La Restauració borbònica (1875-1898)

1.- Les bases del sistema

1.1.- La Constitució de 1876
1.2.- Bipartidisme, sistema del torn i frau electoral
2.- L’oposició al sistema
3.- El regnat d’Alfons XII (1875-1885)
4.- La regència de Maria Cristina (1885-1902)
5.- La crisi de 1898
5.1.- Conseqüències de la guerra de Cuba

1.- Les bases del sistema

La Restauració significa la tornada de la Monarquia i dels Borbons a Espanya. El rei era
un liberal moderat. També significa la tornada de l’oligarquia al poder.
Després del Sexenni, es volia aconseguir estabilitat. Per això, s’havia d’acabar amb
les guerres obertes. El 1876 va finalitzar la tercera guerra carlina, i el 1878 la guerra cubana.
L’estabilitat era l’objectiu bàsic del creador del sistema, Antonio Cánovas del Castillo.
Considerava que per obtenir l’estabilitat era fonamental subordinar el poder de l’Exèrcit. Per
aconseguir-ho, va convertir el rei en un rei-soldat, convertint-lo Cap de l’Exèrcit. En cap cas,
l’exèrcit podria ser àrbitre de la política. El veritable àrbitre havia de ser la Corona. Per això,
havia de tenir grans atribucions. La Corona havia d’utilitzar el seu poder per arbitrar, però no
de forma arbitrària.
Segons Cánovas, el sistema s’havia de basar en tres principis conservadors: ordre,
propietat i Monarquia. Per aconseguir l’estabilitat, Cánovas va prendre com a referència el
sistema britànic. Era un sistema amb dues cambres i dos partits: tories (conservadors) i wighs
(liberals).

1.1.- La Constitució de 1876

Per aconseguir que el sistema funcionés, era necessària una Constitució. Cánovas
considerava que un dels problemes de la política espanyola havia estat el constant canvi de
constitucions. Per això no es podia elaborar una Constitució restrictiva, sinó de consens, vàlida
per al partit que governés, encara que aquest no l’hagués redactat. Per això, Cánovas es va negar

1
a continuar amb la Constitució de 1869 o tornar a la de 1845, i per tant es va promulgar una de
nova.
La Constitució de 1876 tenia una ambigüitat calculada. La idea era que es pogués fer
servir de manera àmplia. Això s’aconseguia deixant les qüestions polèmiques a definir en lleis
posteriors i a criteri de cada Govern. És la Constitució que més vigència ha tingut en la història
d’Espanya.
La Constitució defensava la sobirania nacional compartida entre la Corona i les Corts.
Aquestes estaven formades per dues cambres: el Congrés seria triat per sufragi, i el Senat
quedava dividit en dos grups: la meitat de designació reial (per legislatura, vitalicis o senadors
de sang), i l’altra meitat escollit per sufragi restringit entre grans contribuents.
La Corona tenia atribucions molt importants: tenia iniciativa legal, nomenava
senadors, podia nomenar i destituir cap de Govern, podia dissoldre les Corts...
Les llibertats eren legals, però cada Govern les duria a la pràctica segons la seva
conveniència.
La Constitució de 1876 tornava a ser confessional, i no hi havia llibertat de culte. Això
era substituït pel concepte de tolerància en l’àmbit privat.

1.2.- Bipartidisme, sistema del torn i frau electoral

Cánovas del Castillo considerava que s’havia d’establir un sistema en el que els canvis
de Govern es donessin de manera pacífica. Dos partits s’havien d’alternar al poder. Aquests
partits eren el Partit Liberal Conservador, dirigit pel propi Cánovas, i el Partit Liberal
Fusionista, dirigit per Práxedes Mateo Sagasta. Eren els partits dinàstics o partits de torn.
El Partit Liberal Conservador va néixer de la fusió dels antics moderats i unionistes.
Representa els interessos de l’oligarquia. És un partit preocupat per l’ordre, i per això tendeix
a reduir les llibertats.
El Partit Liberal Fusionista neix dels antics progressistes i demòcrates. És un partit
més urbà, més burgès. Estan preocupats per la qüestió social, i seran partidaris d’ampliar les
llibertats.
Ideològicament parlant, els dos partits tenien molt poques diferències. Són definits com
partits de notables: veritables xarxes de poder al voltant del líder. Es volia aconseguir el
poder per obtenir beneficis: repartir-se el pressupost o fer funcionaris. Aquests partits no ho
eren en el sentit modern del terme: no tenien afiliats, no hi havia estatuts, no tenien base social...
De fet, la llibertat d’associació no es va donar fins el 1887.

