La Restauració (1874 – 1898)

LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA
La Restauració Borbònica i la Constitució de 1876

Va acabar amb el període de govern de

Cop d’Estat del general Serrano i amb l’etapa del “Sexenni”, i imposà el
Martínez Campos el retorn del príncep Alfons com a Rei d’Espanya.
desembre de 1874.

L’opció borbònica havia S’inicia el període conegut com a la

crescut en els darrers anys, RESTAURACIÓ BORBÒNICA, en la figura
sota el lideratge d’Antonio d’Alfons XII (1875-1885)
Cánovas del Castillo.

Aquest “partit” era recolzat El príncep Alfons signà l’1 de

fonamentalment per les classes desembre de 1874 a Londres el
dominants, atemorides davant la Manifest de Sandhurst, on es
força del moviment obrer i desitjoses reconeixia com a legítim Rei
d’un règim fort i estable. d’Espanya i acceptava el tron.

LES BASES IDEOLÒGIQUES DE LA

REGNAT D’ALFONS RESTAURACIÓ
XII (1875 – 1885) (el “sistema canovista”)

Era un règim profundament conservador i tradicionalista,

políticament immobilista i no democràtic, i purament liberal en
l’aspecte econòmic.

L’Exèrcit es comprometia a la no intervenció en la vida política,

a canvi d’una autonomia gairebé absoluta.

El nou règim tenia com a prioritats l’estabilitat institucional, el

manteniment de l’ordre públic i de la pau social, i el
desenvolupament dels principis del liberalisme econòmic.

 La Restauració (1874 – 1898)



LA CONSTITUCIÓ DEL 1876

Atorgava a la monarquia un paper arbitral en la política

nacional, amb dret de vet i de dissolució de les Cambres.
Sobirania compartida amb les Corts (bicamerals; el Senat era
de designació reial, i el Congrés de Diputats escollia els seus
membres per sufragi, segons determini la llei electoral.

Poder legislatiu compartit entre el Rei i les Corts. La Corona

era la titular també el poder executiu i nomenava i destituïa
els ministres.

Proclamava la llibertat de cultes, però amb la confessionalitat

catòlica de l’Estat. L’Església catòlica obtenia importants
prerrogatives en el tracte oficial amb l’Estat.

Caràcter marcadament censatari del dret de sufragi (Llei
electoral de 1879).
El govern liberal de Sagasta va atorgar el sufragi universal
masculí el 1891.

Es van restringir les llibertats d’opinió, d’expressió i
d’associació. S’establí la censura i la limitació d’altres llibertats
individuals mitjançant les lleis ordinàries.

Política fortament centralista. Els ajuntaments i les diputacions
depenien directament del Govern.

La Constitució de 1876 va tenir una vigència molt prolongada, fins a
la proclamació de la II República el 1931.

La Restauració va ser una reforma conservadora de l’estat liberal, basada en un

model polític bipartidista, al voltant del Partit Conservador i del Partit Liberal, però
deixant petits espais per d’altres forces polítiques de l’oposició.
Mentre els conservadors, liderats per Cánovas, fomentava la restricció de drets
i les llibertats, els Liberals, liderats per Sagasta, els ampliava.
També és característic de la Restauració, el frau electoral, la influència del
caciquisme i el desenvolupament del moviment obrer i del catalanisme polític.
 La Restauració (1874 – 1898)

