TEMA 1 - LA RESTAURACIÓ (1875-1898).

EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL

El 29 de desembre de 1874, el general Arsenio Martínez Campos encapçalà un aixecament

a Sagunt i proclamà Alfons XII, fill d'Isabel II, rei d'Espanya. Els altres caps militars es van unir
a la seva proclamació. L’endemà del cop, es formà a Madrid un govern provisional presidit per
Antonio Cánovas del Castillo. El nou cap del govern ja gaudia oficiosament de la confiança
d'Alfons XII, a qui havia redactat el manifest de Sandhurst, fet públic els primers dies de
desembre del mateix any. El 9 de gener de 1875, el jove rei entrà a Espanya pel port de
Barcelona, i rebut amb gran cordialitat oficial i popular. El dia 14 va arribar a Madrid. La
dinastia borbònica acabava de ser restaurada.

1.-ELS FETS POLÍTICS

1.1.-La fi de la guerra carlina
La primera acció política important del nou rei, sota la tutoria de Cánovas, fou dirigir-se al
nord de la Península per conduir la guerra contra els carlins. Però alhora que es desplaçava fins a
la zona del conflicte, Alfons XII oferí una àmplia amnistia en què convidava tothom a oblidar el
passat i a adherir-se a la monarquia constitucional que ell representava. Un dels antics dirigents
de la carlinada, el general Ramon Cabrera, va acceptar l'amnistia i també va adreçar un manifest
a les tropes carlines en el qual les invitava a posar fi a una guerra devastadora sense cap
esperança de victòria. Alfons XII va correspondre al gest de Cabrera reconeixent-li tots els títols,
entre els quals hi havia el de capità general i comte de Morella. Amb tot, el conflicte carlí no es
va resoldre de manera definitiva fins al març de 1876, data en què Carles VII, el pretendent carlí
vençut definitivament al front del nord, passà amb les seves tropes a França.
A Catalunya, les darreres guerrilles carlines, comandades per Francesc Savalls i Rafael
Tristany, havien estat vençudes alguns mesos abans per les tropes liberals. Aquestes tropes,
dirigides pel general Arsenio Martínez Campos, van recuperar Olot, i el 26 d'agost de 1875 es
van apoderar de la Seu d'Urgell, l'últim nucli important dels carlins al Principat.
Acabada la guerra, el carlisme català va evolucionar cap a posicions autonomistes, defensades
des de les pàgines del diari El Correo Catalán, fundat el mateix any 1876. Els elements de l'ideari
carlí que propiciaren aquesta evolució foren, principalment, 1'oposició a les mesures centralistes
i uniformistes dels governs liberals, i la defensa dels furs i privilegis tradicionals.
E1s carlins ja no es van tornar a aixecar en armes tot i que el seu pensament tradicionalista
es va mantenir viu. A partir de la derrota militar, els carlins van anar participant en la vida
política i es van situar a l’extrema dreta de l'arc parlamentari.

1.2.-Política exterior
El nou règim va ser reconegut molt aviat per les potències estrangeres i pel papa Pius IX,
d'orientació ben conservadora. Aquest fet es podia interpretar com una clara legitimació de la
nova monarquia i del nou règim polític davant els sectors catòlics de l'opinió pública espanyola.
Un altre àmbit en el qual va reeixir al començament fou la pacificació de Cuba, on s'havia iniciat,
poc després de l’esclat de la Revolució de 1868 a Espanya, una guerra d'alliberament que havia
durat deu anys i que havia començat amb l'anomenat grito de Yara. El general Martínez Campos
fou enviat a la colònia caribenya amb l'encàrrec de combatre els rebels i de negociar. La pau de
Zanjón, acord signat el 12 de febrer de 1878 en virtut del qual es concedien als cubans els
mateixos drets que als espanyols, portà momentàniament la pau a l'illa.
 2.-EL SISTEMA POLÍTIC: LA TEORIA I LA PRÀCTICA
2.1.-Introducció.
Tot i que la Restauració va comportar un cert retorn al conservadorisme anterior al
Sexenni Revolucionari, és evident que, d'altra banda, va consolidar el cicle de la revolució liberal
amb l'aprovació progressiva de lleis que s'havien proposat per primer cop, precisament, durant el
Sexenni. També cal valorar que durant la Restauració es va contribuir la pacificació dels diversos
sectors dirigents de la societat, ja que es va establir un marc d’actuació política prou ample. Així,
per exemple, es va arribar a un pacte amb l’Església i, per primera vegada en el segle XIX, es va
sotmetre l’exèrcit al poder civil, fet que es coneix amb el nom de civilisme. El marc teòric ideat
per Cánovas va ser la Constitució de 1876. Però els encerts indubtables esmentats es van
malmetre a la pràctica pel falsejament sistemàtic dels processos electorals.