2
 Per a Cánovas, els dos partits havien d’alternar-se al poder, però de manera pacífica, per
tal d’allunyar l’Exèrcit de la política. Per aconseguir aquesta alternança, es va recórrer
sistemàticament al frau electoral. Això no era una novetat. La novetat era que aquest frau no
s’utilitzava per marginar l’oposició, sinó per alternar-se al poder. El que calia era aconseguir
majories absolutes. Aquesta alternança és molt difícil que es doni en un sistema democràtic.
Per això, no es pot considerar la Restauració com un sistema democràtic, tot i que sigui un
Estat liberal.
El mecanisme del torn funcionava de la manera següent. Quan es produïa una crisi de
govern, el monarca destituïa el cap de Govern i nomenava el de l’oposició. Llavors el nou
President preparava les eleccions des del Ministeri de Governació. Es confeccionava
l’encasellat o llista de diputats que havien de sortir escollits a cada districte electoral, reservant
sempre alguns escons a l’oposició dinàstica.
L’encasellat s’entregava als governadors civils perquè l’imposessin a la província i els
ajuntaments. Així, per aconseguir els resultats desitjats s’havia de recórrer al frau electoral.
Alguns mecanismes eren la manipulació del cens, la coacció, la compra de vots i, si era
necessari, les tupinades (“pucherazo”, canvi d’urnes).
Aquest sistema del torn es va mantenir en funcionament fins el 1917, bàsicament per
dues raons. D’una banda, l’elevada taxa d’analfabetisme, propera al 70%, que feia que no
existís un cos electoral.
Però la peça clau per al funcionament del torn era el caciquisme. Un cacic és un prohom
local amb gran influència social i política, que exerceix el control sobre els electors d’una
zona. Determina el vot mitjançant pressions i amenaces, o é premiant els electors: proporciona
feina, promou social i econòmicament... El caciquisme és típic de societats agrícoles i amb
gran presència de latifundis. L’única zona on es podia votar amb certa llibertat era als nuclis
urbans, on l’oposició política era cada cop més forta, i la figura del caci no tenia tant de poder.

Amb el temps, aquest sistema va anar entrant en crisi, sobretot per quatre motius: la
crisi interna dels partits dinàstics; el sorgiment de nous partits a l’oposició; la corrupció;
Alfons XIII i la seva contínua intromissió en política.

2.- L’oposició al sistema

El sistema del torn estava pensat per a dos partits, que eren els únics que podien arribar
al poder en solitari. La resta de forces polítiques únicament podien aspirar a tenir representació

3
parlamentària, mai a ser una opció real de govern. Hi havia quatre ideologies que es trobaven
en aquesta situació. Eren els que Cánovas considerava “enemics del sistema”:

En primer lloc, els carlins. Després de derrota a la tercera guerra carlina (1876) i el
recolzament del Vaticà a Alfons XII, els carlins van abandonar la via insurreccional i es van
convertir en un moviment ideològic, circumscrit socialment al País Basc i Navarra. El
carlisme es va dividir en dues tendències:
• Els integristes, encapçalats per Ramón Nocedal. Eren antiliberals, i criticaven
l’excessiu liberalisme del pretendent Carles VII. Exaltaven els valors catòlics i la seva
influència en tots els àmbits de la vida pública.
• Els tradicionalistes, que van evolucionar cap a posicions regionalistes defensant els
furs. No obstant, l’aparició del nacionalisme els va fer perdre importància.