1 LA MONARQUIA CONSTITUCIONAL
El projecte monàrquic constitucional de Cànovas
Antonio Cànovas del Castillo, va ser la persona clau pel retorn d’Alfons XII a
Espanya i el dissenyador del sistema polític de la Restauració, que presentava com a la
via per modernitzar el país. Cànovas, tenia el suport dels sectors conservadors de la
societat espanyola: terratinents cerealistes (Castella i Andalusia) burgesia industrial
(Catalunya i Euskadi) i Església, que hi veien un fre a l’anomenat perill revolucionari.
La nova monarquia tenia clar que no podia tornar als temps anteriors del 1868:
calia sumar als antics moderats i molts sectors socials liberals que havien recolzat la
monarquia d’Amadeu I. Cànovas oferia a l’oposició liberal moderada acceptar la
monarquia i arribar al poder sense haver de recórrer a la violència militar. A partir de
1881, la vida parlamentària es va regir pel bipartidisme i l’alternança pactada entre els
conservadors de Cànovas i els liberals fusionistes de Sagasta
Cànovas, va treballar per trencar amb el descrèdit dels Borbons en el passat i va
apostar per Alfons XII, format a l’Acadèmia Militar de Sanhurst (GB) dins de l’ambient
polític britànic. Per tal de reforçar el seu retorn, Cànovas va redactar el Manifest de
Sandhurst, en el que desenvolupava la idea de RESTAURAR la monarquia, la legalitat
constitucional i generant l’adhesió popular.
Alfons XII va ser proclamat rei pel general Martínez Campos i va desembarcar a
Barcelona el 9 de gener de 1875. La dinastia dels Borbons quedava restaurada.

El cop d’estat de Martínez Campos

D’altres sector monàrquic, interessats en restaurar la monarquia, com els grans
propietaris que tenien interessos a Cuba, van afavorir el cop d’estat del general Martínez
Campos, que va proclamar la monarquia el desembre de 1874 i va permetre tornar a
Alfons XII, el gener de 1875. Cànovas, no estava d’acord amb el cop d’estat

La Constitució de 1876
La monarquia i la Constitució van ser les bases de la Restauració. La Constitució
de 1876, reconeixia moltes de les llibertats emparades per la de 1869, però la seva
concreció la deixava en mans de les lleis que les havien de desenvolupar i que serien
més o menys àmplies si les fessin conservadors o liberals.
La sobirania: compartida entre el rei i les Corts (com en la Constitució de 1845).
El rei conservava molt poder: dirigia el poder executiu, l’exèrcit, participava del
poder legislatiu (sancionant i promulgant lleis) i podia convocar, suspendre i dissoldre
les Corts.
El poder legislatiu, en mans de les Corts, formades per 2 cambres: Congrés dels
Diputats i Senat. Els diputats eren escollits cada 50.000 habitants, per sufragi censatari
primer, que el 1890 es va convertir en sufragi universal masculí.
La Constitució de 1876, reconeixia la llibertat d’expressió, reunió i associació, de
forma restringida fins el desenvolupament de les lleis que les regulaven. no reconeixia
la llibertat de cultes: la catòlica, era la religió oficial. Cànovas, va aconseguir implicar la
societat civil, mentre els militars perdien protagonisme

Del sufragi censatari al sufragi universal

La Constitució no tocava el tema del sufragi. Es va desenvolupar a traves de 2
lleis:
- La de 1878, amb majoria conservadora a les Corts, establia el Sufragi
Censatari dels majors de 25 anys. Podien votar unes 850.000 persones
 La Restauració (1874 – 1898)

- La de 1890, aprovada pels liberals, establia el sufragi universal per als homes
de més de 25 anys, amb més de 2 anys de residència al seu municipi. El cos
electoral s’ampliava a 5.000.000 de persones

Les bases del sistema de la Restauració

Els primers problemes del nou règim

El sistema La Tercera Guerra Carlina finalitzà el 1876 amb la

canovista va victòria militar de Martínez Campos a Catalunya i al
assolir importants País Basc, i la fugida de Carles VII a França.
èxits polítics que
consolidaren el El gral. Martínez Campos aconseguí també la pau a la
règim en els guerra de Cuba (Pau de Zanjón, 1878), en la que es
primers anys. prometia autonomia, l’abolició de l’esclavitud i de
reformes polítiques per a l’illa.

La força del moviment obrer es reprimí durament i

Com funcionava s’il·legalitzaren totes les associacions sindicals i
el “sistema internacionalistes.
canovista”?
Cánovas va organitzar el Partit Conservador (alts
funcionaris, noblesa, Església, gran burgesia industrial i
Un sistema de mercantil, terratinents...), i M. Sagasta el Partit Liberal
dos partits (burgesia, classes mitjanes, professionals liberals...).
“dinàstics” Tenien poques diferències ideològiques i una
representativitat escassa.

Un sistema de Ambdós partits van renunciar als pronunciamientos

“torn pacífic” militars per accedir al poder i van pactar una
alternança pacífica en el Govern, basada en
l’estabilitat del règim i en la corrupció electoral.

