LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA

1875-1898
Història d’Espanya 2n Batxillerat
 Història d’Espanya 2n Batxillerat

CONTEXT

Després de l’intent fracassat d’instaurar un règim democràtic durant el Sexenni (1868-1874),

es va restaurar la monarquia borbònica i Espanya va tornar al liberalisme censatari. El nou
sistema polític, ideat per Cánovas del Castillo, es va fonamentar en l’alternança en el poder
de dos grans partits, el conservador i el liberal.

La Restauració va durar més de cinquanta anys, des del pronunciament de Martínez Campos
l’any 1874 fins a la proclamació de la Segona República l’any 1931, amb una important
inflexió l’any 1898. Durant aquest llarg període, que comprén els regnats d’Alfons XII i Alfons
XIII, amb l’interregne de la regència de Maria Cristina, es va consolidar un regim
constitucional i parlamentari. Però, malgrat l’establiment del sufragi universal masculí l’any
1890, el règim polític de la Restauració no va arribar mai a ser plenament democràtic, i va
estar dominat per una burgesia oligàrquica recolzada en un capitalisme de base agrària.

Amb el pas del temps, els dos partits hegemònics es van anar descomponent i el règim no va
ser capaç de donar entrada a les noves forces emergents, com l’obrerisme i el
republicanisme, per a eixamplar la base social del règim i donar-li estabilitat. La pèrdua de
les darreres colònies espanyoles, Cuba i Filipines. L’any 1898 va fer caure la Restauració en
una gran crisi política i mora, coneguda com el “desastre”, que va clivellar els fonaments del
sistema i va plantejar la necessitat d’iniciar un procés de reformes que modernitzaren la vida
social i política del país (regeneracionisme).

La Restauració borbònica 1875-1898 | 1

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

1. EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ

El pronunciament de Martínez Campos el desembre del 1874, acollit favorablement per

l’exèrcit i les forces polítiques conservadores, va significar la restauració de la monarquia en
la persona d’Alfons XII, l’únic fill varó d’Isabel II. El principal polític d’aquest moment va ser
Antonio Cánovas, que va assumir la regència fins a la tornada del rei el gener del 1875.

1.1. Un nou sistema polític

Els grups més conservadors espanyols van rebre amb satisfacció la Restauració dels Borbó
perquè esperaven que la nova monarquia tornaria l’estabilitat política i posaria fi a qualsevol
intent de revolució democràtica i social a Espanya. Cánovas no buscava el retorn als temps
d’Isabel II, sinó la vertebració d’un nou model polític que superara alguns dels problemes
endèmics del liberalisme precedent: el caràcter partidista i excloent dels moderats durant el
regnat isabelí, l’ intervencionisme dels militars en la política i la proliferació d’enfrontaments
civils. Per aconseguir el seu propòsit, es va proposar dos objectius: elaborar una constitució
que vertebrara un sistema polític basat en el bipartidisme i pacificar el país posant fi a la
guerra de Cuba i al conflicte carlí.

La primera mesura política d’importància va ser la convocatòria d’eleccions per a unes Corts
Constituents, perquè la Constitució del 1869, defensada per les forces polítiques més
democràtiques, havia quedat, de fet, sense efecte després de la proclamació de la República.
Malgrat que Cánovas no era partidari del sufragi universal, va disposar que les primeres
eleccions del nou règim es feren per aquest sistema, malgrat que posteriorment s’hauria de
tornar al sufragi censatari.

La Constitució del 1876

La Constitució elaborada l’any 1876 és una mostra clara del liberalisme doctrinari,
caracteritzat pel sufragi censatari i la sobirania compartida entre les Corts i el rei. Es tractava,
per tant, d’una constitució de caràcter clarament conservador i inspirada en els valors
històrics tradicionals de la monarquia, la religió i la propietat.

La Constitució considerava la monarquia com una institució superior, inqüestionable,

permanent i al marge de qualsevol decisió política. Constituïa un poder moderador que

La Restauració borbònica 1875-1898 | 2

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

havia d’exercir com a àrbitre en la vida política i garantir la bona entesa i l’alternança entre
els partits polítics. Per això, s’hi establia la sobirania compartida i s’hi atorgaven poders
amplis al monarca: dret de vet, nomenament de ministres i potestat de convocar les Corts,
suspendre-les o dissoldre-les sense comptar amb el govern.

Les Corts eren bicamerals i es componien de Senat i Congrés dels Diputats, aquest darrer de
caràcter electiu. La Constitució no fixava el tipus de sufragi, però una llei de l’any 1878 va
establir el vot censatari, limitat als contribuents més grans. Tanmateix, l’any 1890, quan era
en el poder el partit liberal, es va aprovar el sufragi universal masculí. Al Senat, la meitat
dels senadors ho eren per dret propi o vitalici, cosa que donava opció al rei i al govern de
nomenar directament els senadors.

La Constitució també proclamava la confessionalitat catòlica de l’Estat, malgrat que tolerava

unes altres creences sempre que no se’n fera manifestació pública. Consegüentment, es va
restablir el pressupost de culte i clero per a finançar l’Església. El nou text constitucional
comptava també amb una prolixa declaració de drets, però la seua concreció es remetia a
lleis ordinàries posteriors, que, en general, van tendir a restringir-los, especialment els drets
d’impremta, d’expressió, d’associació i de reunió.

Bipartidisme i torn pacífic

Antonio Cánovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i en
l’alternança en el poder dels dos grans partits dinàstics, el conservador i el liberal, que
renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per a accedir al govern. S’acceptava, per
tant, que hi hauria un torn pacífic de partits que garantiria l’estabilitat institucional per mitjà
de la participació en el poder de les dues famílies del liberalisme i que posaria fi a la
intervenció de l’exèrcit en la vida política.

L’ exèrcit, que constituïa un dels grans pilars del règim, va quedar subordinat al poder civil.
Així, doncs, una reial ordre del 1875 va establir que la missió de l’exèrcit era defensar la
independència nacional i que no havia d’intervenir en els enfrontaments entre partits. Com
a contrapartida, s’atorgava als militars una certa autonomia per als seus afers interns i es
proveïa l’exèrcit d’un pressupost elevat. D’aquesta manera, el torn pacífic va eliminar del
panorama polític de la Restauració el problema dels pronunciaments militars i el

La Restauració borbònica 1875-1898 | 3

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

protagonisme de la presència militar en els partits i en la vida política espanyola que havien
caracteritzat l’època d’Isabel II.