Un segon grup eren els republicans. Aquests tenien tenen dos grans problemes. En
primer lloc, el desprestigi. La desastrosa experiència de la I República havia desprestigiat molt
la opció republicana, ja de per si minoritària i sense tradició a Espanya. Un segon problema era
la divisió interna. Els republicans es van agrupar principalment en quatre tendències al
voltant dels antics líders del Sexenni Democràtic:
• Federalistes. Liderats per Francesc Pi i Margall, es van inclinar cap a posicions
socialitzants. Tenien implantació a Catalunya i el litoral valencià.
• Unionistes. Liderats per Nicolás Salmerón, eren partidaris de la unitat territorial i
política de l’Estat. Representaven el liberalisme d’un sector de la intel·lectualitat
burgesa.
El 1893 federalistes i unionistes es van unir en la Unió Republicana per intentar
augmentar el seu pes electoral, tot i que aquest bloc no es va consolidar fins el 1903.
• Radicals. Van crear el Partit Republicà Progressista, dirigit des de l’exili per Manuel
Ruiz Zorrilla. Eren partidaris de la lluita armada, i van protagonitzar diverses
insurreccions fins a la mort del seu líder el 1895.
• Possibilistes. Eren un grup minoritari conservador, liderat per Emilio Castelar. Van
sacrificar la coherència política per aconseguir resultats pràctics. Per exemple, van
donar suport al règim per aconseguir el sufragi universal. Finalment es van integrar al
Partit Liberal.

4
 Un tercer enemic del sistema era el nacionalisme. Al segle XIX van sorgir a Espanya
moviments regionalistes. No eren encara moviments polítics, sinó que defensaven el
particularisme de la seva regió enfront de les tendències centralitzadores i uniformitzadores
de l’Estat liberal. Però cap a finals de segle van derivar en els nacionalismes, ja amb un
component polític de reclamacions autonomistes i/o independentistes. Aquest fenomen es va
donar en tres zones d’Espanya: Catalunya, País Basc i Galícia. Al País Basc va sorgir el Partit
Nacionalista Basc (PNB), format per Sabino Arana el 1895. A Catalunya, el 1901 va sorgir la
Lliga Regionalista de Catalunya, formada per Enric Prat de la Riba. A Galícia el
nacionalisme es va desenvolupar de forma més tardana, ja en el segle XX.

Finalment, el quart enemic del sistema era el moviment obrer. Va començar la

Restauració en la il·legalitat, fins que el 1881 el Partir Liberal va reconèixer les associacions
obreres. Al llarg de la Restauració, el moviment obrer va estar dividit en dues tendències:
anarquisme i marxisme. Totes dues van arribar a Espanya a partir de 1868 a través del
revolucionari italià Giuseppe Fanelli. El 1870 es va celebrar el Primer Congrés Obrer de
Barcelona. Allà es van imposar les tesis anarquistes, i es va demanar l’ingrés a l’Associació
Internacional del Treball (AIT, creada a Londres el 1864) amb el nom de Federació Regional
Espanyola. Les discrepàncies entre anarquistes i marxistes es van fer evidents al Congrés
Obrer de Saragossa (1872), on es va produir la fractura del moviment obrer.

A Espanya, la ideologia més important va ser l’anarquisme, amb un protagonisme molt

destacat a Catalunya i Andalusia. Els anarquistes rebutjaven la participació en política, i creien
en la revolució. Aquesta podia arribar mitjançant dues estratègies:
• L’anarco-sindicalisme considerava que calia organitzar sindicats. Volien millorar les
condicions laborals i de vida dels obrers, i creien que la revolució arribaria amb la Vaga
General Revolucionària. Tenia una gran força a Catalunya. El 1881 es va crear la
Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE).
• L’anarquisme d’acció directa o de propaganda pel fet rebutjava l’organització en
sindicats, i recolzava la revolució amb la violència i el terrorisme contra l’Estat. Tenia
gran força a Andalusia. Tot i que l’acció directa va ser minoritària, va tenir cops molt
espectaculars. Per aquesta raó, el Govern va optar per la repressió de l’anarquisme en
general. L’any 1894 es va promulgar una llei antiterrorista pensant en l’anarquisme.