Un sistema Es practicaren totes les formes de corrupció imaginables,

basat en la i en especial en l’aspecte electoral: el cunerisme, el
corrupció caciquisme i la tupinada van formar un entramat
política i complex que garantia que qualsevol elecció fos
electoral guanyada sempre pel mateix partit que la convocava.
La corrupció generalitzada va mantenir al marge del
sistema a qualsevol opció política que no fossin els “partits
dinàstics”.

 La Restauració (1874 – 1898)

2 ELS MECANISMES POLÍTICS DE LA RESTAURACIÓ
El bipartidisme i el torn de partits
L’anomenat torn pacífic, es va establir un cop els conservadors, entre 1875 i
1878, van resoldre diversos temes que podien afectar greument l’estabilitat de la
monarquia:
- Es va acabar la Tercera Guerra Carlina (1876)
- Es va resoldre el conflicte colonial de Cuba (1878)
- Es van adoptar mesures per tal d’aturar els mobilitzacions socials
El gener de 1877 es van adoptar mesures per restablir les garanties
constitucionals, el conservadors van dominar l’estat fins el 1881, quan van iniciar la
col·laboració amb els liberals, creant un mecanisme d’alternança pacífica. El sistema
canovista era bipartidista, amb 2 partits dinàstics, que s’alternaven en el govern de l’estat
(torn pacífic/torn de partits) i corresponia al rei decidir quan es produïa el canvi:
- Partit Conservador, liderat per Cànovas, aplega molts antics moderats i
unionistes liberals. Tenia com a base social els terratinents, la burgesia
industrial i la jerarquia catòlica. Era un partit favorable al proteccionisme
econòmic i el catolicisme.
- Partit Liberal Fusionista: liderat per Pràxedes Sagasta, estava format per
antics progressistes i demòcrates. La seva base social: petita i mitjana
burgesia i professionals. Era favorable al lliurecanvisme i la llibertat religiosa
Aquesta alternança es va mantenir després de la mort d’Alfons XII, al llarg de la regència
de Maria Cristina d’Àustria (1885-1902) i va aconseguir aturar la violència ja fos militar o
revolucionària (que s’havia desenvolupat a Espanya al llarg del S.XIX).
Sagasta i Cánovas van ratificar el torn pacífic, signant el Pacte d’El Pardo (1885) després
de la mort d’Alfons XII i instaurant la regència de la seva viuda, Maria Cristina d’Habsburg,
embarassada ja, del futur rei, Alfons XIII (va néixer el 3/1886)

La manipulació electoral i l’estructura caciquista

Entre 1876 i 1899: 10 eleccions que van consolidar un model d’alternança dels
2 partits dinàstics: 4 guanyades pels liberals, 6 pels conservador. El sistema, basat en
el britànic, però en lloc d’esperar el resultat de les eleccions, a la Restauració s’invertia
el veritable règim parlamentari.
A la Restauració, la minoria parlamentària rebia l’encàrrec del Rei de formar
govern, quan la majoria parlamentària perdia la confiança del rei o del Parlament. El nou
president del govern (un dels líders dinàstics) dissolia les Corts i convocava eleccions,
que evidentment guanyava, encarregant al nou ministre de Governació l’obtenció de la
majoria parlamentària: la voluntat popular es supeditava a la decisió del rei: El sufragi
estava pervertit: el falsejament del sistema electoral, era una realitat institucional, que
s’estructurava en 2 institucions bàsiques
- Ministeri de Governació: elaborava l’encasillado o nòmina de diputats del nou
govern, deixant-ne uns quants per l’oposició: el partit en el govern obtenia una gran
majoria, fins i tot de diputats escollits que no havien estat mai a la seva circumscripció:
eren els diputats cuneros
Les ordres de Governació eren controlades pels governadors civils. Les
TUPINADES (trampes electorals) eren en tot el procés: des de l’elaboració del cens
electoral (engrossit amb difunts i o desconeguts: en nom dels quals votaven els
funcionaris de les diputacions. En d’altres moments, s’afegien vots o es falsificaven els
recomptes (pràctica que també es feia a les juntes electorals).
 La Restauració (1874 – 1898)

