Tema 1 – La Restauració (1875-1898)

1931 entre les dues repúbliques. Està dividida en dues etapes: del 1875 al 1898 i del
1898 al 1931 (la crisis de la restauració). S’inicia amb el cop d’estat del General
Martínez Campos el 30 de desembre de 1874 (això es diu que és el 1875 tot i això). Es
restaurarà la monarquia dels borbons (que havent estat expulsats a la revolució de la
gloriosa) posant a Alfons XII com a rei (fill d’Isabel II, es corona amb 18 anys). L’inici del
seu regnat és amb molt suport social perquè hi ha la voluntat de passar pàgina d’uns
anys de gran inestabilitat (sexenni democràtic). Es retorna a una constitució més
conservadora que durant el sexenni però una mica més progressista que les que hi
havia en el regnat d’Isabel II. A més retorna el senat que havia sigut cancel·lat durant
la república perquè no era electe (i seguirà sense ser-ho, ho decidirà la corona)
Hi ha dues etapes:
- 1875-1898: hi ha el regnat d’Alfons XII (1875-1885, ja que, Alfons XII mor) i la
regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1902, no era com la Maria Cristina
de Borbó vídua de Ferran VII)
- 1898-1931: regnat d’Alfons XIII (1902-1931, quan aconsegueix la majoria
d’edat).
El fet que separa les dues etapes és la guerra de Cuba. Però cal remarcar que aquesta
divisió es fa posteriorment, ja que, ni es canvia la constitució, ni la monarquia, segueix
sent un govern bipartidista... Després de la guerra de Cuba, es quan hi comença a
haver-hi una crisi que poc a poc es va fent més gran.

PRIMERA ETAPA:
El personatge políticament més important d’aquesta és Antonio Cánovas de Castillo,
que mor assassinat el 1897. Per això, se li diu el sistema canovista. Mentre hi ha
aquesta etapa republicana, Cánovas va educar i ensenyar a regnar a Alfons XII per si un
dia havia de regnar, sobretot es volia inspirar en el regnat britànic. El que volia Cánovas
en aquesta etapa eren:
- Estabilitat:
o Alternança pacífica del govern: durant el sexenni el govern es canviava
violentament. Això fa que defensi un govern bipartidista, on dos partits
es van alternant el poder pacíficament.
o Els carlins tornen a ser derrotats en la 3a guerra carlina i llavors es torna
un moviment polític i hi ha no hi haurà més guerres carlines.
o Els militars deixaran de ser polítics, ja que, no haurien de tenir aquesta
funció.
- Ho aconsegueix inspirant-se en el sistema polític britànic:
o La monarquia ha de ser àrbitre de les ideologies dels partits, a més que
ha de ser una monarquia respectada.
 o Liberalisme moderat però obert a canvis o reformes (al principi de la
restauració es perd el sufragi universal masculí i es torna al censatari,
però el 1991 es torna al sufragi universal masculí que ja es mantindrà
sempre que hi hagi eleccions).
o Sistema Bipartidista: eren el partit conservador (encapçalat per ell
mateix) i el partit liberal (encapçalat per Sagasta). Seran sempre els
presidents del govern de forma rotativa i des de l’oposició se’ls hi diran
partits dinàstics (perquè donen suport a la dinastia).
- Constitució del 1876:
o Text conservador que s’inspira en les constitucions del 1845 (sobretot) i
del 1869.
o Sistema bicameral; congrés i senat (no és una cambra electe).
o Sistema molt centralitzat però no tant com abans. Hi haurà autonomia
local (els ajuntaments seran electes).
o Llibertat individuals restringit: expressió, reunió, culte... estarà molt
controlat. Però es contempla la llibertat de culte malgrat que l’estat
seguirà sent confessional.
o Es reformarà el 1891 la constitució per aprovar el sufragi universal
masculí.

SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ (part obscura de la

moneda):
Sempre guanyaven les eleccions els partits dinàstics alternativament i sempre amb
majoria absoluta (cosa no molt comuna i quasi impossible; en els últims 40 anys només
ha passat un cop i perquè hi va haver un atemptat). I cada dos o tres anys es tornaven
a convocar eleccions havent perdut tots els seus votants. Per tant, això vol dir que les
resultats de les eleccions estaven completament manipulats i les eleccions un teatre
perquè hi hagués pau. Això vol dir que els dos líders de cada partit tenien un acord per
anar-se repartint el poder i així s’estalvien les opinions més radicals, malgrat que si que
hi ha un predomini del sector conservador (Cànoves funda els dos partits i mana una
mica el que s’ha de fer). Aquesta pràctica se la coneix com a:
- Caciquisme: el caciquisme és quan una persona poderosa influïa sobre les idees
de certes persones per manipular el seu vot (ve de “cacique” que és l’home
més ric del poble, més poderós...). També se li deia “chupinada” o “pucherazo”
que eren totes les accions que s’utilitzaven per manipular les eleccions: fent
que certa gent no votés, o manipulant els vots... Era molt fàcil fer-ho ja que el
75 % de la població era analfabeta.
- Turnisme: els partits dinàstics es van alternant el poder. Un cop un, un cop
l’altre.
Els “encasillados” són els diputats que abans de què hi hagi les eleccions, ja ha estat
decidit que sortiran segur. En canvi, els “cuneros” eren les persones que es
presentaven en llocs d’on no eren i on la gent no el coneixia, i sortien victoriosos de les
eleccions.
Encara hi havia un intrusisme reial: la monarquia nomenava i destituïa els governs de
la manera que volia sense cap necessitat que hi hagués un consentiment de les Corts.
Hi havia eleccions legislatives, que n’hi ha dos tipus:
- Sistema majoritari: tendeixen al bipartidisme i tots els partits petits els hi és
molt difícil obtenir representació. Per cada territori hi ha un representant que
ha guanyat per majoria en aquell territori. Es fa amb una circumscripció
electoral s’escull el diputat que representa cada territori. (és el que s’utilitzava
en la restauració)
- Sistema proporcional: aquets sistema tendeix a que hi hagi una
proporcionalitat entre el nombre de vots i el de diputats. Si un partit té un 35%
dels vots, tindrà un 35% dels diputats aprox. Afavoreix al multipartidisme, ja
que, representa molt millor a la pluralitat de la societat. A Espanya es divideix
en províncies i no es tria només a un diputat, sinó que es fa un % dels vots i el
nombre de diputats que hi ha per província. (sistema que hi ha en l’actualitat)

Partits opositors dels partits dinàstics:

