H ISTÒRIA -

SEGON DE BATXILLERAT

UNITAT 1:
LA RESTAURACIÓ.
EVOLUCIÓ POLÍTICA I
SOCIAL (1875-1898)
 UNITAT 1
∏
LA RESTAURACIÓ.
EVOLUCIÓ POLÍTICA
I SOCIAL (1875-1898)
Després del fracàs del Sexeni democràtic
(1868 - 1874) es va restaurar la monarquia
borbònica. L’impulsor del nou sistema fou
Antonio Cánovas del Castillo que organitzà un
sistema liberal censatari. Aquest va estar
dominat per una burgesia oligàrquica de base
agrària

Amb el temps, els dos partits dinàstics es van

anar debilitant i el règim no va ser capaç de
donar entrada a les noves forçes com el
republicanisme, l’obrerisme i el catalanisme.

L’any 1898, amb lapèrdua de les darreres

colònies, la Restauració en una crisi política i
moral que va iniciar la necessitat de reformar la
vida social i política espanyola.

CONTINGUT
Un nou sistema polític
La Constitució de 1876
La fi dels conflictes bèlics
Els partits dinàstics
Falsejament electoral i
caciquisme.
El sistema polític
El pronunciament de Martínez Campos el 1874 havia significat la restauració de la
monarquia en la persona d’Alfons XII, l’únic fill mascle d’Isabel II. El sistema de la
Restauració suposa una evolució de les estructures sorgides en el regnat d'Isabel
II. A nivell polític, encara que es manté la ficció d’una evolució a l’europea amb
l’ampliació de drets (sufragi universal masculí inclòs) i un torn pacífic de partits,
l’increment d’una oposició cada vegada més radical, dificulta la consolidació del
sistema parlamentari i provoca una inestabilitat político-social que acabarà per
enfonsar la monarquia liberal.
En general tots els règims europeus van trobar-se a finals del s. XIX davant del
repte d’integrar en el seu si a les masses emergents. El liberalisme oligàrquic
espanyol, ja no era capaç de donar resposta i solucionar els nous problemes polítics
i culturals que s’estaven plantejant. Així que va optar per una via per a solucionar
la qüestió, la que posava l’èmfasi en la difusió d’un nacionalisme estatalista de
caràcter historicista i nostàlgic que obviava el tractament de qüestions com la
democratització real del sistema polític i s’oposava a fomentar la participació de la
ciutadania.
Un nou sistema polític
Amb el pronunciament de Arsenio Martínez Campos els conservadors desitjaven
tornar a l’estabilitat política i posar fi a qualsevol intent de revolució. El polític
2
cabdal que va maquillar el sistema per donar l’aparent
aquesta estabilitat va ser Antonio Cánovas del Castillo i si hi
ha una paraula que el defineixi a la perfecció és continuisme.
Cànovas va ser l’artífex de la Restauració va ser polític,
jurista historiador i una de les persones més influents de la
política del s. XIX. Amb la Restauració no volia exactament
el retorn als temps d’Isabel II, sinó la vertebració d’un nou
sistema polític que superés alguns dels problemes endèmics
del liberalisme precedent: el caràcter partidista i excloent
dels moderats durant el regnat isabelí, l’intervencionisme dels
militars en la política (pronunciaments) i la proliferació de
revoltes internes i enfrontaments a ultramar.
El més complicat del problemes que hagué d’enfrontar fou la
pugna entre moderats i alfonsins (conservadors) per fer-se
1. Caricatura d’Arsenio Martínez Campos “restaurant”
el quadre d’Alfons XII amb la paleta del
pronunciament de Sagunt.
3
amb el control del procés d’instauració del nou règim.
Cánovas va realitzar un difícil equilibri entre ambdues forces
per evitar trencar la unitat i a la vegada aconseguir el màxim
suport.
La Constitució de 1876
La Constitució de 1876 substituia a la constitució encara
vigent del Sexenni Democràtic, es basava en el bipartidisme
polític i en la pacificació del país. Per aquest fi la primera
mesura política era la convocatòria d’eleccions per a unes
Corts Constituents, i tot i que Cánovas no era partidari del
sufragi universal les primeres eleccions es van disposar
d’aquesta manera, posteriorment una llei de 1878 establiria
novament el sufragi censatari.
La Constitució fou una mostra clara del liberalisme
doctrinari (conservadurisme) on la Corona era la peça clau
del sistema. Així, el text considerava la monarquia com una
institució superior que constituïa un poder moderador, un
àrbitre en la vida política, que havia de garantir la bona
entesa i l’alternança entre els partits polítics. Per això, s’hi
establia la sobirania compartida i s’hi atorgaven poders molt
amplis al monarca com el dret de vet, el nomenament de
ministres, la potestat de nomenar polítics per formar govern,
convocar les Corts, suspendre-les o dissoldre-les sense

1. Discurs d’Antonio Cánovas del Castillo
comptar amb el govern... Així, el govern no es configurava
mitjançant la voluntat popular, sinó de la voluntat del
monarca.
Les Corts eren bicamerals i es componien de Senat i de
Congrés dels Diputats, aquest darrer de caràcter electiu.
Així, s’implantava a Espanya una monarquia parlamentària,
però l’aplicació pràctica del criteri de la sobirania compartida
(rei i Corts) concedia a la corona un poder moderador
suprem. El rei era qui possibilitava l’ascens o el descens al
poder de les diferents organitzacions polítiques.
La Constitució no fixava el tipus de sufragi, però una llei de
1878 va establir el vot censatari, limitat als contribuents més
grans. La intenció de canviar el sufragi i la participació de la
ciutadania per part de republicans i demòcrates va portar
4
finalment al Partit liberal a cedir i establir el sufragi universal
masculí el 1890.
La Constitució també proclamava la confessionalitat de
l’Estat, malgrat que tolerava unes altres creences sempre que
no se’n fes manifestació pública. Es va restablir el pressupost
de culte i clero per finançar l’església catòlica.
Amb la Restauració van eliminar-se moltes de les conquestes
democràtiques del Sexenni, tot i que el nou text comptava
amb una prolixa declaració de drets, la seva concreció es
remetia a lleis orgàniques posteriors que, en general, van
tendir a restringir-los, especialment els drets d’impremta,
d’expressió, d’associació i de reunió. I fins i tot, l’estat
d’excepció va convertir-se en una norma habitual.
El règim de la Restauració va buscar la inhibició de la
ciutadania i la passivitat de la mateixa en els assumptes
públics.
La fi dels conflictes bèl·lics
L’estabilitat del règim es va veure afavorida per la fi de les
guerres carlina i cubana. A Catalunya les forces carlines van
aconseguir algunes victòries, com la d’Alpens (1873) o
Castellfollit (1874), però al llarg de l’any 1875 l’ofensiva de
l’exèrcit liberal va expulsar els carlins dels nuclis on s’havien
fet forts i van aconseguir derrotar-los a tot Catalunya, així
com al País Vasc i a l’Aragó.
El conflicte encara es perllongaria més al País Basc i
Navarra, on va traslladar-se la major part de l’exèrcit
governamental. Malgrat l’episòdica victòria carlina en la
Batalla de Lakar, la campanya militar desenvolupada des de
finals de 1875 va aconseguir d’afeblir la resistència navarresa
i basca fins a la seva rendició total l’any 1876 quan Estella va
caure en mans de Primo de Rivera i el propi rei Alfons XII
va posar-se al capdavant de les tropes per acabar
personalment amb els últims focus de resistència. El febrer
de 1876, Carles VII va creuar la frontera en direcció cap a
l’exili francès posant fi a la guerra i a les seves pretensions al
tron espanyol. La conseqüència immediata de la guerra seria
l’abolició definitiva del règim foral basc i navarrès. Ara bé, el
1878 es va estipular un sistema de concerts econòmics que
atorgaven una certa autonomia fiscal a les províncies basques
en virtut de la qual pagarien anualment a l’Estat una
quantitat determinada recaptada directament per les 1. Pretendent Carles VII
diputacions provincials.
Tot i la derrota, la Restauració de la dinastia borbònica, havia
fet que el carlisme perdés una part dels suports conservadors
de reformes polítiques i administratives a l’illa (Cuba tindria
que el recolzaven perquè aquests ja estaven satisfets amb el
representants a les Corts Espanyoles). Ara bé, el retard de
retorn d’un sistema que garantia una certa estabilitat al país
l’aplicació va fer que, l’any següent s’iniciés la Guerra
després de la situació erràtica dels últims anys.
Chiquita (1879) i la insurrecció posterior anomenada La
L’acabament de la guerra també va permetre acabar amb la Guerra de Cuba el 1895.
insurrecció cubana de la guerra dels 10 anys (1868 -1878)
que es va signar amb la pau de Zanjón que incloïa una
amplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud (1888) i la promesa