Si calia, el ministre de governació manipulava els resultats electorals en un
procés que es va anar perfeccionant al llarg del temps amb l’ajut dels cacics locals però
amb la denúncia dels regeneracionistes
- El Caciquisme: els cacics eren membres de famílies que controlaven determinades
circumscripcions electorals i on gran part de la població depenia d’ells per tenir feina.
Utilitzaven diversos mètodes de control del vot: pressió sobre els votants,
suplantació d’identitat, compra de vots, .... En llocs on es produïen protestes contra
el seu domini, pagaven partides de delinqüents (de la porra) que s’encarregaven de
fer tornar l’ordre.
El caciquisme es va mantenir en el món rural fins ben entrat el S.XX, mentre que
en els nuclis urbans el seu control era cada cop és més difícil: 1893, molts candidats
republicans van guanyar en capitals de província. L’abstencionisme era molt gran i en
la majoria de circumscripcions la manipulació no era necessària i quan ho era, ho
facilitava l’abstencionisme (80% del cens). A més, el 75% de la població era analfabeta
Encara que el frau electoral no va ser inventat pels polítics espanyols, la
Restauració el va convertir en un element fonamental del sistema polític

3 L’ACABAMENT DELS FOCUS D’INESTABILITAT I

L’ARTICULACIÓ DE L’OPOSICIÓ
Cànovas tenia present que per consolidar la monarquia havia de solucionar els
2 grans conflictes que heretava de la fase anterior: la Tercera Guerra Carlina i la Guerra
de Cuba. D’altra banda, l’oposició política al règim es van anar reorganitzant:
Republicans, Carlins i van aparèixer els socialistes que fundarien el PSOE. També
apareixerien els regionalismes i nacionalismes perifèrics.

La finalització de la Tercera Guerra Carlina i la nova oposició

tradicionalista
La 3ª Guerra Carlina es va desenvolupar entre 1872 i 1876, tenint com a
escenaris: Euskadi, Navarra, Catalunya i el Mestrat.
El 1869, el carlisme, en temps de la regència, va augmentar la seva activitat,
però va quedar dividit entre els que optaven per la via legal i democràtica (Nocedal) i els
que optaven per la via militar (General Díaz de Rada). Carles VII, en principi va optar
per la via de Nocedal, però els mals resultats del carlisme a les eleccions de 1872, va
donar arguments als que pensaven que calia una insurrecció armada.
Els carlins, després de la derrota a la Batalla d’Oroquieta, van signar el conveni
d’Amorebieta (1872) però l’abdicació d’Amadeu I i l’acció dels carlins catalans els van
revifar.
Tutelat per Cànovas, Alfons XII, es va dirigir cap el Nord d’Espanya per tal
d’acabar la guerra amb els carlins: va oferir una àmplia amnistia i convidava els carlins
a recolzar la monarquia constitucional. El gran èxit va ser convèncer el general carlí
Ramon Cabrera que va acceptar l’amnistia, al temps que aquest dirigia una proclama a
les seves tropes convidant-los a acabar amb el conflicte.
Alfons XII, va nomenar Cabrera, capità general i comte de Morella. La guerra
carlina va acabar el març de 1876, quan el pretendent carlí, va marxar amb les seves
tropes cap a França, després de que les tropes liberals ocupessin Estella i Tolosa.
El tradicionalisme, va acabar nodrint l’oposició catòlica al règim, combatent els
principis de tolerància religiosa de la Constitució de 1876 i negant legitimitat a la
restauració d’Alfons de Borbó.
 La Restauració (1874 – 1898)

A Catalunya, les forces carlines de Savalls i de Tristany, van ser vençuts pel
general Martínez Campos, recuperant la Seu d’Urgell. El carlisme català, va anar
evolucionant cap a l’autonomisme, des del tradicionalisme, defensant les seves idees
des del diari El Correo Catalan