5
 L’acció més destacada dels anarquistes es va donar el 1897 amb l’assassinat de
Cánovas del Castillo.

El marxisme, per la seva banda, també creia en la revolució, però els mitjans de lluita
eren diferents. Rebutjaven la violència i creien que s’havien de constituir sindicats. Així, el
1888 es va crear la Unión General de Trabajadores (UGT). Aquests sindicats havien
d’aconseguir millores per als obrers. S‘havien de convocar vagues. A diferència dels
anarquistes, els marxistes acceptaven la lluita política, a través de la qual s’havien de millorar
les condicions dels obrers mentre arribava la revolució. Així, el 1879 Pablo Iglesias va fundar
a Madrid el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). El 1909, Iglesias es va convertir en
el primer diputat socialista de la història d’Espanya. El marxisme va ser una opció
minoritària, i va tenir importància sobretot a Madrid, i més endavant al nord d’Espanya.

3.- El regnat d’Alfons XII (1875-1885)

El regnat d’Alfons XII va ser curt, però va posar les bases de la Restauració. El rei
va complir amb el seu paper i no va intervenir en l’activitat política, cosa que va contribuir a
l’estabilitat.
El Partit Conservador de Cánovas del Castillo va governar durant la major part del
període, des de 1876 fins el 1881. En aquests anys es va dur a terme la pacificació militar i la
redacció de la Constitució. Va ser una època conservadora, caracteritzada per la restricció
de les llibertats. Les mesures restrictives van afectar la llibertat de càtedra (expulsió de
professors universitaris no fidels al govern), la llibertat d’expressió (la Llei d’Impremta de
1879 establia la censura de premsa) i el dret de vot (la Llei electoral de 1878 establia el sufragi
censatari). En qüestions socials, la política del govern conservador va ser totalment indiferent.
Cánovas va impulsar una política centralista i uniformitzadora. Es van abolir els furs
bascos i navarresos, després de la derrota dels carlins el 1876. Es va controlar el territori per
mitjà dels governadors civils, que limitaven els poders locals. A més, es va intentar aplicar un
mateix cos de lleis a tot el territori, i per això es va començar la redacció del Codi Civil i el
Codi de Comerç, que serien aprovats més endavant.
Entre 1881 i 1883 va governar el Partit Liberal de Sagasta, de manera que es va iniciar
el sistema del torn dels dos partits dinàstics. Aquest govern va permetre que les associacions
obreres sortissin de la clandestinitat, i va restablir la llibertat de càtedra i d’expressió (Llei de
Premsa de 1883). En matèria social, el 1883 es va formar la Comissió de Reformes Socials,
que tenia com a objectiu estudiar la situació de les classes treballadores. Tot i que no es van

6
aplicar mesures concretes, va significar l’inici de la preocupació d’un govern pels aspectes
laboral.
La política internacional del període va ser molt prudent, pròpia d’un país en
decadència, tal i com reconeixia Cánovas. Aquest era partidari d’una posició neutral. No havia
d’haver aïllament, ja que interessava donar una bona imatge de la monarquia espanyola. Però
alhora Espanya havia de fugir d’aliances que la poguessin comprometre en guerres no
desitjades. Tot i així, va haver un cert acostament a Alemanya.

4.- La regència de Maria Cristina (1885-1902)

L’any 1885, el rei Alfons XII va morir, i la seva segona dona, Maria Cristina
d’Habsburg, va assumir la regència. El sistema estava encara poc consolidat, i per això els
partits dinàstics van signar el Pacte d’El Pardo, pel qual es comprometien a mantenir la
monarquia, a respectar els torns polítics i a conservar les mesures legislatives aprovades
pels governs respectius.
El 1885, Maria Cristina va donar el poder al Partit Liberal. Des del 1885 fins el 1890
es va donar l’anomenat Parlament Llarg de Sagasta. En aquests anys es va dur a terme la
consolidació i liberalització del règim, desenvolupant un programa de reformes avançat.
Es van aprovar el Codi de Comerç (1885) i el Codi Civil (1889), de manera que es va
adaptar el dret al liberalisme econòmic i polític. Pel que fa el reformisme social, es va aprovar
la Llei d’Associacions (1887), que va afavorir el desenvolupament de les forces
antidinàstiques, es van instaurar els judicis amb jurat, i es va abolir l’esclavitud a Cuba. El
1890 es va aprovar el sufragi universal masculí, tot i que això quedava limitat pel frau
electoral.