1.2. La fi dels conflictes bèl·lics

L’estabilitat del règim es va veure afavorida per la fi de les guerres carlina i cubana. La
Restauració borbònica va privar la causa carlina d’una bona part de la seua hipotètica
legitimitat i alguns personatges del carlisme van acabar reconeixent Alfons XII. A més,
l’esforç militar del govern durant l’any 1875 va fer possible la reducció dels nuclis carlins a
Catalunya, malgrat que hi havia aconseguit alguns èxits militars en les batalles d’Alpens i de
Castellfollit. La intervenció de l’exèrcit comandat per Martínez Campos va forçar finalment la
rendició dels carlins a Catalunya, a l’Aragó i a València. No obstant, això, el conflicte va
continuar uns mesos més al País Basc i a Navarra, on van ser traslladada la major part de
l’exèrcit governamental, que va aconseguir afeblir la resistència navarresa i basca fins a la
seua rendició total l’any 1876. El febrer d’aquest mateix any, el príncep Carles va travessar la
frontera francesa en direcció a l’exili i la guerra es va considerar acabada en tot el territori.

La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l’abolició definitiva del règim foral.
Així, doncs, els territoris bascos van quedar vinculats al pagament dels impostos i al servei
militar, comuns arreu de l’Estat. Ara bé, l’any 1878, es va estipular un sistema de concerts
econòmics que atorgava un cert grau d’autonomia fiscal a les províncies basques, en virtut
de la qual aquestes pagarien anualment a l’administració central una quantitat determinada
recaptada directament per les diputacions provincials.

La fi de la guerra carlina va permetre acabar més ràpidament amb la insurrecció cubana

(Guerra dels Deu Anys, 1868-1878). Com a resultat tant de l’actuació militar com de la
negociació amb els insurrectes, l’any 1878 es va signar la Pau de Zanjón. Aquesta pau incloïa
una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud (aprovada l’any 1888) i la promesa de
reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants en les Corts
espanyoles. El retard o d’incompliment d’aquestes reformes va provocar, l’any 1879, un nou
conflicte (Guerra Chiquita) i la insurrecció posterior del 1895.

La Restauració borbònica 1875-1898 | 4

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

2. LA VIDA POLÍTICA I L’ALTERNANÇA EN EL PODER

El funcionament del sistema polític dissenyat per Cánovas necessitava l’existència de dos
grans partits dinàstics que s’alternaren en el poder. Aquest torn de partits es va complir de
manera escrupolosa fins a la fi del segle XIX, quan la crisi de 1898 va fer trontollar el sistema.

2.1. Els partits dinàstics

Cánovas havia estat el dirigent principal del partit alfonsí que durant el Sexenni Democràtic
havia defensat la restauració monàrquica. Després del retorn d’Alfons XII, el va transformar
en el Partido Liberal-Conservador, que aglutinava els grups polítics més conservadors (llevat
dels carlins i dels integristes) i que va acabar sent anomenat simplement Partido
Conservador. El projecte bipartidista de Cánovas necessitava un altre partit de caràcter més
progressista, l’anomenada esquerra dinàstica, i ell mateix en va proposar la formació a
Sagasta. A partir d’un acord entre els progressistes, unionistes i alguns republicans moderats
va nàixer el Partido Liberal-Fusionista, que més endavant seria conegut com a Partido
Liberal. Ambdós partits els corresponia la tasca d’unir els diferents grups i faccions, amb
l’únic requisit d’acceptar la monarquia alfonsina i l’alternança en el poder. Per aquesta raó,
eren anomenats partits dinàstics.

Els conservadors i els liberals coincidien ideològicament en les qüestions fonamentals, però
diferien en alguns aspectes i assumien de manera consensuada dos papers complementaris.
Els dos defensaven la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la consolidació de
l’estat liberal, unitari i centralista. La seua extracció social era molt homogènia i es nodrien
principalment de les elits econòmiques i de la classe mitjana benestant. Eren partits de
minories, de notables, que comptaven amb diaris, centres i comités distribuïts arreu del
territori espanyol.

Quant a l’actuació política, les diferències eren escasses. Els conservadors es mostraven més
inclinats a d’immobilisme polític, proposaven un sufragi censatari i la defensa de l’Església i
de l’ordre social. Els liberals defensaven el sufragi universal masculí i estaven més inclinats a
un reformisme social de caràcter més progressista i laic.

La Restauració borbònica 1875-1898 | 5

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

Però, en la pràctica, l’actuació dels dos partits en el poder no diferia en l’essencial, pel fet
que hi havia una acord tàcit de no promulgar cap llei que forçara l’altre partit a derogar-la
quan tornara al poder.

L’alternança regular en el poder entre aquestes dues grans opcions dinàstiques (torn pacífic)
tenia com a objectiu assegurar l’estabilitat institucional. El torn en el poder quedava
garantit perquè el sistema electoral invertia els termes propis del sistema parlamentari.
D’aquesta manera, quan el partit del govern patia un procés de desgast polític i perdia la
confiança de les Corts, el monarca cridava el cap del partit de l’oposició a formar govern.
Aleshores, el nou cap del govern convocava eleccions amb la finalitat d’aconseguir el
nombre de diputats necessari per a formar una majoria parlamentària que li permetera
governar.

2.2 Falsejament electoral i caciquisme

El sistema del torn pacífic es va poder mantenir durant més de vint anys gràcies a la
corrupció electoral i a la utilització de la influència i del poder econòmic de determinats
individus sobre la societat (cacics). El caciquisme va ser un fenomen que es va donar en
totes les regions d’Espanya, però allà on va assolir més desenvolupament va ser a Andalusia,
Galícia i Castella.

L’adulteració del vot va constituir una pràctica habitual en totes les eleccions, que es va
aconseguir per mitjà del restabliment del sufragi censatari, un tracte més favorable als
districtes rurals davant dels urbans i, sobretot, per la manipulació i les trampes electorals. El
triomf del partit que convocava les eleccions perquè havia estat requerit per a formar
govern era convingut prèviament, i s’aconseguia gràcies al falsejament dels resultats. Així,
doncs, el triomf electoral permetia la creació d’una àmplia majoria parlamentària al partit
governant.

