unitat 1: LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA

1. Les claus del nou sistema polític

1.1. El nou règim polític:

L’1 de desembre de 1874, el futur rei Alfons XII, exiliat a Gran Bretanya, va fer públic el
Manifest de Sandhurst, en què es posava a disposició dels espanyols.(document ideat i
elaborat per Antonio Cánovas del castillo)
El dia 29, el general Martínez Campos feia el pronunciament de Sagunt, accelerant el retorn
i la proclamació d’Alfons com a rei.
El nou règim fou dissenyat pel polític conservador Antonio Cánovas del Castillo.
Els objectius eren del nou sistema polític eren:
- Aconseguir l’estabilitat política.
- Superar el caràcter partidista de la monarquia.
- Posar fi a qualsevol revolució democràtica o social.
- Eliminar l’intervencionisme de l’exèrcit.
- Aturar els continus enfrontaments polítics.
Es fonamentava en una Constitució relativament moderada i un sistema bipartidista on
conservadors i liberals alternaven pacíficament en el poder (torn dinàstic). No era un
sistema democràtic.

1.2. La Constitució de 1876:

La Constitució de 1876, tot i tenir un caràcter conservador clar, tenia una certa flexibilitat
que permetia interpretar-la de forma que els dos partits poguessin governar sense haver de
canviar-la cada cop que havia canvi de torn.
Les principals línies eren:

1. El tipus de sufragi quedava a decisió del govern→ Els conservadors van fer una llei
electoral l’any 78 amb sufragi censatari limitat a grans contribuents (3% del total).
L’any 90 els liberals van aprovar un sufragi universal masculí, però no massa
reeixit.
2. El rei feia un paper moderador→ Era cap de l’exèrcit, designava el cap de govern i
no era responsable davant les Corts.
3. El poder legislatiu l’exercien unes corts bicamerals: el Congrés de Diputats,
escollits directament i el Senat, en part designat pel rei i en part escollit.
4. La sobirania era compartida entre les Corts i el Rei, en una divisió de poders de
talant conservador que donava grans poders a la Corona.
5. Un important ventall de drets i llibertats (expressió, associació i reunió), però es
deixava la regulació a l’executiu; els Conservadors ho feien més restrictiu i els
liberals més permissiu.
6. El catolicisme com a religió oficial de l’Estat, amb pressupost garantit per culte i
clero, i un paper important en l’educació.
7. Centralisme de l’Estat→ suprimint els furs bascos i subordinant ajuntaments i
diputacions al govern central.
1.3. La fi dels conflictes bèl·lics:
L’estabilitat del sistema va ser afavorida pel final de les guerres carlines i la de Cuba. T
ot i que els comandants carlins Ramon Tristany i Francesc Savalls encara havien vençut a
Alpens (1873) i Castellfollit (1874), l’exercit liberal al 1875 va aconseguir derrotar-los
definitivament a Aragó, València i Catalunya.
Al 1976 al País Basc i Navarra encara es va allargar uns mesos,però les forces carlines es
rendien i el pretendent Carles s’exiliava a França; els seus règims forals van ser abolits.
El final de la guerra carlina va permetre posar fi a la guerra contra ells insurrectes a Cuba.
L’acció militar i la negociació van portar al Conveni de Zanjón (1878),
que incloïa:
● una àmplia amnistia
● l'abolició de l’esclavitud
● una sèrie de reformes polítiques i administratives.

2. Bipartidisme i Torn pacífic

2.1. El sistema bipartidista:

Cánovas va dissenyar un sistema bipartidista en què els partits s’alternaven al govern sense
pronunciaments militars com havia passat abans.
Els “partits dinàstics” van ser:
-Partit Conservador (Partido Liberal Conservador), creat i liderat per Cánovas del Castillo
fins el seu assassinat (1897), provenia del Partit Moderat.
-Partit Liberal (Partido Liberal-Fusionista), fundat per Sagasta, tenia un programa més
progressista, amb alguns ideals del sexenni democràtic (adaptats a la Constitució).
Els dos partits coincidien en qüestions fonamentals com:
la defensa de la monarquia i la constitució
la propietat privada , l’estat liberal, unitari i centralista
Un model d’Estat unitari centralista.
Cap d’ells era un partit de masses amb seus i afiliats; eren partits de notables: un líder que
mantenia unides les faccions, les diverses clienteles, òrgans de premsa i suports locals.