5
 Els partits dinàstics

Cánovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i l’alternança en el poder dels dos grans
partits, el Partit Liberal Conservador fundat pel propi Cánovas, i el Partit Liberal Fusionista liderat per Práxedes Mateo
Sagasta. El sistema suposava un cert equilibri entre el rei i les corts, la tradició i la modernitat.
Aquests dos partits van ser coneguts com a dinàstics perquè pretenien reunir en el seu si a totes les formes polítiques que
acceptaven la monarquia alfonsina. S’acceptava, per tant, que hi hauria un torn pacífic de partits que garantiria l’estabilitat
institucional mitjançant la participació en el poder de les dues famílies del liberalisme i que posaria fi a la intervenció dels
militars en la vida política. L’exèrcit deixava de ser protagonista. Aquest va quedar subordinat al poder civil i el 1875 es va
establir que la seva única missió era exclusivament la defensa de la seguretat i la
independència del país; en contrapartida, donava als militars una certa autonomia i
els proveïa d’un pressupost elevat.
Partit Conservador: Durant els anys de la 1a República, Don Antonio va aglutinar
als sectors conservadors que aspiraven a la restauració de la monarquia dels
Borbons. Aquests sectors van fundar el Partit Liberal-Conservador que tenia la seva
base social en l’aristocràcia madrilenya, la noblesa terratinent i certs sectors de la
burgesia. Va ser l’organització política més important de l’etapa de la Restauració.
Cánovas del Castillo va ser qui va formar els primers governs del període, entre
1875 i 1881 el conservadors governarien de forma ininterrompuda. La política
econòmica dels conservadors va tractar de posar ordre en la qüestió de la deute
públic que no havia deixat de créixer com a conseqüència de les despeses derivades Nascut a Màlaga, fill d’un mestre
la guerra carlina. Aquesta política va suposar un increment dels ingressos per la via d’escola, treballà de ben jove com a
fiscal ja que era impossible reduir les despeses de l’Estat. Entre els conservadors periodista i es llicencià en dret a
catalans destaquen Manuel Duran i Bas, Manuel Girona i Joan Mañé i Flaquer, tot Madrid. També conreà estudis
i així s’oposaven a la política centralitzadora, tolerància de cultes (que no llibertat literaris i històrics, especialment
que no hi havia) i al reformisme liberal. sobre la casa d’Àustria i la
decadència del s XVII, fou director
6 de l’Academia de la Historia de
 Partit Liberal: Fou el propi Cánovas qui proposa a Práxedes Mateo Sagasta la
La Rioja
1827- formació del Partido Liberal-Fusionista que més endavant seria conegut com a Partit
Madrid Liberal. La capacitat política de Sagasta va ser que fou capaç d’integrar a molts
1903. Es sectors liberals en el partit, i tot i que inicialment els va ser difícil l’adaptació al nou
titulà sistema polític, la seva integració en el sistema va evitar una coalició entre els liberals
com a d’esquerra i els republicans que hauria estat perillosa per al sistema. Entre els liberals
enginyer catalans destaquen el poeta i dramaturg Víctor Balaguer o l’alcalde de Barcelona
de Francesc Rius i Taulet.
camins, professió que només exercí
en la seva joventut. Com a cap de Ambdós coincidien ideològicament en les qüestions fonamentals. Eren partits de
govern féu aprovar les lleis del minories de notables, d’elits econòmiques i de classe mitjana benestant, defensaven
sufragi universal, del jurat i la de la monarquia, la constitució, la propietat privada i el centralisme. Però en la seva
bases per a la formació del codi acció política els conservadors es mostraven més inclinats a l’immobilisme (Sufragi
censatari, Església, ordre social) i els liberals eren partidaris del sufragi universal masculí, un reformisme social progressista i
laic. A la pràctica però entre ells hi havia un acord tàcit de no promulgar cap llei que forcés a l’altre a derogar-la.
Quan partit del govern patia un procés de desgast polític i perdia la confiança de les corts, el monarca cridava el cap de partit
de l’oposició per formar govern, així el torn quedava garantit. Aleshores aquest convocava eleccions amb la finalitat
d’aconseguir el nombre de diputats necessari per formar una majoria parlamentària. L’objectiu de donar estabilitat institucional
es complia perquè el sistema electoral invertia els termes propis del sistema parlamentari.
Al llarg del període que va transcórrer entre els anys 1876 i 1898 el torn va funcionar amb regularitat: de totes les eleccions
que es van fer, sis les van guanyar els conservadors i quatre els liberals. Malgrat que l’alternança va passar moments difícils, la
primera crisi del sistema es va produir de resultes de l’impacte del desastre del 1898, que va erosionar els polítics i els partits
dinàstics.
El Partit Conservador es va mantenir fins el 1881, en què Sagasta va formar un primer govern liberal, que va introduir el
sufragi universal masculí per als comicis municipals (1882). L’anys 1884 Cánovas va tornar al poder, però el temor d’una
possible desestabilització després de la mort prematura d’Alfons XII als 28 anys (1885) va impulsar un acord entre
conservadors i liberals, l’anomenat Pacte d’El Pardo, amb la finalitat de donar suport a la regéncia de Maria Cristina i garantir

7
la continuïtat de la monarquia davant les fortes pressions dels carlins i dels ALFONS XII
republicans. Així, els partits dinàstics accepten un torn pacífic alternatiu per
accedir al govern. Alfons XII va
morir de
Sota la regència de Maria Cristina el Partit Liberal va governar més temps que el tuberculosi el
conservador, i durant l’anomenat govern llarg de Sagasta (1885-1890) els liberals 25 de
van impulsar una important obra reformista inspirada en la Revolució de 1868. Es novembre del
va aprovar la Llei d’associacions (1887) que va eliminar la distinció entre partits 1885 a l’edat
legals i il·legals i va permetre que entressin el el joc polític les forces opositores, es va de 28 anys,
abolir l’esclavitud (1888), es va introduir la celebració de judicis amb jurat, es va fent tèmer per
impulsar un nou codi civil (1889) i es va dur a terme una reforma de la hisenda i la continuitat
de la seva
l’exèrcit.
dinastia.
A la darrera dècada del segle es va mantenir el torn pacífic de partits: el 1890 els
La seva primera dona, María de las
conservadors van pujar al poder, el 1892 hi van tornar els liberals i el 1895 Cánovas
Mercedes de Orléans, va morir el
va assumir la presidència del govern fins al 1897, en què va ser assassinat. Malgrat primer any del seu casament, el 1878.
això, el sistema i el personalisme dels seu líders van deteriorar els partits i els van D’un segon matrimoni amb María
descompondre. Dins del Cristina de Habsburgo-Lorena
Partit Liberal van sorgir (1879) van nèixer dues princeses que
personatges com Germán tenien cinc i tres anys, i la reina
Gamazo i Antoni Maura. estava embarassada en morir el seu
Quant els conservadors, va marit. Ara bé, la incertesa es va
destacar la dissidència dels dissipar amb el naixement, el 1886,
reformistes de Francisco d’un hereu, fill pòstum de Don
Alfonso. Durant la minoría de edad
Silvela, que va aconseguir
del príncep -el futur Alfonso XIII- la
aglutinar les diferents faccions seva mare, María Cristina, va exercir
després de la mort de la regència la regencia, recolzada per
Cánovas. el Pacte del Pardo, pacte polític entre
1. Caricatura del torn pacífic
los partidos del régimen.