L’oposició republicana i el conjunt de l’oposició

Els Republicans: van patir una forta repressió els primers anys de la
Restauració i van optar o per l’exili o per no participar en política, amb excepcions com
la de Castelar, escollit diputat per Barcelona des del primer moment.
Períodes dins de l’oposició republicana:
1875-1878: retraïment, amb propostes de subversió contra la monarquia
1879-1881: propostes de subversió
A partir de1881: Sagasta, cap de govern, va legalitzar tots els partits polítics. Els
republicans van optar per l’acció política i per desenvolupar una premsa pròpia.
L’aprovació del sufragi universal (1891) tampoc els va afavorir i la seva representació
parlamentària va continuar sent marginal (tot i tenir 47 diputats el 1893)
El republicanisme estava dividit en diversos partits liderats per polítics del
Sexenni Democràtic. Tots, menys progressistes i grups federals, acceptaven la legalitat
establerta. El progressisme, aspirava a la insurrecció popular. Els principals grups:
- Partido Republicano Progresista: de Ruiz Zorrilla, que era l’únic que encara
defensava la insurrecció militar per tal d’arribar al poder
- Partido Republicano Centralista: de Nicolás Salmerón
- Partido Republicano Democrático Federal: de Pi i Margall, amb una bona
implantació a Catalunya (on una part del partit es va integrar al catalanisme)
defensaven la insurrecció popular per tal de proclamar la República
- Partido Republicano Federal Orgánico d’Estanislau Figueras
- Partido Demócrata Posibilista d’Emilio Castelar, es va integrar al Partit
Liberal, quan aquest va aprovar el Sufragi Universal Masculí

El corrent socialista. El PARTIT SOCIALISTA OBRER ESPANYOL (PSOE):

Va ser fundat el 2/5/1879, liderat per Pablo Iglesias (tipògraf) era socialista marxista,
amb implantació a Madrid i Astúries. Els primers socialistes van optar per un partit molt
cohesionat internament, amb un programa que proposava l’emancipació de la classe
obrera, la instauració de la propietat social i la conquesta del poder polític.
El seu creixement en nombre d’afiliats va ser molt lent i sols amb l’arribada al
poder dels liberals, es va permetre el seu creixement i consolidació. El seu portaveu va
ser el setmanari El Socialista (1886) Va obtenir alguns regidors i fins 1910 no va
aconseguir el primer diputat: Pablo Iglesias

L’extrema dreta
CARLISME: conservava una força important a Navarra, Euskadi, Catalunya interior
i en algun lloc dispers. El 1888, un dels seus líders, Cándido Nocedal, es va escindir i va
formar el PARTIT INTEGRISTA: ultracatòlic i tradicionalista

Els moviments regionalistes i nacionalistes

Aspiraven al reconeixement de la seva identitat cultural i un cert autogovern:
- CATALANISME
- PARTIT NACIONALISTA BASC: fundat el 1895 per Sabino Arana. Defensava
valors catòlics, la raça i l’aspiració a la independència d’Euskadi
- GALLEGUISME: alguns grups gallecs es van agrupar al voltant de
reivindicacions culturals
 La Restauració (1874 – 1898)

La política del torn dinàstic i les seves oposicions

Governs del Partido Liberal-Conservador:

El torn dinàstic va 1875 – 81; 1884 – 85; 1890 – 92 i 1895 - 97
funcionar
perfectament entre Governs del Partido Liberal-Fusionista:
1875 i 1898. 1881 – 84; 1885 – 90; 1893 – 95 i 1897 - 99

A la pràctica, ambdós formacions à La Monarquia com

polítiques va mostrar un ampli a símbol de l’Estat
acord ideològic en la sustentació à Defensa de la
del règim de la Restauració i van propietat privada
mantenir polítiques econòmiques i à Liberalisme
socials similars. econòmic
à Fort centralisme de
l’Estat
Durant els períodes de govern del à Política d’ordre
Partido Liberal es van dur a terme públic i repressió del
algunes iniciatives legislatives a moviment obrer.
destacar:
F La Llei d’Associacions (1887)
F Abolició de l’esclavitud (1886) 1885 – Pacte de El
F Sufragi universal masculí (1890) Pardo (accés dels
liberals al poder).