2.2. Funcionament del torn dinàstic:

L’alternança en el poder estava garantida per la manera peculiar de formar el govern:
quan un govern patia un cert desgast per la situació del país, es demanava al rei que
nomenés un nou govern.
El nou president, que sempre era el líder de l’oposició, rebia el nomenament junt amb el
decret de dissolució de les Corts i la convocatòria de noves eleccions.
El sistema electoral era corrupte i manipulador.
El resultat de les eleccions era el previst pels dos partits, mitjançant
1. Cacics→ eren els individus o famílies que, pel seu poder econòmic o per la seva
influència política, controlaven una circumscripció electoral.
2. Tupinades→ eren tot tipus de fraus electorals que ajudaven a aconseguir l’elecció
del candidat adequat (falsificació del cens, manipulació d’actes, compra de vots,
coacció).

s’aconseguien els diputats necessaris per tenir una majoria per formar govern de mutu
acord. Això impedia que cap monopolitzés el poder i que l’altre intentés recuperar-lo amb
cops d’estat; a més impedia que altres partits arribessin al poder. Tot plegat va fomentar
l’apatia i el desinterès de la població per la política. La participació electoral no va superar
mai el 20% del cens.

Entre el 1876 i el 1898 el torn va funcionar sense entrebancs importants. De les eleccions,
sis les van guanyar el conservadors i quatre els liberals. Alfons XII va morir el 1885, durant
un dels governs conservadors, Això impulsà el Pacte del Pardo, que tenia com objectiu
donar suport a la regència de Ma Cristina (mare del proper rei, Alfons XIII) i garantir la
continuïtat del sistema davant les pressions de carlins i republicans.

Entre 1885 i 1890, amb govern liberal de Sagasta es va impulsar una obra reformista:
● Es va permetre entrar en el joc les forces opositores (1887)
● es va aprovar una Llei del jurat (1888)
● es va abolir l’esclavitud (1888)
● es va redactar un nou Codi Civil
● es va reformar la hisenda i l’exèrcit
● es va introduir el sufragi universal masculí per a majors de 25 anys (1890).

Cánovas va estar al poder de nou entre 1895 i 1897, any en què va ser assassinat.
Els partits dinàstics, excessivament dependents de la personalitat dels ses líders, es van
anar deteriorant per les dissidències internes i, sobretot, amb la desaparició dels líders.

3. Les forces polítiques marginades del sistema:

La Restauració va marginar a grans sectors polítics i socials.
Carlins, nacionalistes, republicans i socialistes; amb el sistema del torn, no tenien
possibilitats d’aconseguir suficients diputats ni per representar una minoria parlamentària
influent.

3.1. El republicanisme:
El republicanisme va ser afectat pel desencís de part dels seus seguidors i per la repressió
dels primers anys de la Restauració.
Els republicans compartien alguns punts comuns: la República com a forma d’estat, les
reformes per afavorir els grups socials més necessitats, la laïcitat de l’Estat i el progrés
científic i educatiu. Així i tot, havien vàries tendències:
● Partido Republicano Posibilista de Castelar, que s’integrà en el Liberal;
● Partido Republicano Progresista de Ruíz Zorrilla, que confiava en una insurrecció
militar per arribar al poder;
● Partido Republicano Centralista, de Salmerón, amb poca força a Catalunya;
● Partido Republicano Federal, de Pi i Margall, el més nombrós, amb forta
implantació a Catalunya, destaca la defensa d’un projecte d’Estat Català en un estat
federal i un fort reformisme social.

En un principi el republicanisme es caracteritzà pel retraïment electoral i els intents

insurreccionals, però més endavant abandonà la via conspiradora i va formar coalicions per
millorar els resultats electorals. A més va crear una important xarxa de casinos, ateneus,
tertúlies... per introduir-se en la vida civil. Les reformes liberals van facilitar la creació de
candidatures republicanes conjuntes (Unió Republicana), exclosos els possibilistes. El frau
electoral sempre els impedí tenir molts diputats.