- Republicans: dividits en diferents partits: liderats per Ruiz Zorrilla, Pi i Margall...
- Carlins: liderats per Cándido Nocedal. Es formaran escissions entre integristes.
- Socialistes: fundació el 1879 del PSOE (ideologies molt antisistemes). Va ser
creat i liderat per Pablo Iglesias. Fins els 1910 no obtenen un diputat i el 1er
serà el mateix Pablo Iglesias.
- Regionalistes / Nacionalistes: fundació del PNB (Partit Nacionalista Basc) el
1895. Creat i liderat per Sabino Arana. Tenien una ideologia d’autogovern
(model regional). Durant la restauració hi ha un estat molt centralitzat, malgrat
que hi ha eleccions municipals. Es volia pràcticament un estat federal, però no
són moviments independentistes. Donaran lloc finalment als partits
nacionalistes (sobretot al País Basc i Catalunya), són els que tenen una identitat
nacional molt forta. En el país basc se li comença a dir territori foral (furs:
institucions d’autogovern). Com que durant el s.XVIII no van suposar una gran
oposició per Ferran V no es van suprimir. El liberalisme espanyol del s.XIX serà
molt més fort i molt més centralista que les monarquies absolutes (un sol estat
amb les mateixes lleis per a tothom) i suprimiran els furs del País Basc. Fins i
tot, hi ha partits que ja no lluiten per no canviar Espnaya inó que ja només
lluiten per mantenir els furs en el seu territori. Això farà que el País Basc
s’adhereixi a les ideologies carlines perquè així no es podran suprimir. A
Catalunya, Aragó i País Valencià també hi ha una forta ideologia carlina
(malgrat que segueix en 2n pla, perquè encara hi ha una forta ideologia liberal),
ja que, aquests els hi van prometre
recuperar alguns dels furs que tenia
Catalunya, Aragó i País Valencià abans
 de l’arribada dels borbons. Per tant, el PNB és fundat per una forta ideologia
carlina (PERÒ NO ÉS CARLÍ).
La bandera està inspirada en la del Regne Unit i intenta representar als 3
territoris que hi ha al País Basc.
- Color blanc simbolitzant la creu de la religió.
- Color verd simbolitzant la pàtria.
- Color vermell simbolitzant la sang del poble.
S’acusa que hi ha un racisme a l’hora de defensar la identitat basca, però és el que
feien tots. Europa estava protagonitzant el colonialisme contra a Àfrica en un primer
pla i Àsia en un 2n.

Revolució Industrial
Comença a finals del s.XVIII a Anglaterra i poc a poc s’anirà estenen. L’Europa
mediterrània i occidental s’industrialitzarà més tard, i la oriental encara més.
Espanya s’industrialitza uns 100 anys més tard (finals s.XIX). Tot i les dificultats
Catalunya segueix un model molt semblant als que hi havia als territoris més
industrialitzats (durant molt de temps és l’únic territori que s’industrialitza). I hi ha
amplies zones de l’estat espanyol on no hi ha cap tipus d’industrialització. ´
Aquesta revolució té grans canvis en altres sectors:
- Demogràfics: abans de la revolució hi havia una gran natalitat però també una
gran mortalitat, per tant, el número de població era baixa i bastant constant
(sense contar epidèmies que feien que hi hagués un pic gegant de mortalitat).
Amb la Revolució industrial la població creix molt (al s.XVIII es dobla i al s.XIX es
torna a doblar), això succeeix perquè malgrat la natalitat segueixi sent alta, la
mortalitat decreix exponencialment gràcies a la millora en l’alimentació
(=millors defenses), es separen les aigües residuals de les de consum (xarxes de
clavegueram), esterilitzar material quirúrgic (l’esperança de vida de les dones
era menor que les dels homes), petits avenços mèdics (no és la principal
causa)... La natalitat no decreix tant ràpid com la mortalitat perquè aquests
canvis en les persones era molt més difícil de fer, ja que, encara no s’entenia
que segurament els fills sobrevisquessin tots. A més, com que tampoc era un
perjudici tenir tants fills al camp no passava res. Però, a les fàbriques si que
suposaven un problema i per tant fa que la natalitat segueixi decreixent.
Després de la Revolució Industrial s’obté el model demogràfic contrari al que hi
havia abans i el mateix que hi ha actualment: baixa natalitat i baixa mortalitat.
A Espanya com no hi ha una Industrialització tant exagerada, la població no es
dobla malgrat que si que creix. A Catalunya sí. A Barcelona concretament,
acaba sent un dels llocs més poblats, ja que, els militars no deixaven tirar les
muralles per poder tenir controlada la ciutat. Fins que el 1855 on governaven
els progressistes, es permeten tirar les muralles (es trigarà molt temps perquè
es fa a pic i pala), però quan es faci hi haurà una expansió immediata. El 1897
 Barcelona ja ha absorbit els municipis dels voltants: gràcia, sants... El Pla Cerdà
(fet per Cerdà) és el que fa que es tirin les muralles i hi hagi l’expansió.
- Corrents migratoris: hi haurà uns grans corrents migratoris de províncies mes
rurals a la ciutat per treballar a les fàbriques. Això és perquè a part de què cada
cop hi ha més població als camps també es necessiten cada cop menys
persones en el camp. Això fa que l’excedent de la població que hi havia al
camp, emigressin cap a la ciutat per treballar en una fàbrica.
- Revolució agrària: es cultiva més terreny i a la vegada pel mateix terreny s’obté
més benefici. Això és degut a què: es comencen a utilitzar adobs químics i
naturals, es redueix el terrenys que es deixa en guaret a la vegada, es milloren
les eines del camp... A més, per la mateixa mà d’obra es pot alimentar a més
persones. Es començaran a expropiar terres a l’església i als nobles i aquestes
acabaran en mans de sectors més productius, com agricultors que l’utilitzaran
per cultivar-les. A Espanya es seguia una agricultura de subsistència (produeixo
el que necessito). Però a Catalunya i a la resta de territoris es comença a
utilitzar una agricultura de mercat (cultivo i venc per guanyar diners).
L’arrendament de la terra a Catalunya anava en una quota fixa: una quantitat x
del que cultivaves l’havies de donar i la resta t’ho quedaves (per tant volien
conrear molt). En canvi, a Castella l’arrendament anava segons el que produïes:
havies de donar un percentatge x del que produïes (per tant no volien produí
molt perquè haurien de pagar més).
- Revolució tecnològica: augmenta la producció de la manufacturaria, ja que, es
deixen de fer de manera artesanal i es passa a les fàbriques amb màquines que
produïen a gran escala. El descobriment més important és el de la màquina de
vapor (model de James Watt – 1769). El 1833 es genera la primera fàbrica amb
una màquina de vapor que es deia vapor de Bonaplata. Catalunya serà
important a nivell europeu sobretot és perquè parlem de l’àmbit tèxtil perquè
no es necessitava una alta quantitat de carbó (a Catalunya no n’hi havia i
s’havia d’exportar per mar des d’Anglaterra). Per això a Catalunya hi ha un alt
desenvolupament de les colònies industrials (=fàbriques de riu) que anaven
amb l’energia dels rius. Al país basc, s’especialitzarà en la indústria
metal·lúrgica, ja que allà si que hi havia els recursos per fer-ho (mines de carbó,
ferro...).
- Revolució dels transports: Perquè un territori s’industrialitzi es necessita que
els transports es millorin. Sobretot a nivell terrestre es com es revolucionen els
transports (ja que a nivell marítim els vaixells ja havien anat evolucionant). Per
tant, s’inventa el ferrocarril (la primera línia serà a Anglaterra) cap el 1825. A
l’estat espanyol, la primera línia serà de Barcelona a Mataró (perquè Mataró
era un dels 2ns ports més importants i es necessitava transportar el material
que arribés). Després hi ha una segona línia però que serveix per transportar
les corts del palau de Madrid al d’Aranjuez. Els ferrocarrils són d’iniciativa
privada (una empresa hi veu negoci) fins el final de la 2a guerra civil. L’amplitud
de les vies a Espanya i Portugal és major que a la resta de llocs i això fa que no
pugui connectar amb cap lloc més. Ho fan per dos motius:
  A la Península Ibèrica hi ha un pendent major que a la resta
d’Europa i així es fa que el ferrocarril tingui més estabilitat.
 Perquè no els envaeixin militarment mitjançant el ferrocarril.
També es comença a utilitzar el vaixell de vapor, malgrat que no serà tant
important com el ferrocarril (que seran les venes del mercat). El vaixell no va
ser tant important perquè el casc era de fusta, les pales no feien bé l’atracció si
hi havia onades. Per tant, majoritàriament s’utilitzaven els vaixells de vela pel
mar, i en canvi, el vaixell de vapor pels rius (on no hi ha tantes onades). També
es construirà el primer submarí del món, però fins el s.XX no s’utilitzarà i quan
es faci serà per causes militars.
- Aplicació del liberalisme econòmic: els processos liberals i econòmics van
lligats completament. Com més fàcil i més liberal sigui un territori, abans i més
ràpid s’hauran industrialitzat. La burgesia que cada cop es va enriquint més
gràcies això es revelen contra l’antic règim per poder governar i tenir poder. I
per això, quan més liberal és un territori, més poder tenen els burgesos allà i
per tant són més rics. Les monarquies absolutes van bastant en contra
d’aquesta industrialització i fa que a Catalunya sigui un gran mèrit seguir la
industrialització de la resta d’Europa.
- Polèmica entre el lliurecanvisme i el proteccionisme: el lliurecanvisme permet
comprar i vendre a altres estats sense cap tipus d’impostos extres per creuar la
frontera (no s’ha de pagar aranzels). En canvi, el proteccionisme està a favor
dels aranzels perquè creu que així es protegirà millor la producció autòctona i
local. La polèmica és què els industrials catalans demanen aquest
proteccionisme perquè no podien competir amb la qualitat i preus d’altres llocs
com Anglaterra i França. En canvi, en el govern de Madrid defensaven el
lliurecanvisme, ja que, defensen l’exportació de primeres matèries de
productors castellans.
A finals del s.XIX hi haurà la 2a revolució industrial. Es canviarà la màquina de vapor a
extreure energia del moviment, electricitat o els motors de combustió.

