SELECTIU HISTÒRIA D’ESPANYA JULIOL 2015

Activitat 1:
Respecte al tipus de font del document 1 podem dir que és una font primària, per què és un font
històrica i coetània als coneiximents. Es tracta d’un text literari ja que és un fragment extret de la
novel·la La Regenta. El seu autor és el mateix que el de la novel·la, per tant, és Leopoldo Alas
“Clarín”. En quan al destinatari, podem dir que és públic, per què al ser una novel·la pot veure-la
qualsevol tipus d’espectador. Per últim, la finalitat d’aquest fragment és entretindre i justificar els
diferents aspectes dels que es parlen.

Respecte al tipus de font del document 2 podem dir que és una font primària, per què és una font
històrica i coetània als coneixements. Es tracta d’un text polític ja que és un fragment extret d’un
discurs pronunciat a Sevilla. El seu autor és Antonio Cànovas del Castillo, el líder del partit
conservador. En quan al destinatari, podem dir que és públic, per què al ser un discurs es dirigeix
per a tota la població. Per últim, la finalitat d’aquest fragment és convèncer argumentant la idea
del text.

Activitat 2
Les idees principals del document 1 són, que el partit conservador és el més reaccionari entre els
dinàstics, però no tenen afició política. I Don Àlvaro Mesías és el cacique, a més de cuidar dels
negocis conservadors el mateix que dels liberals. El context històric d’aquest fragment és el regnat
d’Alfons XII, que va començar l’1 de desembre del 1874 quan el futur rei Alfons XII va fer públic
des de l’exili a la Gran Bretanya el Manifest de Sandhurst, en el que ell es posava a disposició dels
espanyols com a nou rei. El 29 de desembre del 1874 el pronunciament de Sagunt, que va ser
dirigit per Martínez Campos, va accelerar la proclamació del nou rei Alfons XII.

Les idea principal del document 2 és el sufragi universal, on diu que és una institució
incompatible amb tot ordenat règim polític i més encara si és el monàrquic, també és sols un
instrument del socialisme. El context històric d’aquest fragment és la regència de Maria Cristina,
on la por a una desestabilització del sistema polític després de la mort del rei Alfons XII va
impulsar un acord entre conservadors i liberals, l’anomenat Pacte d’El Pardo, que tenia com a
finalitat donar suport a la regència de Maria Cristina. També Sagasta com a nou president, ja que
va fundar a l’any 1880 el Partido Liberal-Fusionista, on aquest tenia un programa més progressista
que incloïa alguns ideals del Sexenni Democràtic adaptats als límits del sistema dissenyat per
Cànovas. Per últim, Cànovas com a líder de la oposició, ja que el nou règim va ser dissenyat per
ell, que era conservador. Aquest règim tenia l’objectiu de superar els problemes de la monarquia
d’Isabel II.

Els dos textos perteneixen al nucli temàtic 5, que és la Restauració i la seua crisis.
Activitat 3:
El caciquisme es fomentava en la influència sobre la societat de determinades persones (cacics)
que, servint-se del seu poder i autoritat, influïen en el comportament dels electors. Va tenir la seua
fortalesa principal en el món rural, tot i que també va actuar en el món urbà. Aquestes
determinades persones anomenades cacics eren els homes més influents d’una localitat o
comarca, que exercien el control dels actes de l’Administració i en la influència que exercien
directament sobre el governador provincial, i a través d’ell, sobre el govern. D’aquesta manera, el
cacic podia fer i demanar favors i agilitar tràmits i gestions i, a canvi, rebia la lleialtat dels electors
de la seua zona o comarca.
El sufragi universal és el dret al vot per als homes d’aquella època majors de 25 anys. En la primera
etapa de govern conservador (1875 al 1881), Sagasta va formar un primer govern liberal on va
introduir el sufragi universal masculí per als comicis municipals. Més endavant, una nova etapa de
govern liberal (1885 al 1890) va aprovar el sufragi universal masculí en les eleccions generals per a
homes majors de 25 anys.