La tornada dels conservadors al poder el 1890 va significar el retorn a una política

econòmica proteccionista. Es va prestar poca atenció als problemes socials, cosa que va quedar
evidenciada a la Llei Antiterrorista de 1894 per reprimir l’agitació social, especialment dels
anarquistes.

7
 Així doncs, tot i la mort d’Alfons XII el 1885, el sistema va aconseguir salvar-se. Però
la Regència va ser un període problemàtic. Els regionalismes i nacionalismes van començar
a fer reivindicacions. D’altra banda, el moviment obrer va guanyar força, especialment
l’anarquisme. El 1897, un anarquista va assassinar Antonio Cánovas del Castillo al balneari
de Santa Águeda (Guipúscoa), i la repressió es va intensificar. Amb tot, el problema més
important per a la Regència va ser la crisi colonial de 1898, que va significar la pèrdua de les
colònies. Va ser l’anomenat Desastre de 1898.

5.- La crisi de 1898

Fins l’any 1898, Espanya es considerava a si mateixa un imperi colonial. A nivell
europeu i mundial, tenir colònies era una qüestió de prestigi. A més, era també una qüestió de
gran importància econòmica.
Les possessions espanyoles eren transoceàniques. Al Carib es trobaven Cuba i Puerto
Rico, i al Pacífic les illes Filipines. També hi havia alguns territoris africans. Tots aquests
territoris es consideraven Espanya, però tenien drets limitats: no tenien dret a triar diputats, i
estaven governats per un governador militar, cosa que donava sensació d’invasió; no hi havia
llibertat de comerç, i encara existia l’esclavitud.
En la crisi colonial van confluir dos factors clau: una política colonial nefasta i la
ingerència dels Estats Units.
En aquell moment, Cuba era la colònia més rendible del món. Produïa la meitat del
sucre mundial, a més de tenir una gran producció de cafè i tabac. L’explotació econòmica
de l’illa es feia des d’Espanya, sense tenir en compte els interessos cubans. Això va anar
generant un sentiment independentista entre les elits cubanes, ja que consideraven que la
independència política era l’únic camí per a la independència econòmica.
L’any 1868 va esclatar la primera guerra cubana o Guerra dels Deu Anys (1868-1878).
Els protagonistes van ser els esclaus, que no van comptar amb el recolzament de l’oligarquia
cubana, amb grans interessos a les plantacions. La guerra va acabar el 1878 amb la Pau o
Conveni de Zanjón, on es prometia l’abolició de l’esclavitud i l’ autonomia a Cuba, com la
que ja tenia Puerto Rico. No obstant, l’oligarquia local es va posar en contra d’aquestes
mesures, que no es van poder aplicar. Si s’haguessin aplicat, segurament la situació hauria
millorat notablement.
Així, el descontentament es va mantenir, i va provocar una nova guerra entre 1879-
1880, coneguda com la Guerra Chiquita. Aquest nou conflicte va fer reaccionar a Espanya, i