8

Falsejament electoral i caciquisme
Una de les característiques de la Restauració va ser la
distància entre el país legal, regulat per la Constitució, i un
país real marcat per l’oligarquia i el caciquisme.
El sistema va poder mantenir-se durant més de vint anys
gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la
influència i el poder econòmic de determinats individus, els
cacics, sobre la societat. El caciquisme va ser un fenomen que
es va donar a totes les regions d’Espanya, però allà on va
assolir més desenvolupament va ser a Andalusia, Galícia i
Castella, les regions més agrícoles.
El sistema de la Restauració es basava en el falsejament dels
resultats electorals per a perpetuar, sense grans alteracions,
l’estructura oligàrquica del poder. L’adulteració del vot va
constituir una pràctica habitual a totes les eleccions i es va
aconseguir mitjançant el restabliment del sufragi censatari,
l’establiment d’un sistema electoral on tenien un major pes els
districtes rurals (més fàcilment manipulables que els
districtes urbans) i les trampes sistemàtiques. Així, el triomf
del partit que convocava les eleccions perquè havia estat
requerit pel monarca per formar govern era convingut
prèviament i s’aconseguia gràcies al falsejament dels
resultats. Amb la manipulació de les eleccions el partit
governant s’assegurava una àmplia majoria parlamentària.
9
En definitiva, el parlamentarisme de l’Espanya de la
Restauració era una ficció.
La figura clau en aquest sistema era el cacic, un personatge
que basava el seu poder en la xarxa de dependències que
tenia en el seu territori. Sovint eren rics propietaris que
donaven feina als jornalers i que tenien una gran influència
en la vida local, tant en l’aspecte social com en l’econòmic i el
polític.També podien ser advocats, professionals de prestigi o
funcionaris de l’administració, que controlaven els
ajuntaments, feien informes i certificats personals, dirigien el
sorteig de les quintes, proposaven el repartiment de les
contribucions i podien resoldre o complicar els tràmits
burocràtics i administratius.
La principal tasca del cacic era explotar la ignorància, la
pobresa, l’analfabetisme i l’apatia política dels electors per
influir en les eleccions a favor d’un o altre dels partits
dinàstics. Amb la seva influència, els cacics orientaven la
direcció dels vots, agraïen amb favors la fidelitat electoral i
discriminaven els que no respectaven els seus interessos.
La Restauració va suposar una forta centralització de
l’aparell administratiu, des del Ministeri de la Governació
als alcaldes, passant per la figura dels governadors civils.
Així, el sistema restauracionista va organitzar-se al voltant
d’una xarxa de poder corrupta i molt jerarquitzada. Per a
obtenir els resultats electorals que garantissin el torn dels
partits dinàstics es cursaven ordres als governadors civils de
les províncies per assenyalar els candidats que s’havien
d’imposar a les eleccions –inclús les xifres
aproximades dels vots que havien de rebre els
candidats–. Per aconseguir dur a terme la tupinada
electoral no es dubtava a l’hora de falsificar el cens
(incloent-hi persones mortes o impedint el vot de
les vives), manipular les actes electorals, exercir la
compra de vots, amenaçar l’electorat amb
coaccions de tot tipus i, fins i tot, fer servir la
violència per atemorir els adversaris. I un cop triat
el partit guanyador s’iniciava per part del monarca
o del Ministeri de Governació “l’encasillado”
omplir les caselles amb els noms dels candidats a
govern.
El sistema caciquil, però, va anar deteriorant-se
amb el pas dels anys, i cap a finals de segle només
funcionava sense problemes a les zones rurals. A
les ciutats el caciquisme havia entrat en
decadència, però encara s’adulterarien les eleccions
durant molt de temps per mantenir l’estabilitat del
sistema. D’aquesta manera, l’Espanya del darrer
terç del segle XIX havia adoptat l’aparença d’un
règim democràtic constitucional, però el poble no
tenia cap participació real en l’elecció del govern.
El règim democràtic espanyol era una farsa 1. Caricatura titulada “La partida de la porra”, La Carcajada, 1872
corrupta i controlada per les classes dominants
gràcies a l’estreta relació que existia entre les elits 1 de 16
polítiques i les elits socials i econòmiques del país.

10
 Les forces polítiques
marginades del sistema
CONTINGUT El republicanisme
El republicanisme
Després del fracàs de l’experiència de la Primera República, el nou govern
El carlisme marginaria el republicanisme del nou sistema polític tot i ser una força amb un
Classes populars i l’inici dels important suport popular. A més, els republicans van arribar al període de la
moviments socials. Restauració fortament dividits en diverses tendències polítiques, fet que va restar
eficàcia i suport electoral al seu programa polític.
L’arribada de
l’internacionalisme a Espanya. L’adaptació més ràpida a les noves condicions de la vida política restauracionista la
va protagonitzar el vell dirigent republicà Emilio Castelar que va evolucionar cap a
El socialisme postures cada cop més moderades i va crear el Partit Republicà Possibilista, un
L’anarquisme partit que acceptava el joc polític de la Restauració i participaria de la vida
parlamentària de forma simbòlica. Castelar va ser elegit diputat per Barcelona el
La reacció del govern, la qüestió 1876, a la vegada que s’iniciava la participació del partit, minoritària, en el govern
social.
dels municipis i les diputacions. El possibilisme es convertiria en un pont entre el
món popular i la cúpula política. D’aquesta manera, Castelar va ser un interlocutor
vàlid entre el govern i els obrers quan es produïen conflictes.
El cas contrari a la política possibilista de Castelar el trobem en el polític
progressista Manuel Ruiz Zorrilla, el qual va virar cap a un republicanisme radical
que no descartava les accions violentes contra el sistema monàrquic. Ruiz Zorrilla
va fundar el Partit Republicà Progressista, que va arribar a tenir certa influència
en alguns cercles militars i va protagonitzar alguns intents frustrats d’insurrecció