El 1885 va morir el Rei Alfons

XII. La seva segona esposa,
Maria Cristina d’Habsburg
va assumir la Regència.
L’agost de 1897 va morir
assassinat Antonio
Cánovas del Castillo en
un atemptat anarquista.
L’assassí fou l’italià Michelle
Angiolillo, que probablement
actuà com a revenja dels
processos de Montjuïc.
Uns mesos més tard naixeria
el fill pòstum del rei, el
príncep Alfons, que seria
declarat major d’edat el
1902 amb el títol d’Alfons XIII.
La violència anarquista fou
especialment extrema en el
període entre 1893 i 1897, amb
nombrosos atemptats com el
del Liceu (1893), el del Corpus o
el propi assassinat de Cánovas.

-

LES OPOSICIONS AL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ
L’exclusivisme dels partits
dinàstics (Conservador i Liberal)
en el poder va marginar la resta
de les opcions polítiques,
condemnades a la marginalitat i
a la clandestinitat.
El carlisme va perdre
força i es dispersa a
mesura que es
consolida el règim de
la Restauració.
Els republicans van
participar en el joc
electoral del règim i
van ser presents en el
Parlament com a
minoria.
El 1893 es fundà la
Unión Republicana,
que obtingué grup
parlamentari propi.
Els socialistes es van
organitzar políticament.
La Restauració (1874 – 1898)
Els carlins tradicionalistes
Els republicans
Els internacionalistes
Els nacionalistes bascos i
catalans
Va perdre en bona part el suport
formal de l’Església catòlica .
El 1888 es fundà el Partido
Tradicionalista que aplegà els carlins
més reaccionaris i antiliberals.
El republicanisme va partir diverses
divisions internes que l’afebliren (liderats
per Castelar, Salmerón, Ruiz Zorrilla ...)
A Catalunya va mantenir-se el Partit
Republicà Federal de Pi i Margall com
una força important amb la defensa
d’un model federal per a l’Estat.
En general, els republicans van perdre el
suport i la influència en l’àmbit del
moviment obrer, que va tendir a
radicalitzar-se i a aplegar-se sota les
idees internacionalistes.
El 1879 Pablo Iglesias funda el Partido
Socialista Obrero Español, que es definia
com un partit revolucionari
 La Restauració (1874 – 1898)

6 LA CRISI DEL 98
La pèrdua de les illes de Cuba, Filipines, Puerto Rico i Guam, les restes de
l’Imperi Colonial Espanyol d’ultramar, es coneix com a desastre del 98. Es va produir
amb de la derrota espanyola a la Guerra Hispano – Nord Americana, ratificada al Tractat
de Paris. Aquesta derrota va fer entrar en una greu crisi de consciència a Espanya, i
sobretot els intel·lectuals, la van tractar en clau de Decadència Nacional.

La Guerra de Cuba
Mentre GB, França, Alemanya i Itàlia, a finals de S.XIX, s’expandien per Àfrica i
Àsia, Espanya conservava les restes del seu antic imperi colonial, però la seva feblesa
econòmica, política i militar, feia que la resta d’estats europeus i USA, volguessin
repartir-se les seves colònies:
El 1885: una disputa per les Illes Carolines, va estar a punt de fer esclatar una
guerra entre Espanya i Alemanya.
A Puerto Rico, Cuba i Filipines, també hi havia grups independentistes.
A CUBA: el 1878, la Pau de Zanjón, va posar fi a la primera guerra per la
independència de Cuba, coneguda com la Guerra dels 10 anys (1868-1878) però no
va ser aprofitada pels espanyols per tal d’iniciar un procés de reformes que haguessin
pogut ajornar la secessió de Cuba. Entre 1879-1880, es va produir la “Guerra Chiquita”
Cuba era una colònia molt pròspera, que depenia de la producció de sucre de
canya i del capital USA. La corrupció de l’administració i la manca de la voluntat de
donar una autonomia a l’illa, va provocar l’esclat de la 2ª Guerra de Cuba (1895).
L’independentisme cubà es va aixecar amb la proclama anomenada com el “Grito de
Baire” i va prendre el control de la part oriental de l’illa, liderat per José Martí, Máximo
Gómez i Antonio Maceo i el suport dels camperols, sobretot de la zona oriental
En primer terme, el general espanyol Martínez Campos va intentar una política
conciliadora que va fracassar.
El 1896, va ser substituït pel General Weyler, que va arribar junt a 200.000
soldats, i va aplicar mètodes molt durs i expeditius dirigits contra els sectors rurals que
recolzaven els independentistes. Va provocar el despoblament rural i la creació (per 1ª
vegada al món) de camps de concentració, que van provocar moltes morts i en general,
la radicalització de les posicions.
L’actuació de Weyler a Cuba va ser molt controvertida i va provocar la reacció
de la premsa del USA (que també ho feia de forma interessada) i la d’un grup minoritari
d’intel·lectuals espanyols: Unamuno, Joaquín Costa i Pi i Margall.
El 1897, Sagasta, va destituir Weyler i va atorgar un govern autònom a Cuba: la
solució arribava tard, ja que no acontentava ni a unionistes (pro espanyols) ni als USA
A Filipines: el 1896 també va esclatar un moviment independentista encapçalat
per Emilio Aguinaldo, que l’exèrcit espanyol no va poder sufocar del tot.