2.2.-L’ideari de Cánovas
Cánovas era un home políticament pràctic que confiava més en l’èxit concret de les idees
que no pas en la seva puresa. Va ser relativament escèptic pel que fa als principis, tret d’uns
quants de fonamentals que va incloure en una constitució interna no promulgada: la pàtria, la
monarquia, la dinastia històrica, la propietat i el govern conjunt del rei amb les Corts. Empès per
les circumstàncies a dirigir el país i a dotar-lo d'un marc polític d'actuació amb una constitució
nova, Cánovas va creure que aquests principis havien de formar-hi part de manera indiscutible.
Tant és així que, segons ell, els sectors que no els van acceptar no havien de tenir cabuda en el
sistema de la Restauració ni tampoc en l'elaboració de la constitució. Al marge d'aquests
principis, però, la resta de qüestions podia discutir-se. Pel que fa a la política econòmica,
Cánovas adoptà unes posicions favorables al proteccionisme, en una línia bastant propera als
interessos de la burgesia catalana. En canvi, es mostrà contrari als plantejaments del catalanisme
polític.

2.3.-La Constitució de 1876

La constitució de 1876 es va començar a discutir el febrer d’aquell any en un Parlament on
els conservadors gaudien d'una gran majoria. Això no els va impedir, però, de cedir amb
freqüència a les propostes de l'oposició. El resultat d'això va ser que, al marge dels principis de
Cánovas, com ara la monarquia borbònica o la legislació conjunta del rei amb les Corts, els
principals esculls ideològics que oposaven els dos partits dinàstics, és a dir, els conservadors i els
liberals, foren objecte de transacció per mitjà d'una redacció flexible.
Les divergències més importants van ser, fonamentalment, el concepte de sobirania, el
sistema electoral -els conservadors proposaven el sufragi censatari, mentre que els liberals
defensaven el sufragi universal- i la confessionalitat o no de l'Estat. Algunes d'aquestes
divergències es van solucionar mitjançant una redacció esquemàtica dels articles, i es deixava per
a lleis posteriors la seva concreció. D'aquesta manera, cada govern podria adoptar la formulació
que millor s'adeqüés a la seva ideologia. un exemple d'aquest procediment és l'article 27, sobre
l'elecció al congrés dels Diputat.
Pel que fa a la religió, s'arribà a un exercici de tolerància mútua. D'una banda, l'Estat es
declarava confessional i s'obligava a mantenir el culte catòlic i els seus ministres, aspecte que
identificava els conservadors. Però d’altra banda, els liberals aconseguien la llibertat de
consciència.
Molts dels continguts expressats en articles de la Constitució de 1876 ja es trobaven en la
de 1869, en alguns casos fins i tot literalment. La diferència fonamental era el paper i les
atribucions que s’adjudicaven a la monarquia, més amplis en la Constitució de la Restauració.
 2.4.-La teoria: el bipartidisme
Sota la direcció política de Cánovas del Castillo, la Restauració es va caracteritzar per la
construcció de dos grans partits polítics que representaven la dreta i l'esquerra dins del
pensament liberal. Cánovas va liderar el primer, el partit Liberal conservador, anomenat més
endavant Partit Conservador, format per personatges procedents de l'antic Partit Moderat, de la
Unió Liberal i d'un sector del Partit Progressista. EI Partit conservador també va tenir ben aviat
l’adhesió de l'episcopat i de bona part del catolicisme no integrista. Práxedes Mateo Sagasta, per
la seva banda, va liderar el partit Liberal Fusionista, anomenat més tard partit Liberal, format per
persones procedents dels sectors demòcrata, i radical -que havia format part de la tendència
esquerrana del partit progressista- i del republicanisme moderat. Va rebre la influència i el suport
dels professionals liberals, els comerciants, els banquers, els militars i els funcionaris.
El mecanisme previst era l’alternança pactada, el denominat torn pacífic. L’ocasió
històrica que va permetre l'inici de la pràctica política dels dos nous partits va ser la reunió de les
corts constituents, el febrer de 1876. El Partit conservador havia guanyat les eleccions, i sota la
seva hegemonia es redactà la nova constitució de la monarquia espanyola. A partir de l'aprovació
de la Constitució de l876, la vida política del país es va basar en l'alternança pacifica dels dos
grans partits en la gestió del poder de l'Estat. El bipartidisme es va consolidar amb la mort del rei
Alfons XII, l'any 1885, sense successió masculina i amb la reina embarassada. Cánovas demostrà
l’habilitat política de presentar la dimissió i suggerir a la reina regent la formació d'un nou
govern al seu rival, el liberal Sagasta. Aquest acord va ser anomenat pacte del Pardo. El 17 de
maig de 1886 va néixer Alfons XIII, fill pòstum d'Alfons XII.