11
contra el règim restauracionista (el més rellevant dels quals
va ser el del general Villacampa de 1886). El seu fracàs, però,
va cloure definitivament el cicle insurreccional republicà. El
fracàs dels republicans progressistes va portar molts dels
seus membres a incorporar-se al Partit Republicà Centrista
de Nicolás Salmerón, partit que pretenia convertir-se en un
pal de paller de les diverses opcions republicanes.
A Catalunya, la principal força republicana dels anys de la
Restauració va ser novament el Partit Republicà Federal de
Francesc Pi i Margall. Aquesta formació va practicar el
1. Caricatura del republicanisme de finals del s. XIX
12
retraïment electoral durant els primers anys del nou sistema
polític, mentre patia diverses divisions internes i escissions
com la protagonitzada per Valentí Almirall (Centre Català).
A partir del congrés de 1883 i de l’ascens de Josep Maria
Ribot a la direcció del partit el federalisme es va dotar d’un
nou programa i va rebre un nou impuls. Exclòs del sistema
del torn de partits que van establir conservadors i liberals,
aquest partit serà el que mantindrà un major contacte amb el
món obrer des d’una postura reformista. S’adheriria a la II
Internacional i defensaria la nacionalització dels serveis
públics de l’Estat (mines, ferrocarrils, etc). El federalisme va
construir una simbologia pròpia amb himne (La
Marsellesa), dates de referència com l’11 de febrer
(aniversari del la Primera República), el 14 de juliol (Presa
de la Bastilla) o la commemoració de la Comuna de París i la
referència a personatges com Garibaldi, Robespierre o
Jefferson. El seu punt de trobada i transmissió de les idees
eren els ateneus. Mantindran contacte amb el
lliurepensament, la maçoneria i els corrents espirituals i
tindran una gran capacitat per a la mobilització de les masses
obreres. La tendència localista del federalisme, però, va
dividir novament el partit i el va abocar al fracàs.
Les reformes liberals, en especial la introducció del sufragi
universal, van estimular la formació de coalicions com la
Unió Republicana, que aplegava les diverses tendències
republicanes, amb l’excepció dels possibilistes, per a superar
les limitacions del sistema. Així, el 1886, es configuraria la
primera coalició electoral republicana a les Corts que va
acabar en un fracàs. Posteriorment, van repetir el 1896, però
fracassen.
Tot i que les diferents aliances electorals van permetre que,
puntualment, els republicanistes augmentessin la seva
representació parlamentària, el creixement del socialisme
suposaria una important fuga de vots republicans, a la
vegada que la influència de l’internacionalisme anarquista
entre la classe obrera va conduir una part de les seves
antigues bases socials cap a l’abstencionisme polític. I a
Catalunya els republicans també patirien una important fuga
de vots que nodririen els nous moviments de caràcter
catalanista que s’estaven articulant en aquest període.
Arribats al segle XX, el republicanisme va constituir,
juntament amb el catalanisme polític, la principal força
d’oposició al sistema de la Restauració. A això va contribuir
la consolidació de la Unió Republicana liderada per Nicolás
Salmerón. En aquests mateixos anys, a Barcelona emergia el
republicanisme liderat per Alejandro Lerroux, amb força
influència entre les classes populars gràcies al seu caràcter
demagògic, anticatalanista i anticlerical, fet que li va
permetre aconseguir èxits electorals notables en les eleccions
de 1903 i 1905. Lerroux acabaria separant-se de la Unió
Republicana per fundar el Partit Radical.
13
El carlisme
Després de la derrota definitiva l’any 1876 el nou règim va
prohibir de manera explícita l’entrada a Espanya del
pretendent Carles VII de Borbó i alguns membres destacats
del carlisme, com el vell heroi militar Ramon Cabrera, van
reconèixer Alfons XII com a legítim rei d’Espanya. Tot això
va sumir el carlisme en una greu crisi i el partit va trigar
temps a readaptar la seva activitat.
Cándido Nocedal, el principal dirigent carlí i representant
del pretenent al país, va aconseguir estendre els cercles
carlins per tot l’Estat. La reorganització del carlisme va
suposar el reforçament del seu caràcter de moviment catòlic i
la pràctica d’una propaganda política agressiva a través dels
òrgans de premsa afins. La renovació del partit aniria a
càrrec de Juan Vázquez de Mella, que el 1886 va proposar
un nou programa polític adaptat als nous temps que vivia el
país en l’anomenada Acta de Loredán, nom del palau
venecià on resicia Carles VII, després de ser expulsat de
França. La proposta mantenia la vigència d’antics principis
carlins, defensaven la unitat catòlica d’Espanya, el foralisme,
l’autoritat legítima del pretendent carlí i s’oposava al sistema
democràtic, però en aquesta actualització ja no hi havia cap
proclama en favor de l’Antic Règim i s’acceptava el nou ordre
liberal i capitalista.
En paral·lel, la disputa religiosa va anar guanyant Mundial, un sector del carlisme va declarar-se germanòfil.
protagonisme al si del partit. Així, des d’un sector del Finalitzada la guerra, un dels principals dirigents carlins,
carlisme s’acusava Carles VII i els principals dirigents del Juan Vázquez de Mella, va abandonar la militància per
partit de no donar prou suport a la política catòlica fundar el Partit Tradicionalista.
impulsada des del papat contra el liberalisme, tot acusant el
Desapareguts del joc polític i condemnats a la marginalitat
pretenent de “cesarisme” per donar prioritat a la qüestió
parlamentària durant la Restauració, amb la proclamació de
dinàstica per sobre de la religiosa. El líder d’aquest corrent
la Segona República, el 1931, el carlisme aconseguiria
crític, Ramón Nocedal, fill del vell líder carlí, acabaria
reunificar-se incorporant novament a integristes catòlics i
protagonitzant una escissió que donaria lloc a la formació del
tradicionalistes, donant lloc a la formació de la Comunió
Partit Catòlic Nacional, que va deixar de reconèixer com a
Tradicionalista, un partit minoritari però que jugaria un
rei al pretenent carlista i va passar a actuar com un grup
paper destacat en els anys de la Guerra Civil i en la
catòlic integrista amb força èxit en els sectors més
configuració del franquisme.
reaccionaris de la societat. Aquest corrent tenia a Catalunya
personalitats de relleu com Salvador Casañas, bisbe
d’Urgell, i el clergue sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany,
autor de l’opuscle El liberalismo es pecado (1884)
El 1907, va fundar-se el Requetè, una organització carlina de
caràcter paramilitar que prenia el seu nom dels soldats
navarresos que havien lluitat al costat dels carlins durant la
Primera Guerra Carlina. Aquests grups actuarien com a
forces de xoc contra el republicanisme i l’obrerisme allà on el
carlisme mantenia la seva força.
La mort de Carles VII de Borbó, el 1909, va convertir el seu
fill, Jaume de Borbó, en el nou pretenent a la corona.
Tanmateix, les lluites internes en el si del partit iniciades en
1. El pretendent carlí Carles VII
les darreries del segle XIX amb l’escissió dels integristes van
continuar i, amb motiu de l’esclat de la Primera Guerra

14
 Classes populars i l’inici dels moviments socials.

El liberalisme polític, la reforma agrària, i el desenvolupament de la industrialització van donar lloc a la configuració d’unes
noves relacions socials que culminen amb la desaparició dels estaments i el sorgiment d’una societat de classes, basada en el
dret a la propietat, la igualtat davant la llei i en la mobilitat social en funció de la riquesa.
A l’Espanya i especialment a la Catalunya del s. XIX es van construir nous grups socials. D’una banda, la burgesia posseïdora
de la riquesa urbana, industrial o agrària procedent de les seves propietats, rendes o capitals, o bé del treball. D’una altra, el
proletariat, integrat per obrers i jornalers que només posseïen el salari que rebien pel seu treball manual. Aquests van
protagonitzar situacions de defensa dels seus drets, recolzats per noves ideologies que denunciaven les desigualtats i
proposaven un model més igualitari.
La burgesia estava constituida per l’alta noblesa (esdevinguda gran propietària agrícola) i persones no nobles que s’havien
enriquit (terratinents, homes de negocis, industrials, banquers,
grans comerciants, propietaris d’immobles urbans i alguns
professionals liberals destacats). També integrava aquest grup la
burgesia petita i mitjana que ocupava càrrecs de l’administració,
eren comerciants o professionals liberals (metges, advocats i
professors), alguns d’aquests eren pròxims a la burgesia acabalada
i d’altres més similars a les classes populars.
Classe treballadora la formaven petits artesans, servei domèstic
(sobretot dones), treballadors del comerç, pagesos pobres i
sobretot el nou proletariat sorgit del procés d’industrialització
(fàbriques urbanes o colònies tèxtils) i els jornalers del camp.
El sorgiment del proletariat està indissolublement lligat al procés
1. La nena obrera de Joan Planella i Rodríguez
d’industrialització que es va produir a Catalunya, Astúries i al País
Basc al llarg del s. XIX, i el formaven els antics artesans de les

15
 ciutats i de les rodalies. Les regles que regulaven el seu treball eren noves: el patró, propietari d’un establiment industrial
ocupava els obrers a canvi d’un salari escàs que no arribava per a la manutenció familiar, l’horari no estava regulat, unes 12-14
h diàries durant 6 dies a la setmana. A més d’una fèrria disciplina, a la mínima contestació es procedia al acomiadament
immediat, no hi havia protecció social en cas d’atur, malaltia o accident. Les seves condicions de vida eren dolentes, les cases
eren petites i en carrers sense asfaltar, sense llum, sense aigua corrent i sense clavegueram, per tant les malalties infecciones,
com la tuberculosi i el còlera, eren habituals. La major part del seu seu estava destinar a la alimentació, que alhora era molt
precària. Aquesta es basava en el pà, les llegums i les restes de la carn. En quant al vestit era molt limitat, de cotó i escàs,
portaven espardenyes i tenien un vestit de fest que els durava tota la vida.
La classe treballadora urbana va començar a mostrar un cert anticlericalisme i entre els hàbits de la seva vida social es va
estendre el costum d’anar als cabarets, espectacles de sarsuela, balls, revetlles o curses de braus. Ara bé, la taverna era el
principal centre de reunió dels treballadors i aquí junt amb els ateneus o cercles obrers es començà a difondre les idees
socialistes i anarquistes. Al camp, en canvi, es van mantenir la reunió de veïns a l’hivern, la trobada dels diumenges a l’església,
les festes religioses i la matança del porc.
Pel que fa a la dona en la societat del s. XIX estava determinada pel
manteniment d’una concepció tradicional que la subordinava a l’home i la
privava de drets jurídics. Aquesta condició subsidiària era comú en totes les
dones, ara bé segons la riquesa o la família tenien un paper determinat. Les
elits posseïen un destí essencial el matrimoni s’esperava que fossin mares,
esposes servicials i agradables i que es limitessin a la llar i la família.
En canvi, les dones proletaries constituïen una important força de treball a la
fàbrica i a la casa. També van participar en les reivindicacions obreres i moltes
es van sindicar. En el sindicat La Constància (Sindicat format l'octubre de
1912 a la barriada del Clot de Barcelona) les dones van arribar a ser majoria.
En l’àmbit rural la dona del petit pagès va desenvolupar des de ben antic tota
mena de tasques agrícoles. Les dones dedicaven pràcticament les mateixes
Presentació de la Colònia Vidal (Puig-reig. hores que els homes i a més s’encarregaven d’elaborar els productes de la vida
Bergadà) familiar (pa, sabó, confitures, roba....) i la resta de tasques domèstiques.
16