Els cacics eren persones notables, sobretot del medi rural, sovint rics propietaris que
donaven faena a jornalers i que tenien una gran influència en la vida local, tant en aspectes
socials com polítics. També podien ser advocats, professionals de prestigi o funcionaris de
l’administració, que controlaven els ajuntaments, feien informes i certificats personals,

La Restauració borbònica 1875-1898 | 6

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

dirigien el sorteig de les quintes, proposaven el repartiment de les contribucions i podien

resoldre o complicar els tràmits burocràtics i administratius.

Amb la seua influència, els cacics orientaven la direcció del vot, agraïen amb “favors” la
fidelitat electoral i discriminaven els qui no respectaven els seus interessos.

Els cacics van manipular les eleccions contínuament d’acord amb les autoritats, sobretot els
governadors civils de les províncies. El conjunt de trampes electorals que ajudava a
aconseguir l’adulteració sistemàtica dels resultats electorals és el que es coneix amb el nom
de tupinada. Per aconseguir l’elecció del candidat governamental, no es dubtava a l’hora de
falsificar el cens —incloent-hi persones mortes o impedint el vot de les vives—, manipular
les actes electorals, exercir la compra de vots, amenaçar l’electoral amb coaccions de tota
mena i fins i tot emprar la violència per a atemorir els contraris.

2.3. El desenvolupament del torn de partits

Al llarg del període que va transcórrer entre els anys 1876 i 1898 el torn va funcionar amb
regularitat: de totes les eleccions realitzades, sis van ser guanyades pels conservadors i
quatre pels liberals. Malgrat que l’alternança va travessar moments difícils, la primera crisi
del sistema es va produir de resultes de l’impacte del desastre del 1898, que va erosionar els
polítics i els partits dinàstics.

El Partit Conservador es va mantenir al govern des de l’any 1875 fins al 1881, quan Sagasta
va formar un primer govern de tipus liberal, que va introduir el sufragi universal masculí per
al comicis municipals (1882). L’any 1884 Cánovas va tornar al poder, però el temor a una
possible desestabilització del sistema polític després de la mort del rei Alfons XII (1885), va
impulsar un acord entre els conservadors i liberals, l’anomenat Pacte del Pardo. La seua
finalitat era donar suport a la regència de Maria Cristina i garantir la continuïtat de la
monarquia davant de les fortes pressions dels carlins i dels republicans.

Sota la regència, el Partido Liberal va governar més temps que el Conservador. Durant
l’anomenat govern llarg de Sagasta, que es va estendre entre el 1885 i el 1890, els liberals
van impulsar una important obra reformista per a incorporar al sistema alguns drets
associats als ideals de la Revolució del 1868.

La Restauració borbònica 1875-1898 | 7

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

En aquest període, es va aprovar la Llei d’associacions (1887), que va eliminar la distinció

entre partits legals i il·legals i va permetre que entraren en el joc polític les forces opositores,
es va abolir l’esclavitud (1888), es va introduir la celebració de judicis per jurats, es va
impulsar un nou codi civil (1889) i es va dur a terme reformes de la hisenda i militars.

Però la reforma més transcendental va ser indudablement la implantació del sufragi

universal masculí en les eleccions generals (1890). D’aquesta manera, el cens electoral es va
ampliar de 800.000 persones a prop de 5.000.000, perquè va donar vot als homes més grans
de 25 anys. Tanmateix, la universalització del sufragi va quedar desvirtuada amb la
continuïtat dels vells mecanismes de frau i de corrupció electoral, que van fer impossible una
veritable democratització del sistema.

La darrera dècada del segle es va mantenir el torn pacífic de partits: el 1890, els
conservadors van tornar al poder, el 1892 hi van tornar els liberals i el 1895 Cánovas va
assumir la presidència del govern fins el 1897, quan va ser assassinat. Malgrat això, el
personalisme del sistema va deteriorar els partits, que depenien excessivament de la
personalitat dels seus líders, i va provocar dissidències internes i la descomposició d’ambdós
partits. En el Partido Liberal van sorgir personatges com Germán Gamazo i Antonio Maura,
que van provocar l’aparició de faccions i la desorganització del partit. Quant als
conservadors, va destacar la dissidència dels reformistes de Francisco Silvela, que va
aconseguir aglutinar les diferents faccions després de la mort de Cánovas.

La Restauració borbònica 1875-1898 | 8

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

3. LES FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA

Durant la Restauració, els republicans, els carlins, els socialistes i els nacionalistes van quedar
relegats a l’oposició i no van aconseguir mai obtenir un nombre suficient de diputats per a
formar govern o constituir una minoria parlamentària influent.

3.1. L’evolució del republicanisme

Després del fracàs de l’experiència del Sexenni Democràtic, el republicanisme va haver de
plantar cara al desencís de part dels seus seguidors i a la repressió dels governs monàrquics.

A més, els republicans estaven fortament dividits en diferents tendències i en una contínua
reorganització de forces, fets que van restar eficàcia i suport electoral al seu programa
polític.

L’adaptació més ràpida a les noves condicions la va protagonitzar el vell dirigent republicà
Emilio Castelar, que va evolucionar cap a postures cada vegada més moderades. Convençut
de la pèrdua de força dels seus ideals i que la Restauració garantiria l’ordre social, va
considerar “possible” que la monarquia assumira alguns dels principis democràtics i va crear
el Partido Republicano Posibilista. Un cas contrari va ser el del polític progressista Ruiz
Zorrilla, que va girar cap a un republicanisme radial que no descartava l’acció violenta contra
la monarquia: va fundar el Partido Republicano Progresista, que va arribar a tenir influència
entre alguns militars i, l’any 1883, va protagonitzar un intent fracassat d’insurrecció. Les
pràctiques insurreccionals van provocar el trencament de Salmerón amb el partit de Ruiz
Zorrilla i la creació del Partido Republicano Centralista (1887). El republicanisme amb més
adeptes i el més fidel al seu ideari inicial fou el Partit Republicà Federal, que continuava
tenint com a líder Pi i Margall i comptava amb el suport d’una part important de les classes
populars.

Els republicans van aconseguir refer-se de la desfeta electoral en les eleccions del 1886,
quan per primera vegada durant la Restauració hi va haver una important minoria
republicana a les Corts. El sufragi universal masculí va comportar una certa revitalització del
republicanisme i va estimular la formació d’aliances electorals (Unió Republicana) l’any 1893
i el 1901, que agrupaven les diferents famílies republicanes amb l’excepció dels possibilistes.