2.5.-La pràctica: la legislació i el caciquisme

Amb aquesta constitució, cada govern va poder legislar d'acord amb les seves idees,
mantenint, però, un cert respecte per l'obra que havia realitzat anteriorment l'adversari. Els
governs conservadors van aprovar la llei electoral de caràcter censatari (1878), la d'impremta, la
de premsa i la que regulava les reunions públiques. Per la seva banda, els governs liberals van
legislar des d’una òptica més progressista, com en el cas de la llei d’associacions, la que
instaurava els judicis amb jurat i la llei electoral per sufragi universal masculí (1890).
Cal tenir en compte, que cap dels dos tipus de sufragi no preveia, però, la participació de
les dones, que representaven més del 50% de la població. Amb el sufragi censatari, a més,
només tenia dret a vot prop d’un 5 % de la població. A això s'ha d'afegir que, durant el període
de la Restauració, fos quin fos ei tipus de sufragi, les eleccions mai no van ser transparents.
El mecanisme polític era sempre el mateix: quan un president del govern es veia obligat a
dimitir a causa d’una crisi o d'un escàndol, el rei encarregava la formació d'un nou govern al líder
de l’oposició, el qual feia dissoldre les Corts i convocava eleccions, que sempre guanyava per
majoria absoluta, ja que les organitzava des del Ministeri de la Governació amb la col·laboració
dels alcaldes, dels governadors civils i dels cacics dels pobles i de les ciutats. Segons els estudis
històrics, es pot afirmar que durant el període de la Restauració mai no es van produir unes
eleccions netes. Totes van ser realitzades per mitjà de tupinades. Aquesta va ser, sens dubte, la
xacra més important del sistema polític de la Restauració.

2.6.-L’oposició al sistema
El règim de la Restauració va mantenir una gran discriminaciói una forta repressió
envers les forces polítiques i socials considerades com a oposició. Per a Cánovas els qui no
acceptaven el sistema polític no eren uns discrepants, sinó uns perillosos «enemics de l'Estat »
als quals no es podia fer cap mena de concessió.

--Les forces republicanes.