L’arribada de l’internacionalisme
a Espanya.
Políticament, Espanya va consumar la Revolució Gloriosa
que va acabar amb la monarquia d’Isabel II però aquesta no
trigaria gaire temps en tornar-se a establir. Durant el Sexenni
Democràtic van aflorar en la població tot un seguit d’idees
republicanes, socialistes anarquistes, federalistes, en
definitiva és el que es coneix com l’arribada de
l’internacionalisme.
Després de la Revolució del Setembre de 1868 va arribar un
enviat de l’AIT (Associació Internacional dels Treballadors,
fundada el 1864), l’italià Giuseppe Fanelli, que va viatjar a
Madrid i Barcelona per crear-hi els primers nuclis d’afiliats.
Fanelli que també era membre d’una organització anarquista
fundada per Bakunin (Aliança Internacional de la
Democràcia Socialista) va difondre els ideals anarquistes
com si fossin les úniques de la AIT. Aquest fet va fer que
l’anarquisme va arrelés entre el proletariat català i la pagesia
andalusa.
L’internacionalisme es va estendre sobretot a Catalunya i part
d’Andalusia i València. En el primer congrés de la FRE
(Federació Regional Espanyola de l’AIT) es van adoptar
acords concordants més amb la línia anarquista de
l’obrerisme. S’hi va definir la vaga com l’arma fonamental del
proletariat (socialisme), així com el seu apoliticisme i la
17
realització de la revolució social per la via de l’acció directa
(anarquisme).
Veient el panorama espanyol, l’any 1871 arriba a Madrid el
gendre de Karl Marx, Paul Lafargue, que va impulsar un
grup d’internacionalistes madrilenys més favorables a les
posicions marxistes. Integrat per José Mesa i Pablo Iglesias,
aquest grup designava la necessitat que la classe obrera
conquerís el poder polític. Les discrepàncies de les dues
corrents internacionalistes van culminar l’any 1872 quan el
grup madrileny va marxar creant la Nueva Federación
Madrileña de caràcter netament marxista.
Internacionalment, l’AIT havia estat il·legalitzada el 1871
arran dels fets revolucionaris de la Comuna de París dels
quals acusaven als internacionals. Malgrat això a Espanya els
nuclis de la FRE continuaren la seva expansió i durant la
Primera República van assolir el nombre màxim d’afiliats,
prop de 40 000. El
seu declivi definitiu
va tenir lloc a partir
del 1874, en què va
ser declarada
il·legal pel nou
règim de la
Restauració, fet
que la obligà a
actuar en 1. Marx i Engels
clandestinitat.
 Anarquisme (1874-1900)

L’any 1881 donat que estaven prohibides les organitzacions

internacional la FRE subsidiària de la AIT va canviar el seu
nom al de Federació de Treballadors de la Regió
Espanyola (FTRE) i la seva major implantació va ser a
Andalusia i a Catalunya. Els desacords dins d’aquesta entitat
i la repressió constant va fer que molts dels seus membres
optessin per l’acció directa i s’organitzessin grups 1. Atemptat contra Martínez Campos
revolucionaris amb l’objectiu d’atemptar contra els tres
pilars: Estat, Església i Burgesia.
A la darreria del s. XIX es van produir actes violents van atribuir assassinats i incendi de collites i edificis).
remarcables com els atemptats contra Cánovas i Martínez Definitivament l’estat havia entrat en una dinàmica d’acció /
Campos, dues figures destacables de la Restauració´. repressió / acció amb aquests grups, d’on destaca el moment
culminant, els processos de Montjuïc, celebrats el 1897 a
El 1893, Martínez Campos fou objecte del atemptat
Barcelona on es van condemnar als 5 anarquistes que havien
anarquista per Paulí Pallás a Barcelona, del que va sortir
participat a l’atemptat del Corpus.
lleugerament ferit. Més tard, Antonio Cánovas quan era
president de govern, el 1897, fou assessinat per un L’augment d’atemptats va aprofundir la divisió entre les files
anarquista, Michele Angiolillo, al balneari de Guipuzcoa de anarquistes: els partidaris de l’acció directa i els qui
Santa Àgueda, on acompanyat per la seva esposa havia anat propugnaven una acció de masses. Alguns com Anselmo
a refer-se de les seves dolències. També destaquen les Lorenzo o Federico Urales es manifestaren contra el
bombes al Liceu llençades per Santiago Salvador el 1893 i terrorisme i van plantejar la revolució social com un objectiu
l’atemptat la processó del Corpus de Barcelona. a mitjà termini i van proposar crear organitzacions de
caràcter sindical. Aquesta nova tendència de clara orientació
L’anarquisme va ser acusat d’estar darrera de la Mano Negra
anarcosindicalista va començar a donar els seus fruits amb la
(associació clandestina que actuava a Andalusia i a la qual es
creació de Solidaritat Obrera el 1907 i la CNT el 1910.
18
 Socialisme (1874-1900)

La Nueva Federación Madrileña es va transformar en

l’Agrupación Socialista Madrileña que va ser el nucli
originari del Partido Socialista Obrero Español, aquest
representava un programa de reformes immediates que
incloïen el dret a associació, reunió i manifestació, el sufragi
universal, la reducció d’hores de treball i la prohibició del
treball infantil. L’any 1886 es va publicar el seu òrgan de
premsa El Socialista i tres anys després es va afiliar a la
Segona Internacional de caràcter únicament socialista. L’any
1890 va participar en la primera celebració del Primer de

Pablo Iglesias, Pasión por la libertad, Fundación Pablo

Iglesias

maig jornada de reivindicació obrera i en les vagues mineres

d’Astúries i el País Basc. El 1888 va celebrar el seu primer
congrés a Barcelona on també es va fundar la Unió General
de Treballadors. La nova org. Responia al model de sindicat
1. Pablo Iglesias de masses que englobava tots els sectors de la producció i
s’organitzava en seccions d’ofici a cada localitat. Per ampliar

19
la seva base social, es va declarar no depenent de cap
organització política i l’únic requisit d’admissió era respectar
el reglament i els acords. Defensaven la negociació col·lectiva
sense renunciar a la vaga quan fos necessària.
El PSOE va créixer lentament per Espanya però allà on va
créixer més fou a Madrid, País Basc i Astúries. El
desenvolupament va ser més difícil a Catalunya i Andalusia
on hi havia un fort sentiment anarcosindicalista. Tot i això el
socialisme també va tenir adeptes a Barcelona, Reus i
Mataró. Aquesta escassa presencia van fer que els seus
òrgans es desplacessin a Madrid, tot i que havien estat
concebuts a Barcelona.
La reacció del
govern, la qüestió
social.
A finals de segle, la duresa de les condicions de vida i la
creixent pressió sindical van fer que alguns sectors del
liberalisme anessin prenent consciència de racionalitzar les
relacions de treball. Els governs, igual que a d’altres països
europeus, van plantajar l’oportunitat que l’Estat exercís una
compensatòria i que reglamentés les relacions econòmiques i
laborals.
20
L’any 1878 es van aprovar les primeres lleis reguladores dels
treballs perillosos per als infants, la creació d’asils per
invàlids laborals i la creació de barris obrers. El 1883 es va
crear la Comissió de Reformes Socials, un òrgan
governamental que tenia la finalitat d’informar sobre la
condició obrera i de promoure el reformisme social.
El treball d’aquesta comissió ens ofereix dades concretes
sobre la jornada laboral, salaris, accidents laborals, treball
infantil i femení, associacionisme obrer, educació popular,
mentalitat obrera i institucions de beneficència. Les
condicions de vida obrera eren tan precàries que ens molts
casos es trobaven al límit de la pobresa i era relativament
fàcil traspassar el límit. Els treballs eren eventuals i la
invalidesa total per accident de treball portava als
treballadors, generalment, a una situació d’indigència.
El reformisme governamental va resultar un fracàs,
fonamentalment per la no aplicació pràctica de les lleis
reguladores del treball. Així, la major part de les lleis
reguladores de les condicions de treball i de negociació
col·lectiva a Espanya no van ser aprovades fins a les primeres
dècades del segle XX.