Conseqüències socials de la Revolució Industrial

En un territori on no hi ha hagut revolució segueix sent una societat agrícola i rural. I la
noblesa i el clergat són els dos estaments socials més poderosos.
En canvi, on hi ha hagut revolució la noblesa i clergat començarà a perdre terres
expropiades per l’estat. I el món rural i agrícola començarà a disminuir i apareixeran
dues noves classes socials:
o Burgesia: són els propietaris dels negocis: fàbriques, indústries...
o Proletariat: són els treballadors dels negocis. Però les seves condicions
laborals i de vida seran molt dures. No hi ha cap tipus de protecció
social pels treballadors. No hi ha estat del benestar, indemnització per
acomiadament, jubilació... Tot i això, la gent acceptava perquè hi havia
molta més demanda de feina que oferta. A més, la fàbrica et generava
 una seguretat que el camp no et donava, i llavors les condicions encara
eren pitjor que a la ciutat. Hi ha jornades laborals de 12-14 hores
diàries, salaris molt baixos; el 70-80% dels ingressos anaven dirigits a
l’alimentació (bastant pobre). El que els hi quedava sou anava per el
lloguer de la casa molts cops sense aigua o llum. No hi havia contracte;
et podien acomiadar quan volguessin, si hi havia més feina havies de
treballa més... Però, no era esclavitud ja que la gent estava bé a la
fàbrica. A la gent gran o infants que no podien treballar, els mantenia la
seva família (generalment l’home, ja que el treball femení era un
complement del masculí) i els cuidaven les dones. Entre els 7 i els 10
anys els nens ja es posaven a treballar. Tot això provocarà el
MOVIMENT OBRER que generarà una gran inestabilitat social (vagues,
revoltes, revolucions... eren amb alts nivells de violència i sovint hi havia
víctimes i ferits). Com més avança la Revolució Industrial més fortes
seran les protestes i amb més violència.