El republicanisme, el gran vençut pel cop militar de 1874, es trobava dividit en diferents
partits durant la Restauració. Les divergències eren tant de caire tàctic (participar en el
sistema, lluitar per enderrocar lo violentament o inhibir-se de la vida política) com de caire
ideològic (federals contra unitaris, liberals contra socialitzants). Els partits es van organitzar
al voltant dels principals dirigents de l’època del sexenni: Pi i Margall comandava la part
majoritària dels federals, i Castelar, la dreta republicana. A finals del segle van aparèixer
grups republicans molt radicalitzats que van acusar els vells dirigents d'excessivament
moderats. Alejandro Lerroux a Barcelona i Vicent Blasco lbáñez a Valencia, van aconseguir
revitalitzar el republicanisme en aquestes ciutats, gràcies al seu notable radicalisme verbal,
acompanyat d'un popularisme patrioter i d'un agressiu anticlericalisme.

--El carlisme.
Vençut militarment el l876, el carlisme va pretendre presentar-se coma l’única força política
autènticament catòlica. Però el suport explícit d'una bona part de la jerarquia i del Vaticà a
la dinastia alfonsina i al règim de Cánovas va dificultar l’èxit d'aquesta operació i va
conduir el moviment carlí a una profunda escissió. El 1888, un sector integrista, encapçalat
per Ramón Nocedal, va posar la qüestió dinàstica en segon terme tot intentant crear un par-
tit ultracatòlic. El carlisme oficial va evolucionar cap a posicions foralistes i regionalistes
tot oblidant les velles pretensions insurreccionalistes.

--L’obrerisme.
També quedaven fora del sistema de la Restauració els treballadors de les ciutats i del camp:
generalment, no tenien reconegut el dret de vot i van patir repressió política (prohibició de
les societats obreres i pageses, premsa obrera, etc.). i un empobriment per la congelació
dels seus salaris. L’emigració a ultramar va ser la sortida per a molts. L’anarquisme va
evolucionar cap a una estratègia d’atemptats (Propaganda pel fet) en els darrers anys del
segle, mentre que el socialisme (PSOE, fundat el 1879 per Pablo Iglesias), que no va
aconseguir un diputat a Corts fins al 1910.

--Els intel·lectuals.
Gran part de la intel·lectualitat espanyola va manifestar el seu desacord amb la política de la
Restauració. Des d’organismes no oficials, com ateneus o la Institución Libre de Enseñanza,
un bon nombre d’intel·lectuals van propagar concepcions racionalistes i de secularització
del pensament enfront del dogmatisme catòlic. Aquestes pugnes ideològico-culturals es van
estendre també als sectors populars, per l’activitat realitzada per molts ateneus populars,
casals i casinos, en els quals hi havia una forta presència de republicans, socialistes i
anarquistes.

--El sorgiment dels nacionalismes.

A Catalunya, el federalisme de concepció estatal va deixar pas a un moviment federalista
però estrictament catalanista, liderat per Valentí Almirall, que va fer palesa a l’Estat
espanyol la seva disconformitat amb un document de forta reivindicació: el Memorial de
Greuges (1885). Posteriorment, sectors més conservadors s’afegiran a les reivindicacions,
amb un altre document fins i tot més radical: les Bases de Manresa (1892).
També en el País Basc es varen formular reivindicacions nacionalistes. Sabino Arana va
fundar (1894) el Partit Nacionalista Basc. Defensava el sistema foral (abolit el 1876), des
d’una perspectiva antiliberal i tradicionalista. Criticava la classe dirigent basca (la
responsabilitzava de destruir la societat tradicional en afavorir la industrialització) i també
els sectors socialistes obrers, que va arribar a considerar estranger.
A Galícia, societat molt dominada pel caciquisme de la burgesia agrària, molt sucursalista,
va anar emergint un regionalisme de tipus cultural (El Rexurdimento¸amb figures com
Rosalía de Castro). Però fins a principis del segle XX no apareixerà un galleguisme molt
més reivindicatiu i plantejaments polítics (Alfonso Rodríguez Castelao).