La Restauració borbònica 1875-1898 | 9

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

Malgrat que les aliances van permetre augmentar els escons parlamentaris, el
republicanisme va perdre part de les seues antigues bases socials i va haver de lluitar pels
vots populars en competència amb el nou obrerisme representat pel Partido Socialista
Obrero Español (PSOE) fundat per Pablo Iglesias l’any 1879.

3.2. La reconversió del carlisme

Després de la derrota carlina l’any 1876,es va prohibir de manera explícita l’estada a Espanya
del pretendent Carles de Borbó i el carlisme va entrar en una greu crisi després que
membres destacats de les seues files, com el vell heroi militar Ramón Cabrera, reconegueren
Alfons XII. A més, la Constitució del 1876 descartava la successió al tron de tota la branca
carlina dels Borbó.

La direcció del carlisme va tardar un temps a readaptar la seua activitat per convertir-se en
un nou partit polític capaç de prendre part en les conteses electorals. Carles VII va dipositar
la seua confiança com a cap del carlisme en Cándido Nocedal, el qual va estendre els cercles
carlins per tot el país. Els carlins van mantenir la seua força a Navarra, el País Basc i a
Catalunya, però la seua influència era escassa, en la resta del territori espanyol. La renovació
del partit va anar de la mà de Juan Vázquez de Mella, el qual l’any 1886 va proposar un
programa adaptat a la nova situació política. El programa es coneix amb el nom d’Acta de
Loredan, pel nom del palau venecià on residia el pretendent Carles VII després de ser
expulsat de França. La proposta carlina renovada mantenia la vigència d’antics principis com
la unitat catòlica, el furisme, l’autoritat del pretendent carlí i l’oposició a la democràcia, però
ja no es manifestava a favor de l’Antic Règim i acceptava el nou ordre liberalcapitalista.

Tanmateix, al si del partit va guanyar força la disputa religiosa. Una part del partit va acusar
Carles VII i els principals dirigents de no donar prou suport a la política catòlica impulsada pel
papat contra el liberalisme, i van culpar don Carles de “cesarisme”, és a dir, de donar
prioritat a la qüestió dinàstica per damunt de la religiosa. El líder d’aquest corrent va ser
Ramón Nocedal, fill del líder carlí, que va protagonitzar una escissió l’any 1888 i va fundar el
Partido Católico Nacional, que va deixar de reconéixer com a rei don Carles i es va convertir
simplement en un partit catòlic integrista.

La Restauració borbònica 1875-1898 | 10

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

El Partit Carlí no va oblidar completament la seua tradició insurrecional i va promoure alguns

intents fracassats els anys 1899 i 1900, malgrat que els seus dirigents principals van optar
per la via política.

També va continuar mantenint les jerarquies militars vinculades al record de la darrera

guerra i va fundar una milícia, el Requeté, que va adquirir importància en la dècada del
1930.

3.3 Altres forces polítiques

Dels grans partits dinàstics se’n van separar aquests anys alguns moviments dissidents. La
“qüestió catòlica”, malgrat que el règim declarava que la religió catòlica era l’oficial de
l’Estat, va donar lloc a l’aparició d’algun grup polític nou. El nou esperit del papa Lleó XIII,
favorable a la participació dels catòlics en la política liberal, va suposar la fi del suport que
una part de la jerarquia catòlica espanyola havia donat al carlisme. En aquesta nova direcció,
l’any 1881 es va funda la Unión Católica, liderada per Alejandro Pidal. Era un partit
conservador i catòlic, clarament diferenciat dels carlins, però crític amb els conservadors els
quals acusava de connivència excessiva amb el reformisme liberal.

Els liberals també van conéixer dissidències al seu si, i, l’any 1881, Segismundo Moret va
fundar el Partido Democrático Monárquico, una escissió per l’esquerra dels fusionistes de
Sagasta a la qual es van afiliar homes que havien estat addictes a la Revolució del 1868, com
Montero Ríos i Cristino Martos, que reivindicaven els principis democràtics de la Constitució
del 1869. L’any 1882, el general Serrano va crear un altre grup anomenat Izquierda
Dinástica. No obstant això, ningú no va poder mai sostreure a Sagasta el lideratge dels
liberals, i els nous partits van tenir un suport electoral escàs.

La Restauració borbònica 1875-1898 | 11

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

4. EL SORGIMENT DEL NACIONALISME I REGIONALISMES

Durant el darrer quart del segle XIX va començar a Espanya l’ascensió de moviments de
caràcter regionalista o nacionalista. Grups d’intel·lectuals, polítics, periodistes i homes de
negocis van començar a proposar a certes regions espanyoles, principalment a Catalunya, al
País Basc i a Galícia, però més en davant també a València, a Andalusia i a l’Aragó, polítiques
contràries a l’uniformisme i al centralisme estatal propi del liberalisme espanyol.

4.1. El nacionalisme català

La regió pionera en el desenvolupament d’un moviment regionalista va ser Catalunya, on al
llarg del segle XIX havia tingut lloc un creixement econòmic superior al de qualsevol altra
regió espanyola. La industrialització havia fet de Barcelona i de la seua rodalia la primera
zona industrial d’Espanya, i havia propiciat el naixement d’un influent burgesia d’empresaris
industrials. Aquest nou grup social sentia que els seus interessos econòmics estaven poc
representats en els diferents governs,i va fer de la defensa del proteccionisme un element
aglutinador.

El desenvolupament socioeconòmic de Catalunya va dur també aparellat un renaixement

notable de la cultura catalana i una expansió de l’ús de la llengua pròpia, el català. En aquest
context, i a mitjan segle XIX va nàixer un moviment que va rebre el nom de Renaixença,
l’objectiu del qual era la recuperació de la llengua i dels trets d’identitat catalans. D’aquesta
manera, el catalanisme va sorgir de la conjunció del progrés econòmic i del renaixement
cultural, o, com es va dir aleshores, de la unió de l’aranzel i de la poesia.

D’altra banda, en la dècada del 1880 es va desenvolupar el catalanisme polític, que va tenir
diferents corrents. Un va estar basat en el tradicionalisme i va tenir en el bisbe Torras i
Bages el màxim representant. Un altre era de caràcter progressista, de base popular i amb
principis federalistes i va estar encoratjat per Valentí Almirall, que sol ser considerat com el
pare del catalanisme polític. Almirall va fundar l’any 1882 el Centre Català, que va començar
a defensar l’autonomia a Catalunya.