Sindicalisme
Els sindicats seran les primeres organitzacions obreres i pretendran millorar les
condicions de vida i treball dels obrers. Generalment són els que organitzaven les
campanyes de protesta però també eren els que intentaven negociar amb les
patronals (patrons de les fàbriques). Els primers sindicats apareixen a Anglaterra a
principis del s.XIX. A Espanya els primers sindicats apareixen a Catalunya i al principi
són molt petits; sindicats d’ofici (1840). Poc a poc, els sindicats s’aniran fent grans i
acabaran sent sindicats de classe que defensaran a tot el proletariat; a Catalunya és
“Les tres classes de vapor” (1869). Es fa durant el sexenni democràtic perquè durant el
regnat d’Isabel II el dret de reunió estava restringit i havien d’actuar clandestinament.
Al llarg d’aquests 150 anys s’anirà avançant poc a poc, malgrat que també hi haurà
retrocessos (procés llarg). Es comença a aconseguir moltes coses a partir de principis
del s.XX (1910 aprox.). Coincideix amb protestes d’un caire molt elevat i l’estat es veu
obligat a fer els canvis que es reivindicaven. La més important és la vaga de la
CANADENCA (és l’empresa; se li diu així perquè era de capital canadenc, era la
principal generadora d’electricitat) el 1919 (dura 45 dies aprox.) que acabarà forçant a
l’estat i a la patronal que es veuran obligades a fer millores pels obrers. S’intenta
aconseguir:
- Els 3 vuits (és el primer estat en aconseguir-ho gràcies a la vaga de la
canadenca): jornades laborals de 8 hores, 8 hores per dormir i 8 hores d’oci,
cap de setmana...
- Augment salarial: salari mínim, igualtat entre homes i dones...
- Legislació laboral: contracte, indemnització...
- Protecció social: atur, malaltia, jubilació... (amb el temps s’ha convertit en
l’estat del benestar)
- Igualtat d’oportunitats: educació, cultura, edat mínima per treballar...
- Drets dels treballadors: vaga, associació, sufragi universal masculí...
Moltes coses que s’aconsegueixen amb la vaga de la canadenca es perden amb la
dictadura de Miguel Primo de Rivera. Després amb la 2a república es torna a avançar i
amb la dictadura de Franco es trona enrere (malgrat que no és tan exagerat com al
s.XIX). Algunes ideologies relacionades amb el moviment obrer són:
- Ludisme: violència contra la maquinària industrial. Per exemple la fàbrica de
Bonaplata es crema el 1838. Per això molts dels símbols de les fàbriques eren
aus fènix, simbolitzant que si es cremava la fàbrica, aquesta tornaria de les
seves cendres.
- Mutualisme: societat se socors mutus. Entitat sense ànim de lucre que pretén
donar servei als que formen part d’aquesta. Les mútues han perdut molt poder
perquè l’estat del benestar cobreix moltes de les seves funcions: atur, jubilació,
baixa per malaltia... Hi havia una cosa que es deia la caixa de resistència: si el
sindicat convocava una vaga i la gent la seguia se’ls hi donava una quantitat de
diners perquè poguessin seguir amb la vaga sense morir-se de gana.
- Cooperativisme: defensa que es creïn cooperatives: empreses que no tenen un
propietari únic (amo que s’apodera dels beneficis), sinó que la gestió d’aquesta
l’assumeixen tots els seus treballadors generant així una millor condició de
treball (canvis petits, ja que, l’empresa ha de seguir sent competitiva).
Hi ha dos pensadors d’aquesta època molt importants: Mijaíl Bakunin (principal
ideòleg del anarquisme. I Karl Marx (principal ideòleg del comunisme, socialisme,
marxisme). El comunisme i l’anarquisme són els dos corrents principals de l’època i els
sindicats es començaran a decantar cap a una ideologia. A més, el Marxisme
començarà a entra en política.
- Comunisme: tots el mitjans de producció (coses que genera riquesa) tenen un
propietari. Marx estarà en contra d’aquests mitjans de producció ja que no creu
en la propietat privada. Això és perquè creu que no és just que el que generen
els obrers s’ho apropi l’amo, això s’anomena plusvàlua. El que volia fer era
socialitzar els mitjans de producció, és a dir, que aquests passessin a ser del
estat fent així que tothom tingués el seu estatus social (funcionaris). Creu que
així el proletariat (dictadura del proletariat) té el poder perquè com que és el
govern el que té el poder tothom és igual i s’evita: diferències salarials,
diferents nivells de riquesa... El 1848 és l’origen del comunisme. Per molt que
no creguessin en els sistemes polítics que hi havia, ho van utilitzar si podien
arribar al poder (PSOE; partit polític). Dins del moviment obrer agafarà molta
més força el comunisme que l’anarquisme.
- Anarquisme: hi ha diferents autors que pensant en l’anarquisme. Tot i això
Bakunin és el principal. Anarquisme vol dir “sense comandament”. Ells pensen
que qui t’assegura que les condicions de vida seran justes i igualitàries. No se’n
refia tampoc de la propietat privada, però a diferència del comunisme, aquest
no es refien del estat, ja que, creuen que poden ser igual o més opressors que
l’amo. Els anarquistes donen com a solució la col·lectivització: el poder el tenen
els treballadors que s’organitzaran per manar a les fàbriques. A assembles
 petites es veu molt viable, però amb societats més grans és impossible. El
Bakunin no creu i no col·labora en el sufragi de la manera en què ho plantegen
els sistemes estatals (CUP; no és estrictament anarquista però s’assembla
molt). A Espanya i sobretot a Catalunya, l’anarquisme serà hegemònic dins de
l’obrerisme (no era el comú a Europa).
Es crea un diari on s’intenta sobreposar als treballadors per sobre l’estat (LA
INTERNACIONAL). Aquest fracassa perquè fa que es barallin els comunistes contra els
anarquistes. A més, quan els obrers ja poden votar no saben el que fer i malgrat que
l’anarquisme ho tingui clar (no participar) però el marxisme es dividirà en dos. I
després, si s’arriba al poder, s’accepta el gradualisme o no.

Terrorisme d’arrel anarquista (finals s.XIX i inicis s.XX)

Era un corrent molt petit de l’obrerisme, però políticament es va generalitzar per
condemnar tota la població obrera. La majoria d’aquests grups terroristes seran de
corrent anarquista, malgrat que n’hi haurà alguns de corrent marxista. Els actes que es
poden veure són:
- Acte de sabotatge del grup “Mano Negra” (Andalusia): sabotejaven
esdeveniments i no anaven contra les persones.
- Atemptat al general Martínez Campos (Barcelona, 1893): Barcelona era una
de les principals ciutats d’aquesta violència (d’Espanya i Europa). Ell no morirà
en aquest atemptat, però si que ho faran alguns soldats de la seva escolta (se li
tira una bomba als peus del seu cavall).
- Bomba del Liceu (Barcelona, 1893): es posa una bomba al Liceu, que en aquella
època era molt important socialment (principal lloc de reunió de la burgesia; es
tancaven tot tipus de negocis i acords). En plena funció un anarquista llença
dues bombes: una explota i genera una 20ena de morts i l’altre no explota. Es
volia atemptar contra el lloc de reunió de la burgesia.
- Bomba a la processó de Corpus (Barcelona, 1896): era un acte molt important i
amb molt de seguiment. Es buscava assassinar al màxim de gent que es pogués
sense importar qui fossin. Això fa que la opinió popular es ressentis molt en
contra de l’anarquisme (ja que hi moren nens, avis...). I llavors, la resta
d’atemptats passen a ser magnicidis (es busquen personatges poderosos per
assassinar-los).
- Procés de Montjuic: judici en contra dels acusats com a culpables de l’atemptat
de la processó de Corpus. Se’ls afusella en el castell de Montjuic (quan els
canons d’aquest encara apuntaven la ciutat de Barcelona). Finalment, el castell
de Montjuic s’acaba convertint principalment en una presó (on se’ls
torturava...) i el lloc on s’executaven als condemnats (alguns li deien el castell
dels horrors). Durant aquest judici hi ha més d’una quinzena d’executats, penes
de presó altíssimes (mentre se’ls tortura) i exilis forçats. L’últim afusellat al
castell de Montjuic és el president Lluís Companys el 1940.
- Assassinat de Cánovas (Guipúscoa, 1897): es com a venjança pel que s’havia
fet durant el procés de Montjuic. És el que ensenya com s’entra a s.XX a
 Barcelona. Gairebé cada dia hi havia morts i es coneixeria com el pistolerisme
(es contractaven pistolers per matar gent, ja no només actuava la policia).
- Atemptat al casament d’Alfons XIII (Madrid, 1906): ell no mor, però si ho fan
més d’una 10ena de persones. Se li tira una bomba sota el seu carro (el que el
conduïa mor).
- Assassinat de Canalejas (Madrid, 1912): li foten un tret per la nuca. Era
president d’Espanya.
- Assassinat d’Eduardo Dato (Madrid, 1921): també era president del govern.
S’afusella el cotxe amb el que anava.