Activitat 4:
Cánovas va concebre un sistema bipartidista que s’alternara en el govern sense haver de recórrer al
suport de l’exèrcit en forma de pronunciament o colp d’Estat. Els partits dominants, coneguts
també com a partits dinàstics, van ser:
- El Partido Liberal-Conservador. Va ser creat i liderat per Cánovas del Castillo, fins que va
ser assassinat el 1897, i substituïa l’antic Partit Moderat.
- El Partido Liberal-Fusionista. Va ser fundat l’any 1880 per Práxedes Mateo Sagasta i tenia
un programa més progressista, que incloïa alguns ideals del Sexenni Democràtic, però
adaptats als límits del sistema dissenyat per Cánovas.
En tots dos casos, no es tractava de partits de masses. Eren partits de notables, és a dir, de líders
polítics, òrgans de premsa i suports locals. Els dos partits coincidien ideològicament en la defensa
de la monarquia, de la Constitució i de la propietat privada, així com la consolidació d’un Estat
unitari i centralista.
El nou president del govern era sempre el líder de l’oposició i rebia el decret per a la dissolució de
les Corts i la convocatòria de les eleccions, amb l’objectiu d’aconseguir un nombre de diputats
suficient per a formar una majoria parlamentària que li permetera goverar. El resultat de les
eleccions era acordat prèviament per els dos partits, per la qual cosa l’alternança en el poder
s’aconseguia d’una manera artificial i es produïa de mutu acord entre els caps respectius. Amb això
s’evitava que un dels partits monopolitzara el poder i que l’altre partit tinguera la temptació de
recórrer a l’exèrcit per a obtenir-lo mitjançant un pronunciament militar.

Al començament de la Guerra de la Independència (1808-1814) les revoltes populars

s'acompanyen de la creació de Juntes provincials i locals de defensa (assumint la sobirania
nacional, amb la formació dels seus propis òrgans de govern), perquè a pesar que legislativament
el traspàs de la corona era irreprotxable, els espanyols no reconeixien la figura de Josep I
Bonaparte com a rei. Aquestes juntes van tindre com a objectiu defensar-se de la invasió francesa i
omplir el buit de poder. Estaven compostes per militars, representants de l'alt clergat, funcionaris i
professors, tots ells conservadors, per la qual cosa a pesar que l'origen del moviment fora
revolucionari, la finalitat no mantindria la mateixa naturalesa. Al setembre cedeixen el seu poder a
la Junta Central Suprema Governativa del Regne la qual es va encarregar del govern; de dirigir la
defensa enfront dels francesos (com la signatura de l'acord d'aliança amb Anglaterra); i convocar
una reunió extraordinària a Corts, la qual cosa suposa un altre fet revolucionari, ja que el dret a
convocar corts era exclusiu de la corona. En aquesta època el sistema electoral era el següent:
tenien el dret al vot tots els homes majors de 25 anys que tingueren casa oberta i els eclesiàstics
seculars.
Després de la Revolució de 1868, que va enderrocar a la reina Isabel II i va acabar amb el sistema
polític liberal moderat, es van convocar eleccions a Corts Constituents. El sistema electoral havia
de canviar també en un sentit democratitzador. Així doncs, el 9 de novembre de 1868 es va
publicar un Decret fonamental en la història electoral espanyola, ja que va establir el sufragi
universal masculí.
Es va establir que serien electors tots els espanyols (homes) majors de 25 anys inscrits en el padró
de veïnatge (municipal), amb les excepcions d'aquells que estigueren processaments i/o
sentenciats per delictes criminals, incapacitats, o que foren deutors amb l'Estat. El Decret passava
a establir els requisits per a poder ser elegit regidor, diputat regional i diputat a les Corts, però
sense cap condició censatària. També verificava el procediment electoral per als tres nivells:
municipal, provincial i general. El sufragi seria directe. Però, a pesar que no hi havia requisits de
titulació universitària o econòmics en relació amb la contribució per a ser elector, com en les lleis
electorals anteriors, no tots els espanyols homes majors de 25 anys podien votar, és a dir, no tots
posseïen el dret electoral, ja que s'exigia el veïnatge, que es demostrava en el registre del padró
municipal, i això solament ho podien fer els pares de família. L'elector havia de presentar per a
poder votar en les diferents eleccions la corresponent cèdula de veïnatge, expedida per
l'Ajuntament. Els militars presentarien una cèdula de filiació, expedida pel seu cap corresponent.
És veritat que es va elevar el cens electoral fins a quasi el 25% de la població, un percentatge
altíssim en relació amb el que ocorria en temps d'Isabel II, on mai es va arribar ni al 3%, però
encara s'estava molt lluny del que realment s'entén per sufragi universal.

En 1865 es va aprovar una nova llei electoral, l'última del regnat d'Isabel II, que va ampliar el
nombre d'electors, en rebaixar les exigències fortament censatàries de la llei anterior. Va permetre
que els professionals liberals pogueren votar sense haver de demostrar les seues contribucions.
Això va suposar el major avanç de l'època isabelina, ja que podien ser electors el 2’67% de la
població; això sí, sempre en relació amb l'elecció dels membres del Congrés dels Diputats, la
cambra baixa. Va ser una picada d'ullet als liberals progressistes per a intentar que no continuaren
retraient-se del sistema polític.