CONTINGUT
La fragilitat del colonialisme
espanyol
La guerra de Cuba
La intervenció dels Estats Units
Actituds davant la guerra
La guerra d’ultramar
La fragilitat del colonialisme espanyol
Mentre les grans potències europees van caracteritzar-se durant el segle XIX per
l’articulació de grans imperis colonials i comercials, el cas espanyol va ser invers i
va culminar amb la pèrdua del gran imperi americà forjat des de finals del segle XV.
El 1868, amb l’anomenat “Grito de Yara”, va iniciar-se un llarg procés que acabaria
d’ensorrar l’imperi colonial espanyol. Amb aquesta insurrecció, dirigida per alguns
propietaris criolls i amb un important suport popular, s’iniciava la Guerra dels Deu
Anys (1868-1878) que pretenia posar fi a l’esclavitud a l’illa. Per tal de pacificar
l’illa, el govern d’Amadeu I va intentar tirar endavant un projecte d’abolició de
l’esclavitud i de concessió de reformes polítiques, però la negativa dels sectors
econòmics espanyols amb interessos a Cuba (bona part d’ells catalans) a aquestes
reformes va frustrar la reforma, tot encoratjant els revoltats a continuar la guerra.
Amb els governs republicans tampoc va millorar la situació i una de les solucions
frustrades que van intentar introduir-se en aquest període va ser la formulació de
l’estructura federal de l’Estat que considerava Cuba (i Puerto Rico) com un
territori més del conjunt d’Estats que integrarien l’Espanya federal.
Seria en el temps de la Restauració quan es possés fi a la insurrecció. Així, el 1878
es va signar la Pau de Zanjón que incloïa una àmplia amnistia, l’abolició de
l’esclavitud (que no s’aprovaria fins 1888 – Partit liberal Sagasta), la llibertat de
21
comerç i la promesa de la
introducció d’un seguit de
reformes polítiques i
administratives que donarien a
Cuba representació a les corts
espanyoles.
Seguint el model bipartidista que
el sistema de la Restauració havia
introduït a la Península, van
crear-se dos grans partits que
serien l’eix de la política cubana:
el Partido Autonomista amb un
programa reformista en el camp
econòmic i polític van ser capaços 1. Carta del General Martínez Campos a Cánovas
d’aconseguir representació al
parlament espanyol i la Unión
Constitucional de caràcter
espanyolista i integrat fonamentalment pels peninsulars instal·lats a Cuba. Ara bé, l’absència de reformes va que
l’independentisme guanyes posicions davant l’autonomisme. El 1893 l’intel·lectual José Martí va fundar el Partido
Revolucionario Cubano. Aquest va aconseguir el suport dels EEUU i va augmentar la seva base social amb cabdills destacats
de la guerra dels 10 anys.
En el camp econòmic, Cuba es basava en la plantació del cultiu del sucre, cafè, tabac i plàtans. Aquests tipus d’explotacions es
realitzaven als “ingenios” on la producció, realitzada per mà d’obra esclava, estava bolcada cap al comerç exterior. A finals del
XIX va culminar la revolució industrial i van aparèixer les fàbriques. Aquestes circumstancies, juntament amb el canvi de
legislació, van provocar que es passés d’un sistema esclavista a un assalariat, en el qual va anar augmentant-se la contractació
de treballadors vinguts de la Península.

22
Les exportacions van augmentar i es van orientar cap al
mercat internacional, en especial cap als Estat Units, Gran La guerra de Cuba
Bretanya i els països del nord d’Europa, la qual cosa va fer
que es perdessin molts dels vincles que unien la illa amb la
Península. La dependència del mercat nord-americà El retard o l’incompliment de les reformes polítiques i
s’expressa en xifres exactes. El 1850, compraven el 30% de la econòmiques del govern espanyol de la Restauració va
producció de sucre, al 1880 el 80 % i al 1894 el 91% del total. comportar desitjos d’emancipació i el 1879 va produir-se un
Per tant, hi ha una aproximació de la burgesia americana a la nou intent d’insurrecció que va donar lloc a un conflicte
burgesia criolla cubana. anomenat Guerra Chiquita. La insurrecció dels mambistes,
nom amb el qual es denominava als rebels cubans, va ser
En contrapartida, el govern de Sagasta decreta el 1882 una derrotada l’any següent amb una relativa facilitat, clara
llei que obliga a Cuba a exportar tots els seus excedents sense superioritat de l’exèrcit espanyol.
aranzels. A més el govern espanyol eleva les tarifes
aranzelàries per als productes importats a l’illa que no El 24 de febrer de 1895, un nou aixecament independentista
procedeixin de la Península (aranzel Cànovas, 1891). cubà, el Crit de Baire, va donar pas a un conflicte
Aquest fet afectarà al principal client, els EEUU. Al seu torn generalitzat. La rebel·lió va iniciar-se a l’est de l’illa, a la
el president estatunidenc William McKinley va amenaçar provincia de Santiago de Cuba (Baire), però va estendre’s
amb tancar les portes al mercat si el govern espanyol no ràpidament cap a l’oest arribant cap a l’Havana.
modificava la política aranzelària a l’illa.
Ara la por per Espanya era una nova insurrecció cubana amb
l’ajuda dels EEUU, i es va veure obligada aleshores a
realitzar un projecte de reforma d’autonomia per a la illa,
el 1893, a mans d’Antonio Maura. Però aquest projecte
també va aixecar les protestes, doncs va rebre una forta
oposició per part dels colonialistes i del Partit Conservador,
sectors els quals faran fracassar aquest projecte.
1. El Grito de Baire (1895)

23
Davant l’aixecament a Espanya hi va haver diverses actituds. d’instruments i l’extensió de les
El govern de Cánovas va adoptar una actitud molt patriota, malalties tropicals van causar
la burgesia industrial i comercial (especialment la catalana) una gran mortaldat entre les
era partidària mantenir la sobirania espanyola, i només una tropes. Weyler serà rellevat per
part de republicans federal, socialistes, anarquistes i Ramón Blanco que tenia una
catalanistes van protestar i van demanar l’autonomia per a estratègia més conciliadora.
Cuba i les altres illes. També van aparèixer associacions L’any 1897, va aprovar un
obreres contràries a la guerra, eren conscients que hi haurien decret en el qual atorgava una
d’anar els seus fills. àmplia autonomia cubana, el La Reconcentració de
Weyler fou una mesura
sufragi universal masculí, la
Per reprimir la revolta, el cap de govern espanyol, va enviar d’extrema de violència
igualtat de drets entre cubans i
un exèrcit comandat pel general Martínez Campos. Va fer ús iniciada a instàncias del
peninsulars i l’autonomia
d’una forta acció militar amb un esforç polític de conciliació
aranzelària, però aquesta resposta arribava massa tard. Així,
amb els rebels, però va fracassar, motiu pel qual va dimitir i
els independentistes cubans, sabent-se recolzats pels Estats
va ser substituït pel general Valeriano Weyler que va iniciar
Units, van rebutjar l’autonomia.
una fèrria repressió. Va dividir l’illa amb “trochas y
alambradas” i va concentrar la població pagesa en L’any 1896 es va produir una rebel·lió a les Filipines que
campaments o camps de concentració aïllats que impedien disposava d’escassa presència militar, tot i que havia un
als camperols tenir contacte amb els combatents. A més, important contingent de missioners. Els interessos econòmics
Weyler va tractar durament els rebels, a molts dels quals va d’Espanya eren menors però es mantenien per la seva
fer aplicar la pena màxima, així com a la població civil, entre producció de tabac i era una porta d’intercanvis amb el
la qual va augmentar considerablement la mortalitat com a continent asiàtic. La Lliga Filipina de José Rizal i una
conseqüència de la proliferació de fams i epidèmies. organització clandestina (Katipunan) van tenir el suport de
la burgesia hispanoparlant i de grups indígenes. La
En el terreny militar, la guerra no era favorable als interessos
insurrecció es va estendre per la província de Manila i va ser
espanyols ja que els combats tenien lloc a la selva (la
Camilo García Polavieja qui va dur a terme una política
manigua) contra unes forces disperses en el territori i amb
repressiva i va condemnar a mort a Rizal el 1896. El 1897 es
una gran facilitat per concentrar-se pels atacs i separar-se
va promoure una pacificació momentània.
ràpidament. A més, el mal aprovisionament, la manca