Un pas molt important en la consolidació del catalanisme polític va ser l’elaboració de les
Bases de Manresa l’any 1892, un document produït per la Unió Catalanista que proposava

La Restauració borbònica 1875-1898 | 12

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

la consecució d’un poder català com a resultat d’un pacte amb la corona i, per tant, la
consideració de Catalunya com a entitat autònoma dins d’Espanya. El regionalisme va passar
aleshores a convertir-se en un veritable nacionalisme.

La crisi del sistema polític de la Restauració l’any 1898 va acréixer l’interés de la burgesia
catalana per tenir la seua pròpia representació política al marge dels partits dinàstics. L’any
1901 es va crear la Lliga Regionalista, obra de l’intel·lectual nacionalista Enric Prat de la Riba
i del jove advocat Francesc Cambó.

El nou partit aspirava a participar activament en la política i a tenir representants en les

institucions que defensaren els interessos del catalanisme. L’èxit electoral va convertir la
Lliga en el primer partit de Catalunya al llarg del primer terç del segle XX.

4.2. El nacionalisme basc

El nacionalisme basc va sorgir en la dècada del 1890. En els seus orígens cal considerar la
reacció davant de la pèrdua d’una part substancial dels furs després de la derrota del
carlisme; però també el desenvolupament d’un corrent cultural en la defensa de la llengua
basca, l’euskera, que va donar lloc a la creació del moviment del èuscars, amb un important
component religiós i de la defensa de les tradicions.

El gran propulsor va ser Sabino de Arana, que sentia una gran passió per la cultura
autòctona d’Euskalerria (nom basc del territori on es parla euskera). Arana va considerar un
gran perill per a la subsistència de la cultura basca l’arribada d’immigrants procedents
d’altres regions d’Espanya a la zona minera i industrial de Bilbao, de resultes de l’enorme
expansió de la mineria i de la siderúrgia basques al darrer terç del segle XIX. Pensava que
aquesta població de maketos (nom que es donava a aquests immigrant no bascos) posava
en perill la llengua basca –reduïda aleshores a petits territoris rurals-, les tradicions i l’ètnia
basca.

Les propostes d’Arana van arrelar en diferents sectors, sobretot en la petita burgesia, i l’any
1895 es va crear el Partit Nacionalista Basc a Bilbao. Arana va popularitzar un nou nom per
la seua pàtria Euzkadi, una bandera pròpia i va proposar un lema per la partit: “Déu i llei
antiga”. El moviment estava impregnat d’un gran sentiment catòlic i de defensa de la

La Restauració borbònica 1875-1898 | 13

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

tradició, pretenia impulsar la llengua i els costums bascos i defensava la puresa racial del
poble basc, de manera que va adquirir un cert sentit xenòfob.

En un primer moment, el PNB es va declarar de manera immediata independentista en

relació amb Espanya, però aquesta posició va anar evolucionant cap a l’autonomisme.
Malgrat que a la mort d’Arana van sorgir dissensions dins del nacionalisme basc, el seu
progrés electoral va ser constant en les primeres dècades del segle XX. El seu rival principal
en la defensa de la identitat basca va ser el carlisme, que també reclamava la tornada dels
furs, i que a Navarra tenia molta més força.

4.3. El nacionalisme gallec

A més del català i del basc, un altre nacionalisme amb un cert relleu va ser el galleguisme,
que va tenir un caràcter estrictament cultural fins ben entrat el segle XX. La llengua gallega
s’usava sobretot en el medi rural, i a mitjan segle XIX, intel·lectuals i literats gallecs van
emprendre el camí de convertir-la en llengua literària. Això va donar lloc al naixement del
corrent anomenat Rexurdimento moviment en què la figura literària més influent va ser la
poetessa Rosalía de Castro(1837-1885).

Unes minories cultes, insatisfetes davant de la situació del país, van començar a atribuir la
responsabilitat del retard econòmic a la subordinació política de Galícia, que forçava molts
gallecs cap a l’emigració. Durant l’última etapa de la Restauració el galleguisme va anar
adquirint un caràcter més polític, però aquest moviment es va mantenir molt minoritari
malgrat el prestigi d’alguns dels seus components (Manuel Murguía i Alfredo Brañas, entre
d’altres). Més tardanament va ser important la figura de Vicente Risco, que en la segona
dècada del segle XX es va convertir en el gran teòric i líder del nacionalisme gallec.

4.4. Valencianisme aragonesisme, i andalusisme

Els moviments de ressorgiment cultural que després van passar a l’esfera política es van
donar també de manera incipient en altres regions com València, Aragó, Andalusia i, fins i
tot, Castella. Però la seua expansió no es va produir i fins ben entrat el segle XX i,
especialment, durant la Segona República, la Constitució de la qual preveia la creació
d’autonomies regionals. El més important va ser el moviment valencianista, que va nàixer

La Restauració borbònica 1875-1898 | 14

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

com un corrent cultural de reivindicació de la llengua i de la cultura pròpies (Reinaxença) i va

tenir en Teodor Llorente i Constantí Llombart els màxims representant. El naixement del
valencianisme polític cal situar-lo a l’inici del segle XX, amb la creació de l’organització
València Nova (1904), que va promoure la Primera Assemblea Regionalista Valenciana amb
la finalitat de comprometre tots els partits polítics en la creació d’un projecte valencianista.

L’ aragonesisme va sorgir, a la segona meitat del segle XIX, de mans d’una burgesia incipient
que va impulsar la defensa del dret civil aragonés, la reivindicació de valors culturals
particularistes i la recuperació romàntica dels orígens del regne i de les seus institucions
medievals. A aquests factors s’hi va afegir, tot i que de manera marginal, l’arrelament
aragonés de Joaquín Costa, que malgrat que no va ser nacionalista de cap manera, va
reclamar amb insistència en els seus escrits els drets dels camperols aragonesos. Tanmateix,
no va ser fins a la Segona República que van sorgir les primeres formulacions polítiques
autonomistes de diferents signes, en uns casos, o de simple descentralització administrativa,
en d’altres.

L’apòstol de l’andalusisme va ser el notari Blas Infante, l’ideari polític del qual, recollit en la
seua obra Ideal andalús, va ser hereu dels moviments republicans i federalistes del segle XIX.
L’any 1916 va fundar el primer Centro Andaluz a Sevilla amb la intenció de ser un òrgan
expressiu de la realitat cultural i social d’Andalusia. Més endavant, va participar en la
primera assemblea regionalista andalusa celebrada a Ronda el 1918, que va establir les
bases del particularisme andalús i va proposar l’autonomia. Durant la Segona República, el
moviment andalusista va abordar per primera vegada la redacció d’un projecte d’Estatut
d’Autonomia, que va ser elaborat per una assemblea de municipis sevillans.