8
es va abolir l’esclavitud. Malgrat això, la situació de descontentament va continuar, i
l’oligarquia es va afegir al conflicte. Aquesta estava descontenta perquè l’emancipació dels
esclaus els havia afectat negativament. A partir de llavors es va començar a considerar
seriosament que la dependència d’Espanya aturava l’expansió econòmica.
L’any 1895 va començar la tercera guerra cubana (1895-1898). D’entrada, va tenir
un major recolzament popular, a més d’un gran recolzament de l’oligarquia. El líder de la
revolta va ser José Martí, que va organitzar guerrilles que causaven grans baixes a l’exèrcit
espanyol, tot i que la major part de les baixes es van donar per epidèmies.
L’estratègia inicial, basada en alternar negociació i repressió, no va funcionar. El nou
governador militar, Valeriano Weyler, va aplicar una política molt repressiva. D’una banda,
va utilitzar la tàctica de “trochas i blocaos”, corredors a la selva amb fortins cada tram. A més,
va aplicar una política de reconcentració, expulsant als camperols de la selva i les muntanyes
per evitar que ajudessin els guerrillers. Aquesta política va resultar positiva militarment, però
no socialment, doncs va provocar moltes baixes civils. Això va ser aprofitat per la premsa
sensacionalista nord-americana, que va iniciar una campanya de desprestigi contra
Espanya, de manera que es va preparar ideològicament a la població per una intervenció.
Juntament amb la premsa groga, els gran empresaris nord-americans del sucre van
començar a pressionar el Govern dels Estats Units perquè intervingués. Mentre això succeïa,
els Estats Units donaven cobertura als insurrectes. L’any 1898 la situació havia canviat. Després
de la mort de Cánovas el 1897, el nou govern liberal va enviar Ramón Blanco, que va decretar
l’autonomia de Cuba i una amnistia política. No obstant, aquestes mesures van arribar massa
tard, ja que els Estats Units ja havien decidit intervenir.
Per sufocar la revolta cubana Espanya havia fet un gran esforç. Havia desplaçat més
de 100.000 soldats a Cuba. A més, l’any 1896 va esclatar una altra revolta a les Filipines,
encapçalada per José Rizal i seguit per la societat secreta Katipunan. Així doncs, les forces
espanyoles es van haver de dividir. Espanya podia arribar a controlar la guerra colonial, però
en un enfrontament contra els Estats Units no tenia opcions. Algunes veus a Espanya es van
aixecar contra la guerra, però en general es va donar un deliri patriòtic animat per la premsa,
que va llançar una campanya antiamericana, minimitzant el seu potencial.
La guerra entre Espanya i Estats Units va esclatar arran de l’incident del Maine. El
Maine era un vaixell de guerra nord-americà que els Estats Units havien enviat al port de
l’Havana, teòricament per vetllar pels interessos nord-americans a l’illa. Mentre estava fondejat
a L’Havana, el Maine va esclatar. Aquesta va ser l’excusa que necessitaven els Estats Units
per entrar en guerra. En aquesta situació, Espanya tenia un seriós problema, doncs s’havia

9
d’enfrontar a dues guerres colonials i a una potència estrangera. A més, aquesta guerra es va
donar a escenaris molt allunyats de la metròpoli.
La superioritat de la flota nord-americana va quedar demostrada a dues derrotes molt
sonades. D’una banda, a Cavite (Filipines), on es va perdre la flota del Pacífic. De l’altra, a
Santiago de Cuba, on es va perdre la flota de l’Atlàntic.
Davant d’aquestes derrotes, el govern espanyola va demanar la pau, que es va signar el
desembre de 1898 al Tractat de París, pel qual Espanya va cedir als Estats Units Puerto Rico,
les Filipines i l’illa de Guam (a les Mariannes). Cuba, formalment independent, va quedar sota
control nord-americà.
La pèrdua de l’imperi colonial es va completar el 1899 amb la venda a Alemanya de
la resta de les Mariannes, les Carolines i les Palau.
D’aquesta manera, Espanya va perdre el seu imperi colonial i va quedar com un petit
país sense rellevància internacional.

5.1.- Conseqüències de la guerra de Cuba

La pèrdua de les colònies va tenir conseqüències a diversos nivells. A nivell
demogràfic, la guerra va tenir importants conseqüències. Tant la guerra dels Deu Anys com la
darrera guerra cubana van ocasionar moltíssims morts. La primera més de 100.000, i la darrera
més de 50.000. Més del 90% d’aquests morts no van ser per accions militars, sinó per les
malalties tropicals o per fam. El drama per a Espanya va ser perdre en molt poc temps molts
joves en edat de treballar i procrear. Això va tenir greus conseqüències demogràfiques i
econòmiques a mig i llarg termini.
A nivell social, es va generar un gran descontentament. Es van incrementar les
crítiques a l’Església, que havia recolzat la guerra. A més, es va generar un gran
antibel·licisme. En la guerra van morir aproximadament la meitat dels soldats desplaçats.
Aquest sentiment antibel·licista es va incrementar pel sistema de lleves. En aquell moment, qui
indemnitzava l’Estat amb 2.000 pessetes no anava a la guerra. Aquesta quantitat era
extraordinària, fora de l’abast de la gran majoria de la població. Així, només els més adinerats
aconseguien no anar a la guerra, mentre que les classes baixes van haver de suportar el pes de
la guerra.