24
 La intervenció dels Estats Units
Davant el refús continuat per part del govern espanyol a
vendre l’illa de Cuba als Estats Units, el president McKinley
va reconèixer els independentistes cubans i els va ajudar
obertament en el conflicte.
Es tornava a revaloritzar la Doctrina Monroe iniciada el
1823, aquesta establia que qualsevol intervenció d’Europa als
estats americans seria considerat un acte d’agressió que
requeriria la intervenció dels Estats Units. Els EUA van
començar a fixar els seus interessos financers a la zona del
Carib (Mèxic, Amèrica Central, les Antilles i Veneçuela) i,
també, el Paciífic, on la seva influència ja s’havia fet sentir a
Hawaii i al Japó, creant una autèntica àrea del dòlar.
L’abril de 1898, l’explosió del cuirassat nord-americà
Maine, enviat pel govern dels EUA al port de l’Havana com
a símbol de protecció dels ciutadans nord-americans
residents a l’illa, en el qual va perdre la vida la major part de
la seva tripulació, va precipitar la guerra resultant ser el
casus belli que necessitava l’administració nord-americana
per involucrar-se en el conflicte. Als Estats Units es va
muntar una campanya de premsa contra el domini espanyol,
van culpar a uns agents espanyols d’haver provocat el fet i
exigia la retirada de Cuba (l’últimatum).
25
1. Últimatum americà
Tot i saber que l’exèrcit espanyol mai podria fer front a un
conflicte militar amb els EUA, els dirigents polítics van
considerar humiliant l’ultimàtum, donant lloc a la guerra
contra els Estats Units pel control de Cuba, començava la
guerra hispanonord-americana.
La guerra entre els Estats Units i Espanya va ser ràpida i en
dues batalles navals va estar decidida. La flota nord-
americana era més moderna poderosa i va desfer-se fàcilment
dels malmesos vaixells espanyols, el 1898, primer a Cavite i
després a Santiago de Cuba.
La pau va ser signada a París el 10 de desembre de 1898.
Pels tractats de pau Espanya cedia Puerto Rico, les Filipines
i l’illa de Guam als Estats Units que hi establiria un
protectorat i va abandonar Cuba, que es convertiria en una
república independent sota el protectorat dels Estats Units,
amb la consegüent frustració dels líders independentistes
cubans.
 que l’exèrcit es sentís traït i protagonitzés un pronunciament
Actituds davant la guerra. militar; i que aquest fos recolzat per moviments populars
convenientment instrumentalitzats pels partits antidinàstics.

Des de 1895 la vida política de la Península va estar
condicionada pels transcurs de la guerra a les colònies.
Durant tot el període d’enfrontament, tant per part del
govern conservador com del liberal, la principal preocupació
va residir en aconseguir un consens nacional per les accions
bèl·liques i en trobar els recursos necessaris per tal de fer
front als requeriments de la guerra.
Tot i els temors dels governants, els partits antidinàstics no
van aprofitar la guerra per atemptar contra el sistema polític,
degut en part a que aquests grups no tenien encara, una gran
implantació social, ni la capacitat per convertir-se en
alternativa del govern. Francesc Pi i Margall va ser una de
les poques veus crítiques dins l’ambient de patriotisme
exultant que vivia una bona part de la societat espanyola.

La societat espanyola es va dividir entre aquells que Altres sectors socials es sentien preocupats essencialment per
recolzaven l’opció bèl·lica (partits dinàstics, gran part dels la pròpia pèrdua de les colònies. Eren els grups colonials
republicans i els carlistes) i els partidaris d’una solució
pacífica (federals, socialistes, anarquistes i alguns sectors
nacionalistes).
La guerra era considerada pels partits dinàstics com un mal
menor, en tant que representava un desenllaç ràpid i honrós a
un problema que no tenia millor solució. Els polítics del
règim eren conscients de la superioritat nord-americana i dels
escassos mitjans militars amb els quals disposaven per
oposar-se a ells. Sabien que la guerra estava perduda, però
els semblava preferible perdre les colònies d’aquesta manera,
abans que cedir-les pacíficament i posar en perill l’estabilitat
del sistema polític i de la monarquia.
Allò que veritablement espantava els partits dinàstics eren les
1. Unió Catalanista i la Guerra de Cuba
conseqüències que podia tenir la pèrdua de Cuba o Filipines:

26
 amb govern, però a partir de 1887 van criticar el fracàs del
interessos a projecte autonomista del govern liberal de Sagasta i van
les illes: defensar la necessitat d’aconseguir la pau amb una negociació
comerciants, amb els insurrecte que comportés un règim autonòmic a l’illa.
“hacendados” Per a molts catalanistes l’autonomia cubana podia significar
i inversors un precedent per a les seves aspiracions descentralizadores
amb de l’estat espanyol.
interessos a
Audio: Els catalans de la guerra de Ultramar;
Cuba militars i
funcionaris
destinats en
aquestes, compromesos amb la seva administració, i amb
fortes arrels econòmiques i oligàrquiques en aquells
territoris; les ordres religioses vinculades a Filipines; les
societats geogràfiques de l’expansió colonial.
En aquesta línia entitats econòmiques catalanes com el
Foment del Treball Nacional, van defensar l’espanyolitat de
les colonies i van donar un clar suport a la política de govern.
Els empresaris s’interessaven pel darrer mercat colonial al
seu abast i van arribar a defensar una sortida pacífica del
conflicte. Allò important era mantenir la possibilitat d’obtenir
beneficis de les colònies, fos qui fos l’administrador polític.
D’altra banda, la premsa i l’Església van actuar com elements
legitimadors de la guerra. Imatges de la Guerra de Cuba
Per últim, pel que fa als catalans a l’inici del conflicte la
majoria de les forçes catalanistes van donar suport al
27

CONTINGUT
La crisi del 98
El regeneracionisme
La Generació del 98
Conseqüències polítiques del
“desastre”
El desastre del 98
La crisi del 98
Cap esdeveniment va tenir unes conseqüències tan dramàtiques per a la monarquia
com la pèrdua de les darreres colònies que suposava la fi de l’Imperi colonial
espanyol. Malgrat l’envergadura de la crisi del 1898, les seves repercusions
immediates van ser menors del que s’esperava. La denominació de “desastre” per
referir-se al 98 prové de l’almirall Montojo, que comandava la flota espanyola i que
en el telegrama per informar de la destrucció de la flota espanyola a les Filipines va
dir: “ Ha estat un desastre que lamento profundament. El vaig pressentir i el vaig
anunciar sempre per la manca absoluta de forces i de recursos”
La guerra va comportar pèrdues materials importants a la colònia, no va ser així a
la metrópoli, on la crisi econòmica va tenir unes conseqüències limitades. La
necessitat d’eixugar deutes contrets a causa de la guerra cubana va promoure una
reforma de la hisenda, duta a terme pel ministre Fernández Villaverde amb la
finalitat d’incrementar la recaptació a partir d’un augment de la pressió fiscal.
Aquest augment fiscal va tenir les seves repercusions en la societat catalana i es va
iniciar una forta protesta a Catalunya, el Tancament de Caixes.
La crisi política que s’havia anunciat i el sistema de la Restauració va sobreviure i
va assegurar la continuïtat del torn dinàstic. No obstant això va haver-hi un canvi
de govern i Maria Cristina, va atorgar la confiança a Francisco Silvela, el nou líder
28
conservador. Aquest va impulsar una política reformista i va qual les potències europees estaven construint extensos
donar entrada a algunes figures alienes a la política anterior, imperis colonials a l’Àfrica i Àsia.
com el general Camilo Polavieja i el català conservador,
Suposava la constatació definitiva que Espanya s’havia
Manuel Duran i Bas. El general Polavieja havia fet un
convertit en una potència secundària en el context
manifest en favor de la regeneració política, on proposava la
internacional. La premsa estrangera presentaria l’Estat
necessitat de dur a terme reformes de l’administració pública
espanyol com una “nació moribunda”, amb un exèrcit
i una certa descentralització administrativa. Aquesta
totalment ineficaç, un sistema polític fonamentat en la
proposta va ser ben rebuda per alguns sectors de l burgesia
corrupció i uns polítics ineficaços. Aquesta visió decadent
catalana, que van crear la Junta Regional d’Adhesions al
faria fortuna i es generalitzaria entre bona part de l’opinió
Programa del General Polavieja.
pública espanyola. El missatge catastrofista va penetrar en
La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió una societat que va culpar el govern i l’exèrcit d’haver
simbòlica de la decadència espanyola i els intel·lectuals i els claudicat davant dels Estats Units.
polítics van coincidir a senyalar que Espanya es trobava en
Per últim, la derrota suposa un nou canvi de mentalitat en els
un dels punts més baixos de la seva evolució històrica. Eren
militars. Aquests començen a desconfiar dels polítics i
necessaris canvis polítics i morals. Tanmateix, malgrat
davant del creixent antimilitarisme de la societat, tornen a
l’envergadura de la crisi de 1898 i el seu significat simbòlic,
posicions autoritàries, partidàries d’intervindre en la vida
les seves repercussions immediates van ser menors del que
política
s’hauria pogut esperar.
El gran problema que va presentar la desfeta de 1898 va ser
el retorn dels soldats a Espanya i el gran efecte que va tenir
en el camp intel·lectual del país. En definitiva, la crisi de
1898 va ser fonamentalment moral i ideològica i va
comportar un gran impacte psicològic entre la població. La
derrota va sumir la societat i la classe política espanyola en
un estat de desencís i de frustració perquè va significar la
1. Caricatura del Desastre del 98
destrucció del mite de l’imperi espanyol en un moment en el