Però aquesta iniciativa va aconseguir molt poc suport popular, i va haver d’esperar fins a la fi
del franquisme per a trobar un sentiment andalusista amb arrelament popular que
defensara l’autonomia.

La Restauració borbònica 1875-1898 | 15

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

5. LA GUERRA D’ULTRAMAR

L’any 1895 va esclatar a Cuba una nova insurrecció, a la qual es va afegir després la rebel·lió
de les illes Filipines. Després d’una guerra curta amb els Estats Units, l’any 1898, Espanya va
perdre els darrers territoris colonials i va restar immersa en una greu crisi política i moral.

5.1. Cuba, la perla de les Antilles

Després de la Pau de Zanjón (1878), els naturals de Cuba esperaven de l’administració
espanyola una sèrie de reformes que els atorgaren els mateixos drets de representació
política a les Corts que als espanyols de la Península, la participació en el govern de l’illa, la
llibertat de comerç i l’abolició de l’esclavitud, que encara es practicava amb els negres que
treballaven en els ingenis o fàbriques de sucre. Cap d’aquestes peticions no havia estat presa
en consideració per l’administració colonial a causa de la rotunda oposició dels grans
propietaris, dels negres i dels comerciants

Seguint el model bipartidista de la Península, es van crear a Cuba dos grans partits, el
Partido Autonomista, majoritàriament integrat per cubans, i la Unión Constitucional, un
partit espanyolista que comptava amb una forta militància dels peninsulars instal·lats a l’illa.
El primer d’aquests partits demanava l’autonomia per a l’illa, propugnava un programa de
reformes polítiques i econòmiques sense arribar a la independència i havia aconseguit una
àmplia representació al parlament espanyol. El Partido Liberal de Sagasta es va mostrar
favorable a introduir millores en l’illa, però durant els seus governs successius només va
arribar a concretar l’abolició formal de l’esclavitud l’any 1888. El 1893 va proposar a les
Corts l’aprovació d’un projecte de reforma de l’estatut colonial de Cuba, però va ser derrotat
per la forta pressió dels interessos econòmics espanyols, que no estaven disposats a fer cap
concessió a la “Perla de les Antilles” que els poguera vulnerar.

La ineficàcia de l’administració per a introduir reformes en la colònia va estimular els desigs

d’emancipació, i l’independentisme va anar guanyant posicions davant de l’autonomisme.
L’any 1893, un intel·lectual, José Martí, va fundar el Partido Revolucionario Cubano
l’objectiu del qual era la consecució de la independència i que de manera immediata va
aconseguir el suport exterior, sobretot dels Estats Units. L’independentisme va augmentar
ràpidament la seua base social i va comptar amb el suport de cabdills revolucionaris com

La Restauració borbònica 1875-1898 | 16

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

Máximo Gómez, Antonio Maceo i Calixto García, que s’havien distingit en la lluita contra les
tropes espanyoles en la guerra dels Deu Anys i que s’havien negat a acceptar els acords de
Zanjón.

L’any 1891, el govern espanyol va elevar les tarifes aranzelàries per als productes importats
a l’illa que no procediren de la Península (aranzel Cánovas). En aquell temps, el client
econòmic principal de Cuba eren els Estats Units, que compraven quasi la totalitat dels grans
productes cubans, el sucre i el tabac, mentre que aquesta potència només podia exportar a
Cuba productes amb forts aranzels d’entrada. L’any 1894, els EUA compraven el 88.1 % de
les exportacions cubanes, però només es beneficiaven del 32% de les seus importacions, que
continuaven procedint majoritàriament d’Espanya. El president nord-americà William
McKinley va manifestar la seua protesta per aquesta situació i va amenaçar amb tancar les
portes del mercat nord-americà al sucre i al tabac cubans si el govern espanyol no
modificava la seua política aranzelària en l’illa. A la por que això produïra una nova
insurrecció independentista, es va afegir ara el temor que, si es produïa, poguera comptar
amb el suport dels Estats Units.

5.2. La gran insurrecció

L’any 1879 es va produir un nou intent d’insurrecció contra la presència dels espanyols a l’illa
que va donar lloc a l’anomenada Guerra Chiquita. La insurrecció del mambises —nom amb
el qual es coneixia els insurrectes cubans— va ser derrotada l’any següent per la manca de
suport, l’escassetat d’armament i la superioritat de l’exèrcit espanyol. Pocs anys després, el
Grito de Baire del 24 de febrer de 1895 va donar inici a una insurrecció generalitzada. La
rebel·lió va començar a l’est de l’illa, a Santiago de Cuba, però es va estendre ràpidament a
la zona occidental on hi havia la capital, l’Havana.

El cap de govern espanyol, Cánovas del Castillo, hi va enviar un exèrcit comandat pel general
Martínez Campos, que considerava que la pacificació de l’illa requeria una forta acció
militar, que havia d’anar acompanyada d’un esforç polític de conciliació amb els insurrectes.

Martínez Campos no va aconseguir controlar militarment la rebel·lió i per aquest motiu va

ser substituït pel general Valeriano Weyler, que es va proposar canviar completament els
mètodes de lluita i va iniciar una fèrria repressió.

La Restauració borbònica 1875-1898 | 17

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

Per evitar que els insurrectes augmentaren el nombres d’adeptes en el món rural, va
organitzar les concentracions de camperols, els quals eren obligats a canviar d’assentament
i eren reclosos en pobles determinats per a evitar el ser contacte amb els combatents.
Weyler va tractar durament els rebels, aplicant a molts d’ells la pena màxima i també la
població civil, entre la qual es van estendre la fam i les epidèmies.

En el terreny militar, la guerra no era favorable als soldats espanyols, ja que tenia lloc en
plena selva, la manigua, i contra unes forces molt escampades en el territori, que es
concentraven i es dispersaven ràpidament. Ni els soldats espanyols estaven entrenats per a
enfrontar-se a un guerra d’aquest tipus ni l’exèrcit comptava amb els mitjans adients. El mal
aprovisionament, la manca de pertrets i les malalties tropicals van causar una gran
mortaldat entre les tropes i van fer de la victòria final un objectiu cada vegada més difícil
d’assolir.