A nivell econòmic, la guerra no va tenir greus conseqüències. En un primer moment,

sí que es van donar problemes. La guerra va resultar molt cara i improductiva. Es va disparar
la inflació i van augmentar els impostos. No obstant, la pèrdua de Cuba va significar una

10
repatriació de capitals, que van ser invertits a Espanya, especialment en la industrialització.
A Catalunya aquesta repatriació va tenir un gran impacte, ja que molts industrials catalans
havien tingut negocis a Cuba.

Però segurament, la conseqüència més important va ser la crisi de consciència

espanyola. Els contemporanis van percebre la pèrdua de les colònies com una veritable
catàstrofe, i li van donar el nom de El Desastre. Es va generar un pessimisme col·lectiu, ja
que això significava el fracàs d’Espanya com a país. Espanya estava endarrerida
econòmicament, amb un sistema polític corrupte i amb greus problemes socials.
A nivell intel·lectual, aquesta percepció va generar el moviment de la Generació del
98: una sèrie d’intel·lectuals que defensaven l’essència castellana, i creien que cal recuperar-
la. Aquesta castellanització permetria Espanya tornar a ser gran. Això no va ser acceptat per
tothom. Per exemple, els catalanistes acceptaven que s’havia de millorar Espanya, però no a
través de la castellanització.
A mig camí entre la intel·lectualitat i la política va sorgir el regeneracionisme, que
tenia com a objectiu regenerar Espanya. El regeneracionisme ja existia, però l’any 1898 marca
el seu punt àlgid. Va destacar sobretot Joaquín Costa, autor del llibre-denúncia Oligarquia i
caciquisme. Costa denunciava el caciquisme com una lacra, un mal. Espanya s’havia de
modernitzar, i s’ha de fixar en Europa (europeïtzació era sinònim de modernització). Costa
parlava del “rebost i escola”. Calia millorar l’educació i l’economia. Per millorar l’economia,
proposava la construcció de grans obres hidràuliques, per tal de millorar el camp. També
proposava una descentralització de l’administració. Segons Costa, qui havia de dur a terme
aquesta renovació eren les classes mitjanes (les masses neutres), allunyades de la inactivitat
de l’oligarquia i del perill revolucionari. Aquestes masses neutres havien de ser dirigides per
un líder fort, l’anomenat cirurgià de ferro. Això, a alguns, els sembla apologia de la dictadura.
Costa va intentar donar el salt a la política, però va fracassar. No obstant, les seves idees van
ser posades en pràctica durant un breu temps el 1899, gràcies a Silvela i Polavieja. No obstant,
van fracassar.
A nivell polític, la guerra no va generar canvis immediats. Tot i això, a la llarga el
Desastre del 98 serà clau per a la fallida del sistema de la Restauració.
Després del 98, Espanya va tornar a viure la ingerència militar en política. Ningú va
assumir la responsabilitat de les derrotes, i les crítiques a l’Exèrcit van ser duríssimes. Se’l va
qualificar d’incompetent, i aquest es va sentir traït. Aleshores, l’estament militar va reaccionar

11
i es va tancar en si mateix, accentuant el seu sentit corporatiu. Així, va augmentar el recel militar
cap al poder civil, i l’exèrcit va tornar a l’escena política.
En política internacional, Espanya va deixar de ser considerada un imperi, i va passar
a ser una nació de segona categoria., just en el moment de creació dels grans imperis
europeus. Llavors Espanya va voler buscar un nou imperi al nord d’Àfrica.

12