3.2. El carlisme:
● Derrotat el 1876, va trigar en reorganitzar-se i no disposà d’unes directius polítiques
clares i unitàries.
● Fracassà en el manteniment de la lluita armada i només va tenir certa força a les
regions forals, País Basc i Navarra.
● L’aparició del nacionalisme basc i català encara reduí més les bases del carlisme.
L’aliança de l’església amb el règim de la Restauració (la Unió Catòlica s’integrà al
Partit Conservador); i la renúncia del clergat a defensar el carlisme va fer que molts
creients ja no identifiquessin els interessos de l’Església amb la causa carlina.
● Ramon Nocedal fundà el Partido Tradicionalista que es definia com a antiliberal i
defensor de la religió i la tradició catòlica atraient molts carlins a les seves files. A
partir de 1890, el carlisme es va reconstituir intentant ser un partit de masses,
 organitzant assemblees locals (cercles carlins); amb el nom de Comunió
Tradicionalista va esdevenir un grup actiu d’oposició a la Restauració.

3.3. El socialisme:
En èpoques de govern liberal, va haver una certa permissivitat d’associacionisme que
afavorí les activitats del PSOE de Pablo Iglesias (no el coletas), partidari de participar en
política.
El 1886 el publicà El Socialista, òrgan del partit; i el 1888 es fundava la UGT, sindicat del
partit, a Barcelona. El creixement va ser lent i es va implantar a Madrid, Astúries i País
Basc, però poc a Catalunya, on el republicanisme federal i l’anarquisme ocupaven amplis
espais polítics i sindicals.

4. La pèrdua de les colònies (Cuba i Filipines)

4.1. L’imperi colonial espanyol:

Des de 1824, a Espanya només li quedaven les illes de Cuba i Puerto Rico al Carib i les
Filipines i algunes altres illes petites al Pacífic.
Cuba era la principal possessió (la “perla” de les Antilles), amb importants interessos
econòmics basats en l’agricultura de plantació de canya de sucre, cafè i tabac per a
l’exportació. Hi havia un gran flux d’emigració espanyola cap a l’illa.
A Filipines la població espanyola era escassa i tot i que també es conreava tabac i era una
porta pel comerç asiàtic, les illes eren controlades només per l’exèrcit i la presència d’ordes
religiosos.
Cap dels territoris colonials tenia drets a representació parlamentària, institucions de govern
ni elaboració de lleis.

4.2. La “guerra de Cuba”:

Al Conveni de Zanjón de 1878 s’havien pactat una sèrie de mesures: autonomia; abolició
de l’esclavitud; llibertat de comerç i representació parlamentària. Però a la pràctica, la
majoria dels polítics espanyols eren contraris a concedir l’autonomia; a l’illa havia un sector
intransigent d’espanyols, molts grans latifundistes, oposats a les reformes.

Aquests van fundar el Partido Unión Constitucional. Els esforços dels grups progressistes
partidaris de l’autonomia (Partido Liberal de Cuba), no van aconseguir cap èxit. El
malestar es va incrementar quan el 1891 Espanya va introduir un impost a la importació de
productes no procedents d’Espanya (“Aranzel Cánovas”), mesura que afectava molt als
Estats Units, principal client dels productes cubans. Tot i que Sagasta intentà en el seu
govern de 1893 introduir reformes en l’estatut colonial, la pressió dels intransigents i els que
tenien interessos ho impediren.

L’incompliment del Conveni de Zanjón, el nou aranzel i el suport estatunidenc van fer que el
1895 es reiniciés el conflicte.

La insurrecció s’inicià a l’est (“Grito de Baire”) i s’estengué ràpidament, els líders eren
José Martí, Antonio Maceo i Màximo Gómez. El govern conservador de Cánovas va
respondre amb una política militar contundent (general Weyler) que provocà una gran
mortaldat, però tot i enviar quasi 200.000 soldats, les enormes baixes per malalties i la millor
adaptació dels guerrillers a les condicions de clima i terreny, impediren l’èxit.

L’assassinat de Cánovas el 1897, amb canvi de govern, va permetre Sagasta iniciar una
estratègia de conciliació: destituí Weyler, imposà el sufragi universal masculí, igualà els
drets entre insulars i peninsulars i donà autonomia a Cuba, fins i tot aranzelària... Però ja
era massa tard; amb el suport dels EUA, els independentistes rebutjaren les propostes.
L’any següent, amb el pretext de l’enfonsament del vaixell Maine al port de l’Havana, els
EUA declararen la guerra a Espanya; en poc temps forçaren la seva rendició arran de la
destrucció de la flota espanyola a Santiago de Cuba en combat molt desigual.