L’any 1897, després de l’assassinat de Cánovas i conscients del fracàs de la via repressiva
propiciada per Weyler, el nou govern liberal el va destituir del càrrec i va encarregar el
comandament al general Blanco. A més, va iniciar una estratègia de coalició amb
l’esperança d’espentar els separatistes a pactar una fórmula que mantinguera la sobirania
espanyola en l’illa i evitara el conflicte amb els EUA. Per això va decretar l’autonomia de
Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsular i
l’autonomia aranzelària. Però les reformes van arribar massa tard: els independentistes , que
comptaven amb el suport nord-americà, es van negar a acceptar la fi de les hostilitats, que
va ser unilateralment declarada pel govern espanyol.

Paral·lelament al conflicte cubà, l’any 1896 es va produir una rebel·lió en les illes Filipines.

La colònia del Pacífic havia rebut una escassa immigració espanyola i comptava amb una
feble presència militar, que es veia reforçada per un important contingent de missioners
d’ordres religiosos principals. Els interessos econòmics espanyols eren molt menors que a
Cuba, però es mantenien per la seua producció de tabac i pel fet de ser una porta
d’intercanvis comercials amb el continent asiàtic.

L’independentisme va quallar en la formació de la Liga Filipina, fundada per José Rizal l’any
1892, i en l’organització clandestina Katipunan. Ambdues van tenir el suport d’una facció de

La Restauració borbònica 1875-1898 | 18

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

la burgesia mestissa hispanoparlant i de grups indígenes. La insurrecció es va estendre per la

província de Manila i el capità general Camilo García Polavieja va dur a terme una política
repressiva, condemnant a mort Rizal a final de l’any 1896. El nou govern liberal del 1897 va
nomenar capità general Fernando Primo de Rivera, que va promoure una negociació
indirecta amb els principals caps de la insurrecció, fet que va donar com a resultat una
pacificació momentània de l’arxipèlag.

5.3. La intervenció dels Estats Units

Els Estats Units havien fixat la seua àrea d’expansió inicial en la regió del Carib i, tot i que
menys, al Pacífic, on la seua influència ja s`havia fet sentir a Hawaii i al Japó. L’interés dels
EUA per Cuba l’havia portat a fer diferents proposicions de compra de l’illa, que Espanya
sempre havia rebutjat. El compromís americà amb la causa cubana es va fer evident a partir
de l’any 1895, quan el president McKinley va mostrar obertament el seu suport als
insurrectes, als quals enviava armes per via marítima.

L’ocasió d’intervenir en la guerra la va donar l’incident del cuirassat nord-americà Maine,

que va esclatar al port de l’Havana, l’abril del 1898. Els Estats Units van culpar falsament del
fet agents espanyols i va enviar a Espanya un ultimàtum en què se li exigia la retirada de
Cuba. El govern espanyol va negar qualsevol vinculació amb el Maine i va rebutjar l’
ultimàtum nord-americà, amenaçant declarar la guerra en cas que l’illa fóra envaïda. Els
dirigents polítics espanyols eren conscients de la inferioritat militar espanyola, però van
considerar humiliant l’acceptació, sense lluita, de l’ ultimàtum. Començava així la guerra
hispanonord-americana.

Una esquadra comandada per l’almirall Cervera va partir cap a Cuba, però va ser ràpidament
derrotada a la batalla de Santiago, on s’enfrontaven vaixells malmesos contra navilis
moderns. Els Estats Units van derrotar igualment una altra esquadra espanyola a les
Filipines, a la batalla de Cavite. El desembre del 1898, es va signar la Pau de París per la qual
Espanya es comprometia a abandonar Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que van passar a ser
un protectorat nord-americà. L’exèrcit espanyol en va tornar vençut i en condicions
llastimoses, mentre que molts espanyols es preparaven per evacuar l’illa i repatriar els seus
interessos.

La Restauració borbònica 1875-1898 | 19

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

6. LES CONSEQÜÈNCIES DEL DESASTRE DEL 98

La derrota i la pèrdua consegüent de les colònies van ser conegudes com el “desastre del
98”. Malgrat que la crisi del sistema polític i, en part, de la societat i de la cultura espanyoles
s’havien anunciat ja des d’abans, el desastre es va convertir en la primera gran crisi del
sistema polític de la Restauració.

6.1. Una crisi política i moral

Malgrat l’envergadura de la crisi del 1898 i del seu significat simbòlic, les seues
repercussions immediates van ser menors del que s’esperava. Encara que la guerra va
comportar pèrdues materials importants en la colònia, no va ser així en la metròpoli, on la
crisi econòmica va ser molt menor del que s’esperava. La necessitat de fer cara als deutes
contrets per la guerra cubana van promoure una reforma de la hisenda, duta a terme pel
ministre Fernández Villaverde amb la finalitat d’incrementar la recaptació a partir d’un
augment de la pressió fiscal.

Tampoc no hi va haver la gran crisi política que s’havia anunciat i el sistema de la

Restauració va sobreviure i va assegurar així la continuïtat del torn dinàstic. No obstant això,
alguns dels nous governants van intentar aplicar a la política les idees del regeneracionisme,
un corrent molt crític amb el sistema polític i amb la cultura espanyols. La crisi política va
estimular també el creixement dels moviments nacionalistes, sobretot al País Basc i a
Catalunya, on es va denunciar la incapacitat dels partits dinàstics per a desenvolupar una
política renovadora i descentralitzadora.

Així, doncs, la crisi del 98 va ser fonamentalment una crisi moral i ideològica, que va causar
un important impacte psicològic entre la població. La derrota va assumir la societat i la classe
política espanyola en un estat de desencís i de frustració perquè va significar la destrucció
del mite de l’imperi espanyol —en un moment en què les potències europees estaven
construint extensos imperis colonials a Àsia i a Àfrica—, i la relegació d’Espanya a un paper
de potència secundària en el context internacional. A més, la premsa estrangera va
presentar Espanya con una “nació moribunda”, amb un exèrcit totalment ineficaç, un

La Restauració borbònica 1875-1898 | 20

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

sistema polític corrupte i uns polítics incompetents. Aquesta visió va quallar en bona part de
l’opinió pública espanyola.