Origen catalanisme polític: Renaixença

És un precedent al que coneixerem després com a catalanisme polític. Es comença a
formar durant la Restauració defensant la identitat nacional... Per tant, és un
moviment polític, però també tindrà la seva part cultural i sobretot literari, això se li
diu la Renaixença. Al s.XIX la majoria de població a Catalunya no sabia castellà i feia
que només es parlés català al carrer. El castellà en aquella època era com l’anglès
actual; una llengua culta i servia per fer tràmits. Hi havia una diglòssia: hi ha una
llengua (castellà) per a les lleis, tràmits, administració... i després hi ha una llengua
popular (català) que s’utilitzava al carrer, a casa... però que s’havia desprestigiat com a
llengua culte. Per tant, la Renaixença pretén recuperar el concepte de llengua culte del
català. Busca revertir els efectes del Decret de Nova Planta. Es comença sobretot amb
literatura i més concretament amb poesia. El primer poema és publica el 1833 amb el
poema Oda a la Pàtria de Joan Carles Aribau.
Idea principal de la Il·lustració  racionalisme; ús de la raó
Idea principal del Romanticisme  sentimentalisme; deixar-se guiar pels sentiments i
les emocions (no renuncien del tot a la raó, però destaquen els sentiments). Molt
important la mort i el patriotisme (amor a la pàtria; folklore, llengua, fets històrics...).
Amb aquest patriotisme es demana la sobirania nacional; dret col·lectiu a poder-se
autogovern. És a dir, la nació ha de tenir el seu propi estat amb institucions
d’autogovern. Això farà que durant el s.XIX apareguin molts partits que defensaven
aquest tipus de nacionalisme.
Idea principal de la Renaixença  agafant aquesta ideologia de patriotisme i a la
vegada d’aquest liberalisme. És un moviment igual que el que hi està havent a Europa
però d’una manera menys radical i mes tardana.
Aribau és el primer en escriure un poema de la Renaixença, però n’hi ha més:
- Rubio i Ors: lo gayter del Llobregat 1839.
- Restauració dels jocs Florals 1859.
- Jacint Verdaguer: personatge més important de la Renaixença; pare del català
contemporani.
El segon àmbit amb més importància dins la Renaixença era la recuperació de l’interès
històric del passat nacional de Catalunya. El més important dels autors de la
Renaixença és: Victor Balaguer (posa nom a tots els carrers de l’Eixample), malgrat que
també trobem Antoni de Bofarull o Milà i Fontanals.
La majoria de la gent en aquella època no sabia llegir, per tant, per la popularització de
la Renaixença també es va fer en altres àmbits com:
- Teatre: Frederic Soler; Pitarra.
- Cant Coral: Anselm Clavé.
- Premsa: “La Renaixensa” (primer diari en català), “La campana de Gràcia”,
“L’Esquella de la Torratxa”; apareix sobretot a finals de segle (hi ha més gent
que ja sap a llegir) i satiritza l’actualitat del moment.
Durant els finals del regnat d’Isabel II i el sexenni aquest catalanisme es torna cap a
una postura més política. Aquesta ideologia és la suma dels corrents que hi havia en
aquella època:
- La Renaixença: és el tronc central del catalanisme.
- El carlisme: defensaven la recuperació dels furs, i el catalanisme defensarà
recuperar una part dels furs que hi havia.
- El federalisme: molt progressistes i volien un estat federal; el seu gran moment
a la 1a república però al fracassar deixa d’intentar-ho a tota Espanya i ho
intenten a Catalunya. És la opció majoritària del catalanisme
- La industrialització: gent amb molts diners que tenien unes reivindicacions
econòmiques. Estaven a favor del proteccionisme, per protegir el producte
nacional, que era majoritari de Catalunya. Se sentien maltractats per l’estat i
acaben adonant-se que si Catalunya tingués institucions d’autogovern això els
afavoriria.

1. Fets que hi ha per part d’aquest catalanisme polític:

- 1880, Primer congrés Catalanista: el principal líder del catalanisme i el que
crea aquest congrés és Valentí Almirall (és d’origen federalista = molt
progressista). Creu que per poder aconseguir poder i perquè el moviment
progressi s’han d’ajuntar els corrents.
- 1885, Presentació Memorial de Greuges: és un recull de queixes. Un grup de
representats catalanistes li entreguen al rei Alfons XII totes aquestes queixes. El
llenguatge encara era molt conservador i poc reivindicatiu perquè els hi feia
“por” al haver-li d’entregar a la màxima institució com era el cap d’estat.
o 1er paràgraf: idees federalistes. Reivindica estat descentralitzat 
autogovern de Catalunya.
o 2n paràgraf: idees carlistes.
o 3er paràgraf: idees de la Renaixença. Reivindica la oficialitat del català
o 4t paràgraf: es reivindica la defensa del dret civil català: regula els
matrimonis, les herències, contractes entre persones... Catalunya té un
dret civil propi.
o 5è paràgraf: reivindicacions dels burgesos. Es reivindica un tracte
econòmic just.
 - 1888, Missatge de la reina regent: és un text escrit en català. Vol que
l’autogovern de Catalunya recapti els impostos i després doni un percentatge a
Espanya. A més, reivindica que la llengua catalana sigui oficial a Catalunya.
- 1892, Bases de Manresa: és el 1er projecte d’estatut a Catalunya (no està
redactat per un organisme públic, sinó que està redactat per entitats privades).
Document on s’estableixen les conseqüències que té el poder central i el
regional. “La Unió Catalanista” entitat que presenta aquest text. Principalment,
conclouen dient que l’autogovern català hauria de tenir tots els poders que
només afectin a aquell territori i l’estat el tingui sobre aquelles coses que
afecten a més d’un territori (BASE N6).
- 1897, Missatge a Creta: s’emmirallen amb altres processos que hi ha en altres
territoris. Creta era un territori turc que s’acaba independitzant i per això es
comparen.
- 1898, Crítica davant la guerra de Cuba: Cuba era una província espanyola que
s’acaba independitzant. Això farà que Catalunya s’emmiralli també.
- 1898 Tancament de caixes:

2. Les reivindicacions que hi havia eren:

- Oficialitat de la llengua en tots els àmbits públics.
- Descentralització política (NO independència ni separatisme).
- Proteccionisme industrial i altres manifestacions econòmiques.
- Defensa del Dret Civil Català.

3. Els personatges més importants d’aquest catalanisme polític són:

- Valentí Almirall: prové del món federalista. Era el líder durant el sexenni i la
república, on hi ha tenia idees més descentralitzadores que Pi i Maragall, però
poc a poc anirà evolucionant a models més catalanistes. És el més destacat de
tots i el que té una visió més progressista, republicana... Connecta amb les
classes populars. La seva principal obra és “Lo catalanisme” on planteja el seu
argumentari polític.
- Torres i Bages: és el bisbe de Vic i representa el catalanisme que és més
conservador, catòlic, tradicionalista... NO ÉS CARLÍ. És l’altre vessant del
catalanisme polític de finals del s.XIX. La principal obra de Torres i Bages és “La
tradició catalana”.
- Angel Guimerà: és un escriptor d’obres de teatre. La seva obra principal és
“Terra Baixa” tot i que també se’l coneix per “Mar i cel”. Ve del vessant de la
Renaixença.
- Lluís Domènech i Montaner: és arquitecte i ve del vessant de les reivindicacions
burgeses. És arquitecte de caràcter modernista (l’hospital de Sant Pau o el
Palau de la Música).
A més, es creen moltes entitats: no tenen objectius plenament polítics, pretenen
divulgar el catalanisme sense presentar-se a eleccions municipals. En neixen moltes
que pretenen divulgar la cultura, llengua...
 - Jove Catalunya
- Centre Català
- Lliga de Catalunya
- Centre Escolar Catalanista
- Unió Catalanista
El 1888 hi ha l’exposició Universal a Barcelona  aquestes exposicions universals
comencen a mitjans de segle a Londres. Pretén mostrar els avenços tecnològics i
industrials del moment (la gent anava i a tancar negocis).
Estaven organitzats per països en diferents pavellons. Organitza allò implicava ser la
capital d’un territori altament industrialitzat. L’exposició de Barcelona era organitzada
per l’ajuntament de Barcelona (Francesc Rius i Taulet alcalde d’aquell moment) i la
burgesia barcelonina, l’Estat espanyol no s’hi involucrar gaire.