29
 El regeneracionisme

En resposta a la crisi moral i ideològica de 1898, alguns

intel·lectuals van presentar una visió molt crítica de la
història d’Espanya i van reclamar la necessitat de “regenerar”
la vida política i social del país.
La crisi moral i ideològica de 1898 també va donar lloc a la
configuració d’un grup de literats i de pensadors coneguts
com a Generació del 98, que van analitzar el “problema
d’Espanya” en un sentit molt crític i en un to amargament
pessimista. Filòsofs i escriptors com Unamuno, Azorín,
Antonio Machado, Ramiro de Maetzu, Pío Baroja o Àngel
Gavinet van veure a Espanya immersa en una profunda crisi
que només podia solucionar-se mitjançant una regeneració
del sistema, la recuperació del “veritable esperit del país” i
l’acostament a Europa. Creien que la pèrdua de les darreres
restes del que havia estat l’imperi espanyol havia de suposar
el revulsiu per a la regeneració moral, social i cultural del
país. Hi havia qui demanava la figura d’un dictador davant el
fracàs del sistema de partits polítics. Un d’aquests fou el
regeneracionista aragonès Joaquín Costa, que a la seva obra
Oligarquía y caciquismo (1901) exigia la presència d’un
“cirujano de hierro” per a solucionar les “malalties” que patia
1. Generació del 98
Espanya. Ara bé, durant la darrera etapa de la seva vida
abandonà la idea i decidí que les revolucions es fan de baix o
no es fan. Costa va defensar la necessitat d’enterrar les 1 de 12

30
glòries passades i “tancar amb set claus el sepulcre d’El Cid”, Ríos. La Institución Libre va convertir-se en una institució
millorar la situació del camp espanyol, potenciar les obres gairebé revolucionària i va oposar-se a la memorització
públiques i elevar el nivell educatiu i cultural del país, tal i repetitiva i a l’acrítica submissió a l’autoritat. Es va propagar
com reflectia un dels seus lemes: “Educació i rebost”. Per a l’estudi de les ciències naturals i es va fomentar l’amor per la
Costa, el problema d’Espanya estava en la base del propi natura i el desenvolupament espontani de les facultats de
sistema: la corrupció i el caciquisme, i defensava la superació cada nen. Va ser un instrument fonamental per fomentar un
de la “retòrica buida” de la Restauració. pensament crític que donarà lloc a noves generacions de
polítics.
Joaquín Costa fou professor des del 1880 d’una escola
superior que està en la base del regeneracionisme: La A més de Giner de los Ríos i Joaquín Costa, altres
Institución Libre de Enseñanza de Francisco Giner de los personatges destacats influïts pel krausisme van ser Jaime
Ríos. Aquesta escola superior es va crear el 1876 i per ella Vera, un dels cofundadors del PSOE i Pi i Margall, Azaña i
passaren Machado, Lorca o Unamuno. La seva pedagogia Ortega i Gasset, entre d’altres.
estava profundament influenciada pel Krausisme, corrent de
pensament amb una gran incidència política, intel·lectual i
pedagògica a Espanya, i motor intel·lectual que
modernitzaria el país per apropar-lo a Europa.
La filosofia de Krause estava basada en els valors ètics més
enllà dels teòrics. Es tractava d’aconseguir la realització del
jo mitjançant l’autodeterminació de la voluntat. Krause va
ser un filòsof alemany deixeble de Kant que basava el seu
pensament en la pedagogia, l’ètica i la política. Els pensadors
krausistes també estaran lligats a corrents filosòfics orientals,
entroncarien amb Plató i els corrents espirituals, es basava en
la creença en la bondat de la persona humana.
El krausisme va tenir una bona acollida a Espanya. En el
terreny on més influència va tenir el krausisme va ser en el 1. Examen de selectivitat
camp de l’educació gràcies a les aportacions de Giner de los
31
 EXERCICIS DE REPÀS

SINTETITZA
a. Quin sistema polític va idear Cánovas per assegurar la Restauració de la monarquia? Quins van ser els suports
principals que va tenir?
b. Quins mecanismes asseguraven durant la Restauració l’alternança en el poder entre els partits dinàstics? Quines
semblances i quines diferències hi havia entre els conservadors i liberals?
c. Quins grups polítics quedaven marginats del sistema? Quin paper se’ls reservava? Com van evolucionar durant la
Restauració?
d. Quina va ser la política dels governs de la Restauració en relació amb l’illa de Cuba? Per què es va desencadenar una
guerra a favor de la seva independència? Com es va desenvolupar el conflicte? Quines actituds van tenir els catalans en
relació amb la guerra cubana?
e. Quines conseqüències polítiques, econòmiques i socials van derivar del desastre del 98? Quin impacte va tenir a
Catalunya? Què és el regeneracionisme?

DEFINEIX: Oligarquia Integrisme Valeriano Weyler

Caciquisme Tupinada Possibilisme William McKinley
Torn pacífic Bipartidisme Mambises Joaquín Costa
Cunero Ensasellat Regeneracionisme José Martí

32
ESQUEMATITZA
Fes un quadre-resum amb les
diferències i les semblances dels dos
grans partits del sistema del torn
pacífic.

ARGUMENTA
Explica el significat d’aquestes expressions i emmarca-les dins del sistema de la Restauració:
a. L’any 1898 Espanya havia fracassat com a Estat guerrer, i jo tancava amb pany i clau el sepulcre d’El Cid perquè no
tornés a cavalcar.
b. En l’ordre dels fets és pecat contra els diversos manaments de la llei de Déu i de la seva Església (…). En l’ordre de las
doctrines el Liberalisme és l’heretgia universal i radical, perquè les engloba totes: en l’ordre dels fets és la infracció
radical i universal, perquè totes les autoritza i sanciona.
c. Allò que Espanya necessita és escola i rebost

33
COMENTARI DE TEXT

ANALITZA LES IMATGES

34
ENGLISH ACTIVITY 1 ENGLISH ACTIVITY 2

ENGLISH ACTIVITY 3

35
BIBLIOGRAFIA VILA ESTEVE, S. Presentacions online [En
línia] http://es.slideshare.net/salvavila [consulta
VVAA, Història, Barcelona, Editorial Vicens 22/07/2014]
Vives, 2013

CALPENA, E. Els catalans a la guerra de Cuba

VVAA, Història, Barcelona, Editorial Barcanova, (Nº294), Programa En Guàrdia [En línia] http://
2010 www.catradio.cat/audio/402538/294---Els-
catalans-a-la-guerra-de-Cuba [consulta
20/07/2014]
MORENO CULLELL, V. Socials en xarxa [En
línia] http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/
autor/ [consulta 15/07/2014]

GONZÁLEZ, C. Classes virtuals de la professora

Caty Gonzàlez [En línia] http://www.xtec.cat/
~cgonza2/BATXILLERAT%20SEGON/
t4%20epoca%20restauracio/epoca
%20restauracio1.htm [consulta 20/07/2014]

36