6.2.El regeneracionisme
El fracàs de la Revolució del 1868 havia deixat una empremta important en els intel·lectuals
progressistes, que consideraven que s’havia perdut una gran ocasió de modernitzar el país.
Aquest era el sentiment d’un grup d’intel·lectuals reunits en la Institución Libre de
Enseñanza, creada l’any 1876, quan molts catedràtics van abandonar la universitat perquè
aquesta no els permetia la llibertat de càtedra. La institució, que tenia en les seus files
homes de la vàlua de Francisco Giner de los Ríos i estava profundament influïda pel
krausisme, va ser una gran impulsora de la reforma de l’educació a Espanya.

Alguns intel·lectuals formats en la Institución Libre de Enseñanza consideraven que la

societat i la política espanyoles, excessivament influïdes per la doctrina catòlica, no afavorien
ni la modernització de la cultura ni el desenvolupament de la ciència. Aquest corrent, que
parlava amb insistència de la regeneració d’Espanya, va acabar coneixent-se com a
regeneracionisme. El seu home més representatiu va ser l’aragonés Joaquín Costa, que no
solament va ser un prolífic escriptor sinó el creador d’institucions socials i econòmiques com
la Liga Nacional de Productores i l’inspirador d’un partit polític, la Unión Nacional, de
caràcter popular i molt crític amb la Restauració.

La crisi del 1898 va aguditzar la crítica regeneracionista, molt negativa envers la història
d’Espanya, que denunciava els defectes de la psicologia col·lectiva espanyola, considerava
que hi havia un mena de “degeneració” d’allò espanyol i que calia la regeneració del país,
enterrant les glòries passades —calia “tancar amb set claus el sepulcre del Cid”, va dir
Costa—. Els regeneracionistes defensaven la necessitat de millorar la situació del camp
espanyols i d’elevar el nivell educatiu i cultural del país, com reflecteix el lema, també de
Costa: “Escola i rebost”. En la dècada del 1890, va començar a produir-se també una
renovació en la ciència espanyola amb la introducció del positivisme, amb els progressos de
la medicina i amb la ciència experimental i la sociologia.

També cal remarcar la configuració d’un grup de literats i de pensadors coneguts com la
Generación del 98, que van intentar analitzar el “problema d’Espanya” en un sentit molt

La Restauració borbònica 1875-1898 | 21

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

crític i en un to pessimista. Van pensar que la pèrdua de les darreres restes del que havia
estat l’imperi espanyol era el moment per a la regeneració moral, social i cultural del país.

6.3. La fi d’un època

El desastre del 1898 va significar la fi del sistema de la Restauració, tal i com l’havia dissenyat
Cánovas, i el sorgiment d’una nova generació de polítics, intel·lectuals, homes de ciència,
activistes socials i empresaris que van començar a actuar en el nou regnat d’Alfons XIII.
Tanmateix, la política reformista de to regeneracionista que van intentar aplicar els nous
governs després de la crisi del 98 no va aconseguir les profundes reformes anunciades, sinó
que es va limitar a deixar que el sistema continuara funcionant amb uns canvis mínims.

La derrota militar va tenir també conseqüències en l’exèrcit, que va ser acusat per una part
de l’opinió pública de tenir gran part responsabilitat en el desastre. Davant d’un
antimilitarisme creixent en determinats sectors socials, una part dels militars es va inclinar
cap a postures més autoritàries i intransigents, convençut que la derrota de l’exèrcit havia
estat culpa de la ineficàcia i de la corrupció del polítics. Al si de l’exèrcit, va anar prenent
forma un sentiment corporatiu i el convenciment que els militars havien de tenir més
presència i més protagonisme en la vida política del país. Aquesta ingerència militar va anar
augmentant en les primeres dècades del segle XX i va culminar en el colp d’Estat de Primo de
Rivera l’any 1923, que va inaugurar una dictadura de set anys, i en el protagonitzat pel
general Franco l’any 1936, que va provocar una guerra civil i va sumir Espanya en una
dictadura militar de quasi quaranta anys.

La Restauració borbònica 1875-1898 | 22

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

La Restauració borbònica 1875-1898 | 23

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

VOCABULARI

Caciquisme: Forma de govern que recau en el cacic, senyor que controlava el poder local
mitjançant la utilització de la influència i el poder econòmic sobre la resta de la població.
Durant la Restauració, va ser un dels pilars del sistema.

Tornisme: Sistema polític consistent en l’alternança en el govern de dos partits. En la

Restauració monàrquica, el Partido Conservador i el Partido Liberal van accedir
successivament i alternativament al poder per torns, i en van quedar excloses la resta de les
forces polítiques.

Cunero: Candidat no resident en el districte electoral i patrocinat pel Govern. En la

Restauració, el sistema de l’encasellat impulsava la candidatura dels cuneros o aliens al
districte electoral, mitjançant la designació prèvia.

Oligarquia: Forma de govern en la qual el poder és exercit per un grup reduït de persones. En
el darrer quart del segle XIX, a Espanya el poder polític es concentrava en mans d¡una
minoria: l’oligarquia terratinent i la burgesia industrial.

Tupinada: Recursos electorals il·legals que servien per adulterar els resultats electorals en la
Restauració borbònica, mitjançant el qual conservadors i liberals es van alternar en el poder.

Bipartidisme: Sistema polític consistent en el govern altern de dos partits. En el darrer quart
del segle XIX, a Espanya es va donar el bipartidisme o govern de dos partits de manera
alterna: el conservador i el liberal.

Encasellat: Consistia en la designació prèvia de candidats pel ministre de Governació. Era un

dels mètodes de manipulació electoral utilitzats durant la Restauració borbònica.

Nacionalisme: Corrent que promou la identitat nacional d’un poble i que aspira a constituir
una entitat autònoma o independent. Els nacionalismes (català, basc, gallec) van sorgir a
Espanya a la darreria del segle XIX en resposta al centralisme estatal de la Restauració.

Regionalisme: Ideologia que defensa les identitats pròpies de les regions (llengua, cultura,
etc.) i un govern que atengui les necessitats particulars de cadascuna. En el darrer quart del
segle XIX es van donar moviments regionalistes a la Comunitat Valenciana, Aragó i Andalusia.

La Restauració borbònica 1875-1898 | 24

 Història d’Espanya 2n Batxillerat

Mambises: Nom que rebien els guerrillers independentistes cubans durant el moviment
insurreccional que va donar pas a la guerra de Cuba, el 1898.

Regeneracionisme: Moviment que pretenia modernitzar la societat i l’Estat espanyols, sorgit

del desastre del 98 (pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, el 1898).

La Restauració borbònica 1875-1898 | 25