La guerra de Cuba
Espanya tenia un imperi colonial immens a Amèrica llatina i del nord. Tots els
processos d’independència d’aquestes colònies s’inicien durant la invasió napoleònica i
culminen durant el trienni liberal (1808-1823). Aprofiten la forta inestabilitat política
que hi havia Espanya per fer-ho. A partir d’allà, Espanya ja nomes tindrà 3 territoris
ultramar: Cuba, Puerto Rico i Filipines. En un moment d’intentar evitar guerres
independentistes es considera Cuba una província espanyola. Això és perquè tenir una
gran importància econòmica, ja que, s’exportava: cotó, tabac, sucre...
Cuba es manté espanyola fins que el 1868 hi ha la primera guerra de la independència
cubana (1868-1878). Hi ha un empat permanent, fins que finalment s’arriba a una pau
amb la promesa d’una àmplia autonomia a Cuba (malgrat que no es complirà).
Això farà que el 1895 hi hagi la segona guerra de la independència cubana. El líder
d’aquesta guerra era José Martí, malgrat que no arribarà al final perquè morirà abans.
Simultàniament a 1896 esclata una guerra de la independència a Filipines. El principal
líder era Emilio Aguinaldo. Hi ha moltes illes que ja s’escapen del control espanyol però
no totes i per tant hi segueix havent un empat.
El que trencarà els empats serà l’interès que tenien els Estats Units. Aquests
començaran a finançar a Cuba sense involucrar-se directament en la guerra. Això és
perquè hi havia una part que volia incorporar-se en els Estats Units (malgrat que no ho
faran). En aquell moment es seguia la doctrina Monroe que era “Amèrica pels
americans” (el que vol dir és que tot el continent ha d’estar controlat pels nord-
americans; no amb colònies sinó amb un control més subtil; influència política,
econòmica...). L’últim estat que s’incorpora als Estats Units serà Hawaii el 1877 (és el
50è). El que els hi impedia això és que encara hi havia colònies europees, i per tant, al
expulsar-los els hi permetia complir els seus objectius. El president que ho porta a
terme és Theodore Roosvelt (representació d’Estats Unitsoncle Sam). Finalment, el
1898 els Estats Units acaben entrant a la guerra directament, llavors es considerarà la
guerra hispano-americana. El que va fer que es prengués aquesta decisió és
l’enfonsament de l’encuirassat Maine. Hi ha dubtes de si va ser l’estat espanyol, van
ser sectors independentistes cubans (atemptat de doble bandera) o si va ser un
accident. Aquesta guerra dura uns 6 mesos perquè Espanya no tenia res a fer contra
els Estats Units.
En aquesta guerra hi ha dues batalles navals que guanyen fàcilment les dues els Estats
Units (és una humiliació i és un dels motius perquè es parli del desastre del 98). A nivell
terrestre a Estats Units els hi costarà una mica més però se’n acaben sortint. Finalment
s’acaba signant el Tractat de París on Espanya perd Cuba, Filipines i Puerto Rico.
- Cuba passarà a ser un estat independent sota una forta influència nord-
americana. Inclús hi haurà i presidiran dictadors. Fins que hi haurà una
revolució comunista i trencaran completament amb els Estats Units. El rom i la
Coca Cola era una de les coses que s’exportaven de Cuba, i per això, el rom-cola
se li’n diu “Cuba libre”.
- Filipines acaba sent una colònia americana fins l’any 1945. És l’únic estat asiàtic
que és de religió catòlica.
- Puerto Rico tindrà un estatus entremig perquè no és un estat independent però
no és un territori nord-americà. Això segueix actualment, perquè aquest
estatus el tenen per voluntat pròpia. S’han fet 3 referèndums per veure si volen
ser independents, ser dels Estats Units o esta entremig i volen estar entremig.
L’estelada catalana deriva de la bandera de Cuba i Puerto Rico (que jugaven amb els
colors d’Estats units, però sempre amb una estelada).

Conseqüències de la guerra de Cuba

- Importants pèrdues econòmiques i baixes humanes: és un conflicte a gran
escala que comporta a grans baixes a l’exèrcit que després es va haver de
recuperar. A més, Cuba era un territori molt important econòmicament perquè
hi havia molta importació de plantacions que a Europa no es podien fer.
- Sentiment de depressió col·lectiva a Espanya: es pensava que a nivell polític hi
havia un règim polític molt estable. Després de la guerra de Cuba això canvia, ja
que, la gent s’adona que no tot estava tan bé com semblava. Es pren
consciència que: la industrialització era un fracàs, l’estabilitat política era un
frau, el nivell de riquesa de la població era molt menor de la resta d’Europa...
Sobretot passa per la manera com es perd la guerra.
o Generació del 98: escriptors que redacten les misèries que hi havia a
Espanya. Els 4 més important eren: Antonio Machado, Valle-Inclán,
Unamuno, Pío Baroja.
- Voluntat de modernitzar l’Estat: durant els anys següents tot el món polític es
repetirà el “Regeneracionisme”, que no avançarà perquè en part no es volia
regenera res. Això va fer que el sentiment de crisi vagi en augment. Es parla de
què no s’ha de mirar tant com està Espanya sinó que s’hauria de mirar el que
passa a la resta d’Europa i així poder comparar. El Regeneracionisme dona un
discurs semblant al del catalanisme.
 - Reforçament del Catalanisme polític: arriba al seu moment més important i
amb un seguiment massiu a Catalunya. Hi havia grans fortunes catalanes
invertides a Cuba: Bacardí (rom), Partagàs (puros), Güell o Comillas. Joan
Maragall escriu “Oda a Espanya”.
Degut aquesta crisi econòmica es van incrementar els impostos. Aquest augment va
afectar sobretot a la classe mitjana (comerciants, botiguers...), és a dir, a Catalunya.
Llavors hi va haver una forta rebel·lió d’aquests comerciants que es van negar a pagar i
van tancar les caixes (tancar les caixes fortes per no pagar). Això va acabar amb gent
empresonada. La figura més representativa d’aquest procés és el doctor Robert (de
nom Bartomeu), que era l’alcalde de Barcelona en aquell moment. Finalment les corts
el fan dimitir i serà quan se’l farà un personatge important. No acaba sent un líder
catalanista perquè mor pocs anys després.

SEGONA ETAPA: Crisi de la Restauració (1898-1931)

Com a conseqüència de la guerra de Cuba hi ha una forta crisi econòmica i política.
Malgrat que des del punt de vista institucional i legal les coses són iguals (=mateix
model polític). És a dir, hi ha un període de continuïtat: segueix el bipartidisme, segueix
vigent la constitució del 1876 i el rei segueix sen Alfons XIII.
Però aquesta guerra de Cuba canvia la percepció de la societat i es comencen a veure
problemes (alguns ja existents abans de la guerra), és a dir, es pren consciència dels
problemes i el govern no sap com solucionar-los. Llavors el règim deixa de funcionar i
comença una crisi progressiva (és lenta però cada cop va a pitjor). El regeneracionisme
no aconsegueix aixecar la situació que s’està vivint i hi ha acaba havent una gran crisi
amb greus conseqüències.