La intervenció dels Estats Units

Després d’acabar la seva Guerra Civil (confederats vs ianquis) els USA vivien
una època de gran creixement econòmic. Encapçalaven l’obertura del Canal de Panamà
i cada cop invertien més capitals a Cuba i Puerto Rico, molt a prop de la seva costa i de
les seves rutes marítimes. Els USA es van plantejar intervenir directament i donar suport
als nacionalistes cubans (oferint-los asil i enviant armes i propaganda a l’illa).
Les relacions entre USA i Espanya cada cop eren més complicades. La Guerra
entre USA / Espanya, es va iniciar, quan a iniciativa del President McKinley, que volia
aconseguir el control futur de l’illa, va enviar el cuirassat Maine al port de L’Havana i
aquest va esclatar misteriosament. Els USA van acusar Espanya de l’esclat i després
 La Restauració (1874 – 1898)

d’una violenta campanya a la premsa contra Espanya orquestrada pel secretari adjunt
de la marina, Theodore Rooselvelt i el magnat de la premsa, William Randolph Hearst,
el 25 d’abril de 1898, els USA declaraven la guerra a Espanya, després que l’ambaixador
USA a Espanya, donés 2 sortides: el lliurament de l’illa als USA com a indemnització o
la guerra
Segismundo Moret (ministre d’ultramar) va rebutjar la proposta dels USA. Els
espanyols, de la ma de Sagasta, van optar per la guerra tot i el risc d’enfrontar-se amb
una potència emergent com els USA. Aquí, sols els republicans federals, socialistes i
catalanistes eren contraris a la guerra: destacaven la superioritat militar i econòmica dels
USA, en contra de l’opinió de la majoria.
La superioritat militar va ser molt evident des del principi i ja l’1 de maig a Cavite
(Filipines) l’esquadra USA va destruir la flota espanyola al Pacífic. Poc després, la flota
USA bombardejava San Juan de Puerto Rico i el 22 de juny, els USA desembarcaven a
Cuba. El 3 de juliol, la flota USA, enfonsava l’esquadra espanyola a l’Atlàntic, a Santiago
de Cuba. El 25 de juliol, desembarcaven a Puerto Rico i el 14 d’agost ocupaven Manila
(Filipines)
El 10 de desembre de 1898, es signava el Tractat de Paris: Espanya reconeixia
la independència de Cuba i cedia Filipines, Puerto Rico i Guam als USA.
El 1899: Espanya venia les Carolines, Mariannes i Palau (Oceania) a Alemanya
per 25.000.000 pta.

Les conseqüències del “desastre”: el regeneracionisme

La Generació del 98, va veure en la derrota, com una demostració de l’estat de
decadència en que es trobava Espanya: proposaven introduir modificacions radicals en
el govern i la societat espanyola
Joaquin Costa, denunciava l’artificiositat de l’estat espanyol en la seva obra
Oligarquía y caciquismo i va contribuir molt a difondre les idees de regeneració: El
regeneracionisme, era un moviment polític reformista, que volia moralitzar la gestió
pública, reformar l’estat, impuls de l’economia i de l’ensenyament, oblidat la “glòria” del
passat. Va ser un moviment que no va aconseguir gaires coses directament, potser se
li pot atribuir el primer Ministeri d’Instrucció Pública (1900)
A Catalunya, a partir de 1898, el catalanisme es transforma en un moviment
polític després de criticar la política colonial i que Espanya entres en guerra amb els
USA. El 1901, es constituïa la Lliga Regionalista.
 La Restauració (1874 – 1898)