4.3. La insurrecció filipina:

A les Filipines el malestar es devia als mètodes de l’administració espanyola i l’excessiu
poder dels ordes religiosos.
Es formà la Lliga Filipina de José Rizal (1892), que volia expulsar els espanyols i
confiscar els seus latifundis.
El general Polavieja va dur una política repressiva i condemnà a mort a Rizal. El 1897, amb
el govern liberal, es va canviar a una política de negociació que va pacificar temporalment
l’arxipèlag, però l’esclat de la guerra contra els EUA va incloure les illes en el conflicte i
provocà la destrucció de la flota espanyola a Cavite.
El Tractat de París va obligar Espanya a cedir Cuba, Puerto Rico i les Filipines als EUA;
les altres illes del Pacífic (Marianes, Guam) es van vendre a Alemanya per impossibilitat de
mantenir-les, perdent-se els darrers vestigis de l’imperi a Àsia i Amèrica.

5. Les conseqüències de la crisi de 1898

La derrota del 98 va ser humiliant i sotmeté la societat espanyola a un estat de frustració (el
“desastre del 98”). Es destruí el mite de l’imperi espanyol. El pessimisme es reflectí en la
literatura (Generació del 98).
La premsa estrangera presentà Espanya com un estat moribund i decadent, amb un exèrcit
ineficaç, un sistema corrupte i uns polítics incompetents. El desastre va posar en situació
delicada el sistema de la Restauració, estimulant el creixement dels nacionalismes català i
basc.
També va afavorir l’aparició de moviments polítics que defensaven la necessitat de
modernitzar la política espanyola; els regeneracionistes, amb cert suport entre les classes
mitjanes.
En l’àmbit econòmic no hi hagué crisi; el retorn de capitals invertits i inversors va fer
augmentar les inversions i s’inicià un període de certa expansió econòmica. El desprestigi
militar de la derrota provocà un canvi en la mentalitat militar cap a postures més autoritàries
i intransigents.

6. La guerra de Cuba i Catalunya

6.1. Interessos catalans a Cuba:

Al llarg del s XIX les relacions dels catalans es van intensificar molt amb l’illa de Cuba.
Milers de catalans, sobretot de localitats costaneres es van traslladar allà per fer negoci i
fortuna, els que ho van aconseguir se’ls va conèixer com “indians”.
Les relacions econòmiques es van incrementar gràcies al proteccionisme de l’economia
espanyola, l’”Aranzel Cánovas” va beneficiar les exportacions catalanes, especialment del
tèxtil.

6.2. L’actitud davant la guerra:

Les classes benestants defensaven el mercat colonial i donaven suport a la política de

guerra del govern espanyol.
Per contra, les classes populars, que patien les conseqüències de l’injust servei militar, van
mostrar una clara oposició a la guerra; això es traduí en actituds pacifistes i antimilitaristes,
el rebuig de les “quintes” mitjançant protestes i increment de pròfugs. Pels catalanistes,
l’autonomia cubana seria un precedent per les seves aspiracions. (origen estelada)

6.3. Conseqüències del desastre del 98 a Catalunya:

A Catalunya, el desastre va tenir conseqüències immediates; es van reduir les exportacions
i s’havia de fer front a l’endeutament per la guerra, tot i que la repatriació de capitals va
moderar l’impacte.
La repercussió política fou l’enfrontament amb el govern conservador, presidit per Silvela,
que per pagar els deutes de guerra, apujà els impostos. La reforma fiscal del ministre
Villaverde generà una forta protesta social a Catalunya.
El 1899 els comerciants es negaren a pagar la contribució, fou el Tancament de Caixes. El
govern començà una repressiva política d’embargament de béns dels que no pagaven.
L’alcalde de Barcelona dimití. El moviment degenerà en una vaga general de comerciants
que la premsa espanyola presentà com un moviment separatista.
El govern va suspendre les garanties constitucionals i durant 17 mesos Barcelona visqué en
estat de guerra. El catalanisme agafà força com a nova opció política i trencà definitivament
amb el sistema de la Restauració.