Àmbits on hi ha les crisis

1. Crisi política
o Presa de consciència del caciquisme o corrupció
o Desintegració dels partits dinàstics: Cànovas (1897) i Sagasta (1903)
o Intrusisme reial (Alfons XIII vol governar)

2. Crisi econòmica
o A nivell estructural, la industrialització és un desastre
o A nivell conjuntural, l’evolució econòmica és com la de l’entorn. 1a
guerra mundial

3. Crisi social
o Creixement de les organitzacions i mobilitzacions obreres
o Pistolerisme

4. Crisi colonial
 o Conseqüències de la guerra de Cuba
o Inici de la guerra del Marroc

5. Crisi territorial
o Augment de les reivindicacions nacionalistes de bascos i catalans

Molts d’aquests problemes ja hi eren, però ara se’n pren consciència i al no trobar
solució, llavors s’agreugen.

1. Crisi política
Cada vegada és més denunciat el sistema polític. Es trenca l’estabilitat que hi
havia en el govern (molts líders comencen a morir assassinats). I a més, cap dels
dos partit dinàstics tindrà una representació clara. Els personatges més
importants d’aquests partits són:
o Conservadors: Antoni Maura (1853-1921; mauristes – té una molt mala
relació amb el rei) i Eduardo Dato (1856-1921; idealistes)
o Liberals: José Canalejas (mor assassinat 1912), Seguismundo Moret,
Manuel García Prieto, Romanones i Santiago Alba.
Això farà que els partits opositors comencin a tenir més pes malgrat que NO
arribaran a tenir mai el poder. Malgrat que en alguns casos hi haurà governs de
coalició: catalanisme conservador (La Lliga) + conservadors (Maura). Hi haurà
altres partits que també sorgiran com:
o Republicans: hi haurà diversos partits republicans cosa que els hi juga
en contra en el sistema majoritari que hi ha a Espanya.
o Llerrouxisme (Alejandro Llerroux; Partit Republicà Radical): és un partit
anticatalanista. Neix a Catalunya mateix (és com el Ciutadans actual). Va
contra tot el que representa poder, malgrat que no se sap ben bé el que
defensa (DEMAGÒGIA: dona solucions fàcils a problemes difícils, és a
dir, buscar ser popular però està buit en contingut).

2. Crisi econòmica
Es continua amb l’endarreriment de la industrialització. Només està
industrialitzat el País Basc i Catalunya. A Barcelona el 1929 es fa una exposició:
emissió de ràdio, automòbils hispano-suiza... (2a Revolució Industrial).
El 1914 comença la 1a Guerra Mundial (fins els 1918) on Espanya no hi participa
i es manté neutral. Això és perquè no els afecta ja que la guerra és per
interessos econòmics i colonials. Els sectors més progressistes espanyols
simpatitzaven amb els aliats/l’entesa (França, Regne Unit, Rússia...), en canvi,
els sectors més conservadors amb les potències centrals (Alemanya, Àustria...).
Al no participar a la guerra genera una etapa de fort creixement econòmic
perquè es comencen a fer exportacions. Això fa que hi hagi una balança
 positiva entre exportació i importació i es produeixi una inflació. Això perjudica
a les classes treballadores ja que hi comença a haver més feina però el preu de
les coses puja. Per tant, es genera molta riquesa però només per a la burgesia
(molt poca gent). Durant els anys de guerra hi ha una gran conjuntura, però
quan aquesta acaba hi torna a haver una gran crisi que provoca:
o Destrucció de molts dels llocs de treball (=atur)
o Inflació altra (1920 la més alta)

A més comencen a augmentar el nombre de vagues (=crisi social). La més

important és la vaga de la canadenca el 1919.

3. Crisi social
CNT: confederació nacional de treballadors (1910), és el sindicat anarquista
principal de Catalunya i del estat.
Hi començaran a haver fortes mobilitzacions i vagues del moviment obrer. A
més, les accions violentes originades al s.XIX van en augment i es comença a
buscar a una víctima concreta. Amb l’argument d’aquest augment de violència
l’estat reaccionarà fortament contra la classe treballadora:
1) Declaració de l’estat d’excepció: es suspenen les garanties
constitucionals i hi comencen a haver morts sovint.
2) Restricció dels drets dels treballadors: es prohibeixen les
manifestacions, vagues...
3) Judicis i penes MOLT severes: hi comencen a haver tribunals
militars. A més, hi ha molta facilitat per decretar la pena de mort
(afusellament i garrot vil). Per exemple, Ferrer i Guàrdia és afusellat
al Procés de Montjuic.
4) Llei de Fugues: donava més permís als cossos policials a sospitosos
que estiguessin fugint (disparaven a matar). S’aplica a tot l’estat
però sobretot a Catalunya, concretament a Barcelona. El principal
promotor d’aquesta llei és el governador civil de Barcelona Martinez
Anido.
Totes aquestes accions eren legals, però la patronal (els patrons de les fàbriques)
pagaran pistolers a sou per atacar a dirigents obreristes. Això se li’n diu pistolerisme.
L’estat en aquesta violència no serà igual de dur: amb la violència anarquista serà molt
dur i l’aprofitarà per reprimir l’anarquisme, en canvi, amb la violència de les patronals
serà molt lleu i en alguns cops hi arribarà a col·laborar. Un de les víctimes més
importants d’aquests pistolers va ser Salvador Seguí: líder sindicalista d’idees
anarquistes però del punt menys radical(no estava a favor de la violència).
CRISI COLONIAL
A finals del s.XIX i principis del s.XX coincideix amb l’època de l’Imperialisme colonial.
Els principals imperis eren el britànic i el francès, majoritàriament situats a Àfrica i Àsia.
En aquell moment Espanya es queda sense colònies (1898) i intentarà crear un petit
imperi colonial a l’Àfrica. Aconseguirà Guinea Equatorial, el Sàhara occidental (quan
Franco està agonitzant el Marroc comença a envair aquest territori i deixa de ser
colònia espanyola) i el protectorat del nord del marroc (=Rif: és dels últims territoris
colonitzats pels europeus).
El protectorat del marroc el volia Alemanya que no tenia colònies. Això és un dels
principals problemes que porten a la primera guerra mundial. Per impedir que
Alemanya es quedés amb aquest territori França i Gran Bretanya s’uneixen perquè se
la quedin els francesos. Però quedava molt clar això, i per això, França pacta amb
Espanya perquè tingui una part del territori (1906 – Tractat d’Algeciras: repartiment
del Marroc amb França). Però hi ha moltes dificultat per controlar el Rif, de fet hi haurà
la guerra del Marroc (1909-1926). Dura tants anys perquè l’exèrcit espanyol o pot
acabar amb les guerrilles i les guerrilles rifenyes (=Kabiles rifenyes) no poden acabar
amb l’exèrcit espanyol. El principal líder de les Kabiles rifenyes és Abd el Krim.
El moment més important d’aquesta guerra serà el desastre d’Annual (1921). Moment
on desembarcant milers de soldats espanyols per acabar amb la guerra, però són
emboscats i hi haurà 10 mil soldats espanyols morts.
L’expedient Picasso (no té res a veure amb el pintor) és una investigació (que surt del
congrés) que tracta de definir el que s’havia fet malament per arribar al desastre
d’Annual. Aquest expedient s’acaba utilitzant per acusar al rei Alfons XIII com a líder
del règim per part de l’opinió pública. De fet, l’expedient no acusarà mai ni als polítics
ni a la monarquia.
Hi havia una gran descontentació popular perquè s’obligava a la gent a anar a la
guerra. Només te’n podies lliurar si pagaves una gran quantitat de diners perquè
llavors en teoria estaves ajudant al teu país finançant-lo per poder comprar armes...
Per tant, els que anaven a la guerra eren les famílies treballadores saben que si es
conquistava Marroc, els que se’n beneficiarien serien els patrons. Això farà que hi hagi
un gran descontentament popular que se sumarà a les altres protestes (salari, hores de
feina...) per fer les vagues, revoltes, manifestacions...
L’episodi més important que hi ha és la Setmana Tràgica (Barcelona- última setmana
de Juliol del 1909), que surt detonat pel reclutament per anar a la guerra del Marroc. El
principi comencen a atacar les cases de les persones riques i els edificis
governamentals. Poc a poc la violència anirà a més. La que patirà les pitjors
conseqüències serà l’església perquè la revolta serà anticlerical (el màxim exponent
serà durant la Guerra Cívil). No era perquè la gent no fos creient, sinó que es
considerava a l’església com a una institució privilegiada, és a dir, s’atacava el poder
terrenal de l’església (també ho feien perquè era el lloc més fàcil per fer-ho o la més
dèbil a l’hora de defensar-se). És a dir, realment els atacs a l’església simbolitzava l’atac
a totes les institucions més privilegiades. Durant aquella setmana es cremarà desenes
d’esglésies i convents (entre altres el Claret). A més, en alguns convents on hi havia el
clergat enterrat a dins es van profanar les tombes. Aquesta revolta no té aspiracions
polítiques, simplement és un esclat de ràbia en contra del reclutament que s’estava
fent.
Després de la Setmana Tràgica hi va haver moltes persones jutjades. La més important
va ser Francesc Ferrer i Guàrdia que malgrat no estar a Barcelona durant aquesta
setmana, es va dir que les seves idees anarquistes van induir a la resta del poble. Se’l
va torturar i afusellar al castell de Montjuic. Farà que per Europa hi hagi moltes
manifestacions anarquistes perquè va ser completament gratuït. Els poderosos
(exèrcit, polític, església) són els que afusellen a Ferrer i Guàrdia, ordenat per Antoni
Maura, president del govern en aquell moment.