La Guerra de Cuba i Filipines: el final d’un Imperi

A Àfrica: la franja nord del Marroc, l’Ifni, el Rio de
A finals del XIX, Oro (Sahara Occ.) i Rio Muni (Guinea Eq.)
Espanya mantenia Al Carib: Cuba, Puerto Rico i la part occidental de
un Imperi colonial l’illa de Santo Domingo
força gran. Al Pacífic: les Filipines, l’illa de Guam, i alguns altres
arxipèlags menors (les Carolines, les Marianes ...).

La debilitat econòmica i les dificultats polítiques

feien difícil un control real de la metròpoli
espanyola sobre les seves colònies.

Condicions per a la inestabilitat política a Cuba:

à Incompliment dels acords de la Pau de Zanjón
à Insuficiència en el procés de reformes (rebuig
del projecte d’Estatut cubà el 1893)
à Política altament proteccionista, que dificultava
les relacions comercials de la burgesia criolla.
à Interessos comercials i d’expansió imperialista
dels Estats Units. Grito de Baire (1895)
à Qüestió de l’esclavitud (abolida el 1888) Insurrecció general
a Cuba sota el
lideratge de José
Inici de la Segona Guerra de Cuba (1895-1898) Martí.

1895-97 – Ofensiva de l’exèrcit espanyol (V. Weyler) - Estratègia de la

“concentració de rebels”, que causà una extraordinària mortalitat.

1897-98 – El govern liberal intentà la reconciliació (concessió de

l’autonomia a l’illa), però no fou possible per la intervenció dels EUA.

Abril de 1898 - Esclat de la Guerra

Febrer de 1898 – Hispano – Nord-americana, en el doble
Incident del Maine al port de escenari de Cuba i de les Filipines
l’Havana

Les derrotes militars davant
el poder naval dels EUA va
donar la guerra per
acabada ja en el mes de
juliol de 1898.
La Restauració (1874 – 1898)
Esfondrament del domini colonial
espanyol sobre Cuba i el Carib, i
sobre l’arxipèlag de les Filipines,
davant el poder militar nord-
americà.

Tractat de París (desembre de 1898). Espanya cedeix els

seus drets de sobirania sobre Cuba, Puerto Rico, l’illa de
Guam i Filipines als Estats Units.

LES CONSEQÜÈNCIES DEL DESASTRE DEL 98 A ESPANYA

A nivell econòmic – Un cert equilibri entre les conseqüències
negatives (pèrdua del mercat colonial, augment del deute per les
despeses de la guerra...) amb les menys negatives (repatriació de
capitals i augment de la inversió a la península dins d’un bon cicle
econòmic.

A nivell polític – El règim es va mantenir i les bases polítiques de la
Restauració no van tenir canvis d’importància, malgrat les fortes
crítiques contra el Govern (programa del Gral. Polavieja). A nivell
internacional, pèrdua del prestigi d’Espanya com a potència
colonial, amb una imatge generalitzada de debilitat, corrupció i
endarreriment.

A nivell moral i psicològic – Sentiment generalitzat de frustració i
desengany. Es trenca amb el mite de la “glòria” nacional i s’inicia
un fort desig de “regeneració” i de canvi polític i de les
mentalitats. Importants figures resulten Joaquin Costa i
l’anomenada Generación del 98 en l’àmbit intel·lectual.

També es generalitzà el sentiment antimilitarista entre les classes
populars, i alhora un gir envers postures més “dures” per part de la
classe militar, que culpaven els polítics del desastre.

A Catalunya – Gran expansió dels moviments nacionalistes i fi del
domini dels partits dinàstics. Trencament entre les classes
dominants catalanes i basca amb els cercles del poder polític de
Madrid i desconfiança de la seva capacitat per regenerar l’Estat.
Opció per la via autonomista i problema del “Tancament de
Caixes” amb el govern de Silvela (1899).