ideològica i va comportar un gran impacte
psicològic entre la població. La derrota va sumir la societat i la classe política espanyola
en un estat de desencís i de frustració perquè va significar la destrucció del mite de
l’imperi espanyol en un moment en el qual les potències europees estaven construint
extensos imperis colonials a l’Àfrica i Àsia.

11. A més, suposava la constatació definitiva que Espanya s’havia convertit en una
potència secundària en el context internacional. La premsa estrangera presentaria
l’Estat espanyol com una “nació moribunda”, amb un exèrcit totalment ineficaç, un
sistema polític fonamentat en la corrupció i uns polítics ineficaços. Aquesta visió
decadent faria fortuna i es generalitzaria entre bona part de l’opinió pública espanyola.
El missatge catastrofista va penetrar en una societat que va culpar el govern i l’exèrcit
d’haver claudicat davant dels Estats Units.

13
 12. El regeneracionisme. Si amb la pèrdua de les primeres colònies ja havia sorgit un
moviment crític amb la situació del país, la derrota de 1898 va suposar l’esclat del
regeneracionisme. En resposta a la crisi moral i ideològica de 1898, alguns
intel·lectuals van presentar una visió molt crítica de la història d’Espanya i van
reclamar la necessitat de “regenerar” la vida política i social del país.
13. La crisi moral i ideològica de 1898 també va donar lloc a la configuració d’un grup de
literats i de pensadors coneguts com a Generació del 98, que van analitzar el
“problema d’Espanya” en un sentit molt crític i en un to amargament pessimista.
Filòsofs i escriptors com Unamuno, Azorín, Antonio Machado, Ramiro de Maetzu, Pío
Baroja o Àngel Gavinet van veure a Espanya immersa en una profunda crisi que només
podia solucionar-se mitjançant una regeneració del sistema, la recuperació del
“veritable esperit del país” i l’acostament a Europa. Creien que la pèrdua de les
darreres restes del que havia estat l’imperi espanyol havia de suposar el revulsiu per a
la regeneració moral, social i cultural del país.

14. Davant la crisi, apareixeran moltes obres de caràcter crític i regeneracionista. Es

denunciarà el fracàs de la revolució liberal i la manca d’accés a la terra i a la cultura. Es
parlarà de la paralització del país (idiòcia). El pensament més reaccionari demanarà la
introducció de la figura d’un dictador davant el fracàs del sistema de partits polítics.
S’arribarà a culpar de la crisi a la introducció de la dinastia dels Àustries en el tron
espanyol en el segle XVI.

Fonts Consultades:

AA.VV., Història. Vicens Vives (Barcelona, 2016)

MORENO CULLELL , V., La tercera guerra carlina (1872-1876). Rev. Sapiens

SHUBERT, A., Història social de España (1800-1990). Nerea (Madrid, 1991)

14