Crisi Territorial
El catalanisme de masses:
5) 1901  Fundació de la Lliga Regionalista (popularment se li deia
“la Lliga”): és un partit catalanista (regionalista) que reivindica una
àmplia autonomia per a Catalunya partint-se del model de les bases
de Manresa. És molt crític amb l’estat, és a dir, és molt
regeneracionista: caciquisme... Però és un partit molt conservador
que representa sobretot a la burgesia catalana . És el que té major
representació electoral durant aquells anys (grans resultats a les
eleccions espanyoles), guanyarà la major part de les eleccions
municipals. Malgrat aquests resultats, no se sap que hagués passat si
algun partit anarquista (l’altre corrent més important a Catalunya
aquella època) s’hagués presentat a les eleccions. Guanya les
eleccions li provoca tenir una gran influència parlamentària a Madrid
(més o menys com Esquerra avui en dia). Dels partits opositors és un
dels que més va pactar, sobretot amb el més conservador, i més
concretament quan el president era Maura. El cap de la lliga era
Francesc Cambo. La Lliga fins i tot, en algun moment en un parell de
ocasions es farà un govern de col·lisió i tindrà ministres (Cambo serà
ministre). Gràcies a la influència a Madrid s’acabarà aconseguint un
petit autogovern.
Finalment, la lliga també acabarà dominant les 4 diputacions de Catalunya,
tenint molts regidors en diferents ajuntaments i molts alcaldes. Dins d’aquest
àmbit a Catalunya serà el més important és Enric Prat de la Riba, que serà
president de la diputació de Barcelona i acabarà sent president de la
Mancomunitat. Dins de la lliga Prat de la Riba representa la part més
progressista.
Poc a poc aniran sortint altres partits catalanistes més d’esquerres, malgrat que
a nivell electoral no tindrà gran protagonista fins a la 2a República. Aquests
partits neixen de persones que abandonen la lliga perquè creien que eren
massa conservadors. Els personatges més importants seran: Antoni Virgili, Lluís
Companys (Estat català  primer partit independentista amb un cert pes),
Francesc Macià.
6) 1905  Fets del Cu-Cut: s’aconsegueixen molt bons resultats i es fa
un dinar per celebrar-ho. Llavors l’endemà la revista Cu-Cut publica
un acudit on un militar diu que no poden celebrar cap victòria
perquè ho perden tot. Llavors, la nit que es publica aquella revista,
un grup d’oficials del exèrcit destrueix la redacció de la revista i la
redacció del diari “La veu de Catalunya”. La població busca que se’ls
jutgi, però l’exèrcit i el govern no només no els jutgen sinó que els hi
donen la raó i es solidaritzen amb ells.
A més el 1906 s’aprova la Llei de Jurisdiccions que converteix en un delicte greu
qualsevol ofensa a l’exèrcit, al rei, a la bandera espanyola o altre tipus de
símbol de la pàtria. Per això, els catalans creen una coalició per presentar-se a
les següents eleccions, aquesta coalició se’n diu Solidaritat Catalana. Aquesta
coalició estarà lligada per la Lliga però estarà formada per tots els partits
catalans (inclús els que no tenen idees catalanistes, és una candidatura de
país). Representa un salt qualitatiu pel catalanisme polític que començarà a
tenir un pes molt gran.
7) 1914  Creació de la Mancomunitat de Catalunya: el 1833 hi ha la
divisió provincial. Les províncies tenen 2 funcions principals:
a. Representa la relació entre el territori i l’estat: el màxim
càrrec és el governador civil que és nomenat pel govern.
Tenen el poder de les forces de seguretat a la província.
b. Representa la relació entre els diferents ajuntaments del
territori: cada província té la seva diputació que representa
una part del poder dels municipis. No és una institució
d’autogovern perquè estan a tot l’estat.
Amb la Mancomunitat el que es fa és que les 4 diputacions catalanes puguin
actuar de manera conjunta (es un pacte entre la Lliga i l’estat). La
Mancomunitat la presidirà el president de la diputació de Catalunya, això ho
afavoria perquè les quatre diputacions les governava la Lliga. Gestionarà el
mateix que el que ja gestionaven les diputacions per separat (no hi ha cap
cessió d’autonomia), però és un primer pas per l’autogovern. Tot i això, hi havia
en teoria un segon pacte on si que hi hauria una cessió d’autonomia, però
aquest no va arribar mai. La Mancomunitat durarà 9 anys i tindrà 2 presidents:
un és Enric Prat de la Riba i l’altre és Josep Puig i Cadafalch (és un arquitecte
modernista molt important: construeix la casa de les punxes, o la casa
atmetller...)